a product message image
{' '} {' '}
Limited time offer
SAVE % on your upgrade

Page 1

JOCS FLORALS ESCOLA EL CIM SANT JORDI 2012


ÍNDEX : Pàg. Rodolins alumnat d’Infantil P3

3

Rodolins alumnat d’Infantil P4

5

Rodolins alumnat d’Infantil P5

7

Textos alumnat Primària cicle inicial

11

Textos alumnat Primària cicle mitjà

13

Textos alumnat Primària superior

17

Textos alumnat Secundària

24

Text guanyador mares i pares

35


RODOLINS INFANTIL


PICTOGRAMES D’INFANTIL GRANOTES – P3 FENT ELS 100 METRES LLISOS A LA PISCINA, M’HE TROBAT LA VEÏNA. COALES – P3 JUGANT AMB EL MEU STICK HE FET UN FLICK.


P4 CONILLS (natació) SÓC UN NEDADOR I SÓC UN CAMPIÓ ( Alba Reina, Marc Romero, Arnau López i Carlota Molina) (atletisme) SALTEM LES TANQUES PER GUANYAR MEDALLES ( Carla Villegas, Saida Vallejo, Sandro Garcia i Ot Leiva) (gimnàstica) TOMBARELLES I VERTICALS FAREM I MÉS BALLAREM (Berta Castells, Anna Martínez, Biel García i Marc Besora) (futbol) JO FAIG UN GOL QUAN JUGO A FUTBOL (Anna Casals, Ariadna Serra, Albert Llopard i Juan Pablo Salcedo) (bàsquet) A LA CISTELLA, LA PILOTA LLENÇARÉ I GUANYARÉ (Clara Roldán, Alejandro Pérez, Nuria Morante i Chloé Hernández) (futbol) EN FUTBOL, ESPANYA ÉS LA MILLOR I ENS DONEN UNA MEDALLA D’OR (Irene Montserrat Rius, Biel Arenes, Pau Gracia i Sara Riera). P4 FOQUES (hoquei) RIC, RIC, PICA FORT AMB L’ESTIC (Esther, Joel, David i Ainoa) (natació) NEDA, NEDA SENSE PARAR PER AIXÍ GUANYAR (Alba, Elsa, Marc , Carles i Sílvia) (patinatge) M’AGRADA PATINAR AMB PATINS AMB UNS PINGÜINS (Tristán, Marc , Raquel i Pol) (tir) SI FAS UNA DIANA GUANYARÀS UNA MEDALLA (Laia, Àlex, Isaac i Mercè) (futbol)FAIG UN GOL QUAN JUGO A FUTBOL (Lucia, Lídia, Aitana i Gemma) (voleibol) FEM VOLEIBOL A LA PLATJA I ENS HO PASSEM PIPA I TXA-TXI (Roger, Jordi, Arnau i Inés)


P5 MICOS -

Jo faig hípica i una mosca em pica. (Oriol Daura) La voltereta i la vertical em surten genial. (Anne Clhoë Termes) Al futbol, marco un gol. (Ruth Gemar) Nedo a la piscina amb un banyador de purpurina. (Ivet Sánchez) A l’Oriol, li agrada el voleibol. (Mireia Ventosa) Jugo a waterpolo amb el meu amic Manolo. (Esther Ardanaz) La pilota bota. (Quim Martori) A bàsquet faig un mate.(Jordi Berenguer) El hoquei és guai.(Joan Orriols) El rugbi és chachipiruli. (Gerard Fondevila) Faig natació i sóc un campió.(Quim Cortina) Faig curses per la carretera. (Miquel Montesinos) El futbol m’agrada molt.(Nora Martínez) No es pot fer natació a l’estació. (Júlia Rodriguez) Jugo molt a basquetbol. (Jordi Berenguer) Els cavalls de l’hípica beuen a la pica.(Maria Mazas) El Messi és un geni.(Ferran Escribano) Jugo a esgrima amb la Mima. (Oriol Talavero) El Genís juga a tenis. ( Blanca Julià) El Martí fa esquí.(Martí Navacerrada). Quan jugo a futbol em moc molt. (Carlos Fernández) La meva piragua flota a l’aigua. (Marta Galera) Quan faig boxa, faig força. (Gerard Comas) Fent boxa, em quedo kO amb cola-cao. (Oriol Solanellas) Jugant a rugbi m’he fet un pipi. (Saül Gijón) La karateka menja teca. (Júlia Salvador) El Marc tira amb arc. (Pablo Matarín)


P5 ELEFANTS • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

Si a les olimpíades vols anar, a waterpolo has de marcar. (Adrià Alcalà) Practica molt el futbol sala, per anar a les olimpíades. (Alen Torres) Dóna fort a la raqueta, per guanyar una medalleta. (Àlex Barea) Moltes pilotes haig d’encistellar, si la medalla d’or vull guanyar. (Andrea González) Li dono fort a la raqueta, per passar la piloteta. (Ariadna Ortuño) Als jocs olímpics puc anar si a futbol no deixo de jugar.(Arnau Arissa) Jugant al voleibol platja, guanyo una medalla. (Arnau Seldas) Si vols competir a les olimpíades has de fer una bona golada. (Júlia Soriano) Amb estic i patinant, als jocs olímpics puc anar. (Roger Valero) Si una medalla vols guanyar, a gimnàstica molt alt has de saltar. (Arwa Zahiri) Si vull anar a la competició, a tenis taula jugaré jo. (Hugo Ortiz) Amb la pilota botant vaig encistellant i les olimpíades podré guanyar. (Jordi Agustí) El karate practicaré i una medalla d’or guanyaré. (Jorge Ortega) El pare jugant a futbol marca un gol i serà un campió. (Júlia Sánchez) Al karate lluitaré i el cinturó negre guanyaré. (Marc De la Cruz) Sóc un gran campió quan jugo a futbol. (Martí Ros) Saltant balles guanyo medalles. (Mireia Canet) Nedant, nedant a les olimpíades vull arribar. (Mireia Roig) Nedo i ballo a la piscina d’ones per ser una campiona. (Mònica Vico) Ben alt del trampolí saltaré i una medalla guanyaré. ( Natàlia Fernández) Si un jugador de waterpolo vull ser molt nedaré. (Joan Cortina) Sota l’aigua vaig ballant, per les olimpíades poder anar. (Nerea Ibáñez) La vela faig anar pel mar, per poder guanyar. (Unax Rodríguez) Un premi m’han donat per ballar nedant. (Valèria Parra). Jugant a futbol sala, aniré a les olimpíades. ( Xènia Curtó) Molt de karate, en sé i una medalla guanyaré. (Raúl Segura) A futbol sala marco un gol i en sóc un campió. (Dídac Aldaz)


PRIMÀRIA

Lema dels Jocs Olímpics Esportistes i atletes, som-hi, som-hi a participar! Si passeu la meta, ja heu guanyat! Aitana López Digón 1r A

LEMA DELS JOCS OLÍMPICS Tot el món hi està convidat, i encara que en quedis l’últim, has fet un esforç genial! Marc Martínez Valls 1r B

LA TORXA I ELS CINC ANELLS OLÍMPICS Els jocs olímpics començaran i la torxa encendran. Amb les cinc anelles penjades, ja poden començar les olimpíades. Tres medalles poden guanyar i al pòdium hauran de pujar, d’or, de plata i de bronze seran les medalles que aconseguiran. Cada quatre anys olimpíades hi haurà i una mascota dissenyaran. Anna Milian Font 2n A


L’Atletisme Si vols fer atletisme, hauràs de córrer molt agafa “carrerilla” i que no se’t cansi el cos. Si vols ser un bon atleta, fes una bona dieta: agafa una ampolleta i a córrer cap a la meta. Si vols pujar al pòdium, hauràs de guanyar, i primer, segon o tercer hauràs de quedar. Ferran Bosch i Aguilera 2n B


Sant Jordi a les Olimpíades Hi havia una vegada fa molts anys i molts anys, els reis d’un poble van tenir una filla que es deia Raquel. Aquell mateix dia quan la Raquel estava dormint, una vella desgraciada la va agafar i se la va endur a la seva torre que estava al mig del fosc bosc. Un nen molt entremaliat jugava a futbol al castell reial amb la reina. Cada vegada el nen es feia més gran i jugava més a futbol, i la Raquel també es feia més gran. Aquell nen va anar a les Olimpíades. Aquell equip contrari amb el qual competien els deien els Pebrots, perquè sempre estaven vermells. Per solucionar tots els problemes, el nen li va dir a la reina: Com ho puc fer per guanyar un premi? – va dir-li el nen. I li va respondre a la reina: Tu, esforça’t i ja veuràs com guanyaràs. El nen va quedar primer i va guanyar. Va dir: Visca! Visca! Hem guanyat! El premi era una copa d’or. El nen va veure com tiraven una torxa de foc- Era xulíssim! El nen es deia Jordi. Resulta que quan algú guanyava, de primer nom li deien San i ell es va anomenar Sant Jordi. La reina estava també molt preocupada perquè la seva filla havia desaparegut i no la trobaven enlloc. La reina li va preguntar al nen: • Tu podries buscar-la? • - Bé...sí. Va dir Sant Jordi. • Però, on és la princesa? On hem buscat? • No hem buscat en el bosc fosc. Ningú s’hi atreveix a anar. Sant Jordi va dir: - Ningú no, jo sí que m’hi atreveixo. • De veritat? Segur? Va respondre la reina. Sant Jordi va viatjar fins que va arribar al bosc. Buscà, buscà i buscà, però no la trobà. Sant Jordi entrà en una cova, apartà uns arbustos i trobà una torre molt alta. Sant Jordi, com que havia fet proves d’escalar pels Jocs Olímpics, va poder pujar la torre. Ell va començar a escalar i escalar i finalment va arribar. Sant Jordi va buscar pertot arreu fins que la va trobar. La Raquel li va preguntar: • Qui ets tu? I què fas aquí? Sant Jordi li respongué: • Sóc Sant Jordi i vinc a salvar-te. La noia no sabia de què parlava. Però Sant Jordi la va agafar de la mà i se la va emportar al castell reial i quan van arribar tothom deia: • Visca!visca! Sant Jordi ha salvat a la princesa! Marta Amorós 3r A


Una aventura als Jocs Olímpics Fa molts anys una mare i un nen, que es deia Ben, van anar a viure al Japó. El nen, en arribar al Japó, tenia moltes ganes de fer amics; el primer dia no en va conèixer cap ,però el segon, en va conèixer dos: la Laura i en Pol. Els tres van anar al parc per conèixer-se més bé i van decidir ser amics. La Laura quan va arribar a casa va posar la tele i va veure que els Jocs Olímpics eren justament a Barcelona, on vivien abans. Va apagar ràpidament la tele i es va enganxar al telèfon. • Pol, Ben, heu vist la tele? Els Jocs Olímpics! • Ja ho he vist.-va respondre en Pol • Si, jo també!-va respondre en Ben La Laura els va preguntar: • Us hi voleu apuntar amb mi? En Ben i en Pol van respondre que sí. La Laura, emocionada, va començar a fer les maletes per anar a Barcelona i en Pol i en Ben, el mateix. En arribar a Barcelona els tres amics es van reunir per apuntar-s’hi al més aviat possible. A l’estadi un senyor els va dir que no podien entrar-hi, que primer havien de passar unes proves a diferents països. • Quin esport voleu fer? S’ho van pensar i es van decidir per la natació. El senyor els va apuntar i els hi va dir: • Doncs us espero el dijous per començar les proves. En Pol, en Ben i la Laura van desfer les meletes i es van preparar per començar les proves. Va arribar el dijous i els nens ja estaven preparats amb el banyador i les ulleres de bussejar. En Ben va ser el primer de tirar-se a la piscina, va bussejar d’una banda a l’altra quatre vegades, després es va tirar la Laura, i en Pol va ser l’últim perquè tenia pànic a l’aigua. La Laura, quan va acabar, va animar el Pol per què fos valent i s’hi tirés. Quan van acabar tots tres, el senyor els hi va dir: • Ens veiem a Amèrica. Els nens estaven molt emocionats, seria una gran aventura anar als jocs olímpics!. El senyor només els hi havia donat dues setmanes perquè es preparessin per anar-hi ,però no en tenien prou, necessitaven tres setmanes: entre trucar els pares, fer les maletes, organitzar-se per anar amb avió, comprar els bitllets, entrenar, ufff!! Quantes coses!. Els nens van anar al més ràpid possible, van començar el mateix dia que van acabar la prova... ja era la segona setmana ,però només els hi faltava comprar els bitllets. Quan va arribar la tercera setmana ja la tenien lliure per entrenar molt i molt, s’havia acabat “el cachondeo”. • Què, ja esteu llestos?-va dir la Laura amb una emoció. • Sí – van dir en Ben i en Pol. Quan van arribar a l’avió estaven en primera classe (quin morro!) ,però com que feien tant soroll els passatgers, que intentaven dormir, els cridaven com si fossin els seus pares. • Pareu de fer xivarri!. • Sou uns grills!-els van dir els del darrera. Com que els passatgers n’estaven farts, els van tirar per la finestra i... justament van caure sobre l’estadi dels Jocs. • Què féu aquí? –els va preguntar el presentador. • Ooooh! –va fer el públic. • Fora!- els va dir el presentador. Van sortir a fora i van anar a l’estadi on havien de fer la seva prova. Era una cursa, en primer lloc en Pol, en segon lloc, la Laura i en tercer lloc, en Ben. Tots tres van començar quan va sonar el xiulet, anaven molt bé ,però en Pol, al final, va acabar l’últim, en Ben va ser el segon i la Laura la primera, així que ella seria la que participaria als Jocs Olímpics de Barcelona. En Ben i el Pol, la van anar a animar. A la piscina, hi participaven quatre persones: en Rubén, la Laura, en Marc i la Sofia. Quan va sonar el xiulet anava primer el Rubén ,però després la Laura el va avançar, darrere hi havia la Sofia i l’últim, en Marc. Així doncs la Laura havia aconseguit el seu somni: guanyar unes olimpíades!. Havia estat una aventura molt emocionant! Paula de la Cruz 3r B


L’esperança no s’acaba mai Us heu sentit alguna vegada com jo? Segur que no. Hola sóc l’Estela, tinc 15 anys i mai a la meva vida he faltat als Jocs Olímpics. Per desgràcia la meva vida no segueix igual, me’n recordo quan veia un noi paralític i començava a riure, però ara me’n penedeixo molt. Quan tenia 9 anys a educació física vaig caure i em vaig trencar una cama i ara vaig amb cadira de rodes per tota la vida, demà celebrem els Jocs Olímpics, però la mare m’ha explicat que n’hi ha per a paralítics. Moltes vegades ploro perquè no puc fer moltes coses, i no puc pujar a una cadira, no puc ballar, nedar, no puc saltar etc. Per què m’ha passat a mi? De camí cap als Jocs Olímpics la mare em va explicar les medalles dels paralímpics que havia guanyat Espanya: 123 d’or, 284, de plata i 485, de bronze i l’ Estela va dir: - Uaaaaaaaaaaaaaaaaaaaauuuuuuuu, no pensava que poguéssim aconseguir tantes medalles!!!!!!!! Quam van arribar-hi, l’Estela va començar amb una petita cursa i va quedar la sisena; està clar que amb cadira de rodes no es podia superar a ella mateixa! L’Estela de camí cap a l’esport de bàsquet va trobar un noi que li va dir: -Sé que és dur ser diferent, que els altres se’n riguin de tu, però segur que el teu cor està ple de coses meravelloses, espero que et serveixi com a consell!!! L’Estela molt sorpresa li va donar la mà i li va dir: - Gràcies, en aquest moment sóc la persona més feliç del món!!! Junts van fer bàsquet, rugby, volley, “córrer” una mica, i per fi va arribar la prova final: “la cursa paralítica final”. L’Estela i el Marc estaven decidits a guanyar. La mare de l’Estela va estar molt contenta que el Marc l’hagués animat d’aquesta manera. De camí cap a la cursa l’Estela i el Marc van prometre que si perdien no deixarien de ser amics, no deixarien d’acceptar-se com eren i el més important, que no perdrien la voluntat… L’Estela va anar a beure aigua i la seva mare li va dir que si perdia la seguirien estimant sempre; l’Estela estava a punt d’arrancar i van dir: - TRES 3 , DOS 2, UN 1….piiiiiiiiiiiiiiiiiip L’Estela va estar hores “corrent” i fent exercici amb els braços a la cursa ,però el Marc va quedar primer i l’Estela, segona. L’Estela es va quedar molt sorpresa que el seu amic Marc la guanyés i després de totes les aventures que van passar es va acceptar a ella mateixa. I anys després, ja podia viure amb crosses i aquest any als Jocs Olímpics va quedar primera sense dubte. Berta Escribano 4t A


En Cobi entrena un paralític Un bon dia, en una petita granja de la Cerdanya, en Cobi, un petit gos d’atura, estava vigilant ovelles. Un nen amb cadira de rodes que passava per allà s’hi va acostar perquè li agradava molt com corria. El Cobi es va acostar al noi amb molta curiositat i li va començar a parlar: -Em dic Cobi,i tu? -Jo,jo,jo... -Espera,tu parles,ets un gos,els gossos no parlen!- va exclamar l’Adrià. -Ah sí! . Jo parlo- va contestar en Cobi. -No,no no,no estic parlant amb un gos,els gossos no parlen- es repetia l’Adrià. -Hola- va dir en Cobi. L’Adrià va acceptar que realment estava parlant amb un gos i va dir: -Adrià, em dic Adrià. I el meu somni és participar i guanyar els Jocs Paralímpics; m’entreno en atletisme i m’ha agradat molt veure com corries. En Cobi va dir: -Fantàstic, jo et puc ajudar. -De veritat?- va preguntar l’Adrià. -Sí- va respondre en Cobi. Al dia següent, els 2 amics van quedar a la mateixa hora i al mateix lloc. Al darrera de la petita granja, hi havia un descampat de la mida de 3 patis d’escola. En Cobi hi va posar 10 pals en forma de ziga-zaga i 3 pedres pel descampat per veure què podia fer-hi. En Cobi i l’Adrià entrenaven molt dur cada dia. L’Adrià, a poc a poc, s’anava classificant per curses. En una, l’Adrià girant per un revolt es va trencar el dit petit de la mà dreta. Va fer una ganyota de mal, però encara i així seguia corrent. Quan va acabar la cursa, una veu cridava: - Molt bé!!!! Has quedat 4t!!!! Era en Cobi. L’Adrià va somriure, però de seguida va anar cap a la Creu Roja, perquè es queixava que li feia molt mal el dit. Els metges van confirmar que realment el tenia trencat. Aquella mateixa nit, l’Adrià estava estirat al llit amb el Cobi al costat. Fins que de sobte... - Digui- contesta l’Adrià. Hola, perdoni, vostè és l’Adrià Wayson? - Sí, jo mateix- contesta ell. -Sóc del Comitè Olímpic Internacional, ha estat seleccionat pels Jocs Paralímpics. Felicitats! – va dir la Sra. Smith. L’Adrià va sortir 4t, a la segona volta anava 5è fins que... PATAPAM! Va caure. El nen que anava 7è, que es deia Marcos, es va acostar a l’Adrià i el va ajudar a aixecar-se. No havien guanyat, però s’havien fet amics i s’havien ajudat. Laura A. Portero 4t B


Els discapacitats també tenen les seves olimpíades Divendres 15 de desembre: Estimat diari fa dues setmanes que estem entrenant per poder guanyar al Saragossa, si passem aquest partit ja som campions. I jo, he estat qui més cistelles ha fet de la temporada. Diumenge 17 de desembre: per fi la lliga és nostra!Els companys m’han felicitat! Dimecres 21 de març: fa molts dies que no t’escric, estic molt desanimat. Quan vaig sortir de l’entrenament un cotxe se’m va tirar a sobre i ara estic a l’hospital .No sé si podré tornar a caminar. Dilluns 11 d’abril: m’han ensenyat a portar cadires i tot que costa molt ja començo a desplaçar-me. Alguns companys de l’equip de bàsquet m’han vingut a visitar. Dimarts 3 de maig: he conegut en Bernat, ell també va amb cadira de rodes, m’ha comentat que està en un equip de bàsquet que tothom va amb cadira de rodes. M’ha convidat a veure un entrenament. Dijous 5 de maig: estimat diari, això és una canya, tot i que sembla que deu costar molt, m’han animat perquè m’apunti! Divendres 4 de febrer: ja fa 2 anys que no t’escric, ja han passat moltes coses, però la més important és que domino la cadira com un campió i amb el meu equip de bàsquet som bastants bons i he fet molts bons companys. Dissabte 26 de març: avui estic molt nerviós; diuen que vindrà el seleccionador per fer l’equip olimpíades paralímpiques.

de les

Dimecres 30 de març: que bé, he estat un dels escollits de les olimpíades. Ah! i el Bernat també eh! Si no fos per l’accident jo no hagués arribat mai a les olimpíades. Tots els meus companys de l’altre equip m’han dit que em vindran a veure. Tot és genial!! De les coses dolentes, sempre en podem treure de bones!!!! Berta Amat 5è A


Els jocs olímpics de l’Elena Divendres, 25 de maig: Estimat diari, avui és el primer dia que t’escric, i... a partir d’ara sempre t’escriuré. Em dic Elena, Elena Clot. I avui he complert 16 anys. M’he posat molt contenta en descobrir que ja puc participar als jocs olímpics! Quina emoció! Sempre hi he volgut participar! Diumenge, 10 de juny: Estimat diari, m’he apuntat als jocs olímpics! Aniré a Londres el 13 de juliol. A veure si em puc convertir en una gimnasta tan bona com Eugenia Canavea. La millor gimnasta rítmica del món! Ara he d’anar a entrenar moltíssim! Divendres, 6 de juliol: Estic molt nerviosa, he entrenat molt. Ara he de fer les maletes perquè la setmana vinent ja me’n vaig a Londres. Es va acostant el dia! Dissabte, 14 de juliol: Estimat diari, ahir a la nit vaig arribar a Londres! És una ciutat molt bonica. Avui he anat a veure l’estadi. I he estat al gimnàs de la vil·la olímpica ( on seré fins finalitzar els jocs ). A més he conegut molts atletes de diferents països i molt interessants. Cada cop és més emocionant! Dijous, 2 d’agost: Ja porto uns dies participant en els jocs, vaig força bé. Guanyaré alguna medalla? Dimecres, 8 d’agost: Estimat diari, m’he lesionat! Avui fent acrobàcies de les meves... M’he trencat el peu! No es curarà fins al dia 5 d’aquest mes. Així que als jocs olímpics, ja els hi puc dir adéu! Tot i així m’han dit que haig d’anar a la clausura... Per què serà? Diumenge, 12 d’agost: Estimat diari, estic contentíssima! Tot i la lesió m’han donat una medalla de bronze gràcies al meu esforç i sacrifici. Quins dies més emocionants he passat! Estic molt contenta! Però demà me’n vaig de Londres... Quina pena, tot ha acabat! Raquel Esteve 5è B


Diari d’un futbolista -Dijous, 24 de juliol de 1992 Demà és el dia de la gran inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Farem tot el possible per aconseguir la medalla d'or ja que juguem davant la nostra afició i ho hem d'aprofitar. Aconseguir-ho, és difícil perquè només hi ha dues setmanes de campionat, els partits són molt seguits i això ens pot passar factura. -Dissabte, 2 d'agost de 1992 Després de moltes rondes i eliminatòries, ja som a les semifinals del campionat. Demà, jugarem contra Alemanya i si passem a la final, ens enfrontarem contra el guanyador de l'eliminatòria que disputaran Brasil i Argentina. -Dilluns, 4 d'agost de 1992 Uf... quins nervis vaig passar ahir. Anàvem perdent per 1 a 0 i tan sols quedaven 5 minuts perquè finalitzés el partit. Just quan restaven 2 minuts vam anotar un gol i en el temps afegit... l'àrbitre va xiular un penal a favor nostre. No podia ni mirar i el que vaig fer és que, em vaig girar per no veure el llançament del meu company i en sentir el soroll del públic que cridava eufòric... Em vaig adonar que vam marcar! Ja estem a la final!!! -Dimecres, 6 d'agost de 1992 Després de dos dies d'entrenaments molt durs, avui només entrenarem a la tarda per preparar la gran final dels Jocs Olímpics de demà contra Brasil. Sabem que serà molt difícil, ja que és una selecció molt bona, però nosaltres tenim el factor camp a favor. -Divendres, 8 d'agost Quin partidàs, el que vam viure ahir!!! El partit era molt igualat, però anàvem guanyant 1 a 0, just quan quedaven 10 minuts. Tot semblava que la victòria era nostra, però en els darrers minuts... vaig cometre un penal. No sé si pels nervis o no, però va ser involuntàriament i a més, per si no hagués estat prou, van ensenyar-me la targeta vermella d'expulsió. Vaig dirigir-me cap cot directament al vestidor i vaig encendre la ràdio. Encara recordo aquestes paraules: "Ronaldinho es disposa a xutar el penal. Agafa embranzida i... parada d'Andoni Zubizarreta, que no pot blocar la pilota i fa que la recuperi Brasil, però l'àrbitre no deixa més temps i xiula el final del partit! Espanya es proclama campiona dels Jocs Olímpics!!!" Vaig donar un salt i em vaig dirigir cap al camp a celebrar la victòria amb els meus companys. Encara no m'ho podia creure. No era com jo m'ho esperava, però érem campions... Increïble!!! Jaume Giol 6è A


Diari d’un terrorista 3 setembre, 1972 Ara que no hi ets, ja no podràs llegir això. No sé contenir aquesta ràbia. No temo la mort, no temo el dolor. El que temia era no tornar-te a veure. Però ara ja no puc témer res. 4 setembre, 1972 Demà atacarem a Munic. Ja estic preparat. Vaig disfressat d’atleta d’un equip palestí. El meu objectiu és que alliberin uns quants presoners palestins. No sabem qui hem de matar o segrestar. No sabem amb qui hem de matar o segrestar. Aquí ningú coneix ningú. Ningú confia en ningú. Ningú sap el nom de ningú. Ens reconeixem per números i lletres. A mi, em diuen 3-A. Aquí ningú es pot relacionar amb ningú, rere la mort d’un ésser important se’t passen les ganes d’assassinar. Hem de tenir clar que tots som prescindibles. 5 setembre, 1972 La fugida d’un dels nostres pot engegar a rodar tota l’operació. Sento les seves ordres. Si alguna cosa entenc, és “3-A”

i “busqueu-lo”. M’encongeixo en pensar que aquelles ordres fa uns instants estaven

dirigides a mi. He pogut espatllar part del propulsor de l’avió que conduirà els palestins a Brasil, on pensen dirigir-se després de matar els israelites. Així venjo la seva mort: amb la meva i la del meu equip. No han trigat a trobar-me. Carla Moya 6è B


SECUNDARIA AI DÉU MEU... El dia va començar amb una tempesta... Tots sabien què passava però ningú sabia com actuar... Aquella tempesta no era normal, una tempesta amb tants llamps i tants trons... Tanta destrucció només podia venir de Zeus: rei dels déus, déu del cel, déu del llamp i el tro... Ràpidament es va convocar una assemblea, tots sabíem que el nostre deure era fer que els déus no s’avorrissin, concretament Zeus, sinó la nostra estimada Grècia hauria acabat en una destrucció eterna... Així que vam decidir actuar, entre tots vam decidir que faríem una competició dels principals esports de Grècia, cada polis hauria de triar el millor esportista per a participar i al vencedor se’l tractaria com un déu durant la resta de la seva vida,vam pensar que el millor lloc per anar era Olímpia, el temple de Zeus. Els esports elegits eren: cursa de carros, lluita lliure, llançament de javelina , llançament de disc i pentatló. La competició duraria tres dies. Els esportistes representaven la seva polis, o sigui que haurien de deixar-se la pell en la competició... La competició duraria tres dies. El gran dia havia arribat, la primera prova era la lluita lliure, on es tractava d’immobilitzar el rival, després venien llançament de disc i llançament de javelina. Al final del primer dia es va eliminar de la competició a l’esportista d’Efes El segon dia es va fer el pentatló, en aquella època constava d’una cursa curta, lluita, salt de llargada, llançament de javelina i llançament de disc. Aquesta prova era difícil de superar, ja que s’ajuntaven moltes proves en una sola, però tot s’havia d’anar complicant... I aquest dia es van eliminar de la competició els esportistes de les polis de: Micenes i Argos. El tercer dia era el més dur de tots, la cursa de carros, podien arribar a morir persones, per això la vam deixar per l’últim dia. Tots els carros estaven guarnits amb ferros decoratius i petites escultures, els guerrers portaven lluents armadures i fins i tot els cavalls anaven guarnits. La competició la va guanyar el guerrer de la polis de Corint i Zeus es va calmar, cada quatre anys es tornaven a celebrar aquests jocs principalment per calmar l’ira de Zeus, però amb el temps es va convertir amb una tradició. Aquests jocs es van anomenar Jocs Olímpics ja que es feien al temple d’Olímpia. Laia Julià 1r A ESO


Arriben els jocs que tots esperàvem Estic al llit i uns sons em desperten, deuen ser els crits de les Olimpíades de Londres. Tots tenen els nervis que no se’ls retenen, van cap aquí i cap allà sense saber res. Bronze, plata i or, les tres categories de tot vencedor. Aquí veuràs al millor nedador, corredor i futbolista, tots competint dins de la pista. Dolor, sofriment, esforç i suor tot ho passaràs si en vols ser el guanyador. Com encendran la torxa aquesta vegada? És la pregunta que ara mateix tothom es fa ben preocupada. Hi haurà molts rècords aquesta vegada? Això és un aspecte que a la gent no la té amoïnada. Poder competir en una d’aquestes pistes, és el somni de tots els esportistes. L’estadi obre ja les portes i tothom entra ben de pressa. A l’estadi, les persones criden com a boges, perquè l’espectacle de benvinguda ja comença. Aquí el tenim, el dia que tothom esperava comença com tots s’esperaven. Perquè això són les Olimpíades, l’esdeveniment que s’espera cada quatre anys amb grans ànsies. Adrià Carrasquilla 1r B ESO


Una petita errada pot produir un gran canvi Anhelava la victòria. Tot el que podia desitjar era aconseguir la glòria, la gran dolçor del poder guanyar. Representar el que jo era, la gran passió que sentia. Poder deixar una idea del gran somni que perseguia. Sentir el bombardeig del meu cor esperant la meva sortida. Aconseguir la medalla d’or; pensava, ho aconseguiria? Deixant enrere els pensaments, vaig centrar-me en allò important. I en aquells preciosos moments sentia que anava guanyant. Cada metre que recorria, Cada distància que passava; repetir-me que jo podia Sí, confiar en l’esperança. Puc recordar aquells bells instants, com si d’això no fes trenta anys. Puc sentir-me orgullós de mi. Malgrat no poder aconseguir acabar aquella carrera. Marina Font 2n d'ESO A


Llibertat Any 146 aC. Les tropes del general Luci Mummi van derrotar la Lliga Aquea en la batalla de Corint al Peloponès (Grècia) i des de llavors tota Grècia cau en mans de Roma i es converteix en protectorat romà. Però al 88 aC hi va haver-hi una rebel·lió de les ciutats gregues contra l’invasor, la rebel·lió va ser un gran fracàs, va ser derrotada per les tropes del general i dictador Sila. Després de la batalla es van capturar milers d’esclaus: -Totes les històries d’herois de la meva terra, tenen protagonistes que s’acaben convertint en herois: Hèrcules, Leònides, Aquil·les... Tots ells es podien haver rendit, però no ho fan, perquè tots lluiten per alguna cosa... Però en canvi què li queda a un pobre desgraciat esclau que només treballa, que no descansa, que està fart de les fuetejades i de menjar la mateixa punyetera merda tots els dies? Per què pot lluitar una persona com jo? -Doncs ara mateix pots lluitar per l’estat, o per la llibertat a través de mi. Veuràs, he vingut a aquesta escola de gladiadors perquè necessito algú fort i amb coratge com tu que m’ajudi a fer una feineta. Si ho aconsegueixes, tindràs la llibertat. Què hi dius? Deixaries de menjar la porqueria que menges; deixaries de ser esclau. -Què vol que faci, pretor? -Suposo que ja has sentit a parlar dels Jocs Olímpics... Per fi ha arribat el gran dia, clar i serè, i la multitud crida eufòrica mentre nosaltres, nus i empastifats d’oli, ens preparem per disputar la primera prova de totes: la cursa. Consta de 192 metres; qui arribi primer guanya. Mai he corregut tant, a mi només m’interessa una cosa: La llibertat, Era aquest desig el que m’excita a competir, no m’importa ni el premi ni els honors. Per això corro més que els altres,per això llenço més lluny que els altres i és per això que guanyo prova rere prova: Salt de longitud, llançament de disc i de javelina, la lluita... I Finalment s’ha acabat! He quedat nominat rei dels vencedors! I un cop fora de l’estadi, el pretor romà es dirigeix a mi per felicitar-me: -Enhorabona, ara ja tens el que volies i jo també; gràcies a tu Roma ha deixat per terra tota la moral grega, d’autonomia, de sensació de ser més forts. Grècia està molt tocada, i tot gràcies a tu. M’has ajudat a derrotar el teu propi país, jo et concedeixo la llibertat. Gaudeix-la. Tot i això no em recompensa res, he traït tot el que jo volia, la meva terra, els meus companys morts en la rebel·lió del 88, que van donar la vida per mi i jo els he enganyat així. M’he deixat seduir -me per l’enemic, he perdut el meu honor, no puc viure així, no em puc perdonar, ja no mereixo viure ni un moment més... Sergi Moya 2n B ESO


Els atletes

Amb els ulls plens d’esperança Els atletes es preparen. S’acosten els Jocs Olímpics Que tant els agraden. Perquè aquí serà quan descobrireu Que tot l’esforç valdrà la pena. Podreu rebre un trofeu daurat Que de satisfacció el cor emplena. Cada promesa que us veu fer Mentre us atrevíeu a somiar Què volíeu fer en el futur Ara per fi les podreu realitzar. Perquè des dels jocs d’hivern Fins als jocs d’estiu, Heu de lluitar per fer el que voleu I així el foc de la passió mantindreu viu. Els corredors en la cursa dels cent metres Més ràpids que la llum seran. I el que es senti com el més potent dels llamps A la línia de meta el primer arribarà. Saltadors de perxa, estigueu llestos! Passant per sobre la barra us lliurareu de la gravetat. I quan sobre el matalàs caigueu us sentireu tan bé Com si despertéssiu d’un bon somni, plens de felicitat.


Haureu de ser àgils, tiradors amb arc! Una veloç fletxa haureu de llençar. Aquesta desafiarà valenta el vent. I enmig de la diana arribarà. Què teniu tots en comú, grans esportistes? Que els jocs adoreu i que quan hi participeu sou uns artistes. Mercè Estapè 3r A ESO


EFECTE PAPALLONA “L’aleteig de les ales d’una papallona pot provocar un tsunami a l’altre banda del món”. La flama rogent, vesteix el peveter que dóna començament als esperats i desitjats jocs d’estiu. L’estadi és ple de gom a gom a pesar de la calor que l’estiu no ha pogut retenir i els espectadors, ansiosos, esperen l’espectacle i l’èxtasi del moment. La gimnasta russa, d’aspecte feroç i espatlles amples, sense una espurna de compassió a la mirada, es desplaça majestuosament al terra per reproduir les mil cops assajades piruetes del ball final. La música comença, acapara l’oïda dels espectadors i tota la sala queda captivada pels moviments suaus però ferms del cos de la noia. La perfecció personificada, quasi que es podria dir. Una senyora amb abric de pell comprat per a la ocasió i llavis carmins, mastega sorollosament el xiclet de menta que el seu marit li ha donat per evitar el vici del tabac. Desembolica el paperet del següent xiclet, acompanyat amb una mica de tos i l’harmonia del moment es veu trencada estrepitosament. El públic ha perdut l’atenció i la gimnasta es veu inesperadament insegura, perduda. De cop, el canell li juga una mala passada... crack. Els ulls de l’entrenador, que no han perdut de vista la noia, adopten un aire de follia. Crida a mar i cel i es demana el perquè de l’existència, tema debatut milers de cops per filòsofs que acaben parant folls sense treure’n un entrellat. Mentre la següent atleta italiana entra a la pista una correguda entremig de passadissos i vestidors provoca més d’un incident i condueixen el rus a l’exterior on passa, sense esmerar-se a mirar, un semàfor en vermell...Una successió de crits d’horror segueixen el moment i el propietari del Volkswagen baixa a corre-cuita per provar d’ajudar, a debades, el ferit, arribant així tard a la reunió d’empresa convocada aquell dissabte al matí sorprenentment confús i el fa pensar en la planta més alta i luxosa, de l’edifici més alt de la ciutat, on una successió d’homes amb corbata elegant sospiraran imperceptiblement pel retard del director de l’empresa de xiclets de menta. On s’havia de debatre certs problemes amb l’embolcall d’aquests i que els portarà a una decadència, també, fruit de la temuda crisis. Mentrestant, a l’estadi, la gimnasta italiana és coronada guanyadora amb un somriure de suficiència i la clamor d’un públic satisfet amb uns bons Jocs d’estiu, completament aliè als catastròfics esdeveniments exteriors. Berta Llonch 3r B ESO


UN SOMNI FET REALITAT Em desperto per l’eixordador so del despertador. Avui és 25 de juliol de 2012 i són les 6 de la matinada. M’arreglo i en tres quarts d’hora ja sóc al gimnàs on comencen els meus últims tres dies d’ entrenament a Stanford, Londres. Entro amb força i ganes de fer els últims esforços abans dels Jocs Olímpics. Vaig començar fent gimnàstica als quatre anys, participant a competicions escolars, i uns anys més tard a competicions arreu de Catalunya. Avui fa 17 anys que segueixo entrenant dia rere dia, posant el màxim d’esforç per arribar on soc ara. I encara recordo del dia en que em van dir que seria una de les participants d’aquests Jocs Olímpics, ara fa ja quatre anys i mig. Crec que va ser un dels millors dies de la meva vida! El meu somni des que era ben petita, s’havia fet realitat, i ara era l’hora de donar-ho tot i fer-ho el millor possible. Una vegada estic amb la meva entrenadora, la Gemma, comencem amb els escalfaments i després a repassar tots els exercicis detalladament. Ella m’acompanyarà i em guiarà durant aquests següents dies d’entrenaments i competicions. Hi ha noies de molts països, i totes amb un nivell competitiu altíssim. Finalment decidim practicar sobretot l’exercici de la barra d’equilibris, que he de repetir un munt de vegades ja que els nervis em juguen una mala passada, però finalment aconsegueixo fer un seguit de passades molt ben fetes. Avui és el gran dia. Mentre em dirigeixo al pavelló principal, me n’adono que tot Stanford està ple de gent de diferents països, que venen a assistir a les diferents cerimònies d’aquests pròxims 16 dies. Sona el final de la música. Gran actuació per part de la noia japonesa. La següent participant, jo. M’omplo de força amb un gran sospir, i penso en les persones que més estimo i que m’estan animant des del públic. Això em dona peu a sortir davant de tothom i demostrar el meu esforç i valentia durant tot aquest temps. Guanyar o perdre ja no és el que he vingut a buscar, i no pretenc en cap moment ser la guanyadora. Simplement he vingut a viure una gran aventura i a fer realitat el meu somni de la millor manera possible; somrient en tot moment, i deixant clar quina és la meva passió. Ariadna Rigol 4t A ESO


100 metres Mentre em cordo les sabates agafo aire lentament i el deixo anar de cop, sento que surt de la meva boca i un baf m’envaeix el rostre. Em noto els dits freds i entumits, i els cordons se m’escapen, moc els dits enèrgicament i recupero els cordons. Finalment acabo de cordar-me les sabates. M’aixeco i metòdicament em dirigeixo cap a la línia de sortida. Intento concentrar-me, però no puc, tot de pensaments m’envaeixen el cap. El sacsejo amb força per intentar fer-los fora. Finalment arribo a la línia de sortida, els altres corredors ja estan a punt, curosament col·loco les botes als mòduls i em quedo en posició. Tinc tots els músculs en tensió, a punt per explotar en qualsevol moment. Una gota de suor em baixa pel costat de l’ull i em recorre el rostre, en aquell moment sona el tret de sortida. Una calor m’envaeix tot el cos i acaba en una explosió a les cames que m’impulsen cap endavant. Mica en mica em vaig aixecant, però en cap moment deixo de clavar els tacs de les botes al terra i llançar-me cap endavant. Vaig en segona posició, només sento la meva respiració desesperada i el bombeig de la sang com em repica dins del cap. Els quàdriceps em cremem. Sento que en qualsevol moment puc caure, però intento ignorar aquesta sensació i segueixo fent explotar els meus músculs en clavar les cames contra la pista. De cop dos corredors m’avancen, i moments més tard, un tercer també aconsegueix posar-se davant meu. Segueixo esprintant amb més força encara, intentant ignorar el punyent dolor que m’assetja les cames. Desesperadament, a poc a poc, m’acosto al corredor que tinc més proper. Tot en va però, finalment creuo la línia de sortida a pocs centímetres del tercer corredor i em deixo caure al terra. Sento com si el meu cap martellejat pel bombeig de la sang volgués explotar, i el pit no està pas més tranquil, però això ara no és important, una sensació de frustració s’apodera de mi, em passen tot d’imatges borroses de la cursa. Mica en mica però, aquest sentiment va quedant eclipsat pel gust salat de la suor i les llàgrimes que em regalimen galtes avall. Roger Llonch 4t B ESO


MARES I PARES TARD La Indira fa tard. Asseguda al gronxador, esperant-la, recordo la primera vegada que ens vam veure al parc; els Singh van arribar a Terrassa quan érem petites. Era un matí de diumenge com aquest, jo era als gronxadors com ara i de sobte una barreja d’olors de canyella i safrà em van fer girar el cap cap a una nena vestida amb un toc que em va recordar la princesa Jasmin de Disney. Anava agafada de la mà d’un noi mentre saltava i reia. Darrera, els seguien dues nenes més petites, semblaven les seves dames. Vaig saltar del gronxador i em vaig plantar al seu davant. Em van mirar. La Indira i el seu germà gran, el Ranjit es van mirar, les germanes de la Indira se’m van acostar. Tots vam somriure i la Indira em va donar la mà. Des d’aquell matí, la Indira i jo ens esperàvem per anar a l’escola, berenàvem el pa amb xocolata que ens feia la mare mentre miràvem els dibuixos del Club Super 3. Quan érem fora de vacances ens escrivíem cartes llarguíssimes cada dia i quan una es posava malalta, l’altra de seguida que sortia de l’escola anava corrents a fer-li companyia fins a l’hora de sopar. Quin disgust, quan la Indira va agafar les galteres i la mare em va prohibir anar-hi perquè jo encara no les havia passades. Com és que triga tant? La conec des de molt abans d’anar a l’Institut i és la primera vegada que no arriba a l’hora. És estrany perquè té moltes ganes d’anar al casal a veure la projecció d’una pel·li de l’Arjun Rampal, el Brat Pitt de Bollywood. A més, no es perdria per res del món la degustació de pollastre tandori, el seu plat preferit, que ofereixen els de l’associació de veïns. Com que sap que prefereixo passar el diumenge al matí dormint, m’ha promès que si jo hi venia, després m’acompanyarà al McDONNALS del Parc Vallès, que m’ajudarà a estudiar per la Selec i que el cap de setmana que ve anirem amb el seu cotxe de rebaixes a Barcelona. No li podia dir que no. Li truco al mòbil i no em contesta. Vaig a casa seva? Potser no es troba bé. Fa uns dies que està una mica estranya potser perquè pateix per la salut del seu germà i els nervis li han passat factura. Els metges diuen que el Ranjit té el fetge i el pàncrees malalts. De moment pot anar treballant al Tandoor, el petit restaurant familiar de menjar ràpid, però els dies que es troba més malament, la Indira hi va per ajudar la mare. Els caps de setmana, jo també m’hi apunto. Així estem juntes, si no hi ha molta feina mirem una pel·li de Bollywood i riem imitant la protagonista quan mou el coll com un mussol, però quan tenim el local ple de gent preparem pites i ajudem a omplir la cambra frigorífica amb la vianda fresca i els iogurts. Aquest local, el va fundar el pare de la Indira, però va morir de malaltia i des d’aleshores se n’encarrega el Ranjit. La Indira diu que nota l’esperit del seu pare al restaurant. Un dia, quan érem petites, mentre omplíem la cambra amb el pals de carn, la Indira em va dir que va veure per un instant el seu pare al fons de la cambra assegut llegint el diari i bebent una tassa de tè, però de seguida va desaparèixer. Per si un dia hi tornava, perquè se sentís més còmode vam improvisar una tauleta amb una caixa de verdures girada del revés, hi vam posar un bol amb tè procurant que no ens caigués per les ranures entre fusta i fusta. La Sra Singh i en Ranjit ens ho respectaven. Ara, anys després la caixa encara hi és i al bol sempre hi ha te fresc. La Indira no ve. Triga massa. Ara sí que me n’hi vaig.


M’encanta pujar a casa la Indira, l’olor de safrà i canyella m’embolcalla i em fa sentir com si estigués en un món màgic. M’assec a la catifa vermella amb daurades sanefes laberíntiques que duen al centre de la catifa on s’entreveuen els ulls d’un esparver negre enmig de gladiols brodats amb fil d’or i penso que d’un moment a l’altre s’enlairà i em portarà a un palau de vidre de les Mil i una nits. L’habitació de la Indira no té res de màgica. És com la meva, plena dels mateixos pósters tret d’un de l’Arjun Rampal, que ocupa mitja paret. A la tauleta tenim les mateixes fotos, la que ens van fer baixant a tota velocitat pel Dragon Khan amb cara d’esglai i una altra en què abracem al Guardiola després d’un Barça-Madrid. Hi passem hores escoltant la Shakira, llegint la Cosmopolitan, emprovant-nos els saris de gala o fent els deures de literatura. - Que hi ha la Indira?- pregunto a la senyora Singh després de trucar. - No Alba. No és amb tu?- diu ella preocupada. Quan m’he llevat, ja no hi era. Em pensava que éreu a l’associació preparant la festa. - Potser vam quedar així i no ho vaig entendre... -dic avergonyida. Bé, me n’hi vaig. Bon dia Sra Singh. – m’afanyo a dir. De camí al casal, passo per davant del restaurant, la persiana està una mica aixecada. M’estranya, és massa d’hora perquè el Ranjit hagi anat a preparar els dinars. M’hi esmunyo, encenc els llums i no sembla que falti res. La cuina està endreçada com sempre. De sobte, quan estic a punt de fer mitja volta, veig un fil de llum per sota la porta de la cambra frigorífica. L’obro. A terra al racó, amb el cap i els braços arrepenjats damunt la caixa hi ha la Indira. - Indira? Què hi fas aquí? - li dic mentre m’hi acosto estranyada. - Va, dona, surt que farem tard! – li espeto atemorida, però no respon. - Indira? Indira? – Insisteixo - Ei, que no em fa cap gràcia, eh? - Li etzibo tocant-li el braç fred i rígid. - Indira, si us plau, parla. - Li suplico mentre l’incorporo i li aparto els cabells de la cara. Té els llavis morats i els ulls tancats i liles. - Què et passa? - Pesa molt. Li acarono la cara, però no reacciona. -Contesta’m cony! Li crido sacsejant-la tan fort com puc. -Si us plau Indira, digues-me’n alguna cosa – li demano plorant. - No, no... no pot ser. Que algú ens ajudi! –crido tant fort com puc- la meva amiga no respira. No sé com aviso la policia, ni com torno a casa. Sóc al sofà asseguda i tapada amb una manta, el got de llet amb mel que la mare em fa beure em fa ser-ne conscient. Allò havia de ser un malson. Premo les parpelles amb força, però només veig la Indira al racó blava de fred. Obro els ulls i tot continua igual. Sóc al sofà, amb la manta, el got calent i la mare dient-me no sé què mentre m’acarona els cabells i em fa prendre una pastilla. Dormo pràcticament tot el matí. Quan obro els ulls, la mare és als peus del llit. Em diu que no he d’anar a l’institut i que ella tampoc no anirà a treballar. La Indira és al tanatori, però la mare no vol que jo hi vagi. Discuteixo amb la mare perquè jo hi vull anar, he d’estar amb ella, fer-li companyia, però guanya la mare. El


dia es fa molt llarg, ploro i ploro intentant trobar un perquè i m’és igual tot. L’endemà, la mare em pregunta si em veig amb forces d’anar a l’enterrament. Com sona això... vaig fer que sí amb el cap. La mare em diu que la Sra Singh vol seguir el ritual hindú, però com que les lleis no ho permeten, s’han de conformar amb una incineració estàndard. La capella del cementiri és plena de gent remugant coses que m’atabalen. Jo m’assec al passadís central. De sobte, es fa un gran silenci que trenca la gent aixecant-se dels bancs i tossint. El fèretre travessa la porta. La Sra. Singh, el Ranjit i les nenes el segueixen plorant silenciosament. Els genolls se m’ensorren. Segur que tot això és un malentès i la Indira entrarà vestida de princesa hindú saltant, rient i preguntant què hi fa tota aquesta gent. Uns senyors diuen unes paraules en hindi i la presidenta de l’associació de veïns llegeix un text. Al cap de poca estona, l’ànima de la Indira es purificarà al forn del tanatori i volarà cel amunt. L’endemà espero el Ranjit a la porta del restaurant. Quan em veu m’abraça, sense dir res, l’ajudo a apujar la persiana, entrem a la cuina, la porta de la cambra frigorífica està tancada. Ens mirem. El Ranjit agafa aire i l’obre. Tot està com sempre, la carn, les verdures... miro cap al racó de la Indira. Només hi ha la caixa del revés. Hi vaig i amb un cop de ràbia l’hi endinyo una patada, la caixa rebota a la paret, cedeix i es trenca. A terra ara només hi ha un sobre, un sobre que en algun moment havia estat a sobre la caixa i s’havia escolat per alguna ranura de la fusta. Hi diu: Per a l’Alba. L’obro d’una esgarrapada. Estimada Alba, amiga, Saps com estimo les meves arrels, com anyoro l’aire calent que escampa l’olor de safrà, el color taronja de la posta que pinta el cel i ho omple tot mentre la mare m’explica una faula. Si el Ranjit mor, tornarem a Calcuta. No vull que els tiets ens facin casar amb vells decrèpids que ens maltractin i ens deixin morir de part. Nosaltres som d’aquí. La mare ha trobat una vida que no hauria imaginat i les nenes aniran a la universitat i el seu futur no dependrà mai de cap tirà. Escolta’m bé Alba, tens el temps just per fer el que et demano. M’has trobat morta a la cambra i això vol dir que el pla funciona. Ara et toca a tu continuar. No t’espantis, respira fondo. Tot sortirà bé, però has de fer exactament el què et digui. Ja saps com vam patir quan va morir el pare. El càncer se li va escampar en dos dies. Ara li ha tocat al Ranjit, la mare i les nenes estan espantades, no creuen que se’n surti i jo tampoc. Tampoc no ens creiem els metges que diuen que amb un tractament podrà anar tirant fins que trobin algún donant. Alba, no trobaràn ningú amb les caracterísitques del Ranjit. Per això som aquí: Has d’aconseguir que la mare autoritzi que els meus òrgans siguin per ell. Amb el fred de la cambra frigorífica es conservaran bé fins que arribin els metges i diguin què s’ha de fer. No t’enfadis Alba, no m’odïis. Saps com penso i que ho havia de fer, oi que m’hi ajudaràs? Es mereixen aquesta oportunitat. La mare t’aprecia, t’escoltarà i sabrà veure la veritat de les meves paraules en els teus ulls. T’estimo, Alba Indira PD: El meu esperit vetllarà sempre per tu.

Deborah Sales, mare de l'escola

Profile for escola el Cim

Sant Jordi 2012  

Sant Jordi 2012

Sant Jordi 2012  

Sant Jordi 2012

Advertisement