Page 1

REVISTA DE SUBIRATS PERSONATGES SUBIRATENCS

MAIG - 2012 - Any II - Número 7

CONTINGUTS EDITORIAL (pàg 2)

DOSSIER : SUBIRATS MIR GERIBERT, El príncep rebel (pàg 2)

MIR GERIBERT, El vescomte independentista (pàg 3)

EL TOPÒNIM SUBIRATS (pàg 4)

LES MIL BATALLES DEL CASTELL (pàg 5)

MARIA JULIVERT (pàg 6)

MARIA ASSUMPCIÓ RAVENTÓS L’ÀNIMA CREADORA Pàgina 8

Tapís que presideix la sala de plens de l’Ajuntament de Subirats - Foto: F.V.

FAUNA DE SUBIRATS: La Guineu

JA TENIM UN ANY!

(pàg 7)

MARIA ASSUMPCIÓ RAVENTÓS (pàg 8)

EL MARTINET (pàg 10)

FRANCESC CANOSA Entre el sabre i la bomba (pàg 10)

EL PENSAMENT CATALÀ REBROTA (pàg 11)

HUMOR GRÀFIC

Pàgina 14

(pàg 11)

BARRAQUES DE PEDRA SECA (pàg 12)

1er ANIVERSARI DEL CESUB (pàg 12)

NO ÉS AIXÒ, COMPANYS

Pàgina 16

(pàg 13)

El FLORIDO PENSIL (pàg 14)

EL MERCAT DEL PRÉSSEC (pàg 15)

HUMOR

Pàgina 7

FELICITATS A TOTS PER A FER-HO POSSIBLE

EL PENSAMENT CATALÀ REBROTA...

(pàg 15)

UNA DE L’”OESTE” (pàg 16)

77 ANYS IL·LUMINANT LA PANTALLA (pàg 16)

SUBIRATS

El castell-Mir Geribert Pàgina 3

Pàgina 4

Pàgina 11


MAIG 2012 - Número 7 REVISTA DE SUBIRATS

EDITORIAL Ara just fa un any, en una trobada en un cafè de Subirats, tot gaudint del bon temps que feia, desprès d'un dia atrafegat per la feina, tot xerrant, es va proposar la idea de fer una revista per al nostre municipi, per a la seva gent i per plaer. El motiu era intentar acostar a la gent fragments de cultura, els personatges locals i donar fe d’alguna de les nombroses activitats que tenen lloc a casa nostra. No volíem que fos la revista de ningú, si no la de tots, allà a on poguéssim expressar allò que volíem, i fer-ho arribar a tots els indrets del municipi. Veure i demostrar que al municipi hi ha força gent interessada en els diferents vessants de la cultura, i que el futbol, tot i la seva transcendència social, no ho és tot. La idea d'acostar-ho a tots els indrets i de no dependre de ningú, ens va fer cercar la cooperació d'empreses i comerços mitjançant la publicitat a la revista. I hem de reconèixer que des del primer dia tothom va respondre, i que és gràcies a aquests col·laboradors que el nostre projecte es va fer realitat. La dispersió dels nuclis d’un municipi com Subirats fa que qualsevol coordinació sigui una feina entretinguda i feixuga. També ens ha costat de vegades comptar amb la participació de la gent, que és el principal objectiu de la nostra revista. Però per sort, disposem d'internet, que facilita els contactes i l'enviament de textos i imatges. Amb alguna ensopegada, i potser alguns encerts, hem arribat a on som ara, amb una tirada en paper de 250 exemplars, una difusió per Internet de 650 contactes, amb la revista a les biblioteques de Vilafranca i Sant Sadurní, a l’espera de que algun dia pugui estar a la Biblioteca de Subirats. La revista es fa arribar a diferents entitats i institucions, i en fem distribució via informàtica a França, a Itàlia, a Alemanya i fins i tot als EEUU d'Amèrica. Vist el resultat, el nostre empeny és seguir treballant i tirar endavant amb més força. Volem potenciar la participació de tothom qui vulgui dir alguna cosa, superar aquest mur invisible que de vegades separa els subiratencs “de fora” dels de “tota la vida”. Volem amplificar la presència de les entitats del territori per afavorir la seva tasca pública i també la divulgació de les activitats dels qui amb els seus anuncis, ens ajuden a fer arribar aquesta revista a tothom. Volem fonamentar el sentiment de pertinença a un municipi extens, amb persones que moltes vegades s'ignoren mútuament per les barreres geogràfiques internes. Pretenem ser una eina d'integració de nouvinguts i “pixa pins” que, adoptats amb cordialitat senten aquesta terra com a pròpia, i participen i engeguen tasques i activitats com un més dels nats entre solcs i vinyes. Explicar que Subirats no és el cul del món i que la seva gent, lluitadora i molts cops esquerpa, és la gent que ha fet el poble i el seu entorn tal i com el podem gaudir avui. Us agraïm a tots el vostre suport, directe o indirecte, i les vostres crítiques, i a la vegada us encoratgem a continuar fent camí a través de El Cep Tort i participant en altres iniciatives com el CESUB, que ara justament també celebra el seu aniversari, o la ràdio Ona Subirats. Com veieu, aquest ha estat un any de gran collita quant a iniciatives culturals i de comunicació al nostre municipi. Totes elles són eines que hem de fer nostres perquè han sorgit amb vocació de servei i per a estrènyer els lligams comuns.

MIR GERIBERT, EL PRÍNCEP REBEL

Redacció

DARRERA HORA:

L'obra sobre aquest il·lustre personatge medieval vinculat a Subirats es va presentar el dia 21 d'abril a la seu del Consell Comarcal de l'Alt Penedès. El Cep Tort us la comentarà properament.

Quan estàvem tancant la publicació de l’article de la pàgina següent, ens arriba la notícia de la presentació del llibre de Josep Tort Miralles “Mir Geribert, el príncep rebel “ Pàgina 2


MAIG 2012 - Número 7 REVISTA DE SUBIRATS

MIR GERIBERT, EL VESCOMTE INDEPENDENTISTA

Fèlix Villagrasa

La irrupció dels comtes catalans en la història de l'occident europeu té lloc a partir del comte Berà (del 801 al 820), quan els nobles visigots procedents del nord-est peninsular s'alien i es fan vassalls dels reis de França en la seva intenció de recuperar els seus antics territoris ocupats pels musulmans. La frontera anà descendent des dels Pirineus cap al Llobregat (Marca Hispànica o de la Gòtia), mentre es creaven diferents comtats, fins arribar a reconquerir Barxiluna (Barcelona) l'any 801. El resultat de la política de lluites i acords matrimonials i de parentiu serà el reforçament de l'autoritat del comte de Barcelona. La seva estratègia anava adreçada a l'expansió territorial vers el sud peninsular i la mar Mediterrània, però també a la desvinculació de la tutela dels reis francesos, més ocupats en els afers continentals que a socórrer i afavorir els comtes catalans de la Marca gòtica. Així, l'estat català es va organitzant a l'entorn de l'estructura eclesiàstica, tan o més forta que l'organització dels senyors de la guerra, els nobles, que s'alien entre ells a través del pacte feudal entorn del comte principal. Aquests pactes no sempre eren respectats, com veurem en el cas de Mir Geribert, cosa que comprometia l'estabilitat de l'estat nounat. El vescomtat de Barcelona fou una jurisdicció feudal del Comtat barceloní que esdevingué hereditari amb Guitard, ambaixador al Califat de Còrdova en el segle X. Un dels regents del vescomtat fou Gislabert I de Barcelona, que tot i ser casat i amb fills, era religiós i esdevingué bisbe de Barcelona vers el 1034. Cort musulmana

Mir Geribert era senyor dels castells de Subirats, La Vit, Eramprunyà, Olèrdola, el de Ribes, Berà i el de Sant Martí Sarroca, entre d’altres

Foto: Arxiu

El procés va ser contrari a Mir, noble arrauxat i prest a la brega, qui veia en l'església una organització acumuladora de riqueses a expenses de la sang i l'ardiment de la noblesa, que era qui recuperava els territoris ocupats per l'Islam. En la disputa, va pesar més un decret del rei franc Lotari que el dret feudal d'aprisió de terres, que era el principal estímul dels guerrers en les seves lluites. La cort catalana encara es comportava com a dependent de la franca. L'any 1041, amb el suport dels senyors de Cervelló, de Mediona, de Sant Martí i d'alguns nobles sarraïns, Mir Geribert es proclamava Príncep d'Olèrdola, en oberta revolta contra el comte Ramon Berenguer, aixecant el Penedès i part del Baix Llobregat. Cal recordar que podia amenaçar directament Barcelona des dels seus castells dins la ciutat i des de Montjuïc. La rebel·lió posava en qüestió la continuïtat de la nació catalana medieval davant dels seus enemics del sud (Tortosa i Lleida eren places fortes del poder musulmà). Durant més de deus anys, els senyors penedesencs van actuar desvinculats del poder comtal, feble i discutit, dividit entre el comte Ramon i la seva àvia Ermessenda de Carcassona. No es va arribar a un enfrontament obert dels dos bàndols, la lluita armada es reduïa a l'acció punitiva puntual i de pillatge, i a accions diplomàtiques i polítiques, on el comte buscava l'acostament de postures i els rebels, manifestar la seva independència envers el poder establert. Després d'un intent infructuós de pacte el 1044 el bàndol rebel s'afeblí fins que el 1052 Mir Geribert fou condemnat, en judici, a retornar els territoris ocupats il·legalment i a pagar

Mir Geribert, de qui ignorem el lloc i data de naixement, era fill del vescomte Geribert de Barcelona i d'Ermengarda, filla del comte Borrell II. Veiem, així, que el càrrec vescomtal estava lligat familiarment al dels comtes principals, per això les seves futures lluites seran, no solament polítiques, sinó de família, a la disputa del poder dins d'un estat inestable. Les seves principals propietats a Barcelona eren els castells Vell, Bisbal i del Port (a Montjuïc), situats tots ells en indrets estratègics de la capital. Però encara més importants eren les possessions a la frontera amb els sarraïns, cosa que feia dels vescomtes un clan militar a tenir molt en compte. Des de 1030 Mir Geribert acumulava un important patrimoni en la línia que va del Llobregat al Garraf i al Penedès: els castells de Subirats, La Vit, Eramprunyà, Olèrdola, el de Ribes, Berà i el de Sant Martí Sarroca. Més tard heretà el castell de Montbui i les terres d'aquesta baronia. Fundà, a més, el monestir de Sant Sebastià dels Gorgs. L'origen del conflicte entre el vescomte Mir i el comte de Barcelona Ramon Berenguer I té lloc amb motiu d'un plet de l'any 1032 per la possessió de les terres de Calders i la Llacuna, que havia obtingut el primer, però que reclamava el monestir de Sant Cugat del Vallès (feudatari de molts llocs del Penedès).

segueix

Pàgina 3


MAIG 2012 - Número 7 REVISTA DE SUBIRATS

MIR GERIBERT, EL VESCOMTE INDEPENDENTISTA

(continuació)

Si la revolta del segle XI hagués triomfat, el Penedès s’hagués convertit en la capital del jove principat català

Cavallers cristians

(a Montjuïc) i molts altres, canviant el títol autoimposat de Príncep d'Olèrdola pel de senyor de Sant Martí Ça Roca. Àvid de gestes, Mir i el seu fill Bernat formaran part d'una expedició contra el castell de Móra d'Ebre, on foren apressats i morts pels seus antics aliats de Tortosa el 1060. La historiografia moderna atribueix aquesta revolta a la dinàmica entre el poder feudal (dels senyors) i l'estatal (del comte de Barcelona), dins la qual els primers maldaven per conservar i ampliar els seus privilegis en un moment en què els seus serveis militars eren imprescindibles per mantenir l'estructura política creada. En aquest context, Mir Geribert, conscient de la seva posició com a garant de la Marca imperial gòtica (frontera del sud), va voler desplaçar el centre de gravetat del nou estat català cap als seus territoris. Però el poder de la casa comtal barcelonina, la seva actitud pactista, integradora, el seu poder econòmic, demogràfic, i els pactes amb els reis francesos van acabar vencent el desig d'independència del senyor del Penedès i van enfortir el camí vers la consolidació nacional.

Foto: Arxiu

multes i indemnitzacions pels danys causats durant la revolta. L'any 1059 Mir es trobava a Tortosa, a la cort del rei Muqtàdir a la recerca d'auxilis per recuperar els territoris perduts i contraatacar Barcelona, però el rei moro no el va recolzar. Finalment s'arriba a un pacte amb el comte Ramon Berenguer on Mir perd el castell del Port

EL TOPÒNIM SUBIRATS Josep Mata Massana

Que el nostre municipi, Subirats, no s'assembla a cap altre, és una realitat tan evident que no val la pena perdre el temps en discutir-ho. No hi ha cap més municipi com el nostre, tan el territori, com la gent que hi viu i els pobles que el conformem, som únics i no cal comparar-nos ni sentir-nos millors o pitjors que els altres, senzillament som diferents. Una de les nostres singularitats és el fet que el nom del municipi no correspon a cap poble. En tot el Penedès no hi trobarem cap més municipi on es doni aquest cas. Possiblement la història ens donarà respostes a aquesta realitat. Una podria ser que el que ens dóna el nom és el castell i que durant molt de temps (segles) els nostres pobles estaven sota la jurisdicció dels senyors que l'ocupaven, ja fossin els Mir Geribert, els Gralla o els Ramon. En l´ època feudal el poder al municipi emanava del castell i els seus senyors, per tant, és lògic que donés nom al municipi i el que va passar podria ser que en el transcórrer dels anys, al passar del feudalisme a altres formes d'organització social es mantingués el nom per qüestions pràctiques fins avui dia. Una altra qüestió que ens podem plantejar és la de l'origen del nom del nostre municipi. Hi ha diverses teories, crec que la més encertada és la d'en Salvador Llorac, que diu que tenint en compte que el Pujol d'en Figueres en temps dels ibers ja estava poblat i que més tard els romans també l'ocuparen, és molt probable que més tard o més d'hora es traslladessin, possiblement per qüestions estratègiques, al turó que actualment ocupa el castell i que és més alt.

Per aquest motiu, és probable que anomenaren el lloc “Superiatos”, que vol dir “situat més amunt”, i que aquest amb el temps anés derivant cap el seu nom actual. El document més antic que es conserva en què s'esmenta el castell és de l'any 917 i parla d'un “castrum subiratum” propietat dels vescomtes de Barcelona, els quals tenien encomanada la vigilància de la frontera entre els sarraïns i els catalans. Hi ha qui diu que Subirats ve de “Subur”, de la qual es deriva “Suburatum”, o be que aquells vescomtes que guardaven els límits de Catalunya, anomenats “sobirans” i que d'aquí surt Subirats, i segurament n'hi ha més, però no les trobo massa encertades. Penso que les dues suposicions que he exposat al principi és possible que s'assemblin o sigui properes al que realment va passar, per desgràcia no disposem de cap tipus de documentació per certificar-ho i l'únic que podem fer amb més o menys encert és teoritzar històricament sobre la qüestió. Pàgina 4


MAIG 2012 - Número 7 REVISTA DE SUBIRATS

LES MIL BATALLES DEL CASTELL DE SUBIRATS Fèlix Villagrasa

Abans, un castell enrunat

La lenta progressió dels senyors de la guerra cristians vers els territoris peninsulars ocupats pels musulmans des del 711, acabaria per configurar el gresol de la Catalunya medieval entre els segles IX i XIII. Hereus de la tradició política i religiosa de l'imperi romà i dels clans germànics, aquests senyors (de sang visigoda i franca) comptaven amb la legitimitat proporcionada per l'Imperi de Carlemany i per l'església de Roma en la seva lluita

El castell medieval és situat en una zona de colonització ibèrica i romana. expansiva contra el Califat de Còrdova. Eren els defensors de la frontera sud imperial- la Marca Hispànica- que se situava al sud del riu Llobregat en els anys en què es va bastir el castell de Subirats, en els contraforts meridionals de les serres d'Ordal que dominaven la Via Augusta, ruta romana. El castell era situat en un indret que ja havia tingut una intensa colonització d'època ibèrica, segons proven els jaciments propers. Aquests estudis també apunten que, segurament, les fortificacions que donaren origen al castell medieval existien ja en època romana. El de Subirats és el primer castell penedesenc de què tenim constància documental (any 917), i esdevingué amb el vescomte de Barcelona Ermenarc el principal bastió de la Marca al sud de Barcelona, seu dels comtes principals de Catalunya, que durant el segle anterior havien aconseguit sotmetre (relativament) a la seva autoritat la resta de comtes catalans, que encara seguien vinculats al rei franc, descendent de Carlemany, emperador del Sacre

Imperi Romà Germànic d'Occident. Els assentaments musulmans i les seves guarnicions militars eren nombroses a les terres de l'actual Penedès, com ho demostren noms de lloc que ens han quedat: La Múnia, Les Massuques, La Ràpita, Albinyana, La Bleda, etc. Els musulmans també hi tenien destinades tropes, perquè era una de les principals zones de fricció amb els seus oponents cristians. Però la pressió del potent comptat barceloní arrossegava cap al sud la frontera de la Marca, i aviat el castell de Subirats cedí la seva preponderància al d'Olèrdola, més avançat i situat estratègicament per tal de continuar la lenta, conflictiva, però inexorable, expansió cap al sud, que culminaria tres-cents anys més tard amb la conquesta de València. Els orígens del vescomtat de Barcelona i del castell van íntimament lligats: el primer vescomte, Sunifred (pare d'Ermenarc), tenia com a principal missió la defensa de la Marca amb les seves tropes i les fortaleses que la dominaven. Però la fidelitat dels vescomtes aviat es va veure compromesa a causa del sobtat revifament del poder musulmà amb el cabdill Al-Mansur, que assolà Barcelona i altres ciutats catalanes (any 985) i provocà divisions dins les files dels senyors catalans, que encara basculaven entre la dependència franca, l'autonomia dels comtats i la independència com estat cristià. Així, el vescomte i feudatari del castell de Subirats, Mir Geribert,

Ara, no se sap ben bé què

Pàgina 5

segueix


MAIG 2012 - Número 7 REVISTA DE SUBIRATS

LES MIL BATALLES DEL CASTELL DE SUBIRATS es proclamà príncep d'Olèrdola l'any 1041, en oberta rebel·lió amb el comte de Barcelona. El seu fill, Arnau Mir de Subirats, com havia fet el seu pare, cercà el suport dels musulmans en la seva lluita contra la família comtal barcelonina després de l'assassinat de Ramon Berenguer II, Cap d'Estopes, el 1082. Amb el temps, el castell retornaria a mans del comte de Barcelona Pere el Cerimoniós (1334), però Ferran el Catòlic (aquell que va inventar Espanya i moderà el poder feudal a Catalunya) el cedí al seu amic Miquel Joan Gralla - burgès lleidatà ennoblit- que podia explotar-ne les terres en haver pagat al rei 30.000 sous. El seu fill, Francesc Joan Gralla, feu construir la casa-palau de Torre-ramona, en un temps en què els senyors ja no consideraven còmode ni necessari viure als castells. Uns plets amb els veïns de Subirats van donar com a resultat la pèrdua de molts dels drets

(continuació)

senyorials per part dels Gralla, que van quedar-se bo i amb la casa-palau i poca cosa més. El castell retornava a poder reial, però l'honor dels Gralla quedà servat en lluitar, els seus descendents, a la guerra dels Segadors (a conseqüència de la qual va ser derruït per les tropes castellanes) i contra els borbons (dinastia nefasta) durant la Guerra de Sucessió. Les actuals restes del castell demostren que degué ser una fortalesa imponent. Un recinte emmurallat reforçat per quatre torres rodones, les dues que miren a la vall reformades en construir-se l'església. A dins s'aixecava la torre mestra, que comunicava per un pont llevadís amb una altra de circular, a la seva dreta. Un tros d'aquesta darrera torre va ser “falcada” amb un monòlit de formigó, de gust i rigor molt dubtosos, que avui encimbella el conjunt.

MARIA JULIVERT, una altra dona rescatada de l’oblit, gràcies al Museu d’Esperanto de Subirats Redacció

Maria Julivert va ser una dona de gran pes intel.lectual dins d'una comunitat relativament petita com era El Vendrell d'inicis del segle XX. Convertida en la primera professora d'esperanto de la localitat (1913) va ser una de les ànimes del grup esperantista de la població, Frateco, al qual va arrossegar altres dones, moltes d'elles treballadores del tèxtil i la confecció. Dones anònimes que, amb entusiasme i pocs mitjans, acceptades sense recança pels altres membres masculins del grup, van assolir un accés a la cultura del tot inèdit. Articles de l'època, alguns de la mateixa Julivert al Diari Baix Penedès, recorden les vetllades culturals i les classes. Dones que després de la feina al taller o la fàbrica encara tenien il.lusió per aprendre i obrir-se al món per mitjà de l'esperanto. Gisela Alcón, al Museu d’Esperanto de Subirats

Foto: R.V.

El 10 de març, el Museu d'Esperanto de Subirats (MES) va convidar Gisela Alcón, per glossar la figura de l'esperantista vendrellenca Maria Julivert, per commemorar el Dia Internacional de les Dones. La seva intervenció ens va ajudar a entendre el lligam que oferia l'esperanto amb la cultura a les dones de l'època . L'acte va tenir lloc a la seu del Museu, a Sant Pau d'Ordal, ple de gom a gom. L'alcalde, Pere Pons, i la regidora d'Ensenyament, Maria Teresa Catasús, també van assistir-hi.

Pàgina 6

La trajectòria de Maria Julivert ha estat recuperada gràcies a la tenacitat de Gisela Alcón que, gràcies a la memòria oral de molts vendrellencs i vendrellenques, ha conseguit trobar documentació i fotografies que han permés reprendre el fil de la història. Podeu ampliar la informació amb les cròniques de la xerrada que han fet, en esperanto, Victor Solé i, en català, Sebastià Ribes. Així mateix us recomanem l’article de Javier Guerrero sobre dones esperantistes en el seu bloc.


MAIG 2012 - Número 7 REVISTA DE SUBIRATS

LA GUINEU

FAUNA DE SUBIRATS Lemuel Moreno

Igual que els gossos, les guineus mengen tot el que poden tot i no tenir gana, en previsió del de demà, per si de cas no tinguessin menjar. Llavors, el que fan amb les restes de menjar és enterrar-les en diferents llocs estratègics del camp com a provisions d'hivern o quan l'aliment esdevingui escàs. El que pot passar és que obliden molts dels llocs on l'havien enterrat. La guineu és solitària, o pot conviure amb parella. Com a la majoria de mamífers la seva activitat és crepuscular fins a la sortida del sol. Les hores de sol les passa en la frescor de l'interior del cau o estirada entre els arbustos en el bosc. Una curiositat de la guineu és que quan se sent amenaçada i esta acorralada es fa la morta per tal que el seu perseguidor perdi interès en ella. Una altra, és que es submergeix dins l'aigua per desparasitar-se. Entren en zel entre desembre i gener, que és quan busquen parella i fins al març es pot escoltar els lladrucs mig miols dels mascles a la nit. La recerca i excavació dels caus té lloc entre el febrer i el març, i una cosa realment peculiar que remarca l'oportunisme d'aquesta espècie és que molts cops roben les teixoneres fent fora els teixons de casa seva, per apropiar-se-les. Les cries neixen entre març i abril, i deixen de mamar a la segona meitat de juny. Abandonen els caus a l'estiu.

CAP MALTRACTAMENT

Guineu adulta amb pelatge d’hivern en una zona boscosa pròxima a Sant Pau d’Ordal Foto: Lemuel Moreno

El nom llatí de la guineu és Vulpes vulpes. La guineu és l'únic cànid salvatge que tenim al Penedès. D'aspecte de gos de talla mitjana, de color grisós i rogenc, les potes i les orelles son negres, el coll, el pit, la boca i la punta de la cua són blancs. Les potes i el morro, prims i allargats, grans orelles en punxa, la cua és llarga, amb molt de pèl per poder fer cabrioles amb absolut equilibri ja que és el seu timó. La guineu la tenim present per tot Subirats, ja que és un dels mamífers que millor s'adapta al medi i als canvis. Realment la guineu és un mamífer oportunista, el que vol dir que a l'hora de buscar aliment tant se l'hi en fa menjar-se un grapat de raïms, que una llombriu o un escarabat. Aprofita el moment de ficar-se en una granja per robar una presa fàcil com pot ser una gallina, o anar a un abocador o munt de brossa per cercar qualsevol cosa amb què poder omplir la panxa. És d'alimentació omnívora, vol dir que tan és que mengi carn com vegetals, també és caníbal: si troba el cadàver d'un congènere mort per alguna raó no dubtarà a menjarse'l. Sobre aquest cànid tan intel·ligent, que porta maldecaps als pagesos, grangers, i fins i tot als caçadors, es diu que mata per plaer, i no és cert. La guineu mata el que necessita per viure. I les seves cries queden molt exposades en els mesos de reproducció, entre juliol i agost, perquè quan comencen a ser grandetes exploren l'entrada del cau a la recerca de més menjar.

Foto: Lemuel Moreno

Pàgina 7


MAIG 2012 - Número 7 REVISTA DE SUBIRATS

MARIA ASSUMPCIÓ RAVENTÓS I TORRAS L’ÀNIMA CREADORA

PERSONATGES SUBIRATENCS Luisa Elena Sueiro

L'artista m'espera a casa seva. A peu de carretera, darrera una espessa pineda s'amaga la masia que el seu pare li va deixar, coneguda com Ca l'Almirall de Figuerola o Ca la Tomassa. L’antic celler adossat a la casa primitiva, que ja fa temps que no existeix, s'ha anat transformant amb els anys en taller i llar a la vegada. Els cups, buits, semblen tenir vida pròpia i sobrepassen l'element decoratiu que han esdevingut, les parets de pedra i els amples finestrals sembla que s'endinsen en el paisatge. Arraulida en una vella butaca vora l'estufa, recorda: “La Tomassa era la m a s o v e r a q u e s'encarregava de la casa i de la finca”, tot un personatge, ja que també va donar nom al mas; “jo, ja de ben petita venia amb la família des de Sant Sadurní, a l'estiu potser més, ja m'agradava pintar aleshores”. Roman pensativa i diu: “sempre estava fent gargots en un paper”. Diu l’Assumpció: “Quant la Tomassa va trobar feina de guardavies, se'n va anar a viure a la caseta de l'estació”. Des de llavors, la familia Raventós, primer el seu pare, després ella i ara els seus fills han tingut cura de la finca. El dinou de maig de 1930 va néixer a Sant Sadurní d'Anoia, filla de Cal Pau, a la plaça de la vila. Els seus avis tenien la farmàcia Torras, després Roca. L'esclat de la guerra va interrompre la seva educació. Després d'aquest parèntesi, acabada la guerra, amb deu anys se'n va anar a estudiar a Barcelona, interna a les Esclaves del Sagrat Cor. En finalitzar els estudis de batxillerat, a casa l'esperaven per ajudar el pare a l'empresa vinícola, però ella, ferma, va dir que volia pintar. Amb una determinació tal que la família no es va poder oposar, ni en un moment com aquell, en el que la pintura i

l'art, no eren la trajectòria vital que li corresponia com a dona. Va tornar a Barcelona a estudiar amb en Lluís Muntaner, que havia estat el director de l'Acadèmia Sant Jordi de Belles Arts. L'any 50, amb vint anys va fer la seva primera exposició individual a Sant Sadurní: obres d'acadèmia, bodegons, retrats. Després va seguir formant-se, incansable: va estudiar a l'Escola Superior de Belles Arts, al conservatori de les Arts del Llibre de Barcelona, a l'Escola d'Arts i Oficis Artístics. Obté beques d'estudis que la porten a viatjar per diferents ciutats de Castella i Extremadura. Després a França i a Holanda. Guanya nombrosos premis i exposa pintures i gravats a poblacions de Catalunya, a l'Estat espanyol i a l'estranger. Una incessant activitat i una incessant creació artística. Treball, treball, treball. De la pintura figurativa a l'abstracta i a l'informalisme dels anys 50. Mestra del gravat i la litografia, la Mª Assumpció ha utilitzat totes les tècniques pictòriques i totes amb gran èxit. I quan la superfície plana no li ha estat suficient ha abordat volums i textures, collages, llibres d'artista i així, experimentant, es va iniciar en l'art del tapís, per convertir-se en poc temps en una de les artistes més destacades d'aquesta tècnica, formant part de l'Escola Catalana del Tapís, que va renovar aquest art tant en les tècniques, com en els materials i els temes. És durant aquests anys que es dedica al tapís quan la Mª Assumpció passa més temps a Lavern, on munta el tapís d'alt lliç, fa recerca, dóna classes i la seva activitat és extraordinària. Fundadora de l'Associació Catalana d'Artistes Plàstics, membre de la FAD, viatja per diversos països exposant i ensenyant l'art del tapís.

Pàgina 8


MAIG 2012 - Número 7 REVISTA DE SUBIRATS

MARIA ASSUMPCIÓ RAVENTÓS I TORRAS

(Continuació)

A l'entrada que li fa l‘Enciclopèdia Catalana, la defineixen com a pintora, gravadora i tapissera. Jo li afegiria la paraula “creadora”, que reflexa molt més el seu esperit, la seva actitud vital, la seva inquietud, la seva curiositat i el seu treball. Té obres exposades a museus d'arreu, però tanmateix podeu contemplar algunes ben a prop: un mural de l'any 1961 al BBVA de Sant Sadurní o un tapís al vestíbul dels laboratoris Viader; també a Cal Maristany tenen exposada obra seva i al Museu del Paper de Capellades. En una de les seves col·laboracions amb escriptors, al llibre d'artista Or vell i terra negra, una altra ànima creadora, la Mª Aurèlia Capmany, escrivia: “…Però potser periòdicament l'artista creador perd la certesa d'aquestes formes i més enllà de l'instant veu el límit, més enllà del límit, la destrucció. I llavors més enllà de les formes troba la claror, el color i la ganga primitiva

Als 30 anys es va casar amb en Javier Ozcàriz, un marí mercant amb qui va embarcar en diverses ocasions i va viatjar d'EEUU a l'extrem Orient. Per això a la seva obra hi és omnipresent el mar, amb tota la seva gamma de colors i estats. I amb en Javier van tenir quatre fills, dos nens i dues nenes, i se l'il·luminen els ulls quan parla dels seus sis néts. Baveja, com totes les iaies del món. Però la Mª Assumpció no és una iaia qualsevol. A la seva esquena té tants premis, exposicions individuals i col·lectives, llibres i ressenyes, que ompliríem les pàgines de El Cep Tort, enumerant-los. I ha fet tanta recerca i ha creat tant, reflex de la seva inquietud vital, que resulta inabastable per als no entesos. La seva obra és autèntica en un intent de traspassar emocions i sentiments. Quan parles amb ella te n'adones que és una artista que no ha fet concessions, ha pintat i ha creat des de l'ànima. I ha convertit, amb el seu esforç creador, les seves reflexions, els seus sentiments i el seu bagatge humà en una obra admirable. És suficient aturarse davant d'algun dels tapissos que encara té penjats al mas de Lavern, apropar-se, allunyar-se, tocar els fils, veure els colors, olorar-los, en definitiva “sentir-los”, “llegir-los” per copsar que s'està al davant d'una obra colpidora.

que embolcalla fins a fer-la invisible, la pedra noble, la forma viva. El camí de l'art esdevé, llavors, simplement el camí. Mª Assumpció Raventós en sap les tresques d'aquests camins infinits. No n'ha tingut prou de pintar i gravar i dibuixar, ha trenat amb les seves mans la matèria viva. Deu ser per això que tota tècnica li esdevé màgia i ens acompanya fins als límits del món possible”. A la sala de plens del nostre Ajuntament, darrera la taula on els nostres representants polítics prenen, o al menys, fan oficials les decisions que ens afecten com a ciutadans, penja un tapís de paret a paret, obra de la Mª Assumpció, esperem que el seu esperit creador els il·lumini en els difícils temps que corren. Ella va trobar el camí, falta que aquells, escollits pel poble i en els quals dipositem la nostra confiança, també el trobin. Pàgina 9


MAIG 2012 - Número 7 REVISTA DE SUBIRATS

EL MARTINET,

una revista de les bones Fèlix Villagrasa

Amb enveja, i ganes d'aprendre, hem rebut la revista-butlletí El Martinet que publica l'Associació d'Informació i Divulgació Cultural de Sant Martí Sarroca. Presentada de forma impecable, amb portada a tot color (única pàgina que surt en color, que consti) aquest butlletí, que ha arribat al seu número 272 el passat mes de febrer, inicià el seu camí Primer número, octubre de 1976 el 1976, al començament de la transacció (altrament dita, Transició), encara vigents totes les lleis franquistes i, per tant, amb una evident limitació de la llibertat de p r e m s a . Compta amb una q u a r a n t e n a d e col·laboradors entre redactors, maquetadors i repartidors. Així, doncs, poden tirar i distribuir més de sis-cents exemplars a una població disseminada de p o c m é s d e t re s m i l habitants. El contingut del butlletí-revista és fidel reflex dels anys de treball i ex p er ièn c ia d els s eu s realitzadors, de la implicació d'una part substancial de la població i de la visió clara

dels objectius que aquesta mena de publicacions han de tenir per tal d'esdevenir un servei públic, si més no, als seus lectors, que tenen en aquestes pàgines les informacions bàsiques de l'agenda, el comentari i testimoni dels esdeveniments celebrats a la població i alguns articles d'opinió sobre la realitat general que ens envolta. No falta l'espai dedicat a l'humor i a l'entreteniment gràfic tan habitual en la premsa. Les seccions de la revista estan molt ben estructurades, els continguts són variats i útils. Els anuncis, ben col·locats, permeten els ingressos suficients com per sufragar les despeses dels exemplars de cinquanta pàgines en blanc i negre, sense comptar les tapes. A part, els promotors reben el suport de la Generalitat i de l'Ajuntament de Sant Martí Sarroca. Pe rò l a c l a u d e to t , d'aquesta publicació feta en un nucli dispers similar al de Subirats, rau en la col·laboració, en la mobilització d'un bon nombre de persones que fan realitat, mensualment, un treball que llueix i serveix. I Sant Martí Sarroca no té gaire més habitants que Subirats! Podríem prendre exemple. Darrer número

FRANCESC CANOSA ENTRE EL SABRE I LA BOMBA Jordi Llongueras

El periodista i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna Francesc Canosa, va presentar el passat dia dos d'abril a la llibreria l'Odissea el seu últim llibre Entre el sabre i la bomba. Memòries d'un país i d'un partit. Unió Democràtica de Catalunya (1931- 1980). Publicat per l'Editorial Contravent, fa un relat des del naixement del partit fins a la Transició en clau de crònica extreta als seus personatges o als descendents d'aquests.

Pàgina 10

Dos dels nostres col·laboradors, en David de Yzaguirre, com a membre d'Unió Democràtica de Catalunya, i l' historiador Fèlix Villagrasa, van participar en una presentació desenfadada i gens partidista, juntament amb l'autor i amb en Raimon Gusi, regidor de Cultura de l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès. Tots quatre van engegar a les explicacions una dinàmica força original i fora del panegíric habitual en aquests casos, lluny del que podria semblar una activitat pròpia d'un partit polític. Ens van recordar (i descobrir, per a qui no ho sabés) aquells homes que van fundar UDC, que van patir el martiri de tots els extremistes, que van perseverar en la lluita catalanista durant la llarga dictadura, i que van propiciar l'arribada de la democràcia actual. Un partit i una gent que era la suma "d'intel·lectuals catalanistes del carlisme, d'intel·lectuals catòlics i, sobretot, de professionals que van marxar d'Acció Catalana". Una combinació que, com van explicar els oradors de l'acte amb pulcritud i agilitat, va convertir Unió en l'objecte d'una incomprensió, que el llibre ens ajuda a entendre.


MAIG 2012 - Número 7 REVISTA DE SUBIRATS

”EL PENSAMENT CATALÀ REBROTA SEMPRE... Raquel Santiago

...i sobreviu als seus il·lusos enterradors”, deia Francesc Pujols. Aquesta frase defineix el tarannà dels catalans, que com l'au Fènix renaixem de les nostres pròpies cendres. Felip V, Primo de Rivera, Franco... i ara PP i Ciutadans, han intentat fer desaparèixer el català, i de retruc, els catalans. ¿I per on ataquen? Per allà on poden. Tot i que l'objectiu segueix sent el mateix, l'estratègia és subtilment diferent: com que ja no poden afusellar-nos per parlar la nostra llengua, ara pretenen fer-nos creure que el castellà és una llengua amenaçada en els territoris de parla catalana, tot defensant un model suposadament bilingüe. Aquestes darreres setmanes, els atacs al català han tornat a ser notícia: la denúncia del nostre sistema

D'immersió, per part de tres famílies, elevada al Tribunal Superior, i ara al Constitucional, tornen a revifar una batalla que no sembla que hagi d'arribar a bon port. Els nostres polítics (fins i tot aquells que s'abaixen els pantalons davant del govern central en temes econòmics) han deixat ben clar que atacar la llengua és traspassar una línia que no es pot creuar. Però, ¿creieu que aquests polítics, que avui diuen una cosa i demà en fan una altra, mouran cap dit per a contraatacar? ¿Que potser l'han mogut quan al País Valencià milers de famílies han passat anys exigint, sense èxit, que els seus fills siguin escolaritzats en la seva llengua? ¿Que ho han fet quan a les Illes Balears s'ha eliminat el requisit de parlar català per a optar a un lloc a l'Administració Pública? I mentre vèiem com el català s'ha anat extingint a la Catalunya Nord, a la Franja de Ponent, al Carxe i a l'Alguer, ¿on eren, aquests polítics? El sistema d'immersió lingüística que es va posar en marxa als anys 80 a les escoles catalanes, tot seguint el model del Quebec, ha servit per a garantir la recuperació i pervivència d'una llengua molt maltractada i en greu perill d'extinció en certes èpoques de la història. Si no volem que els néts dels nostres néts tan sols sàpiguen de l'existència del català a través dels llibres i les cançons que n'hauran quedat, és ara que hem d'actuar. “L'escola en català ara i sempre”, sí: l'escola, i el pati, i la fleca, i la plaça, i el Congrés dels Diputats, i el Parlament Europeu...

HUMOR Generalitat de Catalunya Departament d’Empresa i Ocupació

REFORÇ DE LA BRIGADA MUNICIPAL PER AL MANTENIMENTI ARRANJAMENT DEL MOBILIARI URBÀ I ESPAIS PÚBLICS

Projecte realitzat per 1 treballador en atur AJUNTAMENT DE SUBIRATS

Unió Europea Fons social europeu L’FSE inverteix en el teu futur

Pàgina 11


MAIG 2012 - Número 7 REVISTA DE SUBIRATS

1er ANIVERSARI DEL CENTRE D’ESTUDIS DE SUBIRATS - CESUB Montse Rubio

El 10 d'abril de 2011 es constituïa el Centre d'Estudis de Subirats, el CESUB, després de sis intensos mesos de treball centrats en el disseny del projecte, l'establiment de les seves directrius i la configuració del marc legal. Un projecte que culminà en l'Assemblea Constituent, en la qual es va presentar un pla aglutinador de totes les iniciatives vinculades al municipi que responguessin a la missió de “protegir, potenciar i donar a conèixer el valor del Patrimoni Històric, Cultural, Artístic i Natural de Subirats”. La voluntat del CESUB ha estat, des d'aleshores, la de ser una entitat oberta a diferents àrees de coneixement i promotora de la participació de tots els nuclis del municipi, tot potenciant-ne la cohesió social més enllà de la divisió territorial. De fet, la idea de l'artífex, (hem de matisar que la proposta inicial no va ser fruit d'un consens entre un grup d'amics sinó que va tenir un sol ideòleg, el Josep Mata) va ser aglutinar gent procedent dels diferents pobles per poder elaborar un projecte

descentralitzat, que begués de fonts diverses i fos analitzat des de perspectives diferents. Sota aquesta finalitat, s'han creat al llarg d'aquest primer any tres seccions disciplinàries: la secció d'història, la de naturals i la de pedra seca, que gestionen els seus projectes de manera autònoma, facilitant així la col·laboració de tothom qui hi estigui interessat en participar-hi, en donar-ne la opinió o brindar suggerències. Es tracta de seccions temàtiques a les quals aquest primer tram de recorregut del Centre d'Estudis els ha permès posar fil a l'agulla a les directrius, projectes i objectius que respectivament s'han anat plantejant. El resultat ha estat una llista molt atractiva de projectes que s'han dut a terme o s'estan perfilant per ser presentats Us podem avançar la tercera mostra sobre La Guerra Civil a Subirats que es podrà visitar a finals d'abril a Els Casots. De fet, en els fonaments de l'exposició ja hi raïa la idea d'una itinerança que permetés presentar-la als diferents nuclis, personalitzant cada vegada la informació seleccionada en funció de cada poble i de les vivències que aquest guardi sobre el pas de les tropes pel seu entorn. Alhora, el 6 de maig està programada una caminada popular per seguir la que serà la tercera ruta de les Barraques de Pedra Seca de Subirats, que ens permetrà descobrir la bellesa i la riquesa tècnica d'aquestes construccions. Us recordem que si esteu interessats en formar part d'algun projecte, participar en alguna de les seccions o us ve de gust crear-ne una de nova, us podeu posar en contacte amb nosaltres enviant un e-mail a l'adreça cesubirats@gmail.com.

TERCERA RUTA DE LES BARRAQUES DE PEDRA SECA DE SUBIRATS Redacció

Com un dels actes de celebració del primer aniversari del Centre d'Estudis de Subirats, CESUB, es proposa per al diumenge 6 de maig del 2012 una caminada popular amb sortida de Can Rossell, per seguir la que serà la 3ª Ruta de les Barraques de Pedra Seca de Subirats.

El punt de trobada és l'entrada del nucli de Can Rossell a les 9 h. Cal portar esmorzar, beguda i calçat adequat per zones pedregoses. La ruta, sense cap dificultat, durarà unes 4 hores, comptant parades, en les que us ajudarem a identificar les característiques de les barraques de pedra seca, bastides des d'inicis del segle XIX fins inicis del XX, en èpoques de gran activitat agrícola i perfectament integrades en el paisatge de l'Alt Penedès. La caminada finalitza a la barraca que apareixia a la portada del calendari municipal 2003 de les barraques de Subirats , promogut per la llavors regidora de cultura, Araceli Soler. Amb vistes a la muntanya de Montserrat, brindarem amb una copa de cava i un aperitiu. Podeu confirmar la vostra assistència fins, màxim, el dia abans, a Rosa Vendrell (Sant Pau) 650475639, rovenmi@gmail.com o bé a Jaume Rovira (Ordal) 619755588, jrovirac@uoc.edu. L'activitat és gratuïta i l'organitza el Centre d'Estudis de Subirats amb col·laboració de Caves Llopart i l’Ajuntament de Subirats.

Pàgina 12


MAIG 2012 - Número 7 REVISTA DE SUBIRATS

NO ÉS AIXÒ, COMPANYS NO ÉS AIXÒ Jordi Llongueras

De justos i pecadors Costa de creure que la universal justícia a la que tots els éssers humans tenen dret estigui solament al servei d'alguns estafadors i del gran capital que la manipula a la seva conveniència i interès. Espurnegen els ulls quan veiem que cada dia es desnonen cases de famílies humils sense recursos, en nom de l' interès comú, mentre lladres confessos com els senyors Millet, Undargarín, Matas, Camps i molts d'altres segueixen gaudint de les seves múltiples propietats perquè “les necessiten” diuen; i gaudeixen d'indults que no eximeixen la seva culpabilitat, amb el vist i plau d'uns jutges als qui sembla que se'ls ha oblidat que la justícia és cega, i s'ha d'aplicar amb tot el rigor i força, per això la representen amb els ulls envenats i amb l'espasa. Els mateixos jutges que castiguen a qui és capaç de titllar-los de “cachondeo”, que són capaços de carregar-se el nostre estatut, d'obligar-nos a parlar amb una llengua que no és la nostra. Ens fem creus que aquests mateixos jutges, que empresonen als lluitadors per les llibertats ens escapcin dia rere dia els nostres drets més fonamentals, jutgin a altres jutges en defensa de les deixalles del franquisme més ranci, inhabilitin a qui lluita solament per a fer justícia, en nom d'aquesta mateixa justícia. Encara que molts cops la seva imparcialitat també hagi estat qüestionada, si no que els hi preguntin als independentistes catalans, i a tots els empresonats per rentar la cara a una ciutat amb motiu d'unes olimpíades.

De vicis i de plaers Aquesta societat que ens socialitza, ens educa i ens protegeix s'està dedicant a prohibir-nos l'educació, el dret al treball i la mateixa socialització, en nom d'una moral establerta en què la gent del poble no podem gaudir d'uns mínims de llibertat individual: ni cardar, ni col·locarnos. El paroxisme purità i recaptatori arriba al límit de voler multar meuques i clients en l'exercici del comerç més vell del món als carrers i carreteres. Sempre acaba pagant el pobre, i per partida doble, mentrestant els mimats per la fortuna es beneficien les més esplèndides bagasses pagant festes grans i orgies descomunals amb els nostres diners, això

si, amb la Visa or, encara que no sigui or tot el que llueix. L'escletxa s'eixampla: el que fa el senyor, el pobre no ho pot fer. Aviat, ni pixar a la vinya. Al·lucinant és veure dia rere dia com empresonen les víctimes de la drogoaddicció prohibida mentre són ells mateixos qui fan els calers a costa de la desgràcia dels altres, mentre es foten de drogues sudamericanes “fins al cul”. Però ells sempre en surten indemnes de tot, sempre tenen els de la colla que els hi faran una amnistia fiscal perquè puguin rentar-se la cara i a sobre aparèixer com a ciutadans exemplars. Surt a compte defraudar grans quantitats. Qui no se n'escapa és aquell que en la seva declaració ha posat despeses que no corresponien per despistar una cinquantena d'euros. Com tot, l'estafa ha de ser a l'engròs.

De bastons i garrotades I si no estem d'acord amb tot això, s e m p r e p o d e m p r o t e s t a r, manifestar-nos, alçar les nostres veus, però no gaire, sense cridar, perquè si no, els mantenidors del desordre institucional ens oferiran una tanda d'esbatussades, cops i trompades per tal de tornar-nos al ramat, quiets i submisos. Un desordre establert al servei dels capitals, dels estafadors, dels lladres, dels jutges injustos i de tota aquesta colla de galifardeus que juguen amb els nostres drets i amb les nostres vides. No es tracta de defensar a vàndals desmesurats, ni la violència gratuïta que a la fi sempre ens acaba comportant perjudicis als mateixos, perquè s'acaba donant raons per utilitzar sicaris, per a estovar-nos, maltractar-nos i endurir unes lleis cada cop més contràries a un estat de dret. No cal donar-los raons per què actuïn així, sembla mentida que hi hagi mandataris que en nom de l'ordre siguin capaços de massacrar els seus veïns, germans o senzillament detractors, fins i tot amb armes de matar. No podem creure que els politics, en nom d'un grapat de vots, puguin establir el sadisme com a norma de convivència.

Pàgina 13

segueix


MAIG 2012 - Número 7 REVISTA DE SUBIRATS

NO ÉS AIXÒ , COMPANYS NO ÉS AIXÒ (continuació) De lladres i bandolers Què volen aquesta gent

Ens volen arrabassar tot el que és nostre, els drets, la llengua, els diners, la dignitat, i si s'escau la vida. Perquè, no ho oblidem, els hi pertanyen. Creuen. Estem anant cada cop més a un estat policial, digne de les millors èpoques passades; el feixisme més profund d'aquesta Espanya tan profunda que va ser creada per Àngela Merkel catalans, ens menjarà i se'ns cruspirà. Ja ho saben, el fet que som més llestos, més eixerits, i que històricament amb els nostres diners els hem tret les castanyes del foc. I els catalans també ho sabem, encara que mentre les grans fortunes catalanes segueixin brindant amb el nostre cava per la unitat i el benestar d'Espanya, a costa nostra, poca cosa tenim a fer. S’ha acabat el peix al cove, ja no tenim peix. I aviat no tindrem ni cove, ens fan creure que és per culpa nostra i solament servim per fer cas a la mestra grossa que des de països llunyans i desconeixedors de la nostra realitat i del nostre tarannà, es limiten a imposar-nos mesures per salvaguardar els seus beneficis. Potser això d'Europa no és tan bo com ens havien fet creure. O simplement que en mans d'Espanya, el nostre carro va i

Potser no volem pertànyer a aquesta societat, potser volem la independència, el nostre dret a decidir i la força necessària per fer del nostre país un lloc per viure digne i lliure. És igual qui estigui al capdavant de les iniciatives, si les dretes, les esquerres, els de dalt o els de baix. Cal recordar que les lluites autonomistes sempre les ha encapçalat la burgesia, i potser ara Independència? es troben en un atzucac que no saben cap a on tirar. És igual qui sigui més independentista, qui més nacionalista, qui més de dretes o qui més d'esquerres, mentre que l'objectiu de la lluita sigui el mateix: un país, una nació, és a dir, la llibertat. Ja ens barallarem desprès per a recuperar drets i privilegis. Ara el que cal es això. Al pas que anem, si d'aquí cinc anys no hem aconseguit la independència, voldrà dir que estarem maldant per mantenir les escorrialles de la magra autonomia actual. Perquè l'ideal és clar, malgrat que cadascú li inventa un nom, però la realitat és que ens estan robant i estafant clamorosament, a cor què vols. Al pobres i als rics.

EL FLORIDO PENSIL Redacció

La lletra d'un dels versos de l'”Himno de España” que apareixen a la Enciclopèdia Àlvarez, dóna el títol a aquesta obra, basada en Foto: pabloammers e l l l i b r e homònim d'Andrés Sopeña escrit el 1994 i del qual es va fer també una versió cinematogràfica. És el reflex d'una època determinada de la nostra història, la postguerra, on des de l'escola es donava una educació completament manipulada al servei de la fe i l'Esperit Nacional que només explicava la realitat tal i com li interessava al govern franquista. Amb clau d'humor es relata un seguit d'anècdotes, en forma de gags, d'aquella educació que de segur va marcar per sempre els seus protagonistes. Compta amb una posada en escena força acurada i sota la direcció de la Clara Cols, filla de qui fóra un dels membres fundadors del grup de teatre KTRE9 de Sant Pau d'Ordal, avui reconeguda professional de l'escena. L'actuació dels actors i actrius é s m a g i st ra l , amb especial menció d'en Jaume Ràfols, que amb la interpretació de diferents papers Foto: pabloammers

Pàgina 14

ens trasllada realment a aquella època fosca que segurament a ell li va tocar viure de ben a prop, i ens va fer riure amb unes situacions absurdes que pretenien no deixar pensar a les generacions Foto: pabloammers que les van viure. Cal destacar també l'actuació de l'Àlex Surroca interpretant el professor de gimnàstica, falangista fins la medul·la, maltractador d'alumnes amb els elements típics de l'època: el fuet i el regle. Amb un seguit de playbacks molt aconseguits, els altres membres del grup ens van fer passar una hora llarga de rialles i records, perquè qui no ho va viure ho recorda de les aventuretes dels seus avis. El “Pensil o Pénsil” (en castellà) es refereix a quelcom pèndul, que penja o que està suspès a l'aire; s'utilitza majoritàriament per referir-se als jardins per la seva referència històrica als Jardins de Babilònia. Aquí es fa una al·legoria a la quietud de la carrinclona cultura franquista i a la persecució del costum de pensar. Espanya com un Jardí de les Delícies de Bosch on els horrors són presentats de forma irònica. És per això que agraïm a la Gemma, Rosa, Lourdes, Sara Esther i les dues Maries, que juntament amb la resta de membres del grup, van endinsar-nos dins d'una obra alegre i distesa que ens explicava la història d'aquells que durant més de quaranta anys ens varen estar tocant els Pènsils.


MAIG 2012 - Número 7 REVISTA DE SUBIRATS

EL MERCAT DEL PRÈSSEC D’ORDAL, CERCANT LA SEVA CONSOLIDACIÓ Fèlix Villagrasa

Des del primer terç del segle XX, alguns pagesos subiratencs, entre ells Jaume Casas, de cal Ferrer d'Ordal, introduïren el conreu dels presseguers per tal de diversificar les fonts de recursos en un municipi eminentment agrari com era i és el nostre. La producció agrícola tradicionalment mediterrània (vinya, olivera i blat) havia patit una forta especialització des de finals del segle XVIII. Però els rendiments insegurs del monocultiu de la vinya semblava (i sembla) aconsellar un grau de diversitat, per abastar altres sectors de mercat, amb productes que es confiaven a regions especialitzades més llunyanes. Són les pegues del capitalisme: quan esdevens especialista, la davallada de preus i la competència et tornen a ensorrar en la justa supervivència. Escaldat per aquestes sotragades, el pagès català, adaptable com pocs, busca noves sortides, nous horitzons, i el préssec esdevingué un conreu, primer marginal i després secundari, molt ben arrelat a les nostres condicions de sòl i de clima. El resultat, una fruita més saborosa que la que es conrea uns quilòmetres més avall, a la riba del Llobregat. De menor rendiment (per l'escassetat de l'aigua), però de qualitat que fins i tot els de la llunyana Barcelona (tot i que de vegades massa propera) saben apreciar.

Promogut per l'Associació de Productors de Préssec d'Ordal (i per què no “de Subirats”, si és que es volen estrènyer els llaços?), pel Patronat de Turisme i per l'Ajuntament de Subirats (amb el totpoderós sufragi de la Diputació de Barcelona) s'ha publicat l'opuscle El mercat del préssec d'Ordal, amb textos de Pep Bertran i unes fotografies molt presentables sobre el present i el passat de l'activitat pressegaire local. L'edició és modesta, però funcional, i el que busca és promoure l'activitat comercial directa d'uns pagesos que ofereixen els seus productes gairebé al peu dels arbres com a garantia de qualitat i immediatesa, tot el contrari del que avui és la venda de productes alimentaris en grans superfícies. El mercat del préssec d'Ordal té lloc els caps de setmana dels mesos de juny, juliol i agost, just quan aquesta fruita arriba al moment òptim de maduració. L'opuscle ens recorda les relacions que han mantingut els promotors del mercat amb el Festival de Música de Torre-ramona i amb els diferents restauradors locals, a partir de les quals s'ha establert una simbiosi feliç entre el préssec, el cava i la cuina de qualitat. Avui, que tot sembla passar per les grans cadenes de distribució adreçades a un públic estandaritzat, productes con els nostres préssecs semblen destinats només a les minories que serven la consciència dels tresors que ens segueix oferint la nostra terra, mercès al treball generós, gairebé espiritual, de la nostra pagesia. Es tracta, doncs, d'ampliar el nombre d'aquestes minories a través de la divulgació ben pensada i adreçada.

HUMOR

“A Subirats, la vaga del dia 29 de març va donar lloc a alguna bretolada a la plaça de Subirats de Sant Pau d'Ordal, on l'oficina d'un banc va aparèixer amb cadenes a la porta. També es van pintar dues parets de la mateixa plaça amb paraules acusadores contra la banca i la política. L'actual clima de crispació general sembla afectar també el nostre tranquil municipi. Quan les coses van mal dades, tothom busca un dimoni a qui culpar, o una bruixa a qui cremar.”

Pàgina 15


MAIG 2012 - Número 7

-

EN FAN UNA DE L’”OESTE” Redacció

Ni el futbol, ni el fred que arriba fora de temps, han pogut amb la fidelitat d'un públic que superava e l c e n t e n a r d'espectadors, entregat i ansiós de reviure una de les grans pel·lícules de l'”Oeste” que amb més de setanta anys d'història ens explica el gran mestre de les superproduccions americanes Cecil B . De Mille. E x p e r t s o b reto t e n històries bíbliques com Moisés, Samsó i Dalila, El signe de la Creu i les més grans superproduccions de l'època com El més gran espectacle del món, Els deu manaments, Bufalo Bill, Cleopatra i d'altres amb èpiques persecucions de cristians i lleons, amb molts cristians i molts lleons, amb centenars de soldats, elefants i cavalls, una pila de cavalls i amb uns efectes especials dignes de temps presents. El cinema espectacle en el seu estat pur. El gran producte americà que feia el delit de grans i petits entre xufles, tramussos i regalèssia

La pel·lícula s'endinsa en la construcció del primer ferrocarril que va unir l'Atlàntic amb el Pacific travessant tot el continent americà. No hi falta de res, centenars d'extres, ciutats de fusta i cartró, cavalcades impossibles, locomotores que descarrilen, atacs d'indis, dolents, és clar, molt i molt dolents, com sempre són els indis, baralles cops de punys i garrotades al vell estil i un triangle amorós de la gran Bàrbara Stanwick amb l'heroi implacable Joel Mc Crea i dolents, molt dolents, odiosos, canalles, que suen maldat i maquiavel·lisme per tots els porus de la seva pell. Un dels dolents de luxe és el mateix gendre del director, l'Anthoni Quinn, que malgrat ser una de les seves primeres pel·lícules, ja despuntava maneres. Al final, com sempre, els bons guanyen. I ja està. Tot plegat una bona e s t o n a d'entreteniment i satisfacció que ens va transportar al cinema d'abans, amb el tall del petó dels protagonistes inclòs. El futbol ens havia donat una alegria i el cinema un altra.

SETANTA-SET ANYS IL.LUMINANT LA PANTALLA Antoni Casanovas

Allà a l'any 1955, quan van fer una renovació de maquinària a la sala Majestic de Vilafranca, l'Ateneu de Lavern va aprofitar per comprar el projector OSSA que ara ha fet tornar a funcionar en Ferran Planas. Com que la Societat del Centre Agrícola de Lavern no podia fer-se càrrec de l ' e l evat i m p o r t q u e e n demanaven, van ser vint-i-cinc famílies les que van sufragar la despesa. Al començament, les projeccions eren compartides entre Lavern i El Pla; es feien dues pel·lícules i el Nodo. Les bobines es transportaven, la mateixa tarda, entre els dos pobles en motocicleta. Era en Joan Casanovas, el meu germà, qui feia de missatger entre un poble i l'altre, que sincronitzaven les projeccions amb uns minuts de diferència per a poder arribar-hi a temps. Després s'hi van afegir a la distribució Guardiola i Sant Pau, amb la qual cosa s'amortitzava la despesa del lloguer de les pel·lícules, i es seguien projectant dues, primer les unes a uns llocs i desprès als altres, ja feia falta més que la motocicleta

Tambè pots participar en el nostre blog

http:// ceptort.blogspot.com/

d'en Joan i tot es complicava, però amb voluntat i entusiasme, s'anava fent. Un any, per la Festa Major, es va projectar “Violetas Imperiales”, amb el tenor Luis Mariano, i una altra de sonada va ser “Gigante”, amb en James Dean, que també va omplir la sala de gom a gom, amb la mala fortuna, que al poc temps de començar la projecció, la màquina va fer figa. Es va intentar posar novament en marxa, però desprès d'una interrupció bastant llarga es va decidir suspendre la sessió, i tornar els diners als que el dimarts següent no podrien ser a la projecció. El dilluns es va reparar la màquina, i el dimarts es va poder veure una de les pel·lícules més boniques de l'època. Molta gent del poble no veia de bon ull les sessions de cinema, a més, el jovent ja començava a buscar altres diversions i es desplaçava a Vilafranca i a Sant Sadurní, de manera que els números no sortien i es van anar abandonant les projeccions. Poc a poc, els quatre pobles van quedar sense cinema. Durant els últims anys se'n cuidava l'empresari de Vilafranca Sr. Condis, que tenia el seu germà a El Pla, i n'era el maquinista. Foren ells que van començar entre Guardiola i El Pla, desprès va entrar Lavern i finalment Sant Pau, i al final, Adéu! Afortunadament, avui podem tornar a gaudir de projeccions com aquelles i el poble torna a vibrar amb l'emoció del cinema com anys enrere.

Redacció, edició i maquetació: Fèlix Villagrasa, Jordi Llongueras, Montse Rubio, Josep Mata, Luisa Elena Sueiro, Lemuel Moreno, Rosa Vendrell Miret, Antoni Casanovas, David de Yzaguirre, Raquel Santiago

El Cep Tort nº 7  

Revista de subirats

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you