Issuu on Google+

REVISTA DE SUBIRATS MARÇ - 2012

-

Número 6

CONTINGUTS EDITORIAL

PERSONATGES SUBIRATENCS

“La Maria de Paris”

(pàg 2)

Els Altres i Jo (pàg 2)

QUÈ TENIM? Fembres públiques i alcavotes (pàg 3)

El Patronat s’emprenya (pàg 4)

L’Esperanto i la setmana tràgica (pàg 4)

De l’Olimp al sufragi femení (pàg 5)

Parlem de Dones DOSSIER : 8 de Març - Dia de la dona treballadora (pàg 7)

MARIA SALA Entre l’exili i el glamour

Pàgina 11

Maria Sala (pàg 11)

Jornades de Memòria Històrica (pàg 13)

NOTÍCIES BREUS (pàg 13) ISABEL SERRÉS I REIXACH INDEPENDÈNCIA I SOBIRANIA CURSA DE CARS D’INÈRCIA TOT TREIENT EL SUC AL PRÈSSEC VILAFRANCA PER LA INDEPENDÈNCIA

Escola; Cap on anem? (pàg 14)

Humor gràfic (pàg 14)

Acords de custòdia (pàg 15)

Munné als medis (pàg 15)

Una nit a l’òpera (pàg 16)

LLIBRES - Veus de dones

Pàgina 7

(pàg 16)

EL PATRONAT S’EMPRENYA MUNNÉ ALS MEDIS

Pàgina 4

Pàgina 15

Francesc Munné, campió de Catalunya, a la revista Auto Sport


MARÇ 2012 - Número 6 REVISTA DE SUBIRATS

EDITORIAL Quan l'activitat privada fallava, el sector públic podia esdevenir el reactiu de l'economia a través d'obra pública, d'acció social o promovent empreses mixtes. Amb aquesta barreja de liberalisme i intervencionisme estatal es podia recuperar el tremp productiu, es canalitzaven capitals, es reduïa l'atur i es recuperaven inversions a través de la recaptació d'impostos. És una definició barroera del que es coneix com keynesianisme, teoria de l'economista anglès John Maynard Keynes (1883-1946). Aquest sistema solament pot funcionar si s'assegura la correcta inversió de cabals públics i la seva recuperació a través de les taxes, però falla si el sistema és corrupte o té grans despeses innecessàries. En els països del sud d'Europa i altres poc desenvolupats aquests mals han fet que el keynesianisme acabi per generar més problemes que solucions, i per tant, amb motiu de l'actual crisi, es busca aplicar un remei més radical el de les retallades de la despesa pública- que si bé són un pedaç a la principal font del mal, el malbaratament, no ho són per a la corrupció endèmica, la cobdícia dels dirigents ni el fre alarmant a tots els sectors de la producció que, en mans de la iniciativa privada, queden aturats per falta de circulació monetària sense que els governs facin res per animar-la, ans al contrari, esdevenen un factor de paràlisi i de morositat. El capitalisme no funciona per sí mateix, es desequilibra, ja ho deia Keynes. I sembla ser que els estats no pensen fer altra cosa que penalitzar els treballadors amb la retallada sistemàtica de drets i serveis. Injustícia flagrant quan els irresponsables que ens han dut a aquesta situació no veuen perillar els seus privilegis, i encara se'n beneficien (sous astronòmics, pensions daurades, acomiadaments blindats). Subirats viu, en els darrers mesos, enmig d'una bassa d'oli sòciovergent. Més sòcio que vergent, sembla. Un laissez faire, laissez passer (lema del liberalisme francès del XVIII) en què tot sembla rutllar, sense sorolls, sense grans debats, sense enfrontaments, o bé aquests no traspassen les parets de la Casa de la Vila. Res no es mou, res no es belluga, situació propera al rigor mortis en què viu (?) el Consell de Subirats, una bona idea que va néixer morta ara farà cinc anys, però que seria bo ressuscitar ni que només fos per veure's les cares un grapat de veïns i parlar de tant en tant de les coses del poble, al marge dels interessos partidistes dels polítics “professionals”. Però no, allà jeu, pobre Consell. Potser el que passa és que no interessa que es coneguin els grans afers municipals, o els petits marros locals, ja que un organisme com el Consell podria esdevenir més un altaveu que un nucli generador d'idees. Ja sabem que en aquest territori tot es decideix a l'ombra. En fi, passada la Festa Major de Sant Pau, estem delerosos per saber quan es farà la pròxima exposició sobre la guerra civil. Caram, quin suc que li estem traient a les trinxeres. Però quina feina tan polida i seriosa, sembla mentida que perdessin la guerra els nostres avis amb uns néts tan trempats. De vegades excèntrics, de vegades extemporanis, ja que no ens autoritzen el dret a decidir, volem seguir exercint el dret d'opinar i d'informar. Per això us portem, en aquest número, un recull especial d'articles dedicats a les dones amb motiu del 8 de març, el seu dia internacional, i que el favor de Demèter, deessa de l'agricultura, ens lliuri de malura i pedregada.

ELS ALTRES I JO Redacció

Amen itza r- n o s les vetllades i disfrutar tocant i cantant aquella música que per a ells vol dir alguna cosa,és l’objectiu d'aquest grup de cinc lavernencs, que dissabte 25 de febrer van fer la posada de llarg al Cafè de l'Ateneu. Després d'uns intents més que meritoris, encara que un xic accidentats, en la passada Festa Major i en el sopar de Nadal, finalment Els Altres i Jo van oferir el bo i millor de les seves versions de grups i cantants tan variats com Sopa de Cabra, Lluis Llach, Les Supremes i altres icones del folk i rock català i anglosaxó. Pàgina 2

Els components del grup son en Sergi Buchholz a la guitarra acústica, en Jaume Cuscó amb la guitarra elèctrica i el baix, l'Albert Sardà a la bateria i veus, la Raquel Santiago, veus, i en Lluís Capellades a la guitarra i l'ukelele, una coalició que oferí un concert ben ordit de so i enfilat per una veu femenina molt suggerent. Es diuen Els Altres i Jo, per una qüestió de cortesia, en no tenir pas un lider que sobresurti dels altres, perque sempre l'últim és el jo. Des d'aquestes planes els desitgem molta sort, i esperonem a tots els aficionats a la música de Subirats que s'animin a tocar en públic. Fora un important revulsiu per als nostres cafès i locals socials el fet de poder oferir música en directe, i rebre la visita dels melòmans de la resta de nuclis, com va passar al Cafè de Lavern amb motiu d'aquest concert.


MARÇ 2012 - Número 6 REVISTA DE SUBIRATS

QUÈ TENIM?

David de Yzaguirre Melendres

Fembres públiques i alcavotes Aquí la vida se serveix amb altes dosis d'hiperrealisme. És veritat que entretinguda amb un Gin Tònic amb gel, però pura i dura vida, en el sentit que hom hi vulgui trobar. L'horitzó es desdibuixa, mig heretge, mig diví, en un matí emboirat on fins i tot el sol està de ressaca. Els llençols, al terrat, ventilen les males consciències matinals i les finestres obertes inunden d'oblit les habitacions. Aquí res no ha passat! Xiula el vent a cada revoltonada. Subirats és i ha estat terra de pas. Terra de guerres i soldats. Cau de fembres publiques i alcavotes ennoblits. I d'això en parlem avui. De com el negoci del sexe, també va fer parada i fonda a les nostres terres per gravar, agradi o no, el sinuós perfil del nostre municipi. La Guerra del Francès (d'aquí un any celebrarà el seu 200 aniversari la funesta batalla de l'Ordal) portà multitud de soldats a aquests costers de l'Ordal. Tropes espanyoles, franceses, angleses, portugueses, italianes… totes amb set de bel·ligerància i amb necessitats i pulsions que satisfer. No. Históricament no està provat. Subirats no ens ha deixat com a patrimoni cap bordell d'aquella época. Cap dels tres hostals (dels que hem parlat en anteriors números de la revista) que históricament hem tingut a Subirats no han estat tuguri del negoci de la carn. El temps s'emportarà, en secret i per sempre, qualsevol rastre que hi pogués existir. Del que si tenim constància és d'on els Hussers de Brunswick (Hússars negres) o el 20è de Cavalleria lleugera Light Dragons de la infanteria anglesa, havien de donar sortida a les seves pulsions primàries. Vilafranca no comença a construir la seva primera caserna fins el 1724, on actualmente hi trobem la Plaça del Penedès. És precisament el moviment constant de tropes el que dóna lloc i joc a l'aparició de tres prostíbuls que hi havia al carrer del darrera, i on amb tota seguretat, trobaren refugi les pors i els anhels de soldats que pogueren explicar, entre cançons i apostes i llençols, els seus actes de batalla. Aquestes cases de barrets mantingueren la seva activitat fins ben entrat els anys 30 del passat segle XX, quan la tranformació de la caserna en escoles i biblioteca, obligà a tenir una vista més “moralitzadora” des de les finestres de les aules. A qui l'hi ha d'interessar aixó! - M'inculpava a mi mateix mentre des de la barra podia veure Montserrat enmarcat per una finestra protegida amb barrots de ferro forjat. No és que en aquest local ningú no hagi de saber la història local del negoci del sexe, però aquí es parla un altre llenguatge. Un tipus que ofega els kilòmetres de camió en un whisky on the rocks, em parla sense mirar-me la cara. - “ja fa uns 30 anys que existeix aquesta casa de barrets”-.Escup les paraules després de fer el darrer glop. Aquest edifici va ser construit per a vivenda dels darrers gerents de la bòbila de Can Rosell, i en haver de tancar portes, i després de servir de vivenda particular,va ser llogat per a establir-hi un Club fins els nostres dies. Res més. No hi ha res més a explicar sobre la història d'aquest l o ca l . L a r e sta é s e s b o r rat meticulosa i rutinàriament cada matí en obrir els finestrals.Ningú gosa dir res. Tothom calla. Segurament perquè si pogués, diria molt o tot.Em parlen d'una altra casa de fembres públiques a Fotografia eròtica - 1925 Casablanca, prop de Torre-Ramona. Pàgina 3

Les senyoretes d’Avignon - Pablo Ruiz Picaso ((1907)

Era als inicis del fenomen de la parcel.la i la torreta. Algún aprenent d'alcavot va decidir buscar ingresos atípics, però altre vegada, el secret s'entaranyinava al davant meu no deixant conèixer res més enllà. Escric però, amb el convenciment que aquest vell ofici no es practica exclusivament en un local habilitat: ” El que passa a l'alcova d'una casa només les parets ho saben!“ Em confessa exaltada alguna veu femenina del municipi. La benzinera que hi havia a la 340 abans d'arribar a El Pago, va intentar refer la seva malmesa caixa encabinthi un club de carretera en els seus darrers anys d'existència. Allà on hi havia purpurina i miralls, resta l'ombra d'un tros de terra armutada, allà on hi havia benzina, resta el perfil en forma de tanca de ferro entrellaçat. Mentre el silenci espera assegut a la barra a que algú el trenqui, repasso les notes d'en Roger Benito Julià, coneixedor i estudiós de la prostitució a la Vilafranca Medieval. Pocs deuen saber que la prostitució a l’edat mitjana era permesa i, en el cas de Vilafranca era controlada bàsicament per dues famílies ennoblides, els Clapers (que venien de Santa Fe del Penedès) i els Sibila (que venien de la nostra compartida i veïna Vallformosa. Perdo, Cantallops). Benito fa una aproximació força actual al fenomen de la prostitució medieval. Si els camins de la dona estaven establerts (o matrimoni o clausura), com podia una dona anar a parar a mans d'un alcavot? La resposta és tant senzilla com crua i actual : la violació, l'esclavitud o la pobresa. La dona violada no podia contraure matrimoni i l'esperava la marginació social. Una llosa civil que pot portar a la prostitució en una derivada psicològica complexa d'explicar en dues ratlles. Per altra banda, la dona esclavitzada quedava als designis del seu amo que, maquiavèl.licament, oferia la seva llibertat a canvi de diners obtinguts mitjançant el sexe. Tot massa fastigosament actual. En darrer lloc, l’equació de la prostitució pot venir donada per la pobresa o necessitat econòmica. Tinc l'absolut convenciment que el negoci a Subirats neix del maridatge entre una iniciativa econòmica i una necessitat de la mateixa naturalesa. segueix


MARÇ 2012 - Número 6 REVISTA DE SUBIRATS

FEMBRES PÚBLIQUES I ALCAVOTES

(continuació)

Aquí les noies escullen cada dia lliurement si volen seguir o no oferint els seus cossos. Ningú les coarta ni obliga. Calla…, i si fossin esclaves de la pobresa? Mal costi d'acceptar, més que d'entendre, “aquesta” prostitució és fruit d'una elecció. Condicionada per una situació personal econòmica, sens dubte. Però si l'exercici de la mateixa és lliure, l’obligació de la societat i dels qui ens governen, és oferir cobertures socials, mèdico-sanitàries i de seguretat a qui lliurement escull el seu “modus vivendi” amb un joc d’oferta i de demanda regulat i acceptat per les dues parts. La regulació no pot portar més que la seguretat, la protecció i l’eradicació de màfies que utilitzen encara arguments pejorativament medievals per enriquir-se a costa de la utilització de persones. El 8 de Març, Dia Internacional de la Dona, celebrem també la memòria de la Beneta, L’origen del món fembra pública, qui al 1388 Bernat Duch fereix a Vilafranca del Penedès, i la de tantes Gustave Courbet - 1866 dones que no han pogut escollir lliurament els seus destins o han estat maltractades o vexades per dur a terme una professió com qualsevol altre. Diuen fins i tot, que la més antiga del món. Un respecte també per elles. Qualsevol testimoni gràfic, escrit o oral que algú pugui tenir, preguem el faci arribar a elsantofici@gmail.com per tal de completar la informació sobre aquest lloc.

EL PATRONAT S’EMPRENYA

Redacció

“No s'ha de confondre empreses grans amb empreses grosses”, així de contundent es mostrava el Patronat de Turisme davant la presentació de les conclusions sobre la proposta de la Diputació de Barcelona de integrar diferents marques turístiques amb una marca paraigua anomenada Costa de Barcelona a on es confón als Castellers de Vilafranca amb el Vi d'Alella i les Caves Torres de les que mai ningú ha sentit a parlar, amb la Sagrada Família. No es veu amb bons ulls que el diner públic serveixi per a promocionar solament les grans empreses com Codorniu, Freixenet i d'altres ni l'Alt Penedès és solament aquestes tres empreses. Si un cas hauria de servir per promocionar-ne les que no tenen mitjans ni recursos, però la Diputació és així. Desde’l Patronat volen encetar una sèrie de xerrades informatives i alhora elaborar una proposta amb cara i ulls, si és que algú se’ls vol escoltar.

L’ESPERANTO I LA SETMANA TRÀGICA Josep Tubau

La subversió popular de la Setmana Tràgica del juliol de 1909 manté una profunda empremta en l'imaginari col·lectiu català. L'origen de la revolta es troba en el conflicte bèl·lic al protectorat espanyol del Marroc, motiu pel qual el govern d'Antoni Maura va ordenar la mobilització de 40.000 reservistes, sobretot a Catalunya. Rebut com una provocació a la capital catalana, aquest reclutament va generar una sèrie creixent d'aldarulls i la convocatòria d'una vaga general. Un cop declarat l'estat de guerra a Barcelona, la revolta va desembocar en l'incendi d'esglésies i convents, amb la destrucció de 80 edificis religiosos, la meitat dels existents a la ciutat, la mort de 3 sacerdots i el desenterrament de cadàvers en algunes comunitats religioses. La repressió posterior va provocar un centenar de morts, el processament de gairebé 2.000 persones i l'execució de 5 penes de mort, entre les quals la del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, que va generar una campanya internacional que va causar la caiguda del govern conservador de Maura. Les autoritats havien derogat les garanties constitucionals i les forces de seguretat tenien carta blanca... En aquestes circumstàncies, no és d'estranyar el recel que la comunitat esperantista internacional tenia a l'hora de desplaçar-se a Barcelona per assistir al congrés.

Va haver-hi rumors insistents d'un ajornament i fins i tot de suspensió. També va sorgir una iniciativa de celebrar el congrés a ParísDavant d'això, la reacció dels esperantistes catalans més propers al congrés va ser minimitzar els fets ocorreguts i tancar files per tal d'assegurar-ne la celebració i Alfons Sabadell, vicepresident del comitè organitzador, fins i tot es va entrevistar a Madrid amb el ministre de l'Interior per negociar-ho. Finalment, el ministre li va respondre positivament i, el dia 10 d'agost, Sabadell va enviar una carta a tots els cercles esperantistes en què confirmava la celebració del congrés i anunciava el compromís del govern espanyol de garantir la seguretat dels participants estrangers. Les autoritats, tant les locals com les espanyoles, que consideraven el V Congrés com una reunió científica internacional, van pensar de seguida que la seva celebració podia ser de gran utilitat. Així les coses, sembla més que evident la intencionalitat del govern espanyol de, tot donant suport al congrés, mirar de tornar Barcelona a una certa normalitat, si més no a nivell del que internacionalment podia transcendir, i van trobar en l'esdeveniment esperantista un entorn ideal per aconseguir-ho. Del llibre Set dies de fúria. Barcelona i la Setmana Tràgica (juliol de 1909), d'Antoni Dalmau Del llibre El Congrés Universal d'Esperanto de 1909 a Barcelona, de Francesc Poblet i Feijoo Pàgina 4


MARÇ 2012 - Número 6 REVISTA DE SUBIRATS

DE L’OLIMP GREC AL SUFRAGI FEMENÍ Fèlix Villagrasa

L'inici del món dels déus i dels homes rau en el kaos, el desordre, la confusió, el tot i el no res sense límits, sense intervals, sense harmonia. Un buit profund. Ja ho deien els antics grecs i sembla que la ciència actual ho vol avalar amb la idea de la Gran Explosió inicial. D'aquest garbuix original en sorgí la matèria: Gea, la Terra, factor femení primigeni. La mare. Atenea, deessa de la saviesa Amb ella van aparèixer Tàrtar (dels Abismes) i Èreb (de les regions subterrànies associades a l'Infern. Èreb, que s'uní a Nix (la nit), engendrà Èter (la substància de l'espai exterior) i Hèmera (la deessa del dia). Aquests déus protògens, i altres, van configurar els principis religiosos politeistes dels primers pobles grecs, acompanyats de titans, cíclops, hecatonquirs i altres criatures mitològiques i semidivines, que, després, establirien relacions directes amb els homes a través del sexe i altres formes de col·laboració. Gea es va unir a Urà (déu del Cel) i parí, entre altres, Cronos (el Temps), que va castrar el seu pare i es casà amb la seva germana Rea de la qual nasqué Zeus. Cronos s'empassava els seus fills per evitar que el traïssin, com ell havia fet amb el seu pare. Però Rea va evitar que fes el mateix amb Zeus, el qual, després de sacrificades lluites, va esdevenir el déu principal, condemnant Cronos a la presó del Tàrtar. Però la cosa no va quedar així, perquè s'havia profetitzat que un dels fills de Zeus seria més gran que ell, per això es va empassar la seva dona i cosina, la nimfa Metis, que estava prenyada. Dins la panxa del déu, Metis va parir Atenea, la qual va brollar del cap del pare Zeus, ja adulta i vestida per a la guerra de cap a peus. Atenea, o Palas Atenea, és, dins la mitologia de la Grècia antiga, la representació de la saviesa, de l'estratègia militar, de Artemisa les arts, de la justícia i de l'enginy té cura de la Naturalesa intel·lectual.

De virginitat recalcitrant, no va conèixer mai la derrota en la batalla, ni tan sols quan s'enfrontà al mateix Ares, déu de la guerra. Un cop establerta la ubicació de les dotze divinitats principals a l'Olimp, la muntanya més alta de Grècia, Atenea esdevé una de les més importants, rebent Hera, muller de Zeus culte a nombroses ciutats i pobles, entre elles Esparta i Atenes, on era representada com una òliba. Els atenencs, que tenien com a protectors a Posidó i Atenea, van decidir votar per un dels dos per triar el nom de la ciutat. Les dones, massivament, ho van fer per la deessa. Posidó s'enfurismà i envià inundacions. Per calmar la fúria del déu marí es va derogar el dret de vot a les dones i els fills no podrien adoptar noms derivants del de la mare. Hera fou la segona muller de Zeus, deessa dels matrimonis, sempre enfurismada per les contínues infidelitats del déu principal, a qui finalment abandonà a causa de la s eva i n c u ra b l e p ro m i s c u ï tat . Demèter, germana de Zeus, era la deessa de l'agricultura i de la fecunditat. Es cuidava, també, del destí dels morts en el món d'ultratomba. Artemisa fou una altra de les filles de Zeus, deessa verge que cuidava dels boscos, de la cacera i dels infants. Però potser la gran divinitat femenina dels grecs era Afrodita, nascuda de l'escuma del mar i de la sang vessada per Urà quan aquest fou castrat per Cronos. Era la deessa de l'amor i de la bellesa, i procreà Eros, divinitat que tot ho empeny cap a la unió a través de l'amor, i Enees, el mític fundador de Roma. La cultura romana rebé una enorme influència política dels etruscs, però culturalment fou més propera a Grècia, de qui adoptà bona part de les seves divinitats, un fort influx lingüístic i la tradició de mantenir les dones separades dels afers públics, si no es tractava de les matriarques dels Demèter assegura les collites principals clans familiars.

Pàgina 5


MARÇ 2012 - Número 6 REVISTA DE SUBIRATS

DE L’OLIMP GREC AL SUFRAGI FEMENÍ (continuació) EL NAIXEMENT DE LA DONA ACTUAL Amb excepció d'algunes dones aïllades com reines, nobles o religioses la història occidental dels següents 2.200 anys a penes recull figures destacades o moviments femenins rellevants, tot i Clara Campoamor 1888 -1972 que la dona, evidentment, ha format part de tots els moviments humans en primeríssima línia. Tanmateix, la història patriarcal i masclista, ha condemnat el seu paper a l'ostracisme. No serà fins als canvis polítics i econòmics dels segles XVIII i XIX que, emergent d'un món en radical transformació, la figura femenina vulgui reivindicar la seva condició i, a imatge de les deesses clàssiques, les dones reclamin el seu lloc en l'Olimp de la nostra civilització. La dona burgesa comença a passar de lectora de novel·les romàntiques a escriptora que posa en qüestió una societat que la relega a la cura dels fills i de la llar. La dona obrera comença a prendre consciència de la igualtat envers l'home en una societat industrial on cada cop se li exigeixen més funcions en un món econòmic que, malgrat tot, dominen els homes. L'expansió de l'ensenyament primari a finals del segle XIX i una certa independència econòmica farà que als Estats Units, Anglaterra i França, països on s'ha implantat amb força la democràcia, comencin a sorgir grups de dones entestades en la generalització del dret a vot: són les “sufragistes”. Llevat d'alguns casos puntuals, el primer lloc on les dones van poder votar fou a Nova Zelanda el 1893, però no podien presentarse a les candidatures. Austràlia i Carme Karr 1865 - 1943 Tasmània van acceptar totalment els drets democràtics de llurs ciutadanes els anys 1902 i 1903 respectivament. El primer país europeu a seguir aquest corrent fou Finlàndia el 1906. Des de 1908 les dones nord-americanes sortien al carrer cada any per celebrar el Dia de la Dona; a Europa des de 1911 es reivindicava el dret de sufragi femení.

El Cafè de l’Ateneu ESPECIALITATS: TORRADES ENTREPANS LLESQUES PIZZES CASOLANES TAPES Direcció:

ATEN D

EU

LAVEE RN

Juan José Tomás Anna Iglesias

* Menjars per encàrrec Horari: de dimarts a diumenge: de 9.30 a 15.00 i de 17.00 a tancament

Pàgina 6

Aquell mateix any enl'incendi d'una fàbrica tèxtil a Nova York, trobaren la mort 142 obreres. Fou l'inici d'una gran onada de protestes en favor dels drets laborals i cívics de les dones a tots els països occidentals. A Catalunya, ja a l'any 1917 dones com Carme Karr i Àngela Cardona van defensar el sufragi femení des de la revista Montseny i Mañè Feminal, altres, com Frederica Frederica1905 - 1994 Montseny, ho feien des del vessant maximalista de l'anarquisme. Finalment, la Constitució republicana de 1931 va reconèixer el dret de vot a les dones gràcies als esforços, principalment, de Clara Campoamor i de Victòria Kent, tot i que al final la segona es va fer enrere en la defensa parlamentària de la reforma per influència dels prohoms progressistes, que co n s i d e rave n m a s s a precipitat concedir el vot a les dones perquè deienUnió Republicana Feminista aquestes estaven molt amb Clara Campoamor al capdevant influïdes pel clergat i correrien a votar les dretes. Amb raó o sense, el cas és que a les primeres eleccions generals que van concórrer les dones espanyoles, el 1933, els partits dretans van aconseguir la victòria i es van dedicar sistemàticament a desmuntar les reformes iniciades pels republicans en els primers anys del nou règim. Abans de poder exercir el seu dret a vot, les dones catalanes van recollir 400.000 signatures de suport a l'Estatut d'Autonomia català de 1932, donant una mostra palpable de la seva voluntat de s u p e r a r l a discriminació secular a què Occident les havia sotmès, tot i ser elles Carmen Burgos amb la l'origen dels déus i dels Lliga Internacional de Dones homes.


MARÇ 2012 - Número 6 REVISTA DE SUBIRATS

8

ma

dia internacional de la dona

CAP MALTRACTAMENT

DIA DE LA DONA TREBALLADORA Redacció

Des de El Cep Tort ens sumem a les celebracions per commemorar el Dia de la Dona, donant veu a les dones del nostre municipi. Aquí us presentem un recull d'articles de dones subiratenques, representants de diferents ocupacions que ens acostaran a altres dones, que són referents en la seva professió. Si tal i com deia Karl Marx: “El progrés social es mesura per la posició que ocupa la dona en una determinada societat”, a Subirats el progrés social creiem que és molt elevat i aquí en teniu una bona mostra.

8

ma

dia internacional de la dona

DES DE LA MEVA CAMBRA

Luisa Elena Sueiro Iglesias

Corria l'any 1929 quan Mrs. Virginia Woolf va publicar Una cambra pròpia (A room of one's own). Aquest assaig, aportació fonamental al pensament feminista, és el recull de dues conferències donades per l'autora al 1928, la primera a la Societat Literària de Newhan i la segona a la de Odtaa de Girton, sobre el tema “la dona i la novel.la”. A diferència d'altres escriptores i teòriques del feminisme, com Simone de Beauvoir o Betty Friedan, l'aportació de Mrs. Virginia Woolf no té un contingut tan dogmàtic però sí té una gran càrrega emocional i una visió molt particular sobre la condició de la dona. Mrs. Virginia Woolf respon a la pregunta “Què necessiten les dones per escriure?” amb una rotunda resposta: “independència econòmica i personal”, és a dir, “una cambra propia”. Mrs. Virginia Woolf reivindica un espai propi per a les dones, un espai on crear, escriure, viure, una cambra pròpia amb un bon pany, per allunyar-se dels altres i per a obtenir-ho calen dues premises: independència econòmica i una educació igual per amdós sexes. Mrs. Woolf era una dona privilegiada i reunia les dues condicions, filla d'una família aristocràtica, una tia seva li va deixar, a més a més, un llegat de 500 lliures amb el que podia viure tranquil·lament a l'Anglaterra de primers del segle XX sense necessitat de treballar ni de casar-se, encara que va fer les dues coses. Si alguna cosa ha canviat d'ençà que ella va escriure aquest assaig ha estat l'accés generalitzat a l'educació i a l'ocupació per a les dones, en gairebé totes les professions. Durant molt temps una falta de patrons i de models femenins van encasellar les dones en les anomenades ocupacions femenines: infermeres, modistes, mestres, secretàries. És relativament recent l'accés de les dones a professions desenvolupades generalment pels homes: advocades, enginyeres, conductores, metgesses, arquitectes, policies. Però el canvi de 1929 a ara és impactant i Mrs. Woolf aplaudiria a la seva tomba si pogués veure com ha evolucionat la condició de la dona, al menys a la vella Europa, on ella va viure. En aquest número hem volgut fer-vos arribar una petita mostra del saber i del ser de les dones, gràcies a la col.laboració de totes les escriptores, a les que coneixeu de prop, ja que són veïnes de Subirats, i us ben asseguro que, independentment del tamany de la casa en què hi viuen, totes disposen d'una cambra pròpia. Pàgina 7


MARÇ 2012 - Número 6 REVISTA DE SUBIRATS

ALÍCIA DE LARROCHA

La gran pianista catalana ma

8

dia internacional de la dona

Montse Rios i Rallé Pianista - Lavern

D'ella va escriure Enrique Franco que fou una "artista madura en plena joventut de la mateixa manera que conservava la frescor en la seva maduresa”. Si alguna cosa va caracteritzar a Alícia de Larrocha, aquesta gran artista que va portar el repertori de la música espanyola per tot el món, va ser justament això: haver mantingut una trajectòria sense fissures, compacta, molt seriosa. Havia nascut per al piano. El 25 de setembre de 2009 moria a Barcelona a l'edat de 86 anys. Va néixer el 25 de maig de 1923 i des dels 5 anys es va formar en la tradició de l'escola d'Enric Granados. En aquesta edat va entrar a estudiar a l'acadèmia de Frank Marshall, deixeble i col·laborador de Granados. El seu debut va ser a l'Exposició Internacional de 1929 a Barcelona, quan tenia només 6 anys i als 11 va fer el seu primer concert al Palau de la Música interpretant el concert en Re Major “La Coronació” de Mozart. El 1947 es produeix el salt internacional, primer a Europa i després als Estats Units. A partir de la mort del seu marit, als anys 80, la seva carrera es fa més prolífica arribant a fer cent concerts l'any. Alícia de Larrocha va ser una treballadora incansable i va haver de lluitar molt per arribar a ser la gran pianista que coneixem, superant quatre barreres gairebé infranquejables: desempallegar-se de l'atribut de “nena prodigi”, pujar un graó per ser considerada la més gran intèrpret de la música espanyola, després superar l'encasellament a un limitat repertori nacionalista per abordar les obres clau del pianisme europeu i, finalment, col·locar-se definitivament entre les primeres pianistes de consideració internacional.

8

ma

dia internacional de la dona

QUÈ ENS DIUEN LES DONES QUE ESCRIUEN Rosa Vendrell Miret Periodista - Sant Pau d’Ordal

La Júlia, un dels personatges de la novel·la El jardí oblidat, de Kate Morton, diu: “es pot arribar a ser molt feliç renunciant a tota expectativa de control.” La frase va directament a l'olla dels pensaments on guardo les idees més interessants dels llibres que arriben a mi, perquè la majoria de vegades són ells els que em venen a buscar. Fa un parell de setmanes vaig trobar El jardí oblidat, a la bústia, sense remitent ni dedicatòria. Un misteri. Fa 10 anys, vaig viatjar al Cap de Gata i a una oficina de turisme, em va cridar l'atenció un llibre gruixut i vermell, de tapa dura, Carmen de Burgos Colombine (1867-1932), de Concepción Núñez. Vaig llegir a la contraportada que Carmen de Burgos era una de les dones més importants de la història literària espanyola, aventurera, corresponsal de guerra, escriptora, mestra i periodista, i jo mai n'havia sentit a parlar! En 4 anys de carrera a la UAB, mai ningú em va parlar d'aquesta pionera en molts àmbits. Després de llegir les 700 pàgines de la vida i obra de Columbine, vaig entendre perquè. Era una de les biografies femenines “oblidades” i “invisibilitzades” pel franquisme, com tantes altres. Ja a l'any 1907 va escriure: “vull per ambdós sexes idèntics drets, les mateixes lleis i igual educació”. Representava una dona nova, amb idees pròpies i indomable. En la vida sentimental va trencar convencions de l'època, ja que es va separar del seu marit i va tenir una relació de 20 anys amb Ramon Gómez de la Serna. Quan a Madrid buscava l'original de Viajes por Europa (Impresiones), escrit el 1907 per Carmen de Burgos i Seguí, els llibreters em deien; ah, l'amant de Gómez de la Serna! I jo els deia, no, la periodista i escriptora, la primera corresponsal de guerra espanyola! Finalment, vaig trobar el llibre al mercat del llibre antic a Barcelona, i em va costar 50 euros! El Poldo de Sant Pau em va animar: Rosa, compra-te'l sense dubtar-ho! Aquesta apassionada dels viatges i de la vida, se sentia incòmoda amb l'època que li va tocar viure: …la eterna rebeldía que levanta mi pensamiento contra el terrible fardo de prejuicios, convencionalismos y miserias que nos oprimen. Pàgina 8

segueix


MARÇ 2012 - Número 6 REVISTA DE SUBIRATS

QUÈ ENS DIUEN LES DONES QUE ESCRIUEN

(continuació)

I una darrera frase, del llibre Manifiesto hedonista (1990) d'Esperanza Guisán, que vaig descobrir el maig del 1993: “el gaudi de la pròpia llibertat, l'autodeterminació, la programació de la vida de cadascú, figuren entre els bens preciosos patrimoni de la humanitat”.

MARÍA DE MAEZTU

8

ma

dia internacional de la dona

Montse Rubio i Suriol Professora -Can Cartró

Com a tantes grans figures femenines, la historia va decidir durant anys silenciar la vida d'aquesta dona en pro de fer justícia a una figura masculina propera a ella. Les seves idees revolucionàries, més properes al segle XXI que al que ella va viure, van facilitar que Maria de Maeztu aparegués relegada en els llibres de text de moltes generacions com a senzillament la germana de Ramiro de Maeztu, membre de la generació del ‘27. Tanmateix, hem d'incloure a Maria de Maeztu en el grup de dones més destacables de la primera meitat del segle XX. D'una banda, per la seva lluita constant per reivindicar una posició social més digne per la dona, des d'on pogués optar a les mateixes opcions culturals que un home, gaudint d' igualtat de drets i deures, per poder així afrontar la lluita per la vida sense dependència de cap mascle. Per ella, la legitimitat de la defensa feminista raïa en l'emancipació social i econòmica de la dona, combatent, de tal manera, l'arrelada ideologia que la recloïa en la llar i la convertia fal·laciosament en la reina de la casa. No en va se la considera la impulsora de l' educació femenina al país, convertint-se ben aviat en el blanc dels cercles més tradicionalistes, dels ambients més refractaris. D'altra banda, de Maeztu va formar part de la generació ideològica que va permetre a la pedagogia social, arrelada a Alemanya, fer entrada al nostre país. De fet, es considerada també la primera pedagoga espanyola, disciplina en què va aprofundir gràcies a les seves estades a diferents capitals europees i nord-americanes, de les que es va valdre tant per conèixer nous mètodes pedagògics amb què pal·liar els problemes de l'educació al país, com per transmetre a l'exterior la personalitat de la dona espanyola de classe mitjana i el seu afany per exigir un lloc en la societat. Podríem afirmar, doncs, que María de Maeztu va portar la cultura i l'educació espanyola més enllà de les pròpies fronteres quan la formació universitària femenina donava, a casa nostra, tot just els seus primers passos. De l'amalgama de coneixements adquirits a l'exterior en resultà l' aplicació d'una nova metodologia a les aules espanyoles (esport, sortides i visites complementàries de les diferents matèries, visió humanista i socialitzant de l'individu...) que apuntava al concepte actual d'educació integral. I és que Maria tenia clar que el progrés dels pobles depenia en gran mesura del fenomen educatiu, indestriable del fet social.

8

ma

dia internacional de la dona

VIKY PEÑA Neus Sendra i Gubianes Actriu - Lavern

La majoria de nosaltres tenim un referent en el nostre ofici, algú que un dia veus treballar i penses “jo quan sigui gran vull ser com ell o com ella”. En el meu cas aquesta “ella” és la Viky Peña, actriu de doblatge, de cine i de teatre. És una dona rigorosa amb la seva feina per la qual ha estat premiada en nombroses ocasions, i també molt compromesa amb la seva societat. Acaba d'estrenar Follies al Teatro Español de Madrid, un músical de Stephen Sondheim, un gènere en el qual Viky Peña se sent molt còmoda. Prové d'una família d'actors: en John Wayne, per exemple, quan parlava en castellà tenia la veu del seu pare, en Felip Peña, i a la seva mare, la Montserrat Carulla, encara la veiem a la televisió i als escenaris. Poques vegades li ha faltat la feina, però la inseguretat laboral és un dels trets més característics del món dels actors i les actrius. Mentre escoltem les notícies sobre la reforma laboral que es prepara a tot l'estat i que deixarà en la incertesa tots els llocs de treball que semblaven intocables, no puc deixar de pensar en el sistema laboral al qual estem adscrits tots els que ens dediquem al doblatge o al teatre, un sistema que ens fa estar pendents constantment del telèfon esperant que arribi la feina, que no té pagues dobles ni vacances pagades i que els dies de festa per assumptes propis no sabem ni què són. Pàgina 9


MARÇ 2012 - Número 6 REVISTA DE SUBIRATS

VIKY PEÑA

(continuació)

D'altra banda, podem pensar que al món doblatge, per exemple, no hi ha diferències salarials entre homes i dones, perquè sempre cobrem segons la quantitat de feina feta, però heu pensat quantes dones apareixen en una pel·lícula de guerra? I en una de vaquers? O en les d'acció? En un moment en què el doblatge cada cop està més desprestigiat, reconèixer el bon treball de la Viky Peña revaloritza el nostre ofici. És ben clar que el doblatge no deixa de ser una còpia de l'original, feta amb més o menys encert. Seria fantàstic dominar prou idiomes per poder veure i sentir la interpretació dels grans actors en versió original igual com seria genial poder llegir qualsevol llibre sense passar per una traducció. Però crec que no hem d'ignorar com ha estat d'útil el doblatge a TV3 per la política lingüística del català feta pels diferents governs de la Generalitat. Fa pocs dies la Viky Peña va rebre el premi Gaudí a la millor interpretació femenina secundària i en el seu discurs va apel·lar a la responsabilitat, especialment de les autoritats, de mantenir la cultura, tot i la situació econòmica en què ens trobem. Jo hi afegiria que és una feina de tothom, a més dels polítics, que són els que tenen la paella pel mànec, també de les entitats privades i sobretot de cadascun de nosaltres: llegiu i aneu al teatre i al cine, encara que la pel·lícula sigui doblada.

LYNN MARGULIS (1938-2011)

Una americana buscant bacteris al Delta de l’Ebre

8

ma

dia internacional de la dona

Lourdes Chamorro Doctora en Biología - Lavern

Lynn Margulis va estudiar durant un temps amb investigadors de la UAB uns bacteris dels llots de les llacunes salabroses del Delta de l'Ebre, uns de molt primitius com els que podien haver estat els primers habitants del planeta. Quan vaig assistir a la conferència de Lynn Margulis a la UB, em va sobtar com algú tant rellevant que sortia als llibres de biologia i evolució era també una dona normal i agradable que explicava les seves teories. La classificació dels éssers vius en dos tipus: regne Animal i regne Vegetal va quedar obsoleta a partir dels anys ‘80 amb la classificació dels 5 regnes de Margulis, que dividia els éssers vius en dos grups: procariotes (amb cèl·lules sense nucli) i eucariotes (amb cèl·lules amb un nucli d’ADN envoltat per una membrana). Als Procariotes (bacteris unicel·lulars) els considerava un regne i als eucariotes els dividia en 4 regnes més: Animal, Vegetal, Fongs i Protistes (algues, protozous i amebes, entre d'altres). Lynn Margulis va néixer a Chicago, el 5 de març de 1938 i als 16 anys ja va entrar a la Facultat de Ciències. De l'institut te un bon record de la seva professora d'espanyol, però va ser a la universitat on va gaudir amb temes filosòfics i científics com qui som?, de què estem fets nosaltres i l'univers?, d'on venim? i com funcionem? Es va llicenciar als 20 anys i de seguida va exercir de professora a la Universitat de Winsconsin, on va iniciar un Master de biologia cel·lular i genètica i es va interessar pels bacteris. Aquests, que fins a les hores se'ls veia com microbis responsables de les malalties, ella els va donar una importància crucial dins l'evolució. Va estudiar que els orgànuls de les cèl·lules eucariotes: el nucli, els mitocondris i els cloroplasts de les cèl·lules vegetals, eren formes evolucionades d'altres bacteris de vida lliure més simples (els procariotes) que havien entrat dins les cèl·lules eucariotes en una mena de col·laboració o simbiosis. Aquest procés que devia tenir lloc al llarg de milions d'anys, ella el va anomenar “simbiogènesi” i la seva teoria “Teoria de la endosimbiosi seriada”. Va costar molt que publiquessin les seves teories, als anys '60, i encara més que fossin acceptades per la comunitat científica. Més tard va proposar que aquests mecanismes endosimbiòtics eren responsables d'una poderosa font de variació entre els organismes vius i eren per tant, un procés evolutiu (ella deia que tots venim dels bacteris als inicis de la evolució dels éssers vius) per la qual cosa, es considera a L. Margulis a l'alçada de Darwin o Lamarck. Lynn Margulis va morir recentment, el 22 de novembre de 2011, als 73 anys a causa d'un ictus mentre treballava al seu laboratori en una de les seves hipòtesis. Havia rebut premis de màxim reconeixement científic a tot el món, i és Dra. Honoris Causa per 12 universitats.

Pàgina 10


MARÇ 2012 - Número 6 REVISTA DE SUBIRATS

MARIA SALA

PERSONATGES SUBIRATENCS

ENTRE L’EXILI I EL GLAMOUR

Luisa Elena Sueiro

La Maria Sala Romeu o Maria de Paris, com també és coneguda, viu a Lavern, a la casa pairal on va néixer l'any 1920 la revetlla de Sant Pere, el 28 de juny, per la festa major del poble. Els seus records d'infantesa són els records de tanta i tanta gent, humil i pagesa: una vida senzilla que transcorria seguint el ritme que les estacions van marcant als treballadors del camp: la poda a l'hivern, la verema i la recollida de fruita a l'estiu, la preparació dels conreus. La Maria anava a escola a on ara és Cal Pubill i recorda clarament que hi havia classes de nens i de nenes, que el mestre era seriós però bo i que les nenes, a les tardes, aprenien costura amb la seva dona. Un lloc tranquil, envoltat de bosc i vinyes; el pare era rabassaire, com la majoria dels veïns i la família treballava en les escasses feines que sortien. Catalanistes i republicans van haver de fugir el 36 en esclatar la guerra, la Maria acabava de complir 16 anys. Recorda el viatge cap a França a peu; sobre els carros les minses pertinences que es podien emportar: la roba més necessària, alguna cadira, un matalàs, el llum de gas, menjar. I caminar i caminar durant el dia i buscar refugi al capvespre, un paller si hi havia sort, si no arrecerats entre els carros a la vora del foc. Té encara imatges vives i esfereïdores, una nit una dona d'aquesta trista caravana buscant un lloc per fer les seves necessitats va descobrir amuntegat molt material de guerra: bombes, granades, etc. Tot el campament va aixecar-se i es van allunyar, per si de cas, d'aquest indret. A mitja nit tot va esclatar il·luminant la foscor. La Maria no sap si va ser casual o no, però conserva molt viva la impressió que tot allò li va causar.

La por, la por potser va ésser el més terrible. A França van anar a parar prop de Llemotges i després a Tolosa de Llenguadoc, a una casa de colònies on els refugiats van restar gairebé un any. Allà els van rebre molt bé, no els hi va faltar el menjar i els del poble se n'en cuidaven molt. Acabada la guerra a Espanya van tornar el pare, la mare i ella. El germà es va quedar a França, no podia tornar, s'havia significat molt. Quan França va ser envaïda pels alemanys el van fer presoner. A casa seva no rebien cap noticia del seu destí. La mare hi confiava, les veïnes li deien ja serà mort, no hi comptis, dona, ja hi serà mort. Però després de quatre anys de no saberne res del seu fill, una postal amb quatre mots: “Mare, pare sóc viu”. I la seva mare va sortint cridant per tot Lavern, amb la postaleta a la mà: “En Rafel és viu, en Rafel és viu”. A la tornada a Lavern, el pares es van trobar que havien perdut la rabassa, la casa buida, els mobles i les eines havien desaparegut, alguna cosa van trobar esquinçada, algú o altre ho devia necessitar o malvendre. Van ser anys durs, el pare anava a jornal, però no hi havia prou, el germà a França… Finalment tots tres van decidir anar-se'n i reunir-se amb ell. Només van comprar el bitllet d'anada: Lavern-Subirats destí Paris. I a Paris tornar a començar: buscar feina, viure rellogats i passejar i passejar pels carrers, no hi havia diners per altra cosa, però encara així estava a Paris (la ciutat de la llum, l'elegància i el glamour, fins i tot a la postguerra!) una noieta de Lavern que no havia sortit de casa, excepte en circumstàncies excepcionals com va ser la guerra. I ara a Paris, on de seguida, va trobar feina de minyona, “era una bona casa”, diu la Maria, “els senyors sempre em van tractar amb respecte”. La mestressa li va donar un diccionari de francès el primer dia que va començar a treballar i “allez, allez, à parler segueix français”.

Pàgina 11


MARÇ 2012 - Número 6 REVISTA DE SUBIRATS

MARIA SALA (continuació) Allà s'hi va estar 34 anys treballant i vivint al districte XVI, cap a la porta de Versalles. Es va casar amb un català de Palafrugell. Desprès va perdre la mare, el pare, el germà, el seu home i ja gran, va decidir tornar cap aquí, a viure on havia nascut. Però a la sala de casa seva tot són souvenirs de Paris, unes cadires descartades del despatx del seu amo que van portar en un viatge en tren, un quadre d'un gatet que va comprar a Montmartre… I any rere any torna a veure el seu nebot, l'única família ja que li queda, i a passejar pels boulevards, contemplar el Sena, perdre's pels carrers, pujar a la Tour d'Eiffel. De Paris a Lavern: Déu n'hi do! Diu que ja no tornarà més, que és massa gran, que l'any passat va ser l'últim. No sabem què farà enguany, la Maria és una dona forta i molt eixerida. Encara viu sola i se n'en surt perfectament de les tasques quotidianes de la casa: cuina, neteja, va a comprar i a la tarda a xerrar amb les amigues. Conserva l'elegància i la coqueteria d'anys enrere. A la propera revetlla de Sant Pere, quan la primera traca anunciï l'inici de la festa major de Lavern, serà el seu aniversari: 92 anys. No sabem com viurà el temps que li queda. No sabem què farà més endavant, però sempre li quedarà Paris.

2ES JORNADES DE RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE SUBIRATS. 21 i 22 de gener de 2012 Montse Rubio

El cap de setmana del 21 i 22 de gener, aprofitant que enguany es commemora el setanta-tres aniversari del pas de les tropes pel municipi, es va dur a terme a terme al municipi de Subirats les 2es Jornades de Recuperació de la Memòria Històrica de Subirats, organitzades pel Centre d'Estudis de Subirats (CESUB) i l'Ajuntament de Subirats amb la col·laboració del Patronat de Turisme de Subirats i el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. En aquest context, el Centre d'Estudis de Subirats va organitzar, el dissabte dia 21, un homenatge als combatents morts en la serra d'Ordal. La jornada, secundada per una trentena de persones, va començar a les 9 del matí quan el grup va iniciar una caminada fins a Crestabocs, on el grup de teatre Criatures, d'Ordal, va llegir alguns poemes. A quarts de 7 de la tarda del mateix dissabte el CESUB, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Subirats, va inaugurar l'exposició La Guerra Civil a Subirats. En l'acte van intervenir-hi Josep Mata, president del CESUB,

Pere Pons, Alcalde de Subirats, i Ramon Arnabat, president de l'Institut d'Estudis Penedesencs. Amenitzada per la veu i guitarra de Jony Rondón, la celebració va estar acompanyada per un centenar de persones des de la seva obertura fins al seu tancament.En l'exposició, que ha estat oberta al públic els dies 21, 22, 28, 29 i 30 de gener, s'hi va aplegar tant material de guerra recuperat com premsa de l'època, alhora que es podia seguir un itinerari explicatiu a través de pòsters, fotografies i mapes representatius de les batalles i del moviment dels soldats en aquells 22 i 23 de gener del 1939, dies en què els republicans intentaren frenar l'avenç de les tropes franquistes per Subirats. A part, s'hi podia trobar exposada una trinxera i una maqueta de la zona construïda pels alumnes de l'escola Sant Jordi de Sant Pau d'Ordal. El contingut total de l'exposició quedava, a més, exemplificat amb la projecció d'un recull d'entrevistes realitzades a diferents testimonis del municipi, fonts orals que donaren fe d'aquells esdeveniments.

Pàgina 12


MARÇ 2012 - Número 6 REVISTA DE SUBIRATS

TÒTEMS, ESCULTURES I CERÀMICA

NOTICIES BREUS

Redacció

ISABEL SERRÉS I REIXACH - El Pago

Estranyament encisadora l'exposició de ceràmiques, tòtems i escultures que la subiratenca Isabel Serrés ens va oferir a l'altell del centre durant la passada Festa Major de Sant Pau. Desprès d'anys de dedicació a l'ensenyament de la tècnica i els bons oficis ceramistes, es decideix finalment a exposar la seva obra i posar-la a l'abast de tothom. En parlarem properament d'aquesta artista que teníem amagada allà a El Pago i que ens deixa gaudir d'una obra plena de sentits, sentiments i missatge.

INDEPENDÈNCIA I SOBIRANIA LINGÜÍSTICA Dissabte 11 de febrer Jordi Solé i Comardons va presentar al Museu d'Esperanto de Subirats el seu llibre Independència o mort... de la llengua. El mateix títol és una declaració explícita de les seves inquietuds per la relació entre política i llengua.Si bé l'autor no és pessimista al respecte, considera que un estat català propi

Seria la millor situació per a la llengua, que si bé no pateix una persecució oberta, sí veu amenaçat el seu ús en nombrosos àmbits particulars i oficials. El llibre el publica Voliana Edicions.

CURSA DE CARS D’INÈRCIA Amb èxit tan de participació com de públic es va celebrar la cursa d'estranys artefactes, anomenats omnis, andròmines o paves d'inèrcia, construïdes manualment, en un dia esplèndid pels carrers de Sant Pau, amb un recorregut d'uns tres-cents cinquanta metres de baixada i alguns trams de pendent considerable. Circuit exigent, però ben controlat per part dels organitzadors amb totes les mesures de seguretat necessàries per a gaudir d'un espectacle únic. Les andròmines, fetes pels propis participants, van deixar a l'alçada de la sabata els Ferraris i els Mc Laren's que es passegen pel Circuit de Montmeló, i van ser capaces d'oferir unes curses a on varem poder veure avançaments, derrapades, avaries mecàniques i fins i tot alguna topada amb les tanques protectores. En l'apartat de coixinet va guanyar en David Roman amb un temps total de 3' 04”, seguit de Marc Roman i Joan Vendrell. En la modalitat de pneumàtic va vèncer en Roger Roman, amb un temps total de 1' 52”, seguit de Jordi Mestre, i en l'apartat d'exhibició en Josep i en Biel Massana es van endur el premi al car més original.

TOT TREIENT EL SUC AL PRÉSSEC Una altra obra de l'artista Josep Massana dedicada a anunciar el préssec d'Ordal, ha estat col·locada a la Plaça Subirats de Sant Pau d'Ordal. Realitzada conjuntament amb la dissenyadora subiratenca Imma Olivella, l'obra ens convida a sentir-nos el pinyol del préssec i fer-nos la foto posant-hi la cara, i a guaitar els reflexes del mercat del

préssec, reflectits al terra pels rajos de sol indicant-nos el camí a seguir. A més els panells donen la benvinguda i informen en set idiomes, que no sabem si algú llegirà algun dia, però han tingut la delicadesa de afegir-hi l'esperanto, fent palesa així la sensibilització que existeix en el nostre municipi envers aquesta llengua, dedicat a la qual tenim un dels museus més importants del món. Bona iniciativa aquesta del nostre Ajuntament que ens permet gaudir de l'obra dels nostres artistes, iniciativa que s'hauria d'estendre a tots els nuclis i a tots els artistes, que Subirats en té molts, d'uns i altres.

VILAFRANCA PER LA INDEPENDÈNCIA Una de les principals iniciatives de l'independentisme català ha estat la creació de l'Assemblea Nacional de Catalunya. Tots els moviments nacionalistes, abans o després, intenten aplegar les seves forces a l'entorn de projectes comuns i accions conjuntes. Això, als catalans ens costa molt, perquè tendim a fer la nostra i cadascú el seu camí. És una de les característiques dels pobles sotmesos, la manca de cohesió interna, que tant afavoreix els seus opressors. Dijous 9 de febrer tingué lloc a l'Escorxador de Vilafranca la 1ª Assemblea de Vilafranca per la independència, integrada a l'ANC. Dubtem que, avui per avui, aquest esforç d'integració pugui aplegar les disperses forces catalanistes, i que la famosa “transversalitat” sigui entesa en forma àmplia i generosa. Però si l'independentisme català ha d'ésser una alternativa clara a l'encotillada Catalunya autonòmica, cal que promogui un moviment ampli com el que vol esdevenir Vilafranca per la independència.

Pàgina 13


MARÇ 2012 - Número 6 REVISTA DE SUBIRATS

ESCOLA, POLÍTICA, SOCIETAT I INFÀNCIA...CAP ON ANEM? Montse Bosch - Lluís Capellades

L'escola és “anti natural”, socialment els adults la necessitem, però els nens/es no. Als primers anys, els infants necessiten dels pares, del seu temps, del seu afecte, del seu amor… Però en la societat d'avui, on tant les dones com els homes hem de treballar per poder viure, o fins i tot sobreviure, no tenim temps per als fills, i l'escola és necessària per acollir aquests infants i ajudar-los en el procés de desenvolupament i aprenentatge. En el nostre país, però, tenim un gran problema. No tenim una política educativa ferma i ben definida, i tampoc tenim una política social lligada a l'educativa. Els nostres polítics no donen la importància necessària als nens i nenes que assisteixen a l'escola. Els manquen de recursos materials: espais, mobiliari, didàctics, tecnològics, pedagògics, terapèutics... i també de recursos humans: mestres, psicòlegs vetlladors, tècnics, assistents socials, pedagogs, logopedes... i jo dic, ja que ells no han triat anar a l'escola, per què no els donem tot el que necessiten per a desenvolupar-se correctament? Són el futur de la nostra societat i els tallem les ales perquè no disposem de tot allò que és bàsic i essencial per ajudar-los. Cada infant és diferent i desenvolupa més o menys cadascuna de les intel·ligències (lògica-matemàtica, lingüística, musical, corporal-kinestèsica, intrapersonal, interpersonal, espacial i naturalista). Si tens tots els recursos necessaris pots ajudar molt més, i això ara mateix, amb els temps de crisi i falta de diners, manquen i molt. Els canvis constants de lleis tampoc ajuden. Un altre problema és que la nostra societat no està preparada per a l'escola. Estem en un món capitalista

HUMOR - Les vinyetes d’en Roger

Pàgina 14

Que prima els beneficis en comptes del benestar. Empreses i comerços disposades a conciliar l'horari laboral amb el familiar, no hi són, i s'hi n'hi ha, són ben poques. Les baixes per maternitat també fan vergonya, setze setmanes... En aquesta edat és quant els nadons més necessiten a la mare, el contacte amb ella és el que més els ajuda en el seu desenvolupament. I si no pot ser, per què no disposem de llars d'infants totalment equipades i adequades per als nens? Per què no els donem els recursos humans suficients per atendre'ls com si estiguessin amb la mare? Doncs ja hi tornem a ser, per la manca de diners i d'una política educativa ferma que doni importància als infants. L'horari escolar, també cal dir-ho, no ajuda als nostres nens i nenes. Quan estan més receptius i oberts als nous coneixements, és al matí. És quan estan més frescos i predisposats als aprenentatges. Hauríem de començar a pensar en canviar l'horari escolar. Fer com fan a Europa, Amèrica i Sud-Amèrica, i sense anar tant lluny, a Mallorca: les classes de 8 am a 3 pm amb menjador inclòs. Durant el matí per totes les assignatures troncals: arts, matemàtiques, llengües, ciències, entorn, música i educació física, i a partir de les tres de la tarda, fer “assignatures extres”, més conegudes com extraescolars: dansa, teatre, instruments, pintura, idiomes, natació, esports... i a les 6, nens i pares cap a casa a establir vincles afectius, que b à s i ca m e nt , é s e l m é s i m p o r ta nt p e r a l desenvolupame nt dels nens/es. Si volem l'èxit educatiu i personal, hem de donar més importància a l'escola i a l'educació i c a n v i a r bastantes coses.


MARÇ 2012 - Número 6 REVISTA DE SUBIRATS

TERRITORI I ACORDS DE CUSTÒDIA Ramon Carbonell i Baquès

L ' e nte s a , l a col·laboració, la voluntat, l'acord, la participació, el vincle, la unió, la sinèrgia, el compromís... Aquests i d'altres mots formen part de les relacions que s'estableixen en els anomenats “acords de custòdia”. En podem trobar diferents exemples: des de la recuperació d'una font o l'adopció d'un tram de riu, fins a un projecte de desenvolupament local com el de “custòdia agrària, un paisatge que alimenta” que es porta a terme a Menorca i l'Empordà.

COMENCEM PEL TERRITORI? Vivim en una societat complexa on s'entrecreuen voluntats i projectes, i també interessos. Quan parlem de territori, en el nostre entorn topem instantàniament amb el concepte de la propietat. Al llarg de la història i a diferents indrets del nostre país -per no anar més llunyon la propietat ha adquirit diferents valors i formes. La propietat privada, la propietat comunal, la propietat pública, són formes diferents de posseir i de gestionar un territori. “La Terra per a qui la treballa” era el lema dels sindicats agraris com la Unió de Rabassaires, mentre des d'altres sectors es defensa l'herència o el lliure mercat com a formes de possessió i domini. Però més enllà del que diuen les escriptures i els registres de la propietat, el territori té interès en si mateix perquè sosté els ecosistemes formats per diferents formes de vida, entre elles la de l'espècie humana. També pels productes que n'obtenim o senzillament per elements que valorem com a patrimoni, ja sigui natural o construït per l'home. Per exemple un arbre centenari, una font, un gorg, un marge de pedra seca, una barraca, una vinya, una trinxera. Són elements que ens ensenyen, que tenen memòria o senzillament que ens agrada contemplar. En un altre pla, el conjunt de l'orografia, els elements naturals i l'acció de l'home modulen un paisatge que per diferents motius té un valor especial. Al llarg dels anys s'han anat establint lleis, reglaments, normes i codis que regulen, obliguen i prohibeixen

accions sobre un territori amb la finalitat de protegir la natura, l'ambient i el patrimoni. Ara bé, sovint no hi ha recursos o no hi ha voluntat o no hi ha acord per gestionar aquests elements protegits i el resultat final és sovint la degradació d'allò que es pretén protegir. Ja sigui per aquesta situació negativa o per donar valor i potenciar el territori, des de fa uns anys han sorgit diferents iniciatives que busquen l'acord i la col·laboració entre diferents propietaris, gestors i societat civil.

QUÈ ÉS LA CUSTÒDIA DEL TERRITORI? Segons la introducció que fa la Xarxa de Custòdia del Territori, l'expressió és una traducció que del terme anglès land stewardship, i és un “conjunt d'estratègies i instruments que pretenen implicar els propietaris i usuaris del territori en la conservació i el bon ús dels valors i els recursos naturals, culturals i paisatgístics”. Custòdia no ve del conegut dissenyador de samarretes, sinó que és un mot d'arrel llatina que fa referència a guardar, conservar, respectar o tenir cura. La custòdia es basa en l'acord entre les “entitats de custòdia” i la propietat d'un terreny. De la mateixa manera que hi ha diferents tipus de propietat, també hi ha diferents entitats de custòdia que poden ser associacions, administracions, empreses o totes alhora. Les formes jurídiques per formalitzar l'acord són vàries, des d'un acord verbal a un contracte d'arrendament, per posar algun exemple, però el que és important és que no són una imposició sinó que es basen en el principi de voluntariat. La custòdia del territori no és res q u e n o e st i g u i i nve ntat , segurament qualsevol de nosaltres en podem identificar accions d'aquest tipus al nostre entorn sense haver conegut prèviament aquest concepte. També és fàcil pensar situacions on “la custòdia del territori” pot ser una bona eina per posar en pràctica avui pensant en la memòria, el present i el futur. Enllaços per ampliar la informació: www.custodiaterritori.org/ca/ www.gobmenorca.com/custodiaagra ria

Àngel Custodi o “de la guarda”

FRANCESC MUNNÉ, CAMPIÓ DE CATALUNYA A LA REVISTA AUTO SPORT Redacció

En el seu número de febrer, la revista d'automobilisme Auto Sport dedica un article al pilot lavernenc Francesc Munné, actual campió de la categoria de Turismes del Campionat Català de Muntanya. Munné, que acumula sis campionats catalans en els darrers anys, confessa, amb l'optimisme que li dóna saber-se campió, que enguany està preparat tècnicament i mentalment per renovar el triomf. També destaca la bona relació que tenen els pilots d'aquesta categoria: la rivalitat no exclou el “bon rollo”.

Pàgina 15


MARÇ 2012 - Número 6

-

ELS GERMANS MARX, HUMOR BRUT NATURE Redacció

Tots sabem com n'és, de difícil, entendre aquests contractes enrevessats que sovint hem de llegir i signar durant la nostra vida per establir acords. Grouxo ho tenia clar: “la part contractant de la primera part... txás! Això no cal” i així anava simplificant de complicacions l'artefacte legal del contracte, esdevenint un dels primers especialistes en retallades que recull la història. És una de les escenes més famoses de la cinematografia mundial, com també ho ha estat l'escena del camarot que recull aquesta fotografia. “Tres bistecs, un poc fet, l'altre molt fet i l'altre cremat... i dos ous durs”.

Els Marx se n'enfotien un cop darrere l'altre dels costums i vida dels nordamericans, nous rics, nous milionaris, que intentaven copiar el glamour aristocràtic de l'alta societat europea, que tenia en l'òpera un dels seus principals exponents. Tot i així, tot i les bromes, els números on sona la música de Verdi (Il Trovatore) són respectuosos amb la interpretació de l'òpera, malgrat el terrabastall que els germans Marx organitzen. Una nit a l'òpera va ser dirigida el 1935 per Sam Wood i ha esdevingut un dels títols més representatius del setè art. El vespre de dissabte 21 de gener una sala plena de l'Ateneu de Lavern va poder-ne gaudir a cor què vols, en pantalla gran i amb la qualitat que solament pot donar el cinema en 35 mm. gràcies a l'afició i l'esforç de Ferran Planas, que té una àmplia visió del que significa el servei a la c o m u n i t a t . Curiosament, la pel·lícula i el projector de cinema de Lavern van néixer el mateix any: 1935.

LLIBRES

VEUS DE DONES: La II República i la guerra civil a Vilafranca del Penedès Belén Moreno Claverías - Ajuntament Vilafranca del Penedès 2003 Luisa Elena Sueiro

Fem ressó avui d'un llibre escrit per la historiadora Belén Moreno. Un llibre que ens posa a les mans la vida quotidiana de moltes dones. Extreta de fonts orals, essent, de fet, una recopilació de testimonis de dones vilafranquines sobre les seves vivències durant la II república i la guerra civil. El llibre, sobre el període que transcòrre des del 1931 amb la proclamació de la II República i del 1936 al 1939 amb la guerra civil, està vertebrat pels records i la perspectiva femenina sobre els fets d'aquests anys. Amb un llenguatge col.loquial i planer les dones expliquen les seves vivències. Dones, de diferents classes socials i de diferent pensament polític i fins i tot, religiós, són capaces de tirar endavant amb les escadusseres eines que, a vegades, la vida ens posa a les mans. Dones republicanes,

S nt n

EL VALOR DE LES IDEES NOVA ADREÇA: C/. Ponent, 2 bis Sant Pau d’Ordal 08739 - Subirats Tels.: 93.899.40.50 669.216.361

Llibretes Préstecs Hipoteques Assegurances Rèntings Leasings Fons d’inversió Plans de pensions

Redacció, edició i maquetació: Fèlix Villagrasa, Jordi Llongueras, Montse Rubio, Josep Tubau, Luisa Elena Sueiro, Montse Rios, Montse Bosch, Rosa Vendrell David de Yzaguirre Melendres, Lourdes Chamorro, Neus Sendra, Lluís Capellades, Ramón Carbonell i Roger Pelàez

Agent col.laborador:

Maria Dolors Morera Solà

catalanistes, algunes independentistes, catòliques, evangelistes, agnòstiques, operàries, mestresses de casa, minyones, infermeres, modistes, mestres, botigueres, en fi, dones que van haver de treballar de valent per sortir endavant sense molts i molts dels avantatges que ara tenim. Dones que ens ensenyen a valorar allò que creiem que és un dret natural i que “sempre ha estat així”, com el vot femení o l'escolarització obligatòria. Si n'hi ha un denominador comú en totes les dones que parlen en aquestes pàgines és l'alt valor que li confereixen a l'educació, com van viure el canvi que va suposar la II República en l'ensenyament, a l'intentar acabar amb l'analfabetisme de la població i estendre moltes millores a l'escola, desplegant les idees de l'Institució Lliure d'Ensenyança i com el fet de poder estudiar dóna les ales necessàries per, potser algún dia, poder volar.

Tambè pots participar en el nostre blog

Volem http:// ceptort.blogspot.com/


El Cep Tort nº 6