Page 1

REVISTA DE SUBIRATS NOVEMBRE 2011 - Número 4

CONTINGUTS

PERSONATGES SUBIRATENCS

EDITORIAL (pàg 2)

Liszt a Barcelona (pàg4)

Humor gràfic (pàg 4)

Criminals entre ceps

LESLEY YENDELL

(pàg 5)

Crisi: Independència? (pàg 5)

Una constitució de sorra (pàg 6)

Música a la llum de la lluna (pàg 7)

Crestabocs

LA POESIA DE L’UNIVERS QUOTIDIÀ Luisa Elena Sueiro

(pàg 8)

Crisi, Quina crisi? (pàg 9)

El Museu d’Esperanto (pàg 10)

El preu de la política local (pàg 11)

1ª Cursa atlètica de Lavern (pàg 11)

Subiratencs, Via Fora (pàg 12)

Transparència en el POUM (pàg 12)

Una porta pintada d'un blau intens és l'entrada a la casa-taller de la Lesley Yendell a Lavern. Un taller amb una petita finestra orientada al sud, on les postes de sol s'allarguen darrera el turó del Serral, amb unes magnífiques vistes a les vinyes. És l'hora del te i el sol s'amaga. La Lesley va desgranant amb paraules el què sap fer amb les mans i neix a dins seu molt abans. Guanyadora del premi ARTFAD de plata 2011 en la categoria professional, amb l'obra “Loving spoonful”, és una escultora amb fama internacional, que resideix a Subirats des de fa més de 20 anys. La Lesley és originària de Leads, ciutat industrial al nord-est d'Anglaterra on va començar els seus estudis de plàstica. Va seguir la seva formació a Middlessex i va fer estades a diferents escoles d'art del seu país. L'any 1989 va venir a Barcelona amb una beca de la Direcció General de Relacions Culturals de la Universitat de Barcelona, on actualment hi col.labora com a professora d'art contemporani. En la cerca d'un entorn amb més contacte amb la natura va arribar a Lavern, on viu des de llavors. Segueix a la pàgina 2

DOS CAMPIONS SUBIRATENCS EN EL MÓN DEL MOTOR

Pàgina 3


NOVEMBRE 2011 - Número 4 REVISTA DE SUBIRATS

EDITORIAL Arribem al quart número d'aquest projecte que ja és una realitat gràcies a la dedicació de les persones que anem al davant i de tots aquells que hi col·laboren d'una manera o altra: escrivint coses, facilitant informació sobre qüestions interessants i, sobre tot, la d'aquells establiments que amb els seus anuncis ens permeten oferir gratuïtament als lectors la versió en paper de cada número. Volem, sincerament, mostrar el nostre reconeixement a tots ells i també a les persones que passen una estona passant aquestes pàgines que elaborem mig com un servei públic periòdic i mig com una eina d'expressió per a totes les persones que tenen alguna cosa a dir i escriure adreçada als veïns de Subirats. Sovint hem sentit a dir que es troben a faltar nexes de cohesió entre els diferents nuclis del nostre municipi, tan disseminat. Solament l'Ajuntament i els seus serveis semblen servir de lligam a aquesta constel·lació de poblets, llogarrets i masies. I és que no és feina senzilla promoure la unió del que la naturalesa i la geografia separen. Fins i tot hem sentit a dir que aquest Ajuntament, amb recursos limitats, hauria de ser absorbit pel gran nucli proper que és Sant Sadurní d'Anoia. Així: el fill acabaria per fagocitar el pare, a l'inrevés del mite llatí de Saturn. Perquè en temps de poca circulació monetària, és més senzilla i eficient una comunitat agrupada que no escampada. Però la realitat és com és, i aquells que vivim aquí no canviaríem en absolut la vida prop de les vinyes i els boscos, la mena de relacions directes entre veïns, l'amplitud dels espais i la sensació de viure en un dels millors indrets de Catalunya. La viabilitat d'aquest estil de vida, si demà no ho espatlla alguna febrada urbanitzadora com la que hem conegut en els darrers anys, ha d'estar garantida pels serveis comunitaris i, sobre tot, pel sentit comú: durant set mil anys la major part de la gent ha viscut escampada, i cada lloc era autosuficient. Aquest model degenera si els pobles es converteixen en simples nuclis-dormitori per als seus habitants, d'aquí l'enorme importància de l'hegemonia de l'economia agrària: el pagès que conrea les vinyes, que afavoreix la indústria del cava i que manté en molts casos l'estructura arquitectònica de pobles i masies, és l'element clau per a la conservació del caràcter autòcton i de la cultura tradicional en el nostre entorn. Malgrat que el preu del raïm comprometi la continuïtat de moltes explotacions vitícoles. Després està el paper vital- que juguen els “nouvinguts”, “immigrants”, “pixapins”, “xaves”, “xarnegos”, etc. Vital, he dit, perquè si essencial és, de cara al present i al futur de comunitats com Subirats, el paper continu i assenyat de l'element autòcton, de l'ordalenc, el santpauenc o el lavernenc de tota la vida, cada vegada adquireix més pes demogràfic i social l'element vingut de fora. I no es tracta solament de facilitar la convivència entre ambdós grups, sinó de fer una comunitat que, com l'all i oli, pugui quallar en una realitat feta de les parts de tots els elements, tenint la llengua i les tradicions locals com a principal aglutinador. Però aquest tema el tractarem més abastament en algun número pròxim.

LESLEY YENDELL: LA POESIA DE L’UNIVERS QUOTIDIÀ (continuació) Aquí li va cridar poderosament l'atenció el contacte de les persones amb el seu entorn natural: el conreu de la vinya, dels presseguers, de les petites hortes. Com l'home ha domesticat el camp imposant un ordre formal, racional i productiu. L'ordre a l'espai exterior (la natura) i a l'espai interior (la casa) és una característica que, per a la Lesley, defineix el Penedès. Durant un temps va recollir raïm i préssecs i va treballar com a guia al Museu de Vilafranca, ara Vinseum, cosa que li ha donat una coneixença molt enriquidora de l'entorn. La Lesley es defineix com a escultora encara que també té una exquisida i delicada obra pictòrica, una part de la qual està exposada al “Bed & Breakfast” de La Guàrdia. Les seves escultures, de gran proporcions contrasten amb el seu físic menut. És una de les representants del que es denomina “Community Art”, o art social. Les seves obres sorprenen per la seva grandària, pensades en la seva majoria per a grans espais bé a l'aire lliure bé a interiors, però totes fetes amb materials de la natura: fusta, rames, restes de podes, bardisses... En la seva obra ens trobem objectes quotidians: culleres, tasses, raspalls, electrodomèstics, sabates, objectes útils, coneguts, que de tant coneguts i usats se'ns han tornat invisibles i dels quals la Lesley, a través de la seva mirada,ens fa Pàgina 2


NOVEMBRE 2011 - Número 4 REVISTA DE SUBIRATS

tornar a ser conscients de la seva existència, del seu significat, en definitiva, de la seva bellesa. La seva obra, exposada a l'aire lliure, en parcs naturals com el de Sierra Cebollera a La Rioja, a la ciutat francesa de Wesserling o a Irlanda, on sovint treballa en diferents exhibicions és una obra,

moltes vegades, participativa ja que les dimensions de les escultures són tals que és necessària la intervenció de moltes persones per realitzar-la. Les seves obres expliquen l’art com una part més de la vida, un fet natural, una munió de mans en un projecte conjunt: un treball col.lectiu, una creació comuna, una bellesa efímera com un castell de nou amb folre. En definitiva, la Lesley és una artista anglesa que ha sabut captar amb profunditat l'essència d'aquesta terra i ens ofereix la seva visió poètica d'un univers quotidià fet de culleres i rames.

DOS CAMPIONS SUBIRATENCS EN EL MÓN DEL MOTOR FRANCESC MUNNÈ I SERGI PANYELLA ACONSEGUEIXEN EL CAMPIONAT DE CATALUNYA I ANDORRA DE MUNTANYA Jordi Llongueras

Cadascú en la seva categoria, cadascú amb un vehicle diferent, però tots dos amb les mateixes ganes i la mateixa sang amb olor a benzina, ens han tornat a oferir un nou campionat a afegir a les terres subiratenques. No és el primer cop que això succeeix, en diferents anys, en diferents categories, però en Francesc i en Sergi ens tornen a encisar amb els seus triomfs que sentim nostres, i ens han tornat a fer partícips d'una afició cada cop més estesa al nostre poble, com ja es va veure a la 1ª Pujada als Casots que es va celebrar darrerament. No pas sense dificultats i amb una lluita ferotge amb els seus contrincants, aquest parell de nens que “corren massa”, com dirien les mares, han assolit els objectius previstos a començament de la temporada, i nous reptes per el futur, que farà encara més bonica la lluita per a seguir acumulant èxits.

NOTICIES BREUS 11 DE SETEMBRE

Redacció

La majoria municipal de CiU i PSC va descartar, el passat 11 de setembre, hissar cap bandera independentista (estelades) al pal del balcó de l'Ajuntament pel fet de no ser “oficials”. La senyera quadribarrada, que és la institucional que recull l'Estatut d'Autonomia, va ser l'única que voleià aquell dia.

Pàgina 3

Es per això que necessiten tot el nostre recolzament, el del públic i el d’ entitats i particulars per a què aquests brillants campions no caiguin en l'oblit, per manca de recursos tècnics i humans. És necessari que la Federació Catalana d'Automobilisme, ajudi més a les escuderies, i als pilots, que ara per ara assoleixen tots els riscos, potser tal i com s'ha fet en els darrers anys amb el nostre motociclisme, els cotxes gaudeixin de copes de promoció i d’altres eines per a que aquests Campions demostrin un cop mes la seva vàlua i les seves carreres esportives restin ben profitoses.

MUSEU D’ESPERANTO El 22 d'octubre es va presentar a Lleida, a l'espai cultural La Brokanteria, el Museu d'Esperanto de Subirats. La trobada va servir per establir contactes entre els esperantistes lleidatans i el nostre museu i, alhora, per difondre la convocatòria del 35è Congrés Català d'Esperanto, organitzat a finals de novembre per l'Associació Catalana d'Esperanto-KEA a Barcelona i a Subirats.


NOVEMBRE 2011 - Número 4 REVISTA DE SUBIRATS

FRANZ LISZT A CATALUNYA EL 1845 Montse Rios i Rallé

Enguany es commemora el bicentenari del naixement de Franz Liszt, compositor i pianista hongarès, les obres del qual formen part del repertori de la majoria dels pianistes juntament amb les dels seus contemporanis Chopin, Schumann i Brahms. Liszt va ser el primer que va pujar a un escenari com a gran virtuós mostrant els recursos espectaculars que tenia aquell instrument. Els seus concerts eren un esdeveniment mediàtic comparable al que pot provocar l'actuació d'un artista famós en l'actualitat: entrades exhaurides, senyores desmaiades... Mai s'havia vist una tècnica virtuosa tan exuberant exceptuant la de Paganini al violí. La seva aparença viril era un atractiu afegit. Liszt, que va viure prou anys com per a viatjar per tot Europa, es trobava a Itàlia quan va saber que l'Ajuntament de Bonn, tenia necessitat de recursos per finançar un monument a la memòria de Beethoven i es va oferir a fer una gira per a recaptar fons. Convidat pel Liceo Artístico y Literario de Madrid, visità també Portugal, Andalusia i València. L'abril de 1845 arribà a Barcelona, on hi va oferir tres concerts al Teatre Nou i a la Societat Filarmònica. L'especialitat en els seus concerts era la interpretació de paràfrasis d'òperes conegudes, fetes per ell mateix i de gran dificultat tècnica i sovint acabava el recital improvisant sobre temes que proposava el públic. Volia mostrar les grans proeses que es podien fer amb un piano. Tanmateix ja havia escrit obres com Els Anys de Peregrinatge i els Estudis Transcendentals que ni el públic ni els intèrprets d'aquell moment estaven preparats per rebre. En els seu darrers anys, es va dedicar a la vida religiosa i a compondre una música que s'avançava i fins i tot superava la de Wagner, de qui va ser sogre doncs la seva filla, Còsima Liszt s'hi havia casat. El 1845, quan Liszt ve a Barcelona, Catalunya bull d'activitat musical i cultural. La burgesia industrial té necessitat de tenir centres on expressar els seus valors iniciant un període de naixement de societats i ateneus. Només a Barcelona, a mitjans dels quaranta, hi ha una dotzena d'associacions dedicades al foment de la música amb concerts, conferències i certa activitat pedagògica. Són els anys de la rivalitat entre els del Liceu i els del Teatre Principal, de les Societats Corals, de les tertúlies als cafès on es discutia de música, literatura, pintura i, és segur, de política. A més de la gran afició a la lírica, representada per l'òpera i la sarsuela, neix l'interès per la música instrumental i el sorgiment de compositors i intèrprets com Pedrell, Sor, Carnicer, Pujol, Marquès i d'altres. D'Europa també arriben els avenços mecànics relacionats amb la música com el piano modern, el clarinet, el saxòfon o l'harmònium que estimulen la creació a casa nostra de fàbriques d'instruments, destacant els constructors dels pianos Cussó i Chaissaigne, dels quals encara avui dia se'n pot trobar algun exemplar. HUMOR - Les vinyetes d’en Roger

S nt n

EL VALOR DE LES IDEES

Llibretes

NOVA ADREÇA: Préstecs C/. Ponent, 2 bis Sant Pau d’Ordal 08739 - Subirats Tels.: 93.899.40.50 669.216.361

Hipoteques Assegurances Rèntings Leasings Fons d’inversió Plans de pensions

Agent col.laborador:

Maria Dolors Morera Solà Volem

Pàgina 4


NOVEMBRE 2011 - Número 4 REVISTA DE SUBIRATS

SESLÈRIA, SIMFONIA PER UN ASSASSÍ Ramon-Bernat Mestres - Setzevents Editorial Luisa Elena Sueiro

Nicotina, cafeïna i una bona dutxa, i per aquest ordre. Aquest és el lema del protagonista d'aquesta novel·la negra, situada al bell mig del Penedès, en una masia prou coneguda pels subiratencs (Can Milà de la Roca) . Aquí es situa l'acció, la masia a Lavern on l'autor vilafranquí ha viscut durant més de deu anys. En Ramon-Bernat Mestres ens proposa en la seva última novel·la seguir el viatge d'un escriptor amnèsic en busca d'inspiració i, a la vegada, del seu passat en blanc. Una novel·la plena d'enigmes: un escriptor obsessiu que pateix agorafòbia, com el mateix autor, una dona envoltada de misteri, una pianista cega, somnis recurrents, records de Menorca i un passat obscur. Una història d'intriga situada entre vinyes i en una casa que esdevé també protagonista principal de l'obra, així com la música i les referències literàries. En aquesta setena novel·la de l'autor, veí de Lavern, trobareu tots els ingredients de les obres de gènere negre, escrita des del punt de vista de la víctima o potser del criminal? El misteri està servit.

SOLUCIÓ A LA CRISI? INDEPENDÈNCIA Victor Santacana i Gelabert

De Grècia coneixem els Jocs Olímpics, els iogurts, els seus monuments, les seves fantàstiques illes i ara, recentment, la crisi que està patint. Un endeutament superior al 100% del PIB, que vol dir que si dediquessin els ingressos de tot un any a pagar el que deuen, no en tindrien prou. D'on ve aquest endeutament? Doncs de 700.000 funcionaris (1 de cada 4 treballadors), 12% d'atur, molts jubilats, i d'altres; és a dir, més despeses que ingressos que es compensen demanant diners als que en tenen, alemanys i francesos, majoritàriament. Manen una tal Àngela i un tal Nicolas. Merkel i Sarkozy. Nosaltres també hem estat Olímpics, tenim cava, tenim en Gaudí, paratges meravellosos i també estem patint una crisi. També tenim funcionaris, 20% d'atur, molts jubilats, és a dir, que també tenim dèficit. Però en aquesta crisi "juguem" amb avantatge respecte ells, i és que les mesures que s'apliquen allà, aquí les aplicarem amb 6-12 mesos de decalatge. Allà han retallat sous als funcionaris, aquí també; allà han retallat en despesa sanitària i ensenyament, aquí també. Allà han acomiadat funcionaris, aquí encara no; allà han retallat pensions, aquí "només" les han congelat. Recordeu els 6-12 mesos de decalatge? Però els grecs, i malauradament per a ells, no tenen l'única sortida a aquesta crisi, com seria aturar la sangria que suposa un espoli, robatori des d'Espanya de 20.000 M€ l'any, o l'equivalent a 3.000 € per cada català i any, que els nostres polítics són incapaços o no volen aturar. Si tinguéssim aquests diners, tindríem superàvit, NO caldria fer retallades! Aquests polítics, ara ja estan preparant el 20N. CiU i ERC ara ens vendran el seu Pacte Fiscal o la Independència Fiscal, que pels ignorants com jo vol dir anar a Madrid a visitar un tal Mariano que tindrà una majoria aclaparadora de 190 Diputats, i dir: "Mariano, déjanos de robar para poder salvar a Catalunya, y así hundir más a España". Us deixareu enganyar de nou? Sortirem d'aquesta crisi amb la Independència de Catalunya, o no en sortirem. Fins quan, CiU i ERC? Fins quan la vostra por serà la raó de la nostra misèria? Pàgina 5


NOVEMBRE 2011 - Número 4 REVISTA DE SUBIRATS

UNA CONSTITUCIÓ DE SORRA Fèlix Villagrasa

Enguany s'escau el trentat re s a n i ve rs a r i d e l a Constitució de 1978. Esdevé aquest, un dels períodes constitucionals més llargs en la història d'aquest dissortat país,que no s’ha caracteritzat per tenir períodes massa amples de llibertat i democràcia. L'encert d'aquests anys no ha estat en la bondat de l'actual carta magna, sinó en què, llevat d'algunes excepcions puntuals, la major part dels espanyols ha donat per bo el marc jurídic i polític, i no ha entrat en discussions de fons sobre el mateix. Sobre tot en els primers anys, perquè en els darrers temps l'independentisme català o el moviment dels indignats sí que ha entrat en la crítica als fonaments del sistema constitucional. La crisi econòmica i les disposicions contràries a l'autonomia catalana (desmembrament de l'Estatut de 2006, qüestionament de la immersió lingüística en l'ensenyament, , oposició al concert econòmic, etc.) han fet que, progressivament, el vestit constitucional vagi quedant, de més en més, com una cotilla que asfixia el progrés social, polític i econòmic de Catalunya. D'altra banda, la corrupció i la follia pels diners abasta des del cap de l'Estat (un rei pobre que ha esdevingut una de les més grans fortunes d'Europa) fins als partits polítics, dins dels quals molts busquen la “paga”, principal esperó a l'hora d'elaborar llistes electorals. Tanmateix, podríem dir que, crisi a part, la Constitució de 1978 ha fet el seu paper, perquè entre tots ho hem volgut així. Tot i que, també cal saber-ho, malgrat que mai ningú ho recorda, l'invent constitucional ha estat la més gran (després del 23-F) engalipada que ha vist el país d'ençà la mort del darrer dictador. I h o e x p l i c a r é p e r o r d r e : 1.- Les eleccions del 15 de juny de 1977 que van configurar les primeres Corts “democràtiques” des de la Segona República es van convocar com a Corts Generals, i no com a Corts Constituents. De manera que podien fer el que volguessin, amb el suport del poble, però no una constitució, car per això s'havia d'especificar

Pàgina 6

Concretament aquesta funció abans de fer l'elecció (així es fa en tots els països democràtics). 2.- Hi havia milers i milers d'exiliats i els seus descendents a països estrangers que no van poder participar en aquests comicis. 3.- Encara quedaven centenars de presos antifranquistes a les presons espanyoles, que no van poder votar, ni tampoc es van poder presentar a les eleccions. 4.- Cap partit republicà va ser legalitzat a tota Espanya abans de les eleccions, i no se'n van poder presentar cap. Heribert Barrera, una de les poques veus crítiques en aquell parlament, va ser elegit mercès a un tripijoc legal: es va presentar per Esquerra de Catalunya, unes sigles “fantasma” que havien registrat membres del PTE (Partido de Trabajo de España), també il·legal llavors, a Catalunya. 5.- La formació de les cambres parlamentàries espanyoles, que es van autoproclamar com a constituents, no va ser democràtica per un altre motiu: hi havia quaranta-un senadors designats directament pel rei. 6.- L'article 56.3 declara que “la persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”, cosa que el posa fora de l'abast dels tribunals de justícia i de qualsevol altra institució sigui quina sigui la seva actuació pública o privada. És a dir, que té carta blanca per fer, desfer, robar o matar. Si fa no fa, com el seu predecessor. 7.- Com ha reconegut algun dels membres de la comissió encarregada de redactar el projecte de constitució, no es va fer el text lliurement, sinó sotmesos contínuament a pressions per part de l'alta jerarquia militar i de la casa reial. Eren temps de gran inestabilitat, amb continues accions de lluita armada, i el separatisme és el que més


NOVEMBRE 2011 - Número 4 REVISTA DE SUBIRATS

UNA CONSTITUCIÓ DE SORRA (continuació) amoïnava a les casernes (no endebades es va incloure l'amenaça de l'article 8). Tot això demostra que el procés constitucional va estar ple d'irregularitats, i que el podríem considerar nul i il·legítim. A més, va ser conduït per la mateixa gent que procedia del franquisme, com si un delinqüent fos l'encarregat de jutjar la seva causa. La democratització del franquisme hauria d'haver-se dut a terme en un procés autènticament democràtic, que no ho va ser, com hem demostrat. Ans al contrari, aquelles Corts de 1977 van assegurar la prescripció dels delictes de la dictadura amb la Llei d'Amisitia d'octubre d'aquell any, que si bé es va vendre com una amnistia general pels antifranquistes, en realitat el que feia era garantir la impunitat als galifardeus del franquisme. La Constitució de 1978, reconeguem-ho, ha servit per a

Garantir-nos tres dècades de democràcia (o partitocràcia) més o menys avariada, però que hem sabut aprofitar per bastir una de les èpoques més pròsperes del país (de les meravelles). Però també ha servit per crear una nova aristocràcia, una classe política més interessada en mantenir-se en el poder, en els beneficis del poder, en els diners i en la corrupció que no pas en el servei social que haurien d'exercir. Crisi i corrupció són barreges explosives que podrien engegar l'invent en orris. Els sistemes democràtics són dèbils quan augmenta l'atur i el descontentament, i més si les lleis electorals solament beneficien els partits, i no el poder decisori dels electors. Aquest mateix any s'han endurit les condicions per presentar candidatures a les eleccions, amb la finalitat d'afavorir els partits grossos. Que no ens vinguin, doncs, amb constitucions que tenen els peus de sorra, per parlar-nos de democràcia o per retallar lleis que el poble (català en aquest cas) ha aprovat per intentar millorar el seu autogovern, perquè no podem quedar-nos eternament estacats per un marc normatiu fabricat pels postfranquistes, amb el consentiment mesell d'una oposició (PSOE, PCE, CiU, etc.) que tenia massa pressa per manar, fos com fos.

MÚSICA I VINS SOTA LA LLUNA PLENA Redacció

Moltes nits hem gaudit, en solitud o companyia, de la perfecta combinació d'un bon vi o cava amb els sons de les nostres músiques predilectes. Però repetir l'experiència en el celler de l'Eudald Massana el passat 11 d'octubre, amb lluna plena, envoltat de desenes de persones, algunes conegudes i altres arribades de tots els punts de la nostra geografia, és un plaer i un privilegi que cal repetir aviat. La música en directe va posar-la la mezzosoprano Anna Bassas, qui, acompanyada del pianista Víctor Galiano combinà els suggeriments dels diferents vins i caves amb fragments de Mozart, Bizet i altres sons més “lleugers” com La vie en rose, El cant dels ocells o Fly me to the moon. Un recital ple de sensacions astrals que va acabar amb l'observació telescòpica de la Lluna i Júpiter, una parella planetària que enlairà els esperits dels assistents.

Pàgina 7

Calen iniciatives com la de la família Massana, que compta amb una important oferta enoturística (es pot consultar la seva web) per tal de divulgar i escampar l'oferta de la seva producció. Felicitats!


NOVEMBRE 2011 - Número 4 REVISTA DE SUBIRATS

CRESTABOCS Josep Tubau

Trencant el costum d'intentar contribuir a desfer equívocs en l'escriptura de certs topònims (en números anteriors, Collsesportes i Cal Suchet), avui parlarem, amb permís del simbòlic castell de Subirats, d'una talaia natural del municipi. Situat en un vèrtex del turó de les Mentides, el Crestabocs constitueix, gràcies a la seva situació, un excepcional panòptic als quatre vents amb un radi de gairebé 360º amb perspectiva subiratenca, penedesenca i també catalana, només restringit en direcció nord-est per les muntanyes immediates de la serralada Litoral. Aquesta capacitat de visió ens permet, naturalment si fa bo, no solament identificar els límits del terme municipal i de la comarca, sinó també els del Principat, amb una panoràmica que abasta des dels cims del Pirineu de llevant a ponent fins a la serra de Prades i, encara, un pany de mar del Mediterrani, que treu el nas de color plata lluent a primera hora del matí i més blau amb les llums centrals del dia per una escletxa del massís del Garraf.

El Cafè de l’Ateneu ESPECIALITATS: TORRADES ENTREPANS LLESQUES PIZZES CASOLANES TAPES Direcció:

ATEN E D

U

LAVEE RN

Juan José Tomás Anna Iglesias

* Menjars per encàrrec Horari: de dimarts a diumenge: de 9.30 a 15.00 i de 17.00 a tancament

Pàgina 8

Com a artefacte lingüístic, el topònim “Crestabocs” no sembla, d'entrada, portador de cap mena d'opacitat etimològica que ens hagi de dur pel mal camí, i, per veure'n amb evidència què significa, en tenim prou de separar els dos membres lèxics de què està format com a aglutinant que és: d'una banda,“cresta”, carena espadada i de gran roquisser (un cop hi siguem ho haurem comprovat, i hi notarem, poc o molt, l'atracció al buit després d'haver-nos enfilat per una incòmoda tartera de pedres de mal transitar), i, de l'altra, “boc”, mascle de la cabra. Si, en el cas de “cresta”, doncs, encara ara és ben constatable sobre el terreny que és ben pertinent anomenar el lloc així, no passa igual amb el segon element, “boc”, que devem, segurament, no pas a la presència de cabres salvatges, com podríem pensar en un principi, sinó de ramats domesticats pasturant o de pas per aquelles altures. Així, doncs, amb tota seguretat, plantejada així, l'explicació del topònim que avui ens ocupa té tot el sentit i, si cap singularitat de forma té el subiratenc Crestabocs en comparació amb els seus pròxims del domini lingüístic, és l'absència, entre les dues paraules que li donen sentit ple, de la preposició genitiva “de”, un fenomen no gens estrany i que mostra antiguitat romànica, proximitat amb el declinat llatí vulgar. Sens dubte, no en tenen tanta, d'antiguitat així ho revela el fet que s'hagin establert com a tals, a dia d'avui, en forma de frase, amb preposició, els noms de lloc crestes de Montorroio, de Ribanegra o d'Arnaldes (al Pallars) o crestes de la Basseta o de la Corona (al País Valencià), però no per això són menys germans lingüístics del nostre Crestabocs.


NOVEMBRE 2011 - Número 4 REVISTA DE SUBIRATS

CRiSI? QUINA CRISI? TAL I COM DEIA EL DISC “CRISIS? WHAT CRISIS? DE SUPERTRAMP, 1975 Jordi Llongueras

Descaradament ens estan prenent el pèl, ens estan extorsionant amb la cantarella de què gastem massa i tots volem ser nous rics i del que no se n'adonen és que de rics, només ni ha uns que volen seguir mantenint la seva hegemonia pels segles dels segles. No importa que amb les jubilacions d'uns quants banquers n'hi hagi prou per resoldre la crisi i per frenar la fam al món. No n'hi ha prou i aquests diners han de sortir de la nostra butxaca, encara que sigui a base de desnonar a la gent de les seves cases, de deixar-los a la més pura misèria, de separar-los de la societat de convertir-los en una població asocial i clandestina perquè els seus deutes no s'extingeixen mai ; ja ens tornaran a agafar tard o d'hora. No importa si l'atur supera xifres inimaginables en un estat mal dit del benestar, que ens van fer creure que era el nostre, no importa si la gent s'indigna, a la fi ens envien els gossos conillers mantenidors de l'ordre que ells dictaminen perquè ens estovin de valent i així aprenguem a no queixar-nos; o senzillament ens empresonen anys i anys per voler la pau i la fi de xacres que durant uns anys ens han atemorit amb vés a saber quins interessos. La seva insaciabilitat els porta més lluny, molt més lluny, cada cop més lluny i ens fan creure que amb una democràcia feta a la seva mida i que no ens podem permetre de posar en qüestió, ja en tenim prou. Vergonya fa veure com uns es tiren les culpes als altres, quan tots fan el mateix, solament canvia el banc a què obeeixen. Que si tu, que si l'altre, però mai jo. La culpa mai és del ric, mai! Pel que sembla el fet de ser ric et dóna saviesa, impunitat, valentia, cultura, i tots els ets i uts necessaris per ésser una persona com cal. El fet de ser pobre no et dóna ni drets. Els rics a més tenen al seu servei als polítics que fan i desfan lleis, ordres i preserven els patrimonis i la poca vergonya dels rics. Ni dretes, ni esquerres, ni centre ni mitjos ni vores, ni res de res. Són tots els mateixos gossos amb diferents corretges, que per unes engrunes més o menys substancioses segueixen els dictats d'algun obscur poder amb nom de moneda comunitària o universal. No sé si va ser per aconseguir aquest estat del benestar pel que molta gent va lluitar contra un sistema opressor i assassí que ens va Pàgina 9

sotmetre durant quaranta anys i ens va arrabassar les nostres llibertats i els nostres drets però d'això, ja fa molts anys, quasi ningú se'n recorda d'allò, però no se'ns acudeixi posar en dubte el sistema democràtic que tenim, ni la llei electoral que solament beneficia als mateixos lladres de sempre, que a la fi es van repartint el tortell, ara tu, ara jo.... Sap greu veure que ni tan sols la memòria se'ns permet, i l'oblit es vol fer llei des d'alguns racons de la nostra democràcia. Fa vergonya veure com els jutges estan en contra del seu propi poble que els ha de rendir homenatge i no dubtar mai de la seva imparcialitat i decència, que a la vista està. Fa vergonya veure amb el cap alt els més grans estafadors que amb els diners de la nostra cultura casen filles i tornen algun favor que altre. Fa vergonya veure com els poders eclesiàstics i religiosos segueixen jugant amb la fe de la gent per a portar-los a combregar amb rodes de molí i que no els manquin favors ni prebendes. Si no ens agrada, ens munten una guerra amb mentides i així s'acaben repartint un altre tros del pastis, que per bales i assassins, sí que n'hi ha, de diners, per escuts antimíssils, que primer els hauran venut a costa d'uns quants milers d'aturats. Que mori gent no els importa, mentre no siguin rics a la fi, una neteja de quan en quan va força bé, que així n'hi ha menys a queixar-se i més per treballar. El cas es que ens ho creiem i escoltem embadalits debats i més debats de persones que sembla ser que hi entenen de tot això que l'únic que aconsegueixen es posar-nos la por al cos i escombrar cap a casa seva, amb frases i comentaris que fan dubtar del què és la llibertat d'expressió. Per tal d'aconseguir els seus objectius canvien constitucions quan els convé, posen i treuen drets als ciutadans, creant lleis opressores que esquinzen drets i comporten beneficis que acaben a les seves butxaques, com sempre. Gestionen els nostres diners per fer aeroports inservibles, comprar helicòpters de guerra i armament, donar algun diner als esforçats banquers, que s'ho treballen força i necessiten una jubilació com cal, es venen els serveis per a benefici d'ells mateixos, ens apugen els impostos a canvi de la nostra salut i ens fan


NOVEMBRE 2011 - Número 4 REVISTA DE SUBIRATS

CRISI? QUINA CRISI? (continuació) voltar com una baldufa amb un sistema d'ensenyament que amb quaranta anys no han sabut gestionar perquè l'educació no és important per així poder mantenir el “seu” estat del benestar. Ens menteixen amb un somriure als llavis, ens prometen el que saben que no compliran, mirant-nos de reüll i fent-nos creure que és pel nostre be Però el que hem de fer és callar, obeir i pagar. La solució no sé si passa per indignar-se i plantar la paradeta en algun parc públic, defensar la llengua i la cultura amb frases i eslògans de fa anys que ara tornen a estar de moda o amb operar a cor obert a deshores per col·laborar amb la causa.

Potser hauríem de ser mes dràstics i pensar que els rics mai han donat res als pobres sense sang suor i llàgrimes, potser és l'hora no pas de demanar, sinó d'agafar, costi el que costi i peti qui peti. Potser per dir això ens jutgen imparcialment per a fer apol.logia del terrorisme, potser ens castiguen amb la seva indiferència i pensen: ”mira aquests sonats el que diuen”. No ho sé...però aquesta sensació que ens estan prenen el pèl m'atabala més i més cada dia, i jo em pregunto...Crisi....Quina crisi?

EL MUSEU DE L’ESPERANTO DE SUBIRATS Rafel Hernandez

Pel maig de 1974 es va inaugurar oficialment l'Hispana Esperanto Muzeo a Subirats tal com el coneixem ara, amb motiu de la X Assemblea Provincial d'Esperanto. Va ser la culminació de més de deu anys de treball de Lluís Hernández, farmacèutic del municipi, que, des dels anys 50, havia estat recollint tot tipus de material relacionat amb l'esperanto. Tant n'havia acumulat que, al cap de només tres anys, el 1966, va aprofitar que feia una remodelació de la seva farmàcia de Sant Pau per destinar-hi una habitació, on va enquibir tot el que havia recollit i de la qual va fer la corresponent inauguració. En realitat, a dia d'avui, el museu és, més que res, una biblioteca esperantista. Jo prefereixo anomenar-la així, ja que la major part del material està format per llibres (7000) i revistes (1500) en esperanto i sobre l'esperanto, encara que contingui una petita part de material d'altres llengües construïdes i, sobretot, el que els museus en diuen "ephemera", que amb llenguatge d'ara, en podríem dir merchandising: tota una munió d'objectes relacionats amb l'esperanto, medalles, insignes, propaganda, cartells (1300), material didàctic... La biblioteca, a més d'anar incrementant les col·leccions, va funcionar més o menys lligada a les altres grans biblioteques esperantistes del món com un punt de referència obligat per investigar la història esperantista i, molt especialment, per elaborar una monumental bibliografia de les revistes esperantistes des de la creació de l'idioma pel Dr. Zamenhof, l'any 1887, fins a l'any 2000.

Pàgina 10

Malauradament, el fundador del Muzeo, ja gran, 84 anys, va morir el 2002 sense haver concertat cap destí per al fons bibliogràfic, que, des de llavors fins al 2010, va anar perdent vitalitat i només es va anar fent servir per a consultes específiques de gent que sabia el que buscava i on buscar-ho, ja que una biblioteca sense bibliotecari és com voler moure's per una ciutat desconeguda sense plànol ni ningú que et doni indicacions. A finals del 2009, un grup interessat a promoure una biblioteca per a Subirats em va venir a parlar per veure si es podien incloure les col·leccions del Muzeo dintre d'una futura biblioteca pública per donar-li un caràcter singular i que això la identifiqués amb el municipi d'una manera especial. La idea em va semblar excel·lent i ens vam posar a treballar. Fruit d'això, el 9 d'abril del 2010, es va convocar l'acte col·loqui “Per una biblioteca a Subirats al voltant de l'esperanto”, amb la participació de qui ara és conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i unes jornades de portes obertes amb motiu de la festa major de Sant Pau. Paral·lelament a això, el Patronat de Turisme de Subirats (www.turismesubirats.cat) va trobar adient establir una col·laboració que ha resultat vital per poder-hi fer visites guiades els caps de setmana i projectar-lo a través de la xarxa internet (www.museuesperanto.org), dos fets que l'han revitalitzat com a institució, que recentment ha vist néixer l'Associació d'Amics del Museu d'Esperanto (amics@museoesperanto.org). La tasca no serà completa, però, fins que les col·leccions passin a mans d'una institució oficial, que, de manera ideal, hauria de ser la futura biblioteca de Subirats.


NOVEMBRE 2011 - Número 4 REVISTA DE SUBIRATS

EL PREU DE LA POLÍTICA LOCAL Redacció

Hi hagué temps heroics en què la política era una dedicació de temps i esforços en benefici de la comunitat, per aixecar un país prostrat per les dues dictadures del segle passat. Esforços que podien consumir patrimonis i fins i tot portar a la presó o coses pitjors. La política avui dia és un món burocràtic ple de responsables, coordinadors, enllaços, representants, adjunts, càrrecs de confiança... La política, regulada per constitucions, estatuts, lleis orgàniques, reglaments i circulars, és una sortida senzilla per a les vocacions de servei públic a canvi d'uns calerons que en els temps que corren, mai no són sobrers tot esforç ha de ser remunerat, faltaria més. Volem fer una repassada, passat el rebuf de les darreres eleccions municipals, a la nòmina de persones que, dins Subirats, i dins el Consell Comarcal de l'Alt Penedès, han estat afavorides amb sous a càrrec de l'erari públic. No pretenem fer cap valoració (o gairebé cap), sinó informar al ciutadà-votant-contribuent de com han quedat distribuïdes les retribucions dels nostres representants locals. Si de cas el lector traurà (o no) les seves conclusions. El nostre alcalde Pere Pons percebrà 25.000 € l'any per una dedicació de 25 hores setmanals, cosa que incrementa substancialment el preu per hora respecte a l'anterior mandat. L'home de les finances, en Ferran Planas, obtindrà 504 € mensuals (per 42 hores/mes), poc menys dels 600 € assignats als regidors convergents Isabel Esteve, Maite Catasús i Llorenç Ros (per 50 hores). El regidor socialista Lluís Ràfols, amb importants responsabilitats, cobrarà 780 € mensuals (64 hores mensuals), i els de l'oposició tocaran 144 € al

mes per tal de complir amb el compromís d'acudir a les reunions a la Casa de la Vila. No es tracta de sous exorbitants, hem de tenir en compte l'escassa demografia del municipi i la limitació dels nostres recursos en conjunt.

Barra lliure al Consell Comarcal Comentari a banda mereix el capítol del Consell Comarcal de l'Alt Penedès al qual pertany Subirats, i on hi estem prou ben representats. Les retribucions mensuals dels membres electes del Consell no són forassenyades: el seu president Francesc Olivella, CiU (1.800), vicepresident primer Jesús Salius, ERC (1.100), quatre vicepresidents més entre els que es compta el nostre regidor Sr. Planas, UDC (700), els consellers de govern (295) i els portaveus de cada grup (500). El coordinador de govern, Pere Sàbat (ERC), s'emportarà 14 pagues de 2.050 € cada any que li duri la feina. Però el capítol salvatge és el dels “càrrecs de confiança”, liderat pel gerent Francesc Escribà, amb una retribució neta de 64.702 euros l'any (uns 11.000.000 de les antigues pessetes) i amb uns nous “coordinadors de grup” a 7.728 € anuals que han pertocat al nostre veí, membre d'UDC, David de Yzaguirre i a una regidora del PSC de Vilobí. I aquí és on s'ha esguerrat l'invent, perquè la CUP ha impugnat el nomenament “a dit” del senyor Escribà, que passa a ocupar el càrrec interinament (ignorem si li han tocat el sou pactat) i queda a l'espera que es faci un canvi de procediment per poder assignar un càrrec tan ben dotat econòmicament sense haver de passar cap concurs de mèrits, per simple acord dels grups majoritaris CiU, PSC i ERC. Coses de la democràcia!

PRIMERA CURSA ATLÈTICA DE LAVERN Redacció

“Sota una fina pluja es va celebrar el diumenge 6 de novembre, amb gran èxit de participació, la Primera Cursa atlètica de Lavern. Els gairebé dos-cents participants van haver de completar els 10 qm. de la prova en un circuit que recorria els entorns del poble, amb trams urbans i trams per camins rurals no asfaltats. Organitzada per l'Ateneu Agrícola de Lavern va tenir un gran èxit. El guanyador va ser l'atleta africà Paul Siekwasi, amb un temps de 32 minuts i 58 segons. En categoria femenina vencé Sílvia Pedrola. Els primers atletes locals foren Albert Sardà (12è) i Olga Lloret (43a).” Pàgina 11


NOVEMBRE 2011

-

Número 4

SUBIRATENCS, VIA FORA Redacció

C l a ra C o l s i To r ra s (Vilafranca del Penedès, 1982) filla del exactor de teatre amateur del Centre Cultural de Sant Pau, Josep Cols i Raventós ( Sant Pau d'Ordal -Cal Peó 1953), actua en l'obra de teatre contemporani Un home amb ulleres de pasta, que es va representar el 15 d'octubre al Teatre Principal de Vilanova i actualment es troba de gira per Catalunya. L'obra La Laia (Clara Cols) i l'Òscar (Pablo Lammers) decideixen consolar l'Aina (Roser Blanch), una llibretera que somia amb ser escriptora i ha estat recentment abandonada per la seva parella, amb un sopar on porten en Marcos (Sergio Matamala), un poeta capaç d'enamorar amb uns versos que els han fascinat més enllà del que és raonable.

Però el convidat d'ulleres de pasta, en principi un noi de bones maneres i tracte agradable, va desvelant el seu veritable caràcter a mida que la vetllada avança. En Marcos no es satisfà amb un sopar ple de converses banals i exigeix aliment espiritual. Actua com un depredador. L'Aina, la Laia i l'Òscar veuen com es desmunten les seves vides. Ells són fràgils, s'han perdut en l'apatia contemporània, s'han ofegat en el dubte i ell se n'aprofita. A Un home amb ulleres de pasta es barreja la comèdia amb la intriga d'un thriller i la fantasia d'última generació, la del vampirisme. Un vampirisme intel·lectual amb que Casanovas, autor i director de l ' e s p e c t a c l e , r e t ra t a e l s comportaments de quatre amics de trenta anys amb inquietuds artístiques i mostra com les persones ambicioses i sense talent assoleixen l'èxit, mentre que d'altres més valuoses resten en l'anonimat.

L’APS-CUP DEMANA TRANSPARÈNCIA EN EL P.O.U.M. Redacció

El grup municipal Alternativa Per Subirats-CUP ha desplegat una campanya de recollida de signatures per demanar una Audiència Pública destinada a ampliar la informació ciutadana sobre el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal (POUM). Aquesta ha estat la reacció dels seus dos regidors davant la negativa del govern municipal de Subirats (CiU i PSC) a contemplar una revisió oberta del projecte de POUM, argumentant que això endarreriria el procés d'aprovació del Pla. Es dóna la circumstància que un informe del Departament de Medi Ambient i Habitatge (avui de Territori i Sostenibilitat) posa en qüestió algunes modificacions que es van fer al projecte, i sobre l'Eqüestrian Penedès (l'hipòdrom) diu que és inconcret, que tindria un fort impacte ambiental i paisatgístic, i que no es troba per enlloc l'interès social. A més, no era previst en el Pla Territorial. L'APS-CUP ha distribuït fulls de signatures als centres i ateneus de Lavern, Sant Pau, Ordal i Casablanca. Hi poden signar els majors de 16 anys empadronats al municipi. Si s'arriba a la xifra de 300, el govern municipal haurà de promoure l'Audiència Pública sol·licitada. El POUM dibuixarà l'esquema del futur esquema urbanístic dels nostres nuclis, i pot revaluar molt certs terrenys.

Redacció, edició i maquetació Fèlix Villagrasa, Jordi llongueras, Sergi Buchholz Josep Tubau, Luisa Elena Sueiro, Rafel Hernandez, Victor Santacana, Montse Rios, i Roger Pelàez Tambè pots participar en el nostre blog

http:// ceptort.blogspot.com/

El Cep Tort nº 4  

Revista de Subirats