Page 1

5 -11 de setembre de 2012 / El Capicua / 1 increïblement

//

GRATUÏT cada dimecres

Sàtira, humor i anàlisi, en un

ACTUALITAT MAS-NIFESTACIÓ MAS-SIVA! P.3

ANÀLISI SI CATALUNYA FOS INDEPENDENT... P. 8-9

5 - 11 de setembre de 2012 Nº 12 www.elcapicua.cat

CONTRAPORTADA EL DIARI DE LA CARMETA XACÓ P.16

MAS ES QUEDA A CASA

“Si tota la humanitat menys una persona defensés una sola opinió, la humanitat no podria justificar silenciar-la, igual que ella no podria, si tingués prou poder, silenciar la humanitat sencera”. John Stuart Mill

SÍRIA: AMB I SENSE L’ONU, P.4

EL POBLE PARLA! CARTES AL DIRECTOR P. 6 I 7

CRÍTIQUES DE CINEMA, LLIBRES I MÚSICA P. 10 I 11

INCREÏBLE PERÒ FALS

quins ous!

115001-988756Q

P.15


2 / El Capicua / 5-11 de setembre de 2012

El sondeig de popularitat a Catalunya MARIANO RAJOY

0,3%

//

Actualitat a Catalunya

La setmana al Ciutadella Park

SIBÈRIA Al PSC estan fent reformes. Ja feia massa que no en sentíem a parlar, dels socialistes. En Pere Navarro, de moment, ja s’ha desfet d’uns quants mobles antics i rústics que li feien nosa. Crida l’atenció que, al més pur estil soviètic, empaqueti Miquel Iceta cap a Sibèria... perdó, volíem dir al Parlament Europeu.

ROSSA DE POT

83%

“ESTRÀTFUR” Opció Múltiple

L’ARA ha dit en portada que Stratfor, la “CIA a l’ombra”, veu la possibilitat que Catalunya s’independitzi. També han informat que a Snoopy li agrada el pa amb tomàquet i que Pedro Picapiedra diu que en el fons li agrada passar l’estiu a Sitges.

Per què el PSC ha rellevat dels seus càrrecs Miquel Iceta, Quim Nadal i Laia Bonet? a) Perquè corre el rumor que una vegada van dir que eren una mica catalanistes. b) Perquè Pere Navarro té massa carisma i els pot aclaparar. c) Perquè el PSC està en plena renovació, amb idees noves i necessita gent nova per... No, aquesta no és la resposta correcta. Ja pots passar a la d), gràcies. d) Aquesta tampoc és la correcta. e) Qui sap? El socialisme català és un invent antic, estrany i misteriós que consisteix en estar en desacord els uns amb els altres. Resposta: la C

MALA ESTUDIANT Al Paquistan envien a la presó una nena per cremar manuals escolars, entre ells l’Alcorà. Encara té sort que no és a l’Aràbia Saudita, on són més de tirar la pedra i amagar la mà.

ANTICICLÓ

On és Sant Pere de Torelló? a) A Catalunya. b) A Espanya. c) A Uganda. d) A la tele! Quina gràcia. Mi-te’ls! e) En un meravellós oasi on els ajuntaments no tenen gaire feina. f ) A Osona. Resposta: la F

Enmig de l’onada d’avançaments electorals que assola la península, l’home del temps Francesc Homs afirma que a Catalunya no hi haurà eleccions avançades. Diu que amb rescats, pèrdues de sobirania i pèrdues d’autonomia n’hi haurà prou per passar les properes setmanes.

Quina ha estat la darrera recomanació que ha fet la Troika a Grècia? a) Treballar sis dies a la setmana. b) Que busquin un país nou, que el que tenen està espatllat. c) Que reconeguin d’una vegada que el iogurt grec aquest tan famós de Danone no el vénen a fer senyors grecs expressament. I, sobretot, que no hi ha hagut cap concurs dient que és el millor iogurt del món. Va, home, que això no s’ho creu ningú. d) Que marxen i que el problema el solucionarà Sa Mara(s). Resposta: la B

OBAMA AMB UN TUTU Desmond Tutu, el cardenal sud-africà, ha dit que Blair i Bush haurien de ser jutjats per la guerra de l’Iraq. Potser ara tenim la raó per la qual Obama no ha tancat Guantànamo.

RESCAT AMORÓS Segons La Gran Vanguardia, “Rajoy vol conquistar Merkel”. Segurament ho deien perquè per fi afluixi els calés, però el titular deixa entreveure que potser hi ha quelcom més. La Vanguardia, que ara sembla ser l’Hola de la premsa diària, ens mantindrà informats amb profunds titulars.

Qui mana més, Draghi o Déu? a) Depèn: quin deute té nostru-senyor? b) És una pregunta absurda. Draghi ha estat enviat per Déu per regnar entre els homes. c) Draghi porta ulleres, ergo té defectes, ergo no és perfecte, ergo no és Déu (aquesta és la resposta per als que es vulguin passar de llestos). d) A Europa, com a mínim, Draghi. Resposta: la D Cristiano Ronaldo està trist. Què li passa a Cristiano? a) Que han apujat l’IVA de productes essencials com la brillantina i les pinces per a les celles. b) Que Messi és venerat tot i ser més aviat lletget, el pobre. c) Que a l’Iniesta li donen més premis que a ell. d) Que és un pobre noi atrapat en el cos d’un pobre home ric. Resposta: la D

GÖTEBORG El comentarista més estimat de Catalunya, Àngel Pitxi Alonso, se’n va al Canal+, que és de pagu, on per fi es podrà alliberar després d’anys utilitzant expressions com “pegat a la banda” o el “delanter”. Et trobarem a faltar, heroi de Göteborg.

RESCAT TOU

Il·lustració: Pau Sureda

Mariano Rajoy espera que Mario Draghi li doni llum verda per demanar el rescat tou d’Espanya. Els mercats temen, però, que els espanyols s’adormin sobre el rescat.


Actualitat a Catalunya //

MAS-NIFESTACIÓ, MAS-SIVA! cal fer un repàs a N omés la premsa diària catalana o seure davant de la tele una estona (amb un canal de notícies, no un d’aquests que fan porcades tot el dia), per adonar-nos que alguna cosa realment important s’està coent a Catalunya. El proper dimarts 11 de setembre s’espera que desenes de milers de catalans es llancin al carrer per reclamar que el país esdevingui un estat sobirà. Tot celebrant una derrota militar que es remunta a 300 anys enrere, una part de la força civil del país marxarà per la capital. Hi haurà treballadors, intel•lectuals, artistes, Lluís Llach i també polítics. Molts polítics, de fet. Pels nacionalistes de tota la vida, pels independentistes d’arrel, però també pels federalistes decebuts, la protesta és un aparador molt atractiu. I l’Artur? Ai, l’Artur... L’Artur és el president, i ell vol estar a l’alçada del que representa el seu càrrec. No us penseu que no li agradaria pas sortir amb una estelada lligada al coll. De la mateixa manera que no us penseu que a la tropa de CiU, que ara està tan acomodada en la seva majoria absoluta, no els encantarà fer quatre crits un cop siguin allà, en el fragor de la batalla, en un terreny habitualment reservat a gent comunista que no porta roba de marca. Per a ells serà com sortir de l’armari, o com anar al lavabo, segons en miri. Quedaran ben a gust

5 -11 de setembre de 2012 / El Capicua / 3

POSA UN IL·LUMINAT A LA TEVA VIDA! E

l món es divideix en dues classes de persones. Els qui s’han llegit el Tirant i els qui no, els qui veuen les pel•lícules en versió original i els qui són fans del doblatge... i el més important: els qui tenen la boca massa gran i els qui la tenen massa petita (la boca, repetim). Total, que en aquest primer grup s’hi ubica el coronel Francisco Alamán Castro. No és tan conegut com l’Ecce homo de Borja però està fent mèrits perquè se’n parli tant al Twitter com de l’ecce mono aquest: ha amenaçat amb intervenir militarment Catalunya en cas que es declari la independència. Concretament ha dit que “esa gavilla es muy poca cosa si se le planta cara” (i sí, l’IEC haurà d’acceptar gavilla com a sinònim d’independentistes) i per a això hi és ell: “Los militares hicimos un juramenEl coronel to sagrado (blablaFrancisco blabla) que consagra Alamán Castro la unidad de España. ha amenaçat También juramos amb intervenir defender su integrimilitarment dad territorial hasta Catalunya con nuestras propias vidas”. Deu ser que tanta medalla i tanta batalleta rovella el cervell... I deu ser també que la majoria de la classe política s’ubica en el segon grup (aquells dels de la boca massa petita) perquè tan sols dos gats, un d’ERC i un de Solidaritat, han demanat explicacions al militar. Sort que els mitjans de comunicació sí que estan vigilants i es preocupen per la ciutadania, així que agraïm de tot cor al diari ARA els seus articles sobre l’agència d’intel•ligència Stratfor: dilluns ens avisaven que oju, a veure si hi ha massa tensió social a Espanya, especialment arran de la crisi, i fins i tot que el conflicte basc i el català tenen teca. Sort que ens ho diuen, que si no de tot això ni ens n’hauríem adonat!

>

després de mesos d’història d’amor amb el PP de l’Alicieta. Que divertit que serà! Això sí, encara que no tastin ni una gota de ratafia, la ressaca al dia següent

>

Hi haurà treballadors, intel•lectuals, artistes, Lluís Llach i també polítics. Pels nacionalistes de tota la vida, pels independentistes d’arrel, però també pels federalistes decebuts, la protesta és un aparador molt atractiu

pot ser descomunal. Molts estaran orgullosos d’haver donat un pas tan important, cert. Però d’altres se sentiran impurs, una mica bruts. S’haurà perdut la màgia, i ara no tindran més remei que dir la veritat, com si tots plegats fossin

governants decents amb sentit de la responsabilitat. Però el President no pot caure tan baix. Per alguna raó s’ha de mantenir al marge. Ha de ser el fred estadista que retalla perquè s’ha de retallar, que assenteix perquè s’ha d’assentir i que nega perquè s’ha de negar. Quan siguin les sis de la tarda del dia 11 seurà al sofà de casa seva, s’afluixarà la corbata i respirarà fons. Potser se serveix una copeta de Brandy o una mica de Rioja. “Aquí no fem boicots a ningú”, recordarà. Al carrer hi haurà soroll. El poble es mourà sense ell. El país, qui sap si en el moment més important de la seva història des del 1980, funcionarà perfectament sense president. C.M.

Il·lustració: Jordi Minguell

mario el dragui magic, l’amo del bce, és l’únic que ens pot salvar...

comprant bons de tota la zona euro, ni merkel el pot aturar...

i amb aquest poder, quan surt al carrer, tothom es pregunta...

qui pebrots és aquest tiu ?!


4 / El Capicua / 5-11 de setembre de 2012

La crisi de Síria... AMB L ONU

//

Actualitat a Europa i el Món

El diari d’una Europa en crisi

ANGOLA: “PRIMUS INTER PARES” UNS MÉS PRIMOS QUE ALTRES

A

l’escrit de Francèsc Alemany

...parla dels republicans USA!

actual president José Eduardo dos Santos promet “créixer més i distribuir millor” ara que hi ha eleccions per ocupar la seva cadira, un lema de campanya que potser seria creïble si no fos que el mateix revolucionari ja fa ben bé una pila d’anys que ocupa el poder. I sense gaires canvis en el tema, per cert.

quest estiu ha estat mogudet, gent! A les agències de viatges L’experiència és un grau anaven estressats, que no hi havia manera El senyor Dos Santos sap què es fa. de vendre viatges a l’estranger de cap Presideix Angola des de l’inici dels manera, així que s’han vist forçats a treure vuitanta i ha governat per veure acabar-se l’artilleria pesant: ciutats hipernoves i una guerra civil (1975-2002) i iniciar-se un hipermodernes d’aquelles que criden tant creixement econòmic sense precedents l’atenció als pamflets turístics. Abu Dhabi? (es preveu que el PIB angolès creixi Qatar? Uf, això ja està l’11 % aquest 2012). massa vist... Ara el que Però sobretot sap com “Créixer més i disva fort és Angola, amb manegar-se en això de la tribuir millor”, un tant de petroli i tant de democràcia i les eleccions. lema de campanya gratacel com les ciutats Potser per això la colla que potser seria creasiàtiques però situada d’envejosos que conforma ïble si no fos que el allà a les Àfriques, amb l’oposició vol tacar els mateix revolucionari un plus d’exotisme i seus mèrits acusant-lo de ja fa ben bé una pila amb platges incloses. corrupte. Total, per què d’anys que mana I de cap que se n’hi dos mil dels delegats del ha anat molta gent. principal partit opositor Especialment els inversors, que entre la no han pogut acreditar-se per comprovar construcció i l’or negre estan fent de la la legalitat de les votacions? O per què capital un niu de maquinària. I a Angola, moltes de les riqueses del país han anat contents, clar, que estan experimentant a parar a mans de familiars seus? Ai, un creixement del PIB que ni els estadistes com de fàcil és criticar i com de difícil el més ancians del lloc no recorden! La tema administratiu! –causa vertadera pasta circula a un ritme que envejaria vertaderíssima d’aquests desajustos, no el Fórmula 1 de Michael Schumacher... ho dubtéssiu. mentre els calerons s’aturen a uns Però bé, si Angola no us acaba de fer el barris més que a uns altres. Uns quants pes com a destinació turística, segur que acumulen la majoria de la riquesa mentre a la també exòtica i llunyana Sud-àfrica us la resta va tirant amb menys d’un euro acolliran amb els braços oberts. Sempre al dia. I ep, que no es queixin! Si en són, que no sigueu miners i vulgueu reclamar d’avaricioses, aquestes classes baixes! els vostres drets, és clar. I per cert, sí, Dos Però tranquils, que el panorama està a Santos ha tornat a guanyar les eleccions al punt de canviar. El revolucionari social i seu país. A.L.

>

SENSE L ONU

Un hippy a Tampa, FL

Il·lustració: Pau Sureda

1) LEO MESSI

1) CRISTIANO “KURT COBAIN” RONALDO

2) SAGRADA FAMÍLIA

2) L’ESPERANZA I TOTA LA SEVA FAMÍLIA

3) XAVIER TRIAS

3) LA DONA D’AZNAR

4) TORRE AGBAR

4) GALLARDÓN

5) 11 DE SETEMBRE

5) 2 DE MAIG

6) PILAR RAHOLA

6) CURRI VALENZUELA

7) RCD ESPANYOL

7) AD ALCORCÓN

Gràcies a: @arianeta !!

(son dos merengues, no dos tifes!)

Jo les vacances les faig al setembre, que sóc un paio alternatiu. I aquest any he decidit agafar la furgoneta, creuar l’Atlàntic (les furgonetes dels hippies poden amb tot!), i plantar-me a Tampa (Florida, EUA). Tot per no perdre’m la convenció dels republicans aquí, a la ciutat famosa per la calor tropical i la quantitat més elevada de clubs d’striptease per càpita. Saben trobar el millor lloc, els republicans! Jo ja des de fa mesos tenia clar que aquest espectacle no me’l volia perdre de cap de les maneres. Sentir parlar un republicà és com viatjar en el temps, cap a una època en què els moviments socials i l’economia de Keynes no havien vist la llum del dia. És que sóc un romàntic, ja em coneixeu! Així ho va dir l’Obama: “Tant per tant podrien haver transmès la convenció en blanc i negre.” Pensin, i reflexionin, que els republicans han proposat tornar al patró or! És curiós veure com la història es repeteix, com les noves generacions fan passar setanta anys d’experiència a l’oblit. Per si el Tea Party i el giracamises d’en Romney no fossin suficients, el candidat republicà ens va regalar Paul Ryan com a possible vicepresident. Això és un festival per a gent normal com jo. El senyor Ryan aquest, un llop amb pell de xai, proposa abaixar els impostos als més rics fins a l’1 %, i reduir les despeses del Govern en 6.000.000.000.000 de dòlars en poc més d’una dècada. Això sí, el pressupost militar no el toca! Pot voler reduir les prestacions mèdiques als ciutadas i les infraestructures, però els míssils, tan útils per defensar els EUA d’invasions extraterrestres, no es toquen! En fi, si no hi ha un daltabaix dels grossos, l’Obama, un president imperfecte però almenys amb una mica de seny, guanyarà les eleccions d’aquest novembre. Jo, mentrestant, seguiré gaudint de l’espectacle republicà mentre duri! J.T.


Actualitat a Europa i el Món

//

5 -11 de setembre de 2012 / El Capicua / 5

...DE VLADIMIR PUTIN!

De tant en tant ha de deixar de ser president perquè el mandat se li esgota. És decebedor que no hagi estat capaç de trobar la manera d’instaurar una dictadura.

Com a bon governant, no estima gaire la música i la cultura. Especialment, si es tracta de punk feminista subversiu. Els ciutadans russos, però, sí que se l’estimen molt, d’això no hi ha dubte. En algunes regions, de fet, hi ha gent que el vota dues vegades a les mateixes eleccions.

Diuen que una vegada va mostrar els seus sentiments en públic. No hi ha documents respecte a això.

Està molt en forma. Fa lluita, judo, tenis, esquí, no beu i no fuma. A més, sap alemany, anglès i no diu paraulotes. Si traiem un grapadet d’ordres d’assassinat del seu currículum, seria l’home perfecte.

És menys divertit que Boris Ieltsin. Val a dir que l’antic mandatari rus va deixar el llistó molt alt amb els seus balls al més pur estil funky.

Té una certa tendència a provocar conflictes a Txetxènia.

Sap el que fa. El primer decret que va signar com a president de Rússia va ser-ne un que assegurava la immunitat dels presidents de Rússia. D’això se’n diu classe.

Baixar al-Assad li envia de tant en tant algun whatsapp amorós que el podria posar en algun compromís.

És un home familiar que té una mascota batejada amb el nom de Dmitri Medvedev.

Va formar-se i va servir a la KGB. Ara mateix podria estar a casa teva, amagat darrere les cortines. Tranquil, tindries una mort ràpida i indolora.

És més bona persona que Stalin.

ARA MÉS QUE MAI LA BRESSOLA NECESSITA LA TEVA AJUDA COL·LABORA AMB EL NOU DISC DE LA BRESSOLA http://www.verkami.com/projects/2419-1-2-3-pica-bressola www.amicsbressola.cat


6 / El Capicua / 5 -11 de setembre de 2012 //

El poble parla

MAS EXPLICA PERQUE NO VA A LA MANIFESTACIO DE L 11 DE SETEMBRE

> EL CAPICUA

RESPON

LES CARTES

(COM SI EL

Què... ja era hora no? Estimat director, aquest estiu ha estat un infern infernal, però aquest és un altre tema. He de fer-li saber, i li ho faig saber, que trobo absolutament indignant que vostès, senyors i senyores de El Capicua, que es feliciten per anar pel món defensant els interessos dels catalans, s’agafin un mes i mig de vacances així per les bones. Amb la que està caient, ho trobo fora de lloc, absolutament repugnant. Sobretot si van engegar aquest diari a finals d’abril, tot just fa uns mesos. I ja fan vacances? Mentre nosaltres, ciutadans de bé, ens esforçàvem per aguantar el país, vostès, amb el botí sota el braç, devien estar-se torrant en alguna platja del Carib (o, millor, en aquell paradís a la terra anomenat Marina d’Or - Ciudad de Vacaciones). Si el seu diari ja em semblava poc divertit –sobretot aquella portada que van fer de l’Artur Mas ensenyant les seves vergonyes i la cara del molt distingit senyor Durant allà on normalment ens asseure’s–, la seva actitud encara em sembla més repulsiva. A part de no saber-ne gaire, són vostès uns penques. Me’n vaig a llegir La Vanguardia. Josep Maria Digne (Parets del Vallès) @ponymaco72

Estimo Rajoy en Silenci

Il·lustració: Pau Sureda Guió: El Capicua

Estimat director, li faig arribar aquesta carta perquè estic desesperada. No sé a qui més acudir. Li prego que em pugui ajudar o que, com a mínim, pugui escoltar-me. Mai he estat una dona molt apassionada; més aviat al contrari. Em vaig casar amb el meu xicot de tota la vida, un home bo i noble però sense carisma. Amb ell vaig tenir tres fills. Tots plegats teníem una vida tranquil·la, còmodament relaxats dins la mediocritat del dia a dia. Però fa poc més d’un any tot va començar a canviar. Em vaig enamorar bojament d’aquella barba, aquelles ulleres, aquella mirada penetrant que em seduïa a la televisió. Aquell mascle no era com els altres, estava a un nivell superior. Allà on tothom sentia esses mal pronunciades, jo sentia música. Allà on tothom veia discursos que no anaven enlloc, jo veia poesia de mètrica lliure. El seu cabell tenyit de forma deficient em va convidar a viure la vida de forma salvatge, a perseguir els meus desitjos. Cada nit somio que abandono la meva llar i me’n vaig a la Moncloa a conquistar el príncep que m’ha robat el cor. I em llevo al matí amb ganes de fer la maleta i marxar. Però la realitat pesa massa. Hauria de deixar-ho tot per perseguir una utopia amorosa? Hauria de vendre’m el televisor per deixar de veure’l? Bé, això no caldrà, perquè tampoc és que doni la cara gaire sovint. És tan dur, estimar Rajoy! Anònim / @anonim


El Capicua al teu servei

//

5 -11 de setembre de 2012 / El Capicua / 7

AL DIRECTOR

LL HI POGUÉS FER RES!)

Duran i Lleida, la solució als nostres mals Estimat director, m’agradaria aprofitar aquestes línies que vostès em cedeixen de forma altruista per parlar-los d’un estadista d’altura. No em refereixo a cap altre més que a Josep Antoni Duran i Lleida, l’home que Catalunya necessita. Des de fa segles, UDC ha servit el país amb valentia i bones formes. El país seria molt més feliç si manés en Duran. Sí, sona estrany, sobretot perquè ara per ara és més madrileny que cap altra cosa, i entenc que li deu fer molta mandra tornar a rodejar-se de provincialistes pesats i inoportuns. Però ha arribat el moment que faci un pas endavant i ens guiï cap a l’autonomisme que necessitem. Imagini’s un món utòpic en el qual no ens haguéssim de preocupar de la nació, la immersió lingüística, el pacte fiscal, els peatges, els desequilibris fiscals o Eurovegas. Tot això passaria a un segon pla i només ens centraríem en el que de veritat importa: l’Estat, l’Església i els productes capil·lars. Bernat Pescaire (Ripoll) @gusanitodivertido13

“Un mosquit ha de menjar” Estimat director, li escric per fer ressò de la gran dificultat per la que passen milers i milers de mosquits a Catalunya. Durant el juliol, però sobretot l’agost, aquests entrenyables insectes moren esclafats o en habitacions transformades en autèntics pous de verí per productes com flit. Crec que el vostre diari hauria de fer ressò de la campanya “Un mosquit té dret a menjar”. Moltes gràcies! Àngela Puignau @mosquitosrock

Il·lustració: Jordi Minguell


8 / El Capicua / 5-11 de setembre de 2012

//

Si Catalunya fos independent... (I)

COM ESCOLLIRÍEM ELS POLÍTICS EN UNA CATALUNYA INDEPENDENT? A

Catalunya, els períodes de subjugació nacional han coincidit amb èpoques en què les elits han definit el país no pas com allò que volia ser, sinó com allò que no el deixaven ser des de fora; durant tres-cents anys, hem definit Catalunya de manera passiva, i no activa. Quan Catalunya es definia de manera positiva, creava institucions pròpies com el Parlament en èpoques en què la resta d’Europa es governava de manera tirànica. Des de 1714, en canvi, es hem anat definint com a nació a partir d’allò que no ens deixaven ser, i no pas allò que nosaltres volíem esdevenir com a nació. El cas més evident és el del franquisme, durant el qual les elits intel·lectuals de Catalunya van establir la base del catalanisme d’avui: llengua + cultura = país. Aquestes eren, precisament, les dues coses que ens eren prohibides. Aquesta formulació, certament vàlida en part, infravalora qüestions clau per la construcció de la Catalunya del demà: quins valors democràtics volem promulgar? Quines institucions volem tenir? Com redefinim la relació entre el poder legislatiu i l’executiu? Com assegurem la independència del poder judicial, que ara és insuficient? Sobre quins sectors productius volem basar la nostra economia? Com redefinim la nostra relació amb Espanya? Davant la creixent globalització, ens hem de preguntar si podem obrir les portes a la multiculturalitat, si volem seguir a l’euro, si cal donar un impuls al sistema universitari per posicionar-nos en termes de competitivitat amb la resta del món, o si preferim que eurovegas sigui el motor de la nostra economia. Però això ens trobem ara, al 2012, amb una definició passiva de nació que hem heretat principalment del franquisme. Això desperta moltes preguntes i ànsies entre la majoria de catalans: Pot ser que un país en el qual la majoria de la gent està a favor de què el castellà es mantingui com a llengua oficial sempre que el català es mantingui en primer terme (escoles, institucions, etc.), es mantingui que la base de la nació és la llengua única? Pot ser que ens passem més temps debatent si al Parlament de Madrid s’hauria de poder parlar català que no pas pensant com tenir un millor sistema de vot a Catalunya que millori la representativitat i la qualitat de la democràcia, reduint la corrupció? Pot ser que ens concentrem més en si Espanya ens reprimeix culturalment que no pas en divisar maneres perquè això no passi? Quan deixarem la reacció i passarem a l’acció? Catalunya davant la independència té l’oportunitat històrica de construir una nació pròpia del segle XXI. Si agafem l’estatut i li canviem el nom per

constitució, cometrem un error, ja que el funcionament de les institucions és d’herència espanyola i no pròpiament catalana. La constitució de Cadis no ha de ser el nostre referent, ja que no és part de la nostra història. Una nació, per assegurarne la durabilitat i la supervivència, ha de tenir la que ella ha creat. Fer-ho o no depèn de nosaltres.

Com escolliríem els nostres representants en una Catalunya independent? Comencem aquesta setmana amb el sistema de representació: com escollirem els representants? El sistema polític actual pateix una greu crisi de legitimitat, i per molt que a la majoria no ens convencin gaire els nostres representants, aquest problema no prové tant de les seves capacitats (que també en alguns casos), sinó de la manera en què els escollim. Fem un petit sondeig: saben qui és el setè representant de CiU per Girona al Parlament de Catalunya? O, si són de Barcelona, el 17è del PSC? Si no treballen en política, o són familiar directe seu, segurament no el coneixen -ni tenen massa perquè fer-ho. La seva cadira depèn completament de la direcció del partit,

ELS PROBLEMES DEL SISTEMA ELECTORAL ACTUAL 1) Les cúpules dels partits són el vertader nucli de poder, no els votants, i això genera desconfiança i a vegades corrupció 2) El poder de les cúpules genera un incentiu a voler-hi pertànyer, i així es perpetuen 3) No es fomenta el debat polític entre la societat: les campanyes duren poc i no hi ha representants que vetllin pels interessos locals 4) Les campanyes curtes afecten el dret dels ciutadans a analitzar les propostes de cada candidat 5) La manca de primàries afecten el dret dels ciutadans a escollir els candidats que després votaran 6) L’elecció del President per part de la majoria del Parlament subordina excessivament el poder legislatiu al poder executiu 7) El Parlament com a únic òrgan legislatiu és insuficient per assegurar que les lleis s’elaborin de manera apropiada tant a curt com a llarg termini

no pas de vostè, que va a emetre el vot, i no ha de respondre per cap raó als seus votants. D’aquí ve la disciplina de partit al Parlament: la posició del representant depèn dels favors de la cúpula, no pas de què l’hi hàgim votat. Com solucionem tots aquests problemes? L’any 2009 es va proposar una reforma electoral, que proposa un Parlament que oscil·li entre 120 i 150 diputats en funció de la participació electoral, quelcom semblant al model Alemany. Substituïa les quatre províncies per set circumscripcions i permetia al votant posar una creu al costat de cada candidat dins la llista que presenten els partits. Aquesta reforma es queda curta, ja que no soluciona cap dels 7 problemes exposats i, a més, es basa en un context d’institucions no pròpies i s’engloba en el marc constitucional espanyol.

La Presidència El millor, com amb tot, és agafar un punt de vista comparatiu. França i els EUA separen les eleccions legislatives i les presidencials. A França, a més, tenen dues rondes; en la primera hi participen tots, i en la segona només els dos finalistes. Al Regne Unit i a Alemanya es vota a tots els partits que, en formar coalició (cont. p.9)


//

> Diferències principals entre altres sistemes electorals

EUA

Bipartidisme: SÍ Minories: Incorporades Presidencials separades de les legislatives: SÍ Una o dues rondes: UNA Senat votat democràcticament: SÍ Cal coalició per governar: NO

FRANÇA

Bipartidisme: NO Minories: Tenen partit Presidencials separades de les legislatives: SÍ Una o dues rondes: UNA Senat votat democràcticament: NO Cal coalició per governar: NO

R. UNIT

Bipartidisme: NO Minories: Tenen partit Presidencials separades de les legislatives: NO Una o dues rondes: UNA Senat votat democràcticament: NO Cal coalició per governar: Molt poc sovint

HOLANDA

Bipartidisme: NO Minories: Tenen partit Presidencials separades de les legislatives: NO Una o dues rondes: UNA Senat votat democràcticament: NO Cal coalició per governar: Gairebé sempre

5 -11 de setembre de 2012 / El Capicua / 9

al Parlament, escullen com a President el candidat del partit més votat. Per saber quina opció és millor per les eleccions catalanes cal només tenir les prioritats clares, ja que tots tenen avantatges i inconvenients. Com hem dit, però, en un sistema com el nostre el poder legislatiu (el Parlament) està subjugat a l’executiu quan es crea una coalició (Tripartit i CiU+PP són els casos que s’han donat). Governant en minoria, com fa ara Artur Mas, sí tenen un paper clau minories com ERC i ICV, però aquesta és només la primera vegada en la història de la Catalunya democràtica que això realment ha passat. Tenint en compte que al nostre país hi ha sempre entre 6 i 7 partits representats, un sistema que generi coalicions de govern (moltes vegades tènues de per sí), tendeix a ser menys representatiu i no pas més. Si es separa el procés d’elecció del legislatiu del de l’executiu, i s’estableixen dues rondes, hi ha molt més espai per la representació: tots els partits tenen una opció real a la Presidència si arriben a segona ronda, i poden donar un vot important a cada llei que es proposi al legislatiu ja que no hi ha cap coalició vinculant.

El Legislatiu Tots els partits han de ser representats. Aquesta és la gran herència de la transició. Però també cal un Parlament que representi a les persones i no els interessos dels partits. En aquesta conjuntura es

troben països com Holanda i Itàlia, que tenen sistemes electorals gairebé idèntics al nostre. Holanda ha intentat reformarse sense èxit durant una dècada, sobretot perquè els mateixos partits que l’han de promulgar no volen perdre poder. Itàlia està immersa ara mateix en una reforma electoral. En el fons, el gran enemic dels sistemes electorals d’avui és l’equilibri entre el poder de la majoria i la importància de les minories. En països com Anglaterra o Estats Units, que són majoritàriament bipartidistes (i després del desastre de Nick Clegg tornaran a ser-ho), les majories ofeguen les minories, que es veuen incorporades als partits principals. En sistemes amb quatre partits o més, com és el cas de França, la multiplicitat del discurs es veu traduïda en un bipartidisme de facto entre l’UMP de Sarkozy i el PS d’Hollande. Com es pot solucionar aquesta tensió? Amb un sistema bicameral, és a dir, amb Parlament i Senat. Aquesta proposta la tractarem la setmana que ve, després d’aquesta introducció a la sèrie que anirem presentant en les següents setmanes, en què tractarem totes les vessants importants que s’haurien de reformar per assegurar un bon funcionament en la Catalunya independent. L’esforç de la independència no és com arribar-hi, sinó imaginar com serà. Si ho debatem, si ho acordem, la independència arribarà sola. Joan Timoneda / joan@elcapicua.cat

ON ES POT TROBAR EL CAPICUA? > 27 punts fixes a Girona:

Hospital Josep Trueta Cinemes Albèniz Centre Supermercat BonArea (Creu) Taller Ultraràpid Zupi (J. Maragall) Bar l’Altell (J. Maragall) Supermercat Carrefour (Sant Ponç) Supermercat Pròxim (Ciutadans) Supermercat Novavenda (Hortes) Supermercat Novavenda (Rutlla) Supermercat Novavenda (Güell) Supermercat Novavenda (Salt) Bescuit Bar (Migdia) Berdala (Carretera Barcelona) Bar Estació de trens Fleca Bellsolà (Pont de Pedra) Supermercat Busquets (M. Camps) La Tintoreria (Santa Eugènia) Bar el Rebost (Pl. Pompeu Fabra) Bubbles Gastrobar (José Canalejas) Gelatiamo (Rambla Llibertat) Mercat Plaça del Lleó BP Benzinera Cassà de la Selva Bar El Niu (Carrer Nou) Fleca PaiMés (Carrer del Carme) Enrosca’t (Jaume I/Jutjats) Armeria (Santa Clara) Dr. Cogollo (Carrer Ballesteries) > I a bars, fleques i sales d’espera a tot el centre de Girona!


10 / El Capicua / 5-11 de setembre de 2012

//

Cultura

Parlem de llibres Títol: El Gran Gatsby Any: 1925 Autor: Francis S. Fitzgerald Editorial: La Butxaca Idioma: Català Gènere: Narrativa Quan encara falta un any perquè la història d’El gran Gatsby s’estreni novament als cinemes, aquesta vegada amb Leonardo DiCaprio i Carey Mulligan encapçalant un cartell prou atractiu, encara som a temps de degustar sense més influències cinematogràfiques una de les obres cabdals de la literatura nordamericana del segle XX. Com a membre destacat de la Generació Perduda, Francis Scott Fitzgerald, que va viure quaranta-quatre anys abans de morir el 1940, va deixar un grapat d’obres encara avui recordades, aplaudides i reproduïdes. La més cèlebre de totes, sens dubte, va ser la que té el milionari Jay Gatsby com a protagonista. La

Crítica de TV

història de Gatsby, explicada a través de la boca i els ulls d’un narrador secundari però imprescindible, Nick Carraway, comença com un viatge al voltant de la descuidada i frívola societat benestant nord-americana dels anys vint. De festa en festa i a ritme de jazz, els desitjos materialistes i els pensaments insubstancials se situen en el centre de la trama fins a l’arribada de l’home que dóna nom el llibre. A mesura que coneixem el seu passat i la seva motivació per haver aconseguit acumular tanta fortuna –l’amor per Daisy, la cosina de Carraway–, anem entenent com de fràgil és la sensibilitat humana en comparació amb la cobdícia i l’estupidesa que rodeja els somiadors. L’autor ens alimenta amb dosis de realitat, però també de bellesa literària. Com a lectors, descobrim la forma com la il•lusió d’un home que ho té tot excepte el que realment vol es trenca per culpa del funcionament d’una societat regida per interessos trivials. Fitzgerald narra la decadència d’un món que ensenya les seves vergonyes de manera tràgica. C.M.

Aprèn Da English!

HAPPY ENDINGS - L’episodi pilot de la comèdia Happy Endings comença, com en tota història amb final feliç, malament. Després que l’Alex deixi plantat a l’altar el seu promès, tot sembla indicar que la unitat entre el grup d’amics que comparteixen corre perill; un problema que ja en el segon capítol es veu màgicament resolt passant de seguida a un segon pla. És així com ens trobem amb els verdaders protagonistes d’aquesta comèdia de situació que, com passava a la mítica Friends (1994-2004), no són més que cadascun dels membres d’aquest grup de sis amics, que intenten

We’re back, Girona! Aquesta setmana aprendrem a dir: “Té collons, la cosa!”. Bé, a veure, ‘tenir’ ho solem traduir com “have”, i “per collons” poden dir vàries coses, com “balls”, mentre que la manera de traduir “la cosa”, que està més de moda seria “the thing”. Però clar, dir “it has balls, the thing!” seria una mica com exclamar “We’re out of broccoli!” per dir que s’ha acabat el bròquil. Ja veuen, allò de traduir, millor fer-ho de manera molt selectiva i millor acostumar-se a no fer-ho. Com ho direm, doncs? Buscant un equivalent: “They’re/ It’s unbelievable!” seria una alternativa suau. “They have some balls” una de més... irreverent.

Novetats sonores Hot Cakes, de The Darkness (2012) Els amants del rock clàssic acostumen a passejar-se pel davant de prestatges que fan olor de pols, de vell, de segona mà. Poden agrair als Darkness que, molt de tant en tant, els arrosseguin cap al taulell de novetats. Els histriònics anglesos de Suffolk han tornat amb força. Després de deixar mig món bocabadat el 2003 amb la seva carta de presentació, Permission to Land, i continuar la festa dos anys després amb One way ticket to hell... and back, s’ha acabat l’espera. Busquen aire fresc,

Four, de Bloc Party (2012) El temps passa volant, i aquell hivern del 2005 en què Bloc Party debutava amb l’impressionant Silent Alarm sembla avui la prehistòria. Aquell va ser un àlbum aclamat per crítica i públic, una de les novetats més esperançadores del nou mil•lenni. Però com si la banda londinenca s’hagués deixat arrossegar per la pròpia decadència de la primera dècada del segle XXI, els dos treballs que van seguir a aquella posada en escena (A weekend in the City i Intimacy)

amb dificultats adaptar-se a l’adultesa. Els components del grup es podrien definir com a caricatures portades a l’extrem; un gai que sembla heterosexual, un heterosexual que sembla gai, una maniàtica del control malaltissa, una solterona amant del drama i una parella d’exnuvis adaptant-se a ser només amics. Però com a tota sèrie, hi ha qui brilla amb llum pròpia sobre la resta, concretament Jane i Penny, o la solterona i la maniàtica, dues actrius que aconsegueixen conquistar

Filosofia per a tontos

escapar de projectes paral•lels poc rendibles i del desgast de la mala vida del rocker. Ens presenten Hot Cakes, un àlbum ple de força que omple els altaveus des del primer segon. Es fa difícil entendre si ens estan enviant un missatge o si persegueixen el rock pel rock. A mig camí entre Queen, Kiss i AC/DC, les referències a temps pretèrits es repeteixen un cop i un altre, a vegades parodiades, a vegades fidelment expressades. Sense treva. Si un té l’estat d’ànim predisposat per enfrontar-se a les descàrregues guitarreres i les veus agudes, passarà una bona estona. C.M. van estar molt per sota de les expectatives. L’abús en la utilització de les bases electròniques i la fictícia grandiloqüència de molts temes els van apartar de la fórmula de l’èxit. Sortosament, per al seu quart treball, que han batejat amb l’evident nom de Four, han tret la pols a la guitarra i s’han apuntat a un estil més directe i sincer. Així, els sentim traspassant la línia de l’indie-rock (Team A) i situar-se a prop del metal (She begins to lie, 3x3). Encara es troben a gran distància de Silent Alarm, a on van fregar l’excel•lència. C.M.

amb el seu innegable talent per a la comèdia. Encara que els guions absurds, l’encertat càsting i el bon rotllo entre els personatges siguin els punts més forts de la sèrie, els capítols autoconclusius que no demanen un seguiment ni un ordre concret, sumat a un començament de primera temporada més aviat fluix, poden ser elements que juguin en la seva contra, a més dels edulcorats finals de cada capítol fent, en ocasions, un honor excessiu al títol de la sèrie. En conclusió, Happy Endings es deixa veure, és divertida i pot provocar alguna riallada, però es podria dir que encara té molt camí per recórrer per poder ser considerada una bona sèrie per recomanar. Abril Gabriele

Jeremy Bentham va ser un paio curiós, moltíssim, molt més que la majoria de paios curiosos que hem tractat mai dins aquesta secció. Va fer de les seves durant el segle divuit i sobretot va servir (a part de ser prou important ell solet) per oferir un bon exemple a John Stuart Mill, que és bastant més famós que Bentham. Es pot dir que Bentham va destapar el corrent utilitarista, aquella doctrina moral que diu principalment que les accions són bones o no d’acord amb la felicitat que produeixen. Si, per exemple, fotre un kiki dóna 10 punts de felicitat, val la pena fotre’l, mentre que si a un li vénen bé deu dònuts per esmorzar, doncs endavant. Bentham és una mica la versió hedonista de Mill. La diferència entre els dos és com entenen el concepte de felicitat. Mill, a diferència del seu mestre, l’entenia d’una manera més... intel•lectual? Seva és la frase “val més un Sòcrates insatisfet que un porc satisfet”. Amb això venia a dir que bé, val la pena pensar les coses i no actuar només a força d’instints. La setmana que ve, potser, més sobre el pensament de Mill.

Il·lustració: Blanca Álvarez


Cultura

Estrenes de cinema

-Blanca A.

Brave (Indomable) Pixar pot vanagloriar-se de contribuir a destronar el protagonista masculí del gènere de l’animació. Almenys amb la seva darrera producció, Brave (aquí traduïda com a Indomable), i amb el sant permís de El viaje de Chihiro (2001). L’estrena representa pels creadors de Up (2009) el que la jove Fa Mulan (Mulan, 1998) suposa per a Disney: la consolidació de la figura de l’heroïna. Però fins i tot si en aquell llunyà 98 la xinesa que desafiava tot un exèrcit (liderat per Shan-Yu, el terrorífic hun), tenia el pare i el xicot com a pilars de l’argument; a Brave ella opta per construir-se el seu castell, i ho fa ben sola. La princesa Merida no té la més mínima intenció de seguir les recomanacions maternals. Filla del rei Fergus i la reina Elinor, és la donzella escocesa per qui es disputen els tres clans del regne. Nineta dels ulls de son pare i criada com a tal en l’esport i l’aventura, passa olímpicament de la tradició medieval. Quan veu que la seva mà se sorteja en un concurs de tir amb arc, com a bona adolescent rebel (impossible passar per alt la magnífica cabellera sense recollir), s’indigna i el conflicte és servit. L’enfrontament entre gates es preveu irremeiable, de la mateixa manera que se n’intueix el desenllaç. Aquest plat fort, que és el començament trepidant a partir de la meitat de la pel•lícula, se suavitza i l’interès pot decaure. És per això que el feminisme latent (duet mare-filla) del que presumeix Brave queda a l’ombra a mesura que es desenvolupa la narració. Ho remata una certa moralitat pròpia del segell Disney, que tant ha tenyit el cinema infantil. Estem parlant, però, de l’art i el domini dels qui en el seu moment pariren Wall-e (2008) o la ja mencionada Up. Que Brave no sigui un diamant no la fa menys pedra preciosa. En absolut. Visualment impecable, un reguitzell de gags l’allunyen de l’infantilisme de la saga de Cars. I per això sí que podem afirmar que Pixar torna a lluir. I ara que e l 21 % s’imposa, mai no havia calgut tant apostar pel bon cinema.

Història de Catalunya

//

5 -11 de setembre de 2012 / El Capicua / 11

No pots no anar-hi El Irlandés

Les referències al western de El Irlandés (2011) fan d’aquest film una peça que podria haver estat rodada perfectament a l’Amèrica més profunda. O en qualsevol altre paratge. Només cal el sarcasme i la mala llet d’un policia de poble, un impecable Brendan Gleeson, i les seva dubtosa moralitat. Tot s’enterboleix quan per temes majors (màfia, narcotraficants) li toca formar tàndem amb el no menys esplèndid Don Cheadle, agent de l’FBI. La sòrdida relació entre els dos serveix de pretext d’aquesta comèdia negra, a estones thriller, que està arrasant als festivals i que beu del cinema clàssic. (Apunt: per no desmerèixer l’entorn, n’admetem l’espectacularitat).

Pots no poder anar-hi Desmadre de Padre

Adam Sandler fa de pare. I com que ja té una certa edat (tot i que pel seu estil de vida a la pel•lícula qui ho diria), el nen (Andy Samberg) fet home és l’excusa que sustenta el seu personatge. La vella glòria nacional irromp estrepitosament en el perfecte futur model de vida d’un fill que no ha criat, i de cop sembla tenir-ne totes les ganes. Si la comparació amb l’homònim Torrente serveix de referent, amb Sandler comparteix el tro del gamberrisme absolut. Vist el panorama, hi ha un perill greu d’acabar al mateix pou. Una pena quan recordo que aquest actor ens havia fet riure de valent (The Waterboy, Zohan, 50 primeras citas).

Has de no poder anar-hi La era del Rock

Era interessant el punt de partida d’un musical de Broadway, ja que si algú en sap d’això són ells, però el resultat no està a l’altura. Que no s’enganyin els incondicionals del gènere del rock, que tot l’embalat no fa més que emmascarar una comèdia romàntica. És el clàssic argument narrat a cop d’èxit i amb la gràcia d’un l’ampli ventall de secundaris bons. El reclam? Tom Cruise, que ens el venien de protagonista. No desmerèixer el seu rol d’estrella en procés d’extinció, un dels plats forts. Potser si l’argument no supurés clixés a dojo no semblaria cuinada per al gran públic adolescent.

per Eduard Nadal i Ramon Pifarré

Es comencen a escalfar els motors d’un nou curs. Després d’un estiu a l’expectativa, les converses, els diaris, les teles i les ràdios no acaben de donar resposta a quin futur ens espera; però aquesta secció d’història d’El Capicua no mira endavant sinó que intenta unir llaços entre el passat i el present. Normalment associem al concepte històric aquests fets llunyans ocorreguts ara fa segles i que es confonen en rondalla o llegenda. Però a l’escrit d’avui volem fer referència a tres fets que podríem anomenar de la història recent, de la història dels nostres pares. Ens hauríem de situar pocs mesos després de la mort de Francisco Franco, en un moment que s’ha anomenat la transició, tot i que va constar de moltes escenes convulses i no se sabia quin camí emprendrien les relacions entre Espanya i Catalunya. El franquisme havia prohibit sistemàticament les representacions simbòliques d’identitat nacional catalana, entre elles la Diada Nacional de l’11 de setembre. El 1976 va ser la primera vegada que es podia celebrar l’Onze de Setembre de manera “legal”. Davant de la impossibilitat de fer-ho a Barcelona, es va fer a la vila de Sant Boi de Llobregat, ciutat on fou enterrat Rafel de

Casanova (personatge controvertit de la història de Catalunya al qual dedicarem algun escrit complet). Aquesta celebració va comptar amb milers de persones (unes 100.000) que varen omplir els carrers d’aquesta ciutat del Baix Llobregat. Aquest darrer cap de setmana s’ha commemorat el 35è aniversari de la Marxa per la Llibertat i en particular l’últim tram que havia de portar de Montblanc a Poblet i que va ser interromput per una contundent càrrega policial. Tot aquest seguit d’actuacions van obrir les portes a una de les manifestacions més multitudinàries, una de les més nombroses que hi ha hagut a Catalunya. Ens estem referint a la celebració de l’Onze de Setembre de 1977, aquesta vegada sí a la ciutat de Barcelona, i que va comptar amb un milió de persones. És per aquest motiu que és citada en molts articles com la manifestació del milió. D’entre les diverses reivindicacions, el clam unitari fou a favor de l’Estatut d’Autonomia. Molts lectors coincidiran que la situació política, també econòmica, però sobretot política i social dels anys de la transició eren excepcionals i demanaven respostes excepcionals, fins i tot valentes. Com podríem definir la situació actual? Il·lustració: Blanca Álvarez


12 / El Capicua / 5-11 de setembre de 2012

//

CCre reu, u, 77 972 48 52 01 La qualitat i la confiança dels carnissers de sempre. Medinyà - Pere Roura, 24 - 972 49 81 22 Girona - Pl. Lleó , 194-196 (Merca t)

ahit, 10B Emili Gr 221 972 208 0b.com 1 staurant www.re 10! Àpats de

La Guia Capicua de GIRONA, amb eslògans d’en Capicua!

9 ragall, 3 Joan Ma 9 93 972 41 3

28 Migdia, 66, 3 7 nia 6 è 8 g 4 u E 2 7 San9ta

972 21 93

96

r nova! rna a se

e to Roba qu

Joan Reglà, 11 872 08 08 59 Tenir estil com en un bon pentin ça amb at.

Dóna v

ida a la

C/ No rd

teva p ell.

, 22 - T el: 972

ia la teva

09 32

ànc mb eleg Vestim a tat. li persona

87

e, 57 C/. del Carm 92 666 56 53

Plaça C atalun ya, 6 b is 972 21 36 17

a de la ’espelta, p Tenim pa d , brioxeria, a Tramuntan rtesana i molt més.. a a ri e pastiss

L’arte s com m ania i la tra dic ai les h avies ió del caneló tastat , .

Francesc Ciura na

, 18 8 gènia, 3 Santa Eu 5 84 972 48 5

Francesc Ciura na, 18 972 21 07 97 La més alta te cn els preus més ologia, baixos! C/. Impresso rs Oliva, 3 - 97 2 98 11 10

s enjar en is. Del m p u c o e r No et p ltres. m nosa n’ocupe

Tot el que la te cap a... pote va mascota necess ita, del s!

de bi a! ació ncertad r a p e e r s i é a Vend dalada m La pe

s e s i l Da ia feter a C ia Teter

Francesc Ciura na, 18 Nord, 11 972 41 22 77

Posem de mod a les primeres m l’elegància i arques.

i, 46 ntbu o M s de 6 Calde 17 51 972 4 tes. cicle

Rambla X avier Cug 972 106 4 at, 29 55 672 205 1 63

ol ia El S r e r o t in .

T

Fem que

rilli

la roba b

Rda. St. A.

972 20 47

pròpia amb llum

95 72 20 39 gre, 10 - 9 le A ta is C/. V lsol.cat! a www.e Troba’ns

Mª Claret,

La creativ

itat és a le

, 23

Creu

14

79

s teves m

ans.

C

ei afè, t

m

ies a

delíc

t.

nalita

so b per


Esports

//

5 -11 de setembre de 2012 / El Capicua / 13

ELS MILLORS MOMENTS D’AFELLAY AL BARÇA

GUIA ÚTIL: RIVALS DEL BARÇA A LA CHAMPIONS BENFICA

Il·lustració: Jordi Minguell

EL CARA A CARA DELS SOCIS: QUI GUANYARÀ LA LLIGA?

C

om algú amb dos dits de front es pot arribar a imaginar que el Barça no guanyarà aquesta Lliga? El Madrid va viure la temporada passada dels nostres errors, però ara ja s’han acabat les rebaixes! L’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, cert. Però és que nosaltres tenim Messi, Iniesta, Xavi... Aquests són superhomes, aquests no tornaran a fallar! Bé, sí, hi va haver allò de la Supercopa d’Espanya, que no va acabar d’anar bé, però això dels torneigs menors d’estiu no és representatiu. Ja va dir en Mourinho que aquesta competició no servia per a res. Això sí, bé que la van celebrar! I els fitxatges que han fet, què? Aquest en Modric, que els ha costat 42 milions i que no aixeca dos pams de terra. És per posar-se a plorar. En canvi, anem nosaltres i ens emportem en Song de l’Arsenal (per no perdre la tradició). Quin tros d’homenot, mare meva... Va sortir vint minutets al Bernabéu i els va deixar a tots bocabadats. Però si el Barça guanyarà la lliga, no serà gràcies als fitxatges que ha fet. Serà perquè, amb en Guardiola o sense, és el millor equip del planeta, el conjunt que ha canviat la història del futbol. Ens envegen arreu del món. I mentrestant, el Madrid juga com un equip petit i creu massa en la seva sort. Quan se’ls acabi la sort, què faran? Nosaltres tenim un sistema, i tenim el futbol. Guanyarem, segur. - JOAN ORIOL, soci del FC Barcelona

Q

ue no ho vàreu veure a la Supercopa d’Espanya? Que no us va quedar prou clar? Qui va ser el guanyador? Qui va deixar el Barça, l’autoanomenat millor equip del món, sense arguments. Mentre ells tocaven i tocaven i avorrien les ovelles (les ovelles blanques), nosaltres sortíem al contraatac, que és el futbol maco de veritat, i els destrossàvem. Som a setembre i ja hem demostrat que no tenim rival. I ells van dient que tenen Messi, Iniesta, Xavi. No ho fan malament, però nosaltres tenim en Cristiano Ronaldo i, ep, en Modric, que tot i que no ho sembli, per 42 milions d’euros podem dir que ens ha sortit baratet. Que sí, que aquest jugador és impressionant, eh. Vaja, jo no l’he vist pas jugar mai, però m’han dit que la toca molt i molt bé. I a més, si l’ha fitxat en Mourinho ha de ser bo per força. Quin estratega, en Mou! Va dir que la Supercopa no era important i després... pam! Els la guanyem als culers als nassos! I ara hem començat malament la Lliga per donar peixet. Cal dir qui guanyarà la Lliga? Els que la van guanyar l’any passat, els de blanc, els bons. A Barcelona diuen que el seu futbol és envejat arreu del món, però a nosaltres ens volen imitar, perquè quan sortim corrent amb la pilota no hi ha manera que ens aturi ningú. Al Barça se li ha acabat la sort. Guanyarem, segur. -ORIOL JOAN, soci del Reial Madrid

Ciutat: Lisboa és la capital de Portugal. Té 545.00 habitants i dos equips de futbol a primera. L’altre, l’Sporting, sol fer-ho entre malament i molt malament. Estadi: Estadio Da Luz. El van estrenar per l’Eurocopa de 2004 i allà hi vam veure plorar Cristiano Ronaldo i a Grècia ser feliç. Un lloc curiós. Palmarès: 32 lligues. També dues Copes d’Europa guanyades quan Portugal era Lusitània, més o menys. Dades d’interès: El millor jugador de la història del club es diu Eusebio. No, no es Eusebio Sacristán, l’home que intenta fer d’entrenador del Barça B.

SPARTAK Moscou Ciutat: Moscou és la capital de Rússia. Té només 11 milions d’habitants. Porteu jersei. Estadi: A l’estadi Luzhniki, John Terry va fer el ridícul i va plorar al 2008. No és Cristiano Ronaldo, però no està malament veure’l plorar, tampoc. Palmarès: Dotze campionats soviètics i deu lligues de Rússia a les seves vitrines. Serà difícil que tornin a guanyar un campionat soviètic. Dades d’interès: Algú recorda Unai Emery, que entrenava el València i que acostumava a fer la guitza al Barça? Doncs és el seu entrenador. Fins a Rússia, ha hagut d’anar l’home.

CELTIC de Glasgow Ciutat: Glasgow, Escòcia. Ciutat tradicionalment menys maca, més pobra i més bruta que la capital, Edimburg, fet que la fa molt més interessant. Estadi: Celtic Park. Els aficionats del Barça que s’hi desplacin no cal que ho intentin: difícilment se’ls sentirà. Palmarès: No volen ser britànics, però van ser els primers britànics que van guanyar la Copa d’Europa (1967). Dades d’interès: Ni Union Jacks i gairebé cap bandera escocesa. Al seu estadi hi trobaràs principalment banderes d’Irlanda, país amb el que s’identifiquen els aficionats.


14 / El Capicua / 5-11 de setembre de 2012

//

Ucronia, capital Kiev

LA VERITAT SOBRE EL FALS SEGREST E

ren les set del matí i en un hotel de la Costa del Sol Andreu MasColell lluitava contra les lleis de la gravetat per ordenar els seus cabells amb l’ajuda de la pinta. Derrotat, va decidir descartar la pinta i calçar-se. Al cap de poc més de dues hores havia de ser a l’aeroport de Màlaga per agafar un vol de Vueling a Amsterdam. Quan tenia reunions extraoficials preferia sortir des d’aeroports secundaris. Abans que l’avió s’enlairés, MasColell ja havia trobat la posició per fer una becaina. Les ulleres li anaven lliscaven front avall seguint el ritme de la respiració. En el somni, però, tenia les ulleres posades i mirava atentament la televisió al despatx de casa seva. A la pantalla petita s’hi veia una aglomeració de persones que alçaven estelades. Tots cridaven alhora: “I, inde, inde-pendèn-cia!” De sobte, la càmera va enfocar la cara d’un grup de manifestants: eren els consellers Mascarell, Cleries, Recoder, Mena i Rigau. MasColell també hi volia ser. Però quan va intentar aixecar-se, va adonar-se que un cinturó el tenia fermat a la butaca. “Si el Govern espanyol no vol negociar el pacte fiscal, caldrà fer un referèndum per la independència...”, va murmurar. “Catalunya no té lloc en

una Espanya uniforme; ens tenen atrapats!”, va cridar-se a si mateix. D’una estrebada va aconseguir desfer-se del cinturó i, a ple pulmó, va deixar anar: “Això és un segrest!” La potència de la seva pròpia veu el va despertar. Quan va obrir els ulls va trobar-se, atònit, enmig d’una escena de pànic. Sense perdre la calma i amb més gestos que paraules, el conseller va defensar-se de les acusacions de segrestador davant la tripulació, però l’arribada de dos caces que seguien la ruta de l’avió no van ajudar a disminuir el nerviosisme. Tot i que el pilot va aclarir el malentès per ràdio, els mitjans ja estaven difonent la notícia sobre un presumte segrest. Per no descobrir la identitat del conseller, l’incident es va atribuir a problemes de comunicació amb la torre de control de Schiphol. Dues

hores més tard del previst, Mas-Colell es va poder reunir a la capital neerlandesa amb els ministres d’Economia francès i alemany per jugar a la botifarra i riure’s del confús incident a

Il·lustració: Marc Llopart

l’avió. A Mas-Colell l’havien pres per un segrestador, però ja s’havia acostumat a les crítiques. Un dia més a la feina.

Tània Foix


Notícies satíriques Iñaki Urdangarin es passa a Yoigo WASHINGTON - L’antiga estrella de l’handbol del Barça i actual jugador de talonmano, Iñaki Urdangarin, que també és, casualment, marit d’una de les filles del Rei –la que genèticament no va sortir tan malparada, segons informen fonts properes a la Casa Reial–, ha deixat Telefònica. El gendre preferit de Joan Carles I ha signat un nou contracte amb Yoigo que, segons ha indicat la Casa del Rei en un comunicat, “li permetrà parlar molts i molts minuts i enviar molts whatsapps als seus amics, als seus enemics i als seus advocats de confiança”. La notícia no ha sorprès ningú, ja que l’actual factura telefònica d’Urdangarin s’havia disparat en els últims temps. El cert és que trucar diàriament des de Washington l’obligava a fer un gran esforç econòmic, i més ara que ja no pot aconseguir diners amb tanta facilitat com ho feia abans. S’espera que en les properes hores rebi una trucada del 1004 oferint-li sucoses oportunitats.

//

5 -11 de setembre de 2012 / El Capicua / 15

Rajoy no assistirà a la manifestació independentista de l’Onze de Setembre

El destacat

BARCELONA- El president del Govern espanyol i home més sexy del planeta segons la revista Conservative Leaders, Mariano Rajoy, ha declarat que finalment s’abstindrà de participar en la manifestació independentista que es farà a Barcelona el proper dimarts 11 de setembre i que serà, presumiblement, una de les més multitudinàries dels últims anys a la capital catalana. Tot i el desig popular de veure’l a la marxa, el cap de l’Executiu espanyol ha decidit que, “per respecte” a la seva “posició institucional”, no participarà en l’acte

pels carrers de Barcelna. En una nota de premsa, Rajoy ha aclarit, però, que la seva absència no significa que es vegi reduït el seu esforç “per aconseguir que, gràcies a la gestió del Govern de Madrid, cada dia hi hagi més i més independentistes a Catalunya”. L’ANC, organitzadora de la protesta, s’ha mostrat decebuda per la negativa de Rajoy a participar, però l’ha titllat d’“heroi del sobiranisme català”.

El Govern espanyol presenta el Banc Dolent, que ofereix un servei de merda MADRID - El Govern espanyol continua buscant solucions originals i divertides a la crisi. Aquesta setmana, l’executiu encapçalat en cos –en ànima, no– per Mariano Rajoy, ha pres la decisió de crear el Banc Dolent amb l’objectiu de netejar el sistema bancari de toxines. Però el que no han explicat ni Rajoy ni el ministre d’Economia, Luis De Guindos, és que aquesta nova entitat permetrà als

clients que ho desitgin pagar tantes comissions com puguin imaginar, no aconseguir mai més un crèdit o una hipoteca i viure tranquils mentre els seus estalvis no donen cap tipus de rendibilitat. Centenars d’experts estudien a hores d’ara quines diferències reals hi ha entre el Banc Dolent i un banc dels que tota la vida ens han ofert un servei dolent tirant a lamentable.

-> És picat per una aranya i s’enfila per les parets Altres titulars! -> Els preus de les armes de foc es disparen -> IB3 revela que “tu per jo et tornaràs loca” -> Artur Mas confirma la seva assistència a la manifestació contra l’alopècia -> Tito Vilanova, content després de superar la Supercopa sense lesions oculars d’origen portuguès -> Raimon agafa un refredat a causa de la tramuntana -> Paulo Coelho, nou mediador de l’ONU a Síria

····· SUDOKUS ·····

Reaccions populars...

Facilet

Difícil

Roda de lletres

Escala de Paraules

...l’arribada del nou IVA!

“La setmana passada vaig posar benzina, vaig anar a la perruqueria, vaig comprar rimmel, maquillatge i vaig fer la compra pel propers tres anys. ” Carla Bruniol, funcionària

“Incomplint el que van prometre que farien, fan feliços els que no els van votar. Té sentit.”

Blai Draper, banquer

“Són temps durs. Ja he demanat una hipoteca per anar a veure la propera pel•lícula d’en Tarantino “

Hem/Estat/De/ Vacances/i/ no/ho/sabem/ esperem/que/ ho/entengueu/ gràcies

Ricard Bertran, a l’atur

Envia les teves suggerències satíriques a satira@elcapicua.cat i t’ho publicarem si ens agrada. El Capicua és de tots!

Edita: Edicions Capicua, SL. Director: Joan Timoneda Editor: Carlos Martín Redactors en Cap: Joan

Setmana passada:

Timoneda, Carlos Martín Vendes: Joan Timoneda Il·lustracions: Pau Sureda, Jordi Minguell, Marc Castells, Marc Llopart i Dani Saus

Paraula*: Solució setmana passada: No n’hi va haver, eh. Actualitat: Arantxa López Cultura: Blanca Àlvarez Dipòsit legal: GI. 1487-2011 Imprimeix: Rotimpres.

*Pots canviar només una lletra a cada esglaó fins arribar a la paraula de sota.

Correcció: Josep Ferrer i Tània Foix

Grup del qual forma part, o partit polític que el subvenciona o ‘ajuda’: CAP.


www.elcapicua.cat facebook.com/elcapicua @ElCapicua El Diari de CARMETA XACÓ Diariet, diariet! Ja està aquí la teva Carmeta! Ai, Kitty, quin estiu més esplèndid i estupendo que he passat! Perdona tants mesos d’absència però és que no he parat de fer coses xupiguais. Al juliol, de casa a la platja i de la platja a casa. I a l’agost, quinze dies a Fuerteventura i quinze dies de creuer pel Carib. Que una, tot i ser socialista -i de les bones-, necessita gaudir dels petits plaers de la vida també, no? Que no tot seran desgràcies i perdre eleccions primàries, dic jo. Apa, ja m’he posat trista al primer paràgraf...

La meva Kitty... amb tu hi puc confiar, oi? És que t’he de confessar que em sento sola i perduda. El setembre se’m farà llarg. Ara sembla que les primàries del PSC són molt interessants, que no saben si les faran a una o dues voltes, que si tothom podrà votar-hi, que si canviaran el món... I a mi ningú em truca per dir-me: “Carmeta, tu què en penses d’això i d’allò?”. Creuen que se les poden empescar sense mi. Ha! Van llestos, aquests. El que passa és que em tenen enveja perquè jo he estat algú a Espanya i ells no són res ni

a Catalunya. Un dia entraré a la seu del PSC i em sentiran. “Pere Navarro, ets aturadot! Àngel Ros, ets avorrit! Montserrat Tura, no tens carisma!”, els cridaré, mentre llanço confeti i llacets roses. Ai, Kitty! Recordes quan tu i jo manàvem? No deixo de pensar en els temps feliços. I el Jose? On es el Jose? Fa segles que no el veig. Em va dir que compartíem un quelcom especial... Crec que necessito unes bones vacances, no suporto el setembre! - La teva Carmeta

Il·lustració: Dani Saus

LES EFEMÈRIDES DE LA SETMANA 5 de setembre: Al 1957, fa exactament 55 anys, a Cienfuegos (Cuba), el Movimiento 26 de Julio s’aixeca contra el dictador Fulgencio Batista. Fidel Castro era allà esperant des de feia estona. Com a mínim des de l’etapa juràssica. 6 de setembre: Al 1991, fa exactament 21 anys, Rússia reconeix la independència d’Estònia, Letònia i Lituània. Desconeixem si els presidents d’aquests països bàltics havien anat a alguna manifestació indepe prèviament. 10 de setembre: Al 1229, fa exactament 783 anys, Jaume I inicia la conquesta de Mallorca. Uns anys més tard, l’illa seria reconquerida per tropes alemanyes que anaven carregades de marcs i de cervesa.

L’ACUDIT DE LA SETMANA, DE CATALANS! Un català i un madrileny, amics de tota la vida, decideixen que aniran a sopar a un restaurant car i que no pagaran el compte. El madri-leny té un pla que sembla infal·lible: “Mira, Antoni, el que hem de fer és menjar tot el que volguem, i quan el cambrer ens porti el compte li diem que ja li hem pagat la nota al seu company, que fa estona que ha marxat. Després, ens aixequem de les cadires i marxem sense deixar rastre. Què et sembla, t’hi apuntes?”. El seu amic, tan català i estalviador com és, s’emociona en sentir el pla i al cap de pocs minuts ja són tots xino-xano desfilant pel Passeig de Gràcia cap al

restaurant de moda de tota la gastronomia barcelonina. Després d’un bon tiberi, d’aquells en que no hi falta res (amb postres, copa i havà inclosos), l’Antoni i en Pablo, ben tips, esperen amb certa inquietud l’arribada del compte. Quan arriba el cambrer, el madrileny pren el protagonisme, i li diu: “Escolti, que nosaltres ja hem pagat el compte, que no ha vist que ens ho ha cobrat el seu company, que ja ha marxat?”. Tot seguia el pla previst, però el català, afegeix, pixant fora de test: “Sí, i encara no ens ha tornat el canvi!”.

NOTÍCIES REALS I CURIOSES Una botiga de Nova York treu una línia d’entrepans que emborratxen. Sort que no és un bufet lliure i no funciona allò de all you can eat. Nova moda a la Xina: el facekini. Es tracta d’un biquini per tapar la cara, ni més ni menys! Anar al cinema i menjar crispetes ja no es porta a l’Argentina. El governador de Còrdova proposa menjar coloms dels de debò per posar fi a la plaga d’aus.

Espunerismes Més s’endú una neta quan fa una jugada bruta.

Capicua N12  

El dotzè número d'El Capicua, el primer de la nova temporada!

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you