Issuu on Google+

pensar prohibit

basat en les classes de Joan Albert Ros i Torres Innovació i Recerca

Què pots fer com a professor per ajudar a millorar avui dia l’educació?

pere cuadrench i tripiana màster formació professorat curs 13/14


3

Prohibit pensar El sistema educatiu i les seves problemàtiques solen estar en boca de tothom. Les converses, entre amics o bé als cafès, sovint tendeixen a desgranar solucions miraculoses. Cadascú, independentment de la seva formació, creu saber quina seria la millor manera de fer les coses. Res més lluny de la realitat! La millora del nostre sistema educatiu en general i de l’educació artística, en particular, és un tema complex que necessita anàlisi i aprofundiment i sovint no es pot resoldre sense l’experimentació pràctica, al llarg d’un període determinat de temps. A Finlàndia, a dia d’avui, estan recollint els fruits de molts anys de treball i dedicació. A parer meu, actualment, el nostre sistema educatiu, amb les seves múltiples reformes, a part de fomentar cada vegada més les desigualtats i la competitivita, no prepara els alumnes per esdevenir persones adultes que pensin i reflexionin per elles mateixes i esdevinguin creatives, per tal de buscar nous camins de desenvolupament i raonament, sinó tot el contrari. Precisament les humanitats i les assignatures artístiques són les que, cada vegada més, en surten més mal parades. Es dóna la coincidència que aquestes assignatures són les que ensenyen a veure i pensar més enllà de tot el que forma part de l’estatus quo, que òbviament ja va bé a la classe dominant. No cal dir que als sectors dirigents del nostre país, a diferència del que trobem a d’altres pa ïsos europeus, no els interessa que els nostres alumnes pensin massa. Així doncs, els sabers filosòfics i artístics, que justament ajuden a pensar i a reflexionar, queden relegats per no ser, aparentment, productius, ja que el que avui preval és precisament la productivitat i la generació de “riquesa” material.


4


5

En una línia semblant, les persones i sobre tot els joves, viuen contínuament pendents de trobar i conservar una feina, moltes vegades precària. Això sembla estar fet en consonància amb el fet que els joves no puguin associar-se, formar-se, amb esperit crític, o bé contreure altres compromisos, que justament poden ser cabdals per millorar la seva educació. Avui en dia esdevé gairebé una proesa trobar un moment perquè vagi bé a tothom per a reunir-se. I és que això de reunir-se i pensar no solament és una manera de perdre el temps, sinó que fins i tot pot resultar perillós. Uns anys abans de la crisi econòmica, al nostre país, l’organització laboral encara era una mica respectuosa amb altres valors de la vida i la persona i s’entenia com un servei de cooperació. Ara, però, després de la nova reforma educativa, la productivitat i el treball s’han erigit com a valor únic i absolut, i no respecta res ni ningú. D’aquesta manera, esdevé natural que l’únic que interessi és que els nostres alumnes aprenguin a treballar i a produir, sense que tinguin temps per a preguntar-se per a què treballen. Per tal de combatre aquest nefast panorama social, cultural i educatiu cal, per una banda, desenvolupar una pedagogia molt més crítica, i per l’altra, cal apostar, sense complexos, per l’educació artística. Cal fer possible, d’una vegada per totes, l’alternativa de la creativitat com a motor de coneixement i desenvolupament. Si això no ho podem potenciar a nivell de centre, sempre podem incidir-hi de forma individual. Penso que no és casual que els grans artífexs dels avenços del renaixement, que va deixar enrere, definitivament, la foscor de l’edat medieval, fossin grans savis polifacètics. A tots ens ve a la memòria, de forma immediata, les virtuts artístiques de Leonardo da Vinci o bé Michelangelo. L’educació tradicional, precisament, ens obliga a encasellar aquest savis en un àmbit específic del saber, quan la realitat, precisament, apunta en sentit contrari. Leonardo da Vinci, per citar un exemple, era un gran aglutinador de coneixement i sabers, entre ells, el saber artístic.


6

Segons el Doctor Héctor Ceballos Garibay, per tal de potenciar la pedagogia crítica, que significaria un gran salt qualitatiu en el nostre sistema educatiu, cal seguir tres directrius bàsiques. En primer lloc, cal potenciar l’esperit crític, ja que esdevé crucial per aprendre a formular preguntes i a qüestionar-nos els valors establerts. Només així es pot superar allò que està desfasat, o bé és erroni i, al mateix temps, serveix per conservar allò que és útil o òptim. Per aconseguir-ho, cal que en primer lloc, els educadors siguin els primers a qüestionar, per exemple, el seu propi material didàctic i siguin un bon referent d’emissió de crítiques intel·ligents i constructives. Un esperit crític desenvolupat i madur pot ser molt més efectiu i profitós que l’aprenentatge mitjançant avaluacions, que sovint no reflecteixen prou bé el coneixement de l’alumne. El segon concepte fa referència a la voluntat d’invenció, que només es pot potenciar mitjançant qualitats com ara la imaginació, el risc, la fantasia, la ingenuïtat, la incertesa i la recerca de l’impossible. No cal dir que la ciència ha pogut avançar gràcies a un seguit de persones i moviments que sempre han somniat amb coses, aparentment, impossibles. Aquestes qualitats són contraposades al conformisme o bé a la resignació i xoquen diametralment amb l’estatus quo. Els nens quan són petits tenen una curiositat innata que progressivament van perdent. Aquest fet coincideix amb l’etapa de l’educació primària pel fet que de forma contundent es tendeix a direccionar els seus interessos generant frustació i desinterès. Per acabar, cal estudiar a fons la dimensió d’allò complex. Això fa referència a una manera peculiar i profunda de visualitzar la realitat estudiada. Ja no es tracta, tal com ho feia la pedagogia tradicional, d’aïllar i simplificar objecte d’estudi, sinó que cal construir categories dinàmiques, en desenvolupament i canvi continu. Les xarxes socials poden servir d’al·legoria d’aquest concepte, ja que les persones, com els sabers, estan infinitament interconnectats. En aquest sentit els alumnes d’avui en dia estan avantatjats. L’oceà de coneixement que esdevé internet ha posat al seu abast una pila d’informació, que, precisament, per falta d’anàlisi crítica, moltes vegades no se sap convertir en veritable coneixement.


7

També penso que la millora del nostre sistema educatiu, de forma més concreta, pot anar de la mà d’una millora substancial de les assignatures artístiques. Crec fermament que l’art sempre ha jugat un paper definitiu i definitori en la dinàmica històrica de totes les societats. A part de ser un testimoni estètic i sociològic de qualsevol societat i època històrica, l’art també té la virtut de projectar la seva enorme vàlua en un pla més específic, aquell que fa referència a la pròpia persona, a l’estructuració i desenvolupament dels seus sabers. L’educació artística, concebuda en essència com a un saber que impulsa el talent individual i amb una gran sensibilitat humanista, esdevé capbdal per a l’aprenentatge dels alumnes i és, potser, la manera més senzilla per tal de contrarestar i superar el gegantí dèficit educatiu que arrosseguen els joves nascuts en el marc estructural de la societat actual. Allò important, com a docents, no només és procurar que els nostres alumnes aprenguin a produir i a gaudir de l’art, sinó que a través de l’art aprenguin a ser persones. Això pressuposa la reivindicació de la creativitat com a suport importantíssim de la pedagogia crítica i, òbviament, de l’educació artística. Com a docents hem de saber desenvolupar les capacitats sensorials i intel·lectuals dels nostres alumnes. Això s’aconsegueix si, des de la més tendra infància, es conrea l’ensenyament del llenguatge dels sentits i no es deixa de practicar durant tota la vida. Actualment durant l’etapa de primària els alumnes viuen en primera persona com el dibuix passa a tenir un paper secundari. I molts d’ells, que tenien capacitats artístiques, per falta de pràctica, o bé per una docència mal impartida, centrada en correccions estèrils, comencen a pensar que no saben dibuixar o bé els deixa d’interessar. Segons el dibuixant i pedagog Tonucci: “ El dibuix és un gran recurs que ha de créixer conjuntament amb la resta de llenguatges per poder acompanyar la comunicació, l’expressió i la reflexió al llarg de tota la vida”


8


9

Penso que per canviar la marginació de l’educació artística, enfront de la dinàmica actual de culte a la producció, cal, en primer lloc, millorar la manera de ser dels individus i la seva personalitat per tal de canviar la societat, de forma contrària, no hi ha dubte que els desafiaments socials i culturals per tal de construir una societat més humanista seran cada dia més difícils de superar. L’agressivitat productiva i competitiva també xoca diametralment amb els valors inclusius i de cooperació i les seves més que contrastades virtuts. Els mals resultats acadèmics de l’estat Español revelats a l’informe PISA encarregat per l’OCDE, Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, planteja la necessitat de canviar el sistema educatiu actual basat en la llei LOGSE i caracteritzat per promocionar els models homogenis basats en la segregació. La nova llei preveu l’organització de l’aprenentatge per nivells de rendiment. L’experiència ens diu que aquest tipus d’agrupació no dóna bons resultats i no propicia la integració social. Aquest tipus d’agrupació no promou la solidaritat i en els nivells més desfavorables hi ha una notable falta d’estímuls que fa que no hi hagi incentius per millorar. Caldria, doncs apostar definitivament, com a docents, per agrupacions heterogènies. L’informe Includ-ed ens explica que el model inclusiu, aplicat a Finlàndia des de fa temps, té la voluntat de reorganitzar els recursos, sobretot els humans, per aconseguir una atenció més personalitzada dins l’aula, sense necessitat de fer uns plans individualitzats que redueixin el temari. Els alumnes més avantatjats consoliden el seu aprenentatge i se sensibilitzen solidaritzantse amb els companys que presenten més dificultats. La inclusió d’agents socialitzadors dins l’escola com ara la família, professionals de diverses matèries i la seva participació en activitats educatives és característica d’aquest model i esdevé molt beneficiós per l’alumne, ja que no dissocia l’escola del seu entorn i viceversa. Per acabar, i precisament fent referència a l’enorme influència que poden tenir les famílies per millorar l’educació, caldria conscienciar als pares que el veritable problema en l’educació dels seus fills és el temps.


10

Està constat que a mesura que creix el nivell de vida, els pares inverteixen més diners, però més poc temps en els seus fills. Que és com dir: inverteixen més diners, però s’inverteixen menys ells mateixos. Ara bé, si tenim en compte que estimar no és donar sinó donar-se, això explicaria moltes coses. Penso, per concloure, que la societat actual ens ha donat tots els mitjans i comoditats, però ens ha robat el temps. I, amb el temps, la capacitat per reflexionar i pensar.

Pere Cuadrench i Tripiana


11

Bibliografia Acutaciones de éxito en las escuelas Europeas. Informe Includ-ed. Programa Marc de Recerca Europea. Ministeri d’Educació. Sonia Livingstone. Evaluación de los riesgos de Internet. Revista Telos. Desembre de 2007. Héctor Ceballos Garibay. Elogio de la creatividad en el arte u la pedagogia. Héctor Ceballos Garibay. Paradigmas de la universitad humanista. Marta Rodríguez Bosch. ¿Por qué dejamos de dibujar?. La Vanguardia. Beatriz Navarro. Entrevista a Xavier Prats i Monné. La Vanguardia. Reportatge la Educación prohibida. Pàgina web Xtec HTTP://WWW.XTEC.CAT/WEB/GUEST/HOME Pàgina web de la Generalitat de Catalunya HTTP://WWW20.GENCAT.CAT/PORTAL/SITE/ENSENYAMENT Viquipèdia i DIEC Continguts i apunts del màster de Formació del Professorat de secundària de les següents matèries: Innovació i Recerca Sociologia Aprenentatge Tutoria Context Teoria i Història Complements Didàctica I i II Dibuix



Pere cuadrench - innovació i recerca