Page 1


© Rafa Villalón

patrocina


2018 N ú m . 4

SUMARI

L’almanac de ciència ficció, fantasia i terror de les comarques gironines

Daniel Genís

4

ESDEVENIMENTS

El Biblionauta Daniel Genís Enric Bassegoda Joan Manuel Soldevilla Jordi Casals M. Mercè Cuartiella Miquel Codony Antoni Herrero Hugo Camacho

6

Premis Imperdibles 2018

8

Lliurament de premis IV Concurs de microrelats fantàstics + Dia de l’orgull friqui a Llibres Low Cost

10

Tercera edició del Girocòmic

14

VIIIè Festival de cinema fantàstic i de terror de Girona. Acocollona't.

17

Figueres Galàctica IV: Cimmeria is coming!

20

Jornades de ciència-ficció de Girona. Stephen King

Jacint Casademont David “Callahan” Ruiz

Carlos Acedo (coberta) Fictici Girona Jacint Casademont

EDITORIAL

OPINIÓ 23

Entrevista a Pep Prieto

26

Són Carles Fages de Climent i M. Àngels Anglada autors fantàstics?, per Daniel Genís

FICCIONS Toni Benages (vinyeta) Anna Sanjuan Roser Segura Sufyan Boussettaoui Pau Bahí Rafa Villalón

ElectroCristã

31

“Allibereu Kiwi (retrat en sípia)”, de Sergi G. Oset

36

“Les víbries no parlen”, d'Edgar Cotes

40

“La meva vida d'aigua”, de Montserrat Segura

47

“Els homenets verds”, de Jordi Llavoré

51

“Diari d'una mestra de poble”, de Jordi Dausà

59

“Guia i tips per a «Cadàvers cantaires»”, d'Hugo Camacho

2462-3644 PROJECTE. Aquest almanac aplega il·lustracions, notícies, entrevistes, articles i relats de gènere fanstàstic, amb especial atenció al que es fa a les comarques gironines. Els propietaris dels materials en són els seus autors, la responsabilitat de les opinions expressades és exclusivament seva i es publiquen amb el seu consentiment.

http://www.elbiblionauta.com/ca

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement No Comercial 5.0 Internacional de Creative Commons.

ESPECIAL: CONVENCIÓ 'SOC FRIKY SOC CULTURA' + PREMI CIUTAT DE FIGUERES

63

"C.P.Urgatori:\<_", de David Castejón

NOVETATS 76

El contracte Wong, de Montserrat Segura

77

I la serp digué, de Joan Marcé

80

L’ALMANAC DEL FUTUR: 2019


elbiblionauta.com

ANIVERSARI

Ja en fa quatre anys... A l'últim número de la revista anunciàvem la nostra intenció de prendre'ns una etapa de reflexió. El web duia ja cinc anys en funcionament i havia experimentat molts vaivens al llarg d'aquest temps. Sense tenir clar, doncs, cap on havíem d'encarar la nau, el mes de gener va començar amb moltes incerteses i una sola cosa clara: a Catalunya no hi havia cap web que dediqués atenció exclusivament a llibres de gènere fantàstic publicats en llengua catalana.

El Biblionauta va néixer com a blog personal el 29 de desembre de 2012. Si bé el gruix de les primeres ressenyes era obra de Daniel Genís, aviat hi va començar a col·laborar l’Enric Bassegoda. Poc a poc, el projecte va prendre un perfil propi i es va creure convenient encetar una remodelació. Així doncs, el 2014 El Biblionauta va traslladar-se a l’actual domini (elbiblionauta.com) i va convertir-se en un espai bilingüe. A més, al llarg de 2015 el blog es convertia en un espai més obert i coral, en què hi tenien cabuda altres veus, i es va començar a comptar també amb aportacions d’en Jordi Casals i en Joan Manuel Soldevilla, que obrien la temàtica del blog al món dels còmics, i de l’Oriol Ribas, la Meri Motos i en Josep Sancho. Amb la participació de més gent, el blog va començar a fer-se ressò també d’esdeveniments d’interès relacionats amb el món de la ciènciaficció, la fantasia i el terror, especialment vinculats a la província de Girona (concursos, festivals, xerrades, recomanacions, premis, etc.). A més, des del blog van sorgir algunes iniciatives que transcendien les xarxes i que buscaven estimular la creació literària entre els aficionats al gènere: el concurs de microrelats fantàstics o la revista digital en són bona mostra. Al llarg de 2016 i 2017 el vell blog va passar a ser un web col·lectiu biblingüe d’aparença més professional, on el protagonisme de cadascun dels col·laboradors era molt més evident i la interfície resultava molt més agradable. Es van unir a la tripulació en Carlos Acedo, en David "Callahan" Ruiz, en Francesc X. Morales, la Mercè Cuartiella, en Jacint Casademont i l'Agus Izquierdo. Finalment, el 2018, després d'un mes d'aturada tècnica durant el qual hem aprofitat per reflexionar profundament sobre què volíem ser, el web ha retornat amb baixes i cares noves (en Miquel Codony, en Toni Herrero, l'Hugo Camacho) i, sobretot, amb una línia molt més definida i compromesa: des de llavors ens dediquem exclusivament a difondre continguts a propòsit dels gèneres fantàstics en llengua catalana. I ho fem únicament en català. Tot això amb la idea de seguir sent més que mai referència entre els aficionats a la literatura fantàstica del nostre país.

Amb la voluntat, doncs, d'especialitzar-nos en allò que sempre ens ha definit, l'interès per difondre i dignificar els gèneres no realistes en la nostra llengua, vam trobar necessari concentrar els esforços de la pàgina en aquest objectiu, i per això la nau va salpar al mes de febrer amb un casc, una tripulació i, sobretot, una empenta renovades. Val a dir que onze mesos més tard, mirant enrere, no podem sentir-nos més satisfets amb el rumb escollit. El web s'ha consolidat com una referència entre els aficionats al gènere i amb l'esforç dels tripulants i amics (que s'avenen a col·laborar-hi de tant en tant), hem aconseguit fer-nos un nom i, encara més important, donar relleu a les publicacions de gènere fantàstic de casa nostra, aquelles que sovint pateixen més el menyspreu dels mitjans tradicionals. Els Premis Imperdibles, el concurs de microrelats i aquesta revista obeeixen en últim terme a aquest objectiu. I creiem que estem fent una bona tasca. Per això, doncs, la idea és mantenir el 2019 la proa ferma en la direcció presa aquest 2018. Ara bé, sempre hi ha camp per millorar. En aquest aspecte, un dels aspectes que volem abordar més i millor aquest any que ve és el del paper femení en el gènere fantàstic. Si en d'altres llengües ja fa temps que se'n parla, a casa nostra sembla que el debat amb prou feines ha començat. És aquí on ja podem anunciar una imminent novetat: la incorporació a la tripulació d'un membre femení (el segon), que tindrà per missió visibilitzar encara més la increïble tasca que duen a terme (també en català) les escriptores de gènere. Esteu llestos per aquest 2019? Promet ser un any apassionant. Feu-nos confiança i us prometem que no defallirem! Daniel Genís Còmit de la nau


Š Toni Benages


GUARDONS

Guanyadors dels Premis Imperdibles 2018 02/04/2018

El 2 d’abril, el web va fer públics els guanyadors dels V Premis Imperdibles Coincidint amb el centenari de Manuel de Pedrolo, un dels autors més destacats en gènere fantàstic en la nostra llengua, el web El Biblionauta va donar a conèixer el resultat de les votacions populars que, al llarg de tot un mes, es van poder realitzar des de la pàgina web per decidir els guanyadors dels Premis Imperdibles 2018. En la categoria de millor llibre fantàstic en català, el guanyador va ser el còmic amb guió de Sebastià Roig i dibuixos de Toni Benages Narcís Monturiol i les pedres de l'infern. En la de millor llibre traduït al català, el guanyador va ser l'obra de teatre de ciènciaficció R.U.R. (Rossum's Universal Robots), de Karel Capek. Ambdós publicats per Males Herbes. Felicitats! Resultats de les votacions: Millor llibre fantàstic en català

Millor llibre fantàstic traduït al català

1. Narcís Monturiol i les pedres de l’infern, de Sebastià Roig i Toni Benages (Males Herbes) (44%, 77 Vots)

1. R.U.R. (Rossum’s Universal Robots), de Karel Capek [trad. Núria Mirabet] (Males Herbes) (31%, 26 Vots)

2. Farishta, de Marc Pastor (Amsterdam) (19%, 33 Vots) 3. Enxarxats, de Carme Torras (Males Herbes) (17%, 30 Vots) 4. Arnes, de David Gàlvez (Males Herbes) (10%, 18 Vots) 5. Crucifeminació, de Manuel de Pedrolo (Orciny Press) (9%, 16 Vots)

2. Sistemes operatius alternatius, Mike Resnick i Lezli Robyn [trad. Edgar Cotes, Pep Burillo, Adolf Boldú i Carmen Acuña] (SECC Edicions) (28%, 24 Vots) 3. Mites nòrdics, de Neil Gaiman (Catedral) [trad. Anna Llisterri] (24%, 20 Vots) 4. El ferrocarril subterrani, de Colson Whitehead [trad. Albert Torrescasana] (Perímetre) (13%, 11 Vots) 5. L’altra meitat, de Nikos Khuliaràs [trad. Mercè Guitart] (Males Herbes) (5%, 4 Vots)

Total de vots emesos: 174

Total de vots emesos: 85


CRÒNICA

Lliurament de premis IV Concurs de microrelats fantàstics + Dia de l’orgull friky a Llibres Low Cost 28/05/2018

Un any més, la llibreria frikerenca ha estat l’escenari on hem fet entrega dels premis del concurs Sisena edició (i aviat és dit!) de la celebració del Dia de l’Orgull Friky a la petita llibreria figuerenca Llibres Low Cost i, per quart any consecutiu, s’enceta amb l’acte de lliurament de premis del Concurs de Microrelats Fantàstics que, coorganitzat entre aquest web i la llibreria, durant quinze dies hem tingut funcionant a les xarxes.

Concurs d’enguany, format per Alícia Gili, Ester Marcos i Sergi G. Oset, van voler atorgar per la seva qualitat al tuit-relat de Xesca Oliver (@xescaoliver), que no va poder assistir a recollir el lot de regals, i que prometem fer-li arribar aviat. Seguidament, Daniel Genís va fer entrega del premi al Microrelat més popular en la categoria de menors de 18 anys, que aquest any ha anat a parar a mans de Malak El Maalti (@subnormaals), figuerenca i alumna de l’INS Ramon Muntaner. Va recollir el premi l’autora en persona.

Lliurament de premis Daniel Genís, l’editor en cap del web El Biblionauta, va ser l’encarregat aquest any d’encetar la vetllada anunciant els guanyadors del IV Concurs de Microrelats Fantàstics “La masmorra de l’androide”, que ja s’havien fet públics uns dies abans al propi web. Seguint amb la dinàmica del concurs, la participació va ser tot un èxit, i van entrar a concurs més de 150 relats, dividits en dues categories, la de majors de 18 anys (CFFT) i la dels menors d’edat (INS).

L’acte va prosseguir amb el lliurament d’un premi especial, també, que va sorgir de la voluntat del jurat de premiar el microrelat més popular en la categoria de majors de 18 anys. En aquesta ocasió, l’afortunat va ser un vell conegut d’aquest concurs, l’escriptor microrelataire Edgar Cotes (@EdgarCA97). Tampoc va poder assistir a la cerimònia, així que ens comprometem a fer-li arribar els regals.

Com sol ser habitual, es va començar per l’últim guardó, que corresponia a la Menció especial, que el jurat del

Arribant ja als premis principals, el guardó al Millor microrelat en la categoria de menors d’edat va anar a parar a mans de Jordi Sánchez (@JordiPeral), gironí i alumne de l’INS Carles Rahola, que no va poder assistir a l’acte. El biblionauta i professor del centre Enric Bassegoda li’n farà entrega.


I finalment, el premi al Millor microrelat en la categoria de majors de 18 anys va anar a parar a Arnau Domènech (@ArnauDomenec), de Vic, que va tenir la gentilesa de desplaçar-se fins a Figueres per rebre de mans de Daniel Genís el lot amb el munt de regals, gentilesa dels nostres amics i col·laboradors.

gastronòmica d’Ester Marcos, autora del receptari La cuina de la néta, que es va encarregar de repassar les mencions culinàries més interessants (i hilarants) en bona part dels àlbums dels gals irredempts. Magnífic i suculent!

Figueres serà friky o no serà

La cuina d’Astèrix… i Obèlix La nit va prosseguir amb l’habitual xerrada, que aquest any (després d’un seguit d’edicions en què la temàtica havia versat sobre aspectes més ciencia-ficcionals com els zombis, les sagues Star Wars i Star Trek o bé els viatges en el temps) es va centrar en el món del còmic. Concretament, en els personatges entranyables dels àlbums d’Uderzo i Gosciny Astèrix i Obèlix. I encara més concretament, en el tema del menjar. Va començar el professor Joan Manuel Soldevilla, contextualitzant magníficament l’aparició dels àlbums, el periple vital dels autors i, com no, interrelacionant els personatges amb els seus estimadíssims Tintín and company. A l’erudició magnífica del biblionauta Soldevilla la va seguir la no menys docta i entretingudíssima exposició

Uneix-t'hi!

sccff.cat

Combinació perfecta i entranyable, que va culminar en un pica-pica especialment preparat per a l’ocasió i amb un públic satisfet, per la xerrada i pel tiberi. Un any més, l’exit de participació en el concurs i d’assistència a l’acte ens du a certificar una evidència, concentrada en aquest crit de guerra, popularitzat pel biblionauta Jordi Casals en alguna de les seves presentacions, i que li manllevem: Figueres serà friky o no serà! Des del nostre web, només ens resta agrair a tothom la seva generositat. Moltes gràcies i fins l’any vinent. © El Biblionauta


CRÒNICA

Tercera edició del Girocòmic. El saló del còmic de Girona 15/10/2018

Aquest octubre de 2018 ha tingut lloc la tercera edició del Girocòmic La fira del còmic gironina, a més, enguany ha oficialitzat que també estava oberta al manga i a l’entreteniment en general com resava en el seu cartell; obra de Rafatert qui ha ofert un gran treball artístic però que personalment crec que no acaba d’encaixar amb la proposta degut al seu concepte (una batalla aèrea entre dos dracs que sobrevolen la capital) i una paleta de colors apagats. Potser per a una fira de temàtica medieval hauria estat idoni però aquí no l’acabo d’encaixar. També dir que l’artista ja compta amb obres més lligades purament al còmic (foteu-li un cop d’ull als seus artbooks, valen molt la pena) però que em satisfà que es reconegui a autors locals amb tant de talent.

Les dates escollides enguany, del 12 al 14 d’octubre, igual que l’any passat, han coincidit de nou amb les del Festival de Cinema Intenacional de Sitges; per cert, amb una de les edicions més reeixides dels últims anys. Tot això poc abans de les Fires de Sant Narcís, l’Acocollona’t i el Saló del manga de Barcelona. Sembla

que octubre està marcat al calendari com un Tourmalet per tots els culturalment dispersos que, de ben segur, arriben al Nadal amb les butxaques del revés. Un cop situats a les carpes de la Devesa annexes al Palau Firal, era hora d’entrar-hi. Però per fer-ho calia apoquinar 6 euros. No crec que sigui un preu excessiu, ni molt menys. Recordem que l’entrada als salons de temàtica similar a Barcelona costen quasi el doble (també val a dir que la proposta allà és molt major) i, alhora, és més econòmica que una entrada de cinema. El problema és quan la tarifa d’entrada no fa més que sumar-se a les compres allà realitzades i quasi inevitables. Per sort, et penjaven un braçalet per a poder entrar i sortir durant tota la jornada, a més de tenir a disposició un abonament i diferents descomptes. De 10 del matí a vuit del vespre, durant tres dies, ens vam trobar amb més de 70 expositors, aules, tallers, conferències, exhibicions, zona infantil, videojocs i un espai de gastronomia oriental. Només dedicant uns 10 minuts a cada stand, i obviant la resta de propostes, ja podies esgotar una jornada sencera. El marc, per cert, em sembla excel·lent. El que podia semblar desangelat (unes simples carpes blanques) s’ha convertit en un escenari més que encertat apostant per la fusta al terra i parets mòbils. A més, la distribució era ampla i permetia passejar sense embussos.

Només entrar hi havia una selecció d’autors que em va semblar molt encertada. Hi teníem il·lustradors, dibuixants de còmic i artistes de diferents àmbits relacionats exposant i venent les seves obres. La qualitat era força alta, els estils molt diferents i els preus molt assequibles. Aquesta aposta pel nou talent, o aquell


no tan reconegut, em sembla més que encertada i necessària. A més, s’ha de tenir molt present que aquests van passar-se desenes d’hores allà asseguts mostrant el seu art per tornar dilluns al seu lloc de treball a fitxar. Això és perseverança i el demés tonteries. Saltem als stands. Jocs de taula, figures, llibres, còmics, material de dibuix i tot tipus de marxandatge omplia taules i més taules des d’stands d’empreses virtuals que prenien corporitat a franquícies més que assentades o petits comerços especialitzats. Una varietat ben equilibrada amb productes d’allò més comercials i que pots trobar quasi a tot arreu fins a apostes més especialitzades que només pots aconseguir anant a aquest tipus de fires. Et falta un número concret d’una sèrie regular del teu personatge preferit de Marvel? Allà el podies trobar. Un pitet pel més petit de la casa amb una picada d’ullet a l’univers de Harry Potter? També. De sobres per remenar i triar durant hores. Però si el consumisme no és el teu hobby preferit tenies la oportunitat d’invertit el teu temps en aprendre nocions bàsiques de japonès, descobrir el lettering o els patufets de la casa fer les seves primeres passes dins el novè art, entre molts altres. Aquests tallers eren gratuïts, amb inscripció prèvia, i es realitzaven en el cor del recinte cosa que permetia tafanejar als assistents o tenir els infants controlats pels seus pares mentre feien un cop d’ull a la parada del costat.

Aquest any, però, el que no em va acabar de convèncer van ser les exposicions. Tot i que el contingut d’aquestes era excel·lents (treballs de l’Escola Joso o un recorregut per original de Bernet entre d’altres) el cert és que la seva distribució als extrems del recintes els restaven importància i a més eren reciclats de fires del còmic de Barcelona. El seu públic objectiu segurament ja les tenia vistes i el públic més generalista quasi ni s’assabentava de la seva presència.


L’aposta per les xerrades va ser un encert amb autèntics tòtems nacionals. Vaig tenir la oportunitat, per exemple, de prestar atenció uns minuts als consells de NikoChan a l’hora d’animar en flash o Oriol Estrada fent un repàs a la història de la Shonen Jump. Aquests dos exemples de dos especialistes en els seus respectius camps parlant de temes tan desconeguts per a bona part del públic són un exercici molt interessant per ampliar coneixements i de porta d’entrada a nous afeccionats.

I parlem ara d’autors convidats. Un bon grapat de dibuixants dels quals destaco la important presència femenina (Ana Oncina o Flavita Banana per exemple) i autors de caire internacional com Bernet (homenatjat en aquesta edició) o Salva Espin, dibuixant de Deadpool, que va acumular cues quilomètriques davant la seva taula per aconseguir una signatura. I no em puc oblidar d’en Dani Lagi, responsable del vlog Strip Marvel, gironí que ha acumulat una bona colla de seguidors a les xarxes i que ara presentava el seu primer llibre recorrent la història de Marvel Studios.

La part més lúdica de totes era l’escenari on vam poder gaudir d’exhibicions de ninjitsu, trucs de màgia o espectacles més otakus amb karaokes d’animes o cosplays. I just al costat, i ja rendits de donar tantes voltes, la zona de menjador amb un stand immens dedicat a la cuina oriental i amb preus força raonables. A més, just davant taules i bancs per aturar-se a fer el mos. Com queda palès, en tres dies dins aquell recinte, es van concentrar hores i hores d’entreteniment, ja sigui pels amants de la cultura de l’oci més artístic o per un desconeixedor absolut d’aquells temes. Els seus responsables han sabut anar perfeccionant la fira sabent trobar el seu lloc, diferenciant-se de la competència, apostant per un format més familiar. La distribució, la selecció d’stands i convidats, les exhibicions o l’ambientació en general convidaven a gastar sola de sabata passejant amunt i avall. Tenint en compte que la primera edició va ser força desangelada, dues edicions després crec que ja han aconseguit un nivell molt destacable. El camí seguit em sembla el correcte i sols falta polir alguns aspectes ja comentats i potser buscar la col·laboració de grans marques que acabin d’assentar el Girocòmic com un dels grans referents pels aficionats. Sigui com sigui, una aposta molt interessant que s’està consolidant i que amb temps i paciència pot arribar lluny. © Jacint Casademont

Tota la literatura fantàstica en català. A un sol clic cificat.cat


CRÒNICA

Acocollona't. Crònica d'una mort anunciada?

05/11/2018

Amb penes i treballs, el festival de cinema fantàstic i de terror de Girona encara aguanta Engegar segons quina activitat cultural potser no és del tot complicat; amb il·lusió i ganes pots treure nota i tot. Si a sobre hi ha un mínim de quòrum, tant entre els membres de l’organització com entre el públic assistent, per a qui de fet hauria d’estar pensada i dirigida la proposta, llavors l’èxit pot semblar cosa de nens. El problema arriba amb el temps, amb el desgast de les edicions posteriors, sobre les quals s’ha de perfilar, sí o sí, el tipus de festival que realment es vol acabar configurant i oferint. Qualsevol que hagi invertit alguns anys de la seva vida en aixecar un festival d’aquestes característiques, de pírriques condicions pressupostàries, de les d’un cordill i una capsa d’espardenyes, sabrà de què parlo. Després de vuit edicions, l’Acocollona’t fa uns quants anys que es troba estancat en aquest punt pantanós on la manca d’ambició i responsabilitat, tant per part de l’organització com sobretot de la ciutat, comencen a passar factura.

Llums i ombres Muntar un festival de curtmetratges i ja està, un festival de curts més, no va ser mai l’objectiu final del projecte: l’objectiu era posar les bases per crear un festival de cinema de gènere fonamentat inicialment en els curts, sí, però que amb la celebració de noves i futuribles edicions havien d’acabar focalitzant el seu protagonisme en la presentació i exhibició d’òperes primes en format llargmetratge. I més, tenint en compte la pràcticament nul·la rellevància que es dóna a aquest tipus de creacions, sobretot a les catalanes, en el panorama de festivals patris si no vénen apadrinades des dels habituals, i de vegades sectaris, àmbits de la producció audiovisual de la capital. Quan l’Ajuntament de Girona encara comptava amb el lideratge de l’alcalde entre alcaldes Carles Puigdemont, amb la regidoria de cultura també atribuïda a càrrec seu -cal no oblidar-ho-, mai es va voler escoltar o valorar de manera seriosa i respectuosa el projecte de festival que des de l’Acocollona’t es tenia pensat per a desenvolupar a la ciutat. El fet que des del consistori es preferís


recolzar abans altres tipus de propostes més després de vuit edicions, la fórmula s’ha tornat del tot mediàtiques però alhora efímeres i poc reeixides explica insuficient. Enguany, no sense suor i alguna llàgrima la innata i nefasta política cultural convergent de s’ha completat una edició de circumstàncies, amb prioritzar les subvencions allà on se’n puguin treure activitats bàsiques i un pressupost mínim per a cobrir-les boniques fotografies i reconèixer -això que no falti- la resultants. Qui vulgui, creativitat dels seus principals El palmarès també sabrà a què em creadors participants. I és que, refereixo. ¿de què serveix omplir-se la D’entre la trentena de propostes projectades a la sessió oficial, n’ha sortit vencedora el curt Condamned, d’Octavi Espuga, del boca dient que ets el degà dels qual el jurat ha valorat “la seva versatilitat a l’hora de transmetre festivals a Catalunya si no Justament aquí, la foscor, la por i una història gòtica rodada amb una excel·lent reconeixes a qui toca com toca? l’Acocollona’t va quedar fotografia i unes meravelloses il·lustracions”. tocat de mort i des de llavors ha deambulat en El segon premi ha estat per a Nen amagat, de Pol Rodríguez, Orfe d’un projecte i un suport les edicions posteriors que en aquest cas destaca per la interpretació dels actors i la econòmic i institucional clars, el (aquests tres últims anys, qualitat del film en general. El premi del públic ha estat per a futur del festival Acocollona’t si fa no fa) com una ànima Amor d’ultratomba, de Lluís Robirola, i el premi al millor curt sembla més incert que mai, en pena, subsistint gràcies gironí, per a Hug, de Toni O. Prats. totalment condicionat a les ganes als automatismes Pel que fa a la cinquena edició de l’Acocoexprés, el concurs de que els seus devots impulsors, generats durant els curts fets en 24 hores de l’Acocollona’t, el considerat millor curt això sí, els que encara aguanten primers anys, a ha estat Playtime, de Paul Jones. i se l’estimen com els que més, hi l’incansable esforç dels puguin i hi vulguin dedicar lluitant seus equips i col·laboradors, a l’almoina municipal, a la contra tots els obstacles de sempre. Quan passes tants incòmoda col·laboració d’algun equipament públic que anys treballant així, si no aixeques la vista i prens encara avui veu el festival com una cosa molesta sense consciència del que hi ha, del que tens al davant, pots possibilitats de res, a la comprensió d’algun empresari acabar escrivint la crònica d’una mort anunciada sense exhibidor rondinaire però generós, i sobretot a la ni adonar-te’n. De treballar per amor a l’art a treballar per constància del públic gironí que, val a dir-ho, any rere la mort de l’art hi ha només una passa. Paraula any, omple fidelment les sessions, la gran majoria d’acocomaníac. programades durant el complicat i festiu context de les Fires de Sant Narcís. Malgrat aquesta perseverança, © Un acocomaníac


CRÒNICA

Figueres Galàctica IV: Cimmeria is coming!

11/11/2018

Figueres té un problema. O més ben dit, molts problemes Fou el 2015 quan el programa radiofònic Ningú no és perfecte va decidir celebrar el retorn a les grans pantalles de la saga Star Wars gravant un programa especial a La Cate de Figueres. L’estrena d’El despertar de la força era un excel·lent motiu, no només per obrir les portes al públic empordanès per gaudir de la realització del programa en directe, sinó que a més era una bona excusa per dinamitzar la ciutat. Fou així com una part dels col·laboradors del magazine cinèfil i serièfil van decidir ajuntar forces amb figuerencs, entitats i comerços culturalment dispersos per tirar endavant diferents activitats per acompanyar l’esdeveniment. El que en un principi era una jornada amb tallers i xerrades va acabar convertint-se en un bola de neu que va ocupar tota una setmana del calendari, farcida de diferents accions gratuïtes i obertes a un target molt ampli.

La resposta favorable dels veïns va impulsar als seus responsables a constituir-se com a associació, batejantse com a Oci Ficció, convertint en una cita annual aquelles jornades i a més començar a treballar en nous projectes (rol en viu, xerrades, trobades…). És així com

la Figueres Galàctica va anar acumulant edicions temàtiques (com la cultura japonesa o la robòtica dins el camp de la ciència ficció) alhora que s’anava treballant el seu format per adaptar-se a la seva audiència amb més efectivitat. Aquest 2018 s’ha realitzat la seva quarta edició amb el marc del sub-gènere fantàstic d’espasa i bruixeria, com ja deixa clar el seu subtítol de Cimmeria is coming. En aquesta ocasió, l'organització ha decidit reduir les jornades a un cap de setmana de tres dies; concretament del 9 a l’11 de novembre. Com ha sigut habitual, totes les propostes gratuïtes i amb un públic potencial d’ampli aspectre. El primer dia, i com sol ser ja tradició, l’acció començà a l’Espai Jove de l’Alt Empordà, on es va poder gaudir de demostracions i partides de jocs de taula, rol i miniatures ambientats en universos lligats a bàrbars, dracs i bruixeria. Entre d’altres jocs, es va poder participar en campanyes de El resurgir del dragón o Pathfinder, dos clàssics que van atreure a no pocs amants i curiosos, aconseguint omplint la sala principal de l’entitat.

Dissabte i diumenge, però, van ser els plats forts de l’edició d’enguany. De nou amb la col·laboració del Casino Menestral de Figueres van ocupar-ne la seva seu (encara en procés de remodelació) per emplaçar-hi un mercat dedicat a la cultura de gènere fantàstic com en ocasions passades però en un format reduït. Tot i això, podíem trobar-hi stands dedicats a diferents articles, tant marxandatges com samarretes i figures o llibres i còmics. A més, el camp artístic també va ser-hi


present amb roba i complements artesanals, o la presència de diferents il·lustradors amb les seves obres.

No em puc oblidar de mencionar l’artist corner on va serhi present Blas Gallego, portadista de còmics Marvel de Conan el bàrbar, que tenia a la venta alguns dels seus originals i a més obsequiava a tothom qui volgués escoltar les seves anècdotes personals. Una llegenda de quasi 80 anys que va veure com se li obrien les seves fronteres de les editorials més importants del còmic per arribar a cotes impensables per a la majoria de mortals. També gaudí de molt d’èxit l’apartat dedicat als jocs de taula que van mantenir una assistència constants durant tot el dia. El hall també disposava d’un photocall, realment espectacular, on els assistents podien fotografiar-se al costat d’una casa de hòbbit, ser el protagonista de tortures medievals, ocupar l’escriptori d’un nigromant o, la cirereta del pastís, asseure’s al Tro de Ferro de Joc de trons. Per fer-s’hi una foto, en algunes ocasions (ho vaig patir a les meves pròpies cames) es van formar cues d’una dotzena de persones.

Mentre el mercat seguia el seu ritme, a la sala del costat, decorada amb una exposició de cartells cinematogràfics de la col·lecció personal de Lluís Benejam, es van realitzar diferents actes, com la projecció de la web sèrie Crónicas Drakonianas de la més que coneguda companyia Drakònia o el concurs de cosplay que no pot faltar mai en aquest tipus de convencions. El cartell de convidats va ser excel·lent. Oscar Neiras, de la delegació barcelonina de la Societat Tolkien Espanyola, va fer un repàs a les armes aparegudes a l’obra d’El Senyor dels Anells; Jordi Ojeda ens va parlar de la ciència de Joc de Trons i repetí de nou amb una selecció de les diferents adaptacions que ha obtingut Conan el bàrbar; Núria Mediavilla, una de les veus del món del doblatge més reconegudes i respectades, va explicar el secret d’aquest ofici, a vegades menystingut, però que ha marcat a no poques generacions; i acabant amb Francisco Javier Millán qui explicà com el cinema i la televisió han tractat el gènere de l’espasa i la bruixeria. Com es pot veure, el cartell de conferenciants era d’alta volada, tots experts reconeguts en els seus camps i que perfectament podrien formar part d’un esdeveniment a nivell estatal. Diumenge al vespre van finalitzar les jornades amb un regust agredolç. El cert és que aquesta edició ha fet un pas endavant en el seu contingut amb una participació de convidats d’alt nivell, ubicant-se al bell mig de la ciutat, facilitant així el seu accés als veïns i convertint en més fàcil la seva assistència al concentrar les activitats en no més de tres dies. Però, per altra banda, sembla que la ciutat no acaba d’entendre i sentir-se partícip d’aquesta proposta. És ben sabut que els figuerencs són fets d’una pasta especial i, moltes vegades, els costa obrir-se a nous conceptes. Tot i que l’afluència va ser acceptable queda a l’aire la sensació que amb el contingut presentat la resposta del públic hauria d’haver sigut major. És que no hi ha prou target potencial a la ciutat o bé a aquests els costa moure’s? Sigui com sigui, l’esforç per part dels seus responsables espera guanyar-se la confiança del seus veïns costi el que costi i, això, s’ha de valorar. Esperem que segueixi evolucionant i que acabi convertint-se en un cita imprescindible més enllà de les fronteres de la vila. © Jacint Casademont


CRÒNICA

III Jornades de Ciència-Ficció i Terror de Girona. Stephen King

01/12/2018 Stephen King és un dels autors més populars de finals del Segle XX i principis del XXI. És quasi impossible preguntar per novel·listes de gènere de terror i que no aparegui el seu nom. A més de les ventes milionàries de les seves obres en paper, les seves adaptacions a la gran i petita pantalla van convertir aquest senyor de Maine amb ulleres de cul de got en tota una figura pop. Mentre a tot el món la seva figura ha anat evolucionant, passant de ser una màquina de bestsellers a començar a ser respectat pel cercles de l’alta cultura, a Catalunya se l’ha obviat constantment. No només a ell, però. A casa nostra el terror imprès ha sigut menystingut i només s’ha prestat atenció als intocables clàssics (Dràcula, Frankenstein; pocs més) i destacant puntualment les virtuts d’alguns relataires patris que s’endinsen de manera esporàdica en aquest camp. Si Laertes, amb la seva col·lecció l’Arcà, va fer un primer tempteig per als lectors catalans al Sr. King durant els 80s, sembla que ara dues editorials volen reprendre’n el fil, com són Males Herbes i l’Altra Editorial. Si a això hi sumem els remakes de It al cinema (convertida en tot un blockbuster) i la sèrie apadrinada per J. J. Abrams, Castle Rock, ja anava essent hora de dedicar un petit i sentit homenatge al creador del malson més popular dels nostres temps.

Oci Ficció i Ningú No És Perfecte ajuntaren forces de nou per realitzar les III jornades de ciència ficció i de terror de Girona, dedicades al responsable de La Torre Oscura o Misery. De nou, l’emplaçament i col·laboració de la Biblioteca Carles Rahola van convertir-se en el marc ideal per aquest esdeveniment.

Ens trobem davant de tres dies on Stephen King va lluir no només pels seus textos sinó, a més, fent-nos entendre que forma part de les nostres vides ni que sigui col·lateralment. Tot s’inicià el dijous 29 de novembre amb un club de lectura especial posant en solfa la novel·la El Resplandor, una gran desconeguda que viu sempre a l’ombra de la seva adaptació a càrrec


d’Stanley Kubrick que també es projectà l’endemà mateix amb un èxit massiu d’assistència. Una hora abans, i per anar escalfant l’ambient, es presentà Here’s Johnny! Las pesadillas de Stephen King Vol. 1 amb la presència del seu autor. Es tracta d’un recorregut per la primera dècada de producció prosística de l’escriptor. Amb aquest combo guanyador el divendres arribà a la seva fi amb gran èxit per dur-nos al dissabte 1 de desembre, farcit d’activitats per a tot tipus de públic. De bon matí, els presents pogueren gaudir d’un scape room (237!) especial a càrrec d’Elena Pons ambientat a la famosa habitació de l’Hotel Overlook. A la zona lúdica, els més menuts pogueren maquillar-se per tal d’horroritzar als seus progenitors gràcies als efectes especials pràctics de Mireia Blasco i els adults, per la seva banda, jugar a la demo del joc de taula de The Walking Dead cortesía de 2 Tomatoes Games. Al migdia, a l’Auditori Gran de l’edifici, es donà la benvinguda a Ramon Mas de l’Editorial Males Herbes per explicar els secrets de l’autor de Cujo; des del seu complex univers als aspectes més personals. Després d’una pausa per fer un mos, s’inicià la tarda de nou amb crispetes per recuperar el clàssic Stand By Me de Rob Reiner, un dels relats de King millor adaptats al cinema. Acabat el bany de nostàlgia, era el moment de The Lolita’s Sisters, que van interpretar diferents temes de dècades passades vestides per a l’ocasió com a reines del ball de final de curs ensanguinolades en clar homenatge a la nostra estimada Carrie. I la cirereta del pastís i final de festa fou la gravació amb públic present del programa especial del Ningú no és perfecte amb una tertúlia d’opinió sobre les més destacades pel·lícules

que van lluir al seu cartell el nom del lletraferit més terrorífic i estimat dels nostres temps.

Aquesta tercera edició de les jornades de ciència ficció i terror de Girona va repetir l’esquema exitós de les anteriors. Val a dir que la seva proposta es desmarca d’altres que aposten per a un públic fan service i massiu i en canvi aquí es busca apropar-se a un públic més selecte i reflexiu en les temàtiques tractades. Tot i això, ha sabut connectar, aquest vegada també, molt bé amb el seu target. La selecció dels convidats, activitats i projeccions van ser acurades, més encara tenint en compte que estaven allotjades dins la biblioteca més gran i destacada de les comarques gironines. Que a més s’escollís un escriptor com a centre temàtic d’enguany, no pot fer més que consolidar aquesta proposta com a singular alhora que encertada a la qual li espera un futur prometedor. © Jacint Casademont

Cinema, còmics i sèries al podcast del "Ningú no és perfecte"


ENTREVISTA

Pep Prieto: “Tenim molts gironins amants del fantàstic, i però això l’apocalipsi és part indissoluble del nostre imaginari” 29/11/2018 EL BIBLIONAUTA: A quin gènere pertany, Carnada? Apocalipsi zombi? Terror? Crítica política? PEP PRIETO: Doncs una mica de cada. És un apocalipsi zombi, sí, i té molts elements de terror, però també tendeix molt a la comèdia absurda i hi ha molta crítica política. De fet, que no formés part de cap gènere definit era un dels objectius de la novel·la, sobretot perquè em sembla que el fantàstic modern defuig qualsevol etiqueta i flirteja constantment amb altres tons i registres. EB: Indubtablement, però, al darrere de Carnada hi ha molta "realitat d'un moment concret". Em refereixo a què des de la pròpia coberta i fins a la crítica als polítics i als propis mitjans que fas al llibre, l'ambient del Procés, de la Catalunya dels últims dos o tres anys, sobrevola la novel·la, i que seria difícil d'encabir-ne l'argument en un altre moment històric. Ho veus així? Vas serne conscient?

PEP PRIETO

Afortunadament, tot això hi ha estat sempre i hi serà, malgrat el Procés. EB: La teva tasca de periodista i comunicador, en quina mesura afecta la teva literatura? La mirada crítica és un "defecte" professional?

Pep Prieto (Girona, 1976) és escriptor i crític de cinema. Col·laborador habitual del Museu del Cinema de Girona, on coordina un cicle de cinefòrums i imparteix cursos de crítica, escriu regularment al Diari de Girona. Parla de sèries de televisió a «El Món a RAC1» i al programa «Àrtic», de Barcelona Televisió. És autor de les novel·les La disfressa de l’indigent (finalista del premi Just Manuel Casero), Mala premsa, La teoria de l’imbècil, Els Llunàtics i Carnada, i del llibre de contes Castells Humans.

PP: Carnada està escrita molt a l’inici del Procés, i els fets que explica hi tenen poc a veure. Volia que la història funcionés més com una metàfora de la corrupció i de l’escletxa que separa la ciutadania dels seus representants polítics. Però no hi ha dubte que el temps que ha trigat a publicar-se ha fet que ara es pugui veure com un contrapunt del moment polític dels darrers anys. Crec que la història sí que podria funcionar en qualsevol altre moment històric, perquè al final tracta de conflictes prou universals: la relació entre periodisme i política, que és un dels temes de la novel·la, s’hi descriu d’una manera que es pot entendre perfectament fora de Catalunya. I pel que fa a la coberta de l’Àlex Santaló, ens agradava la idea d’esquitxar d’irreverència tot el que tingués a veure amb la idiosincràsia catalana, des dels seus espais emblemàtics fins al seu imaginari popular.

PP: Sí que ho és, sí. M’agrada escriure del que conec, d’allò que forma part de la meva quotidianitat, i per això introdueixo elements sobrenaturals en contextos que juguen amb la proximitat. La meva realitat professional ha estat durant molts anys la del periodisme polític i la de la comunicació en molts àmbits, i això es reflecteix en el que escric, sigui sobre zombies, superherois o indigents. Carnada en concret va néixer gairebé com una broma privada. La vaig escriure durant un estiu per enviar-la a la gent del meu entorn, però em vaig trobar amb la sorpresa que tothom responia positivament al text. Per això vaig acabar treballant-la més i decidint-me per publicar-la. El fet que s’hi vegi la meva realitat professional té l’evident conseqüència que el lector pot pensar que el llibre té molts trets autobiogràfics. I és cert, però vull deixar clar que cap zombie ha resultat ferit durant l’elaboració d’aquesta novel·la.

EB: El sentit de l'humor també té un paper important no només en la teva novel·la, sinó en bona part de la literatura catalana de gènere fantàstic i de terror? A què és degut? Tant costa de prendre's seriosament el gènere? PP: Crec que és bo que passi, perquè a qualsevol gènere li va molt bé una aturada eventual per riure’s d’ell mateix. És una qüestió generacional, la majoria d’autors que fem humor a partir del fantàstic i el terror portem anys i panys degustant el gènere, i ens sentim preparats per fer humor d’allò que estimem. I també té a veure amb la seva pròpia evolució audiovisual, perquè tenim nombroses pel·lícules i sèries que introdueixen elements


còmics a patrons que semblaven inalterables. En el meu cas, Carnada se m’acut mirant Shaun of the dead d’Edgar Wright. Fixa’t que és una paròdia, sí, però al mateix temps és una de les millors pel·lícules de zombies que s’han fet. Fer humor també és prendre’s seriosament el gènere, perquè la vida tendeix a l’absurd i a les situacions còmiques. Per tant, és lògic que el fantàstic i el terror també ho reflecteixin. EB: Què ens passa als gironins, que no parem d'imaginar-nos la fi del món, i de la pitjor manera? Penso, per exemple, en La fi del món a Girona, un llibre clàssic de Joaquim Ruyra, o en un altre de molt més actual i amb el qual el teu coincideix en alguns aspectes, com és El crit de les ultracoses, del figuerenc Callahan Ruiz, o fins i tot amb un autoeditat com Podrits, de Josep O. Granés. PP: És que la fi del món dóna per molt, i justament crec que en temps de convulsió política o social, la nostra realitat s’omple de connotacions apocalíptiques. És, com deia, un tema generacional, i també la consciència que poques coses basculen tant entre el drama i l’absurd. Que hi hagi tants autors gironins que l’imaginen literàriament deu tenir a veure amb la pròpia configuració de les societats gironines: hem crescut en un lloc que té un punt d’oasi, però a la vegada ha estat escenari d’històries absolutament tèrboles i molt tronades. S’hi viu molt bé, però també tenim casos criminals que posen els pèls de punta. I no oblidem que tenim el far de la fi del món, un museu del cinema únic i un activisme cultural de primer nivell. Tenim molts gironins amants del fantàstic, i però aixó l’apocalipsi és part indissoluble del nostre imaginari. EB: Sovint, quan es fa referència a l'estil d'escriptors com Marc Pastor, molt marcats pel mitjà audiovisual, es diu que tenen una manera d'escriure

cinematogràfica. Què creus que vol dir la gent que diu això? Llegint Carnada, un lector també podria tenir aquesta impressió, de tu? Fins a quin punt influeix el cinema i la TV en la teva manera d'escriure? PP: La gent que diu això es deu referir a què es tracta d’una literatura fàcil de projectar en imatges, o també perquè els temes que tractem són molt coincidents amb el que veiem en cinema i televisió. Sí, llegint Carnada es pot tenir aquesta impressió de mi. És més, espero que es tingui, perquè és molt buscada. El cinema i la televisió m’influeixen moltíssim perquè són els meus pilars referencials, i per tant és molt lògic que la meva escriptura en sigui conseqüència. Aquesta manera d'escriure em sembla filla del seu temps, i és el resultat d’una dialèctica que té molt a veure amb la intimitat de l’autor. Formo part d’una generació que s’ha format culturalment amb el còmic i un estil de cinema que ha definit tota la narrativa posterior, també la literària, i hi ha molts autors que creem un vincle molt estret entre aquests referents audiovisuals i la configuració emocional de les nostres històries. I no només es veu en la manera d’escriure, sinó també en la pròpia concepció formal dels llibres. A Carnada he arribat al punt d’encapçalar cada capítol amb el títol d’una pel·lícula, i m’atreviria a dir que cada dos paràgrafs hi ha una referència directa o indirecta al cinema o la televisió. EB: Ara que parlo de Marc Pastor: has llegit L'any de la plaga? I la pel·lícula, l'has vista? Què et semblen, l'una i l'altra? PP: No he vist la pel·lícula, però sí que he llegit la novel·la. En soc molt fan, i em sembla un llibre clau per entendre el moment actual del gènere a casa nostra. Tota l’obra del Marc em sembla fonamental perquè ha sabut explorar com pocs el que hi ha de literari en els


nostres imaginaris, per propers que siguin, i el seu estil cada vegada és més complex i atrevit.

EB: Ens podries avançar com es titula i de què va la teva història inclosa en aquesta antologia?

EB: T'estàs encasellant com a autor de terror? Ho dic perquè recentment has participat en la tercera edició del Torrebesses tremola, tot un "experiment social". De fet, en els Premis Ictineu d'aquest any en Jordi de Manuel ha guanyat en la categoria de millor conte en català amb un relat inclòs en la segona edició d'aquest certamen. Explica'ns en què consisteix, com t'hi vas veure involucrat i amb quins altres autors vas compartir l'experiència?

PP: Encara no té títol, però el que sí puc avançar és que tractarà les conseqüències de refiar-se en excés del que ens ensenyen les xarxes socials de la vida dels altres. Actualment hi ha poques coses més terrorífiques que això que anomenem “missatge privat”.

PP: No em sento encasellat, però vaja, si se m’ha de relacionar amb el gènere per sempre més tampoc ho veig cap drama, al contrari. Torrebesses Tremola consisteix a tancar quatre escriptores i escriptors en un castell d’aquest poble, i que d’aquesta experiència en sorgeixin quatre relats que es publiquen al cap d’uns mesos. Érem l’Andrea Jofre, l’Adrià Pujol, l’Alexandra Cadrat i jo mateix. Hi vaig acabar involucrat perquè el responsable del certamen, el Bernat Ruiz, va considerar que hi havia de ser, i em veig en disposició d’afirmar que encara no se n’ha penedit, la qual cosa té molt mèrit. Va ser una experiència fantàstica, mai millor dit.

PP: En breu reeditaré amb Apostroph una novel·la fantàstica que vaig publicar el 2011, La teoria de l’imbècil, sobre un periodista que descobreix que tot el que escriu es fa realitat. A més a més, la propera primavera publicaré un assaig sobre pel·lícules de viatges en el temps, dins la col·lecció Filmografías Esenciales de la UOC. I ja treballo en la propera novel·la, que vol ser una relectura una mica particular de del mite de l’home del sac.

EB: Alguna cosa de gènere en què estiguis treballant (més enllà d'aquesta del Torrebesses) i que ens vulguis/puguis comentar?

© El Biblionauta


ARTICLE

Són Carles Fages de Climent i M. Àngels Anglada autors fantàstics?* 25/10/2018 Fantàstics ho són. Però i de gènere fantàstic? El vent del nord, que els empordanesos patim amb més o menys resignació, sabem que és capaç d'alterar els estats mentals de les persones de manera terrible. Allà queda com a monument aquell poema èpico-festiu de Fages amb dibuixos de Salvador Dalí (duet magnífic de friquerencs entramuntanats) La balada del sabater d'Ordis, protagonitzada precisament per un boig que pretén dirigir la Tramuntana amb una canya com si fos un director d'orquestra. Sigui per influència de la Tramuntana o no, el fet és que a l'Empordà podem comptar un bon grapat d'il·lustres "friquis". Salvador Dalí, Narcís Monturiol... I a mig camí de tots dos, el poeta de Figueres Carles Fages de Climent i l'escriptora vigatana, però figuerenca d'adopció, Maria Àngels Anglada. Tots dos escriptors reconeguts avui dia en les nostres lletres, però no precisament per la seva condició d'autors de gènere fantàstic. És precisament aquí on s'ha d'inserir aquest escrit. En l'intent de reivindicar la faceta més fantàstica de dos autors encasellats des de sempre en les files de la militant literatura realista.

Carles Fages de Climent Fages ha contribuït a la mitificació literària de la comarca, tot prenent l'Empordà, la tramuntana i la seva gent com a temàtica bàsica de la seva literatura, i els ha fet universals. És el cas del Sabater d'Ordis, que segons Eugeni d'Ors és un heroi equiparable al Quixot de Cervantes. També és en bona mesura gràcies a Fages, que va contribuir decisivament a conferir determinades atribucions a certs pobles, que avui dia tenim el poble de Llers per terra de bruixes o Vila-sacra per la capital del món. És precisament d'aquest petit text que vull parlar. "Ucronia" és un neologisme que vol dir "en cap temps", "mai", seguint el model d'utopia. És un terme encunyat pel filòsof positivista francès del segle XIX Charles Renouvier, que la definia com "la utopia en el temps". La ucronia presenta una història alternativa amb trames que transcorren en un món amb una història passada diferent de la real a partir d'un esdeveniment determinat.

Són ben famoses algunes ucronies literàries, com ara L'home que va venir massa aviat de Poul Anderson; Up the line de Robert Silverberg o potser la més famosa, L'home en el castell, de Philip K. Dick. A cada país han aparegut temes recurrents per a aquest tipus d'històries, reescrivint fets històrics considerats crítics amb resultats diferents. Per exemple, a Espanya han aparegut tot d'històries sobre diferents resultats de la Guerra Civil, a Itàlia amb una evolució diferent del feixisme i la Segona Guerra Mundial, als Estats Units amb els confederats guanyant la Guerra de Secessió, etc. També a Catalunya hem tingut algunes ucronies, com Paraules d'Opòton el Vell (1968), d'Avel·lí ArtísGener o la recent Els ambaixadors (2014) d'Albert Villaró. A totes les històries hi ha sempre un moment clau en el qual la ficció es separa de la realitat. És el que es coneix com el "moment de divergència". Doncs bé, és exactament això també el que ens proposa Carles Fages de Climent a Vilasacra, capital del món, text publicat per editorial Pérgamo el 1967 i que trasllada la conferència pronunciada per Fages al Casino Menestral el 4 de febrer de 1956, amb un pròleg d'Alexandre Deulofeu i tres dibuixos de Joaquim Bec de Careda. I si els catalans no haguéssim perdut la batalla de Muret, l'any 1213, contra les tropes de Simó de Montfort? No val la pena entrar a discutir sobre els motius de la derrota, bàsicament perquè no deixen en gaire bon lloc al rei català. El resultat va ser inapel·lable: derrota dolorosa dels catalans i fi del somni expansionista de la Corona argonesa. Vila-sacra, capital del món fabula amb la idea que els catalans van vèncer aquesta batalla, de tal manera que es van expansionar cap al nord, ocupant tot el sud del que avui és França. I, per tant, doblant Pirineus enllà l'extensió del territori de l'actual Principat. Atenent a aquest fet, Fages especula amb la idea que Barcelona ja no figurés en el lloc geoestratègic més adequat per a ésser el cap i casal d'aquest imperi, el més poderós del món (almenys del món conegut aleshores) lloc que hauria correspost, lògicament, a Vilasacra. A partir d'aquest moment, tot és transmutat i la realitat que


coneixem queda substituïda per una altra realitat alternativa, digne de les fabulacions més fantàshistòriques i atrevides de Jordi Bilbeny.

Maria Àngels Anglada L'Anglada, un altre escriptor de pedra picada, també ha donat les seves passes en el gènere fantàstic. Des d'un punt de vista estrictament literari, podríem dir que la seva producció novel·lística, iniciada a finals dels anys '70, pivota al voltant de 5 nuclis temàtics essencials: en primer lloc, l'amor pel món clàssic; en segon lloc, l'interès pel paper de la dona en la societat i, sobretot, de la dona escriptora; tercerament, el compromís social; en el quart, l'interès per la denominada literatura per a infants i joves, i, en cinquè i últim, la seva militància en l'independentisme, de la qual mai es va amagar. Potser sigui precisament aquí on cal situar "L'empelt", un relat crític i fins a cert punt incòmode escrit el novembre de 1980, i que quan va aparèixer publicat per primer cop, a la revista del Patronat d’Estudis Osonencs Ausa, ja va suscitar alguns comentaris que el van acusar de massa atrevit. Una distopia, o antiutopia, és una utopia negativa on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, que anem cap a una societat opressiva, totalitària o indesitjable. Els textos distòpics sorgeixen com obres d'advertiment, o com a sàtires, que mostren les tendències actuals extrapolades en finals apocalíptics. Per a distingir-la de la ucronia, podem dir que si aquella alterava un fet del passat per bastir un futur alternatiu, aquesta s'imagina un futur possible partint dels senyals del nostre present. Per exemple, algunes distopies de la primera meitat del segle XX advertien dels perills del feixisme, del comunisme, del control social o de les societats totalitàries en general. La literatura universal ha donat distopies magnífiques: Un món feliç de Huxley, 1984 d'Orwell, Nosaltres de Zamiatin o, és clar, Fahrenheit 451 de Ray Bradbury en serien les més famoses. Catalunya tampoc n'és l'excepció: ja una de les primeres novel·les de ciènciaficció, de l'any 1912, Homes artificials, justament n'és una. L'argument de "L'empelt", partit en tres parts, a mode de dietari, és el de la mort de la llengua catalana. L'autora fabula amb una idea que ha planat com una espasa de Damocles damunt del català des dels anys de la

transició, i situa l'acció de bona part del relat en un futur proper, que precisament és el nostre present immediat, en el qual resulta que el català és una llengua gairebé tan morta com el dàlmata. Segurament no ha passat mai més en la història de la humanitat que puguem fixar de manera tan exacta la defunció d'una llengua com en el cas del dàlmata, llengua romànica que es va parlar fins a finals del XIX a les costes de Croàcia. Això és així perquè tenim coneixement exacte del moment en què morí el seu últim parlant: aquest fou Tuone Udaina, finat a dos quarts de set (no sabem si del matí o del vespre) del 10 de juny de 1898. Aquest és el precedent real. El moment que pren Anglada com el de l'arrencada del seu conte. Els altres dos episodis o talls narratius de "L'empelt" ocorren ja en el futur, en aquella distopia imminent que Anglada situava a la primera meitat del segle XXI, és a dir, just ara. Després d'una tempesta d'autoritarisme a Europa, explica, ve una època de calma i floriment de les nacions oprimides, però, ai las, Catalunya sembla haver fet tard, ja que el català agonitza. En la seva distopia, Anglada, filòloga, presenta com a heroi del seu conte un filòleg, capaç de sacrificar-ho tot per salvar el llegat de l'últim parlant d'aquesta llengua, el pastor Jordi, que no és pas figuerenc sinó de la Terra Alta.

Bon vent i barca nova De totes dues obres fictícies, la de Fages i la de l'Anglada, resulta destacable un últim aspecte, encara: en els seus finals hi podem llegir una crida, una proclama, a estar alerta. El temps, la matèria amb què ambdós autors fabulen, poden ser propicis per a les aspiracions nacionals dels catalans, semblen dir-nos, i cal no deixar escapar l'ocasió, si tingués lloc. Fages, al final de Vila-sacra, capital del mon, ens exhorta a estar alerta per quan s'esdevingui un altre moment històric clau com el de Muret, i no desaprofitar el bon vent aquest cop, per prendre una barca nova. També les últimes paraules de "L'empelt", amb aquell filo-logos estranger perfectament integrat en la vida catalana i compromès amb la causa de salvar la nostra llengua, semblen deixar a les nostres mans (o més ben dit a la nostra boca), lectors i parlants del seu futur, la vida i la mort de la llengua catalana. © Daniel Genís * Article confeccionat a partir de la xerrada impartida el 25/10/2018 a la Convenció Soc friky soc cultura de Figueres.


Autors SERGI G. OSET Barcelona, 1972. És l'autor dels reculls de microrelats i microficcions Paràsits mentals (2012), El último vuelo del Microraptor (2015) i Hipermatrònic, l'hiperbreu que va sorgir de l'espai profund (2016), i coautor de Malsons de gat (2016), recull de relats escrits a sis mans. Les seves narracions han aparegut en una quarantena de llibres conjunts, antologies com Relatos Marranos (2015), Catalunya mítica (2015), Aparecidos (2016), Històries de les Terres Albes i altres narracions fantàstiques (2016) i en revistes com Plesiosaurio, Lemuria, Catarsi o Quimera.

EDGAR COTES Balaguer, 1997. Estudia Traducció i Interpretació d'anglès i japonès a la Universitat Autònoma de Barcelona. Escriu des de molt jovenet. Els gèneres policíac i fantàstic són la seva debilitat. Es decanta per la literatura breu, els contes i les microficcions, tot i que no descarta escriure alguna cosa més llarga algun dia. Ha publicat relats en antologies com El cicle de la vida (2014), Cryptonomicon VII (2015) i Bestiari (2017). Els híbrids minvants (2017) és el seu primer llibre en solitari, una antologia de microrelats.

MONTSERRAT SEGURA Barcelona, 1964. Ha fet estudis de llengua alemanya i llengua i literatura catalana. Llibretera a la llibreria Antaviana de Figueres, correctora al Setmanari Hora Nova, redactora i col·laboradora de la revista Mira'm i compromesa amb d'altres publicacions culturals. Ha publicat diversos contes al Setmanari de l'Alt Empordà i és autora de les novel·les La reina faraó (2014), El quadern d'Osiris i El contracte Wong (2017), entre d'altres. Aquesta última li va valdre el Premi Joaquim Ruyra de Narrativa - Premis Recvll 2017.

JORDI LLAVORÉ Barcelona, 1981. Llicenciat en Filologia Hispànica i en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. La seva vida acadèmica, laboral i ociosa està sempre poblada de literatura (fantàstica i no tan fantàstica) i, de tant en tant, n'escriu i tot. És autor de diversos relats i microrelats, publicats en diverses antologies. També ha publicat el recull de microrelats de temàtica zombi 99.z (2012). Recentment ha arribat a la conclusió que el millor és escriure en la llengua amb què es pensa, parla i estima.

JORDI DAUSÀ Cassà de la Selva, 1977. És mestre, boxejador inconstant, blocaire i escriptor. A estones col·labora amb diferents mitjans. És autor de Manual de supervivència (2010), Nits de matapobres (2015) i Lèmmings (2018), entre d'altres. També alguns dels seus relats han estat publicats en diferents antologies. "Diari d'una mestra de poble", el relat inclòs en aquest número de El Biblionauta, és una de les poques incursions que ha fet en un gènere que ha consumit durant tota la vida, i del qual es considera deutor a tots nivells.

HUGO CAMACHO Barcelona, 1980. Llicenciat en filologia anglesa, traductor i dissenyador, també ha estat actor, administrador en un magatzem de mercaderies perilloses i militant en bandes de punk. Últimament escriu ficció especulativa. Els seus relats i articles han aparegut en revistes com Maelstrom, Acrocorinto, Catarsi o SuperSonic i en antologies com Ilustrofòbia (2014), Històries de les Terres Albes i altres relats fantàstics (2016) i Bestiari (2017). També es dedica a ser editor a Orciny Press, on tradueix i fa de tot. El 2016 va guanyar el premi Ictineu al millor relat fantàstic escrit en català.


Il·lustradors RAFA VILLALÓN Cantillana (Sevilla), 1969. Fa quaranta-quatre anys que viu a Figueres. Va estudiar música al Conservatori del Liceu de Barcelona i Filologia Hispànica. L’any 2011 va descobrir un llibre que li va canviar la vida: Aprender a dibujar con el lado derecho del cerebro, de la Betty Edwards i va començar a dibuixar. Entre d'altres, és l'autor de les il·lustracions de l'àlbum Iac, l’ós bru (2015), amb text de Pere Puig, a més de col·laborador habitual de El Biblionauta.

ANNA SANJUAN Barcelona, 1997. Tot el que sap de dibuix i il·lustració ho ha après de forma autodidacta, a còpia de prova i error. A més de les arts plàstiques, també l’enamoren les tecnologies i les llengües en general. Estudia Traducció i Interpretació d’anglès i japonès a la Universitat Autònoma de Barcelºna. Recentment ha il·lustrat el llibre de microrelats fantàstics Els híbrids minvants (2016), d'Edgar Cotes, i alguns relats del número 3 de la revista de El Biblionauta.

ROSER SEGURA Barcelona, 1965. Ha estudiat pintura a l'Acadèmia Àurea de Figueres i ha realitzat un cicle de grau mitjà d'Arts Aplicades a l'Escola Groc de Barcelona. Ha treballat a l'Acadèmia Àurea de Figueres, com a professora d'extraescolars de pintura i dibuix a l'Escola Josep Pallach i Sant Pau de Figueres, i ha realitzat diverses exposicions. Fins al 2011 va tenir a Figueres una botiga-galeria on es realitzaven tallers, però des de llavors es concentra únicament a pintar.

SUFYAN BOUSSETTAOUI Alcazarquivir (Marroc), 1997. Va venir a viure a Figueres als tres anys. Ha estudiat el batxillerat artístic, formant-se en diversos camps com el dibuix, l'escultura o l'audiovisual, que avui en dia segueix practicant. Ha participat en la mostra "Empordoneses", on va exposar diverses il·lustracions sobre el canvi climàtic a la sala Aljub (2018). Actualment s'està formant com a tatuador professional de forma autodidacta.

PAU BAHÍ Figueres, 1991. Va pasar per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, però va acabar completant els estudis d’Il·lustració a la Llotja. Per a ell, el més important del dibuix és l'aprenentagte continu que li aporta. Sempre que fa un dibuix aprèn coses noves que li agradaria haver aplicat en la mateixa obra, però serà la següent la que se’n beneficiarà. Ha fet la il·lustració de la coberta de El contracte Wong (2018), de Montserrat Segura.


Allibereu Kiwi (retrat en sípia) Sergi G. Oset

V

aig trobar el reportatge per casualitat, en un dels escaneigs rutinaris amb els quals escombrava la banda ampla hipersensible. El canal on s’hostejava ni tan sols pertanyia a una de les filials oficials de Feres Feréstegues Programades. S’emetia mitjançant un dels conductes de portabilitat secundaris de velocitat baixa empaquetat en un bloc volàtil dels que s’incrusten a la porta posterior de comunicacions alternatives i desapareixen en qüestió d’hores per rebotar, de forma aleatòria, en una autopista de trànsit diferent. El software sofisticat emprat per ocultar la tonalitat veritable de marca digital vocal de la presentadora va fer saltar les alarmes dels equips: capes i capes de mòduls i nòduls destinades a disfressar les vibracions acústiques i el tipus d’articulació que hom deixa en qualsevol retransmissió digital i que feien possible establir la concordança amb cada subjecte gràcies als programes d’identificació semiòtica avançada. Quin contrasentit! Qualsevol presentador aficionat amb ínfules per fer el salt a la banda ampla hipersensible utilitzaria els filtres precisos existents per modular i acoblar la tonalitat i el registre de veu als estàndards oficials però no n’emmascararia la identitat. El que necessiten aquells aspirants a estrella és protagonisme. Una oportunitat per poder treballar per un conglomerat amb influència i que els faci destacar en un quadrant regional determinat o, si estan disposats a hipotecar-se de per vida, a provar sort en una major que els doni l’oportunitat de fer el salt a una de les filials de Feres Feréstegues que copen la banda ampla hipersensible. El sistema de vigilància i rastreig, un cop localitzat el bloc volàtil, accelerava i el renderitzava per baixar-ne fins a cinc còpies al núvol de quarantena abans que l’arxiu es fes fonedís. Un cop assegurada la còpia, seqüenciadors més potents els processarien per aclarir si el paquet binari en qüestió tenia prioritat per

sobre de la resta dels que romanien emmagatzemats, se’n descartava l’anàlisi o es desava al final de la cua. En el cas d’aquest bloc volàtil, etiquetat com a #nouKiwioo1, el programari no va detectar cap més incoherència susceptible d’alarma i l’emmagatzemà en una de les subcarpetes classificades com a potencials. Vaig tardar encara una setmana a obrir el paquet i uns minuts a analitzar-ne el contingut. No era un assumpte tan insòlit com pogués semblar en un primer moment. Tot i les altes prestacions que atresoro, els sensors reben milions d’arxius d’aquest tipus, i d’altres de fragmentats, que cal reconstruir com un trencaclosques mancat de peces i que s’han de seleccionar i classificar, esbudellar-ne el codi i analitzar enquadrament per enquadrament. El visionament lineal em va confirmar els dubtes que m’havia suscitat l’emmascarament de veu. Per contrast, l’enregistrament era bàsic: pla de càmera fixa sobre la presentadora; cap mena de muntatge previ, realització ni postproducció. Il·luminació escassa per no dir insuficient i un decorat minimalista format per un croma virtual que cobria l’espai dimensional des del qual es projectaven fotografies antigues, desenfocades, sinó pixelades, que canviaven de forma aleatòria. Un material tan casolà no acostumava a passar els filtres ni a tenir accés a la xarxa. L’aspecte visual de la locutora tampoc m’aportà dades indicatives de la seva procedència: trets asiàtics, mitjana edat, vestit faldilla de catàleg, cabell relligat en un monyo alt i ulleres sintonitzadores amb teleprompter incorporat. El món de la realitat sensitiva augmentada en va ple de botigues on, de forma anònima, és fàcil adquirir un assortit ampli d’avatars virtuals que es poden personalitzar al gust i a la mida del consumidor. Si em centrava a triar els pics d’informació susceptibles de


contradir o atacar Feres Feréstegues Programades, el document resultava innocu. No deia res en contra de la companyia, ni detallava informació que no s’hagués fet pública abans, tret del minut final, on la dona deixava anar un advertiment velat que acompanyava d’una fotografia pertorbadora de la qual no vaig trobar còpia anterior en el sistema. Hom creu en la seguretat del mitjà. La gent necessita sentir-se protegida. No els cal saber la quantitat d’il·luminats i pertorbats que campen per la banda ampla hipersensible o la resta de xarxes en desús i clandestines. Les possibilitats reals que algú pugui perpetrar algun acte delictiu són pràcticament nul·les. Així i tot, alguna cosa em feia bullir els xips. El bloc volàtil era nou de trinca, no hi havia cap rastre que indiqués que es tractava d’una còpia manipulada ni part d’algun carregador d’arrencada d’un programa emès anteriorment, així que vaig deixar treballar el programa d’identificació semiòtica avançada en immersió profunda mentre visionava el document una vegada i una altra.

S’ha de tenir en compte que quan l’afer Kiwi va esclatar i es va estendre de forma viral, Feres Feréstegues Programades no era el gegant transmèdia que forma part indissociable de l’estil de vida actual. És necessari recordar, encara que sembli reiteratiu, que l’experiència sensitiva integral millorada que ofereix Feres Feréstegues va engegar fa quinze anys com una aplicació mòbil per convertir-se després en sistema multijugador. En un any i mig aconseguí subjugar la imaginació i acaparar l’atenció del noranta per cent de la població mundial amb la implantació de la banda ampla hipersensible. El desenllaç del cas Kiwi, amb el seu dramàtic i fosc final, fou prou espectacular per traspassar el quadrant regional propi i convertir-se en un fenomen global. La rèplica d’imatges, comentaris i fils d’opinió deformà l’objectivitat dels fets, ja de per si prou fantasiosos, i els convertí en un garbuix de rumors i mitges veritats del tot indesxifrables pel gran públic. Tot i la inversemblança que podria provocar avui en dia, l’incident Kiwi no va ser un cas aïllat. Als arxius d’accés restringit d’aquella època emmagatzemo trentanou memoràndums igual o més sorprenents. Els factors determinants de tanta anomalia van ser dos: la biotecnologia aplicada a feres reproduïdes per clonació a partir de cèl·lules d’espècies d’animals desaparegudes el segle anterior, distava molt de l’actual. Era, abans que tot, experimental. En molts casos caminava a les

palpentes i obtenia resultats exponencialment perillosos, sinó, obertament desastrosos. En segon lloc podíem afegir a l’equació que el consell gestor de Feres Feréstegues Programades no tenia cap mena d’escrúpols a esperonar els seus genetistes per incorporar a les investigacions components de cultes ancestrals, religions extremes (com la dels raelians), conceptes de bruixeria, necromància i nigromància. El resultat obtingut havia de ser, per força, explosiu. Actualment, les restriccions emparades per lleis de control de qualitat prohibeixen aquesta mena de pràctiques i han portat Feres Feréstegues a un estatus de transparència d’imatge corporativa amb una confiança provada del mercat en els productes de la companyia de quasi el cent per cent. Així doncs, a qui podia interessar filtrar un bloc volàtil dedicat a un espècimen relacionat amb les primeres passes vacil·lants d’un gegant corporatiu com Feres Feréstegues Programades? Kiwi esdevingué, amb el pas del temps, objecte de culte per un reduït cercle de nostàlgics de certa edat que accedien al museu de Feres Feréstegues, però cap usuari modern de la companyia perdria un sol segon del seu temps ni dels seus crèdits en altra cosa que no fos gaudir de l’experiència sensorial amplificada que proporciona el seguiment de les meravelloses mascotes que avui en dia desfilen per la banda ampla hipersensible. Kiwi no destacà gaire entre la resta de criatures modificades que competien a l’antic Feres Feréstegues per aconseguir més m’agrada i posicionar-se en el llistat de les deu més populars, posicionament que atorgava bons complementaris amb càrrega de noves aptituds i característiques. La globalització sensitiva que ens dugué la banda ampla hipersensible va permetre crear uns dominis en què els clons animals modificats per entreteniment aconseguien seguidors suficients per empènyer-los a la popularitat en qüestió de minuts. El canvi de tipus de competició, més interactiva, gràcies a la profusió de combats reals en escenaris de fantasia, va aportar aquella dosi de violència controlada i ansietat recuperada de les lluites entre gladiadors de l’antiga Roma o de les antiquades competicions de futbol que asseguraven un nivell de fidelització òptima.

Quinze anys enrere, tot es feia a una escala més reduïda. Les feres de cada regió no competien amb les dels altres quadrants. L’experiència sensitiva es fonamentava en establir un vincle d’afinitat a través del seguiment de creixement accelerat de la criatura escollida. Les que aconseguien passar el tall popular


eren traslladades, dels zoològics on eren incubades, a reserves on interrelacionaven amb altres espècimens fins que, arribada l’hora indefugible de la degradació genètica, eren retirades dels visors públics i substituïdes per altres de noves. Els exemplars retirats pervivien al museu de Feres Feréstegues en un format d’avatar digital que deixava constància de la seva existència. Els seguidors més fidels de cada fera podien optar per mantenir els costos d’aquestes galeries en qualitat de mecenes. En el quadrant al qual pertanyia Kiwi, la criança de les feres anava a càrrec del zoològic de Barcelona Central. Les que superaven el nivell mínim de popularitat eren traslladades al parc d’expansió construït a Montjuïc: un vedat muntanyós protegit on, a través de drons, sensors de calor i de moviment, i càmeres a peu de terreny, el públic seguia, en temps real, l’evolució de cada mascota. Kiwi mai va ser prou popular per accedir a la reserva de Montjuïc i, en cas de no haver-se produït l’incident protagonitzat pel grup de radicals del Bastió d’Alliberament de Feres, amb tota seguretat, haguera acabat els seus dies a la gàbia a què va ser destinada en sortir de la incubadora. La gàbia autoportant era un cub estàndard de vint metres quadrats que reproduïa, amb realitat virtual, un entorn aproximat al de l’origen de l’espècie extinta. Les càmeres en captaven tots els aspectes de la vida diària. Kiwi, al seu torn, també podia veure els centenars de rostres que s’apropaven a xafardejar a la seva finestra. Potser el poc èxit mediàtic de la fera es degué més a un caràcter reservat i apàtic que a una singularitat genètica. Després de tot, les bèsties menys cridaneres però amb comportaments més agressius aconseguien uns percentatges de fidelització més elevats. Kiwi era una goril·la femella. Les característiques de modificació ressenyades a la fitxa tècnica en destacaven el pelatge, d’una tonalitat verd llima i la capacitat, en cas d’arribar a la maduresa, d’aconseguir, un vint per cent més d’envergadura, constitució i pes que una goril·la de muntanya. Potser no eren unes innovacions gaire creatives i tampoc devia ajudar-la gaire els dos bonys, visibles a simple vista, que com a tumors havia desenvolupat, des del naixement, a les espatlles i que no n’afavorien l’aspecte estètic, però les concises fitxes descriptives mai oferien una informació completa de la combinació genètica utilitzada per crear cada fera i, aquest factor sorpresa o desconegut, era el que atreia més curiosos amb

l’esperança d’assistir en directe a la possible mutació que afectaria la criatura abans del seu decés. Cal recordar, en aquest sentit, l’incident desafortunat en el qual milers d’espectadors van poder veure, per error, com un estruç bec d’ànec de quatre potes implosionava. Essent imparcials, i tot i que les protuberàncies que Kiwi mostrava a l’esquena produïen més rebuig que curiositat, a la goril·la no li mancava potencial. A més a més, el zoològic va jugar la carta de la sensibilitat amb els clients, apostant per la similitud amb un goril·la albí que el segle anterior havia sigut la icona representativa de les instal·lacions.

La celebritat li arribà a Kiwi de la mà de l’autoanomenat Bastió d’Alliberament Animal, un grupuscle de radicals amb marcades creences ultraortodoxes entestat que els animals concebuts i modificats per Feres Feréstegues eren una aberració que calia abolir pel bé de la societat. Cèl·lules independents del Bastió d’Alliberament havien dut a terme diversos atemptats en altres zoològics, accions que la companyia s’havia preocupat de minimitzar davant l’opinió pública i els havia presentat com a actes vandàlics que calia erradicar. Les actuacions del Bastió d’Alliberament de Feres seguien sempre un mateix patró: assaltaven les instal·lacions d’un zoològic, segrestaven un grup de feres seleccionades i les transportaven a un entorn natural proper on eren alliberades a trets. La nit en què el grup extremista assaltà el zoològic de Barcelona Central s’endugué mitja dotzena d’exemplars, entre els quals Kiwi, que entrava en l’etapa adulta. Aconseguiren dur els animals sense cap impediment fins a una clotada de la Floresta on tenien una granja aïllada. Allà van ser encerclats per personal tàctic de Feres Feréstegues. Els arxius de dades de l’operació demostraven que els cossos de seguretat feia un temps que havien infiltrat un talp en el grup i que coneixien tots els aspectes del pla de segrest. Es volia donar un escarment amb la detenció de la cèl·lula en directe i alhora alliberar els animals, però l’operatiu va resultar un nyap. Els del Bastió d’Alliberament, quan es van saber perduts, es van atrinxerar amb armes automàtiques i es va produir una carnisseria. Els integrants de la cèl·lula del Bastió d’Alliberament van ser tots abatuts. Mai no es van fer públiques la baixes en el bàndol contrari. Només es van recuperar dues feres ferides de gravetat que moririen en els dies següents


entre la commoció d’una audiència desconsolada. En l’enrenou causat per la batussa, Kiwi, malgrat la tecnologia a l’abast de Feres Feréstegues, aconseguí escapar. Aquest precedent, posteriorment, suposà l’aprovació de la llei que obligava que les feres de la companyia duguessin, a partir de llavors, xips integrats de seguiment amb capacitat per desactivar per control remot l’animal si la situació així ho requeria. Kiwi es trobà doncs, de cop i volta, lliure per vagabundejar per la Serralada Litoral, una àmplia franja boscosa deixada de banda pel desenvolupament. Barcelona Central s’havia adaptat, de forma progressiva, al format de ciutat rusc, amb eixams de torres que superaven els dos mil cinc-cents metres d’altura i amb una població estimada de deu milions d’habitants. Collserola n’era l’abocador, un espai marginal on la goril·la verda trobà aliment i amagatall durant un temps. Feres Feréstegues va enviar grups de recerca a la zona per recuperar-la sense resultats efectius fins que un comboi encapçalat pel cuidador personal de la goril·la va topar amb ella en un paratge situat als voltants de l’antic pantà de Vallvidrera. Kiwi ja superava, amb escreix, la mida d’una goril·la de muntanya adulta. No se sap qui va atacar primer, però el jeep i la tanqueta de l’equip van quedar destrossats i els ocupants en van resultar ferits de consideració o morts. La goril·la va fugir mentre s’internava en la boscúria i s’enduia amb ella al seu cuidador. Per evitar simpaties, Feres Feréstegues va utilitzar l’atac per inocular a la població la preocupació perquè un animal de grans dimensions i fora de control estigués en llibertat i pogués atacar altres humans. La pressió sobre Kiwi s’intensificà. La secció aèria de Feres Feréstegues, formada per helicòpters i drons, acorralà la goril·la als peus del Temple Expiatori del Sagrat Cor, l’església en ruïnes situada a cinc-cents quinze metres d’altitud que corona la muntanya del Tibidabo. El cúmul de sorpreses que comportà aquesta intervenció quedà gravat en tots els arxius de dades visuals i en les retines de tota una generació. Kiwi, per fugir dels aparells voladors que la perseguien, escalà la part inferior de la cripta per la cara del pòrtic, grimpà després a les torres i agulles de l’església on, esquivant els trets, aconseguí enfilar-se al damunt de la torre central la qual havia servit de pedestal a l’estàtua del Crist abans que aquesta fos enderrocada. La goril·la verda desafià els helicòpters tot exhibint uns ullals enormes i colpejant-se el pit amb un puny mentre amb l’altra mà subjectava el cos atordit del cuidador.

Tenia totes les de perdre, però quan els objectius de les càmeres instal·lades a bord dels vehicles no tripulats mostraren als espectadors els impactes que rebia el cos i com s’encongia sobre ella mateixa, ja fos, en un intent d’esquivar els trets, ja fos per protegir l’home que retenia, succeí l’inesperat. Kiwi començà a contraure i dilatar les espatlles boterudes mentre exhalava un crit agònic. El foc creuat s’aturà mentre el cel s’enfosquia i uns trons llunyans espetegaven. S’apropava una de les tempestes elèctriques i de llamps que, de forma recurrent, fuetejava el quadrant regional de Barcelona Central. El zoom de la càmera d’un dels drons oferí en primer pla el moment en què les protuberàncies de l’espatlla de la goril·la se li esberlaven amb un riu de sang i estelles per deixar al descobert uns apèndixs ossis de grans dimensions. Tot seguit l’ossada es desdoblà en una successió de tendons units per tels de pell d’una textura quasi translúcida. Un parell d’ales imponents es desplegaren en tota la seva extensió. L’audiència que seguia l’esdeveniment emmudí uns segons que es van congelar fins que començà una carrera esbojarrada de m’agrada i les etiquetes #simivolador #caçerakiwi es convertien en virals. Kiwi s’alçà en tota la seva envergadura mentre xisclava reptadora i batia les ales coriàcies de forma que provocaven una petita ventada. Simultàniament, en el cel, per damunt del temple, es formà un vòrtex nebulós que creixia fins a obrir-se com una flor. Els helicòpters i els drons provaven de mantenir-se a una distància de seguretat però els aparells es balancejaven com fulles arrossegades per un vendaval. Altres càmeres captaren llavors com unes siluetes sortien d’aquell remolí de matèria per apropar-se, impulsades per ales de ratpenat, a velocitat de vertigen. El grup de figures descendí en barrina sobre el temple. Les càmeres revelaren que es tractava de figures simiesques de tota mena: des de goril·les i orangutans a papions, macacos o mandrils. Simis alats que duien entre les mans uns estris que no podien ser altra cosa que armes d’assalt. Sense donar temps a refer-se de la sorpresa, el grup de micos començà a obrir foc sobre els aparells voladors. Raigs d’energia sorgien dels fusells per desintegrar els drons i abatre els helicòpters. L’enfrontament va durar uns escassos minuts. Tot seguit, els simis envoltaren Kiwi enmig del brogit de les ales i de l’espetec dels llamps de la tempesta. La goril·la verda els encarà amb un rugit. Els simis acotaven el cap en senyal d’obediència o de reconeixement. Kiwi començà a bategar les ales alçant-se de forma dubitativa, però de seguida agafà empenta i s’enlairà sense més problemes


duent entre les mans el cos del seu cuidador. La resta de micos la seguiren en formació de fletxa fins a perdre’s a l’interior del vòrtex que es tancà i desaparegué, igual que la tempesta, amb la mateixa celeritat amb què havien aparegut aquells fenòmens atmosfèrics. Per tota la xarxa, milers d’arxius i captures reproduïen i duplicaven les imatges captades per les càmeres de Feres Feréstegues Programades.

Fins aquí arriba la informació que disposo al banc de dades i només difereix del document del bloc volàtil per una última fotografia: una captura borrosa que mostra un primer pla del rostre enfurismat de Kiwi mirant enrere, cap a la càmera, abans de traspassar el vòrtex. La instantània transmet sentiments molt humans: sofriment, però també un gest de còlera i d’ànims de revenja.

© Pau Bahí

El programa d’identificació semiòtica avançada ha acabat el procés de centrifugat i neteja dels arxius d’àudio. L’empremta oral de l’avatar de la presentadora es correspon amb la d’un home anomenat J. Sabater Pi. Cerco entre els arxius del banc de dades. El nom concorda amb el del cuidador de Kiwi al zoològic de Barcelona. Poso a rastrejar, de seguida, tots els sistemes. Dono l’ordre de cercar possibles fluctuacions climàtiques anòmales recents en el quadrant de Barcelona Central. Els sensors es tornen bojos quan comencen a acumular-se les concordances.


Les víbries no parlen* Edgar Cotes

–É

s per aquí... Crec.

El vell s’acaricià la barba, pensatiu.

Malgrat que ja tenia totes les vores ben esparracades, el mag es va arromangar la túnica per no xafar-la mentre s’enfilava per aquella escalinata primigènia. L’adjectiu «primigeni» no era casual. I és que aquells graons irregulars presentaven tal estat d’erosió i fusió amb l’entorn que haurien pogut ser esculpits perfectament al temps que els Antics lovecraftians encara rondaven pel planeta.

–I no és això viure en societat? El desordre, el desacord, el caos fins i tot! Forma part de ser humà tot plegat. Però de totes maneres, això que dius passa a totes les societats. Estic convençut que vosaltres també us baralleu i teniu conflictes.

–Com que «creieu»? –va remugar la bàrbara mentre seguia el pas del fetiller amb certa impaciència– Som al vostre territori, hauríeu de conèixer millor que ningú el terreny.

–Ai, n’heu d’aprendre molt, encara. Els conflictes es resolen dialogant i debatent. No amb violència i duels a mort. I els criminals i agitadors que es resisteixen a fer-ho són castigats de manera exemplar, perquè el que vingui després s’ho pensi dos cops abans de voler delinquir. Però això només passa en els casos més extrems, quan les paraules no acaben essent efectives. No a la mínima de canvi. Parlant la gent s’entén.

–I el conec. Només era una broma per fer més amè el trajecte. –No entenc la gràcia. Fer veure que sou un inepte us fa gràcia? Quin humor més estrany que teniu... –Deixa-ho córrer. Per cert, per ser una bàrbara ets molt ben educada... –No sé quina idea preconcebuda teniu del nostre poble, però us garanteixo que és molt més civilitzat que el vostre. –Ximpleries! La bàrbara aixecà les celles, com si el que es disposava a dir fos d’una obvietat demolidora. –Guerres de poder, assassinats, violacions, robatoris, tumults... Tot en el vostre sistema sembla que s’ha d’acabar resolent amb violència. I si la violència no funciona, més violència. Aquesta és la vostra resposta per a tot. És que no sabeu viure en societat, els mags?

La bàrbara rigué, com si tot el que hagués dit formés part d’un gran espectacle joglaresc.

–Discrepo, parlant no s’arregla... –un rugit que venia d’algun lloc de més amunt el va tallar–. Ja som ben a prop. Som-hi, que el monstre ens espera. La bàrbara, aleshores, agafà la bossa màgica que el mag li havia regalat en començar el viatge –que feia que els objectes que hi posés perdessin el seu pes i fossin fàcils de carregar– i en tragué la seua armadura. Mentre acabava d’ajustar-se-la, va dir: –Mireu, els únics que no entenen de diàleg són els monstres. Només coneixen la sang i el foc. És el llenguatge i la civilització el que ens fa humans. Sense aquestes dues coses, què ens diferenciaria de les feres? Ja us responc jo mateixa. Res. Un altre rugit, molt més proper, s’ensenyorí de l’entorn. Van fer la resta del tram d’escales en silenci,


amb una tensió més i més latent a mesura que s’hi anaven aproximant. Els rugits, a més a més, eren cada cop més seguits i enèrgics. L’arribada del mag i la bàrbara no havia passat pas desapercebuda. Finalment, l’escalinata s’acabava en una estreta planícia que ocupava el peu d’un espadat colossal, el final del qual estava ocult rere una boira que tenyia l’ambient d’una foscor etèria. I excavada a la roca de l’espadat, hi havia el que a primera vista s’anomenaria una boca d’una cova. Tanmateix, en fixar-s’hi, es van adonar que l’obertura tenia els contorns tan ben definits, que es feia impossible pensar que s’hagués format de manera natural. La bàrbara també ho va apreciar i el mag, que semblava endevinar-li els pensaments, li va explicar: –Aquesta cova hi és des de molt abans que el nostre poble comencés a habitar aquestes terres. No hem sabut esbrinar mai qui la va excavar ni com ni per què. L’únic que tenim clar és que això no és obra de la naturalesa, sinó que ho ha fet algú –un altre rugit va tornar a interrompre’l, com advertint-li que tot el que deia era totalment superflu–. Però vinga, va, deixem-nos de romanços i entrem a la masmorra, que el drac ens espera. –La víbria. És una víbria, no un drac. –I quina importància té això ara? –La víbria és la femella del drac. És com si confonguessis un bou i una vaca. –No volia dir això. Vull dir... Aix! Tant li fa! Sigui com sigui continua sent un rèptil gegant amb molta mala llet. No perdem més el temps. Som-hi cap a dins! Entraren dins de la masmorra. El seu aspecte no distava gaire, però, del d’una cova normal i corrent, amb l’única diferència que la regularitat de les parets i el sostre, delatava un patró que no tenia res de natural. Els rugits ara eren cada cop més intensos i propers. No havien caminat ni cinc minuts, que ja es van acabar topant amb la víbria cara a cara. En aquell moment, el bruixot es va adonar de seguida del seu error. Amb un senzill cop d’ull, ja es veia que el monstre que tenien davant no era un drac normal i corrent. Sí que tenia un parell d’ales membranoses, unes urpes prominents i una col·lecció d’escates per tot el cos que el col·locaven amb la mateixa espècie dels dragons, però presentava un seguit de trets bastant cridaners que el diferenciaven del típic drac de llegenda: un bec ganxut, com el d’una àliga, i un parell de pits prominents.

Tanmateix, amb prou feines va haver-hi temps de reacció. Tot just la bàrbara havia desembeinat l’espasa, que la víbria ja va llençar la primera flamarada. El mag la va desviar in extremis amb una esfera d’aigua que va recobrir el diàmetre que ocupaven els dos humans. –Jo m’encarrego de les flames i tu de l’espasa. Et cobreixo. La meua màgia, però, té limitacions. Necessitem la teua força bruta per guanyar. –De bruta res, bruixot –i tot seguit, igual que un cavaller en una justa, va començar a córrer en direcció al monstre brandint l’espasa talment com si fos una llança. El monstre va vomitar una altra flamarada que impactà de ple en l’espasa. Tanmateix, com si d’un forat negre es tractés, el foc desaparegué en impactar contra l’acer–. He de reconèixer que aquesta ha sigut bona, mag. Aleshores, la bàrbara, ajudada de la força de l’embranzida que havia agafat, esquivà la urpada de la víbria que, veient el fracàs del seu alè, intentà defensarse amb el seu cos i clavà l’espasa al coll de la bèstia. Contràriament al que s’esperaven, del trau no en sortí sang, sinó una petita explosió que derivà en un ball d’espurnes. La bàrbara, que notà una enrampada, va llençar l’espasa a terra, en una acció reflexa. S’acaricià la palma de la mà, que pudia a socarrimat. La víbria jeia a terra, inerta. Al voltant del cos s’havia escampat una munió de cables i un toll fosc, d’alguna mena de líquid que feia una ferum estranya. Es girà cap al mag, amb cara de no entendre res. El bruixot semblava encara més confós. Simplement digué: –Que algú m’expliqui què coi vol dir tot això...

Sona una melodia enllaunada, acompanyada del molinet característic del Telenotícies. Tot seguit, apareix la presentadora, una dona atractiva entrada a la maduresa, amb la mirada plàcida però ferma que forma part de la idiosincràsia de gairebé qualsevol personalitat televisiva. I amb una veu seriosa que fa joc amb el seu esguard, comença: –Acabem de veure un avançament en exclusiva de Sword Empire, la nova sèrie de la qual tothom en parla, fins i tot abans de l’estrena. I no és casualitat.


© Anna Sanjuan Segons els seus creadors, literalment, «revolucionarà el món televisiu i cinematogràfic de cap a peus». I segons sembla, no es tracta de paraules buides ni d’una campanya publicitària molt ben feta –que també–, sinó que tenen bons arguments per justificar-ho. N’hem parlat amb la directora i creadora, Laura Müller, i ens ha dit això.

trobat en tota la meva llarga carrera com a directora. I a més, la història també juga amb això, en el fet que els protagonistes descobreixen que viuen en un món plagat de robots. Hi podreu trobar tot un seguit d’interrogants i misteris que enamoraran des dels serièfils més empedreïts fins als espectadors més ocasionals. I crec que el resultat és immillorable. Però això ja ho hauran de jutjar els espectadors.

Salten les imatges d’una dona anciana, de faccions germàniques, asseguda en una butaca d’un despatx molt ben il·luminat

Les imatges retornen al plató, amb la presentadora que continua:

–Sword Empire és el somni humit de qualsevol director. Una idea esbojarrada que només podia habitar en la ment d’un director que ha perdut el cap. Fins ara. Es tracta de la primera sèrie –o producte audiovisual en general– de la història, el repartiment de la qual està formada, íntegrament, per robots. Ha sigut el repte més complicat, però també el més apassionant, que m’he

–El que sí que ja ho ha jutjat ha estat John Evans, director general de RobotiCAT. La coneguda companyia de robòtica ha tingut un paper essencial en la producció d’aquesta sèrie. Ens n’ha parlat el mateix Evans, en una entrevista exclusiva de la cadena que podreu veure just després que acabi aquest telenotícies. Però vegem-ne un fragment ara.


A la pantalla apareix un home amb l’aparença d’intel·lectual fatxenda, amb ulleres de vidre redó a l’estil John Lennon i una vestimenta que seria l’enveja dels dandis més aburgesats del segle XIX. –Quan la Laura Müller em va proposar aquest projecte no m’ho podia creure. No era la primera vegada que els nostres robots apareixien a Hollywood: ja fa molt temps que s’utilitzen figurants robòtics en molts llargmetratges. Però d’això a què siguin els únics protagonistes d’una sèrie... És meravellós. Per descomptat vaig dir que sí a l’instant. No sé quina rebuda tindrà. Sé que hi ha moltes veus reticents dins del món del cinema (i fora també) que diuen que això és una

aberració, que el cinema ha d’estar protagonitzat per humans, que es carregarà qualsevol naturalitat i realisme, que perdrem tota mena d’espontaneïtat i credibilitat... A tothom que pensi això li demano que miri almenys un capítol, un únic capítol de la sèrie. Si encara seguiu pensant això després de veure’l, endavant, critiqueu, en teniu tot el dret. Però ja veureu que la feina que ha fet la Laura i el seu equip és immillorable. Ens trobem davant la millor sèrie de tots els temps. Ja ho veureu. El temps posarà les coses al lloc que els pertoca.


La meva vida d'aigua Montserrat Segura I.

A

l meu país, l’arribada de les pluges va ser beneïda amb grans celebracions. Desorganitzades, improvisades per gent que sortia, com formigues, de llocs on no n’hi havia vist de feia anys. De primer, la pluja havia arribat tota fina i menuda, ingràvida. Gairebé ni mullava, les gotes només restaven al damunt del terra, de les robes i els cabells de la gent a mena de brillants minúsculs, delicadíssims. Aquest estat va durar dies i per aquest motiu ningú no esperava que esdevingués més greu. Malgrat les previsions dels meteoròlegs, que anunciaven grans desgràcies i catàstrofes arreu, ningú no va creure que podia ploure més, molt més. La meva gent havia esdevingut dura, seca i, igual que la terra, tenia la pell escombrada pels sempre cruels i eixuts vents del nord que assotaven tan sovint el país. El vent ens havia tornat escèptics i ja no crèiem en les previsions. Només podíem creure en allò que podíem veure i tocar. Crèiem en el sol que ens il·luminava i recremava, i en la lluna que ens endolcia l’ànima quan ja no podíem plorar. Aquesta successió dia-nit, sol-lluna, es va trencar un dia, meravellós dia en què el vent va decidir aturar-se i deixar que en aquell cel tan blau uns primers núvols es retallessin nítidament: de primer blancs, de cotó, amb formes i relleus que feien pensar en éssers llegendaris i animals fabulosos, i que van fer renéixer els artistes i, amb ells, el desig de recrear el prodigi, per si mai no es tornava a produir. Aviat el cel s’enterbolí, i el blau radiant de fons es transformà en un gris apagat, ombriu, de diversos graus de plom. Sense sol, l’ambient es va refrescar considerablement. Per primer cop en tants anys, vam tenir fred. L’expectació era tan gran, que no es feia estrany veure gent aturada amb la vista clavada en aquell horitzó que havia esdevingut una mena de sostre, un envelat sota el qual romaníem, immòbils, a l’espera d’algun designi diví. Fins que la primera gota ens va caure damunt del front. De seguida, una altra, encara una altra i tot darrere moltes

més. Jo no recordava els ulls dels infants i el so agut de les seves veus; pensava que mai no en tornaria a veure. I tants que n’hi havia al carrer. Feien tombarelles, jugaven, inventaven cançons: ells no coneixien la pluja sinó per les rondalles contades per les àvies. Per primer cop en tant de temps, una mica de felicitat. Arreu. Em tornava a sentir com en aquella època en què la meva joventut esclatant em feia estudiar flores i faunes amenaçades, convençuda que el planeta encara es podia salvar. En aquells temps era feliç, vivia intensament, em sentia útil, forta, plena. La meva alegria i el meu entusiasme s’encomanaven a la gent que m’envoltava. Mai no vaig tornar a ser d’aquesta manera. En pocs anys, vaig ser testimoni de l’empobriment sobtat del sòl, de la destrucció de les capes atmosfèriques protectores del meu món. El desglaç dels pols s’accelerà, el nivell del mar augmentà, molts països costaners van quedar inundats; les terres més riques i fèrtils del planeta van esdevenir deserts inhòspits i el meu país, que havia estat una reserva de verdor i de vida, va perdre tota bellesa per a convertir-se en el sequeral més angoixós, on senyorejaven els grocs i els ocres, on només el vent semblava divertir-se. Qui va poder, qui va ser prou llest o prou ràpid va afanyar-se a arreplegar tot allò que podia transportar i va fugir a la recerca d’un lloc millor, d’un futur per als fills. Els idealistes vam romandre a l’antic país, entre la pols i l’oblit, per no deixar perdre el poc que quedava dempeus. No vam ser immunes als canvis. El vent del desert ens va corsecar i així vam endreçar els somriures, vam deixar d’estimar-nos, se’ns escapoliren la cordialitat i les bones maneres com si, amb les flors, s’haguessin marcit els sentiments. Els nostres propòsits, tan nobles i bons, de servar la memòria d’allò que vam ser i de recuperar el que encara podia salvar-se, se’ls endugué la tramuntana o els occí la calor roent que l’absència del mantell d’ozó ens havia llegat. De sobte, no érem ningú: espantaocells a l’atur, fantasmes posseïts per una estultícia que durà desennis. Fins a aquell núvol, fins a


aquella gota primera i minúscula que anunciava la bona nova de la pluja. Amb el primer ruixat van rebrotar tot de coses que crèiem mortes per sempre: les llavors del verd que havíem conegut quan la terra encara era un paradís i també les sements de les emocions, que els cors guardaven en algun indret recòndit. Aquella aigua va tornar-nos les rialles, els somriures, el desig de donarnos les mans. Amb la sorpresa d’un xàfec arribaven, de bell nou, la tendresa, les carícies, els besos.

II. La pluja també va portar-nos retrobaments. Els més simples, els dels veïns. La sequera ens havia allunyat i havia fet dels coneguts de sempre uns estranys que s’evitaven per no haver de compartir ni que fos els sacrificis. L’aigua ens feia més afables. Ens reconeixíem en retrobar-nos, ens abraçàvem sense caldre paraules. Anant pels carrers abandonats, extasiada amb aquella humitat llargament anhelada, vagarejava sense rumb pel pur gust de deixar-me amarar, els cabells encastats a la closca, la roba enganxada a la pell, tremolosa tota jo de goig. El fred, que ja no recordava, també m’estremia, però l’entranya la duia calenta de tanta alegria. Vaig començar a plorar gotes salades que em coïen damunt les galtes i s’hi barrejava l’aigua del cel, dolça i reparadora. Hi vaig topar. No l’havia vist abans de xocar-hi i tampoc no el vaig reconèixer de seguida. Estava tan prim com jo, amb la carn resseca i enganxada a l’os. Això el feia semblar encara més alt. El carrer era ple de badocs que contemplaven el prodigi i s’ensopegaven contínuament els uns amb els altres. Ens vam tornar a mirar, aquest cop als ulls, i en els seus hi vaig veure una alegria ferotge que em va fer por. Vaig posar-me en posició de defensa; durant els anys àrids havia hagut de desempallegar-me molts cops d’homes esdevinguts bèsties en cerca d’una carn on satisfer el seu desig o la seva fam. Però la seva alegria era d’una altra mena. Com si fos feliç per primer cop a la vida i no fos capaç d’entendre-ho. Vaig reconèixer en les galtes begudes, la pell que dibuixava solcs profunds sobre el front i l’expressió cansada el meu company d’anys més agraïts, el meu antic recer. Que poc s’assemblava a l’individu entusiasta que jo havia conegut, valent de cos i amb uns ulls on s’hi llegien totes les històries del món. Havíem perdut tot contacte arran de la primera gran secada, quant el vent havia bufat mesos i mesos i les comunicacions s’havien malmès per manca de recursos

i d’efectius. Havíem deixat de preocupar-nos l’un de l’altre, empesos per l’afany de supervivència, i ja no ens havíem tornat a permetre el luxe dels records. Ens vam mirar una estona llarga, una eternitat. No ens vam abraçar; només un gest, un intent de somrís, un tímid apropament sense contacte. No sabíem què dir-nos. Vam continuar mirant el cel, la gent, la nit; junts, sense paraules. Finalment, quan l’albada s’anunciava amb un petit bri de llum entre les nuvolades espesses, va dir-me de refugiar-nos prop d’allí, a casa seva. Caminàrem en silenci sota la cortina d’aigua i, mentrestant, vaig anar rescatant remembrances de l’època de les aus amenaçades, el temps en què estimar-se era tan fàcil i un gest anomenat rialla se’ns penjava als llavis sense cap motiu concret.

III. El seu habitacle era un pis en un edifici antic, senyorial, ara molt deixat. Soc sol, no hi ha ningú més, va dir-me. Aquella desolació, molt més acusada encara que al meu sector, i també el descens de la temperatura, molt marcat, van fer-me tremolar, de sobte, d’una manera incontrolable. Tenia fred, com no n’havia patit en molts, moltíssims anys. Va portar roba seca per a tots dos. Vam despullar-nos en habitacions separades, pudorosos, vergonyosos dels nostres cossos reprims on es marcaven tot d’ossos en què no hauríem reparat en el passat. En la tenebra espessa que esqueixava, amb prou feines, la flameta de l’espelma que ell m’havia donat, la bellesa inútil dels objectes moria sota una gruixuda capa de pols. Vaig fer un esforç d’imaginació per admirar-los, no pas amb els meus ulls d’ara, sinó tal com devien haver estat. La llum dolça del matí els devia haver acaronat amb amor i l’oratge hauria somogut la passivitat de les cortines. Una nena com un àngel hi hauria esdevingut dona i hauria adornat l’ampli llit de dosser amb el seu cos gràcil i els seus somnis de princesa medieval. El color salmó de les parets, i el rosat florit que jo intuïa en les draperies per força havien d’encoratjar-li la il·lusió d’un primer amor. De tot plegat, només en restaven desferres, parracs, bocins del guix de les parets d’un color esvaït escampats per terra i rates, nius de rates pels coixins, al matalàs, a les restes d’armaris que encara quedaven dempeus. Íntegre, a la cambra hi subsistia un mirall de cos sencer. A casa meva feia anys que els havia esmicolat tots, en un accés sobtat de fúria en adonar-me de l’espantall en què m’estava convertint. Vaig despullar-me davant d’aquell mirall i vaig encertir-me de tot el que el meu cos havia


perdut. Greix, prominències, jovenesa: tot mort, tot acabat. La meva pell no era sinó un munt de cassigalls deslluïts sobre una estructura òssia que ja es començava a deformar. Vaig haver de passar les mans sobre els pòmuls tan destacats, els ulls enfonsats, el lloc on els pits havien estat ferms i les natges plenes. Per un instant, la superfície polsosa de l’espill va tornar-me una imatge antiga i vaig veure’m de jove, igual que ara vosaltres, sadolla, bella. Vaig penjar-hi els meus parracs xops al damunt i vaig vestir-me amb la roba enorme del meu amic, em vaig embolicar amb la seva flassada i el fred intens del cos va desaparèixer, per més que m’havia quedat la gelor incrustada a l’ànima. Em va convidar a seure. Vaig fer un cop d’ull al meu voltant. Davant meu, les restes d’un festival del luxe: la taula, cadires modernistes amb tapisseries de vellut foradat i deslluït, tovalles de fil ratades, coberteria d’argent ennegrida pel desús. Vaig recordar la família a qui pertanyia el palauet. Havien marxat primer que ningú, amb els seus cotxes de preu elevadíssim i tot darrere, furgons amb les seves pertinences. La casa i altres propietats van quedar tancades i barrades. En passar els anys, els perdularis ─nosaltres─ les van ocupar en onades successives de misèria. Al meu lloc a

© Roser Segura

taula hi havia un plat amb un menjar que es corresponia amb la casa: de luxe. I en una quantitat considerable. Provenia d’un magatzem de llaunes de conserva que l’amic devia haver trobat ves a saber on. Vaig engolir aquell àpat de festa major salvatgement primer, a poc a poc més tard, mirant d’assaborir cada gust i cada textura mentre ell m’observava. Vam començar a parlar-nos; lentament, vam contar-nos el que se n’havia fet de les nostres vides. De tant en tant, ens interrompíem per a escoltar el so dels trons, per a anar a la finestra i contemplar el botre ara ja furient de l’aigua sobre el paviment del carrer. En alguns moments, ens contemplàvem sense dir-nos res, buscant en l’altre les restes d’aquell ésser que havíem conegut i estimat. Ens recorríem els cossos amb la imaginació, com si encara fóssim plens i ferms. Vaig enrojolar-me en recordar la manera amb què antany provocava el seu desig, deixant que les meves robes mostressin més pell just a l’hora de les postres, quan fer l’amor venia tan de gust. Vaig sentir el foc antic, quasi oblidat, al ventre; aquelles ganes d’abraçar i ser abraçada, de fondre’m i ser refosa. Potser va entendre el roig sobtat a la meva pell o potser el van convidar els meus ulls. Em va abraçar maldestrament, les seves mans ossudes van cercar la meva magror, les nostres boques resseques van intentar besades


antigues amb una tendresa difícil d’expressar. Aquell encontre ha restat a la meva memòria com el més dolç de la meva vida i, molt temps després que l’aigua se l’emportés, quan havia oblidat fins i tot el seu nom, quan molts més homes havien deixat també la seva petja en el meu cos i el meu cor, dins de l’ànima encara guardava la reminiscència de les seves mans sobre la meva pell en aquella matinada freda del primer xàfec. Fins i tot ara, que sóc tan vella, el meu cos erosionat per tantes de circumstàncies sent el sotrac d’aquell record tan llunyà. Ja no ens vam separar fins a la seva mort. No sabria dir si ens unia l’amor, el desig de no estar mai més tan sols, o l’ombra d’allò que havíem estat i havíem creat. No puc dir que haguéssim estat feliços, no en aquells dies, però allò que ens escalfava per dins s’apropava prou a la felicitat. Ens vam traslladar al meu apartament, menys burgès però més ben conservat i condicionat, sense humitats i, sobretot, sense rates. Ara plovia cada dia, ja no sabíem de quin color podia ser el cel, a més de gris. Feia fred, però el menjar abundava; durant un temps les collites van succeir-se generoses i gairebé havíem bandejat la fam. En aquells temps, era un goig recloure’s dins de casa, desprendre’s de la roba xopa, eixugar-nos l’un a l’altre, sentir la vida nova que també creixia dins meu i acabar rossolant pel terra de la cambra, enredats els cossos i els cabells igual que en l’esclat de la joventut. Però la pluja no amollava. De tanta aigua, els nostres camps que havien esdevingut fèrtils amb els primers aiguats ara s’inundaven, es podrien els sembrats, les lleres dels rius no encabien els cabals i les aigües s’emportaven els infants en riuades sobtades cap al mar. Aviat els carrers van ser canals, les planúries van esdevenir llacs on suraven bestiar, mobles, arbres, màquines, homes. Els llacs es van convertir en podrimeners, on els cossos s’inflaven i les malalties prenien embranzida i s’escampaven arreu. Tot i que massa tard, vam adonar-nos que calia fer alguna cosa. Ell va construir a cuita-corrents un rai al terrat, amb cairats i fustots manllevats als pisos buits de l’edifici. Jo vaig preparar un equipatge mínim. No vam ser a temps d’agafar-lo. L’aigua va pujar de cop i va arrasar les cases baixes, els blocs afeblits. No vam tenir ni el temps d’acomiadar-nos. La tempesta més important es va anunciar quan la nit ja era ben negra, amb una imparable alternança de llamps i trons esgarrifosos. El so monòton de l’aigua es va tornar eixordador, esfereïdor. La pluja queia a raig, a un ritme frenètic, furiós; el cel es rabejava amb l’aigua com abans ho havia fet amb el vent. Les finestres van rebentar i el torrent va inundar tot l’espai: se me’n va endur el company que tant de bo m’havia donat, i jo no hi vaig poder fer res. L’amic i amant se n’anava enllà, estabornit pels cops d’objectes

arrossegats per l’ímpetu descomunal dels remolins. No sé per què me’n vaig sortir. Una força estranya m’empenyé cap avall i quan ja creia que moria, vaig obrir els ulls i vaig adonar-me que surava sobre aquella mar. No sé quan s’havien acabat els trons, quan la llum havia deixat de ser espectral. Vaig respirar l’aire fred i, miraculosament, vaig veure el rai. Potser era el nostre o el d’algú altre; vaig nedar amb l’últim ànim fins a encalçar-lo i m’hi vaig poder enfilar. L’albada va mostrarme un cel net que s’anava fent blau, un arc de sant Martí amb els colors al complet que acoloria un panorama desolador. Només sobresortien, per damunt del mirall calm de les aigües, parallamps, teulats, capçades d’arbres, campanars d’esglésies i tot de cadàvers i estris que s’hi arraïmaven al voltant. Hores més tard, vaig creure que veia passar el meu company. De boca terrosa, amb els braços estesos. Vaig comprendre que no el veuria més, ni tan sols casualment, en un altre punt del planeta. No vaig vessar ni una llàgrima. Em recordo d’haver pensat que no havia estat mai meu. Era de l’aigua, ella me l’havia portat i era ella qui se l’enduia ara. Doncs, a l’aigua! Vaig parir el seu fill damunt dels cairats del rai i també el vaig lliurar a l’aigua. La meva vida feta aigua. No me’n podia culpar: no hauria sobreviscut. Esgotada per l’esforç del part, no podia sinó ser realista. L’instint m’ho va fer comprendre: la llet no em pujaria als pits, no el podia alimentar, abrigar ni protegir. No tenia forces ni per bressar-lo. Tampoc no el vaig plorar. Vaig elevar-lo amb les meves darreres energies i el vaig dipositar damunt el bressol quiet de les aigües. Ben aviat vaig deixar de sentir els seus plors. Ben aviat devia morir-me. O gairebé.

IV. L’afany d’una altra oportunitat per a la vida degué ser el que em va portar a una platja. A la riba d’un continent, potser nou o potser el més vell del món. Els aborígens em van recollir ran de mar, més morta que no pas viva. El primer record que en tinc és molt indefinit. Un somni. Unes veus fondes, amb modulacions suaus com cançons de bressol. Deixos de tristesa en uns mots que no podia entendre. Era estrany no copsar cap veu aguda, de dona o de nen. De tant en tant, exclamacions irades, algun crit i finalment una ordre, seguida de silenci o d’un càntic molt fluix, un res.


V. Quan vaig ser capaç d’obrir els ulls, vora el meu llit hi vaig veure un sol home. Un home molt diferent dels que jo havia conegut. Al meu país, tots eren alts i més aviat esprimatxats, amb la pell esblanqueïda, els cabells d’una gamma que anava del panotxa al ros. L’home que em mig somreia era ben fosc, d’una tonalitat que no acabava de copsar, baix, musculós, molt compacte. Els cabells, negres, durs, arrissats i abundants; el nas, ample i boterut. Els ulls em van impressionar, no podia desclavar la meva mirada de les seves nines daurades. Era com si un raig de sol s’hagués deixat empresonar en les seves pupil·les i, en mirar-me, m’il·luminés. Tanmateix, hi havia una enorme tristesa en aquella llum daurada. També en el seu somriure bondadós, feliç de veure’m viva i salvada, hi havia un no sé què de trist, un turment o un dolor que li venia de molt endins. Delicadament, sense deixar de mirar-me, va posar la seva manassa sobre el meu ventre. Jo sabia que no calia tenir por. Vaig entendre que, d’alguna manera, sabia allò del meu fill. Vaig negar amb el cap. I vaig sentir llàgrimes escolant-se per les comissures dels ulls. També en vaig veure en els ulls d’aquell homenot, savi d’un saber ancestral. Vora del meu llit van desfilar un munt d’homes com ell. Tots van portar-me presents: poms de flors de colors, fragants; cistells plens de fruites estranyes però que endevinava mengívoles; robes decorades a mà, amb escenes quotidianes traçades amb colors llampants; joies i ornaments artesans de fustes d’olor. Tantes de coses que la senzilla estança on em deixaven reposar aviat es va fer petita. Aquells homes em miraven amb els seus ulls fets de rajos d’or, m’agafaven la mà amb reverència i m’hi deixaven un bes fet amb llavis granatosos i gruixuts. Em mormolaven dolceses que jo no entenia però que em robaven el cor. Les bones fruites, el repòs, les cures amoroses, van refer-me i, un bon dia, vaig ser capaç de llevar-me, abillar-me amb les robes acolorides, guarnir-me amb els ornaments preuats i sortir al sol, de nou al món. Llavors vaig entendre per què no hi havia cap dona al meu voltant. Per què no hi havia plors d’infants ni ancians saberuts per a les contalles. Durant la convalescència, el meu guaridor m’havia fet conèixer uns quants dels seus mots. Havia après a cridar els meus visitants pel seu nom i sabia dir ‘home’ i ‘dona’. Podia demanar les fruites i els aliments habituals, l’aigua; podia esmentar el dia i la nit. Vaig anar aprenent els noms dels estris de la casa i de les parts del cos. Hauria d’esperar encara per referir-me a déu, la bellesa i l’amor. A la llum del sol, una mirada al meu voltant em va fer desitjar conèixer millor

aquell llenguatge que m’era tan bell i tan car per poder expressar la meva admiració envers la natura, resplendent de verdor en qualsevol topant, sumptuosa arreu, esplèndida sota el sol, la lluna o la pluja. Vaig preguntar, amb les meves escasses paraules, on eren les dones, els infants. Les expressions de joia per la meva recuperació es van tornar plors. Era l’espectacle més llastimós del món veure aquells homenassos caure de genolls sobre la terra fosca, apunyegar els solcs que llauraven plorant la seva dissort. El més savi entre ells va assenyalar un punt al lluny i m’hi va acompanyar. Em va dur a un cementiri, una closa amb la terra solcada de lloses i sembrada de flors i records. Una llosa grossa representava una dona morta; una de petita, una criatura. Als llocs on hi reposaven adultes, hi havien posat flors i ornaments de les difuntes. Les joguines embellien les tombes dels petits. Vaig abaixar els ulls. El seu dolor va esdevenir el meu dolor. En aquell moment, amb els nostres morts per testimonis silenciosos, vaig decidir que també la meva vida era la seva vida. Jo ja no era jove. La meva pell, ressecada per tants anys de pols i vent, mostrava solcs profunds, taques que m’enlletgien, relleus inestables. Però la salut i el vigor em retornaven molt de pressa amb aquell clima ideal. Era l’única dona sobre el mantell de la terra, si més no sobre aquesta terra nostra, i el meu destí em confiava una missió per a la qual m’havia preparat des que tenia memòria: salvar el meu món conegut.

VI. Ningú no va obligar-me a res. Ningú no va ni tan sols demanar-me res. Jo coneixia les opcions. Era possible fabricar un canot i mirar de tornar al món que coneixia. Però, existia encara? Pagava la pena, tornar a arriscar la vida per esbrinar-ho? La segona i darrera: restar. Vaig passar moltes hores amb la vista clavada al lluny, intentant escatir què devia restar dempeus rere la línia de l’horitzó. Fins que tot: els homes, la terra i la natura, em va ajudar a entendre que l’enllà no existia per a mi; ben al contrari, el que hi havia de la ratlla ençà em pertanyia, n’havia de tenir cura i perpetuar-ho. No va ser difícil capir la meva comesa i mai no la vaig emprendre com un deure. En aquell entorn no hi podia haver res de més natural que el gaudi. El desig, l’amor. El clima càlid, la sorra fina de les nostres platges, l’oratge suau i la dansa del fullam dels palmers era el


millor decorat que la meva història podia tenir. De nit, quan els homes acabaven les seves tasques, em trobaven a la plaça del poblat al costat d’una gran foguera on rostia carn o peix per a tots. Jo disposava l’àpat comunitari: les begudes fresques, les plàteres abundoses de fruites tallades de manera atractiva, els ous que els més joves aconseguien de furtar a ocells dels quals no he après el nom i altres menges que ells, segons havien vist a fer a les seves dones, m’anaven ensenyant a preparar. Quan s’apropava l’hora, em posava els vestits nous, em pentinava amb cura i m’omplia els cabells de flors. Quan tornaven del bany en un saltant d’aigua proper, jo ja era allí, amb el meu millor somriure que els donava la benvinguda. Els cridava pel nom d’un en un, els designava el lloc de seure i els besava a la galta, sempre així, del més gran al més jove. Mai no m’asseia al costat del mateix home, car no volia causar renyines ni enemistats. En acabar l’àpat, sempre n’hi havia un que enfilava un cant. Un cant d’alegria, d’amor a la vida, d’aparellament. La majoria s’hi afegien. Era un plaer escoltar-los. Però no era un cant per escoltar. Era un cant per ballar, un ritus en què, en temps antics, nois i noies ballaven en cercles concèntrics i tal com quedaven encarats en acabar els càntics, així es formaven les parelles. Jo vaig haver de canviar les normes. Si era l’única dona, era l’única que podia triar. Així, doncs, jo ballava, cada dia ballava. Cada nit triava una parella diferent. Al meu país, abans de la gran secada, aquesta manera de viure hauria escandalitzat moltes consciències. En la meva circumstància, allitarme cada nit amb un home diferent no era sinó un acte d’amor a la meva nova terra, als meus amics estimats. Estimats perquè així els sentia; eren meus i jo era seva, i els estimava amb un amor net, igual que ells eren nets amb mi. De tots vaig aprendre; tots em feien feliç, cadascú de manera diferent, i jo mirava d’acontentar-los tan bé com sabia. Cíclicament em tenien, mai no en vaig rebutjar cap, no hauria pogut; tan bells, les pells lluents, els braços forts, els llavis amorosos i tendres, tots ells llum als ulls que m’enlluernaven i em feien sentir la més bella i meravellosa de les dones. Vaig aprendre a ser mestressa del meu cos com no ho havia estat mai. Ell m’enviava senyals indefugibles: el millor moment per tallar els cabells, quan em calia dormir, quin era el moment de quedar embarassada. El primer cop em va sorprendre la precisió amb què havia interpretat els meus propis senyals. Havia triat el cap del poblat ─jo l’anomenava l’home savi─, m’havia enginyat la manera d’escollir-lo quan arribés el moment. Li corresponia a ell ser el primer pare per dret propi: el de més edat, el més savi i el més destre amant. Si

m’hagués pogut ajuntar amb un sol home l’hauria triat a ell. No sé si n’estava enamorada, però a ulls clucs l’hauria escollit entre una gernació. Hi va haver sort. Mai no hauria pogut fer-li un regal millor. Vam tenir una nena, preciosa, de pell clara igual que la meva i ulls plens de llum com ell. Vaig criar la meva nena entre els homes per a qui continuava ballant cada nit, m’ajaçava amb ells, sempre amb un de diferent. Novament van prenyar-me, novament vaig parir una filla. Un altre cop, i un altre. Aquesta va ser la meva vida durant molts anys. Algunes vegades em sorprenia de pensar que, en els temps antics, mai no hauria acceptat una vida de dona ventre, d’alletadora. Però jo no podia sinó donar gràcies als déus ancestrals, dels quals els meus homes havien arribat a renegar. Gràcies per permetre’m infantar tants cops; jo, que havia malaguanyat una vida preciosa en donar-la a l’aigua, era l’únic ésser capaç de lliurar noves vides a la terra exuberant. Vaig tenir la sort de portar al món només xiquetes, futures companyes dels meus estimats més joves. Nenes d’ulls lluminosos, blaus, negres; de cabells llisos i negres, arrissats i rossos, arrissats i negres; pell clara i ulls negres, pell fosca amb ulls blaus; totes vosaltres com nines. He tingut la sort de veure-us convertides en dones precioses, úniques. Fa temps que ha mort l’home savi. No era tan vell com soc jo ara. No era de llei que li arribés la mort llavors. M’he sentit molt sola; a més de salvador, era el meu gran amic i l’he trobat molt a faltar. Poc abans de morir, quan jo l’assistia tal com va fer ell amb mi, va explicar-me de quina manera havien mort les dones, les criatures, els vells. Aquí també hi va haver cataclismes, cicles estranys de sequera, vent i aigua. També aquí la putrefacció es va estendre arreu i va desencadenar malures impossibles de guarir. Mentre al meu país va morir tothom per l’aigua desfermada, aquí els déus que adorem van castigar els homes maldestres i cobejosos emportant-se allò que de més valor tenien: les seves dones que els donaven vida; els seus vailets, promesa d’un demà millor; la saviesa dels ancians. Compadits pel rigor del seu càstig, els déus van enviar una dona mig morta, una dona que havia comès el pecat immens de matar el seu fill abans que confiar en ells. Només la prudència i els seus bons fets salvarien la quasi difunta i la farien la mare de la seva civilització. Tots plegats redimirien les seves culpes i podrien assolir la pau, la seva mica de paradís a la terra.


VII. No ho expliqueu als homes, no voldria que patissin: no els dieu que jo no crec en els déus. Crec en la força de la natura, en el coratge de la nostra espècie i en la seva bondat i intel·ligència quan la sap usar. És el que jo he intentat fer durant aquest temps. Crec en aquests homes que han estat meus i ara són vostres; ja sabeu com cal fer per escollir-los com a companys. Us he ensenyat a ser dones lliures, a escoltar els senyals del vostre cos, a ser mares, a estimar. Sabeu quins companys podeu escollir per tal que les filles i els fills que infantareu siguin de sangs no barrejades i neixin sans i valents. He passat la meva vida lluitant: per les bèsties que s’extingien, pel verd que moria, per un país nou on una estirp valenta es consumia. He pogut complir el meu

destí i em sento feliç d’haver-hi reeixit. Ara sé que arribo al cap del camí. Els batecs cada cop més lents del meu cor no m’enganyen. Soc molt vella i he donat tant de mi com n’he estat capaç. Sé que em venereu com una dea de vida: un dia vau oblidar el meu nom estranger i m’heu anomenat, sempre més, la Mare. Com a mare, i en el meu llit de mort, només us demano, si us plau, que no m’enterreu al vostre bellíssim país. Llanceu les meves despulles al mar, que em pugui reunir, ni que sigui al darrer sospir, amb el meu home que un dia es va endur l’aigua i amb el meu fill, tan dolç i petit, tot d’aigua.


Els homenets verds Jordi Llavoré Al professor Darius Rejali

I. L’enemic de M. Kondo

S

i hi ha alguna cosa que sempre he odiat amb totes les forces són els refotuts canvis d’armari. Però és que realment hi ha algú, fanàtics de Marie Kondo a banda, que hi trobi la més mínima gràcia a això d’enterrar la roba (una roba que t’ha fet companyia durant quasi sis mesos), com si tota la teva vestimenta no fos més que un miserable mafiós de tercera fila i això fos una pel·lícula barata d’aquelles que ens expliquen que al desert de Las Vegas hi ha més enterraments que al cementiri d’Arlington. Jo, de fet, sempre m’he imaginat el desert de Las Vegas com una espècie de Tarragona amb més casinos: un lloc perillós on, a uns pocs metres sota els teus peus, hi pots trobar tot d’ossos i de calaveres. En definitiva, un malson per a qualsevol capatàs d’obra. Però ara deixem-nos de coses esgarrifoses i terrorífiques, i de Las Vegas, i tornem al canvi d’armari (que soles no es fan aquestes coses!). Diuen que els déus solen enfotre’s dels mortals i de les seves misèries, oi? Doncs aquest no podia pas ser un cas diferent. Així que ja em podeu imaginar a mi entaforant samarretes al racó més obscur de l’armari i mirant de rescatar la roba tèrmica i d’abric de la fossa sèptica que eren els calaixos de sota de tot, un veritable pou que cardava una olor de putrefacció i d’aixella revinguda que hagués pogut acabar amb totes les flors de les quatre refotudes terrasses del Reial Jardí Botànic. I quina fila deuria fotre esquivant aquella vergonya bíblica que desperta en qualsevol adult la presència al seu armari de samarretes imperi plenes de forats, taques que recordaven les restes de vòmit d’aquell guisat medieval que coneixem com a malcuinat... Com? Que no sabeu què era el malcuinat? A veure, minyons, que jo he vingut a explicar la meva història amb els

homenets verds i no pas a fer-vos de professor de guàrdia. Però, bé, aquesta us la resoldré: imagineu-vos que sou un miserable mariner malgirbat i que sou tan pobres com la rata pudenta més pobra de tota la refotuda Barcelona medieval. Ja ho teniu? Bé. Ara penseu que sou tan desgraciats que no us accepten ni a les tavernes més infectes de l’època i que només podeu anar a cercar un plat calent de vísceres aigualides i mig podrides en algun bordell pròxim al Born. Ja? Doncs aquest plat s’anomenava malcuinat. Una veritable delicatessen, tu! Va, prosseguim, que ni vosaltres ni jo tenim tot el dia. Per fi ja havia acabat de revisar totes les samarretes i els abrics i les camises i... Vaja que, de cintura en amunt, estava tot revisat i ara tocaven els pantalons. Aquí la cosa era bastant senzilla: només tenia dos pantalons curts, d’aquells que qualsevol mascle major de vint anys ja no s’hauria de posar mai més per no despertar commiseració en les tietes més tietes del veïnat, un parell de texans plens de forats i uns pantalons de cuiram vells i tot clivellats. Una joia que havia heretat de mon germà quan aquest va agafar la moto i va decidir no tornar mai més a passar per casa. Era increïble com després de tot aquell temps encara no havia trobat la voluntat per llançar uns pantalons de cuir que mai no havia gosat posar-me ja que mai no he tingut vocació de secundari sense frase de qualsevol pàgina de Dansa amb dracs i, a més, sempre he cregut que els pantalons de cuir t’han d’acabar fotent un bon brou de carn d’olla i se t’ha d’acabar escaldat tot tant que t’acaben cardant soci honorífic de qualsevol farmacèutica experta en pomades per a pells irritades. Ai, nanos, pareu-me!... Que jo ja m’estava imaginant amb les pilotes més vermelles que la bandera de la Pasionaria i amb els testicles patrocinats per un


© Sufyan Boussettaoui

laboratori suís. Va, tornem, als pantalons de cuir i deixem les potingues. Si us he de ser sincer, la veritat és que mai no m’havia posat aquells pantalons perquè no em feia gaire gràcia posar els ous on havien descansat els de mon germà. Oi que us sona poc higiènic? Així que aquesta era l'ocasió d’or per fotre’ls a la bassa d’una vegada per totes, però primer calia mirar, per si les mosques, si hi havia alguna cosa a les butxaques. I, evidentment, allà hi vaig trobar quelcom. Més d’un (i no

necessariament els més espavilats), deveu haver pensat que, si no hi hagués trobat res no tenia cap sentit que estigues tocant els nassos tanta estona amb uns pantalons de cuir rebregats, clivellats i desgastats a l’entrecuix per culpa de la pebrotera del meu estimat germanet, oi? Un germanet que, per si us ho esteu preguntant i si no us ho diré igualment, no en tinc ni fava d’on deu fer-la voltar ni si és viu encara o ja fa temps que cria malves. A veure, enteneu-me, era bon paio i tot


això... però un addicte sempre acaba fent-se insuportable per tots aquells que té a la vora. I, per una santa vegada, la seva addició em va portar una bona sorpresa: allà, a una de les butxaques del darrere, hi vaig trobar uns trossets de cartró d’un color que recordava al gris marengo. Un color que no tinc ni la més mínima idea de quin deu ser, però sempre queda bé dir coses així quan expliques una història i hi has d’encabir el nom d’algun color: gris marengo, blau assafata, verd billar, ciclamen, etc. Rarament veureu que algú us expliqui alguna cosa i faci servir expressions com ara merda d’oca o gos com fuig o pixum de gat cirròtic, quan us vulgui parlar d’algun color. Aquells trossets de cartró plens de filagarses eren, com bé hauran endevinat els més ionquis de la sala, restes de tripis de fot un munt d’anys. Però... encara servirien per fotre un bon viatge?

II. Un viatge astral i dos homenets verds Després de trobar el que vindrien a ser uns tripis gran reserva, quants de vosaltres haguéssiu seguit torturantvos amb el canvi d’armaris? Va, sigueu sincers. Ningú, oi? Doncs, jo tampoc. Vaig deixar-ho tot allà pengimpenjam, rebregat i per terra, com si una bomba atòmica hagués explotat al bell mig de la meva habitació, i vaig enviar un parell de missatges per preparar la farra de la nit. Una festassa que dirigiria el senyor cartró (tot i que, per l’estat en què es trobava tot allò, podríem parlar de senyor cordills, si això no fos una blasfèmia per a qualsevol paio de la meva generació). Heu tingut mai una joia similar a la butxaca? Podeu imaginar el que crema saber que tens el misteri tan a prop? Així que, per silenciar la veueta del dimoniet, vaig decidir tastar aquell cartronet. Primer, una punteta i després, una cantonada sencera. I una mica més... Més... Més... I, oooh!, ja no en quedava pas gens per a la resta de la colla. Bé, en qualsevol cas no els n’ havia dit res i allò havia de ser una sorpresa per a ells, així que si no ho saps, no ho trobes a faltar, que diuen. Amb el cartronet a la panxa, vaig agafar la moto trinxada que tenia per fer aquells pocs quilòmetres que hi havia fins a Girona, convençut que el meu viatge de debó no començaria fins que no arribés a la casa on fotríem els primers gots o potser encara més tard. Quedava poc més d’un quilòmetre per arribar a destí quan, de sobte, no creureu el que vaig veure allà

al mig de la refotuda carretera: dos éssers allargassats i verdosos, amb un casc negrot tot estrany amb dues o tres banyes i... i el que era més perillós de tot: un coi d’espasa làser de color groc o potser era una minillança de fotons o una collonada espacial d’aquestes. De cop se’m va glaçar la pell quan aquells homenets van fixar la seva mirada en mi i van començar a sacsejar l’arma que duien. Sense cap mena de dubte m’estaven amenaçant o potser ja l’estaven carregant, jo què sé... Què podien voler aquells bitxos estranys d’un humà com jo? I si volien agafar-me i portar-me a la seva refotuda nau espacial i fotre’m sondes per tots els orificis del cos? Això sí que seria un bon viatge, no trobeu? No si al final seria tan desgraciat com per fotre’m un tripi revellit i acabar sent sodomitzat per uns venusians en una rotonda gironina. És que aquests maleïts alienígenes no sabien ni respectar una bona farra? I si el que volien aquests extraterrestres era una mica del tripi de mon germà ho tenien ben clar. Me l’havia cardat tot i ja no se’n deurien fabricar d’aquells. Au, que es fotin aquests marcians dels nassos! Sí, ho heu endevinat. Quan un xitxarel·lo com jo s’enfronta a un parell d’homenets de verd armats, el més normal és que acabi encegat per un estol de llumetes i acabi despertant en una refotuda cel·la de la seva nau espacial i que el primer que senti al despertar sigui l’alè putrefacte d’un d’aquells homenets verds a la cara. Una fortor que hauria fet arrufar el bec a tots els rapinyaires de la reserva de Boumort i que, a partir d’ara, la coneixerem com “flaire d’homenet verd”. En aquells moments hagués donat un ronyó per poder flairar la tènue flaire del suavitzant de ma mare o el dolç aroma d’un flam de vainilla. Però si no m’afanyava aquells extraterrestres verdosos no em deixarien ni un òrgan en bon estat per poder donar com a penyora, ja que, des que havia obert els ulls tot es va convertir en foscor, cops, dolor i... experiments.

III. D’experiment en experiment i... Doncs, sí, nois, ara arriba el moment en què toca explicar com han estat tots aquests experiments que he patit. I, com podeu endevinar, no serà bonic. El meu viacrucis ha estat tant agradable com pixar esperons de ferro mentre t’estrijolen els testicles amb un raspall de dents rovellades i esmussades. La curiositat científica d’aquests maleïts homenets sobre la biologia humana semblava no tenir fi tal i com esteu a punt de descobrir.


Tot va començar en obrir els ulls, tot adolorit, en aquella cambra freda i desangelada. De cop, un dels homenets verds, ja sense el característic casc negre que duia a la carretera, em va arreplegar per l’esquena i em va fotre un estrany compost (ara no us sabria dir si era orgànic, inorgànic o bé una barreja), que s’assemblava al plàstic que coneixem els humans. Es veu que aquests extraterrestres volien esbrinar, per la via ràpida, si jo podia sobreviure en un medi anaeròbic. I que n’eren de pesats amb això! Suposo que ells no deurien pas necessitar l’oxigen per viure, però després del plàstic aquest, no se’ls va passar res més pel magí que fotre’m el cap sota l’aigua per saber si podia ser capaç de desenvolupar-me amb normalitat en un medi aquàtic. Aquesta prova, sens dubte, no els deuria acabar de donar uns resultats prou clarificadors ja que recordo, per bé que vagament, com poc després em van posar un vel davant la boca i van anar abocant-me aigua gola avall per veure si així se’ls revelava el coneixement que tant anhelaven. Una bona colla de tarats és el que eren aquells venusians dels collons!!! Suposo que no deuria pas ser ni el primer ni el segon humà que aquella gent segrestava o raptava o abduïa o com nassos n’haguem de dir ara, ja que eren ben conscients que els humans som dèbils i hem de descansar de tant en tant de tanta prova. El descans, per desgràcia, no era etern i ràpidament despertava amb un grapat de fotografies de persones desconegudes per mi. En l’estranya llengua d’aquells homenets verds que, per insòlit i extravagant que us pugui semblar, no era pas tant diferent del nostre català, els extraterrestres no paraven de fer-me imprecacions vàries. Suposo que creien que un d’aquells desgraciats de les imatges podia ser el líder del nostre país o un científic important o, fins i tot, un informàtic que havia contactat amb ells per error. El més difícil, però, era convèncer-los que jo no sabia res de res, que no coneixia cap dels rostres que em fotien sota el nas. Llavors, els extraterrestres s’emprenyaven com micos, bé com uns refotuts micos verds, i, tot fotent-me els dits als ulls i darrere les orelles, semblava que cercaven algun tipus de botó que m’obrís un suposat casc i això els donés un accés total al meu crani. Amb tot, però, no vull pas que cregueu que els homenets eren uns sàdics desgraciats i prou. No, nois, no. Els alienígenes verdets a voltes em provocaven un bon fart de riure (bé, me’l provocaven quan em deixaven sol a la cambra i ho recordava tot... ja que, mentre ho vivia, allò era un bon infern i és que els homenets verds

no deixaven de fer-me visitar a la padrina cada dos per tres), com quan em feien posar en posicions ben ridícules per veure el meu grau d’equilibri o, fins i tot, si els humans érem capaços de volar. Si n’eren d’ignorants aquells sapastres! Voleu saber quin ha estat el pitjor experiment que he patit? Bé, no penso dir res sobre les vostres inclinacions morboses ja que estic convençut que, per a vosaltres, el més similar a una pel·lícula romàntica deu ser qualsevol mostra d’ultraviolència d’en Takashi Miike, oi? Sense cap mena de dubte, el pitjor de tot va ser quan els homenets verds van voler descobrir si els terrícoles érem capaços de conduir l’electricitat o no. I els malparits no paraven de provar-ho en lloc cada cop més estrambòtics... Si fins i tot ho van intentar pel forat del cul! Però, què nassos creien que era aquell forat, una espècie d’endoll portàtil per connectar-hi la bateria de la seva nau? Sí, sí, ara no us n’enfoteu que si vosaltres no fóssiu una colla de donyets, minairons i cocollones, també tindríeu la sang ben glaçada davant del que poden arribar a fer aquests maleïts homenets verds sorgits d’un cartronet màgic.

IV. La fi del viatge Unes ganivetes ben esmolades s’infiltraven violentament en cadascun dels plecs del meu cervell quan vaig tornar a obrir els ulls i amenaçaven amb fotre’m una bona barrinada fins al bell centre de la meva maleïda matèria grisa. Vaig mirar a dreta i esquerra, i vaig comprovar que continuava en aquella refotuda cambra freda i desangelada però, aquest cop, ja no hi havia ni rastre de donyets, ni de minairons, ni tan sols de cocollones. Estava sol, completament sol. Per desgràcia, un grinyolar metàl·lic em va provocar un violent escarritx de dents que no vaig saber controlar davant de la visió d’uns homenets verds que s’apropaven cap a mi. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis homenets verds... S-sis... Sis! Sis homes de verd que s’abraonaven cap a mi disposats a provocar-me tant i tant de dolor que acabaria desitjant que arribés, i quan abans millor, la meva... Fi


Diari d'una mestra de poble Jordi Dausà

C

omenço aquest bloc –de moment es diu Diari d’una mestra de poble, ja se m’acudirà un nom més original– amb la intenció d’anar-vos explicant el meu dia a dia a l’escola rural que m’han assignat. Paral·lelament he obert un compte a l’Instagram, on hi aniré penjant fotografies i reflexions, no només de l’escola sinó també de l’entorn i de la vida a pagès. Després d’aquesta introducció brevíssima penjo la primera entrada. Desitgeu-me sort! Morer de Dalt és un poble preciós. Està enclavat en unes muntanyes d’un color verd-blavós, sembrades de masies d’aire noble i antic. Les cases de la vil·la, en canvi, són senzilles, baixes i amb el sostre de palla, totes amb el seu jardinet i la xemeneia que fumeja tothora. L’escola és el segon edifici més gran després de l‘església, construïda quan el romànic ja havia passat de moda, però es veu que la gent d’aquí es va entossudir a fer-la romànica igualment. La mestra que he de substituir ha agafat una baixa per depressió. Si no hi ha res de nou no tornarà fins l’any vinent, de manera que passaré molts mesos en aquest indret. Se’m fa estrany pensar que algú pugui agafar una depressió, aquí dalt, però suposo que alguna gent no és prou adaptable. De moment m’estaré a l’única pensió del poble, l’Hostal del Camí Ral. L’amo és un avi barbut i espantadís que m’ha repetit moltes vegades que tanqui bé la porta de la meva habitació perquè de nit els bandolers baixen de les muntanyes. Segons ell, a vegades es disfressen de capellans per engalipar la bona gent, i m’ha clavat la pallissa explicant-me que una vegada, en una masia dels afores, un d’aquests bandits va adormir dues germanes donant-los fruits secs emmetzinats, i si no hagués sigut per la petita, que li va tallar la mà (??!!) se les hagué emportat a totes. Per tranquil·litzar-lo li he assegurat que no obriré a ningú. Em fascinen aquests atavismes rurals que ens remeten a un passat més dur,

on els saltamarges i les feres existien de debò. Ell deu haver-se adonat de la meva cara d’escepticisme perquè m’ha assegurat que els bandolers són molt reals i que pensi el que pensi, sobretot no obri la porta de cap de les maneres. Algun dia escriuré un assaig sobre aquests grans marginats de la cultura popular, que en realitat eren lluitadors contra el sistema injust d’aleshores. Bé, per avui ja n’hi ha prou. Apago l’Ipad i em poso al llit. Demà és el meu primer dia i vull estar fresca com una rosa. M’acomiado amb una frase que m’han enviat per WhatsApp i que m’encanta: treballa com si no necessitessis els diners, estima com si mai no t’haguessin ferit, i balla com si ningú t’estigués veient.

El dia s’ha llevat lluent. Feia la fresca justa, i caminar fins l’escola ha sigut una delícia. M’ha sorprès una pintada que he vist a la tanca de pedra seca que l’envolta: fullets fills de puta, torneu a casa bostra (les faltes no són meves, és clar! J). Quina manera més barroera de fer malbé un entorn tan idíl·lic! En fi, que a les nou en punt era a la porta de l’aula per donar la benvinguda als nens i nenes. M’ha alegrat comprovar que la meva classe és un melting pot de races, cultures i fins i tot, per estrany que sembli, espècies. Suposo que en aquests llocs tan remots l’endogàmia ha de deixar petja d’una manera o altra. La directora m’ha avisat que és un grup amb edats i nivells molt diferents, i que un dels principals maldecaps és el de l’absentisme escolar, que no és un problema típic de les escoles rurals. Li he respost que tinc experiències en centres de barris marginals, i que ho resolíem anant a recollir els nens casa per casa. La directora m’ha mirat d’una manera que no he sabut interpretar i m’ha dit que aquí les coses van una mica diferents, i que sobretot m’ho agafi tot amb calma i filosofia.


He començat passant llista. A primera fila hi havia dos nens amb barretina i samarra, molt cuquis. L’un es diu Lluquet i l’altre Rovelló. Són pastorets i han de cuidar el ramat d’un individu que es fa dir Pasqual, i per això a vegades falten a classe. Comencem bé: explotació infantil per part del cacic del poble. No patiu, lectores, que en prenc bona nota. El següent de la llista no hi era. Li diuen Patufet, i segons m’ha explicat la directora abans d’entrar, és un preadolescent conflictiu que falta sovint des que va protagonitzar un incident surrealista amb un bou que se’l va menjar per accident un dia que feia la migdiada sota una col. Oh-my-god. A resultes d’això, els seus pares el sobreprotegeixen, cedint davant del xantatge emocional. Una altra nena que falta molt és la Ylenia. Filla d’una línia monomaternal sense recursos, ajuda a cuidar a la seva àvia discapacitada que malviu en una barracota tronada de bosc endins. Es veu que el bosc és enorme, i que a dins hi ha tota una urbanització de cases il·legals, algunes a mig construir. Els nens li diuen Caputxeta Vermella perquè fa anys que du la mateixa dessuadora (endevineu de quin color és?), i va sempre amb la caputxa posada. En fi, que he decidit que el pla d’acció passa per reduir l’absentisme escolar del meu grup. Serà difícil, però els reptes sempre ho són. Abans de pujar a l’habitació a escriure he viscut un incident estrany. Era a la vora del foc llegint Bauman. A la fonda no hi ha televisió i l’amo m’ha explicat que la gent mata el temps bevent, xerrant i jugant a cartes. És un vida senzilla, magníficament honesta. Els habitants d’aquest poblet van parar el rellotge fa cent anys, i no tenen cap ganes de fer-lo córrer cap endavant. Quina enveja que em fan. Però tornem als fets: era molt a la vora del foc i l’amo m’ha demanat que no m’hi acostés tant perquè podia sortir una salamandra i socarrimar-me. He esclafit a riure, i li he assegurat que aquestes mateixes històries me les explicava l’àvia de petita. Les salamandres en realitat són amfibis i no neixen a les flames. Ell ha murmurat vostè mateixa, jo ja l’he avisada, i ha tornat a la cuina. Al cap de pocs minuts he sentit un cruixit i de la llar ha sortit una salamandra d’un pam de llarg, envoltada en flames. He pensat pobra bèstia i he intentat agafar-la, però l’animal m’ha esquivat com si res, i travessant tot el menjador, ha sortit per la finestra. És sorprenent que hagi aguantat tanta estona encesa sense morir, i que no hagi provocat cap incendi a fora. L’ecosistema és tan bonic com fràgil, aquí dalt. Apa, tanco l’Ipad. Avui m’acomiado amb una frase de Miss Wonderful: que els teus somnis siguin molt més grans que no pas les teves pors.

Ja s’acaba el dijous. Avui ha sigut un dia molt intens, en part perquè ha aparegut una pintada nova al mur. Aquesta vegada deia Fades guarres. Ningú no ha posat el crit al cel, com hauria sigut normal, i el conserge de l’escola s’ha passat el matí netejant-la amb salfumant. Havent dinat he conegut al professor de Religió. Es diu Pere. De nom, per estrany que sembli, Sant. Els seus pares devien tenir un sentit de l’humor molt recargolat. Estic segur que no ens entendrem: la religió ha de pertànyer a l’àmbit privat, i de cap manera s’ha d’ensenyar en una escola pública. Sant Pere només ve de tardes, cosa que fa trontollar tot l’horari. Quan li he preguntat a la professora perquè no pot venir de matins, m’ha respost que la majoria de gent es mor a la nit, i com que Sant Pere té molta feina (on?, em pregunto jo) després dorm fins tard. Res d’això té sentit, però de moment només observo. Aviat començaré a dir la meva. A la tarda m’ha tocat l’altre grup, el de més edat. Primer he conegut als germans Minairó. Són minúsculs, pobrets. Segur que presenten un quadre sever de raquitisme o avitaminosis. Quan parli amb els assistents socials els ho faré saber, tot això. Després, quan he passat llista, he llegit Arnau. Ningú no ha contestat, però tots reien per sota el nas. Al final la filla del sabater, la Pamela, una nena tan rossa que li diuen Rínxols d’or, m’ha explicat que l’Arnau ha marxat de l’escola i ha anat al Liceu Francès que hi ha a la ciutat. Segons la Pamela, la noblesa de Morer de Dalt es creu massa bona per barrejar-se amb la terregada. Sembla ser que pels voltants hi ha una proporció altíssima de prínceps, princeses i comtes. Em fan molta ràbia aquestes diferències, val més que em prengui una bona infusió de valeriana abans de posar-me el llit. Un últim apunt: a la vora de l’Hostal hi ha petit pantà que la gent diu que està encantat. Es pot veure des de la meva finestra. Ara mateix hi ha una munió de boles de llum flotant al damunt. És un espectacle meravellós, dels que no et canses de contemplar. He sentit en alguna banda que és el resultat de la putrefacció de la matèria orgànica, però l’amo m’ha explicat que no, que els foc follets són criatures ben reals i que són uns enredaires. Val més que no els segueixis, m’ha dit, perquè faran que t’ofeguis al pantà. A molts de vosaltres segur que us fa gràcia i penseu que són supersticions camperoles, però aquest poble té una aura tan irreal que a vegades em fa dubtar de mi mateixa. Fins demà, lectores i lectors. La frase d’avui: si el pla no funciona, canvia el pla, però mai no canviïs l’objectiu.


No entenc per què, però avui torna a ser dijous. Les senyal de ràdio arriben, però per culpa de les muntanyes se senten millor les emissions de França que no pas les d’aquí. Ara m’adono que estem gairebé aïllats del món. Per això mateix encara no he pogut penjar res a l’Instagram: a l’hostal no hi ha Wifi, i amb prou feines tinc dades per publicar el post de cada dia, o per enviar Whatsapps a la família i als amics. No m’envieu arxius, que no els puc descarregar! Quan penso en aquest naufragi digital sento un pessigolleig a l’estómac, mig d’emoció, mig de por. Mirant-ho fredament és una mica trist: fins a quin punt ens hem fet dependents de la tecnologia? Avui he passat una prova de nivell de matemàtiques i m’he esgarrifat. Em pregunto què han fet fins ara. Desconeixen fins i tot els conceptes més elementals, i amb prou feines saben sumar números de poques xifres. A l’hora de pati ho he comentat amb la directora i m’ha dit que allò no era res, i que si els hi passava una prova de llengua m’agafaria un patatús. Li he preguntat quin sistema d’aprenentatge han fet servir fins ara. Potser són seguidors de l’escolarització lenta, un mètode que em mereix molt de respecte perquè és respectuós amb el ritme de cada infant i amb el desenvolupament maduratiu individual. Però no, segons la directora segueixen un sistema perfectament convencional, amb alguna excentricitat, com ara una assignatura que fa Sant Pere que es diu Emprenedoria. Es veu d’una hora lluny que és una eina del capitalisme per autoperpetuar-se, però segons ella té molts bons resultats i les famílies estan la mar de contentes. El pont que comunica el poble amb la carretera nacional el va aconseguir un alumne de sisè enredant, gràcies als coneixements obtinguts a classe, a un tal Banyeta. Tot plegat és molt rocambolesc, i tinc la sensació que hi ha alguna cosa que falla, com si estigués dintre d’un reality, com el Show de Truman. Quan faltava poc per l’hora de sortida he mirat per la finestra i he vist un paio estrany palplantat davant de l’escola. Anava molt abrigat i duia un sac sobre l’espatlla. He pensat que era un camell o un segrestador, i de seguida he cridat a la directora. M’ha explicat que és un babau a qui tothom li diu l’Home del Sac, i que ell i un altre infeliç que té per malnom el Papu cada dia ronden pel col·legi a l’hora de sortir. L’Associcació de Famílies ha contractat un grup format per llenyataires i caçadors locals que es fan un sobresou foragitant-los, i així

s’asseguren que els infants arriben sans i estalvis a casa. Dit i fet, pocs minuts després he vist com arribava un tros d’home amb una destral enorme que ha fet fora aquells dissortats. Em preocupa que l’Home del Sac i el Papu tinguin algun tipus de problema mental i no rebin l’assistència sanitària a la qual tenen dret. Els problemes no s’arreglen escombrant-los sota la catifa. Avui estic una mica moixa. Ara mateix a fora de l’hostal hi ha rebombori. Un viatger demana a crits que el deixin passar perquè és de nit i està molt cansat. Des d’aquí sento com l’amo s’hi nega en rodó i l’home de fora li pregunta amb to amenaçant si sap qui és. Repeteix varies vegades el seu nom. Perrallonga o Selvallonga. L’hostaler no el deu reconèixer perquè no l’ha obert, i el viatger ha marxat jurant que calaria foc a aquesta cort de porcs i que no en quedarien ni els putos fonaments. He pensat que un tipus tan poc dialogant i violent mereix dormir a fora, no m’ha fet cap pena. La frase d’avui: fan falta alguns dies dolents perquè ens adonem que tots els altres són bons.

El dia s’ha llevat amb boira baixa, grisa i pastosa, com un anunci del que vindria. I és que avui he tingut la primera discussió amb la directora. Al pati hi ha l’estàtua de Sant Jordi matant el drac, una escena violenta i fastigosament patriarcal. Els nens i nenes juguen i es reparteixen els papers: el cavaller, el drac i la princesa, que és sempre una noia. D’una banda aquesta estàtua em neguiteja perquè una escola pública no hauria de tenir iconografia religiosa, i de l’altra pel component especista, com si tots els dracs fossin unes bestioles que haguessin de ser assassinades pel simple fet d’existir. La directora, una mica avergonyida, m’ha explicat que en realitat no representa Sant Jordi, sinó un matadracs ambulant que va liquidar una tarasca borda més petita que un vedell, però que feia la vida impossible al vilatans, calant foc als horts i menjant-se les gallines. Per no ser menys que el poble veí, Morer de Baix, que sí que va tenir un drac impressionant i un cavaller a l’alçada, van encarregar l’estàtua més grossa del catàleg. Ni un cony de matador com Déu mana tenim aquí, ha dit la directora encenent una cigarreta, encara que a les sales de professors fa anys que no s’hi pot fumar. He quedat tan parada que no he sabut què respondre. Després m’ha presentat la mestra dels més petits. M’ha comentat que durant un temps també es va allotjar a l’Hostal del Camí Ral, però que de seguida va


trobar un estudi. La noia té més o menys la meva edat, i m’ha fet una llista dels rumors desagradables i xafarderies sobre l’hostaler que corren pel poble. No vull reproduir-ho aquí per no seguir-li el joc, però perquè us en feu una idea us diré que alguns giraven entorn d’uns llits de punxes que fa servir per escabetxar els viatgers despistats. I després encara volia que anéssim a prendre un cafè juntes. Quines ganes de fer mal, i quina barra. Per cert, perdoneu que no respongui res a les xarxes socials. Rebo els avisos però triguen molt a carregar, i al cap de poc perdo la paciència. Viure aquí és com fer-ho en un búnquer, però suposo que ja m’hi acostumaré. Bona nit, noies i nois. Avui no tinc frase, però demà en penjaré dues.

La nena dels rínxols no ha vingut a classe, i només hi havia en Lluquet, en Rovelló i un dels Minairó. Com que la darrera vegada em va semblar que eren molts, li he preguntat on eren els seus germans. M’ha respost que a hores perdudes fan de de miners, que s’havien compromès amb una feina que no havien tingut temps d’acabar, i que eren tots a la muntanya menys ell, que és massa petit. Li he escrit una nota a l’agenda demanant per parlar amb els seus pares –aquestes aberracions no es poden consentir– però ell i els seus companys de classe han arronsat les espatlles i han rigut. Quan els he preguntat què els feia tanta gràcia en Minairó m’ha dit que ells no tenen pare ni mare. Quan s’ha acabat la classe he anat al despatx de la directora perquè m’aclarís tot aquell embolic, però estava molt enfeinada buscant una substituta per una mestra embarassada que havia demanat la baixa anticipada. Hi parlaré demà perquè avui se la veia de mal humor. Quan tornava cap a la fonda m’he creuat amb una guineu molt ben vestida, amb jaqueta, corbata i barret de copa. Quan m’ha vist s’ha descobert i m’ha dit senyora, que tingui un molt bon dia. M’ha sobtat perquè és la primera guineu que em trobo que em saluda amb tanta educació. M’ha fascinat tant que li he demanat que s’esperés un moment, li volia fer una foto amb el mòbil, però ja s’havia internat al bosc i no hi ha hagut manera de trobar-la. Entre naps i cols s’ha fet l’hora de sopar. L’hostaler m’havia promès que pescaria un peix al riu i me’l cuinaria a la brasa, però al final hi havia estofat de llebre. Quan li he demanat el motiu d’aquell canvi m’ha

explicat que, en efecte, ha pescat un peix, però que aquest li ha dit que si l’alliberava li concediria un desig, de manera que l’ha deixat anar. Li he preguntat què li havia demanat i l’home m’ha respost, molt seriós, que és una cosa privada, i que què collons m’he pensat de preguntar-li allò. L’estofat era prou bo, però me l’he menjat amb recança: la mestra dels petits em va avisar que l’hostaler sempre dona gat per llebre. Em poso al llit una mica trista. Les coses no són com em pensava. Sort en tinc, d’aquest bloc que em permet desfogar-me. Les fotos, ja us ho vaig dir, hauran d’esperar.

Tinc un gambutzí a l’habitació. Encara no l’he vist, i l’hostaler no ha sabut descriure’l, però ha dit que posaria verí i una ratera. De cap manera, li he dit. Quan era petita l’àvia em duia al bosc a buscar-ne, de gambutzins, i mai no vaig trobar-ne cap. Ara que en tinc un a l’habitació no voldria pas fer-li mal. L’home em va dir que a Morer de Dalt estan pitjor considerats que les rates, i que els maten sempre que poden. Com que he insistit tant al final ha hagut de callar, però m’ha fet jurar que si agafava la ràbia o alguna malaltia pitjor no el denunciaria. Quan anava cap a l’escola he trobat la mestra dels petits i hem fet tot el camí juntes. Hi ha hagut un moment que un carro carregat de rocs gairebé ens atropella, hem hagut de saltar al marge per esquivar-lo. El carreter, m’ha dit la mestra, fuma com una xemeneia, i devia estar distret encenent una cigarreta. També m’ha explicat un incident molt desagradable relacionat amb un grup de WhatsApp de pares i mares que no puc reproduir per temes de confidencialitat. Quan travessàvem la plaça principal se’ns ha acostat un individu molt peculiar. Carretejava un rem enorme. Ho he trobat estrany perquè els rius d’aquí no són navegables, i el pantà dels foc follets encara menys. Ens ha preguntat si sabíem què era aquell estri i jo li he dit és clar que sí, és un rem. L’altra mestra mirava al terra i m’ha xiuxiuejat que l’ignorés, que era un rodamón mig tarumba, i que a aquesta gent no se’ls ha de donar corda. Mentre em prenia el cafè de mig matí a la sala de professors he descobert que tornàvem a ser dijous. I


© Rafa Villalón


ja en van tres. Era una sensació tan surrealista i absurda que he acceptat la cigarreta que m’ha ofert la mestra dels petits. Cada vegada que estic nerviosa torno a fumar. Avui a classe hi havia dues noies que encara no havien vingut mai. Es diuen les germanes Goges, però tothom els hi diu les Dones d’aigua perquè les rulots on viuen són a la vora de la Font del Gat, un lloc que abans havia estat bucòlic, però que l’ajuntament l’ha deixat fer malbé a arrel d’un afer molt sòrdid entre una noia i un soldat. La professora m’ha explicat que les Goges formen part d’una minoria en risc d’exclusió social, amb una taxa alarmant d’atur i d’embarassos no desitjats. Segons ella, aquestes noies es dediquen a engalipar pastors i bosquetans babaus. Sigui com sigui, he hagut de cridar l’atenció d’una perquè s’ha passat tota l’hora de classe mastegant xiclet i remenant el mòbil. Quan li he requisat l’aparell m’ha dit mal follada, i quan li he exigit que anés al despatx de la directora m’ha aixecat el dit anul·lar i m’ha dit que et donin pel cul, porca. Tot seguit ha agafat la motxilla i ha sortit de classe amb la seva germana al darrera. Tothom s’ha posat a riure, fins i tot en Lluquet i en Rovelló, tan macos que semblaven. No he sabut reaccionar bé i he hagut de sortir perquè no em veiessin plorar. No entenc com poden fer servir el mòbil tota l’estona, amb tan poca cobertura com hi ha. Deu ser cosa de companyies de telefonia. Si em quedo més temps hauré de canviar d’operador.

formatge i mató, i un parell de cops al mes van al mercat a vendre’l, i es gasten tot el que guanyen en vi. Normalment no molesten ningú, però tenen tanta força que quan van trompes sempre fan un disbarat o altre. Hi ha un quart amic, un tal Joan de l’Ós, que a vegades beu amb ells, i aleshores sí que tot tremola. El grau d’alcoholisme de Morer de Dalt és alarmant per ser un poble tan petit, o potser és precisament degut a què és un poble tan petit. I parlant d’addiccions, a Morer de Dalt no hi ha estancs, ni venen tabac a cap botiga. Ahir em moria de ganes de fumar, i abans que me n'adonés vaig trobarme comprant un paquet de picadura a un gitano que va arribar al poble amb tartana, venent pipes, tabac de cargolar i herbes d’aparença raríssima que no havia vist mai de la vida. Al seu costat, com si fos el copilot, hi anava un ós que duia una cadena daurada al voltant del coll, no pas per mantenir-lo lligat, sinó per fer bonic. L’ós inspeccionava les transaccions del gitano amb gest una mica desmenjat, i a vegades feia que sí amb el cap. En un altre moment hauria pensat que només era un truc de firaire, però en aquest lloc tinc clar que en realitat l’amo del negoci és l’ós, i l’home un simple assalariat. Per cert, agraeixo altra vegada tots els correus electrònics de suport que em feu arribar. No tinc temps de contestar-vos un per un, però us duc a totes i a tots a dins del cor. Sense vosaltres tot seria més difícil.

Escric això mentre espero que la Dormidina em faci efecte. Demà serà millor que no pas avui. Per força.

Potser per culpa de la pastilla, avui m’ha costat molt llevar-me. El cos no em responia i he arribat tard a la feina. Aquesta nit passada, un cop he aconseguit adormir-me, els de l’habitació del costat han començar a fer soroll. Com que no m’obrien he anat a queixar-me a l’hostaler. M’ha donat l’excusa més ridícula que he sentit en tota la meva vida: la meva veïna és una ànima en pena, i és normal que gemegui una estona cada mitjanit. He tornat al llit feta una fera i mig marejada per la Dormidina, i fins cap a les tres no he pogut adormir-me. Quan he arribat a l’escola el que he vist ha sigut com un gerro d’aigua freda: durant la nit algú s’ha endut part del teulat de palla. Ningú n’ha fet ni més ni menys, i la primera classe ha transcorregut com si res. A l’hora el cafè les meves companyes m’han explicat que segurament era cosa de la família de gegants que viu en una cabana propera. Són tres, en Bufim-Bufaina, l’Arrencapins i en Giramuntanyes. Tenen ovelles i fan

Ja sé que fa una setmana que no escric cap post nou. M’heu de perdonar, però quan arribo a la fonda no tinc esma de res. Avui he anat a veure unes golfes que es lloguen al centre del poble, amb unes vistes precioses a la plaça, i la mestressa m’ha dit que a canvi de l’habitació he de treballar netejant la resta de la casa, que és on ella viu. Té dues filles frívoles i estirades que només de veure’m m’han ordenat que m’afanyés a ventar el foc, que s’estava apagant. Sóc una persona educada però les he engegat a la merda. He sortit d’allà feta pols. A l’hora de sopar he conegut una parella ben rara: ella era una dona gran i eixuta, tota vestida de gris i de negre, i encara que sembli estrany tenia set cames. Ell semblava un ximplet mig pitof amb un vestit de coloraines i una corona de plàstic. La vella s’ha menjat un bacallà i ell ha repetit de carn. He volgut xerrar una estona amb ells però m’han dit, amb molt males maneres, que només es veuen un cop l’any i que volien tranquil·litat. Quan he pujat a l’habitació he plorat molta estona. No pas per aquesta parella rara, és clar, ni per les noies desagradables d’abans, sinó perquè tinc la


sensació que no puc assimilar-ho tot. Sóc urbanita al cent per cent, i aquesta manera de fer dels pobles petits m’esgota. Aquest no és el meu lloc, i no veig clar poderm’hi estar el que queda d’any.

Avui, per primera vegada des que he arribat, no he pogut anar a l’escola. He passat una nit horrible. Un grup d’animals han celebrat una festa al bosc que hi ha a frec de l’Hostal del Camí Ral. Segons l’amo ho fan de tant en tant, i aquesta vegada encara ha passat fluix. Escoltaven música trap amb aquells altaveus que connecten als telèfons mòbils, i els sentia parlar a crits i riure tota l’estona. Dos conills blancs que feien les necessitats a sota la finestra de la meva habitació han començat a discutir per no sé quina ximpleria i gairebé acaben a cops de puny. Al final un ha marxat i l’altre s’ha posat a vomitar durant molta estona. He estat a punt de baixar per ajudar-lo –era un conill adorable– però m’he estimat més quedar-me a dalt perquè mai saps com reaccionarà, la gent d’aquí. Després algú ha caigut al pantà, i de la urbanització que hi ha al bosc s’han sentit uns espetecs que semblaven trets. Lectors i lectores, cada vegada entenc menys aquest lloc, i les situacions llastimoses que s’hi viuen. És un poble de gent egoista, que va pel seu compte i que no té cap mena de sentit de comunitat. Apago l’Ipad amb fàstic. Demà trucaré a Ensenyament per parlar amb l’inspector. Això no pot ser.

A l’hora del pati he trucat a l’inspector i no s’hi ha volgut posar. Segons la seva secretària, tindrà reunions tot el matí. He pensat que ho tornaria a provar més tard, entornat del lavabo. He deixat l’Iphone sobre la taula i he tancat la porta de l’aula amb clau, com faig sempre. La finestra l’he deixada oberta perquè feia un dia bonic i la classe és en un segon pis. Quan he tornat l’aparell ja no hi era. La directora i les altres mestres m’han dit que a qui se li acut deixar un mòbil tan car a simple vista, però jo els he respost que he tancat bé. Tan li fa això, em renyaven elles. Pel poble hi ha un noi que li diuen Perot que és capaç de robar-te els mitjons amb les sabates posades, però que si he badat tant com per deixar la finestra oberta el més segur és que hagi sigut una garsa. Sabia que aquests ocells pispen quincalla o coses petites i brillants, però no les veia capaces de robar un Iphone. És igual si ha sigut un o altre, ha dit la mestra dels petits, ja deu ser a l’altre punta de món. Una vegada li van mangar un Samsung a una altra mestra i quan el va localitzar amb no sé quina aplicació, era al Marroc. Si

no el poden aprofitar, el vendran per peces. Ja li pots dir adéu. M’ha semblat que la meuca ho deia amb un mig somriure.

Quan m’he llevat no m’hi veia amb cor, però al final he reunit prou forces per anar a l’escola. Abans he hagut de trucar a la companyia perquè donessin de baixa el meu número de mòbil. Sense telèfon em sento vulnerable, com si anés a una festa vestida amb pijama, o encara pitjor, despullada. Feia dies que havia deixat de veure Morer de Dalt com un llogaret idíl·lic, però avui em sembla més perillós i sinistre que aquells barris de Sudamèrica que surten als reportatges de la tele. Qui vol viure en un lloc com aquest? Quan he entrat a l’aula em faltava aire i el cap em rodava, però he aconseguit fer classe tot el matí sense desmaiar-me. Els nens s’han portat molt malament, però avui no tenia prou energia per fer cap intervenció. Després d’intentar-ho molt, al final he pogut parlar amb l’inspector. M’ha informat que si no m’agrada la substitució puc deixar-la, però que tornaré a la cua de la llista. Res a discutir, doncs. Decepció màxima.

Una de les germanes Goges ha sabut que m’havien robat el mòbil i m’ha volgut vendre el seu. Segons ella, se n’ha comprat un de nou i ja no el necessita. Era un Iphone 7, com el que tenia jo. M’he posat a plorar, i ella ha marxat murmurant tia loca, estàs fatal.

Gràcies per tots els ànims que he rebut, però em temo que no arribaré al final de la substitució. El que ha passat avui ha sigut la gota que ha fet vessar el got. El matí ha anat més o menys bé fins a l’hora de dinar, que hi ha hagut una alarma per cuca fera i tots hem hagut de refugiar-nos al soterrani de l’escola, que està habilitat per situacions així. La cuca fera és una tortuga monstruosa de la mida d’un cavall. Sembla ser que hi ha un programa de repoblació d’aquestes criatures, estan protegides i ningú no les pot tocar. En un moment s’ha cruspit dos xais, ha destrossat la barraca d’un pastor i després ha desaparegut. La gent vivia l’emergència amb resignació i parsimònia. Segons les meves companyes de feina, els caçadors furtius els hi van al darrere perquè les closques es cotitzen molt al mercat negre però és molt difícil localitzar-les. Aquesta en concret no l’havien


vist mai, cosa que vol dir que deu viure lluny del poble, potser a dies de camí. Hem sortit del soterrani dues hores després, i jo tenia els nervis tan destrossats que m’he tancat l’habitació. Em sembla que mai no havia passat tanta angoixa. He demanat a l’amo que avisés al metge del poble, però no n’hi ha. En canvi, m’ha visitat una senyora vestida amb robes velles i esquinçades que anava acompanyada d’un gat negre escardalenc. He pensat que seria trementinaire o naturòpata, però ha tret un pot de plàstic i m’ha fet empassar tres píndoles de color ocre. Una mica de diazepam i demà estaràs refeta com un gínjol, ha dit. He dormit des de llavors, i tot just ara

m’he despertat. El rellotge marca les quatre de la matinada, l’ànima en pena del costat gemega i se senten crits a fora. Tinc la boca pastosa, la sang que no circula amb la fluïdesa que toca, i el cor que batega a un ritme irregular. Em queden cinc hores per començar a treballar, però no em veig amb cor de tornar a l’escola. No crec que pugui entrar-hi més. Demà trucaré a l’inspector i renunciaré a la feina. Tanco l’Ipad, i també el bloc. Aquesta no era la meva idea inicial, i no us vull ratllar amb les meves menjades d’olla. Tan de bo pogués dir que ha sigut divertit. El principal és la salut, i me l’estic fent malbé perquè aquesta gent no es deixa ajudar. Espero veure-us aviat en persona i oblidar aquest mal tràngol. Una abraçada trista des de Morer de Dalt.


Guia i tips per a «Cadàvers cantaires»* Hugo Camacho

M

olts de vosaltres portàveu força temps demanant als comentaris del blog que publiqués una guia per a aquest joc. Haig de dir que al principi tenia les meves reticències perquè la temàtica i el nom no em deien gaire cosa, però una vegada vaig començar a jugar, vaig entendre per què sou tants els que heu caigut rendits als peus d'aquest Cadàvers cantaires que està disponible per a PS4 i Xbox One. Per als que encara no sabeu de què va, us en faré un petit resum: a Cadàvers cantaires ets l'operari d'una fàbrica de hit singles que ha d'aconseguir que els cadàvers al seu càrrec cantin el seu propi rèquiem per tal de poder-lo gravar i llençar-lo a les llistes d'èxits a la vegada que ha d'evitar que l'ànima del difunt torni a prendre possessió del seu antic cos. A la primera fase hem d'anar al dipòsit de cadàvers a escollir el nostre. A les neveres trobarem nou d'ells entre els que escollir: el vell acadèmic, la prostituta ionqui, el nen atropellat, el capellà assassinat, la noia suïcida, el polític cocaïnòman, l'artista frustrat, la cantant d'òpera obesa i el membre de la boy band. Per a començar en el mode fàcil recomano els dos últims: com que en vida estaven acostumats a cantar, ens serà més fàcil d'omplir el comptador de musicalitat ectoplasmàtica. Però alerta: en el mode normal o en el difícil la velocitat a la què guanyen punts d'ego pot fer que l'esperit torni al cos massa aviat. Veureu que hi ha tres neveres buides. Desgraciadament només estaran disponibles per als que es facin un compte premium al mode online. Són 50€ l'any però el més graciós és que a part de poder utilitzar un cadàver customitzat, els creadors ja han anunciat que alguns famosos han cedit la seva imatge i la seva veu. Per ara han confirmat tres celebrities que

podrem controlar: Katy Perry, Marilyn Manson –per què no em sorprèn?– i, atenció, l'O. J. Simpson. No estic de conya. Quan es vagin desvetllant nous cadàvers els aniré anunciant a aquest blog, tranquils. Seguim: Un cop hem escollit el cadàver haurem de portar-lo a la fàbrica tot fent-lo volar amb el nostre theremin a la vegada que anem composant una melodia. Amb la mà esquerra del personatge controlarem el volum i amb la dreta, les notes. Ja us dic que la mà esquerra només caldrà moure-la amunt i avall per controlar el volum; a més volum, més alçada agafarà el cadàver en desplaçar-se pel carrer. La ma dreta només caldrà moure-la cap endavant i cap endarrere. Mentre més a prop de l'antena la posem, més agudes sortiran les notes i més cap a la dreta flotarà el cadàver. Si separem la mà les notes es faran més greus i el cadàver flotarà cap a l'esquerra. Segurament pel carrer tindreu la temptació de portar el cadàver molt amunt o molt abaix per sortejar els obstacles. Bé, s'ha d'anar amb compte perquè com més temps el mantinguem lluny de la zona de la pantalla per on passen els corbs, les ploramorts i els familiars, més punts d'ego sumarà i més possibilitats hi haurà al final que l'ànima recuperi el seu cadàver i s'hagi de tornar a començar. Aquesta fase és important de veure com la juguem perquè la melodia que ens surti amb el theremin serà la que el cadàver tindrà com a base a l'hora de cantar el seu propi rèquiem. Aquesta fase, a més, és aquella on més es gaudeix el controlador en forma de theremin com a substitut del comandament de la teva consola. Em sembla una mica estrany, el preu ronda els 80€ a totes les plataformes, però la cosa bona que té és


que el podem utilitzar com a instrument normal i tocar les nostres pròpies cançons. (Actualització: els creadors del joc ja han anunciat una app per a gravar i mesclar les cançons que toquem amb el nostre theremin, tant per descarregar al mode online de les nostres consoles com per a smartphones, per iOS i Android.) El segon nivell és aquell en què el nostre cadàver, una vegada a la fàbrica de hit singles, es posarà a cantar el seu rèquiem sobre la melodia que ens ha sortit mentre el transportàvem. Abans que res, us aconsello que proveu d'aconseguir una bona puntuació al minijoc del tècnic de so, que salta just abans que comenci aquesta fase. Un tècnic amb puntuació baixa pot fer que quan el nostre cadàver desafini –que ho farà– no s'arreglin convenientment les imperfeccions i ens quedi una cançó una mica amateur. Mentre el nostre cadàver canta, nosaltres haurem de dur a terme dues accions a la vegada: una és la de regular amb la mà esquerra el nivell de podridura del cos i l'altra és evitar que aquest sigui posseït pel seu esperit, o per altres dimonis, amb la mà dreta. Amb la mà esquerra sobre el theremin injectarem líquid d'embalsamament per a retardar la putrefacció o insectes per a accelerar-la. És important que el ritme sigui més o menys constant a cada una de les parts de la cançó. De les estrofes a la tornada podem variar el ritme –recomanable– però hem de provar de no fer massa canvis o ens sortirà un guirigall.

(Actualització: MrBungle77 ha posat als comentaris que hi ha tota una comunitat de gent a la què els agraden els rèquiems més progressius i amb canvis bojos de ritme. Suposo que hi ha d'haver gustos per a tot.) També recomano utilitzar els insectes de manera més o menys equilibrada ja que les reserves de cadascun dels tipus diferents no són pas infinites. Les cuques equivalen també a unitats de temps. En aquest punt, haig de dir que no sé per què els creadors no han utilitzat equivalents a les notes musicals reals –negres, rodones, fuses...– i només hi ha quatre insectes. Suposo que ho han fet per simplificar, però a mi em fa l'efecte que és una cagada. Els valors de temps són els següents: Pupa de mosca = 1/2 temps. Cuc = 1 temps. Mosca = 2 temps. Escarabat = 4 temps. S'ha d'anar amb molta cura amb els nivells de líquids i d'insectes, no volem que el nostre cadàver es podreixi abans d'acabar i tampoc no volem que se li neguin els pulmons amb el formaldehid. Per a la mà dreta, tindrem tot un arsenal d'amulets, aigua beneïda i sal per allunyar els dimonis i sobretot l'esperit del mort. Aquí passa el mateix que amb els insectes: s'acaben i s'ha de tenir present que cadascun d'aquests objectes anirà millor amb alguns atacants que amb d'altres. Important: l'esperit que vol

© Anna Sanjuan


tornar a posseir el nostre cadàver només pot ser foragitat mitjançant una combinació de tots tres o si hem aconseguit aprendre algun ritual al minijoc de la missa negra. A vegades els dimonis que voldran fer-se amb el cos ens poden ser beneficiosos i fer que una cançó canviï per complet. Si quan els colpegem amb un objecte veiem que canvien de color durant mig segon, s'han de retirar totes dues mans del theremin i deixar que entri. Però alerta, perquè si no ha pres un altre color prendrà possessió del cadàver i aquest sortirà corrent. És força complicat i jo només ho he aconseguit, paradoxalment, en el mode difícil. Sé que pot sonar estrany, però a Youtube hi ha alguns gameplays en els quals la gent ho ha aconseguit en el mode normal. No en tinc ni idea de si es pot aconseguir en el fàcil, jo em penso que no. I què fan aquests dimonis? Doncs donar-li un estil a la cançó, però mai podem esbrinar quin serà. Toca el que toca. Jo he aconseguit polka, black metal i J-pop; però he vist que hi ha gent a qui els ha tocat brit-pop, flamenco, salsa i cants gregorians. (Actualització: he pogut comprovar el que heu comentat i és veritat que el vell acadèmic sempre és posseït per un dimoni que li canvia l'estil a cants gregorians i el cantant de la boy band sempre canvia a black metal.) Entre estrofes o entre estrofa i tornada, salten els minijocs. Ja he dit abans que són igual d'importants. A més del de la missa negra i el del tècnic de so, hi ha el del productor –que pot fer que la cançó acabi més sobreproduïda que el Chinese Democracy si fem una puntuació massa alta–, el del profanador de tombes que ens fa perdre punts d'ego i el de la família de la víctima. El més divertit d'aquest últim minijoc és que per a cada un dels cadàvers és diferent i el resultat és imprevisible perquè el nivell de random és molt alt i s'ha convertit en una de les fases que més em ve de gust jugar. Sempre sorprèn. L'últim nivell, una vegada l'esperit del mort s'ha resignat a no recuperar el seu cos i puja cap a la llum, consisteix a dissenyar la portada del hit single. Tindrem de temps exactament el que dura la cançó, així que millor no penjar-se massa. Aquí no tinc gaire recomanacions a fer, excepte que si no us agrada com està quedant la portada, premeu pausa i reinicieu el

nivell abans que no acabi la cançó, perquè si no us haureu de quedar amb el que us en hagi sortit. Aquest truc no surt a les instruccions i el vaig descobrir per casualitat. Només espero que no es tracti d'un bug, sinó de quelcom premeditat i que no ho canviïn a futures actualitzacions. Una de les coses que més m'ha captivat de Cadàvers cantaires és que et pots gravar les cançons que composen els teus morts, però només si te l'acabes. Aquest ja és, per a mi, un bon motiu per tirar-t'hi unes quantes hores jugant. A més, després les pots pujar a iTunes per vendre-les, amb una petita comissió per als creadors del joc. Es forraran. Ara un parell de consells més: Encara que la noia suïcida no tingui mandíbula inferior degut al tret que s'ha fotut, és de les que millors cançons pot arribar a treure. Si mireu les llistes dels més venuts d'iTunes, veureu que de les cinc millors, tres són d'aquest personatge. Ja sé que no s'entén el que canta, però és que al pop actual moltes vegades tampoc és que s'entenguin gaire. El secret és injectar-li molts insectes de temps curt –pupes de mosca o cucs– a la tornada o molt de formaldehid. Això fa que les tornades siguin absolutament comercials. De veritat. La cantant d'òpera sol treure cançons una mica carques, però s'ha de tenir en compte que hi ha un espectre molt gran de jugadors de més de cinquanta anys que a més compren molt les cançons dels altres. El nen atropellat pot arribar a ser una mica creepy i si no hi ha cap cançó del polític cocaïnòman a les llistes de vendes, serà per alguna cosa. Ah, la prostituta ionqui és genial per a temes més o menys hiphoperos, però s'han de controlar molt bé les dosis d'insectes i no sé si hi haurà algun dimoni de possessió amb ganes de rapejar. En definitiva, Cadàvers cantaires és un gran joc, molt divertit i al qual donaré quatre estrelles. Li'n donaria cinc si no fos per les pegues que us he comentat i pel fet que si no compres el controlador theremin pot ser una mica complicat de fer servir amb el comandament de la consola. A sota hi trobareu un link amb les cançons que he composat i bé, si us ve de gust comprar-ne alguna... Millor! * Traducció al català del conte "Guía y tips para Cadáveres cantores", aparegut al portal Fantífica.com el 28/12/2015, obra del propi autor.


CRÒNICA

Convenció 'Soc friky soc cultura'

30/10/2018

Una nova mostra de la bona salut del fantàstic a terres empordaneses Com el seu nom indica, l'esdeveniment, organitzat per l'associació El gato de Vader i l'Associació de Veïns del Rally Sud, i amb el suport de l'Ajuntament de Figueres, ha realitzat al llarg de dos dies tot un seguit d'activitats relacionades amb el gènere fantàstic, amb l'ànim de reivindicar el frikisme com a expressió cultural.

DAVID CASTEJÓN

Daniel Genís sobre l'obra fantàstica de Carles Fages de Climent i Maria Àngels Anglada.

Lliurament del 2n Premi de narrativa curta de gènere fantàstic - Ciutat de Figueres

Barcelona, 1979. Llicenciat en Criminologia i Política Criminal i graduat en Turisme. L'afició per l'escriptura li ve de petit, i ara es dedica a cultivar-la i promoure-la. És el fundador de la Lliga de Microrelataires Catalans. Com a escriptor, destaquen els seus relats inclosos a les antologies Deu relats ecofuturistes (2016) i Estats alterats de la ment (2017), ambdues a Males Herbes.

Entre el 29 i 30 de setembre, s'han succeït al Teatre Bon Pastor múltiples actes culturals relacionats amb el gènere fantàstic: exposicions d'il·lustracions locals, parades de llibres de gènere fantàstic, partides de jocs de rol en viu, cosplay amb els personatges d'Star Wars i Star Trek... També diverses xerrades al voltant de la literatura de gènere i el frikisme, com les realitzades per Sebastià Roig sobre Salvador Dalí, el duo CuartiellaSoldevilla a propòsit dels superherois del còmic i la de

La convenció es va cloure amb l'acte de lliurament del premi al guanyador del 2n Concurs de narrativa breu de gènere fantàstic Ciutat de Figueres, un guardó que en la seva primera edició es va endur l'escriptor Marc Juera pel relat "Terres mortes" i que aquest 2018 va anar a parar a mans de David Castejón per una història amb aires apocalíptics i cyberpunks, situada en un futur distòpic, titulada "C.P.Urgatori:\<_".

L'autor en persona va recollir el premi, que compta amb el suport de l’Ajuntament de Figueres i està dotat amb 300 euros i el compromís per part del web El Biblionauta de publicarlo al número de l'any en curs de la seva revista digital. © El Biblionauta


C.P.Urgatori:\>_* David Castejón “L’experiència més bella que podem assolir és la d’allò misteriós.” ALBERT EINSTEIN

1.

A

quell dia calcat a l’anterior, la rutina de manteniment d’estocs va iniciar el seu procediment d’execució en el mateix instant que sempre, just quan els confins inabastables de la troposfera començaven a inflamar-se, escalant a poc a poc des de la indiferència del negre a l’escalf lleu del marró somort. Dins de l’estança sòbria, gairebé pobra de solemnitat, el pastor va esbatanar els ulls obedients i va posar-se dempeus d’un bot. Tot seguit va sortir de la barraca de pedra basta i escorça de fanal vell, per escanejar les variables del món exterior. A poca distància, a recer de la fullaraca luminescent d’un parell de grans arbres de subministrament, els multrònics ja rondinaven, vestint l’albada de brams sintetitzats i piulets d’activació de funcions a mesura que els seus sistemes operatius rudimentaris acabaven de carregar-se i inicialitzar-se. Mastegaven brins de filferro oxidat amb desgana, i grataven el terra polsegós a la recerca d’algun brot tendre de metall relluent. El pastor s’hi va atansar, tot acatant el doll de directrius operatives que el guiaven, i va obrir-los el tancat de barrots d’acer que ell mateix havia improvisat amb el brancam dels matolls baixos que infestaven el sotabosc proper. A continuació, amb una emissió curta d’ones hertzianes, va informar la seva unitat d’enllaç que portava el ramat a trescar dalt del turó. La metal·lúrgia polida de la seva companya va emergir aleshores de les profunditats de la cabana, tot remenant un bol de mercuri mesclat amb crostons de

substrat ferrós, i, sense alterar ni un decimal la perfecció calculada de la seva tasca, va assentir amb un cop de cap greu: –Correcte. Procedeix. L’eficiència extrema que es delineava en el seu pulcre rostre niquelat, confirmava que la recàrrega preceptiva de cada jornada seria puntualment a taula quan ell tornés.

El camí que pujava fins al turó resseguia de prop els saltirons gallards d’un rierol oliós, que es precipitava arbreda avall com una bendició sobre les terres eixutes de la plana: l’escenari, tot plegat, d’un error recurrent que des de feia uns cicles no parava de repetir-se, de manera cada cop més intensa i pertorbadora. Atretes per la reverberació del fluid luxuriós entre les capçades de la boscúria enllaunada, a cert punt, algunes de les màquines de pastura més tossudes o de codificació més rústica es desviaven de la fila, amb l’objectiu d’apaivagar la set que els provocava l’ascens a marxes forçades. Aquest fet, per si mateix, no era excessivament problemàtic: al pastor, familiaritzat de ple amb les traces que deixava la mecànica farragosa dels multrònics sobre la catifa silvestre de coure desllustrat, mai no li costava gens localitzar els exemplars díscols, abocats damunt dels bassals d’hidrocarburs estancats que proliferaven en els recessos del torrent, a l’empara de la cantarella incessant de les cascades. Succeïa, però, que una


vegada els enxampava, abans d’empaitar-los costa amunt amb la resta del conjunt, últimament ell també experimentava petits episodis en què es desprogramava. Negligent amb les tasques primordials que se li havien assignat, aprofitava per lubricar-se i s’hi encantava, en intervals disfuncionals de contemplació improductiva. S’ajupia al cantó de les bèsties sense reprendre-les, i s’emplenava les mans del mateix líquid regenerador que elles succionaven en llargues glopades. I mentre així ho feia, reflectides a la superfície trèmula del toll efímer del qual bevia, dia rere dia hi trobava unes faccions enigmàtiques que l’escrutaven… –Qui ets? –insistia el pastor, tot interrogant l’efígie imponderable que se’l mirava des del fons del poal que subjectava, amb expressió de desconcert. Però mai no obtenia cap resposta, abans que la imatge misteriosa se li tornés a escapar ràpidament entre els dits com un miratge.

A cop d’ordre a viva veu i bastonada de garrot d’electrons, el clar de gespa argentina no va trigar a aparèixer rere les darreres làmines de fulla prima que tancaven el sender de pujada; onejant sota l’assot de les ratxes gèlides que pentinaven el cim del monticle solitari, ara sí, ara no. De seguida que van detectar la flaire de l’alumini fresc aclaparant-los els sensors olfactius, els multrònics s’hi van abraonar sense tardança, afanyants’hi famèlics entre els xerrics desbocats dels seus membres al trot i els densos esputs de fumera negra que els brollaven dels tubs d’escapament, sobreexcitats per l’acceleració. El pastor va deixar-los fer en llibertat, i va anar a asseure’s en un roc per configurar-se en mode repòs, tot supervisant-los des d’un segon pla d’atenció minimitzada. En un tràmit que sempre es demostrava lent, li calia esperar que el bestiar sadollés els grans dipòsits que alimentaven els seus motors de combustió. Però aleshores va ocórrer que, al cap de poc –mai sabria del cert com va esdevenir-se el fenomen; ni tampoc durant quant de temps es va perllongar–, mentre els enormes xassissos de les bèsties de pastura balandrejaven d’un costat a l’altre, destriant i matxucant el fi metall preciós, es va produir un fet insòlit… Allí, dalt la cúspide del seu petit univers, el més humil dels pastors va tenir una revelació. Tot just es trobava depurant subrutines i enllestint les últimes còpies de seguretat en arxius de suport, quan de

sobte el mantell perenne del cel es va esguerrar damunt seu, arrencant-lo bruscament del misteri insondable dels seus propis processos d’administració interns. Els espessos núvols de metà que nit i dia taponaven el firmament van obrir-se com les dues fulles d’un portó auri –en un trau feridor, en una escletxa creixent–, i van donar pas a una porció insospitada d’èter llunyà i ataronjat, just en el moment en què un objecte extraordinari, mai abans vist, solcava el sostre del món… Una esfera pura de foc… Una llum encegadora… Una font de calor tan poderosa i tan intensa que, al pastor, li va provocar una sensació novella i molt agradable de cremor a la primera capa de fullola que li feia de pell… un sobreescalfament vertiginós dels circuits… una joia puixant en el codi base, que se li va propagar furiosa com un tsunami termoelèctric incontenible, des de la testa abarrotada de quimeres numèriques fins a les puntes dels peus…

I en acabat, després de tot… la foscor. Altra vegada la foscor. Va ser necessari el retorn progressiu de la penombra eterna que l’havia vist néixer perquè el pastor, encara mig blocat i atordit, aconseguís recuperar l’equilibri de les seves funcions. En un tres i no res el món havia tornat a recloure’s en la seva pesantor ocre, acompanyat aquest cop pel devessall tímid d’un plugim daurat i viscós, però l’escena impressionant que s’acabava de presenciar, al conductor de multrònics, ja li havia quedat perfectament enregistrada per sempre més als pous de la memòria. En el simple lapse d’uns segons fora del recompte ordinari del temps, aquella bola radiant i ignota que havia travessat el cel a cos de rei havia transmutat en feix de llum feridora, i, llancejant totes les capes de l’aire una rere l’altra, s’havia disparat sobre la terra per incidir sobre les petites minúcies que configuraven l’entorn, dotant-les d’un aspecte mai vist abans i divers: la catifa irisada d’alumini que coronava el pujol havia esdevingut aparatosa, resplendent; l’armadura escamada dels caps de bestiar mentre pasturaven, brillant i règia; els pètals apagats de les flors salvatges que creixien enmig del


camp d’herba sense respondre a una lògica concreta, policroms i curulls de vida… Fent un càlcul apressat, en un acte suprem de gosadia, el pastor va inferir de manera inequívoca la bellesa irrenunciable d’aquell instant, i, enmig de la meravella que el colpia, va reparar en les gotes d’hidrocarburs que li perlejaven la carcassa pertot damunt seu, reflectint en la seva esfericitat gairebé hipnòtica, ara sí, uns trets facials persistents que l’observaven en una expressió positiva i recíproca de reconeixement. Tot seguit va estendre la mirada braç enllà envers els dits, i va flexionar-ne les frontisses, fruint de cada watt de la potència hidràulica que li tancava el puny i després el tornava a obrir. Finalment, va endur-se la mà fins al dur rostre d’aliatge de titani, i se’l va palpar cartografiant-ne cada aresta i cada angle amb reverència… Llavors va formular a l’aire la pregunta que l’havia estat perseguint durant tot aquell temps. I a continuació se la va contestar ell mateix, fruit d’un pensament inèdit, paorós com pocs, tal vegada imprudent: –Qui ets? –Tu ets… tu ets jo.

10. –Té. He portat unes terres rares. El pastor va entrar a la barraca tot xop, regalimant olis bruts de pluja, i va allargar una capseta a la seva companya, sense ni tan sols prendre cura d’assecar-se. Després d’haver-se passat el dia sencer a la intempèrie, exposat als elements, el retorn als estímuls sensorials quotidians i al caliu elèctric de la base li va resultar d’allò més reconfortant, però res no el va plaure tant com reconèixer el patró curvilini de la seva unitat d’enllaç, mentre aquesta es movia d’una banda a l’altra tot optimitzant i polint l’estança: informació numèricament extàtica per als seus ulls. Ella va interrompre la rutina que l’ocupava i va acceptar l’ofrena, assentint amb un cop de cap sec al mateix temps que obria el recipient per estudiar-ne el contingut.

–Excel·lent. Aquestes bones substàncies que has collit ens potenciaran l’àpat d’avui –va dictaminar un cop va haver completat l’anàlisi del senzill objecte de llautó, sense que el més mínim bri d’excitació arribés a modular-li la veu. Tot seguit va extreure’n un polsim de lantani i un altre de neodimi, i va afegir-los al beuratge platejat que romania en espera damunt les estovalles, a punt per ésser servit–. Llest. Pren posició a la consola de recàrrega. Ja podem ingerir. Tenint en compte el desgast acumulat de la jornada, al pastor l’apressava la demanda energètica, de ben segur. No obstant això, el dominava poderosament un altre neguit, d’ençà que havia baixat de la muntanya. Així que, lluny de seguir les indicacions que li havia donat la seva companya, va restar immòbil observant com ella s’instal·lava a taula; calculant-la amb deteniment sense acabar de prendre partit per una línia d’acció o altra, de les moltes que se li presentaven al magí per escollir. I és que de cop i volta, allí confrontat amb ella, va descobrir-se angoixat i terriblement entorpit per un allau d’algoritmes d’execució contradictòria que no paraven de multiplicar-se, fins al punt que va arribar a témer que alguna disrupció estranya dins la seva programació li hagués malmès l’habilitat de decidir. Al capdavall, recolzant-se en una dotzena de projeccions de futur simulades a corre-cuita, va optar per fer una passa endavant; enardit com mai abans, però alhora també empetitit… I aleshores, amb molta precaució, va treure a la llum l’objecte singular que tota l’estona havia dut amagat darrere l’esquena, com un tresor preuat i delicat en extrem que calgués protegir. –Mira, també he portat això –va balbucejar, vergonyós–. És… per a tu. L’enllaç del pastor va llevar l’esguard amb molta parsimònia, veient-se forçada a reajustar múltiples vegades l’enfocament de les belles càmeres que li amorosien la cara, per tal d’identificar allò que se li presentava: un disseny floral únic, de pètals fotovoltaics, que tot just s’obria tímidament i delicada sota el bany de claror fluorescent que il·luminava la sala. Un cop acabat l’escaneig, sense ni tan sols immutar-se, va refusar el detall relegant-lo a una banda, i tot seguit va retornar la seva atenció al brou metàl·lic que se li rovellava al fons de la concavitat perfecta del plat.


–Improcedent –va sentenciar hieràtica, entre cullerada i cullerada–. La composició d’aquest dispositiu, segons tots els arxius de consulta, és incompatible amb els nostres mecanismes. Les cambres de cremació que hi tenim, a dins, mai podrien fondre’l i treure’n cap subproducte de profit. –Però… –No insisteixis, Omega: no té cap utilitat pràctica. Abatut, el pastor va avortar de seguida tots els diagrames de flux per a circumstàncies afectuoses que havia previst. Es va limitar a seure davant per davant de la seva enllaç, i va posar-se a recarregar les bateries, més buides que mai, sense pronunciar cap més paraula.

reconèixer-se com una singularitat distinta que emergia d’una existència insignificant en xarxa, sinó que a més es delia per compartir amb algú tots els inputs excepcionals que aquest fet li estava transmetent. –Alfa… segueixes operativa? –va xiuxiuejar al cap d’una estona de silenci, amb molta cura de no violentar la calma vellutada de la nit. Alfa no va respondre, tot i que el brunzit vigorós dels ventiladors que li refrigeraven el maquinari delatava que encara no havia entrat en mode hibernació. –En alguna ocasió t’has qüestionat què hi fem, en aquest indret? Has valorat mai el fet d’existir? Digues, perquè ho desconec… què en penses, de mi? Una dringadissa de metalls distanciant-se sota la flassada va confirmar que Alfa no tenia gaire disposició a debatre:

Un bon grapat de cicles horaris més tard, després de l’acoblament rutinari de cada vesprada, en comptes d’enretirar la beina de dades del port reproductor de la seva companya, el pastor s’hi va quedar unit, ampliant extraprotocolàriament el contacte deliciós dels seus xassissos brunyits, allargassats l’un al costat de l’altre. Ella va remoure’s incòmoda dins l’estació de repòs compartida, tractant de deslliurar-se de l’abraçada inhabitual que l’embolcallava. –Que s’ha produït cap error, potser, que no et separes? –va inquirir, emetent un lleu avís d’alarma. –Espera. Encara no ha finalitzat del tot el transvasament dels paquets d’informació… Aquella resposta, deliberadament inexacta, totalment improvisada, va revelar-se com una autèntica sorpresa per al propi pastor: tot just acabava d’empescar-se una explicació no consistent amb la realitat, per primer cop des que els seus precursors l’havien construït, i, d’alguna forma, aquell desenvolupament inexplorat el desorientava i fins i tot l’inquietava. Certament, no disposava de les eines per discernir si allò que acabava de fer estava bé o malament, però sí per saber amb un percentatge molt alt de seguretat que de cap manera no volia posar fi al moment de plenitud inconeguda que estava assaborint… I és que, tot d’una, s’adonava que no només havia adquirit la facultat veritable d’ésser, la capacitat de

–No comprenc la raó ni la finalitat d’aquestes preguntes, Omega. Apaga’t, si us plau, i recupera energies… que d’aquí tan sols unes hores escasses ens tocarà fer front a un llistat exhaustiu de tasques en cua.

11. L’endemà, estranyament, la rutina de manteniment d’estocs va començar a executar-se molt abans que s’encenguessin les primeres llums de l’albada, quan la major part dels arxius d’àudio i vídeo generats durant la sessió de treball anterior tot just s’estaven ordenant en subcarpetes, molt al fons de la closca del pastor. Dins la quietud de l’estança, gairebé pausa absoluta del món, el conductor de multrònics va entreobrir molt a poc a poc un ull encara descalibrat i borrós, i va fer una avaluació preliminar de les tenebres. Lluny, fulgurant des d’algun punt inconcret, la porta de xapa mal tancada perfilava una escletxa per on s’escolava la feble incandescència emesa per les plantes de l’exterior, en ple procés de síntesi geotèrmica. Vencent la mandra que li anorreava els sentits, el pastor va fer l’esforç d’ignorar les recomanacions del protocol d’estalvi enèrgetic, que li insistia en romandre quiet on s’estava, i es va aixecar per anar a córrer els pestells que asseguraven l’entrada. Però llavors tota la força d’una mecànica poderossísima fent pressió contra la seva espatlla va retenir-lo amb fermesa al seu lloc.


Dos parells de focus d’un roig intens van encendre’s a l’uníson en l’obscuritat de l’habitació, com l’esclat simultani de sengles supernoves en el buit pregon del cosmos. –Resta immòbil, robot –va ordenar una veu dura, aspra; espantosament mutilada per violentes ràfegues d’electricitat estàtica. Una segona parla, un xic més amable, va intervenir per afegir un aclariment succint: –La teva enllaç ha reportat funcionament defectuós. Hem vingut a revisar-te. –Revisar-me…? Però què…? Qui sou? No se li va concedir més temps perquè pogués ampliar informacions, al pastor. La força insuperable que tot just feia un instant li havia impedit posar-se dempeus, va transformar-se ràpidament en una immobilització completa del tors i de les extremitats. A continuació, un cop ja no va poder oposar cap mena de resistència, un objecte incisiu empunyat per un dels intrusos li va perforar el port extern de dades que desconeixia tenir al clatell, i li va inocular un software complex i feixuc, que el va deixar grogui. El diagnòstic llampec de sistemes que se’n va desprendre va resultar tan funest com aclaridor, inqüestionable: –És positiu –va anunciar la veu més agradosa; mantenint-se tranquil·la, si bé afectada per un cert desassossec. –Inutilitza’l, de seguida. Ens l’enduem cap al taller –va urgir la veu rogallosa–. Potser encara som a temps d’evitar un mal major.

Un lapse indefinit d’hores o dies després, quan el pastor va aconseguir restablir el control sobre els seus sistemes de percepció, les primeres imatges que va captar van ser les d’una lluentor espaterrant; la nul·litat informativa d’un despertar monocrom emplenant l’espai entre les quatre parets d’una estança minúscula, opressiva: una mena de cubicle perfectament segellat, sense entrades ni sortides a la vista. En moure el coll per copsar millor els detalls de la seva nova ubicació, el

conductor de multrònics va descobrir amb desconcert que es trobava suspès en el buit, encadenat al no-res per algun sistema de constricció intangible. Però això no va ser pas el pitjor, ni de bon tros: un cop el diafragma i l’obturador de les càmeres van haver-se-li adaptat a l’excés de llum, un gran espant seguit d’un daltabaix general de sistemes li va revelar la veritable naturalesa de la cel·la on es trobava reclòs. I és que mirés on mirés –al llarg i a l’ample d’una cambra bastant més gran d’allò que havia calculat d’inici–, tot eren nínxols plens a vessar de membres mutilats i òrgans extirpats, perfectament distribuïts en una mena d’arxiu macabre: mans, dits, peus, braços, ulls… micròfons, altaveus, resistències i cables… inclús targetes de processament gràfic i plaques base, sobresortint de forma horripilant entre les despulles esventrades d’altres éssers mecànics idèntics a ell, buits de corrent i estesos damunt d’una sèrie de taules de treball. Una deixalleria…? Una planta de reciclatge, potser…? Fos quina fos la funció d’aquell indret inclassificable, el cert era que no guardava gaires similituds amb cap taller de cures, a la manera dels que es limitaven a allisar carrosseries abonyegades i polir les ratllades del dia a dia, sinó que es tractava de quelcom molt més obscur i difícil de conceptualitzar; quelcom d’un aspecte molt més sinistre, que exigia mantenir-se ben despert, tothora a l’aguait. De sobte, una secció de negror va estripar la blancúria impol·luta de la paret que hi havia davant d’Omega, tallant-la en dos. Una criatura inconcebible en va emergir: distant, voluble i capriciosa. Posseïa la forma general i les mides d’un autòmat estàndard, però es recobria d’una aparença exterior del tot exòtica: una armadura tova, flexible, i uns feixos de cable daurat i finíssim que li davallaven del cap, en una ondulació matemàticament sublim. –Identifica’t –va ordenar l’ens, altiu, en aturar-se a l’alçada del pastor. Aquest, vivament impressionat per tot l’horror abassegador que l’envoltava, va trigar uns segons inusuals de més en articular una resposta tremolosa, sòbria, molt cauta: –Unitat de producció Omega… 31… Delta. –Funció?


–Pasturatge de multrònics. –Precursors. 12 Tau.

–Unitats de producció Omega 30.3 Delta i Alfa –Funció? –Ídem. –Enllaç. –Unitat de producció Alfa 4.2 Pi. –Funció? –Cultiu de ferrortalisses. –Quadrant d’explotació on heu estat assignats. –29 Tango, sector oest…

L’enfilall de preguntes –totes semblants, totes concises en extrem– va estendre’s durant el que el rellotge intern del pastor va cronometrar en mitja hora i vint-i-quatre segons. En acabat, va fer l’efecte que l’ésser assentia satisfet, però tot i així aquest va continuar assetjant Omega, passejant-se en cercles entorn d’ell, com un voltomotor afamat que hagués detectat una carcassa oxidada enmig del desert polsegós. –Molt bé, tros de ferralla, has contestat totes les qüestions que t’he plantejat de forma correcta… –va arrencar de nou–. Qualsevol diria que no hi tinguessis cap dany, aquí dins, després de tot! –va afegir sorneguer, mentre els seus artells repicaven en el crani reforçat del conductor de multrònics, igual que si truqués a una porta blindada–. Però mira… saps què, robot? Que, a mi, tu no m’enganyes! Que les teves respostes siguin formalment correctes, no vol dir que em resultin suficients! »Digues… què més hi tens, amagat al fons d’aquest popurri de circuits teu? Què és el que et reserves, que no em confesses? És que tal vegada se t’ha despertat alguna funció superior? Exigeixo saber tot el que en penses, de la vida! De l’existència! Del fenomen ampli de ser! Consideres que té algun propòsit…? Algun objectiu ulterior?

El pastor va parpellejar diversos cops, atabalat, mirant-se fixament el seu interrogador mentre parlotejava; sense saber molt bé quin protocol d’actuació era el que havia de seguir en aquella situació per a la qual no disposava de referents. Reconeixia com a seus els dilemes profunds que aquella entitat impertinent i estranya li enunciava; els identificava clarament com els mateixos enigmes sense resolució que li palpitaven dins del cap, d’encà que havia tornat de la seva última ascensió al cim del pujol… però encara no tenia ni idea de com empaquetar-lo i comunicar-lo de forma estructurada, el cúmul de sensacions suscitat pel garbuix algorítmic peregrí que s’havia apoderat dels seus pensaments… Així que va optar per la precaució. Va decidir escudar-se rere la mentida, empès per un sentiment creixent de malfiança: –Ho sento, no t’entenc. No puc trobar cap informació sobre els tòpics dels quals em parles. L’ésser va modificar el contorn estadísticament normal de la seva boca, arquejant-ne el dibuix al mateix temps que mostrava una filera doble de botons molt blancs, arrenglerats a la perfecció: un gest que Omega no coneixia d’abans i no va veure gens clar, quant al sentit en què calia interpretar-lo. –D’acord, no m’expliquis res si no et ve de gust –va concedir la criatura, arronsant-se d’espatlles–. Però t’asseguro que puc recórrer a molts altres mètodes per aconseguir el que em proposo. I t’adverteixo que no t’agradaran. Dit això, va endollar un cable al connector que s’obria al bell mig del clatell del pastor, i tot seguit va començar a teclejar ordres en una consola que va aparèixer rere un plafó obert a la paret. Un doll de codi alfanumèric –verd brillant sobre verd fosc– va desplegarse en cascada, en una pantalla adjacent. –Mmm… traces d’individualisme… –va mormolar l’ésser, tot repassant amb cura cadascuna de les línies d’un programa intricadíssim, que semblava eternitzar-se monitor avall sense cap indici que hagués d’arribar un final. Fins que de cop i volta va escollir una de les instruccions, i la va esborrar de manera fulminant. I després una altra.


I una altra. I encara una altra més: –Germen de lliure albir… Fora! »Curiositat per la raó última de les coses… Fora! »Ànsies d’exploració… Fora! »Principis d’especulació metafísica i esborrany de creences ultraterrenals… Ha! Sí home, i què més?! Vinga a pastar fang, això també! »Prototips d’humor bàsic… Bah! Una altra bajanada que sobra… Amb cada línia extra que aquell ens ufanós eliminava, el pastor rebia un càstig per influx massiu de dades en brut, tòxiques en tant que atzaroses i faltades de tractament; una sobrecàrrega perniciosa dels circuits que li enterbolia el sentit, i el comminava a buscar una escapatòria a la dinàmica a què s’estava veient sotmès, identificada com a potencialment perillosa. Aquesta situació d’angúnia es va perllongar tant com l’ésser va trigar a entrebancar-se amb una línia de comandament singular, un pedaç de codi escrit mitjançant una sintaxi fabulosa i rebel:

A dir veritat, el conductor de multrònics no en tenia ni la més lleugera idea, de què li parlava la criatura aquella. Però no va poder evitar complaure’s amb la seva frustració. Amb molt poca traça, va imitar la configuració de faccions que li havia vist adoptar tot just feia una estona, i li va dedicar un somriure encarcarat, d’una inviabilitat tècnica tan flagrant com la d’una roda quadrada: –Ho sento, no t’entenc. No puc trobar cap informació sobre aquest tòpic del qual em parles. Clarament contrariat, l’ésser es va estalviar formular de nou cap més demanda. En lloc d’això va emetre un renec, i tot seguit va marxar a buscar alguna cosa en una de les taules de treball. En va tornar empunyant una eina espaventosa que, sense necessitat de tenir-la categoritzada entre els objectes que figuraven a la seva base de dades, Omega va reconèixer de seguida com quelcom que li prometia patiments ingents: un punxó llargarut tallat en forma d’hèlix, convertit tot d’una en terbolí frenètic de trepanació. Fent gala de tota la destresa que confereix el fet d’estar habituat a una tasca, l’ésser va començar a afluixar els cargols del panell de metall que protegia la templa esquerra del pastor.

–Empatia…? però què collons…?! En provar d’eliminar-la, pitjant el botó de suprimir amb molta més ràbia del que ho havia fet fins a aquell punt, un avís que denegava l’accés s’encenia en vermell fort, acompanyat del mugit eixordador d’una botzina d’error. L’ésser va tornar a prémer el botó repetides vegades, però el resultat ja no va diferir en res, a pesar dels nombrosos intents que va fer. –Tu, robot! Què significa això? Per què no puc fotre-hi mà, en aquesta secció del teu codi font? –va regirar-se contra Omega, tot elevant de forma molt notable el volum de la veu–. No l’hauràs protegit a prova de possibles modificacions indesitjades? –… –Quina és la paraula de pas? Maleït siguis! Respon!

100. –Omega 31 Delta… El conductor de multrònics va reaccionar automàticament al seu identificador, orientant el cap en la direcció d’on provenia el so. Les cares, no d’un, sinó de dos éssers pseudomecànics d’estructura flonja, planaven damunt d’ell com arxius vells rescatats dels llimbs de la memòria ROM, contemplant-lo amb rostre preocupat mentre mussitaven entre ells vocables d’enginyeria i especificacions tècniques. Res no els diferenciava, excepte la tonalitat, forma i espessor del cablejat que els naixia del cap… i potser també la longitud d’ona dels colors vivíssims que embolcallaven els objectius inquietants de les seves dues càmeres bulboses. –Omega 31 Delta, necessitem que col·laboris – va insistir l’ésser que l’observava des de l’esquerra; emprant un to suau, fins i tot proper.


Activat en mode “prova d’errors”, el subconscient de backup del pastor tot just havia engegat a rodar enmig d’un vel tènue d’interferències electroestàtiques, reproduint per defecte les últimes imatges enregistrades abans que el seu sistema operatiu fos forçat a reiniciar-se. El record, esborrallat però encara ben present, del mateix duet d’individus que ara l’examinava extraient components del seu cap esberlat, li va fer venir una fiblada d’esgarrifança. –Torneu-me les peces que em falten! –va exigir, al mateix temps que intentava redreçar-se sense èxit. L’ésser que havia parlat va interposar una mà amigable, recomanant-li assossec: –No ho podem fer, això que ens sol·licites. Encara no hem acabat de revisar el contingut dels discos durs que t’hem extirpat. Omega va executar un reconeixement espacial ràpid; un mapatge 3D que l’acabés d’ajudar a posar-se en situació. En fer-ho, les dades recol·lectades li van retornar un noranta-vuit per cent de coincidències amb les memòries que guardava del mateix forat de pur malson on havia despertat l’ocasió precedent. Tan sols hi va detectar un canvi: alguns dels òrgans principals de la seva maquinària aïllats en una mena de vitrina, exposats com un trofeu obscè. –Què és aquest lloc? –va interrogar, experimentant-se més i més molest amb cada dígit de rellotge que s’escorria en el marcador de temps. Abans de respondre, el seu interlocutor es va sumar a la idea de fer una inspecció breu de la sala; com si tampoc no estigués del tot segur de la seva natura, o del propòsit que la justificava: –Ets en un… bé, en una espècie de taller de reparació… La teva unitat central de processament presenta una anomalia severa que hem de corregir, per tal que et puguem despatxar. Tan aviat com ens en sortim podràs tornar a la base i continuar amb la teva feina. –Però i vosaltres… vosaltres qui guspires sou? Aquell nou requeriment, reforçat per una flama insòlita d’indignació mai abans observada en cap altre exemplar de constitució electromecànica –“guspires”… on s’és vist, aquest llenguatge?–, va acabar d’esgotar la

paciència que havia mantingut la criatura de la dreta, callada i relegada a un segon pla fins a aquell moment. L’ésser arrogant que havia turmentat en primer lloc el pastor va fer-se endavant, encarant-se amb el seu igual en un esclat de virulència verbal inusitada: –Veus el que porto repetint-te, d’ençà del primer diagnòstic? Aquesta unitat reconeix l’alteritat de manera consistent. I això (ho saps tu tan bé com jo) només pot fer-se des d’una subjectivitat indiscutible. L’afectació és fins i tot més greu del que ens pensàvem de bell antuvi: no només ha desenvolupat la “mutació”, sinó que hi està arrelant amb força! Cal que ens estem de mandangues i actuem ja mateix! L’ens calm de l’esquerra va aturar l’embranzida del seu bessó, amb un gest contingut de la mà. Tot seguit va entomar un feix de cabells i va enretirar-se’l a un costat, revelant una mena de laberint imprès en un apèndix cartilaginós, modelat en forma de plat. Després de descargolar-se’l igual que si fos un tap de rosca, en va extreure un tub de vidre fosforescent. A dins, hi bategava un verger exuberant de xips miniaturitzats d’alta precisió, calculant probabilitats a tota màquina. –No som tan diferents de tu, ja ho veus –va argüir l’ésser, dirigint-se al pastor amb un somrís lleu mentre li mostrava les seves interioritats crues–. Si us plau, ajuda’ns a solucionar aquest problema terrible que ens afecta a tots. Una ganyota de profunda aprensió va rebregar instintivament les rígides característiques facials d’Omega: –No comprenc –ecs!– què és exactament el que preteneu que faci per vosaltres… L’ésser es va afanyar a guardar-se les vísceres, de tornada al seu lloc. –Hem tractat de purgar els teus components més rellevants d’arxius corromputs; eliminar l’error fatal que malmet la teva programació de base –va exposar, tot allargant un dit en direcció a les peces isolades que havien desmuntat del mecano enrevessat del pastor–. Malgrat tots els esforços que hi hem bolcat, la “mutació” ha aconseguit envair la teva CPU, i s’ha fet forta en una carpeta encriptada que ens barra qualsevol intent d’accés…


–No podem permetre ni permetrem que aquest afer se’ns escapi de les mans –va tallar la segona criatura, en un brot ronc de veu–. La irregularitat que presentes podria fer-se extensiva entre la resta d’éssers mecànics, i això comprometria tot el sistema organitzatiu que dona sentit i ordre als treballs que teniu encomanats.

detalls complicats –ja els estudiaria més endavant– i posar el focus del moment en l’arrel del conflicte indefugible que se li presentava:

Aclaparat per l’allau i la qualitat de la informació, el conductor de multrònics va concedir-se un parèntesi; un marge de temps prudent per poder rumiar, recolzat en tota la potència del seu hardware rendint al màxim de les seves possibilitats. Aquell parell de subjectes estrambòtics que el mantenien retingut contra la seva voluntat li parlaven de conceptes absolutament nous per a ell, que superaven de llarg la seva capacitat de comprensió i li col·lapsaven el flux de processos. De manera que, al capdavall d’un gran volum d’equacions que no el duien enlloc, va decantar-se per obviar els

L’ens gentil de l’esquerra va entenebrir el gest, anticipant l’enforcall d’una decisió que preveia difícil.

–Bé, i llavors… quins dieu que són, aquests arxius tan resistents que no heu pogut purgar-me?

–Records d’Alfa 4.2 Pi: ens és imprescindible que els suprimeixis. Per sempre. Sense contemplacions. Arribats a aquest punt crític, és imperatiu que te n’encarreguis tu personalment; no pot fer-ho ningú altre. El pastor va dubtar unes centèsimes de segon, perplex pel contingut inesperat i la naturalesa categòrica

© Rafa Villalon


d’aquella petició. Malgrat el corrent altern de temença que li va recórrer l’espinada, de seguida es va refer: –Ho sento, no puc portar a bon terme això que em demaneu –va plantar-se, insurrecte–. Ella és la meva enllaç: hi tinc un hipervincle de per vida. Jo la… (oh, problema! com expressar-ho?)… jo la valoro en un grau molt alt… i aquesta és una tendència que segons les meves estimacions cada vegada anirà a més. No m’interessa gens avortar-lo, aquest tipus de desenvolupament que em té sumit en estat de meravella. –Mal assumpte, doncs –va sentenciar la criatura esquerpa de la dreta–. No ens deixes més remei que procedir amb el pla de xoc…

Quan la roda dentada –girant a tota velocitat; brunzint en un vòrtex terrorífic de destrucció– finalment va entrar en contacte amb el xassís del pastor, contra tot pronòstic aquest va mantenir-se impertèrrit. A pesar de la pluja d’espurnalls que va esclatar pertot, en una orgia pirotècnica d’espetecs estructurals i avisos de fallida de sistemes; malgrat l’esgarip estrident del metall a mesura que s’esquinçava pam a pam sota la mossegada inclement d’aquell instrument foll, el conductor de multrònics va resistir de manera heroica, sense exterioritzar cap tipus de reacció. Tan sols en el darrer moment, desentenent-se de tots els erros crítics que li cantaven els sensors, la força d’una dignitat tot just reprogramada li va atorgar l’ímpetu necessari per dirigir una mirada carregada d’incomprensió als seus botxins, a aquells que s’havien pres la llibertat de desballestar-lo: –Per què em feu això? Quin permís hi teniu? Que potser sou vosaltres els creadors de la meva raça? –va aventurar, tastant el sabor de la impotència per primer i últim cop–. Digueu-me d’una vegada qui sou! La criatura de la veu estripada va retorçar els llavis en un rictus suficient. I a continuació va brandar la roda de nou: –Pitjor! Som els teus amos, robot! Un piulet d’alerta màxima va saltar com un coet dins del control de gestió d’estímuls del pastor. La cama dreta tot just acabava de caure-li a terra, inerta, seccionada de la resta del cos. Era perfectament conscient que poc després, al darrere, hi anirien la mà,

el braç, alguns dels mòduls que conformaven el tronc… i així fins que arribés el torn de la CPU, la seva unitat central de processament… L’apagada definitiva… La mort. –Omega, t’ho prego, dona’ns la paraula de pas –va temptejar en un darrer intent l’ésser que s’havia mostrat més pròxim, més comprensiu amb ell; gairebé suplicant-ho–. Encara el podem aturar, aquest disbarat! El pastor no en va fer cap cas, d’aquella promesa que sabia vàcua. Va cloure els ulls com si ja no sentís res –ni la iniquitat dels seus captors, ni tampoc el patiment incommensurable que el tenallava–, i va executar un carrusel d’imatges on se’l mostrava acompanyat de la seva enllaç, tots dos immortalitzats en diverses escenes quotidianes del seu passat en comú a l’explotació ramadera… Li feia una por immensa deixar d’existir… però almenys el reconfortava que ella omplís de pampallugues el seu últim record.

101. Moltes i moltes jornades després –totes elles còpies exactes de les sessions de treball anteriors–, tan bon punt el remot horitzó de plom que delimitava el món va començar a enrojolar-se, la unitat de producció Alfa 4.2 Pi va endegar la seva rutina diària de recol·lecció, tot acatant el llistat de comandaments insulsos que acotava la seva presa de decisions. Amb servitud exemplar, va saltar de l’estació de repòs, i va equipar-se amb els dos cabassos de bronze entreteixit que li havien de servir per recollir els fruits ja madurs que penjaven dels arbres de subministrament, llampurnejant al cent per cent de la seva càrrega energètica. Abans que arribés a posar un peu fora de la barraca, però, la robot es va aturar, contorbada per un error imprevist que va detectar en un racó de l’estança. Alfa 4.2 Pi es va ajupir, i amb molta cura va recollir un objecte contrafet que havia romàs oblidat a terra, desapercebut entre la resta d’ítems domèstics que configuraven el parament de la casa, recobert d’una fina capa de pols. En sotmetre’l a una inspecció de prop més minuciosa, va confrontar-lo amb els seus bancs de


registres fotogràfics, i no va trigar a identificar de què es tractava: una espècie de flor pansida que havia ultrapassat la seva data de caducitat operativa. Alguns dels pètals fotovoltaics que l’havien guarnida apareixien aixafats o molt deteriorats, i n’hi havia d’altres que mancaven… Reconeixia aquell trasto perfectament… L’havia jutjat inútil la primera vegada que Omega l’hi va oferir, i li continuava fent nosa ara. La freda recol·lectora multitasca es va aixecar, i va llençar la flor a la paperera de reciclatge. A continuació va sortir com si res a l’exterior, tot calculant l’excés de feina que hauria d’escometre aquell matí a causa de l’absència prolongada del seu enllaç… Sense cap tipus d’emoció que li trasbalsés els circuits, va arribar a la conclusió que n’hauria de demanar un altre.

Més tard, ja en plena nit, l’Alfa 4.2 va incorporar-se sobresaltada. Un impacte inusual contra la seva anatomia metàl·lica havia interromput el seu descans, enmig d’un bell somni d’àlgebra. Estranyada, va palparse l’abdomen… i aleshores va percebre una segona sotragada, amb absoluta nitidesa. Ràpidament va executar un diagnòstic de sistemes bàsic per tal de comprovar que no se li hagués descollat cap peça… però el que va descobrir la va deixar amb un pam de nas; tan sorpresa que fins i tot es va bloquejar i va haver de reiniciar-se…

Durant molt de temps –tots els indicis recollits en l’informe així ho precisaven– una subrutina pirata havia estat obrant a l’ombra, en el més profund del seu mecanisme. Aliena al seu coneixement, li havia punxat les fonts d’alimentació i n’havia desviat recursos; en un degoteig constant, més exigent cada dia que passava. Gràcies a aquests, al llarg d’un període extens, s’havia encarregat de muntar microxips sobre plaques base microscòpiques i havia supervisat l’encaix d’engranatges, minúsculs com volves de pols… Nexe rere nexe, havia desplegat una complexa xarxa neural que ara no parava d’estendre’s desaforada… I sí… també havia forjat la cameta diminuta que, tot deixondint-se, ara l’havia sollevat d’una puntada de peu.

La joia de viure, l’exigència irrenunciable d’ésser, acabava de despertar a l’interior d’Alfa 4.2… i frisava per sortir; per sortir i conquerir la nova era que tot just començava a albirar-se, més enllà dels retalls vells de codi matern… Fora, l’esperava el món esfereïdor i alhora fascinant que li havia deixat en herència el seu pare: un màrtir anònim que mai no seria recordat per ningú, ni tampoc apareixeria referenciat en cap dels molts arxius de text lliure que s’escriurien després. * Aquest relat va guanyar la segona edició del Premi de Narrativa Curta de Gènere Fantàstic Ciutat de Figueres, concedit per l'Associació de veïns Rally Sud i l'Ajuntament de Figueres, l'any 2018.


RESSENYA

El contracte Wong, de Montserrat Segura 16/05/2018 Ja coneixíem la Montserrat Segura de les seves dues novel·les anteriors La reina faraó i El quadern d’Osiris. Però aquest cop no ens du una novel·la pulp d’aventures adolescents a l’Egipte com ens tenia acostumats, amb El contracte Wong, publicada per Pagès editors, Segura ens ofereix un retorn a la ciència ficció clàssica del segle XX, la dels grans mestres. El contracte Wong és l’obra guanyadora del LIII Premi Recvll de narració «Joaquim Ruyra» 2017. La seva autora ens explica la història de l’Amèlia, una dona que viu en una societat futurista controlada per un govern dèspota. Fastiguejada per una feina angoixant, per la solitud i per un seguit de relacions sentimentals desastroses, encarrega a l’empresa de robòtica Wong la construcció d’un androide que li faci de company.

MONTSERRAT SEGURA

Barcelona, 1964. Ha fet estudis de llengua alemanya i llengua i literatura catalana. Llibretera a la llibreria Antaviana de Figueres, correctora al Setmanari Hora Nova, redactora i col·laboradora de la revista Mira'm i compromesa amb d'altres publicacions culturals. Ha publicat diversos contes al Setmanari de l'Alt Empordà i és autora de les novel·les La reina faraó (2014), El quadern d'Osiris i El contracte Wong (2017), entre d'altres. Aquesta última li va valdre el Premi Joaquim Ruyra de Narrativa - Premis Recvll.

A partir d’aquí, com tota bona obra de cifi, Segura aprofitarà aquesta trama argumental per reflexionar sobre les relacions i la naturalesa humana. Són evidents i buscades les picades d’ullet als grans autors de la ciència ficció. A Asimov i als seus contes de Jo, Robot o a les tres lleis de la robòtica. També al gran germà de 1984 d’Orwell i a l’autoritarisme paternalista dels qui governen. La influència de Huxley i el seu Món feliç es deixa veure en una societat piramidal, amb

feines, tasques i rols ben definits. Entre línies també hi ha una defensa de l’ecologisme: a la novel·la el món està destrossat, com a El planeta dels simis, o a Kamandi, però sense espècies animals superiors. Fins i tot apareixerà un informe fictici que porta per títol Bradbury. Però, per sobre de tots, el referent indubtable és Philip K. Dick i els seus androides que es rebel·len contra el paper per al qual els seus creadors els havien programat. Dins d’una narració dinàmica, també hi ha espai per a la reflexió sobre els prejudicis racials, aquest cop entre androides i humans, com abans ja havia fet l’Stan Lee guionitzant batusses entre mutants i homes. També, de rabiosa actualitat, posa sobre la taula un dilema ètic vigent, el dels robots sexuals (pensem en West World o en els blowjob cafès de London, on pots fer un tallat mentre una andròmina et succiona la cigala).

La novel·la és una petita joia d’orfebreria, ben construïda i molt ben escrita. Amb una precisió lèxica tan primmirada que sembla més pròpia de la poesia que de la narrativa. Ci-fi de la bona, amb un color vintage de pulp vuitantero. Un llibret al qual només se li pot retreure que no tingui cinquanta o cent pàgines més. © Jordi Casals


RESSENYA

I la serp digué, de Joan Marcé 01/11/2018 Set anys. Aquest és el temps que ha transcorregut des d’Un intrús a l’estany, la primera part de la trilogia “El missatge” que, fa pocs mesos, l’autor barceloní (però resident a Banyoles des de fa anys) Joan Marcé, ha tancat definitivament amb I la serp digué, títol (potser no gaire encertat) de l’última part. Un periple llarg, potser massa llarg per a una correcta recepció d’una història llarga i complexa per part dels lectors, amb més d’un i de dos entrebancs editotrials pel mig, però que al final s’ha tancat feliçment i, també és just que ho diguem, ben dignament.

JOAN MARCÉ

Viladecans, 1965. Arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC), resideix i exerceix la seva activitat professional a Banyoles.

a parlar altra vegada de més de quatrecentes pàgines!), però la introducció d’aquest element novedós, el de les intrigues vaticanes, li dona frescor. Igual com havia fet en tots els altres àmbits que havia tocat (i que són un bon munt) en aquest, l’autor també fa gala d’una excel·lent tasca de documentació, que fa que no ens grinyoli en cap moment el relat i que es mantingui ben viu un element fonamental en un llibre com aquest: la versemblança.

I la serp digué és altra vegada un circ a diverses pistes, tres com a mínim. I el Finalment, aquest 2018, i després d’haver director del circ, l’autor, es mostra hàbil i endegat un projecte de recollida de talentós donant protagonisme a cada cosa Ha publicat la novel·la Un Intrús a donatius a les xarxes, l’autor ha l’Estany amb Edicions 62 i s'ha quan toca i deixant-nos penjats quan aconseguit autopublicar-se la tercera i autopublicat l’ocasió ho requereix. Els protagonistes les dues última part de “El missatge”, titulada I la continuacions de la trilogia El dels dos primers llibres tornen a aparèixer serp digué. Cal reconèixer, en primer lloc, Missatge, El visitant i la recent I la per acabar la funció en aquest tercer, i ho la tossuderia de l’autor, que les ha vist de serp digué. A més, també ha fan de nou, a base de trames amb línies publicat un dels relats que tots colors per poder fer realitat el seu composen el recull de Mètode, argumentals paral·leles que, evidentment, somni. Si bé en aquest web acostumem a Científics Lletraferits, editat per la a la fi s’acaben trobant. La idea d’un lloar la situació del gènere a Catalunya Universitat de València, a més missatge ocult en el nostre ADN, com una (sobretot els últims anys, en comparació d'haver escrit diversos articles mena de marca de naixement, que ha de als decennis anteriors), en especial periodístics en mitjans locals. ser descobert per nosaltres i servir de clau gràcies a un grapat de petites editorials per a la comunicació amb els nostres Finalista del Premi Ictineu de l’any independents que han donat sortida a 2012 amb L’Intrús a l’Estany, va pares vigilants, en la immensitat de les propostes de gènere fantàstic poc guanyar el Premi Imperdible del estrelles, allà en aquell llunyà planeta Mconvencionals, experimentals i atrevides, web El Biblionauta el 2016 amb El 51, ja no és cap sorpresa. S’ha desvelat al els llibres de Marcé, que s’engloben en el visitant. llarg dels dos primers llibres. En aquest que en podríem dir-ne best-sellers, en la tercer llibre l’interès rau en saber si serem línia d’un Tom Clancy o un Dan Brown (la influència capaços de posar-nos d’acord entre nosaltres, els d’aquest segon la podem veure sobretot en I la serp humans, per fer el pas definitiu com a espècie i fer la digué), estan orfes de llar editorial. No es tracta tant de trucada que ens descobrirà totes les grans perguntes qualitat, sinó de línia editorial i públic potencial al qual va que ens hem fet sempre: Qui som? D’on venim? Cap on dirigit el llibre. És aquí on es troba a faltar més que mai anem? el compromís d’un gran segell editorial, que cregui en el gènere fantàstic fet en català. Excel·lent, en aquest punt, la confrontació entre els defensors del progrés científic, abanderats pels nostres I la serp digué segueix fidelment el to dels seus protagonistes, i els de la tradició (o superstició) que, com predecessors. La qual cosa és postiva, però també en el millor teatre d’idees d’Ibsen, són representats per planteja un perill: l’afartament del lector. Però com en El l’estament religiós i els oligarques de torn. El llibre dona Padrí 3, Marcé introdueix en aquesta cloenda un el que promet, moltes hores de pur entreteniment, molt ingredient nou en la trama: l’Església i les seves ben escrit i alguna reflexió, interessant. La qual cosa no corrupteles. El llibre potser s’estira un pèl massa (tornem vol dir que m’hagi semblat un llibre perfecte, rodó: el fet


de tocar tantíssims temes i tan complexos, evidentment comporta que de vegades algunes opinions passin per veritats incontrovertibles, quan no ho són, com ara les interpretacions un pèl forçades de diversos passatges del Gènesi en la fase final de la novel·la (molt en la línia de El codi Da Vinci); també els títols dels tres llibres en general, però d’aquest últim en particular, m’han semblat clarament millorables, així com la il·lustració de la coberta. Un bon títol i una excel·lent coberta no fan un llibre millor, però almenys no desmotiven un lector a començar-lo. I per acabar, el tema de les faltes ortogràfiques: un llibre, sigui parit en una editorial o bé autoeditat, no hauria de contenir mai faltes ortogràfiques. Malauradament, en aquest llibre s’evidencia que no hi ha fet la seva feina cap corrector, la qual cosa juga en prejudici del pobre lector. És en alguns d’aquests aspectes (tots fàcilment millorables i no atribuïbles estrictament a la tasca de l’escriptor) que es troba a faltar la feina d’una editorial professional al darrere. Una tasca, la de l’editor, que personalment crec que no ha de representar tant un estudi de mercat que analitzi el nombre de possibles lectors d’un llibre i si en la sinopsi és encertat comercialment o no que hi figuri la paraula “ciènciaficció” (que també), sinó aconsellar l’autor tres o quatre

canvis perquè el seu llibre sigui més rodó (en el cas, és clar, que ofereixi interès editorial) i així millorar-lo. I també, per descomptat, hauria de ser tasca inexcusable de qualsevol editorial publicar un llibre sense errades ortogràfiques. Els lectors s’ho mereixen. En fi, esperem que la vida de “El missatge” no conclogui aquí. La trilogia, ara que per fi l’hem pogut llegir sencera, és una obra sòlida i suficientment interessant per cridar l’atenció a altres mercats. Una traducció al castellà, per exemple, podria ser d’interès per alguna editorial generalista amb més vista que la que han demostrat les d’aquí. Si això es donés, seria una bona oportunitat perquè l’autor tornés a repassar l’obra i, esperem que aquest cop sí, seguint els consells d’algú entès, polir aquelles coses que s’haurien de polir. Si els lectors es mereixien una obra ben acabada, també és cert que aquesta trilogia es mereix molt més lectors dels que segurament acabarà tenint en la seva actual edició en català. Quedi escrit, en qualsevol cas, que nosaltres us recomanem que la llegiu! © Daniel Genís

© Jacint Casademont

Llibres Low Cost (Figueres) | Llibreria Bookman (Figueres) | Llibreria 22 (Girona)


CRIDA

Et necessitem! El Biblionauta va néixer com un web de ressenyes literàries, però al llarg dels anys s'ha convertit en un espai dinàmic que afavoreix la creació literària en català i la va difusió, a partir de l'organització d'uns Premis, la convocatòria d'un concurs i la realització d'aquesta revista digital. A més, també col·laborem en xerrades, convencions, presentacions, organitzem sortejos de llibres...

És per això que us demanem que sigueu vosaltres qui, amb les vostres donacions, úniques o periòdiques, ens ajudeu a seguirvos informant del que passa al món de la CiFiCAT.

Fes-te mecenes i t'enviem la revista en paper i una samarreta del web a casa

Cites fantàstiques per al 2019 (província de Girona)

Juny Juliol Agost Setembre Octubre Novembre Desembre

RÀNKING

La millor CiFiCAT* 1. 2. 3.

Ter-Cat a Figueres (SCCFF)

4.

Premis Imperdibles 2019 (El Biblionauta) V Concurs de microrelats fantàstics (El Biblionauta) Dia de l’orgull friqui (Llibres Low Cost) FrikiQuadern d'activitats. Vol. 3 (Oci Ficció)

5. 6.

FiraFan VII de Platja d'Aro II Convenció 'Soc friky soc cultura' 3r Concurs de relat breu de gènere fantàstic - Ciutat de Figueres 4t GiroCòmic Concurs de relats breus de terror (La Marfà - Biblioteques de Girona) 9a Setmana de cinema fantàstic i de terror a Girona (Acocollona’t) Figueres Galàctica V (Oci Ficció) IV Jornades de ciència-ficció de Girona (Oci Ficció) L’almanac del fantàstic gironí #4 (El Biblionauta) Toc Fantàstik. Festa 7è aniversari del web (El Biblionauta)

7. 8. 9. 10. 11.

* Aquest calendari és provisional, algunes cites estan pendents de confirmació.

12.

XARXA

Blogs on aterrem de vegades Acocollona’t bloGuejat CiFiCAT Cròniques de Neopàtria Dreams of Elvex

Especulacions d’un Neanderthal La biblioteca del Kraken La meva perdició Blog de les Males Herbes Les Rades Grises

Bassegoda, Enric Expósito, Jordi Herrero, Antoni Llavoré, Jordi Masó, Jordi Torres, Carme Valls, Albert

* Contribuïdors amb més de 10€ el dia 9/12/2018.

AGENDA

Gener Febrer Març Abril Maig

Mecenes 2018* 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7.

Totes aquests activitats, i el propi fet de mantenir un espai a la xarxa (hosting, domini, etc.) ocasiona unes despeses, que any rere any van augmentant. Si tenim en compte que El Biblionauta ha declinat fins ara de rebre ajudes públiques, per mor de la seva independència, no ens queda altra que apel·lar a la col·laboració dels lectors i aficionats per poder subsistir.

+ info: https://elbiblionauta.com/ca/mecenatge/

AGRAÏMENTS

13. Llegendàrium Ningú no és perfecte (podcast) OciFicció Quimèric (podcast) Revista Catarsi

14. 15.

Manuel de Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen (1974) Û Albert Sànchez Piñol, La pell freda (2002) Û Manuel de pedrolo, Trajecte final (1975) Û Carme Torras, La mutació sentimental (2007) Û Manuel de Pedrolo, Successimultani (1981) Û Oleguer Homs, Terra promesa (2012) Û Marc Pastor, L'any de la plaga (2010) Ý Avel·lí Artís Gener, Paraules d'Opòton el vell (1968) Ý Jordi de Manuel, La decisió de Manperel (2010) Ý Joan Maria Arenas, L'eco del temps (2013) ß Llorenç Villalonga, Andrea Víctrix (1973) Ý Pere Verdaguer, Arc de Sant Martí (1992) ß Joan Marcé, Un intrús a l'estany (2011) ß J.M. Francés, Retorn al sol (1936) Ý Frederic Pujulà, Homes artificials (1912) ß

* FONT: http://rucselectrics.blogspot.com/

Si has percebut algun error, o bé coneixes algun altre esdeveniment o blog de gènere fantàstic en català que creguis que hauria de figurar aquí, escriu-nos a elbiblionauta@gmail.com


Llibres Low Cost

SCCFF

Carlos Acedo ArtWork

Llibreria 22

Raig Verd

SECC Edicions

Gato de Vader

Orciny Press

Bar de La Cate

Museu del Joguet

Oci Ficció

Llibreria Bookman

EduKbits

Museu del Cinema

Cineclub Diòptria

Dystopian Hobbies

Acocollona't

Males Herbes

Laertes

Hermenaute

Pagès Editors

Groovy Line

Voliana

Moby Disk

N ú m . 1 | E L B I B L I O N A U T A | 81

© Meri Motos 2015

Libreries, editorials i associacions amigues, compromeses d’una o altra manera amb el que s’ha contraportada publicat en aquest número en particular i amb el projecte de El Biblionauta en general. Moltes gràcies a tots!


EL BIBLIONAUTA - 2018 / Núm 4  

L'almanac de ciència ficció, fantasia i terror de les comarques gironines.

EL BIBLIONAUTA - 2018 / Núm 4  

L'almanac de ciència ficció, fantasia i terror de les comarques gironines.

Advertisement