Page 1


© Rafa Villalón

patrocina


2017 / N ú m . 3

SUMARI Daniel Genís

4

EDITORIAL ESDEVENIMENTS

El Biblionauta

Daniel Genís Enric Bassegoda Jordi Casals Joan Manuel Soldevilla Meri Motos Francesc Xavier Morales David “Callahan” Ruiz Carlos Acedo M. Mercè Cuartiella Jacint Casademont Agus Izquierdo Miquel Codony Antoni Herrero Carlos Acedo (coberta i fotomuntatges) Fictici Girona Jacint Casademont Meri Motos

Judith Frigola (vinyeta) Anna Sanjuan Irina Casas Rafa Villalón

DaniArts

2462-3644 PROJECTE. Aquest almanac aplega les entrades més destacades del web del mateix nom publicades l’any anterior i que tenen a veure amb els gèneres fantàstics a les comarques gironines. Els propietaris dels materials en són els seus autors, la responsabilitat de les opinions expressades és exclusivament seva i es publiquen amb el seu consentiment.

5

Premis Imperdibles 2017

7

Lliurament de premis III Concurs de microrelats fantàstics + Dia de l’orgull friqui a Llibres Low Cost

10

II Jornades de ciència-ficció de Girona. Back to ’80s (Tot temps passat fou millor)

12

Segona edició del Girocòmic. Més i millor

15

VIIè Acocollona't. Resistint!

17

Figueres Galàctica III: I love robots

OPINIÓ 20

Entrevista a Enric Bassegoda

22

Entrevista a Jacint Casademont

26

Pere Verdaguer, per A. Munné-Jordà

FICCIONS 31

“El dia de la fi del món”, de Salvador Macip

38

“L'autoretrat”, de Damià Bardera

40

“Sota les magnòlies”, de Montse Castaño

47

“El mètode científic”, de Josep Masanas

50

“Desmantellament”, d'Antoni Herrero

58

“L'onada”, de Jair Domínguez

ESPECIAL: Premi Ciutat de Figueres 67

"Terres mortes", de Marc Juera

NOVETATS

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement No Comercial 4.0 Internacional de Creative Commons.

82

Herba negra, de Salvador Macip i Ricard Ruiz

84

Narcís Monturiol i les pedres de l'infern, de Sebastià Roig i Toni Benages

86

L’ALMANAC DEL FUTUR: 2018


A la tercera va la vençuda! Quasi sense adonar-nos-en ha passat un altre any. Una nova volta al sol. I com si res, ja en duem cinc. Com deia l'any passat, complir anys, en aquest món virtual, és tota una fita. Només cal fixar-se en el que era El Biblionauta aquell 29 de desembre de 2012 i el que és avui. El Biblionauta va néixer com a blog personal el 29 de desembre de 2012. Si bé el gruix de les primeres ressenyes era obra de Daniel Genís, aviat hi va començar a col·laborar l’Enric Bassegoda. Poc a poc, el projecte va prendre un perfil propi i es va creure convenient encetar una remodelació. Així doncs, el 2014 El Biblionauta va traslladarse a l’actual domini (elbiblionauta.com) i va convertir-se en un espai bilingüe. A més, al llarg de 2015 el blog es convertia en un espai més obert i coral, en què hi tenien cabuda altres veus, i es va començar a comptar també amb aportacions d’en Jordi Casals i en Joan Manuel Soldevilla, que obrien la temàtica del blog al món dels còmics, i de l’Oriol Ribas, la Meri Motos i en Josep Sancho. Amb la participació de més gent, el blog va començar a fer-se ressò també d’esdeveniments d’interès relacionats amb el món de la ciència-ficció, la fantasia i el terror, especialment vinculats a la província de Girona (concursos, festivals, xerrades, recomanacions, premis, etc.). A més, des del blog van sorgir algunes iniciatives que transcendien les xarxes i que buscaven estimular la creació literària entre els aficionats al gènere: el concurs de microrelats fantàstics o la revista digital en són bona mostra. El 2016 el vell blog personal va passar a ser un web col·lectiu d’aparença més professional, on el protagonisme de cadascun dels col·laboradors era molt més evident i la interfície resultava molt més agradable. Als tripulants habituals, s’hi van sumar Francesc Xavier Morales, David “Callahan” Ruiz, Carlos Acedo, M. Mercè Cuartiella, Jacint Casademont i Agus Izquierdo. Finalment, 2017 ha seguit en la mateixa línia, i amb algunes baixes i algunes cares noves (en Miquel Codony i en Toni Herrero) la nau ha traçat un rumb estable. Tot això amb la idea d’esdevenir referència (almenys local) entre els aficionats a la literatura en general i, especialment, als gèneres fantàstics.

Cinc anys és, també, tot un cicle. Un d'aquells moments que en la vida (d'una persona, d'un web), cal asseure's i reflexionar: d'on venim, on som i, sobretot, cap on volem anar. Aquesta és la tasca que tenim per davant a partir d'ara. Avui, però, toca gaudir en aquest almanac de la feina que hem fet al llarg d'aquests dotze mesos intensíssims: ressenyes, concursos, premis, cròniques... i, com cada any, 6 relats inèdits de gènere fantàstic, obra de sis autors gironins. Alguns conegudíssims. D'altres debutants. A tots, però, els agraïm per igual que ens hagin fet l'honor de voler publicar a la nostra revista. També als dibuixants i a la resta de col·laboradors desinteressats. Com deia el capità Kirk (errant el sentit de la cita de Shakespeare), el futur és aquell país desconegut... Som-hi doncs! Daniel Genís el còmit de la nau


PREMIS

Imperdibles 2017 Coincidint amb la data en què va néixer Jules Verne, un dels pioners de la literatura fantàstica, el web El Biblionauta vol donar a conèixer el resultat de les votacions populars que, al llarg de tot un mes, s’han pogut realitzar des d’aquesta pàgina per decidir els guanyadors dels Premis Imperdibles 2017. Cal dir que no ha estat la primera vegada que atorguem aquest Premi (promogut de manera exclusiva pel nostre web), però sí que ha estat el primer cop que la tria del guanyador s’ha fet a partir de votacions populars. La intenció: avançar en la promoció de la literatura de gènere fantàstic entre tots els lectors que, periòdicament, s’aproximen a la nostra nau. Des d’aquest punt de vista, i atenent al nombre de participants, ens podem mostrar ben satisfets. Ja ho sabeu: el món s’acaba. I calia que escollissiu quins 4 llibres dels publicats el 2016 volíeu salvar en la nau de El Biblionauta. 4 únics llibres (5 en aquesta edició, a causa de l’empat en la categoria de Millor llibre en català) que serien els nostres escollits. Els que no podíem deixar que es perdessin. I, un cop fet el recompte, aquests han estat els que heu decidit salvar aquest any, els Imperdibles 2017:

Millor llibre fantàstic en llengua espanyola

El ojo de Dios, de David Luna (Apache Libros)

Millor llibre fantàstic traduït a l'espanyol

La casa de arenas movedizas, de Carlton Mellick III (Orciny Press)

Millor llibre fantàstic en llengua catalana (ex aequo)

Herba negra, de Salvador Macip i Ricard Ruiz (Fanbooks)

Procés de contradicció suficient, de Manuel de Pedrolo (Orciny Press)

Millor llibre fantàstic traduït al català

La guerra de les salamandres, de Karel Capek (Males Herbes)


CRÒNICA

Lliurament de premis III Concurs de microrelats fantàstics + Dia de l’orgull friky a Llibres Low Cost Un any més (i ja en van cinc), la petita llibreria figuerenca Llibres Low Cost es va sumar als actes de celebració del Dia de l’Orgull Friqui amb una xerrada, en aquest cas en motiu dels cent anys del gran Jack Kirby. I també en aquesta ocasió, es va aprofitar l’acte per a lliurar els premis del III Concurs de Microrelats Fantàstics organitzats per aquest web amb la col·laboració de la llibreria.

Lliurament de premis La vetllada va començar amb un vídeo en què Ester Marcos i Abel Granda, de la Low Cost, acompanyats de Carlos Acedo (de Fictici Girona i pare de l’extraordinari cartell que anunciava l’acte) ens donaven la seva particular friqui-benvinguda a la festa. Tot seguit, va tenir lloc a mode de prolegomen el lliurament dels premis als quatre guanyadors del concurs “La masmorra de l’androide” de microrelats fantàstics d’enguany. En aquesta ocasió, el capità de la nau no va poder oficiar la cerimònia, la qual cosa va arrencar molts aplaudiments, més encara quan es va saber que aquest honor requeia en el tripulant Joan Manuel Soldevilla

Tot seguit, es va procedir al lliurament del premi al millor microrelat en la categoria de menor d’edat (#INS17), que va anar a parar a mans d’Agustín Scavone (@MiniCavone), que com l’any passat també és alumne de l’INS Carles Rahola de Girona. El segon premi, el que corresponia al microrelat més popular, va ser en aquesta ocasió novament per Edgar Cotes (@EdgarCA97), que també va aconseguir el guardó en l’edició anterior. Aquest any, el seu tuit-relat va acumular 31 likes. Va recollir el premi l’Edgar en persona.

Seguint la tònica dels últims anys, en aquesta tercera edició el nombre de relats a concurs (183) també va ser superior als de l’any anterior, per la qual cosa l’organització ens en felicitem, ja que fa palès que l’interès no decau. Tal i com ja vam anunciar, el tribunal aquest any estava format per Enric Bassegoda, Carlos Acedo i Ignasi Arbat. El primer premi que es va repartir va ser una menció especial, que el jurat va tenir a bé d’atorgar al relat d’Ariadna Herrero (@aherremo). Va recollir el premi l’autora en persona. I en últim lloc, el premi a millor microrelat de 2017 (#CFFT17) va ser per a Georgina Torra


Guixeras (@Gina4224), que no va poder assistir a l’acte i serà l’organització qui li farà arribar els obsequis.

Xerrada a dues veus sobre el rei del còmic La segona part de la vetllada, i la central, va córrer a càrrec de Jordi Casals i Marta Planas, que van entretenir el públic amb una exhaustiva i amena dissertació sobre la figura de Jack Kirby, del qual el proper 28 d’agost se celebrarà el centenari del seu naixement. A través de la biografia del geni de la vinyeta, Casals i Planas, Planas i Casals, tots dos professors de llengua i literatura (entre altres coses que comparteixen), van anar espigolant les complexitats de la seva carrera, des dels orígens i fins a esdevenir un dels autors més influents en el camp del còmic del segle XX. Per bé que, com va quedar clar de la dissertació, no va ser un camí de roses: les dificultats per fer-se un lloc, les topades amb Stan Lee, DC, Marvel… Tot, amb l’acompanyament de diapositives molt ben triades per a l’ocasió.

Comiat amb la promesa de tornar-hi Just abans de cloure la vetllada, Callahan Ruiz va aprofitar l’ocasió per presentar el tràiler del curtmetratge Jo sóc Batman 2: La broma humida, del qual l’endemà tenia lloc a La Cate la premiere mundial, així com per anunciar la presentació aquest mateix dilluns, també a la Low Cost, de l’última aventura gràfica de Deivid i JC, el fanzine de David Álvarez i Jacint Casademont.

Des d’aquí no ens queda sinó agrair a tots, participants en el concurs, assistents a l’acte, patrocinadors, jurats i a Llibres Low Cost l’haver fet possible un any més una celebració entranyable que, mica en mica, es va convertint en un clàssic de calendari frikerenc. Així que, amb la promesa de tornar-hi l’any vinent si ens seguiu fent confiança, us donem les gràcies i us convidem a proferir amb nosaltres el crit de guerra que cada cop s’escolta més a la capital empordanesa: Figueres serà friqui o no serà!

Amb el record encara fresc de la masterclass que Mercè Cuartiella ens va oferir l’any anterior sobre viatges en el temps, cal dir que la xerrada d’aquest any no es va quedar enrere i el públic va recompensar l’estona amb un sorollós aplaudiment final.

© El Biblionauta 29/05/2017


CRÒNICA

II Jornades de ciència-ficció de Girona. Back to ’80s (Tot temps passat fou millor) El 29 i 30 de setembre es van celebrar les II Jornades de Ciència-ficció de Girona a la Biblioteca Carles Rahola. Aquesta proposta era la continuació del actes de celebració del 50 aniversari del naixement de la sèrie Star Trek, que van obtenir una molt bona participació. En aquesta ocasió Oci Ficció i el programa de ràdio Ningú no és perfecte van decidir rememorar el popular film Regreso al futuro i el tractament del gènere durant la dècada dels 80’s.

Aquest acte a més, va ser acompanyat per un monòleg delirant de Marcos Fernández i un concert en petit format de The Lolita’s Sisters, que ens van obsequiar amb un middle dels millors èxits de l’època. La jornada va finalitzar amb la projecció del primer capítol d’Star Trek Discovery.

La primera activitat va avançar-se un dia, dijous 27, oferint-se una tertúlia oberta al voltant de la novel·la La fi de l’eternitat d’Isaac Asimov. Ja dissabte va ser el torn dels més petits de la casa, organitzant Ludus Mundiuna ludoteca que va omplir de gom a gom la sala infantil. Un munt de jocs de taula i construcció van fer gaudir a més d’una vintena d’infants i pares. En acabar-se Callahan Ruíz va moderar un interessant col·loqui desgranant les claus del gènere a la gran i petita pantalla (però amb un bon cul darrera). Entre d’altres punts es va reflexionar sobre la importància de l’aparició d’una nova generació de directors, el salt de gegant que van gaudir els efectes especials o com els videoclubs van convertir-se en una nova cantera de cinèfils. Diumenge va despertar amb una partida de rol centrada en l’univers Cazafantasmas i pels més gamers dues cònsoles per gaudir dels videojocs mítics que van marcar unes quantes generacions. Arribat el mígdia Miquel Barceló, autor d’assajos dedicats a la ciència ficció i ex-professor de la Universitat Politècnica de Barcelona, va desgranar la història de la ciència-ficció des del seu naixament a la literatura amb Frankenstein de Mary Shelley fins els blockbusters cinematogràfics als nostres dies. Ja durant els últims minuts va exposar les diverses teories que poden convertir en realitat els viatges en el temps.


Amb una pausa per dinar i recuperar forces va ser el torn de rememorar Regreso al futuro, primera entrega de la trilogia de Robert Zemeckis i bandera d’aquesta edició de les jornades. Per tal de seguir amb la màgia d’aquesta proposta fílmica la cafeteria de la biblioteca va viure la seva pròpia festa remember, amb decoració i refrigeris, i l’actuació en viu dels DeLorean’s Band quedant-se la sala petita. El punt i final va ser la gravació d’un especial del Ningú no és perfecte ambientat tres lustres endarrere; rememorant les estrenes cinematogràfiques de l’època, les estrelles emergents o els grans hits musicals.

En resum es pot considerar que aquesta segona edició va mantenir els esquemes de l’anterior però apujant el nivell de les propostes. La master-class de Miquel Barceló, la tertúlia sobre els 80’s o la gravació del programa de ràdio van satisfer al nombrós públic assistent que va superar els entrebancs meteorològics. Tot i que no hi ha confirmació oficial s’assegura des de la organització que després que l’èxit aconseguit és més que probable que tornin les jornades. © Jacint Casademont 05/10/2017


CRÒNICA

Segona edició del Girocòmic. Més i millor

Repassada al que ha donat de si aquest Gircòmic 2017 Crear una fira del no res i que ràpidament s’assenti és quasi un miracle més que un ojectiu realista. L’any passat vaig tenir l’oportunitat de visitar el Girocòmic enduent-me una petita i agradable sorpresa. La seva campanya de publicitat va ser escassa, fins i tot alguns aficionats no van saber d’ella fins que es va acabar, però un cop dins t’emportaves la sensació que hi havia ganes molts darrera. Potser, fins i tot, hi havia més bona voluntat que no pas fets consumats. Poques parades, unes exposicions que cobrien els mínims i alguna xerrada interessant; poc més. Al sortir-ne vaig pensar que tot i ser una posta interessant seria complicat que hi hagués una segona entrega. Un any després, els organitzadors, m’han tancat la boca d’un cop de puny. No sé si tinc connexió mental amb els seus responsables però sembla que aquests m’haguessin llegit el pensament. En cas de no ser així s’ha d’admetre que van saber auto-examinar-se amb ull clínic: quasi tot allò que li faltava a la primera entrega hi és present aquest 2017. Les dates i emplaçament, simplement bonic i acollidor, segueixen intactes però amb més del doble de capacitat, oferint així l’espai necessari per multiplicar el seu contingut. Els stands de venda, sempre un dels punts forts de qualsevol fira, s’han multiplicat exponencilment amb

més quantitat i varietat. En aquesta ocasió a més de botigues de còmics hi han tingut cabuda parades de: marxandatge, especialitzades en videojocs, saldos i segona mà, artistes independents… donant més sortida a les possibles compres, no t’han encorsatades però lligades intrinsicament al gènere. Més a escollir és sinònim de més a comprar.

Menció a part es mereixen les activitats. Aquestes serveixen d’esquer per a molt públic potencial però que potser no es veureia atret de bon principi. Enguany hi hem tingut de tot i per a tothom: des de un taller de sushi i cerinòmia del te, a classes de dibuix kawaii o graffiti. A més l’aparició d’espais nous o reformulats han captat a una públic familiar no present l’any passat. Tenir llocs pensats especificament pels infants, una


ludoteca, la zona de videojocs o un racó ampli destinat a projeccions m’han semblat un gran encert. Ja per acabar toca destacar les firmes convidades. No sols s’ha tingut la oportunitat de demanar signatures a noms destacats com: Jordi Bernet, JAPE, Àlex Santaló, Manel Fontdevila o Claudio Castelleni entre d’altres; també vull destacar-ne les conferències tractant temes diversos i sempre interessants conduïdes per gent reconeguda i amb molt a dir: des de la connexió de Tintin i Salvador Dalí, passant per la relació dels còmics amb el cinema, l’anime i manga actual o les diverses viess per guanyar-se la vida com a dibuixant. A servidor li ha falta temps per assistir a totes, i em dol, i crec que no seria mala pensada que es gravessin i es pengessin a la pàgina web de la organització.

En resum. Crec que que el salt quantitatiu i qualitatiu del Girocòmic és impresionant. Els organitzadors han sabut repetir els plantajaments de l’anterior edició però amb més i millor. S’han sabut obrir a un mercat més ampli sense restar coherència al seu plantejament inicial. Si s’han de buscar pegues, el cert és que costa, se li pot retreure la distribució de l’espai, partit en dos per culpa de les exposicions i que s’hi trobava a faltar que la zona de bar també tingués una part exterior per desconnectar ni que fos uns minuts de tota la voràgine. Aquests petits detalls, però, no han de desmereixer en cap cas la proposta. El preu de l’entrada es veu absolutament compensat ja que hi havia una oferta suficient per omplir tota una jornada. Qui escriu aquestes paraules va tornar a casa amb bosses a reventar de compres i més que content amb l’experiència. Esperant amb ganes la pròxima entrega i veure com ens poden sorprendre de nou. © Jacint Casademont 17/10/2017


CRÒNICA

VIIè Acocollona't. Resistint!

Jules D, un emotiu drama vampíric, s’emporta el premi al millor curt de la setena edició de l’Acocollona’t

Cáido (Fran Parra), una enginyosa i divertida comèdia angelical protagonitzada per un sacerdot sense fe.

Les caricatures sobre films de psicòpates i assassins impossibles de Ultra mega Slasher i I’m Yellow, s’imposen a l’Acocoexprés.

El jurat ha valorat de Jules D una excel•lent posada en escena i un disseny de producció al servei d’una trama que actualitza i reflexiona amb subtilesa el mite del vampirisme. Pel que fa al curt Bye Bye Baby, se li reconeix l’excel•lent estètica al servei d’una història que juga amb el gènere i que manté la tensió i la sorpresa fins als instants finals. El primer i segon premi es repartiran 600€ i 400€ respectivament, mentre que el premi del públic, que ha anat a parar al drama de ciència-ficció Caronte, de Luis Tinoco, està dotat amb 300€ de material de la Llibreria 22, un dels patrocinadors del festival.

L’Acocollona’t!, la Setmana de cinema fantàstic i de terror de Girona, ha tancat aquest dissabte 4 de novembre la seva setena edició fent públic el seu palmarès. Des del passat divendres 27 d’octubre s’han projectat als Cinemes Truffaut una trentena de curts dels més de 500 rebuts, a banda de les ja habituals activitats paral•leles al Museu del Cinema i a la Llibreria 22. D’entre tots aquests filmets, la majoria de l’estat espanyol, tot i que amb una rellevant representació internacional procedent de països com Estats Units, França, i Anglaterra, han resultat vencedors el curt Jules D. (Norma Vila) amb el primer premi, una emotiva reflexió sobre el vampirisme, i Bye Bye Baby (Pablo S. Pastor) amb el segon premi, una versió embruixada dels films de psychokillers. Tanmateix, el jurat, presidit enguany per Iván Villamel (autor del curt fantàstic més premiat de la cinematografia espanyola, Mr. Dennton) ha decidit atorgar una menció especial al film Ángel

Pel que fa a la quarta edició de l’Acocoexprés, el concurs de curts fets en 24 h. de l’Acocollona’t, els vencedors han estat dos peculiars curts sobre psicòpates que havien d’introduir un globus groc a la seva trama: l’hiperbòlic Ultra Mega Slasher (Iván Mulero) i l’impossible I’m yellow (diversos autors, ERAM), millor curt (500€) i segon premi (250 €) respectivament. Els curts Amor explosiu (Pep Caballé) i Nit de globus (Bartu Gunyalons) també han estat reconeguts amb una menció especial. El jurat de


l’Acocoexprés 2017 ha estat format per Pau Garriga, curtmetratgista i crític de cinema i sèries al blog de cinema El director frustrat, i Ignasi Arbat, director i presentador del Ningú no és perfecte, èpic programa de Ràdio Salt sobre cinema, sèries de televisió i còmics.

Per tercer any consecutiu, l’Acocollona’t ha ofert una sèrie d’actes que van des de la projecció de curts de la selecció oficial i el concurs Acocoexprés, a presentacions de llibres, xerrades i la ja clàssica i multitudinària Zombiewalk. Poc més d’un miler i mig de persones han gaudit de totes elles. Només les projeccions han superat amb escreix el mig miler d’assistents, cosa que certifica l’augment participatiu, tant de públic com d’autors, a un festival que és l’únic de la ciutat de Girona que inverteix una tercera part del seu pressupost en premis. © Acocollona't (text) i © Acocollona't + © Diari de Girona (fotos)


CRÒNICA

Figueres Galàctica III: I love robots

El 2015 Star Wars. El 2016 el manga i l’anime. Aquest 2017 tocava la robòtica. Oci Ficció va decidir dedicar la Figueres Galàctica d’enguany al metall i cables amb aspiracions humanes. Amb el subtítol de “I love robots” es van realitzar més d’una dotzena d’activitats per diferents punts de la ciutat. Novament opcions variades per a diferents tipus de públics; des dels més petits de la casa amb ganes de remenar i divertir-se fins als saberuts ja granadets amb ganes d’aprendre encara més.

Com ja sol ser tradició el plat fort de les jornades van ser les xerrades repartides per diferents locals relacionats amb la cultura dispersa. Per una banda vam tenir els col·loquis conduïts per figuerencs amants i experts en el diferents temes exposats; com serien els casos de Carlos Acedo i Ismael Santos, seguidors debots del mecha Mazinger-Z, amb més de 20 anys d’història a la seva esquena, que van fer un repàs per

la carrera del personatge i els diferents formats que ha protagonitzat o Marc Oliva, amant confés de les distopíes, les quals va analitzar des del seu naixement a la literatura fins instaurar-se a l’imaginari col·lectiu després de múltiples i exitoses plasmacions en la ficció. Per altra banda també mencionar a professionals que imparteixen càtedra en el tema com Jordi Ojeda o Carme Torras, ambdós professors universitaris, que es van encarregar d’acostar al gran públic la història de la robòtica real i la seva integració en la vida quotidiana de la població en contraposició amb la imatge idealitzada o terrorífica dins la ciència ficció. Tampoc m’oblido del repàs exhaustiu, plantejat per Ignasi Arbat i Iván Méndez, d’entitats mecàniques i electròniques fictícies que ens han regalat hores i hores d’entreteniment en el cinema, còmic i sèries de televisió.

Pensant en aquell públic amb ganes de socialitzar-se, o no només parar l’orella, es va dur a terme un


quedada oberta a tothom amb jocs de taula i cerveses per establir vincles i debatre diferents punts de vista del gènere. Dissabte va ser moment per la diversió pura amb diferents projeccions d’anime i partides de jocs d’estratègia, sense deixar-me de citar el taller de maquillatge conduït per Mireia Blasco on els participants van aprendre el secret dels efectes pràctics de les pel·lícules o sèries televisives de gènere. I els menuts de la casa? Van convertir-se en autèntics mad doctors creant i programant les seves pròpies andròmines mecàniques. El final de festa espaterrant va ser l’espectacle protagonitzat per Andrés Palomino i Joan Tretze, dos mites vivents del fandom, que van relatar-nos l’estret lligam entre els jocs de rol i l’humor, tot rodejats per l’exposició artística de Las 3 Caps Street Art anomenada Cablejades amb encant dedicada a pinup’s cibernètiques.

Així va ser com es va posar el punt i final a aquesta tercera edició consecutiva, desenvolupada del 13 al 18 de novembre de 2017, de les jornades Figueres Galàctica. En primer lloc destacar que tot i ser una aposta arriscada s’ha consolidat amb poc temps. Els actes ja han sabut fer-se amb un públic fidel que respon omplint la majoria d’actes. A més, aquesta resposta positiva, s’ha vist recompensada amb la participació de personalitats reconegudes que han obert les portes a un públic més ampli i que en un principi era més reticent a aquest tipus de propostes. La implicació dels figuerencs, ja sigui des dels comerciants, entitats o el públic de a peu, han consolidat amb la seva entrega i esforç aquesta proposta que ja mereix l’atenció de molt mitjans i públic de tota la comarca. Aquest any, però, s’ha de lamentar la cancel·lació de la fira programada per diumenge, amb diferents actes paral·lels que van rebre de retruc, i que prometia augmentar i millorar la proposta de l’any anterior. Aquest únic punt negatiu, però, no ha desvirtuar la fantàstica imatge de l’edició d’enguany. Ara és moment de gaudir del bon gust de boca que ens han deixat les jornades d’aquest 2017. De ben segur que dintre de poc sabrem les novetats que ens depararà l’edició plantejada pel proper 2018. © Jacint Casademont (text) i © Oci Ficció (fotos)


ENTREVISTA

Enric Bassegoda: “Sempre intento col·locar una lectura obligatòria de fantàstic als meus alumnes” El Biblionauta: Com a professor de llengua i literatura segur que t’agrada llegir. Quins són els teus autors de capçalera? Mires de tenir-los en compte quan escrius?

ENRIC BASSEGODA

massa, així que tot es va anar apagant. Fins a “Llers, 1939”. EB: En canvi, “Llers, 1939” ha estat el teu primer relat publicat. Com és? Com va anar el procés fins que va sortir publicat aquest relat?

Enric Bassegoda Pineda: Exacte, m’agrada molt llegir, però mai he tingut EBP: Amb el “Llers, 1939” tot va venir un rumb fix pel que fa a lectures, una mica de casualitat. Un dia a casa i m’agrada dir que sóc molt promiscu en Enric Bassegoda (Espolla, 1977) és per mitjà del Twitter (perquè després aquest tema. Llegeixo el que em crida professor de secundària, redactor d’aquest web quasi des del diguin que les xarxes socials són una l’atenció i basculo entre aquells autors començament i, des de fa un parell pèrdua de temps) vaig veure la que formen part del cànon, els clàssics, d’anys, es dedica també a escriure. De fet, el seu primer relat, “Llers, convocatòria d’una editorial nova, Orciny fins als autors més actuals per veure què 1939” va ser guardonat l’any passat Press, que proposava editar una es fa de nou. No puc dir que tingui un amb el Premi Ictineu a millor relat de gènere fantàstic escrit en català, ex antologia amb personatges de la autor de capçalera, en tinc molts. Sovint aequo amb “Compartiu, si us plau”, mitologia catalana actualitzats. Vaig als autors més canònics hi acabes per la d’Hugo Camacho. pensar que era una bona oportunitat feina, els plans d’estudi els inclouen i és Per tot això, li hem volgut fer avui perquè no era com la resta de concursos, una bona excusa per posar-te al dia en aquesta entrevista. on simplement es publica l’obra aquest tipus de lectures. Però hi ha guanyadora i la resta s’han de buscar la vida. Així autors que sempre et criden i hi tornes habitualment. doncs em vaig embrancar en l’escriptura del relat, cosa Quan escrius sempre tens models presents i penses en que va suposar aparcar un projecte que tenia entre com de bé ho han fet aquests autors que has llegit mans durant un temps. El resultat però, va ser molt prèviament. Fins i tot, inconscientment, tens models positiu, ja que me’l van triar per aparèixer a Catalunya que et venen i van i que els uses sense ni adonar-te’n. mítica, cosa que em va fer molt content i em va EB: Quan vas començar a escriure? permetre conèixer un munt de gent molt interessant. EBP: Vaig començar a l’institut, m’agradava molt llegir i creia que el següent pas lògic era posar-me a escriure. En aquella etapa vaig escriure sobretot poesia i poca narrativa, molt adolescent tot plegat. Però val a dir que era una poesia plena de referències als poetes que llegia en aquell moment, que eren els que treballàvem a classe. El problema va ser que tot va quedar molt aturat amb els estudis universitaris, pensava que a la Facultat de Filologia seria fàcil publicar en revistes literàries i més aviat va ser el contrari, no hi havia massa res, i el poc que hi havia no hi vaig saber trobar cabuda. Després de la facultat vaig estudiar el doctorat i el que escrivia bàsicament era assaig i tampoc llegia

EB: “Llers, 1939” és un relat de terror fantàstic. Explica’ns breument de què va i d’on va sorgir la idea. EBP: El relat aprofita la figura del comte Estruc, un ésser llegendari que va viure a Llers durant el segle XII. Com que va portar una vida dissipada, va ser condemnat a retornar de la mort i alimentar-se de sang de persones vives. També deixava prenyades a noies que parien petits monstres que morien en el moment de néixer. Els vampirs sempre m’han fascinat, de petit em feien molta por, però també m’atreia aquell aire aristocràtic que tenen. El següent pas va ser agafar aquesta figura i descontextualitzar-la, la vaig passar de


l’Edat Mitjana als darrers dies de la Guerra Civil, quan l’Alt Empordà, en general, i Llers, en particular, vivien la desbandada de l’exèrcit republicà. EB: Explica què va significar per a tu guanyar el Premi Ictineu a millor relat fantàstic l’any passat amb aquest relat. EBP: Ho vius amb molta alegria, de fet no m’ho esperava, competia amb altres relats molt interessants i de gent més consagrada que jo. Va ser una categoria molt renyida, ja que vam quedar empatats amb, curiosament, l’editor d’Orciny Press, Hugo Camacho. Ara bé, després de l’alegria torna la realitat, tornar a treballar i a escriure per donar noves històries i sobretot pressió, per mantenir el nivell. EB: Al web El Biblionauta, on formes part de l’equip de redacció pràcticament des del començament, et dediques a ressenyar llibres especialment de gènere no fantàstic. Com és? Quin gènere t’agrada més? EBP: Com ja he dit abans, sóc molt eclèctic pel que fa a les lectures i basculo d’un costat a un altre. En general m’ocupo dels gèneres no fantàstics perquè en el repartiment de feines, a mi em va tocar, des del principi, aquest tipus d’obres. Això implica que has de llegir aquestes i també les de gènere fantàstic que m’interessen, sobretot les de fantasia èpica, que m’agrada molt, sense fer-ne ressenyes, cosa que vol dir més llibres per llegir al final. Amb la ciència-ficció més clàssica no he tingut problemes perquè l’he rebuda més per l’audiovisual que no pas a través de les lectures. EB: Com a professor i escriptor, digues: quin valor creus que té el fantàstic per despertar l’hàbit lector entre els nostres joves? Recomanes algun llibre per fer llegir a les aules? EBP: El fantàstic pot ser un ganxo per atreure molts joves a la lectura, els adolescents lectors sovint devoren aquest tipus d’obres que solen tenir un volum considerable i no els espanta. El problema és que es perden com a lectors al batxillerat i intueixo que ja no tornen al món de la lectura, cosa que és una llàstima. Sempre intento col·locar una lectura obligatòria de

fantàstic als meus alumnes de les tres que fem durant el curs, a més de donar-los una llista amb molts altres títols on el fantàstic hi és ben present. Aquest any hem llegit Ullals de Sebastià Roig i Salvador Macip i ha funcionat molt bé. Al batxillerat, però, no pots triar les lectures, ja que et venen donades pels plans d’estudi. EB: Ha estat l’únic relat que has publicat fins ara? Quins altres relats has publicat i on? T’has plantejat escriure una novel.la? EBP: A més del “Llers, 1939” tinc repartits altres relats en revistes literàries, bàsicament. Al primer número de l’almanac d’El Biblionauta va sortir “He escoltat el corn de Carlemany”, del qual n’estic molt content, perquè torno a barrejar història i llegenda. També, sense ser de gènere fantàstic, es pot trobar Finestres que aturen la foscor a una revista literària molt interessant que es diu Inèdits i també a Doll de Tinta, una altra d’aquestes revistes literàries, es pot llegir Sierra Slumber, que també està penjat en digital a la web d’El Biblionauta. De fet, el projecte que he esmentat abans que vaig deixar aturat per centrar-me en l’escriptura del “Llers, 1939” no és altre que una novel·la breu, que no és de gènere fantàstic. En aquests moments ja la tinc enllestida i estic en busca d’editor, però és una tasca molt difícil i segurament em passarà, com a molts escriptors novells, que la primera novel·la es quedarà sense publicar. EB: Explica’ns quines idees de futur tens, pel que fa a la literatura? Seguiràs escrivint? Alguna primícia que ens puguis avançar? EBP: Seguiré escrivint, segur, és una activitat que m’emociona i mentre ho faig m’ho passo molt bé. És una llàstima que no sempre els resultats siguin visibles i això a vegades pot pesar per seguir endavant, sense tenir la certesa de ser llegit. També continuaré la tasca de crític amb les ressenyes a El Biblionauta i m’agradaria tornar a la novel·la, només que és una activitat molt més exigent que el relat breu, necessites més temps i tenir-la molt controlada abans de començar el que és pròpiament escriure. I a veure si hi ha més sort quan la tingui enllestida. © El Biblionauta 21/04/2017


ENTREVISTA

Jacint Casademont: “Quasi cada mes m’obsessiono (literalment) per un tema” El Biblionauta: És difícil decidir-se per una faceta, a l’hora de preguntar a algú tan polifacètic com tu, però si et sembla comencem pel més recent: el cinema. Si no m’equivoco fa poc has acabat de participar en el teu últim curt, La cafetera, en el qual han participat també altres tripulants d’aquesta casa, com en Callahan Ruiz i l’Agus Izquierdo. Fes-nos cinc cèntims de què és Factoria Corman i de quins són els projectes en què treballa. Jacint Casademont: Factoria Corman és una productora audiovisual formada per en Callahan Ruíz, en Pitu González i servidor. El nostre objectiu és plasmar en vídeo les nostres dèries particulars. Tot i que cada projecte té un pare concret la resta ens hi impliquem ajudant en tot el possible. Els tres, tot i que amb gustos diferents, compartim una visió del cinema bastant semblant: passar-ho bé creant i a més entretenir al respectable.

JACINT CASADEMONT

Jacint Casademont (Figueres, 1984) és un individu inquiet. Aficionat des de sempre a tots els vessants del fantàstic, es pot dir que és un autèntic home del Renaixement: membre de Factoria Corman, on ha protagonitzar hilarants curtmetratges, com l’exitosa “Jo sóc Batman”; col·laborador habitual del podcast radiofònic Ningú no és perfecte, on es dedica a parlar de cinema i sèries; fan confés de les Tortugues ninja en particular i amant dels còmics en general, terreny on ha debutat recentment com a dibuixant de l’exitosa sèrie de fanzines sobre Deivid i J.C.; alma mater de la plataforma Oci Ficció… I (sí, efectivament) també col·laborador de El Biblionauta, on participa periòdicament amb les seves personals videoressenyes.

EB: Aquest Nadal, a Figueres, vam poder assistir a la seqüela d’aquest curt, “Jo sóc Batman 2”. Quina acollida està tenint? Compteu en triomfar de nou a Sants? Hi ha la intenció de convertir el superheroi en el protagonista d’una saga, al més pur estil Nolan, si aquesta segona part rutlla? JC: Sí et sóc sincer, en un principi no donava ni un duro per la primera entrega. Pensava que era massa auto-referencial i que deixaria a la gent indiferent. La resposta a Sants em va al·lucinar. Tothom qui hi hagi anat sap que els seus assistents són més durs que un hooligan a qui roben la cervesa, així que rebre-hi una ovació ens va descol·locar. Quan en Callahan va proposar fer-ne una seqüela em va semblar que era estirar el xiclet; però de nou vaig errar. La recepció és molt bona de moment i esperem que tingui una llarga vida. I sí, he escoltat rumors de possibles noves entregues.

EB: En la mateixa línia, un dels èxits cinematogràfics més sonats va ser la Malgrat ésser un home humil, la seva primera part de “Jo sóc Batman”, que va agenda és atapeïda com al d’un Tot i això, el vam poder ser guardonat amb el premi del públic en ministre. EB: Premis, reconeixements, no sé segrestar una estona per fer aquesta el passat festival de cinema de les entrevista. si subvencions i ajudes de Cotxeres de Sants. Explica’ns breument l’administració… No et demanaré si quin és el mètode que uses per a preparar-te per a s’hi guanyen calers, fent curts en el nostre país, interpretar un superheroi tan… “especial”. però… se n’hi perden molts? JC: Fora conyes, pot semblar fàcil fer l’estúpid integral però no ho és. Durant el rodatge de la seqüela el director em va haver de corregir unes quantes vegades per «exagerar». Per sort en Callahan, a banda de tenir dins el cap tot el curt sencer abans de començar a escriure’l, sap dirigir els actors amb fluïdesa. Bona part del mèrit (o culpa) de la meva actuació és gràcies a ell, jo només hi vaig prestar el meu físic espectacular.

JC: Puc dir orgullós que res del què he fet ha rebut un sol cèntim de finançament de part de les administracions. Crec que l’art i la cultura hauria de ser rendible per sí mateix. Si no pots generar beneficis que compensin les despeses no t’hi fiquis. Prefereixo gastar-me 100 € meus que no 1 € tret dels impostos dels meus veïns. A més, actualment es molt fàcil donar visibilitat al que fas gràcies a les xarxes socials i a més hi ha moltes formes de treure’n un benefici, el gran


repte és connectar. Ara tothom pot fer cinema amb un simple mòbil així que no hi ha excusa possible per no intentar-ho. EB: Inevitablement, referir-se a “Jo sóc Batman” és parlar també del teu amor pel món dels còmics. Explica’ns com s’ho fa un nen d’una ciutat com Figueres, amb un parell de llibreries (mal comptades) generalistes, per convertir-se en un devorador de còmics. JC: No sé quin va ser el moment exacte que em va atrapar el còmic. Suposo que tenir un avi pintor, Joan Felip Vilà, que em va animar a dibuixar i que, en molts aniversaris o per qualsevol altra excusa, els meus familiars em regalessin àlbums de Tintín, Astèrix o Gil Pupil·la en té força culpa. Quan era un nen tots els meus amics demanaven per Nadal bicicletes, pilotes i altres coses de l’estil i jo, en canvi, només volia llibres i còmics. La literatura i el còmic, al ser força antisocial, són els meus millors amics de sempre; i per ells he arribat a agafar trens per anar fins a Barcelona simplement per trobar un títol concret que volia llegir JA. EB: Qui et coneix sap de la teva debilitat per les Tortugues Ninja. Digues: a què és degut? I, fins a quin punt de monomania arriba aquesta afició? Tens molt merchandising a casa teva? JC: Sóc afeccionat a moltes coses, vaig per fases. Quasi cada mes m’obsessiono (literalment) per un tema (Kaiju Eiga, Groucho Marx, un assasinat, Roger Corman,…) i acabo sabent un xic de tot però no sóc un expert en res. De les Tortugues Ninja no em considero una enciclopèdia en potes, ja que d’aquests en conec i no arribo ni de lluny al seu nivell, però sí que és un pilar de la meva vida. Vaig néixer el mateix any que es va crear el còmic, vaig créixer amb la sèrie de dibuixos i ara, amb la facilitat d’Internet, he pogut aprendre moltes coses sobre la franquícia. Per a mi els seus creadors, Eastman i Laird, són un exemple a seguir al crear un concepte així de potent, saber-ho explotar i evolucionar sense perdre el seu esperit en cap moment. Tot va començar amb un còmic book en blanc i negre autoeditat i mira on han arribat! I jo, de veritat, crec que no tinc suficient marxandatge. Sempre en vull més! Però us diré que, entre moltes altres coses, tinc

Gel de dutxa i penjadors de roba de bebé de les Tortugues. EB: De fet, aquesta afició pel món del cinema i el còmic la comparteixes amb tothom a través de les ones del podcast “Ningú no és perfecte”, on setmanalment analitzes l’actualitat al costat d’un equip comandat per l’Ignasi Arbat (com sap qualsevol que es deixi caure cada divendres pel nostre web). En qualitat d’aficionat expert, doncs, quina valoració en fas del moment actual del gènere fantàstic? Ets tan optimista amb la salut del gènere com l’allau de pel·lícules i còmics fa suposar? JC: Crec que el gènere mai ha patit un mal moment des de fa anys i panys, però a vegades cal saber rebuscar. Si tenim present que tot ja s’ha explicat ara només es pot barrejar conceptes i aprofitar les noves tècniques perquè sembli nou. I a vegades, com més grans ens fem, més pegues li busquem a tot plegat. Jo gaudeixo d’allò més amb sagues com Transformers o Fast and Furious, sé que no són obres mestres però sempre aconsegueixen allò que es proposen: entretenir-te alhora que et deixa amb la boca oberta. En canvi cinema més artístic o amb una profunditat buscada com les obres de Nolan m’avorreixen supinament. Sempre tenim el cinema que ens mereixem, no hi ha més. EB: Més enllà del cinema, també ets el pare fundador i l’impulsor (al costat d’en Sergi Toboso) de l’organització Oci Ficció. Fes-nos cinc cèntims de quina és la voluntat d’aquesta entitat? JC: Fer-nos rics. (Aquí a l’entrevistat se li escapa el riure. La riallada es va fent cada vegada més grossa fins que un lleuger moviment de celles precipita un desconsol absolut inundat de llàgrimes de tristor. Mira a l’infinit durant un minuts. S’eixuga les perles de tristor de les galtes i segueix com si res). Pel Sergi, en Manu i jo mateix el nostre objectiu oficial és promoure la cultura més soterrada a base de xerrades, tallers o jornades. Que tot allò que tingui a veure amb el fantàstic i la ciència ficció tingui espai dins la programació cultural de la comarca. Asimov, The Walking Dead o Star Wars, per exemple, crec que són igual d’importants, o més, per entendre la societat on


vivim que obres o autors amb més renom dins els cercles més erudits. I ull, que a mi m’agrada tot, des de veure la sèrie de dibuixos de les Tortugues Ninja, llegir Raymond Chandler o veure jugar al Barça amb una birra freda a la mà. Que unes coses estiguin més ben vistes que d’altres em cabreja. De tot se’n pot aprendre si un hi presta l’atenció suficient. EB: Un dels esdeveniments més destacats del grup és la realització (i ja en van dues edicions) de la Figueres Galàctica, una setmana temàtica dedicada a algun tema relacionat amb el fantàstic a la ciutat de Figueres. El primer any va ser l’estrena de l’episodi VII d’Star Wars. L’any passat la cultura nipona. Al llarg d’aquests esdeveniments procureu que hi participi tota la ciutat. Què va canviar de la primera edició a la segona? Esteu satisfets del grau d’implicació de l’administració local en l’esdeveniment? I de la resposta del públic? JC: La segona edició ens va satisfer a tots els integrants de l’associació. Va ser més meditada i treballada, i esperem que es notés. A més vam ampliar-la amb nous punts on fer les activitats i amb l’ajuda del Casino Menestral vam realitzar la primera Fira Galàctica de la qual n’estem especialment orgullosos. El cert és que tampoc hem demanat ajuda a les administracions públiques, però sí als comerços i entitats locals que s’han portat de meravella amb nosaltres. La participació ha sigut més que satisfactòria, però sempre s’ha de voler arribar a més gent, fins convertir-nos en una cita esperada pels amants d’aquest moviment. Pot semblar una bajanada, però sempre penso que de menut hauria xalat d’allò més si s’haguessin fet aquestes coses a Figueres. Ara que jo tinc edat per organitzar-ho ho faig pensant en les noves generacions. EB: Si no m’equivoco, ja heu començat a treballar en la tercera edició. Què ens en pots dir? Organitzativament, què penseu que s’ha de millorar en aquesta nova edició, en relació a la segona?

JC: Aquest any el dedicarem als robots. És un concepte molt ampli i explotat en diferents camps, des dels més pràctics a grans sagues de ficció cinematogràfiques. És un bon punt de partida per oferir moltes coses diferents però amb un lligam clar. Pel que fa a la organització crec que el nostre punt dèbil és la comunicació. Si podem arribar encara a més gent i de manera més efectiva crec que ens podríem donar plenament per satisfets. Queden moltes més coses per millorar, si no ens avorriríem, però crec que en part no podem fer més que anar aprenent amb cada edició per anar perfeccionant-ho tot i alhora anar ampliant la plantilla per tocar més àmbits i millor. EB: En últim terme, i segurament allò pel qual et coneixen més els lectors del nostre web, la teva faceta de dibuixant. A El Biblionauta ens hem fet ressò dels dos números que, juntament amb David Álvarez, has tret del fanzine El forat de la Rambla. Explica per a qui no ho sàpiga: què és un fanzine? I, sobretot, què té un fanzine que no tingui un còmic tradicional, convencional, i que podem comprar en qualsevol quiosc d’arreu? JC: Doncs molt bona pregunta i segurament en Joan Manuel Soldevilla podria contestar-la a la perfecció; jo no. Quan vam treure el còmic ni una sola vegada vam pronunciar aquest terme, però tothom l’ha entès com a això. No em molesta pas, simplement em sorprèn. El meu gran referent era el primer número de Teenage Mutant Ninja Turtles, que també era en blanc i negre i autoeditat (com he esmentat bans). Tant en David com jo teníem clar que volíem llibertat absoluta, sense oblidar les nostres possibilitats, i així ho vam parir. És quasi un producte manufacturat i gràcies a les llibreries que s’han prestat a vendre’l n’hem pogut treure un rendiment econòmic suficient per fer-ne una segona entrega i de camí a la tercera. Tot plegat havia de ser un llibret d’una tirada d’uns 15 exemplars per regalar a la família, Llibres Low Cost va insistir en donar-li més sortida (amb presentacions i


apareixent als mitjans locals) i hem acabat venent-ne quasi uns 400. Més no podem demanar. EB: Tant tu com en David sou amateurs i autodidàctes. Què us va dur a ajuntar-vos per fer un còmic com aquest? JC: La feina i les parides. Tenim un humor molt semblant, alhora que diferent, i al passar tantes hores junts treballant ens vam entossudir en plasmar la nostra visió de tot plegat d’alguna manera. Ell sabia ajuntar lletres i jo fer garagots…doncs fem un còmic. EB: Ens pots avançar si hi haurà noves aventures dels intrèpids Deivid i J.C.? JC: Rotundament sí, i si dic el contrari hi ha molta gent disposada a trencar-me les cames. No vull ni imaginar com deu patir en George R. R. Martin! La tercera entrega està ja en producció i si la cosa rutlla igual que amb les anteriors hi ha plans per una quarta i cinquena. Però ja sabeu: compreu-ne molts exemplars i tots el productes de marxandatge o no hi ha manera de tirarho endavant! EB: I ja per acabar, i quasi diria que de manera obligada: figuerenc, amant dels còmics i el gènere fantàstic, dibuixant… el teu ingrés en la nau del Biblionauta era només qüestió de temps. Però a

diferència de la majoria de col·laboradors, les teves participacions es compten per videoressenyes. Com es menja això: parlar de llibres en vídeo? No és un contrasentit? JC: Segurament, però la meva vida és un contrasentit en sí mateix així que no us sorprengui. He intentat fer crítiques literàries milers de vegades. Mira que m’agrada escriure, però ressenyar els altres per escrit se’m fa feixuc, no sé mai quan parar. Ho analitzaria tot pàgina per pàgina. Millor, doncs, fer-ho en vídeo, així que quan se’m cansa la llengua sé que he de parar, i a més puc exhibir aquest físic imponent que van crear els meus pares. EB: Alguna recomanació lectora, que potser tinguis “in mente” de videoressenyar-nos properament al web? JC: Sí, però seria destripar-vos la sorpresa. El que tinc pendent és fer un treball extens, potser per capítols, explicant les diferents sagues de les Tortugues Ninja en còmic al llarg dels anys: arcs argumentals, diferències entre les versions, autors,… Però de moment la meva agenda està més farcida que un indiot per Nadal així que hauré d’esperar. © El Biblionauta 15/09/2017


ARTICLE

Pere Verdaguer, novel·lista català de ciència-ficció

El passat 1 de febrer va morir a Perpinyà l’escriptor Pere Verdaguer. Havia nascut a Banyoles el 9 d’abril de 1929. El febrer de 1939, quan encara no havia complert deu anys, va travessar la frontera amb els pares i un germà més gran, fugint de l’ocupació franquista, i es van establir a Illa de Tet, al Rosselló. Uns mesos després començava la segona guerra mundial i es produïa l’ocupació de França per les tropes alemanyes, circumstància que complicava un exili que amb el temps va esdevenir plena integració a la Catalunya del Nord. El germà gran es va fer pagès. Pere Verdaguer va estudiar a Illa i després al liceu Aragó de Perpinyà. La seva inclinació eren les ciències, però per la situació familiar va cursar lletres a la universitat de Montpeller, amb la idea d’anar obtenint diplomes que li permetessin fer classes de francès i de castellà per a guanyar-se la vida. Alhora estudiava català per necessitat vital. El 1956 es va casar amb la nord-catalana de Prada Gineta Bernard, pintora i professora de català. Es van establir a Perpinyà i van tenir dos fills, Miquel i Mireia. El 1960, alhora que començava a publicar articles, Verdaguer va participar en la fundació del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans,

que el 1968 va impulsar la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada, lloc d’encontre d’estudiosos de tots els Països Catalans. El 1965, aprofitant la bona disposició del diari «Midi Libre», Verdaguer hi va començar a publicar una tira diària de còmic, amb dibuix de Roger Taillade. Eren les aventures d’un noiet, l’Ubiquet, que havia trobat una màquina del temps, amb què solucionava problemes de la societat nord-catalana, i que van donar lloc a la novel·la El cronomòbil, publicada a Barcelona, a Edicions 62, el 1966. També el 1966 a Barcelona va ser autoritzat el primer setmanari en català des de la guerra civil, «Tele/estel», que publicava un relat a cada número. Pere Verdaguer hi va publicar els contes “La vedellada de Mister Bigmoney”, de colonialisme interplanetari, el 1967, i “Un problema pelut”, amb un vestit fet d’un teixit que va creixent amb l’usuari, i “Pavel Nasdevitx”, amb una nau tripulada per un nadó aparentment extraterrestre, el 1968. A partir d’aquí Verdaguer va continuar publicant novel·les, totes de ciència-ficció, sobretot a Barcelona, però escrites des del seu context, més


lliure i normalitzat que al sud de la frontera. El 1969, també a Edicions 62, El mirall de protozous, amb un personatge que domina la plasticitat molecular i canvia d’aspecte; el 1975, a les edicions del Castillet, de Perpinyà, el volum La vedellada de Mister Bigmoney, amb onze contes, inclosos els tres de «Tele/estel»; el 1982, a Nova Terra, Nadina bis, amb una criatura duplicada; el 1983, a Pòrtic, L’altra ribera, sobre la vulnerabilitat cerebral, i que inclou dos contes i un pròleg que teoritza sobre la ciència-ficció; també el 1983, a Barcanova, Quaranta-sis quilos d’aigua, amb una descoberta de la física aplicable a la biologia; el 1985, a La Magrana, Àxon, amb un experiment de biologia, i a Pòrtic, La dent de coral, sobre universos paral·lels; el 1986, a Moll, de Palma, La gosseta de Sírius, amb una alteració climàtica, i el 1992, a Maià, d’Andorra, Arc de Sant Martí, amb una desvastadora invasió extraterrestre. En total, nou novel·les i un volum de contes, a més d’alguns altres relats, com “Un dia com un altre”, publicat el 1987 anticipant la diada de Sant Jordi de 2012. L’última vegada que hi vaig parlar, ja fa anys, em va dir que encara enllestia una altra novel·la de ciència-ficció. Dins l’abundant obra d’assagista, també té dos volums que val la pena tenir en compte. Les lletres de l’oncle Enric i els missatges de l’extraterrestre (Castillet, Perpinyà, 1978), recopilació de cròniques humorístiques publicades a «L’Indépendant», són en gran part cartes de l’extraterrestre Marçal Espaiós, que veu desconcertat com actuen els terrícoles. El volum Cartes a la Roser (PAM, Barcelona, 1982), mostra de la voluntat pedagògica de Verdaguer, inclou alguns textos referits a la ciència-ficció,

adreçats a una noia que opina que la ciència-ficció és “una subliteratura o una paraliteratura”. Verdaguer li demostra que és la literatura “més adaptada a les inquietuds del nostre temps”, i a més explicita el seu concepte de ciència-ficció axiomàtica: "Un escriptor fa una hipòtesi, substitueix a un fet científic quelcom que no és cert però que podria ser-ho en d’altres condicions (les condicions no tenen cap obligació lògica). I treu tota una sèrie de deduccions, de conseqüències per a la vida d’un grup humà, d’una col·lectivitat. Obre uns camps nous immensos a la creació literària, que ho integren tot, des de l’aventura a la psicologia i a la sociologia. Fins ara l’escriptor treballava sempre a l’interior del mateix sistema, imaginant només combinacions noves dels mateixos elements. Ara, canviant un sol axioma, un sol element de la base, pot construir tot un altre sistema, igualment vàlid, i estudiar-lo a fons. És a dir, que dobla les possibilitats. I com que els axiomes de base són en nombre il·limitat, vet aquí que la literatura passa d’un sistema solar a tota una galàxia!" És així com veia la ciènciaficció Pere Verdaguer. Ell també, amb la seva obra, ens ha obert tota una galàxia. Agraïm-li-ho mantenint viva la seva obra i viu el seu record.

© Antoni Munné-Jordà 05/04/2017


Autors SALVADOR MACIP Blanes, 1970. Metge, investigador i escriptor. Les seves obres han rebut diversos guardons: Mugrons de titani, coescrita amb Sebastià Roig, el premi Vall d'Albaida el 2005; El joc de Déu el Premi Ictineu a la millor novel·la fantàstica escrita en català el 2010; Ullals, coescrita de nou amb Roig, el premi Joaquim Ruyra el mateix 2010; Hipnofòbia el 1r Premi Carlemany de Foment de la Lectura el 2012... La seva última novel·la, Herba negra, coescrita amb Ricard Ruiz, ha guanyat els premis Ramon Muntaner 2016 i Imperdible a millor llibre fantàstic en català 2017.

DAMIÀ BARDERA Girona, 1982. És llicenciat en Filosofia. Ha publicat cinc llibres, un de poesia, El penúltim vòmit (2008), i cinc reculls de contes: Alguns contes per llegir-los d'amagat (2010), Fauna animal (2011), Els homes del sac (2012), Els nens del sac (2013) i Contes de propina (2014). En col·laboració amb Eudald Espluga ha escrit l'assaig Mediterròniament. La catalanitat emocional (2013).

MONTSE CASTAÑO Girona, 1967. Formada en l’Escola Superior de Relacions Públiques per la UNED ha treballat com a dinamitzadora cultural exercint tasques de comunicació, publicitat i màrqueting. Actualment és responsable del Departament Comercial i de l’Àrea de Comunicació, per a la província de Girona, a l’emissora de ràdio FEM GIRONA LA XARXA. Ha escrit la novel·la La dolça Caterina (2015).

JOSEP MASANAS Banyoles, 1977. Professor de cicles d'informàtica i modest amant del genère fantàstic, especialment si ve enllaunat en format llibre electrònic, pel·lícula distòpica o sèrie de revifalles vuitanteres. Li agrada escriure, però encara no ha decidit si intentarà publicar la seva primera novel·la curta (Roderes de Cometa) o l'enterrarà juntament amb els malaurats cartutxos d'ET que Atari va sepultar al desert d'Alamogordo, Nuevo México. El relat que publiquem aquí va guanyar el Concurs de relats inspirats pel Museu Darder de l'any 2016.

ANTONI HERRERO Huelva, 1976. Actualment viu a Barcelona, però una part del seu cor sempre ha estat a Girona. Militant dispers però perseverant ha fet diverses incursions dins del relat fantàstic, però mai he arribat més enllà de les trinxeres que permeten albirar l'objectiu de la publicació. El conte que figura en aquest número de l'almanac, "Desmantellament", és el primer que publica.

JAIR DOMÍNGUEZ Barcelona, 1980. Periodista, guionista i escriptor. Ha escrit per a 52 (Premi Ondas 2005), Buenafuente, Polònia, Crackòvia, Minoria absoluta i La segona hora, entre d'altres. En el seu vessant literari, destaquen el llibre de contes Jesucrist era marica (2009), i les novel·les Hawaii Meteor (2012), Segui vora el foc i Perímetre (2016), que li ha valgut el Premi Ictineu d'aquest any a millor novel·la fantàstica en català.


Il·lustradors RAFA VILLALÓN Cantillana (Sevilla), 1969. Fa quaranta-quatre anys que viu a Figueres. Va estudiar música al Conservatori del Liceu de Barcelona i Filologia Hispànica. L’any 2011 va descobrir un llibre que li va canviar la vida: Aprender a dibujar con el lado derecho del cerebro, de la Betty Edwards i va començar a dibuixar. Entre d'altres, és l'autor de les il·lustracions de l'àlbum Iac, l’ós bru (2015), amb text de Pere Puig.

ANNA SANJUAN Barcelona, 1997. La seva passió per la il·lustració és innata i tot el que sap de dibuix i il·lustració ho ha après de forma autodidacta, a còpia de prova i error. A més de les arts plàstiques, també l’enamoren les tecnologies i les llengües en general. Estudia Traducció i Interpretació d’anglès i japonès a la Universitat Autònoma de Barcelona. Recentment ha il·lustrat el llibre de microrelats fantàstics Els híbrids minvants (2016), d'Edgar Cotes.

IRINA CASAS Actualment està cursant el segon de Batxillerat. Pel que fa al tema de la il·lustració, és absolutament autodidacta. Li agrada explorar tot els terrenys de dibuix i pintura i està especialment interessada en l'estil manga. Actualment enceta un projecte de publicació dels seus dibuixos a instagram sota el nom d'usuari @irimi.0 Aquesta que acompanya "Sota les Magnòlies" és la primera il·lustració que publica a un mitjà diferent dels seus canals propis.


El dia de la fi del món Salvador Macip

E

l dia de la fi del món feia sol. Era un d’aquells matins sense núvols i amb un cel que irradiava la mena de llum que converteix la gent en optimistes. Però M no se’n sentia gens, d’optimista, quan va entrar al primer bar que va veure, es va seure al primer tamboret que va trobar lliure i va demanar el primer que li va passar pel cap. Només volia marxar d’aquell poble de mala mort com abans millor. Per desgràcia per la humanitat, això no seria possible. Abans que el cambrer li pogués servir a M el tallat curt de cafè amb sacarina, S va obrir la porta i es va quedar glaçat. S sí que s’havia contagiat del bon rotllo que surava a l’ambient, però se li va passar de cop quan va veure M assegut al seu tamboret. Feia més de trenta anys que S entrava cada matí a aquest bar, exactament a la mateixa hora, seia exactament al mateix lloc i demanava exactament el mateix. Avui no ho podia fer perquè M, un foraster, l’hi impedia. Això el va irritar moltíssim. Es va acostar a M i li va dir just això: “aixeca’t del meu tamboret perquè m’estàs irritant moltíssim”. El món s’hagués pogut salvar en aquell moment si M hagués deixat el tamboret a S o si S s’hagués assegut a qualsevol dels molts altres

tamborets que estaven lliures. D’opcions en tenia un munt, aquest no era el problema. El problema era que S era conegut per la seva tossuderia. I com que M estava de mal humor perquè, per culpa d’aquest viatge de negocis, feia massa dies que no veia la família, no tenia cap ganes de cedir el seu lloc a ningú. Una combinació letal. Es van aguantar la mirada una estona, com si s’estiguessin estudiant. En realitat, M estava pensant que se li refredava el cafè i S que si s’entretenia gaire més, faria tard. S’haguessin passat així una bona estona, esperant que l’altre fes el primer pas, si no fos perquè el cambrer es va adonar just llavors que S era allà i li va preguntar si volia el de sempre. S li va contestar que no es podria prendre el de sempre fins que aquell imbècil li tornés el seu lloc. Imbècil. Va dir exactament “imbècil”. Si alguna cosa no suportava M era que li diguessin que era imbècil. M va reaccionar immediatament. Es va aixecar del tamboret i li va pegar un cop de puny a la cara a S que el va enviar rodolant a terra. El bar va quedar en silenci. El cambrer mirava com S es fregava la barbeta, sense acabar d’entendre què havia passat. Els altres clients també el miraven. Fins i tot M el mirava, sorprès de la força de la seva


envestida. Li sabia una mica de greu. S s’ho mereixia, és clar. Era un arrogant i, a més, havia començat ell. Però de totes maneres, no se sentia orgullós de la seva reacció. M no es tenia per una persona violenta. Així que va aixecar-se per oferir-li una mà a S. Però S la va rebutjar. Va incorporar-se d’una revolada, com volent demostrar que no li mancaven força i agilitat, i va clavar-li una sonora plantofada a la galta a M. Si hagués quedat algun historiador després del desastre, sens dubte hagués conclòs que aquell havia estat el punt de no retorn. A partir d’aquest moment, el destí del món estava segellat. Tant S com M van entendre que ara ja no es podien aturar. Havien d’obligar a l’altre a pagar cara la seva gosadia si volien sortir d’allà amb la dignitat intacta. Com fan la majoria d’animals abans d’esbatussar-se, primer van intentar intimidar l’adversari. Van inflar els pits i van passejar-se d’un costat a l’altre, sense deixar de mirar-se, marcant el territori. Mentrestant anaven escridassant-se i insultantse, que també és habitual en aquestes situacions. En teoria, M tenia la partida perduda abans de començar. Estava en territori hostil. Era un visitant que s’encarava amb un veí de tota la vida. Encara que el tombés, no se n’escaparia d’una peça: els veïns li farien una cara nova per demostrar que aquesta mena d’actituds no estan permeses als de fora. Però la sort de M (i la mala sort del món) va ser que S queia malament a molta gent. Tal com havia endevinat S, M era un arrogant insuportable. Així que, tot i que hi havia poca clientela al bar a aquella hora del matí, ràpidament es van formar dos bàndols. Un feia costat a S perquè, tot i ser un pesat, era el pesat local: cap desconegut tenia dret a inflar-li la cara, si de cas això ho havien de fer ells. L’altre va donar suport a M, potser perquè creien més en la justícia i la llibertat, que tots tenim els mateixos drets i que tothom ha de poder escollir el tamboret on es vol asseure, encara que sigui un estrany. Els dos grups van intercanviar uns quants insults més per demostrar que anava de debò. Malgrat

tot, ningú volia començar una batussa. Feia una dia massa maco per escalfar-se d’aquesta manera. Però va succeir una cosa inesperada. A poc a poc van anar sortint a la superfície coses que feia anys que estaven macerant-se amagades. Vells odis immemorials entre famílies, amics que es retreien desaires que tothom creia oblidats, faltes de respecte sense cap mena d’importància. En el fons, la gent d’aquell poble no es portava gens bé, però eren tan ben educats que ho sabien dissimular amb elegància. Ara ja no dissimulaven. Era com si haguessin donat permís per sortir a córrer a una colla de gossos que portessin una setmana tancats a la cleda: el rebombori era immens. I aviat es va descontrolar. Algú va ser el primer en fer una trucada, i de seguida se n’hi van afegir uns quants més. Reforços. Al cap i a la fi, si estan insultant la família, és normal que vingui el cunyat a dir al seva. O l’oncle. O el cosí segon. En els llocs petits com aquell, tothom es coneix i tothom té un grau o altre de parentiu. En menys de deu minuts, el bar estava tan ple com els dies que hi havia partit de futbol i l’amo engegava la tele grossa. Enmig d’aquesta gentada cada cop més nombrosa, S i M continuaven mirant-se fixament, com si no estiguessin pendents del que passava al seu voltant. Però ho estaven. I estaven també una mica espantats. La situació se’ls havia escapat de les mans i no sabien com sortir-se’n. Era massa tard per fer veure que no passava res i tornar a les seves rutines. A M li hagués agradat poder-se prendre d’un sol glop el tallat, que ara ja deuria estar fred, i sortir rabent d’aquell poble de bojos. I a S no li hagués importat gens seure a un altre tamboret. Al cap i a la fi, tots eren iguals. No se sap qui va donar el primer cop. Era inevitable. Tants cossos en un local tant petit, escridassant-se i gesticulant... al final alguna mà havia d’anar a parar a la cara d’algú, encara que fos involuntàriament. Allò va ser com el tret de sortida. En pocs segons es va desfermar una baralla en la qual tothom repartia i rebia. El mobiliari del bar va quedar fet


miques en els primers deu minuts i la sang brollava generosament. Quan va arribar la policia, semblava com si hagués passat una estampida de búfals pel bell mig de la sala. I que els búfals encara estiguessin allà, atonyinant-se. El caporal que manava el grup de tres agents de l’ordre havia passat mala nit. Potser si el dia abans no hagués descobert la seva dona fent-li el salt amb un company hagués dormit millor i no s’hagués aixecat de tanta mala lluna. Potser llavors el món encara s’hagués pogut salvar. Però aquell matí no estava per punyetes. Tenia un munt de frustracions acumulades i una colla de brètols que estaven demanant a crits que els donessin una lliçó de civisme. El caporal va desenfundar la porra i va fer un senyal als seus tres companys, que van reproduir el gest amb fidelitat mil·limètrica. No els pagaven per qüestionar ordres, només per seguir-les. En un tres i no res, estaven repartint llenya cada vegada amb més violència, que enlloc de calmar les masses només feia que enardir-les més i més. Mentre dins del bar la batalla campal començava a prendre proporcions èpiques, R anava cap a l’institut. Segurament el desastre s’hagués pogut evitar si els pares de R no li haguessin comprat un telèfon nou pel seu aniversari. Era d’aquells amb càmera de molts píxels i connexió ultraràpida a internet. En un moment del seu recorregut habitual, R va passar per davant del bar i va veure l’espectacular tumult a l’altra banda del vidre. Ràpidament, va treure el seu telèfon i va posar-se a gravar un vídeo, que va retransmetre en directe per una de les moltes xarxes socials a les quals s’havia apuntat per intentar lligar amb les noies de la classe. El fragment on es veia el caporal obrint-li el cap a l’amo del bar amb una sèrie de cops de porra expertament donats es va viralitzar a l’instant. Deu minuts va tardar la unitat mòbil de la televisió regional a arribar a l’escena. Amb les càmeres van venir també un munt de curiosos dels pobles veïns que volien veure amb els seus ulls el que a internet ja s’anomenava La Batalla del Segle.

Els antiavalots van trigar una mica més perquè no se’ls engegava la furgoneta. Algú s’havia deixat un llum obert a dins quan havien sortit a fer unes maniobres d’entrenament el dia anterior i la bateria s’havia descarregat. Van tardar a trobar-ne una de nova, però al final van aconseguir sortir de l’estació. Quan van arribar, els seus companys estaven en una situació compromesa. Les porres no els servien de gaire contra la pluja de restes de tamborets i taules que els queia a sobre. Incentivats per l’esperit gremial, els antiavalots van entrar al bar com si fossin un equip de rugbi corrent cap a la línia de gol. Els bombers van aparèixer poc després, quan la lluita ja havia envaït el carrer i la munió de curiosos estava debatent si ficar-s’hi o no. Al cap i a la fi, els vídeos que els havien atret fins allà clarament demostraven que la policia estava usant una força desproporcionada contra la població civil. No era just. Els bombers van entendre que calia protegir els civils d’alguna manera i van desenroscar ràpidament les mànegues per veure si amb una bona ruixada aconseguien evitar que hi haguessin més ferits. Però abans que aconseguissin girar l’aixeta, es van veure xuclats a la contesa. Els bombers i la policia d’aquella comarca feia temps que no se suportaven. Uns es queixaven que els altres rebien totes les subvencions de l’estat, mentre que ells havien de posar pedaços al seu quarter perquè no tenien diners per fer-hi les reparacions més bàsiques. I els altres es queixaven que els primers eren uns mimats que cobraven molt més per fer molt menys. No és d’estranyar, doncs, que quan es van trobar tots dos cossos aquell dia al mig del carrer, cadascun escollís espontàniament un costat oposat i es llancessin amb molta passió a repartir bufes i garrotades als seus enemics jurats. En aquells moments ja ningú sabia perquè s’estava barallant ni a qui se suposava que havia de pegar. El centre del poble s’havia convertit en un tots contra tots en el qual finalment s’hi havien ficat curiosos, veïns, passavolants i fins i tot periodistes i agitadors professionals, que són personatges que tenen un sisè sentit per aquestes coses i sempre apareixen de sota les pedres quan algú s’estomaca.


L’alcalde mateix s’havia personat immediatament al lloc dels fets, però no havia tingut temps de fer el discurs apaivagador que havia preparat perquè, quan es disposava a engegar el megàfon, dalt d’una tarima improvisada que els seus homes li havien muntat a una distància prudencial del front, una llamborda ben dirigida va encertar-li la mandíbula i va acabar immediatament amb la seva prometedora carrera política. Mentrestant, notícies de l’alçament popular que s’estava produint en el poble remot van arribar a oïdes del president del país. El President tampoc no havia passat gaire bona nit. L’úlcera l’estava empipant, potser perquè feia poc que s’havia destapat un cas de corrupció massiva que l’esquitxava més del que voldria. Si seguien estirant del fil, quedaria ben retratat. No tenia cap ganes d’acabar els seus dies a la presó, sobretot ara que s’havia assegurat una jubilació còmoda en un paradís fiscal, on els diners que havia escamotejat amb perícia (potser no amb tanta perícia com havia cregut) portaven anys criant interessos. Content d’haver trobat un salvavides inesperat, va agafar un telèfon i va fer un parell de trucades d’urgència. El seu pla era enviar l’exèrcit a sufocar la revolta que s’estava gestant en la zona perifèrica del país. No li queia gens be, aquella gentussa. Eren tossuts de mena. A més, només feien que demanar. D’acord que eren una regió rica i treballadora, però no podien pas pretendre que els tractés d’una manera diferent als altres. Tot el país tenia dret a gaudir dels diners que aquells egoistes generaven. I si l’obligaven a emprar la força per demostrar-los-ho, ho faria. No era pas un home que s’arrugava davant l’adversitat, ell. No seria pas culpa seva si responia proporcionadament quan el provocaven. El President va somriure satisfet. No tan sols havia engegat una maniobra de distracció que evitaria que la gent li busqués les puces durant una temporada, sinó que també havia trobat una manera d’escarmentar d’una vegada aquells insolidaris recalcitrants. Estava segur que a partir d’aquell moment tot aniria millor al país. Però el President, que tenia moltes virtuts però no la de la intel·ligència (ni la de l’estratègia), acabava

de cometre un error monumental. Quan un destacament sencer de l’exèrcit va arribar aquella tarda al poble, marxant al mateix pas i flanquejats per una colla de tancs acabats d’estrenar, la gent estava ja una mica tipa de l’escaramussa. Tenien ganes d’anar cap a casa d’una vegada. Portaven massa hores atonyinantse i tot plegat havia perdut el sentit. Originalment s’havien format dos bàndols mal delimitats però, a mida que avançava el dia, les fronteres eren cada cop més difuses. Tant uns com altres estaven convençuts que tenien raó i que estaven lluitant per preservar la llibertat, la democràcia i el bé comú. Es cridaven que eren uns feixistes i que desistissin d’aquella bogeria irresponsable, que si no deixaven de fer l’animal no es restabliria mai l’ordre i seria culpa d’ells. Més enllà d’això, no podien argumentar gaire més. Fos com fos, tothom tenia una cosa clara: ells no serien els primers en rendir-se. Si de cas, que es rendissin els altres. Eren, sense cap mena de dubte, una gent molt tossuda. L’arribada de l’exèrcit va ser el revulsiu que necessitaven. Què volien aquella gent, que venien a ficar els nassos en els seus assumptes? No en tenien cap dret: allò era un afer privat. Com si algú hagués premut un botó, el poble es va aturar en sec en veure els soldats. La gent va començar a sortir de les barricades improvisades que havien construït al bell mig del carrer major, a mirar-se, a parlar. No: allò no estava gens bé. Una cosa era una brega amb pals i pedres, una altra que els professionals també hi volguessin participar. No va caldre que ningú ho expressés amb paraules: sabien què havien de fer. El que el President no havia tingut en compte (o, en la seva infinita estupidesa, potser havia oblidat) era que la riquesa d’aquella zona provenia de la seva capacitat de fabricar armes de primera categoria. Eren perfectes: no s’encallaven mai. Mataven tot el que havien de matar. El President les venia a preu d’or a altres governs i també als rebels que volien derrocarlos. Era un negoci rodó que s’ocupava de mantenir sempre a l’alça una bona porció del producte interior brut del país.


Abans que l’exèrcit hagués pres posicions per al que ells pensaven que seria un exercici breu i rutinari de demostració de poder, durant el qual possiblement ni s’haurien d’embrutar les botes, tot el poble estava armat fins les dents i preparats per rebre el que ara era l’enemic comú. La conflagració va agafar proporcions bíbliques immediatament. Ni tan sols van parar durant la nit. Quan el dia de la fi del món es va acabar, encara ressonaven trets i canonades pels carrers del poble. L’endemà va tornar a llevar-se assolellat, malgrat que el món ja estava dat i beneït. Només li quedava resoldre alguns formalismes. El President, que encara no s’havia pogut prendre el primer cafè, no es creia les informacions que li enviava el comitè de crisi. Sota la protecció de la lluna nova, l’alçament s’havia convertit en una rebel·lió amb tots els ets i uts. Quan els altres pobles de la regió s’havien assabentat que l’exèrcit del President els havia envaït, ves a saber amb quins obscurs objectius, no havien dubtat ni un moment a córrer a ajudar els seus companys. Malgrat que normalment s’odiaven a

mort entre ells, no podien permetre interferències dels creguts de la capital. Naturalment, abans de marxar al rescat, havien passat per la fàbrica d’armament més propera on s’havien apropiat del material necessari. Els fusells, escopetes, bazuques, morters i llançaflames que sortien de les fàbriques de la zona eren d’última generació. Els de l’exèrcit, en canvi, havien vist temps millors. Com que el país feia molt de temps que no havia hagut de guerrejar, el President havia preferit no invertir esforços en renovar-li l’arsenal. Era més productiu vendre tot el que produïen que no pas aprofitar-ne ni que fos una mica per abastir-se. Aquest error tàctic, per altra banda imprevisible, li va costat car. Malgrat que l’exèrcit superava en número i experiència als vilatans, les guerrilles estaven molt més ben equipades. Sense oblidar la seva llegendària tossuderia, que sempre és un bon combustible per la màquina de guerra. El President va creure que això només es podia resoldre enviant tot el contingent que estava disponible. Al llarg dels propers dies, més i més tropes arribaven a la regió, mentre que més i més partisans es

© Rafa Villalón


llançaven a les muntanyes a preparar emboscades i massacrar qualsevol soldat que fos prou temerari per acostar-se’ls. Com que era estiu i no hi havia gaire notícies interessants, les imatges de les topades arribaven immediatament a cada racó del món i es consumien amb fruïció vint-i-quatre hores al dia. Les simpaties es repartien entre els qui defenien les forces oficials, que argumentaven que la llei era a la seva banda, i els qui es deixaven seduir pel romanticisme dels qui tenien totes les de perdre en una lluita, malgrat tot, desigual. En el mateix país, això va fer aflorar sentiments soterrats a altres regions i, abans que s’acabés la setmana, el conflicte havia adquirit oficialment la categoria de guerra civil. Els països veïns van condemnar immediatament aquest conflicte absurd i van emetre comunicats oficials que, en un to molt seriós i formal, demanaven al President que solucionés aquell desgavell amb prestesa. Com que la veritat era que aquell President traficant d’armes no queia gaire bé a ningú, alguns dels seus companys de feina no tenien cap mena de remordiment a l’hora de demanar-li que dimitís i deixés els rebels en pau. Altres, especialment els que li compraven més armes, li feien costat, ni que fos per una qüestió de pur interès: si cessava la inestabilitat a la regió, s’acabaria la producció d’armament i això podria ser una catàstrofe. D’aquesta manera, el món anava prenent posicions pel tram final de la seva existència. Una altra cosa que semblava que ningú havia tingut en compte era que a la regió on el conflicte era més intens hi havia una concentració inusual de centrals nuclears. Proporcionaven la major part de l’energia del país, que sempre havia estat governat per individus amb poc interès per la salut del planeta i les virtuts de l’energia renovable. I també per individus que tenien especial mania als tossuts habitants de la regió fabricant d’armes, per això havien apilat les nuclears precisament allà, per tocar-los una mica la pera. Quan algun assessor li ho va fer veure, el President va entendre que havia de donar l’ordre de protegir a qualsevol preu les centrals. No volia que se li quedés el país sense llum: havien de continuar produint

passés el que passés, o si no sí que l’haurien feta grossa. Ràpidament, els generals van distribuir batallons als llocs clau. Els partisans van interpretar aquest moviment de tropes com una provocació barroera. Si els soldats defensaven amb tant d’interès aquells edificis era perquè tenien un valor estratègic important, fos quin fos. Es van convertir immediatament en objectius prioritaris. Les batalles de les nuclears van ser cruentes. Al final no se sap si va ser un acte de sabotatge o de deixadesa, un accident o un efecte colateral de les confrontacions, però va acabar passant el que ningú s’esperava: el nucli d’un dels reactors de la central més vella va entrar en fusió i va iniciar una reacció en cadena que va es convertir en el pitjor desastre nuclear de la història. Mentre la radioactivitat començava a campar lliurement per la regió, la confusió era total. Una de les fàbriques d’armament, assetjada per l’exèrcit, havia esclatat, i la terrible explosió gairebé s’havia sentit fins a la capital. Els observadors van començar a ajuntar les peces del trencaclosques i van arribar a la indefugible però errònia conclusió que algú els havia llançat una bomba de neutrons. En el moment que el President va sentir l’informe dels experts, es va quedar pàl·lid. Qui els estava bombardejant? El país no tenia armes atòmiques, per tant l’atac havia vingut de fora. Va deduir que havien sigut els seus veïns del nord, que sempre els havien tingut tírria i que aquests dies no feien més que recolzar els rebels cada cop que feien una declaració. De seguida es va posar a fer trucades. Havia de reunir els seus aliats per respondre a aquest insult intolerable. Un atac tan gros sense provocació prèvia no podia tolerar-se. Al llarg de la següent setmana, la confusió va anar augmentant i, a la vegada, es va globalitzar. El món es va dividir en tres bàndols. Els que feien costat al país “atacat”, els que feien cas al país “atacant” i els equidistants que intentaven posar pau. Per desgràcia, hi havia massa presidents amb ganes de prémer botons vermells. Sobretot un, que manava en un país petit i remot i que tenia la malsana intenció de fer-se veure, de comptar per alguna cosa


entre els que remenaven les cireres. Va ser un dels que va alçar més la veu, amenaçant a tothom que no li volgués fer cas, prometent que buidaria tot l’arsenal atòmic a sobre de qui li faltés al respecte. Els altres presidents es reien d’ell, i això l’irritava encara més. Tots es pensaven que l’altre s’aturaria abans, que ningú seria prou boig per donar l’ordre, que no s’atrevirien a anar tan lluny. Així anaven fent passes cap al precipici, una rere l’altre, per no quedar malament, perquè no es digués que s’havien acovardit, que no tenien prou nassos, tranquils i convençuts que ningú era tan burro per arribar al final, que ningú prendria mal en aquell joc planetari de la gallineta.

No se sap qui va ser el primer, però tant li fa. Les bombes atòmiques de veritat van començar a caure, primer un parell, després una dotzena, i al final a centenars. Ningú s’ho podia creure, però ja era massa tard per frenar una màquina que avançava amb massa inèrcia. Abans que s’adonessin que el desastre era irreparable, la vida al món es va extingir i el planeta va quedar erm i amb unes quantes esquerdes importants. El núvol radioactiu era tan gran que haurien de passar mil·lennis abans no brotessin de nou les plantes. Si, unes setmanes abans de l’espetec final, M i S haguessin pogut veure com havia d’acabar la seva baralla absurda per un tamboret, potser s’haguessin aturat abans d’arribar a les mans. O potser no. Els éssers humans eren realment molt burros.

Gràcies a Sombrero fallout (Richard Brautigan, 1976) i els fets d’octubre del 2017 per la inspiració.


L'autoretrat Damià Bardera

E

ls amors d’infància perduren. Em vaig enamorar de l’Alícia quan només era un nen. Ella també era una nena, aleshores. Era una artista i va abandonar-me per culpa dels seus pares. Van anar a viure lluny, molt lluny, a l’estranger. Abans de marxar, va pintar un autoretrat i me’l va regalar, oli sobre tela, un primer pla del seu rostre angelical. «Em reconeixeràs, quan ens tornem a veure...» Era un regal ben especial. Me’n vaig adonar al cap d’un temps, quan el rostre de l’Alícia va canviar de pentinat. D’ençà d’aleshores, m’hi fixava bé, de ben a prop. Cada dia hi havia algun petit canvi, algun detall gairebé imperceptible: el color de la pell, les galtes, els llavis, les pestanyes... Al cap dels anys, tant el seu rostre com el meu havien canviat molt, ja no tenien res a veure amb aquelles cares infantils i lluminoses. Però encara n’estava enamorat. Molt enamorat. No hi havia cap dona que em fes el pes. Conservava l’esperança de tornar-la a veure, casar-nos, viatjar junts, tenir fills... Poc abans de fer-ne quaranta i perdre definitivament l’esperança, la vaig retrobar. Al tren. Un dia de cada dia. Era divorciada, tenia tres criatures –de

dos homes diferents– i treballava de caixera en un supermercat. «Encara pintes?», li vaig preguntar. No em va tornar contesta i no vaig insistir-hi. L’endemà mateix s’instal·lava a casa, amb els seus tres fills —setze anys, deu i vuit— i dos gossos pequinesos que només d’obrir-los la porta ja em van llepar les sabates de mudar i els mitjons de rombes. Un encant. Vaig embalar el seu autoretrat —s’estimava més mirar-se al mirall— i vaig guardar-lo a les golfes, enmig d’andròmines velles i paquets de totes les mides. I ens vam casar. Però no vam tenir fills. Immediatament després del viatge de noces, em vaig fer la vasectomia. Ni la insolència dels tres nens ni les constants pixarades dels pequinesos per tots els racons de la casa van fer que me’n desenamorés. Era feliç. Només tenia ulls per ella. Cada dia, de bon matí, quan l’Alícia encara dormia i no s’havia empastifat el rostre de maquillatge, em fixava en tots els detalls: les orelles, els llavis, el nas, les arrugues, les celles, les galtes... M’hi fixava tant, que vaig oblidar del tot l’autoretrat que havia observat dia sí, dia també, durant una bona colla d’anys.


Un matí que estava sol a casa, remenant per les golfes, vaig ensopegar-hi. Em va fer tanta il·lusió retrobar-lo, que de seguida vaig enretirar-ne el plàstic i la pols que el cobrien. Me’l vaig mirar i remirar una bona estona, del tot desconcertat d’observar un rostre que no m’era familiar. Per sort, el soroll estrident del

timbre va fer que sortís de l’estat de perplexitat en què em trobava. Vaig tornar a embalar el quadre cuitacorrents i vaig baixar a mirar per l’espiell de la porta. Era l’Alícia, que tornava del metge i s’havia deixat les claus de casa.

© Anna Sanjuan


Sota les magnòlies Montse Castaño

Plana de Cheshire, dimecres, 5 de setembre 1972 Gravació 1

"S

ón exactament les... un quart de vuit del vespre. Comença a fosquejar. La Cristine tenia raó, els rellotges de polsera són més pràctics. Odio que tingui raó. Però no em podrà negar mai que els rellotges de butxaca són fantàstics. Un Fill Elgin de 1912. L'avi Conrad estaria content que el conservés. Constato que la gravadora funciona. Botonet en “on” i llumeta verda intermitent. Edifici victorià a la vista. Destaca, impactant, en la planúria envellutada, emmarcat pels núvols amenaçadors que viatgen d'est a oest, ràpidament (d'est a oest? Sí, d'est a oest). Bon inici. Definitivament, les fotografies no li fan justícia. A l'ambient percebo cert aroma d'humitat, de terra molla, que vindria a desmentir les notícies sobre el temps a la ràdio. Se m'entelen les ulleres amb l'alè. Fa fred i està a punt de ploure. Nota: Algun dia investigaré sobre l'índex d'encerts en meteorologia (ciència o bruixeria o... presa de pèl? És ciència! Buff... Si em sentís Aristòtil!) En mitja hora, aproximadament, seré a les portes de l'edifici. Torno a repassar el pla. Betlam es caracteritza per no ser excessivament amable amb els periodistes. De fet, Betlam es caracteritza per no ser excessivament amable amb ningú i menys amb els intrusos. Així doncs... Estratègia? Introduir-me a l'interior aprofitant l'entrada

de servei, coincidint amb l'arribada del camió de la bugaderia. Trillat? Potser sí. Quan acabi tot això i em faci amb el Pulitzer, llavors... Szszszszhfuffuf... Cony de gravadora! Reconfortant: Porto piles de recanvi. Tinc els dits glaçats. M'he deixat els guants al Morris, amagat al revolt, a mitja hora de camí. Tant se val... No sé fer res amb guants. Tinc els peus entumits i humitat fins al moll de l'os. Aquest roure no protegeix una merda. Això no està pagat... A la tornada he de parlar amb el Míster. Abandono el roure. Cagum la p... se m'ha adormit un peu.”

Plana de Cheshire, dimecres, 5 de setembre 1972. Gravació 2 “Edifici a la vista, a 100 metres. Encara el trobo més imponent i, fins i tot, amb un aire sinistre, molt en sintonia amb els rumors que l'envolten. Però no, no sóc un covard. És clar que hi entraré! Vaig voler encarregar-me de l'article i ho faré! L’hemeroteca n’era plena d’articles que algú, convenientment, es va encarregar d’esborrar. El món ha de saber què passa realment a Betlam. Façana de maó vist a dos colors, entrada principal senyorial, suposo que en el seu moment devia ser un edifici de la noblesa o semblant, tristament reconvertit en hospital psiquiàtric. Sembla un


gegant tocat de mort en plena terra baixa al sud dels Penins. Bon títol: Al Sud dels Penins. La Sarah estaria orgullosa. La Sarah... Déu meu, Sarah... Necessito fer això. He de tirar endavant. He de tirar endavant... Comença a ploure (collons de previsió!) Objectiu: Visualitzar furgoneta del Cheshire Laundry Services i intentar trobar l'escletxa que em permeti accedir a l'edifici, sense ser vist. Aquí no tinc aixopluc. Deixo els matolls. Guardo la gravadora. Si em quedo sense material, aquell energumen em fotrà al carrer. No em faci triar Sr. Middelton entre vostè i la gravadora. Sembla que el sento. Cony d'home!”

Betlam – Hospital Psiquiàtric, dimecres, 5 de setembre 1972. Gravació 3 “Sóc a dins. Ningú ha detectat la meva presència. Davant meu, un passadís etern de terra enrajolat i un silenci tan dens que fa mitja por. Si en algun moment puc fer servir l'oxímoron “un silenci ensordidor”, és ara i aquí. Temps enrere, les rajoles en blanc i negre devien lluir sota les llums d'alguna làmpada majestuosa ara substituïda per fluorescents. Pampalluguegen impersonals. M'alerten? No ho sé... Fot mitja basarda, tot plegat. A banda i banda, endevino més que veig portes amb petites obertures de barrots. Portes metàl·liques, pel que sembla infranquejables, d'un verd fred rovellat i escantellat. Presons minúscules que regalimen desespers. Uff... Sento esgarrifances. De sobte, em sembla escoltar gemecs i percebo mirades vidrioses clavades al clatell, com dagues. No puc auto suggestionar-me amb el que s'explica de Betlam però, aquí i ara, entenc que tot pugui ser cert. Em giro de sobte i el fluorescent riu, sinistre. No aconsegueixo regularitzar la respiració. Començo a pensar que ha estat una mala idea acceptar el collons d'article”.

Betlam – Hospital Psiquiàtric, dimecres, 5 de setembre 1972. Gravació 4 “Continuo avançant, submergit dins les tenebres d'aquest edifici grandiós, fred, de sostres alts, i passadissos eterns. De tant en tant, un crit esgarrifós em posa la pell de gallina. El sento allà, al fons, lluny, un crit angoixant, suplicant, un crit dolorós. Déu, no

podria aguantar aquí ni un dia! Avanço lentament pel passadís obscur, amb la roba enganxada al cos. La suor em regalima pel coll i sento el batec del cor a les temples. El serrell se m'enganxa al front i l'enretiro amb el dors de la mà. M'he de tallar el cabell. M'atanso a la primera porta que trobo a les palpentes. És oberta. Enfoco amb la llanterna un matalàs brut, tacat de substàncies acolorides d'un cromàtic inquietant, sobre una estructura metàl·lica rovellada i el que sembla un orinal. L'olor àcida m’ofèn. Del llit pengen dues cadenes curtes i em retorço inconscientment les mans contra els canells. Pobre de l'ànima que l'habiti. Increpo amb la mirada les parets mudes, encrostades, amb panxes boterudes d'arrebossat esquerdat. I el silenci em parla, ensordidor, de nou. El silenci em crida i jo aparto la mirada de les seves paraules reveladores. Feridores. M'apropo als peus del llit i prenc la vella cartolina esgrogueïda que penja mig esquinçada. No tinc prou llum per fer una fotografia. Llegeixo: Pacient 54000231Paul Mars – Data naixement 13-07-1930 – Diagnòstic: Trastorn de personalitat múltiple amb brots d’esquizofrènia paranoide – Ingrés 18-10-1960 – Grau perillositat 8. Personalitat primària: Depressiva. Personalitats detectades en psicoanàlisi: 11. Manifestacions clíniques: Depressió, tendència autodestructiva, agressivitat, epilèpsia, alcoholisme. Recomanacions: Teràpia psicoanalítica amb valoració possible teràpia electroxoc, Sedació. Medicació: Amitriptilina 150 mg/dia, en dues tomes – Metromato 1,2 g/dia administrats en tres tomes de 400 mg. Responsable: Dr. Snauzer. Buff... Pobre desgraciat. Dotze anys tancat entre aquestes quatre parets? Sento veus i passes que s'apropen. He de sortir d'aquí. No hi ha lloc per amagar-me. Sota el llit? Es massa baix! Merda! Estic hiperventilant. S'apropen. La porta grinyola. Són aquí. “Sr.... Sr.... Mars? Fa mooolta estona que el busquem per tot l'hospital. El Dr. Snauzer estava molt preocupat per vostè. Ja sap que té molta cura dels seus pacients. Sr. Mars? No, no, disculpi. Middleton, David Middleton, per servir-la. Però escolti, jo no... Miri, ja sé no he utilitzat la forma més ortodoxa per accedir a l'edifici Sra.. Sra.. Dra. Brown, Doctora de planta. Dra. Brown, ara ho veig a la identificació, sí. Bonic cabell. Un to ben poc usual, caram. Un vermell preciós. Miri, de veritat que ho sento. Sóc en David Middleton. Treballo per... per l'Esquire Magazine i no pretenia... Sr. Jong, la seva primera pràctica, serà amb


el Sr. Mars. El pot subjectar? Què fa?? Escolti, escolti un moment... Jo no sóc el Sr. Mars! Exigeixo parlar amb el director del centre, escolti... El Dr. Snauzer, diu? Un moment. Qui és el Sr. Paul Mars? No, escolti, escolti... Però què li han fet al Sr. Mars, perquè no és al seu llit. No, esperi, què porta a la mà? Què és això? Aaahhh!! Què m'ha injectat? Què m'ha injectat? Qu..è m'ha.. inject... Sr.Jong, porti'l a la planta 2, habitació 26. Reculli les seves pertinences. Etiqueti-les i reservi-les segons protocol. Què és això? Una gravadora? ”

Betlam – Hospital Psiquiàtric, dimecres, 10 de setembre 1972. Habitació 26 Planta 2 “Oh, Déu... No puc moure ni un múscul... No sé quant temps ha passat... Fuig! Cristine? No puc, Cristine. Em sento tan dèbil. Aquesta finestra minúscula amb vidres bruts no deixa entrar la llum de l'exterior i la habitació és ben fosca o sóc jo que no m'hi veig? Perdo la noció del temps. Un altre crit esgarrifós fa que se m'encongeixi el cor. Tot i que ja no crec que se'm pugui encongir més. Descansaré un xic. Sí... Estic molt cansat, molt, molt, molt cansat... No dormis, fuig!!! El cos em pesa i em costa mantenir la consciència. Estic lligat. Cristine! M'han lligat al llit! Estic lligat de mans i peus i tinc una via al braç. Què és això? On sóc... on sóc... on sóc? He de calmar-me. Déu! He de calmarme. On és la meva roba! Ho recordo... Dra. Broooowwnnn!!! Torni'm la meva roba!!! Tregui'm aquesta bata!! Cristine, ajuda'm! Intenta... Intentaré desfer-me'n. Sí, sí... ho aconseguiré... Fuig! De pressa! Ja gairebé ho tinc, Cristine, ja gairebé ho tinc... No, no ho tinc... Estic cansat... les parpelles se'm tanquen. Això és una confusió, és una confusió... Jo no... Jo no sóc el Sr. Mars! Qui és el Sr. Mars? Jo sóc, jo sóc... Un moment. Qui és vostè? Dra. Brown? Sí, recordo el seu cabell roig. Sí. Dra Brown, què em fa? Què m'està inject...? No, no... escolti... escoolt... esc...

Betlam – Hospital Psiquiàtric, dimecres, 12 de setembre 1972. Habitació 26 – planta 2 “Em sento dèbil... Avanço entre laberints, poblats d'imatges difuses que s'acosten i s'allunyen. Percebo la porta que s'obre. Una llitera s'apropa. Aguanto la

respiració. El zelador no em mira, indiferent a la meva presència. M'ignora... Busco la mirada de l'home mig despullat que s'encongeix mentre es deixa transportar, lax, amb la mirada perduda a l'infinit i la boca oberta, com una cova profunda de la qual regalima un líquid escumós, sanguinolent... Sr. Mars? Em giro al llit, mitjanament, amb el canells lligats a la barana. Boquejo, mig incorporat, com un peix fora de l'aigua però no aconsegueixo articular cap paraula congruent. Lentament, el zelador desapareix rere la porta. La suor em regalima per les temples, per les que em corre un cavall desbocat. Calma, calma, calma... Em moc sigil·lós, tremolós, dins aquesta foscor aterridora que m'emboira el cervell. Estic cansat. Algú s'apropa i altre cop em pren el braç. Incongruent, torno a boquejar. No noto l'agulla que se m'enfonsa a la pell. La realitat se’m desdibuixa. No hi ha dolor. Intento buscar respostes a les faccions difuminades, però els ulls se'm tanquen. Sento els gemecs indesxifrables del meu company de cel·la. La foscor torna, un cop més.”

Betlam – Hospital Psiquiàtric, dimecres, 15 de setembre 1972. Habitació 26 – planta 2 “Obro la boca, seca, i se'm trenquen els llavis, soldats per saliva resseca que em regalima pel camí de la galta fins al coixí, humit de suor. El coll entumit es nega a moure's i se'm claven estelles de llum als ulls dins aquesta foscor que, poc a poc, s'ha anat convertint en dia. Dins el somni induït, he recorregut els passadissos eterns, palpant els contorns amb els dits. He ensumat l'interior de les cel·les. L'ensumo i tremolo amarat del terror que percebo, Cristine. Mentre avanço em sembla dilucidar una realitat desdibuixada, farcida de braços famolencs, ossuts rematats per mans crispades, que obertes cap a mi, em demanen... clemència? No hi ha clemència! Tornes a tenir-les? Qui era aquest cop? Qui et parla, David? Ella? Poc a poc m'acostumo a la foscor. A l'interior de les cel·les, una escletxa de llum del matí que no arrenca delimita els contorns, esquitxant la realitat de clarobscurs, reflex convex dels clarobscurs de les ànimes que pul·lulen pels passadissos, disperses, com jo, en un anar i venir etern. No puc fugir! Intenta-ho! No puc fugir, Cristine! Estic lligat! Lligat, Cristine! És que no m'entens? Em miro els peus descalços, sobre el llit. Desvio la vista a


l'enrajolat i descobreixo la sang que poc a poc cobreix el terra, brillant, sota el pampallugueig intermitent del fluorescent, que ha retornat, sinistre. Et mataran! Si no fuges d'aquí, et mataran! Em desfaig de les mans que se m'arrapen al cos, suat, palpitant, terroritzat... Miro el terra. La sang ja no brolla. Els batecs del meu cor inunden l'habitació, que s'acaba, fosca, allà al fons. Betlam presó de pobres infeliços. Amen. La porta s'obre, lentament, grinyolant, davant meu, i em reincorporo amb els canells ferits, encara lligats. Silenci. Aguanto la respiració, amb l'alè congelat al fons dels meus pulmons. Sento passes febles, molt febles, que s'acosten i apareix davant meu. Sarah!!! Sarah? Sí, Cristine, és ella, amb els braços estesos cap a mi, amb la mateixa camisola brodada, sedosa, rosada... Un calfred sacseja la meva columna i em fa estremir. És ella, Cristine! És morta! Calla, calla, calla mala bèstia!! Marxa, no et vull sentir més. No et vull sentir més. No et vull sentir més... No somiquis! T'ho deia sempre la mare. No ho recordes? David, no ploris —feia—, amb aquella veueta de fleuma. No parlis així de la mare! Només les nenes ploren, David, tu ets un nen molt valent, David, vine amb la mare, David... Ja no t’escolto, Cristine. No puc deixar de mirar-la, és tan bella, la Sarah. Què t'han fet? Què t'han fet, amor meu! Els seus ulls són conques translúcides i els seus cabells, negres com les tenebres, voleien al so d'un vent sobtat, inexistent. S'allunya etèria. No marxis. S’atura. Es gira lentament i s’apropa. S'arrauleix al matalàs, imprimint les seves formes al costat de les meves, com havia estat sempre. Els seus ulls m'acusen. Jo t'estimava, Sarah. No va ser culpa meva, Sarah! Jo no volia!! Veus llunyanes m'escridassen i els braços famolencs, esporuguits, retornen. Em mira, de molt a prop, vençuda, riallera amb els ulls ara plens de promeses deleroses. Les seves promeses... No és real, David! Oblida-la! Ja et va fer prou mal, David! No puc, Cristine. Tu i la mare mai la vàreu estimar. Però jo, jo... És ella. No puc deixar-la aquí. Va ser culpa teva, Cristine! S'ho mereixia, David. Saps que s'ho mereixia. Calla! Calla! Calla! Era una meuca! Calla!!! La meva Sarah! No ho diguis mai més, això! La meva Sarah... Els seus llavis murmuren paraules inintel·ligibles. M'apropo i l'aroma dolç del seu cos m'envaeix i em transporta, com ha fet sempre. Déu, com desitjo abraçar-te, Sarah. Com desitjo tornar a fer-te meva. Recordes, amor meu? Sabia que et trobaria, algun dia,

que tornaries a mi... On vas, Sarah? No marxis! Sarah! Sr. Mars! Sr. Mars. Sarah queda't amb mi, Sarah! Sr. Mars!! Charles, té una crisi, ves a buscar reforços!”

Betlam – Hospital Psiquiàtric, dimecres, 18 de setembre 1972. Habitació 26 – planta 2 “Tinc els llavis esquarterats i la boca seca. Un sabor metàl·lic em brolla de les genives i la gola em crema. Les gotes de suor em regalimen pel front. Noto el seu efecte salat dins els ulls que m'enterboleix la visió. Sento el matalàs sota la pell. Brut. Moll. I una pudor nauseabunda m'envaeix. Pixats? Tinc la sensació d'haver estat aquí abans, en un déjà vu constant que em desorienta. Els límits de l'estança es distorsionen en un fluctuant anar i venir de parets que m'aterra. I se m'acluquen els ulls incapaços d'aguantar el pes de les parpelles. Sarah... La meva Sarah! Tornes a ser aquí, tan bella... Intento acaronar el teu cos eteri i te'm desfàs a les mans, i t'apropes i t'allunyes al ritme d'aquesta habitació que es deforma i es redreça, sota la intermitència malaltissa dels fluorescents. Per què, Sarah? Per què? Jo t'estimava... Déu, com t'estimava! I ara tornes a ser aquí... Què tenia ell que no tingués jo, Sarah! Diners, germanet! Tenia molts diners i un gran cotxe i nits de festa! Totes les que tu et passaves a la redacció! Aquella meuca... Cristine! No et permeto que parlis així d'ella! Sento arcades. El vòmit agre pugna per obrir-se camí entre les parets resseques de la meva gola. M'incorporo i el líquid ambarí, de fel i saliva, m'esclata a la boca i s'estampa contra el terra, esquitxant l’enrajolat. Tanco els ulls i el malson torna. I te m'apropes en aquest vaivé ondulant i torno a flairar la dolçor del teu cos... Allunya-te'n del record! Deixa-ho enrere, David! Et destruirà! No puc, Cristine. Ella és aquí... que no la veus? Tanco els ulls i torno a ser a casa. Sóc a casa, Sarah! He tornat de la feina. Què fas llevada? És molt tard. Fas mala cara... Per què portes l'abric? Que tens fred? Què vol dir que marxes? Què vol dir que em deixes? Enamorada? Qui és ell? El cervell em retruny a les temples. Torno a sentir la meva veu desmesurada, amenaçant-te i veig el teu cos tremolós apropar-se a la finestra i no puc deixar de mirar el teu ventre i els teus ulls, desafiants, defensant el seu fruit. Per què, Sarah? Jo t'estimava... Cristina, apartat de la Sarah! No t'apropis a la finestra, no Sarah!


© Irina Casas


Cristine, apartat de la Sarah! La finestra és oberta, Sarah! No tinguis por, no, no, no et vol fer mal. Cristine deixa-la. Cristine!!!! Vàrem fer el que havíem de fer, David. Sempre descansarà allà, sota les magnòlies. Sempre serà amb nosaltres. Mai no t'abandonarà, la Sarah... Em miro les mans brutes de terra fosca, i recorro el jardí florit, al primer foscant, i et percebo palpitant en cada flor de magnòlia. Ets meva. Sempre seràs meva, Sarah... Sento els canells lliures i em llevo d'aquest llit en el que he estat pres. I et segueixo, Sarah. On em portes? Sarah, no corris. M'agrada el teu cos fràgil, envoltada d'aquest teixit vaporós que realça la teva figura descalça. Sento l'aroma dels teus cabells negres com les tenebres i el flairo... On vas? Et segueixo pels passadissos, i te m'amagues, i et trobo i em mires riallera, sensual, provocadora... Vine, em dius i la teva veu em cala fins a l'ànima i et segueixo, escales amunt, amunt, amunt... No pot fugir, Dr. Snauzer. He donat ordre de tancar tots els accessos. No escaparà de la planta. No, és clar que no calia lligar-lo. El teníem sedat, segons les seves indicacions, doctor. No esperàvem una reacció psicoactiva tan extrema. No, no escaparà. Sarah, no corris tant, no puc seguir-te... On em portes, amor meu? Ja et veig, vora el finestral, amb aquest teu vestit vaporós i el teu cos nu, desitjat, somiat... Obres la finestra i entra la llum d'un sol tènue, el sol de mitja tarda que il·lumina el nostre jardí abans de perdre's rere les muntanyes. Vine... Vinc, Sarah... No hi vagis! No t'ha estimat mai la Sarah! Queda't amb mi... Deixa'm, Cristine! La brisa lleugera m'acarona la pell, i deixo que el sol m'escalfi el cos. A l'ampit de la finestra em sento lleuger, eteri... M'acarones i persegueixo els teus dits i m'atrapa la teva mirada delerosa i m'enfonso en les teves promeses i sento el cos, alleugerit, volant lliure al teu costat, per fi... No hi ha dolor i... vinc, Sarah.

imaginàries, al·lucinacions de tipus auditius, visions, tendència al suïcidi... El capità Wallis guardà els documents a la cartera i enretirà la cadira. —Una pena. En algun moment del tractament, fins i tot havíem pensat que una recuperació real i integració social seria possible —Continuà el Dr. Snauzer—. Paul Mars, el va criar l'àvia materna, després que la seva família morís en un incendi. Va perdre el pare, la mare i la seva germana bessona, la Cristine, amb prou feines 9 anys. Una tragèdia. Tot i això, va ser un alumne destacat al Eton College. Quan l'àvia va morir, ell va marxar als Estats Units. Allà va conèixer la Sarah Main. Una dona bellíssima, pel que diuen. Es van casar i, al cap de poc temps, ella el va abandonar. Ell no es va recuperar mai. Creiem que la suma d'aquest seguit de desgràcies que han marcat la seva vida, sens dubte, han contribuït al desenvolupament d'aquesta malaltia. A banda de la predisposició genètica, una situació vital com la viscuda, pot derivar en aquests episodis. No és nou. —Sabem per què el va abandonar, la Sarah? – —va preguntar el capità Wallis. —–No —Va negar amb el cap el Dr. Snauzer— Diuen que tenia un amant, però ja sap el que passa als pobles petits. Rumors. Va deixar una nota i va desaparèixer —el doctor féu un gest d'impotència— Bé, si em disculpen tinc una visita d'aquí a 10 minuts — digué consultant el rellotge que duia a la butxaca de l'armilla— Els hauré de deixar. —Caram, fantàstic aquest rellotge de butxaca si m'ho permet, doctor —exclamà el capità

***

—Una autèntica joia de família. Un Fill Elgin de principis de segle, amb molt valor sentimental. Un rellotge molt especial, sí —féu el doctor guardant el rellotge de nou a la butxaca.

—És tot el que tenim, capità —digué el Dr. Snauzer, apropant-li els documents— el seu historial i l'informe mèdic.

—Gràcies, doctor. Ha estat molt amable. M'emporto els documents. Potser necessitaré algun altre testimoni, però el cas és ben clar.

—Trastorn de personalitat múltiple amb brots d’esquizofrènia paranoide. Pèrdua de contacte amb la realitat, idees delirants relatives a persecucions

—A la seva disposició, capità Wallis. Aquí em trobarà.


El sergent O'connor s'enretirà de la finestra. Des de la seva posició, quedava a la vista, amb cert aire sinistre, la petita capella i el cementiri d'estil victorià amb tombes envoltades de vegetació, on el vell jardiner treballava des de feia estona. Enretirava amb un paciència infinita les fulles seques, les males herbes i les arrels que, cobrint les làpides de pedra, s’entossudien a manllevar la identitat del difunt, ofegant amb la seva frondositat noms, epitafis, dates... De genolls a terra, amb la petita podadora de mà i un raspallet, el vell jardiner netejava una tomba especialment envaïda per una heura insistent. Lentament, el nom repicat a la pedra es féu visible i sota el nom, aparegueren també les dates que acotaven l'existència terrenal del que avui eren, simplement, unes tristes despulles. Paul Mars, 13Juliol-1930 19-Abril-1965. 35 anys, pensà el jardiner, i 7 anys sota terra... Es llevà, i gratant-se el cabell, es disposà a recollir amb el rascló les herbes i les diposità en el carretó, amb què enfilà el camí que envoltava el cementiri. El sol queia rere les muntanyes i l'ombra allargada de l'home es reflectia sobre la terra humida.

Era negre nit quan el Capità Wallis i el sergent O'Connor abandonaren Betlam. Els focus del vehicle policial il·luminaven una carretera de terra, dibuixada de revolts, amb basses recents que lentament els allunyava de l'imponent edifici. —Vaja, veig que ja s'han endut el vehicle! — digué el sergent, davant la mirada interrogant del capità— Res, un Morris platejat. Dimecres hi era i avui quan hem arribat també. He pensat que potser es tractava d'un vehicle abandonat i he donat avís.

El sergent, després d'escoltar algunes interferències, es comunicà per ràdio amb control central. —Aquí CP524 a control, em rebeu? CP524 a control. Canvi —Aquí control, endavant CP524. Canvi —Mike, anul·la l'ordre sobre possible vehicle abandonat a la C230 de Cheshire. Veig que ja l'han retirat. Canvi —Sí, sergent, acabo de tancar l'expedient. M’han comunicat de l'agència que ja han retornat el vehicle. Era a nom d'un tal Middleton, David... Sí, David Middleton. Finalment, es veu que l’ha retornat la Sra. Middleton, una pèl-roja espectacular pel que m’ha dit! Canvi A l'altra banda es sentí un riure sufocat. —Cas tancat, Mike. Canvi i fora —Definitivament, aquest vailet, en Mike, necessita una xicota! —sentencià el capità Wallis, somrient.


El mètode científic* Josep Masanas

A

ra la meva pregunta és més clara que mai: "quan feia que hi era?" Fa dies que jugo amb la idea. M'imagino que del miler de preguntes que em passen pel cap me'n deixen escollir una, els ho pregunto a cau d'orella i, —oh Déu meu—, n'obtinc una resposta.

casa només trobo el gat i la nevera que m'ofereix els productes mai prou sans per subsistir.

Sempre he estat molt observador. Tots els meus companys de classe, amics seria agosarat, repetien el ritual d'anar a veure les parts baixes del nostre estimat boiximà. Jo no. Jo observava. Em deixava delir per la història de la lleona i la seva gossa. Fins i tot m'imaginava les olors que deurien embolcallar l'ambient dels primers laboratoris del mestre Darder.

La gent es compadeix de mi, del meu cotxe trillat i de la manca de respecte que em té la jovenalla i que faig veure que no m'afecta. I ara, l’única pregunta que se m'acut és "quan feia que hi era?" Em va veure créixer? Va escollir-me com a descobridor?

La visita anual de l'escola em servia per alimentar la meva vocació científica. Tenir un museu tan excepcional a la nostra ciutat i visitar-lo com aquell qui va a mercat m'omplia el cap de possibilitats. Tot i així no gosava pensar en cap professió que em pogués satisfer les meves ànsies de coneixement i experimentació, almenys res que pogués assemblar-se a la vida d’en Francesc Darder. Ara, a les portes de la jubilació, em sento sol, orfe de somnis. Sí, tinc una plaça de professor de ciències, sí, tinc l'immens plaer d'ensenyar el mètode científic a les noves generacions... però quan torno a

Encara no tinc clar si faré embalsamar el gat perquè em continuï esperant a la porta quan ja no li quedin forces.

Tinc diverses teories, però cap d'elles podrà ser confirmada. No sortiré a cap llibre, ni falta que em fa, i només em quedaran això: hipòtesis. Al principi, amb la remodelació del museu, reconec que em vaig despistar un xic. Podia ser una simple casualitat o fins i tot una mala jugada del destí. Però Darwin no ho hagués vist mai així. Era del tot inacceptable que el patró es repetís després de tots els moviments de peces museístiques dutes a terme per mantenir l'essència de l'indret noucentista. Noves vitrines, canvi d'imatge, canvis per a un nou temps amb esperit de record. Quan la Generalitat va tenir la genial pensada de dotar-nos d'un carnet docent per visitar museus jo ja


tenia la fama guanyada, i gairebé puc afirmar que no em va caldre, ja feia temps que gaudia d'un passi VIP pel museu. Tothom em coneixia. El sonat. El professor solteró. Una o dues vegades per setmana feia la ruta per comprovar que tot estigués al mateix lloc. Coneixia els costums de les tres empreses de neteja que havien guanyat la concessió de l'Ajuntament en els darrers 30 anys i els tics de les senyores que desempolsegaven el tresor d'en Darder. Les peces es movien, i això no era a causa de cap caprici de ningú. Les distàncies es mantenien malgrat tot. Això va impactar els investigadors. No es creien que al principi tingués la gosadia de treure la cinta mètrica de la meva mare, que era modista, ni tampoc que al final ho fes amb aquell làser comprat al basar del Lidl. Un senyor amb cara de bonifaci i calvície prematura no podria ser mai capaç d'esperar de quedar-se sol per prendre dades d'amagatotis. Jo seria el típic subjecte que les veïnes xafarderes declararien als quatre vents i a la premsa rosa que no em veien capaç de fer cap atrocitat al descobrir-me tot de cadàvers al jardí del patí comú. Era tan bona persona, sempre saludava... Però era la meva il·lusió, el meu petit jardí secret consistia en una llibreteta marca Enri, sense espiral que podia dur gairebé qualsevol butxaca dels pantalons, estiu i hivern. Els diferents cuidadors del museu ho ignoraven, els experts que hi havien passat també. Només un ull observador ho podia veure, aquest deuria ser el meu do. El de l'oportunitat i la tenacitat. Ara he hagut de signar un munt de paperassa per garantir la confidencialitat de l'assumpte, i m'enduré el meu tresor a la tomba, si ho expliqués a algú segurament em prendria per boig. Ho he hagut d'escriure. En un d'aquells exemplars del paleolític de la informàtica que es conserven a les golfes de l'institut. Un disc dur de 10 Mb, un monitor de tons de verd i un sistema operatiu original d'IBM. Ningú no sap on em fico quan tinc una hora lliure i no estic a la sala de guàrdies. Pujo a dalt, i escric. Unes memòries no, no tinc prou entitat. Necessito explicar-ho i em fa gràcia que el meu confident només tingui la meitat dels meus anys, la tecla de la "f" desenganxada pel pas del temps,

i que es consideri més que desfasat, fins i tot més que jo, al meu entendre. Vaig al gra. De tots els conferenciants que havien passat pel museu, amb cicles científics d'Astro Banyoles o diferents iniciatives de la ciutat educadora de Banyoles, cap m'havia inspirat prou confiança. Costa de creure que acabés abocant la meva teoria a un pseudocientífic que va visitar una fira de bruixeria d'un poble veí. La meva minsa vanitat es va imaginar que potser sortiria el meu tema com un aperitiu d'un programa de fets paranormals sensacionalistes. Qui sap, potser fins i tot alguns minuts de televisió. Ho tenia planejat, seria a l’última setmana abans de jubilar-me. Després em podria retirar i no hauria de passar la vergonya dels comentaris dels energúmens de l’ESO. Però res de tot això no va passar. Després de la meva furtiva explicació a peu del marge de la carretera tot va canviar. El museu va tancar les portes, amb un trist cartell anunciant una dubtosa reestructuració. Van començar a sovintejar cotxes de gent de Barcelona, creia jo al principi, però finalment he sabut que venien de més lluny, segurament de l'altra banda de l'oceà. Ningú no semblava adonar-se’n. Al cap i a la fi era a principis de novembre i tothom tenia feina a reemprendre el nou curs després de les festes de Sant Martirià. A ningú no importa si el museu tanca una setmana, mentre va atrafegat per la rutina que banya els pocs períodes sense festes de l'any. El quart dia de tancament vaig trobar un missatge al contestador, em deia si podia passar pel bar de davant de la plaça dels Estudis a les set de la tarda. No cal que amagui que no tenia res millor a fer, i en aquella tarda plujosa ja només passaven alguns pares transitant amb nens sobreestimulats per les extraescolars. L'investigador, —ho dic així perquè no es va acabar de presentar, però sé que ho era—, no em va demanar els papers, me'ls va exigir amb una presència imponent però una veu tota calmada. Hi era tot, els càlculs de tots aquells anys, presos amb la precisió que hagués practicat l'astrònom


Tycho Brahe, agafats en les quartilles quadriculades, sempre de la marca Enri. Els ulls suposadament de vidre de totes les peces de les sales guardaven unes relacions matemàtiques molt precises, divines diria jo. Després de cada dia de neteja, dels escassos canvis de criteri de l'exposició o d'altres moviments dels animals, passaven un parell de dies abans no tornaven a estar en equilibri. Però sempre hi tornaven.

estructura que, estic convençut, permet a l'hora la captació, el procés i l'enviament de les dades. A on. És obvi. A fora. No de la ciutat, ni del país. La informació robada als éssers humans viatja clarament fora del nostre Sistema Solar. Si l'artefacte no acaba de rutllar, alguna estranya força fa que la configuració de l'exposició es torni a arreglar, tot sol. L'ordre perfecte dins del caos, en l'antic i en el nou museu.

Va aplegar els arxius davant meu, em va lliurar un dossier pulcrament tancat amb un cordill enrotllat en un rebló, com a les pel·lícules vuitanteres d'espies, i em recomanà que m'ho llegís amb molta atenció.

Qui sap si som els únics espècimens estudiats, potser ni tan sols els interessem, només volen saber a través de posar l'orella a les Tardes de ciència com de proper és l'home dels seus dominis. Estic convençut que a nivell planetari hi ha una xarxa d'ulls que fa anys que capten i envien informació.

Seria llarg de citar les múltiples clàusules que incloïa el document, molt més rebuscat que qualsevol acte d'hipoteca, però la qüestió és que em va impressionar. Encara em veig signant-lo. No me'n vaig quedar cap còpia. Però vaig signar-lo. No va caldre posar-me la por al cos ni cap tipus de coacció. Solament ho vaig signar i prou.

A Banyoles s'ha desarticulat un element. Qui sap on paren les proves, en un hangar militar del Estats Units? Només espero que si mai surt a la llum la veritat no quedem com a uns pobres infeliços com aquells grangers de Roswell on suposadament es va estavellar un ovni l'any 1947. Banyoles no s'ho mereix. El Darder tampoc.

Mai més n'he sabut res. Tot ha continuat igual. O quasi. Només jo sé que els ulls de les bèsties ara potser sí que són de vidre, perquè, n'estic convençut, els han canviat.

Vaig pagar el descafeïnat de màquina amb un euro i quinze cèntims. Ell feia uns minuts que havia marxat. Vaig creuar poc a poc les lloses de pedra de Banyoles, que encara eren humides tot i que la pluja havia parat. Qui sap, potser si m'afanyava encara seria a temps de veure el gran dictat.

Només els vaig lliurar dades. Però jo m'he quedat amb la teoria. Des de fa anys que ens observen, no sé si el senyor Darder n'era coneixedor o fins i tot còmplice. En el museu les peces érem nosaltres. Generacions i generacions de banyolins han passat per qui sap quina tecnologia d'escàner i ens han estudiat fins a l'últim detall. Les proporcions que guarden les esferes (a la llum de tothom ulls dels animals) formen una complexa

* Conte guanyador en la categoria d'adults del Concurs de Relats Inspirets pel Museu Darder, organitzat l'any 2016 en motiu del centenari de la creació del museu de Banyoles (www.museusdebanyoles.cat).


Desmantellament Antoni Herrero

El cau s negra nit i la ciutat dorm. Una tènue franja de núvols cobreix la badia de San Francisco i desdibuixa l’estructura del Golden Gate. De tant en tant, se sent el brunzit d’un tramvia llunyà o el so dels pneumàtics dels vehicles Tesla sobre l’asfalt mullat. Tret d’això tot està en calma.

É

L’agent W mira per la finestra oberta de l’apartament i es delecta amb la visió dels reflexos sota la pluja: als seus peus la ciutat s’estén com un mantell iridescent i, a la llunyania, els llums del pont titil·len dins la broma. Un comboi passa fugaç pel tub de l’hyperloop, creua la badia penjat sota les entranyes del pont i s’allunya terra endins. L’home dóna l’esquena al paisatge nocturn i s'endinsa en la claror de la cambra. La seva figura és imponent: metre noranta d’envergadura i un físic avesat a l’enfrontament. El cabell fosc es rebel·la al serrell en un minúscul remolí; els ulls, d’un to blau grisós, són dues profundes gorges que amaguen una determinació tenaç; els llavis tracen una línia recta, segellats en un gest petri. L’agent supera la quarantena amb escreix, tot i que el seu aspecte faci pensar el contrari. Fa unes passes i s'atura al costat de l'escriptori. Obre el primer calaix i agafa una capsa de

fusta negra, envernissada i ben llisa, sense gravats ni floritures. La deixa sobre la taula i n’extreu una pistola. Palpa el pes de la nou mil·límetres i nota el tacte fred de l’aliatge metàl·lic. És un gest que el reconforta: el pes de l’arma el tranquil·litza i li transmet la sensació de pertànyer al món físic o, com a mínim, li permet establir un lligam amb el present, sigui quin sigui aquest. Sovint dorm amb la Glock sota el coixí. El fet de no tenir-la a la mà li genera desassossec i més d'una vegada s'ha despertat en plena nit, tot suat i en tensió, apuntant el revòlver contra el seu reflex en pijama dins el mirall; els espectres dels morts fa temps que el persegueixen en somnis. L’agent W s’atansa al penja-robes i regira la butxaca interior de l’abric llarg. Les peces metàl·liques dringuen. Torna a la taula i s'asseu. Amb parsimònia disposa un grapat de bales lluents en filera, els projectils drets apuntant al sostre. A continuació procedeix a desmuntar l’arma amb moviments lents i metòdics, gairebé innats, aixecant de tant en tant els ulls cap a una holotevé que mostra imatges mudes de les notícies: la majoria estan relacionades amb els disturbis dels últims dies i exhibeixen els cossos policials fent un ús desmesurat de la violència, emprant els tasers i els gasos repel·lents amb certa fruïció davant d’individus que reclamen que no es trepitgin les seves llibertats. En pocs minuts deixa el carregador ple,


el canó net i els elements lubricats i encaixats. Avalua amb aire satisfet el fruit del seu treball i alça l’arma cap a la pantalla plana per comprovar-ne l’equilibri. Ara és el torn de polítics corruptes i jutges subornats que somriuen sorneguers a la càmera mentre fan declaracions sobre la seva presumpta innocència. Les imatges mostren el cap de l’Oficina d’Ajustos responent a les preguntes de la comissió investigadora del congrés. Desa la pistola dins l’americana i amb una ordre de veu apaga el televisor. Tot seguit es gira i es concentra en la paret que té darrere. El mur oposat a la pantalla d’holotevé és el paradigma antagònic de l’era digital: ni pantalles, ni tablets, ni ordinadors. Es compon de desenes de fotografies, retalls i post-it que al llarg dels anys han anat formant aquest panell improvisat, un trencaclosques que esdevé un mapa si un és capaç de resseguir els indicis. Els fils de colors ancorats als caps de petites agulles tenen per a l’agent W un sentit lògic, un significat clar i precís: són fets interrelacionats, indrets i personatges que prenen rellevància segons la seva disposició en aquesta complexa cartografia. Sota l’immens collage desenes de classificadors descansen pulcrament disposats en un moble baix; contenen informació detallada de cadascun dels objectius, de totes i cada una de les seves missions. L’agent W és el que, en certs àmbits, es coneix com un rastrejador: recupera o fa desaparèixer elements discordants segons convingui. Ara, però, ja en té prou de l’agència i de les seves mentides, i està disposat a posar-hi solució. Agafa una carpeta del moble, n’extreu un sobre i el guarda dins de l’americana. S’aixeca, recull el maletí que hi ha al costat de la taula i es dirigeix cap al penjador per agafar la gavardina i el barret. Abans de sortir dóna una última ullada al que ha estat el seu petit cau. Finalment gira cua i enfila el passadís cap a la sortida. Se sent un esclat, una mena d’espetec sord, i una ràfega de vent mou les cortines cap enfora fent voleiar una de les fotografies del mosaic. La instantània cau poc a poc fins a dipositar-se a terra. La imatge mostra un home i una dona somrient amb una criatura en braços.

Estralls L’home condueix amb prudència. Ha pres alguna copa de més perquè estaven de celebració (la descoberta del grup d'investigació que lidera amb la seva dona bé ho mereixia) i s’aferra al volant per maniobrar sobre l’asfalt lliscant, concentrant la vista en els feixos de llum que il·luminen la carretera. A l’altre costat dels vidres la negror dels arbres i les muntanyes els envolta en una nit sense lluna. El conductor nota una lleugera pressió al braç dret. La seva muller s’hi ha recolzat amorosament i li dedica un somriure de carmí temptador com cireres madures. Avui la troba especialment bonica. Ell inclina el cap i quan li besa els cabells nota l’olor del xampú de camamilla i els matisos florals del seu perfum. La respiració d’ella es fa cada cop més pausada i al cap d’un parell de minuts sap que s’ha adormit. Aprofita els moments de calma per pensar què en faran dels diners de l’estudi. El que acaben de descobrir té un valor incalculable, això ho sap del cert, i aviat ho faran públic. Quan arribi el moment cal que estigui a l’abast de tothom per millorar la vida de qualsevol individu, no tan sols la de corporacions secretes liderades per homes obscurs. L’home albira conferències, guardons i fins i tot un Nobel de Física. Això implica un munt de diners, un bon pessic que poden usar, entre d’altres coses, per canviar-se el cotxe. El vehicle és vell i en sortir del restaurant els ha deixat tirats. Han agafat un taxi i s'han presentat a casa dels sogres per recollir el cotxe del pare d'ella, una parada no planificada que ha engegat en orris la seva nit romàntica. Comprarà una berlina de gama alta d’aquelles amb el canvi automàtic i grans prestacions. Serà la propera recompensa després del tiberi d’aquesta nit, pensa divertit. De cop i volta un fulgor sorgeix del retrovisor i l’enlluerna, dissipant així els somnis daurats i esborrant el somrís del seu rostre. D’una llambregada intueix una ombra fosca al mirall i segons més tard un cotxe enorme, potser un tot terreny o una ranxera, envaeix el carril contrari per la seva esquerra provant d’avançar-lo. L’auto va fent esses i l’home ha de fer un cop de volant per evitar l’impacte. El gir brusc fa que les rodes surtin de la calçada i patinin sobre la gespa molla dels vorals.


La dona es desperta de cop. Els ulls desorbitats de la seva muller són l’últim que l’home pot copsar abans no caiguin fent tombarelles vessant avall. Després la foscor ho engoleix tot.

—Avi, si els homes vénen del futur, ¿per què porten barret i gavardina?

El cotxe ha quedat del dret, recolzat en un equilibri fràgil sobre uns grans rocs i amenaçant de lliscar pel pendent cap al fons de la vall. El xassís està ben rebregat i de sota el capó en brolla un doll de fum negre. Els vidres s’han esmicolat i mostren la cabina de l’auto deformada a la seva part davantera. Dos cossos resten inerts: un s’aboca per sobre de l’inexistent parabrisa amb un trau profund al cap; l’altre reposa contra una porta mig despenjada amb el rostre i el braç dret ensangonats.

—No ho sé pas. No haurien de portar una mena de pijama, com els d’Star Trek?

Quan l’home de l’abric llarg hi arriba es troba un panorama estrany, lleugerament discordant, amb un vehicle que no reconeix. S’atansa amb cautela i no pot evitar un gemec apagat en veure la parella morta. Sabedor que li resta poc temps abans no arribin els homes del tot terreny fosc es dirigeix a la part del darrere i s’acosta a la finestra. Introdueix la mà dins un batibull de mantes i bosses buscant la cartera marró. Estira el braç provant d’arribar al que sembla una nansa de cuir, però tan sols pot acariciar-la amb el tou dels dits. Tot just està ficant el cap a través de la precària finestra quan un bracet rabassut emergeix de sota la flassada d’una cistella mostrant un puny, amb els ditets ben tancats prement un últim fil de vida, un gest que es referma amb un crit agut que esdevé, instants més tard, un plor desesperat. L’home s’espanta i fa un moviment brusc cap enfora. Es porta la mà al rostre i nota la sang espessa i calenta allà on el vidre de la finestra ha esquinçat la carn. Deixa anar una maledicció i dubta uns segons abans de tornar a introduir les mans. Palpa la manta i per fi troba allò que busca.

Joc d’espies L’agent Omega ja té el que desitja. Emparat per la foscor es mou amb sigil fent del barret i la gavardina una extensió de la negra nit. Aferra la pistola amb força i s’atura; li ha semblat sentir un soroll. En efecte, per sota de la seva pròpia respiració sent les passes esmorteïdes d’algú que s’acosta...

—Tu què creus?

—Pensa que han de passar desapercebuts — respon l’avi divertit—. Si viatgessin amb vestits moderns temps enrere la gent es fixaria en ells de seguida. Cridarien l’atenció i deixarien de ser bons espies. —Sí, tens raó. —I després està el problema d’on podrien guardar la pistola. Un abric llarg sempre permet amagar-hi una arma a dins, mentre que un vestit espacial... —És clar! I per això tampoc porten pistoles de rajos. Una pistola antiga no és sospitosa. —Vaja, resulta que el meu nét és tot un setciències! —Sí —somriu cofoi el nen. L’home, que està prop de la seixantena i llueix una espessa barba, acarona els cabells del noi. Està assegut a la vora del llit, sota la llum d’un flexo que il·lumina un sostre estrellat ple de planetes fluorescents. A la balda que hi ha sobre el capçal, a l’esquena del vailet, hi descansen un munt de cotxes, figures d’acció i naus espacials fetes amb blocs de construcció. —Bé, tornem a l’individu que acaba d’aparèixer en escena —l’avi reprèn el fil de la història—. És un home alt i fort. Entra a l’habitació amb la pistola a una mà i el maletí a l’altre i crida… —Quina mena de maletí porta? —interromp el noi—. No serà pas un maletí normal d’aquests que porten els que treballen a les oficines, oi? —Per què? Com t’agradaria que fos? —Doncs no sé. Però és avorrit un maletí normal. Com a molt s’hi poden posar papers o diners


—el noi fa una petita pausa mentre dubta—. Però mai una màquina del temps. —N’estàs ben segur? Fa temps vaig llegir el text d’un home savi que assegurava que es pot viatjar a mons paral·lels només amb una patata. —Una patata? —el riure del noi és com un esclat—. No m’enganyis! Jo no sóc pas ximplet ni tinc cinc anys, eh! —D’acord milhomes! Però imagina que no és una màquina del temps, sinó més aviat un dispositiu per viatjar-hi a través. Buscarem alguna cosa millor. Què et sembla un maletí com el que porten els músics? Potser en forma de violí? —Mmmm... —el marrec s’ho pensa—. Em sembla bé, però vull que tingui un cadenat o una tanca amb combinació numèrica. —Quina gran idea! No se m’hauria acudit res tan enginyós. —Oi que sí? És genial! —Molt bé. Recapitulem doncs. Tenim l’agent Alfa que viatja cap al passat i es presenta a la seu de Control per neutralitzar l’agent Omega i evitar que aquest s’emporti els informes secrets. Duu la pistola a una mà. A l’altra hi porta el dispositiu per viatjar en el temps, que està tancat a pany i forrellat dins del maletí amb una combinació secreta. Tot correcte? —Sí. Fins ara tot bé. —Perfecte! Recorda que l’agent no pot deixar anar el maletí sota cap concepte. És el seu mitjà de tornar cap al futur un cop hagi complert la missió. Què creus que hauria de passar llavors? —No sé.

—Entesos, però no et desconcentris. —Què et sembla si l’agent bo captura el dolent? El podria dur a la policia i el tancarien a la garjola. —Pensa que això posaria en perill la missió. T’has de posar ben bé dins la pell de l’Alfa. —No ho entenc. Per què la posaria en perill? —Pensa que l’agent Omega també ha vingut des del futur i pretén robar els documents secrets de l’agència per dur-los a Kaos. Ell disposa de tecnologia moderna que faria d’una fuga un joc de nens. Si el tanquen a una presó normal podria escapar i acomplir la seva missió. —Ostres! Tens raó. —M’agrada, però, que pensis en un mètode alternatiu. Ja saps que no el pot matar, oi? La mort no és mai la solució. —Sí, avi. Ja sé que no es poden contradir… —Contravenir —puntualitza el vell. —Això! Contravenir les lleis dels viatges temporals. Res de canviar la data en que ha de morir la gent. I si... —de sobte el rostre del noi s’il·lumina—. Ja ho tinc! L’agent Alfa se l’emportaria al futur amb ell i el ficaria a una presó futurista que els bons han construït en una illa. És ultramoderna i ultrasegura. Cap dolent pot escapar d’allà. —Quina gran idea! Ets un geni. Però no seria al futur, sinó al present de l’Alfa. —I tant! És impossible viatjar cap al futur. Quin embolic, avi!

—Pensa-hi. Ets tu qui fas créixer la història, jo tan sols em limito a donar-te pistes sobre com pot anar.

Tots dos riuen emocionats. El xicot cada cop es desvetlla més però l’home vol gaudir d’aquests moments d’intimitat i desisteix de fer-lo anar a dormir. No encara.

—Sí, ja ho sé. Deixa’m rumiar… Vull que la història sigui tan bona com una pel·lícula de James Bond. M’agrada molt la que van estrenar fa poc, aquella en què Bond viatja a l’espai. Moonraker. És una passada!

—Molt bé. Viatgen cap al futur (o cap al present) i l’empresona per sempre. Els documents estan segurs dins d’una caixa forta. Però digue’m una cosa —l’home fa una pausa i fita el seu nét encuriosit—


Per què parles de bons i dolents? No hem dit pas que l’agent Alfa fos bo. —Però avi! L’agent Alfa treballa per Control que és com la CIA. Per força han de ser els bons. —Vols dir que per ser de Kaos l’agent Omega ja és dolent? Potser vol robar els plànols d’una arma que en un futur matarà molta gent. Això el fa necessàriament dolent? —Bé, no sé… És el nostre enemic, no? L’enemic de l’agent Alfa. —Sí, són enemics, però això no el fa per força una mala persona. Pensa que els agents han d’obeir ordres. En última instància, però, un agent té l’opció de triar i pot complir o no la seva missió. —Això seria traïció! —Traïció és fer allò que el teu cor i el teu cap et diuen que no facis. En aquest punt el noi es queda pensarós: l’avi acaba de fer trontollar el seu sistema de valors. Lluny de l’estereotip dels còmics de superherois que devora, on el bé i el mal estan clarament diferenciats en dos bàndols, comença a entendre que la realitat és més complexa i que les seves fronteres són poc nítides. Fa temps que hauria d’estar dormint ja que l’endemà ha d’anar a l’escola, però el joc dels espies l’ha desvetllat. La dissertació profunda fa que el vailet es relaxi i finalment es fa palès el cansament acumulat al llarg del dia; les parpelles li pesen i els ulls se li tanquen. —Pensa-hi bé mentre dorms, fill meu. Demà acabarem de decidir com acaben les aventures dels agents Alfa i Omega. —D’acord —respon amb els ulls mig clucs. L’avi besa el front i acarona els cabells del menut. El cobreix amb els llençols i tot seguit s’aixeca amb delicadesa. Apaga el llum i fa una última llambregada a la cambra abans de tancar la porta. Mentre camina pel passadís somriu i pensa que és afortunat per tenir un nét tan assenyat. Creu que en el futur serà una gran persona, sàvia i justa. I això és l’únic que l’importa.

Desmantellament La pluja cau sobre la ciutat. A mig matí ha donat una treva, just per celebrar l’enterrament sense haver d’obrir el paraigua, però ara torna a ser una cortina tènue però incessant que diposita una fina pel·lícula sobre els objectes i els fa resplendir a la llum dels pocs rajos de sol que s’escolen entre els núvols. És un dia estrany. Plou i fa sol. I l’avi d’en Fred és mort. En Fred aparca davant de la casa i apaga el motor. Resta uns instants dins del cotxe amb les mans al volant mentre observa les gotes lliscar mansament pel parabrisa. Entrelluca el vell dins del taüt: el seu avi amb el rostre d’un estrany. Els de la funerària s’han encaparrat a afaitar-ne el rostre, cosa que ell mai hauria fet, fins obtenir un semblant que a en Fred no li resulta familiar. No ha reconegut les faccions dures ni la cicatriu (semblava molt antiga) que el cadàver lluïa del pòmul fins la comissura dels llavis; ni rastre de la sempiterna barba grisosa i del bigoti amb pèls com espigues d’ordi. Potser és un mecanisme del propi cervell per fer-li creure que s'estava acomiadant d’una persona que no coneix. Però en Fred sap que no és cert. No pot oblidar l’última confessió de l’avi al llit de mort. —Em sap molt greu allò dels teus pares. Ho he fet tan bé com he sabut. Unes paraules, gairebé un murmuri, que en Fred no es pot treure del cap. No entén què volia dir. L’avi sempre ha estat al seu costat: va tenir cura d’ell, va fer de progenitor quan els pares van faltar i el va guiar per la vida fins que va esdevenir un home adult. L’home que ha vist al taüt, en canvi, res té a veure amb el seu passat. És una sensació que el pertorba i el posa trist fins al punt que arrenca a plorar de forma desconsolada. Minuts més tard es veu amb forces per sortir del cotxe i fer front a la situació. Tanca el cotxe amb clau i es dirigeix sota la pluja cap al porxo pintat de blanc. Observa la porta vidriera, la barana que voreja la galeria, la teulada a dos aigües que reposa sobre les columnes, també blanques. Vet aquí el llindar que dóna pas a la seva infància. En entrar a casa les flaires el fan


retrocedir en el temps. Reconeix les olors que capten els narius i el cervell les cataloga amb precisió d’entomòleg: fusta i cuir al saló; llibre vell i te chai a la biblioteca; aroma de tabac al menjador. S’atura a la cambra i contempla la certesa colpidora d’un cendrer, ara net de burilles, a l’extrem de la taula, allà on l’avi seia per fumar. Una lleugera opressió neix a la base de l’estómac i puja fins instal·lar-se al pit. En Fred recorre la planta baixa i troba que tot resta igual que a les cambres de la seva memòria. Hi ha poques fotografies de l’avi (alguna amb el clarinet a la mà acompanyat dels amics músics, una altra amb un amor de joventut), però de seves n’hi ha un munt distribuïdes per tot arreu. Sobre la xemeneia tots dos somriuen una tarda d’Agost al jardí: les garlandes (se’ns dubte celebraven el seu aniversari) semblen passades de moda, la roba s’ha descolorit i el verd de la gespa ha perdut intensitat, però se’ls veu feliços. En Fred l’agafa i la desa, marc inclòs, a la butxaca de l’americana. Vol tenir una fotografia de l’avi tal i com el recorda. Desitja substituir el rostre apàtic del taüt per aquest record feliç d’estiu. En Fred es dirigeix compungit cap al pis de dalt. A mitja escala s’atura i mira cap amunt. Per uns instants creu veure la imatge difusa del vell al replà: resta palplantat amb la pipa a la boca, fitant-lo amb tristor abans que ell marxi a la universitat i l’abandoni per començar la seva pròpia vida. Des d'aleshores no ha tornat a casa tant com hauria volgut; mitja dotzena de vegades com a molt. —En això consisteix la vida? —es pregunta—. En oblidar poc a poc aquells que estimes i deixar-los enrere? El fulgor de les festes universitàries, les noies i el sexe van substituir les pel·lícules de James Bond i les històries d’espies i viatges en el temps que l’avi inventava per a ell. Ambdues coses eren igual d’emocionants però les noies eren reals, no pas imaginàries, i amb això no es pot competir. Després vindrien la graduació, l’oferta de feina a la costa est i els tres anys convivint amb la Marion en un pis del Soho, ara ja un simple miratge. I més tard el trasllat al sud de New Jersey. D’això ja fa una pila d’anys i en Fred recorda amb melancolia que amb prou feines ha

trobat temps per visitat el vell. La tristor l’envolta com un sudari i de sobte se sent un intrús en aquesta casa que, en base a l’última voluntat de l’avi, ara li pertany. A dalt hi ha la sala de la bugada, el bany i les habitacions. No es veu amb cor d’entrar a la seva perquè entrelluca massa records dolorosos a través de la porta mig oberta, ni tampoc a la cambra de l’avi, un santuari d’intimitat que poques vegades ha gosat envair. En Fred enfila cap a les golfes, on recorda que el vell hi guardava les coses de quan era petit. No sap què busca, però creu que hi trobarà quelcom. Un cop allà obre els batents i deixa que l’aire s’escampi per l’enorme espai sota la teulada per esvair l’olor de vell i resclosit. Comença a remenar trastos i baguls en busca de ves a saber què. En un racó sota una finestra, posat dempeus contra la paret, hi troba el maletí de músic de l’avi. S’hi atansa i el pren amb delicadesa per la part més estreta com si fos un objecte arqueològic de gran valor. L’acaricia i els seus dits deixen solcs a la capa de pols. De sobte cau un sobre que hi havia adherit a la part del darrere. El mira a contrallum i no pot veure més enllà d’un full doblegat, però quan el gira llegeix, sobre la solapa perfectament segellada, el seu nom escrit a llapis. Recorda aleshores que a l’avi li agradaven els misteris i els jocs. De ben segur és l’última broma del vell, un missatge carregat de valor sentimental que ara no es veu amb cor d’obrir. Decideix desar-lo dins la butxaca junt amb el retrat. Contempla de nou la funda de l'instrument i es dedica a palpar les rodetes metàl·liques de la tanca. És curiós, pensa, que calgui tanta seguretat per un simple violí. En el fons l’avi no tenia pas un Stradivarius. Té sentiments contradictoris pel que fa a l’objecte, més encara quan s’adona que l’avi tocava el clarinet i no pas el violí. Arran de la descoberta els records el colpegen com una alenada de vent furiós i esdevenen un remolí gegant d’imatges. Les instantànies giren i giren elevant-se cap al subconscient fins que per fi en queda només una, nítida i brillant, projectada a la seva escorça cerebral: el que té a les mans s’escau amb la descripció d’una de les andròmines que l’avi feia aparèixer als seus relats.


En Fred observa que el maletí no disposa de solcs ni de cap xarnera que indiqui que es pot obrir. Tot plegat és d’allò més estrany. Els únics trets distintius del maletí són un petit botó metàl·lic que hi ha amagat prop de la nansa i la combinació de la tanca. No són tres ni quatre els dígits de que disposa el cadenat, sinó tretze dividits en tres grups. Encuriosit analitza la combinació alfanumèrica i descobreix una única paraula: DECO-MMISS-ION. En passar-hi els dits per sobre sent un so breu però inequívoc, una espècie de percussor, i els petits ginys de l'interior s’activen. En Fred observa astorat com giren les rodetes i les lletres s’intercanvien davant dels seus ulls com les del panell de vols d’un aeroport. El text canvia durant uns segons i després queda congelat mostrant un text sorprenent: FAIL-ERROR-FAIL. Sense temps per reaccionar els engranatges tornen a posar-se en moviment i giren de nou fins que resten immòbils, ara de forma definitiva, mostrant uns números. En Fred deixa caure l'estoig i es posa dempeus. El que està passant no té ni solta ni volta: s’assembla massa a les històries d’espies de l’avi, amb l’excepció que el que acaba de succeir està íntimament relacionat amb la seva vida. Amb mans tremoloses l'agafa de nou i observa els dígits que hi apareixen. La combinació mostra una data, la que consta al registre com a data de defunció dels seus pares.

En Fred sembla capficat en els seus records. El seu perfil mostra un home capcot amb una mà a la barbeta i la mirada perduda, un individu consirós que sembla fer balanç d’allò que ha fet fins ara. I pel gest de negació que fa es veu que no n’està gens satisfet. Recupera la fotografia de la butxaca de l’americana i se la torna a mirar amb llàgrimes als ulls. L’home que té davant li somriu amb franquesa i en Fred ho interpreta com una benedicció del que està a punt de fer. Desa de nou la instantània, pren el maletí i l’abraça fort contra el pit amb les dues mans. Serra fort les dents, tanca els ulls i prem el botó amb fermesa. Sona un CLIC mecànic i es produeix un esclat, una mena de tro en miniatura. Un núvol de pols s’aixeca de sobte, com si algú hagués colpejat el terra amb gran violència, i les golfes queden difuminades per milers de minúscules partícules que s’eleven i

s’escampen per tot arreu. Quan la pols es diposita de nou sobre els trastos vells no hi ha ni rastre d’en Fred.

Venjança És negra nit i la ciutat dorm. Una espessa capa de boira sura per damunt de la badia de San Francisco i devora els pilars del Golden Gate. El so de les gotes de pluja colpejant el vidre es combina de tant en tant amb els xerrics del tramvies. Un cotxe passa per sota de la finestra i el seu motor de gasolina fa un sonor espetec que ressona per tot el carrer. En Fred recupera el sentit estès a terra i el primer que nota és dolor: té tot el cos masegat i l’interior del seu cap és com una fira de poble, un batibull de sons estridents i flaixos enlluernadors. Intenta fer memòria sobre què ha passat però és incapaç de treure’n l’aigua clara. Prova d’aixecar-se. Tot just s’ha incorporat uns centímetres quan té unes basques horroroses i el cap li torna a rodolar. S’estira de nou fins que minven els efectes de l’explosió (per fi ho recorda) que l’ha estabornit. Ajagut a terra i amb els ulls mig clucs, en Fred inspecciona l’habitació. Fita banda i banda per investigar fins al més mínim detall: des de les fredes tires de linòleum sobre les que reposa i el maletí de músic que té a tocar fins l’estanteria baixa que hi ha a mà dreta i el panell ple de retalls i fotografies que hi ha just damunt. El sorprèn no estar a les golfes de casa de l’avi, però encara resulta més estrany no observar ni rastre de la detonació que l’ha deixat fet un nyap. Un parell d’hores més tard la llum matinal inunda l’estança. A l’exterior la boira s’ha esvaït i no queda ni rastre de la pluja. En Fred s’ha refet. Tret d’un lleuger i monòton xiulet que li barrina l’oïda es troba en perfecte estat. Està assegut davant de l’escriptori. Un munt de fulls, retalls i fotografies resten escampats en complet desordre per terra. En Fred aixeca els ulls del paper per aclarir la seva ment. Dirigeix la mirada cap al televisor que té davant, un aparell vintage que mostra imatges en directe on s’observa una vista general de Cap Canaveral amb el coet Saturn V que ha de dur la glòria del seu país. És una fita memorable però ell no en fa gaire cas perquè ho ha vist repetit un munt de vegades i sap que la història té un final feliç.


En Fred ha consultat tots els documents que tenia a l’abast. Sobre la taula només resta el sobre obert que va trobar a les golfes. El full amb la confessió de l’avi és a les seves mans. Ha trigat una bona estona a pair tota la informació ja que s’hi parla de coses inversemblants i tot just ara comença a treure’n tot l’entrellat. Intuïa la veritat des d’un inici (tenia les pistes necessàries per resoldre l’enigma), però no ho ha vist clar fins ara. Es nega a creure en els esdeveniments que van fer fracassar successivament el seu avi, l’agent W. Anys més tard, el vell va viatjar des del futur cap al passat. Salt rere salt va provar de fer desaparèixer les proves, capficat a mantenir en l'oblit el descobriment que van fer els progenitors d'en Fred, però l’agència sempre trobava la forma d’aconseguir una nova còpia dels informes, aquells que posarien les bases per a futurs viatges en el temps. Tots van acabar en fracàs. Tret de l’últim salt, on va aparèixer un element discordant (el propi Fred) que a la resta de realitats romania a casa dels avis. En Fred gairebé mor en aquell accident de cotxe, però l'avi ho va poder evitar. Va ser un èxit rotund. No podia fer del món un lloc millor, no pas per a tothom. Però sí per en Fred, el seu nét a partir d’aquell moment. L'avi ho explica tot a la seva carta de comiat. Gargotejats al llarg del text hi ha un seguit d’apunts escrits amb ràbia amb un retolador vermell: No ha estat possible!!! En Paul Horwich tenia raó, es pot afectar el passat però no canviar-lo. Maleïda paradoxa de la predestinació!!! Si hagués fet cas a l’Ígor Nóvikov… És impossible lluitar contra el principi d’autoconsistència.

Mai més! Ja en tinc prou... En Fred no sap qui són Horwich ni Nóvikov, però albira una opció plausible pel que fa a les seves teories: encara no s’han pogut demostrar. D'altra banda l’avi podia estar equivocat. El vell sempre deia que era més fàcil odiar que estimar i que la ira no duia enlloc. L’avi el va estimar, d’això no en té cap dubte. Un cop va deixar enrere el seu passat violent, l’agent W es va convertir en un home afable però dèbil. Si algú pot trencar la baula de la cadena del temps és ell, en Fred Hawke. Està disposat a fer el que faci falta per recuperar l’honor de l’avi, l’agent W. Quan s’aixeca ho fa amb forces renovades. Dins seu nota una ferma determinació, una mena d’energia que l’impel·leix a posar en dubte tot el que ha llegit i a desafiar l’ordre preestablert. Al costat de la porta veu un penjador: allà resten inerts, esperant que algú en faci bon us, un abric llarg i un barret negres com la nit. En Fred s’hi atansa amb un somriure als llavis mentre especula com pot aconseguir una pistola. Les paradoxes temporals poden ser tossudes però no tenen res a fer davant del plom de les bales.

Seqüència temporal: • • • • •

El Cau (2049) Estralls(1969) Joc d'espies (1980) Desmantellament (1996) Venjança (1969)


L'onada Jair Domínguez

I

E

—bona imitació, comprada a Turquia, l transvestit

quan Turquia era encara un país i no un cràter—

vesteix de verd sinople i lluentons;

i a dins hi porta l'imprescindible:

barba serrada, pèl al pit.

l'ànima i els mapes.

Circula per l'autopista buida, anhela les esferes:

De petit,

el nostàlgic sospir planetari

s'aturava al parc per dir

d'una vida anterior.

“bona tarda, senyor arbre”

La carretera

i sentir el tacte aspre

és la columna vertebral d'un fantasma;

de les fulles de morera

gratacels de bombolla immobiliària xinesa,

mentre els altres nens

homes-talp vivint en caus subterranis.

li deien marieta i

Les rates xipollegen a les basses d'oli.

subnormal i fill de puta. De gran,

Duu una bossa de cuir negre

es feia dir Kitty Dupré

d'imitació de Louis Vuitton

i cantava sota els neons porpres.


Un dia esclata la guerra i tot se'n va en orris. Li pregunten

perpetuum mobile però sovint es queda sense combustible i s'atura.

“la zona és radioactiva, nano?” i ell, saberut de mena, respon

Ningú no sap com funciona excepte els gloriosos rabins.

“sí, però només durant els propers 24.000 anys”. I riu mentre s'ajusta el fulard i engega aquella andròmina. Deixa enrere família, amics i records.

Ella/ell no és mecànic, no és artesà, i té mans de noble suaus mans de pianista i l'únic que sap fer és engegar

Un home com cal

i conduir;

no necessita res d'això.

conduir fins que s'acabi la carretera.

Es mira el sol del capvespre.

El Sol,

Sovint ha resat

com un ull cec,

per despertar

observa

en un món normal,

a través d'un núvol de pols.

perquè potser aquesta realitat

Ella/ell circula a tres-centes milles per hora

és només el deliri

amb el dipòsit ple.

d'un arquitecte japonès

Pensava que no trobaria cap gasolinera

que dissenya esponjosos conys de

però n'hi havia una.

làtex dins un pis-búnquer de dos metres quadrats. El senyals de trànsit El transvestit pilota,

rovellats,

amb més instint que seny,

masegats per pedres,

un lliscador continental.

són espantaocells metàl·lics

El científics el van batejar “Degania” com el primer kibutz. Es vantaven que el lliscador era un

incapaços de foragitar cap bèstia per beneita que sigui.


Però el transvestit sap interpretar-les

i berenant al camp. Entre uns documents plegats

encara que faci anys que

hi troba el decàleg,

no assenyalen enlloc.

i els deu punts

Cerca el nom d'una ciutat

són clars com la llum del dematí.

i del noi que li va prometre la felicitat

El nét endreça el paperot

—i tothom sap que les nafres

com si fos un document sense

dels genolls i dels colzes

importància.

no són res comparades amb les ferides del cor.

El troben anys després una colla de separatistes punks, rastafaris iconoclastes,

II

anarcofeixistes de sala de te:

Tot va començar amb el manuscrit:

s'han fet amb el país

se'l van trobar en unes golfes.

aprofitant el buit de poder.

La casa pairal, en runes, no la volia cap hereu.

Llegeixen el decàleg

Però el petit del petit se la va quedar.

una i altra vegada

Remenava fotos velles,

—homes feréstecs, irresponsables,

llums de gas, i va trobar

ferits a l'ànima per la

el paperot.

llum de la Veritat—

Un sobre, signat amb la lletra guerxa de l'avi, ferit de guerra, cec d'un ull i sense cames;

i l'eleven a la categoria de bíblia. Inventen una religió que guanya adeptes

a dins hi ha fotografies

dia rere dia

de nens desconeguts

com si fossin followers

i pares sorruts

d'una beguda energètica virtual.

abillats de diumenge a la sortida de missa

La cosa es complica, perquè

© Rafa Villalón


arriba un moment

el fan seure a la cadira de l'alcalde

que no n'hi ha prou amb lletres i paraules

i li reten homenatge.

i els adlàters surten al carrer. Saquegen esglésies i trenquen aeroports,

Canten cançons de mariners i, encabat, agafen el cos

violen monges i conductors de tren,

i el cremen a la plaça

fan un crucifix amb una guitarra elèctrica

mentre xisclen les gralles.

que roben de la tomba de Jimi Hendrix i diuen que és una arma per matar vampirs

Un dia, el líder provisional,

i calen foc al tribunal

té un idea brillant:

i al parlament

“necessitem un Messies,

i es pixen sobre el Crist de Medinaceli

un Profeta que ens dugui

i la Verge de Guadalupe

fins la terra promesa

i deixen anar els animals del zoo.

i ens salvi de L'Onada”.

Un dels brètols balla despullat davant de Nelson García II,

S'alcen mans. Cridòria i esgarips: “ell, l'altre, el de més enllà”.

l'elefant més gran i vell del món,

Hi ha un tret i, després, el silenci.

però a en Nelson García II no li fa cap gràcia i pensa

La munió es dispersa i de la boca

“quina cua ridícula que tens, humà”

del pistoler en surt un nom:

i l'agafa amb la trompa majestuosa

“NEWTON”.

i l'esclafa contra el terra i el cap del hippie fa un cloc sord i s'obre com una pinyata. El líder dels revolucionaris —que canvia cada setmana, ja que són devots de la democràcia directa i el sufragi constant— fa emmarcar el decàleg i el penja a la sala de plens. Desenterren l'avi Altafulla, amb la mandíbula desencaixada, negre, podrit, sec com una arengada,

III Els dinosaures passegen amb la calma d'un estel moribund; no hi ha res que amenaci la seva supremacia còsmica. Però més els valdria estalviar pel futur.


El professor d'història explicava

Un toc al vidre del cotxe.

les lliçons

No és ell, però es confon i li fa un gest.

d'aquesta manera tan particular

L'home entra, però —repeteixo— no és ell.

al noi.

Ella/ell vol dir-li que s'ha equivocat, Però ell no escoltava:

dibuixava cors trencats al pupitre.

que està esperant una altra persona, però ja és massa tard: l'home misteriós —Fedora, corbata negra, etcètera—

Un dia s'afarta de tot i més;

diu que engegui, que fan tard.

marxa de l'escola i de casa i diu gràcies per tot i fins després i

Arriben a una zona despoblada:

que ja tornarà però que ara

poliedres en la negror de la nit.

ha de fer coses pel bé del planeta.

Hi ha una entrada a un garatge subterrani, il·luminada amb petits botons blaus que ressegueixen

Les hores espatllades

un camí que mena al centre de la terra.

maquillen els records;

Durant el trajecte,

dies tan grisos que ni existiren,

llarg,

pomes i orenetes, natura morta

no s'ha dit res,

s'alcen barricades als carrers secrets

però ara potser toca donar alguna explicació.

trets i làmines d'acer.

L'home de la corbata diu “baixa, que la porta s'obrirà sola” i,

Tot va començar

efectivament,

com comencen aquestes coses:

la barrera s'aixeca.

amb un error. Havien passat els anys i

A l'interior: llum de fluorescent ferit, parets blanques,

ella/ell esperava dins el cotxe,

terra polit i

havia quedat amb el noi.

portes

Plou. Els carrers són paraigües que tomben cantonades.

i més portes amb teclats


amb contrasenyes

per dirigents idiotes.

i embrions en tubs d'assaig

Àsia és una metròpoli construïda sobre cadàvers.

i cadenes d'ADN desconegut.

El món és un formiguer d'indigents que es

L'home assenyala un armari, uns papers i diu:

barallen per engrunes d'ànima.

“els informes són allà, ja em diràs si et sembla tot bé” i ella/ell es queda

Però la natura és sàvia.

sola

Sap reiniciar-se ella soleta

a l'habitació

amb un tsunami de dimensions bíbliques.

i obre una carpeta

L'Onada s'ho endú tot per davant.

i el que hi llegeix

Trigarà anys a fer la volta al món, però

està escrit amb números que no entén

la seva agenda és inexorable.

però allò que veu el canvia per sempre.

V En Carlitus

IV Un dia, de sobte, els llibres expliquen una història nova.

era un nano divertit el brètol suprem:

Que no és nova, perquè és vella

tothom li reia les gràcies.

com el món.

Un dia va cagar-se a la piscina

La cultura jueva

de l'hotel més car de Mykonos.

s'havia ensorrat, els palestins

Va deixar el regalet

© Rafa Villalón

eren els amos de tot gràcies a una Jihad cultural, tecnològica i espiritual. I aleshores arriba la Nova Aliança, i el poble jueu s'alça i es fa amb el domini de l'economia mundial. Europa, en flames, torna a l'edat mitjana. Els Estats Units, arrasats fins els fonaments

allà surant. I nosaltres vam riure. I encara riem. Es va llicenciar i es va fer professor i enredava als alumnes.


A la classe de ciències naturals

una cigarreta.

escrivia a la pissarra

Té el paladar negre.

bromes subtils:

“No tinc tabac, ho sento” i en

“l'elefant es un excel·lent caçador:

Carlitus li diu que no passa res i

el seu menjar preferit és l'hipopòtam”.

s'asseu al terra de linòleum amb la mirada fixa. I se sent

En Carlitus es va morir

l'eco de la seva respiració

amb la tuberculosi del 2020

però el seu pit ja no es mou.

però el van arreglar. Li van dir que

VI

l'operació havia estat un

Passen els mesos

èxit,

i un dia ell/ella

que ara era un 87'5% humà.

arriba al final del mapa.

I s'ho va creure.

Però com tothom sap, els marges d'un paper no han de significar

Ella/ell es troba en Carlitus

forçosament

uns anys després,

la fi del trajecte.

a l'estació de servei a l'autopista. “Com va, Carlitus? Com et trobes?”

Ans el contrari: arriba un moment on el límit esdevé llindar.

i ell respon amb veu rogallosa de càncer i wolframi. És la mateixa persona,

Els bojos revolucionaris el confonen amb

però ja no té ganes de

Newton i amb

fer-ne alguna de grossa;

Euclides Megaren,

aquelles atzagaiades

però ell no és físic ni matemàtic

que ens feien esclafir a riure.

ni metge/violinista.

“Com estàs?” repeteix i en Carlitus li demana

“Ajudi'ns, mestre”


bramen els revolucionaris

cadàvers,

“ajudi'ns a trobar el camí”.

troncs,

I ella/ell s'enfila a una roca

palmeres senceres,

i els diu que els ajudarà

cases,

però que ella no és l'home que cerquen.

blocs de pisos, l'edifici de les Nacions Unides;

“Guia'ns i et seguirem” crida la massa

un mort dins una banyera els saluda

i ella ho deixa tot i

amb la mirada perduda

camina

i és engolit pel Maelstrom.

camina

L'onada arrossega tota la civilització.

sense mirar enrere.

Arrenca la crosta del planeta.

Per primera vegada en la seva vida

I no hi ha escapatòria, perquè han fet els càlculs malament. Pensaven que dalt d'aquella muntanya

se sent acompanyada.

de tres mil metres Un dia arriben allà

en farien prou. Però no són físics ni matemàtics.

on fa milers d'anys

Només són una corrua de desgraciats.

Moisès va

El tsunami s'acosta i la seva ombra

separar les aigües. La visió del Tsunami supera tot el que han imaginat:

sinistra els aclapara. S'agafen de la mà i es miren.

una onada de sis quilòmetres d'alçada arrossega runa,

Per sobre de les seves misèries

residus clínics,

s'alça una esfera ressonant

taules i cadires,

que aixopluga les més altes expectatives,

gossos morts,

un punt extraordinari

pianos de cua,

en el que hi conflueixen


present,

Algú, quelcom,

passat

—el seu Déu, algun Déu—

i futur

els ho estava mostrant per a major glòria

sense més mèrit que

de la futura humanitat.

el de mantenir-se per sobre de la matèria.

Si és que alguna vegada arribarà a existir tal cosa.


PREMI

Narrativa curta de gènere fantàstic Ciutat de Figueres Amb el pseudònim de Magrunyo, Marc Juera ha guanyat aquest any la primera edició del Premi de Narrativa Curta de Gènere Fantàstic Ciutat de Figueres, organitzat per l'Associació de Veïns del Rally Sud i amb el patrocini de l'Ajuntament, amb el relat que publiquem aquí: "Terres mortes".

MARC JUERA

L'associació de veïns del Rally Sud, seguint la seva política dels dos últims anys, que consisteix a diversificar les seves activitats, a més de donar suport a les ja tradicionals de la ciutat, està innovant i creant-ne de noves, sempre que aquestes estiguin associades a un benefici social o cultural. L'objectiu final d’aquesta iniciativa i d'altres presentades és mitigar l’escletxa generacional que s'està produint en la majoria de les associacions de veïns de la ciutat. Els joves, sobretot els adolescents, no veuen les associacions com a lloc de trobada per a les seves activitats. Un seriós problema que pot fer

© Jacint Casademont

que en el futur el teixit social que formen les associacions de veïns acabi desapareixent. Per això intenten promocionar totes aquelles activitats que fomenten la interacció entre diferents generacions. I que puguin d’alguna manera donar a conèixer els valors de l'associacionisme veïnal. En aquesta ocasió es tractava d'un concurs literari acotat a la temàtica de la ciència-ficció, la fantasia i el terror. El premi, dotat amb 300 euros per al guanyador, comptava amb el suport de l’Ajuntament de Figueres.

Sant Feliu de Guíxols, 1974. Es va formar com a guionista cinematogràfic a la Fundació Taller de Guionistes de Barcelona. Va treballar en el guió de la webserie "Crisi BCN K36". La seva primera novel·la, de fantasia èpica, va ser Trazos de luz, (2016), juntament amb David Sandó, a la qual va seguir Trazos de sangre (2017).

El jurat que ha fallat el premi, ha estat format en aquesta primera ocasió per Sebastià Roig, M. Mercè Cuartiella, Jordi Casals, Ester Marcos i Daniel Genís. + info: http://www.veinsrallysud.com/

© CiFiCAT.cat


Terres mortes** Marc Juera

L

a Bruna es va despertar sobresaltada. Havia estat somiant amb la seva mare. Últimament, li passava molt sovint.

—Merda! Et trobo a faltar —va xiuxiuejar fregant-se els ulls lleganyosos i un xic humits, notant com aquell buit dins seu continuava fent-li mal tot i els anys passats des de la mort de la mare. La noia va deixar anar un badall i es va fregar els músculs dels braços encarcarats. —Llum! —va ordenar. I una placa luminescent de color blavós es va encendre damunt seu. Es trobava en un petit habitacle de porcellana, amb el terra encoixinat, tot just un xic més gran que el seu propi cos. El sostre estava ple de cablejat i maquinària i omplia cada centímetre d’espai possible. —Digue’m l’hora, Gamera. —Són les sis hores cinc minuts, cap —va deixar anar una impersonal veu metàl·lica a través d’un altaveu que hi havia a la paret, just damunt seu. —No fumis! —va remugar la noia—. M’he quedat adormida. Per què no m’has despertat? —Les seves constants vitals son irregulars. Necessita descansar —va respondre la veu.

—Ja descansaré quan estiguem al vuitanta per cent. —Això ho veig bastant improbable. —Ja! Sempre tan positiu —li va recriminar ella—. A quant estem ara? —A un vint per cent de capacitat, cap. La Bruna va esbufegar enutjada i es va moure pel petit espai, arrossegant-se per sortir-ne. El tub comunicava amb un habitacle no gaire més gran i encara més atapeït de maquinària. La noia es va asseure, l’espai tenia el sostre tant baix que no li permetia posar-se dempeus. Va obrir un compartiment, en va extreure una barreta allargada d’uns deu centímetres embolicada en paper esterilitzat i després de llevar-ne l’embolcall, hi va fer una mossegada. —Ecs, xampinyons! —va remugar mentre mastegava amb fàstic la dura barreta—. És que només en queden de xampinyons? —va preguntar, tot i que ja sabia la resposta. —S’han esgotat ja tots els altres tipus de barretes de racionament, cap. Només en queden de les que no li agraden. Si les hagués repartit millor... —Mira que bé —el va interrompre ella engolint l’últim tros de barreta.


La Bruna va extreure de la paret un tub metàl·lic i el va connectar a una ranura del seu exovestit just a sobre el melic. Al moment, es va sentir una fressa de succió quan la maquinària va extreure del vestit tots els seus fluids corporals per processarlos. L’exovestit estava fet d’una tela impermeable que la tapava des del coll fins a la punta dels peus i que servia tant per protegir-la de la radiació de l’exterior com per ajudar-la a minimitzar la pèrdua de líquids i, a més, l’ajudava a mantenir una temperatura corporal constant. Un cop extrets tots els residus, la maquinària es va activar un altre cop i la noia va notar com una sensació de frescor s’estenia per cada centímetre del seu cos mentre un circuit d’aigua reciclada recorria l’interior del vestit. Per acabar el procés de rentat, la Bruna va extreure d’un altre compartiment una tovalloleta humida que es va passar per la cara y pels cabells, que duia ben curts. En acabar, va desar la tovalloleta un altre cop al compartiment i va desconnectar el tub de l’exovestit. Era conscient que, a un vint per cent de capacitat, gastar energia, per poca que fos, en la neteja corporal, era un luxe que segurament no es podia permetre, però hi havia coses que eren realment imprescindibles per a ella. I sentir-se neta n’era una de les principals. A més, després de la dutxa diària, sempre se sentia molt més desperta i activa. —Som-hi. Anem per feina! —es va dir a si mateixa mentre desbloquejava una comporta damunt seu que deixava a la vista un tub que pujava cap a un pis superior. La Bruna es va esmunyir pel tub, que era tan estret que a dures penes podia passar-hi i va arribar a un altre habitacle un xic més gran que el de baix. El nou espai tenia una forma circular. Del sostre, baixava un braç metàl·lic que arribava fins a mig metre de terra i que tenia tot un seguit de ranures al llarg de la seva superfície. En penjava un casc. La noia es va apropar a l’estructura, va posar-se el casc, que va quedar perfectament encaixat amb el coll del seu exovestit, i es va col·locar d’esquena al braç metàl·lic. —Connecta’m, Gamera! —va dir. I l’apèndix de metall va apropar-se a ella i es va connectar amb les

ranures que recorrien el seu vestit, allà on hi tenia la columna vertebral. Durant un moment no va passar res però, de sobte, el braç es va alçar enlaire i la Bruna va quedar sospesa a uns pams de terra, subjectada per l’esquena a l’estructura. —Engegant motors —va dir la veu metàl·lica a través dels altaveus, i un brunzit es va estendre per tota l’estança. Les pantalles es van encendre, els taulells es van il·luminar i els ventiladors van començar a girar, quan l’enorme robot es va posar en funcionament. Al moment, la Bruna va veure com, al voltant seu, hi apareixia una projecció de les ruïnes de l’exterior que envoltaven en Gamera. En realitat, les imatges provenien de la pantalla del seu casc, però la seva percepció feia que fos com si en realitat es trobés físicament en aquell moment enmig de l’inhòspit entorn de fora. A l’exterior, el robot, que fins aleshores es trobava ajupit, es va alçar. Aquella posició reclinada, afegida al fet que tota la seva superfície estava bruta i plena de brossa, l’havia ajudat a passar desapercebut enmig de les ruïnes que l’envoltaven, però en aixecarse es va manifestar en tota la seva grandària. En Gamera era el que antigament, durant la guerra, s’anomenava un cuirassat de suport. Un enorme robot de cinc metres d’alçada per tres d’amplada i tres de fons, de gairebé set tones de pes i que duia agregat, a l’esquena, un ampli dipòsit de càrrega. Durant la guerra, als robots com en Gamera els anomenaven “tortugues de ferro”, per la semblança que tenien amb aquells animals, ara extints, i per la lentitud amb què es desplaçaven, en contraposició amb les altres unitats de lluita, molt més ràpides en la batalla, però al mateix temps extremadament fràgils. La mare de la Bruna, la Rita, era qui pilotava en Gamera durant la guerra, i s’havia fet un nom a base de no deixar mai ningú enrere. D’aquí li venia el títol de l’Àngel Ros, que encara a hores d’ara, després de tants anys, els bunquerians recordaven amb respecte i admiració. La Rita era l’encarregada de subministrar munició, peces de recanvi i atenció mecànica a les altres unitats del seu esquadró; i sempre era l’última en abandonar el camp de batalla perquè feia de paravent


als seus companys més fràgils. En Gamera tenia tot l’exterior ple de bonys i cicatrius que així ho certificaven. Però aquells eren altres temps. Durant la guerra amb els filoxis, els robots de combat com en Gamera eren l’ultima línea de defensa contra les forces invasores i els seus pilots eren tractats com a autèntics herois. Vint anys després, les coses havien canviat moltíssim. Fins i tot hi havia gent, els membres de l’Església de l’Apocalipsi, per exemple, que culpaven les forces de defensa de l’estat en què havia quedat el planeta després de la guerra, com si hagués estat millor per a tots que la humanitat s’hagués rendit d’entrada a les forces extraterrestres dels filoxis. «Colla de gorcs!», pensava la Bruna, si no hagués estat per gent com la mare i els seus companys ara no quedarien humans a la Terra. —Desplega els panells solars —va ordenar la Bruna. Llavors, totes les plaques de l’exterior del compartiment de càrrega que en Gamera duia a l’esquena van girar i van formar un enorme panell solar. —Amb això guanyarem un xic de temps —va murmurar la noia. —Com a màxim, potser un cinc per cent més, cap. Hi ha molta pols en suspensió avui. No ens arriba gaire llum —va dir la veu metal·lica del robot per l’altaveu. —Millor això que res —va respondre ella caminant per l’aire dins de l’habitacle. A l’exterior, en Gamera va imitar els seus moviments i es va posar a marxar, movent-se per entre les ruïnes que l’envoltaven —Activa el pardal, a veure si tenim sort. —Això ens costarà un altre tres per cent extra —es va queixar el robot. —Qui no s’arrisca no pisca —Aquella era una de les frases que la mare sempre deia—. Arribats en aquest punt estem fumuts igualment. —Entesos cap —va respondre la veu. I es va sentir una estrebada quan un petit dron de reconeixement es va desprendre d’en Gamera.

Al moment es va encendre una pantalla en un lateral de la sala. Mostrava les imatges que captava el dron des de dalt. La Bruna va deixar anar un gemec, la cosa no pintava gens bé. Es trobaven enmig de una antiga megalòpoli en ruïnes. En els seus temps, aquella devia haver estat una de les ciutats més grans del continent, però en l’actualitat no era més que un enorme cementiri de pedra, igual que totes les altres urbs del planeta. Com més gran havia estat la ciutat, més s’hi havien acarnissat els filoxis. Ningú sabia ben bé d’on havien vingut. Segons els gorcs de l’Església de l’Apocalipsi eren enviats de Déu per purgar la Terra, però la teoria més acceptada era que es tractava de carronyaires. Havien arribat a l’òrbita terrestre en les seves naus en un èxode massiu des de ves a saber on, després d’haver exhaurit els recursos del seu propi món i disposats a fer seva la Terra. I només una cosa s’interposava en els seus plans de colonització: els humans. Per tant, havien començat una terraformació a la inversa, en un intent de portar les condicions ambientals del seu món natal al nou i, així, de passada, erradicar la vida humana del planeta. Això havia iniciat un procés d’extinció massiva de la humanitat, però els supervivents s’havien aplegat en una espècie de resistència i havien contraatacat. La guerra havia durat deu anys. Deu anys durant els quals les bombes nuclears humanes i les dels filoxis havien devastat la Terra, sumint-la en un hivern nuclear etern. L’atmosfera malsana, mig filoxi i mig terràqüia resultant, afegida a la radiació de les bombes, havia matat gairebé tota la fauna i la flora del planeta. Els pocs humans supervivents malvivien tancats en búnquers sota terra, sense possibilitats de sortir a l’exterior, almenys, durant un munt de generacions, a excepció dels pilots com la Bruna, que es dedicaven a explorar les ruïnes a la caça de recursos i provisions. I aquí es trobava ara ella, als límits del territori explorat, en busca de recursos que li permetessin seguir avançant un xic més. «Endavant, nena, sempre endavant. Només els covards miren enrere», li va xiuxiuejar a l’orella la veu de la mare recitant un dels seus mantres més coneguts. —Quina bajanada —va remugar la Bruna mirant la pantalla del comptador on es reflectia la bateria restant, que tal i com havia alertat el robot, ara havia baixat fins al disset per cent. La mare mai havia


hagut de patir les coses que li passaven a ella. A la Rita, no l’haguessin deixat mai a l’estacada. Massa gent li devia la vida i tenia una pila de favors per cobrar a cada refugi on anava. Per desgracia, tots aquells deutes i amistats s’havien esvaït tot just desprès de la seva mort. I aquí es trobava ara ella, la seva filla, a qui ningú estimava, en mig de territori desconegut, a punt de quedar-se sense energia i morir miserablement. —Potser aquell bordell no era tan mala idea desprès de tot —va deixar anar la noia. Però de seguida es va posar a riure. Abans morta que veure’s rebaixada així. Potser no era com la seva mare, almenys físicament, però tenia el mateix caràcter que ella i ni de broma embrutaria el seu nom rebaixant-se a obrir-se de cames per un plat de vianda. La Bruna era prima i petitona, tenia setze anys però no s’alçava més enllà de un metre cinquanta-cinc. En canvi, la Rita era molt més alta i voluptuosa. I aquí no s’acabaven les diferencies entre mare i filla. L’antiga militar tenia la pell blanca i una fantàstica cabellera rossa, d'on provenia part del seu sobrenom, mentre que la Bruna tenia la pell morena i els cabells negres com la nit; segurament herència del seu pare, un pilot de robots com la Rita, amb qui la mare s’havia creuat desprès de la guerra i amb qui havia compartit una nit de passió després d'una baralla amb una patrulla filoxi. La mare mai no en parlava. Només explicava que, físicament, era molt semblant a la Bruna, que pilotava un robot d’assalt mig atrotinat i que, segurament, a aquelles alçades ja devia ser mort. A diferència d’en Gamera, que tenia uns escuts antiradiació i un blindatge excepcionals, les unitats d’atac no solien durar gaire temps allà fora. No estaven pensades per a durar gaire i eren presa fàcil de les patrulles filoxi, que encara a hores d’ara, malvivien enmig de les deixalles de l’antiga Terra. Feia setmanes que la Bruna no es creuava amb cap filoxi, però no es feia il·lusions, els molt gorcs eren per allà, encongits als amagatalls mes recòndits, esperant que algun pilot com ella hi passés a prop per tirar-se-li a sobre i robar-li tota la tecnologia. La majoria dels invasors havien mort durant la guerra, però encara en quedaven uns quants, i eren extremadament difícils de matar. Tenien la pell dura com una cuirassa i, físicament, s’assemblaven molt més als escarabats que

no pas a les persones. La radiació els afectava, no tant com als humans pels quals era mortal, però prou com perquè cada cop en quedessin menys. Tot i això, corria la brama entre els bunquerians, que molts filoxis es trobaven dins les naus que, a hores d’ara, encara sobrevolaven l’òrbita terrestre. La teoria més estesa entre els supervivents era que les naus s’havien quedat sense energia degut al llarg trajecte fins a la Terra i que, com que no podien marxar, la majoria dels filoxis eren encara dins els enormes vaixells espacials en alguna espècie de capsula de criogenització. Aquella era una de les coses que li prenien el son a la Bruna. Si la primera onada d’invasors ja havia gairebé devastat el planeta, no podia ni imaginar com podria sobreviure la humanitat si encara quedaven més forces invasores a la reserva disposades a baixar algun dia a la Terra. Sortosament, tot això ella no ho veuria perquè el planeta encara trigaria moltes generacions en regenerar la seva atmosfera, si és que arribava a succeir, però llavors ella ja faria un munt d’anys que seria morta. A més, tenia altres preocupacions molt més peremptòries com, per exemple, el fet que feia tres setmanes que havia sortit del búnquer de la Granoia, i que ja gairebé no li quedaven provisions ni energia. Al dipòsit, només hi tenia un parell de filtres, una antena mig atrotinada i un generador vell que ignorava si es podria reparar. No es feia il·lusions, amb tant poca cosa no li’n donarien ni per a recarregar mitja bateria d’en Gamera. I no parlem ja del manteniment, de què anava ben mancat, el pobre, ni dels queviures, encara que fossin les maleïdes barretes de xampinyons. Si ara tornava enrere, ho perdria tot. No seria pas el primer cop que intentessin arrabassar-li el robot i estava segura que, si tornava amb les mans buides, l’hi prendrien de les mans, i no ho pensava permetre. Havia viscut gairebé tota la vida a dins d’aquell robot, i moriria abans de perdre’l. El problema era que es trobava al llindar de les terres explorades, on el nivell de radiació era tan alt que els altres pilots no s’atrevien a apropar-s’hi. Havia esperat trobar-hi tecnologia filoxi, munició o, fins i tot, amb un xic de sort, algun búnquer militar abandonat, però de moment, les imatges que rebia de l’exterior i del dron només mostraven ruïnes, brossa i esquelets.


—Endavant, nena, sempre endavant —va xiuxiuejar serrant les dents, quan de sobte una llum es va encendre en un dels panells laterals de l’estança.

que els pilots com la Bruna poguessin obtenir de l’exterior. Aquell era el motiu que els robots com en Gamera fossin tan cobejats i els pilots tan envejats.

—Acabem de captar una transmissió, cap —va exclamar la veu d’en Gamera pels altaveus, i una finestra nova es va obrir al visor del casc.

En Gonzo va deixar anar un xiulet i va tornar a enfocar la vista al monitor.

—Però què cony...? —va dir la Bruna, mentre una sèrie de símbols estranys es repetien un cop rere un altre a la pantalla.

—Ei, Bruteta! Quant de temps! —va exclamar en Gonzo per la pantalla del visor, amb aquell somriure sardònic que el caracteritzava. —No em fumis! —va contestar la Bruna, arrufant les celles—. Ja saps que no m’agrada que em diguis així.

—No fotis! Què hi fots tant lluny, nena? —va rondinar l’home—. Què t’has tornat boja? Ets al bell mig de les terres mortes! —Ja ho sé. No cal que m’ho recordis. —I la radiació? Com estan els escuts d’en Gamera? —De moment aguanten bé, oncle. Aquest no és el problema. —Les bateries —va dir ell. No era un pregunta. —Les bateries —va assentir la noia.

—Va dona, no t’enfadis —va esclatar a riure l’home—. Tu sempre seràs la meva Bruteta. Jo era allà el dia que vas néixer, i no vas sortir pas neta de la teva mare —va afegir l’home mentre el seu somriure s’estenia encara més per la seva cara, fins al punt que semblava que l’havia de dividir en dos—. On t’has fotut tot aquest temps, nena?

—Merda! Ets massa lluny, massa lluny de tot arreu —va rondinar—. Per què cony t’has endinsat tant a les terres mortes?

—Soc bastant lluny, oncle —en realitat no era el seu oncle, però per a la Bruna en Gonzalvo, o Gonzo com li agradava dir-se a si mateix, era el més semblant que tenia a una família—. Et passo les coordenades.

—Alguna cosa n’he sentit —va respondre en Gonzo amb un somriure sarcàstic—. Alguna cosa relacionada amb el nas trencat de l’alcalde Patxot i l’amenaça de fer esclatar el nucli del robot, oi?

A la pantalla en Gonzo es va girar per mirar un altre monitor i la Bruna va fer una ganyota, l’oncle havia envellit moltíssim des de l’últim cop que l’havia vist en persona. Devia tenir uns cinquanta anys, però ara n’aparentava com a mínim setanta. Les arrugues de la seva cara s’havien multiplicat, cada cop tenia menys cabells i una pústula enorme a la galta. Normalment, els bunquerians com en Gonzo tenien la pell extremadament pàl·lida i plena de taques, i solien patir tot tipus de malalties relacionades amb la pell i els pulmons; a diferència dels filtres contra la radiació d’en Gamera, els dels búnquers no eren tan bons, i tenien una preocupant tendència a espatllar-se tot sovint. Les peces de recanvi no abundaven i la supervivència de les comunitats depenia, en gran mesura, dels materials

—Em volien robar en Gamera, oncle. Només pensaven pagar-me una tercera part del que havíem acordat. I no era suficient per aprovisionar-me per tornar a sortir a l’exterior. Era una trampa per prendreme’l.

—No tenia cap altra sortida. Necessitava trobar alguna cosa bona. No sé si saps què va passar a la Granoia.

—I per això li vas trencar el nas a l’alcalde, Bruteta? —No, va ser per insinuar que deixés de ser pilot i que em guanyaria molt millor la vida obrint-me de potes al seu bordell. Va ser llavors quan li vaig trencar la cara. —I vas amenaçar de fer esclatar en Gamera si no et pagaven el que demanaves, oi?


—Era una situació extrema. El problema és que ara la mala bèstia d’en Patxot m’ha negat l’accés al búnquer de la Granoia, i pel que he sentit, s’ha posat en contacte amb totes les comunitats veïnes i les ha amenaçat amb deixar de comerciar-hi si m’obren les seves portes. —Típic d’ell. En Patxot és un gorc. Mai m’ha caigut bé. —T’adones ara del meu problema? Necessito alguna cosa bona, però bona de veritat. Sinó, només em quedarà despendre’m d’en Gamera. —I com ho portes fins ara? —Fatal, però crec que he trobat una cosa. Te la passo —va dir ella movent els dits davant la pantalla virtual, per enviar-li la senyal estranya a en Gonzo. Ell es va quedar una estona esperant. Eren molt lluny l’un de l’altre i les transmissions de dades anaven lentes. Però, de sobte, la Bruna va veure com la cara de l’home s’encenia i prenia un aire d’esverament. —La puta d’oros! —va esclatar en Gonzo—. Hòstia, hòstia, hòstia, no fumis! —repetia sense deixar de mirar el monitor del costat. —Què és? —va preguntar la noia, esperançada. Si algú podia saber què era aquella senyal era en Gonzo, que durant la guerra havia estat oficial de comunicacions. —No ho saps? Oh, és clar... és de la guerra... d’abans que tu naixessis. És una senyal de socors d'un creuer de combat filoxi. —Un creuer de combat? —Sí. Abans n’hi havia una pila sobrevolant les ciutats nit i dia, però gracies a gent com la teva mare vam foragitar-los del cel. Durant les últimes batalles, quan els vam fotre les nuclears pel cul, els pols electromagnètics els van fregir tots. No en va quedar cap de sencer. Solien esclatar en caure a terra, però pel que sembla, aquest va sobreviure. —Vols dir que potser hi ha una nau espacial filoxi mig sencera per aquí a prop? —va preguntar ella

esperançada. Aquella seria una troballa històrica, perquè tot el que quedava de la tecnologia extraterrestre estava fet miques. —No t’emocionis, Bruteta. No eren naus espacials. Servien per sobrevolar l’atmosfera i eren molt mes petites, potser de la mida de un autobús. Però sí, pot ser que hi hagi una nau per aquí a prop. —Segurament tindrà armes, i cèl·lules d’energia —va dir ella—. Podré carregar les bateries d’en Gamera. —Ho dubto: tot i que en Gamera va ser creat utilitzant la tecnologia que els vam robar als filoxis, les seves bateries les vam fabricar nosaltres, no seran compatibles. —Merda! —va remugar la Bruna recordant les lliçons de la mare explicant com havia ajudat a crear els enormes robots que havien esdevingut l’ultima línea de defensa de la humanitat. Els primers models estaven basats en les màquines d’assalt filoxis, que no feien servir pilots. En realitat, els humans van descobrir que els extraterrestres tenien una tecnologia que permetia introduir la consciencia d’un ésser viu dins la màquina per controlar-la. De fet, en els primers models de robots van intentar replicar aquell sistema, però no se’n van sortir i van acabar introduint els pilots físicament dins les màquines, a més d'introduir molts de canvis en els sistemes, incloses les bateries nuclears que utilitzava en Gamera. —Tot i això, si trobes cèl·lules d’energia filoxi i ens les portes, les podrem modificar per instal·lar-les als búnquers. —Vols dir que si us les porto em deixaran entrar? —Nena, una sola d’aquestes cèl·lules segurament serviria per abastir d’energia durant anys un dels nostres búnquers. Si ens en portes, fins i tot el gorc d’en Patxot et lleparà el cul.

La Bruna va caminar per l’aire, suspesa pel braç metàl·lic. Les imatges de l’exterior que projectava el casc al seu voltant es van moure al mateix temps que


el robot ho feia a l’exterior. En Gamera va pujar pesadament per la paret inclinada d’un edifici que estava derruït i, en arribar al cim, es va aturar. Davant d’ells, s’obria un cràter enorme, just al bell mig de l’edifici. —Merda! —va remugar la Bruna—. Ho has vist, oncle? —Sí, nena —va respondre l’home per una pantalla lateral—. Segons els antics plànols que estic consultant, aquí, antigament, hi havia un enorme centre comercial. Amb fins a quatre plantes subterrànies. —No fotis! I segur que la merda de nau es allà baix, no? —Em temo que sí, Bruteta. —En Gamera no podrà baixar —va dir ella acostant-se al límit del precipici que s’obria al seu davant. El fons era fosc, ple de runa i semblava inundat d’aigua estancada. I, a sobre, no es veia per enlloc la maleïda nau. Només una cosa era clara: en Gamera no sobreviuria a una caiguda així i no es veia cap camí per baixar fins allà a baix, si més no per a un robot tan voluminós com ell. La Bruna va tocar una de les pantalla virtuals que tenia davant seu i se’n va obrir una de nova amb les imatges que transmetia el dron. —Gamera, envia el pardal allà baix. Vull saber exactament què hi ha al fons. —Fet, cap —va respondre el robot. I, al moment, es va veure per la pantalla com el dron començava a baixar. —Hauries de tornar, nena —va dir l’oncle, deixant anar un sospir—. Estic segur que si presentes les dades que tens al consell d’alcaldes, es posaran d’acord i et muntaran una expedició amb tota l’ajuda que et calgui per... —A aquella colla de gorcs? —el va interrompre ella, enutjada—. Saps perfectament el que passarà si els dono el que he descobert. M’ho prendran de les mans i els ho passaran als pilots que tenen en nòmina. No. Aquesta troballa es meva.

En Gonzo es va quedar callat uns moments, pensatiu. Finalment va deixar anar un sospir i va fer que no amb el cap. —Bruteta, no podràs baixar-hi. Has de ser raonable. Segur que podràs arribar a un acord amb ells. No tots són tan malparits com en Patxot. De sobte es va sentir una petita explosió i la pantalla amb les imatges del dron es va apagar. —Merda! Què ha passat, Gamera? —Han abatut el pardal, cap. Detecto moviment. —On? —Múltiples punts. La Bruna es va girar cap a les ruïnes de la seva esquena i a les imatges del casc hi van aparèixer una dotzena de punts vermells. —Maleïts! —Què passa, nena? —va preguntar en Gonzo. —Tenim companyia, oncle —va respondre ella—. Ara no puc estar per tu. Amb un gest brusc de la mà va silenciar la pantalla de l’home. Necessitava concentrar-se. Una ullada al seu voltant li va servir per adonarse de com de precària era la seva posició, defensivament parlant. Era massa a prop del cràter i al seu voltant no hi havia cobertures on parapetar-se. L’única cosa bona era que pel forat, a la seva esquena, no en podien venir. Una ràfega de projectils va impactar sobre en Gamera. —Múltiples impactes! —va exclamar el robot. —No hi ha problema. Són de calibre baix. S’hauran d’apropar molt més si ens volen fer mal amb això —va respondre ella. I va observar com els puntets vermells es movien al seu voltant en una clara estratègia d’atac envoltant—. Retreu els panells solars —va ordenar.


© Anna Sanjuan

Amb allò perdrien la poca energia extra que haguessin pogut obtenir del sol, però no podia arriscarse que els filoxis els fessin malbé. No tenia pressupost per reparar-los, al menys de moment.

de l’exterior, provinents de les càmeres d’en Gamera. La noia va posar els dits sobre les pantalles virtuals i les va enfocar cap on marcaven els punts vermells que es trobaven els assaltants filoxis.

No era el primer cop que queia en una emboscada filoxi i normalment feien servir sempre la mateixa estratègia: envoltar la presa des de diverses direccions per desorientar el pilot, mentre uns quants flanquejaven l’enemic per apropar-s’hi i rematar-lo amb armament pesat. La Bruna va teclejar instruccions al panell que tenia al davant i es van obrir múltiples pantalles al seu voltant, on es veien diferents imatges

Un a un, va anar localitzant i fixant els enemics. Eren dotze filoxis, vestits amb les seves armadures corporals típiques de color negre. Es movien ajupits i algun d’ells, fins i tot, corria a quatre potes. Realment semblaven escarabats. Estaven bruts i les seves armadures havien viscut dies millors, per no parlar del seu armament, que semblava molt antic.


—Maleïts carronyaires —va remugar la Bruna, veient com s’anaven refugiant entre les runes mentre avançaven cap a ella. De tant en tant, algun d’ells s’atrevia a treure el cap per disparar. Dos projectils més van impactar sobre en Gamera. Una nova finestra es va obrir en un costat, mostrant una representació a escala del robot, marcant les zones d’impacte. Estaven focalitzant els dispars contra el pit, segurament intentant travessar la cuirassa per matar al pilot. La Bruna va esclafir a riure: que continuessin intentant-ho...! Aquella era la part més protegida d’en Gamera, exceptuant-ne l’esquena, on duia el dipòsit. La noia va seguir els seus moviments per les càmeres. No li va costar gaire esbrinar quins eren els esquers i quins els que portaven l’armament pesat. Tres d’ells, els que s’apropaven furtivament per la seva dreta, s’arrossegaven per terra amb un canó de mà enorme, emparats en el foc de cobertura dels seus companys, que no deixaven de disparar contra el robot. —Cap! —va alertar en Gamera. —Ja ho veig. Una arma d’aquelles dimensions devia disparar projectils de gran calibre. Segurament el blindatge del robot podria aguantar un parell d’impactes, però si tenien sort i aconseguien encertar diverses vegades sobre el mateix punt podrien fer-li molt, però molt, de mal. La Bruna no va poder evitar que un somriure cruel aparegués al seu rostre quan va activar els canons que en Gamera portava incorporats als braços. Els filoxis es movien ràpidament, mentre s’apropaven a ella, però allò no representava un problema. —Has analitzat la seva pauta de moviments? —Afirmatiu —va respondre el robot. —Doncs som-hi —va exclamar la noia. I va començar a obrir foc contra els extraterrestres. Un filoxi va esclatar a l’aire mentre saltava per sobre d’un muret quan un projectil va impactar-hi i el va

fer miques. Només en va quedar una taca verda a terra. A un altre, li va volar el cap quan s’aixecava per mirar per una finestra. Dos més es van amagar a corre-cuita darrera d’una casa en ruïnes, fugint dels trets de la Bruna. Per a desgracia seva, els projectils van travessar les parets de l’antic habitatge com si fossin de paper. L’impacte va ser tan fort que els extraterrestres es van convertir en polpa verda adossada a les pedres. La Bruna reia descontrolada, mentre els assaltants queien sota el foc d’en Gamera un rere l’altre. —Cap, ens estem quedant sense projectils! — va alertar el robot. —Merda! —va dir ella fent un cop d’ull a la tauleta de l’inventari. El canó dret estava sota mínims. Quasi no hi quedaven projectils. I l’esquerre no estava pas gaire millor—. Activa la metralladora! —va ordenar—. Ja són prou a prop. A l’espatlla dreta del robot hi va aparèixer una metralladora de múltiples canons i va començar a disparar. Dos filoxis més, que s’amagaven al darrera d’un cotxe antic, van volar pels aires, quan les bales van perforar la xapa del vehicle i, al mateix temps, les seves cuirasses. De reüll, la noia anava mirant cap a la pantalla que enfocava cap als filoxis del canó, que cada cop eren més a prop, tot i que massa lluny encara per abatre’ls. De sobte, van desaparèixer de la imatge. —Hòstia! —va exclamar, nerviosa. Estava desplaçant la càmera per trobar-los de nou quan per la seva esquerra va veure córrer cap a ella a un dels filoxis amb un objecte a la mà. —Possible explosiu! —va alertar en Gamera. La Bruna es va girar cap allà i va disparar. Però el maleït corria en ziga-zaga i les bales sempre arribaven una mil·lèsima de segon tard.


—Maleït gorc! —va xisclar ella, impotent. I en aquell moment un impacte fortíssim va fer trontollar en Gamera i un parell dels seus monitors es van apagar. —Impacte directe! —No me fotis! —va remugar la noia—. Era una distracció —va afegir, veient com el corredor tirava l’objecte que portava a terra i fugia per amagar-se. —Danys? —va reclamar, furiosa, mirant com boja les pantalles que li quedaven. S’havia deixat distreure i els filoxis furtius els havien disparat amb el canó. I ara, a sobre, no sabia on eren. —Han obert una fissura al blindatge del pit i tenim una petita fuga d’atmosfera. Hem perdut els sensors de la zona quatre i un servomotor del braç dret està danyat, però encara operatiu. No aguantarem un altre impacte directe com aquest. La noia va fer un cop d’ull al seu voltant i va veure que, a prop seu, hi havia una llosa enorme de formigó. S’hi va apropar, va fer ajupir en Gamera i va clavar els dits metàl·lics sota el bloc. Fent servir la força descomunal del robot, va aixecar la llosa per un extrem fins que la va deixar gairebé en posició vertical, encarada cap a on creia que hi havia els furtius. Després va empènyer l’espatlla del robot contra la pedra per mantenir-la dreta i va preparar el canó. Per l’altre costat, no deixaven d’arribar projectils de baix calibre, però ella els va ignorar. No es deixaria pas enganyar un altre cop. De sobte, va veure una fogonada des de la finestra del segon pis d’un edifici proper i un projectil va impactar contra la llosa i la va partir per la meitat. Un munt de runa i pols va caure sobre el robot i el va desequilibrar. La Bruna va mantenir la calma, va alçar el canó cap on havia vist la fogonada i va disparar una ràfega de projectils. Quan la pols es va assentar i les càmeres van tornar a enfocar, la segona planta de l’edifici havia desaparegut completament, juntament amb tot el que podia quedar dels filoxis.

—A la merda, colla de gorcs! —va xisclar la noia. Per les pantalles va veure com els assaltants supervivents arrencaven a córrer, retirant-se del camp de batalla. La Bruna va esclatar a riure. Però, de seguida, la riallada va esdevenir un plor descontrolat, quan la tensió del moment va poder amb ella i les llàgrimes van envair els seus ulls. —Va per tu, mare —va aconseguir pronunciar enmig dels sanglots.

—Com estàs, nena? —va preguntar en Gonzo. —Encara aguantem, oncle —va dir ella fregantse els ulls—. Tenim una petita fuga però en Gamera ja ha posat el microbots de manteniment a reparar-la. —I la radiació? —Mentre porti el casc i l’exovestit no hi haurà problema. Almenys de moment —va explicar. —Has de tornar —va dir l’home, solemne—. No hi ha cap més opció. —Ni parlar-ne! —La Bruna va desconnectar la subjecció que la mantenia enllaçada amb el robot per l’esquena i va saltar a terra—. Ja he arribat fins aquí. Ara no penso anar-me’n amb les mans buides! —Merda, nena! Sigues raonable. No et queda energia, has gastat gairebé tota la munició, i a més, en Gamera no pot baixar fins allà a baix. —Ja ho sé —va respondre ella, obrint un compartiment i traient-ne un petit fusell—. Per això baixaré jo. —Que t’has tornat boja?! —va exclamar en Gonzo—. No pots sortir allà a fora! La Bruna va caminar fins a una comporta de l’habitacle i en va accionar els comandaments. —No saps què hi ha allà a baix! —va continuar l’home.


—Gamera, hi ha cap senyal de vida al fons del

—Estàs segur que no hi ha signes vitals allà a baix? —va preguntar posant-se d’esquena al cràter.

—Els sensors no detecten vida allà a baix, cap —va respondre el robot—. I a les immediacions tampoc.

—Completament, cap —va respondre en Gamera per l’altaveu del casc.

cràter?

La comporta es va començar a obrir i un munt de pols va entrar dins del compartiment. —Ho veus, oncle? Haig d’aprofitar ara que s’acaben de retirar. Si espero que es rearmin i tornin, ja serà massa tard.

—I per què recoi els filoxis no han baixat fins allà a baix si hi ha una de les seves naus perdudes? — va preguntar en veu alta, tot i que no esperava resposta—. Encarrega’t de tot mentre no hi sóc. I si aquells malparits tornen, fes-los miques —va ordenar al robot mentre es creuava la corretja del fusell al pit. I sense esperar res més va saltar dins el forat.

—Bruna, si us plau, fes-me cas —va implorar l’oncle. La noia va notar com se li encongia el cor, aquell home l’estimava de debò. —Si no aconsegueixo alguna cosa bona, em prendran en Gamera, oncle. Prefereixo morir abans que això passi —li va dir ella molt seriosa—. Desitja’m sort —va afegir dedicant-li un últim somriure. I va tallar la comunicació abans de sortir. L’exterior era tal i com li havien mostrat les càmeres, inhòspit, desolat i mort. La Bruna va saltar a terra i va estirar les cames. Feia setmanes que no sortia d’en Gamera i els músculs se li ressentien, però era agradable poder caminar alçada. Gracies als implants que duia inserits a la carn, que proporcionaven petites descarregues als músculs, aquests no se li atrofiaven. Tenia una musculatura més pròpia d’un atleta, que no pas d’una persona tancada gairebé durant tota la vida dins d’un espai reduït. La noia va fer un cop d’ull al voltant. De moment, tot semblava tranquil. Va fer una ullada a l'indicador de l’exovestit. Amb aquells nivells de radiació era impossible calcular quant de temps aguantaria la tela abans de començar a deteriorar-se. I si això passava, ja es podia donar per morta, però de moment semblava que aguantava bé. Va apropar-se a la cama del robot, va obrir un compartiment i en va extreure un arnès metàl·lic amb una corda lligada a un torn. Es va passar l’arnès per la cintura i, un cop va haver comprovat que la tanca estigués ben fixada i que la corda llisqués bé, va dirigir-se directament cap a la vora del forat.

La Bruna va anar baixant a poc a poc, fent ràpel per la paret del cràter. En Gamera deixava anar la corda lentament i ella es desplaçava cap a baix fent petits salts, en diagonal, per esquivar els sortints afilats i les roques que semblessin a punt de caure. Havia baixat ja uns trenta metres quan va sentir el primer impacte. —Cap, han tornat! —li va dir en Gamera per ràdio. —Merda, merda, merda! Necessito que te n’encarreguis! —va demanar al robot—. Activa el protocol tortuga! —va afegir començant a baixar a tota velocitat. Tot just era a meitat de camí. —Fet. Protocol activat. Es va sentir un soroll estrepitós a dalt. En Gamera acabava de desacoblar l’enorme dipòsit que carregava a l’esquena i l’estava fent servir d’escut. —Tu pots, amic meu! —va recitar la noia com un mantra. En Gamera va obrir foc amb els canons i la metralladora, i un munt de trets ensordidors van començar a retronar per la paret del cràter. Unes quantes pedres es van desprendre i van caure al fons. Una d’elles va estar a punt d’impactar sobre la noia, que la va poder esquivar per molt poc.


De sobte, es va sentir una explosió diferent i el robot va deixar anar un crit esfereïdor que li va glaçar la sang a la Bruna. —Impacte! —va cridar. Un altra explosió. —Impacte! —va repetir el robot. I una estrebada fortíssima a la corda va fer que la noia perdés l’equilibri. —No! —va cridar la Bruna—. Retreu la corda! Ara pujo! En aquell moment, la corda va perdre tensió i es va deixar anar. —Impacte, impacte! —repetia el robot sense parar, amb una veu cada cop més agònica, mentre la Bruna queia d’esquena cap al fons. «És la fi», va pensar. I en aquell moment va caure, al bell mig de una enorme bassa d’aigua negra. La Bruna no veia res i, durant uns segons, es va deixar endur pel pànic. Estava segura que no aconseguiria sortir mai d’aquella foscor. Però finalment va poder treure el cap fora de l’aigua i va nedar amb penes i treballs fins que va poder arribar a la riba d’aquell petit estany. Per sort, el vestit flotava, si no s’hauria enfonsat sense remei. Tot el cos li feia mal, sobretot el costat dret. Estava segura que s’havia trencat un parell de costelles amb la caiguda. I havia perdut el fusell. Amb un últim esforç, va aconseguir sortir de l’aigua i es va estirar per recuperar l’alè. Les explosions eren cada cop més espaiades i la veu del robot ja gairebé no se sentia. A aquelles alçades ja es devia haver quedat sense munició. Era la fi. —Ho sento, ho sento, ho sento —va repetir mentre els ulls se li negaven de llàgrimes. I llavors va notar moviment al seu costat. La Bruna va alçar la mirada cap amunt.

Damunt seu s’hi alçava un robot enorme, molt més gran que en Gamera. Si el seu robot era semblant a una tortuga, aquell, en canvi, s’assemblava més a una aranya. Tenia quatre potes, un tors desmesurat i tres braços, un a cada banda del pit i un altre de més llarg a l’esquena, que acabava en un canó amb el que apuntava directament cap a la noia. El disseny era desconegut per la Bruna, però el color negre de la xapa i les marques filoxis de la seva cuirassa eren inconfusibles. —Què coi...? El robot va bramar una sèrie de frases en un idioma incomprensible. La Bruna el va mirar fixament i després els ulls se li’n van anar cap als costats. Tot el seu voltant era ple de cossos destrossats, cossos de filoxis. El robot seguia cridant en aquell idioma estrany, però ella el va ignorar i es va posar a riure. Ara ja sabia per què els extraterrestres no baixaven fins allà a baix. —Acaba ja! —va dir finalment, quan va deixar de riure—. Estic molt cansada. En aquell moment li va arribar un últim missatge d’en Gamera. La seva veu s’havia anat apagant fins a fer-se gairebé inaudible, però aquelles últimes frases es van sentir perfectament. —Activant el protocol mare Rita. Cuida’t, nena —va dir la veu gravada de la seva mare pels altaveus del casc. I en Gamera va fer esclatar les seves bateries nuclears.

Quan la pols es va assentar i van deixar de caure roques i runa al fons del cràter, la Bruna es va aixecar. S’havia refugiat a sota de l’enorme robot i allò l’havia protegit de l’esllavissada que els havia caigut a sobre. Va dirigir una última mirada cap a munt, allà on s’havia immolat el seu robot per protegir-la i li va dedicar una silenciosa pregària. L’explosió no havia estat tan forta com ho podria haver estat. En Gamera havia contingut l’esclat per protegir-la. Aquell munt de ferralla era tot el


que li quedava de la mare i ara ho havia perdut, però seguia viva, gràcies a ella. Fins i tot desprès de morta, encara continuava protegint-la. —I mentre hi ha vida hi ha esperança —va recitar, de memòria, una altra de les frases fetes que ella li repetia constantment quan era petita. Llavors es va girar cap al robot estrany, que havia quedat paralitzat. La pols electromagnètica resultant de l’explosió havia fos els circuits de la màquina, si més no, temporalment, perquè ja podia sentir com s’estava reparant per dins.

—Som-hi! —va dir la Bruna—. Tenim feina per fer —I es va posar a desmuntar la cuirassa del robot per poder-hi entrar.

** Aquest relat va guanyar la primera edició del Premi de Narrativa Curta de Gènere Fantàstic Ciutat de Figueres, concedit per l'Associació de veïns Rally Sud i l'Ajuntament de Figueres, l'any 2017.


RESSENYA

Herba negra, de Salvador Macip i Ricard Ruiz L’any passat, quantitativament parlant, no va ser un gran any per al gènere fantàstic en llengua catalana. Si el 2015 havien aparegut un bon grapat de novel·les de gènere, 2016, en canvi, en va veure aparèixer unes quantes menys. Una de les més interessants (ha guanyat fa poc el nostre Premi Imperdible a la millor novel·la en llengua catalana publicada el 2016), a més, es va fer esperar fins a les acaballes. Només tres mesos després d’haver-se endut el Premi Ramon Muntaner a la millor novel·la juvenil, el 23 de novembre va sortir al mercat aquesta Herba negra, la primera col·laboració entre dos autors avesats a escriure per als lectors més joves, Ricard Ruiz Garzón i Salvador Macip.

El propi nom de la protagonista (que trobem només començar el llibre), Eva, i la temàtica apocalíptica del mateix, faran pensar als lectors veterans irresolublement en l’Alba protagonista del Mecanoscrit del segon origen (1974), l’epopeia pedroliana que va seduir generacions i generacions de Salvador Macip (Blanes, 1970) és doctor en medicina, lectors d’aquest país d’ençà la seva investigador i escriptor. Dirigeix un grup de recerca sobre el càncer i l'envelliment a la Universitat de estrena els anys ’70. No només. El Leicester, on també és professor del departament de fet que la novel·la arranqui en Biologia Molecular i Cel·lular. Ha publicat diverses novel·les i llibres de divulgació científica i ha guanyat, una institució mental (un entre d'altres, el Premi Europeu de divulgació hospital), associat al fet que científica, el Premi Joaquim Ruyra i el Premi Carlemany. l’apocalipsi vingui donat per una planta, aquesta herba negra del Ricard Ruiz Garzón (Barcelona, 1973) és escriptor, columnista i professor a l'Escola d'Escriptura Ateneu títol, remet a un altre clàssic del Barcelonès i al Màster d'Edició de la UPF. Ha treballat gènere, en aquest cas estranger: El com a periodista i crític literari en diversos mitjans (TV3, BTV, El País, El Periódico, Qué Leer, RAC1, dia dels trífids (1962), de John Catalunya Ràdio...). Ha publicat mitja dotzena de Wyndham. A casa nostra la llibres, entre els quals Esquizo, Las voces del laberinto (Premio Miradas) i la sèrie juvenil Guardians de temàtica ja havia estat revisionada Somnis. en un altre llibre, avui ja en vies Tot sovint hem expressat la nostra d’esdevenir també un clàssic contrarietat pel tema de les etiquetes des d’aquest espai, (modern), L’any de la plaga (2010) de Marc Pastor, el així que no hi tornarem ara. No obstant això, cal advertir qual, val a dir, també apareix homenatjat en de la perillositat d’encasellar la literatura per tipus, aquesta Herba negra. excloent-ne d’altres. La literatura, en termes absoluts, és bona o dolenta. I punt. En el cas d’Herba negra, podem Més enllà de les múltiples picades d’ullet, referències i afirmar que es tracta d’una novel·la molt ben escrita, préstecs, Herba negra, però, és una obra força original. entretinguda en el desenvolupament, actual en el La novel·la ens parla de com una planta en aparença plantejament i que es llegeix en un obrir i tancar inofensiva (la fada verda), de la nit al dia comença a d’ulls. Vaja, una bona novel·la, doncs. L’etiqueta, si de proliferar descontroladament per tot arreu. Ningú en fa cas, respon al fet que la novel·la en alguns aspectes cas, al principi. Fins que poc a poc es descobreix el que hi repeteix clixés coneguts pel lector adult, però que ha darrere. Si en el plantejament assistim de manera sens dubte el neòfit poc avesat al gènere llegirà controlada a l’exposició dels misteris entorn de àvidament, potser per primer cop: el tema de la l’herba negra, en el nus de la novel·la els autors diferència, el viatge de descoberta, les relacions despleguen a pler tots els temes que volen tocar, i sentimentals, la identitat sexual, la crítica social… Però que són una bona colla. Des del bonisme amb què la cal dir que el lector adult també es trobarà recompensat societat moderna aborda tot allò relacionat amb els cultius amb innombrables referències a clàssics del gènere ecològics fins a la manipulació genètica i, de retruc, els transgènics (el cultiu de la fada verda s’assembla fantàstic. MACIP GARZON


sospitosament als cultius intensius de soja que es duen practicant des de fa anys en la realitat). Des del punt de vista de l’estructura, la novel·la alterna els capítols en què l’acció es focalitza en el personatge de l’Eva amb els què es focalitza en el personatge del Salva. Al principi aquesta manera de fer té més sentit, ja que realment el lector va descobrint paulatinament les coses a través del que saben els dos personatges, que és diferent. Però a partir d’un cert moment aquesta estructura perd sentit, ja que tant l’Eva com en Salva són allà mateix, fent el mateix i saben el mateix. En qualsevol cas, però, s’agraeix l’esforç per servir l’argument amb un punt més d’originalitat, que abasti també el continent, donat que el contingut és, en les seves línies mestres, força tronat. Per altra part, les referències al Walden de Thoreau resulten una conya ecocrítica realment deliciosa. Per bé que és precisament un missatge ecologista el que hi ha en el fons de la novel·la. Ecofuturista, podríem dir. No és un gènere nou, a casa nostra. Des del relat disbauxat de Pere Verdaguer “La vedella de míster Bigmoney” (1967) fins als recents relats publicats per Males Herbes (ni més ni menys), l’ecofuturisme ha estat material literari dels nostres autors de ficció. En la línia, doncs, de l’ecofuturisme apocalíptic, Macip-Garzón semblen apostar aquí per un futur sostenible, on hi tinguin cabuda els homes i la resta d’organismes vius del planeta. Potser en el fons la resposta estigui en una mena de retorn al passat, a una societat preindustrial, com semblava apuntar Thoreau. Un retorn al jardí de l’Edèn, en definitiva.

En qualsevol cas, la resolució del llibre corre més pel terreny de l’acció que pel de l’especulació. El clímax té lloc en un complex científic amagat en el Pirineu lleidatà (per bé que la novel·la és tot un itinerari per la geografia gironina, des de la capital fins a Santa Pau, passant per Sant Hilari, Olot…) que recordarà potser un pèl massa el centre d’internament d’estudiants rebecs de la novel·la Ullals (2011), del propi Salvador Macip i de Sebastià Roig. Pel que fa altancament de tots els fronts oberts, exigeix una llargada i unes giragonses argumentals que a més d’un lector li poden semblar que demoren la resolució més del desitjat, amb massa sacrificis heroics. I és que deixant de banda la contenció mostrada en la resta de la novel·la, els autors han apostat per un final farcit de pirotècnia i espectacularitat. Efectiu i efectista. Potser massa i tot. Sigui com sigui, però, en conjunt la novel·la aconsegueix el que es proposa: jugar amb tòpics del gènere per bastir una obra força original i actual, amb dosis mesurades d’acció i reflexió, que sens dubte agradarà els lectors de totes les edats. Especialment els més joves, és cert, pel que dèiem abans d’ésser el primer cop que potser aborden certes situacions i que, per tant, els faran l’efecte d’ésser encara més originals. En qualsevol cas, però, la cirereta final (una nova picada d’ullet al Mecanoscrit, tal vegada?), agradarà tothom i ens convidarà amb encert a estar atents a una continuació de les aventures entorn la fada verda. Ja se sap: mala herba no mor mai… © Daniel Genís 24/03/2017


RESSENYA

Narcís Monturiol i les pedres de l'infern, de Sebastià Roig i Toni Benages Aprofitant que avui es presenta en societat Narcís En aquest aspecte, aquesta voluntat de claredat de Monturiol i les pedres de l’Infern, m’ha semblat que era l’argument casa perfectament amb el dibuix de una bona excusa per treure aquesta ressenya. És clar Benages: traç clar, sobrietat en les formes i un color que qualsevol excusa és bona per llegir, parlar i viu i alegre en totes les vinyetes que contrasta amb l’ús recomanar un llibre fet a mitges pel dibuixant Toni del blanc i negre de l’anterior àlbum il·lustrat que Benages i l’escriptor Sebastià Roig. Un servidor va comentàvem. Esplèndides per sobre de tot les descobrir les virtuts del tàndem arran d’un altre llibre de escenes paisatgístiques: la costa Brava (retratada per Males Herbes, Benages fa ben poc en un BENAGES ROIG l’incommensurable Les altre llibre il·lustrat de la extraordinàries aventures de mateixa editorial, La joia Francesc Pujols, i en va qued de viure, dedicat a la ar enamorat. De fet, quan figura de Palau i Fabre, vaig saber de la publicació aquest cop a mitges d’aquest, em vaig afigurar amb Julià Guillamon), el que seguiria la mateixa línia far de Cap de Creus, el de l’anterior, barrejant fets i passatge de Tudela… personatges històrics amb Igual com Les elements fantàstics i extraordinàries descabellats. No em vaig aventures… aquest llibre equivocar. és novament una excusa Toni Benages (Barcelona, 1970). Llicenciat en Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Director del Crypshow Festival, dibuixant, il·lustrador, cartellista... per presentar tipus i Efectivament, en aquest llibre Autor dels àlbums Total Wars (Scifiworlds Comics, 2011) i Las manos en los llocs nostrats sota bolsillos, amb guió de Pablo Herranz (Edicions de Ponent, 2006). Dibuixa a el protagonisme de Francesc Scifiworld i a la Revista Xiulit. Promotor de la revista La Cripta (2012), entinta l’òptica esbiaixada dels Pujols corre a càrrec de l’àlbum de Rubén Pellejero i Christoper The long and winding road artistes Benages i Roig, (Kenneseditions, 2016) i col·labora amb David González en el programa This is l’inventor Narcís Monturiol, not another freaky TV Show. També acaba de publicar a Males Herbes l'àlbum capaços de transformar el qual, refugiat per qüestions il·lustrat sobre la figura de Josep Palau i Fabre La joia de viure, conjuntament el que ja és sublim de amb Julià Guillamon. polítiques a Cadaqués, es per si en absolutament veu immers en una conxorxa Sebastià Roig (Figueres, 1965). És periodista i escriptor. Especialista en màgic i extraordinari. cultura popular, és un gran coneixedor del món del còmic, el cinema i la d’abast internacional. El guió literatura de gènere. Ha publicat textos sobre el cine de terror i fantàstic i és volgudament maniqueu, sobre el món de la historieta. També ha fet novel·les de ciència-ficció A propòsit d’això, es humorística: Mugrons de titani (amb Salvador Macip), El pla del doctor en el sentit que Roig ens Bataverda (Cruïlla, 2003) o El cogombre sideral (Destino, 2000). Col·labora mereix una menció ben presenta uns bons molt amb Edicions Triangle Postals, on ha participat en títols com Catalunya (2007) destacada la figura de la o Dalí, el triangle de l'Empordà (2003). Aquest darrer va merèixer el premi de la bons i uns dolents molt Generalitat de Catalunya al millor llibre de promoció turística 2003. L'abril de Sabana, inspirada ben dolents, però tots igual 2015 ha estat reconegut com a escriptor «de capçalera» de la Biblioteca Fages lliurement en aquella Ben de Climent de Figueres. També amb Toni Benages van publicar el 2015 Les d’arquetípics (l’intrèpid extraordinàries aventures de Francesc Pujols. Plantada que va aventurer encarnat per immortalitzar Eugeni Monturiol, el forçut un pèl curt de gambals, el noi d’Ors (ja saben, aquella Lídia de Cadaqués meitat idealista i desemparat, la bella i enigmàtica heroïna, el bruixa meitat sonada, que va fer les delícies civilitzades sibil·lí malvat ocult en les ombres, l’exotisme del sicari dels nostres homes del Noucentisme). No és l’única de torn…). No és cap crítica, l’argument i els referència que s’oculta rere els protagonistes de la protagonistes no volen jugar al joc de les ambigüitats, i història. El lector atent xalarà d’allò més endevinant el cert és que de vegades s’agraeix. picades d’ullet, descobrint fonts d’inspiració. Des de les referències que semblen relacionar la història de fons


del llibre amb aquella extraordinària pel·lícula de Billy Wilder que tenia un Sherlock Holmes en hores baixes com a protagonista i que es movia en l’àmbit dels vaixells subaquàtics, fins a la influència del Nemo d’Alan Moore, passant, és clar, per ni més ni menys que Indiana Jones, a qui la trama rendeix un indissimulat i divertidíssim homenatge. Personalment, però, he de confessar que per sobre de tot això, em resulta inevitable sempre que veig els dibuixos de Benages no pensar en l’agosarat periodista d’Hergé. Gairebé sembla una aventura de Tintín aquest àlbum, per l’estil de El tresor de Rackham el Roig o alguna altra de les moltes que va protagonitzar d’ambient mariner, per bé que és cert que el company de Monturiol, el forçut Congre (aquesta mena de Bud Spencer dispensador d’estopa), té més de l’Obèlix d’Uderzo i Gosciny que no pas de l’heroi d’Hergé. En definitiva, aquest nou àlbum de Males Herbes és una altra peça cobejable, una aventura lleugera i divertida, amb tocs d’humor ben trobats i un

Perímetre, de Jair Domínguez Premi Ictineu 2017 a millor novel·la fantàstica en català

tractament exquisit del llenguatge, que prova de reproduir la parla dels pescadors de la costa empordanesa amb gràcia i color, però on també juga un paper destacat el rigor i la versemblança. I és que per sobre d’aquesta voluntat d’entreteniment, els autors també han provat de reproduir de manera fidedigna un moment històric, la segona meitat del XIX, en què el nostre país va veure néixer un moviment de caràcter utòpic, ben proper a l’idealisme socialista, que va atrapar molts intel·lectuals. En les files del socialisme precisament militava amb convenciment el nostre Monturiol, que malgrat ésser l’inventor del submarí, va morir més pobre que una rata. També Nemo, el capità d’aquell mític Nautilus, era en la seva misantropia un utòpic recalcitrant. Aquest idealisme, aquest menyspreu pels diners… es deixen veure dissimuladament en aquest llibre, ple de detalls divertidíssims per a qui s’entretingui a llegirlo atentament. © Daniel Genís 30/10/2017


CRIDA

RÀNKING

Et necessitem!

La millor #CiFiCAT

Si coneixes cap autor de ciència-ficció, fantasia o terror de les comarques gironines, o bé qualsevol activitat relacionada amb el món del fantàstic de què creus que ens hauríem de fer ressò en aquesta revista, no ho dubtis: posa’t en contacte amb nosaltres de seguida! Ens pots escriure a elbiblionauta@gmail.com

1. 2. 3.

AGENDA

Cites fantàstiques per al 2018 (província de Girona) Gener Febrer Març Abril Maig Juny Juliol Agost Setembre Octubre Novembre Desembre

4. 5. 6. 7.

Premis Imperdibles 2018 (El Biblionauta) IV Concurs de microrelats fantàstics (El Biblionauta) Dia de l’orgull friqui (Llibres Low Cost) FrikiQuadern d'activitats. Vol. 2 (Oci Ficció) FiraFan VI de Platja d'Aro III Jornades de ciència-ficció de Girona. Extraterrestres (Oci Ficció) Concurs de relats breus de terror (La Marfà - Biblioteques de Girona) 3r GiroCòmic 8a Setmana de cinema fantàstic i de terror a Girona (Acocollona’t) Figueres Galàctica IV. Espasa i burixeria (Oci Ficció) L’almanac de CiFiCat #4 (El Biblionauta) Toc Fantàstik. Festa 6è aniversari del web (El Biblionauta)

* Aquest calendari és provisional, algunes cites estan pendents de confirmació. Si coneixes alguna altra cita ineludible del fantàstic gironí, fes-nos-la saber.

8. 9. 10. 11. 12. 13. 14. 15.

XARXA

16.

Blogs on aterrem de vegades

17.

Acocollona’t bloGuejat CiFiCAT Cròniques de Neopàtria Dreams of Elvex Especulacions d’un Neanderthal Jacint Casademont La biblioteca del Kraken La meva perdició Blog de les Males Herbes Les Rades Grises Llegendàrium Ningú no és perfecte (podcast) OciFicció Revista Catarsi Rucs elèctrics * Si coneixes algun altre blog de gènere fantàstic en llengua catalana que creguis que hauria de figurar en aquesta llista, no dubtis a escriure’ns.

18. 19. 20. 21. 22. 23. 24. 25.

Manuel de Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen (1974) Û Albert Sànchez Piñol, La pell freda (2002) Û Manuel de pedrolo, Trajecte final (1975) Ý Carme Torras, La mutació sentimental (2007) ß Manuel de Pedrolo, Successimultani (1981) Ý Oleguer Homs, Terra promesa (2012) ß Joan Maria Arenas, L'eco del temps (2013) Ý Pere Verdaguer, Arc de Sant Martí (1992) ß Avel·lí Artís Gener, Paraules d'Opòton el vell (1968) Ý Marc Pastor, L'any de la plaga (2010) Ý Joan Marcé, Un intrús a l'estany (2011) ß Jordi de Manuel, La decisió de Manperel (2010) Ý Llorenç Villalonga, Andrea Víctrix (1973) Ý Frederic Pujulà, Homes artificials (1912) ß J. M. Francès, Retorn al sol (1936) ß Salvador Macip, El joc de Déu (2010) Ý Jordi Font-Agustí, La febre del vapor (2011) ß Rosa Fabregat, Embrió humà ultracongelat nº F-77 (1984) ß Montserrat Julió, Memòries d'un futur bàrbar (1975) ß Jordi Font-Agustí, Traficants de llegendes (2004) ß Margarida Aritzeta, Grafèmia (1990) Û Francesc Puigpelat, La màquina de les ànimes (2001) Û Júlia Lancho, Tèrmits del formigó (2014) Ý Marc Pastor, Bioko (2013) ß Víctor Mora, El parc del terror (1996) ß

* FONT: Rucs elèctrics. Pots votar els teus preferits al seu web.


contraportada

Libreries, editorials i associacions amigues, compromeses d’una o altra manera amb el que s’ha publicat en aquest número en particular i amb el projecte de El Biblionauta en general.

Llibres Low Cost

Llibreria 22

FicticiGirona

Orciny Press

Bar de La Cate

Museu del Joguet

Oci Ficció

Llibreria Bookman

EduKbits

Museu del Cinema

Cineclub Diòptria

Dystopian Hobbies

Fanbooks

Males Herbes

Laertes

Hermenaute

Pagès Editors

Groovy Line

Voliana

Moby Disk

N ú m . 1 | E L B I B L I O N A U T A | 87

© Meri Motos 2015

Moltes gràcies a tots!


EL BIBLIONAUTA - 2017 / Núm 3  

L'almanac de ciència ficció, fantasia i terror de les comarques gironines.

EL BIBLIONAUTA - 2017 / Núm 3  

L'almanac de ciència ficció, fantasia i terror de les comarques gironines.

Advertisement