Issuu on Google+

Relats de terror


ROSES Aquella nit d 'hivern, tan pròxima i tan llunyana a la vegada per a la Sara, es complia un any de la mort del seu fill. Recorda el moment com si fos ahir, com si no hi hagués passat, com si no hi hagués matí. Feia molt fred, i plovia amb tanta força que gairebé era impossible adormir-se'n. El baf cobria els vidres, i les gotes de pluja lliscaven creant formes estranyes. Una ombra negra va passar dues vegades per davant seu. Tot i que les temperatures eren molt baixes, ella suava. Suava de por. No tenia ni la menor idea què era allò, i el dubte li feia sentir inseguretat. Molta inseguretat. L’ ombra va aparèixer una tercera vegada, i aquest cop es va quedar allà. Era a la porta, i l’observava molt profundament. Poc a poc, la figura es va anar aclarint. Tenia uns ulls vermells com la sang, i era molt alta. Duia una caputxa negra també, al igual que tota la seva vestimenta. No sé si distingia bé la boca, ni el nas, ni les orelles, res més que aquells ulls que li penetraven fins a l'ànima. -Desperta Sara, desperta! Ella inspirava i expirava tan ràpidament que semblava que s'estigués ofegant. -Què et passa? Duus uns minuts tremolant i suant, estàs bé? Volia parlar, però sentia com si les paraules no li sortissin, com si no tingués la capacitat de fer-ho, i això la ficava més nerviosa. John, el fill, va sentir sorolls i com era molt poruc no va dubtar ni un segon en anar a l'habitació dels seus pares. Va veure com la seva mare estava atacada pels nervis, i es va espantar molt. Ella sovint tenia atacs d'asma que preocupaven a tota la família.


que li quedava era la d'una nova descendència, encara que sabia que mai més tornaria a ser tan feliç com abans.

Era a casa seva, al jardí, i feia molta calor. Les roses i les margarides creixien, i cada cop omplien més aquella casa tan buida. Es va quedar mirant dues de les roses, apartades de la resta. Eres vermelles, vermelles com Un altre cop, un quart cop va aparèixer, i aquest cop no era un somni. Ningú ho va veure, ningú tret d'ella. No podia creure el que estava passant, no tenia explicació . L’ ombra començà a apropar-se a ells. Cada segon es veia més clar el seu objectiu. En John. El mirava amb aquells ulls que la Sara no podia suportar, i molt menys amb el seu fill. Acte seguit van desaparèixer, tots dos, allunyant-se en plena foscor de la nit. No s'ho va pensar dos cops i va arrencar a córrer rere ells, juntament amb el seu marit. Uns segons més tard va aparèixer el cos d'en John, surant pel corrent del riu. Era mort.

Era ja principis de l'estiu, i la Sara estava embarassada. No tenia ganes de viure, i l'única esperança la sang. Cada cop la veia més clara, l’ombra negra amb aquells ulls que li havien robat la vida, tan pròxims i tan llunyans al mateix cop.

Mireia Renau 3er d’ESO


Més enllà dels boscos

’ Escoltaven els llops, ombres llargues que es reflectien en aquell sòl de granit, i un vellut negre cobria totes les muntanyes, deixant fugir petits estels tentinejant. Vas mirar per la finestra i vas observar la lluna plena, alçada en mig del cel. Intentaves veure petites ombres que s’escapaven cap al bosc, i quan ja no hi havia cap et vas seure en aquell vell sofà de bell vellut verd, il·luminat per la Lluna, amb una tènue llum encesa a una tauleta, y


uns colossals finestrals fets de maragdes y robins i safirs. Vas agafar el llibre que n’hi havia sobre la tauleta i vas començar a llegir. No pensaves quin era el final del llibre però jo si. Les fulles eren groguenques y estaven corcades per el temps. Vas llegir la introducció, bells paisatges de nits, amb passadís d’arbres il·luminats per l’astre rei de la Nit y roures tintats de blanc, escoltant el sòl de granit del terra. En mig del bosc, el protagonista es va trobar una casa; vas pensar, qui tenia una casa al bosc? La tens tu, però no et preocupes, << Es molta coincidència, a més, es sol un conte fantàstic >> Era blanca per fora i es veien com grans cortines de vellut roig tenien una base verda, blava y escarlata. Vas llevar els ulls per comprovar-ho però no vas veure res, no volies.


Conte el conte que va entrar en aquella casa, per resguardar-se del fred d’aquella nit, 31 d’Octubre , humit i fred. Ell va pujar per les escales i de sobte tu vas escoltar un soroll i vas parar l’atenció escoltant un misteriós cruixit, de fustes velles que no et van espantar, perquè vas pensar, << Potser ha sigut el vent >> o << Potser les rates de la fusta de les escales >> Vas continuar llegint, desprès de contemplar el paisatge rere el finestral de maragda, robí i safir. Vas continuar llegint, no tenies por, tenies intriga. Intriga per saber com acaba Vas continuar llegint; ell pujava les escales, tu senties les passes per les escales, tu senties el cruixir de la fusta, ell obria la porta color escarlata de pom daurat, Tu et vas girar, però, no hi vas veure res. Vas submergir-te en la història el protagonista va


veure un sofà, tu estaves en un sofà, ell de vellut blanc, el teu es de color verd, t’alleuges , però quan penses en el color de la lluna, la intriga fa que no et giris. Veus la lluna sobre teu, colossal, enorme, que poc a poc va tornant-se vermella com la passió, en que el autor del teu llibre descriu també com la lluna es comença a tornar vermella i a ensagnar els passadís de roures sota el teu finestral, i vas veure la lluna, tintada del mateix color que la sang que relliscava el aquell metall, fred com el gel, que es va clavar y endinsar dins del teu coll, et feia perdre la vida, i tintant el llibre que havies llegit aquesta nit, de novembre, fent així la seva mort, ja que en un dia com aquest, de nit turmentosa, mai tens que llegir un relat sobre la teva pròpia realitat. Lucas Lucero 3er d’ESO


Sola amb el pitjor enemic, la por. Eva,una nena de 18 anys madrilenya, es va aixecar un dia de pluja exactament un 31 d'octubre. Tenia ressaca de la nit anterior a l'haver celebrat els seus dolços divuit. Va baixar a la cuina i va trobar una nota de la seva mare i el seu pare que deia:

Eva hem anat al partit de futbol del teu germà menjarem amb els nois del futbol et deixo uns exquisits macarrons al microones, la mama. En acabar de llegir va pensar: Bé! La casa per a mi sola!. Va agafar una pastilla per al mal de cap, es va escalfar un bol de llet amb uns cereals. Va encendre la televisió i no va veure res interessant, per això va pujar a la seva habitació a esmorzar, va encendre l'ordinador i es va posar a xatejar amb els amics. Després d’una estona, va recordar que havia quedat amb el seu nuvi Carlos, va agafar el primer que va veure de roba i se'n va anar a la dutxa. Carles li va dir que si li anava millor que ell aniria a casa seva, com el dia estava ben rúfol. Eva li va dir que li anava molt millor. En arribar Carles es va quedar una bona estona, després de dinar se'n va anar. Llavors Eva va sentir por a la casa, ja que tenia tres pisos i va trucar a les seves millors amigues Lucia i Mireia. Lucia no podia anar a casa d'Eva perquè estava castigada, i la Mireia podia quedar però se n’havia d'anar aviat perquè havia de fer uns pastissos amb la seva mare Esther per celebrar Halloween.


Eva va preguntar a la seva mare quan vindrien, la mare li va dir que no tornarien a casa fins tard perquè anaven amb tots els amics del futbol a fer una petita festa. Eva va pensar en fer una festa; però no li donava temps a organitzar tot, i no podia quedar perquè feia mala nit, bé, hauré d’organitzar passar la nit sola en 200 metres quadrats de solitud i por. Eva no era molt supersticiosa, no obstant mentre estava veient una pel· lícula i va començar a notar com algú li observava, escoltava com una porta s'obria i es tancava contínuament. Es va començar a alterar però per altra banda va pensar que només eren imaginacions seves. Quan va acabar la pel·lícula tenia ganes d'anar al lavabo però no volia per la por que tenia, estava encongida amb els peus dalt del sofà, amb un llençol fins al coll i amb el volum del televisor al mínim per escoltar tot tipus de sorolls. Llavors, Eva va mirar cap a l'escala i va veure una ombra com si algú pugés per les escala, és quan va començar a preocupar-se, i va trucar a la seva mare immediatament, no tenia bateria i el telèfon fix estava molt lluny i no es volia moure ni un centímetre. Es va aixecar tan ràpid com va poder i va agafar el telèfon fix de casa, abans de marcar el número de la seva mare es va adonar que hi havia algú a l'altra línia que parlava amb una veu mitjana curta i deia coses estranyes coses sense sentit, sorolls desconeguts, una respiració profunda, Eva no sabia si eren imaginacions o alguna cosa real. Per un moment va sentir un pànic terrible i una suor freda per tot el cos, i el primer que li acudí va ser deixar anar el telèfon i sortir per la porta de casa i anar a casa d'algun veí i esperar que vingués la seva família o trucar, però havia de travessar un llarg camí fosc ple de mala herba que degut a la suau brisa nocturna sorgia del seu interior un lleu plor provocat per les fulles, la qual


cosa va aconseguir pertorbar encara més i li provoca una paràlisi momentània sense capacitat per poder reaccionar, només va aconseguir reaccionar quan darrera d'ella va sorgir del no-res alguna cosa desconeguda que l’ agafava per darrera immobilitzantla...aconseguí deslliurar-se i i va sortir corrent com ànima que porta el diable, un cop més es va tornar a trobar sola i enmig del bosc, sola, a les fosques, desorientada, sense provisions, sense claus de casa i no sabia si tremolava de fred de la por.

El terror la paralitzava, només li podien venir a la memòria situacions molt desagradables vistes en les innombrables pel·lícules de terror. Va sortir en un atac de pànic sense direcció determinada i sense mirar enrere. Quan es va adonar va arribar a un carrer fosc i sense fi, va caminar i caminar durant hores, fins que li va donar la sensació que un d'aquestes carrers era el de casa seva. Va ser corrent quan va entrar per la finestra de la cuina ja que no tenia les claus. En el pis de dalt havia algú parlant i nomenant el seu nom vegades i vegades. Es va amagar sota la taula de la cuina com una nena petita. La veu d'una d'elles li resultava familiar. El cor li anava a mil gairebé no podia respirar, i se sentia amb una por que no podia reprimir. En adonar-se era la seva mare plorant, quan la va veure li va donar una gran abraçada efusiva, i va aprendre que quan estem sols tots tenim molta imaginació i que a la por no li venç ningú. Lucía Martínez 3er d’ESO


Una tarda al cementiri Aprofitant les dates en què estem, us explicaré una història verídica que li va passar fa anys a la tia de la meva mare (que es deia Loli). Cada any, la Loli anava al cementiri el dia de tots els Sants per posar flors a la seva mare i al seu oncle, però aquell any va decidir anar el dia abans (dia 31d’octubre) perquè va pensar que així no es trobaria quasi a ningú ja que no tenia ganes de xarrar ni veure a massa gent. Estava trista i trobava a faltar a la seva mare. Va sortir de casa cap el cementiri a tres quarts de cinc de la tarda, era un dia molt ventós i començava a ploure una mica, a demés, amb el canvi horari ja començava a fer-se fosc. Anava caminant per la costa del Castell amb esforç ja que el vent l’ empentava cap enrere. Quan va arribar a la porta del cementiri estava glaçada, les mans li feien mal del fred i li costava aguantar els dos rams de flors que havia comprat. Com feia sempre al arribar al cementiri, saludava el enterramorts i el senyor de manteniment, però aquella tarda no hi va trobar a ningú. Va anar cap el nínxol on hi havia la seva mare i el seu oncle enterrats, va orar un pare nostre i es va posar a netejar el vidre del nínxol. No se sentia a ningú, només el xiular del vent i les gotes de pluja al caure al terra. Quan va acabar de netejar-lo, va posar les flors en els gerros i de sobte va començar a escoltar-se una musiqueta, la música d'aniversari feliç tocada a piano ( NA NA NI NO NA NÍ, NA NA NI NO NA NÍ… ). Es va quedar tota pàl · lida, la por li feia tremolar i se li van caure les flors del susto. Va mirar a un costat, va mirar a l’altre però… allà no hi havia ningú!. Només se sentia el xiulet del vent i la pluja que li queia sobre. Tota espantada es va afanyar per marxar: recollia el drap i el neteja vidres quan de repent va tornar a escoltar-se aquella música tocada com si fos des d'un piano ( NA NA NI NO NA NÍ, NA NA NI NO NA NÍ… ). Ràpidament va col · locar bé l’altre ram de flors mentre la música continuava ( NA NA NI NO NA NÍ, NA NA NI NO NA NÍ… ) Ja estava preparant-se per sortir corrents quan al girar el cap va veure un home tot tapat (per un abric llarg i fosc) sense que se li veiés la cara, la Loli ja tremolava , va començar a plorar.


L'home se li va acostar i se li va posar a parlar. El va reconèixer, era el senyor de manteniment del cementiri!!!! llavors es va tranquil·litzar i li va explicar que havia sentit una música d’aniversari al cementiri. L'home de manteniment va respondre que ell no havia sentit res, la mirava con si la Loli estigués boja, i es va oferir per acompanyar-la fins la sortida del cementiri. Quan anaven tots dos cap a la sortida va tornar la música d'aniversari feliç. Els dos es van quedar immòbils. No podien ni parlar. El senyor de manteniment va descobrir que la música provenia del nínxol de la seva mare i oncle. Els dos van decidir anar junts a esbrinar el que estava passant, es van acostar molt poc a poc i va ser quan van descobrir que la música provenia de les flors. La tieta Loli va voler ser pràctica i que les flors duressin, llavors va comprar les flors artificials sense adonar-se que tenien una pila que s’activava al tocar-la suaument. La pila s’havia activat al agafar els rams per posar-los als gerros!!!! I això és el que feia que sonés la música, no els esperits con ella va creure en un principi. Claudia Gil Buenaventura 3er d’ESO


L’ESPERIT QUE FA RECORDAR Aquesta es la historia d’en Jerry, qui als deu anys va ser testimoni d’una de les històries de por més conegudes en tot el món. Tot va començar quan en Jerry va complir deu anys. Des de molt petit ell havia volgut anar a navegar amb els seus pares, per això, el seu pare va decidir llogar un vaixell per fer una excursió al mar amb tota la família. Portaven tot el matí en alta mar, el sol es veia brillant en el cel mentre que en Jerry i el seu pare gaudien de la tranquil·litat. Per la tarda es va ennuvolar, de sobte va començar a haver-hi molt de vent i la mar era cada cop més turbulenta. Ben entrada la nit, les onades van començar a envair el vaixell i de sobte, en Jerry, va veure com la ona més gran que mai havia vist s’apropava cada vegada més, va corre cap als camerinos però al seu pare no li va donar temps i aquella onada se’l va emportar a l’aigua, on no podia fer res perquè la corrent li arrastrava molt ràpidament lluny del vaixell. Uns mesos desprès de la mort del seu pare, la mare va decidir fer neteja de les seves pertinences, entre moltes caixes en Jerry va trobar nombrosos records del seu pare i la imatge d’aquella nit en el vaixell apareixia cada nit en els seus somnis. En Jerry enyorava molt al seu pare, i no es feia la idea d’haver-lo perdut. Més tard, en Jerry es va anar a dormir amb la idea de que tot allò havia estat un mal somni i que al dia següent tornaria a veure al seu pare. Aquella nit en Jerry estava sol, era una nit plujosa i un llamp va il·luminar la seva habitació, va ser tant fort aquell tro, que en Jerry es va despertar de cop. En aquell moment, li va semblar veure reflectit al seu pare a la finestra. En Jerry va pensar que era propi de la seva imaginació. Es va dirigir cap a la cuina, on de sobte es van apagar les llums, en un primer moment va pensar que era per la tempesta, però de sobte la televisió es va encendre. Un altre llamp va il·luminar la cuina quan en Jerry i va veure al seu pare que estava assegut al costat d’ell mirant la televisió. En Jerry es va quedar petrificat mentre observava com l’esperit del seu pare, anava desapareixent, conforme abandonava la cuina. Durant els mesos següents, l’esperit del seu pare va estar deambulant totes les nits de tempesta per tota la casa. Es per això, que encara avui en Jerry no ha superat la mort del seu pare, ja que, totes les nits de tempesta li recorden a aquella horrible nit en la que el va perdre.

LOURDES SÁNCHEZ DEL VALLE 3er d’ESO


Relats de terror