Issuu on Google+


20 | L’Abans


càr-rec de la direcció del Coro Josep M. Cuscó, l’entitat vilafranquina féu un viatge a Valls. Al 1923 sorgí l’oportunitat de llogar el Cafè Nou de la Rambla i deixar el número 4 del carrer de Sant Bernat. Per les expectatives que presentava aquest nou local, els components del Coro no s’ho pensaren dues vegades i canviaren de domicili social.

Persistència de l'entitat malgrat un munt de canvis polítics Els esdeveniments polítics de la dècada dels trenta no afectaren gaire el Coro, per bé que va ser l’any 1932 quan l’entitat va batre el seu rècord en nombre de membres associats. Setanta-un components integraven la coral, xifra que no s’ha tornat a igualar mai més. Durant la Guerra, la xifra disminuí considerablement, però l’entitat no deixà de fer els seus assajos regulars. La postguerra va tenir un doble caràcter de duresa per a l’entitat: d’una banda, els problemes que comportava l’escassetat de productes de tota mena, i de l’altra, el canvi forçat de domicili social, que els situà a l’estatge on encara avui assagen regularment. Va ser un temps en què les actuacions eren escasses. Les activitats es limitaven a la cantada anual de caramelles i alguna sortida més.

Al 1922, la coral vilafranquina va fer un viatge a Valls, tal com mostra la fotografia superior de l’esquerra, feta a la plaça del Blat. A baix a l'esquerra, una fotografia d’una actuació a Andorra, l’any 1929. La instantània d’aquesta pàgina reflecteix un equip de futbol, una de les activitats del Coro a més del cant coral, als anys trenta.

L’Abans |21


El Centre Excursionista va ser acollit pel Coro a les seves dependències de la plaça de la Verdura. Però per culpa d’unes pintades en què se’ls acusà d’activitats contra el règim, el Centre Excursionista fou clausurat pocs mesos després de compartir local. Fou un moment delicat per a tothom, perquè les sospites ràpidament es generalitzaren. L’any 1952, el Coro va celebrar els seus 90 anys de trajectòria coral amb molts actes, dels quals cal destacar el concurs de cant celebrat al parc Tívoli, on una de les corals convidades, concretament la Societat Coral Pericón, va quedar en primer lloc. La resta del podi el completaren la Societat Coral Proa al Mar, en segona posició, i la Societat Coral Perla Arliguense, en tercer lloc.

La tradicional cantada de caramelles anunciant la Pasqua és una de les típiques actuacions de la Societat Coral El Penedès, on la rivalitat entre d’altres colles caramellaires són a l’ordre del dia.

22 | L’Abans

Al 1954, Joan Via Girona substitueix com a director Pau Parera. Això va donar entrada a gent més jove, que tenia la missió de fer créixer els ànims entre els cantaires, ja que l’ambient començava a defallir. I mentrestant, les obres de construcció de les escoles públiques deixaven Josep Anselm Clavé sense plaça. Poc temps després, amb l’enderrocament d’unes cases entre el carrer de la Lluna i la plaça de Puigmoltó, van deixar un espai anomenat plaça del Triangle, per la seva forma geomètrica, que més tard s’anomenaria plaça de Josep Anselm Clavé, quan adoptà la urbanització definitiva.


El centenari del Coro va merèixer la Medalla de la Vila Sens dubte, però, l’acte que va tenir més ressò de la Societat Coral El Penedès va ser la commemoració del seu centenari. La junta directiva feia temps que hi estava treballant. Es formaren comissions de treball per organitzar tots els actes i es visitaren cases comercials per obtenir suport econòmic, fet habitual a la vila quan se celebra alguna efemèride. L’ajuntament els va concedir la Medalla de la Vila i un munt d’actes completaren un mes de maig que gairebé fou dedicat a l’entitat. Així, el dilluns, inauguraren les noves dependències, després d’haver estat clausurades durant dotze anys. El dimarts, s’oficià una missa en record de tots els socis difunts a la basílica de Santa Maria. El dimecres, Joan Alsamora i Fusté pronuncià una conferència. L’endemà, al Casino Unió Comercial, se celebrà un concert coral juntament amb el Cor Na-

A la part superior, la fotografia reflecteix un dels moments més dolços de l’entitat coral, quan l’Ajuntament de Vilafranca els atorgà la Medalla de la Vila en la commemoració del seu centenari. A sota, una excursió als Altos Hornos de Vizcaya, l'estiu de 1960.

L’Abans |23


En Ferragut i l'Elisenda: els gegants de Vilafranca

A dalt, els gegants, a finals del segle XIX. Ell, vestit com un noble italià del segle XIV, i ella vestida a l’estil de Maria Stuart. A baix a l’esquerra, una fotografia posterior on apareixen canvis significatius. Per exemple, el pergamí de la mà dreta del gegant ha estat substituït per un ceptre i la mateixa mà de la geganta ha estat abaixada. A baix a la dreta, s’observen petits canvis en els vestits i destaca, sobretot, el nou pentinat de la geganta .

24 | L’Abans

n Ferragut i l’Elisenda són els gegants de Vilafranca del Penedès. Actualment, els vilafranquins més alts representen dos reis cristians, de finals de l’edat mitjana, molt probablement els Reis Catòlics; si més no, el seu vestuari està inspirat en pintures murals de les seves figures que es troben al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya.

E

Una de les primeres referències històriques l’hem de buscar en les festes de canonització de sant Raimon de Penyafort, l’any 1601, malgrat que hi hagi indicis no prou clars de la seva aparició en dates anteriors. En aquells temps representaven cabdills alarbs,


fins al punt que hi ha referents que en Ferragut portava porra. Aquest vestuari es mantingué fins a mitjans del segle XIX. És a partir d’aquestes dates que els gegants vilafranquins pateixen diversos canvis en la seva indumentària, com a pagesos, pierrots o nobles italians, fins que a finals dels anys trenta de la centúria passada adquireixen l’abillament actual. Durant segles els gegants de Vilafranca pertanyeren a la Confraria de Sant Macari i Sant Josep, formada per fusters, picapedrers i oficis relacionats amb la construcció. La seva participació en les processons de Corpus és relativament constant des del segle XVII. Ja a finals del segle XVIII s’incorporen a les cercaviles i processons de Sant Fèlix, i el 1833 trobem la primera referència de la seva participació en un acte no estrictament religiós. Contrastant els canvis de vestits que experimentaren els nostres gegants des de 1831 fins a finals del segle XIX, hi ha molts dubtes sobre com anaren abillats en la primera meitat del segle XX. Es considera que els vestits de nobles es varen mantenir, com a mínim, fins al 1930. Però durant la Segona República hi hagué canvis prou significatius que alteraren la vida gegantera. D’una banda, es va prohibir la celebració en públic de la processó de Corpus, i el primer any del bienni negre, el 1934, la processó es va fer per dins de la basílica de Santa Maria, fet que portà com a conseqüència més directa la falta de públic de caràcter laic i la manca de participació dels gegants. D’altra banda, la Festa Major també experimentà canvis notoris. Des de l’any 1931 fins al 1934 no se celebraren les

Els gegants, en aquesta imatge, de la segona dècada del segle XX, amb els seus portadors i els grallers. En ocasions especials com aquesta, la mainada estava sempre a l’expectativa. L’Abans |25


processons en la diada de Sant Fèlix i els balls no anaven a ofici, tot en un intent de trencar i separar els actes religiosos de la Festa Major, és a dir, desvincular el culte de la festa.

Els vestits dels nostres gegants: moros, nobles i monàrquics

Fotografia d’entre el 1929 i el 1931, on surten els gegants abillats de Reis Catòlics en la cercavila que duu els balls de la Festa Major a ofici, a les deu del matí. Al darrere, com és tradició en l’ordre, l’àliga.

26 | L’Abans

Així es potenciaren les fires de maig, que en la seva primera edició renovada, el 1932, varen tenir un gran èxit amb actuacions castelleres i una ballada amb el drac i els gegants. El 1935, es tornà a normalitzar la Festa Major amb la processó del Sant Patró i la posterior entrada a l’església de Sant Francesc -excepcionalment ja que la basílica de Santa Maria era tancada al culte després de la crema del 6 d’octubre de 1934- tal com ho coneixem avui. Segons els entesos, al 1601, el gegant ja duia un vestit de moro, abillament que molt possiblement continuà fins al segle XIX. És cert que d’això en tenim referèn-


cies documentals, si més no entre 1831 i 1862 es compleix aquesta hipotesi. Després patiren diversos canvis i se sap que al 1862 van sortir vestits de pagesos, al 1871 vestits de pierrots i al 1875 els renovaren un altre cop els vestits. També es té constància escrita que al 1886 va haver-hi una remodelació generalitzada del vestuari, amb un canvi d’aparença considerable. Ell va passar a ser un noble italià del segle XIV (època del Renaixement), i ella, segons alguns, la seva muller, i segons d’altres, Maria Stuart. La polèmica apareix sobre la data en què hi ha una altra renovació de vestimenta, el pas de nobles a reis. Talment, hi ha referències que als anys trenta els gegants tornaren a anar vestits de nobles, però també és il·lògic pensar que durant els anys de la Segona República els abillessin amb peces de vestir monàrquiques.

A dalt, d’esquerra a dreta, Carles Munts, Raimon Torné, la muller d’en Gil, Enric Mira, un estudiant del govern japonès i becari del govern espanyol a Barcelona: Agustín Nakaru, una nena, Evarist Gil i Ricard Sans a la Fira de Maig del 1957. En aquells temps, Carles Munts tenia cura del cap i les mans dels nostres gegants. A baix, quatre pilars de quatre fent la salutació a les autoritats polítiques i als administradors. Al fons, fet inusual en aquell moment, el gegant i la geganta contemplen l’acte.

L’Abans |27


I contràriament a tot, se sap del cert que els gegants, al 1939, ja van sortir vestits de reis. Una de les opinions que hem recollit és que els gegants es van vestir de reis el 1927, però que els esdeveniments polítics els van fer canviar de roba poc temps després, de manera que des de 1931 fins a 1939 varen tornar a sortir de nobles. I que amb l’entrada de l’exèrcit franquista, el gener de 1939, els abillaren de reis, per canviar l’aparença que havien mantingut en els anys anteriors.

Carles Munts, el conservador del cap i de les mans, fins als anys vuitanta A dalt, els gegants i els seus portadors anant cap a la plaça de la Vila, un matí festamajorenc. A baix, la posterior entrada a la plaça i els gegants en plena execució d’una dansa envoltats pel públic.

28 | L’Abans

L’encarregat de la cura dels gegants, concretament del cap i de les mans, durant aquesta època i fins als anys vuitanta, fou l’artista vilafranquí Carles Munts, pare d’un farmacèutic de la Rambla. Ell mateix afirma que les perruques les pentinaven a cal Ferreró, després se’n cuidà en Ramon de cal Goia. Durant tots els anys del franquisme, els gegants ja anaven abillats de reis i, tot i alguns canvis en diferents peces, l’estil encara es manté fins avui.


Vilafranca del penedès. Recull gràfic 1862-1965