__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

Cementiri Poblenou del

Col.lecci贸

Catalunya Desapareguda

BARCELONA I el culte FUNERARI Jordi Fossas Joan Carles Luque


Cementiri Poblenou del

BARCELONA I el culte FUNERARI Jordi Fossas i Joan Carles Luque

efad贸s


Cementiri Poblenou del

BARCELONA I el culte FUNERARI

Col·lecció Catalunya Desapareguda

Primera edició: novembre de 2015 © Jordi Fossas Bonjoch, dels textos © Joan Carles Luque Silvestre, dels textos © Divesos autors, de les fotografies © Editorial Efadós, d’aquesta edició Carrer d’Edison, 3 · Nau A Polígon industrial les Torrenteres 08754 El Papiol (Baix Llobregat) Telèfon 93 673 12 12 efados@efados.cat www.efados.cat © Editorial Efadós, de la col·lecció Catalunya Desapareguda Idea original, disseny i fotocomposició: Editorial Efadós Assessorament lingüístic: Jordi Comasòlives Tantiñà Fotografia de portada: bordas / CEC

Acrònims: AFB: Arxiu Fotogràfic de Barcelona AHCB: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona AHPN: Arxiu Històric del Poblenou ANC: Arxiu Nacional de Catalunya CEC: Centre Excursionista de Catalunya ICGC: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org.

ISBN 978-84-16547-07-4 DL B 25291-2015 Imprès a Catalunya


P R E SE N TAC IÓ

El Cementiri del poblenou

un museu a l’aire lliure

F

Text de Jordi Valmaña i Corbella, director general de Cementiris de Barcelona

6

a 10 anys era impensable que s’organitzessin als cementiris de Barcelona tots els actes que s’estan fent ara i que tinguessin l’afluència de visitants i d’espectadors que tenen. Ha estat un canvi cultural molt important, que fa que avui en dia no es pugui entendre la visita a una ciutat si no es tenen en compte els cementiris. Els visitem com a part important del patrimoni cultural barceloní i europeu, tant artísticament com històricament. Són un espai de record individual, i també col· lectiu. Els cementiris són veritables museus i espais per entendre la societat de cada moment, així com els canvis que es produeixen sociològicament; i el Ce· mentiri del Poblenou és, sens dubte, un reflex inequívoc dels últims dos-cents anys d’història de la ciutat de Barcelona. Cementiris de Barcelona ha realitzat enguany un seguit d’actuacions per preservar el llegat cultural i arquitectònic que s’amaga als recintes funeraris. Dues de les rehabilitacions recents més importants són les que s’han dut a terme


a l’antiga Sala de Juntes i a la capella del recinte del Poblenou, que han permès recuperar dos emblemes de l’estil neoclàssic del primer ce· mentiri de la ciutat: tant el seu exterior com l’interior, ara reformats, afavoreixen la contemplació per part dels visitants de les rutes, i alhora s’han guanyat un parell d’equipaments per a nous usos: per exemple, la celebració d’actes culturals. Cementiris de Barcelona ha dut a ter· me altres restauracions al recinte del Poblenou. S’han rehabilitat cinc panteons del segon departament, la zona on es troben la majoria dels edificis monumentals, i recentment s’ha reformat també un panteó projectat per Francesc de Paula Villar, que va fer el primer projecte de la Sagrada Família. Amb aquesta actuació, s’ha rehabilitat un patrimo· ni funerari de gran valor artístic i cultural. A més, una de les novetats del Cementiri del Poblenou ha estat la implantació d’una aplicació mòbil per apropar els visitants encara més a la història del recinte. Mitjançant la geolocalització, ens situem en un mapa del cementiri i s’explica el monument o el panteó que hi ha al davant. S’ha apro· fitat la informació que oferien els codis QR i s’ha reelaborat per consultar-la com a text o audioguia. Avui no es pot plantejar res que no tingui en compte les noves tecnologies, que pensem que són una inversió de futur, i que en el futur faran que la gent s’atansi encara més als cementiris.

BRUSI / AHPN

COMPOSICIÓ NEOCLÀSSICA El pòrtic d’entrada al cementiri, el cenotafi de les víctimes de l’epidèmia de febre groga de 1821 i la capella segueixen una composició neoclàssica en una imatge de finals del segle xix. L’accés es va modificar l’any 1915, fet que va trencar la idea d’Antoni Ginesi.

7


introducció

El primer cementiri

general de la ciutat

A

Te x t d e Jordi Fo ss a s i Jo an C ar l e s Lu qu e

8

finals de segle xviii, a Barcelona només hi havia set parròquies amb fossar on es poguessin enterrar els difunts. El creixement demogràfic de la ciutat va posar en tensió la capacitat de donar-hi cabuda a tots els morts. De fet, era conegut que els cossos dels pobres o d’aquells a qui la família no podia pagar un enterrament en una parròquia eren abandonats; en el llenguatge popular, «llançats al canyet». Per posar fi a aquesta situació de saturació, el bisbe Josep Climent va decidir la construcció d’un cementiri fora muralles en terrenys del municipi de Sant Martí de Provençals. El 1775 es va bastir el nou cementiri, amb una construcció rectangular i una petita capella al seu interior. Paradoxal· ment els barcelonins van rebutjar aquest cementiri perquè no tan sols es tro· bava en un indret llunyà i solitari, sinó que a més trencava la unitat entre par· ròquia, cementiri i barri. A banda d’això, hi havia també interessos econòmics: els enterraments parroquials estaven regits per la Junta d’Obres Parroquials,


que amb el nou cementiri es veien privats de la seva font més important d’ingressos. La Guerra del Francès (1808-1814) va posar fi a aquest primer cementiri. L’any 1813, l’exèrcit napoleònic va enderrocar les tàpies del recinte, adduint raons de tipus militar. Durant els anys que havia estat en fun· cionament només havia acollit els pobres que morien a l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau. El 15 d’abril de 1819 el bisbe Pau Sitjar va beneir el nou cementiri, malgrat que encara no estaven finalit· zades les obres. De la mateixa manera que el seu antecessor –el bisbe Climent–, Sitjar era conscient de la necessitat de disposar d’un cementiri general per a la ciutat. En aquesta ocasió comptava amb el suport del poder civil, que prohibia els enterraments dintre de la ciutat. Sitjar va encarregar a un jove arquitecte ita· lià, Antoni Ginesi –que era vicecònsol de la República de Toscana a Barcelona–, la construcció d’aquest nou recinte funerari. Malgrat les modificacions que ha tingut el cementiri, s’hi han man· tingut les línies bàsiques i els trets fonamentals de l’obra de Ginesi. L’arqui· tecte dissenyà un espai que, tot i que conservà el caràcter catòlic tradicional d’un recinte funerari, està dissenyat pensant en la burgesia emprenedora, que

FARGAS / CEC

RETRAT DE DONA Retrat d’una dona al costat d’una tomba a l’interior de l’illa tercera al departament primer l’any 1923. La tomba era de la família Muntadas i va ser erigida l’any 1874. Avui un nou monument funerari ocupa aquest espai.

9


BRANGULÍ (fotògrafs) / AHPN

s’està convertint en la classe social rectora de la ciutat. Estèticament Ginesi aposta per un estil innovador amb influències de l’Egipte dels faraons i la seva cultura de la mort. La no subjecció de Ginesi als preceptes dels clàssics i la inclu· sió de símbols pagans en un edifici catòlic van provocar algunes protestes, manifestades sobretot a les pàgines d’El Brusi, el diari de referència de l’època. Tan bon punt van estar enllestits els treballs de construcció del cementiri, es va demostrar la seva utilitat, ja que va haver d’aco· llir els cossos de les més de 6.000 víctimes de l’epidèmia de febre groga de 1821, en memòria de les quals es va erigir al centre del recinte una creu monumental, potser projectada pel mateix Ginesi. El creixement demogràfic i els canvis socials van determinar que ja a la dècada de 1840 es fessin propostes encaminades a ampliar la superfície del cementiri i donar-li una configuració diferent en consonància amb els plantejaments de la classe social ara hegemò· nica a Barcelona: la burgesia industrial i mercantil. Entre 1840 i el 1852, sota la direcció del mestre d’obres Joan Nolla, es va procedir a una ampliació i reforma del cementiri. Un any abans de l’inici de les obres, el 1839, es va executar l’agregació de tots els terrenys que pertanyien al 10


municipi de Sant Martí, que van passar a formar part de Barcelona. D’altra banda, el bisbat, que en un primer moment pretenia ser l’únic gestor del cementiri, va ac· ceptar que l’administració estigués en mans d’una junta mixta integrada per eclesiàstics i per representants del municipi barceloní, que eren majoria. Amb l’ampliació es va aconseguir que «la ciu· tat dels morts» esdevingués un fidel reflex de «la ciutat dels vius». Cada difunt hi ocupà un lloc d’acord amb el seu nivell social assolit durant la seva vida. La fossa comuna era el destí del proletariat industrial i dels malalts de l’hospital; els nínxols havien d’acollir les despulles dels menestrals i les classes mitjanes, i els panteons permetrien que les famílies de la burgesia poguessin conti· nuar fent ostentació del seu poder més enllà de la mort. Finalment, els no catòlics també hi tingueren un lloc, però clarament segregat de la resta. Actualment el Cementiri del Poblenou és un conjunt de primer ordre per conèixer la història i l’art de la Barcelona del segle xix i dels primers anys del segle xx. Des de finals de la dècada dels noranta s’hi han portat a terme profundes reformes de millora i embelliment que han aturat el procés de degradació que el va afectar durant la segona meitat del segle xx.

autor desconegut / Fons JORDI FOSSAS BONJOCH

LA FE I L’ESPERANÇA GUARDEN EL CEMENTIRI Sobre aquestes línies, es pot veure que l’accés està flanquejat per dos obeliscs amb estàtues adossades que simbolitzen la fe i l’esperança i que són obra de l’escultor Francesc Pagès Serratosa (1852-1899). A la pàgina de l’esquerra, homenatge a la memòria de Josep Anselm Clavé davant de la seva tomba, l’any 1960.

11


EGIPTE AL POBLENOU

AUTOR DESCONEGUT / AHPN

Detall d’un títol de propietat d’un nínxol, on es veu la façana del Cementiri General de Barcelona, segons un gravat de l’any 1841, en el qual destaquen els elements d’inspiració egípcia, propis del seu autor –l’arquitecte neoclàssic Antoni Ginesi (1791-1824)–, que havia visitat Egipte anys abans de ser nomenat vicecònsol del Gran Ducat de Toscana a Barcelona.

12


13


14


UNA VISTA DE MAX KLINGER

GUSTAVE DORÉ RETRATA UN ENTERRAMENT Un moment tan colpidor i dramàtic com és l’enterrament, segons un gravat de l’any 1862, amb el títol Un entierro en Barcelona, de Gustave Doré (1832-1883). La visió dels nínxols del cementiri va impressionar l’artista francès, que durant uns mesos va residir a Barcelona.

GUSTAVE DORÉ / Fons JORDI FOSSAS BONJOCH

AUTOR DESCONEGUT / Fons JORDI FOSSAS BONJOCH

Un enterrament al passeig central del cementiri, presidit pel monument a les víctimes de la febre groga, probablement de l’artista alemany Max Klinger, que va aparèixer en un llibre txec l’any 1882. Les mesures preses per l’administració municipal prohibint la sortida de la ciutat van significar la condemna a mort de molts barcelonins. Curiosament l’alcalde es va refugiar a Esparreguera.

15


LA PORTA PRINCIPAL

A.T.V. / Fons JORDI FOSSAS BONJOCH

El Cementiri del Poblenou o Cementiri Vell va ser el primer construït fora de les muralles a l’Estat espanyol. Es va situar en un indret de Sant Martí de Provençals prop de la platja, en aquells moments –a finals del segle xviii– lluny de Barcelona. Aquesta construcció va ser l’origen del barri del Poblenou, ja que va acollir les primeres cases del barri del Taulat. En aquesta imatge de l’any 1890 s’hi veu l’entrada principal.

16


17


ALFA I OMEGA, EL PRINCIPI I LA FI

ELS ÀNGELS PROTAGONISTES Els àngels celestials són els protagonistes d’aquestes dues imatges. A les imatges de la dreta s’hi veu l’àngel que corona la tomba de les famílies Antonio-Domingo i Ametller-Ràfols, de l’any 1871. La imatge de l’esquerra presideix el panteó de les famílies Martorell-Bofill, propietaris d’una naviliera. L’escultura va ser erigida l’any 1846.

18

AUTOR DESCONEGUT / Fons JORDI FOSSAS BONJOCH

Dos funcionaris ben empolainats al costat d’un panteó, on destaca un àngel situat entre les lletres gregues alfa i omega. Al llibre de l’Apocalipsi és el nom que rep la divinitat –fent referència a la primera i a l’última lletra de l’alfabet grec–, i metafòricament s’indica que no hi pot haver res anterior ni posterior a Déu. L’àngel avui ha desaparegut.


19

AUTOR DESCONEGUT / Fons JORDI FOSSAS BONJOCH

AUTOR DESCONEGUT / Fons JORDI FOSSAS BONJOCH


HOMENATGE A CLAVÉ

20

BORDAS / CEC

BORDAS / CEC

El recinte dels panteons, com a espai de distinció i reconeixement social, va acollir l’any 1876 el monument erigit a Josep Anselm Clavé, però Clavé és un estrany entre tantes famílies de la burgesia barcelonina. D’origen menestral i d’idees republicanes i socialistes, va ser un activista cultural. Les imatges, de principis del segle xx, ens mostren el gran nombre de seguidors disposats després de la seva mort a tirar endavant el seu treball pioner en l’educació i dignificació de les classes obreres.


21

XXXXXXXXX / Xxxx XXXXX XXXXXXX

XXXXXXXXX / Xxxx XXXXX XXXXXXX


22


EL PLA DE LA RIBERA, UNA AMENAÇA

AUTOR DESCONEGUT / AHPN

Els anys seixanta van suposar el primer avís seriós sobre les possibilitats de desaparició del Cementiri de l’Est, coincidint amb l’etapa de l’alcalde José Maria Porcioles. El Pla Parcial d’Ordenació Urbana de la Ribera, conegut popularment com a Pla de la Ribera, qualificava l’espai del cementiri com a futura zona verda.

23


Jordi Fossas Bonjoch Joan Carles Luque Silvestre Jordi Fossas Bonjoch és arquitecte i president de l’Arxiu Històric del Poblenou (AHPN), entitat fundada l’any 1977. Joan Carles Luque Silvestre és catedràtic d’Història i Geografia, i secretari de l’AHPN. Són coautors de les publicacions següents: Gent del Poblenou; Poblenou, més de 150 anys d’història; Fet al Poblenou; L’Abans: Recull gràfic del Poblenou (1886-1977), i Poblenou desaparegut.

efadós

®

E

l Cementiri del Poblenou és molt més que un recinte on des· cansen els difunts. Es tracta d’un petit museu funerari format per escultures, mausoleus i pavellons d’un gran valor artístic. El seu origen es remunta a finals del segle xviii, quan el bis· be Climent va voler reformar tot el sistema funerari amb la creació d’un cementiri als afores de Barcelona. Avui, al costat del mar i dins d’una ciutat oberta al món, el Cementiri del Poblenou se’ns presenta com una joia arquitectònica i històrica que vol ser coneguda. comarca deL B arcelon è s

núm. 12

Profile for Editorial Efados

Cementiri del Poblenou. Barcelona i el culte funerari  

El Cementiri del Poblenou és molt més que un recinte on descansen els difunts. Es tracta d’un petit museu funerari format per escultures, ma...

Cementiri del Poblenou. Barcelona i el culte funerari  

El Cementiri del Poblenou és molt més que un recinte on descansen els difunts. Es tracta d’un petit museu funerari format per escultures, ma...

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded