Issuu on Google+

Eulàlia Pérez i Vallverdú (dir.) Mireia Capdevila i Candell Aram Monfort i Coll Francesc Vilanova i Vila-Abadal


Primera edició: abril del 2014 © d’aquesta edició: Editorial Efadós, Ajuntament de Barcelona i Fundació Carles Pi i Sunyer © dels textos: Eulàlia Pérez i Vallverdú, Mireia Capdevila i Candell, Aram Montfort i Coll, i Francesc Vilanova i Vila-Abadal © del pròleg: Manel Risques Corbella © selecció d’imatges: Eulàlia Pérez i Vallverdú, i Mireia Capdevila i Candell © de les fotografies de Pérez de Rozas: Arxiu Fotogràfic de Barcelona (Institut de Cultura-Ajuntament de Barcelona) © de les fotografies de Josep Brangulí: Arxiu Nacional de Catalunya © de les fotografies de Matarraz, Plasencia i J. Domínguez: els autors Edita Editorial Efadós, Ajuntament de Barcelona i Fundació Carles Pi i Sunyer Editorial Efadós Carrer d’Edison, 3 · Nau A · Pol. Ind. les Torrenteres 08754 El Papiol (Barcelona) Telèfon 936 731 212 efados@efados.cat www.efados.cat Ajuntament de Barcelona Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona www.bcn.cat/publicacions Arxiu Municipal de Barcelona www.bcn.cat/arxiu Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals Casa Golferichs · Gran Via de les Corts Catalanes, 491 08015 Barcelona www.pisunyer.org Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona Jaume Ciurana i Llevadot, Marc Puig i Guàrdia, Jordi Martí i Galbis, Jordi Joly i Lena, Vicent Guallart i Furió, Àngels Miret i Serra, Marta Clari i Padrós, Miquel Guiot i Rocamora, Albert Ortas Serrano, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pérez i Freijo, Pilar Roca i Viola www.bcn.cat/publicacions

Direcció de la publicació Eulàlia Pérez i Vallverdú Coordinació de la publicació Joaquim Borràs, Núria Bosom i Anna Noguer (Direcció del Sistema Municipal d’Arxius) Disseny gràfic i maquetació Editorial Efadós Reproduccions fotogràfiques Editorial Efadós Pep Parer Richard Bristow Cartografia Victor Hurtado i Andreu Grau Assessorament lingüístic Òscar Alegret i Teijeiro Procedència de les imatges i documents Archivo General Militar de Ávila. Zona Nacional (AGMA ZN) Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) Arxiu Històric de la Fundació Carles Pi i Sunyer (AHFCPS) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB) Arxiu Municipal del Districte de Gràcia (AMDG) Arxiu Municipal del Districte de les Corts (AMDC) Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí (AMDSM) Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc (AMDS) Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Universitat de Barcelona (CRAI-UB) Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC) ISBN Editorial Efadós: 978-84-15232-62-9 ISBN Ajuntament de Barcelona: 978-84-9850-543-6 ISBN Fundació Carles Pi i Sunyer: 978-84-15196-00-6 Dipòsit legal: B 5308-2014 Imprès a Catalunya Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics). www.cedro.org.


Sumari

Presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 Pròleg. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9 Introducció. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12

Caiguda, entrada i repressió

La gestió de la ciutat El nou Ajuntament. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 125 Les tasques de reconstrucció. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 131 Els projectes urbanístics i l’ordenació de la ciutat. . . . . . . . . . 142 Pressupost general i finances. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 145

L’ocupació de la ciutat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15

Proveïment: restriccions i racionament. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 149

La desfilada de la «Victoria»: 21 de febrer de 1939 . . . . . . . . 29

Una beneficència humiliant. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 159

La venjança dels vencedors: el control

Una sanitat precària. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 162

sobre la població. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36

Un transport insuficient . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 168

Centres de repressió i de concentració. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39

Un ensenyament per adoctrinar i espanyolitzar . . . . . . . . . . . 171

El cos legislatiu repressiu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43 El tracte als refugiats. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45 La depuració dels funcionaris i la política d’ajuda

La nova cultura La cultura oficial de la Barcelona franquista . . . . . . . . . . . . . . . 179

als vencedors. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47

L’organització cultural municipal i la depuració històrica. . . 180

La repressió cultural i lingüística. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50

La represa de la vida cultural oficial, paraoficial i popular. . 195

L’actuació franquista sobre l’espai urbà. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53

La projecció nacional i internacional de la ciutat. . . . . . . . . . . 203

La visualització de la victòria

Els nous amics de la Barcelona franquista: nazis i feixistes

El nou calendari. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57 La recristianització de la ciutat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79 Dues visites a la ciutat «redimida»

Nous amics per a una nova ciutat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 211 «Insigne misionero de la nación hermana»: la visita

La visita de Ramón Serrano Suñer (1939). . . . . . . . . . . . . . . 103

del comte Galeazzo Ciano . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 213

La visita de Francisco Franco (gener de 1942). . . . . . . . . . 110

El Reichsführer Heinrich Himmler visita Barcelona. . . . . . . . 219 Homenatges militars mutus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 228 Els intercanvis de presoners de guerra (1943 i 1944) . . . . . 233 El nou amic britànic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 238


«¡26 De enero de 1939! No cabe decir, en puridad, que éste día fue la “caída” de Barcelona. No cayó Barcelona, sino que se levantó de la horrible postración, para continuar su gloriosa historia dentro de España»

Autor desconegut (AFB)

“La liberación de Barcelona”, «Diario de Barcelona» (26 DE gener DE 1941)

Caiguda, entrada i repressió


15

Caiguda, entrada i repressió Setmanes després de la derrota republicana a la Batalla de l’Ebre, l’exèrcit franquista va iniciar l’ofensiva definitiva sobre Catalunya. Lentament, els republicans —civils, militars, dirigents de la Segona República, intel·lectuals, mestres, obrers, etc.— es van anar desplaçant cap a la frontera amb França. El 23 de desembre de 1938 començava l’atac final al Principat, i el 10 de febrer de 1939 les tropes invasores arribaven a la frontera de l’Alt Empordà; en poques setmanes l’esfondrament català va ser un fet. Les restes de l’exèrcit republicà no podien fer front al gros d’un exèrcit invasor (uns 332.000 soldats integrats en els 7 cossos d’exèrcit ocupants) que entrava en «zona insumisa en misión de paz, de justicia y de protección».1

(CRAI Biblioteca Pavelló de la República UB)

L’ocupació de la ciutat

L’avenç va ser ràpid i, més enllà de l’ocupació total del Principat, tenia un objectiu fonamental, no solament des d’un punt de vista militar, sinó sobretot simbòlic: la conquesta de Barcelona. La Rosa de foc de l’obrerisme revolucionari, la seu del rojo-separatismo i de l’anticlericalisme, havia de retornar a Espanya. En l’aspecte militar, la conquesta va ser planejada minuciosament; no es volien repetir els errors del cop d’estat fallit del 18 i 19 de juliol de 1936. Al llarg dels mesos anteriors, els facciosos havien anat recollint informació sobre el sistema barceloní de defenses i el funcionament intern de la ciutat per tres vies complementàries: mitjançant els interrogatoris als presoners catalans de guerra en camps de concentració de la rereguarda franquista; amb la documentació requisada amb l’avenç de les tropes sobre el territori i a través de la informació enviada per la Quinta Columna. Segons consta en els informes secrets que van arribar al Cuartel General del Generalísimo, l’estat major dels facciosos, la defensa de la capital catalana es basava en: «un semicírculo, de unos 50 kilómetros de radio y cuyo centro es el muelle de la Paz de Barcelona. Estas defensas fueron aprobadas en Julio [de 1938] y empezadas seguidamente, ignorándose el estado actual de las mismas. En diez kilómetros exteriores se construyen trincheras con alambradas, trampas para tanques, nido de ametralladoras y emplazamientos para artillería. En los cuarenta restantes se dotarán de armamento a todos los hombres útiles de los distintos pueblos que se encuentran en este sector, a quienes se darán las órdenes oportunas para defender el terreno palmo a palmo aprovechando los accidentes naturales del mismo. La última barrera en torno a la ciudad la constituíran (sic.) los ríos Besós y Llobregat» 2

Dues il·lustracions clàssiques de l’ocupació de Barcelona que van gaudir d’una gran popularitat en la premsa i la propaganda franquistes de l’època. A l’esquerra, un grup de soldats franquistes descansen a la plaça Catalunya, poca estona després d’haver arribat al centre de la ciutat. A dalt, una de les portades més reeixides de la revista Fotos (núm. 102, 11 febrer 1939); tan important com l’alegria dels soldats ho era el titular: «¡Por Cataluña española!». Instrucciones sobre disciplina de las tropas en la ocupación de poblaciones liberadas. Instrucción general número 51. 1938 (AGMA ZN A 16 Ll 39 C 1253 Cp 24).

1

Relación de las fortificaciones de la zona de Cataluña, de las que se tienen informes en esta Subcentral. Secreto. Sense data. (AGMA ZN A 15 Ll 16 C1225 Cp 18).

2


(AHCB Col·lecció de Fulls Volanders)

Pérez de Rozas (AFB)

Autoria 003

VP02 500 c. amb espais Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. In feugiat Ametus pesaretque elsauctor. fulls volanders cursus Sed sit faamet vestibulum ante. Pellenteslangistes en català van ser requisats que vitae urna, abans devestibulum ser repartits i a eget pesar dels porttitor augue. Fusce volutpat riscos d’aplegar octavetes franquisfringilla elit. Morbi vitae mauris elit. tes quan la guerra encara era viva, la Donec volutpat pulvinar mauris, gent de l’Arxiu Històric de la Ciutat, ultricies vulputate lorem vehicula amb el seuatdirector al Morbi capdavant eu. Donec lectus est. non (Agustí DuranCras i Sanpere), van blandit sapien. euismodes est in arriscar buscar-ne i conservar-los rhoncus atincidunt. Donec in dui at com a testimoni d’una època dui aliquam cursusúnic at nec augue. Phasellusexcepcional. sit amet leo mi. et històrica A Cras la pàgina lacus vel velit eleifend. següent, revista Fotos (núm. 103,

18 febrer 1939).

Els fulls volanders

h

Malgrat que amb la conquesta de la capital catalana, la victòria final cada cop era més propera, el Cuartel General del Generalísimo no va disminuir els esforços per aconseguir la rendició incondicional dels soldats republicans. Per incentivar la deserció entre les tropes que encara combatien, des de l’aire es van llançar milers de fulls volanders escrits en castellà i en català. La propaganda militar posava l’accent en els temes més candents de la vida quotidiana, tant al front com a la rereguarda republicana. Anunciaven la rapidesa del seu avenç -i intentaven posar la por al cos sobre una estèril mort en el camp de batalla o la impossibilitat de passar-se abans no fos massa tard-, els constants èxits assolits -la divisió del territori republicà a l’altura de Castelló, la conquesta de Reus, de Tarragona, de Barcelona, de Catalunya-, la inutilitat de lluitar en favor d’uns dirigents republicans despòtics, els constants problemes d’aprov isionament de les ciutats republicanes, i, lògicament, s’exaltaven les virtuts del Nuevo Estado.


(CRAI Biblioteca Pavell贸 de la Rep煤blica UB)

25


VISUALITZACIÓ PÚBLICA DE LA VICTÒRIA

Pérez de Rozas (AFB)

30

Autoria A18 Autoria 003

Pérez de Rozas (AFB)

VP02 500 c. amb espais Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. In feugiat metus et cursus auctor. Sed sit amet vestibulum ante. Pellentesque vitae vestibulum urna, eget porttitor augue. Fusce volutpat fringilla elit. Morbi vitae mauris elit. Donec volutpat pulvinar mauris, ultricies vulputate lorem vehicula eu. Donec at lectus est. Morbi non blandit sapien. Cras euismod est in rhoncus tincidunt. Donec in dui at dui aliquam cursus at nec augue. Phasellus sit amet leo mi. Cras et lacus vel velit eleifend.

«EN LA OTRA ORILLA DEL LLOBREGAT UN EJERCITO DISCIPLINADO, FUERTE, MIL VECES HEROICO ESPERABA LA ORDEN DEL CAUDILLO PARA SUBIR, PALPITANTE DE EMOCIÓN A LAS CUMBRES DE SAN PEDRO MÁRTIR, EL TIBIDABO Y MONTJUICH AL GRITO DE ¡BARCELONA PARA ESPAÑA! » AL·LOCUCIÓ DE L’ALCALDE MATEU (26 DE GENER DE 1940)


Autor desconegut (AFB)

Tres imatges molt expressives de la desfilada de la Victoria per l’Avenida del Generalísimo. Segons la premsa, més de 50.000 militars van passar per davant del dictador i els seus auxiliars militars i civils, encapçalats per alguns dels generals que havien dirigit la campanya de Catalunya. L’entusiasme mediàtic va ser inenarrable.

Autor desconegut (AMCB)

Autoria 021


Autoria A40

(AMCB F193 exp. 112 de 1939)


Un funcionari depurat podia ser condemnat a mort? Sí; el sistema repressiu franquista era prou diabòlic per permetre aquesta combinació infernal: a més de la depuració, l’acusat era condemnat a mort; una condemna doble que es repetia en altres jurisdiccions repressives i mostrava la crueltat extrema del sistema franquista. Els sobres retornats són un indicador dels molts funcionaris que van optar per exiliar-se, amagar-se o fugir abans de caure en mans de la maquinària repressiva.

(AMCB F193 exp. 2 de 1939)

Les depuracions de la postguerra

h h

L’odissea de qualsevol perseguit pels vencedors podia començar amb una pregunta molt senzilla: «On era i què va fer el 18 de juliol de 1936?». D’aquesta manera començava una declaració jurada de la víctima que seria incorporada a l’expedient de depuració, al sumaríssim d’urgència o a qualsevol altre procediment judicial. La declaració jurada podia ser el començament d’un llarg camí que en molts casos culminava en una sentència de mort. Els funcionaris de l’administració catalana que per circumstàncies diverses van romandre al país van rebre ben aviat la notificació de l’inici del seu procés de depuració mitjançant sobres semblants als de les imatges. La celeritat i l’eficiència de la nova administració

franquista, amb l’ajut dels informes elaborats pels serveis de FET y de las JONS i dels serveis policials, van posar-se de manifest en el control i l’aplicació de les sancions pertinents en el conjunt dels treballadors de les diverses administracions. Aquestes sancions administratives, que eren complementàries de les possibles «responsabilitats» perseguides per altres òrgans judicials, incloïen un ventall ample que anava des de la pèrdua de la condició de funcionari fins a la suspensió temporal del sou i de la feina. La necessitat de les víctimes d’acreditar la seva innocència va fer créixer la consulta, a l’Arxiu Històric de la Ciutat, de la premsa del període bèl·lic, que quedava restringida i per a la qual calia un permís especia l.


Pérez de Rozas (AFB)

els calendaris festius, les commemoracions oficials de tota mena, tenen unes funcions no gens neutrals i, per contra, són usats com a vehicles fonamentals per legitimar uns règims nascuts, moltes VEGADES, de cops de força o de l’abús i LA destrucció dels mecanismes democràtics.

nou calendari


LA VISUALITZACIÓ DE LA VICTÒRIA

La visualització de la victòria El nou calendari Les celebracions oficials i públiques de caràcter polític, patriòtic, històric, etc., tenen una funció molt important en l’ordenament dels règims polítics. Si en els sistemes democràtics, aquestes celebracions tenen uns valors normalment associats als conceptes de ciutadania, consens i participació, en les dictadures, siguin civils o militars, els calendaris festius són usats com a vehicles fonamentals per tal de legitimar uns règims nascuts, moltes vegades, de la destrucció dels sistemes polítics democràtics. Les dictadures atorguen a les commemoracions un caràcter obligatori i, per tant, demanen la participació activa i pública de la població. En l’Espanya franquista, a més a més, les festes oficials eren un recordatori permanent de l’element fundacional essencial de la dictadura: la violència i la victòria militar sobre un règim democràtic. Ja en els primers mesos de la guerra, en vista de la necessitat de començar a estructurar una alternativa de poder organitzat a la República, els rebels van començar a adaptar el calendari festiu als seus paràmetres religiosos i ideològics. Per començar, es van restituir les festes religioses fonamentals per al catolicisme, com la Immaculada Concepció, el 8 de desembre, i el Dijous i el Divendres Sant. Una mica més tard, es va suprimir la festa de carnestoltes i, progressivament, es va completar i refer el calendari de celebracions religioses. L’establiment d’un nou calendari polític va començar amb una supressió: la de les festes republicanes, especialment el 14 d’abril. La primera data triada per substituir l’aniversari de la proclamació de la República va ser el 2 de maig, que va esdevenir la Fiesta Nacional. Però la data estava associada a la guerra del Francès i al levantamiento del 2 de Mayo, i podia interpretar-se de maneres poc ortodoxes. Per això, a mesura que passava el temps, calia anar-ho afinant; amb un decret de juliol de 1937 es declarava, finalment, el 18 de juliol la Fiesta Nacional de l’Espanya franquista, «fecha en que España se alzó unánimemente en defensa de su fe, contra la tiranía comunista y contra la encubierta desmembración de su solar».1 El curs de la guerra deixaria també la seva empremta en el calendari, quan va instituir-se el dia 1 d’abril com Día de la Victoria.

Any rere any, el franquisme desplegava l’espectacle festiu de les seves dates fundacionals. El 18 de juliol de 1944 (a la pàgina anterior), Fiesta de la Exaltación del Trabajo, Día del Alzamiento Nacional, va tocar la «concentración de productores, técnicos y empresarios» al Teatre Olimpia. Presidit pel governador civil, Antonio Correa Véglison, totes les jerarquies de la província hi van fer cap. El públic va acollir «con vítores a España y a Franco» la intervenció del governador civil, que «finalizó reafirmando la confianza ciega que tienen todos los buenos españoles en Franco y en la Falange en el logro de la España Una, Grande y Libre». 1

Citat per CENARRO, Ángela. «Los días de la “Nueva España”: entre la “revolución nacional” y el peso de la tradición», Ayer, núm. 51/2003, p. 121.

57


Pérez de Rozas (AFB)

Pérez de Rozas (AFB)

62 L’OCUPACIÓ DE LA CIU-


(AMCB B101 exp. 11 de 1944)

A la pàgina anterior, festival folklòric celebrat al Poble Espanyol i invitació per assistir-hi (21 de maig de 1939). A baix, invitació per assistir a la desfilada militar del «Día de la Victoria», que va celebrar-se al Passeig de Gràcia l’1 d’abril de 1944. La imatge mostra la tribuna d’autoritats (al fons de la imatge) presidida pel capità general de Catalunya, José Moscardó, acompanyat pel governador civil, Antonio Correa Véglison (a l’esquerra), i l’alcalde Miguel Mateu i Pla (a la dreta).

(AMCB B101 exp. 14 de 1939)


64


Pérez de Rozas (AFB)

“Día del Alzamiento”

Pérez de Rozas (AFB)

h

El 18 de juliol es va convertir, ja durant la guerra però encara més a partir de 1939, en una de les dates més sagrades del calendari franquista. L’inici de l’anomenat Alzamiento Nacional —amb la festa prèvia, el Día de África, el 17, quan va començar la revolta al protectorat espanyol del Marroc— es va convertir en una data fundacional: «Torna el 18 de julio. Cinco años han trascurrido desde que, áureo y fulgurante, se consagró efemérides gloriosa de España...» (Diario de Barcelona, 18 juliol 1941).

En totes les festes franquistes, la Falange hi feia acte de presència. Volia demostrar que era l’amo de la situació, la base dels nous i futurs dirigents d’una Barcelona falangista i espanyola: el present i el futur li pertanyia. A la pàgina anterior, missa de campanya, a l’Avinguda de Maria Cristina en la celebració del Día del Alzamiento Nacional, de 1942. A dalt, acte de reconeixement dels excombatientes que es va fer al teatre Price (18 juliol 1944).


Pérez de Rozas (AFB)

Pérez de Rozas (AFB)

En la postguerra immediata, a Barcelona van proliferar els racons amb Altares a los Caídos de tota mena i condició. Dedicats a l’Estudiante Caído, als herois falangistes, als Mártires de la Tradición, etc., era una manera de recordar visualment sempre a l’espai públic urbà què s’havia de celebrar. A les imatges, Altares a los Caídos, erigits (a dalt) a la façana de la Universitat i (a baix) a l’església de les carmelites, el 28 d’octubre de 1943.


Pérez de Rozas (AFB)

“En memoria de los Caídos”

Pérez de Rozas (AFB)

h

Els Caídos por Dios y por la Patria van gaudir d’una notable presència en el calendari. Sota aquesta denominació genèrica, s’hi podien incloure els Mártires de la Tradición, d’origen tradicionalista (10 de març); el Día del Estudiante Caído, dedicat a Matías Montero, mort a Madrid l’any 1934 en una baralla de carrer, el qual evocava els dies heroics de Falange; el genèric Día de los Caídos; el calendari culminava amb el 20 de novembre, el Día del Dolor, que recordava l’afusellament de José Antonio Primo de Rivera a Alacant, el 20 de novembre de 1936.


LA VISUALITZACIÓ DE LA VICTÒRIA

(AMCB B101 exp. 23 de 1939)

92

A dalt, tres documents originals de l’acte de la Fiesta de la Confirmación: invitació, passi gratuït de tramvia i recordatori que va repartir-se entre tots els participants. Aquest recordatori conté una fotografia de la filla de Franco, Carmen Franco, amb una dedicatòria per a «los pequeños camaradas» que celebraren la confirmació el dia del seu sant. Els exhorta a ser «fieles a Jesucristo y a España». A la pàgina següent, vista general de la Fiesta de la Confirmación a la plaça Sant Jaume. Els presents són entorn de la creu monumental, d’acord amb les instruccions rebudes per atorgar solemnitat a l’acte (16 juliol 1939). A les pàgines següents, instàntanies del moment en el qual es repartien entre els infants «una pieza de chocolate y un bizcocho para sostener sus ànimos durante la ceremonia».

Amb tot, l’Església franquista va abocar-se decididament a la captació i el control dels joves i dels infants en clara competència amb Falange i les seves organitzacions juvenils. Tot i que la religió catòlica i la litúrgia eren presents dins de FET y de las JONS, la jerarquia eclesiàstica es malfiava de la influència que aquestes organitzacions feixistes podien exercir sobre la joventut. El primer espai pel qual l’Església lluità fou, sens dubte, el sistema educatiu. A banda d’aconseguir el reconeixement de les escoles religioses en peu d’igualtat amb l’escola pública, es va portar a l’escola el caràcter confessional del règim. A més, va ser clarament utilitzada per afermar i consolidar el procés de recristianització dels sectors socials més desfavorits, que només podien accedir als grups escolars de titularitat estatal. Així, la religió va formar part de l’ensenyament reglat, com una assignatura més, i van introduir-se en la vida quotidiana de les escoles un seguit de rituals com l’oració, la celebració del mes de Maria, els concursos de doctrina catòlica, etc., que compartien protagonisme amb els rituals imposats pel règim, com el cant del Cara al sol. Alhora, cada aula era presidida obligatòriament per la creu i els retrats de José Antonio i Franco, que recordaven explícitament quin era el món de la immediata postguerra a Barcelona. Així mateix, durant el període s’engegà en col·laboració amb Auxilio Social i la Sección Femenina una campanya de comunions i de confirmacions massives de la població escolar amb caràcter coercitiu i, doncs, obligatori. La solemnitat dels actes anava acompanyada, també, de la implicació del conjunt d’autoritats civils i religioses, que confirmaven el protagonisme de l’Església a la societat.


1.675 c. amb espais ” ión mac fir Con la de a est “Fi (16 de juliol de 1939)

h

Sense cap mena de dubte, la Fiesta de la Confirmación celebrada a la plaça de Sant Jaume el 16 de juliol de 1939 va ser la més espectacular de les cerimònies litúrgiques massives a la ciutat. Organitzada conjuntament per les entitats juvenils de FET y de las JONS i la Dirección Diocesana de Instrucción religiosa, va aplegar 1.100 infants (600 confirmants, 400 acompanyants «vestidos con túnica blanca romana, adornada con cruz en el pecho y cinturón encarnado los niños y cruz y cinturones azules las niñas» i 100 integrants del cor infantil «con uniforme de gala de F.E.T., guante blanco, etc.») disposats tal com especifica la documentació conservada: «Las organizaciones juveniles, formarán un marco de siete mil flechas, que dejará vacío un gran cuadrado, en el centro de la plaza con la Cruz en medio. A medida que los 500 niños y 500 niñas salgan de la Diputación por la puerta principal, formarán una cruz

humana perpendicular a los lados del cuadrado antes dicho, y en cuyo nudo habrá la Cruz de 21 metros. Mientras suena el Himno Nacional (Marcha Real) se encenderán en los terrados de los grandes edificios de la Plaza letreros de bengalas que dicen: CRISTO VENCE – CRISTO IMPERA – VIVA Y ARRIBA ESPAÑA – FRANCO, FRANCO, FRANCO». La Dirección Diocesana va editar un Catecismo de la Confirmación que va repartir entre els participants, juntament amb un recordatori que, amb una foto de la filla de Franco, expressava les seves felicitacions als «camaradas de Barcelona» i els convidava a ser fidels «a Jesucristo y a España». L’Ajuntament, per la seva banda, va contribuir «al máximo esplendor» de la festa i va fer-se càrrec de les factures d’«una pieza de chocolate y un bizcocho» que va donar-se als infants «para sostener sus ánimos durante la ceremonia», per un total de 676,15 pessetes.

Pérez de Rozas (AFB)


«Cuando el ministro de la Gobernación puso pie en el embarcadero del Muelle de la Paz, y entró en contacto físico, que fue luego frenesí de entusiasmo, con el pueblo de Barcelona, se producía el signo más expresivo de la emoción nacional de que era nuestra ciudad magnífico Adelantado. […] en esta acogida de Barcelona a Serrano Súñer, Barcelona es la capital de España, porque su ambiente es ámbito de lo nacional, en donde las ovaciones delirantes, los aplausos reiterados, los vítores patrióticos, son el eco en anticipo, valga la paradoja, de una manifestación nacional en pura llama…» «La Vanguardia Española» (15 DE juny DE 1939)

VISITA DE

SERRANO SUÑER

Autor desconegut (AMCB)


LA VISUALITZACIÓ DE LA VICTÒRIA

Dues visites a la ciutat «redimida»: Ramón Serrano Suñer (1939) i Francisco Franco (1942) En els primer anys de la postguerra, la població de Barcelona i els seus dirigents locals van ser sotmesos a un examen per valorar i comprovar si havien entès i acceptat el nou ordre. La prova consistia, sobretot, a observar i analitzar el comportament col·lectiu en les grans visites oficials que haurien de venir amb els nous temps. Naturalment, les autoritats de Madrid no dubtaven de l’eficàcia organitzativa i de control dels poders provincials i locals, però sempre hi havia un petit risc: al capdavall, Barcelona havia estat, fins al final, el símbol del catalanisme separatista i el centre de la defensa del règim democràtic, republicà i obrerista. Amb els rituals d’aquestes grans visites i l’ocupació de l’espai públic pels vencedors i els seus símbols, la ciutat es «redimia» del seu passat més immediat, que incloïa actes multitudinaris com l’enterrament del dirigent anarquista Bonaventura Durruti, el comiat de les Brigades Internacionals o les commemoracions anuals de l’Onze de setembre. La visita de Ramón Serrano Suñer (1939) El primer acte d’aquestes cerimònies col·lectives d’expiació dels pecats del passat i penediment va tenir com a protagonista Ramón Serrano Suñer, que avaluaria en directe i personalment el procés de redempció ciutadà i mesuraria l’agraïment pel seu rescat de les urpes «de los separatismos y las anarquías». Ramón Serrano va arribar a Barcelona el 14 de juny de 1939 disposat a rebre una salutació popular entusiasta. Totes les autoritats franquistes de la ciutat, civils i militars, eren al port esperant-lo. Després de les salutacions de rigor, la comitiva oficial va pujar per la Rambla enmig del «delirante entusiasmo popular». La primera aturada va ser a la Jefatura Provincial de Falange, al passeig de Gràcia, on Serrano va inaugurar l’Altar de los Caídos. Després tocava la desfilada de les milícies falangistes, la recepció a l’Ajuntament i el primer discurs amb contingut de Serrano. Davant de l’alcalde i els regidors, el Ministro de la Gobernación va avisar que «España ya no es un pueblo dormido; ya no es aquel pueblo extraviado y triste, tejido por el romanticismo a base de deformar la leyenda en la Historia. España es hoy un pueblo joven, con una juventud disciplinada, pero dispuesta siempre a servir, con violencia y con ardimiento, al destino y el poderío de la Patria. (Grandes aplausos.) [...] somos un pueblo unido, sagrada e indivisiblemente, con un ideal de grandeza. Y este pueblo es España», sotmès a un cap, «Franco, Caudillo victorioso, Jefe de la Revolución Nacional y de la reconstrucción de España. (Aplausos.)». 4

Pérez de Rozas (AFB)

«Hombre de Gobierno», «místico», «desde el solio de su autoridad pero también desde la celda de su ascetismo», Ramón Serrano Suñer, ministre de la Governació i segon home fort de la dictadura, va arribar a Barcelona el 14 de juny de 1939 per a una visita d’una profunda càrrega política i simbòlica que va comportar una mobilització ciutadana sense precedents. Va ser la primera gran ocupació de l’espai públic barceloní que assajava el franquisme. Dues imatges de Ramón Serrano Suñer, Miguel Mateu i Pla i el general Eliseo Álvarez Arenas saludant la multitud des del cotxe que els portava del port cap a la Jefatura Provincial del Movimiento al seu pas per la Rambla. 4

La Vanguardia Española (16 juny 1939).

103


(AMCB B101 exp. 7 de 1942)


Pérez de Rozas (AFB)

LA VISUALITZACIÓ DE LA VICTÒRIA

Nacional—, la nit va ser per a la bona burgesia de Barcelona, l’elit del país, els grans representants d’una classe burgesa —en alguns casos, ennoblida— que havien d’agrair al Caudillo la victòria i la recuperació de béns i hisendes. Però tot el desplegament que es va dur a terme durant els cinc dies que Franco va romandre a Catalunya (la funció de gala del Liceu, la concentració de productores, les visites a la Biblioteca Central, a Girona, etc.) no ens ha de fer perdre de vista que l’«ha llegado España» i el «rescate de Barcelona» es mantenien plenament vigents. El Caudillo podia fer grans proclames als joves i teoritzar sobre economia i sobre l’empresariat català, però sota de tot plegat bategava l’alegria per allò que s’havia recuperat. La síntesi del viatge a les províncies irredentes no era gens confusa: productores i empresaris havien rebut lliçons d’economia i política laboral i social. La bona societat barcelonina li havia agraït la recuperació de béns i hisendes i l’esclafament del comunisme. Només en els marges del sistema, una població humiliada i castigada, observava en silenci els «fastos» de la dictadura i la complicitat de les jerarquies locals. La visita havia estat triomfal.

Si els señores havien tornat a la Diputació Provincial, l’Ajuntament, com era habitual, obria les seves sales nobles per rebre el dictador i el seu seguici, incloent-hi els nous ocupants del que havia estat el Palau de la Generalitat. El sopar de gala era una repetició dels que ja havia ofert l’Ajuntament a Ramón Serrano Suñer i Heinrich Himmler, per exemple. La factura, naturalment, també seria assumida per les autoritats municipals. A la pàgina anterior, un moment del discurs de Franco durant el banquet celebrat al Saló de Cent de l’Ajuntament el 26 de gener de 1942. A baix, detall de les taules amb el nom i els cognoms de les autoritats que van assistir al sopar.

“El regreso de los señores a la Diputación Provincial”

h

L’ocupació i l’apropiació del Palau de la Genera litat per convertir-lo en seu de la Diputació Provincial era un dels elements més significatius i simbòlics de l’abast de la Victoria franquista. La Vanguardia Española, amb motiu de la visita de Franco al Palau, ho manifestava de manera diàfana:

«También han vuelto los señores al viejo y noble Palacio provincial, liberado, como Barcelona entera, de la tiranía procaz de los facinerosos. Porque a mayores refinamientos y suntuosidades acumulados por la chusma de la Genera lidad en la blasonada Casa, más resaltaba no ya la cursilería, sino la condición de desalmados de los precarios e indignos asaltantes. Algún día habrá que vulgarizar lo que pocas personas de Barcelona y de Cataluña conocen, sobre las maneras de vivir de aquella caterva de fariseos desvergonzados que sin base ni raíz alguna que justificase sus instintos refinados o sus gustos 12

«Desagravio y gloria del Palacio provincia l», La Vanguardia Española

suntuarios, se entregaban a la orgía de una existencia cómoda y regalada, aunque de ridículos rastacueros. Habrá que decir a la gente de la calle, para que de una vez se desvanezcan —si acaso quedasen— las últimas nieblas del mito, lo que aquellos pistoleros y gentecilla de la peor hampa barcelonesa se habían agenciado para habitar, con dengues y pretensiones de señores, las estancias llenas de resonancias his12 tóricas de aquel palacio». Sortosament, «han vuelto los señores» i la Diputació va poder fer, «en estos tres años posteriores a la liberación, una obra de regeneración que merece ser conocida y alabada», perquè no havia estat gens fàcil, sobretot perquè, en primera instància, «tenía que sacudirse [...] la pesadumbre del ludibrio y de la ignominia que representaba el hecho de que en su ámbito físico hubiese encontrado calor, servicio y beligerancia la traición separatista contra España...».

(29 gener 1942).

119


La gestió de la ciutat El nou Ajuntament

(AHCB Biblioteca)

La gestió de la ciutat de Barcelona era, sense cap mena de dubte, el primer gran repte que afrontava el règim franquista. Des d’un punt de vista demogràfic, polític, econòmic i també simbòlic, Barcelona era la primera capital que havia ocupat després d’una sistemàtica estratègia bèl·lica de destrucció. El règim que havia aconseguit la desfeta de la ciutat afrontava, ara, la necessitat de reconstruir-la i de gestionar-la, d’acord amb les directrius ideològiques, polítiques i socials que el franquisme imposava. Aquesta responsabilitat va recaure en la corporació presidida per Miguel Mateu i Pla, que va prendre possessió de l’Ajuntament el dia 27 de gener de 1939. L’acte, presidit pel secretari tècnic Benítez de Lugo, va consistir en la lectura de l’ofici del Ministro de Gobernación, Ramon Serrano Suñer, datat a Burgos el 22 de gener; tot seguit, la Comissió Gestora, precedent del Ple municipal, va elaborar la llista de les prioritats de l’actuació municipal i va acabar la sessió amb les mostres inevitables de suport i d’adhesió al règim i al Caudillo, refermades per la convocatòria d’una missa de campanya a la plaça Catalunya. A l’acte hi van assistir Miguel Mateu i Pla, Antonio Mª Simarro, José Bonet del Río, Raimundo Frutchman Roger, Aurelio Joaniquet, Carlos de Montoliu, José Ribas Seva, Jacinto Bassols, Domingo Castellar i José Mª Sagnier. El nou consistori tenia deu tinents d’alcalde i onze regidors, els quals van anar incorporant-se al seu lloc a mesura que les circumstàncies bèl·liques ho van permetre. Fins al 30 de gener, l’única instància política que funcionà va ser el Ple, que es reunia diàriament. En aquesta data es van constituir les ponències municipals, deu en total, presidides per un tinent d’alcalde, i es van nomenar, també, els càrrecs municipals de les institucions i ens autònoms en què participava l’Ajuntament barceloní. Respecte de l’organització municipal anterior només s’introduïren dos canvis: la unificació de les antigues ponències d’Urbanització i Eixample en la Ponencia de Obras Públicas i, pel que fa al règim intern, la reducció de les seccions administratives a quatre amb la incorporació de la Secció d’Eixample a Obras Públicas i la de Cultura a la Secció Administrativa de Gobernación. Posteriorment, per al funcionament diari, el 23 de febrer es va constituir la Comissió Permanent, integrada pels tinents d’alcalde, l’interventor, Víctor Valls, i el secretari municipal interí, Enrique Janer Durán, que va redactar l’acta i en va donar fe. Les reunions eren setmanals i secretes.

Relació de patronats, instituts i ens autònoms en què participava l’Ajuntament de Barcelona i organigrama de la secretaria municipal, tal com surten a les memòries de l’Ajuntament (1941-1942).


(AMCB M101 5.19.1.11)


La defensa de la ciutat

h

L’actuació sobre els refugis antiaeris de la ciutat va ser més accidentada; si més no, a causa de les dificultats econòmiques que van impedir seguir les directrius del règim; concretament de la Junta de Defensa Pasiva, que demanà a l’Ajuntament, aproximadament, 11.000.000 de pessetes (uns 66.265 euros) per condideterminat, atès el context nombre cionar-ne i conservar-ne espais c. amb 400un bèl·lic europeu que ja s’albirava. Perquè tot i la declaració oficial de neutralitat, la connivència del règim franquista amb l’Aletuera la ciutat. consecte sit amet, dolor ipsumera viscuda Lorem realitat una feixista manya nazi i la Itàlia Nullam mi. ut Morbi cursus. Nam mantenir elit. g va adipiscin La incertesa sobre la resolució de la guerra europea laoreet at, ntum condime id, egestas aeris leo, atacs s enim possible de previsió en Barcelona en estat d’alerta diam. yser nonumm Sed eleifend 1943, massa. l’any mattis, va situació ta d’aques àlgid punt El ciutat. la contra m 1941 bibendu et, um element ante, mauris t de Praesen gener de 23 del quan s’aplicà un decret signat per Franco lectusnous tincidunt Duis amet, nibh. sitantiaer posuere at, ir els edificis tots is en refugis que obligà a constru isse Suspend m. vestibulu viverra dui quis conflicte a el 1945, un cop acabat vulpude la ciutat fins ben entrat l’any dui ut augue. um latent element Nulla dui. aliquam tate guerra de estat un en à continu Europa. Barcelona, doncs,vehicula . Aliquam 1939. de gener de 26 del més enllà

(AMCB M101 5.7.5 i 5.7.6)

A la pàgina anterior, Decret del 20 de març de 1943, que en desenvolupa un altre de gener de 1941, sobre la construcció de refugis antiaeris als edificis nous i als que estiguessin pendents de reforma de les poblacions de més de 80.000 habitants en previsió d’atacs contra la població. A dalt, plànol general del refugi antiaeri del carrer Radas amb les especificacions tècniques i detalls de cada una de les seccions.


140

El barri de la Barceloneta

(AMCB Q118 exp. 139 de 1939)

h

Més enllà de les actuacions generals sobre la via pública i la reconstrucció dels edificis municipals essencials, com l’Hospital d’Infecciosos, la zona urbana propera al port que havia estat destruïda va concentrar els esforços de la corporació, d’acord amb les orientacions generals emanades del Servicio Nacional de Regiones Devastadas per als ajuntaments espanyols. Així, el projecte més significatiu va ser per al barri de la Barceloneta, el qual va ser remodelat totalment. El conjunt d’obres al barri va incloure la reconstrucció del mercat municipal, l’ampliació del carrer Alfredo Calderón (avui, Almira ll Cervera), la rehabilitació dels habitatges i la construcció d’un grup escolar amb un cost total de 6.396.615,63 pessetes (aproximadament, 38.553 euros).


(AMCB Q118 exp. 237 de 1941)

Autor desconegut (AMCB)

A la pàgina anterior, pressupost aproximat de les obres de reconstrucció del mercat de la Barceloneta amb consignació detallada dels capítols, els seus costos i les taxes aplicables. A dalt, plànol general de les instal·lacions elèctriques del conjunt de les parades del mercat. A l’esquerra, acte d’inauguració i benedicció del mercat el 18 de setembre de 1940. Hi van assistir l’alcalde, Miguel Mateu i Pla; els tinents d’alcalde de Proveïments, Aurelio Joaniquet, i de Transports, José Ribas, i el cap de Cerimonial, Manuel Ribé.


(AMCB Q118 exp. 172 de 1939)

Autor desconegut (AMCB)

LA GESTIÓ DE LA CIUTAT

Pressupost general i finances Totes aquestes actuacions depenien de l’obtenció d’un finançament adequat que, ateses les circumstàncies, havia de provenir de les autoritats estatals i, específicament, del fons destinat a la Reconstrucción de las Zonas Devastadas. El règim també va usar aquest recurs com una forma més de càstig de la ciutat i del que representava, per la qual cosa l’alcalde Mateu i el tinent d’alcalde d’Hisenda, Azcoitia, van haver de negociar i fer servir tota mena d’influències personals i polítiques per aconseguir bona part dels diners imprescindibles, 77.420.772,28 pessetes, aproximadament (uns 446.390 euros). L’aportació de l’Estat només va cobrir una part del total i la resta es va sufragar amb diversos impostos, com una part sobre la contribució territorial i industrial (cedida pel govern per un període de dotze anys amb el compromís d’usar les obres públiques per ajudar a pal·liar «el paro involuntario» a la ciutat), una contribució especial sobre les finques particulars situades a les zones d’influència de les obres planificades i el benefici obtingut de les expropiacions de solars i edificis afectats. Això no obstant, l’ambició de l’Ajuntament, que aspirava a alguna cosa més que a «reconstruir», va obligar a seguir una estratègia de finançament basada en els crèdits atorgats pel Banco de España, a interessos variables, estratègia que va es va aplicar durant el període.

A la pàgina anterior, acte de signatura d’un préstec entre l’Ajuntament de Barcelona i els representants del Banc d’Espanya «para tareas de reconstrucción», de data 10 de juny de 1940. A dalt, resum de les despeses generals de l’Ajuntament de Barcelona consignades per capítols, gràcies al qual es poden veure les prioritats en les despeses municipals i les limitacions pressupostàries de la corporació.

145


(AMCB R120 núm. 1 de 1942-1945)

A dalt, dades del decomís d’aliments fet per la Brigada de la Represión de la Venta Ambulante l’any 1942 i especificació dels destinataris (institucions de beneficència i centres sanitaris municipals). A la dreta, rebut d’un d’aquests establiments, Asilo de San Rafael, del 9 de març de 1945. A la pàgina següent, compareixença d’una ciutadana retinguda amb aliments sense justificació de procedència i explicació dels agents implicats (juny de 1945).

(AMCB R120 núm. 1 de 1942-1945)

Productes


(AMCB R120 núm. 1 de 1942-1945)

153


Una sanitat precària

(AMCB A183 exp. GM-241 de 1942-1943)

Fotografia d’un dels centres habilitats per l’Ajuntament a la ciutat de Barcelona per a la població on s’oferien els serveis de vacunació i desinsectació per evitar epidèmies. Cartes d’Auxilio Social (a baix) i de Falange Española (pàgina següent) adreçades al tinent d’alcalde de Sanitat, Lorenzo García-Tornel, en les quals ofereixen ajuda per controlar l’epidèmia de tifus.

(AMCB A183 exp. GM-241 de 1942-1943)

Pérez de Rozas (AFB)

En relació amb altres àmbits de la gestió municipal, però, l’Ajuntament franquista tenia un eficaç sistema sanitari heretat del període republicà. La xarxa d’hospitals, centres i institucions sanitàries, creades a la ciutat durant el període bèl·lic, va ser mantinguda pel nou règim, tot i que en alguns casos concrets van retornar-ne la titularitat a l’Església. No obstant això, la manca de recursos va obligar a centralitzar el subministrament de productes de farmàcia, menjar i combustible en un intent de controlar i de garantir el funcionament essencial del sistema sanitari municipal. La preocupació bàsica era el control de les malalties infeccioses més comunes, i per això l’actuació de l’Instituto Municipal de Higiene va destinar-se, fonamentalment, a l’obtenció de vacunes no solament per als habitants de Barcelona, sinó també per al conjunt de poblacions de la província. Entre 1939 i 1940 el volum total de vacunes gestionades en l’àmbit municipal va ser de 45.500 d’antidiftèriques, 337.591 d’antiveròliques i 1.260.000 d’antitífiques. Es va reprendre el control sobre els aliments als mercats centrals i a l’escorxador municipal.


(AMCB K136 1939 c. 1.87.6006)


(AMCB K136 1943 IMEB-41.527)

LA GESTIÓ DE LA CIUTAT

blica. De la mateixa manera, també va continuar portant les escoles a l’aire lliure, com les Escoles del Bosc i la del Mar; això sí, amb canvis importants en el sistema educatiu, el més rellevant dels quals era la separació per sexes. També va responsabilitzar-se de les escoles especials, que acollien els infants amb deficiències i necessitats especials, en aquella època qualificats d’«anormales, deficientes y pre-deficentes», però també cecs i sords, per als quals va recuperar l’escola Vilajoana i l’escola 26 de Enero, acabada de crear. El panorama educatiu municipal es completava amb les competències sobre les escoles d’educació complementària per a adults, les quals es dividien en dos grans grups: les escoles complementàries d’arts i oficis, amb l’Escola Massana d’arts sumptuàries com a emblema, i les de formació domèstica, com la Lluïsa Cura, que formava les noies en aquelles tasques imprescindibles per mantenir «la vocación femenina para las diversas labores del decorado del hogar, encajes de bolillos, bordado, ganchillo, etc. harto decaídas en la actualidad» 8. Aquesta xarxa doble és un cas únic en el panorama educatiu espanyol. Tot i la propaganda oficial, la manca de recursos econòmics i les prioritats de la política cultural municipal dificultaven les activitats escolars d’aquestes institucions. Per altra banda, l’escola primària, després de la depuració sistemàtica dels professionals, va esdevenir un mitjà eficaç d’espanyolització, d’adoctrinament i de propaganda del règim.

A la pàgina anterior, exemple d’un dels treballs de redacció dels diaris escolars dels alumnes de l’escola Milà i Fontanals, que va ser seleccionat, entre altres, per ser lliurat com a ofrena al invicto Caudillo Francisco Franco l’any 1939. A dalt, llibretes dels alumnes del Grup Escolar Baixeres (via Laietana, 11), que contenen els seus treballs escolars. 8

La obra realizada por el primer Ayuntamiento de Barcelona después de la Liberación. 26 de Enero de 1939-26 de Enero de 1941. Vilanova: Instituto Gràfico Oliva, 1941. pàg. 141.

173


Pérez de Rozas (AFB)

L’Ajuntament franquista de Barcelona va portar a terme una política cultural basada, fonamentalment, en la depuració de la tradició i de les institucions que havien ESDEVINGUT un dels signes d’identitat de la Catalunya republicana Mitjançant estratègies de substitució, d’eliminació o d’apropiació i de reinterpretació

L A NOVA CULTURA


179

La nova cultura La cultura oficial de la Barcelona franquista L’Ajuntament franquista de Barcelona, encapçalat per Miguel Mateu i Pla, va portar a terme una política cultural basada, fonamentalment, en la depuració de la tradició i de les institucions que havien esdevingut un dels signes d’identitat de la Catalunya republicana, laica, democràtica i catalanista. Mitjançant estratègies de substitució, d’eliminació o d’apropiació i de reinterpretació, la corporació municipal intentà construir una nova imatge de la cultura catalana que no entrés en contradicció amb el nou règim, que consagrava la Unidad de España i que li atorgava un paper secundari i sempre supeditat a les manifestacions a través de les quals s’expressaven les essències pàtries espanyoles, invariables i eternes. La responsabilitat d’aquesta tasca va recaure en la Ponencia de Cultura, presidida, des de la constitució de l’Ajuntament fins al 8 d’octubre de 1940, per José Bonet del Río, el qual va ser substituït per Tomás Carreras Artau fins al final del període. Sota les directrius de Bonet del Río, es van liquidar i desmantellar les estructures organitzatives culturals de la Generalitat de Catalunya i es van repartir les seves competències entre l’Ajuntament, la Diputació i l’Estat. Fins al final de 1940 no es va establir un organigrama més o menys estable de les institucions municipals dedicades a la cultura a la ciutat de Barcelona. En aquest repartiment, a mesura que avançà el període, es va consolidar de manera molt clara el protagonisme municipal davant d’una apatia manifesta de la Diputació, més abocada a la destrucció que no pas a la substitució. El resultat fou una estructura cultural de titularitat municipal, hereva i continuadora de bona part de les polítiques culturals engegades per la Generalitat republicana, única en el panorama de l’Estat espanyol. Aquesta reorganització institucional va anar acompanyada d’una política planificada de subvencions que va intervenir, decisivament, en el retorn a la ciutat d’una certa activitat cultural, gràcies a la qual els vencedors recuperaven també una vida social que els permetia mostrar-se públicament i exhibir el luxe amb què vivien. La intervenció polititzada i ideologitzada era el resultat de la connivència entre les institucions oficials i les organitzacions lligades al règim, que van passar a controlar també les entitats privades i a imposar la seva tradició i els seus referents amb l’objectiu explícit d’espanyolitzar la vida cultural de la ciutat. L’apropiació va completar-se, finalment, amb el control pel règim de les activitats populars arrelades en la vida de la ciutat amb el suport oficial de la corporació barcelonina.

La voluntat d’intervenció del règim franquista es palesava en totes les manifestacions públiques, incloent-hi les populars, com les festes majors. A la pàgina anterior, veiem la presència de tota mena de símbols, com la bandera o la salutació feixista, en la celebració de la festa major del barri de Sarrià de l’any 1939.


Pérez de Rozas (AFB)

El retorn de les peces d’art que la Generalitat va evacuar a França per evitar-ne la destrucció com a conseqüència dels bombardeigs feixistes es va convertir en una arma potentíssima de propaganda per als vencedors de la guerra. A més a més, els franquistes van utilitzar aquesta operació com a càrrec en la repressió i depuració de responsables del patrimoni artístic català. Imatges de la descàrrega de peces d’art (agost-setembre 1939).

Autoria 021


la nova cultura

L’àmbit artístic El tercer gran àmbit de la política cultural municipal era l’artístic. L’interès personal de l’alcalde Mateu va ser un element molt important en les actuacions fetes durant el període, que van assolir el reconeixement públic amb la concessió, l’any 1943, de la medalla d’honor de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, a proposta de diverses entitats culturals de la ciutat.2 Tot i que, oficialment, la gestió del patrimoni artístic per la Junta de Museos, reorganitzada el 10 de gener de 1940, era compartida per l’Ajuntament i la Diputació, el pes econòmic i polític requeia en l’Ajuntament de Barcelona.3 L’oficialització del protagonisme municipal es va iniciar el 1945 a conseqüència de l’enèsim incompliment de la Diputació de condicionar l’espai del Palau d’Armes de la Ciutadella i del trencament oficial de la col·laboració en la Junta de Museos. La Ponencia de Cultura va deixar a les mans de Xavier de Salas, director del Museo de Bellas Artes de Cataluña, i de Juan Ainaud de Lasarte, conservador del Museo de Arte Moderno, la gestió dels museus d’art de la ciutat, el reglament dels quals, juntament amb els estatuts de la Junta de Museos, s’aprovaren el 8 de gener de 1946.

Pérez de Rozas (AFB)

Les primeres tasques que va fer la Ponencia de Cultura van ser la reincorporació de les col·leccions traslladades a Olot i a Darnius per protegir-les dels bombardeigs de què era objecte la ciutat i el retorn de les obres que es trobaven a París amb un cost final de noranta-sis mil francs consignats en el pressupost de cultura del quart trimestre de 1939. Amb la reunificació dels fons es va prendre la decisió de reunir-los en dos museus independents: el Museo de Arte Antiguo al Palau Nacional i el Museo de Arte Moderno (segles xix-xx) al parc de la Ciutadella. També es va decidir dedicar els recursos i els esforços al Museo de Arte Antiguo, el qual va obrir les sales (romànic, gòtic, renaixement i barroc) l’1 de setembre de 1942. Pel que fa al Museo de Arte Moderno, el condicionament del Palau d’Armes de la Ciutadella va ser més accidentat i en va retardar l’obertura al públic. Fins al 5 de juny de 1945 no es van inaugurar quinze sales i no es va editar una guia del museu. El 26 de juny es va ampliar amb cinc sales més i dues en què es van encabir les col·leccions Nogués i la d’Emili Cabot de vidre. També es va ubicar al mateix edifici el gabinet numismàtic. Així mateix, es van reprendre les publicacions dels AnalesBoletín de los Museos de Barcelona. La Ponencia de Cultura va participar activament en bona part de les exposicions artístiques fetes a la ciutat amb subvencions, cessió de locals, exempció d’impostos o adquisició de catàlegs. Es va adherir, també, als homenatges d’artistes que s’organitzaren arreu de l’Estat, com el centenari de Marià Fortuny (1939) o l’homenatge de Mariano Benlliure (1944), i va contribuir a diverses exposicions, com la de Vicente López (1943) o El arte en la pasión de Nuestro Señor (1944), organitzades per l’Asociación de Amigos de los Museos. També va subvencionar la Feria del Dibujo del Círculo Artístico i l’Asociación de Acuarelistas.

Pérez de Rozas (AFB)

Entre altres, Amigos de los Museos, Ateneo Barcelonés, Instituto Ametller de Arte Hispánico, Fomento de las Artes Decorativas, Instituto del Teatro de la Diputación de Barcelona, Real Academia Catalana de Bellas Artes de San Jorge, Real Academia de Ciencias y Artes, Círculo Artístico o Real Academica de Buenas Letras. 3 «(...) la existencia y el desarrollo de los Muesos de Bellas de Barcelona se deben a la acción patrocinadora del Ayuntamiento que tiene y ha tenido siempre participación directa en dicha Junta y ha aportado la casi totalidad de los elementos económicos necesarios». La obra realizada por el primer Ayuntamiento de Barcelona después de la Liberación. 26 de Enero de 1939 – 26 de Enero de 1941. Vilanova: Instituto Gràfico Oliva, 1941, p. 150. 2

185


(AHCB Gràfics)

(AHCB Gràfics)

El Gran Teatro del Liceo va ser, sense cap mena de dubte, l’entitat musical particular més subvencionada per l’Ajuntament de Barcelona. Durant el període va recuperar la condició d’aparador de les classes benestants de la ciutat, les antigues i les noves, promogudes pel nou règim, que s’exhibien públicament. A la dreta, programes de les temporades 1943-1944 i 19411942 del Gran Teatro del Liceo. A baix, sortida del públic de la funció d’inauguració de la temporada, al desembre de 1941.

Autoria 021


(AHCB Gràfics)

La represa de la vida cultural oficial, paraoficial i popular Simultàniament a la reorganització de les estructures municipals, la Ponencia de Cultura va intervenir decisivament en la vida cultural de la ciutat mitjançant una planificada política de subvencions, l’objectiu de les quals era retornar a la ciutat una aparença de «normalitat».

Pérez de Rozas (AFB)

La corporació municipal va destinar una part significativa del minso pressupost de cultura a promoure les activitats privades que feien possible el retorn a Barcelona d’una certa vida social, gràcies a la qual els vencedors podien mostrar-se en públic i fer ostentació visible del luxe amb què vivien. Una situació que contrastava poderosament amb les condicions de misèria i de dificultats que patia el conjunt de la població barcelonina i que ens permet parlar de l’existència de dues Barcelones, que només circumstancialment arribaren a compartir les restriccions de la postguerra immediata. L’exemple més paradigmàtic és, sense cap mena de dubte, el Gran Teatro del Liceo, l’entitat més subvencionada econòmicament durant el període. Les estrenes de les seves temporades van ser la manifestació pública més explícita de la connivència entre el poder públic i l’econòmic, local i forà, antic i nou. Aquesta «nova» classe dirigent compartia, també, altres escenaris, com el teatre Tívoli o el teatre Olympia, la programació dels quals, tant de concerts com d’obres de teatre, portava a la ciutat un repertori específic que contribuïa clarament a l’espanyolització. El contrapunt l’oferia l’atenció de les festes populars, que també van rebre el suport oficial. L’Ajuntament va subvencionar les festes majors dels diversos barris de Barcelona, les de les patrones de la ciutat (Santa Eulàlia i la Mercè), així com les revetlles de Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume, que van celebrar-se oficialment al Poble Espanyol a benefici dels sectors vencedors, generalment excombatientes. També van aconseguir aportacions econòmiques les fires tradicionals, com la de Sant Ponç o la de Santa Llúcia, lligada a l’exposició de pessebres impulsada per Agustí Duran i continuada, posteriorment, per l’Associació de Pessebristes.

A dalt, programa del teatre Tívoli per a la temporada de primavera de 1941. L’obra amb què s’inaugurava el cicle (12 d’abril) va ser La Reina Chulapa. Estampas del Madrid Isabelino. El repertori d’obres teatrals estrenades a Barcelona en aquests anys completava la política d’espanyolització de la població, la qual es basava en uns referents culturals considerats com a essencials i comuns a tot el territori de l’Estat.


La represa de les festes patronals permetia a l’Església fer-se present a l’espai públic. A la dreta, benedicció d’animals el dia de Sant Antoni Abat (17 gener 1943). També les festes majors dels barris de Barcelona van recuperar-se amb restriccions i la presència inevitable del component religiós. A sota, programes de les festes majors de Sants (1943) i de les Corts (1944). A la pàgina següent, en l’àmbit estrictament popular, ben aviat van recuperar-se la tradicional cavalcada de Reis (5 gener 1942) i les fires al carrer, com la de les herbes remeieres de Sant Ponç (11 maig 1944 ).

(AHCB Gràfics)

Pérez de Rozas (AFB)


PĂŠrez de Rozas (AFB) Autor desconegut (AMCB)


LA NOVA CULTURA

A la dreta, banquet oficial d’inauguració de la X Feria de Muestras Nacional e Internacional, celebrat a l’Hotel Ritz el 8 de setembre de 1942 i presidit per l’alcalde, Miquel Mateu i Pla. A sota, acte d’inauguració i benedicció de la XII Feria de Muestras Nacional e Internacional, que es va fer als pavellons de Montjuïc el 10 de juny de 1944. A la pàgina següent, els dos cartells oficials de les fires de 1944 i 1945.

Pérez de Rozas (AFB)

208

Pérez de Rozas (AFB)

Autoria 021


(AHCB Gràfics)

Autoria 045

Fires oficials de mostres

h

La X Feria Oficial de Muestras de Barcelona va ser inaugurada el 8 de setembre de 1942 al recinte de Montjuïc. A l’acte oficial hi van assistir el ministro de Industria y Comercio, Demetrio Carceller; el president del Comitè Executiu de la Fira, Antonio Mª Llopis, i l’alcalde de Barcelona, Miguel Mateu i Pla. En aquesta primera fira, el país convidat va ser el Marroc. La presència del ministre reforçava la política seguida per la corporació municipa l de promoció de la ciutat en els diversos àmbits, perquè la fira servia d’aparador de les activitats econòmiques i culturals dels països assistents. Al voltant de l’esdeveniment, profusament i luxosament promocionat,

les trobades del personal diplomàtic i empresarial ajudaven a consolidar la pretesa neutralitat del règim franquista i oferia als visitants una il·lusió de «normalitat». En les edicions successives, la presència d’autoritats franquistes va incrementar-se, així com el conjunt d’activitats que s’aixoplugaven sota l’empara de la fira. Així, en la de 1944 hi van ser presents el ministre Demetrio Carceller, Eduardo Aunós i una representació de l’Ajuntament de Madrid, encapçalada pel Conde del Valle de Suchil en representació de l’alcalde. En el marc de la fira van tenir lloc, per exemple, el Salón de la Industria Cinematográfica i el Congreso Nacional de Metalurgia.


Pérez de Rozas (AFB)

Gacetilla para la prensa: Barcelona, como las otras ciudades que han tenido el honor de recibir a S.E. D. Heinrich Himmler, Jefe de la Policía Alemana, ha de demostrar también como sabe acoger aquellas visitas que le son especialmente gratas y que le recuerdan además el apoyo que recibió España en los momentos más decisivos para su historia y porvenir. En la Casa Consistorial serán puestas mañana, miércoles, las colgaduras y espera la Alcaldía querrán acompañarla, como siempre, las entidades, corporaciones y particulares, en esta manifestación en obsequio del ilustre huésped que honrará a la Ciudad de Barcelona con su presencia. Autoria xxx

Els nous amics de la Barcelona franquista : nazis i feixistes


Els nous amics de la Barcelona franquista: nazis i feixistes

Autor desconegut (AMCB)

Nous amics per a una nova ciutat Entre el febrer de 1939 i el maig de 1945, la Barcelona franquista va ser testimoni, protagonista i escenari de l’amistat que s’havia teixit amb els dos grans aliats europeus de l’Espanya del dictador: l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Aquestes noves amistats internacionals es van fer presents de diverses maneres i amb actes diversos: des de les grans visites oficials del comte Galeazzo Ciano i Heinrich Himmler fins a les excursions de joves hitlerians a Montserrat o la celebració del calendari nazi (el Dia de la Collita, l’aniversari del Führer, etc.) en llocs tan significatius com el Palau de la Música Catalana. La successió d’actes, que incloïa dues grans exposicions als edificis històrics de la Universitat i l’antic Palau del Parlament —rebatejat, el 1939, amb el nom de Palacio de Arte Moderno—, va comportar l’ocupació de l’espai públic urbà amb la voluntat de purificar-lo i fer expiar a la ciutadania, forçada a participar en les recepcions «populars» i «espontànies», els pecats polítics, socials i culturals del passat. Sempre van ser recepcions i actes pensats com a redempció col·lectiva. Allà on s’havien fet mítings antifeixistes i s’havia proclamat la República, ara s’hi rebien uns nous convidats que feien evident l’estatus de la nova Barcelona, alineada amb la nueva España i la nova Europa emergents. Només la caiguda de Mussolini i el feixisme a Roma, al juliol de 1943, i la derrota alemanya, al maig de 1945, van fer canviar d’opinió i d’amistats les autoritats franquistes i els molts periodistes, escriptors i intel·lectuals que s’havien sentit fascinats per aquells amics i els seus projectes. L’aparició progressiva i discreta d’uns nous amics, els britànics, cap a 1944 s’explica per l’ensorrada militar dels nazis alemanys i dels feixistes italians.

A la pàgina anterior, comiat de treballadors barcelonins, suposadament voluntaris, que marxaven a Alemanya per incorporar-se a la indústria de guerra en substitució de la mà d’obra autòctona, que era als fronts (Estació de França, 27 novembre 1941). Les duríssimes condicions de vida i els patiments per tornar, l’any 1945, van revelar l’autèntica naturalesa de la col·laboració franco-nazi. A dalt, Aurelio Joaniquet, alcalde accidental de Barcelona, en la inauguració de l’Exposició d’Arquitectura Moderna Alemanya a l’anomenat Palacio de Arte Moderno de la Ciudadela, l’antic Palau del Parlament, el 20 d’octubre de 1942.


Autor desconegut (AMCB)

Autoria 045

«(Espanya) no recibe sólo a una de las más señeras figuras h de la Europa contemporánea, a un joven héroe, que es el símbolo de la Italia que nace sobre los privilegios europeos que se derruyen, sino que recibe al compañero en la fe, en las ansiedades y en las glorias de la victoria. Las dos banderas victoriosas, clavadas tantas veces sobre las trincheras, se levantarán mañana sobre los arcos de Triunfo para recibir al conde Galeazzo Ciano...» Augusto Assía, «La Vanguardia Española» (9 DE juliol DE 1939) D06 1.000 c. amb espais


ELS NOUS AMICS DE LA BARCELONA FRANQUISTA

«Insigne misionero de la nación hermana»: la visita del comte Galeazzo Ciano El 10 de juliol de 1939, el comte Galeazzo Ciano, ministre d’Afers Estrangers de la Itàlia feixista, arribava a Barcelona. La seva visita va ser organitzada sota la supervisió directa del segon home més poderós de la dictatura franquista, Ramon Serrano Suñer. Ciano venia a Espanya a consolidar les relacions excel·lents entre les dues dictadures, però també per reforçar la imatge de les dues potències feixistes emergents —l’una més emergent que l’altra— a la Mediterrània. Sense amagar un cert paternalisme, Ciano venia a donar «l’alternativa» a la dictadura franquista en els primers passos polítics que aquesta feia després de la victòria militar de la guerra. A Espanya l’esperaven amb els braços oberts i Barcelona es preparava per rebre’l amb un arc de triomf aixecat en honor seu exclusivament, a la Porta de la Pau, davant del monument a Cristòfor Colom. Li volien dedicar una recepció autènticament popular. Quan va desembarcar al port de Barcelona, va ser rebut per Ramon Serrano Suñer i el comte de Jordana, ministre espanyol d’Afers Estrangers. La comitiva va pujar per la Rambla, la plaça Catalunya, el passeig de Gràcia fins a la seu de la Jefatura Provincial de Falange, on l’esperaven les autoritats barcelonines i nombrosos convidats oficials. Posteriorment, va traslladar-se a la Casa dels Italians, al passatge Méndez Vigo, on l’esperava la colònia italiana establerta a Barcelona. Acabada la recepció, la comitiva oficial va marxar cap al Palau de Pedralbes. L’endemà, el programa era força atapeït: a primer hora visitaria les txeques dels carrers Vallmajor i Saragossa; després marxaria cap a Tarragona, on presidiria, al costat de Serrano Suñer, l’acte de restitució de l’estàtua d’August.1 De retorn a Barcelona, l’esperava un te a la Diputació Provincial, el festival de les Organizaciones Juveniles falangistes a l’estadi de Montjuïc i un sopar de gala al Palau Nacional de Montjuïc. Encara hi hauria temps per baixar fins al Poble Espanyol, «donde se celebrará una verbena organizada por la Sección Femenina de la Falange, en la que se interpretarán bailes clásicos y regionales». Acabada la festa, el comte Ciano es retiraria al Palau de Pedralbes i l’endemà, dia 12, marxaria cap a Gasteiz i Donostia, on l’esperava el Caudillo. Les dues jornades barcelonines, més el desplaçament a Tarragona, van suposar un esforç organitzatiu i logístic notabilíssim, sobretot per a una ciutat que feia pocs mesos havia sortit de gairebé tres anys de guerra i revolució. S’havia preparat

Autor desconegut (AMCB)

Després de la visita de Ramón Serrano Suñer, l’arribada del comte Galeazzo Ciano, ministre d’Afers Estrangers de la Itàlia feixista, el 10 de juliol de 1939, va ser una altra gran ocasió perquè Barcelona demostrés el seu entusiasme pel nou estat de coses. Per començar bé, el comte Ciano va desembarcar a la Porta de la Pau, ornamentada amb un arc triomfal de fusta. Després (a dalt), acompanyat de Ramón Serrano Suñer i el general Jordana, ministre d’Afers Exteriors espanyol (en un segon pla), va començar el seu recorregut en un cotxe descobert des del peu del monument a Colom (a la pàgina anterior). 1

Duch, Montserrat. «Republicans i franquistes a Tarragona. Entorn de la polèmica estàtua d’August». L’Avenç (2006), núm. 316, p. 22.

213


«…al recibir hoy y aclamar a Himmler, [Barcelona] acoge y exalta a uno de los más egregios forjadores de la nueva Alemania. Pocas palabras más necesitamos consignar como expresión de la complacencia y del honor que sentimos al dar la bienvenida a quien tanto hizo, con un ardiente patriotismo, que ha de merecer aplauso de todos los corazones nobles, que sientan su respectivo patriotismo, para sacar a su país de la humillación, del ludribio y de la ruina a que le había condenado el sanedrín de Versalles»

Pérez de Rozas (AFB)

«La Vanguardia Española» (23 d´octubre de 1940)


ELS NOUS AMICS DE LA BARCELONA FRANQUISTA

El Reichsführer Heinrich Himmler visita Barcelona El mateix dia que el dictador Francisco Franco havia d’entrevistar-se amb el seu homòleg Adolf Hitler a Hendaia i una setmana després de l’afusellament del president de la Generalitat Lluís Companys al castell de Montjuïc, Heinrich Himmler, Reichsführer d’Alemanya, tercer en la línia de successió de Hitler darrere de Rudolph Hess i Hermann Göring, cap de les SS i de l’Oficina Central de Seguretat del Reich, visitava Barcelona procedent de Madrid. A Barcelona no es podia donar contingut polític a la visita. Cap de les autoritats barcelonines que el van anar a rebre a l’aeròdrom del Prat no tenia competències en els assumptes importants del país; només eren la corretja de transmissió d’allò que es dictava a Madrid. En canvi, hi podien donar un alt contingut simbòlic i exhibicionista. Era la imatge del doble triomf: el de l’Espanya franquista de l’abril de 1939, liquidada la República, i el de l’Alemanya nazi de l’octubre de 1940 després de l’ensulsiada de França i la perspectiva d’una propera derrota britànica. La presència de Himmler a Barcelona va mobilitzar totes les autoritats locals i provincials d’aquell moment. Només cal llegir les relacions de la premsa i observar amb atenció les fotografies per adonar-se de la importància de l’esdeveniment. Certament, a diferència de la visita del comte Ciano al juliol de l’any anterior, hi faltaven les primeres autoritats de la dictadura (Ramón Serrano Suñer, etc.), però potser ara ja no calia tanta ostentació per exhibir una visita de fora. Les qüestions importants ja havien estat tractades a Madrid els dies anteriors i la Guerra Civil quedava una mica lluny per convertir-la en el referent central de la visita. Per altra banda, Himmler no era tan histriònic com Ciano; la coreografia nazi tenia una solemnitat més gran i fins i tot una austeritat superior que les brillants posades en escena feixistes. Dins dels paràmetres que s’estilaven en aquelles dictadures, va ser, efectivament, una visita austera, seriosa, continguda. Més enllà de la salutació pública des d’un balcó de l’Hotel Ritz, no hi va haver «muchedumbres» com les de la Puerta del Sol de Madrid. L’acte públic més important es va fer en un recinte tancat, el Poble Espanyol.

Autoria xxx

Pérez de Rozas (AFB)

El 23 d’octubre de 1940, procedent de Madrid, Heinrich Himmler va aterrar a Barcelona i es va dirigir, en primer lloc, al Poble Espanyol, on va ser obsequiat amb un festival folklòric (a la pàgina anterior). Però també va tenir temps de pujar a Montserrat (a dalt), no perquè estigués gaire interessat per la tasca dels monjos benedictins, sinó per comprovar si podia ser certa la hipòtesi que aquella estranya muntanya podia ser el Montsalvat de la mitologia artúrica i, per tant, ser l’amagatall del Sant Greal. Tothom, començant pel mateix Himmler, es va prendre molt seriosament la visita.

219


ELS NOUS AMICS DE LA BARCELONA FRANQUISTA Pérez de Rozas (AFB)

230

La història de la División Azul a Barcelona va ser tan desgraciada com la del conjunt de voluntaris franquistes que van marxar al front de l’est a combatre el comunisme. Acomiadats amb tots els honors al juliol de 1941 (pàgina següent); proveïts de roba d’abrigar confeccionada per la Sección Femenina (a la dreta; 11 novembre 1941) i lots de Nadal obsequi de l’Ajuntament de Barcelona (a sota; desembre 1941), l’evolució de la guerra i els desastres alemanys al front oriental van obligar la dictadura a amagar la seva presència en el conflicte. Però l’any 1941 encara era carregat d’esperances de victòries i heroismes, i per tant, la Barcelona franquista es va afanyar a honorar els voluntaris quan marxaven per l’Estació de França.

Pérez de Rozas (AFB)

Pérez de Rozas (AFB)


La “División Azul” barcelonina

(AMCB B101 exp. 20 de 1941)

h

Com en altres ciutats de l’Espanya franquista, Barcelona va rebre amb un ressò notable les notícies de l’inici de l’ofensiva alemanya contra l’URSS, el 21 de juny de 1941. L’Espanya franquista va voler participar-hi i va organitzar la División Azul, un col·lectiu de voluntaris falangistes i franquistes que sota comandament militar van anar a lluitar al front de l’est al costat d’altres europeus anticomunistes. L’Ajuntament de Barcelona va abocar-se amb entusiasme a col·laborar en aquesta missió europea aplegant roba i aliments. Al desembre de 1941, la corporació municipal va fer arribar als voluntaris un lot de Nadal, el qual va ser correspost amb les cartes i postals d’agraïment adreçades a l’alcalde, amb dibuixos i comentaris sobre la campanya. Al gener de 1943, un any i mig després d’haver començat l’aventura de la División Azul, les autoritats falangistes van començar una nova campanya per obtenir voluntaris, que havien de substituir els combatents de l’estiu de 1941. Mentrestant, alguns contingents havien començat a tornar als seus punts d’origen. Darrere l’aparent gran rebuda oficial i pública, els esperava un arraconament progressiu i l’oblit.


(AMCB B101 exp. 15 de 1944)

(AMCB B101 exp. 35 de 1943)

(AMCB B101 exp. 15 de 1944)

A dalt, el reconeixement de la neutralitat oficial va quedar reflectit en el telegrama i la carta que l’ambaixador nord-americà i el tinent general alemany Cramer van fer arribar a l’alcalde i en què li agraïen les gestions. La factura de 1943 fa pensar que l’esposa

de l’ambaixador alemany va tenir més bon tracte que la senyora Hoare. A la pàgina següent, a dalt, esdeveniments excepcionals com els intercanvis de presoners de guerra van servir perquè les senyores de la

bona societat franquista de Barcelona fessin acte de presència, disposades a exercir la caritat amb els soldats, la majoria ferits, que serien traslladats d’un vaixell a un altre. A baix, una imatge de l’intercanvi de presoners del 17 de maig de 1944.


Pérez de Rozas (AFB) Pérez de Rozas (AFB)


Aquest llibre és la crònica dels canvis radicals a què va ser sotmesa la ciutat de Barcelona després de l’ocupació franquista del 26 de gener de 1939. Castigada per tres anys de violència i bombardeigs, els seus ciutadans van descobrir que la “liberación” era l’inici d’un llarg malson, fet de repressió, depuracions, restriccions, espanyolització i submissió a l’aliança entre el franquisme i l’Església catòlica. L’obra que teniu a les mans explica amb precisió històrica, contundència gràfica i voluntat pedagògica els grans assumptes que van determinar l’esdevenidor de la ciutat en els cinc anys del mandat de l’alcalde Miguel Mateu i Pla.

efadós

9 788415 232629


Barcelona en postguerra 1939-1945