Issuu on Google+

Josep Lluís Roig Sala

1

(Oliva, la Safor, 1967). És escriptor i professor d’en­senyament secundari. Destaca sobretot en la faceta de poeta, en la qual té nou llibres publicats; l’últim poemari, Peixos d’un mar sec (Edicions 3i4, 2009), ha rebut el premi Octubre de Poesia. Com a narrador, ha publicat una novel·la, El primer paradís (Moll, 2007). Pel que fa al teatre, ha publicat tres llibres, Presoners de l’aigua (Brosquil, 2003), premi Ciutat de Vila-real; A joc de daus (Diputació d’Alacant, 2005), premi Evarist García de Teatre Breu, de la qual Yorick Teatre va fer una lectura dramatitzada al Teatre Arniches d’Alacant el novembre de 2004 i que ara reeditem en aquest volum, i Desàngel (Brosquil, 2007), guardonada el 2008 amb el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Josep Lluís Roig

El cop de la bala A joc de daus

El cop de la bala / A joc de daus En El cop de la bala hi ha una fossa comuna de la Guerra Civil amb una víctima realment afortunada i dos joves que, setanta anys més tard, veuen com un vestigi del passat interfereix en les seues vides de manera inesperada. Una mostra més que el passat té ramificacions imprevistes en el present i que, potser per això, hi ha aspectes de la història que no hem d’oblidar per tal de poder entendre algunes coses del present. Què passaria si portàrem Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi –amb les seues amants, Teresa i Helena– al segle XXI, els férem viure en cases minimalistes de disseny, els embolicàrem en un història d’infidelitats, rivalitats i enveges poeticoempresarials, i els férem partícips de reflexions iròniques i mordaces sobre la vida en parella, el sexe i la mort? Un joc dramàtic que J. L. Roig resol en la segona peça teatral d’aquest volum, que inaugura la col·lecció Tria de Teatre. Més informació sobre el llibre i l’autor a: www.triallibres.com/copdebala

TRIA

Josep Lluís Roig · El cop de la bala · A joc de daus

(Tria de Teatre, 1)

TRIA

TRIA de Teatre

TRIA


El cop de la bala A joc de daus


© Del text: Josep Lluís Roig Sala, 2009 © D’aquesta edició: Associació Cultural Editorial Tria, 2009 Jocs Florals, 59 s/àt. 2a 08014 Barcelona www.editorialtria.com Responsable d’aquesta edició: Ferran Bataller Gomar Disseny de la col·lecció: Àngel Fernández García Il·lustració de la coberta: Manuel Boix Fotografia autor: Irene Roig Castellanos ISBN: 978-84-937618-1-3 Dipòsit legal: Imprès per: Publidisa Tots els drets reservats. Queda prohibida, tret de les excepcions previstes en la llei, qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d’aquesta obra si no es disposa de l’autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets esmentats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i seg. del Codi Penal).


Josep Llu铆s Roig

El cop de la bala A joc de daus

Edici贸 de Ferran Bataller

Tria de Teatre, 1


El cop de la bala


No en sabem gaire, d’història. I, tanmateix, podeu estar-ne ben segurs, som el seu producte delictosíssim i un gran buit tot ple de fórmules precioses que es clivellen massa a espai. Marc Granell


PERSONATGES (El general) Soldat 1 Soldat 2 Home jove / vell El jove La jove (La presentadora) (Dues operĂ ries o operaris)


ESCENA I


L’escenari, com el teló, és obert. En un cantó o al fons hi ha maniquís que esperen, amb els ulls embenats i les mans lligades. Gairebé és de nit, tot i que encara s’hi veu. És l’última claredat del dia. El públic, les persones, s’asseuen al seu lloc. Una parella de soldats franquistes (Soldat 1 i Soldat 2 ), dels que van participar en l’«alzamiento militar», passen entre la gent per vigilar que l’actitud moral del públic sigui l’adient i adequada. Demanen a persones concretes que tinguin les mans en lloc visible, per exemple, censuren la manera de vestir, sempre massa ajustada, i els sembla fatal que un noi s’assegui al costat d’una noia. Fins al punt de, si la situació s’hi presta, obligar a canviar alguna gent de lloc. I, evidentment, per descomptat i sense cap dubte, parlen en castellà. Finalment, els dos soldats surten de la sala per entrar amb l’Home jove, dur-lo fins a l’escenari i situar-lo, com a mínim visualment, entre els 15


maniquís. Els soldats vigilen que tot és en ordre i surten d’escena. Es mig sent com l’Home jove fa una mitja pregària o una salmòdia de descàrrecs. Duu un llibre petit a les mans, que guarda a la butxaca interior de la jaqueta aprofitant que encara no li han lligat les mans ni embenat els ulls.

El general (amb veu de tro; només se'l sent, no se’l veu): ¡Joder! ¡Mandan huevos! ¡Sólo hay una cosa peor que ser un rojo masón separatista y es ser un rojo masón separatista que se hace pasar por persona religiosa! ¡Joder! ¡Disparen ya, coño! Soldat 1 (que torna a l’escenari i parla cap al públic, com si El general fos al darrere del públic. S’expressa amb dubtes i molt molt molt de respecte): Pero mi general, si es que todavía no lo hemos preparado... En un momentito ahora yo podría... El general (cabrejat): ¡Que disparen ya, coño! ¡Me cago en sus muertos! ¿Está claro? Ni el Soldat 1 ni el Soldat 2 , que a penes ha gosat treure una mica el cap per una vora de l’escenari, s’atreveixen a oposar cap resistència i desapareixen ràpidament de l’escenari. Tan bon punt surten, comencen els trets i la sang, fins que cauen tots els maniquís, així com l’Home jove. Després, silenci immòbil. 16


Al cap d’una estona, tornen els dos soldats i comencen, pistola en una mà i llanterna a l’altra, a comprovar que els executats són morts. De tant en tant, disparen algun tret. A partir d’aquest moment, tot es malil·lumina amb les llanternes que els mateixos soldats mouen per enllumenar una zona o una altra de l’escenari, tot depenent del seu centre d’interès, fins que a la fi, cansat, el Soldat 1 es redreça, amb les mans als lloms, cansat i gelat. Es dirigeix al Soldat 2 .

Soldat 1: Jo crec que ja ho tenim bé per avui, no? Soldat 2 (preocupat): Xst! Ja t’he dit que en públic em parles en castellà, fotre! Que si algú li va amb el cuento al capo (fa el gest del salut militar) no ens salva ningú d’una bona temporadeta al calabós! Soldat 1: Però de quin públic parles? No crec que estiguin per gaires històries, aquests... (assenyala els morts). I, en el cas que en quedi algun de viu, amb el fred que fot es congelarà i en pau. Jo crec que els podem soterrar i ja n’hi ha prou! I massa i tot... Si és que ja està bé la cosa! A més, així acabem més ràpid. Soldat 2: Mira qui té pressa, ara! Si no t’hagueres fotut pel mig, el capo (torna a fer el salut militar) no ens hauria fotut la feina a nosaltres... Però tu no podies estar-te calladet! Si l’havien de matar igual! De què li hauria aprofitat resar? 17


Soldat 1: Va, deixa-ho estar, si algú ho havia de fer... Mentre el Soldat 2 parla, el Soldat 1 surt d’escena i torna amb dues pales, amb les quals es dirigeix cap al fons de l’escenari.

Soldat 2: Sí, clar, però justetet hui fot un fred que pela! I és hui quan hem d’encarregar-nos-en! Si és que té collons, la cosa! Soldat 1 (des del fons de l’escenari): Au, va, no et facis mala sang i vine a cavar abans no es congeli el terra! El Soldat 2 hi va. Comencen a cavar tots dos.

Soldat 2 (aturant-se una mica): Mon pare ja ho deia, que una bona aixada és la millor manta del món. Soldat 1 (que no es para): Au va, tira-li, que encara ens cantarà el gall i no haurem acabat! Soldat 2 (que reprèn la feina): Ja ho pots ben dir, ja! Que encara sort que els han fet cavar una mica abans, perquè si no, la feinada és nostra, després! Soldat 1: M’estic congelant les mans! Vols espavilar! Treballen en silenci una estona.

Soldat 2: Jo crec que ja està bé. 18


El Soldat 2 s’atura. Es redreça i mira, com recomptant, pels voltants. El Soldat 1 també para i mira enlaire, com si escrutés el cel i adrecés els ronyons.

Soldat 1: I si no hi caben, què? Soldat 2: Doncs, si no hi caben, fem una muntanyeta i tots tan tranquils. Soldat 1: Ja saps que si monsieur le general (fa el senyal militar) se n’assabenta també ens tocarà rebre. Tot esborrat, ho vol, recorda-te’n. Cap traça, cap rastre. «Aquí no ha mort mai ningú», ha dit, ja ho saps. Maaaai. I ara que ja s’han mort, més val complir les seves ordres. Pausa. El Soldat 1 torna a escrutar el cel. L’altre l’imita i també esguarda enlaire.

Soldat 2 (sorneguer): Què busques, avions enemics o les seues ànimes? Silenci.

Soldat 2: Perquè ara aquests pobres desgraciats ja tenen la guerra perduda. No crec que els queden més de dos o tres mesos. I els seus avions aprofiten per endur-se lo que poden. I si busques les ànimes, primer, que no sé si existeixen, i segon, que en el cas que existesquen, que ja t’he dit que no ho sé, no es veuen. I d’això sí que n’estic segur. 19


A joc de daus Premi Evarist GarcĂ­a 2004 de Teatre Breu en ValenciĂ 


PERSONATGES Teresa AusiĂ s Helena Jordi de Sant Jordi


ACTE PRIMER A


Una habitació color pastel amb mobles moderns i funcionals. De disseny. I cars. Una àmplia habitació color pastel on reposen una dona jove i un home al vol­ tant dels quaranta amb moltes hores de manteniment. Ausiàs i Teresa seuen al llit, després del coit. Amb gestos paral·lels, cerquen llurs paquets de tabac alhora que recuperen l’alè. Ausiàs pels pantalons, Teresa a la tauleta de nit. El cerimonial habitual en aquests casos.

Teresa (just abans d’encendre’s la cigarreta): Ha estat bé, eh, Ausiàs? Ausiàs (que encara no ha trobat el seu tabac, parla seriós però no enfadat, sinó juganer): Qualsevol dia em faràs tenir un infart. I a veure com expliques el teu (fa el gest de les cometes) «embolic» amb un directiu de la competència. 81


Teresa: No patesques, sóc molt discreta, jo. Aconseguiria dur-te a l’hospital sense que cridares l’atenció. Ausiàs: Escolta, Teresa, si m’estiguera morint no m’importaria cridar l’atenció ni que fóra una mica. Amb gestos paral·lels, tots dos comencen a fumar en silenci.

Ausiàs: Home, jo agraesc molt la teua discreció. M’encanta saber-te tan a la vora i tan secreta. Teresa (juganera): Ah, sí? Teresa apaga la cigarreta i es col·loca entre les cames d’ell. Ausiàs sospira amb profunditat, però immedia­ tament continua el seu discurs. Impassible, tan sols una mica més tens.

Ausiàs: Això de l’amor és molt complicat. Perquè jo t’estime a tu però també l’estime a ella. I per res del món no voldria fer-li mal. Per això agraesc la discreció. I per tu. Perquè si es fera pública la nostra relació estic segur que t’acomiadarien. La colla de feixistoides eixos... Teresa (aixeca el cap i parla melosa): Sempre em podries contractar tu... 82


Ausiàs (amb el to una mica incert): Dona, aquestes coses no s’han de fer... No està bé mesclar la feina amb altres coses... Teresa: Mira que et deixe amb les ganes... Ausiàs (entre ordre i súplica, amb cara de llàs­ tima): Va, vinga, va... Teresa no el fa patir i reprèn l’entreteniment.

Ausiàs: No, si a més, això del secret sempre dóna morbo. Com la vegada aquella al cinema. M’ho vas fer com ara i no vaig poder aguantar gaire. Amb una senyora ben a prop que no feia més que recol·locar-se al seient... ésser un secret entre tots dos. Bufff, només de pensar-ho... Collons, que no m’aguante... Teresa s’aixeca sense dir res i surt per una porta. Se sent soroll d’aigua. Ausiàs aprofita per resituar-se més dignament.

Ausiàs (fort, cap a la porta): Estàs bé, Teresa? Teresa (sense tornar, encara): De veres no em contractaries? Ausiàs: Dona... Et podria buscar alguna coseta... Però per a què voldries treballar, tu? Jo et podria pagar totes les teues necessitats. Estaries sempre ben a prop meu per a poder venir a veure’t quan volguera... 83


Teresa torna a entrar i torna a asseure’s al llit, vora Ausiàs.

Ausiàs: ...seria perfecte... Teresa: Sí, perfecte que jo estiguera ací esperantte mentre tu et dedicaves a tirar-te la teua dona. I els dies que ella no volguera vindries a veure’m a mi. Jo també ho vull tot. Et vull tenir ací cada dia. A les nits, quan no hem pogut fer res, em pose al llit i, mentre pense en tu, em toque. Ausiàs: No continues, que em poses... Teresa: Doncs podríem tornar a començar... Ausiàs mira el rellotge de la tauleta.

Teresa: Au, va, deixa descansar una mica el rellotge. Que tens alguna hora per a tornar? Ausiàs: No, si jo no tinc hora. Fet i fet, li he explicat a Helena que tenia una reunió a Berlín. Si sabia que sóc a menys de dos carrers... Teresa: A Berlín? Podries quedar-te ací tota la nit... Ens adormiríem esgotats i, en despertar­nos, encara ho podríem tornar a fer. Ausiàs: De veres que tu em vols matar... I, a més, a mi m’agradaria poder quedar amb tu per anar al cinema i veure una pel·lícula. I veure­la. Anar a sopar, pegar una volta, adormirnos tranquil·lament... Teresa: Vols dir que no t’agrade? 84


Ausiàs: És clar que m’agrades. I m’agrada el sexe amb tu. Tota aquesta mena de coses. Però m’agrada també tota la resta. De veres. De vegades preferiria quedar per sopar que no per practicar esports de llit. Teresa: La culpa és teua. Si em dedicares més temps podríem practicar de tot. Ausiàs: Però jo em dec a la meua dona. No per un excés de moralitat, no et penses. No és exactament així. Sinó per haver signat un gran projecte a llarg termini. Com una hipoteca per millorar el món. Teresa: Doncs fa una estona bé que m’has fet un bon préstec! Per alguna cosa serà! Ausiàs: Mira, no puc no venir a tu. Però a penes arribe ja comence a sentir les espases que em travessen. Amb tot el dolor i el plaer. I fins i tot abans d’acabar, abans d’haver arribat al carrer des de ta casa, ja comença el dolor. El dolor terrible del remordiment que no cessa fins que torne a veure’t, a estar amb tu. I aleshores només es deté per créixer més abans d’haver arribat al carrer, des de ta casa. Teresa: Això és un elogi, no? Ausiàs: Vaig a dutxar-me... Ausiàs s’alça del llit i desapareix per la porta del fons.

85


El cop de la bala - A joc de daus