Issuu on Google+

Jesús Tuson Valls

1

(València, 1939). Professor de Lingüística a la Universitat de Barcelona durant quatre dècades, des del 1970 fins a la jubilació, el 2009. La seva docència ha abastat matèries com la Història de la Lingüística, la Semàntica, la Lingüística i Poètica i la Teoria i Història de l’Escriptura. És l’autor de nombrosos llibres d’assaig, amb gran èxit, sobre aspectes diversos del llenguatge, entre els quals, El luxe del llenguatge (1986), Mal de llengües (1988), El llenguatge i el plaer (1990), L’escriptura (1996), Històries naturals de la paraula (1998), ¿Com és que ens entenem? (si és que ens entenem) (1999), Una imatge no val més que mil paraules (2001), Patrimoni natural (2004), i Lletres sobre lletres (2006), tots ells a Editorial Empúries, i Això és (i no és) Allò (2008), a Ara Llibres. Paraules en la corda fluixa és la seva primera obra publicada a Tria Llibres i inaugura la col·lecció Tria d’Assaig.

Jesús Tuson

TRIA

Paraules en la corda fluixa

Paraules en la corda fluixa Les paraules són part essencial i inexcusable de la comunicació pròpia de l’espècie Homo sapiens. A Paraules en la corda fluixa, Jesús Tuson, un dels professors de Lingüística més insignes del nostre país, ens parla d’aquests símbols amb els quals som capaços de proclamar la veritat, de parlar amb precisió sobre les coses del món, i també de construir els universos de la fantasia. Un ingredient sense el qual no sabríem imaginar la nostra condició humana. Però les paraules són, alhora, l’instrument més sofisticat per a la manipulació i la mentida. I és que, com diu l’autor, “les paraules ens forneixen una imatge ben complexa del món, en concordança amb la nostra tòpica dualitat humana. Paraules en joc, esmunyedisses, perilloses i persuasives. Paraules, en definitiva, en equilibri inestable, entre la glòria i la misèria.” Més informació sobre el llibre i l’autor a: www.triallibres.com/paraules

TRIA

Jesús Tuson · Paraules en la corda fluixa

(Tria d’Assaig, 1)

TRIA

TRIA d’Assaig


Paraules en la corda fluixa


© Del text: Jesús Tuson Valls, 2009 © D’aquesta edició: Associació Cultural Editorial Tria, 2009 Jocs Florals, 59 s/àt 2a 08014 Barcelona www.editorialtria.com Responsable d’aquesta edició: Miquel Tuson Segarra Disseny de la col·lecció: Àngel Fernández García Il·lustració de la coberta: Marc Bello Macià Fotografia de l’autor: Gabriele Sisti Corleone

ISBN: 978-84-937618-0-6 Dipòsit legal: Imprès per: Publidisa Tots els drets reservats. Queda prohibida, tret de les excepcions previstes en la llei, qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d’aquesta obra si no es disposa de l’autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets esmentats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i seg. del Codi Penal).


Jesús Tuson

Paraules en la corda fluixa

Edició de Miquel Tuson

Tria d’Assaig, 1


ÍNDEX

ENTRADA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9 PRIMERA PART: PARAULES EN JOC. . . . . . . . . . . . . . . . . 11   1. Dues que en fan una . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   2. Pel mateix preu en donen dues. . . . . . . . . . . . . .   3. Bé que han de voler dir alguna cosa. . . . . . . . . .   4. Amb percussió. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

13 21 27 31

SEGONA PART: PARAULES ESMUNYEDISSES . . . . . . . . . 39   5. No és això, companys! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41   6. El cervell mandrós. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47 TERCERA PART: PARAULES PERILLOSES. . . . . . . . . . . . . 53   7. Si la cosa fa pudor. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55   8. Quan la cosa fa pudor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61   9. Et perdràs pel camí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67 10. És la guerra!. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73


QUARTA PART: PARAULES PERSUASIVES . . . . . . . . . . . . 79 11. Per (donar i) vendre. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 81 12. Intel·ligència dispersa. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87 13. Excel·lir en la corda fluixa . . . . . . . . . . . . . . . . . 93 SORTIDA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   101 REFERÈNCIES. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   103


ENTRADA

Podeu fer-ne la prova, ara mateix. En un diccionari temàtic o ideològic qualsevol, busqueu-hi paraules com treball, materials, construcció o d’altres que facin referència a obres humanes. Hi trobareu, relacionats, mots de la mateixa família com, ara, pedra, fusta, metall o, en les seccions especialitzades (per exemple, en el cas de la metal·lúrgia), acer, alumini, llautó o zenc. Mai, però, no ensopegareu amb la paraula so com a material constructiu. I deu ser perquè la pedra (o la fusta i el metall) perviuen més enllà dels constructors i dels observadors; els sons, en canvi, només tenen la consistència fràgil del present i, secundàriament, poden aconseguir una continuïtat estranya gràcies a aquells sistemes notacionals, arbitraris, que anomenem escriptures. El problema del so, doncs, està en el fet que hi és i deixa de ser-hi. I aquesta és, també, la condició essencial de la paraula, que viu la seva existència fugissera en la corda prima i fluixa de la substància sonora, evanescent, que la deixa caure en el mateix moment en què la fa pujar. Dit amb referències clàssiques, les paraules volen i, doncs, desapareixen. Una dita 9


que, optimistes de mena, podríem millorar: les paraules es recorden, si hi ha sort i la memòria és forta i fidel. Hi ha, a més, un altre factor que afegeix un plus de sentit a la metàfora trontolladissa de la corda fluixa: tot sovint, les paraules viuen en la frontera del joc, en els límits del sentit, entre la significació i el no res. I poden ser els vehicles de la veritat, de la igualtat i de la justícia, és clar; però també poden ser segrestades i manipulades, usades com a eines de confusió, com a instruments per a la unificació de les consciències, o com a carícia afalagadora que la publicitat (qualsevol tipus de publicitat) prodiga amb generositat per aconseguir la nostra adhesió indispensable. I és que el llenguatge, i les llengües, són molt més que instruments de comunicació. En una llengua es crea una imatge del món; en una llengua podem produir art; en una llengua podem mentir; en una llengua podem practicar el maniqueisme; en una llengua es desvetllen els nostres tabús i neixen i creixen les nostres rebel·lions; en una llengua fins i tot podem jugar. Som-hi!

10


PRIMERA PART

PARAULES EN JOC


1 Dues que en fan una

En un barri força perifèric de la ciutat de Barcelona, les autoritats de l’obra pública van decidir obrir un forat descomunal per tal de construir-hi un aparcament subterrani davant mateix del casal municipal. La mala fortuna, però, o la impermeabilització precària de l’obra, va tenir com a conseqüència que, als primers ruixats de la tardor, les filtracions d’aigua s’hi fessin omnipresents per a desesperació dels veïns que havien comprat els set o vuit metres quadrats on aixoplugar el seu vehicle, un cop acabada la jornada laboral. La reacció va ser immediata, és clar, i a les parets exteriors de la construcció algú va pintar, amb lletres ben negres, la paraula APARCACAMENT. I és que el llenguatge és el regne de la creativitat. Perquè, sense saber-ho, aquests veïns van crear una paraula fusionada, anomenada també un “mot maleta”, un objecte que conté uns altres objectes; de manera que la maleta aparcament contenia l’objecte caca la meitat del qual, curiosament, ja formava part de la mateixa maleta (aparcament). Per simplificar una mica ens referirem a aquestes paraules amb el terme genèric “fusió”; sense oblidar, però, que Màrius Serra, 13


al seu excel·lent (en diríem també prodigiós) llibre Verbàlia, anomena, entre altres designacions, “mots centaure”, configurats com una entitat lèxica feta a partir de dues o més paraules; o parts de paraules, ja ho veurem més endavant. En el cabal lèxic de moltes llengües (en el diccionari, per entendre’ns) hi ha paraules d’una peça i paraules apedaçades. Són d’una peça ahir, ara, llavors, doncs; i també la majoria dels noms propis. I són d’una peça perquè no podem fer-les variar si no és que volem deixar bocabadada la concurrència: A mi m’interessen més els ares que l’ara, que podria dir un intel·lectual un pèl esnob, per exemple. Llevat d’aquestes, la resta són paraules apedaçades en què s’inclouen informacions diverses: gates, per exemple, que fa referència a un felí, femella i plural; o bé desemmascarar que inclou les informacions referides a l’acció de treure la façana o el vel que amagava un engany o una conducta reprobable; o bé llevataps que ens parla d’un objecte que serveix per eliminar-ne un altre que s’usa per tancar-ne un tercer. De manera que són moltíssimes (i en tot de llengües) les paraules fetes amb trossos que s’integren en una unitat superior i compacta que inclou peces informatives variades fins a arribar a uns nivells d’acumulació esfereïdora, com en el cas de desnaturalitzacions que inclou fins a sis fragments perfectament integrats en un mot complex. I el nostre cervell no hi fa escarafalls si sentim, o llegim, que Les desnaturalitzacions alimentàries provocades per determinats colorants artificials poden tenir conseqüències nocives per a la salut. La paraula complexa, però, és processada sense gens de dificultat per la nostra estimada matèria grisa. De tot això, se’n diu, tal i com vam aprendre a l’escola, “derivació” i “composició”: uns procediments constructius 14


econòmics i molt rendibles que ens fan la parla fàcil i agradosa. Aquests mecanismes, però, presenten llacunes. Tenim la paraula metall i el seu derivat metàl·lic; i podem optar per dir la taula de metall o la taula metàl·lica. Fins aquí, tot va bé. Però també disposem de la paraula fusta i, en canvi, ens manca fústica; o sigui que no hi ha, ara com ara, la possibilitat de derivar la taula fústica. Són les coses de les llengües, que no són pas mecanismes o ginys planificats perquè tot hi encaixi. I el mateix passa amb la composició. Tenim portaequipatges, però no pas portallibres o portapans; tenim llevataps i no pas lleva-sobres (amb obrecartes ja fem el fet); hi ha supermercats, però són desconegudes les superllibreries i les superfarmàcies; prenem antiàcids i no ens protegim de la pluja amb antiaigües (potser perquè amb els paraigües ja ens en sortim). Davant d’aquest panorama, les fusions intenten cobrir alguns forats del lèxic. I ho fan amb sentit del joc, de l’humor i de l’economia. Per exemple, en el món universitari hi ha la penya esportiva UNIBARÇATARIS; és a dir, la dels estudiants afeccionats al Barça. D’altra banda, una empresa ben coneguda, que fabrica ginys informàtics, va crear un ordinador portàtil extremadament lleuger, espectacularment prim, i l’eslògan publicitari va ser aquest: THINNOVATION (la “innovació prima” o “lleugera”). També, les normes de bon capteniment en el ciberespai reben el nom de NETIQUETA (l’“etiqueta de la xarxa”) que segons la viquipèdia, una altra fusió, ho veurem de seguida, inclou bones maneres com aquestes: sigues breu, ves en compte amb l’abús de les majúscules, no siguis groller, fes referència al tema bàsic de la teva comunicació, saluda i acomiada’t, etc. I també, posats a parlar dels espais ciberoberts, no oblidem pas una altra fusió magistral: 15


GLOCAL, que ens invita a considerar el món en tota la seva dimensió (GLObal) sense perdre les arrels, els espais que ens són ben propers (loCAL). Els procediments de la fusió són força variats; però, en qualsevol cas, és imprescindible que, en el resultat, es facin presents les dues paraules que volem agermanar (si no fos així, el joc no podria funcionar, és clar). En el cas de la composició ordinària o canònica, la doble presència dels mots queda garantida en la seqüència lineal: obre + llaunes, guarda + boscos, hiper + mercat o tele + dirigit. Aquestes són paraules complexes transparents; és a dir, interpretables sense cap dificultat perquè els parlants ja coneixen prèviament els elements integrants del conjunt i, doncs, el significat de la totalitat (i més en un context) és ben clar. La diferència amb les fusions és que, en aquestes, l’ordre lineal pot quedar alterat; a més, les paraules que s’hi integren potser no hi són senceres. Per acabar-ho d’adobar, es pot vulnerar l’ordre lineal i és per això, tot plegat, que la solució de l’enigma demana un petit esforç de lectura i l’ajut de l’enginy. Per exemple, en el cas de VIQUIPÈDIA (wikipedia, en la versió anglesa) hem de suplir el fragment enciclo- i, a més, cal saber que, en hawaià, wikiwiki significa “ràpid”, segons que diuen. En cas contrari, molta gent pot creure que aquesta obra és una construcció lliure (amb llibertat vigilada, però) feta gràcies a les contribucions desinteressades (ben generoses) dels seus usuaris; una obra oberta que viu un procés de renovació o actualització continuada. I ja està prou bé, encara que molts ignorin el significat de wiki. Tenim, doncs, un primer exemple de fusió en què el conjunt funciona tot i l’escapçament de les paraules wikiwiki i enciclopèdia (si no, tindríem wikiwikienciclopèdia, un resultat feixuc que no 16


faria justícia a la rapidesa fundacional que es pretenia per a aquesta obra exemplar). En el cas d’APARCACAMENT la fusió és ben curiosa i probablement va ser el fruit de la casualitat. Si el que es volia dir era Aquest aparcament és una merda, s’hi va produir la coincidència feliç que merda té com a sinònim caca. I, ves per on, una part d’aquesta paraula ja es trobava com a síl·laba a la paraula aparcament. Els veïns, doncs, ho van tenir molt fàcil afegint-hi una altra síl·laba. Així, el procediment d’aquesta segona fusió no és el de la seqüència lineal (primer i segon), sinó el de la incrustació d’un mot dins d’un altre, amb la particularitat que el mot incrustat no cal que hi sigui sencer, perquè es pot aprofitar una de les síl·labes del primer. El resultat, doncs, no és pas aparcacacament, sinó el que ja coneixem. Un altre cas ben curiós (i força actual) és el de la fusió PHELPSTIVAL, per lloar les proeses natatòries de Michael Phelps en els jocs olímpics de Pequín 2008. Fins i tot algun mitjà de comunicació va fer servir aquesta fusió com si es tractés d’una fórmula original; i resulta que ja s’emprava fa quatre anys en els mitjans esportius nord-americans. El procediment de la fusió, en aquest tercer exemple, és molt senzill i consisteix a aprofitar la semblança fonètica entre el cognom Phelps i l’inici de la paraula festival. També, en el mateix marc olímpic, una cadena de televisió va titular ALT BOLTATGE per fer referència a les curses gairebé impossibles de l’atleta jamaicà Usain Bolt, combinant el cognom de l’esportista amb la paraula que remet a la tensió elèctrica. I on, a més, es dóna la mateixa alteració ortogràfica que ja hem vist en el nom de la penya barcelonista. El recurs a les fusions sembla que és propi del món juvenil o, si més no, de gent innovadora i amb ganes de gresca 17


Paraules en la corda fluixa