Page 1

Gerard Vilardaga

IB6123 i altres contes

TRIA de Narrativa

TR A


IB6123 i altres contes


© Del text: Gerard Vilardaga Cunill, 2010 © D'aquesta edició: Associació Cultural Editorial Tria, 2010 Jocs Florals, 59 s/àt 2a 08014 Barcelona www.editorialtria.com Responsables d'aquesta edició: Guillem d'Efak Fullana Ferré i Cèlia Nadal Maquetació: Miquel Tuson Segarra Disseny de la col·lecció: Àngel Fernández García Il·lustració de la coberta: Oriol Malet Muria

ISBN: 978-84-92912-02-5 Dipòsit legal: Imprès per: Publidisa Tots els drets reservats. Queda prohibida, tret de les excepcions previstes en la llei, qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d’aquesta obra si no es disposa de l’autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets esmentats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i seg. del Codi Penal).


Gerard Vilardaga

IB6123 i altres contes

Edició de Guillem d'Efak Fullana Ferré i Cèlia Nadal

Tria de Narrativa, 2


ÍNDEX

IB6123 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Ciutat podrida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Agost roig . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Sant Joan . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 70 m2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Hotel Dunas Club . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Nenes de cotó. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La pobla. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

  11   59   73   81   91   99 105 119


Per elles, les reines de les meves guerres


IB6123


A continuació, i d'acord amb les normes d'aviació civil, els preguem que desconnectin tots els aparells electrònics fins que el panell lluminós no els indiqui el contrari. Hostessa del vol IB6123 En pocas palabras, no tenía nada más que un cuchillo, una pipa de tabaco, y un poco de tabaco en una caja. Robinson Crusoe

DIA 1 Exemplifiquem un comiat resignat a l'aeroport del Prat, ens mosseguem els llavis. Jo, pragmàtic, opto per amagar les llàgrimes. A ella, però, sembla que se li humitegen els ulls. Poca cosa, no hi ha espectacle, fa massa temps que ens compartim per escenificar adéus desesperats. El vol cap a Madrid s'enlaira aviat, sense retards excessius. Ara, la travessa del desert; Madrid–Miami, deu hores d'agonies aerotransportades. Almenys el passatge promet una vetllada entretinguda. L'Airbus està dividit en quatre blocs: primera classe, 13


primera classe versió executiva, galliner i galliner segona fila. Evidentment, vaig a la cua; no podia ser de cap altra manera. El més curiós, però, és que gairebé tots els meus veïns són negres i obesos. Per posar un exemple, la voluminosa dona del seient del davant ha hagut de demanar a l'hostessa una extensió del cinturó de seguretat. No ho havia vist mai; per descomptat, sóc un home poc cultivat. El vol té un aire, com t'ho diria, de 3r Congrés del Sobrepès; però en el fons no té res de científic. Els negres vénen de Jerusalem. Tots. I porten una guia que els proporciona pastilles pel mareig. Sóc el foraster de l'avió. Algunes de les companyes obeses de l'obesa principal llegeixen amb fervor bíblies gastades i, fins i tot, una d'elles vesteix de semicamuflatge amb una inscripció amenaçadora, Israel Armed Forces. Potser vénen d'una estada paramilitar per a grassos sionistes que volen perdre pes, l'eslògan de la qual seria, «Recuperi el seu pes ideal: bombardegi Gaza ara! Una experiència única i repetible». Fa cinc hores que volem, ja n'estic fart i encara me'n resten la meitat. Les hostesses ens entretenen com a les últimes guerres: preventivament, amb burocràcies legals. Els Estats Units em pregunten per enèsima vegada ¿Pretende entrar en los EEUU para perpretar actividades criminales o inmorales? ¿Alguna vez ha estado involucrado/a en actividades de espionaje o sabotaje? ¿Estuvo involucrado/a entre 1933 y 1945 en las persecuciones relativas a la Alemania nazi o a sus aliados?" Sembla un qüestionari còmic de la Superpop. Però jo, que sóc un home seriós, el contesto rigorosament. Em confesso: «Benvolgudes Majestats de l'Univers, Sí, ho reconec. Vaig participar de forma activa en el desenllaç de la II Guerra Mundial. Bé, de fet no era jo. Però era com si ho fos. A veure, resulta que en la meva vida an14


terior era un oficial de les SS; o no, pitjor encara, una rata comunista a Leningrad. Ignorin la meva edat. Tot i que vaig néixer trenta anys després de la fi del conflicte, és absolutament lícit i racional preguntar-me per la meva participació en una guerra, durant el transcurs de la qual encara no havia nascut ni el meu pare. Perquè, Majestats, els asseguro que tinc la capacitat d'executar qualsevol maldat de forma intergeneracional i amb caràcter retroactiu. Les seves precaucions, de ben segur, els faran un país lliure. Atentament, Un genocida que omple un formulari verd. XXX.» Doncs no, la meva biografia ratlla la vulgaritat, s'hi ofega si parlo amb intensitat. Sóc un agent infiltrat a la burocràcia de tercera. Peó de l'assistencialisme i de la marginalitat subvencionada per l'estat: retrassats, toxicòmans, tarats, putes, esguerrats… En definitiva, una secretària de les ventafocs sense sort. A les 18:15 hores, desembarco a l'Imperi, concretament a Miami. La policia m'escaneja les mans diverses vegades i, al final, de regal, una foto de la meva cara. Orwell era un optimista empedreït. A les 19 hores, començo l'última etapa aèria, Miami–San Pedro Sula. Dues hores que esdevenen eternes. Almenys trenco el mutisme amb el company del costat: un home basc, extraordinàriament lleig. Després del tanteig dialèctic inicial, farcit de tòpics, i durant el qual apel·lem constantment al tema del cansament, finalment cau la notícia bomba: —Vienes por trabajo a Honduras? –pregunto, quan intueixo que no compleix el perfil del viatger solitari. 15


—No, me espera mi novia en el aeropuerto. –contesta amb una determinada timidesa. Bingo! —¿Así que tu mujer es hondureña? –aprofundeixo en el tema, que sembla interessant. —Sí, pero no es mi mujer. Nos casamos el 4 de mayo –m'informa orgullós– es mi segunda vez acá. I jo, és clar, ja m'estructuro la faula: immigrant hondurenya a Bilbao coneix aborigen local, l'amor legalitzador es desferma i ja tens al pobre home amunt i avall. No som res. Finalment, a les 20 hores, toquem terra i perdo de vista el basc sense poder conèixer a l'amfitriona. Les presses per trobar un taxi em maten qualsevol indici de curiositat. A fora, hi ha un pilot de gent expectant per retrobar-se amb familiars, amics, parelles, clients. Penso que estaria bé que m'hi esperés algú. Després de veure un taxista que sosté un cartell amb un nom que no és el meu, pregunto si puc afegir-me al viatge cap al centre de la ciutat. Cap problema. Així doncs, l'expedició al primer hotel la formem una parella de Boston (els previsors a qui esperava el taxista contractat), una noia de Munic, a qui han perdut l'equipatge a París, un representant del Prepirineu i, per últim, el conductor: hooligan del Reial Madrid. Un cop camí de la ciutat, em tornen un munt de records: nens inhalant cola davant dels semàfors, seguretat privada i armada a cada cantonada; i aquella manca de sensualitat tan pròpia de les grans ciutats centreamericanes. Quan arribem a l'hotel, resulta que és una paròdia d'establiment, amb un menjador entapissat amb banderes de grans estats. Hi ha una noia que ho frega tot, i a tota hora, amb desgana. La majoria dels clients són anglosaxons, i em costa poca estona adonar-me que el meu anglès viu en un estat deficient de patxanga permanent. 16


Finalment, dormo; fa dos dies que no puc aclucar l'ull. A més, tampoc es pot fer gaire res. Estem ubicats en una desolada urbanització, l'única companyia són les policies privades a les cantonades. És obvi que cal emigrar d'aquest hotel de trànsit. DIA 2 Em desvetllo a les cinc de la matinada; intento reprendre el son, però és una quimera. A casa, ara són les dotze del migdia. Al cap d'una bona estona, surto a ensumar el carrer per buscar esmorzar. La primera immersió a la gastronomia local és una cita obligada; per tant, entro allà on intueixo que em trauran tanta gana trastocada. —Buenos días –la simpatia per bandera– ¿Qué tiene para desayunar, señora? –demano inquiet. —Baleadas, pués –respon monolíticament. —Está bién –dic per dir alguna cosa que sembli coherent. —¿Cuántas va a tomar? ¿Dos le parece? –em podria dir una dotzena, no en tinc ni idea. Mentrestant, a la televisió emeten una mena de El Cor de la Ciutat local. Aquí, però, criden més. Sóc l'únic client quan arriben les baleadas. Cap sorpresa, resulta ser una variant de les tortillas centreamericanes: una massa compacta i circular de farina de blat de moro farcida de formatge i mongetes liquades. No és l'esmorzar habitual d'un occidental, però cal integrar-se, i començar per l'estómac és una necessitat vital. Menjo i fullejo el diari. El taxista d'ahir no em va enganyar, avui juga la selecció hondurenya contra Costa Rica. El diari és un publireportatge, una miscel·lània de pàtria i esport. De fet, al carrer, cada cotxe va engalanat, com a mínim, amb un parell de banderes del país; a més a més, davant de cada semàfor, hi ha 17


una superpoblació de venedors ambulants amb una infinitat de samarretes i banderes nacionals. Es palpa la festa, m'ho veig a venir: perdran el partit. Tip, m'acomiado de l'internacionalisme de postal del maleït hostal. Marxo cap a les illes. Comencem al revés, el destí era Utila. El bus fa tard, perdo el ferri i acabo a Roatan, l'illa del costat. Una cosa a mig camí entre un monumental complex turístic (Marina d'Or sempre en serà la Meca) i un arxipèlag de baix cost. Quan abandono el vaixell, em retrobo amb l'alemanya de l'hotel, la dona exempta d'equipatge. No sembla massa preocupada sense la roba; ara s'abriga amb un mascle local. Poc després, marxen amb moto plegats. Adéu-siau. La veig des de dins del taxi, cinc dòlars per cap. A dins: jo, el Maurizzio i el Daniele. Veïns d'autobús. El primer és l'hereu d'una botiga de roba de senyora a Livorno; és una mena de… un personatge barroer i extravertit que ronda la cinquantena; ros, amb els cabells llargs i arrissats, i el nas del Cyrano. El Daniele és la seva antítesi; vint anys més jove, alt i de cos atlètic, sense un pèl al cap; un italià per vocació. Fora d'aquesta conjuntura, probablement no ens miraríem a la cara; ara, dormirem al mateix llit. Roatan està colonitzat pels turistes blancs; tot i que també hi ha algun negre per cobrir la quota exòtica. Són descendents dels esclaus africans. És massa car. L'illa és un microclima econòmic. No trigaré a marxar-ne; ja he fet el submarinisme de rigor i, sobretot, he vist ballar les negres a les discoteques. Impressionant. Quan tanquen els bars, camí de casa floreixen les prostitutes; sembla la Rambla en una nit d'estiu. Per sort, m'escapo de la persecució sexual; m'abandonen les professionals per abraçar un altre turista més seductor. La mateixa gana i les mateixes tàctiques; la prostitució és patrimoni de la humanitat, té rostres mutants, però és com Déu: sempre omnipresent. 18


Des que vam arribar, el Maurizzio flirteja amb una hondurenya a l'hotel; és un joc pactat. La dona és fantasia pura, no necessita un home, necessitaria l'equip psiquiàtric sencer –tant els homes com les dones– de qualsevol gran hospital per treure'n l'aigua clara. Però el Maurizzio només hi veu un cony (C-O-N-Y, amb totes les lletres); és trist com treu partit de la misèria dels altres. L'atac italià és constant i ella simula que es defensa esgrimint un passat misteriosament gloriós, propi de l'historial d'un bon malalt mental. Tot plegat és ridícul, com el conjunt que formem: un succedani d'escriptor, dos puteros italians i una dona de les que fumen, que va de caiguda. Jo, davant de tanta histèria, i per sobredosi de deliri, abandono el quartet, almenys per un dia. —Bueno, este año voy a sacar mi propia colección de ropa –ens engega després del primer whisky. Tots assentim covards i la dona s'envalenteix– Sí, porque yo, antes del huracán Might, ganaba cien mil dólares al día en el restaurante de mi ex marido; ahora me gano la vida haciendo masajes, pero ya pronto voy a poner mi propia consulta aquí en Roatan –al segon whisky, ja té les mans sobre el veterà italià, que simula un mal d'esquena terrible. —Ahora te toca a tí, me tienes que devolver el masaje. No, pero aquí no. Vamos a hacerlo en mi habitación –l'italià baveja. El Daniele i jo, torrats, exercim d'espectadors privilegiats. S'escolten sospirs i fantasies des de l'habitació. Al cap d'una bona estona, en surt el Maurizzio amb cara de desesperat. —Nada. Sólo nos hemos manoseado. Una pérdida de tiempo. —Vamos a cenar, la botella ya se terminó y hay que bailar –els dic per canviar de tema, i perquè començo a tenir gana. I així, iniciem l'expedició. Sopem a Casa Irma, un menjador amb poca clientela i molta música caribenya. El Daniele aprofita per advertir-nos verbalment dels seus coneixements de salsa, però quan arriba l'hora de la veritat… me n'estalviaré els comentaris. 19


DIA 4 Torno al principi; deixo Roatan per anar cap al destí original: Utila. Quatre hores de viatge en un petit vaixell. Aquí, els tripulants són una parella: ella hondurenya, ell alemany. El vaixell havia de sortir al migdia, però ens esperem perquè s'ha retardat l'avió que portava un matrimoni canadenc. Quan arriben, resulta que ella està prenyada; sembla que són de lluna de mel. Fem les presentacions de rigor i, tot seguit, passem a parlar de les nostres feines. Ell ens explica que treballa en una gran constructora. —We build houses from five to fifteen million dollars –quin fàstic que em fa, li rebentaria aquesta cara d'especulador triomfador. Durant la travessa, ens creuem fugaçment amb un grapat de dofins; si fossin taurons, hi fotria de cap el canadenc, la seva dona i l'embrió de capitalista que sobrealimenta dins del ventre. A veure com els explica això de we build houses… Quatre hores després, arribo a port. Abans hem desembarcat els joves burgesos al millor hotel de l'illa. Jo demano que m'acostin al pitjor, i la veritat és que se'n ben mereix la fama. És un cau ple de merda. Dormo sobre d'un jueu amb cara d'adolescent inofensiu, i em ve a la memòria el viatge amb avió, quan llegeixo el tatuatge que porta a l'esquena: Israel Armed Forces. Ell reposa aquí, al mig del Carib, amb mi i la seva crema solar, les ulleres de sol, les novel·les d'aventures trivials sobre el llit, i un posat infantil i cordial. Mentrestant, els palestins malviuen tancats en camps de refugiats. Abandono la qüestió. M'ajunto amb un grup de joves americans per sopar –backpacker's style–, en un gran exercici de superficialitat. Where are you from? Where have you been? How long are you travelling? El món se'ls acaba aquí, i decideixo retirar aviat cap a la cambra. 20


DIA 5 Em llevo d'hora, amb la primera diarrea del viatge (ja ni me'n recordava). Aprofito per recórrer la meitat de l'illa. Gairebé només té un únic carrer de punta a punta. Acabo prop de l'antic aeroport, sobre una gandula, envoltat de turistes argentines. Bavejo mentre observo el paradís ple de noies suculentes. Alimento la mirada, fins que decideixo entrar la sol·licitud sexual al registre de la cantonada. —Buenas, estava observando sus deliciosos cuerpos y me preguntava si alguna de ustedes estaría dispuesta a compartir su vida conmigo –per provar que no quedi. —Ay, que suerte. Por fin alguien sensato en este viaje alrededor del mundo, cuyo único objetivo, como ya debe imaginarse, no es otro que encontrar un hombre de verdad que satisfaga nuestros instintos más primarios –a continuació, es posen en fila davant meu, de la gran fins a la més petita, i comencen a fer gestos seductors abans de tornar a xerrar. —Merche, 27 años, hija de Mar de Plata, diseñadora gráfica. —Laura, 25 años, prima de Merche, residente en Buenos Aires, estudiante de grafología. —Inés, 24 años, hija de Puerto Pirámides, pero actualmente trabajando en Mendoza como aprendíz de peluquera. —María, 20 años, provincia de Neuquén, ayudante de mi papá en su consulta odontológica –aquesta última em pica l'ullet més vegades que la resta. Enmig de la deliberació, hi ha una aparició dalt del cel, una avioneta d'aquelles amb un cartell de publicitat: «Perfume Sula, porque un hombre no debe estar solo». L'avió s'acosta, s'acosta tant que –collons quin ensurt!–, quasi ens decapita a mi i a les quatre belleses. Aleshores, comencen a baixar paracaigudistes amb els 21


colors de la bandera argentina i un 10 marcat a l'esquena. No té bona pinta. Toquen a terra i em criden esverats que les Malvines són argentines. —Y a mí qué coño me importa. Os regalo Pont de Suert y la Vall d'Aran, pero no me quitéis las chicas. ¡Ladrones! ¡Ladrones! ¡Ladrones! –crido. Comença a estar tot perdut. Una parella de paracaigudistes s'entesten a discutir amb mi sobre el Tractat dels Pirineus. És una maniobra de distracció perquè, sense que ho pugui veure, els altres s'emporten les dones a un submarí nuclear. Elles criden que em volen a mi, però aquests argentins són uns nacionalistes insensibles. —Adiós, bonitas, adiós –només els hi puc dir, mente agito la tovallola al vent. Massa fàcil era això. A la tarda, començo a recuperar-me de la decepció, o de la insolació, just en el moment en què arriben de nou els dos italians. DIA 6 Torno a submergir-me sota l'aigua per oblidar derrotes pretèrites. Ens acostem a un illot proper i allà ens capbussem per nedar entre tortugues. Després, dinem a la minúscula illa on les cases resten suspeses sobre l'aigua i els terrats són d'uralita. Es palpa altra vegada la pobresa. Quan pregunto pel seu mitjà de subsistència almenys són sincers: pescar i traficar. Al vespre, surto a sopar amb una parella xilena. Ens aturem badocs davant d'una parada de bijuteria. —Mira estos pendientes sí son bonitos –li diu ella a ell en veu baixa. —Como tú, mi amor –respon ell subtilment. M'aclapara tanta xafogor, i aquest no parar de tocar-se i abraçar-se, que em fa certa angúnia. Tanta sobrestimulació emocional, 22


que ratlla l'estupidesa, però respira tendresa. Si m'haguessin deixat almenys una argentina… DIA 7 Em desperto per prendre'm la segona dosi de pastilles per a prevenir la malària. El dia és un exercici de monotonia: sol i platja és la màxima; entremig, algun porro de maria. De sobte, apareixen dos personatges: un gallec i un xilè. Fumen sobre la sorra fina de la platja. Mentre fumen, poso al dia de la crisi nacional al gallec que em mostra, en una barreja de desesperació i resignació, uns braços rosegats per les picades. DIA 8 A les sis de la matinada, el Maurizzio i el Daniele se'n van cap a Nicaragua; quedem, vagament, que potser ens retrobarem d'aquí alguns dies. A les set, torno a l'aigua i, a la primera immersió, veiem una rajada enorme. El fons és un poema; el corall està pàl·lid i moribund. M'adono que m'han robat el ganivet que utilitzava de parafernàlia viril pel submarinisme. Era un regal de l'Eva. Avui dormiré amb un anglès que no conec. He d'anar a la platja per socialitzar-me, però semblo una cançó de Pau Riba. És l'home estàtic, la tristesa el té corprès les orenetes faran niu als seus cabells La diarrea s'ha intensificat; mals presagis estomacals. Això em passa per sopar en locals adventistes. Ahir ens van demanar que 23


Gerard Vilardaga És llicenciat en antropologia, diplomat en treball social i educador. Ha col·laborat en diverses publicacions com Teas+de 30 (2008), un assaig sobre el món de l’art en les persones amb discapacitats. L’any següent publicà El Convent del tèxtil: biografies mínimes (2009), llibre que recull el testimoni de les dones vinculades a una colònia tèxtil del Berguedà. Alhora, ha estat coautor del documental Ciutat abandonada (2007), una crítica a la Barcelona del turisme, i ha portat a terme diversos projectes fotogràfics. Actualment està vinculat a Etílic Teatre i Moviment.0. Segueix escrivint i fent fotos; té en preparació el seu poemari inèdit Diumenge.

IB6123 i altres contes (Tria de Narrativa, 2) Els contes de Gerard Vilardaga despleguen, de forma directa i sorprenentment eficaç, temes i actituds inèdites en el panorama literari actual. Un viatge de trenta nou dies a Hondures farcit de clarobscurs, la resistència activa que trenca la rutina laboral de la gran ciutat, l’acció directa contra un món d’opressió, un punt de vista inèdit de l’assistencialisme social, l’assassina determinació d’acabar amb la família, la sordidesa musical dels hotels de temporada, els records proustians d’un univers personal condemnat a desaparèixer… Amb un estil clar i que fuig dels artificis, Vilardaga ha estat capaç de construir una veu literària pròpia que atrapa al lector des de la primera pàgina. Més informació sobre el llibre i l’autor a: www.triallibres.com/IB6123

TR A


IB6123 i altres contes, Gerard Vilardaga  

IB6123 i altres contes, Gerard Vilardaga

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you