Page 1

Elies Barberà · Juli Capilla · ChrisTibar l’arc telle Enguix ··Maite Insa · Sergi Elies Barberà Juli Capilla · Chris(Tria de Poesia, 6) Torró Alexandre Navarro · telle· Enguix · Maite Insa · Sergi Eduard Ramírez · Susanna Lliberós Potser els poetes valencians orró · Alexandre Navarro · · Eduard Josep Porcar · Alfons Navarret · Ramírez · Susanna Lliberós Begonya Pozo · Pere Císcar · Iban· actuals no haurien triat el temps ·Josep Porcar · Alfons Navarret que viuen, però sí que han triat Leon · Manel Marí · Joan Miquel Begonya Pozo · Pere Císcar · Iban Navarro · Júlia Zabala · Josep Leon · Manel Marí · Joan Miquel les paraules que el diuen i que Vicent Cabrera Marco · ara ens permeten assumir-lo en Navarro · Júlia· Eduard Zabala · Josep Ivan Brull · Lorena Cayuela · Pau · Vicent Cabrera · Eduard Marco la seua difícil complexitat. Sif · Andreu Galan · Vicent Almela Ivan Brull · Lorena Cayuela · Pau Sense escapismes ni renúncies, · Sif Isabel Garcia Canet · Rubén · Andreu Galan · Vicent Almela amb una convençuda Luzón · Àngels Gregori · Cama·Isabel Garcia Canet ·Alba Rubén Lurasa · Elies Barberà · Juli Capilla zón · Àngels Gregori · Alba Cama- assumpció de les virtualitats de · rasa Christelle · Maite · l’expressió poètica a l’hora de · EliesEnguix Barberà · JuliInsa Capilla Sergi Torró · Alexandre Nava ·Christelle Enguix · Maite Insa · donar compte del nostre present rro · Eduard · Susanna Sergi Torró · Ramírez Alexandre Nava i d’ampliar-lo –indagant-lo, Lliberós · JosepRamírez Porcar ··Alfons Narro · Eduard Susanna varret · Begonya Pozo · Pere Císcar qüestionant-lo, recreant-lo per Lliberós · Josep Porcar · Alfons Na· varret Iban Leon · Manel Marí · Joan Mimitjà de la paraula plena de · Begonya Pozo · Pere Císcar quel Navarro · Júlia Marí Zabala · Josep ·Iban Leon · Manel · Joan Vicent · Eduard Marco ·· sentit–. El llibre que tenim a les MiquelCabrera Navarro · Júlia Zabala Ivan Brull · Lorena Cayuela · Paumans ens facilita una primera Josep Vicent Cabrera · Eduard Sif · Andreu Galan · Vicent Al Marco · Ivan Brull · Lorena Cayuaproximació a 27 veus poètiques mela · Isabel Canet · Ru· valuoses, diferents i en ple ela · Pau Sif ·Garcia Andreu Galan bén Luzón · Àngels Gregori · Alba Vicent Almela · Isabel Garcia Canet Camarasa · Elies· Barberà · Juli desenvolupament, cadascuna ·Rubén Luzón Àngels Grego Capilla · Christelle Enguix · Maitede les quals reclama la nostra ri · Alba Camarasa · Elies Barberà · Sergi Torró · Alexandre NaInsa ·Juli Capilla · Christelle Enguix ·atenció per dret propi. En varro · Eduard Ramírez · Susanna aquests 27 camins oberts hi Maite Insa · Sergi Torró · AlexanLliberós · Josep Porcar · Alfo dre Navarro · Eduard Ramíre ns Begonya ·Pozo Pereha un índex de la vitalitat de la z ·Navarret Susanna· Lliberós Josep· Porcar poesia valenciana d’ara i també Císcar Leon· ·Begonya Manel Marí ·Alfons· Iban Navarret Pozo· Joan Miquel Navarro · Júlia Zaba ·Pere Císcar · Iban Leon · Manel 27 indicis d’esperança. la · Josep Vicent Cabrera · Edu Marí · Joan Miquel Navarro · Del pròleg d’Enric Sòria ard Marco · Ivan Brull · Lorena Júlia Zabala · Josep Vicent Cayuela Sif · Andreu Cabrera· ·Pau Eduard Marco ·Gal Ivan an · Vicent Almela · Isabel GarBrull · Lorena Cayuela · Pau Sif cia CanetGalan · Rubén Luzón ·Almela Àngels· Més informació ·Andreu · Vicent Gregori · AlbaCanet Camarasa · Elies Isabel Garcia · Rubén Luz sobre el llibre i els autors a: Barberà · Juli Capilla · Christelle http://www.triallibres.com/tibarlarc ón · Àngels Gregori · Alba CamaEnguix · Maite Insa · Sergi Torró · ISBN 978-84-92912-23-0

9 788492 912230

6

Tibar l’arc · Una mirada a la poesia valenciana actual

TRIA de Poesia


Tibar l’arc


© Dels poemes, els autors, 2012 © Del pròleg, Enric Sòria © D’aquesta edició: Associació Cultural Editorial Tria, 2012 Galileu, 20, 2n 1a 08028 Barcelona www.editorialtria.com Responsable d’aquesta edició: Ferran Bataller Gomar Revisió del text: Miquel Saumell Santaeugènia i Clea Subirachs Barraquer Disseny de la col·lecció: Àngel Fernández García i Oriol Malet Muria Il·lustració de la coberta: Oriol Malet Muria

ISBN: 978-84-92912-23-0 Dipòsit legal: Imprès per: Publidisa Tots els drets reservats. Queda prohibida, tret de les excepcions previstes en la llei, qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d’aquesta obra si no es disposa de l’autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets esmentats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i seg. del Codi penal).


Tibar l’arc Una mirada a la poesia valenciana actual

Pròleg d’Enric Sòria Antologia d’Alfons Navarret Edició de Ferran Bataller

Tria de Poesia, 6


NOTA DE L’ANTOLOGADOR

El primer de tot seria dir que això que teniu a les mans no és ben bé una antologia. I no ho ha estat, de forma conscient i voluntària, a fi d’eliminar els molts problemes que tota antologia causa en ella mateixa, per la seua intrínseca filosofia d’esporgar una part del paisatge i deixar-la fora del quadre. Una antologia naix amb voluntat d’eliminar una secció de la realitat, a fi de mostrar-ne la part que en resta, tot fixant l’atenció de l’espectador o del lector. Així, són igualment antologies les seleccions d’un autor o els detalls d’un llenç, però hauríem de caure en el fet que un detall d’un quadre no fa la pintura, i que un parell de poemes no constitueixen un poeta; el mateix passa amb aquesta tendència a la selecció d’autors, ja que s’incorre en dos situacions que caldria evitar (però que els antologadors assumeixen com a mal menor): en primer lloc, el risc de deixar fora de la mostra algú que acabe eclipsant aquells que hi van ser inclosos, i ha estat una situació que s’ha donat de tant en tant en aquest món de les antologies; en segon lloc, el caràcter subjectiu que tota obra d’aquesta mena entranya, susceptible de mostrar més les afinitats i distàncies de qui les imagina que una situació més o menys objectiva...

7


o el que és el mateix, hom, quan accedeix a una antologia, espera que trobarà el més rellevant, creu que el seu autor ha estat fent un esforç a la recerca de les fonts, navegant per tot el territori abastable i que, un colp recollits els materials, comença la veritable tasca de retallar i deixar fora; però el que hom no sap és que sovint l’autor ja compta amb una sèrie d’idees prefixades (entre les quals, la d’incloure’s ell mateix o el seu grup d’afins), cosa que suposa, com és natural, deixar a banda tots els que no combreguen amb els seus postulats. I en un món tan susceptible d’odis i rancúnies viscerals, aquesta llista es pot allargar perillosament... D’aquesta manera, el que hauria pogut ser un treball que estalviaria al lector un esforç gegantí, acaba suposant una manipulació, potser subtil, potser involuntària, però al cap i a la fi manipulació. Per evitar tots aquests riscos, hem mirat d’acollir-nos a una altra modalitat, que no ha estat tan emprada com aquella altra: la panoràmica o la mostra. I això perquè la nostra voluntat ha estat inclusiva, no excloent, perquè creiem que en el panorama poètic valencià hi ha un bon nombre d’autors que es mereixerien, tots ells, constar en una història que parlara de la poesia en català. I sobretot perquè no ens considerem ni millors ni amb un judici més excel·lent per a dictar càtedra en aquest camp de la saviesa. Ans al contrari, partim del nostre aprenentatge continuat, de la necessitat de recerca i d’investigació, de superar els límits en un moment en què els autors apareixen cada colp més isolats, com illes sense cap mena de contacte les unes amb les altres... La nostra tasca ha estat començar a mirar de vertebrar una situació que considerem, si més no, que atempta contra les possibilitats d’interacció de què han disposat la major part de les generacions d’autors en totes les llengües. El nostre desig ha estat, també, erigir ponts d’unió

8


que permeteren d’interconnectar els seus models i universos poètics i mostrar-los, al mateix temps, a tot lector que haurà volgut apropar-s’hi. Si aconseguim alguna d’aquestes fites, l’esforç haurà pagat la pena. En darrer lloc caldria explicar el criteri de recerca: l’any 1970. Per què?, es podria arribar hom a preguntar... I la resposta és, més o menys, senzilla: perquè les generacions anteriors han estat força estudiades, tenen elements que les han definides, i s’han considerat com una unitat dins del magma d’autors en català. Però aproximadament a partir d’aquesta data es comença a produir un fenomen de desestructuració dins del món dels creadors, fet que els ha dut a anar cadascú pel seu compte, i això els ha obligat a partir de zero, sense poder beneficiar-se dels èxits assolits pel conjunt dels creadors, com havia passat sempre. Per aquest motiu vam pensar una data (que podria haver estat qualsevol altra) al més objectiva possible, que es relacionaria amb la data de naixement dels autors, i és la que hem esmentat anteriorment. Així doncs, el criteri d’objectivitat ha quedat fixat com un dels eixos centrals del nostre projecte, per damunt de fílies i fòbies, i tothom conegut ha estat convidat puntualment, fins i tot havent d’eixamplar el nombre d’autors sobre la marxa, a mesura que les troballes s’anaven produint. En resum, ha estat un camí dens i llarg, amb dubtes i troballes, que podríem considerar, inevitablement, com un tast per conéixer (i reconéixer) que la poesia valenciana està travessant un moment dolç. A més a més, això ens permetrà de callar certes tendències de certs àmbits de decisió literària, que tendeixen a decretar quins autors valen o no, o quina estètica ha de destacar, ja que amb el nostre esforç hem aconseguit de deixar ben clar que gaudim d’un conjunt de poetes que aporten una

9


diversitat d’estètiques important, com és normal en qualsevol literatura que vulga considerar-se dins de la normalitat. Així, aquest és el nostre darrer desig, fer veure que, lluny de tots els que creuen que la poesia valenciana està abocada a l’extinció, hi ha ara mateix un nombre considerable de creadors, molts d’ells en el seu cim creatiu, i d’altres que comencen a mostrar-nos els detalls de la seua potencialitat. El conjunt, i de forma rotunda, és el d’un quadre ric en matisos i en formes, en propostes i actituds vitals. De tot aquest conjunt, serà el lector qui en farà l’elecció. Ha estat, doncs, un regal a aquest cercador d’universos, a més d’una invitació perquè continue la seua actitud de deixar-se sorprendre i continuar avançant a la cacera de nous trofeus poètics, ara que tan sovint hom ens furta el dret a opinar, a ser nosaltres mateixos. Que siga aquest un primer tast de tot el que haurà d’arribar, i que hom ho gaudisca, sense límits, sense frens, com es fa amb el bo i millor de les literatures de renom. I, com sabem ja, la nostra va mostrant a cor què vols que fa temps que hauríem de ser inclosos en l’elit, entre les més destacades.

Alfons Navarret

10


PRÒLEG


LES ARMES DEL FOC, LA SANG DE LA PARAULA

Des que, al segle xix, la voluntat de recuperar el català per al conreu literari començà a donar resultats tangibles, la poesia ha estat, entre els valencians, el gènere més sol·licitat i el que ha produït obres més brillants. Així va ser, per descomptat, durant la Renaixença i en les primeres dècades del segle xx, abans de la guerra civil, i més tard, en la represa, i així ha continuat sent fins ara, tot i que, sens dubte, la creació en els altres gèneres literaris ha anat augmentat, amb el pas del temps, en volum, consistència i eficàcia. Ara mateix, crec que la primacia creadora –la repercussió pública és una qüestió diferent– de la poesia en les nostres lletres difícilment es pot discutir, i aquesta antologia n’és una bona prova. Amb 27 poetes, nascuts entre el 1970 i el 1987, recull una mostra que, sense ser exhaustiva (dins aquest arc cronològic, caldria recordar noms com el de Ramon Ramon o el del malaguanyat Salvador Iborra, entre d’altres), és molt àmplia i representativa de l’obra en marxa dels poetes joves del nostre país. No és solament que la de 27 autors és una xifra elevada. Cal tenir en compte, a més, que alguns d’ells han publicat ja molts llibres, han estat traduïts i antologats, han rebut

13


premis de prestigi dins de les nostres lletres, i que tots ells, els més coneguts i els menys, són d’una qualitat evident. Pense que tant la quantitat com la diversitat i la vàlua d’aquest aplec parlen per elles mateixes. Com és obvi, al llarg del temps la poesia valenciana en català ha viscut oscil·lacions notòries de volum –no solament en el sentit quantitatiu del terme– i de ressò, dins el conjunt general de la poesia catalana i més enllà. Durant la Renaixença, sobretot gràcies a la figura patriarcal de Llorente, la nostra poesia va estar ben integrada, amb honors i tot, dins el sistema literari català, però a poc a poc va anar passant, al meu parer injustament, a jugar-hi un paper subsidiari, perifèric, quan no marginal. Provar d’esbrinar ara per què va passar això ens duria massa lluny i no és aquest el lloc per a intentar-ho. En tot cas, els poetes valencians, de la postguerra ençà, s’han hagut d’enfrontar, amb més o menys fortuna, amb aquest marc perifèric i reductor dins la pròpia àrea lingüística –en la perifèria d’una perifèria, per dir-ho així–, al mateix temps que patien la deserció de l’idioma de capes cada vegada més àmplies de la població valenciana i, encara, un ambient polític, social i medià­tic massa refractari a la literatura en la seua llengua. Alguns poetes particularment poderosos, com Vicent Andrés Estellés o el jove Fuster, van aconseguir superar aquest enquadrament constrenyidor i concitaren l’atenció dels cenacles literaris catalans i l’interés del públic, però no l’aboliren. Els denominats poetes dels 70 s’insurgiren declaradament contra la seua asfixiant estretor amb resultats molt apreciables, a l’empara de l’efervescència expectant de la transició. Llavors, sovintejaren els contactes entre els poetes de tots els territoris de parla catalana i es multiplicaren les iniciatives conjuntes. Molts poetes valencians –Josep Piera, Josep Lluís Bonet, Joan

14


Navarro, Salvador Jàfer, Gaspar Jaén i Urban, etc.– participaren activament d’aquesta ebullició. En aquells moments, a finals dels 70 i al llarg dels anys 80, els escriptors valencians semblaven plenament incorporats, per fi, amb tota la seua diversitat de veus, al cor de la literatura en català i, alhora, rebien l’atenció d’almenys una part de la societat valenciana, a desgrat de polèmiques estèrils i de malentesos frustrants. Justament en aquells anys es multipliquen exponencialment les publicacions de poesia en valencià, al mateix temps que es consolida la indústria editorial local (sorgeixen fins i tot editorials exclusivament dedicades a la poesia) i apareixen revistes literàries de notable relleu. La consolidació de l’oferta, la connexió amb la resta del nostre àmbit lingüístic, la major visibilitat mediàtica –molt relativa, per descomptat– i l’augment en l’interés del públic són fenòmens evidentment lligats, que també es relacionen, de forma no menys evident, amb uns altres, com la introducció del valencià a l’escola, la voluntat de normalització lingüística de sectors no del tot minoritaris de la nostra societat, la Llei d’ús i ensenyament o la molt discreta –massa discreta, em pense– actitud de suport a la llengua dels valencians per part de les institucions, almenys durant uns anys. Els temps han canviat molt, no cal ni dir-ho. A hores d’ara, respecte a la connexió entre els diversos territoris del nostre àmbit lingüístic, en literatura com en tot, les fronteres autonòmiques es deixen sentir massa, i les conseqüències per a la visibilitat de la poesia –que és un art que avui té a tot arreu un públic molt minoritari, bé que devot– no han pogut ser més nocives. El “sistema poètic” català és, ara, un petit univers magmàtic, però massa fragmentat, ple de petites editorials de distribució precària i d’iniciatives d’àmbit molt involuntàriament reduït, que a penes arriben al lector i que desperten una aten-

15


ció ingratament escassa. A Catalunya, bona part dels llibres de poesia publicats per editorials valencianes senzillament no arriben a les llibreries. La veu dels seus autors no és atesa perquè ni tan sols és escoltada. És com si no existiren. Quant al País Valencià, la desdenyosa hostilitat de les institucions actuals, la indiferència dels mitjans i la retracció del públic davant la literatura en català, són coses massa sabudes de tots perquè ens hàgem de deprimir ara tornant a subratllar-les. Malgrat tot, la vitalitat anterior s’ha sostingut. L’eclosió de llibres i d’iniciatives que es va produir als anys 80 del passat segle no s’ha estroncat en absolut, per molt que el silenci al voltant seu s’haja fet més espés. 27 noms de nous poetes, com els que arreplega aquesta antologia, en són molts, i assenyalen l’existència d’un panorama extraordinàriament ric i divers. Que tants de bons poetes joves hagen continuat escrivint, publicant i fent-se sentir d’una manera o d’una altra –en revistes, recitals, grups, aules de poesia o blogs d’internet– té un mèrit immens, i tant aquesta realitat com les constriccions que l’assetgen no es poden perdre de vista. Entre els símptomes que es poden detectar a primer colp d’ull, resseguint aquesta antologia, de les dificultats que passen els nostres poetes joves, com tots els escriptors valencians, hi ha el nombre inusualment elevat dels que han optat per viure a Catalunya, a part dels que, com ha passat sempre, corren per l’ample món. Això forma part d’un fenomen de considerables dimensions: la quantitat de joves ben capacitats i amb estima per la llengua i la cultura del seu poble que han hagut de marxar d’aquest país per a poder guanyar-se la vida amb dignitat es xifra en uns quants milers. En l’ensenyament sobretot, però no solament. Des d’un punt de vista individual, és una tria molt comprensible, i pot ser enriquidora, però per a

16


ELIES BARBERÀ (Xàtiva, 1970)

És llicenciat en Filosofia per la Universitat de València i en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona. Actualment viu a Barcelona i combina el treball d’actor amb la creació literària. En narrativa ha publicat Quaranta contes breus i un llarguíssim poema d’amor (Editorial 7 i Mig, 2000) i per l’obra Blanquita’s Magic Power i altres relats va obtenir el Premi Òmnium Cultural Josep Saperas i Martí 2005. Pel que fa a la poesia, ha publicat Mata-rates (i altres vicis) (3i4, 2003), Equilibrista (Pagès Editors, 2004), Zoo (Bromera, 2007), Aixàtiva, Aixàtiva (Bromera, 2008) i Allà on les grues nien (Edicions 62, 2009). Quant al teatre, ha publicat En la Primavera perpètua (Dramangular, 2010). Ha participat en el llibre col·lectiu For sale o 50 veus de la terra (Edicions 96, 2010). L’any 2008 va participar en el programa d’intercanvi Veus Paral·leles, juntament amb tres poetes més de l’àmbit lingüístic català i quatre d’amazics algerians. De resultes d’allò, la Institució de les Lletres Catalanes va publicar el llibre De l’Atles a Formentor.

31


Darreres notícies de Marco Pantani el passadís emmoquetat de vermell. la meta: habitació 214 de l’hotel-residència Le Rose. sense flaixos aquest cop. parpelleja un fluorescent. arribar-hi trontollant: la pica, al llom del bou de Cesena. voleiant com banderoles, les cortines roses. el record de la maglia cenyida al cos. la televisió: qualsevol canal d’esports. ve el cambrer: porta la truita de xampinyons del Campió. xisclen desesperades les gavines: la lletania de l’abatiment. es llança el vespre sobre l’Adriàtic. el sopor de la platja en hivern. la gola ardint de salabror. les victòries... i la cocaïna, mudada en crack, des del primer calaix de la tauleta, cantant els himnes com només les sirenes ho fan

[Zoo] Retorn Abans que jo truqués per deixar entrar la carn, colpejava amb mans líquides el ventre; jo, que era sense forma, talment l’aigua. Dylan Thomas

ja escolte el llegonet prop de l’orella. sé que és l’avi que ve el llegonet endolcit d’oli fenent la Terra i la primitiva percussió de la fecunditat fa aquella música: zat, zat, zat, zat... lleugerament

32


de dins de l’úter la Terra al meu entorn, una placenta tot de foscor i jo no sóc encara; abans de nàixer carn llavoreta només fesolet, cigronet cor vegetal potser ulls de tubercle obrint-se cap a la llum. germinant, deixondint. la saó. (ja sent el llegonet. sé que és l’avi que ve.) encara sense nàixer retorne a l’avi encara sense nàixer l’avi retorna a mi.

[Aixàtiva, Aixàtiva] El càntic de les grues oh, Ciutat! laberint, plànol, retícula sempre creixent, construccions del segle, oh, Ciutat, de seguit fuetejada. muda l’asfalt de la reina anaconda: fuites, run-run, xiulets, tanques que acoten, el groc d’alarma tiny la zona d’obres.

33


excavadores, martells, compressors, perforadores, metalls, percutors, què et fan? què et furguen, tros de desencís? què et fan? grunyint, rogencs, furgant paranys en carn, traquetejant, endins i avall, esbudellant la peça més i més, perforant, penetrant; sagnia i llot. ton cos jacent, malson de Caravaggio. sobre el fang, les roderes de les màquines, petges de bruts dinosaures mecànics. laboratori de tubs, canonades, artèries, clavegueram, apòsits... queda el consol que diu: tot és per bé. ton cos sofrent, Ciutat, sargit d’emplastres com el monstre de Víctor Frankenstein. ah, els noms excelsos dels cors dels motors, noms nobles i enigmàtics com proeses: Benford, Caterpillar, Liebherr, New Holland, Klemm, Plasser & Theurer… i al mig i aureolat espai lunar puja, victòria i torre, grua groga. li cus el cos l’altívol ziga-zaga d’aire i de ferro fins on l’ull no va —la verticalitat i l’esveltesa!—. agulla fina, bec de pica-soques, cua de marbre ambrina. com l’arpella falca la xarpa ganxuda amb puixança siderúrgica; sorda, indefallent treballa la tenalla articulada. ferrenya missatgera del progrés

34


JULI CAPILLA ( València, 1970)

És llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València. Ha fet feina de corrector lingüístic i d’estil, de traductor, d’editor i de periodista. Ha col·laborat en El País, Levante-EMV, El Temps, Lletres Valencianes, Saó, Llegir, Mètode, L’Espill, El Punt, Serra d’Or, L’Avenç... També va fer de corresponsal al País Valencià de COMRàdio i del diari electrònic e-Notícies. Ha estat professor associat de les universitats Jaume I de Castelló i d’Alacant. Va ser director de la revista Caràcters, i actualment dirigeix Espai del Llibre. Treballa de professor d’institut al País Valencià. Ha publicat la novel·la L’home de Melbourne (Perifèric Edicions, 2006), Premi de Narrativa Benvingut Oliver 2005, i els llibres de poemes Llibre dels exilis (Editorial Moll, 2006), Premi de Poesia Vila de Lloseta 2006; Aimia (Aguaclara, 2008), Premi Tardor de Poesia de Castelló de la Plana 2007; L’instant fugaç (Bromera, 2009), Premi Ibn Jafadja Ciutat d’Alzira 2008, i Raspall (Bromera, 2010), Premi Ciutat de València de Poesia Roís de Corella 2009, a més d’una antologia poètica sobre Vicent Andrés Estellés i els llibres de divulgació Llengua i literatura dels valencians i Grans personatges valencians.

39


XVI Ara, a l’interludi d’un hivern vagament plàcid els salzes són encara esvelts i harmoniosos i els xiquets no tremolen quan al mig del carrer branden pilotes de pell contra les parets del temps, com si el temps fóra una entelèquia sens nombre, impertorbable i quiet com una vesprada de diumenge que ens acull amb una llum esplendorosa i tendra. Amb un amor infinit hem nodrit els fills de les nostres misèries i dels estendards nostres, els hem proveïts d’un ròssec mil·lenari de belles paraules i d’expressions antigues que nosaltres vam heretar, al seu torn, dels nostres ancestres: dels rebesavis dels avis dels nostres rebesavis... Són les paraules que ens fan ser encara com som, perquè som el motle precís, la mesura exacta, de les paraules nostres. I són aquestes, i no unes altres, les paraules que han heretat els nostres fills i heretaran, anys a venir, els fills dels fills dels nostres fills... si la providència i el govern de torn així ho permeten.

[Llibre dels exilis]

40


Soliloqui Aquest silenci, amor inconfessable que proclame en sordesa irredempta, monòleg solitari, solitud indòmita, dolorós soliloqui en la fosca, closca o poema en si mateix tancat. Aquesta llum que m’empeny des de dins del ventre com un furó que et busca, que en regira o destil·la l’aroma quan dorms, quan vetles, quan somnies. Aquesta dèria –o bogeria impròpia– que alça l’estrep de sobte i entrelluca, mira a favor de la teua esplendor. Aquest amor és dentegada, suc, mos, geniva, mugró, carícia líbia labial, suor, volum o silueta que enalteix el món i l’extasia. Aquest devessall esbojarrat d’argent mercuri o metal·lúrgia que il·lumina, vessa la densitat contra l’oxigen. Aquest constant anar i venir de l’ombra del meu tos al teu cos intangible surant amb les paraules pel poema, sense tocar-te, a penes sense veure’t, té una distància, un nom, un lloc, l’empremta de l’amor que et dic i em calle alhora perquè és indicible, forassenyat, bellesa noble o impúdica luxúria –oh folla amor, oh fina amor!–, aquest silenci, amor inconfessable.

[Aimia] 41


I Tot sembla etern, immòbil, perdurable. I, tanmateix, les ones desdibuixen cercles concrets, cal·ligrames concèntrics, sobre el solc de la consciència, ombres de temps incert sobre la desmemòria. L’oblit irromp, imposa el seu deliri mentre un foc d’aigües lentes i espesses refermarà amb el rovell dels nàufrags versos inerts d’estranyes criatures que miraran d’esculpir les espurnes sobre el roc, en la pedra insondable. I l’horitzó és una ignota pàtina que el dibuix no encerta, no diria. Es dilueix la línia de les aigües en l’oceà blau verdós del cel fútil quan els estols travessen núvols negres en vol rasant, en breu instant efímer; cauen al mar en fulminants rotllanes, s’acosten cecs als molls i les maromes, tot ignorant els paranys de les xarxes. La llum brillant incendia pupil·les a poc a poc, en el pou lent dels segles.

[L’instant fugaç] Tàvega Ara ja no vas a l’era amb la dula: no hi jugueu a raspall –ni a res–, i en l’arç perdut a la forest dels somnis a penes queden signes de la sang

42


CHRISTELLE ENGUIX (París, 1971)

Comença a escriure poesia als vint anys. L’arbre roig (Brosquil, 2007), Premi Ciutat de Benicarló 2006, és el primer llibre de poemes que publica. Amb El cor del minotaure (3i4, 2009) guanya el Senyoriu Ausiàs March de Beniarjó 2008. Treballa en l’àrea de cultura i de programació literària.

Instantània a Ronda Somrius. Els daurats de la pedra perforen en silenci la joia d’un cel sense núvols. Des del penya-segat impossible del teu esguard redola el desig. Sovint la vida, però, és pretendre captar la llum de les coses amb una càmera sense rodet.

[L’arbre roig]

45


Plusvàlua Pensaves que tenia un valor creixent, la paraula. Que hi generaven guanys les fluctuants operacions d’intercanvi i les transferències a les arques de la vida. A la fi t’adones dels avantatges de bloquejar certs comptes. L’altíssima rendibilitat que té un silenci.

[L’arbre roig]

Un minotaure domesticat: això n’has fet, del desig. Però veus com les aus encenen a la velocitat del llamp el cel. I tu, immòbil, als afores de la llum. Sense prou fil per a abandonar la seguretat del laberint.

[El cor del minotaure]

Hi havia matins en què les nostres esquenes esdevenien mapamundi sobre el llit blanc. Amb els dits en recorríem les ciutats llunyanes que l’una rere l’altra volíem viure. En somniàvem mil i un itineraris. Te’n recordes?

46


MAITE INSA (Barcelona, 1971)

És professora d’institut. Té estudis de Dret, Piano i Filologia Catalana. L’any 2006 va guanyar el Premi Roís de Corella de Poesia, a València, amb el poemari El poema és sobrer (Bromera, 2007). Ha fet ressenyes de divulgació literària en El Temps, el Quadern d’El País i Caràcters. També ha fet traduccions per a L’Espill i El Temps.

II L’única veritat és la del pa que cou, màgic poder, llevat, farina de forment, calor d’anques suades d’una dona fenyent, gibrell i torcamans, polifonia greu. Cordell de quatre nucs, rebost de tot l’hivern, malalt en la foscor i rònega saó. Qui diu ombres i sons i relats de tardor, hipòcrites bohemis de plats d’ànec al forn? Consirós infeliç, rimador eficaç,

49


no coneix la boirosa penombra del matí ni la fel a la gola, ni l’hora d’escombrar, pobre geni poruc transparent de tothom. En canvi jo, ja veus, tota bruta d’olors, veig el vidre entelat i la clapa de pols i l’estany de la pedra que em mostra l’infant i la pau tothora de la gota de sang. Fusta que corca fusta, vida que tem la mort, destall d’hores i dies que lluque pels badalls, esquerda dels maldestres, imitació fugaç de mots i notes juntes, tecleig emmidonat. Clou els fulls que has llegit, folla vida ficció, tanca el temps d’abstracció i que brosten els fills, i ruixa de claror el teu esguard esbós, viu els ciris, poeta, del temps que ha de venir. L’únic que sé del cert, del molt que m’han après, és el pa i el bescuit, la pluja i el condol, la ratlla de la llum per la finestra a raig i els mots amb què em corprenc, que lluite per servar.

[El poema és sobrer] X L’únic que sé del cert és que el poema cou; s’instal·la, desnonat, als territoris erms sense vergonya esquerp, sense esperança mort, sens dubte esdevingut descantellat recer.

50


La dona que l’escriu i l’altra que el coneix, cistella en mà dempeus, ha fet bona saó, s’ho diuen als cantons i em recolze al cantell, la tosca ruda empeny regalls de llum roent. No em van deixar triar si la pressa o la llum, em repta l’horitzó de l’orient del mar. Espere corcs al llit o el vernisse de goig? Dic ara, que és arreu i que és tot i tothom. Els versos rogallats que empolsaven la pau mal desats al cabàs, s’entropessen urgents, gats vells de calç al sol, escèptics de claror, lleugerament creguts, obedients, orgullosos. El cert, la veritat, que mai no puc saber és l’impacte del mot a la boca del vent; poqueta nit, cadires al carrer de la mare. A hora horada esguelles de ràbia en la foscor.

[El poema és sobrer] XV Topant de cap en una i altra escorça, vencent a espai camins que abans lliscàvem se’n ve la parla tota sola. És cega. D’un colp de modernor precís i amb traça, el lladre va buidar-li un ull, i en l’altre se li ha posat un tel: la llengua és torta. Ve a abeurar-se als poblets com ans solia, mes no amb el ferm posat d’altres vegades

51


ni amb sos parlants, que no; ve tota sola. Ses companyes, pels rètols, per les ones, pel silenci dels camps que ja no reguen, fan dringar l’esquellot, mentre es riuen de la fila que fa... Ella perd via. Topa de morro amb l’esmolat imperi i recula afrontada... Però torna, i abaixa el cap a les arrels pregones. Diu poc, rossoll de mort. Després aixeca al cel, enorme, l’embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt els mots espellofats i torna orfe de llum sota del sol que crema, recercant els parlants que se n’anaren, brandant llànguidament l’antiga llengua.

[El poema és sobrer] XVIII Enlloc més que als teus peus a l’hora de les bruixes, arreu quan fuig la llum, no vull ser enlloc més que davant del pastim per fényer-te els silencis, corpresa pel que és bell, per tot el que en tu és bo. Marine els enderrocs que vas deixant als marges, en faig bolics grisencs i retrats d’amagat, m’ho faig tan meu com tu, les teues coses meues, i si m’ho dius m’ho crec i, si m’esperes, visc. I aquest to almivarat, tan poc s’escau als versos com poc s’escau al món la mirada que em fas,

52


SERGI TORRÓ (Ontinyent, 1971)

Estudia Periodisme a Barcelona i es llicencia en Filologia en la Universitat de València el 1994. Actualment treballa de professor de llengua i literatura en ensenyament secundari a Mallorca. La seua obra poètica s’inicia amb el poemari Dubtes insostenibles (Carmina iuvenalia) (Ajuntament de Benissa, 1991), Premi 25 d’Abril Vila de Benissa, i continua amb Cançons de redempció (Denes, 1996), Premi Miguel Hernández. Participa en revistes literàries i diversos mitjans de comunicació amb poemes, guions de còmic, notícies, articles i reportatges. Ha format part de diversos grups artístics i tertúlies literàries (Miserables Norantes, Col·lectiu SantDimoni, El Desert de la Paraula, Batalló d’Artistes, Gent del Desert). Amb Visions provisionals (Bromera, 2007) va guanyar el Premi Ibn Hazm de Xàtiva.

55


En record d’Ovidi Montllor

(II) Es deia Ovidi Heretge impenitent, reconegut bandoler, el seu cap un iceberg tacat de quitrà, els cabells desfets, acostumats a morir Tan sols les ungles són immaculades Camina pel port mentre esclata la flor de l’ametler Fart de pinsos i alfals, es grata els budells Voldria pau i bons aliments, però encara, de vegades, els seus peus alteren l’ordre públic Tan sols les ungles són immaculades Amb aires de suficiència Ovidi es contamina a l’interior, mentre rebufen els camions i recorda aquells plaers que se n’anaren per arravatats moments d’angoixa: Pellofes a la cuneta Fum, Ovidi

56


Fum, Ovidi, fum Suportava la càrrega, la prosperitat dels futuròlegs Adonant-se’n, contraban de la blasfèmia, incidents que oprimí dolçament Així quedà el seu talent Fum, Ovidi Fum, Ovidi, fum

[Dubtes insostenibles (Carmina iuvenalia)] Sagnia La nit és fosca, amenaçadora El fosc opac es romp en mil dimonis Negra nit, esguitada d’espurnes Brolla la sang d’un crani romput La nit és gelada, vessa la sang Xop, mire de cua d’ull el bassal La nit a trossos s’oblida La lluna que llu, preciosa, penjada poa de les fonts sagnants a dojo de les nostres vides Lluna enrojolada, avergonyida

57


Passa un camió en la llunyania Un camioner delitós al volant, fregant-lo displicent, amb ulls posats a l’autovia Rauquen les granotes, a l’orella Maricon gripau, on ets? Les margarides semblen nenúfars Recorde el Gran Porc venerat, estimat, barrac meu de l’ànima Porc de ciment, turment de malson, el somni i la ment d’un vell porc Zoroastre absent, desentés Abella desemparada Granotes bramant en la nit La sota d’oros s’adorm, transvestit en una banyera plena de vinagre Escomesa homicida Orfanats d’hecatombe De la nit surten penes, gripau

[Cançons de redempció]

58


ALEXANDRE NAVARRO (Nàquera, 1972)

Llicenciat en Dret. També ha cursat estudis de Relacions Laborals i de Geografia i Història. Ha obtingut nombrosos premis literaris. Ha publicat els següents llibres de poesia: Ex-vot (Fundació Bancaixa, 1995); Desgracià la pluja les banderes (Germania, 1995); No em moriré d’amor (L’Aljamia, 1995); Criatura del demà (Cossetània, 1998); Antara (7 i Mig, 1999); A l’entrada del temps fosc (Columna, 1999), Premi de Poesia Marià Manent 1998; Lluny de Mitilene (Ajuntament d’Almussafes, 1999); Opus incertum (Columna, 2000); Genet del vell país (Brosquil, 2003); La part del centaure (Brosquil, 2003), i Al cap del dia (Edicions del Salobre, 2004). Ha estat inclòs en diverses antologies aparegudes els darrers anys. Exerceix la crítica literària i ha publicat alguns estudis sobre toponímia i història local. En l’actualitat es dedica a la docència.

65


Vesprada d’odi, i única No et dedicaré cap poema, no t’escriuré ni un sol mot, ni una sola paraula; no m’entretindré dibuixant el teu nom en cap platja ni en cap paper pretenciós. Malgrat això, no vull oblidar-te: vull odiar-te amb amarga consciència, lentament insomne. Insistisc: no et dedicaré cap bona paraula ni t’atorgaré cap bon gest. Seré com tu, com tots.

[Ex-vot] Epitafi d’un caminant Ara no vaig ni vinc, i tan sols fite, concreta, la fi del meu camí. Ara no vaig, ni vinc.

[A l’entrada del temps fosc] El macip embriac Encara l’edat poc llarg, però formós i ajagut, es plany de l’embriaguesa de la nit. El fat no ha resultat benèvol i el seu cos, enutjat per l’afanyada bestreta del que vindrà, s’ha queixat de la seua pressa: «Que no saps com tot té la seua hora? No vulgues esgotar el bocoi abans de mamprendre a trullar». A la vesprada, però, retroba els carrers

66


EDUARD RAMÍREZ ( València, 1972)

Llicenciat en Filosofia per la Universitat de València. Ha coordinat els llibres Els estudiants prenem part: associacionisme i voluntariat (UVEG, 2002), Temps de rebel·lió (UVEG, 2002), Per la Universitat pública, valenciana i democràtica. Més de 25 anys del Bloc d’Estudiants Agermanats (PUV, 2012), i el projecte Creuallibres de l’Associació Cívica Tirant lo Blanc. També ha col·laborat en el suplement cultural Posdata (del diari Levante-El Mercantil Valenciano) i en revistes com ara Lletres Valencianes, El Temps, Pensat i fet, Fonoll i Marxa Popular Fallera. Des del número 51 (abril del 2010) dirigeix la revista de llibres Caràcters. Ha estat inclòs en les antologies Lletra valenciana. Antologia de joves escriptors del País Valencià (L’Aixernador-AJELC, 1994), Del camí (Germania, 1996), Poesia noranta (Oikos Tau, 1997), Solcs de paraules (Llibres de l’Aljamia, 2000), La pell dels somnis (Fonoll, 2003) i For sale o 50 veus de la terra (Edicions 96, 2010). A banda, ha publicat els reculls de poemes Del renou i del descans. Poemes del port (Res pública, 2001), Trànsits Nord. Traspuats per l’esma de ciutat (Brosquil, 2005) i L’usdefruit encara (Proa, 2009).

69


cadascú tenim una bala amb el nostre nom, d’argent o de plom, i un passat fosc amagat, i una ruïna darrere de cada cantó, i alguna oportunitat. i mentre tot això espera, voldries de vegades no anar-hi, no estar, fugir, no tornar i punt. però..., però no. no és la renúncia, ai, una via que ens apanye, per això sols comptem amb la nostra soledat. recança i melangies són luxes de rics, luxes que no ens podem permetre. podries dir-nos tal i podries dir-nos qual, té igual, no ens refiem de tu ni de la teua pistola. de policies no en volem ni el que viu dins nostre. el món sempre espera, ets tu qui falta. i podràs dir tal o podràs dir qual,

70


però si t’equivoques de broma anirem per tu.

[Del renou i del descans. Poemes pel port] Camí silvestre No vinc del camí recte, no d’allí, sinó dels marges amplíssims de la seua estretor, allà on ballen les ombres de molt variades llums. No vinc del camí recte, no insistiu, ni tinc ni compre eixe esperit. Els reflexos burletes, l’aventura per caus i viaranys amb sol sense horari, allò que fa desfici a l’autoritat... També la lluna, els col·legues i eixa llepolia que em sorprén, que em corprén. No vinc del recte camí si no és per travessar-lo, fent drecera dels guarets que endevinen les teulades, entre plàstics d’urbans deserts i la florida forest d’una senda de peus silvestres.

[Trànsits Nord. Traspuats per l’esma de ciutat] 71


Elies Barberà · Juli Capilla · ChrisTibar l’arc telle Enguix ··Maite Insa · Sergi Elies Barberà Juli Capilla · Chris(Tria de Poesia, 6) Torró Alexandre Navarro · telle· Enguix · Maite Insa · Sergi Eduard Ramírez · Susanna Lliberós Potser els poetes valencians orró · Alexandre Navarro · · Eduard Josep Porcar · Alfons Navarret · Ramírez · Susanna Lliberós Begonya Pozo · Pere Císcar · Iban· actuals no haurien triat el temps ·Josep Porcar · Alfons Navarret que viuen, però sí que han triat Leon · Manel Marí · Joan Miquel Begonya Pozo · Pere Císcar · Iban Navarro · Júlia Zabala · Josep Leon · Manel Marí · Joan Miquel les paraules que el diuen i que Vicent Cabrera Marco · ara ens permeten assumir-lo en Navarro · Júlia· Eduard Zabala · Josep Ivan Brull · Lorena Cayuela · Pau · Vicent Cabrera · Eduard Marco la seua difícil complexitat. Sif · Andreu Galan · Vicent Almela Ivan Brull · Lorena Cayuela · Pau Sense escapismes ni renúncies, · Sif Isabel Garcia Canet · Rubén · Andreu Galan · Vicent Almela amb una convençuda Luzón · Àngels Gregori · Cama·Isabel Garcia Canet ·Alba Rubén Lurasa · Elies Barberà · Juli Capilla zón · Àngels Gregori · Alba Cama- assumpció de les virtualitats de · rasa Christelle · Maite · l’expressió poètica a l’hora de · EliesEnguix Barberà · JuliInsa Capilla Sergi Torró · Alexandre Nava ·Christelle Enguix · Maite Insa · donar compte del nostre present rro · Eduard · Susanna Sergi Torró · Ramírez Alexandre Nava i d’ampliar-lo –indagant-lo, Lliberós · JosepRamírez Porcar ··Alfons Narro · Eduard Susanna varret · Begonya Pozo · Pere Císcar qüestionant-lo, recreant-lo per Lliberós · Josep Porcar · Alfons Na· varret Iban Leon · Manel Marí · Joan Mimitjà de la paraula plena de · Begonya Pozo · Pere Císcar quel Navarro · Júlia Marí Zabala · Josep ·Iban Leon · Manel · Joan Vicent · Eduard Marco ·· sentit–. El llibre que tenim a les MiquelCabrera Navarro · Júlia Zabala Ivan Brull · Lorena Cayuela · Paumans ens facilita una primera Josep Vicent Cabrera · Eduard Sif · Andreu Galan · Vicent Al Marco · Ivan Brull · Lorena Cayuaproximació a 27 veus poètiques mela · Isabel Canet · Ru· valuoses, diferents i en ple ela · Pau Sif ·Garcia Andreu Galan bén Luzón · Àngels Gregori · Alba Vicent Almela · Isabel Garcia Canet Camarasa · Elies· Barberà · Juli desenvolupament, cadascuna ·Rubén Luzón Àngels Grego Capilla · Christelle Enguix · Maitede les quals reclama la nostra ri · Alba Camarasa · Elies Barberà · Sergi Torró · Alexandre NaInsa ·Juli Capilla · Christelle Enguix ·atenció per dret propi. En varro · Eduard Ramírez · Susanna aquests 27 camins oberts hi Maite Insa · Sergi Torró · AlexanLliberós · Josep Porcar · Alfo dre Navarro · Eduard Ramíre ns Begonya ·Pozo Pereha un índex de la vitalitat de la z ·Navarret Susanna· Lliberós Josep· Porcar poesia valenciana d’ara i també Císcar Leon· ·Begonya Manel Marí ·Alfons· Iban Navarret Pozo· Joan Miquel Navarro · Júlia Zaba ·Pere Císcar · Iban Leon · Manel 27 indicis d’esperança. la · Josep Vicent Cabrera · Edu Marí · Joan Miquel Navarro · Del pròleg d’Enric Sòria ard Marco · Ivan Brull · Lorena Júlia Zabala · Josep Vicent Cayuela Sif · Andreu Cabrera· ·Pau Eduard Marco ·Gal Ivan an · Vicent Almela · Isabel GarBrull · Lorena Cayuela · Pau Sif cia CanetGalan · Rubén Luzón ·Almela Àngels· Més informació ·Andreu · Vicent Gregori · AlbaCanet Camarasa · Elies Isabel Garcia · Rubén Luz sobre el llibre i els autors a: Barberà · Juli Capilla · Christelle http://www.triallibres.com/tibarlarc ón · Àngels Gregori · Alba CamaEnguix · Maite Insa · Sergi Torró · ISBN 978-84-92912-23-0

9 788492 912230

6

Tibar l’arc · Una mirada a la poesia valenciana actual

TRIA de Poesia

Tibar l'arc  

Potser els poetes valencians actuals no haurien triat el temps que viuen, però sí que han triat les paraules que el diuen i que ara ens perm...