LA RECOLLIDA DE LES ESCOMBRARIES. UNA MIRADA CAP AL PASSAT

La legislació actual preveu que els ajuntaments, independentment del seu volum de població o altres circumstàncies, hagin de prestar obligatòriament una sèrie de serveis: enllumenat públic, cementiri, abastiment d’aigua potable als habitatges, accés als nuclis de població, pavimentació dels camins públics, neteja dels carrers i un darrer que volem tractar avui: recollida de residus. Un servei primordial del qual en depèn la salubritat dels nostres pobles i el manteniment del medi ambient.

L’any 2021, empesos per la necessitat de millorar les nostres taxes de reciclatge, vam adoptar el sistema de recollida que coneixem com a «porta a porta», abandonant el sistema dels contenidors de reciclatge que havia estat vigent durant les darreres dècades. No ha estat pas el primer canvi que hem experimentat en la recollida de residus. De fet una mirada a la història de la recollida posa de manifest que és una qüestió que sempre s’ha viscut amb insatisfacció.

Ens en podem adonar simplement llegint les actes municipals, un exercici que podeu fer des de casa vostra perquè estan digitalitzades i les podeu consultar per Internet. Així estirarem una mica més el fil de la història i esbrinarem per què va començar el primer porta a porta de Sils l’any 1965.

Abans d’anar massa enrere, cal ser conscients que, a diferència del repte majúscul que fou des de sempre intentar mantenir la salubritat dels grans nuclis de població, el problema dels residus era antigament inexistent perquè no ha estat fins ben entrat el segle XX, i especialment a partir del consumisme dels anys 60, que les possibilitats de malbaratar recursos s’han multiplicat, tal com comprovem cada cop que arribem a casa des del supermercat.

A Sils, a l’inici del procés que ens ha dut fins on som ara, durant els anys 50, veiem que l’Ajuntament pagava una quantitat periòdica a cal Lino per tal que posés a disposició de tothom un camp on els veïns i veïnes podien anar-hi abocar les seves deixalles. Però això era una font de problemes per a múltiples raons. Per exemple la gent de can Riera (can Cabirol) es queixava que aquest camp era massa a prop de casa seva, mentre que en canvi queia convenientment lluny de cal Lino. També hi havia conflictes arran d’abocaments industrials. Per exemple quan la fàbrica Capdevila efectuava descàrregues periòdiques hi havia moments de plagues per culpa dels rates que s’alimentaven dels sobrants de les llaunes de carn.

Davant d’aquesta situació difícil de gestionar l’ajuntament va adquirir un terreny municipal al que avui és el passeig dels Sants Cosme i Damià, una zona aleshores despoblada. D’aquesta manera s’estalviava el lloguer i algun maldecap amb els propietaris. Però res d’això no fou suficient per culpa de l’eterna manca de civisme que solem demostrar les persones a l’hora de tractar de manera anònima amb els nostres residus. Encara més tenint en compte en aquell moment l’Ajuntament també va començar a urbanitzar aquest entorn de la manera que el coneixem actualment.

Per això l’any 1962 l’Ajuntament va fer un primer intent donant la possibilitat de que s’efectués una recollida pels domicilis a càrrec d’una empresa encarregada també de la neteja de l’abocador.

Mostra que això no va funcionar és el fet que al desembre de 1964, havent perdut ja la paciència amb la gent, l’Ajuntament va ordenar la recollida domiciliària i obligatòria (un «porta a porta») i establí unes taxes per al pagament de la prestació d’aquest servei.