Page 1

301

PETITA HISTÒRIA

PETITES HISTÒRIES

de l a www.editorialmediterrania.com

Festa de la Ratafia


—Muntanyes, rius, platges... Catalunya és un país petit però no ens falta de res. Fins i tot tenim una selva —va afirmar amb contundència la padrina Paquita. —Com dius, padrina? —vaig preguntar-li jo amb uns ulls com unes taronges. —Sí, fillet, sí, una selva on no viuen ni lleons ni tigres, ni elefants ni zebres, però on abunden els boscos i l’aigua, tant dolça com salada. La Selva catalana és una comarca plena d’indrets, de paisatges, d’històries i de tradicions diferents, però n’hi ha una que la fa molt especial: la ratafia... Recordo que em vaig posar còmode. La meva padrina estava a punt d’explicar-me una d’aquelles històries que tant m’agradaven.


Després d’uns instants en silenci, la padrina Paquita va demanar-me que li acostés el calendari. I tot resseguint-lo amb el dit em va explicar que la ratafia té un calendari propi i que, segons aquest, el 23 de juny, la nit de Sant Joan, es cullen les herbes; que per Sant Pere, el 29 de juny, s’elabora; que el 15 d’agost, per la Mare de Déu, s’embotella, i que per Tots Sants es filtra i es deixa reposar per degustar-la pocs dies després o per les festes de Nadal. —Però no cal que esperem tant, no et sembla Pauet? —va afegir tot seguit. I va anar a buscar una ampolla de ratafia que tenia al moble del menjador mentre em manava que jo agafés una capsa de teules a l’armari de la cuina i dos gotets petits de vidre. Dos gotets! Un per a cadascun! Encara recordo la meva cara d’estupefacció.

La ratafia: característiques i història —De ratafia, ja n’elaboraven els grecs i els romans —va continuar relatant—. Fins al segle XVII, els secrets del destil·lat i de l’elaboració de licors d’herbes van estar en mans dels monjos, però molt aviat els pagesos van sentir-ne a parlar i en van començar a elaborar ells mateixos —va continuar explicant-me—. I d’on diries que ve el seu nom, Pau? —va preguntar-me per animar-me a participar. —D’una... rata? —vaig respondre-li entre enrojolat i enriallat. —Ha, ha, ha! No, Pauet, no pas. Però la veritat és que ningú ho té gaire clar. Hi ha qui diu que ratafia designa probablement el mètode d’elaboració de licor, és a dir, la maceració. De fet, al segle XVII, els indígenes de les Antilles franceses anomenaven guildive i també tafia a l’aiguardent de la canya de sucre i pot ser que aquesta segona versió fos importada del crioll a través del francès. Una altra versió sosté que prové del llatí rata fiat o ‘queda firmat’ i assenyala el moment de ratificació d’un tracte o acord que se celebrava prenent una copeta del licor. Diuen que el poeta català Jacint Verdaguer defensava aquesta opció i jo, posats a escollir, em quedo també amb la de Mossèn Cinto, en pau descansi...


La Festa de la Ratafia Per on iniciar la ruta? Per Santa Coloma de Farners, la capital de la comarca. Vaig pensar que era el més assenyat ja que no coneixia la zona i que, un cop allà, ja m’informaria preguntant als vilatans que em trobés tot passejant.

Vaig córrer a buscar-los pensant que estàvem a punt de fer una cosa prohibida. Els pares s’enfadarien si ho sabessin? Corria i pensava, pensava i corria. Bestieses! La padrina era una persona gran i si ella ho manava l’havia de creure. —No et preocupis. Tastar una mica de licor no et farà cap mal —va sentenciar amb aquell somriure murri i entremaliat que tant la rejovenia. I em va acabar de convèncer. Aquell dia, la meva padrina va abocar un rajolinet d’aquesta beguda espirituosa casolana al meu petit got de vidre i m’hi va deixar sucar els dolços fins que me la vaig acabar. Gràcies a ella vaig descobrir que la ratafia té propietats digestives, que es pot prendre sola i a temperatura ambient o amb un glaçonet quan fa més calor. Però, sobretot, vaig aprendre que és més bona amb companyia de fruita seca, carquinyolis, galetes o teules. Per això, ja de gran, quan ella ens va deixar, vaig decidir acostar-me a la selva del seu conte a veure què s’hi amagava en realitat.

Era al mes de novembre del 1982. Com oblidar-ho. Aquella ciutat feia olor d’herbes i d’espècies aquell dia, i s’hi respirava un ambient molt especial. Com descriure’l... Era l’aroma que fan les festes primerenques, de nervis, d’il·lusió, de somriures, d’amabilitat, de predisposició. Vet aquí que aquell dia s’estrenava la Festa de la Ratafia, us ho podeu creure o no.

Profile for Editorial Mediterrània

Petita història de la Festa de la Ratafia  

Us presentem la Petita història de la Festa de la Ratafia, que introdueix petits i grans en el món d'aquesta beguda tan tradicional: com s'e...

Petita història de la Festa de la Ratafia  

Us presentem la Petita història de la Festa de la Ratafia, que introdueix petits i grans en el món d'aquesta beguda tan tradicional: com s'e...

Advertisement