__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

Esteve pujol i pons

Eduquem persones

Portadeta_Eduquem.indd 1

15/03/16 12:45


La reproducció total o parcial parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, compresos compresos la reprografia reprografia i el el tractament rigorosament prohibida prohibida sense sense l’autorització l’autorització dels delspropietaris propietarisdel delcopyright, copyright, tractament informàtic, resta rigorosament i estarà estarà sotmesa sotmesa aa les les sancions sancions establertes establertes aa la la llei.

Primera 2004 Primera edició: edició: setembre setembre de 2004 Segona de 2006 2006 Segona edició: juny de Tercera setembre de de 2007 2007 Tercera edició: setembre Quarta 2009 Quarta edició: març de 2009 Cinquena edició: març de 2016 © Esteve Pujol i Pons © Esteve Pujol i Pons © d’aquesta edició: Editorial Mediterrània, SL Guillem Tell, 15, entl. 1a © d’aquesta edició: Editorial Mediterrània, SL 08006108, Barcelona Casp, 8a planta Tel. 93Barcelona 218 34 58 08010 Fax 93 93 218 23734 225810 Tel. editorial@editorialmediterrania.cat Fax 93 265 65 23 www.editorialmediterrania.cat editorial@editorialmediterrania.com www.editorialmediterrania.com Maquetació: Estanis Maquetació: Disseny de laEstanis coberta: Jordi Vives Disseny de la coberta: Jordi Vives ISBN: 978-84-8334-583-2 DL: B-978-84-8334-583-2 ISBN: DL: B 7501-2016 Impressió: Tecfa Group, Barcelona Impressió: Ormoprint Imprès a Catalunya – Printed in Catalonia

4

Credits_Eduquem.indd 1

15/03/16 12:44


Í NDEX

Introducció .................................................................................................... 7 1. L’educació, ciència i art .......................................................................... 11 2. Com són els nois i les noies d’avui? ....................................................... 19 3. En Miquel, una suma algebraica ............................................................ 27 4. Eduquem en valors ................................................................................. 33 5. Sexualitat, justícia i tendresa .................................................................. 41 6. L’ambient de casa .................................................................................... 49 7. Fem persones lliures ............................................................................... 61 8. Ets únic; ets única ................................................................................... 67 9. Èxit i fracàs en educació ......................................................................... 77 10. Educació i frustració............................................................................. 85 11. Com ho fem això de motivar? .............................................................. 91 12. Paciència i exigència ........................................................................... 101 13. Voler ser optimista .............................................................................. 109 14. L’educador, testimoni d’esperança ..................................................... 115

5


18


I NTR ODUCCIÓ NTRODUCCIÓ

És tan difícil d’educar els fills! No sabem com fer-ho. Necessitem ajuda. Aquestes frases i d’altres de semblants, les sentim tantes vegades que ja han creat un estat d’opinió generalitzat. I no dic pas que no siguin exactes. I no són solament exactes sinó angoixants per a molts pares i mares; per analogia i amb formulacions variades també les trobem a la boca de molts educadors professionals ben preocupats per l’educació de l’alumnat. Quan dic fills i filles, el mestre i la mestra, el professor i la professora hi poden afegir alumne i alumna, si és que jo mateix no ho he fet. I és igualment clar que el mot educador inclou els familiars, de vegades en dic naturals, i els professionals. I aquesta sensació d’angoixa i d’impotència augmenta quan els fills i filles entren en l’adolescència; llavors la situació resulta encara més desgavellada i desconcertant per als educadors; ens fallen les fórmules, les del nostre record i les imaginades quan encara no ens trobàvem en aquesta conjuntura educativa. I és que moltes solucions anteriors ja han caducat perquè els temps canvien de forma accelerada, especialment des de mitjan segle XX, i també perquè dictar normes teòriques des de fora és massa senzill; en aquest terreny, les solucions acadèmiques acostumen a pertànyer al gènere de la pedagogia-ficció. Perdoneu-me la cruesa, però és molt fàcil parlar de l’educació dels fills quan no es tenen fills per educar. La natura és molt sàvia, i habitualment els progenitors que eduquen les fillades —estic pensant en ocells i mamífers— estan plenament capacitats per proporcionar-los tots aquells mitjans que els són necessaris per sobreviure de manera adequada a l’espècie. Aquests mitjans educatius naturals esdevenen insuficients quan les circumstàncies que els envolten canvien de

7


tal manera que els mecanismes genètics i els apresos són incapaços de resoldre favorablement les situacions noves. Serà molt difícil que els voltors esquivin els cables d’alta tensió amb la mateixa naturalitat amb què eviten —o almenys procuren defugir— els perills geogràfics o els seus depredadors naturals. Fa segles i segles que malden per salvar obstacles de muntanyes i boscos i eludir depredadors; i l’evolució natural ha anat seleccionant els exemplars més hàbils, de manera que aquesta destresa ja constitueix una característica de l’espècie. Fa quatre dies que hi ha línies d’altíssims voltatges sobre la geografia dels països industrialitzats; la novetat de la situació supera els mecanismes naturals de detecció i defensa davant aquests perills; encara no disposen de recursos per resoldre’ls favorablement. I no és estrany que les arnes es cremin les ales amb la flama d’una espelma o en una bombeta d’incandescència; per a elles fa quatre dies que l’espècie humana hem inventat el foc i tot just pocs segons que construïm bombetes, i encara les enganyem fatalment. A l’espècie humana, ens passa una cosa força semblant i encara més extremada. La societat ha creat i continua creant unes situacions tan diferents i novedoses que encara no hi podem obtenir una resposta culturalment natural. Reconeixem, per exemple, que l’adolescència com a tal no existia fa cent anys; el noi —i no diguem la noia— de catorze o quinze anys, sobretot en l’espai rural predominant, era un adult pel que fa a la contribució econòmica i productiva i segurament ho era ja des que complia sis o set anys, coneixia el seu futur, sabia què era acceptable i què no ho era, palpava la immutabilitat bàsica dels estaments i estrats socials; igualment, en el món artesanal i preindustrial, els graus obligatoris d’aprenent, oficial i mestre tenien arrels medievals indefugibles, indiscutibles. L’hereu o la pubilla coneixien el seu esdevenidor, i el fill segon, el cabaler, també sabia el seu destí, fer fortuna fora de casa; i, en certes cultures, la filla petita també el sabia perfectament, tenir cura dels pares vells. Pels nostres topants l’única droga a l’abast de qualsevol era l’alcohol; i les tardes de diumenge s’omplien amb unes ocupacions fixes; i, de vacances, no se’n feien, i de viatges, ben pocs. En el segle que acabem de deixar s’han inventat o s’han vulgaritzat grans mitjans de comunicació de masses. Només amb aquests exemples veiem com ens han canviat les coses d’uns anys ençà. I no es tracta pas de posar-nos nostàlgics i enyorar temps passats, de cap de les maneres; que la història va endavant i la humanitat progressa lentament cap a formes més cíviques de convivència; ens anem allunyant

8


dels estils més rudimentaris, no dic pitjors, de relacionar-nos, i anem entrant en formes més sofisticades, menys “naturals”, tampoc no dic millors. Potser per això mateix, arreu sorgeixen veus que reclamen el retorn a uns camins relacionals que semblaven oblidats o falsament superats, com ara els més emocionals i sensorials, que podríem anomenar més primigenis, més instintius. Per múltiples influències històriques la poderosa capsa dels sentiments havia estat reclosa o, si més no, menystinguda amb certa petulància d’il·lustració o de rigorisme purità; ara ens anem adonant que tenim almenys mitja persona humana, i molt genuïna, reprimida a la força dins aquesta capsa. D’una manera molt senzilla podem dir que no en tenim prou amb l’instint paterno-maternal per afrontar exitosament l’educació de la prole. L’artificialitat, totalment esperable en la intel·ligent i creativa espècie humana —des de fa prop de tres milions d’anys que l’Homo és habilis i n’estem molt satisfets—, ens ha complicat la vida fins a límits que de moment ens semblen insuperables, tot i estar segurs que no ho són: on anirem a parar?, en el sentit de fins on arribarem? Sortosament la capacitat d’adaptació dels éssers intel·ligents és grandiosa, si bé demana temps, sort i pèrdues doloroses. S’imposen la competitivitat, l’especialització, el currículum brillant, l’agressivitat comercial i la rendibilitat estressant; i així es creen vips, però també es creen moltes més víctimes. L’única cosa que vull dir amb tot això és que no és pas estrany que els qui exercim la tasca meravellosa d’educar necessitem ajuda per tots costats; ajuda que doni suport a l’instint educador, insuficient per tirar endavant una feinada tan llarga i complexa. És la finalitat d’aquest llibre que teniu a les mans: oferir idees, reflexions, propostes, suggeriments que col·laborin de manera senzilla amb la millor voluntat educadora de pares i mares, i proporcionalment del professorat d’infants i adolescents. És producte de la reflexió, volgudament madurada, sempre contrastada amb l’experiència pròpia de pare, d’avi, d’educador, de formador d’educadors, de persona que va amb els ulls oberts pel carrer i amb les orelles atentes al que diuen pares, mares i mestres. Segurament, en llegir-lo, pensareu que tot el que hi dic no és sinó un conjunt de coses òbvies. Per a mi aquests mots no seran pas un retret, sinó el reconeixement que, com Sòcrates, no he fet més que ajudar a formular de manera més lúcida, més reflexiva, més explícita, molts pensaments i impressions que de manera més o menys desestructurada ja formaven part del nostre patrimoni pedagògic. Sempre ens és bo de clarificar amb paraules precises la

9


barreja d’experiència, intel·ligència, intuïció i amor que ens serveix de base implícita a la nostra tasca educadora. Si, a més a més, hi feu algun descobriment nou, jo que me n’alegraré de debò; diguem que haureu superat les meves previsions. També he de reconèixer que, per sota de tot el que dic a les pàgines que vénen, hi corre una filosofia, una manera d’entendre la vida, la persona i, per tant, l’educació; i d’aquesta manera de pensar podeu discrepar en totes direccions. Si els meus convenciments —potser les meves manies i obsessions— ajuden a clarificar els vostres, ja valdrà la pena d’haver-los formulat de la millor manera possible. Entre tots anem fent camí cap a la veritat; jo hi aporto la meva caminada. I una darrera consideració. Sabeu tan bé com jo que un dels defectes professionals de la gent dedicada a l’ensenyament és aquest: no en tenim mai prou de dir les coses una sola vegada; repetim la lliçó de maneres diferents, més planera, més tècnica, més resumida, més ampliada, més lírica, més prosaica, en teoria i amb exemples i anècdotes. Sempre sentim el neguit de no haver-nos explicat prou bé, de no haver aclarit prou la lliçó. M’adono que, en aquest llibre, s’hi manifesta aquest defecte del meu gremi. Si hi trobeu unes quantes idees bàsiques, molt poques, presentades de maneres diverses, amb repeticions insistents, no cregueu pas que hi vulgui palesar la incapacitat del lector sinó, ben al contrari, la dificultat que té tot educador per traspassar amb claredat els missatges que li semblen fonamentals, i més si, aquesta comesa, la vol portar a terme amb la fredor del paper imprès. Els mestres ens trobem més de gust acomodant la veu i el gest al diàleg constant que establim amb els ulls de qui ens escolta, amb les arrugues consiroses del front o amb el somriure lleu dels llavis. Potser per això mateix voldria que aquestes pàgines fossin més una conversa presencial que no pas una tramesa a distància; ja m’enteneu. Gràcies per la vostra comprensió.

10


1. L CIÓ , CIÈNCIA I AR T L’’ EDUCA EDUCACIÓ ART

Per la meva feina tinc la sort d’adreçar-me sovint a grups d’educadors, ja siguin pares i mares, ja siguin mestres i professors. Quan tinc al davant un grup d’educadors professionals i em demanen —santa innocència!— com ha de ser el bon educador, m’agrada preguntar-los quins d’ells són científics i quins són artistes. Ho faig amb segones, ho confesso. En respondre, habitualment aixequen la mà d’acord amb l’especialitat docent de cadascú: o bé les ciències o bé les arts plàstiques o musicals. N’hi ha que no l’aixequen ni en una opció ni en l’altra; suposo que són els qui es consideren de lletres o potser d’educació física. Amb tota la finor possible, perquè ningú no s’enfadi, procuro que tothom es convenci que haurien d’haver alçat la mà totes dues vegades; tot educador ha de ser a la vegada un científic i un artista. Si hem de fer cas d’Alexandre Galí, i val la pena de fer-li’n, com a meitat i meitat; aquell educador genial va dir que, si un mestre no mesura, només és mig mestre, com si caminés amb una sola cama. I en aquell moment històric de la nostra pedagogia, mesurar volia expressar l’estudi sistemàtic, estadístic, científic dels resultats docents. Els mestres coneixen pla bé aquest vessant de la professió educadora: han hagut d’estudiar durant uns quants anys un munt d’assignatures, pedagogies, psicologies, didàctiques, continguts i procediments; se n’han hagut d’examinar, n’han elaborat treballs, han assistit a simposis i congressos, jornades i escoles d’estiu, n’han fet cursos, cursets i cursassos. I potser fins i tot alguns i algunes han hagut de retrobar-s’hi pel setembre. Formen els coneixements teòrics i tècnics de qualsevol professió, aquell canemàs indispensable i bàsic per afrontar la realitat complexa, canviant i irrepetible del dia a dia

11


sense desorientar-se del tot ni fer-hi espifiades gaire remarcables. Resumimho com a coneixement sistemàtic, experimentat, que indueix i dedueix lleis; això demana estudi i actualització constant. No oblidant mai, emperò, que la pedagogia és una ciència humanística, per tal com el subjecte és la persona humana, radicalment imprevisible, profundament lliure. Fins aquí no és gaire difícil d’explicar. I ser artista? Doncs ser artista representa l’aspecte més compromès, i sovint més oblidat, de l’obra educadora. Ser artista comprèn el sentit educador compost de sensibilitat, oportunitat, passió, intuïció; i això demana decisió amb un inevitable risc d’error. Per això mateix, educar té característiques d’aventura, d’endinsar-se en un terreny desconegut, d’on mai no aclarirem totes les incògnites. Els mapes són aquí tan elementals, tan poc precisos, que de vegades són capaços de desorientar-nos i tot; i és que l’artista, més que mapes, fa servir... el nas!, el nas d’artista. A la facultat de Belles Arts ensenyen molta teoria i exigeixen molta pràctica als aspirants a pintors, a escultors...; tanmateix no és possible que els ensenyin que en aquella tela concreta que l’alumne està pintant, en aquell racó concret, hi hagi d’anar aquell toc blanc de pinzell. Aquell punt blanc pot ser la llum de tot el quadre o fer-lo malbé irremeiablement. Ho sabia bé Jan Vermeer quan va pintar el Cap de la noia de la perla. L’oportunitat d’una acció concreta és fruit misteriós de la teoria, sí, però per sobre de tot de l’experiència, de la intuïció, del risc admès i de la previsió acceptada d’un possible fracàs. Totes les circumstàncies que envolten l’acció educadora ens fan decidir de prendre una mesura o una altra, sense falses analogies, perquè les persones som úniques i irrepetibles, i les situacions, compreses en la seva totalitat, es donen una sola vegada. En medicina es diu que les receptes són de vidre; doncs en educació encara ho deuen ser més: quan les vols forçar una mica, es trenquen; l’educació ha de ser sempre un vestit fet a mida, no pot ser mai de confecció, de prêt a porter; no tractem amb maniquins estandarditzats sinó amb persones totalment originals. Precisament pel fet i per la importància del component artístic tothom entén en educació. I en certa manera és veritat. D’antuvi no dubtem que l’arquitecte, l’enginyer, el cirurgià, l’economista o l’informàtic posseeixen un patrimoni suficient de la ciència pròpia del seu ram professional; es mouen en uns camps tan marcadament científics que ens fa l’efecte que no pot ser d’altra manera, ens afigurem que els resta poc marge per a la improvisació i menys encara per al rampell; semblen oficis de seny, no pas de rauxa.

12


En canvi, en la mesura en què les professions intervenen en el tracte amb les persones, copsem més allò que tenen d’artístiques, precisament perquè n’esperem el detall humà, el do de l’oportunitat, la captació de la situació concreta, l’obertura cap a l’esperança dintre de la dificultat; en una paraula, n’esperem l’expressió de la sensibilitat afinada, autènticament humana, allò que ara anomenem habilitats socials. On hi ha relació humana, hi esperem flexibilitat humana. I ho esperem en el metge de capçalera, en el polític local, en el tutor de la filla o en la botiguera veïna. No vull pas dir que no hi demanem la competència científica; el que vull dir és que donem un relleu molt significatiu a la sensibilitat de tracte. Grans polítics no han estat ni són llicenciats en ciències polítiques, educadors de nomenada no han fet magisteri i perfectes presidents d’escala no han estudiat relacions públiques ni administració d’empreses. Sòcrates no es va llicenciar en cap facultat de filosofia i lletres! Les exigències que té qualsevol relació humana, les tenim tan interioritzades que tots en som especialistes, tots som experts empírics en l’art del tracte humà, encara que no sempre en traiem conseqüències a l’hora d’aplicar-ho a la nostra conducta. Però, tanmateix, sabem molt bé de jutjar-ho en la dels altres. Potser jo no m’esforço de posar-me empàticament en la pell de l’altre, però exigeixo que els qui em tracten ho facin. És que de teves a meves... Aquesta faceta artística de l’educació fa que allò que és adequadíssim per a en Miquel sigui nefast per a la Judit, o potser simplement ineficaç. Pot ser que, a en Miquel, l’escridassis i li engeguis quatre penjaments i n’obtinguis un resultat meravellós: li escau la mar de bé, per a ell és un signe de complicitat madura i valenta. A la Judit, només que li dirigeixis la mirada amb certa duresa i ja la tens desmuntada per tot el dia. I no ho dic pas referint-me al gènere del noi i de la noia; al revés podria ser perfectament igual; no depèn pas de ser home o dona, depèn de ser cadascú com és. Us n’ofereixo dues pàgines viscudes, aparentment contraposades, però igualment il·lustratives. Estava fent una mica de temps abans de començar una sessió d’assessorament en una escola de Vallcarca, a Barcelona, i sento que una professora, al passadís, amonesta enèrgicament un alumne de la seva classe. Així que vaig poder parlar amb aquesta mestra li vaig comentar que aquell alumne devia ser un bona peça que l’hagués de renyar d’aquella manera tan severa. L’educadora em respon: “No t’ho creguis pas; és un alumne excel·lent, precisament per això li he parlat en aquell to, ell ho pot aprofitar de debò.” Només un educador-artista pot actuar així. El pare m’explicava que, quan treballava de jove en una empresa, hi

13

Profile for Editorial Mediterrània

Eduquem persones  

A principi del segle XXI, qui exerceix la tasca meravellosa d’educar necessita ajuda per tots costats; ajuda que doni suport a l’instint edu...

Eduquem persones  

A principi del segle XXI, qui exerceix la tasca meravellosa d’educar necessita ajuda per tots costats; ajuda que doni suport a l’instint edu...

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded