Page 1


http://www.edicionselsllums.com

Col·lecció: Contes, o no? Pròleg: Olga Xirinacs Pàgines: 216 Format: 15 x 21 Enquadernació: rústica amb solapes ISBN: 978-84-15526-63-6 PVP: 16,50 € Data d’aparició: octubre de 2015

Per a més informació:

corneliaabril@hotmail.com

2


http://www.edicionselsllums.com

CORNÈLIA ABRIL Quan li demanen que es presenti, diu: «Sóc Cornèlia Abril. Pensar em fa venir gana. Si menjo, que siguin merengues de colors. Valoro la bona companyia. Sempre vaig al fons de la qüestió. Pinto per necessitat, per avenir-me amb el món. La música amansa la fera que tinc al cor. No m’espanten els inferns, tret que siguin a la terra. Quan estimo m’entrego sencera, amb la carn, els ossos i els somnis.» Dona misteriosa, profundament demòcrata, lliure, independent i cosmopolita, ecologista, defensora de la natura i dels animals, amant del cinema i de la música. Sempre generosa. Tothora inquieta. La seva mirada escrutadora troba arreu el germen de les històries que escriu. Ploma irònica, tendra, reflexiva o apassionada, segons el dia o la nit, d’acord amb la situació. Si els gats tenen set vides, Cornèlia Abril té vuit ànimes i totes vuit convergeixen en aquest recull de contes.

Com apunta William Shakespeare a Romeu i Julieta, davant d’un problema, sovint no tenim cap altra opció que resoldre la disjuntiva «he d’anar-me’n i viure o quedar-me i morir». Aquesta qüestió respira latent en les pàgines del llibre.

He d’anar-me’n inclou set històries

narrades amb la vo-

luntat de retratar universos particulars, sempre a partir d’un únic fil conductor: com i fins a quin punt les circumstàncies de la vida obliguen a prendre decisions i a enfrontar-se al destí. Una confrontació crucial pel que fa a la descoberta de la veritat i al creixement dels personatges protagonistes. Les set històries incorporen temes presents en la societat actual: els trastorns alimentaris, l’aïllament social, la hipocresia, la incomunicació, els maltractaments en la parella, la lluita per la custòdia dels fills, el càncer, les restriccions de la minusvalidesa, sense oblidar-se dels sentiments que marquen l’existència, com l’amor i el desamor. Cadascun dels relats conviu amb un poema escrit i amb una pintura dins un llenç.

3


http://www.edicionselsllums.com

DEL PRÒLEG D’OLGA XIRINACS

Els «Merengues de color groc, verd i rosa», de Sílvia Armangué, retornen amb força i nostàlgia la vida i els gustos d’una nena a qui agradava menjar tot llegint, i aquest llegir i menjar dóna aspectes acolorits al seu viure. Un relat original que m’ha fet tornar als meus dies d’infant, llegint quan esmorzava amagada a l’escala del terrat. «El somriure del suricata», de Maria Cirera, presenta un personatge hermètic, ben dibuixat i amb sorpresa: el tiet August. El desig latent per l’aventura es fa realitat i porta a un desenllaç sorprenent i harmoniós, com el gravat entranyable d’un antic llibre d’exploradors. A «Secrets i solitud», Montserrat Medalla juga amb els secrets d’una nena feliç però amb ganes de fugir. La casa, sobretot la casa, sempre la casa, rica de vivències molt variades i que arribarà a crear un suspens compartit pel lector i per la nena: els misteris de l’ala amagada. «Rose Hill House», de Pepa Bagaria, és una novel·la anglesa molt ben ambientada, amb gats de companyia i ritmes i seqüències de fons que demostren l’admiració de l’autora per la cinematografia, sobretot la italiana. A «Reagrupament familiar», Mercè Bagaria presenta una al·legoria derivada de moments difícils de la vida. Amb un recorregut volgudament kafkià, sap crear l’angoixa derivada del seu argument. «Seandbel», de Marta Pérez i Sierra, recrea bells paisatges idíl·lics habitats per una fada etèria que té por de ser traïda. L’amor romàntic aflora aquí i acompanya un conte de caràcter simbolista. Amb «Amputació digital», Matilde Nuri tanca la relació d’autores. Aquí els diàlegs musicals departeixen amb els diàlegs vitals, s’enllacen, es qüestionen, i una força central que emana d’una mutilació és l’energia central del conte. La pintora Carmen Sanzsoto també explica una història que cal assaborir a poc a poc, però tria imatges acompanyades de poesia per expressar-se. Seves són les il·lustracions que acompanyen les diferents mirades, i resulten un al·licient més per deixar-se seduir per aquests relats. Sens dubte, un gran valor afegit.

4


http://www.edicionselsllums.com

SÍLVIA ARMANGUÉ I JORBA (Manresa, 1960)

Sóc biòloga i treballo d’analista en la prevenció del càncer femení. Tinc marit i dos fills, molt estimats. Vaig néixer molt cansada, però ja em vaig recuperant. Llegir i estar a la natura m’ajuda en la convalescència. Em fascina la vida dels animals, menjar gormanderies i dormir. He participat amb contes, poemes i dibuixos en una desena de llibres d’autoria compartida. L’any 2013 em van donar el primer premi de contes curts de l’ARC (Associació de Relataires en Català) amb el relat «Greix», publicat al llibre Pecats capitals (7+1), i el mateix any vaig guanyar el V Certamen de Poesia Paraules a Icària amb el llibre Estats del metall, editat per Edicions Saragossa.

«MERENGUES DE COLOR GROC, VERD I ROSA» El meu primer amor va ser el dibuix d’una galeta en un llibre del Topo Giggio. La galeta era d’aquestes rectangulars, amb lletres enmig, amb els vèrtex arrodonits, amb els cantons també ondulats en mitges rodonetes més petites que les rodonetes dels vèrtexs. Aquella galeta del Topo Giggio estava tan ben dibuixada i acolorida que sortia del paper i feia olor. D’ençà d’aquella galeta el meu món va fer un gir cap al mateix cantó on segurament es movien totes les rodonetes de les vores de la galeta.

5


http://www.edicionselsllums.com

MERCÈ BAGARIA I MELLADO (Barcelona, 1954)

Filòloga. Inquieta de mena, he viatjat per diferents mons: el de la docència, el del periodisme i l’editorial, com més emparentats amb la literatura millor. Fa anys que sóc freelance, perquè darrere de la persona metòdica s’amaga una ànima anàrquica a la qual no vull renunciar. Així, doncs, elaboro material didàctic, tradueixo, corregeixo i edito textos docents i literaris per cobrir les necessitats més bàsiques. Per viure, escric. He atresorat una quantitat important de relats de crítica social, de fantasia, de misteri, d’amor i desamor. Alguns han estat distingits amb premis, d’altres han estat publicats conjuntament amb Els Setze Petges o han vist la llum en reculls col·lectius, o es poden trobar al ciberespai.

«REAGRUPAMENT FAMILIAR» L’estança on es trobava l’assistent personal del príncep d’aquell lloc inhòspit, al qual s’entestaven a anomenar infern, no era gens majestuosa, més aviat al contrari. Em recordava una cel·la conventual, un lloc de recolliment, de mortificació d’un esperit que aspira, mitjançant la solitud i el silenci, a retrobar la fe perduda. La foscor i el tuf de resclosit em neguitejaren. D’esquena a la porta, s’endevinava, al fons de l’habitació, la figura del secretari. Escrivia inclinat damunt un pupitre, com els que havia vist en una exposició sobre les primeres impremtes, il·luminat lleument per una espelma que engrandia l’ombra a la paret, una ombra bellugadissa, del tot inquietant, perquè la figura que reflectia no semblava pas humana.

6


http://www.edicionselsllums.com

PEPA BAGARIA I MELLADO (Barcelona, 1965)

Sóc diplomada en Biblioteconomia per la Universitat de Barcelona. Treballo com a bibliotecària a la Biblioteca de Catalunya des de 1987. Entre 2001 i 2011, vai col·laborar com a documentalista amb Chufo Llorens per a tres de les seves novel·les històriques. Va ser, però, la participació durant un temps, amb el pseudònim Gattara, a la pàgina literària de Facebook «Letras y música», el que em despertà el cuquet per escriure que mantenia adormit des de l'adolescència. La idea d'aquest relat va néixer precisament gràcies a aquesta pàgina. De totes les característiques que un escriptor pot arribar a tenir, de moment de ben segur ja n'acompleixo una. Una que comparteixo amb molts d'ells: la passió pels gats.

«ROSE HILL HOUSE» Es despertà sobresaltat. El telèfon sonava amb insistència. Va mirar l’hora, dos quarts de cinc de la matinada. La seva dona seguia adormida al seu costat. Les pastilles que prenia la deixaven fora de joc durant tota la nit «i part del dia», va pensar amb un sospir. —Digui? —Inspector Warren? Perdoni que el destorbi a aquestes hores però el necessitem, ha passat una desgràcia a Rose Hill. —Rose Hill? Déu meu! No, pobra Elsa! Feia molt de temps que John Warren temia aquella trucada. Maleït fill de puta! —És l'Elsa? És morta? —L’Elsa, vull dir Mrs. Bennet no, senyor. El mort és el seu home, Mr. Bennet. —En Joseph? Què li ha passat a aquell desgraciat? —La senyora Bennet l'ha matat.

7


http://www.edicionselsllums.com

MARIA CIRERA I DELGADO (Manresa, 1979)

Sóc traductora de formació. He publicat diversos relats en reculls col·lectius, la majoria després d’haver estat condecorats en certàmens literaris. En el camp de les lletres no m’he limitat a escriure. He treballat en diversos projectes que m’han atorgat una visió àmplia del món de la literatura i de la cultura en general, tant des del món editorial com també a peu de carrer. Entre aquestes activitats professionals destaquen: autora i coordinadora de material educatiu, lectora editorial, bibliotecària, dinamitzadora i coordinadora de diversos clubs de lectura, i docent de tallers d’escriptura vinculats a les memòries personals. Darrerament m’he dedicat exclusivament a la traducció literària, la meva veritable passió.

«EL SOMRIURE DEL SURICATA» No vaig tardar gaire a veure’l, recolzat en un petit turonet, molt a prop dels felins. El vaig reconèixer clarament perquè encara duia el vestit gris i la camisa blanca, tot i que la camisa havia deixat de ser blanca i el vestit ja no era ben bé gris. Anava un xic desmanegat, estava una mica més prim, però semblava relaxat damunt d’aquell promontori, amb un bri a la boca i aquell poderós contrallum del capvespre. Al llarg d’aquell any m’ho havia imaginat tot menys allò. Vaig sortir del cotxe, vaig saltar, vaig moure els braços. No sé si em va veure. Em va semblar que somreia. Ja en aquell moment, aquelles imatges em van arribar com en una pel·lícula antiga, esgrogueïdes i deformades per la calitja de la sabana. La resposta a l’enigma començava a perfilar-se, però no me’n volia adonar.

8


http://www.edicionselsllums.com

MONTSERRAT MEDALLA I CUFÍ (Barcelona, 1953)

Visc a Blanes. Sóc filla única, mare de família nombrosa, àvia de vuit néts preciosos, mestra, logopeda, psicopedagoga i allò que en diuen un «cul inquiet i belluguet», que no ha canviat amb els anys. Jo diria que fins i tot ha augmentat. Per plaer, em vaig llicenciar en Història de l’Art. Des dels 18 anys, m’he dedicat, per vocació, al món de l’ensenyament. M'agrada dir que escric des que tenia ús de raó. He publicat columnes d’opinió al Diari de Girona. He participat en diversos reculls de relats, així com en una novel·la col·lectiva, un experiment amb gent de les terres de l’Ebre. L’any 2008 vaig quedar finalista dels premis Recull, de Blanes. L’any 2013 vaig ser presidenta de l’ARC (Associació de Relataires en Català). El 2014 vaig publicar un recull de relats, el primer en solitari: Dones de vidre.

«SECRETS I SOLITUD» A mi mai no se’m va encomanar ni una engruna, d’aquell amor per la terra. Hi vaig sobreviure fins que vaig tenir l’edat suficient per marxar. (...) No sé si això és bo o és dolent, només sé que a la masia m’hi hauria mort d’enyorament somiant un món, allà a fora, allà, lluny, que encara no coneixia, però que intuïa i on, amb els anys, vaig acabar integrant-me com si hi hagués nascut, com si res no em lligués a la masia familiar i a les tortuoses històries que hi bullien i m’hi implicaven fins a la medul·la. Fins ara. (…) Volia fugir de la humitat, de l’olor dels animals i dels bullits de col i patata, del fang, de la tenebror dels boscos propers i de les incerteses dels camins.

9


http://www.edicionselsllums.com

MATILDE NURI I ESPONA (Vic, 1962)

Visc a l’Ametlla del Vallès. Estic casada i sóc mare de dos fills. Tot i ser òptica, em dedico a escriure, privilegi que vaig descobrir a l’adolescència i que practico amb més o menys dedicació, segons com van venint i em permeten les exigències de la vida de cada dia. Sóc autodidacta. Això li atorga a l’escriptura, en el meu cas, un ritme lent i un munt de plaers afegits. He publicat contes infantils il·lustrats amb l’Editorial Beascoa i autopublicat a Amazon dos reculls de poesia: A tall d’aigua i Cordes, i una novel·la: Rojo Flamingo.

«AMPUTACIÓ DIGITAL» Després de dos minuts d’haver començat a tocar, amb el seu estil inconfusible i amb gran riquesa tècnica, el pianista posava en escac i mat totes les deficiències del seu cos fet malbé. Li asseguro que no hi havia forma humana d’esbrinar quina de les dues mans era imperfecta. Sí. Allò era interpretació en viu. Pura eufonia. La melodia obrava el fet prodigiós. Ho entén, que, com feia aquest intèrpret que li explico, també vostè ha de reeixir en els reptes musicals que es proposi?

10


http://www.edicionselsllums.com

MARTA PÉREZ I SIERRA (Barcelona, 1957)

Mestra i filòloga. Crec que l’art ens salva. M’agrada la interrelació de les diferents arts que provoca i crea de nou; la paraula que es barreja amb la música, la fotografia o la pintura, i esdevé així una paraula amb més significat. En els llibres de què sóc autora, de text de llengua i literatura, de prosa o de poesia, sempre hi trobareu el joc i les ganes de viure. Destacaria Sexe Mòbil Singular, SMS (2002), Dones d’heura (Premi de Poesia Jordi Pàmias, 2011) i M’he empassat la lluna (2015). He guanyat diversos premis literaris, el més recent, el Primer Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell 2015. Com a dinamitzadora cultural, coordino la iniciativa interactiva «SMS il·lustrat» i el cicle de poesia «Contrapunt poètic». He format part de l’equip de curadors del llibre Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia (2014), un projecte solidari a favor de l’autisme.

«SEANDBEL» De tant plorar, se t’esquinçà el cor, just a l’esquerra, en un bocí imperceptible que ja mai més va bategar de la mateixa manera; va sagnar punxes menudes que se’t clavaven arreu dels budells. Amb els dies, les punxes es feren pols i, amb els mesos, tristor. Et quedà una cicatriu petita, però d’aquelles gruixudes, lletges. Només es veia si algú et mirava fixament, molt fixament, a les ninetes dels ulls.

11


http://www.edicionselsllums.com

CARMEN SANZSOTO (Barcelona, 1947)

Artista visual. El gruix de la meva obra reposa en la pintura, però faig incursions en altres disciplines, com ara gravats, esmalts, tapissos, intervencions en espais públics i ús de les noves tecnologies. En la meva producció, que podria definir-se com a expressionista, ètica i estètica avancen paral·leles, valorant color i forma, que utilitzo per desenvolupar un discurs sòlid i compromès amb la realitat que m’envolta. Participo en fires nacionals i internacionals d’art, com Estampa de Madrid o la Fira de Xangai. He exposat en diversos llocs d’Espanya i a França, Itàlia, Portugal, Alemanya, Suècia, els Estats Units, països d’Amèrica Llatina i la Xina. Paraules que defineixen la meva obra: construir, destruir, silenci, suspensió, emoció, proposar, disposar, el qüestionable, l’inqüestionable, dins, fora, l’abstracció, el pensament.

12

Profile for Joan Riera

Dossier "He d'anar-me'n"  

Dossier de premsa del recull de relats de Cornèlia Abril "He d'anar-me'n"

Dossier "He d'anar-me'n"  

Dossier de premsa del recull de relats de Cornèlia Abril "He d'anar-me'n"

Advertisement