Page 1

Paul Robin, Ángel Cunillera, Lleó Tolstoi, Piotr Kropotkin, Pierre-Joseph Proudhon, Émile Zola, J. V. Montenegro, Anny Mali Hicks, Paul Cézanne, Vincent van Gogh, Santiago Rusiñol, Paul Signac, George Seurat, Paul Gauguin, William Morris, Louis H. Sullivan, F.T. Marinetti

I l’art? El llibre d’educació estètica de l’Escola Moderna Recull a càrrec de Priscila Fernandes Pròleg de Juan Canela


ÍNDEX

PRÒLEG ................................................................ 9 per Juan Canela PREFACI.............................................................. 13 per Priscila Fernandes

DESTRUCCIÓ DE LA MENT D’UN ARTISTA ................................................... 17 per Paul Robin ART I LLIBERTAT .............................................. 23 per Àngel Cunillera QUÈ ÉS L’ART? ................................................... 27 per Lleó Tolstoi QUÈ ÉS L’ART? ................................................... 41 per Àngel Cunillera LA NECESSITAT DE LUXE ............................... 49 per Piotr Kropotkin DEFINICIÓ DE L’ESCOLA NOVA .................... 63 per Pierre-Joseph Proudhon PROUDHON I COURBET .................................. 69 per Émile Zola L’ANARQUISME EN L’ART .............................. 79 per José Verdes Montenegro


L’ART VIU ........................................................... 83 per Anny Mali Hicks MÚLTIPLES PUNTS DE VISTA ......................... 91 per Paul Cézanne LA FORÇA SUGGESTIVA ................................. 93 per Vincent van Gogh L’ESTUDI D’UN PUNTILLISTA ........................ 99 per Santiago Rusiñol D’EUGÈNE DELACROIX AL NEOIMPRESSIONISME ..............................111 per Paul Signac L’ART ÉS HARMONIA......................................119 per George Seurat CERÀMICA ........................................................121 per Paul Gauguin LES ARTS MENORS ..........................................123 per William Morris L’ORNAMENT EN ARQUITECTURA .............127 per Louis H. Sullivan

ADDENDA EL MANIFEST FUTURISTA .............................135 per F.T. Marinetti


PREFACI

Viatjar en el temps ha esdevingut popular en la nostra època. Qui pot resistir-se a la paradoxa del temps, als paisatges del futur que alteren el nostre naixement? Abans d’embarcar-nos en un viatge d’aquest tipus, sabem què cal fer. Agafem les guies turístiques i ens meravellem amb les postals, tractem d’iniciar-nos en el context cultural i històric. Obrim la imaginació i ens construïm la nostra pròpia imatge, com si ja hi fóssim. Hi ha una infinitat de destinacions, i quan una ubicació no apareix a la llista, encara tens la possibilitat de crear-te’n una de pròpia. Aquest llibre és una destinació d’aquest tipus. Ara som a punt de viatjar cap al futur, o cap al passat —tot depèn del moment en què aquest llibre arribi a les teves mans. Camino amb rapidesa a través d’un laberint de carrers empedrats, abans que un horitzó s’obri davant meu amb precisió rectilínia. Sóc a l’Eixample, un barri que envolta la ciutat medieval de Barcelona i que va començar a desenvolupar-se en el segle XIX. Amb edificis dissenyats per arquitectes modernistes com Gaudí, aquest és el cor de la modernitat espanyola, i també una petita mostra del progrés tècnic, innovador i científic que va creixent en la ciutat. En la distància, brunzeix el

13


PRISCILA FERNANDES

fum provinent de les xemeneies de les fàbriques tèxtils, dibuixant una línia que s’estén al llarg de les vies del tren, vora la costa rocosa. A Els Quatre Gats demano una copa i miro els dibuixos d’un jove artista: Pablo Picasso. En el cafè aviat hi reconec una multitud que es composa, sobretot, d’artistes, els quals puc sentir parlar acaloradament, i les paraules salten de boca en boca: Innovació! Modernitat! Deixa de mirar el passat! Avall el conservadorisme! De sobte, a fora, un soroll violent ens interromp. Grups de treballadors corren pels carrers, hi ha disturbis, protestes, barricades, en la distància les esglésies s’estan cremant. A la biblioteca de l’Escola Moderna llegeixo els títols dels modests manuals vermells de l’escola: ciència, història, literatura. De manual d’art no n’hi ha cap. «¿Y el arte?» és l’últim article publicat en el Butlletí, el periòdic mensual de l’escola. Em pregunto si l’educació estètica s’imparteix directament en el programa de l’escola i, si no és així, per quin motiu. El contingut de «¿Y el arte?» i les referències obliqües a altres textos generen conjectures fascinants sobre el paper que l’art i els artistes poden exercir en la formació d’una societat lliure i igualitària, que és l’objectiu final de l’Escola Moderna. També llegeixo que Francesc Ferrer i Guàrdia (el fundador de l’Escola Moderna) encarrega unes il·lustracions a l’artista txec František Kupka, que s’inclouran en una propera publicació. L’Escola Moderna pretén abolir totes les formes d’autoritat i desenvolupar un programa racional i científic a

14


I L’ART?

partir d’una educació lliure, laica, igualitària i no coercitiva per a nens i pares. Davant la manca de publicacions, aquesta escola crea la seva pròpia biblioteca, editant llibres educatius i butlletins informatius. Tan bon punt donem una ullada als escriptors, pensadors i artistes que l’escola tria per a promoure la seva obra, aviat ens adonem de la simpatia vers la ideologia anarquista o anarco-comunista, amb noms com Piotr Kropotkin, Jean Grave, Paul Robin o Lleó Tolstoi. A fi d’establir una relació entre aquests autors m’endinso en La Revista Blanca, una publicació espanyola anarquista individualista d’art i sociologia. En els textos d’Ángel Cunillera, «Art i llibertat» o «¿Què és l’art?», comença a esbossar-s’hi la idea sobre com l’art modern pot situar-se en aquest moment històric. Hi ha diferències ben clares i marcades entre els autors que em trobo, però, amb tot, hi ha un punt en comú que consisteix a entendre que l’art i l’artista tenen un paper cabdal en l’alliberament, l’educació i el desenvolupament de la societat. Posades en comú, aquestes veus comencen a dialogar entre si en una conversa sobre els ideals, la revolució, la llibertat, el futur de la humanitat i l’educació artística. Em dóna la sensació que, tal vegada, el manual d’art de l’Escola Moderna es trobi aquí, amagat entre les línies.

Priscila Fernandes

15


DEFINICIÓ DE L’ESCOLA NOVA

Hem dit que l’art es fonamenta i té la seva raó de ser en una facultat especial de la humanitat, que és la facultat estètica. Aquesta consisteix, com hem constatat, en una representació més o menys idealitzada de nosaltres mateixos i de les coses, amb la mirada posada en la perfecció moral i física. D’aquí es dedueix que l’art no pot existir separat de la veritat i la justícia, que la ciència i la moral són les seves guies i que l’art no pot ser més que un auxiliar. Per tant, la primera nova llei de l’art és el respecte cap a la moral i la racionalitat. Les escoles antigues, tant les clàssiques com les romàntiques, es fonamenten en el contrari —que l’art és independent de les condicions morals i filosòfiques i que existeix per si mateix, com si fos un part. Aquesta opinió s’ha d’examinar amb deteniment, ja que d’aquí n’han derivat totes les dificultats que existeixen entre les escoles. L’art, així, pensa? Sap? Enraona? Extreu conclusions?

*

*

*

La ment humana es constitueix a partir d’una espècie de polaritat: Consciència i Ciència o, en altres paraules, 63


PIERRE-JOSEPH PROUDHON

Justícia i Veritat. Sobre aquest eix fonamental, la resta de facultats s’ajusten com en una escala musical: la memòria, la imaginació, l’enteniment, la parla, l’amor, la política, la indústria, el comerç, l’art. Allò que ha desviat els artistes del camí correcte o, més ben dit, allò que els ha procurat una falsa estètica, prové del fet que no han comprès aquesta constitució. Ells visualitzaven en l’ànima humana una triada en què el sentiment, l’estètica, apareix com un tercer element igual als altres dos, quan en realitat només és un binomi o, com ja he assenyalat, una polaritat en què l’art no pot ser considerat altra cosa que un auxiliar. La prova d’aquesta subordinació de l’art a la consciència i a la ciència la trobem en el fet que, en tot allò que és pura ciència i llei, la idea i l’ideal són idèntics i coincideixen. El paper de l’art no s’ajusta a això en absolut. Des del moment que l’art funciona només quan s’interessa per objectes concrets, o pels individus i les seves accions, i en què la idea específica —és a dir, la forma particular de la figura o de la imatge— s’allunya necessàriament de l’estereotip o del principi general, es diferencia de l’ideal. Aquelles posen de manifest la nostra capacitat de considerar les coses d’acord amb la seva llei i amb la pròpia tendència a fer que s’ajustin a ella. Un art que pretengui declarar-se independent de la ciència i de la moral anirà en contra del seu propi principi: seria una contradicció.

*

*

*

És en contra d’aquesta teoria degradant de l’art per l’art que Courbet, i amb ell tota l’escola de l’anomenat Rea-

64


I L’ART?

lisme, s’ha pronunciat clarament i ha protestat enèrgicament. «No», diu (estic traduint ara els pensaments de Courbet a partir dels seus quadres, en lloc de citar-ne les declaracions); «no, no és cert que l’única finalitat de l’art sigui el plaer, perquè el plaer no és cap finalitat. Tampoc no és cert que no tingui altra finalitat que si mateix, perquè tot es mescla i tot està relacionat, cada part conforma el tot, cada cosa té la seva fi en la humanitat i en la natura. La idea d’una capacitat sense propòsit, d’un principi sense conseqüències, d’una causa sense efecte, és tan absurda com la d’un efecte sense causa. L’objecte de l’art consisteix a menar-nos cap a un coneixement de nosaltres mateixos a través de la revelació dels propis pensaments, fins i tot del més secret; de les nostres tendències, les nostres virtuts, els nostres vicis, la nostra ridiculesa. D’aquesta manera contribueix a desenvolupar la nostra dignitat, a perfeccionar el nostre ésser. L’art no se’ns ha donat per a nodrir quimeres, per a intoxicar-nos amb il·lusions, per a fer-nos estúpids i enganyar-nos amb miratges, tal i com l’entenien els clàssics, els romàntics i els partidaris d’un ideal estèril. Ans al contrari, ens allibera d’aquestes il·lusions pernicioses tot denunciant-ne la seva existència.» D’aquí no es desprèn, tot sigui dit, que l’obra d’art hagi d’estar afectada per un aire de rusticitat, de planys desagradables, com si es representés una divinitat enfurismada. La bellesa i la gràcia són part essencial del seu domini; tenen prioritat sobre allò vulgar i lleig. Per aquest motiu, ens hem adonat que l’art de les primeres èpoques tendeix a representar les coses no precisament

65


PIERRE-JOSEPH PROUDHON

com són vistes, seguint l’expressió de Rafael, sinó com es voldria que fossin, envoltades per una aura d’amor, més belles que la pròpia natura; en una paraula, ideal. És la infància de l’art, si voleu, però el nen estima i entén la bellesa. ¿Trauríeu, aleshores, la infantesa de la vida humana? Tinguem això en compte a l’hora justificar els artistes de més edat: en la mesura que la humanitat s’ha alliberat dels seus vicis, de la tirania i de la misèria, veiem com la figura humana, i em refereixo a la figura dels vius, passa a un primer plànol. A poc a poc es va anar aproximant a la imatge primerenca, com si perseguís un model, i realitzés així l’ideal antic en la carn i en la sang modernes, aportant-li al mateix temps una creativitat renovada. El resultat final és inevitable, tret que es negui qualsevol tipus de progrés. Sens dubte, ens trobem lluny d’aquest estat futur; amb trenta segles de falsa civilització a les espatlles, hi ha altres necessitats que reclamen la nostra atenció. A mode de conclusió diré que, més que fer un retrat, o fins i tot traçar una escena social, la intervenció de l’ideal és absolutament indispensable. Ho repeteixo, no és que un artista hagi de refer, corregir i embellir la naturalesa o la societat, com en el cas del crim, sinó que s’han d’afanyar a preservar en els personatges la veritat, la vida i l’esperit de la seva aparença. És això el que volia dir Courbet, tot i que sovint s’expressi malament, quan va llançar aquest desafiament als seus adversaris: «vosaltres que us comprometeu a pintar Cèsar i Carlemany, sabríeu com fer el retrat del vostre pare?»

*

* 66

*


I L’ART?

La qüestió de definir la nova escola i de determinar el nou caràcter de l’art es redueix, així, al problema d’haver de decidir a quina mena d’idealisme caldrà referir-se d’ara en endavant. En primer lloc, sostinc que l’idealisme artístic dels egipcis, dels grecs, dels cristians i àdhuc del Renaixement obeeix a un dogma religiós, del qual l’art n’és només una expressió. Es centra en el dogma i hi relaciona totes les seves creacions d’una manera directa o indirecta. Això podria definir-se, d’una manera general, com idealisme dogmàtic. Des de l’època de les reformes luteranes, el dogma apriorístic donava via lliure al pensament, de manera que l’art dreçava el seu ideal pertot arreu, des de l’infinit de la natura i de la humanitat i des de la contemplació de les seves esplendors i les seves lleis. L’art ja no es va dirigir, com havia fet abans, a la recerca d’un ideal suprem, font de tota inspiració i centre de tota idealitat, sinó que ho va fer cap a una fi molt més elevada, una fi que va depassar l’esfera de l’art en si —l’educació progressista de la humanitat. Així doncs, podem afirmar amb rotunditat que la forma d’idealisme descentralitzat, universal, natural i humà que regeix el nou art és antidogmàtic. Aquest epítet, purament negatiu, es pot expressar amb una afirmació equivalent: se’l pot anomenar idealisme crític o escola crítica. Per desgràcia, em temo que l’arbitrarietat susceptible del llenguatge no ens permet parlar d’art crític. En conseqüència, i a fi de satisfer els de gust exigent, proposo afegir l’adjectiu racional al mot art, cosa que es justifica a bastament amb la irracionalitat de l’art produït durant la primera meitat de segle. I racional té un significat molt semblant a crític. 67


PIERRE-JOSEPH PROUDHON

De la mateixa manera que després de Descartes i Kant s’ha estès la filosofia antidogmàtica o crítica, i que al seu torn la literatura, seguint l’exemple de la filosofia, ha esdevingut principalment crítica, l’art, el desenvolupant del qual corre paral·lel al de la filosofia, la ciència, la indústria, la política i literatura, també ha de renovar-se a través de la crítica.

*

*

*

L’art —el qual ha esdevingut racional i raonable, crític i assenyat, de bracet de la filosofia positiva, la política positiva i la metafísica positiva, ja no es mostra indiferent en matèria de fe, de govern o de moralitat, car ha subordinat l’idealisme a la raó—, l’art ja no pot servir per a promoure la tirania, la prostitució i la pobresa. Com si es tractés d’un art de l’observació, i ja no únicament de la inspiració, hauria d’enganyar-se i destruir-se a si mateix de forma deliberada, cosa impensable. Un artista pot vendre’s —la pintura i l’escultura, com la novel·la i el drama tindran encara, i durant molt temps, la seva infàmia. Però l’art és, d’ara en endavant, incorruptible.

Pierre-Joseph Proudhon «Sobre el principi de l’art i la seva funció social», 1865

68


§

Aquest llibre s’ha acabat d’imprimir als tallers de DC Plus Serveis editorials de Sant Andreu de la Barca amb paper procedent d’explotacions forestals sostenibles i certificades el gener de 2016.

§


Profile for Joan Riera

i l'art?  

A la biblioteca de l’Escola Moderna llegeixo els títols dels manuals vermells de l’escola: ciència, història, literatura. De manual d’art no...

i l'art?  

A la biblioteca de l’Escola Moderna llegeixo els títols dels manuals vermells de l’escola: ciència, història, literatura. De manual d’art no...

Advertisement