Page 1

Fiston Mwanza Mujila

Tram 83 Pròleg de Yannick Garcia Traducció del francès d’Anna Casassas Figueras El Tram 83 és un local nocturn, bar, prostíbul, discoteca, centre de negocis i parlament, tot al mateix temps, que exerceix de centre neuràlgic de Ciutat-País, una geografia imaginària que se sosté únicament per l’existència d’una mina de diamants i que està liderada per un militar dissident. Una ciutat sense llei que exerceix d’imant de tot tipus de vividors, xarlatans, entabanadors, prostitutes i tot aquell disposat a viure i presentar-se com el que no és.

«Quanta creativitat, innovació lingüística, i quin plaer de lectura! La gran descoberta d’entre les novel·les recents. Una obra mestra.» Alain Mabanckou Tram 83 submergeix el lector en una moderna febre de l’or a l’africana que és, alhora, cínica, còmica i exòtica. Una atrevida festa de la imaginació, amb un ritme i una creativitat lingüística que utilitza síncopes i patrons tribals propis del jazz més pur i agosarat per entrellaçar un relat sobre les relacions humanes en un món que s’ha convertit en una vila global.

I SIBSN B N978-84-941737-9-0 978-84-941737-9-0


© Marc de Gouvenain

Fiston Mwanza Mujila (Lubumbashi, República Democràtica del Congo, 1981) va estudiar humanitats i literatura a la Universitat de Lubumbashi. Actualment viu a Graz (Àustria), on prepara el seu doctorat en llengües i literatures romàniques. Tram 83 és la seva primera novel·la, amb la qual ha obtingut el premi Gran Prix de la SGDL (2014) i el premi literari Ciutat de Graz (2014). Anteriorment havia obtingut la medalla d’or en literatura dels VI Jocs Francòfons de Beirut. La seva escriptura s’allunya de la majoria dels escriptors africans contemporanis i s’acosta, en canvi, a Céline, Boris Vian, Hunter S. Thompson, Burroughs, Beckett o Henry Miller. El seu estil, que s’ha comparat amb una improvisació de Coltrane o amb les pintures de Hieronymus Bosch, va més enllà de la literatura.


Yannick Garcia (Amposta, 1979) és escriptor, intèrpret i traductor. Va guanyar el II Premi de Poesia Gabriel Ferrater amb De dalt i de baix (2003, Edicions 62) i va aparèixer a l’antologia Terres d’aigua. Poemari de les Terres de l’Ebre (2004, Cossetània). En narrativa, ha rebut el XX Premi de Narrativa de l’Ametlla de Mar pel llibre de relats Barbamecs (2011, Cossetània) i el Premi Documenta 2013 per La nostra vida vertical (2014, L’Altra Editorial). Ha participat en les antologies de narracions Els caus secrets (2013, Moll), Emergencias (2013, Candaya) i Punts de fuga (2015, Males Herbes). Ha traduït autors com Jules Verne, George Saunders, Sherman Alexie o Lydia Davis.

Anna Casassas Figueras, llicenciada en dret, va exercir d’advocat a Figueres durant set anys fins que ho deixa per dedicar-se exclusivament a la traducció literària del francès i l’italià al català. Ha rebut el premi Mots Passants de la Universitat Autònoma de Barcelona per la millor traducció publicada el 2009 pel llibre, escrit originalment en francès, El manuscrit trobat a Saragossa, de Jan Potocki, i l’any 2010 obté el Premi Vidal Alcover de l’Ajuntament de Tarragona pel projecte de traducció de La cena de le ceneri, de Giordano Bruno. Anna Casassas Figueras és una de les traductores al català més reconegudes i de més rellevància dins del panorama literari actual.

4


Alain Mabanckou – “La gran descoberta d’entre les novel·les recents. [...] Tram 83 està escrita amb el tipus de màgia que només es pot trobar als millors narradors. Un observador astut de la vida diària i un filòsof genuí. La novel·la de Fiston arrenca el vel que Àfrica ha estat obligada a portar al llarg dels anys, i ens la mostra nua davant nostre. La seva veu és original, una veritable onada d’aire fresc. Quanta creativitat, innovació lingüística, i quin plaer de lectura! [...] Una obra mestra.” Rolling Stone (França) – “Compte amb aquest astre incandescent! Tram 83 t’arrossegarà com una actuació de Coltrane, i no podràs oblidar-lo.” Le Monde – “Una de les descobertes més excitants de la temporada. Frenètic, cridaner i intens, hi ha tocs de Hieronymus Bosch. Un Bosch insolent, rodamón, que hagués llegit Gabriel García Márquez i Chimanda Ngozi Adichie.” Livres Hebdo – “Un debut amb un ritme vertiginós. Poesia picaresca convertida en música gràcies a una barreja de slam i una sèrie de girs i voltes tan captivadors com una prolongada melodia de jazz.” Rick Simonson, Elliott Bay Book Company – “Una escriptura divertidíssima, profunda, crítica i brillant. Aquest llibre dansa i canta amb el llenguatge com no ho ha fet cap de les novel·les que he llegit en anys.” Le Nouvel Observateur – “Mujila ha inventat la literaturalocomotora i el gènere del ‘teatre-conte’, i ha convertit la seva novel·la en un manifest per una prosa poètica convulsa, una barreja entre Aimé Césaire i Boris Vian.” 5


Notre Afrik – “Aquest debut proclama una prometedora carrera literària.” Le Populaire du Centre – “Estimulant i sorprenent, la creativitat de l’escriptura de Fiston Mwanza Mujila dibuixa una imatge brillant d’una Àfrica imaginada.” Lire Magazine – “Tram 83 és un viatge a alta velocitat, un relat tràgic, burlesc, melancòlic i melòdic.” The Point Magazine – “Una novel·la d’una bellesa poètica d’infart.” Télérama – “Una demostració formidable del poder de la literatura. Un debut aclaparador, assistit per un llenguatge insolent.” France Inter – “Un fresc congolès al·lucinant i al·lucinogen en què tot té a veure amb la música. Una novel·la incandescent.” L’Express – “Una primera novel·la virtuosa i prometedora.” Emile Rabaté, Libération – “Tram 83 és una rapsòdia. Un esbojarrat solo de saxòfon que creix en silenci amb l’eco dels cors.” Muriel Steinmetz, L’Humanité – “Fiston Mwanza Mujila reinventa a la seva primera novel·la els alegres i terribles bordells del seu país d’origen.”

6


Fiston Mwanza Mujila

Tram 83 Pròleg de Yannick Garcia Traducció del francès d’Anna Casassas Figueras

ANTÍPODA, 13

7


Títol original: Tram 83 © Fiston Mwanza Mujila, 2014 By Agreement with Pontas Literary & Film Agency (Mitjançant acord amb Pontas Literary & Film Agency) Primera edició: octubre del 2015 © de la traducció: Anna Casassas Figueras, 2015 © del pròleg: Yannick Garcia, 2015 © de la il·lustració de la coberta: Agustín Comotto, 2015 © de la fotografia de l’autor: Marc de Gouvenain, 2015 © d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SL, 2015 Publicat per Edicions del Periscopi SL info@periscopi.cat Web: www.periscopi.cat Facebook: www.facebook.com/Periscopi Twitter: twitter.com/Ed_Periscopi Impressió: Romanyà Valls Sant Joan Baptista, 35 08789 - La Torre de Claramunt (Barcelona) Imprès a Catalunya – Printed in Catalonia Edició a càrrec d’Aniol Rafel Maquetació i disseny interior: Tono Cristòfol Correcció: Marta Marfany, Òscar Lozano i Miquel Saumell Santaeugènia Disseny de la col·lecció i coberta: Tono Cristòfol Aquest llibre s’ha imprès amb un paper offset cru de vuitanta grams i ha estat compaginat amb la tipografia Caslon Pro en cos 12. Dipòsit legal: B.23157-2015 ISBN: 978-84-941737-9-0 Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.

8


Pròleg Saxo, sexe, soukous Yannick Garcia

Diuen que John Coltrane, juntament amb Sonny Rollins al seu moment, va ser el músic que va alliberar el saxo. Dins del mainstream, si més no, li va donar una força i una fúria que fins aleshores no tenia. Per alguna banda, el jove autor congolès Fiston Mwanza Mujila ha explicat des del primer moment que ell volia parir el Giant Steps de Coltrane, però en llibre. Pretenia estripar la paraula, deixar-la en carn viva. Escriure des de les tripes, en un univers burlesc i realista alhora. «La tragèdia ja està escrita, nosaltres la prologuem» és el credo del gran antiheroi que senyoreja per Tram 83, en Rèquiem. (No patiu, és només un de tants noms amb què se’l coneix.) És aquesta la meua tasca com a prologuista: endinsar-vos en una història dura i, probablement, fatídica. El mal ja està fet, acabarà prenent forma davant nostre. Poc hi podem fer, val més que juguem bé les cartes que ens han repartit i sortim d’aquesta partida amb les butxaques plenes. Així pensa aquest brètol, l’espavilat, però que alhora és un dèspota, un traïdor, un fill de sa mare. En Rèquiem és més 9


que un personatge en aquest llibre: és una força de la natura. I en realitat només és l’amic —amb totes les accepcions possibles d’aquest terme, algunes de ben allunyades de la idea que tenim de l’amistat— del protagonista que ens guia en aquesta excursió a l’underground congolès: en Lucien, l’escriptor, l’ànima càndida que encara creu en l’honradesa. El seguirem a ell en aquest periple al·lucinogen, sempre pendents de per on ens la fotrà la seua nèmesi, que fa por fins i tot de lluny. Aquests dos «amics» tan improbables es retroben després de temps d’haver estudiat junts. Viuen en un país molt semblant al Congo, on un general dictador ha dividit el territori entre la Ciutat-País, d’on no es mou, atrinxerat entre els selectes, i el Rere-País, on malviu tothom. L’única riquesa existent és la mateixa de sempre: la que amaga la terra. Les mines. El malson que van viure els països centreafricans als anys noranta torna ara amb més virulència, si és que algun dia se’n va anar. Els diamants de la sang de llavors van segar la vida d’una bona part dels homes i ara les dones ronden soles de nit, barallant-se per les restes. Ells esventren la terra, li arrenquen tot el que tingui valor, els minerals, les vetes, les pedres. No hi ha més remei que podrir-se de diners abans no t’enxampi l’altra podridura. Val més acollir només una mena de turistes: els que vénen a fer-se tan ric com tu. Se’ls ha de rebre amb les butxaques obertes, oferir-los el millor que té l’Àfrica per donar: una mena d’alegria tèrbola. Una intensitat vital que continua bategant com una brasa per molta sorra que hi aboquin. Fiston Mwanza Mujila és un tastaolletes de les lletres: ha escrit teatre, poesia, guions. Però és, sobretot, un mestre de la paraula viva: la que es diu, la que es tasta. En ell la tradició només pot ser oral, les coses s’expliquen, es repeteixen, 10


s’alteren i s’improvisen en veu alta.1 Té, si més no, tant de músic com d’escriptor. El seu tempo s’alenteix per moments, però després s’accelera, desbocat. No s’enfronta mai de cara als seus personatges, sinó que dibuixa cercles concèntrics per acostar-s’hi, com un depredador que vol agafar desprevinguda la presa. La cadència t’ajuda a situar-te, a pressentir si com a lector corres perill, perquè gairebé sempre és fosc a Tram 83. Som al reialme de la nit, pot passar de tot, i poques coses bones. En aquest sentit s’emparenta amb els grans monòlegs de Bernard-Marie Koltès: carregats de fum, ganivets, sexe i mala bava. El local que dóna títol al llibre i al voltant del qual gira tota l’acció és un bar. O una disco. Un cabaret. Una casa de barrets. Les dives fascinen els parroquians, els editors hi van a ofegar les penes, les noies t’aborden constantment, als lavabos es beu i es mastega suor. El Tram és el gran aleph d’aquest submón ficcional: tot comença o acaba allà. Els crítics francesos veuen en aquest llibre una composició de lloc digna d’un gran mural d’El Bosch, però a mi em sembla que té poc d’estampa. O, si més no, té poc d’estàtic, aquí el moviment és continu. A banda de xerrar, d’amenaçar i de sobreviure, els personatges baixen al Tram a omplir-se de música. Escolten el soukous, aquesta versió del son cubà africanitzada que el Congo ha popularitzat com a «rumba» i que ara conviu amb el jazz, la melodia més elevada, la que els ajuda a allunyar-se de la brutícia. Són dues cares d’una moneda gastada, però el jazz resplendeix més. «Amb el més petit saxo, el gran ball de màscares», diu Mwanza Mujila. I en certa manera és així: tot 1 I la feinada hercúlia que això ha suposat per a la traductora, Anna Casassas, només ens la podem començar a imaginar. Aplaudiments sonors des d’aquí per a l’artífex, que suma un repte lingüístic més a la seua imponent trajectòria.

11


el llibre és una gran mascarada on els lectors anem a drogar-nos, no a meditar. A perdre’ns, no a trobar-nos. Ara bé, per a això no val qualsevol jazz. És evident que l’autor s’ha guerrejat en la performance poètica, en l’slam. Tota l’estona diu, recita, improvisa. Quan en llegeix fragments davant d’un públic, ho fa acompanyat d’un saxofonista. Se’n poden veure fragments per Internet. Crida molt, sembla que estigui enfadat. Potser és així també com s’ha de llegir aquest llibre. Aclaparats, excitats, sobreestimulats. Es nota que té ganes de transcendir mil normes no dites de la literatura. De vegades no ens deixa ni respirar, per entrar en el llibre gairebé t’has de donar a la seua voluntat. Porta’ns on vulguis. El text demana la nostra renúncia. Cau en espirals que, si estiguéssim sobris, no li perdonaríem. Necessitem emborratxar-nos amb ell, patir amb ell, escalfar-nos —i molt— amb ell, i aleshores la història s’eleva. I és evident, hi ha molta ambició en aquests fulls. Apunteu-vos al viatge. Llegiu-lo un pèl endormiscats. O un xic contents. I de sobte les pàgines seran una locomotora que avançarà lliscant per la nit amb un ritme psicotròpic. La festa a estones també es torna un gran lament: un blues. Al cap i a la fi, el personatge escriptor viu entre dos mons: els qui com ell han marxat a l’estranger el reclamen, esperen que escrigui una gran novel·la, que descrigui un país que «només existeix sobre el paper». A la literatura africana, explica un personatge, «n’estem tips de misèria, pobresa, sífilis i violència». I tanmateix això és part del material amb què treballa Mwanza Mujila Tram 83. No és l’únic, només un dels substrats. Per sobre, hi ha molta joventut, molt de mam i molta música. I la possibilitat, que nosaltres ja hem descartat del tot, que les paraules —i les imatges— puguin fer trontollar una dictadura. Que es pugui combatre el sistema amb la força de les idees. Això en aquest llibre encara és possible. 12


Fiston Mwanza Mujila

Tram 83

13


14


MenjarĂ s amb la suor dels teus pits

15


16


2

Primera nit al Tram 83: nit de disbauxa, nit de bevèrria, nit de mendicitat, nit d’ejaculació precoç, nit de sífilis i altres malalties sexualment transmissibles, nit de prostitució, nit de martingales, nit de dansa i de dansa, nit que engendra coses que només existeixen entre un excés de cervesa i la intenció de buidar-se la butxaca que exhala mineral de sang, aquesta tifa elevada a la categoria de les matèries primeres, al principi va ser la pedra...

—Ens movíem per les tenebres de la història. Érem vaques de llet d’un sistema de pensament que s’aprofitava de la nostra joventut, que ens esclafava completament. Érem una merda. —Teníem un ideal, la innocència... —La innocència —va reprendre en Rèquiem, amb una riallada—. Segur que vols dir la innocència? La innocència és una covardia. S’ha de viure amb el temps, germà. —No has canviat ni un pèl. —Aquí no et fas vell, simplement existeixes. —Rèquiem... —Aquí, a Nou Mèxic, cadascú per a ell, merda per a tots. El Tram 83 era un dels restaurants i bars de perdudes més ben assortit. La seva fama s’estenia més enllà de les fronteres de la Ciutat-País. Veure el Tram 83 i morir, repetien els turistes que arribaven de tots els racons del món per despatxar els negocis corrents. De dia, erraven com zombis per les concessions mineres que posseïen amb profusió i, de nit, aterraven al Tram 83 per refrescar la memòria. Així el local 17


passava per ser un autèntic teatre a falta d’un gran circ. De soroll de fons es podia sentir això: —Tinc ganes de fer-te un massatge com a preliminar, després llepar-te a poc a poc, llepar-te tot el cos, llepar-te fins que no em quedi saliva. No només al Tram 83, sinó també a la universitat i a les mines, les dones lliures no s’estaven d’abordar els potencials clients amb les mateixes lletanies. O músics per inatenció o prostitutes de la tercera edat o prestidigitadors o pastors de les esglésies del despertar o estudiants amb aires de mecànic o metges fent diagnòstics als clubs nocturns o joves periodistes ja jubilats o transvestits o venedors de sabates de segon peu o aficionats a les pel·lícules porno o bandits de camí ral o proxenetes o advocats expulsats del col·legi o factòtums o extranssexuals o balladors de polca o pirates de mar o sol·licitants d’asil polític o estafadors en banda organitzada o arqueòlegs o caçadors de recompenses fallits o aventurers dels temps moderns o exploradors a la recerca d’una civilització perduda o tractants d’òrgans o filòsofs de pa sucat amb oli o venedors ambulants d’aigua fresca o perruquers o enllustradors o adobadors de peces de recanvi o viudes de militars o obsessos sexuals o apassionats de novel·les ensucrades o rebels dissidents o germans en Crist o druides o xamans o venedors d’afrodisíacs o escrivents públics o venedors d’autèntics passaports falsos o traficants d’armes de foc o camàlics o drapaires o prospectors miners sense ni un ral o germans siamesos o mamelucs o barradors de carreteres o franctiradors o harúspexs o falsificadors de moneda o militars amb mono de violació o bevedors de llet adulterada o flequers autodidactes o fetillers o pretesos mercenaris d’en Bob Denard o alcohòlics inveterats o excavadors o milicians autoproclamats «amos de la terra» o polítics «m’has vist bé» o 18


nens-soldat o cooperants de valent en mil projectes al·lu­ci­ nants de construcció de vies de tren i d’explotacions artesanals de mineral de coure i de manganès o pollines o camells o ajuda­cambreres o repartidors de pizzes o venedors d’hormones de creixement, tota mena de tribus envaeixen el Tram 83 a la recerca d’una felicitat barata. —Aquests senyors desitgen companyia? Dues mocoses de setze anys escassos, ficades en dues brusetes minses, els van acollir amb un somriure inextricable. En Rèquiem es va aturar davant de la de cabells sabana boscosa. —Els teus pits m’apaguen la set... —Senyor... —A quant puja una sessió de massatge? La noia va anunciar una quantitat. —Saps que la borsa de Tòquio està en caiguda lliure? El va agafar pels canells... —Benefici igual a preu de venda més preu de compra menys l’embalatge... A la façana del Tram, un gran rètol: «Desaconsellat a pobres, miserables, incircumcisos, historiadors, arqueòlegs, covards, psicòlegs, garrepes, imbècils, insolvents i tots els qui tinguin la pega de tenir menys de catorze anys, sense oblidar els escollits de la dotzena casa, els excavadors sense pasta, els estudiants sàdics, els polítics de la Segona República, els historiadors, els donants de lliçons, els confidents...». En Rèquiem va agafar el número de telèfon de la noia. Van entrar a l’establiment. Res d’especial, en aquell Tram 83. Negre per totes bandes. Semblava la cova de Lascaux. Homes. Dones. Criatures, bevent i fumant. Al fons, un grup de música que destrossava, sense cap vergonya, un fragment de Coltrane, segurament Summertime. Van anar cap a la barra. Dues noies de pits-supertomàquet els van seguir a l’acte; d’això se’n diu estalonada. 19


—Que tens hora? Res. Els ulls d’en Rèquiem patrullaven pels escots. Una era la noia que l’havia abordat a l’estació amb la construcció metàl·lica... —Tens hora? —insistien les mares solteres, austeres i decidides. Era una tasca ciclòpia voler identificar totes les dones que entraven al Tram 83. Totes lluitaven acarnissadament contra l’edat. Difícil aventurar una distinció entre les noies de menys de setze anys, anomenades pollines, les mares solteres o d’entre vint i quaranta anys, designades com a mares solteres encara que no tinguessin cap fill, i les dones-senseedat amb una edat fixa que comença a partir dels quarantaun. Cap volia tenir ni una arruga. Totes es maquillaven del matí al vespre, duien pits falsos, entraven a sac a agullonar els clients i duien noms de sonoritats estrangeres, Marilyn Monroe o Sylvie Vartan o Romy Schneider o Bessie Smith o Marlene Dietrich o Simone de Beauvoir, el cas era fer saber que eren al món. —El rellotge de ton pare —va replicar en Rèquiem. Van agafar la tercera taula de l’esquerra a l’angle de la barra que ofereix una vista directa tant sobre les portes d’entrada com sobre els jazzistes que continuaven prostituint la música com sobre els lavabos com sobre la barra com sobre una fila de mares solteres, al·lèrgiques, agressives i a sobre madures. En Rèquiem, en els seus moments de bogeria, repetia a tothom que trobava que per controlar la circulació i els certificats de baptisme valia més triar una taula que permetés dominar amb la mirada els espais esmentats més amunt, recapitulem: la barra, les instal·lacions sanitàries, les dones soles, les portes d’entrada, els músics, fins i tot quan corren cap als camerinos a fumar marihuana, les cambreres, les ajudacambreres... Es 20


van estar uns quants minuts sense badar boca. Era un acte de valentia intentar un diàleg en aquell rebombori creat per una música desllorigada, els brams dels turistes i altres aventurers que s’identificaven amb l’atmosfera i s’extasiaven i es recargolaven, xiuxiuejant, plorant i traient diners que llançaven cap als músics. «Fes-me teva...», «Tens hora», «Et dono el meu cos, lliga’m, fes-me esclava, seré el teu vedat de caça...» Cosa que alimentava el fervor de l’orquestra i per tant el linxament d’aquella bella melodia... En els laberints de la Ciutat-País, no s’escolta jazz per ensumar l’olor de la canya de sucre o retrobar la consciència negra o assaborir la bellesa de les notes: s’escolta jazz perquè, si dorms sobre bitllets de banc, si cada dia reparteixes la teva mercaderia, si t’ocupes d’una fàbrica d’extracció, si ets cosí del General dissident, si mantens una amant que et lliga al llit amb unes ressaques de ca l’ample, has d’escoltar jazz. El jazz és un senyal de noblesa, és la música dels rics i dels nou-rics, dels qui construeixen tot aquest bell món romput. Aquesta gent no escolta rumba perquè la troben bruta, primitiva i desagradable a l’orella. Entre la rumba i el jazz hi ha l’oceà, diuen. El jazz no s’escolta com qui es tira de cap en una rumba cuinada a la zairesa. El jazz abans que res és un terreny abrupte, un cingle que només es pot escalar si tens una idea dels seus orígens, del seu desenvolupament, de les seves grans figures... El jazz ja no és cosa de negres. Els turistes i els qui dominen la pasta són els únics que poden conèixer els fonaments d’aquesta música. És l’única identificació amb una certa burgesia, la burgesia d’última hora. Per això, quan els músics es posen a fer jazz, tot el Tram 83 es desperta de la malaltia de la son. Amb el més petit saxo, el gran ball de màscares. Els excavadors i els estudiants adopten les maneres dels turistes. Miren, somriuen, alcen la gerra de cervesa, caminen, obren la 21


pista, criden les cambreres i les ajudacambreres a la manera dels turistes, agafen l’aire altiu dels samurais, els gestos d’un maharaja, l’aplom del dalai-lama. Les gatetes, les cambreres i les ajudacambreres no es deixen fascinar. Amb el somriure de la reina d’Anglaterra, imiten unes emperadrius imaginàries. El jazz és l’única palanca que tota la púrria del Tram 83 té per canviar de classe social com qui canvia de metro. —Jo, tu, l’amor, sóc jo, fes-me l’amor, tu i jo, l’amor-fer... Els dos companys es miraven sense dir ni piu. En Lucien se sorprenia per la lentitud burocràtica del servei. En Rèquiem tenia la contrasenya, el codi de circulació, el document adjunt, l’enigma. Les cambreres i les ajudacambreres, per donar-se importància, arrossegaven els peus, ignoraven la clientela i l’exasperaven. —Tens hora —insistien dretes altres dones joves, prestant concurs a les dues primeres, pitram prominent, aptes per a les sessions de massatge, les manyagues i altres ingredients de la nit. Una parella atlètica, postcolonial, es va asseure al seu costat. L’home, li hauríeu posat vint anys, amb les mans escorcollava el bust de la seva companya, una senyora de setanta-vuit anys, confirmava en Rèquiem, i recitava el seu breviari: «Tens un somriure que em desestabilitza intensament, t’estimo de dia i de nit, t’estimo dilluns, dimarts, dimecres...». Només podia ser estudiant o empleat d’una petita empresa en fallida. En aquest territori de l’Àfrica equatorial, la joventut és un luxe. Els menors de trenta-cinc anys són potencialment rancuniosos, xenòfobs, estafadors, xarlatans i capaços de recórrer a qualsevol estratagema, el jazz o el matrimoni d’equilibri, per sortir de l’enclaustrament de la misèria. —El fenomen de reequilibratge, de correspondència i d’integració corporal afecta totes dues instàncies —va conti22


nuar en Rèquiem, entre dos cigarrets—. Durant uns sis mesos vaig dirigir una agència que facilitava la coneixença d’homes joves i dones adultes, o de pollines i turistes. —Tens hora? —El rellotge de ton pare... Tothom fumava amb acarnissament. Tothom s’identificava amb el jazz. Tothom es grapejava en la foscor. Tothom recelava de les mares solteres... Finalment, es va acostar una cambrera, cara de tres déus. Va deixar de mala manera, directament a la taula, les dues ampolles de cervesa que se suposava que els havia d’haver servit feia més d’una hora. Van pagar les consumicions però la noia es va quedar plantificada davant seu esperant la propina. Van fer com si res. La noia va entendre l’estratègia i va contraatacar hàbilment. Es va negar a destapar les ampolles. En Lucien va buscar una moneda, però en Rèquiem li va aguantar la mà. —Regla número 1: no et deixis intimidar mai per una cambrera histèrica. No som a Moscou. Aquí donar propina és obligatori. Però nosaltres coneixem el Nou Món i som una excepció. Anul·lem les propines exigides per força. Que presentin una demanda, les cambreres! Les mines i els seus turistes em coneixen, tots em coneixen, els turistes i les mines. Ella no ho veia amb els mateixos ulls. —Gigoló! —La propina és un arcaisme, jo en dono quan vull. Per tancar el tema, van decidir obrir les ampolles a cops d’ullal. Ofesa, els va insultar, els va amenaçar amb una navalla, va recollir els gots i es va esfumar. Ells es van posar a beure a morro. Els músics continuaven el seu viatge, els turistes també, l’home jove i la dona-sense-edat, les noies de pitsmandarina enfilades sobre el seu únic càntic: —Tens hora? 23


—Potser... En Lucien va treure la seva llibreteta i va escriure-hi: «Això no és un bar. On aniran a esbravar-se quan ja no hi hagi dones a l’abast de les seves fantasies? On aniran a plantar els seus naps? On aniran a ofegar els seus desenganys quan ja no puguin venir aquí a emborratxar-se? On aniran a remenar el cul quan ja no hi hagi salsa? La salsa i el jazz no són eterns, què faran per identificar-se amb els turistes de l’Azerbaidjan?». En Rèquiem rebia trucades a les quals responia, abans de continuar: «Digui senyor, digui tinent, la senyora desitja, digui ciutadà, regla número 10, tocar-jugar, doble o res, qui perd guanya, aquí la llegenda explica que la Ciutat-País mor dempeus, el senyor és belga?». Amb el pas de les cerveses, els dos homes es junyien a una evidència. Les marees els havien obert el camí. Ja no podien cantar a la mateixa coral. No eren sinó dues espècies de vida perdudes en una ciutat convertida en país per la força dels kalàixnikovs. —Propina! L’exèrcit governamental i els rebels dissidents comba­ tien tot el sant dia. Per tornar les coses a mare, la comunitat internacional havia donat suport a les dinou conferències nacionals sobiranes que havien parit un ratpenat. El govern central, a pesar dels seus soldats formats a la Xina, al Sudan, a Angola i a Cuba, no havia aconseguit torçar el coll de la rebel·lió, que retreia al govern central que es quedés la part del lleó. Sense la nostra província, aquest país és una farsa, tronava el General dissident. No ens podem conformar amb engrunes si som nosaltres els qui us fem menjar. Els rebels lluitaven amb fletxes, matxets i pedres. Anaven al front amb un bruixot i observaven tota mena de limitacions que se su24


posava que feien invulnerable: abstinència sexual de durada indefinida, prohibició de banyar-se, de menjar carn de bou o de dur sabates, etc. Exacerbats per la llargada del conflicte, els rebels es van replegar en un tros de terra de la província extremament ric i molt cobejat que van anomenar CiutatPaís. Com si amb això no n’hi hagués prou, van batejar l’antic territori nacional, inútilment vast, desèrtic a desdir, travessat per un gran riu que no servia pràcticament de res a part de servir per suïcidar-se a l’oceà, amb el nom de Rere-País. De totes les butxaques, les poblacions assaltaven la capital de la Ciutat-País, la capital més petita del món, formada només per un bar, el famós Tram, i l’estació amb la construcció metàl·lica inacabada que fa venir a la memòria la figura de Henry Morton Stanley. La llegenda reuneix aquestes poblacions en tres categories. Primera categoria: individus que viuen de dia la majoria dels quals són funcionaris amb bastants mesos impagats fins al coll, dels quals ells són els únics que tenen les estadístiques. Abans de la secessió ja vivien miserablement. —Tens hora? La segona categoria està constituïda per somnàmbuls. Tenen por, sembla, de morir mentre dormen. Raó per la qual beuen una poció que els manté vigilants, tant de dia com de nit. En aquest grup hi ha els estudiants, els excavadors, les pollines, els turistes amb ànim de lucre, els amics i els col·la­ boradors més íntims de la Dissidència. Finalment, la categoria més tossuda, en la qual desfilen les mares solteres, els venedors d’òrgans, els nens soldats i els seus kalàixnikovs, els apòstols, les cambreres i les ajudacambreres de nit, els músics procedents de l’exZaire, els bandits i altres atracadors. Dormen durant el dia. Saben, més que ningú altre, com arribar a final de setmana. Doctors honoris 25


causa en totes les matèries (corrupció, droga, sexe, saqueigs, minerals, malversacions, bevèrria...), la nit és el seu principal patrimoni comercial. Els jazzistes es van retirar amb una peça de Gillespie, A Night in Tunisia. Tres nigerians, cossos en doina, vidres còncaus, cabells afro, pantalons acampanats, camises de ratlles, van prendre el relleu. Arbre que amaga el bosc, la seva única cançó, Life cries out, when will you wipe my tears?, durava tretze estrofes fins a la matinada. —En tenim per quatre hores —va esbufegar en Rèquiem, clavant els ulls en la senyoreta que els inspeccionava des del balcó. Els nigerians, originaris d’Ogbomosho, explicaven les peripècies d’una princesa «que va aterrar a la Ciutat-País una nit de gener, es va rendir als encants d’un excavador casat i pare de dos fills. Es va fer amiga de la dona del seu amant, que va cobrir de presents...». La continuació de la història, a partir de la vuitena estrofa, ningú la sabria perquè era en ibo, ioruba i haussa. —Propina... —Per què vas tota l’estona al lavabo? Acabaràs pixant el cervell. —Tens hora? Aquesta continuació provocava llàgrimes i xerrics de dents. Una de les components de la trinitat trencava el sostre amb la seva veu enrogallada pels cigarrets de segon llavi i electrificava tot el Tram. Mentre els nigerians gemegaven, una mare soltera pits-a-l’aire, carregada amb un cistell de mestressa de casa, passava entre les taules. Els turistes amb ànim de lucre, els minaires, els estudiants, les cambreres, les ajudacambreres, els profetes, els grans sacerdots de la Segona 26


República foragitats del seu exili daurat i les altres desferres de la vida es penedien, obrien els cors i deixaven monedes. —Tens hora? En Rèquiem xarrupava el morro de l’ampolla, la mà esquerra ficada als pantalons. —No s’està mai segur contra els enverinaments —repetia com si denunciés les actituds espartanes de les cambreres i les ajudacambreres. En Rèquiem i en Lucien van continuar buidant les ampolles, intercanviant mirades, frases breus, rialles tibades. No tenien res, pràcticament res més a dir-se després de deu anys de separació. Evitaven esmentar la Jacqueline... Curiós, tanmateix. En Lucien, abans tan xerraire, s’entrebancava amb les paraules. Intermitentment es treia el bloc de notes de la cartera. Escrivia el Tram 83 i les seves noies de pits elàstics. Escrivia la pudor dels excavadors amb mono de sexe per darrere. Escrivia la follia dels suïcides. Escrivia l’angoixa dels turistes. Escrivia els compliments de les pollines. —Tens hora? Escrivia els jazzistes, els jazzistes nigerians, originaris d’Ogbomosho. En Lucien s’esforçava desesperadament per dialogar. —Què fas, a les hores lliures? —T’enrecordes de la primera vegada que vam sortir, que la sala plena de gom a gom... En Rèquiem es mantenia evasiu, discret i groller. —No n’he de fotre res del passat... —Tens alguna amigueta? —Potser... —Com passa el temps. —M’agraden els diners... —Treballes molt, pel que veig. 27


—Em trepitges el pati... —Tu... —No m’agrada aquest jazz. —Estic parint un text. —El Nou Món, les pollines mengen amb la suor dels seus pits... —Estic content de veure’t. —Em carregues... Mentrestant, examinava les corbes que patrullaven per la zona. L’esteatopígia era l’únic cànon de bellesa. Les mosses no tenien sinó els culs brasilers al cap. S’havia de tenir un cul així o res. Prenien desesperadament un beuratge a base de soja, pastilles i menjar destinat als porcs per tal d’eixamplar el perímetre del seu darrere. Els efectes eren desiguals: culs en forma de pinya tropical, d’alvocat, de globus o de pilota de beisbol; una natja descaradament més pronunciada que l’altra, natges obliqües, quadrades, rectangulars; natges que pedalaven totes soles, etc. Es va aturar una senyoreta. Van parlar en morse, sens dubte del preu. La mossa se’n va anar cap als lavabos. En Rèquiem es va aixecar, va seguir la presa... Els lavabos del Tram 83 eren mixtos. Els lavabos del Tram 83 no estaven classificats per sexes ni per la procedència dels turistes. Hi havia poca llum per facilitar la dansa dels cossos. En Rèquiem i la noia entren a la cova, en surten amb la cara suada. La jove, amb texans cenyits, s’afanya a apujar-se la cremallera. En Rèquiem tot seguit rep una trucada, ordena «Agafa el cotxe i recupera la mercaderia, imbècil!». —Propina... —Tens hora? —Què fas, a les hores lliures? —El Nou Món... —La dansa del cavall, si volguessis et podria mamar. 28


—Mamar m’apassiona. Un turista mig borratxo va entrar disparat al Tram. —Mira’l, aquest, el tinc al sac —va dir en Rèquiem, contemplant-lo—. Sempre està bé guardar fotos de la gent. Tinc fotos seves dels últims dos anys i des de fa dos anys que és el meu esclau. Fins i tot em podria mamar l’eina, si jo volgués. —Quines fotos? —Ja t’ho explicaré. D’altra banda, em mouré per tenir-ne de teves, també. El turista va anar cap a en Rèquiem i en Lucien, quan els va veure, i els va saludar amb molts compliments. —Empleneu-vos l’estómac, mengeu tant com vulgueu, beveu fins que el cor us digui prou, digueu que va al meu compte. Vaig a avisar l’amo. En Rèquiem va esclatar a riure. En Lucien, amb els nervis de punta, tenia mal de panxa. El viatge en tren l’havia destrossat. Feia veure que s’aguantava dret per no disgustar en Rèquiem, que no tenia humor per xerrar. Van buidar el local quan tocava l’àngelus. A fora, només gent d’upa. Dues criatures els van proposar tractes. «Sabem fer entrar en calor!» En Lucien va remugar, amb l’excusa del cansament. En Rèquiem va recomanar una poció de remei. En Rèquiem va aplacar les noies que ja reclamaven un acompte pel temps perdut, «xerrant per no res tot i que en teniu ganes...». En Rèquiem va calmar en Lucien, que continuava queixant-se. En Rèquiem va controlar la situació... —El Nou Món, Nou Mèxic, l’època contemporània... —Estic casat. —L’home fidel no existeix. —Però Rèquiem... —No vull ser desagradable. —Pensa en la Jacqueline... 29


—Que es faci un home. Una de les dues noies: sabem mamar. Un noi amb una palangana s’hi va acostar corrents. Van agafar-li cacauets, llimones, broquetes, acceleradors i altres afrodisíacs. Més lluny, entre dos «Tens hora?» malenconiosos, les imprecacions dels excavadors; llançada des d’un minaret, una fàtua reclamava l’execució sumària del propietari del Tram 83; una màquina escurabutxaques a l’aire lliure, portada per uns moçambiquesos; els roncs de les cafeteres, els monòlegs d’un kalàixnikov, els laments llòbrecs i nostàlgics d’una gossa en zel. —Tens hora?

30


31


Aquest llibre s’ha acabat d’imprimir als tallers de Romanyà Valls el mes d’octubre de 2015. Tram 83 ha estat possible gràcies a la feina de l’escriptor Fiston Mwanza Mujila, el prologuista Yannick Garcia, la traductora Anna Casassas Figueras, els correctors Marta Marfany, Òscar Lozano i Miquel Saumell Santa­ eugènia, el dissenyador i maquetista Tono Cristòfol, l’il·lustrador Agustín Comotto, l’assistent editorial Marta Rubirola, l’editor Aniol Rafel, els treballadors de la distribuïdora UDL i els de la impremta Romanyà Valls. A Edicions del Periscopi apostem per la bona literatura en català i creiem que aquesta mereix arribar al major nombre possible de persones. És per això que, si el llibre us ha agradat i considereu, com nosaltres, que el talent, l’originalitat, l’esforç, la il·lusió i la professionalitat mereixen ser recompensats, us animem a tenir present Tram 83 quan feu alguna recomanació literària.

32


33


EDICIONS DEL PERISCOPI

34

Tram 83  

de Fiston Mwanza Mujila Pròleg de Yannick Garcia Traducció del francès d’Anna Casassas Figueras «Quanta creativitat, innovació lingüística,...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you