Page 1

Szilárd Borbély

Els desposseïts Pròleg de Jordi Nopca Traducció de l’hongarès de Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó Als afores d’un poble fronterer d’Hongria un nen d’onze anys tremola de fred. I de gana. La seva família està estigmatitzada i marginada per culpa d’un passat del qual no es pot parlar. Ell s’evadeix de l’ambient opressiu que l’envolta gràcies al seu interès pels nombres primers. La mirada transparent de l’infant reconstrueix la història d’aquesta família i la de l’Hongria de mitjan segle xx, sacsejada pels traumes de la Segona Guerra Mundial, la fam, les col·lectivitzacions de terres i el retorn dels supervivents dels gulags.

«La gran promesa truncada de les lletres hongareses.» Imre Kertész Narrada amb cruesa, la novel·la ens confronta amb el patiment dels que viuen exclosos de la societat, atrapats en una situació desesperada. Els desposseïts són aquells que no tenen res, a qui se’ls nega fins i tot la dignitat.

I S B N 978-84-941737-8-3


© Lenke Szilágyi

Szilárd Borbély (1964-2014) va néixer a Fehérgyarmat, un poble fronterer del nord-est d’Hongria. Poeta, professor universitari, traductor i narrador, la seva obra va rebre nombrosos reconeixements, entre els quals el prestigiós premi Attila József. Està considerat un dels autors hongaresos més importants de les últimes dècades, peça clau en la transformació de la tradició poètica del país per haver incidit en la funció social dels versos i haver-ne estudiat les possibilitats lingüístiques. És l’autor de Halotti pompa (Pompes fúnebres, 2004), un dels llibres centreeuropeus més reconeguts dels últims vint-i-cinc anys. Els seus textos reflexionen sobre la solitud, la pèrdua, el trauma i la memòria dels pobles, unes condicions amb les quals va conviure íntimament durant la seva infantesa. Borbély va morir l’any 2014, poc després de rebre el premi Mészöly Miklós-díjat per la novel·la Els desposseïts.


Jordi Nopca (Barcelona, 1983) és escriptor, periodista i traductor. Actualment és redactor al diari Ara i coordinador del suplement Ara Llegim. L’any 2012 va publicar la seva primera novel·la, El talent (LaBreu Edicions). L’any 2014 va guanyar el premi Documenta amb el llibre de relats Puja a casa, que ha publicat en català L’Altra Editorial i en castellà Libros del Asteroide. Jordi Giné de Lasa va néixer a Barcelona. És llicenciat en filologia catalana i prepara la tesi doctoral sobre la poesia de Jordi Sarsanedas. Ha ensenyat llengua i literatura catalanes a la Universitat d’ELTE (Budapest), on va viure cinc anys, i a la Universitat Stendhal de Grenoble (França). Actualment treballa de professor de català a Barcelona en l’ensenyament secundari. Imola Nikolett Szabó va néixer a Budapest (Hongria). Va estudiar filologia espanyola a la Universitat d’ELTE (Budapest), on també va cursar l’ambiciós programa de català elaborat per l’insigne catalanòfil Kálmán Faluba. Va començar la seva activitat professional a Budapest com a professora de castellà i intèrpret. Ara viu a Barcelona. Tots dos han traduït conjuntament les obres de l’autor hongarès Sándor Márai Dietaris 1984-1989 (amb Francesc Rovira), Els rebels, La gavina i Alliberament (les quatre publicades per l’Editorial Empúries).

4


Imre Kertész – “La gran promesa truncada de les lletres hongareses.” Nathalie Crom, Telerama – “Una ficció dramàtica, punyent, d’una cruesa que deixa sovint sense veu. [...] La realitat amb tota la seva trivialitat, la seva sensualitat grollera, la seva brutalitat insostenible, descrita justament i cruament per un infant ansiós que, per sobreviure, disposa de dues armes: una espiritualitat naïf i una imaginació infantil que l’autoritza a creure en la possibilitat d’una altra vida, una vida en un altre lloc.” Florence Noiville, Le Monde – “El geni de Borbély consisteix a mostrar-nos com l’odi (és a dir, com el fred, la sospita i la por) s’escola per cada escletxa de la vida ordinària. I com després aquest odi es va expandint fins a desbaratar-ho tot.” Nicole Henneberg, Frankfurter Allgemeine Zeitung – “Les seves frases són d’una precisió quirúrgica i el ritme sostingut que manté reforça l’impacte de la seva escriptura.” Die Literarische Welt – “La seva obra, aquest acte d’alliberació literària, perdurarà.” Ilma Rakusa – “Una descoberta de primer nivell.” Frankfurter Rundschau – “La novel·la hauria de ser considerada el llibre de la tardor que se situa de manera natural dins la literatura internacional. Arrelada en un lloc concret, en un temps concret, en una vida concreta, clama a tots els lectors del món sobre l’infortuni dels homes.” 5


Deutschlandradio Kultur – “Molt poques vegades els horrors d’un poblet remot han estat descrits amb aquesta força.” Carmen Eller, Die Welt – “Els desposseïts revela la capacitat destructiva de la impotència lingüística.” St. Galler Tagblatt – “Si comences a llegir aquesta novel·la, no podràs parar. És d’una força existencial.” Sabine Audrerie, La Croix – “Una originalitat narrativa que converteix els seus textos en hipnòtics.” Krisztina Tóth – “El seu llenguatge gira a l’entorn de la fragilitat dels cossos, del dualisme entre l’existència i la desaparició. Ofereix una visió contradictòria, plena de sensualitat carnal i d’idees metafísiques.”

6


Szilárd Borbély

Els desposseïts Pròleg de Jordi Nopca Traducció de l’hongarès de Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó

ANTÍPODA, 12

7


Títol original: Nincstelenek © Szilárd Borbély, 2013 © Suhrkamp Verlag Berlin, 2014 All rights reserved by and controlled through Suhrkamp Verlag Berlin Tots els drets reservats i controlats a través de Suhrkamp Verlag Berlin Primera edició: setembre del 2015 © de la traducció: Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó, 2015 © del pròleg: Jordi Nopca, 2015 © de la fotografia de la coberta: Arxiu familiar Tono Cristòfol, 2015 © de la fotografia de l’autor: Lenke Szilágyi, 2014 © d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SL, 2015 Publicat per Edicions del Periscopi SL info@periscopi.cat Web: www.periscopi.cat Facebook: www.facebook.com/Periscopi Twitter: twitter.com/Ed_Periscopi Impressió: Romanyà Valls Sant Joan Baptista, 35 08789 - La Torre de Claramunt (Barcelona) Imprès a Catalunya – Printed in Catalonia Edició a càrrec d’Aniol Rafel Maquetació i disseny interior: Tono Cristòfol Correcció: Miquel Saumell Santaeugènia, Òscar Lozano i Marta Marfany Disseny de la col·lecció i coberta: Tono Cristòfol Aquest llibre s’ha imprès amb un paper offset cru de vuitanta grams i ha estat compaginat amb la tipografia Caslon Pro en cos 12. Dipòsit legal: B. 17521-2015 ISBN: 978-84-941737-8-3 Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.

8


Pròleg Les paraules fan por Jordi Nopca

1 L’any 2012, durant pocs dies, es va poder veure a Barcelona El cavall de Torí, l’última pel·lícula de Béla Tarr abans de reti­rar-se del cinema. És, sens dubte, una història llarga. Repe­titiva o hipnòtica, segons els ulls que se la mirin. Un home de barba frondosa torna a casa, aïllada enmig del no res, on només l’espera la filla. Durant uns quants dies con­ viuen sense gairebé cap sorpresa, menjant patates que fumegen, sentint com bufa el vent —un vent terrible, cruel— i observant el vell cavall moribund de l’home. Si és veritat que l’animal ha aconseguit fer embogir Friedrich Nietzsche, també ho és que el filòsof ha estat capaç de transmetre-li fatalment part de la insatisfacció que arrossegava. En una de les poques escenes dialogades de la pel·lícula, un desconegut entra a la precària casa del pare i la filla i els infla el cap amb un missatge apocalíptic. «Ara que els vencedors manen», els adverteix, «no se’ls pots amagar ni tan sols una petita molla, perquè tot el que poden engrapar s’ho queden.» 9


Els desposseïts, primera i última novel·la de Szilárd Borbély, que va ser publicada el 2013, exposa amb la mirada directa, neta i aterridora d’un nen de sis anys el dia a dia d’una família que viu als afores d’un petit poble hongarès, Hajnalvég. El vent hi bufa amb menys insistència que a El cavall de Torí, però els personatges que hi apareixen han de suportar moltes més inclemències: les personals (són pobres i no sempre poden menjar, el nen porta la roba que li ha quedat petita a la seva germana gran, el pare beu més del compte, la mare amenaça els altres que una nit es llançarà al pou per deixar de patir) i les de la història (que arrenquen quan a uns avantpassats que venien de Romania els van prohibir parlar per sempre més la seva llengua i els van forçar a deixar l’Església ortodoxa, continua amb un avi ferit durant la Primera Guerra Mundial, amb un altre avi que els russos van enviar a Sibèria després de la Segona, i arriba fins al règim comunista, durant el qual es desenvolupa l’acció del llibre). 2 Quan Tarr va estrenar El cavall de Torí, Borbély devia estar a punt d’acabar Els desposseïts, que té com a matèria primera la seva pròpia experiència vital. «En qualsevol infantesa hi trobareu traumes, fins i tot el naixement n’és un», deia l’autor poc després de publicar la novel·la: havia debutat el 1988, amb 25 anys, amb el llibre de poemes Adatok. «L’escissió entre l’individu i l’entorn et porta fins a la depressió, de la qual et pots curar si reconstrueixes la personalitat i aconsegueixes relacionar-te amb el món d’una altra manera. Jo ho he hagut de fer en diverses ocasions. És un procés extremament difícil, però és una de les millors maneres de sortir-te’n. Vaig patir depressió infantil i, encara que pugui semblar paradoxal, això em va ajudar. En aquella època ningú no se n’adonava, esclar: 10


als adults que eren a prop meu els feia contents que fos un nen silenciós.» Els desposseïts comença amb una frase que sintetitza una part important de l’única ficció llarga de Borbély: «Caminem i callem». El protagonista, de sis anys, prefereix observar que no pas intervenir. I continua avançant —aquest caminar real i simbòlic— encara que el paisatge per on s’arrossega no sigui, ni de bon tros, agradable: està sembrat de les ferides recents del passat i de la precarietat anguniosa del present. «Caminem per la vorera i tremolo de fred», trobem una mica més endavant. «Sempre tremolo. Tinc fred a les mans, també als dits dels peus, dins de les sabates. La gebrada perfila les teranyines entre els forats de la tanca de filferro. Ara se’n poden veure bé les línies enrevessades.» Per sort, el narrador, que encara no s’ha convertit en el Borbély adult —una de les veus més prestigioses de la literatura hongaresa de les últimes dues dècades— conserva un punt lúdic que fa la lectura menys desassossegant: «Jugo a enfonsar-hi el dit índex i llavors desapareixen per art d’encantament. N’hi ha prou amb trencar-ne un fil perquè es desfaci tot. Els fils es trenquen i cau el gebre a terra en granets que recorden el sucre granulat». 3 Des d’un poble perdut, enmig de la realitat del comunisme,1 el jove narrador d’Els desposseïts reconfigura amb paraules la relació amb els veïns, la distància —simbòlica— respecte al 1 «Ara som naltres els que explotem els kulaks», diu un dels personatges, utilit-

zant el terme despectiu que feia referència als propietaris rurals que havien prosperat durant l’última dècada de l’Imperi rus amb l’objectiu d’enfortir el suport al tsar. Durant el comunisme, les col·lectivitzacions van posar fi als kulaks: «El que més trobaven a faltar els terratinents eren els seus cavalls. La terra no tant», també es llegeix a Els desposseïts.

11


carrer dels gitanos, amb qui els vilatans conviuen i a qui alhora estigmatitzen, les converses amb els avis i, sobretot, les lentes hores que passa a casa, amb la mare, la germana gran i el germà petit —un nadó—, que puntualment s’acceleren amb l’aparició del pare i amb el record d’històries que sovint tenen a veure amb alguns dels animals que la família cria per a l’autoconsum. Com, per exemple, l’arribada de dotze aneguets en una caixa de cartró quadrada. Al nen li agrada acariciar «els plomissols tous, grocs» dels ocells. Se’ls estima perquè són petits i li recorden l’osset de peluix que té. Cuidar ànecs tan fràgils implica estar a prop de la desgràcia. Pot passar un accident, com ara que un s’ennuegui amb una abella que ha caçat i mori: «[L’ànec] la va dinyar de seguida. I el vaig treure fora agafant-lo per les potes, de cap per avall. Tenia la panxa plena de farinetes. El vaig enterrar al femer. La mare m’ho havia manat». Són una altra classe d’ordres maternes —la necessitat d’obediència— les que provoquen la desaparició de la resta de pollets. Ella exigeix al nen que s’estigui quiet, que no corri amunt i avall, que segui en silenci, i ell s’ho pren tan al peu de la lletra que acaba transmetent aquesta mateixa ensenyança a les cries. Un dia que la mare torna d’alimentar els porcs troba onze aneguets jaient «en ordre un al costat de l’altre». El nen justifica la seva acció: «Ara ia no se mouen. Són obedients». Els desposseïts és, probablement, la lectura literària on trobareu més gallines per metre quadrat. La presència és intermitent —no espereu mencions avícoles a cada pàgina— però esquitxa l’ambient de tal manera que es converteix en una de les constants olfactives i tàctils que recorren la novel·la. Des que sabem que el jove narrador s’ocupa de fer «el recompte dels ous» i que això té conseqüències, perquè les vores de les ungles se li omplen «de merda» i s’escarrassa «en va per netejar-les», els excrements s’instal·len en l’ambient, on de tant en 12


tant també s’hi ensuma algun àpat humil i l’olor d’alcohol de l’alè del pare. «Les gallines salten d’una revolada sobre el que sigui, per picotejar-ho abans que cap altra. També s’empassen els pinyols escopits. Sempre van afamades, s’ho empassen tot.» Son voraces, com l’ull del novel·lista, que tot ho observa i tot ho consigna en capítols breus, inflamables i crus. 4 El nen llança una advertència: «Està prohibit parlar del passat. Els vells l’anomenen món caduc». El seu pare li diu que «el comunisme és invencible» i que és «l’única societat justa». Està convençut que aviat «no haurà de treballar ningú, perquè les màquines ho faran tot», encara que poc després de llançar aquesta afirmació hagi de buscar una altra feina. Amb el pare mig desaparegut, el nen investiga per què la seva família i la resta de veïns del poble formen part dels desposseïts. «Aquí no és com als llocs pobres: que no hi ha ni això ni allò. Aquí no hi ha re», li diu la tieta Máli un dia. Borbély va descabdellant a poc a poc els secrets dels orígens fami­ liars, acompanyant-los del relat de la marginació dels gitanos a través del jove Messies, un noi que es dedica a netejar les latrines dels veïns del poble. Per a les autoritats comunistes no hi ha cap Déu —«cada setmana van a la Casa del Partit i allà no creuen»—: poc més de dues dècades abans del temps en què transcorre l’acció de la novel·la, la persecució dels jueus també havia arribat a Hajnalvég. El nen coneix un dels capítols foscos de la família a través d’un dels seus avis: «Els teus oncles eren els més feixistes del poble. Ells feien escarni dels jueus. S’esquitllaven pel jardí de cal Mózsi i li untaven la porta amb merda de porc. Sobre el mur emblanquinat escrivien “porcs jueus”. També “porquera de jueus”. Es divertien amb això». Per això —i per altres raons que convé 13


no aclarir— quan el nen sent parlar de jueus se li fa «un nus a la gola» i li comencen «a xiular les orelles». Diu: «Les paraules estan plenes d’amenaces. Em fan por les paraules». Szilárd Borbély va lluitar contra la paraula cruel, directa del seu entorn2 mitjançant la literatura. Va publicar poesia, assaig i narrativa. La paraula literària el va ajudar, però li va donar una autoconsciència més gran i, al mateix temps que el dotava d’una veu reconeguda, l’atemoria del que excavava i treia a la llum. «Per desgràcia, tot el que he escrit fins ara és massa fosc i trist», deia l’escriptor l’any 2011. «No és el que jo hauria volgut. I no és tal com m’imaginava que aniria. Així i tot, per desgràcia, no he tingut una vida fàcil, encara que és el que hauria volgut.» 5 La veu que narra Els desposseïts té una fixació pels nombres primers, que puntualment, i de forma justificada, treu el cap. Els anys que separen el nen del pare i la mare són nombres primers. Són onze els pollets d’ànec que, gairebé sense voler, liquida. Recorda que Jesús i els dotze apòstols sumaven tretze. Ell ha estat el dissetè nadó que va néixer a l’hospital del poble. «M’agraden els nombres que no tenen divisor», admet. «Són com nosaltres al poble. Són diferents dels altres. Com el cinc, el set o l’onze.» També Szilárd Borbély ha estat un número únic, marcat per una infantesa difícil i una maduresa traumàtica, que va acabar el 19 de febrer del 2014 de la pitjor de les maneres: amb el suïcidi. Tenia 50 anys. 2 Cal destacar l’excel·lent feina dels traductors, Jordi Giné de Lasa i Imola Niko­

lett Szabó, per adaptar la llengua col·loquial de la família i els veïns del poble. «Si un dels pagesos vomita el menjar, l’atre de seguida l’engoleix, perquè no se’n vaigo en orris.» «Això és més tort que una tafarra!» Giné de Lasa i Niko­lett Szabó s’han ocupat anteriorment de quatre dels llibres de Sándor Márai publicats en català: Dietari 1984-1989, Els rebels, La gavina i Alliberament, tots quatre a Empúries.

14


Szilárd Borbély

Els desposseïts

15


16


Caminem i callem. Ens portem vint-i-tres anys. El número vint-i-tres no es pot dividir. El vint-i-tres només és divisible per ell mateix. I per u. Hi ha una solitud així entre nosaltres. No és possible fraccionar-la. Cal traginar-la sencera. Portem el dinar. Caminem per un munt de terra. Nosaltres l’anomenem muntoi. El muntoi d’Ogmand. Hi passem quan anem a buscar llenya al bosc. A voltes, fem marrada pel pla de Szomoga per poder caminar pel camí de Kaboló. Perquè no és tan fangós. Nosaltres en diem aiguallós. Però altres vegades creuem el bosc del Comte seguint el camí de Palló. La mare porta un mocador al cap. Nosaltres l’anomenem gambuix. Les senyores s’han de cobrir el cap. Les velles xarugues se’l lliguen per sota el mentó. L’han de dur negre. El mocador de la mare és de colors. Se’l lliga endarrere, per sota el monyo. A l’estiu duu un mocador prim de tres puntes. Un mocador blanc amb llunes blaves. El pare l’hi va regalar l’any passat al mercat de Kölcse. Té els cabells castanys, la mare. Castanys vermellosos. No totes les castanyes són vermelloses. A la tardor en solem collir amb la meva germana gran. Al 17


poble només hi ha un castanyer. És al lloc on hi havia el mas Barkóczy. Els altres els havien talat després de la guerra. En una terra sempre humida com aquesta només hi sobreviuen els àlbers. I encara els salzes. Nosaltres els anomenem salzis. A la primavera és fàcil fabricar xiulets, xiulets de salzis. I els fem sonar per empipar la mare. I també els gossos i els veïns. A la tardor solem fugir més enllà de Kepecgyep per veure aquest únic castanyer. Ens esquitllem per darrere dels jardins. Les fulles palmades de l’enorme arbre cauen seques al final de l’estiu. Com si jaguessin entre la fullaraca les mans tallades d’uns gegants. A la primavera la seva flor és una candela blanca. I el seu pelló verd, un eriçó. Li fabriquem potes amb llumins. Demanem els llumins utilitzats a la mare. Només ella pot tocar els mistos, perquè no són per a la xicalla. —Ganivet, forqueta i cisalla, que no els toquerejo la xicalla —salmodia la mare. —Perquè naltres som els sinyors. Avui dia el poble és el sinyor. Els explotats d’ahir. Ara som naltres els que explotem els kulaks... A qui no li agrado, dues pedres! I santes pasqües! —diuen els jornalers d’abans. —És fàcil per a ells. Ells que no van aportar res al comú —diu l’avi, que enyora sobretot els cavalls—. Només ne treuen. —Perquè els agrada anar de gorra —mussita amb fàstic—. Només saben balafiar —diu—. Tot ho malgasten. No saben com fer créixer la riquesa. I ho duen tot a malbarat. El que més trobaven a faltar els terratinents eren els seus cavalls. La terra no tant. Ara ja no eren ells els que torturaven els cavalls, sinó els altres, i ho feien a les cooperatives de col·lectivitzacions agrícoles. Els treien la sang. 18


—Suaven la carcanada. Petaven abans d’hora. I per quins set sous? —solia dir el meu avi. Els senyors nous eren impacients i violents. Tractaven a tothom de camarada. Van inventar una nova salutació. —Els pares d’aquests tampoc no eren ningú. Només esperaven que els caigués alguna cosa —murmura. —Endavant, camarades! —diuen en lloc de Déu vos guard. I enraonen del progrés sense parar. —Hem d’avançar el corrent dels temps, camarades, avançar! Produïm el que volem. Si volem plantes xicoia de goma, doncs xicoies de goma. Si farinetes d’arròs, doncs farinetes d’arròs. Serà el que el partit vulgo. El que el camarada Stalin i el camarada Rákosi dígon va a missa. La natura, camarades, l’hem de vèncer. —Els caps de brigada repetien aquestes consignes de bon matí, en l’ordre del dia, a homes que tremolaven de fred. Mentrestant engolien un o dos didalets de pàlinka. —Diantre, io no sóc ton coi de camarada! —rondina el meu avi entre dents perquè no el sentin. Bé prou que el senten! Si més no, ho saben. —Compte què diu, vigilo la llengua —remuguen els senyors nous. Però ells tampoc volen problemes. Ja n’han tingut prou. Els kulaks ja els han deixat tornar dels camps on els tenien reclosos. La majoria han tocat el dos. No suportaven quedar-se al poble. I a ells no els sabia greu, perquè així s’estalviaven haver de mirar-los als ulls. Van talar els arbres decoratius, van enderrocar els edificis de la masia. Al lloc de l’arboreda de castanyers de la masia van construir la Casa del Partit. Ningú diu res sobre els dominis del senyoriu. Només hi ha un profund silenci. —Els pagesos saben callar —sol dir la mare. Està prohibit parlar del passat. Els vells l’anomenen món caduc. El que callem, no existeix. Suprimir el passat defini19


tivament..., canten, sota la direcció del cantor, com en els funerals. Durant el dia la mare es recull els cabells en un monyo. Si se’ls deixa anar és que ha arribat la nit. Jo solia pentinar-la. M’agrada pentinar-la. Entre les amples pues de la pinta de corn llisquen cabells resplendents. Són brillants com la nit. El cel és estrellat i fa bona olor. Olor d’herba. Olor de pa. Olor de llet. La pinta de corn em fa fàstic. Em fa pensar en animals morts. Sempre hi ha brutícia negra adherida entre les pues. La pols i la caspa greixosa s’hi enganxen, s’hi incrusten. Les dones es recullen els cabells en un monyo que cobreixen amb un mocador. Se’l lliguen amb un passador de corn. De dia la mare també duu el cabell cobert. La meva germana encara no. Cada dissabte ens rentem el cap. Al vespre posem el gibrell al terra de la cuina. Bullim l’aigua als fogons, després ens banyem l’un darrere l’altre. Primer de tot la meva germana, després jo i en acabat la mare. Tots ens rentem el cap amb sabó d’oli. Ens esbandim abocant-nos l’aigua d’una olla d’un litre. I fem la mateixa olor. Quan entro per la porta la sento de seguida. Les cases dels altres fan una altra olor. Ara anem a buscar feixina al bosc. La mare duu un mocador fosc. Un mocador de llana gruixut. Gruixut i gris. Ara ella també se l’ha lligat sota el mentó, com les velles. Perquè li escalfi les orelles. Perquè encara fa fred. Jo sempre tinc fred, agafo la mà de la mare. Té la mà calenta. La meva és freda com el gel. Si tragina alguna cosa, em poso la mà a la butxaca. Ella sempre tragina alguna cosa. Aleshores m’escalfo els dits a la butxaca. Se’m refreden les ungles. Mai no he entès com es pot tenir fred a les ungles. Penso en això mentre intento seguir els passos de la mare. A l’estiu, després 20


de la sega anem a collir espigues. M’imagino que bo seria que ja fóssim a l’estiu. Les espigues es poden trobar sobretot a la vora del rostollar. Llavors almenys fa calor. Però això tampoc m’agrada. —Re no és bo per a valtres. Si us punxésson el cul amb una agulla, tampoc us n’alegraríeu —afirma la mare. I arrenca a riure. Com si hagués dit alguna cosa graciosa. Però no ho és. Caminem per la vorera i tremolo de fred. Sempre tremolo. Tinc fred a les mans, també als dits dels peus, dins de les sabates. La gebrada perfila les teranyines entre els forats de la tanca de filferro. Ara se’n poden veure bé les línies enrevessades. Jugo a enfonsar-hi el dit índex i llavors desapareixen per art d’encantament. N’hi ha prou amb trencar-ne un fil perquè es desfaci tot. Els fils es trenquen i cau el gebre a terra en granets que recorden el sucre granulat. A voltes, a causa del batec del filferro els gossos hi acudeixen a corre-cuita. Si la mare em deixa, frego de punta a punta la tanca de filferro amb un bastó o una vara. En aquests casos la majoria no té ganes de bordar. Algun gos ens segueix des de l’altra banda de la tanca, fins que ja hem passat la casa. Són els gossos rabiosos. Nosaltres els anomenem mitges gallines. Ens reganyen. Ens ensenyen unes dents blanques com la neu. Potollen. Tremolen de fúria. —No els faigos reveixinar —diu la mare. —No els fai reveixinar —contesto i amago el cap. De reüll guaito la mà de la mare. Sóc a la seva esquerra. Ella no sol pegar amb la mà esquerra. Respiro fondo. —No mentiscos per la barba —diu ella. —Només pico sobre les teranyines —responc. La mare no diu res. M’estira cap a ella amb força. I accelera els passos. —Ets un mala peça, tu —diu. Però quan diu que sóc un mala peça no està enfadada.

21


22


23


24

EDICIONS DEL PERISCOPI

Els desposseits de Szilárd Borbély  

Pròleg de Jordi Nopca Traducció de l’hongarès de Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó «La gran promesa truncada de les lletres hongare...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you