Issuu on Google+


Martí Marín ­ Vicent Partal

De feixisme i altres ismes Un debat sobre feixisme, nacionalisme, espanyolisme i supremacisme


Primera edició, setembre de 2013 Disseny de la coberta: AKats

Aquest llibre pot ser copiat, modificat i distribuït, respectant la llicència de Creative Commons

Ediciones MoRaTaLaZ, Soc. Coop. Llibres electrònics edicionesmoratalaz@gmail.com


Ediciones Moratalaz s'ha volgut fer ressò d'una interessant polèmica mantinguda aquest estiu entre el periodista Vicent Partal, director de VilaWeb, i l'historiador Martí Marín, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. En ella es parla, en un to prou educat per als temps que corren, de l'ús del mot feixisme, de nacionalisme, d'espanyolisme o de supremacisme, conceptes que avui en dia estan en boca de molts, però sobre els que potser no s'ha reflexionat prou. En aquesta polèmica els dos intervinents ho fan abastament. L'origen de la interessant polèmica són dos editorials de Vicent Partal a VilaWeb publicats el dia 20 i 21 d'agost de 2013 amb el títol "Per què el PSC bascula cap al feixisme?". Martí Marín va publicar una primera crítica a aquests textos, amb el títol de "Però per què, Partal?", el 27 d'agost al seu blog "Dietari d'històries i histèries". La rèplica de Vicent Partal arribaria el dia següent al seu propi blog "Mails per a Hipàtia". I les contrarèpliques de Martí Marín arribarien en tres articles penjats al seu blog el passat 5 de setembre. Aquests són els set articles que reproduïm a continuació.

1


Sumari Per què el PSC bascula cap al feixisme? (1)........................................................................3 Per què el PSC bascula cap al feixisme? (i 2).......................................................................5 Però per què, Partal?.............................................................................................................9 Una resposta a Martí Marín.................................................................................................12 Dialoguem, doncs................................................................................................................16 Aquest cop parlaré d'història...............................................................................................21 At last, but not least... what are my point?...........................................................................25

2


Per què el PSC bascula cap al feixisme? (1)1 Vicent Partal Algunes declaracions i preses de posició de l’actual direcció del PSC són causa d’una notable controvèrsia. Perquè traspassen clarament la línia que vinculava aquest partit amb les altres forces democràtiques catalanes. Mai abans cap partit dels que s’havien oposat a la dictadura no s’havia atrevit a adoptar posicions tan extremistes contra el nacionalisme català i contra la voluntat popular com les que adopta el PSC. Esbrinar per què passa això és, doncs, important. De fet, a parer meu, respon a tres qüestions. Primera, a una marginació creixent; segona, al nivell intel·lectual de la direcció; tercera, al fet que el nacionalisme espanyol no té gens de tradició democràtica. En primer lloc, doncs, ningú no ha de perdre de vista que el PSC és un partit acorralat. En les darreres eleccions catalanes va obtenir el pitjor resultat de la seua història. En les darreres municipals va perdre Barcelona, el seu gran símbol, i Girona. Però va perdre també totes les diputacions i molt especialment la de Barcelona, que era la gran màquina de poder que feia servir –de manera lícita i de manera discutible, tot alhora. Des dels anys vuitanta el PSC donava feina, directament o a través de les empreses i institucions que controlava, a desenes de milers de persones, un panorama molt allunyat de la realitat actual. Tothom creu, a més, que la caiguda no ha tocat fons. Que, en unes eleccions al parlament, el PSC passaria avui a ser una força menor, marginal. Que les pèrdues en les eleccions locals foren enormes i que, de fet, el que ha estat fins ara un dels dos grans partits catalans es precipitaria definitivament en un pou sense fons. I això que, al final de la dècada passada, detenia el poder gairebé absolut al Principat, governant la Generalitat i la gran majoria d’ens locals i el PSOE manava a Espanya. La patacada, per tant, és immensa. Hi ha ben pocs casos de partits que hagen passat d’una manera tan veloç del poder absolut a la mediocritat institucional. Però, encara que hi haja qui diga una altra cosa, no n’és pas la causa l’augment de l’independentisme. Els indicis de la notable incomunicació entre el PSC i la població ja eren ben visibles durant els anys de Montilla, sinó que el poder absolut els feia insignificants. I, tot i amb això, el PSC es pensa que viu en la Catalunya dels vuitanta, una Catalunya que ja no existeix: aquell lligam tan estret entre Felipe González, més ell que no el seu partit, i una bona part de la societat catalana ja no és sinó un record llunyaníssim amb què tot just podríem interpel·lar els avis, però ja no els fills ni, encara menys (molt menys!), els néts. Dins el socialisme català, a més, sempre hi ha hagut bàndols molt afrontats, amb un equilibri institucional que es mantenia més per l’interès col·lectiu pel poder que no pas per cap cohesió ideològica. Fràgil, doncs, encara que relativament estable. Però el clima de terror organitzatiu i ideològic imposat pels "capitans" ha anat desgastant la base del partit des de fa molts anys i ara encara la buida més ràpidament, i literalment, no tan sols de militants, sinó també de càrrecs electes. Amb un indici especialment tenebrós que reflecteix quin és el concepte de partit que impera a la seu central del PSC: regidors o batlles que s’han donat de baixa reconeixen que ni tan sols han rebut una telefonada o un 1

Partal, Vicent. "Per què el PSC bascula cap el feixisme? (1)" [en línia]. VilaWeb. 20 agost 2013. <http://m.vilaweb.cat/editorial/4139543/psc-bascula-cap-feixisme-1.html>. [Consulta: 22 set. 2013].

3


correu per demanar-los-en les raons. Cap mena de contacte. Gens d’interès a contrastar la realitat. Més i tot: la bunquerització del sector dirigent del PSC ha arribat a l’extrem insòlit d’insultar públicament dirigents socialistes destacats, de desautoritzar-los davant els electors i, per tant, de desautoritzar també les sigles que representen. Són els casos del cap dels socialistes a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí, o del president del PSC a Girona, Joaquim Nadal, entre més. Fa uns quants mesos una destacada militant socialista de l’àrea metropolitana, amb dècades de feina acumulada, ja em va explicar que el PSC entraria en aquesta deriva que avui veiem tan clarament. Em va explicar amb tot detall l’autisme de la direcció, molt especialment des que el sobiranisme ha esdevingut una qüestió central de la política catalana, però no tan sols això. La seua anàlisi era que el partit caminava cap a la destrucció i que esdevindria un instrument irrecuperable. Quan li vaig demanar si n’havia parlat amb Pere Navarro, si li havia relatat això que tan cruament em deia a mi, em va respondre que Navarro, amic seu de feia moltes dècades, s’havia limitat a comentar-li que ja podia deixar el PSC, si pensava així. Ella va replicar-li que, en tot cas, fóra ell qui s’atrevís fer-la’n fora. Això és el PSC d’avui. Un partit en descomposició, un partit la direcció formal del qual reacciona tancada en un búnquer tètric, esporuguida i desorientada, mentre una bona part dels seus militants, de les seues cares més conegudes, una part enorme del seu patrimoni històric i polític, es desesperen i no veuen cap eixida possible. I aquest és el primer element, clau i imprescindible, per a entendre per què l'actual cúpula dirigent el partit de Reventós i Obiols, el partit de Pasqual Maragall, comença a bascular lamentablement cap al feixisme.

4


Per què el PSC bascula cap al feixisme? (i 2)2 Vicent Partal El PSC és un partit acorralat, però això tot sol no explica com, des de la tradició de Reventós, Obiols i Maragall, la cúpula dirigent ha pogut arribar a adoptar posicions tan perilloses com les que hem vist aquests dies. Per a explicar-ho cal entendre també l'enorme buit ideològic en què ha acabat caient, amb el nacionalisme espanyol com a únic argument diferenciador de la seua marca electoral. I això malgrat la demostrada incapacitat del nacionalisme espanyol de bastir un discurs democràtic, alternatiu al nacionalisme de la dreta. El PSC continua tenint al cap els anys vuitanta i noranta, la seua indiscutible època daurada. Aleshores va arribar al poder a conseqüència de la decisió definitiva de la gent de deixar enrere la dictadura, una decisió adoptada majoritàriament després de l'episodi del 23-F. El PSOE, i el PSC, foren votats, doncs, perquè abolissen definitivament el franquisme, i les herències que havia deixat, per crear un estat diferent. I tanmateix... Amb el PSOE al poder l'estat va canviar molt, això ningú no ho discutirà. Però també foren moltes les inèrcies del vell estat que restaren adormides i que han acabat arrossegant-los, també a ells, des de dins. El PSOE havia de canviar Espanya, però a vegades em demane si no és Espanya que ha acabat canviant el PSOE. Després de la victòria del 1982, aquella enorme força social que els socialistes dirigien no s’aprofità per netejar a fons, per reconstruir a fons i solemnement l'arquitectura sociològica i política, de poder, del regne de Juan Carlos. Encara recorde, per exemple, la meua estupefacció inicial: l'entusiasme d'Alfonso Guerra quan "descobrí" la Guàrdia Civil. No tocaren especialment l'essència del funcionament econòmic. El PSOE no tan sols no va desmuntar això que ara en diem 'classes extractives' madrilenyes, sinó que, ben altrament, les va potenciar i les va modernitzar fins a convertir-les en multinacionals agressives amb els peus de fang, vinculades sempre a les decisions del BOE i dependents dels gestors polítics de torn. Tampoc no féu les reformes que demanaven els andalusos i els extremenys per a eixir del cercle de la dependència històrica a què es trobaven sotmesos. Fins i tot va passar la contrària, de manera que el PSOE va quedar pitjor i tot, atrapat en una dinàmica de clientelisme en aquelles zones de l'estat que explica i explicarà en part la basculació del partit cap a l'espanyolisme, com una manera de preservar això que ells mateixos anomenen, caricaturescament, "el graner". Quan González va arribar al poder, The New York Times va definir el seu govern dient que eren "joves nacionalistes espanyols" I, efectivament, ja ho eren aleshores. Però amb matisos. Felipe González era la cara amable i interessant, mentre que Alfonso Guerra recuperava immediatament el posat patrici d'aquells republicans que acabaren acusant Catalunya de tot. Narcís Serra, allà al mig, era un home certament poderós, però no segregava ideologia. I potser per culpa d'això el PSC va acomodar-se en els seus escons del congrés. Era una força determinant, sense la qual el PSOE no guanyava les eleccions, però durant dècades no fou capaç de fer sentir la veu ni una sola vegada. Mentrestant, cal remarcar que l'actuació d'ETA va dur els socialistes a una deriva autoritària cada volta més evident i un acostament al nacionalisme espanyol més i més 2

Partal, Vicent. "Per què el PSC bascula cap el feixisme? (2)" [en línia]. VilaWeb. 21 agost 2013. <http://www.vilaweb.cat/editorial/4139707/psc-bascula-cap-feixisme-2.html>. [Consulta: 22 set. 2013].

5


desacomplexat. Això era lògic i es pot entendre, és clar: els socialistes compartien amb els populars unes víctimes que no hi hauria d'haver hagut. Però en cap cas no ho podem perdre de vista perquè també és molt determinant. Especialment perquè el terrorisme d'estat, la restricció discriminada de les llibertats civils o la creació d'un discurs gens matisat, que a partir dels atemptats i assassinats d'ETA atacava genèricament el nacionalisme basc i fins i tot català, és obra del PSOE, encara que no ens agrade reconèixer-ho. No del PP. No és estrany, precisament per això, que els primers militants contra els nacionalismes perifèrics, i encara més acèrrims, provinguen del PSOE. Rosa Díez i UPyD, o els Ciutadans mateixos, són emanacions socialistes impacients. A Catalunya, a més, el PSC no va encaixar mai amb la voluntat popular. Per ells, era desconcertant que Jordi Pujol (crec que més Jordi Pujol que no CiU) guanyara les eleccions i manara a la Generalitat. Però, en lloc de reconèixer-ho i, per tant, d'analitzar-ne les causes i de provar de combatre-ho, el PSC i el seu ben engreixat entorn mediàtic i intel·lectual van optar pel menyspreu. I proclamaren l'existència d'una Catalunya enganyada i subvencionada per un nacionalisme que ells negaven que fóra un sentiment real, popular, i que ja aleshores alguns arribaren a considerar un 'experiment social inoculat des de palau'. Una Catalunya que, en definitiva, i aquesta era la qüestió, si no els votava no era perquè el seu projecte no interessàs, sinó, simplement, perquè havia estat anestesiada per aquesta ideologia perversa i manipuladora. És fora de tota discussió que l'arribada al poder del 'grup dels capitans' metropolitans precipità aquest decantament i que tan sols la poderosa figura de Pasqual Maragall, durant un període curt però decisiu de temps, aturà això que veiem ara. Pasqual Maragall podia haver fet reflexionar el PSC i haver aturat aquest decantament, però no hi reeixí. El maragallisme aconseguí grans coses: acostar ERC i ICV al seu projecte i bastir una esquerra plural de debò, fer els millors resultats electorals de la història i atènyer l'anhelada presidència de la Generalitat, aprovar un nou estatut ambiciós i, potser per darrera vegada, capaç de sumar la identitat catalana i l'espanyola. Però no pogué canviar la direcció del PSC i des del primer dia es véu que l'aparell maniobrava d’una manera incòmoda. Ja era en una altra línia ideològica, però la voluntat de governar els obligava a aguantar un personatge que tenia idees pròpies sobre Catalunya i sobre Espanya: un espanyolista amb un model d'Espanya impossible de compartir pels espanyolistes; un catalanista amb una idea de Catalunya que una bona part dels catalanistes ja havia deixat darrere, perquè la consideraven impossible. Amb Maragall, el PSC fou cruel, políticament i personalment. Montilla presentà al congrés espanyol al·legacions contra l’estatut de Maragall poques hores després d'haver estat aprovat pel Parlament de Catalunya i defenestrà definitivament Maragall mateix filtrant a la premsa amiga la seua malaltia. Ara, mort políticament Maragall, el PSC topà de cara amb la realitat perquè el país el castigà amb una caiguda a l’infern de dimensions bíbliques. La desconnexió política, durant dècades, amb la gent cultivada, la pagà Montilla i la paga el seu successor. Una part enorme dels qui havien estat els seus votants ja no en volen saber res –ni d'ells ni de la seua manera d'actuar. Però, de nou, en lloc d'acceptar-ho i de rectificar, el PSC ha optat per ficar-se tot sol dins la cova, refugiat, acorralat, en l'espanyolisme, creient que aquesta és l'única característica més o menys sòlida que encara té en l’armari ideològic, especialment després del pas decebedor i frívol de Zapatero. Això segurament que és així, en part, perquè els socialistes d'avui ja no tenen cap 6


més argument ideològic. Més enllà de la cíclica retòrica anticlerical i cultural, ja no els resta cap mena de discurs d'esquerra capaç de resistir ni un minut una anàlisi seriosa, particularment després d’haver vist la seua trajectòria de govern i les coses que han fet. El 15-M fou per a ells, en aquest sentit, un darrer colp mortal, en la mesura que aconseguí d’identificar-los als ulls dels joves urbans com una part integral d'una consigna que féu fortuna sota la sigla PPPSOE; una consigna, la dels indignats, tan certa com demolidora. Duríssima. Ara, el refugi en el nacionalisme espanyol, que sembla que és l’opció de la cúpula del partit, té també un preu notable, especialment en la Catalunya on el sobiranisme ha sabut guanyar la centralitat política i social: un preu de més marginalitat encara i de ballar amb els representants més preclars del feixisme. Jo no sé si es creuen això que fan o no. No sé si és per por de perdre les batllies de l'àrea metropolitana. No sé si ningú allà dins reflexiona prou per a alçar la veu. Però confesse que hi ha silencis espessos que em criden molt i molt l'atenció. Passa a vegades, això també és veritat, que, quan hom diu "ara anirem per ací...", hi ha subalterns que manifesten un entusiasme per a marcar el nou rumb que pot desconcertar més que no pas aclarir. I és obvi que alguns dels portaveus del PSC són especialment desafortunats. És possible encara, i res no m'agradaria més, que ells mateixos acaben frenant aquesta deriva. Que s’adonen que un partit com el PSC no hauria de violentar la majoria de la societat catalana (deixem-ho en a una part molt significativa de la societat catalana) adoptant aquesta posició de pinxo amenaçador que tant hem vist aquests darrers dies a base de declaracions gens articulades, d'insults gratuïts, de comparances de parvulari i de vocabulari ultramuntà. O, pitjor encara, a base d'accions de molt de risc, com ara votar amb Plataforma per Catalunya (PxC) o amenaçar d'insubordinar-se contra el govern català. Perquè, si això que roman del PSC decideix definitivament de refugiar-se en l’espanyolisme, els seus companys de viatge seran per força el PP, que el PSC mateix ha denunciat durant dècades, Ciutadans o, per increïble que ens puga semblar, l'extrema dreta. I si l'espanyolisme viu avui, com és el cas, una denúncia multitudinària de la societat catalana, aleshores em tem molt que la supèrbia sostinguda durant dècades i la lògica del discurs no acoste el PSC a actituds més pròpies del pensament feixista que no del que ells han sostingut i sostenen fins avui. Actituds entre les quals hi ha el menyspreu públic de la voluntat popular i la negació del joc de majories i minories en nom de la superioritat indiscutible d'una imatge immutable i transcendental de la nació. La que siga. És il·lustratiu, en aquest sentit, de recordar que en tota la història d'Espanya són anecdòtics i marginals, però heroics, els moments i les persones que han estat a prop de bastir un nacionalisme espanyol cívic, constructiu, plural, dialogant, modern. I que mai no han tingut èxit. Dissortadament per a tothom: per a ells, però també per a nosaltres, que ara no seríem on som. I això no passa perquè sí ni es canvia manllevant denominacions fora de lloc com la del "nacionalisme constitucional" i esbombant-les com si un clixé pogués canviar la realitat en què vivim. La realitat constatable és que el nacionalisme espanyol no sap viure amb els altres ni ha estat gairebé mai un moviment de nation-building, de cohesió democràtica. El nacionalisme espanyol, enverinat permanentment per la inseparable i llegendària supremacia lingüística i històrica, beu sempre de la tesi mítica de l'imperi i per això no sap conviure amb ningú. Ni amb el Marroc, ni amb Portugal, ni amb França. Ni amb Gibaltar, ni amb les excolònies americanes. Ni amb la pèrfida Albión, ni amb els jueus. Ni encara menys, naturalment, amb els Països Catalans, el País Basc o Galícia. I per a entendre-ho 7


no cal ni tan sols agafar-se a la investigació teòrica, que prou que ho hem viscut tots plegats en la nostra pell. I és aquest supremacisme, que com tothom sap és la base més elemental, sòlida i persistent d'això que històricament hem conegut del feixisme espanyol, que per primera vegada veig, molt alarmat, que pot esdevenir la línia del nou discurs del PSC. No com una tesi de consum de tertúlies innocents o com unes pintoresques opinions d'aquest sector o d’aquell, sinó com la doctrina amb què pensen presentar-se cada dia en l'arena política. Alarma, la meua, que creix exponencialment, per cert, quan veig que la reacció dels militants sembla massa difícil, per la greu bunquerització de la cúpula dirigent que ja descrivia en l'article d’ahir. Del diccionari de l'IEC: bascular v. intr. [LC] [EI] Fer un moviment d’oscil·lació, de canvi d’inclinació.

8


Però per què, Partal?3 Martí Marín El director de Vilaweb, Sr. Vicent Partal ens il·lustra amb dos articles (20 i 21 d'agost de 2013) que prometen en el títol l'explicació d'un fenomen fins ara ocult: el perquè de la "basculació lamentable del PSC cap al feixisme". Com que no tenia notícia de tal fenomen, me'ls he llegit amb tota atenció... i m'he emportat una enorme decepció. Justament del que no parla cap dels dos articles és d'aquesta presumpta feixistització del PSC. De titular les coses com ho ha fet el Sr. Partal amb aquests dos articles fins ara se'n deia sensacionalisme, però potser m'he perdut alguna cosa... Ambdós articles es limiten a fer una història ràpida, simplista i interessada d'un partit al qual l'autor professa una hostilitat gens dissimulada. No és que jo sigui o hagi estat afí al PSC, el meu currículum polític és limitadet però crec que prou clar en aquest sentit (busqueu-me per la xarxa comprovareu a quina opció vaig donar suport a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya: potser evitarem els típics comentaris precipitats de lectors indignats a peu d'article). Però no puc deixar passar una versió tan esbiaixada de la història del PSC que, de retop, n'explica una de paral·lela sobre la de Catalunya (i la d'Espanya) que déu n'hi do. Després del títol no es torna a parlar de feixisme fins al paràgraf final de cada article, on l'autor efectua un salt mortal que porta, no se sap com, de la frustració electoral al feixisme (al primer) i de l'espanyolisme al feixisme (al segon), sense aclarir -intencionadament?- a què s'està referint amb "feixisme". I resulta prou greu perquè de definicions de "feixisme", qualsevol estudiant espavilat de qualsevol ciència social n'hi podria donar tres i quatre de diferents sense haver-s'hi d'esforçar gaire... Però sensacionalismes al marge (que ja seria prou greu), el que m'interessa és discutir visions històriques (deformació professional meva, què hi farem!) i és això el que passaré a fer. Com és usual, els articles periodístics s'elaboren sense notes al peu que ens il·lustrin sobre d'on treu moltes de les coses que afirma tan categòricament i això fa més difícil la discussió (es com acusar sense proves, però no me'n queixo, és el que permet el mitjà). Farem el que podrem. A l'inici de primer article, Partal ens introdueix el que serà el moll de l'os de la seva argumentació sobre les causes del gir del PSC: "Primera, a una marginació creixent; segona, al nivell intel·lectual de la direcció; tercera, al fet que el nacionalisme espanyol no té gens de tradició democràtica". Respecte de la primera raó (a la qual dedica tot el primer article), si per "marginació" llegim daltabaix electoral i possibles empitjoraments només podem estar-hi d'acord. Però l'autor s'esforça a acumular evidències innecessàries d'una caiguda en picat que ningú no ignora i no s'esforça en igual mesura en explicar perquè el PSC hauria de caure en el feixisme com a conseqüència, com si fos l'únic partit socialdemòcrata d'Europa que ha passat per un procés similar en els darrers vint anys. Ho deu trobar evident, i per això no ho desenvolupa, però bé deu recordar que en una situació molt pitjor com la de la UCD el 1981, un partit farcit d'exfalangistes (per cert), que donava suport parlamentari a Jordi Pujol (en aquells dies sense majoria al Parlament de 3

Marín, Martí. "Però per què, Partal" [en línia]. Dietari d'històries i histèries. 27 agost 2013. <http://dietaridhistoriesihisteries.blogspot.com.es/2013_08_01_archive.html>. [Consulta: 22 set. 2013].

9


Catalunya) i que rebia el de CiU a Madrid (també, per cert), no va derivar en aquesta direcció sinó que -simplement- va desaparèixer per implosió. Una implosió del PSC em sembla més probable que una feixistització si la deriva electoral continua en el mateix sentit. Els posicionaments d'alguns dels seus membres destacats, que han quedat fora de la direcció, sembla anar en aquesta línia. Però, per pura coherència amb altres coses que afirma en els articles sobre el PSC, podria explicar-me el Sr. Partal com podria bascular cap al feixisme un partit "sucursalista" sense el permís del seu patró? O és que també el PSOE està basculant en la mateixa direcció? Amb un PSOE feixista el PP seria ultrafeixista i els veritables feixistes (els de camisa blava, els de PxC i similars), serien ultra-ultra-feixistes i ja tenim el quadre complert de la política espanyola. Anàlisi fina... Respecte de la segona, ja em perdonaran els professionals de la política, però el nivell intel·lectual de les direccions dels principals partits de govern a Catalunya i a Espanya (i al món!) mai no ha estat precisament espectacular (ni categoria acadèmica, ni prestigi professional en algun altre camp, ni, en el nostre cas, domini d'idiomes) i això no ha impedit que cap partit es mantingués o es redrecés. O és que algú creu que va ser la capacitat intel·lectual de José Maria Aznar i els seus seguidors el que va portar al PP a trencar el "sostre de Fraga" i aconseguir la majoria absoluta? O és que ara ens prendrem els eslògans al peu de la lletra i donarem per bo que el govern Mas és el dels "millors" passant per damunt del fet que una de les seves membres va declarar que era psicòloga sense tenir acabada la carrera, el conseller de sanitat ha estat dirigent de la patronal sanitària privada i un assessor presidencial és el cap del gremi de constructors (totxo-maníacs) de Barcelona que ens volien encolomar Eurovegas? No hi ha cap relació de necessitat entre nivell intel·lectual i resultats electorals o feina política ben feta (n i Berlusconi és un geni per haver guanyat tantes eleccions, ni la manca d'estudis universitaris ha impedit a Evo Morales fer una tasca política impecable). El que sí passa és que quan algú guanya unes quantes eleccions, o assoleix un alt càrrec, no falten els opinadors/aduladors que el transformin en gran pensador per una temporada (a Espanya i a Catalunya, per exemple, que ja ens coneixem, no?). Deu ser per això que en el segon article Partal rectifica imperceptiblement i ja no diu "nivell intel·lectual" sinó "pobresa ideològica", que és una altra cosa. Per a mi, de totes maneres, atribuir a la ideologia -els discursos, els programes que ningú no llegeix- l'èxit o el fracàs d'una opció política resulta el més naïf dels idealismes (què voleu que hi faci, sóc materialista): Pi i Margall tenia un nivell intel·lectual i unes idees de gran categoria i els seus partits solien fer el ridícul a les eleccions (ai las!). Podríem fer una llista ben llarga d'intel·lectuals i brillants pensadors que han fracassat a les urnes i d'indocumentats ideològics que s'han fet un tip de guanyar eleccions. Tampoc no veig, de totes maneres, perquè de la manca d'idees pot sorgir el feixisme: el feixisme no té manca d'idees, en té poques i elementals però molt clares. Però la que s'enduu la palma és la tercera pota argumentativa: "el nacionalisme espanyol no té gens de tradició democràtica". Com a professor d'història li dic, senyor Partal, està suspès... Aquesta afirmació que vostè dóna per incontrovertible és un simple eslògan polític dels nostres dies, eminentment interessat a difondre que això és així sense necessitat de demostrar-ho (adobat, això sí, amb quatre cites viquipèdiques i algunes "certeses" de manual envellit). El nacionalisme espanyol té tanta o tan poca tradició democràtica com qualsevol altre. La multiplicació d'estudis sobre els nacionalismes europeus fets durant les darreres tres dècades ha estat proverbial i fa que en sapiguem avui molt més del que el gran públic podria sospitar o tenir temps de llegir. A finals del segle XIX els nacionalismes democràtics eren excepcionals a tot arreu: el nacionalisme 10


català, unitari i reivindicatiu, era el de les Bases de Manresa -gens democràtiques-, mentre que en els mateixos anys -al costat dels nacionalistes espanyols no demòcrates, que no eren pas poc nombrosos- hi havia un Emilio Castelar -republicans possibilistes- i un Nicolás Salmerón -republicans unitaris-, tos dos ben demòcrates. Salmerón, per cert, tot i ser nacionalista espanyol, va ser diputat de la Solidaritat Catalana el 1907 (amb Macià, amb Cambó, amb Pi i Arsuaga...). Aquest republicanisme espanyolista i democràtic desembocà en Marcel·lí Domingo -tortosí i líder del radical-socialisme- Diego Martínez Barrio -fundador d'Unión Republicana, procedent del lerrouxisme i president de la II República a l'exili- i, sobretot, Manuel Azaña -Izquierda Republicana-, nacionalista espanyol i impolutament demòcrata. És per això que resulta de molt mal gust que hi hagi tanta afició en els darrers temps a desenterrar cites dels diaris d'Azaña, la majoria de les vegades manipulades, per afirmar el contrari. Fins i tot en corren de completament falses: especialment feridora la de bombardejar Barcelona des de Montjuïc un cop cada quaranta anys, perquè no només no ho va dir sinó que va deixar escrita una dura carregada contra els que ho deien (que és la que corre manipulada per la xarxa). Azaña es va mostrar hostil al catalanisme? Sí, durant la Guerra Civil... Per què? Perquè estava convençut que dins del govern català hi havia qui treballava per pactar una pau per separat amb Franco (i ni fou l'únic, ni s'equivocava del tot). Azaña fou injust amb el nacionalisme català de la Guerra Civil, però això no el fa menys demòcrata. També el nacionalisme català d'aquells anys va ser injust amb la CNT (i encara dura) i va formar part del govern que va reprimir al POUM i no veig perquè això ens hauria de portar a dir que Companys no era demòcrata: els contextos estan per ajudar-nos a entendre-ho (que no a disculpar-ho). Al marge d'una discussió historiogràfica que ens portaria molt lluny: manifestar-se hostil al catalanisme és no ser demòcrata?, i manifestar-se hostil a l'espanyolisme sí que ho és?, perquè hi ha nacionalismes "bons" i nacionalismes "dolents" en essència?, i d'on es vol que sigui nacionalista un espanyol convençut?, de Filipines? Cada vegada que veig escrit "espanyolisme és feixisme" penso en quina culpa tenen els segovians o els salmantins de ser espanyols (o de voler-ho ser) perquè els condemnem per això a ser feixistes irremeiablement. És que no poden ser el que vulguin, igual que els catalans? Dins l'actual independentisme català hi ha demòcrates -la majoria- i d'altres que no ho són tant i que l'endemà de la independència començaran a demanar prohibicions, perquè hi ha de tot a tot arreu. Al final el més lamentable és la banalització de l'us del mot "feixista", emprat com a arma per insultar l'adversari i no com categoria d'anàlisi. Pensar que el PSC és feixista pot impedir de veure qui és feixista realment (com a la faula del llop que quan va venir ningú no s'ho creia) i fins i tot pot fer pensar que si els feixistes són com els del PSC, potser el feixisme no és tan greu. Tota comparació té problemes... però el feixisme espanyol va provocar una guerra i va fer assassinar 150.000 persones, de les quals menys de 5.000 a Catalunya: tant costa de veure que no s'ha de jugar frívolament amb certs conceptes? Sempre m'he demanat per què quan hom vol afirmar la pròpia identitat i enaltir-la s'ha de tirar merda a la dels altres i denigrar-la. Hi ha pitjor insult que dir "feixista"? Es veu que en això no hi ha tanta diferència entre certs nacionalistes catalans, nacionalistes espanyols i nacionalistes de la més allunyada nació que ens puguem imaginar: el considerat "feixista" és sempre l'adversari. Mai no voldré comprendre per què n'hi ha que per estimar necessiten odiar (o fer odiar). No és el meu cas: però posats a ser determinista, potser és perquè soc mestís (xarnego?), perquè el meu pare va néixer a Múrcia i la meva mare a Sabadell i això m'incapacita genèticament d'alguna manera. No ho descarteu... 11


Una resposta a Martí Marín4 Vicent Partal Després d’uns dies d’una relativa calma em vaig trobar ahir una piulada de Pau Llonch en la qual anunciava que "l’historiador Martí Marín s’enfronta a @vpartal" i on parlava d’un text que no enllaçava. Vaig demanar-li l’enllaç i com tinc costum de fer vaig repiular-lo perquè a qui li interesse el debat puga seguir-lo en tots els fronts. Quan em vaig posar a llegir el text que Marín havia fet em va sorprendre que fos l’únic text d’un bloc supose que nou i que es diu "Dietari d’històries i histèries". Vici de periodista vaig començar a cercar informació de l’autor. I vaig trobar que està molt ben considerat pels seus alumnes de la facultat i que va tenir un comportament destacat i pel que he llegit molt honest en la protesta contra l’entrada dels mossos al recinte. I també que ha escrit un llibre sobre el franquisme a Catalunya ben ressenyat en general i que havia escrit com a mínim un article d’opinió a VilaWeb. Eren condicions atractives que em predisposaven a llegir el seu text amb una especial atenció, esperant trobar-hi una crítica detallada del meu i sobretot esperant una discussió sobre els conceptes històrics que empre. Se n’han fet diverses aquests dies, alguna de molt interessant per cert i que m’han fet pensar moltíssim. Però aquesta, ho he de dir ja d’entrada, m’ha decebut. I m’agradaria comentar-la deixant clar en tot cas que vull parlar només com a amant de la història i la historiografia. Sempre he considerat que les opinions polítiques són totes, gairebé totes, respectables, que cal llegir-les amb atenció i rumiar-les però que són al cap i a la fi opinions, on per tant no hi ha la necessitat peremptòria d’arribar a cap acord. En el cas de la historiografia però i ja que el professor fa la gracieta de suspendrem en història sí que em sembla que potser hauria d’haver un debat més rigorós, científic si ho voleu. Així que, des del més gran dels respectes intel·lectuals, m’he decidit a redactar aquesta resposta. He de dir que el primer que m’ha desconcertat és que, tal i com ha passat en la majoria de comentaristes dels dos articles, hi ha una paraula, que és la paraula clau del meu discurs, que o bé ha passat desapercebuda o bé jo no li he sabut donar la importància que té: supremacisme. Paraula, i concepte, que no es comenta en cap moment. Dic que és important perquè la meua caracterització del nacionalisme espanyol és la de que ha estat i cada vegada és més un moviment supremacista. I ‘supremacista’ aquí ho dic com a concepte científic, com a etiqueta historiogràfica, no pas com a insult ni com a caricatura. Potser no és un concepte massa habitual en les nostres latituds, això ho entenc, però és un concepte històric precís i ben dibuixat especialment per la historiografia centre europea i la nòrdica. Fins i tot des de fa anys podríem dir és un concepte "de moda" si se’m permet la frivolitat. Especialment usat en els Balcans per a analitzar la trajectòria històrica del nacionalisme serbi. Per supremacisme concretament s’entén l’evolució concreta d’un tipus de nacionalisme que elabora un discurs definint la seua posició de forma extrema des de una pretesa supremacia, fins i tot psicològica, que li dificulta enormement tant el diàleg com la interacció pràcticament amb ningú. 4

Partal, Vicent. "Una resposta a Martí Marín" [en línia]. Mails per a Hipàtia. 28 agost 2013. <http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/250326>. [Consulta: 22 set. 2013]

12


En aquest sentit l’obra de l’antropòleg i sociòleg noruec Thomas Hylland Eriksen ha estat molt sòlida i consistent. Tot i que dissortadament s’haja fet famosa perquè Anders Breivik la va agafar com a excusa de tots els mals de Noruega, tot traient de context les seues interessants reflexions sobre la construcció d’una Noruega post-nacional a partir del debat en els Balcans. Ell ha descrit els mecanismes a través dels quals el nacionalisme serbi ha creat una identitat basada en la supremacia; ha analitzat de quina manera ha desenvolupat al llarg de les dècades una imatge històrica, una ‘narrativa de la història’ basada en aquesta supremacia i com fins i tot com va formular des del supremacisme un complet programa polític afavorit per l’Acadèmia de les Ciències, i plasmat en aquell infame manifest que va donar origen a les guerres dels Balcans. Dit això jo no vull passar per alt, perquè seria molt injust fer-ho, que abans que Thomas Hylland Eriksen, molt abans de fet, els grans historiadors de l’escola hongaresa, i enormes demòcrates, com Jenó Szúcs ja van incorporar el concepte de supremacisme polític a les seues anàlisis quan van intentar adaptar els ensenyaments de l’escola dels Annales a la realitat de l’Europa central. Intentant entendre molt especialment per quina raó la construcció de la identitat nacional havia donat resultats tan diferents en Alemanya o Sèrbia, en Txèquia o en Lituània, en Hongria o en Albània. Em permet recomanar especialment al respecte la lectura de l’enorme Història de la histèria alemanya del savi sociòleg i figura cabdal del moviment democràtic István Bibó 5. I si, és casualitat, però ell també usa l’expressió "histèria", encara que em tem que amb un sentit molt diferent al que entenc, al que em sembla, que vol fer servir Marín. Si parlem en termes historiogràfics doncs aplicar la metodologia centre europea per a analitzar el desenvolupament del nacionalisme espanyol, especialment en l’era democràtica, i dilucidar si és o no un projecte polític supremacista crec que seria una hipòtesi de treball interessant. Personalment intuïsc i crec després de fer-hi moltes voltes que això és així i ho defense. I vaig més enllà i tot. Sospite que la pèrdua primer de les colònies i després dels ‘enemics exteriors’ més tradicionals de fet el que ha provocat és reforçar l’impacte del supremacisme espanyol en l’interior de l’estat, en aquest cas contra els nacionalismes perifèrics. Si ho voleu veure així seria una aplicació casolana del vell principi de Simmel que evidentment algú que tinga més temps que no jo m’agradaria molt que poguera estudiar com cal. Aquest és el principal punt sobre el qual m’agradaria molt conversar, escoltar els arguments en contra i deixar-me convèncer si fos el cas. En termes insistisc d’anàlisi historiogràfic. Marín, però, no hi dedica ni una paraula al tema i per tant el diàleg se’m fa complicat encara més quan el que ell diu no és exactament el que jo dic. Però en qualsevol cas, per si Marín vol retrucar o simplement per si vol quedar a fer un cafè per parlar, intentaré concretaré la qüestió. Diu Marín que jo dic que el nacionalisme espanyol no té tradició democràtica. Jo dic que "és il·lustratiu, en aquest sentit, de recordar que en tota la història d'Espanya són anecdòtics i marginals, però heroics, els moments i les persones que han estat a prop de bastir un nacionalisme espanyol cívic, constructiu, plural, dialogant, modern". Que no em sembla ben bé dir el mateix. A mi no m’ho sembla pas. I dic que "el nacionalisme espanyol, enverinat permanentment per la inseparable i llegendària supremacia lingüística i històrica, beu sempre de la tesi mítica de l'imperi i per això no sap conviure amb ningú". I en tot cas ara podríem discutir civilitzadament quina és la font del nacionalisme espanyol, si efectivament deriva o no cap al supremacisme i si tenim a l’abast pràctiques o 5

Bibo, István. Die deutsche Hysterie: Ursachen und Geschichte. Frankfurt und Leipzig: Insel, 1991.

13


actuacions que neguen la tesi. Pràctiques que evidentment jo no veig perquè si les veges no podria pensar això ni opinar això. La resposta de Marín tanmateix és una llista de noms. Reconec que m’ha desconcertat perquè pensava que parlaríem de tendències, d’ideologies, de construccions socials i no d’"els petits noms de la cort" per a dir-ho a la manera, càustica del gran Braudel. Però bé així i tot la veritat és que fins i tot la llista és molt instructiva. Marín esmenta per exemple Salmeron, dignificat per la seua dimissió però que no va dubtar a enviar les tropes, tropes militars vull dir, a València, a Sevilla o a Cartagena. Marín esmenta Castelar, un personatge cap al qual tinc una simpatia infantil i familiar marcada, però de nou òbvia els complicadíssims episodis que van acabar donant pas a Pavia i el seu cavall. Dels quals ell tenia poca culpa però que són molt significatius del funcionament de l’estat i del mecanisme de tensió de la nació espanyola. Marín esmenta finalment Diego Martínez Barrio i Azaña, dos enormes personatges de la història d’Espanya. El primer compta amb tot el meu respecte. Sobre el segon ja discreparíem més. Em sorprèn però que més enllà de dir aquests quatre noms i el de l’amo de Tortosa i de fer una acusació sobre certes visions esbiaixades del paper d’Azaña, que no sé què té a veure amb mi ni amb el que jo dic, tota la rèplica s’acabe amb un displicent "al marge d’una discussió historiogràfica que ens portaria molt lluny, bla bla bla...". Home! Primer em suspèn en història i després no vol que parlem d’història? Som-hi, anem tan lluny com siga necessari, que d’això es tracta! Per exemple, està vostè d’acord en que hi ha un nacionalisme espanyol, estructurat com a ideologia, o no? Està vostè d’acord en que hi ha un projecte nacional espanyol bastit des d’una concepció bàsicament historicista que ha derivat gairebé sempre en això que ara en diem supremacisme sí o no? Està vostè d’acord, per cert, en que no tots els espanyols són nacionalistes ni estan obligats a ser-ho? (ho dic arran la llista d’exemples que posa vostè mateix i que jo no seria la que faria). Està vostè d’acord o no en que quan el nacionalisme espanyol ha pres forma política i ha manat o ha influït de forma notable en la societat el seu comportament no ha estat constructiu ni dialogant, ho torne a dir amb les heroiques excepcions que les hi ha? I això ho podem discutir també del nacionalisme català, és clar. De qualsevol nacionalisme de fet, només faltaria. I seria molt instructiu fer-ho perquè com s’està demostrant en la recerca d’aquest tema tots els nacionalisme tenen els mateixos tics i les mateixes manies. Però hi ha uns que acaben en un lloc i uns altres que acaben en un altre i el mètode, la forma en que això passa és essencial d’analitzar amb cura. De la resposta d’un historiador, plantejada de forma pública com la resposta d’un historiador i aplaudida com la resposta d’un historiador per una claca sorprenentment previsible, la veritat és que esperava més. Espere més vaja. Que per mi, al cap i a la fi, això només és l’inici del debat i tinc la pretensió de que no acabe amb aquest text, ni amb una resposta al buid. I per que no siga dit que jo fuig d’estudi també diré que em sembla trist, especialment, el final de l’article. ¿A mi em pregunta vostè si "manifestar-se hostil al catalanisme és no ser demòcrata?" Pretén fer veure que jo crec que hi ha nacionalismes bons i nacionalisme dolents "per essència"? I em pregunta de debò si jo crec que no es pot ser espanyol sense ser feixista? O diu, parlant de mi supose, que "pensar que el PSC és feixista bla, bla, bla...?". Jo no pense que el PSC siga feixista ni he dit que el PSC siga feixista. He escrit 14


dos articles llargs i treballats intentant precisar i matisar amb molt detall el que pense i mirant de descriure una tendència que crec que és molt perillosa en primer lloc i sobretot per a l’esquerra catalana. Potser no els he escrit tan bé com seria necessari, sempre estic obert a la crítica en això. Però no dic, jo no dic, el que alguns volen que diga. Jo mire d’obrir un debat que em sembla que és rellevant. I prou. I ho faig des del respecte a les idees i al treball intel·lectual. Per què si no hauria d’escriure tot això si per a reduir el tema a la caricatura sobra amb una piulada? En aquest sentit jo no vaig a entrar a discussions de taverna. No ho faig mai i no ho faré. He escrit milers d’articles en aquesta vida. I he fet uns quants llibres molt clarets. He recolzat públicament tot de moviments cívics i polítics i he tingut una trajectòria que qualsevol pot repassar. Si alguns volen inventar-se un personatge els reconec la capacitat. No puc fer-hi res. Però el de la caricatura no sóc jo. En el meu llibre A un pam de la independència6 dedique una tercera part del volum a explicar com vull que siga la república. I la primera cosa que dic, la primera, és que vull una república plena de dissidents. I crec concretament que en aquesta república precisament els moviments i els partits espanyolistes han de ser especialment ben considerats perquè ells són l’indicador més clar que tindrem per a saber si estem actuant amb decència i dignitat o no. Qui vullga llegir que llisca i qui vulga debatre ací em té. Però no m’agraden les trampes. Marc Bloch, un dels meus herois intel·lectuals més apreciat, el gran historiador francès que morí torturat per la Gestapo, va escriure Apologia de la història7 i allà va dir que "la història no tindrà el dret de reivindicar el seu lloc entre els coneixements veritablement dignes d’esforç sinó en la mesura que, en lloc d’una simple enumeració, sense lligams i pràcticament sense límits, ens permetrà una classificació racional i una intel·ligibilitat progressiva". Als qui la cerquen, la intel·ligibilitat progressiva, el meu respecte escrupolós, la meua mà oberta i una cadira on vulguen i quan vulguen. I tantes i tantes hores de diàleg com siguen necessàries i com podem resistir.

6 7

Partal, Vicent. A un pam de la independència: com hi arribarem i com la viurem. Barcelona: RBA, 2013. Bloch, Marc. Apologia de la història. Barcelona: Empúries, 1984.

15


Dialoguem, doncs...8 Martí Marín Si com deia la meva iaia paterna "es de bien nacido ser agradecido", el primer que em cal fer és donar les gràcies (sense retòriques ocultes) al Sr. Partal per la resposta a la meva primera entrada del blog. Fa dècades que els meus/ves pacients amics i amigues em senten parlar, amb temor gens impostat, sobre el feixisme com a fenomen viu en la política coetània i sobre el perill de banalitzar-lo al caliu de la discussió política (que és el crec que fan els articles del Sr. Partal). Perquè per especialització professional (franquisme i feixisme) he pogut constatar com, des de la mateixa aparició del terme al final de la I Guerra Mundial, es va utilitzar molt més per desqualificar que per cap altra cosa en el llenguatge quotidià (i va tenir usos de tota mena en l'acadèmic, com ha explicat molt bé en els seus treballs el professor Enzo Traverso). La banalització del terme va fer molt de mal i el va fer per aquí aprop, de la mateixa manera que encara no s'ha assumit fins quin punt el va patir internament la societat catalana. No ha bastat que diverses generacions d'historiadors expliquéssim que hi va haver un molt notable i complex franquisme català perquè la idea sigui acceptada encara avui. Al revés, es continua considerant de forma majoritària el franquisme com un fenomen aliè i imposat per Espanya i no amb arrels pròpies també (idea a la que continuen contribuint historiadors que mai no han treballat específicament sobre el franquisme català, encara que sí que ho hagin fet sobre altres temes del període). Els franquistes catalans es veu que eren excepcions i punt (hi ha una cita sovintejada al respecte de Jordi Pujol que ni el company Joan B. Culla ha aconseguit de desterrar entre els simpatitzants de CiU). No importa que la recerca hagi demostrat de ja fa temps que aquestes "excepcions" es comptaven per desenes de milers (alcaldes, regidors, diputats provincials, càrrecs sindicals, funcionaris, periodistes, militants de Falange, etc.), el tòpic del Vichy català continua arrelat, contra tota evidència, fora de l'acadèmia. Aquesta altra forma de banalització del feixisme (perquè el franquisme fou el sistema polític feixista espanyol, amb participació catalana) no afecta l'escrit de Partal, però darrerament m'hi ha fet tornar a pensar l'alcalde de Barcelona i algú ho havia de dir, a ser possible des de fora del PSC: perquè qui estigui lliure de Samaranch que tiri la primera pedra... Les gràcies són degudes, per tant, a l'ocasió que m'ofereix el Sr. Partal de tornar-ne a parlar, sabent -a més- que ara hi ha algú que escolta. En el moll de l'os de la seva resposta el Sr. Partal em fa un seguit de preguntes ben concretes encapçalades per la frase "Primer em suspèn en història i després no vol que parlem d’història?" i provaré de contestar-les, després d'haver entrat en el que Partal assegura que era el terme clau de la seva anàlisi ("supremacisme") en aquest improvisat i electrònic diàleg. Tanmateix, abans de reiniciar-lo, algunes observacions -una d'elles personal-, per anar fent boca i perquè no me'n ser estar. Escriu Partal, per als seus lectors, que va cercar informació sobre mi. És ben natural perquè no sóc una persona "coneguda". A continuació explica el resultat als lectors perquè pensa, encertadament, que els hi deu passar el mateix: "vaig trobar que està molt 8

Marín, Martí. "Dialoguem, doncs... (en resposta a una resposta de Vicent Partal, I)" [en línia]. Dietari d'històries i histèries. 5 setembre 2013. <http://dietaridhistoriesihisteries.blogspot.com.es/2013/09/dialoguem-doncs-en-resposta-una.html>. [Consulta: 22 set. 2013].

16


ben considerat pels seus alumnes de la facultat i que va tenir un comportament destacat i pel que he llegit molt honest en la protesta contra l’entrada dels mossos al recinte. I també que ha escrit un llibre sobre el franquisme a Catalunya ben ressenyat en general i que havia escrit com a mínim un article d’opinió a VilaWeb". Gràcies pel detall de no fer un procés d'intencions sobre qui podia ser el "misteriós" blogger que sortia a la llum per primera vegada i que "sospitosament" ho feia per atacar-lo després que vostè hagués dit el que l'article deia sobre el PSC. Suposo que ja va veure a l'article de VilaWeb l'opinió que tinc d'un alcalde, precisament, del PSC... Ara bé, no deixo de pensar que més que "qui som" deu importar el que diem i el context en que ho fem. Jo vaig escriure sobre l'article del Sr. Partal pel que deia i per on ho deia i no per qui ho deia: hauria replicat en el meu blog, encara buit després de quinze dies de fer-me explicar com funcionava, a qualsevol que hagués escrit una cosa així a VilaWeb. Tanmateix, com que després -i com de passada- el Sr. Partal ens informava sobre les dimensions del seu currículum com a font d'autoritat ("He escrit milers d’articles en aquesta vida. I he fet uns quants llibres molt clarets"), penso que potser hauria d'haver equilibrat una miqueta més el duel curricular als ulls dels seus lectors. Al no haver-ho fet, trobo que he de dir alguna cosa sobre mi si no vull exposar-me a ser -per als lectors- una mera caricatura. I perquè (ai las!) tinc la meva vanitat (què hi farem!) i això de "ha escrit un llibre sobre el franquisme a Catalunya ben ressenyat en general" he de reconèixer que d'entrada em va picar una mica. Els amics em diran que això no ho hauria de dir, que no val la pena, que no caiguis en el que podria ser un parany, etc., (i segur que tenen raó i que, a més, no hi havia intenció) però després de més de vint anys d'escriure sobre franquisme9 (llibres, capítols de llibre, articles, ponències i comunicacions a congressos), d'impartir assignatures especialitzades sobre el tema a la UAB, d'haver-ne parlat en unes quantes universitats fora del sistema espanyol, de formar part des de la seva fundació d'un centre de recerca especialitzat en franquisme (el CEFID), de participar en tribunals acadèmics que jutgen els treballs d'altres sobre franquisme i -encara que sigui anecdòticd'haver participat com assessor o d'haver estat entrevistat en documentals televisius sobre el mateix període (Porcioles 10, la Presó Model, la sèrie de TV3 Pecats capitals...), em va sonar a que m'estaven perdonant la vida... Tanmateix, com ens ha recordat recentment Hannah Arendt de la directora Von Trotta, el currículum a Heidegger li va servir per acabar col·laborant amb els nazis: més ens valdria a tots plegats no presumir-ne (i els acadèmics hi tenim tirada). Per anar tancant tants prolegòmens: no em nego a discutir d'història (i se'n deu haver adonat el Sr. Partal...), però discutir d'història de veritat només es pot fer en profunditat a les pàgines d'una publicació adequada (electrònica o no), on no només surtin noms i títols aquí i allà -a veure qui en cita més- sinó que surtin documentats, amb referència completa (cita, pàgina, etc.), que afegeixin referències d'arxiu i no només de fonts indirectes i totes aquelles coses que identifiquen -encara que només sigui per convenció- la producció científica. Aquí no podem fer això i ho sabem tots dos. Al menys jo ho confesso així per la part que em toca i és el que intentava expressar de forma maldestre amb el que vostè qualifica de meus "bla, blas". Per tant espero que no competim (aquí) sobre qui es capaç d'afegir més noms, vostè de sociòlegs i antropòlegs i jo de col·legues historiadors (encara que n'haurem de citar un o altre). Si mai hi hagués l'ocasió hi ha revistes especialitzades que ens obririen les portes a tots dos a un debat acadèmic sobre feixisme i nacionalisme, perquè són temes de constant actualitat... al preu de no tenir ni una centèsima part de lectors, això sí! [I aquí potser cal que aclareixi als 9 Per exemple, Marín, Martí. Història del franquisme a Catalunya. Lleida: Pagès ; Vic: Eumo, 2006. 10 Marín, Martí. José Maria de Porcioles : catalanisme, clientelisme i franquisme. Barcelona: Base, 2005.

17


lectors no versats que en el concepte de "revistes especialitzades" no hi entra Sapiens -divulgació ben feta, però simple divulgació, encara que de vegades la propaganda ho vengui d'una altra manera- i amb prou feines magazins d'història i cultura com L'Avenç, Historia y vida i d'altres similars encara que hi escriguin professionals. Les revistes especialitzades no es venen en els quioscos.] Vostè escriu, no sé si dolgut, però dubto que desconcertat: "He de dir que el primer que m’ha desconcertat és que, tal i com ha passat en la majoria de comentaristes dels dos articles, hi ha una paraula, que és la paraula clau del meu discurs, que o bé ha passat desapercebuda o bé jo no li he sabut donar la importància que té: supremacisme. Paraula, i concepte, que no es comenta en cap moment". Trobo que és una forma com qualsevol altre de fer-se passar per un novell en matèria de comunicació i vostè de novell res... Els titulars dels seus articles (i vostè sap perfectament per a què serveix un titular i que no és mai innocent) eren "Per què el PSC bascula cap al feixisme?" i ja vaig escriure que això només es pot interpretar com a sensacionalisme. O ens vol fer creure (amb la seva experiència) que mai no va pensar que dient que el PSC podia esdevenir feixista un dia d'aquests hi hauria reaccions que se centrarien precisament en això? Vostè no pot relacionar "feixisme" i "PSC" en un titular (dos, de fet) i pretextar després als qui el contesten que "vull parlar només com a amant de la història i la historiografia". En els seus dos articles la història era un complement per a donar "profunditat", però es tractava de reflexions merament presentistes -com en tants d'altres, de tants autors, ai las!- i jo com a historiador ho vaig voler fer notar. Per tant, abans de discutir d'història, posem les cartes de cara enlaire en el present. "Feixista" és el pitjor que es pot ser políticament parlant (sense mitges tintes) i és per això que tants han volgut allunyar aquest mot de la caracterització del franquisme, tot i ser franquistes en algunes ocasions. Davant d'aquest mot, l'us del concepte de "supremacisme" (o de qualsevol altre) per explicar per què el nacionalisme espanyol (segons vostè) no té tradició democràtica és gairebé el de menys (i ja discutiré més endavant si "supremacisme" em sembla adequat o no per a caracteritzar el nacionalisme espanyol). Per què? Doncs perquè el feixisme és el sistema polític (no és només una ideologia) que va conduir a la II Guerra Mundial, va ser responsable de les desenes de milions de morts que s'hi varen produir i va organitzar un engranatge industrial destinat al genocidi dels qui va considerar que eren jueus, gitanos, eslaus, etc. i a la massacre de molts altres. Si dic "dels qui va considerar" és perquè caldrà convenir que no és possible determinar la "raça" de ningú, encara que els nazis creguessin que sí, simplement perquè les races no existeixen: entre els éssers humans només existeixen les diferències taxonòmiques (de formes) i, en tot cas, les culturals (que tampoc no són tantes com ens agrada destacar i que, a més, són canviants en el temps, amb i sense violències). Com que no crec que vostè volgués dir que el PSC vol una dictadura de partit únic (conditio sine qua non del feixisme com a sistema polític), per començar a cometre, a continuació, un extermini en massa, doncs no puc pensar de cap manera que el seu us de "feixisme" no fos purament sensacionalista. Jo, al menys, no li se trobar cap altra explicació que no sigui ofensiva per a la seva intel·ligència. El feixisme no és un fenomen que pugui centrar-se en una característica única i definitòria, ni ideològica, ni pràctica: és una combinació de preceptes ideològics amb operacions pràctiques que s'han de donar simultàniament i que només es poden explicar (com deia el difunt Angelo Tasca a Nascita e avvento del fascismo 11) escrivint-ne la història. Definir el feixisme com a ideologia no és suficient, sense atendre a com es desenvolupa en la pràctica (moviment polític i construcció de l'estat). Per això, en la 11 Tasca, Angelo. Nascita e avvento del fascismo: l'Italia dal 1918 al 1922. Firenze: Laterza, 1982.

18


definició de feixisme no n'hi prou amb acotar la seva ideologia a partir d'oferir-ne un paradigma interpretatiu, es digui "supremacisme", "totalitarisme", "autoritarisme", "nacionalisme palingenèsic" o el que es vulgui. Fa dècades que ens barallem (cordialment) amb els sociòlegs sobre això i cap concepte clau ideològic (o sigui, discursiu) ens podrà convèncer als historiadors de que no cal analitzar la pràctica: no només què diuen els feixistes, sinó què fan. Els historiadors, no obstant, no hem defugit la qüestió ideològica en el feixisme, però no la hem limitat a la seva expressió nacionalista, perquè aquesta és només una de les cares del poliedre: el feixisme té, també i simultàniament, una lectura de classe (no només de classe, però també de classe), una dimensió religiosa (el concepte de religió política que va encunyar Emilio Gentile a Il culto del littorio, ja fa anys que circula), un plantejament de gènere i un enfocament sobre la vida privada i personal: perquè no tot és la nació en aquesta vida. Als diversos feixismes que han governat els preocupava la nació d'una manera central, però també el paper que cada classe social hi havia de tenir, el sistema de creences que calia desenvolupar, el rol de cada gènere i allò que calia que fos la vida personal i familiar i van dedicar enormes esforços a cadascun d'aquests camps. És per això que s'ha pogut parlar de "totalitarisme" i és per això que qualsevol caracterització del feixisme en base exclusiva a "la qüestió nacional" resulta inevitablement mancada. Per a la correcte comprensió del feixisme espanyol (a Espanya i a Catalunya) des d'un punt de vista ideològic, no n'hi ha prou tampoc amb l'anàlisi de la seva manera d'entendre la nació. En primer lloc perquè els feixistes espanyols varen discutir prou sobre el tema internament i sabem de ja fa anys, que en tenien visions diferents i sobre les que mai varen arribar a un consens (Ismael Saz, España contra España12). Els feixistes espanyols tenien una manera de concebre les classes populars i de relacionar-s'hi (Carme Molinero, La captación de las masas 13), de concebre el paper de la dona en la vida pública i privada (María Teresa Gallego, Mujer, Falange y franquismo 14), d'encarar el tractament a la infància (Ángela Cenarro, La sonrisa de Falange15), d'entendre la dissidència com una malaltia i de provar de "guarir-la" (Ricard Vinyes, Irredentas. Las presas políticas y sus hijos en las cárceles franquistas 16), etc. Per seductor que pugui ser el model dissenyat a partir de l'estudi d'un altre país, només la història comparada ofereix marcs adequats per a veure si una teoria general és tal o és simplement la conclusió d'un estudi de cas (aprenguem del vell mestre una vegada més: Enzo Collotti, Fascismo, fascismi17 i del seu encara suggerent article "Cinque forme di fascismo europeo: Austria, Germania, Italia, Spagna, Portogallo" 18). Podria seguir enumerant llibres i encara molts més artícles, que no tindria un mèrit especial: uns els hauria llegit per gust i d'altres per obligació, perquè és així com em guanyo la vida, i pel mateix motiu tinc els llistats en el mateix ordinador que estic fent servir per escriure això. Però no té sentit: solem posar-los en notes al peu, precisament perquè no entorpeixin la lectura. Prefereixo arriscar-me a ser acusat de no voler discutir o de que "bla, bla" una vegada més, abans de convertir la resposta en una guia telefònica. 12 Saz, Ismael. España contra España: los nacionalismos franquistas. Madrid: Marcial Pons, 2003. 13 Molinero, Carme. La captación de las masas: política social y propaganda en el régimen franquista. Madrid: Cátedra, 2005. 14 Gallego Méndez, M. Teresa. Mujer, Falange y franquismo. Madrid: Taurus, cop. 1983. 15 Cenarro, Ángela. La sonrisa de Falange: Auxilio Social en la guerra civil y en la posguerra. Barcelona : Crítica, cop. 2006. 16 Vinyes, Ricard. Irredentas: las presas políticas y sus hijos en las cárceles de Franco. Madrid: Temas de Hoy, 2002. 17 Collotti, Enzo. Fascismo, fascismi. Firenze : Sansoni, 1994. 18 Collotti, Enzo. " Cinque forme di fascismo europeo: Austria, Germania, Italia, Spagna, Portogallo". En: Casali, l. (ed.): Per una definizione della dittatura franchista. Milano: Franco Agnelli, 1990, p. 41-57.

19


Respecte de les pràctiques passa el mateix. Ni tant sols una pràctica tan extrema com el genocidi defineix el feixisme, perquè sistemes no feixistes també han comès genocidis (l'Imperi Otomà amb els armenis durant la I Guerra mundial, el govern dels EE.UU. amb els indis, l'australià amb els aborígens) i són els sistemes polítics i no les ideologies les que cometen els genocidis: les ideologies els justifiquen. Per això encara menys el pot definit el genocidi cultural (terme que és òbviament metafòric): també abans del segle XIX ja hi havia hagut aquesta mena d'anorreaments culturals i el feixisme ni tant sols existia. Més encara: si de genocidis culturals parlem, què no dir del democràtic estat francès, que va anar extingint cultures al mateix temps que modernitzava l'estat, feia créixer l'economia i incrementava els drets polítics i socials individuals, durant la llarga III República? Novament tornant al franquisme, cal referir-se, per tant, a com s'organitza el partit únic per exemple a l'obra recentíssima coordinada per Miguel Ángel Ruiz ( Falange. Las culturas políticas del fascismo en la España de Franco 19), el sindicat únic i vertical, el sistema territorial de govern, el sistema judicial, les polítiques demogràfiques i migratòries, etc. Només combinant elements i comparant pràctiques es pot definir amb precisió (ja que m'he proposat no fer llistes, deixeu-me treure pit amb l'obra col·lectiva catalano-italiana que varen coordinar Carme Molinero i Giuliana Di Febo, Nou estat, nova política, nou ordre social. Feixisme i franquisme en perspectiva comparada 20). En mig de tot plegat i suant per precisar, per convicció professional però també pel deure cívic de d'aprendre i fer aprendre del passat, em sembla lògic no donar per bones simplificacions de mots que tanta sang han costat i que fem anar amb tan poca cura. De la mateixa manera que cada vegada que veig, amb indignació, que algun mitjà de comunicació -normalment radicat a Madrid, tot i que no només- acusa de "feixisme" el nacionalisme català a l'engròs, se m'encén la sang tot i que sé que no s'estan referint seriosament al terme sinó que només volen fer mal a base d'escalfar l'ambient, quan vaig veure el que vostè escrivia només vaig poder pensar que n'havia fet un gra massa. I ho vaig posar per escrit per als meus amics (qui si no s'hauria de mirar el meu blog?) sense ser conscient que en teníem algun de comú que s'ocuparia de fer-li arribar (com així ho deixa clara la seva resposta). Però he de confessar que m'ha agradat l'experiència i la perllongaré, però en un altre moment, perquè encara no he contestat a les seves preguntes (interrogatori?), tot i que estic passant de tres pàgines de word amb lletra 12 amb interlineat simple. I això no m'ho admetrien a cap diari...

19 Falange: las culturas políticas del fascismo en la España de Franco. Zaragoza Institución "Fernando el Católico", C.S.I.C. : Diputación de Zaragoza, 2013. 20 Nou Estat, nova política, nou ordre social : feixisme i franquisme en una perspectiva comparada. Barcelona : Fundació Carles Pi i Sunyer d'Estudis Autonòmics i Locals : CEFID-UAB, 2005.

20


Aquest cop parlaré d'història...21 Martí Marín "En aquest sentit jo no vaig a entrar a discussions de taverna" (Vicent Partal a la seva resposta). Comencem de forma distesa, si pot ser. Al marge del treball acadèmic sempre he estat aficionat a les discussions de taverna, que mai no les he trobat excloents de les altres (què hi farem! ho confesso...). Un sabadellenc molt més important que jo hi va fer un assaig de plagi encara avui molt celebrat pels que els preferim als assaigs de càntic (especialment si es fan en els temples). També en un pub de Cambrigde va tenir lloc la primera presentació pública del descobriment de l'ADN, entre pinta i pinta (una placa encara ho recorda). Queda clar, doncs, que encara que mai no ens trobem per a fer un cafè, perquè no voldria violentar els seus costums (entre un cafè, una taverna i un xiringuitu de platja no hi ha tanta diferència acadèmica, només alcohòlica i no sempre), no per això deixarem de discutir de la forma més cordial possible a través de la xarxa virtual. Convidat, doncs, a discutir seriosament i amb un seguit de preguntes plantejades pel Sr. Partal en el seu blog, no sé si del tipus "qüestionari" o com a "entrevista en profunditat", passo a provar de contestar-les, tenint en compte tot l'expressat a la primera part de la segona part (que dirien els Marx). Prèviament, però, i per no fugir d'estudi, m'enfrontaré al terme "supremacisme" que vaig ignorar (vilment?) en la primera entrada i que vaig treure'm del mig en la primera part de la resposta per explicar per on vull anar jo, al marge de per on vagi el Sr. Partal. Diu Partal: "Per supremacisme concretament s’entén l’evolució concreta d’un tipus de nacionalisme que elabora un discurs definint la seua posició de forma extrema des de una pretesa supremacia, fins i tot psicològica, que li dificulta enormement tant el diàleg com la interacció pràcticament amb ningú". Em sembla bé, sempre que no es consideri que un tipus de nacionalisme és "espanyol", "català", "alemany" o "tailandès". L'espanyol, com els altres, és el nacionalisme que es dóna per a defensar/justificar/etc. l'existència d'una determinada comunitat (cultural/política/etc.): però no és "un tipus" sinó una colla de nacionalismes que tenen en comú el seu objecte a defensar/justificar/enaltir/estimar, etc. Per tant no podem qualificar el nacionalisme espanyol, ni cap altre amb etiquetes ideològiques: dins de cada nacionalisme hi ha versions ideològiques diverses, algunes de les quals (això sí) han tingut més seguidors que altres, més èxit electoral en el cas d'esdevenir identificadors de formacions polítiques concretes i han impulsat accions de governs en uns lapses de temps més o menys perllongats. El problema no és de definició, per tant, sinó d'aplicació. Quan el Sr. Partal aplica la noció "supremacisme" al nacionalisme espanyol es mostra convençut de que n'és l'element majoritari i primordial i que la resta de possibilitats (democràtiques, dialogants, etc.) han existit però han estat irrellevants: "Jo dic que ‘és il·lustratiu, en aquest sentit, de recordar que en tota la història d'Espanya són anecdòtics i marginals, però heroics, els moments i les persones que han estat a prop de bastir un nacionalisme espanyol cívic, constructiu, plural, dialogant, modern". Doncs no... no es pot "recordar" el que no és cert. I ja sé que a Catalunya aquesta visió està molt arrelada, però és fruit de tres situacions: a) el caliu del debat polític que impulsa a qui hi participa a utilitzar de forma instrumental la 21 Marín, Martí. "Aquest cop parlaré d'història... (en resposta a una resposta de Vicent Partal, II)" [en línia]. Dietari d'històries i histèries. 5 setembre 2013. <http://dietaridhistoriesihisteries.blogspot.com.es/2013/09/aquest-cop-parlare-dhistoria-en.html>. [Consulta: 22 set. 2013].

21


visió històrica que més li convé per a desqualificar l'adversari; b) a la manca d'estudis acadèmics que hi havia fins fa vint anys (les coses han canviat prou, sortosament) sobre el nacionalisme espanyol, combinat amb la boutade político-periodística de que tal nacionalisme ni tant sols existia; c) al fet que durant la llarga nit franquista l'únic nacionalisme espanyol exhibit públicament fou el del règim, que era tan opressiu que va fer que molts nacionalistes espanyols s'avergonyissin de ser-ho per comptes de fer esforços per recuperar altres versions del mateix que havien existit en el passat i que ni foren com la franquista, ni foren anecdòtiques ni marginals. El nacionalisme català del segle XIX, en les seves diverses variants, va construir una imatge políticament convenient del seu adversari en termes nacionals (ho fan tots els corrents polítics tard o d'hora), i en aquesta construcció va admetre una màxima que no resulta gens ni mica evident encara que (curiosament) també la defensessin els diversos nacionalistes espanyols del moment: la mil·lenària o gairebé mil·lenària antiguitat d'Espanya. Avui dia sabem, o hauríem de saber, que no hi ha nacions mil·lenàries, excepte si acceptem com a axioma (que ja és molt acceptar) que les nacions culturals (fonamentalment comunitats lingüístiques, tot i que no sempre) són el mateix que les nacions polítiques. Les nacions culturals de l'Europa actual es varen començar a definir (pel que sabem) en el món altomedieval i són, per això, mil·lenàries. Les nacions polítiques no es varen començar a construir fins al segle XVIII en el marc de les lluites pageses, burgeses i "populars" en general per enderrocar les monarquies absolutes i, en aquest sentit, són només centenàries. En aquest procés, algunes nacions polítiques es varen edificar sobre nacions culturals, però ni totes ni de la mateixa manera. La nació política "Suïssa" es va edificar sobre fraccions de diverses nacions culturals, amb llengües no menys diverses, i varen arribar a un consens que dura fins avui (sempre cal afegir que "de moment"). La nació política "Iugoslava" (eslava del sud), tot i comptar amb una llengua majoritària (el serbo-croat) que compartien les dues comunitats religioses dominants (la catòlica-croata i la sèrbia-ortodoxa), no va assolir el mateix grau de consens (ni de lluny), i avui per avui cadascú prova d'edificar la seva pròpia nació política. I és que tenim casos de tota mena! Casos d'èxits inicials de nacions polítiques fonamentats en la religió catòlica (Bèlgica), que se separaren units dels Països Baixos i que després han estat qüestionats per les dues comunitats culturals (flamenca i valona) que l'impulsaren. Hi ha hagut casos on la pèrdua gairebé completa de la llengua no ha estat obstacle per a la definició d'un projecte de nació política (Irlanda), casos en els que l'existència d'una nació cultural diferenciada no ha donat origen a cap projecte sòlid (o amb prou suport) de nació política independent (Galícia, Sicília, Sardenya); casos d'imposició d'una nació cultural sobre les altres en la construcció de la nació política que han tingut èxits notables (França), casos d'èxits no tan notables (Itàlia), casos parcialment fracassats (Espanya), fracassos indolors o gairebé (Txecoslovàquia) i catàstrofes absolutes (Iugoslàvia). En cadascun d'aquests processos hi jugaren ideologies nacionalistes i, sobretot, projectes polítics nacionals on, tot sovint, la conveniència de la lluita política concreta feu separar o unificar, segmentar o confondre, nació cultural i nació política. Caldrà que baixem a parlar de Catalunya/Espanya... El català i els que el parlen són mil·lenaris, com el castellà, però això no els converteix ni als uns ni als altres en una nació política de manera automàtica: cap llengua ha aconseguit mai aquesta mena de transubstanciació. Si fos així (i perdoneu la caricatura), l'actual procés d'independència del Principat no seria "nacional", sinó que seria el procés d'independència respecte d'Espanya d'una part d'una nació, que a més, no ha expressat cap mena de voluntat d'unir-se a la part de la nació que ja ho és d'independent i que es diu Andorra. La nació política "Catalunya", part de la nació cultural 22


"Països Catalans" vol ser independent, o al menys un nombre que sembla a dia d'avui majoritari dels seus integrants així ho estan expressant; és a dir, vol constituir una nació política de ple dret. A més, té alguns dels seus components ideològics (som una nació) i pràctics (un sistema de partits diferenciat) força desenvolupats de fa dècades, malgrat formar part de la nació política que es diu "Espanya" (i que no se m'ofengui ningú, si us plau). Això mateix els passa a membres de la nació cultural catalana que no formen part de la nació política en construcció que, per simplificar, en diem Catalunya: a la Catalunya Nord, a la Franja de Ponent, a les Illes Balears i Pitiüses, al País Valencià i potser a l'Alguer (però ho desconec, ja em perdonareu). També els hi passa, per a la seva dissort, que estan molt lluny de formar part del sentir majoritari de les seves comunitat polítiques de referència... Si Espanya fos la caricatura que apareix habitualment quan s'acara al projecte català, no s'entendria perquè ha tingut èxit a d'altres bandes de la Península e islas adyacentes... Espanya no ha estat ni només una imposició (tot i les moltes vegades que una determinada versió d'Espanya ha estat imposada, àdhuc violentament), ni només un resultat de consens (ni de conya, no?). Però cal convenir que el mateix projecte espanyol, decantat vers una nació cultural bàsicament castellana en un intent sempre mancat (i a voltes vergonyant) d'identificar nació política i nació cultural, que ha fracassat a Catalunya (Borja de Riquer, Identitats contemporànies: Catalunya i Espanya 22), ha triomfat en d'altres llocs on eren tan o tan poc espanyols com a Catalunya. Llocs on eren castellans i avui són espanyols (força explicable pel que percebien de guany) i llocs on no eren castellans (i per tant no tan fàcil d'entendre) com a Lleó, Astúries, Extremadura, Andalusia, Múrcia, Aragó i, encara un llarg etc. de casos amb no tant d'èxit (Ferran Archilés i Manuel Martí examinaren el cas valencià del segle XIX a l'article "Un país tan extraño como culaquier otro"23). La construcció d'Espanya de finals del segle XVIII ençà (perquè el 1714 Espanya no existia...) ha tingut èxits i fracassos segons el moment i el lloc, fases de consens i d'altres de violència i no podem convertir el nostre cas en la norma, perquè el cas del Principat i de les tres províncies basques (no del conjunt basc) són precisament les excepcions. Recomano un parell de llibres (si m'ho accepteu) sobre els orígens i desenvolupament de la nació política espanyola i les seves relacions amb les nacions culturals sobre les que pretenia edificar-se: del difunt professor Carlos Serrano, El nacimiento de Carmen. Símbolos, mitos y nación 24 i de José Álvarez Junco, Mater dolorosa. La idea de España en el siglo XIX 25. Cap dels dos fa gaire concessions als diversos nacionalismes espanyols (ideològics, polítics) amb els que es creuen en el seus estudis (Serrano en fa més d'una broma sagnant), però la visió apuntada per Partal del supremacisme com a eix vertebrador (i en paral·lel al cas iugoslau) està molt lluny de ser real, examinant els fets. Sobretot perquè, tot i que el franquisme ens va voler convèncer del contrari i, al caliu de la desfeta, els vençuts de la Guerra civil varen acabar per transmetre el mateix, la Espanya del segle XIX i de primers del XX fou una construcció liberal avançada, ben classificada entre els estats europeus en matèria de drets i llibertats cíviques (també perquè això d'Europa com a bressol de llibertats antigues s'ha mitificat molt, cal reconèixer-ho), que no va ser esberlada fins que el cop de Primo de Rivera de 1923 va posar fi a gairebé un segle de constitucions i governs liberals: de pocs estats 22 Riquer, Borja de. Identitats contemporànies: Catalunya i Espanya. Vic: Eumo, 2000. 23 Archilés, Ferran; Martí Martínez, Manuel José. "Un país tan extraño como cualquier otro: la construcción de la identidad nacional española contemporánea". En: El siglo XX: historiografía e historia. València: Universitat de València , 2002, p. 245-278. 24 Serrano, Carlos. El nacimiento de Carmen: símbolos, mitos, nación. Madrid: Taurus, cop. 1999. 25 Álvarez Junco, José. Mater Dolorosa: la idea de España en el siglo XIX. Madrid: Taurus, cop. 2001.

23


europeus es pot dir tal cosa. La reacció va ser exemplar: de la dictadura no en va sortir un retorn al liberalisme sinó una construcció democràtica a contra-corrent d'una Europa embogida pel feixisme. El final no va ser el fracàs de la República sinó la seva derrota militar, abandonada a la seva dissort per les democràcies i només (mal) sostinguda pel tacticista suport soviètic. Em dol tant que es continuï carregant sobre les víctimes (derrotats) la major part de la responsabilitat de la catàstrofe que els caigué al damunt!! Liberals i demòcrates, obreristes i revolucionaris, dins les files dels derrotats s'agitaven projectes nacionals espanyols (de nació política) covats des de dècades enrere que haurien pogut portar a una altra Espanya. El Franquisme ho va impedir. Mort el franquisme i represa la construcció democràtica, amb coses millors i pitjors i moments de tota mena, avui Catalunya està convençuda de que no li val la pena continuar dins d'Espanya. Bé. Que sigui els que els catalans i les catalanes vulguin... Però per a justificar-ho no cal recórrer ni a la demonització de l'adversari, ni a l'activació de la vulgata d'història d'Espanya i de Catalunya que corre pel món i que tant gent identifica amb "la Història" amb majúscules, sense parar-se a pensar d'on ha tret els coneixements d'història que creu tenir, ni a cap mena de justificació enginyosa. Per què, si Espanya no fos el monstre, llavors no tindria justificació ser nacionalista català? Jo no ho crec... I disculpi Sr. Partal perquè l'he deixat una mica abandonat i perquè encara no he contestat a les seves preguntes, però faig el que puc.

24


At last, but not least... what are my point?26 Martí Marín Em deia interrogativament el Sr. Partal en la seva resposta: "Per exemple, està vostè d’acord en que hi ha un nacionalisme espanyol, estructurat com a ideologia, o no? Està vostè d’acord en que hi ha un projecte nacional espanyol bastit des d’una concepció bàsicament historicista que ha derivat gairebé sempre en això que ara en diem supremacisme sí o no? Està vostè d’acord, per cert, en que no tots els espanyols són nacionalistes ni estan obligats a ser-ho? (ho dic arran la llista d’exemples que posa vostè mateix i que jo no seria la que faria). Està vostè d’acord o no en que quan el nacionalisme espanyol ha pres forma política i ha manat o ha influït de forma notable en la societat el seu comportament no ha estat constructiu ni dialogant, ho torne a dir amb les heroiques excepcions que les hi ha?". Anirem per punts. "Per exemple, està vosté d’acord en que hi ha un nacionalisme espanyol, estructurat com a ideologia, o no?" No hi ha "un" nacionalisme espanyol estructurat com a ideologia, hi ha diverses estructures ideològiques dins del fenomen nacionalista espanyol i dins de qualsevol altre fenomen nacionalista (més o menys, ja n'he dit coses als articles anteriors). Si la pregunta volia dir (perquè no la tinc del tot clara) si jo penso que existeix el nacionalisme espanyol, la resposta és sí, naturalment... jo no treballo per l'ABC, ni El Mundo, ni (afegiu el que vulgueu, a gust). "Està vostè d’acord en que hi ha un projecte nacional espanyol bastit des d’una concepció bàsicament historicista que ha derivat gairebé sempre en això que ara en diem supremacisme sí o no?" No estic d'acord en que hi hagi "un" projecte nacional espanyol, i, per tant, no puc admetre que tots els projectes nacionals espanyols que hi ha hagut siguin "supremacistes": n'hi ha que sí i n'hi ha que no. L'anàlisi dels fenòmens complexos (i tots els nacionalismes ho són prou) no admeten respostes simplificadores. Aquesta mena de respostes serveixen per a fer eslògans, no per al debat rigorós, i probablement per això són respostes molt ben rebudes en les discussions polítiques (són fàcils de repetir i de difondre com a consignes i els polítics professionals s'hi aficionen fàcilment). "Està vostè d’acord, per cert, en que no tots els espanyols són nacionalistes ni estan obligats a ser-ho?" Òbviament que estic d'acord amb l'evidència de que no tots els espanyols són nacionalistes, i tampoc no veig qui podria obligar-los a ser-ho (ni als espanyols, ni als catalans, ni als neozelandesos). M'està preguntant si a més del blanc hi ha altres colors? De debò m'està preguntant si algú pot ser obligat a ser el que no és? A garrotades, segurament es pot obligar algú a dir que és el que no és, però tant com a ser-ho... Arribats a aquest punt no sé si el segueixo... Tinc amics àcrates, amics internacionalistes (dels de debò), conec persones amb doble (i triple) nacionalitat, persones a les que la vida ha portat a viure a quatre i cinc estats diferents (amb els múltiples arrelaments i desarrelaments que comporta) i persones que han canviat en alguna ocasió les seves conviccions d'una cosa a una altra. Suposo, a més, que això de conèixer gent diferent i variada li passa a tothom (excepte a Robinson Crusoe a la seva illa, qui no obstant va trobar-se Friday). 26 Marín, Martí. "At last, but not least... what are my point? (en resposta a una resposta de Vicent Partal, i III)" [en línia]. Dietari d'històries i histèries. 5 setembre 2013. <http://dietaridhistoriesihisteries.blogspot.com.es/2013/09/at-last-but-not-least-what-are-my-point.html>. [Consulta: 22 set. 2013].

25


Aquí, una vegada més, no tinc clara una pregunta que, de tant òbvia en la resposta, em resulta absurda. Probablement sigui perquè per a vostè "ser nacionalista" és un concepte molt clar i inconfusible, però per a mi no ho és ja que he pogut comprovar que -com tots els fenòmens humans- el nacionalisme és canviant i el mot s'utilitza amb sentits diferents en idiomes diferents, no tots fàcils de traduir-se de forma exacta. Als EE.UU. tothom està convençut de viure en una nació (nation), i no només en un país (country), i et miren amb estupor si pretens demostrar-los-hi (a la catalana), que en realitat viuen en un estat (state) perquè no són una veritable nació en els termes que per aquí són tan populars. Als EE.UU. "estat" és, posem per cas, Iowa, i "nació" el conjunt de tots els estats units (valgui la redundància). També a molts llocs d'Amèrica Llatina són "federalistes" els partidaris del poder central fort, mentre que aquí "federalisme" vol dir el contrari. Prenguem-nos-ho amb calma i anem cas per cas, perquè les paraules, poden cobrar vida i escapar-se'ns de les mans a poc que ens despistem. Jo em conformo amb intentar entendre en cada lloc i moment (històrics), qui deia que era nacionalista i qui no, com ho explicaven i si els seus actes confirmaven o bé desmentien les seves paraules. No crec poder atènyer mai el coneixement del significat d'una paraula, sense aclarir-ne el context. Des que vaig perdre la fe en "el món de les idees", aquell lloc on les paraules són coses, em resisteixo a cosificar els conceptes. O no ha vist mai ningú negar a un altre que sigui nacionalista "de veritat"? O no ha sentit algú afirmar honestament que no era nacionalista i gairebé se li ha escapat el riure en comprovar què entenia per "ser nacionalista"? I el seu aclariment ("ho dic arran la llista d’exemples que posa vostè mateix i que jo no seria la que faria"), mostra que vostè i jo no li diem nacionalista al mateix (precisament) i crec que no ho ha observat. A la llista de referència jo em referia a individus que tenien un projecte polític que anomenaven "Espanya" (cosa que els feia "espanyolistes", d'alguna manera, no?) i que qualificaven de nació (cosa que bé que els devia fer "nacionalistes" en algun sentit): uns en un sentit polític absent de tota connotació cultural (Pi i Margall, Salmerón de vell), d'altres amb dosis majors o menors de connotacions culturals (Castelar, Salmerón de jove, Azaña), d'altres encara amb una definició obertament culturalista encara que ho neguessin segons com (Lerroux, Blasco Ibáñez). Aquestes nacions polítiques de les que aquests individus eren nacionalistes resultaven més o menys compatibles amb l'existència de nacions culturals diverses i reconegudes en el seu interior, més o menys compatibles amb l'existència de sobiranies nacionals múltiples dins del mateix estat, etc. Ja sé que a Catalunya, generacions i generacions ens hem format en la idea de que "estat" i "nació" són coses diferents, que Espanya és l'estat i Catalunya la nació, però això no tothom ho veu així, perquè no tothom pensa que les nacions culturals (definides per la llengua, els costums, la història o la religió) hagin de ser necessàriament subjectes polítics, ni tampoc que els subjectes polítics possibles hagin de ser necessàriament nacions culturals. Suposo, en aquest punt, que una altra llista de nacionalistes espanyols liberals (uns més liberals que altres, de culturalistes i de no culturalistes, però cap d'ells supremacista) encara embolicarà més la troca, però no m'hi resisteixo: Pau Piferrer, Juan Álvarez Mendizábal, Víctor Balaguer, Francisco Javier de Istúriz, Ramón María Narváez, Leopoldo O'Donnell... Els seus cognoms delaten orígens geogràfics prou diferents: tots consideraven, allà per els anys trenta del segle XIX, que Espanya era la nació "que havien de construir perquè encara no existia" i eren ben conscients de les profundes diferències culturals que hi havia entre els diversos racons del territori que pretenien convertir en nació i tots es mostraven obertament convençuts d'aconseguir-ho perquè el que anaven a unir era "pueblos" i no nacions. Què vull dir amb tot això? Que no parlaven com nosaltres, amb el nostre llenguatge, ni amb el mateix significat per a les paraules que utilitzaven. De 26


llegir els seus discursos, des del segle XXI, sense tenir-ho present i fer-los "supremacistes" se'n diu anacronisme. No hi ha llenguatge polític que sobrevisqui al pas dels anys, ni tres cents, ni gairebé trenta... o no li han explicat mai l'acudit de que un PC abans era un tipus de partit i ara un tipus d'ordinador? "Està vostè d’acord o no en que quan el nacionalisme espanyol ha pres forma política i ha manat o ha influït de forma notable en la societat el seu comportament no ha estat constructiu ni dialogant, ho torne a dir amb les heroiques excepcions que les hi ha?" El nacionalisme espanyol -les preguntes s'encavalquen i les respostes al final també- ha pres diverses formes polítiques perquè ha estat divers i quan ha manat (la pregunta seria, i quan no ha manat? o, al menys "governat", que no és ben bé el mateix) ha actuat segons la variant que fos al govern. Per això uns governs acceptaren mancomunar diputacions i d'altres no, uns governs acceptaren estatuts d'autonomia i d'altres no, sempre sense permetre (i aquest és el moll de l'os que els fa políticament nacionalistes en alguna de les seves variants) que Espanya "es trenqués". Tan fàcil que entenem que si Lleida se l'emportessin a Aragó seria una "amputació" i tan que ens costa d'acceptar que hi hagi qui cregui honestament que separar Catalunya d'Espanya també ho seria! No és que hi hàgim de combregar, perquè ja he dit que cadascú és lliure de pensar el que vulgui, però podríem fer l'esforç d'acceptar que la nació (qualsevol nació) i els seus límits no són simplement una qüestió objectiva, entre d'altres coses perquè no són un fenomen natural sinó social? A qui cregui que tot és tan simple com moure una frontera, i que qui no ho entén és per pura estupidesa o per supremacisme, el desafio a anar-se'n a Transilvània a traçar per on hauria de passar-ne una de pactada entre romanesos i hongaresos. I encara li poso fàcil... als anys trenta hauria hagut de traçar-la entre romanesos, hongaresos, alemanys i jueus -parlants de la variant de l'alemany que s'anomena yiddish i jueus per religió, no per "nació". De les excepcions heroiques ja n'he parlat i, en general, trobo que ja he parlat prou i de sobres...

27


Aquest llibre es va acabar de compaginar a Pins del Vall猫s el 22 de setembre de 2013, cent cinquant猫 aniversari de la proclamaci贸 d'emancipaci贸 d'Abraham Lincoln

28


De feixisme i altres ismes