EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT De qui és la Motxilla? Ja fa un temps que la reflexió sobre l’educació forma part de mi, i com a professional i com a mare, m’agrada fer autocrítica sobre com eduquem els nens i les nenes i els perquès. Fa poc em van felicitar perquè la meva filla portava la seva motxilla i aquest fet em va sorprendre. I, és clar, vaig començar a observar, reflexionar, parlar amb altres pares i mares i professionals del meu voltant. A l’entrada i sortida de les escoles molts són els pares i mares que carreguen les motxilles dels fills i aquesta mostra d’amor i sacrifici no tindria res de dolent si no estiguéssim privant els nens del seu creixement personal. M’explico: aquesta petita tasca, juntament amb d’altres, ajuden els nostres fills i filles a ser responsables del seu material. I sobre la responsabilitat dels nostres fills cal que hi reflexionem: en quins adults volem que es converteixin? En un adult responsable, és clar! La responsabilitat, però, va de la mà de l’autonomia i, per tant, cal reflexionar-hi també. I és aquí potser on rauen les resistències que com a pares i mares tenim per realment posar-nos a la feina: una part nostra té resistències a perdre el nostre nen petitó. Quan vas pel carrer amb un bebè és habitual sentir “Ai, Si sempre es quedessin així!” frase que a mi sempre m’ha semblat horrorosa. Quin patiment si el nostre fill no creixés! Penso, però, que d’alguna manera aquesta frase expressa la resistència al fet que el nostre fill sigui autònom, és a dir un ésser separat de nosaltres amb veu pròpia, idees pròpies, ... i formes de fer, ser i estar diferents a les nostres. Només prenent consciència de la importància del creixement dels nostres fills podem actuar educativament en aquests petits actes diaris, habituals, com dur la seva motxilla, dutxar-se sol, anar sol a escola, tornar d’una extraescolar, fer un petit encàrrec a una botiga, ajudar a parar taula, ... Totes aquestes accions rutinàries, incorporades a la vida diària es converteixen en hàbits per als nostres fills que assumeixen i realitzen finalment de
forma autònoma fent-lo un xic més responsable cada dia. Aquesta base ben estructurada durant la infància serà el seu pilar per a afrontar l’adolescència amb èxit. M’explico de nou: el creixement es basa sempre en els aprenentatges anteriors i, per tant, pel que fa a responsabilitat i autonomia sense els hàbits adquirits a la infància, els adolescents tindran més dificultats per assolir la responsabilitat i l’autonomia que els toca com a persones que han de fer el trànsit de la infantesa a l’edat adulta. Ser responsables i autònoms en els seus aprenentatges, en el seu temps de lleure, en la seva orientació professional, en els seus amors i desamors, ... (tasca força complexa) els serà més fàcil d’afrontar si a la infantesa s’ha gestionat bé l’adquisició de la responsabilitat i l’autonomia. Totes aquestes qüestions sobre l’autonomia, ajustades a l’edat de cada infant és sobre el que hem estat reflexionant, donant pautes i establint metodologia durant més de mig any a l’Espai de Debat Educatiu. I dins de les actuacions que ens proposem com a grup sorgeix la idea de fer una sèrie d’articles per a fer extensible les nostres reflexions a tots aquells pares i mares que no podeu participar del debat. Espero que amb aquestes paraules hagi donat peu a la reflexió crítica sobre la nostra acció educativa com a pares i mares. Tantes vegades ens sentim pressionats per voler actuar correctament que cal que ens relaxem: ni ens equivoquem tan sovint ni és dolent equivocar-se. Hem de centrar les nostres energies en reflexionar per millorar, per posar remei a les coses quan anem mal orientats. Per sort cap infant neix amb un llibre d’instruccions sota el braç i per tant aprenen fent camí.
Carlota Martín Enrile Pedagoga i Educadora Social.