Issuu on Google+


Quan els ogres es queden sols Text i il路lustracions:

Pere Puig Paronella


Primera edició: juliol 2012

© Pere Puig Paronella, pel text i il·lustracions Concepció gràfica: Imma Canal

© 2012, Editorial Proteus C/ Rossinyol, 4 08445 Cànoves www.editorialproteus.com ISBN: 978-84-15549-49-9 Depòsit legal: B-19030-2012 Tots els drets reservats Imprès a España - Printed in Spain


Per a la Stefania Pere Puig


8


S

— obretot no reguis les males herbes. El meu avi té un pati ple de testos amb arbres petits que quan es fan grans trasplanta al costat dels camins. —Per què no es poden regar? —pregunto jo, amb la regadora a la mà. —Perquè si ho fas no deixaran crèixer bé l’arbre. —Ah, és clar, perquè la mala herba creix tant que acaba matant l’arbre, no? L’avi es queda pensant un moment i diu: —No, les males herbes no creixen gaire, veus? —arrenca la mala herba amb totes les seves arrels—. Mira, les arrels són petites. El problema de les males herbes és que se’n fan moltes i acaben matant l’arbre. Vine, que t’explicaré una història que encara no t’he explicat mai.

.......... 99


Fa molt de temps, quan jo era molt jove, els ogres es van convertir en els amos i senyors de les nostres vides.Tot va passar molt ràpid. O potser no, potser no ho vam saber veure i per això hi vam caure de quatre potes.

10


Fins llavors vivíem tranquils, més o menys feliços, més o menys contents… Però en qüestió de mesos alguns de nosaltres es van convertir en ogres, uns per aquí uns per allà, com si sortissin de sota les pedres. D’ogres sempre n’hi ha hagut, però en aquella època, quan jo era jove, en lloc d’anar cada un pel seu compte, tal com acostumen a fer, es trobaven per fer junts les seves malifetes.

11


Que com una persona es convertia en ogre? No ho sé del tot, però segurament passava més o menys així: un d’entre nosaltres, de cop, es pensava que era l’únic que feia bé les coses; pensava que només ell, o la gent que pensava com ell, tenia la solució per arreglar les coses que anaven malament. Com que per ell els altres no valien per a res, calia dominar-los i manar-los perquè les coses tornessin a funcionar. Els que no estàvem d’acord amb ells ens convertíem de cop i volta en els seus enemics i en la causa de tots els mals. Llavors creixien uns pams més que les altres persones, la cara se’ls envermellia i els ulls els brillaven com les brases del foc. I sobretot, tenien una gana de mil dimonis que no s’acabava mai! Els ogres es trobaven als afores dels pobles, en grupets de set o vuit, i nosaltres ens els miràvem de reüll perquè ens feia por mirarlos directament als ulls: qualsevol cosa els encenia! Feien de tot per obtenir el menjar que necessitaven, ens robaven el fruit dels camps, les eines, entraven a casa nostra i ho regiraven tot buscant monedes o qualsevol cosa que tingués valor. Després van venir les empentes i les bufetades, però tot i així continuàvem pensant que tot el que volien els ogres de nosaltres era el nostre menjar o allò que els pogués servir per comprar-ne.

12


No vam saber veure que al final de tot ens tenien reservada una terrible sorpresa: el menjar ĂŠrem nosaltres!

13


Els ogres van anar controlant cada un dels pobles i de les ciutats on vivíem, fins que va arribar un moment en el qual ho dominaven gairebé tot. El món es dividia en dues parts: els ogres i la resta, és a dir, nosaltres. I com que el món havia de ser d’ells van fer totes les lleis que els van sortir del barret per aconseguir que nosaltres no tinguéssim dret a res. Ens anaven amuntegant a tots en una mateixa zona, tal com fem els homes amb les ovelles, que les tanquem en un estable perquè no se’ns escapin. Vivíem amb una por terrible i només desitjavem que aquella nit no se’ns emportessin.

14


Quan els ogres es queden sols