Issuu on Google+

2.LA LITERATURA GREGA

El poble grec va crear una de les cultures més importants que han existit, i, sens dubte, la més influent en la cultura occidental. La literatura grega i la llatina són, per excel·lència, les literatures clàssiques, imitades posteriorment com a norma i model de les literatures europees. La literatura de l’antiga Grècia, la principal font d’inspiració és la mitologia, se sol dividir en quatre grans èpoques. La primera època, arcaica, abarca des dels seus orígens, cap als segles IX-VIII a de C. fins als inicis del segle V a de C. En aquesta etapa es dóna el naixement de l’epopeia, lligada al nom d’Homer, autor de la Ilíada i l’Odissea, escrites cap al segle VIII a de C. La segona etapa, clàssica, és la de més gran esplendor de la literatura grega i s’estén des de mitjan segle V a de C. fins a mitjan segle IV a de C. Entre els nous gèneres nascuts en aquesta època destaquen la tragèdia i la comèdia. LA TRAGÈDIA CLÀSSICA ORIGEN Així com el nostre teatre modern va néixer a l’Edat Mitjana com a conseqüència de certes festes de la litúrgia cristiana, el teatre de l’antiguitat troba el seu origen en determinades manifestacions religioses del poble grec. Hom creu que la tragèdia va néixer del ditiramb, himne dedicat a Dionís, déu del vi. En les festes consagrades a aquesta divinitat es formava un cor de camperols que entonaven cants, els quals eren interrumputs per exclamacions i comentaris del director o corifeu. El següent pas es va donar posteriorment quan al ditiramb hom va afegir un altre actor que dialogava amb el corifeu, davant del cor, que també intervenia en l’acció, amb la qual cosa va sorgir el drama pròpiament dit. El camí ja era obert i d’aquí a la tragèdia d’Èsquil només hi ha un pas.


La tragèdia és una de les creacions més brillants i denses del poble grec, això és degut al fet que presenta conflictes els quals, tot i tenir un origen legendari, arrenquen de passions humanes que es perpetuen en tots els temps i es poden donar, per tant, entre nosaltres. Això explica les nombroses versions i adaptacions que d’aquestes obres s’han fet a través de la història. Aquest fet es deu a l’emoció que produïa i continua produint la tragèdia grega, els autors de la qual van saber presentar-nos terribles problemes de moral o de conducta que no tenen solució. Aquesta lluita de l’home contra allò irremeiable i contra el que no té solució constitueix l’essència de la tragèdia clàssica. ELS CICLES LEGENDARIS Perquè el lector o espectador d’avui pugui situar les obres en el seu context argumental, a l’igual que feien els antics grecs, és necessari conèixer els cicles legendaris que les van originar. Així, l’obra que analitzarem, Antígona de Sòfocles, pertany al cicle de Tebes que es centra en la tràgica història d’Èdip. Aquest era fill de Laios, rei de Tebes, i de Iocasta, i un oracle els havia anunciat que, si tenien un fill, aquest mataria el seu pare i desencadenaria una sèrie de desgràcies i la ruïna del llinatge. Per salvar el malefici, el nen és abandonat perquè mori, però és recollit i es fa home sense que ningú conegui la seva identitat. Abandona la seva casa i en el viatge es creua amb el seu veritable pare, el qual mata després d’una disputa. Aleshores, Èdip es dirigeix a Tebes on resol l’enigma de l’esfinx i es casa amb la seva mare. Anys després és descobert el secret i per aquest motiu Iocasta se suïcida i Èdip s’arrenca els ulls. Aleshores, Creont, germà de Iocasta, ocupa el tron. Èdip i Iocasta havien tingut quatre fills: Etèocles, Polinices, Antígona i Ismene. Els dos primers, en descobrir l’incest, expulsaren el seu pare de Tebes, el qual els maleí i vaticinà que es donarien mort mútuament. Per evitar-ho els dos germans decidiren regnar un any cadascun. Començà a regnar Etèocles, però acabat l’any no li va cedir el lloc al seu germà, el qual va fugir però va tornar al cap d’uns anys i va atacar la ciutat en la campanya que es coneix com Els set contra Tebes on ambdós germans es donaren mort l’un a l’altre. Creont va ordenar que a Etèocles se li atorguessin tots els honors, però va prohibir que es donés sepultura al seu germà. Antígona, que no va voler obeir l’ordre, va ser enterrada viva en una tomba on es va penjar i sobre el seu cadàver es va suïcidar el seu promès i cosí Hèmon, fill de Creont. SENTIT DE LA TRAGÈDIA Què és una tragèdia? Quin és el secret de la seva vigència? I el seu sentit? La mímesi té una doble significació en tant que es refereix a l’autor i a l’espectador. Pel que fa al primer, l’autor simula una acció fictícia al marge de l’acció real on es troben l’autor i l’espectador. Pel que fa a aquest últim, l’espectador s’identificarà amb el personatge de la tragèdia. Aleshores naixeran


els sentiments d’éleos i phobos. El protagonista, en el curs de la seva aventura, ha transgredit la llei, per tant serà castigat i el seu destí tràgic. La dissort del personatge és compartida per l’espectador que sentirà per aquest compassió (éleos) i experimentarà temor (phobos). Finalment, l’espectador que ha patit de forma incruenta el mateix destí de l’heroi de la tragèdia alliberarà les seves emocions i experimentarà una purificació, la redempció de la culpa tràgica, de la qual ha participat. Aristòtil en el seu llibre Poètica és el primer en fer una interpretació del gènere. Veiem la definició que dóna: “Una tragèdia, per tant, és una imitació d’una acció honrada i acabada, una imitació que implica certa magnitud, una imitació feta en un llenguatge refinat, deixant de banda cada una de les espècies que apareixen en les parts, una imitació duta a terme per personatges que actuen i no pas mitjançant una narració, com també una imitació que tot suscitant compassió i temença opera una purificació d’emocions d’aquesta mena”. La tragèdia grega té el gran mèrit d’haver sabut reflectir passions i conflictes humans de tots els temps. Per això són nombrosos els escriptors, de totes les èpoques i cultures, que han escrit obres sobre personatges tan representatius com Electra o Antígona. A les tragèdies, que es representaven als amfiteatres en forma de ferradura, situats generalment al vessant d’un turó, intervé un personatge col·lectiu, el cor, que ve a representar el sentit col·lectiu, i que està dirigit per un actor, el corifeu. PRINCIPALS AUTORS •

Èsquil, veritable creador de la tragèdia grega, va afegir un personatge més a la tragèdia primitiva i va reduir la importància del cor per ressaltar els diàlegs. A les seves obres planteja sempre importants problemes religiosos i morals, com la impossibilitat de l’home per escapar al seu destí.

Eurípides és autor de tragèdies en què els personatges, més humans i realistes, no es mouen ja a impulsos dels deus, sinó que obeeixen la seva consciència. •

Sòfocles, el més cèlebre dels tràgics grecs, va limitar la intervenció del cor i va donar, així, més acció a les obres. Els seus personatges són més humans que els d’Èsquil i el seu estil no és tan elevat. El destí, que arrossega els personatges sense una explicació lògica, planeja sempre sobre l’acció.


ANTÍGONA -

Argument i temes

Dos germans, Etèocles i Polinices, lluiten pel tron de la ciutat i ambdós moren. Creont, llur oncle, ordena honorar el primer i castigar el segon, prohibint que sigui enterrat. Antígona desobeirà el seu oncle i durà a terme l’enterrament , perquè, per a ella, primer són les lleis divines que manen respectar i honorar els morts i enterrar els cadàvers a fi de donar repòs a la seva ànima. El tema principal de la tragèdia és, doncs, l’enfrontament d’Antígona i Creont. Antígona representa i defensa les normes divines i no escrites, però tradicionals i sempiternes, mentre que Creont defensa l’ordre humà, les lleis de la ciutat, que emanen del seu poder com a tirà. Es tracta de l’enfrontament entre l’ordre diví i l’ordre humà: les lleis no escrites dels déus en les quals s’ha de fonamentar qualsevol legislació humana, i les lleis humanes, que si són injustes, si presenten punts contradictoris amb les lleis divines, poden provocar un conflicte moral que pot desembocar en un càstig diví. La interpretació moral dels actes humans és molt pròpia de la sensibilitat de Sòfocles.

-

Els personatges

El personatge més important, i que dóna nom a l’obra, és Antígona. El seu caràcter posseeix valor, noblesa, sentit de l’honor, etc. tot allò que configura l’areté tradicional. Com tots els herois de Sòfocles experimenta la solitud en la realització del seu acte heroic. Antígona mostra una voluntat forta, inflexible i accepta volenterosament la mort, els seus planys no signifiquen un pendediment pel que ha fet, sinó que donen encara més valor al seu sacrifici perquè són una prova del gran amor per la vida que sent i de la magnitud del seu sofriment. Els dubtes, les indecisions i les pors tenen un altre nom: Ismene. Antígona i Ismene: una figura tràgica i una figura normal. Ismene representa les por, els dubtes, que podria tenir la seva germana, que tindria qualsevol persona que no tingués un caràcter heroic. La figura d’Ismene, en la creació literària, no sembla tenir altra missió que la d’enlairar la figura d’Antígona, de fer-la més gran. Però és capaç de reconèixer la injustícia que el tirà comet amb Polinices i, en un acte de valentia, accepta part de la culpa en què ha incorregut, segons Creont, la seva germana. Ara, cal


convenir que és un personatge mal acabat, poc elaborat, a l’episodi II acaba el seu paper i ningú ja no parla més d’ella. L’aparició d’Hèmon, fill de Creont i promès d’Antógona, no esdevé fins a l’episodi III. Es tracta d’un jove tímid, delicat. Fins i tot sembla massa delicat i tímid per a una dona com Antígona. Per primer cop gosa oposar-se al seu pare perquè sap que el poble pensa igual que ell. El seu discurs és serè, fins i tot massa fred per a una persona enamorada que veu la seva promesa condemnada a mort. En la seva argumentació no hi intervé l’amor que sent per Antígona. Només quan se’n va, endut per la ira sabem que ha estat l’amor qui li ha donat forces per a oposar-se al seu pare. I és que Hèmon s’ha trobat amb un pare que era més tirà que pare, que era un home orgullós, que només quan es veu perdut intenta rectificar i ho fa massa tard. Creont, el rei, després de la mort dels dos germans, és un exemple evident de l’home que transgredeix la mesura i és, doncs, castigat pels déus. Creont pot ser estudiat sota dos aspectes: sota l’aspecte d’home i sota l’aspecte de rei. Ell, però, considera més important la seva funció reial. Com a rei pensa que l’interès públic està per sobre de l’amistat, pensa que els enemics de la ciutat (i quan diu ciutat vol dir en realitat ell mateix) són odiats pels déus. Pensa que la ciutat és del qui mana i el seu patriotisme, doncs, de què s’ufanava en un principi, no és altra cosa que simple tirania. Com a home considera que la dona és un ésser inferior i menyspreable. No pot imaginarse de cap manera que una dona hagi estat capaç d’enfrontar-se a la seva decisió. Però no és només la dona que queda mal parada en opinió de Creont. També pensa que l’home és sotmès a la por i a la cobdícia i que un grapat de diners pot comprar qualsevol voluntat. I fins i tot quan parla amb el seu fill mostra un evident menyspreu per la joventut. En el fons, Creont és una persona insegura que quan s’adona que totes les seves decisions no han portat més que malastres accepta el seu fracàs i demana al cor que sigui el seu conseller. Finalment, el cor, en Sòfocles, té gairebé la funció d’un personatge. La seva importància en el desenvolupament de la tragèdia és directa, adés amb els seus cants corals, adés amb la intervenció del corifeu. El cor d’Antígona és format per quinze ciutadans nobles i ancians de la ciutat de Tebes. El cor es mostra indecís davant el poder de Creont i tot i que fa costat a Antígona, no gosa donar-li suport. És només cap al final quan demostra la seva admiració per Antígona i la compara amb altres heroïnes que han assolit la sort dels semidéus.


EXERCICIS


literatura grega