Issuu on Google+

A nt òn i a Mo nr oi g Mo nr o ig

Q


ÍNDEX fl ora l , 1 la c i u t a t , 3 jo s ep c a r n e r , 5 ca ra g ol , 7 n eu , 9 ú t er , 1 1 e l p on en t e x c e ssiu, 1 3 m et ròn om , 1 5 li t er a t u r a , 1 7 g u i n eu , 1 9 í d ol s , 2 1


a en Jorra.


La primavera del cinquanta-dos, les noies portaven bruses blanques i rebeques verdes, i pel carrer sentíem el fresseig precipitat de flors i fulles on s’amaguen els negres cuirs de l’ametller. Vaig fer trenta anys, que també em semblen prematurs. Però cap vent ni en fa justícia. Romanen, inconvincents i eixuts, sota cada any que va venint per recobrir l’edat distreta, el blanc atònit i el verd aspre, i aquell ventet menut pels llargs carrers de noies flors i fulles, el record que se me’n va, de tan confús, cap al futur, se’m fa desig, i la memòria em verdeja.


Plena de carrers per on he tombat per no passar els indrets que em coneixien. Plena de veus que m'han cridat pel nom. Plena de cambres on he cobrat records. Plena de ďŹ nestres des d'on he vist crĂŠixer les piles de sols i de pluges que se m'han fet anys. Plena de dones que he seguit amb la vista. Plena de nens que nomĂŠs sabran


En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir l'olor de maig que brunz a fora, i és petita la làmpara amb què en tinc prou per fer llum a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner, que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots que he llegit pensant en ella, i ella va llegir per mi, i són del tot nous, ara que els llegeixo per tu, pensant en tu. Mots que ens han parlat a tots tres, i fan  que ens assemblem. Mots que romanen, mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits, oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria. 


Declina el diumenge. Una minyona, i les deu de la nit que estan per tocar-li. Els seus darrers instants de portal. La mà, sense carícia ni esma, s’arrapa a la galta del xicot. Consternat, un caragol al mig d’un mur eixut.


Feixuga damunt teu. La cara cerca un encaix al teu coll, i va parlant. Entra la llum de neu, i tu recordes quin fred teníeu. Ella et va contant coses i coses, i escoltes i oblides, com si et contés un somni. Fins que et diu que l´altre dia et va fer el salt. Tremoles.      "Per què et sorprèn? Ja ho saps, que de vegades algú se m´endú."                           "Potser no m'ha sorprès, però em fa pena." I ella se´t redreça, s´allunya de la injúria en què vol endurir-se el teu cos, i amb els ulls encesos: "Més me´n fa a mi. No saps com és. No hi ha res més horrible. Et trobes al damunt un home qualsevol-" I surts de tu. Tremoles. No fa gaire, pel carrer, ella tenia fred al teu costat.


Ja fa unes quantes hores que és aquí. Parts del seu cos, no les més íntimes però parts del seu cos, s'han escampat i repartit pels quatre o vint cantons d'aquesta cambra. I ara visc tot encledat  dins la cosa que estimo. Un moviment que faig, i que m'estira enllà del meu replec, toca una mitja o una sabata o un jersei o una faldilla: les partions de la terra que és meva.


Aquest sol que menstrua no es vol pondre. Mira la folla roja com rebutja el llençol de muntanya que l'acotxa. Un altre dia exagerat. Un altre  dia se't mor cregut que el seu color no tornarà mai més, no tornarà com la sang que es podreix. Eixuga llum, llença cotons de núvols, renta't, gira't, beu el més límpid gin de lluna i mar.


Noia, dona, noia,

com d'ocell o fruita.

dona. Sents el batre

Dona instaurada,

d'un metrònom dur

la interpretaràs.

i vetlles l'alterna

Tindràs, per contar-la,

natura que estimes.

valors ben entesos

Quina prefereixes,

i tacte, suau

noia que s'exhala,

vellut de silencis,

dona que es recull?

i mots. Els mots teus,

Menes la segura

que et van refinant.

conspiració

Incisius per anys,

de totes les coses:

no en fas servir d'altres

aboliu la noia,

per parlar de tu:

porteu l'acomplerta,

els mots que t'arrenquen

ola ben reclamada.

la pell de la llengua

Ara, de la noia

cada cop que els dius.

no saps ni parlar-ne:

que se me’n va, de tan confús, cap al futur,

vida anterior,

se’m fa desig, i la memòria em verdeja.


Tan vehement, va dir-se un calamar, faig el ridícul: un raig fi de tinta ja desvia aquests monstres, ben poc crítics. Perduda l'abundància del cor, va descobrir la voluptat formal: mentir-se objectivat en l'arabesc i fer-s'hi encara veure, subjectiu. De l'urc de no amagar-se gaire, en deia sinceritat: de la por de trobar-se massa exposat, sentiment de l'estil. Lliurat a l'esperança que els espasmes  de l'aigua li anirien a favor, deia fe en el llenguatge. Va morir devorat: l'inefable el va temptar.


Un lloc? Un solar, campament de frontera: davant l’arbre, s’exposen vergonyes de pedres aplanades, brutes d’olis i frec de robes. El teu posat? De vell, d’atònit, de plantat en un dia que es mor. El color del crepuscle? Roig pudent de guineu. Què faràs? Tornar-te’n on saps que et rebran les cases i les dones.


Aleshores, quan jèiem abraçats davant la finestra oberta al pendís d'oliveres (dues llavors nues dins un fruit que l'estiu ha badat violent, i que s'omple d'aire) no teníem records. Érem el record que tenim ara. Érem aquesta imatge. Els ídols de nosaltres, per la submisa fe de després.


POESIA IL路LUSTRADA Ant貌nia Monroig Monroig

Barcelona maig 2012

Q



POESIA IL·LUSTRADA