Page 1

MONTJUÏC (A LULU) Un cementiri! Aquell brètol l’havia abandonada en un cementiri feia quatre dies i s’estava morint de gana. És clar, l’idiota havia pensat que com que hi havia més gats hi hauria sobreviscut, però ella no havia rebut més que esgarrapades dels altres gats quan arribava una bona dona a deixar-los arròs bullit amb les restes del seu sopar. Només havia pogut llepar les restes de greix que havien quedat a terra quan tota la colla dels gats famolencs se n’havia anat. Tenia fam i havia decidit no moure’s d’aquella tomba al sol per recuperar forces i ignorar el seu estómac. Al costat, dos operaris acabaven de fer un forat al mur altíssim ple de portetes decorades amb creus, fotos, flors pansides i de plàstic descolorit. Estaven fumant una cigarreta. Tant de bo haguessin menjat un entrepà! N’hauria pogut aprofitar les molles caigudes. S’apropava una comitiva però ella ja havia après que en aquell lloc ningú no li faria cas i encara menys l’hauria molestada. Del seguici, un home més alt va accelerar el pas envers els obrers. Quina cara duia! Va donar-los unes ordres seques mentre els plecs de la cara se li tensaven més encara. Els dos operaris, corrents, van portar un petit llençol. La comitiva s’havia aturat, tot rodejant una gran caixa de fusta brillant coberta de flors. Els que ploraven havien parat i tots miraven a dalt de l’escala. Dos nens, acompanyats per una senyora, l’única que somreia, se’n van allunyar per veure les estàtues que representaven angelets d’unes tombes més llunyanes. L’home, mentrestant, havia pujat a l’escala i estava extraient del nínxol uns ossos, que posava delicadament sobre la tela sostinguda per un dels operaris, i trossos de fusta, que l’altre deixava en un carretó. Estava suant, els llavis premuts se li van tensar en un curiós somriure quan va extreure la calavera. Finalment el drap amb el seu contingut ossi va ser introduït al fons del forat i tot el seguici va apropar-s’hi. I els nens van descobrir-la. Ella també va assistir a com s’introduïa el taüt al nínxol en braços de la nena mentre que el nen l’acariciava. Feien olor de dolços i va començar a roncar. Després de mitja hora tots van començar a petonejar, abraçar i estrènyer la mà de l’home i se’n van anar. L’home va apropar-se als nens i a la dona. Els plecs de les galtes eren menys profunds. Els quatre van sortir del cementiri i ella corrents al darrere. En obrir-se el cotxe s’hi va introduir amb un salt, l’home va somriure obertament i la va col·locar als seients del darrere amb els nens, que van obrir un paquet de galetes. S’hi va llençar. Ara menjaven els tres. Mai no li havia agradat el dolç però almenys l’estómac ja no protestava. L’home va encendre la ràdio i una Gymnopédie de Satie va omplir l’habitacle: “Anem a casa, és l’hora de dinar!”. Els nens, darrere, li grataven la panxa: “Ara coneixeràs la Lola! Deus tenir la seva edat!”. Rossana Bressan


ros.bressan  

MONTJUÏC (A LULU) Rossana Bressan

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you