Issuu on Google+

LA PERSECUCIÓ DE L'OMBRA

Éric Alonso Institut Can Planas B2A Curs 12-13


INTENT DE TRIOMF Una malmesa façana d'un malmès edifici restava immòbil davant dels immòbils Tobies i Jacint que contemplaven, amb una certa emoció, el lloc que possiblement, segons ells, els faria famosos. -Si la direcció que ens va donar Pau, alies "l'anguila" és correcte, enxamparem aquest desgraciat avui mateix.- va dir Jacint. -Apa pugem.- deia Tobies mentre entraven al portal de l'edifici i pujaven per les escales al 4rt 3a, el seu destí-. Però vols dir que hem fet bé de no avisar a ningú d'això?-va continuar. -Bé no... ho hem fet perfecte!- exclamà Jacint.- Pensa-ho, si no hem encertat i haguéssim avisat tothom, hauríem muntant un rebombori per res, només per acabar sent objecte de més bromes pesades de les que estem acostumats. I si hem encertat ens cobrirem de glòria només tu i jo, esta tot pensat!. Van arribar davant la porta que buscaven i sense dubtar-ho, almenys en Jacint , la va tirar a terra d'un cop de peu. -No necessitem una ordre per això?- Preguntà Tobies -La tenia el meu peu però diu que no sap on l'ha posat.-Contestà Jacint, irònic A l'entrar i inspeccionar una mica la casa una sensació de decepció els va envair, no hi havia ningú, però es van trobar amb un accèssit , no era l'assassí però almenys no era res, com a premi de consolació no estava malament. Era una habitació de la casa que contenia en un costat, un estant ple de llibres sense títol amb tapes genèriques de diferents colors com fetes a mà i en un altre costat , una secció de llibres amuntegats al terra. Dins dels llibres del terra que van fullejar en l'ínterim que els van prendre prestats, durant aquest curt temps, van veure que en tots posava just al començament: "ex-libris biblioteca nacional" això volia dir que tots provenien de la mateixa biblioteca. Però no era aquesta només l'única relació que tenien, tots els llibres eren de tipus policíac o thrillers d'assassinats. El contingut dels altres llibres, els de l'estant, els va sorprendre. En ells el propietari de la casa, l'assassí en serie que buscaven, anotava totes les anècdotes de la seva vida criminal amb pèls i senyals. Cadascun narrava la història de com es presentava, coneixia, enganyava i matava, a cada una de les seves víctimes. S'encarregava d'apuntar com creava una doble vida, donant forma a un àlter ego molt esnob que es colava en festes de prestigi on enredava a les seves víctimes. A l'addenda del llibre hi apuntava amb un líquid vermellós una sèrie de números dels quals Jacint i Tobies desconeixien el significat. Una gran cridòria, provinent del maremàgnum de gent que s'havia format a la porta del pis, va arribar a les oïdes dels dos policies i van haver de sortir, ja que els havien


enxampat. Eren els veïns que curiosos s'havien apropat en veure l'estat precari en que havia quedat la porta. -Qui sou vosaltres, què hi feu aquí?-Preguntaren els veïns Jacint va mirar Tobies esperant resposta i com no la va trobar va improvisar: -Ui!...Ui!... ja t'havia dit que aquesta no era la casa de la meva àvia que no piquessis tan fort Miguel!.-parlant-li molt a poc a poc a en Tobies- Perdoneu eh? Se'ns ha anat del cap no ens hem recordat per un moment del pis de la meva àvia , hem tingut un lapsus. I és que el meu amic, que es una mica "lent", com li havia dit que piqués fort que la meva àvia no sentia bé mireu el que ha fet! Molt malament Miguel molt malament- deia mentre empenyia Tobies escales avall per acabar fora de l'edifici-. -Era necessari tot això?- Preguntà Tobies. -No, la veritat és que no.-li contestà l'altre. -Quin és el pas següent? -Ara ho veuràs...-Va dir Jacint tot fent funcionar, segons Tobies, l'única neurona que li restava.

CONTINUARÀ


UNA SORPRESA FREDA L'aigua de la pluja picava els cristalls de les llunes del cotxe on eren en Jacint i en Tobies. -Em pots dir ja on anem?- va preguntar amb un to nerviós en Tobies. -Quan érem a casa d'aquest monstre vaig veure en una paret un calendari on el dia 15 d'aquest mes, és a dir avui mateix, era encerclat de color vermell amb un retolador una mica desgastat. També hi havia una anotació a sota. Posava: "aniversari mare"... -No si encara tindrà sentiments i tot amb el que ha arribat a fer! -Tobies, aquest no es el quid de la qüestió, del que et parlo és , que tinc l’adreça de casa de la seva mare, "l'anguila" me la va donar per si de cas, aquest home està en tot! -Llavors, potser serà a casa de sa mare, és clar! -Exacte, l'enxamparem avui mateix Tobies!

El cotxe es va desviar per una carretera pedregosa després d'haver sortit, feia una hora, de l'autopista, per entrar a un barri que respirava un cert ambient americà, cases de dos pisos, una seguida de l'altre formant una filera que, en front d'ella, tenia exactament el mateix panorama, uns jardins verds amb tanques blanques a cada una d'elles completaven aquest paisatge prefabricat. En Jacint i en Tobies van baixar del cotxe i van apropar-se a la porta de la casa. Van inspeccionar la casa per fora i van veure com la porta d'entrada era la única sortida discreta. Els dos van pensar que si l'assassí era a dins només podria sortir per la porta principal, si no fos cas que trenqués una finestra del segon pis, cosa que cridaria força l'atenció i dificultaria la seva fugida. Quan pensaven si trucar a la porta, aquesta es va obrir amb un lleuger sospir de vent, deixant veure el rebedor de la casa. Els dos agents van agafar les seves pistoles i van entrar a la casa, tot inspeccionant-la amb molta cura. -Jo vaig al pis d'adalt tu registra el d'abaix -D'acord- Va respondre Tobies a l'ordre d'en Jacint-. En Jacint va pujar les escales i va registrar totes les habitacions sense èxit, quan ja es donava per vençut, un crit d'en Tobies que contenia el seu nom el va fer baixar al pis d'abaix concretament a la cuina. -Santa Bàrbara, mare de Sant Agustí...- va ser l'únic que li va sortir a Jacint de la boca-.


Davant d'ell, es mostrava un panorama indescriptible, el panorama que havia presentat el descobriment d'en Tobies. Havien trobat a la mare de l'home que anaven buscant, estaria bé si no fos perquè era dins del frigorífic , i pel rictus que tenia a la cara que una expressió certament desagradable, dedueixen els agents que portava allà força temps. Agafats amb la força de la rigidesa i la inflexibilitat que dona el rigor mortis als cadàvers que fa poques hores que ho són , portava una capsa de bombons i una ramillet de flors que pel que es veia no portaven ni una hora allà dins, perquè estaven perfectes. -L'assassí ha estat aquí fins fa no res llavors.- reflexionà Jacint-. -Això sembla, i mira un moment al sostre vols?- Va demanar-li Tobies sense voler fer-ho ell-. Una altra visió horrorosa el va esgarrifar, al sostre hi havia un escrit amb lletres desiguals, que només havien pogut ser escrites pel pols intranquil d'un home que havia traspassat els límits de la ment humana. A l'escrit posava: " Mare, et vaig donar un ultimàtum i no era de broma, et vaig donar l'últim avís. I un xic més avall en lletres més grans: " Si fas llenties quan vingui a casa, d'aquell dia no passes". Encara hi havia un apunt en una cantonada afegit que deia: "Postdata: espero que t'agradin". -Això ha sigut el súmmum, això ja és el màxim que he pogut aguantar, agafa un full del cotxe ara, apunta el més important del que hem vist, fes un memoràndum de tot això, hem d'avisar a la central, això se'ns va de les mans, tu i jo no podem fer-hi rés més aquí, no només nosaltres dos, no hi ha quòrum en aquesta habitació per tractar un assumpte com aquest, hi ha una nova víctima, hem de informar al cap i de passada potser que ens enduguem un plus o qualsevol altre tipus de recompensa afegida a la nòmina i tot.- va dir Jacint-. Un cop arribada la brigada d'investigació i tot l'equip tècnic criminologístic van decidir agafar el cotxe i posar rom de nou cap a casa de l'assassí en busca de alguna cosa que hagin pogut passar per alt, ja que es trobaven ara mateix en "shock" i en un punt mort. -Tot aquest assumpte m'ha deixat de pedra- va dir en Jacint-. -I a ella i a ella...- va contestar Tobies reprimint un somriure que se li va escapar irremeiablement-. -Tobies... Ho sento no m'he pogut aguantar, sempre em passa, quan menys he de fer broma més em surt.- Va dir Tobies amoïnat de veritat però rialler. De debò que treus sempre la teva vis còmica als millors moments, Tobies. La que? -preguntà Tobies. La capacitat de fer riure a la gent, és llatí-explicà jacint-.


Interessant- li contestà l'altre, mentre el cotxe es perdia de vista en una boira que va sortir del no rés-.

CONTINUARÀ...


CAMINS OBERTS El cotxe dels nostres dos agents va aturar-se, un cop més, davant la casa de l'assassí, acordaren que seria l'última vegada que anirien a aquella casa sense avisar a ningú, l'altercat a casa de la mare de l'assassí havia fet a la investigació donar un gir radical en la seva ment, era el primer cadàver que veien. Van entrar un cop més, sorpresos de veure que cap veí havia mogut un dit per tal de arreglar la porta d'aquella casa que en fi, era part de la comunitat ,però està clar que no espera moltes visites la gent d'aquell malmès bloc de pisos. Un cop passat el rebedor van separar-se, en Tobies va anar a fer un registre encara més minuciós de les habitacions de la casa, mentre que en Jacint va anar a prestar-li una mica mes d'atenció a la biblioteca particular de l'amo de la casa. Al cap de vint minuts un crit al uníson va omplir la casa: -Mira això!-van dir tots dos, reunint-se al menjador-. -Tu primer- va dir Tobies, confiat de la importància del seu descobriment-. -Encantat-respongué Jacint , també orgullós de la seva troballa-. Jacint va explicar a en Tobies de com havia trobat més dades interessants del seu modus operandi en els seus crims, va averiguar com busca les seves víctimes, on ho sol fer, com les captura i acaba amb elles i varies referències clares al lloc on ho fa. I no sols això, buscant en el llibre que semblava mes antic, el primer que va escriure, l'obra que devia ser la seva òpera prima, va trobar varies referències a la seva educació. Va veure com el seu pare els va abandonar i la pobresa que això va comportar per ell i la seva mare, i de com era marginat i fins i tot víctima de maltractaments, per part de la seva mare i els nois adinerats de l'escola privada on la seva mare, per guardar les aparences, el va enviar encara que va suposar greus problemes econòmics per ells. -Tot això podria ser el casus belli, el motiu de que tot comences Tobies!- exclamà Jacint-, però esta clar que no podem saber res més, no fa referència al seu nom ni dades personals i això es una conditione sine quan non no podrem avançar gaire , es massa necessari, però podríem anar a investigar els llocs on diu que comet els crims, començarem per això. En Tobies va fer una rialla... -Està clar que soc un primus inter pares en aquest món, la meva intel·ligència destaca massa entre vosaltres, mortals, sóc massa omnipotent, el primer entre els iguals... -Déu meu, deu haver drogues per casa i hauràs inhalat alguna substància perillosa vine


que et portaré davant d'algú especialitzat-deia mentre l'agafava del braç i el portava cap a a sortida-. No, no es res d'això, mira!-respongué Tobies tot ensenyant-li un sobre amb restes de cel·lo-. En Tobies havia trobat un sobre amb tota la documentació de l'assassí (DNI, passaport...). -Era darrera d'un armari que semblava empotrat però no ho era, segurament l'assassí ho devia tenir amagat per si registraven la casa en algun moment, i a la vegada tenir-ho tot arreplegat al mateix lloc per si havia de fugir del país, fet lògic amb el seu modus vivendi, aquesta manera de viure que tenia, constantment perseguit- va explicar Tobies-. Això es perfecte Tobies, perfecte! Van sortir de aquell horrible bloc de pisos, van avisar a comissaria l'existència d'aquell lloc i els van posar camí al seu nou destí...

CONTINUARÀ


DE LA GÀbIA A LA TOMBA Jacint i Tobies havien arribat a les oficines centrals de la policia molt d'hora no era encara ni mig dia. Van seure cadascú en una cadira posant-se en front d'una pantalla ja a les 8:30 ante meridiem. Van introduir les dades que en Tobies havia trobat a casa de, segons posava als documents, Albert DiNatale Kasparoff. -A priori , abans d'assegurar-nos, diria que és descendent d'immigrants-s'aventurà a dir Tobies-. -Tu creus?- contestà Jacint amb ironia- dons et diria jo a posteriori, desprès de tant de temps junts, que dubto de la teva descendència humana . Van trobar, ara si, tota la sèrie de dades que el món que envoltava a l'Albert havia pogut recol·lectar fins aleshores. Van veure que tenia un germà, actualment a presó per haver robat una sèrie de licoreries i per haver matat desprès de barallar-se, un policia que l'havia enxampat de in fraganti , just quan demanava els diners a una caixera que ocupava una d'aquelles botigues. També van veure que de poc va perdre la vida poc desprès de l'assassinat, quasi es suïcida amb la pistola que portava al veure el que havia fet i el que li passaria per allò. La policia però, va arribar in extremis, faltaven segons perquè fes disparar l'arma que ja tenia al front. Ara era a la presó de San Antoni ,punt que van marcar com a primer destí. Van anar al cotxe ipso facto , tan ràpidament que no van creuar per on devien i a en Tobies de poc se l'endú un camió. -Amb compte coi!- va renyir en Jacint. -Renoi, amb tant viatge cap amunt i cap avall he hagut d'aplaçar sine die la meva reunió amb la tutora del meu fill gran, no sé quin dia hi podré anar-pensava Tobies en veu alta mentre es ficava en el cotxe-. Ab illo tempore de conducció, concretament 3 hores, van arribar a la presó on, mostrant la seva insígnia policial van demanar una futura entrevista amb el germà de l'Albert, en Gastó. Els van dir que seria al cap de una setmana exacta a les 7:45 post meridiem, ben entrada la tarda. Un cop demanada l'entrevista, i una mica frustrats per veure que totes les seves presses per les seves esperances d'entrevistar el convicte aquell mateix dia van ser totalment innecessàries, van retornar als arxius de la policia aquest cop amb més calma, per trobar una dada que els sorprendria increïblement, l'Albert estava casat, amb una dona de 104 anys! Havien celebrat el casament in articulo mortis sembla, a aquesta dona li queden dos dies- va dir en Jacint-.


Jo no vull ni pensar en la lluna de mel...-va dir en Tobies amb cara de fàstig pertorbat per la imaginació-. Si us plau calla!-contestà Jacint que s'havia calcat la imatge de la ment d'en Tobies en la seva-. I ncrèduls van agafar el cotxe i van dirigir-se cap a l'adreça d'aquesta senyora que l'ordinador amablement els havia donat... CONTINUARÀ...


EL DISCURS DE LA REINA Jacint i Tobies van arribar, desprès de mitja hora de conducció, a l'adreça de la dona de l'Albert. -Carrer de la carxofa, número 23... aquí- va dir Tobies indicant que havien arribat al seu destí-. Jacint va trucar al timbre de la porta davant de la qual eren i, tot seguit, va obrir la porta una dona a primera vista d'una certa edat però no massa . -Aquesta dona té cent quatre anys?- Va dir Tobies -Serà Imbècil...- va contestar la dona tancant la porta amb agressivitat, semblava que li havia tocat el punt feble-. -Em donaries, si us plau, àngel del meu cor, tu que m'il·lumines cada dia amb la teva intel·ligència , el paperet amb la adreça?- Va dir Jacint-. Tobies va donar-li el paper i en Jacint, adquirint aquest un color vermellós mentre es mossegava el llavi per tal de no mossegar a en Tobies i poder dir-li: -Tobies, posa Carrer de la carxofa número 23 Bis!- va dir Jacint gairebé fent-li menjar el paper amb l'adreça-. Tobies va quedar-se in albis i, sense tenir res a dir, va ajupir el cap i va seguir Jacint cap al l'altre número 23 del Carrer de la carxofa. Van trucar altre cop al timbre i aquest cop sí que els va obrir no la dona de l'assassí això si, sinó la persona encarregada d'ella , una dona amb un cara de bona persona indiscutible, de haver aguantat moltes coses i encara poder aguantar moltes més, una dona que semblava la persona ad hoc per fer el treball de cuidar una persona gran, ningú més seria capaç de fer-ho igual , patint el que pateix a casa com assenyalava el blau que tenia a la cara, amagat amb maquillatge, una dona que els va portar, amablement amb un gran somriure, cap a on es trobava el motiu de la seva visita, asseguda en una cadira de rodes davant de la finestra. Tobies tenia In mente portar una conversa treballosa perquè pensava que costaria que aquella dona els entengués degut a la seva edat però no va ser així, mostrava molta més lluïdesa que persones de 70 anys. De fet ella va ser, per motu proprio qui va començar la conversa, d'ella mateixa va sortir la idea de començar per allò més senzill: -En que us puc ajudar jovenets?-va dir just abans de un atac de tos que va anar in crescendo començant per un lleu sò fins una tos que la va portar ad nauseam , gairebé vomità, de fet, l'edat se li notava. Aquest atac de tos va preocupar ex aequo a en Jacint i en Tobies , tan a l'un com l'altre, cap dels dos s'ho esperaven, la preocupació per ella, encara que fos la dona de l'assassí


que buscaven va mostrar-se a la seva cara in extenso, no hi havia facció que no mostrés inquietud per la delicada salut de aquella àvia . -Volíem saber una cosa, està vostè casada?- preguntà Jacint-. -Casada...-va dir l'àvia- Sí, i no. Tinc un marit en el concepte de marit lato sensu, un marit de manera general, l'home que es va cassar amb mi però, en el concepte stricto sensu, si parlem de manera més específica, no tinc marit, no tinc cap persona que estigui al meu costat tots els dies ni tan sols un a la setmana, tinc un home que no m'estima, que fa deu anys i assabentat de la meva fortuna, es va cassar amb mi per interès, fingint d'una manera ridícula que m'estimava. Però, volens nolens, em posi com em posi o digui al que digui és el meu marit i el més semblant que tinc a una família, així que no m'importa que es quedi amb la meva fortuna o en general que se'n faci d'ella. Només m'agradaria que tornés algun cop a acomiadar-se de mi per quan jo no hi sigui. L'última vegada que el vaig veure sortia exclamant (sic): “Vaig a comprar un parell de coses de seguida soc aquí amor meu! - va dir amb molta pena i citant textualment les paraules del seu "amant"-. Jacint i Tobies en sentir això es van veure commoguts i, veient que aquella pobre dona sàvia el mateix de l'Albert que ells , van decidir acomiadar-se, agafar el cotxe i tornar a casa, agafant-se un parell de dies de descans i retornar a l'acció el dia que tenien l'entrevista amb el germà de l'Albert.

CONTINUARÀ...


SANTA INOCÈNCIA L'alarma que es posà Tobies al telèfon deia que eren les quatre en punt, per tant, hora d'anar a la entrevista amb el germà de l'Albert a la presó. Per aquest motiu van introduir els seus cossos, gairebé fantasmagòrics per haver estat tota la nit investigant sobre el cas, a dins del cotxe i van començar el seu camí. Saps Jacint, de vegades dubto que siguem un país independent de iure amb reconeixement de les Nacions Unides. Si et dic la veritat, penso que en realitat som un país amb una independència fictícia al veure com ballem segons el compàs de la cançó que canten els alemanys. Però no podem evitar que s'aprofitin de nosaltres, només mira el precari estat en el que es troba aquest país. Al veure com gent que, morta de gana, roba menjar i acaba a la presó, mentre que milers de milionaris corruptes que han estafat milions queden en llibertat completament indemnes em fa bullir la sang, aquí el que fa falta es un cop d'Estat i un posterior govern de facto, res oficial, encapçalat per algú que sabés què li fa falta a aquest país. Tobies, però que dius?- contestà incrèdul Jacint davant el discurs del seu company-. No sé, sempre que tinc son estic mes pensatiu i de mala llet.- va dir Tobies, llençant una mirada amenaçadora a l'horitzó mentre mirava per la finestra-. Renoi amb el revolucionari...-deia Jacint amb un to irònic- Mira, no sé si arribaria al cop d'Estat però si que aplicaria la mateixa justícia per a tots i si que és veritat que això no es fa i encara que els milionaris es passessin com s'haurien de passar anys i anys a la presó sense la seva família ni els seus calers, s'hauria de fer així dura lex, sed lex justa la que fa referència a robar. I és que a sobre-deia Tobies enfadat- molts al·leguen que no saben res d'això que ho ha fet no sé quin encarregat de no sé quin departament que no té res a veure amb ell però d'una manera o una altra n'ha sortit beneficiat. Però ignorantia legis non excusat, per molt que diguin, si es demostra que ha sigut ell, serà culpable.- replicà Jacint- Però en aquests casos sol passar allò de in dubio pro reo, i per falta de proves acabi tornant al carrer encara que serà rebutjat pels polítics dels seus partits i considerada persona non grata en qualsevol representació pública del seu partit. Jo crec que el fet de explicar-li al teu nen que no s'ha de robar entra a dins de la patria potestas, és part de la teva obligació com a pare i de la relació que tens amb el teu fill, però a aquests desgraciats sembla que no els hi ha dit ningú.-va dir Tobies Parlant de delinqüents i si ens preocupem del que ens hauria de preocupar ara mateix?Preguntà Jacint- Per què és aquest home a la presó? Va fer explotar un autocar ple de jubilats- explicava Tobies-.


Monstre... I això no és el millor, el cas va estar sub iudice durant quatre anys, no es va resoldre fins fa poc.- deia Tobies-. Com pot ser això? Va al·legar defensa pròpia- respongué Tobies-. Què?! Tenia un bon advocat-va dir Tobies- però fa un mes el van condemnar, pacta sunt servanda, l'acusat ha passat a la presó vint-i-set anys. Incrèdul i enfadat Jacint va continuar conduint fins que, per fi, van arribar a la presó.

CONTINUARÀ...


SETMANA TRÀGICA Un cop dins de la presó Jacint i Tobies van explicar la seva situació a l'encarregat que hi havia per allà i els va fer seure en una sala d'espera mentre buscaven al reclús i organitzaven l'entrevista. Saps?- Deia Jacint a Tobies, que era assegut al seu costat en aquella tètrica i malmesa sala d'espera. He llegit un parell de dades curioses sobre aquesta presó. No és de molta seguretat encara que volien que fos de les més reforçades. El problema va ser es que per a l'època en que volien construir-la, l'Estat registrava un ampli superàvit, amb beneficis de prop dels 35 mil milions però, amb el dèficit amb que va tancar l'any de la construcció, devent gairebé 15 mil milions , van haver de refer els plànols i fer una presó mes modesta en tots els sentits, fixat que la ràtio vigilants/ reclusos és de 1 a 250 . Mare meva!- Va dir Tobies en rebre aquelles dades- Jo el que havia sentit era que a la gent d'aquí no li va fer molta gràcia la construcció d'una presó tan a prop del seu poble, perquè a més de l'impacte social que pot tenir un edifici com aquest, va haver-hi una recaptació d'impostos a la gent dels voltants per poder dur a terme la creació d'aquest edifici, va haver-hi una prorrata de gairebé 200 euros per capita, 200 euros que els va tocar pagar a cadascú d'aquesta gent !. Per això mateix ara volen fer un referèndum per tancar-la i fer-la servir per una altra cosa però sembla que ho tenen negre. Renoi...-respongué Jacint-. Sou els agents no? ja podeu passar- va dir una figura, la d'un funcionari de la presó, que aparegué de sobte a la porta de la habitació on eren per donar aquesta noticia-. Porto un estres massa considerable a les meves espatlles, aquest cas m'està prenent la vida poc a poc, he pensat mil vegades en posar les quatre cosetes que sé fer al meu currículum vitae i enviar-lo per empreses de poc prestigi per veure si puc fer una altre cosa i així allunyar-me d'aquest món policial que només em porta disgustos. Estic amargat. - va dir, pessimista en Jacint-. No tot serà això home, la teva vida privada anirà millor no? Dona, familiars... No me'n parlis d'això.- va respondre Jacint amb mala cara- Les coses amb la meva dona no van molt be, no estem molt... actius sexualment i quan, per fi, fa dos dies, vam aconseguir tenir un moment íntim, el nostre fill, el segon, va provocar un coitus interruptus a l'entrar sense trucar a la porta, forçant un separació rapida i mal dissimulada entre la meva dona i jo. Aquest nen fa el que li dòna la gana, no sé si té algun problema a l'hora d'escoltar o és que passa de nosaltres, encara que quan el metge el va examinar l'oïda in vivo un cop va néixer no hi va trobar res, així que deu ser l'altre opció. És que és el senyor de la casa, i això no pot ser així. Però el més graciós és que la meva dona ara em diu que vol tenir un nen per fecundació in vitro! Cada dia em convenço més a mi mateix de que ja no li agrado...


Jo és que això dels nens proveta no ho veig, és poc natural-reflexionà Tobies-. I amb la família... això es un tema apart, resulta que s'ha mort un cosí llunyà meu i he d'anar jo que sóc el que més a prop està, a reconèixer el cadàver. El molt imbècil, amb perdó dels difunts, va menjar tal quantitat de bolets al·lucinògens que li van provocar un deliriun tremens que el va empènyer a saltar per un penya-segat mentre cridava que se n'anava, que el seu planeta el necessitava, que li havia dit un follet muntat a un unicorn que havia trobat mentre orinava. Testimoni dels seus amics, massa "perjudicats" per fer altra cosa que riure davant de la situació. I entre el rigor mortis que li ha deixat tots el membres en tensió i la posició en que aquests havien quedat desprès del seu salt, van originar un cadàver no molt agradable a la vista. La mare del noi va haver d'estar a base de tranquil·litzants i ansiolítics per superar aquesta pèrdua, però ja s'estava passant i al final li han canviat la medicació per caramels Mentos, i ni se'n recorda del seu fill, déu ser això de l'efecte placebo .En resum, setmana perfecta. Amb aquesta conversa van omplir l'espai de temps que van trigar en recórrer el llarg corredor cap a la sala d'entrevistes per presentar-se, per fi, davant el germà de l'Albert.

CONTINUARÀ...


INSTINT COMPLEX La gruixuda porta de la sala d'entrevistes va deixar veure a l'obrir-se una sala obscura, només il·luminada per una llàntia de llum molt dèbil que permetia observar una taula i tres cadires una d'elles ocupada pel motiu de la seva visita. -Bon dia, Gastó- va dir Jacint-. -Bon dia...- va respondre ell, intentant impulsar als agents a dir el seu nom-. -Jacint-va dir un-. -Tobies-deia l'altre-. -Encantat, què puc fer per vostès?- Va dir amb un to sincer-. -Volem que ens diguis tot el que sàpigues del teu germà- va dir clarament Jacint-. -Entenc... Ja ha començat,veritat?- va dir ajupint el cap-. -Què vols dir?-contestà Tobies-. -Fa temps- començà Gastó- vaig detectar en el meu germà un greu trastorn. Tenia certs... impulsos. Cada cop li costaven més de reprimir. Tenia com una mena de agressivitat, produïda segurament pels maltractaments que patia al col·legi, barrejat amb el fet de no tenir una figura paterna a casa en qui recolzar-se. No parlo sense saber, jo també patia certs impulsos, alguns produïts pel meu cap, altres per les substancies que consumia i de fet, és per aquells impulsos que sóc aquí ara mateix. Però escolteu-me, vaig graduar-me en psicologia amb una nota cum laude i per més inri sóc psicòleg Honoris causa per tres universitats americanes, em sobra reputació perquè m'escolteu uns minuts, a més, us parlo del meu germà. -Tens la nostra atenció- va dir Jacint-. -Com dic, patia d'uns impulsos insans i encara que em pesi, vaig ser jo qui el va impulsar a consumir-los, mea culpa, però no amb persones! Amb animals petits que es trobés al bosc volia dir, i així ho va fer, però no sempre. Un dia va presentar-se, de matinada, davant la porta de darrera de casa meva, xop com una sopa i amb una bossa d'escombraries que portava a dins la que seria la primera de les seves moltes víctimes. Em va dir que era en Jaume, a sobre el coneixíem, era un home ja gran, castigat per la vida i consumit pels anys, conegut a tot el poble, vigilant d'un recinte que es trobava en el bosc on l'Albert anava a calmar les seves ànsies de matar. Va passar a casa meva, es va encendre un cigarret i amb tota la tranquil·litat del món em va dir: "Per qué em mires aixi? Ha espantat el conill que era a punt de matar i ell l'ha substituït, li quedaven dos telenotícies, i l'he estalviat l'espera no he fet res de l'altre món, peccata minuta..." -No m'ho puc creure- va dir Tobies-.


-Doncs sí, a mi, com a tu, aquella imatge de tranquil·litat davant el que havia fet va quedar-se gravada al meu cap per saecula saeculorum. Però és el meu germà i, cosa que he de confessar i no he confessat mai, vaig ajudar-li a amagar el cadàver. Vam enterrar a en Jaume al mateix bosc on se'l va assassinar però a un lloc molt més allunyat i amagat del lloc de l'incident, vaig improvisar una tomba i vaig escriure en el fang, requiescat in pace abans de tapar el missatge amb pedres. Després de resar un rèquiem en honor d'aquell pobre individu, vam tornar cap a casa meva a esperar el rebombori posterior a la desaparició d'en Jaume. Com imaginàvem, el poble va parlar d'això molt i durant molt de temps però quan la policia va fer públic un informe urbi et orbi en el que explicaven que no tenien pistes i que encara que hagués passat ja molt temps i que plovia, seguirien dedicant-hi esforços, es a dir, pràcticament abandonaven. -Quina efectivitat dels cossos de seguretat de l'Estat- va dir en Jacint entre dents-. -Va ser la primera vegada que va consumir els seus impulsos amb una persona, i a partir d'allò va restar tranquil una bona temporada però sabia que en algun moment o un altre, tornaria a fer-ho. -I així ho ha fet-deia Tobies- i volem demanar-te si saps on podríem trobar al teu germà. -Potser sí, us apuntaré una adreça- va dir en Gastó- és el meu germà però no permetre que faci mal a més gent. Els agent van agafar aquell paper i van agafar el cotxe corrents per tal d'arribar al destí assenyalat.

CONTINUARÀ...


CONDUINT SOBRE UN RAIG DE SOL El Sol intens deixava caure tot el seu pes sobre el cotxe d'en Jacint i en Tobies al mateix temps que aquests es dirigien cap al seu destí. -Quan em deixaràs conduir a mi?-va preguntar Tobies-. -Ad Kalendas Graecas, i no abans, així que, espera assegut- respongué Jacint-. -Però que podria fer jo? No explotaré el cotxe, dimonis!- deia Tobies -Jacint va clavar una mirada inquietant a Tobies, i va dir: -Explotar-lo no, però potser tornar a incrustar un cotxe oficial a un altre roure sí. -Això només ha passat dos cops! Que n'ets d'exagerat! -Serà això...- va dir Jacint sense apartar la vista de la carretera i deixant veure un lleu somriure-. De sobte, un bony a la carretera va fer saltar una mica el cotxe, fent fallar el bloqueig de la guantera del cotxe i fent caure davant d'en Tobies, un llibre que tenia en Jacint pels moments de guàrdies nocturnes. -És teu? De què tracta?-va preguntar Tobies al seu company. -Tracta d'un pagès que pateix molts problemes amb la família i amb el seu camp que no li dona diners, cosa per al qual potser li prenen la casa... En fi, no és molt bo però m'entreté en els moments de guàrdies, perque m'imagino l'ésser allà en aquells camps que descriu. Beatus ille el què pot viure al camp sense l'estrès de la ciutat... -Sembla interessant.-deia Tobies mirant-se el llibre-. -A tu t'agradaria més, hi ha monòlegs del pagès que tenen diversos captatio benevolentiae , com aquest de la pàgina 72, en la que es fa una pregunta a sí mateix però sembla que la fa a tothom qui llegeix, és una gran ajuda quan estic sol.-contestava Jacint-. -M'han dit un parell de noms de llibres que es diu que són molt bons-explicà Tobies-. -No facis cas a les masses, Cum grano salis Tobies, ho has de comprovar tu això!- va dir Jacint-. -A la gent se l'ha d'escoltar però no massa, Aurea mediocritas, en el terme mitjà hi és la virtut, com va dir aquell filòsof,recordes? -reflexionava Tobies-. -Tens tota la raó.- Deia Jacint-. Sense adonar-se'n, van arribar al seu destí, una granja malmesa ja pels anys, sense


signes de restauració de cap tipus. -Taronja... Qui pinta la seva residencia de color taronja?-Deia Tobies-. -Tobies, De gustibus non disputandum, ja ho saps, cadascú és un món, relaxat i Carpe diem , perquè qui sap què ens trobarem aquí dins, avui pot ser l'última vegada que veiem el Sol.-contestava Jacint al seu company-. -Alea iacta est suposo, no podem fer res més que avançar-afirmava Tobies-. -Audaces fortuna iuuat així que, endavant!- exclamà Jacint-. -Tot seguit obriren la porta de l'entrada principal de la casa de la granja i entraren sense por, encara sabent a què podrien arribar a enfrontar-se.

CONTINUARÀ...


EL SECRET DELS MEUS ULLS Jacint i Tobies ja eren dins de aquella sinistra granja apartada de tot. Van separar-se per investigar aquell inhòspit lloc. En Jacint va pujar unes escales que donaven pas a un segon pis encara més malmès que la planta baixa, la qual va registrar Tobies. Al cap d'uns minuts ja ho tenien tot investigat. Tot, menys les golfes. Jacint i Tobies, que s'havien retrobat a un punt del segon pis ,es troben davant de l'escala que porta a les golfes. -Pujarem ara mateix, i aquell monstre no pot ser a un altre lloc. Pujarem i ens trobarem allà el que estem buscant des de fa temps, no hi ha marxa enrere.-Deia Tobies a Jacint-. -Facta,non verba! Deixem de parlar de que passarà quan entrem i entrem ja!- Va contestar-li Després de dir aquesta frase, els dos van fer-se una mirada amb la que es van entendre, demostrant inteligenti pauca. van respirar profundament i, a la vegada, tiren a terra la porta de les golfes d'un cop de peu conjunt, En donar el primer cop d'ull a aquelles golfes van veure que eren igual de buides que la resta de la casa. - Ens haurem equivocat? Errare humanum est al cap i a la fi. - va dir Tobies-. -No, la adreça és correcta i quan el seu germà ens la va donar, estava sent sincer, vaig veure-ho als seus ulls. I això es veu Non plus ultra dels ulls , són el mirall de l'ànima. Mirant al fons de la sala van veure un petit atri que contenia un llibre, il·luminats per l'única finestra que tenien aquelles golfes. Van agafar el llibre, el van obrir i van veure que era un altre diari de les seves atrocitats, però amb un toc especial. Contenia una llista amb les persones que matava i un apunt en forma de cf. que manava consultar un altre llibre al que anomenava Veni,vidi,vici , fent referencia a com va néixer, arribant al món , veient allò que ell considerava desastres i la victòria que era matar a les seves víctimes. Aquest llibre servia per rebre la informació d'allò que les víctimes havien fet, segons ell, per rebre aquest terrible càstig. Parlava per exemple d'una dona que segons ell havia comés el pecat excessiu de la gula, estava molt i molt grassa, cosa que relacionava ell amb un segur problema mental. Ella era, segons ell ,un atemptat contra la vista i va acabar amb la seva vida perquè ningú no sofrís més. Al final de pàgina es veia una nota en cursiva que resumia cruelment el relat: Mens sana in corpore sano. -Déu meu, tenim aquí encara més proves que al seu pis de la ciutat per aconseguir ficar aquest desgraciat a la presó.-Va dir Tobies-. - És cert, perquè ell pot dir que no ho ha fet però tenim la seva confessió escrita gairebé, Verba volant,scripta manent .-contestà Jacint-. Van acabar d’investigar tota l'habitació i van trobar invents tan ridículs i propis d'un


desequilibrat mental com un manual de natació en sec i una jaqueta amb ventiladors. Definitivament Nihil novum sub sole. De sobte van sentir un fortíssim soroll que va espantar als dos agents. Algú acabava d'entrar al domicili.

CONTINUARÀ...



Éric Alonso, La persecució de l'ombra