Issuu on Google+


D’en Toni de sa Farinera tothom coneix el seu vessant de cambrer i propietari del restaurant “Sa Farinera” a s’Horta, però també hi ha altres Tonis: en Toni viatger infatigable a indrets insospitables: Mongòlia, Illa de Pasqua, PapuaNova Guinea, Iran ...; en Toni fotogràf que ha captat imatges indescriptibles, algunes d’elles publicades a revistes de renom. Tenguérem l’ocasió de fer una xerrada amb ell i li proposàrem publicar periòdicament una de les seves imatges comentades per ell mateix. Aquí teniu la seva primera col·laboració en aquesta nova secció.

Venedor de capells. Birmània Sempre record que se li va preguntar a una famosa periodista i viatgera on pensava anar en el seu proper viatge, i la dona contestà “encara no ho sé, però segurament a qualsevol país on s’hi recomani no viatjar-hi”. No podria estar-hi més d’acord, perquè aquests són els llocs on s’hi troba la gent més autèntica i generosa amb el viatger. Després d’haver tengut la sort de visitar famosos monuments i llocs exòtics he arribat a un punt on allò que més m’atreu del viatge és el contacte humà amb diferents costums i filosofies de vida; és una cosa molt enriquidora i al mateix temps ajuda a conèixer-nos a nosaltres mateixos. Vàrem esser a Birmània amb els meus amics Àngela i Sebastià amb aquest objectiu i el resultat superà en molt les nostres expectatives, a més de ser una regió tropical, amb les seves platges de palmeres i els seus bells monuments i i pobles gairebé medievals, la cosa que més ens va fascinar

van ser la seva gent. La cordialitat i l’entusiasme amb què ens van rebre fou una cosa que mai oblidarem, a més de forma totalment desinteressada, cosa que per desgràcia no sol ocórrer a molts d’indrets. Vaig triar la foto d’aquest nin que venia capells als pocs turistes que hi havia a un petit poble costaner; ens va tocar l’ànima. N’Ángela i jo érem a una terrassa d’un petit restaurant quan des del carrer ens va oferir comprar un capell. En veure la cara que posava el cridàrem a la nostra taula i el convidàrem a dinar. Va menjar un plat de fideus i una cocacola. El nin només en va beure la meitat i ens va demanar si podia dur-se l’altra a la seva germana. Era tanta la seva educació que ens cridà molt l’atenció, cada vegada que usava el torcaboques el tornava a plegar i el deixava suaument de nou damunt la taula; ens va robar el cor. Aquestes petites històries són per a mi el millor dels viatges a llunyans països, en realitat te’n tems d’allò que aquí, a Occident, ja gairebé hem oblidat.


JULIOL/AGOST 2012 nº149

Preu 2 €.

Tel. 971 16 70 47 diesicoses@gmail.com Consell de Redacció Isabel Rigo Jaume Rigo Pau Vadell Jaume Vallbona Catalina Vallbona Domènec Almerge Josep Estelrich Francesc Antich Col·laboradors Maties Adrover Palmer Antoni Barceló Catalina Binimelis Ma. Fca. Julià Burguera Antoni Caldentey Margalida Rigo Jaume Serra Joan Grimalt Pere Artigues Marc Vallbona Miquel Pons Sebastià Oliver Josep Grimalt Margalida Obrador Maria Josep Coll Tomeu Roig Foto Bordoy Foto Monserrat Foto Maimó Agraïm totes les col·laboracions i el suport de qui s’anuncia a les nostres planes i de qui ens llegeix. Imprimeix: Tirrena S.A. Tel.: 971 55 52 12 C/ Pintor Joan Gris nº 2 Manacor

Una llengua que calciguen Pel carrer els seus propis fills Una veu que s’alça invicta Contra bàrbars i botxins. • • • La terra encara oprimida, La lluna de Formentor, La sorra amb passes ferida Cap al mar de Mondragó. La lluna de Formentor Ponç Pons. Aquestes estrofes, del menorquí Ponç Pons, il·lustren els fets que aquests mesos omplen els diaris regionals: la guerra oberta per Bauzá i companyia, (sabem que la major part de la gent del partit no està d’acord amb ells) contra la nostra llengua per deixar-hi el castellà com a única llengua útil. A la portada d’aquest número de Dies i Coses, en Cosme Aguiló, Una veu que s’alça invicta / contra barbars i botxins, llegeix “Un clam de pau per a la llengua”, en defensa de la llengua del país a l’escola. Teníem un extens reportatge sobre aquesta guerra i l’hem canviat per les paraules del nostre amic Cosme. El nostre reportatge, però, estava massa ple de ràbia, i tot i que tenim el deure d’enrabiar-nos davant l’acció etnocida del govern, ens l’aguantam mentre esperam a veure el que passa. Haver guanyat les eleccions no el legitima per fer qualsevol cosa. Dies i Coses, de ple estiu, ve amb aquesta brusqueta que en Cosme Aguiló escampa d’amunt el foc encés per Bauzá, però també du més coses: les habituals notícies del nostres nuclis; les informacions dels ajuntaments; la secció, poc monàrquica, sobre llibres; dues entrevistes a dues dones, i totes dues de nom Catalina, que ens mostren les seves vides; un article sobre la importància que en els seu temps va tenir el carretó de batre; l’explicació d’unes notes sobre la possessió de s’Horta fetes pel majoral de Pina; l’humor felanitxer d’en Pere Artigues; la nostàlgia d’un temps passat amb gloses d’en Marines; la història de les festes de la parròquia de s’Alqueria Blanca; en Toni Ranqueta ens posa al dia sobre el món dels caçadors; en Jaume Sabater ens pasa el corrent del final de la lliga futbolísca del seu aquip, l’Alqueria, i també del futbol illenc amb especial referència als nostres aquips; en Maties parla amb Toni Ganzàles, el jugador que començà al s’Horta i que ara és internacionl de primera divisió; i atletisme, i tennis, i més futbol; i al final, una fotogtafia que ens torna al passat, en aquest cas a l’estiu de 1947, damunt els mollets de Cala Llonga. En aquest número, com sempre, hi trobareu qualque cosa que vos vendrà de nou, que vos agradarà recordar, o que vos pot donar qualque idea útil. Posau-vos a l’ombra si és de dia o estirau-vos a la fresca si ja s’ha post el sol i venga, a llegir. Bon estiu,

Els escrits d’aquesta publicació expressen únicament l’opinió dels seus autors.

Portada de Pep Estelrich .

Dies i Coses.


Calonge

CEIP Calonge

El passat 21 de juny va tenir lloc a l’escola de Calonge la festa de fi de curs. Un curs marcat al final per les amenaces de retallades i per la política bel·ligerant en contra del dret d’aprendre en català. Al darrer consell escolar es va aprovar que el projecte lingüístic del centre sigui trilingüe. Tot i això malgrat la preocupació de part dels pares, es va fer una fantàstica Festa de fi de curs titulada “Un fi de curs de cine” en que els alumnes varen representar peces coreogràfiques de pel·lícula. Per començar els alumnes de l’activitat extraescolar de batuka feren un ball. A continuació els alumnes d’infantil interpretaren una peça inspirada en el Rei Lleó. Seguidament primer cicle de primària interpretaren una peça de Mulan. Tot seguit els de segon cicle West side Story. I per acabar tercer cicle interpretaren Staying alive. A continuació els mestres llegiren la següent història: Bon vespre! Vos volem agrair a totes aquelles famílies, alumnes i resta de persones que heu volgut compartir amb nosaltres aquesta festa de Fi de Curs. Amb aquesta breu història que contarem vos volem fer recordar els canvis positius que ha sofert l’educació fins ara durant els darrers quaranta anys i expressar-vos la nostra incertesa d’on arribarem amb les constants retallades que ens obliguen a fer una passa enrera...

Ni fora sol ni fora escola En Gori era un nin feliç i eixerit. Feliç per la cura que en tenien els seus pares, tiets i sobretot els seus padrins; i viu com una centella perquè la vida, quan un té sis anys, deu ser idò això, com una espira plena de llum que bota del foc, energia feta un esclafit com només fa la tendror a la flor de la vida, com quan un tasta amb els dits si un prebe és tendre. Imaginau-vos idò un nin corr que te corr pels carrers assolellats del poble, enfilant cap al carrer on viu una persona molt especial per a ell, fent el símil de qui cavalca un cavall cridant: - Padrí, padrina, ja som aquí! El nostre amic tenia un padrí del mateix nom, d’aquí que son pare i sa mare li posassin el nom de Gori quan fa pocs anys omplí de llum i d’orgull els ulls dels seus padrins: na Catalina i en Gori. A en Gori petit -com li deien els seus- li faltaven quatre passes de no res per obrir la porta de cas padrins, quan de sobte la persiana s’obrí amb la lentitud de qui hi mira per darrere, no fos cosa el vessin guaitar. La padrina, en veure que era el nin, obrí les portes de pinta en ampla: - Gori petit, estrella, confit, petitó meu!, que has vengut a veure es padrins? Son pare, que arribava 10 passes més enrere, digué en arribar: - Bon dia, mumare! I sa mare li donà una forta besada, curta però renouera.

4

El nin, corr que te corr fins a arribar al corral, hi trobà el padrí assegut a una encletxa de sol: - Padrí, padrí, demà a escola! - li digué un emocionat Gori petit al Gori gran. - Escola! - va dir el padrí com si a la vegada pensàs de sobte amb moltes coses. Vine a seure amb mi bergant, que prest seràs un bergant! - Padrí, padrí, guapo! - deia un emocionat Gori que corria a seure amb el seu padrí amb els braços oberts de bat a bat i travelant amb el trespol, arribant a caure a mans d’un també emocionat padrí. S’assegué damunt el nét i acaronant-li amb la suavitat d’un nigul la mà menuda va començar a contar-li una història, mentre l’infant se’l mirava com ho fan els nins quan estan davant la televisió. - Ara, Gori, escolta això que et diré, perquè pot ser important per tu; tal vegada no ho entenguis ara, però sí més endavant. Bé, idò vull que sàpigues, ara que has de començar l’escola, que per a qui hi pot anar és meravellosa i qui no hi pot anar perd un gran tresor per a tota la vida. Ho dic, nét meu, perquè jo no hi vaig poder anar, a l’escola, i és com si t’haguessin arrabassat una part important de la teva vida. Tanta sort que ton pare no tengué aquesta mancança i m’emociona pensar que tu tampoc no la tendràs! L’escola és com un bater de sol: quan ets per foravila el sol et mostra les coses amb més bellesa però també et fa patir calor, a canvi de gaudir el seu moment, ja sigui sembrant, conrant o fent collita. Així és la vida i l’escola et mostra que a defora, on no són el pares ni els padrins, hi ha un sol que et dóna llum que només tu pots patir a la teva pell. Vull dir, Gori, que l’eina més important que pot rebre una persona per sentir-se una micona feliç, satisfet, segur, despert, agraït i sobretot lliure, gràcies als coneixements que serveixen per fer a les persones més grans i valentes per dedins i mai no per defora, és l’escola. Aquesta eina ens és rebuda per l’educació. A l’escola pots aprendre tot allò que et faci veure, respectar i sobretot entendre les coses millors que ens pot donar i ens dóna la vida. El menut se’l mirava tot punyint-se el nas, rient amb ulls de


Calonge

polissó, mentre el padrí li llevava el dit amb suavitat i li donava una besada al front. - Padrí, mon pare m’ha comprat una motxilla de color vermell per dur-hi els llibres! - Idò això, ton pare quan era com tu anava a escola amb els llibres fermats amb un cinto. No, en aquells temps no eren tots que podien comprar carteres de cartó! - No ho entenc? - Què no entens, petitó meu? - No ho entenc. Tu no vares poder anar a escola, mon pare hi anà fora motxilla i jo hi aniré amb una de nova. Tu haguessis volgut anar a escola, mon pare diu que no l’enyora gens perquè li he sentit contar que el tupaven amb un regle quan xerrava com a casa, i jo demà hi aniré fora saber del tot per què hi he d’anar! - Vatua el món Gori petit, quin pensament que has arribat a fer! Mira, jo no som ni he estat mai estudiós, ni prop fers’hi!; només entenc del sol, dels niguls i poca cosa més. He passat una guerra que em mostrà la por i la mort de prop quan només tenia cinc anys, he surat tres de quatre infants d’una postguerra terrible on la fam i la pobresa se’n duia els més dèbils tal com ho té de bo de fer una bufada de vent tancar una finestra mig oberta. Després vaig fer dels meus fills homes i dones de seny i profit enmig d’una dictadura on no podíem ni xerrar, ni pensar ni tan sols estimar tal com et dic ara que t’estim. I tu, nét meu, em diràs: ‘com podíem expressar els nostres sentiments emprant una llengua que no xerràvem a casa, ni al conró ni a la vila, ni sabíem ni sabrem per què no podíem emprar la nostra llengua?’ - No t’ho demanaré padrí, perquè pot ser que les motxilles sí que hagin millorat de quan mon pare era nin, però amb això de la llengua et puc dir que els nostres professors i pares també es demanen el mateix que tu. Què hem fet perquè la nostra llengua i les nostres il·lusions per viure amb els coneixements necessaris per mirar de ser més feliços hagin de donar sempre la passa enrere quan anam a l’escola, precisament per no tornar mai més allà on tu en sortires de miracle i cada vegada que en xerres -com ara mateix- amolles una llagrimeta? - Ai Gori, nét meu, és per tot això que ara més que mai demà has d’anar a l’escola, perquè mai no deixis de fer-te aquesta pregunta que ens hem fet tots els homes i dones des que el poble és poble, perquè almanco tu i els teus fills trobeu no la resposta sinó el motiu de no fer-se mai més aquesta pregunta. Tal com tendria de terrible viure a una terra amb la fredor, la fosca i la humitat d’una vida òrfena de sol, que ens dóna però també ens ensenya; tal com fa la vida i farà mentre rodi la terra que tots suam, menjam, bevem, aprenem i vivim.

I Per acabar tots plegats compartirem un sopar a la fresca. Bon estiu. 5


Fa cinquanta anys, mig segle d’or

Calonge

Aquests mesos passats ha fet 50 anys que tres parelles de Calongins es varen casar. Era la primavera de 1962. Per a tots ells un poema de Rosa Rovia: Mig segle d’or.

En Toni de ca sa Viuda i na Maria des camp d’en Ventura, el 10 de maig. Cada dia una vivència, cada instant un bell record. El passat tot queda enrere tot fent via i fent drecera caminant de cara al nord.

En Pau de na Blanca i na Margalida de can Roca, el 19 de maig.

En Xisco de can Polla i na Maria de can Taconer, el 12 de juny.

I aquest any n’heu fet cinquanta, ja teniu mig segle d’or. És mig segle d’experiència, ple de goig i convivència, per l’encís del vostre cor.

Bonament heu de gaudir-ne dia a dia amb vius afanys. Amb companys i amb harmonia, amb família i alegria, festejant-ho per molts d’anys.

Primera comunió

Neixement

El diumenge 27 de maig, na Caterina Sirer i Adrover va celebrar la primer comunió a l’església de sant Miquel de Calonge. L’esdeveniment fou celebrat a Es Molí d’en Sopa. Na Caterina va fer uns versos per a l’ocasió dels quals us n’oferim aquests: Som una nina molt afortunada que tenc amics i una gran família que m’han ensenyat a ser cristiana estimant i repartint alegria 6

Una nova calongina va venir al món el 16 de maig a Son Llatzer. Aquesta és n’Imma Adrover i Company. És filla d’en Miquel Adrover Adrover i de na Rosa Company Barceló. Enhorabona!


Cala d’Or

Per M. Rigo

CEIP Santa Maria del Mar

Els dies 18 i 19 de juny es varen celebrar al CEIP Santa Maria del Mar de Cala d’Or les Jornades Culturals com a punt i final del curs 2011-2012. Aprofitant la celebració de les Olimpíades de Londres el tema central d’aquestes jornades van ser els Jocs Olímpics. Així doncs, durant dos dies es van realitzar tot un seguit d’activitats relacionades amb aquest event, des de la cerimònia d’inauguració, passant per proves tant culturals, esportives fins a arribar a la Jornada de Cloenda, on tota la Comunitat Educativa va aprofitar per despedir aquest curs i desitjar el millor pel proper.

Agraïment al personal del CEIP Santa Maria del Mar Qui m'ho hagués dit, quan vaig arribar ara fa dos anys, que al CEIP Santa Maria del Mar viuria una de les millors experiències de la meva vida. Allà he ensenyat i m'han ensenyat, allà he deixat i hem compartit milers de vivències que perduraran per a sempre dins els meus records. Gràcies Elena, Glòria, Xisca, Eulària, Magdalena, Jaume's, Mari, Cristina... i tots els demés membres del claustre, alumnes i pares i mares, per haver fet això possible. Aprofitant aquest espai, vull fer arribar tot el meu suport als interins, desplaçats i expectants (com jo) que degut a les polítiques errònees i dictatorials de la Conselleria d'Educació, Cultura i Universitats de la CAIB i del seu cap, el Sr. Bosch, estem passant per moments preocupants i d'incertesa. Demanaria a aquest senyor que, per la seva condició de professor, es posàs en la pell dels qui fins fa poc han estat els seus companys, deixi de fer política de cadireta i lluiti pel que ell diu que és la seva professió, que “no moren batles”, ni tampoc consellers. Laura Areán

Escola de Música ADAGIO

Incripcions curs 2012/2013

A partir de dia 3 de setembre començaran les inscripcions per al proper curs. Estarà obert els dilluns i dijous de 17.00 a 20.00 h

MiniTrenet el primer minitren turístic solar elèctric a les Illes

Redacció L’11 de juny de 2012, a Cala d’Or el primer minitren solar elèctric de les Illes, que és els segon d’Europa, després d’Holanda. Es tracta del minitren turístic més respectuós que existeix amb el medi ambient a l’actualitat. A més de tractar-se d’un vehicle totalment elèctric, la novetat major i exclusiva radica en la captació d’energia solar per al seu funcionament. És un minitren totalment silenciós, sense emissió de cap tipus de gasos contaminants, que utilitza l’energia solar com a càrrega d’un sistema de bateries de darrera generació per al seu funcionament, el que suposa la supressió de tot impacte ambiental.

Els dies 18, 19 i 20 de juny es varen dur a terme les audicions de final de curs de l’escola de música. El dilluns actuaren els alumnes de guitarra. Dimarts, fou el torn dels pianistes i violinistes i, finalment, dimecres els alumnes de vent i percussió. Per a concloure aquest acte actuà la banda de música. Recordam que la Banda de Música de Cala d’Or té tres concerts prevists per al pròxim mes d’agost. Dia 5 a Portopetro, dia 9 a Cala d’Or i dia 11 a Can Picafort.

Primera Comunió

N’Aitana Martínez Gayá va combregar dia 6 de maig a l’esglèsia Santa Maria del Mar de Cala d’Or. 7


Cas Concos

El Corpus

Un any més va tenir lloc la tradiconal processó del Corpus pels carrers de Cas Concos

s’Alqueria Blanca Assemblea de l’Associació de la 3ª Edat de s’Alqueria Blanca i Portopetro El dissabte 23 de juny va tenir lloc a la Residència de s’Alqueria l’Assemblea anual de l’Associació de la 3ª Edat de s’Alqueria Blanca i Portopetro. El secretari Sebastià Obrador va fer lectura de l’acta anterior, que fou aprovada, mentre que el president Josep Vallbona va repassar la situació econòmica i va donar compte de les baixes i altes de socis produïdes durant el darrer any. Després els socis dinaren junts a Binicomprat.

Primera comunió

A Cas Concos va fer la seva Primera Comunió na Margalida Rubio Rigo.

El President de la 3ª Edat, Josep Vallbona. 8


s’Alqueria Blanca Defuncions

El passat 13 de juny ens va deixar, a l’edat de 80 anys, Pere Serra Adrover des Pujol. Que el vegem en el cel.

Batejos

Dia 10 de juny va rebre el baptisme Iván Álvarez Guisande, fill de Fátima Álvarez Guisande. Foren els padrins de fonts Julio Álvarez Guisande i Ana Ojea Pérez. A l’església de Cala d’Or, dia 3 de juny fou batejat Sergi Sánchez Adrover, fill de Miquel Joan Adrover Rigo i Inma Sánchez Alloza. Varen esser els padrins de fonts Sergio Sánchez Alloza i Margalida Adrover Rigo. Enhorabona !!

Iván

Comunió

El diumenge 17 de juny va celebrar la seva Primera Comunió el nin Cristian Martínez Rosselló. Enhorabona !!!

Noces

Dia 12 de maig, a l’església de Sant Josep, varen contreure matrimoni Maria Antònia Barceló Rosselló de ca s’Ermità i el montuirer Guillem Miralles Pou. Enhorabona !!!

Sergi

9


s’Horta

Excursió “Camí de Castelló” (de Deià a Sóller)

Per AMIPA s’Horta El passat diumenge 25 de març anàrem d’excursió per la Serra de Tramuntana, concretament recorreguérem el “Camí de Castelló”, conegut també com “Camí Vell de Sóller a Deià”. El seu origen es remonta a l’època de dominació àrab. Vàrem poder gaudir de belles vistes de la costa Nord, Cala Deià,

Llucalcari... en un dia esplèndid de sol i mar en calma. L’excursió té una durada aproximada (sense aturades) de 2 h 20 min. Nosaltres ho prenguérem en calma i dinàrem abans d’arribar a Sóller. Vàrem poder contemplar les cases senyorials de Son Mico i Can Prohom, amb unes vistes espectaculars de la Vall de Sóller. Devers les 15:30 érem al

Imatges de les festes

10

centre de Sóller, on degustàrem un deliciós gelat solleric. En vistes a la pròxima excursió a la platja, els suggeriments seran benvinguts! Gràcies a tots els participants i ànims a la resta per tal d’acompanyar-nos a la pròxima. Aquesta excursió es realitzarà el 8 de juliol, i anirem a Ses Casetes des Capellans.


s’Horta

Noces

El passat disabte 16 de Juny, varen contreure matrimoni en Simon Vicens Febrer (Es Crèdit de s’Horta) i n’Aina Maria Capó Bonet (de c’an Company de s’Horta). Va oficiar la cerimònia el Batle de Felanitx Biel Tauler. Es llegiren un texte del felanitxer Miquel Adrover i el núvi també dirigí unes paraules d’agraiment als asistents. A continuació ho celebraren, tots plegats, familiars i amics a sa finca “Es Turó de França” de s’Horta. Les nostra més sincera enhorabona als nuvis!

Concurs de dibuix i redacció Sant Jordi

L’AMIPA del CEIP Reina Sofia, de s’Horta, i amb la col.laboració del Claustre de Professors, ha organitzat el segon concurs de dibuix i redacció Sant Jordi. Aquest concurs pretén estimular la creativitat dels alumnes, tant en l’aspecte plàstic com en el d’expressió escrita. S’ha de fer menció a l’alta qualitat dels treballs presentats, provocant serioses dificultats als membres del jurat. Els tres millors treballs de cada grup classe rebran un obsequi idèntic el dia de la festa final de curs, obsequi de l’AMIPA. Des d’aquí volem felicitar a tots els participants i, molt especialment, als guanyadors. Els alumnes que rebran un obsequi són:

Concurs de dibuix

4t d’educació infantil 1er Margalida Vidal Manresa 2on Glòria Soler Mas 3er Francesc Grimalt Roig 5è ed. infantil 1er Tomeu Julià Maimó 2on Shakira Alguacil Medina 3er Carlota Martínez Guzmán 6è ed. infantil 1er Shanyce Ureña Sarit 2on Martí Adrover Bennasar 3er Francisca Nicolau Santandreu

1er ed. primària 1er Laia Crul de la Puente 2on Fancesc Antich Sánchez 3er Lourdes Olmos Rivera 2on ed. primària 1er Friedrich Heer Salvá 2on Cristina Darder Rigo 3er Maria Neus Adrover Adrover

Concurs de redacció

3er ed. primària 1er Aina Capó Martínez 2on Bárbara Gayá Torres 3er Delfine Stal

4t ed. primària 1er Aitana Martínez Gayá 2on Sofía Mas Lawer 3er Joan Viñas Mas 5è ed, primària 1er Catalina Gomis Manresa 2on Àlex Folie Alou 3er Eva Alina Heer Salvá 6è ed. primària 1er Francesc Binimelis Ramon 2on Margalida Monserrat Capó 3er Marc Bonet Breijo 11


Llombards L’escola Sant Domingo d’es Llombards celebra el 75 aniversari Per M.Fuster El divendres, 15 de juny, l’escola Sant Domingo d’es Llombards va celebrar, amb una gran festa, el 75 aniversari de la seva inauguració. Per aquest esdeveniment, es va organitzar una exposició de fotografies de tot el que ha passat a l’edifici des que es va inaugurar fins a l’actualitat, una mostra, que va atreure l’interès de tots els assistents. Seguidament, la festa va comptar amb distints parlaments d’autoritats locals i autonòmiques, així com intervencions d’antics alumnes, intercalant entre i entre, actuacions de la Coral Juvenil de Santanyí. El batle pedani d’es Llombards, Miquel Contestí, va donar la benvinguda i va manifestar la seva satisfacció de poder participar a aquest acte ja que fou alumne d’aquesta escola del 7 als 14 anys de la seva vida. “Veure que s’escola perdura després de 75 anys i que, actualment compte amb 25 alumnes, vol dir que està més viva que mai i que s’estan fent les coses molt be”, expressà emocionat. Com a representant del batle a n’es Llombards, Contestí va afirmar que: “des de l’Ajuntament sempre intentam donar suport a les necessitats que té l’escola com és el manteniment de l’edifici i la neteja, i com no, les propostes que ens plantejau des de la comunitat educativa i esperam que sigui així molts d’anys”. Després, el primer tinent de batle de l’Ajuntament de Santanyí, va lliurar un obsequi al director de l’escola, Antoni Barceló, en commemoració de l’acte. Apol·lònia Martínez, veïnada d’es Llombards i professora de la UIB, va explicar la història d’aquest centre educatiu: “s’escola d’es Llombards, va ser inaugurada el 14 d’abril de 1936, cinquè aniversari de la proclamació de la II República espanyola, ara fa exactament 75 anys i 14 mesos. Abans, en aquest lloc no hi havia res, era simplement sa Bassa de Na Castellet”. Abans de construir aquesta escola, es varen fer servir cases llogades per donar classes, hi ha dades de que a l’any 1924 “es va crear provisionalment una escola mixta a n’es Llombards” en una casa propietat de Miquel Clar Vila. La manca d’edificis escolars era comú a tota la Província i fins i tot l’Estat, però es va posar en marxa un Pla de creació de centres docents. Dins aquest Pla, l’any 1926, l’Ajuntament ofereix per la construcció de l’escola d’es Llombards el terreny abans esmentat denominat Bassa de Na Castellet. L’any 1930 es presenten a l’Ajuntament els plànols formats per l’arquitecte Guillem Fortesa, autor 12

La festa va acabar amb l’actuació de tots els alumnes del centre educatiu.

de projectes de nombroses escoles arreu de Mallorca. L’any 1931 es proclamà la II República i s’aprovà un Pla quinquennal de construcció d’escoles amb el que es pretenia construir 5.000 escoles per any i del que l’escola d’es Llombards es va poder beneficiar. En sessió de 28 de març de 1934, la Corporació aprovà els plànols per a la construcció de l’escola amb un pressupost de 43.309,53 pessetes. La subhasta per a l’adjudicació de les obres se celebra el 4 de juliol de 1934 i començaren el 29 de desembre del mateix any. Finalment, el dia 4 de gener de 1936 finalitzaren les obres i per procedir a la inauguració es feu coincidir amb el 14 d’abril. Després, amb la Guerra Civil, l’edifici de l’escola va tenir distints usos religiosos i socials. Hi va haver més intervencions, com ara, Silvestre Vicens que fou alumne de l’escola i batle d’es Llombards, i va comentar les millores realitzades al centre educatiu durant el seu mandat. D’altra banda, Xisco Ferrer, un home de més de 80 anys, va contar les seves vivències com alumne en un temps en que “mos feien cantar el Cara al Sol” i “ens feien anar més rectes que a un Quarter”. De la professora d’aquell moment va comentar: “tant sabia utilitzar una mà com l’altra per pegar i a vegades utilitzava les dues al mateix temps”, molta gent va riure amb les seves anècdotes. La festa va acabar amb l’actuació de tots els alumnes del centre educatiu que va agradar molt a la gent i després es va procedir al sopar de pa amb oli i una rifa.

Defuncions Dia 20 de maig va morir Antoni Burguera Rigo a l’edat de 92 anys. Dia 21 de maig va morir Pràxedes Vadell Vila, als 91 anys.


Portocolom

La societat civil Per Nekrowaisser El 15 de maig es celebrà l’aniversari 15M en honor a les protestes pacifiques que succeïren el quinze de maig de 2011 i que expressen un crit unànime contra el sistema. Milers de ciutadans tornaren a sortir al carrer a demanar una sortida alternativa a la crisi econòmica, política i social. Perquè que s’aturi aquesta cursa on el ric cada dia fa més enrera al pobre. El 24 de maig el cantautor Pau Alabajos oferí un recital al bar Sa Recreativa de Felanitx en suport a l’absolució dels independentistes mallorquins: Robert, Silvia, Guillem i David. Atacats per un grup de feixistes a Ciutat durant la manifestació del 31 de desembre. Acusats d’aldarulls públics i crema d’una bandera a un expedient flairós de corporativisme policial. Els demanen en total 9 anys de presó i 13.000 èuros. Organitzà: Felanitx en moviment, Endavant, Alerta solidaria. El 25 de maig en plena campanya de la declaració d’hisenda s’explicà com realitzar la deducció, a la declaració, de la despesa militar. A més aquest any s’ha explicat com derivar a projectes alternatius la percentualitat destinada a pagar el deute generat pels bancs.

El 27 de maig es celebrà el segon Mercadet d’Intercanvi. Els participants canvien productes i excedents de la societat de consum. No calen €. És un mercat diferent, assorteix el desig de consum, no participa de les xarxes globalitzades de consum i sempre amaga una sorpresa. El 3 de juny va haver-hi a la plaça de l’esglèsia de St. Jaume de Portocolom una Trobada Solar, on es mostraren diferents tipus de cuines ben enginyoses que gasten 0 €. També n’hi havia de mixtes amb altres comburents.

Les campanyes de: Salvem Portocolom i Salvem Es Trenc són feina de tots perquè. La libertà non è star sopra un albero, non è neanche il volo di un moscone, la libertà non è uno spazio libero, libertà è partecipazione. Giorgio Gaber A s s e m b l e a Portocolom: dimecres a les 19 hores a la plaça de l'església de St. Jaume. Grup de consum: repartiment de productes els dimarts a les 19 hores al local del número 40 del carrer de n'Alou. www.indignadaportocolom.com Facebook: indignadaportocolom 13


Plataforma Mata Escrita

Santanyí

Canvi de president a la Societat de Caçadors de Santanyí Redacció

Per un ensenyament públic de qualitat i en català

Per Mata Escrita Al Municipi de Santanyí, un grup d’estudiants, mares, pares, docents i gent del carrer ens hem ajuntat per crear la plataforma l’assemblea Mata Escrita per un ensenyament públic de qualitat i en català. El punt de partida de Mata Escrita és l’adhesió a la Plataforma Crida -http://plataformacrida.blogspot.comamb qui compartim aquests mateixos principis. Tenim per objectiu dur al nostre municipi “els dimecres de l'Embut” i de manera més àmplia unir esforços des de centres escolars, associacions d’estudiants, associacions de mares i pares, administracions i població en general per tal de defensar la nostra llengua, la nostra identitat i, alhora, reivindicar un ensenyament públic de qualitat.

El passat dia 13 d’Abril, en extraordinària de la Societat de Caçadors de Santanyí, celebrada a la nova casa de cultura, ses Cases Noves, va ser triat nou president el soci d’aquesta entitat Miguel Rigo Rigo, el qual encapçalava l’única candidatura presentada per a l’elecció del càrrec, en substitució Professors i del fins ara alumnes de mandatari Martí Llosa Capo, després d’exercir l’IES Santanyí aquest, el càrrec durant els últims quatre amb la camiseta anys i no haver-se presentat a la reelecció. verda de la El president entrant, va presentar als socis assistents plataforma. a l’assemblea, la nova junta directiva de la societat, així mateix va dirigir unes paraules als assistents a l’acte Un llaç per la llengua a la vila Des d’aquestes línies desitgem a Miguel Rigo Redacció Rigo, molts èxits en la seva nova etapa com a nou mandatari al capdavant de la Societat de Caçadors. Davant els atacs a la llengua pròpia de les illes i especialment a l’àmbit de l’escola pública, l’AMIPA del Blai Bonet organitza una festa reivindicativa amb el nom convocant de “Fes un llaç Neix Lausa associació cultural per la llengua”. Va ser l’horabaixa del diumenge 10 de juny a la Redacció placeta al costat del Roser. Els participants havien de fer el llaç, símbol d’aquesta lluita, amb bufetes grogues i vermells. Ha nascut a Santanyí Lausa, associació cultural El bassó de l’acte fou el parlament que feu Cosme Aguiló i que es que té per finalitat la protecció, estudi, estimació reproduït integrament en las pàgines .També hi participaren i difusió del patrimoni prehistòric, arqueològic, xeramiers, les corals Tenim Cantera i Sant Andreu actuaren arquitectònic, etnològic, literari i musical. El seu juntes i els Revetlers sonaren mentre molta gent ballava amb la àmbit d’actuació és de manera especial el terme de seva música. L’acte arreplegà unes tres-centes persones. Santanyí i declara tenir ànim d’utilitat pública i de col•laboració amb les administracions públiques. Per dur a terme els seus objectius Lausa vol posar en pràctica activitats com: -Realitzar estudis i investigacions sobre el patrimoni arqueològic. -Publicar un butlletí sobre el patrimoni de Santanyí i el seu entorn.-Organitzar conferències per a la difusió del patrimoni cultural. -Col·laborar amb els organismes públics per salvaguardar el patrimoni històric. Aquesta nova associació ve avalada per gent com Antoni Mestres i Cosme Aguiló els quals són vells lluitadors per la causa de Lausa. 14


Santanyí El passat divendres, dia 8 de juny, va tenir lloc a l’IES SANTANYI, la jornada de portes obertes. La comunitat educativa va obrir al public les portes en un acte festiu en el que no hi va faltar el caire reivindicatiu dels valors educatius i culturals que estan actualment amenaçats. Al hall d’entrada estaven exposats els distints treballs fets pels alumnes durant el curs. L’acte es va iniciar amb la lectura del manifest per la llengua aprovat pel consell escolar. Que podeu llegir al costat. Seguidament els alumnes varen llegir poemes de Pau Vadell i Vallbona. Escollit escriptor de l’any, i que va formar part de la primera promoció que va sortir de l’institut de Santanyí. L’acte va continuar amb el lliurament de premis als millors treballs dels alumnes. I amb el premis corresponents a la XII edició del Concurs Literari Antoni Vidal Ferrando. Per acabar l’acte hi va haver una cloenda musical on els alumnes varen interpretar diferentes peces.

Manifest per la llengua aprovat al Consell Escolar de l’IES Santanyí El claustre de l’lES Santanyí, a través d’aquest escrit, manifesta la seva preocupació I disconformitat en relació a les darreres accions del Govern de les Illes Balears en matèria lingüística, que trenquen el consens treballat durant més de trenta anys per aconseguir la normalització de la llengua catalana. D’acord amb L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears i la Llei de Normalització Lingüística, els poders públics han d’aportar les mesures necessàries per fer efectius la promoció, el coneixement i l’ús normal de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, ja que és patrimoni i dret universal de tota la seva ciutadania, constitueix un dels més importants valors d’identitat i de pertinença de la seva gent, i s’erigeix com a factor fonamental d’integració social a la comunitat. L’lES Santanyí defensa, tal com s’explicita al PEC a través del seu projecte lingüístic, que continuï essent la llengua de tot el procés d’ensenyament-aprenentatge i de la comunicació, alhora que sigui, també, la llengua d’acollida de les persones nouvingudes per tal que la seva integració cultural i social tengui èxit, ja que entenem que l’assoliment del ple coneixement del català per part de tots els ciutadans de les Illes, és un objectiu irrenunciable al qual ha de donar resposta el nostre sistema educatiu. La llengua catalana ha estat durant molts anys la llengua de cohesió entre els diferents membres de la comunitat educativa i no ha suposat mai un obstacle insuperable per a la comunicació, ja que es respecten sempre els drets individuals de les persones. Des de l’inici de l’assumpció de les competències plenes en matèria d’ensenyament, per part de la Comunitat autònoma, la política lingüística ha procurat cercar el màxim consens social i assolir l’objectiu de garantir per a l’actual ciutadania i per a les futures generacions el ple domini lingüístic del català com a llengua pròpia, així com del castellà en tant que llengua cooficial. Per tal d’aconseguir aquest objectiu bàsic de coneixement d’ambdues llengües oficials, el nostre sistema educatiu va optar, des de l’inici de l’assoliment de competències educatives i d’acord amb les lleis de normalització lingüística, per l’establiment del català com a llengua vehicular a l’ensenyament i per l’aplicació de programes d’acollida. Aquest fet, juntament amb l’ensenyament del castellà, constitueix l’única garantia metodològica perquè tot l’alumnat escolaritzat a les Illes Balears adquireixi el ple domini de les dues llengües en finalitzar els ensenyaments obligatoris, tal com s’ha demostrat a bastament en les diferents avaluacions realitzades (IAQSE, PISA ... ) Per tot això, reafirmam la nostra adhesió a la campanya ENLLAÇATS PEL CATALÀ. Santanyí, 4 d’abril de 2012 15


- HORARI D’ATENCIÓ AL PÚBLIC DE LES OFICINES D’INFORMACIÓ TURÍSTICA:

CALA FERRERA: Dilluns a divendres de 9 a 14 h. – dissabtes 9 a 12.30 h. PORTOCOLOM: Dilluns a divendres de 9 a 14 h. – dimarts i dijous 17 a 19 h. – dissabtes de 9 a 12.30 h. L’ocupació hotelera de Maig: Cala Ferrera: 62.08 %. Portocolom: 54.52 %. Dades cedides pels establiments. Consultes Of. d’Informació Turística Maig 2012 Cala Ferrera Britànics Alemanys Francesos Espanyols Altres 233 200 89 55 194 Portocolom Britànics Alemanys Francesos Espanyols Altres 179 257 243 79 25 TOTAL MAIG Cala Ferrera i Portocolom:....1554 ********************************************* - Dissabte, 30 de juny foren col·locades les Banderes Blaves atorgades a les cales de Cala Marçal (Portocolom) i Cala Ferrera (Cala Ferrera). - HORARI D’ESTIU DE LES BIBLIOTEQUES Portocolom: JULIOL i AGOST de dilluns a divendres, de 10h a 13h Felanitx: JULIOL de dilluns a divendres, de 10h a 13h AGOST de dilluns a divendres, de 9h a 14h - Durant els mesos de juliol i agost hi haurà mercat artesà a la plaça d’Es Corso de Portocolom, cada dissabte vespre de 20 a 0.00 h. I a Cala Ferrera, un mercadet nocturn cada divendres a partir de les 18’00 h. a l’Avinguda Felanitx, davant les pistes de tennis de l’hotel Barceló Ponent Playa. Anuncis: - Durant el mes de maig fou inaugurada la exposició de’n Cristòfor Colom a Portocolom, a l’antic local de la Biblioteca. L’horari de visita és: Dilluns a divendres de 9 a 14 h. – dimarts i dijous 17 a 19 h. – dissabtes de 9 a 12.30 h. Per visitar-la s’ha d’anar a l’Oficina de Turisme. - Qualsevol ciutadà que vulgui donar de baixa el seu vehicle per a la seva descontaminació i correcta gestió ambiental, pot telefonar a Estelcard tel. 971 12 10 23 ó 971 66 22 67 el qual té firmat un conveni amb 16

l’Ajuntament i és gratuït. - Vos podeu informar sobre les colònies per a joves d’11 fins a 14 anys i acampades de 14 fins a 16 anys a la Regidoria de Joventut de l’Ajuntament de Felanitx: CIJ FELANITX - Passeig Ramon Llull, 19 ( Ala esquerra de l’Estació Enològica ). Tel.: 971584031 - S’han repintat les marques vials de la Ronda Nadal Batle i del camí de Ca’n Gaià de Portocolom. - L’Ajuntament de Felanitx vos comunica que s’ha obert una plataforma educativa i informativa per donar resposta a preguntes en matèria de residus, essent el seu objectiu millorar l’entorn i la qualitat de vida dels ciutadans. Visitau la pàgina web www.dondelotiro.com, només caldrà introduir el vostre domicili i el residu que voleu tirar i vos indicarà el lloc més proper on el podeu dipositar. Esperam vos sigui útil. Apostam per un Felanitx més net i més informat! -INFORMACIÓ DEL PAGAMENT O COMPENSACIÓ DE FACTURES Per tal d’agilitar el pagament de despeses als proveïdors que a la vegada també siguin deutors d’aquest Ajuntament, s’informa el següent: Quan una empresa o persona física ha presentat una factura a l’Ajuntament, la qual estigui aprovada i disposi d’un crèdit reconegut al seu favor, i a la vegada aquesta empresa o persona física sigui deutor de l’Ajuntament per qualsevol liquidació tributària o no, (impost sobre béns immobles, impost de vehicles, plusvàlues, taxa de fems, taxa per subministrament d’aigua i clavegueram, gual, etc.) podrà presentar un escrit sol•licitant la COMPENSACIÓ, que extingirà total o parcialment les deutes que té amb l’Ajuntament, a compte de l’import que hagi facturat i es trobi pendent de pagament. - Certificats via Internet i propers serveis telemàtics L’Ajuntament de Felanitx informa que amb la finalitat de facilitar la relació amb els ciutadans, posa a disposició de tots els ciutadans i ciutadanes u nou servei de certificats via internet, que permet l’emissió dels següents certificats: * Certificat de Residència per a viatjar * Certificat d’Empadronament * Certificat de Convivència Per a l’emissió d’aquests certificats no és necessari disposar de certificat digital o dni-electrònic, és suficient amb el dni i alguna altra dada personal. Per a les persones que no disposin d’ordinador, es podran emetre certificats amb el terminal d’autoservei que està disponible a l’Ajuntament (Plaça de la Constitució, 1) a més dels punts d’accés a internet disponibles al municipi: Biblioteques de Felanitx i Portocolom, Centre d’Informació Jove. Aquests serveis estan disponibles al portal de la plana web de l’Ajuntament de Felanitx, que te l’adreça: www.felanitx.org , a l’apartat: Tràmits , que es troba a l’esquerra.


El Servei de Renda Àgil es descentralitza i es trasllada, per primer cop, a Santanyí

Del 14 de maig fins el 2 de juliol, els ciutadans han pogut realitzar la declaració de renda sense haver de sortir del municipiL’Agència Tributària de les Illes Balears ha traslladat el Servei de Renda Àgil a Santanyí. Per primer cop a la seva història, el municipi compta amb aquest tipus de servei descentralitzat de les capitals de comarca, ja que des de sempre, els ciutadans s’havien de traslladar a Manacor o a Palma, o pagar els serveis d’una gestoria. Aquest servei només pot ser utilitzat per aquells contribuents que compleixin determinats requisits en relació a les rendes obtingudes. En aquest sentit no són susceptibles d’utilitzar aquest servei els qui obtinguin: Rendes d’activitats econòmiques; rendes derivades de més de dos immobles arrendats i aquells en que el guany o prèvies patrimonials derivin de mes de dues operacions.

La regidoria de Joventut organitza el campament d’estiu i un concurs de camisetes de les festes de Sant Jaume

La regidoria de Joventut ha organitzat el campament d’estiu 2012, que enguany s’ha duit a terme a la Colònia de Sant Pere, del 26 al 29 de juny. Aquest campament ja s’havia realitzat en anys anteriors i és un dels que més havien agradat, per aquest motiu, molts de nins que ja havien participat al campament altres anys, han volgut tornar repetir l’experiència i s’han apuntat a aquesta activitat. El regidor de Joventut, Miquel Vidal Bauçà, ha explicat que: “aquest campament és un pont entre la finalització del curs escolar i les activitats d’estiu. Es tracta d’una activitat que fomenta l’autonomia, la participació de gent diferent entre si i és una oportunitat de conviure amb altres amics que no són de l’àmbit escolar”.

I concurs camiseta sant jaume 2012

Una altra novetat, és que enguany l’Ajuntament de Santanyí presenta el I Concurs Camiseta Sant Jaume, amb l’objectiu d’escollir el disseny de la camiseta per Sant Jaume que transmeti els ideals d’aquesta festa. Hi poden participar totes les persones que siguin majors de 12 anys i menor de 20, que estigui empadronat al terme de Santanyí. S’hi poden presentar de forma individual o col•lectiva. El disseny serà totalment lliure i podrà incloure un dibuix, frase o qualsevol combinació. Cada concursant podrà presentar una obra. El disseny ha de ser d’un sol color. S’ha establert un premi únic de 60 € i el lliurament gratuït de 7 camisetes estampades al guanyador. Per aquestes dues activitats es pot trobar més informació al Centre d’Informació Jove de Santanyí i Punt d’informació Jove de Cala d’Or.

més de 65 anys d’edat, acompanyats per la seva parella. També posa a disposició dels majors que viuen als distints nuclis de població del terme municipal, un autobús per traslladar a aquelles persones que no disposen de mitjans. La festa va transcórrer en un bon ambient i alegria. El menú típic mallorquí: arròs brut i porcella rostida, fruita, gelat, coca, cafè, vi i cava, va agradar a tots els que assistiren a la convocatòria. El dinar estava presidit pel batle de Santanyí, Miquel Vidal; la regidora de Salut, Gent Gran i Festes, Maria Pons, el primer tinent de batle, Llorenç Galmés i tots els demés regidors que componen la corporació municipal.

Establiments i hotels de la costa de Santanyí disposaran d’un servei de recollida selectiva de residus durant la temporada turística

La consellera de Medi Ambient, Catalina Soler, acompanyada del director insular de Residus, Antoni Serra, ha signat amb el batle de Santanyí, Miquel Vidal, acompanyat per el primer tinent de batle, Llorenç Galmés, el conveni de col•laboració per a la recollida selectiva de residus als establiments de la zona costanera de la localitat. Els hotels i els establiments denominats grans generadors de residus podran, d’aquesta manera, depositar les fraccions als seus propis punts. A tot el municipi s’han instal•lat un total de 180 contenidors específics per al reciclatge de residus. Segons ha explicat la consellera Catalina Soler, un camió de 20 metres cúbics recollirà el paper i el cartró tres vegades per setmana, mentre que pels envasos lleugers i el vidre s’ha establert una periodicitat bisetmanal. Es calcula que en cada recollida es dipositin 2.500 quilos de paper, 2.400 de vidre i 1.800 d’envasos. Les estimacions del Consell de Mallorca és que cada temporada, durant els sis mesos en que estarà en marxa aquest servei, es duguin a tractar 180 tones de paper, 100 de vidre i 60 d’envasos.

Santanyí compta amb una ambulància del 061, dotada de la tecnologia més avançada a nivell europeu per a la temporada turística

Des de principis del mes de juny, Santanyí compta amb una ambulància del 061 dotada amb la tecnologia més avançada a nivell europeu per donar resposta ràpida i eficaç als incidents que esdevenen durant la temporada alta turística degut a l’increment poblacional que es produeix al municipi durant els mesos compresos entre juny i setembre. L’horari de guàrdia a Santanyí serà de les 10 hores del matí fins a les 20 hores, ja que segons les dades del 061: “és la franja horària a la qual es produeixen més incidents”. Per una altra part, la base del 061 a Campos mantindrà durant les 24 hores, l’ambulància de suport vital bàsic que està en funcionament actualment. La regidora Maria Pons, s’ha mostrat molt satisfeta del nou servei, i ha comentat que: “La nova base permetrà millorar el temps de resposta del 061-SAMU reduint-lo a menys de la meitat tant a la zona costanera com els distints nuclis de Santanyí. Això serà molt positiu per tot el municipi i crec que la gent estarà molt més tranquil•la ara que ja s’ha fet efectiva una antiga reivindicació social”

Unes 900 persones majors de 65 anys es reuniren en un dinar multitudinari organitzat per l’Ajuntament de Santanyí

El pavelló Poliesportiu municipal de Santanyí, fou escenari d’un dinar multitudinari celebrat dissabte, 9 de juny, on es reuniren casi 900 persones majors de 65 anys procedents dels distints nuclis de població de tot el terme municipal de Santanyí. Des de fa molt de temps, és ja una tradició, l’Ajuntament de Santanyí organitza una vegada a l’any un dinar multitudinari que aglutina a tota les persones que tenen 17


Damunt es mollet d’en Reus, estiu de 1949. Fotografia contracoberta. Per J. Vallbona De dreta a esquerra, de davant a darrere. Primera fila, asseguts en terra: 1 Un Felanitxer, parent dels Xisquests, que va ser batle de Felanitx molt jove (Miquel Antich Adrover?). 2 En Miquel Xisquet. 3 Na Magdalena Xisqueta, la dona d’en Biel Reus. 4 Na Miquela Roca, filla. 5 En Biel Reus, home de na Magdalena Xisqueta. 6 Ningú sap dir qui pot ser aquest nin que està en braços d’en Biel Reus. 7 En Joan Pau, que llavors festejava na Miquela Roca. 8 Na Maria des Molí, que diu que era amiga de na Maria Roca i que aquest dia devien anar plegades. Segona fila, de genollons: 9 N’Antoni Vetla. 10 Ningú sap dir qui era aquesta dona, per la mirada que fa cap a la càmara, podria ser-ne la parella? Ni idea de qui va fer

Resum Meteorològic: Maig 2012 Temperatura: màxima dia 31, 30,5º - mínima dia 17, 13º Humitat màxima dia 7 81% - mínima dia 24 22%

Pluja Maig dia l/m2 6........................... 2,5 13........................... 1,0 15........................... 1 ,5 TOTAL (Dades obtingudes i facilitades per Gregori Suau a Can Jordi)

18

5,0

la fotografia. 11 En Tòfol Roca, era una de les persones que passava temporades a Cala llonga. 12 Na Maria Roca, filla de Tòfol i Miquela. De tos els fotografiats és la que ara mateix viu en aquesta àrea on es va fer aquesta fotografia. 13 Un felanitxer, germà del número 1.Tercera fila, drets: 14 Na Margalida Xisqueta. 15 Na Catalina Xisqueta. 16 Na Magdalena Xisqueta, mare. 17 Mare dels dos felanitxers 1 i 13. 18 Na Miquela Roca, mare. 19 En Nadal Reus, propietari de la caseta que hi ha just arran d’on es va fer la fotografia. Fila de darrera: 20 Na Llucia Roca, amb sa filla Magdalena -21- en braços. Per l’edat estimada de la nina, nascuda el 1947, suposam que aquesta fotografia és de l’any 1949. 22 En Joan Pep-Ferrer, amb canya de pescar. Germà del patró Pep, que vivia de capa a cap d’any a Cala Llonga i pare d’en Tomeu Pep-Ferer, l’home de na Maria Roca. En Tomeu ha estat el principal informador d’aquesta fotografia. 24 En Jaume Xisquet, casat a Lluchmajor. Hem triat aquesta imatge d’estiu per a la contracoberta d’aquest número. Fa estona que temim aquesta imatge i no saben d’on ha sortit ni qui n’és l’autor. Podem dir que és una fotografia feta amb el sol de l’horabaixa damunt el Mollet d’en Reus a Cala llonga, devers l’any 1949. Un diumenge o un dia de festa. Part dels personatges que hi surten devien ser els habituals d’aquest lloc aquells dies: Els Reus i Xisquets, els Roques,... Sembla que hi ha molts de Xisquests, família de la dona del patró Biel Reus. Suposam que degué la fotografia degué ser feta després d’un dinar familiar i que per fer-la s’hi ajuntaren els veïnats i amics del redol. Hi ha qualcú que en sàpiga qualque cosa més?


Els afiliats del PP de Santanyí celebren la proposta de nomenar Miquel Vidal secretari general del PP balear

Partits

Jaume Amengual critica les dificultats que tenen els regidors i ciutadans per poder assistir a les plenàries

PP Santanyí

Esquerra Santanyí

El dimecres 30 de maig, després de conèixer la decisió del president del Govern Balear, i president del PP regional, José Ramón Bauzá, el qual va proposar a Miquel Vidal, batle de Santanyí, com a secretari general del PP balear, es va celebrar a les vuit del vespre, una reunió a la Casa de Cultura ses Cases Noves, amb la junta local i afiliats del PP de Santanyí on hi assistiren un centenar de persones. El motiu d’aquesta reunió, fou la de parlar amb els membres de la junta i afiliats per informar de la seva nova situació que marcarà un abans i un després a la política municipal. En Llorenç Galmés, president de la junta local del PP de Santanyí, va felicitar a Miquel Vidal per haver estat nomenat per aquest càrrec tan important i que es tot un orgull per Santanyí. Miquel Vidal va confirmar que havia acceptat aquest nou repte i que treballarà durament en benefici del partit, i que se sent molt orgullós de que hagin elegit a una persona de Santanyí per a un càrrec tan important a nivell regional. Finalment, l’acte informatiu va acabar en una celebració, on tots els membres de la junta i afiliats del PP de Santanyí, varen mostrar la seva satisfacció davant un esdeveniment tan important com el que ha aconseguit el batle Miquel Vidal.

La majoria absoluta del PP de Santanyí, dirigida pel batle Miquel Vidal, va rebutjar en ple la proposta d’Esquerra de determinar dia i hora per a la celebració de les plenàries. Jaume Amengual, regidor dels republicans, retreu que el batle va anunciar que normalment les sessions es celebrarien els dijous a les 13 hores, “però des del mes d’agost no se’n celebra cap en dijous”. En aquest sentit, Esquerra critica que el fet de no decidir la data i hora de les plenàries fins el dia de la comissió informativa (uns dies abans) “dificulta l’assistència dels membres del Consistori, tant de l’equip de govern com de l’oposició i dels veïns del municipi “. Amengual sosté que el consistori “hauria de garantir les condicions per fer possible la participació del poble en les reunions polítiques”. Esquerra entén que el batle i el seu primer tinent depenen dels seus treballs polítics a Palma, i això obliga a la resta de regidors a adaptar-se a les seves agendes, però “els santanyiners no es mereixen que els seus polítics no siguin capaços d’establir un calendari de plens”

Imatge de la reunió Jaume Amengual, regidor d’Esquerra Santanyí

19


República de llibres

Club de Lectura de la Biblioteca de Santanyí. Declaració d'intencions. Per Joan Pons Bover La lectura és normalment una activitat íntima, solitària. Aquells o aquelles (pens que, en general, les dones llegeixen molt més que els homes) que tenim afició per la literatura, independentment del gènere, l'estil, l'època o les pretensions dels autors amb els que compartim el nostre temps Joan Pons, autor d’aquest article, amb Domènec Almerge coordinador lliure, solem exercir aquest vici en solitari. A d’aquesta secció al programa de ràdio que fins fa poc aquest darrer ha fet diferència d'una afició tan popular com el futbol a Santanyí ràdio. -per posar l'exemple d'un cas que es trobaria just Supòs, i ho dic sense sabre-ho cert, que per això varen a l'altre extrem-, la persona que llegeix no va pel carrer saludant i celebrant públicament com l'hi ha néixer els clubs de lectura. I crec -això ja ho puc dir agradat el darrer llibre d'en Paul Auster, ni tampoc entra més convençut- que amb aquest esperit hem posat en al cafè per seure's a la taula dels companys i comentar marxa el club de lectura de la biblioteca de Santanyí. que els relats de Dorothy Parker li han parescut d'allò Per trobar un espai, unes persones, un clima en el qual més deliciosos. A la portada dels diaris no ens trobam poguem posar en comú allò que fins en aquell moment amb titulars de l'estil: John Le Carré continua fascinant només hem pogut viure a dintre, allò que havia estat fins milers de lectors, ni entram normalment el matí a la aleshores una comunicació directa i privada entre les feina comentant que la nit anterior vàrem fer les dues paraules de l'escriptor i nosaltres mateixos. de la matinada perquè no podíem aturar de llegir Joana E, una novel•la extraordinària de Maria Antònia Oliver Les pretensions del club són molt senzilles: volem que estigui obert a tothom que li agradi llegir. No pretenem que desconeixíem fins feia poques setmanes. fer un club d'entesos o especialistes, cosa que no vol dir Com a molt, aquells i aquelles que no ens dedicam que no volguem aprendre i enriquir-nos els uns dels professionalment al món de les lletres, podem tenir un altres, a més a més del que ens enriqueixin els llibres. Ni parell d'amistats amb les que sí, quan ens trobam, ens tampoc vol dir que, en ocasions especials, no convidem agrada recomanar-nos llibres, compartir les emocions aquelles persones -autors o estudiosos- que ens puguin que ens han despert, la qualitat que hi hem trobat, fer més profitós allò que hem llegit. S'ha de tenir en les mancances... Però, com deia, són un parell o tres compte que cada persona llegeix amb unes intencions d'amics amb els que coincidim, i costa trobar un lloc, i amb unes expectatives distintes. Alguns simplement un ambient, un clima en el qual poguem compartir les per entretenir-se i desconnectar, d'altres per, a més d'entretenir-se, assolir coneixements o arribar a fer nostres inquietuds i gustos com a lectors. reflexions a les quals no arribarien tot sols, etc. El club Quan hem acabat una novel·la, especialment si aquesta vol estar obert a totes aquestes persones, ja que, al cap i ens ha agradat, tenim ganes de contar-la. Tenim ganes a la fi, és la varietat de gustos allò que ens pot enriquir. que allò que ens ha descobert, tant si es tracta de coses I el que pretenem per sobre de tot és passar una estona exteriors (història, paisatges...) com si es tracta d'allò agradable. interior (el nostre mapa emocional), no es quedi només a dintre, sinó que pugui sortir i trobar persones amb les Per aquelles i aquells als quals vos pugui interessar, que contrastar-ho. El mateix ens pasa amb el cinema, explicar-vos que el funcionament és molt senzill. Es amb la diferència -és clar- que amb dues horetes ja proposa una lectura de la qual la biblioteca disposarà podem haver vist una pel·lícula, i fa molt més bon durant un temps aproximat d'un mes i mig d'un lot de recomanar-la amb l'esperança que els altres l'arribin a vint-i-cinc exemplars. Això permet que un grup nombrós de persones puguin llegir al mateix temps (cadascú a ca veure més prest o més tard, i en poguem parlar. 20


seva) la mateixa novel·la. Fixam la data de la tertúlia, que consisteix, un cop acabada la novel•la, a reunir-nos i fer una posada en comú de tot allò que la novel•la ens ha suggerit. Com a moderador, intent preparar una mica d'informació sobre l'escriptor/a, sobre l'obra i sobre la temàtica que tracta. A partir d'aquí, de vegades amb algunes preguntes que ens serveixen de guia i de vegades d'una forma molt més improvisada, anam exposant i discutint tot allò que hem trobat en la història llegida. Aquests mesos de primavera que ja s'acaba hem llegit dues novel·les i hem realitzat dues tertúlies. Les obres escollides per encetar el club han estat “Els jugadors de whist”, de Vicenç Pagès, i “Les set aromes del món”, d'Alfred Bosch. A les tertúlies, que es realitzen sempre a la biblioteca de Santanyí, ens hi hem reunit una vintena de persones a cada trobada. Les dues trobades s'han realitzat els dimecres a les 19'30h, intentant que per qüestions d'horari hi pugui assistir tothom que ho desitgi. La valoració general fins ara -tot i que duim molt poc camí recorregut- és positiva. La gent ha participat amb interès, i la sensació general és que ens n'hem tornat a ca nostra amb una impressió del llibre lleugerament enriquida després de la trobada. De moment, tenim ganes de continuar, i això és el més important. Voldria finalment aprofitar aquest espai per informarvos de les previsions de programació que tenim per a la tardor. A partir de començament de setembre ja trobareu disponible a la biblioteca la novel·la “Ungles perfectes”, de l'escriptora santanyinera Antònia Vicenç. La tertúlia, en principi, es realitzaria dimecres, dia 24 d'octubre, a les 19'30h. Intentarem, si és possible, convidar la pròpia escriptora a la tertúlia, aprofitant que és del nostre poble. La segona lectura programada seria “Joana E”, de l'autora manacorina Maria Antònia Oliver. I en principi la data d'aquesta tertúlia seria cap a finals de novembre o principis de desembre, encara s'ha de concretar. A banda, aquest estiu tenim la intenció de realitzar una activitat paral•lela, encara més informal, que consisteix en comprar alguna edició de butxaca d'una novel•la que ens faci ganes, llegir-la alhora i reunir-nos a finals d'agost per fer una posada en comú. Si vos interessa tenir una informació actualitzada d'aquestes activitats, teniu dues opcions: acudir a la biblioteca de Santanyí i demanar informació a la bibliotecària, o bé consultar el bloc següent: http:// clubdelecturasantanyi.blogspot.com.es/ . En el bloc, a més de consultar la programació, hi podeu fer comentaris, recomanacions o demanar dubtes. Una salutació cordial a tots els lectors invisibles i silenciosos. Bon estiu.

Galactoscòpia Caldentey

Mirall,

d’Antoni

Per J.Vallbona Antoni Caldentey, acaba de publicar el llibre-disc Galactoscòpia Mirall. L’autor el descriu com a quatre romanços contats per Nekrowaisser al retorn dels viatges per mons alteris: El primer,“Gran Ros Repòs” versa sobre la pèrdua d’estatus dins la cadena evolutiva de l’espècie humana després del cataclisme nuclear. El segon,“Truc”, versa sobre la futura pugna logística i tàctica entre els poders sinàrquics tecnocrático-cientifistes i els antisistema. A una partida del joc de cartes “Truc” les figures cobren significació per a conduir el discurs. El tercer, “Albocàsser, die werbrante stadt” versa sobre la propera invasió germànica de Mallorca. I el darrer “Feristela” és un poema sobre l’èpica que envolta la naixença del proper “escollit”. És en format llibre disc perquè és la proposta de col·lecció de l’editorial Capaltard. Aquest és el 37è número de la col·lecció. Això en permet l’accés a les persones discapacitades visuals.A la música hi han col·laborat diversos artistes: Tomeu Caldentey, Maria Glòria Julià, Maria Caldentey i Miquel Vicens Sastre, entre d’altres. Antoni diu que “la majoria de gravacions s’han fet dins una habitació amb un computador, litrones, fum i cans que lladraven.” En canvi, d’altres com Marcel Cranc o Macià Garcies ho han gravat pel seu compte i gràcies a Pere Antoni Bennàssar, mestre computador i Juanjo Tur, dels estudis Phonos, ho ha remasteritzat. Caldentey afirma que “la poesia és el més proper a la telepatia, només que amb un codi pel mig. Fer que el receptor ho percebi encara un poc més és seu gran mérit.” També diu que “el disc suggestionarà el lector, per tant, recomano primer la lectura i després l’audició.” Aquest no és la primera publicació de Caldentey ni la darrera. Té un altre projecte quasi acabat però aparcat per mor de retallades a l’editorial D.B. Es diu “Cap Robot aventures” i és fruit d’una encomana i del treball amb la dibuixant Ross. Si “Galactoscòpia M i r a l l ” aconsegueix venda i confiança podrà editar-se. Antoni Caldenty és col.laborador de Dies i Coses entre d’altres publicacions periòdiques. 21


Un càntic de pau per a la llengua La vesprada del diumenge 10 de juny l ‘AMIPA del CEIP Blai Bonet organitzà un festa reivindicativa a favor del català a l’escola pública. Allà el filòleg Cosme Aguiló hi llegí aquest manifest que reproduim en aquestes planes. Sense arc, ni ballesta, sols amb cimbre d’oliva i amb garberes d’il·lusió, he acceptat la requesta de l’associació de pares del Col·legi Públic Blai Bonet, d’unes paraules en aquesta ajustalla festiva a favor de l’ensenyament i de la immersió lingüística en català. El centre que duu el nom del gran poeta santanyiner fa rutlar un projecte educatiu vertebrat en la llengua pròpia del territori, un pla aprovat pel consell escolar que afavoreix la cohesió social i que possibilita que tots els alumnes, tant els qui tenen els pares venguts de fora, com els qui els tenen d’aquí, en acabar el cicle escolar, puguin sentir com a seva la terra que trepitgen i la cultura que li és pròpia. És a dir, un objectiu integrador que obre portes i finestrals de llum per tal que ningú no es pugui sentir estrany en la pròpia llar. No és un programa discriminatori per a cap cultura, ni per a cap llengua. S’ha de tenir ben present que si es fes l’ensenyament en castellà, només s’asseguraria el coneixement d’aquesta llengua, ja que té tot l’entorn social orientat a favor seu, mentre que l’escolarització en català garanteix a l’alumne que, en complir els setze anys, després del procés d’adoctrinament obligatori en castellà, tengui la capacitat de dominar ambdós idiomes, amb tots els avantatges que això suposa en el territori d’una comunitat fortament marcada per la interculturalitat. Les més de sis mil llengües que hi ha en tot el món són les columnes vertebrals dels pobles que les parlen i quan una llengua desapareix del planeta no sols experimenta una pèrdua la gent que la fa servir de manera habitual, sinó que és tota la humanitat que veu minvar el seu patrimoni cultural. No hi ha llengües més bones unes que les altres, sinó que totes, absolutament totes, són aptes per a tots els usos, tant les que frueixen de milions de parlants, com les que només en tenen algunes dotzenes. Els pobles del món són molt desiguals uns dels altres i és per això que a tots ens encanta viatjar, perquè diversitat vol dir riquesa, variació multicolor. Les diferències entre les nacions es palpen en la manera de vestir, en l’habilitat per cuinar, en la pràctica de l’esport, en els procediments a l’hora de divertir-se, en la forma d’entendre l’humor i de practicar l’amor, i en moltíssims d’altres aspectes de la vida quotidiana. Res, però, no dóna tanta personalitat a una comunitat, ni la defineix amb tanta nitidesa, com la llengua, juntament amb la terra que l’acull. Hi són inclosos especialment els noms de lloc, amb els quals, per raons evidents, la terra es vincula a la parla en una fermança d’allò més íntima: «llengua i terra unides», deia el gran poeta eivissenc Marià Villangómez. Un idioma no és només un instrument de comunicació, sinó 22

moltes coses més. A través seu entenem i ordenam la realitat, el món que ens envolta, i les paraules són un reflex fidel de la nostra manera d’interpretar tot allò que tenim a l’abast. Moltes llengües africanes no disposen de cap paraula que pugui expressar el concepte ‘neu’, mentre que els pobles de l’Àrtic en fan servir un caramull, perquè tenen necessitat d’establir diferències lèxiques entre la neu feta pols, la neu gelada, la neu trepitjada, etc. Per als catalanoparlants, com per als qui parlen castellà, els dits de les mans i els dits dels peus són això, dits, o dedos, respectivament, mentre que un alemany no els veu com la mateixa cosa i usa dos mots distints en referir-se als uns o als altres. Els alemanys i els àrabs designen la lluna com a masculina i el sol com a femení, a l’inrevés de nosaltres, i els pobles berbers coneixen amb un mot específic la lluna plena. L’espanyol no fa cap distinció entre calaix i caixó. Per als conceptes castellans horno i panadería usam en català un sol lexema que els cobreix a tots dos: forn (o fleca, segons la contrada). El context aclareix cada situació: «he anat al forn a comprar» fa referència a l’establiment per a la venda, i «el pa ja fa un quart que és dins el forn» apunta cap a l’estructura roenta en la qual es cou. Quan es diu que el català i el castellà han de tenir a la nostra terra els mateixos nivells d’oportunitats no es juga net i els qui fan servir tal discurs no deuen ignorar quina en seria la conseqüència, a curt o a llarg termini: la desaparició del català. El castellà és una llengua geogràficament i poblacionalment molt estesa, amb quatre-cents, o cinc-cents, milions d’usuaris; el català, tot i que es troba entre els vuitanta idiomes més parlats al món, no té més que uns deu milions de parlants, que tanmateix no els podrem escometre en tota la vida. Si es donen les mateixes oportunitats a les dues llengües ja se sap d’antuvi quina en sortirà malparada, nafrada fins al moll de l’os. És com si es posassin una moneia i una tortuga vora la soca d’un arbre per tal de deixarlos accedir en pla igualitari a la fruita de les branques. És un greuge comparatiu que en determinades àrees del solar de l’estat els escolars puguin triar l’ensenyança entre dues llengües, mentre que a la major part de la geografia estatal cap nin pugui escollir ni català, ni basc, ni gallec. És bo que les persones coneguin més llengües que la que han après de les mares a partir del període de lactància. I no sols pregonam que és convenient a nivell particular el bilingüisme, sinó el trilingüisme i, molt millor, el multilingüisme. Però els pobles, en tant que col•lectivitat, només tenen una llengua pròpia i la


d’aquesta terra que ens va veure néixer, o que ens acull, és el català des de fa prop de vuit-cents anys. I quan un autòcton, o un estranger amb l’accent particular del seu parlar, anomena Son Sardina, Capdepera, sa Pobla, es Capdellà, Ciutadella, Sant Miquel, Castelló, els Omells de na Gaia, usa unitats nascudes en el si de la llengua catalana, i si diu Algendar, Sóller, s’Aranjassa, Benimussa, Salses, Cotlliure, l’Aleixar, Tarragona, Flix, Tivissa, Carcaixent, Ifac, fa servir noms de lloc que pertanyen a altres orígens lingüístics, però porten segles d’afaiçonament pels usuaris catalanòfons, centúries d’arrelament en el domini lingüístic. Cal no fer martingales amb la llengua, que temps ha que hem tret els queixals de l’enteniment. Els avantatges del bilingüisme col•lectiu, tan predicats des del centre de l’estat, tenen com a fervents defensors els qui desitgen, amb presses de llebre de camp ras, l’extermini de les llengües subordinades de la perifèria. Hi col•laboren, a més dels desinformats, els enlluernats per cants de sirenes que no volen altra cosa que el nostre imminent naufragi dins les aigües pelàgiques. No es reclama mai des del llombrígol geogràfic el bilingüisme per a la capital. Allà, tots monolingües i estira, que ve peix. Ho repetim: és desitjable que com a individus coneguem no dues, sinó moltes llengües, com més millor, però rebre l’ensenyança en la llengua autòctona del país és la cosa més natural del món i la practiquen tots els pobles que tenen els mitjans necessaris per fer-ho així, tots els qui no han de sofrir ningú que els posi bastons entre les brèndoles de les rodes. A Lleó, a Castella, a Andalusia, s’ensenya en castellà, com és lògic i natural. Aquí, ha de ser una cosa totalment normal l’ensenyança en català. La llengua, que és cosa de tots, ha d’ignorar les tonalitats de la política i ha de ser un element per enfortir els vincles entre els individus de totes les edats, ètnies, orientacions sexuals i religions. Si totes les persones virtuals que anomenarem fossin catalanoparlants, tenguem per segur que no tendria més legitimitat mallorquina qui dugués per nom Alícia Gornals, que uns altres que es diguessin Patxi Pagazaurtundua, Leonor Lavilla, Georg Weber, o Alí i el cognom que volgueu. La llengua no és, ni ha de ser en via neguna, un element de discòrdia que pugui fragmentar i espoltrir la societat, sinó una importantíssima matèria de forta unió social, que ens faci a tots, autòctons i forans, fills dignes i amants d’aquesta terra.

No és necessari que ningú renunciï a res, només cal adoptar, acollir, amorosir, agombolar, adondar. És molt fàcil, perquè som un poble obert al món, bon receptor de la diversitat, de la interculturalitat, però la nostra llengua és part de la terra, és carn de nosaltres mateixos, ens lliga als nostres morts més estimats i a les generacions que matraçaran la terra dels nostres perdurables anivellaments. No li podem negar ni el pa, ni la sal. Ans al contrari, l’hem de poder usar en totes les situacions, de manera ben espontània, l’hem d’acostar a tots els qui la volen aprendre per conviure amb nosaltres. Per això, amb tanta naturalitat com la xeixa brosta a eixams dins el sementer, així com les prades de posidònies balencegen llurs cabelleres adherides al pla del sorral, el català ha de ser la llengua vehicular de l’ensenyança. No és demanar que els pins facin magranes, ni les figueres melons. I, quan vénen tan mal donades i tan a tort fil que veim l’arc de sant Martí en blanc i negre, no hem de caure mai en el desànim, encara que sembli utòpic subsistir anhelant els paràmetres normals. Arribats a tal punt, «voler l’impossible ens cal i no que mori el desig», tal com ho expressa el poeta de Balansat. En el col•legi que porta el nom del santanyiner que va conrear la paraula amb la rella de la fidelitat, entenen tot això que hem dit com a realitat lligada a la voluntat de persones normals, com a cosa espontània, senzilla, fresca com l’obaga de la muntanya. Que la llengua no sigui mai frontera, ni divisió, sinó això que sempre ha estat: un llaç creuat d’amor, de comprensió i d’integració. Us convid a veure en les llengües els tresors que són, a estimar-les, a totes, però, us envid, sobretot, a vessar primer les amors damunt la llengua, la nostra, que, com les altres, alberga la bellesa, una bellesa semblant a la de les pedres colrades del Roser, una llengua que és harmoniosa, com l’arquitectura tradicional d’aquest magnífic poble, acollidora, com un niu de brusac, encisadora, com la claror de la lluna, sonora, com l’orgue de Jordi Bosch, melodiosa, com el cant del rossinyol, dolça, com l’esguard d’un infant, i útil, perquè ens permet expressar els conceptes seguint l’ordre que estableix la nostra ment. Que ningú no ens empenyi a cometre hostilitats amb un símbol de pau i d’unió. En el col•legi que ostenta, amb lletres de bronze, el nom de Blai Bonet, entenen, clar i català, que amb l’amor, s’aconsegueix molt més que amb l’espasa. Cosme Aguiló Santanyí, 10 de juny de 2012 23


Catalina Vadell i Vila, o hàlits de cent anys Finestra de Son Ferreret Per Miquel Pons Suasí es podria escriure un llibre amb un títol semblant a De Senectute de Ciceró, filòsof, a partir de la somada de centenaris que han gaudit d’una vida llarguíssima en el segle XX i passada la dècada del segle XXI, que es mostra tan dissolut, desagraït, ple d’infortunis i d’enganys, que ens exsecalla a la vida tot allò que més estimam, que, els que som majors, hem estimat amb salut d’ànima, d’amor, amb penúries i dificultats, desvirtuades i afrontades per guerres, per malifetes que s’estenen com la taca d’oli. I això ens deien que els anys quaranta seria una bassa d’oli. No fou així. Ja ho sabem els que lligam cavallons d’anys, perquè ho visquérem en pròpia carn, en la vivència més que total. Els joves han sentit parlar del terbolí de la nostra vida, però, ara viuen la pròpia vida, l’altra cara que no es pot comparar en cap dels sentits amb la nostra. Dins un espai limitat de temps, el cupó de la sort m’ha afavorit amb la travessa completa dialogant amb dues dones, dues madones, que no madòs, que viuen els mateixos cent anys. No són, precisament, dues vides paral·leles, sinó dues vides que ens acompanyen a tornar

Na Catalina celebra els cent anys.

a viure les alternances del seu viure a Santanyí. Amb la madona Margalida Escales i Vidal hem pogut assaborir el viure cent anys a L’hort de la vida (Dies i Coses 147). De la madona Catalina Vadell i Vila, filla de l’amo en Guillem des Goret Vell, des Llombards, i de la madona Coloma Vila i Burguera, sabem de la naixença en plena fora vila, quan fora vila era autèntica, estimada d’aquells que la conraven, fou el 2 de març de 1912. Per aquestes saons, els llombarders no eren batiats a l’esglesieta dedicada a la Puríssima Concepció, sinó a l’església parroquial de Santanyí. Catalina fou cristianitzada per l’oncle Guillem Vadell. L’esglesieta llombardera, per exigències de les mutacions dels nostres temps, el 1964 fou enderrocada i es perdia un edifici més d’arquitectura religiosa rural. Un servidor he tractat de madona na Catalina des Goret Vell (he mantigut “es Goret Vell” -així es troba a la tomba-, amb tot el respecte pel correcte de “Guaret Vell”). Na Catalina, la tract de tu, amb confiança, un dia es convertí en l’esposa d’en Guillem Vidal, conegut com es barber des Llombards. Es casaren a l’esglesieta vella des Llombards. Catalina era la filla tercera del matrimoni que donà vida, escoltau bé, a vuit nines. Les dues majors encara vestiren de pageses. Les filles supliren el que sembla pertany més als mascles. És ben lògic que les majors s’adonaven de l’estat de gràcia de la mare. Mai mostraren estar endarrer d’un germà. - Naixia una altra nina! Molt bé! Una monada! Tots contents. - Són les paraules de la centenària que

24


compartí la vida entre es Goret Vell, des Llombards, i la llar del tio capellà, Mn. Guillem Vadell i Vidal, en el carrer de Ferrereta, juntament amb la tia Coloma, germana del capellà, i la tia Francisca Vadell, germana de l’amo en Guillem, sa tia vella. Catalina va tenir altre domicili a Santanyí, a un carrer que ha mudat el nom segons la política en funcions: carrer de Reina Victòria, de Fermín Galán, de Calvo Sotelo i el darrer, fins ara, des Celler, amb relació a Son Danús. Al dit carrer hi tenia una casa el pare de na Catalina i un cosí de son pare, també Guillem Vadell, des Goret Vell, una altra casa que es va vendre als de Can Maimó. La casa on va viure na Catalina de joveneta, l’oncle capellà la deixà al conco en Marc, o als al•lots. Hi va viure Mn. Andreu Bermans Vadell, quan sortí de l’ordre teatina, i morí a Muro. Deixà la tomba a les monges del poble. Un dia haurem de parlar del tio capellà, de l’esglesieta des Goret Vell de la Costa, de les seves aficions i de les seves amistats, com Mn. Antoni Maria Alcover. - És de suposar que anares a costura a ca ses monges. - Sí, una de les mestres fou sor Miquela, de Calonge. Apreníem les quatre coses essencials, també brodar, fer randa. Ca ses Monges primer era a una casa darrere l’església, propietat de Can Clar. Llavors feren el convent nou i fa uns anys que no hi ha monges. Sor Paciència no feia costura, anava als malalts, visitava es vellets, era molt estimada. Tota sa vida vàrem dir tio Miquel en es capellà de Can Clar, com tio Guillem, sa tia Magdalena. Teníem bones relacions amb Can Clar, com també amb na Praxedis, de Consolació. Ma mare, na Coloma des Rafal Nou, li aconsellà que es casàs amb l’amo en Guillem i no amb en Balutxo. I s’hi va casar, i tengueren na Coloma i en Tomeu. - I les festes en es Llombards? - Molta de festa, balls, corregudes en es camp d’en Torrella, música. També anàvem a les festes grosses de Santanyí, a ses processons del Corpus, del Cor de Jesús, de Setmana Santa. A vegades hi havia un poc d’estira moixell amb les santanyineres, qualque pic ens cremaven es vel. Aquestes festes no eren tan solemnes en es Llombards. Record els vicaris don Gaspar Aguiló, don Ramon Riera, don Joan Julià, que anà a la guerra, don Pere Xamena, i altres. També em record de sa teva tia Agnès. - I tornem en es Goret Vell. Devia ser de veure una rotlada de vuit germanes i els seus festejadors. - Veiés si era de veure. Unes ja festejàven, altres encara no, però totes ens casàrem, menys una. Mos dúiem bé, i

Na Catalina de joveneta.

com he dit, cada nina que naixia, era una alegria per ses germanes. - Ton pare tenia assegurats els bunyols amb mel, amb tantes filles. - Es devia conformar perquè ses filles ajudàvem en tot i per tot a la casa, a mon pare, es parellers. També teníem un porqueret. Noltros collíem ametles, garroves, figues. Espigolàvem, llauràvem, garbejàvem, tocàvem a s’era a na calenta quan ets homes dinaven. Entràvem palla, així i tot ens fèiem ses nuviances. Mon pare no parlava mai d’un nin. Ses filles li aidàvem en tot. Una o dues de noltros acompanyàvem els missatges a ses feines. Damunt s’era cantàvem fort i bé. - El fet de ballar d’aferrat en es Llombards era mal vist pels capellans com a altres llogarets, que no posaven coixins ni reclinatoris, ni les banderes de filles de la Puríssima o d’Acció Catòlica, si havien ballat o havien anat a ses verbenes. - En es Llombards res d’això. Alguns anaven a casar-se a Santanyí, o a Palma. No miraven tan prim. Ara tot ha 25


canviat molt, es jovent pensa i obra d’una altra manera. Estar bé a la vida. - Quantes germanes viviu? - Tres. Una de ses petites, na Joanaina, tocava l’harmònium a l’església. Es casà amb en Silvestre Cotxer. Entre les darreres coses vull dir que mon pare era molt llegidor i ens feia llegir a totes. Ara not s’abandó de la terra. Tot torna marina. Els ametlers floreixen i tenen ses ametles negres de l’any passat. També vull dir-te que ses flors m’agraden molt, en tenc de tota casta. Trob que tot ha Les vuit germanes des Guaret Vell. D’esquerra a dreta: Maria, Coloma, Catalina, mudat molt. A sa joventut no hi ha Francisca i Margalida. Abaix: Joana Aina, Praxedes i Miquela. qui els governi. Es turisme ha duit modes noves. No m’esperava arribar a aquesta edat i n’estic molt contenta i més que contenta de tots els que m’han donat s’enhorabona. No sé com pagar-ho. Estic molt, molt contenta de sa festa i des servici, de s’estimació que em tenen. Llarga i molt completa ha estat la rallada amb na Catalina Vadell i Vila, en el carrer de Ramon i Cajal. Hem espipellat molts de temes damunt, damunt. D’alguna manera havíem d’acabar, però li restava molta de saliva per relatar-me la crònica d’un Santanyí a l’altre temps. Una crònica que es torna acabada si hi afegim la de Margalida Escales i Vidal, que entre les dues madones i per diferents medis, ens han acompanyat a Santanyí, vila i camps, d’un temps que no tornarà, precisament en

aquests dies de tisores esmolades. I no són les afilades dels tonedors des Llombards. *** A un principi he anomenat el filòsof Ciceró, amb la possibilitat d’escriure unes notes en referència al Santanyí d’antany. Ara, de bell nou, m’aprop a Ciceró copiant les seves paraules, que també em venen com l’anell al dit: Voldria ser poc temps vell i no sentir-me vell abans d’esser-ho. Després del diàleg amb na Catalina, com fa una mesada amb na Margalida, trec la conclusió cabal: no són dues madones velles, diria majors, que han assolit cent anys, però cent anys gaudint d’una memòria sens grops, superant els esqueixos d’ambdues vides, és una glorificació pels humans, una glorificació de la vida, un miracle que ens parla a cada paraula eixida i trobada amb punt de creueta tot el passat d’una llarga existència a l’hora perfumada per la fragància de les roses lligades pel llaç groc i vermell, identificació de la llengua, el que som nosaltres tots plegats. Que torni la gaubança d’aquell temps que el gramòfon iniciava la música per donar entrada a les ballades de Na Tarringa. Cala Figuera Ascenssió del Senyor 2012, recordant que temps enrere, tal dia com avui es venien siurells

26


Conversa amb...

Na Catalina de can Rito

Per A. Caldentey

Na Catalina Julià Valens, va néixer a can Rito l'any 1923, en el si d'una família humil però molt treballadora. Era la cinquena filla d'una nombrosa família de vuit germans. Ella ens conta com va ser la seva infantesa i joventud, com va ser de difícil la vida durant la guerra i la postguerra, la família que va formar, les feines que va fer... És un testimoni viu, lúcid i autèntic de com va ser la vida durant les darreres tres quartes parts del segle XX. A ca nostra érem gent molt pobre, havíem de fer molta feina, però sempre vàrem tenir menjar. Perquè ma mare era una dona molt cuidadora i sabia fer de tot. I no estava embullada per res mai. I ens va ensenyar a fer de tot: tant de cuina, com de labors, com dins el camp. Mon pare era en Tomeu Julià de Ca’n Rito i ma mare na Apol·lònia Valens des Pujol d’en Fullana. Jo vaig ser la nina que va fer cinc: la major na Margalida, na Maria, n’Antònia, n’Apol·lònia, jo, en Macià, en Pedro i na Francisca. Vaig anar molt poc a escola. A ca ses monges i a ca una mestra, però nomès fèiem calça. No em varen fer comptar mai ni res de tot això. No vaig aprendre res a l’escola. Jo era la que feia cinc i aviat em varen dur a guardar al·lots. A edat de set o vuit anys anàvem a aixecar olives i m’asseien amb l’al·lot damunt un sac. Llavors quan tenia devers deu anys em varen dur a Felanitx a Ca’n Simón que tenia autocars i tenia al·lots. I també guardava al·lots. Hi vaig estar una temporadeta. Llavors em vaig enyorar i vaig tornar a ca nostra. I després ma mare tenia un germà a Palma que tenia un poc de negoci i tenia un al·lot. Sempre anava d’al·lots. Feien menjar per la clínica d’en Valdés. Jo duia es menjar que preparava la tia a la clínica d’en Valdés, devia tenir deu o dotze anys. M’enviaven al Mercat de l’Olivar amb una senalleta grossa a comprar patates i cols. Era el temps de la guerra i com anava a plaça la tia em deia: -Si sents tocar la sirena, ves-te’n tot d’una allà on anirà la gent!I un dia va tocar la sirena. I n’hi va haver d’empentes per entrar dins el refugi. Saps que en feia de renou allò, encara ho sent. I n’hi havia que rompien cames i braços, perquè hi va haver moltes fues per entrar allà dins. Llavors ma mare tenia una germana que es deia Catalina i estava malalta i el conco la tenia a casa seva. Però volia anar a cal metge i no hi volia anar tota sola. I anava a cal metge. Hi vaig estar una bona temporada

Na Catalina de can Rito avui.

allà. I dormia damunt un sofà perquè no hi havia llits en aquella casa. Llavors quan vaig tenir devers catorze anys s’havia mort la tia aquesta que estava malalta. Però la padrina jove de la meva tia era molt amiga de ma mare. Li deien la madona Palau. Un dia va venir a ca nostra i va dir:- Me n’he de dur la nina a estar amb mi. I estarà a ca nostra, anirà a cosir, si vol fer qualque cosa. L’enviaré a la plaça el de matí, llavors podrà anar a cosir,... Hi vaig estar vuit anys i mig, quasi nou. Fins que em va sortir nuvi. Això va ser durant la guerra. Aquell temps passaven avions i tiraven papers i ens varen fer molta por perquè deien que ens n’havíem d’anar. Em recorda que mon pare deia:-Ens n’anirem cap a s’Alqueria Blanca per no estar tot sols. I va junyir el carro gros i va posar tots els al·lots dins el carro i com ho va tenir tot carregat va dir:-I a on ens hem d’anar? Au, tornau a baixar. Mon pare feia guàrdies per sa Torre d’en Morey per vetllar vaixells que havien de desembarcar i mon pare deia:-Trobes que he d’anar a fer guàrdies amb aquest estol de nines que tenc? I per mi sí, que n’hi varen 27


“Una germana de ma mare li varen fer aquest llibre. Conta que ella es va oferir en sacrifici al Bon Jesús. Que volia fer el que el Bon Jesús volia.”

arribar a llevar alguna. Tenia darrere la porta, perquè no poguessin obrir, un ferro gros i llavors un altre bastó fort. En teníem de por en aquell temps! Creu-me era molt trist el temps de la guerra. Fam no en vàrem tenir, n’hi havia de gent que sí que en va tenir. Però ens feren entregar el blat, ens feren entregar les joies. Ma mare s’ho va creure tot... Una tia d’en Toni, el meu home, va estar tan malalta d’aquella entregada de blat que no va estar bona pus mai de tant d’assumpte que li va fer. Ens deien que si no l’entregàvem ens vendrien a robar. I llavors la gent, així mateix, es va espavilar un poc, perquè hi havia en Llorenç Batllet que era un home molt llest i va comprar un motoret i a una casa molt vella que hi havia davant Ca’n Rito va muntar un molí i hi anàvem a moldre. I va venir una vegada la inspecció per Ca’n Rito, per trobar aquest motoret i ma germana Francisca era petitona i estava per damunt l’era i mon pare li va dir:Ves corrent a en Llorenç, que hi ha la inspecció. Que fugi! I l’al·loteta va partir corrents i la inspecció no va trobar la casa. Tothom hi anava a moldre. Vull dir que per aquí no es va patir tant perquè teníem on moldre. A la gent li donaven “racció”, que era farina de blat de moro i deien:-ara menjam pa moixó. Perquè era groguet. I quan fèiem el pa amb oli, havíem de contar les gotes que posavem damunt el pa. Havia de bastar per quinze dies. Anàvem a s’Horta amb una cartilla i donaven: sucre, oli, farina, arròs... I quan ma mare feia arròs hi posava xítxeros, faves,... posava una grapada de cada cosa, així és que arròs n’hi havia poc. Però hi va haver gent que ho va passar malament, molt a prop de ca nostra, hi havia els de Ca’n Bandes, que aquells nins sempre anaven descalços, nosaltres no hi vàrem anar mai, i deien a la seva mare:-Ma mare, vull 28

pa. Hi havia ca’n Timoner, que no tenien cisterna. Eh? Mon pare ens traginava aigua amb una bota. Teníem dues cisternes a Ca’n Rito, però si tens animals... Mon pare se n’anava a fer plaça a Santanyí i quan duia vint-i-cinc pessetes venia ben content. Estenia les monedes damunt la taula i les miràvem.També anava a Manacor amb el carro, venia: prebes, tomàtigues...

Madò Catalina amb el ram de nuvia


Nosaltres,... ametlles, gallines, molts d’ous,...i venia el Xueta i li compràvem: fideus, burballes, una garrafa d’oli, sucre, sabó, sopa, xocolata... En aquests moments de la guerra van cridar moltes quintes i ma mare deia:-Ara he tingut cinc nines, si haguessin estat cinc al·lots, tots haurien anat a la guerra. Perquè les mares varen sofrir molt. Els vespres ningú sortia, fèiem la vetllada tots plegats. Resàvem el rosari. A na Francisca li agradava molt llegir rondalles. A ma mare no li agradava gaire, preferia que resàssim. Va ser molt divertit quan venien els cinc gendres a festejar, quan arribaven el cusset cantava: -Ara vénen!La germana segona, na Maria, es casà i just després el seu home va haver de partir amb el batalló de Campos a la guerra i va dur la mala sort que aviat va morir. Una germana de ma mare li varen fer aquest llibre. Conta que ella es va oferir en sacrifici al Bon Jesús. Que volia fer el que el Bon Jesús volia. Sempre va creure, sempre va ser molt bona al·lota. Les seves amigues l’estimaven molt. Quan es va morir tot Felanitx es va emocionar molt; era molt important. Volia ser monja però va estar malalta. Es va morir el dissabte de Sant Agustí. Vaig conèixer el meu home en Toni Marinons a una festa de Sant Roc. Vàrem festejar quatre anys i ens casarem a S’horta. El cotxe del ferrer de S’Horta ens dugué aquí, a Calonge, a fer la xocolatada. Era l’hivern i en Toni va anar a cercar les ensaïmades a Felanitx amb es carretó. I va tornar enredad de fred. El mateix ferrer ens dugué a Santanyí a fer una foto i d’allà vàrem tornar aquí i la padrina havia fet burballes. En Toni tenia un carretó i vàrem anar al Port tres dies. Un cop casada vaig fer feina de cosidora. Anava en bicicleta a Cala d’Or i duia la roba cosida. N’hi havia que venien, d’altres hi havia d’anar jo a assatjar-se-la allà, perquè eren més senyores. Això eren els primers

estrangers del primer hotel de Cala d’Or. L’Hotel Cala d’Or. Eren francesos i ens enteníem:-comme ci comme ça!, très jolie,... Llavors només hi havia un colmado i jo vaig començar a fer faldes i bruses per encàrreg. Tenia un parell d’al·lotes que em brodaven, jo ho tallava, ho assenyava, cosia i planxava. Perquè va ser un temps que no vàrem segar i la gent no es feia roba. Abans cosia per particulars, però va venir un any o dos que la gent no tenia doblers i no es feia roba. Eren grosses les crisis. Una al·lota de Felanitx em va deixar els patrons i em donà informació. Vaig començar amb les bruses i les faldes però també feia banyadors perquè no n’hi havia per comprar. Jo vaig ser la primera que vaig començar a fer biquinis de dues peces. Vaig tenir un client de l’Hostal Romano que era el primer restaurant de Cala d’Or. I uns senyors de Cala Mitjana, els Fierros, venien a cercar-me i anàvem a Manacor a comprar roba de fil bona. Els en vaig fer molta: de brodada, de fils-trets, de voretes,... Jo de fadrina mai vaig anar a la platja a prendre banys. Una vegada ens va dur amb el carro de Ca’n Rito per can Espina, el carro ple d’al·lots, a banyar per no sé on. Llavors sí que quan vaig tenir ma filla Maria petita hi anàvem en bicicleta. Llavors quan van posar l’autocar hi podies anar el de matí i tornar el vespre. Ens dúiem conill frit i dinavem davall un pi. El meu home treballava al camp. Llavors les germanes ens vam haver de partir la terra, les cases i ens va tocar aquí. Teníem la padrina, la mare de’n Toni. Ja havíem tornat un poc majors i vaig deixar anar el cosir. Vaig cuidar la padrina i va estar quatre anys invàlida. I un conco, germà de la padrina que era fadrí, tot sol i ningú el volia ens va demanar si el volíem. I en Toni li va saber tant de greu que va dir que sí. I es va morir aquí. I com que només tenia una tanqueta a la carretera de Cala d’Or ens la va donar. Em vaig cuidar de la casa i dels dos vellets. I ara ho volen fer a això? Ha canviat molt la vida.

29


SI NO FOS PES CARRETÓ Per Marc Vallbona Fa unes setmanes, quan els sembrats encara eres grenyals, parlàrem del segar. Intentàrem contar més o manco com eren les messes de la sega. Ara, quan el temps ja encalenteix de bon de veres, les espigues han granat i ja tenim segat, espigolat i les garbes ben fermades, és l’hora d’acabar la feina. Tot seguit durem les garbes a l’era i, a batre s’ha dit. Es dissabte de Sant Pere, tots plegats hem d’anar a mar, a banyar s’espigolera si hem acabat de segar. La batuda, acte de batre els cereals, és una de les feines agrícoles més importants, que té per objecte separar el gra de la palla. Ja ha transcorregut quasi un any des que enterraren el gra. Un llarg temps d’incertesa, i al mateix temps d’esperança. Farà bon temps? Tendrem bona saó per sembrar i perquè neixin els sembrats? Plourà de tant en tant perquè creixin generosos i arribin a granar? Hi haurà rovell, negreió o altres malalties? I molta de feina: llaurar, llevar males herbes, cavar llobades, entrecavar, i en esser granat segar, espigolar, fer garbes... Acabada la sega, garbejaven, traginaven les garbes del sementer a l’era fent les garberes. Les garberes es feien de manera que, en cas de pluja, s’havien d’amarar el mínim possible, i per això havien d’estar ben fetes. La garbera tenia forma allargada, fent fileres de garbes amb dues vessants com si fos una teulada. Això s’aconseguia fent la garbera més ampla de baix i anant estrenyent així com es feien amunt, col•locant sempre en el pis superior una filada menys que en l’inferior, de manera que la darrera filada només estava formada per una sola filera de garbes com si fos una carena. També havien d’anar en compte que la garbera no destorbàs el vent a l’hora de ventar el gra. Un dels significats de la paraula “batre” és donar cops repetits a una cosa. Com que antigament batien donant

30

Carretó de batre de pedra.

cops amb una maça o amb un bastó damunt els brins o les espigues, és ben segur que d’aquí li ha quedat el nom de batre. Encara ara, si qualcú té una garba de ciurons o de faves, les bat a cops de maça. Una altra manera de batre era fent trepitjar la batuda amb animals tot sols, sense arrossegar carretons ni altra cosa. Per batre en el món no hi ha com egos ben aferrades que peguen unes potades que s’era fan tremolar. A molts indrets de Catalunya, també al país Valencià i probablement a algun lloc de Mallorca, per batre empraven un “trill”, que consisteix en una post quadrangular, llarguera, que per davall va armada de ferros tallants o trossos de pedra viva, i que, arrossegada per una o dues bísties per damunt la batuda, va capolant la palla. Deu haver-hi moltes més maneres de batre, però per ara, intentarem contar com batien els nostres padrins fa cinquanta, cent o més anys. Llavors batien amb bísties i carretons de batre. La batuda es fa a damunt l’era, que consisteix en un espai rodonenc, d’entre deu a trenta passes de diàmetre. A quasi cada casa de pagès tenien sa tanca de s’era que era allà on tenien l’era. L’era havia de tenir el trespol ben anivellat, fet de terra o d’argila ben compactada. No es llaurava mai, es mantenia tot l’any, i s’havia de tenir esment que el trespol no es fes malbé. Per això en acabar les messes la deixaven coberta de pallús o amb alga (posidònia) que a carretades els pagesos anaven a cercar als llocs on la mar la treia. Molts de calongins anaven a cercar-ne a l’Algar de Portocolom. En acostar-se el temps del batre, una setmana o dues abans de començar, ja es retirava la coberta de damunt l’era, la regaven i, si era necessari, es pitjava o reparava el trespol. El sol i el vent eren molt importants per batre, per això l’era no havia de tenir res que li fes ombra ni que li destorbàs el vent.


Una feina que s’havia de fer amb antelació era fer els rams per agranar l’era. Es feien amb branques tendres d’aladern o d’ullastre. Hem dit abans que portaven les garbes a l’era i en feien les garberes. Però no calia esperar a haver-les traginades totes per començar a batre. Era normal que el mateixos dies de batre de ben dematí o a l’horabaixa fessin qualque viatge de garbes. Mentre anaven acabant de segar, ja hi havia qui preparava els carretons, els rams, les forques i la perxa, i, si el temps era bo pels voltants de Sant Joan o de Sant Pere, ja començaven a batre. Primer batien les faves i llavors l’ordi, el blat o la civada. Per batre havia de fer bon dia, fora niguls, poca rosada i un bon sol que torràs de valent, a l’horabaixa un poquet de vent per fer net. Idò, en tenir-ho tot a punt, si el dia es presentava clar i sense risc de ploure, de ben de matí ja eren a damunt l’era. Si hagués quedada palla o polsegada del dia anterior a damunt l’era, l’havien de llevar. Una vegada que s’ha espassada la rosada, la primera operació de la batuda del dia és estendre, que consisteix en dur les garbes a damunt l’era i desfer-ho ben desfet i espoltrit, repartint-ho per tota l’era. El número de cavallons a batre en un dia evidentment depèn de diverses factors: no és el mateix si per fer la feina són dues persones o si són cinc o sis. Tampoc és el mateix si el sembrat que has de batre té les tiges de dos pams o en té sis. Un matrimoni que batia tot sol, amb dos a tres cavallons cada dia en tenia prou, i a una casa que eren cinc o sis, la mitja solia ser de sis o set cavallons per jornada. Una vegada estès i que el sol comença a fer la seva feina de torrar l’estesa, pot ser bona hora per berenar un poc. En estar ben torrat, posaven el bestiar a damunt el sembrat estès. Les bísties, generalment muls o mules, per guarnicions duien posades les cabeçades i la collera, i els ulls tapats amb unes cucales. Primer feien fer unes quantes voltes a les bísties sense carretons per embullar i aplanar sa batuda. Tot seguit duien un bastiment al que deien perxa, i hi enganxaven els carretons un a cada cap. A davant la perxa hi junyien les bísties i a darrera, es carretons de batre. La perxa era més curta que el diàmetre de l’era. El qui tocava o menava les bísties, es posava a un punt equidistant del centre i de la vorera de l’era i es movia molt lentament, conservant aquesta equidistància mentre les bísties voltaven en torn seu. Qui menava les bísties anava canviant de posició a poc a poc i feia que els carretons passassin per tota l’era. Quan el tocador havia fet el primer revolt entorn del centre de l’era, els altres batedors amb les forques, començaven a girar la batuda. Els carretons anaven voltant i els batedors anaven girant la batuda tantes vegades com calgués, fins que tot quedàs ben batut. Cada tocada constava de dos o tres revolts de tocador. El qui toca i guia les bísties en la batuda cantava la tonada des batre, que eren cançons de ritme lent i melodia monòtona. Hi havia rivalitat i enveja entre les eres veïnes, per ser

Pagesos ererant. Il·lustració de l’Arxiduc al Die Balearen

els primers en entonar la cançó. No podien cantar fins que posaven els muls o mules a damunt l’era, i això volia dir que el primer que sentien cantar era el qui primer començava. Fer voltes i voltes a damunt l’era amb una forta solellada era una cosa molt monòtona i que feia son. El cant servia, per una banda, per fer fugir la son al que tocava, i per l’altra, per animar un poquet les bísties. De la manera de cantar i esperonar les bísties depenia molt que aquestes anassin més animades, i per això la feina retia més. No hi hauria cap somera que batés un cavalló si no fos pes carretó que va darrera darrera. Es carretó és un rodet cònic de pedra viva amb arestes que va muntat a un bastiment i que voltant per damunt els brins, esflora les espigues o bajoques i trosseja la palla. També pot haver-hi carretons de fusta amb les arestes de ferro i altres totalment de metall. Els de ferro tallen més bé la palla, però queda rostida. Per altra banda, els carretons de pedra no tallen tan bé els brins, però la palla queda més esclafada i per això més blana. Els carretons de pedra necessitaven esmolar les arestes de tant en tant, per tallar millor la palla. Hi havia esmoladors de carretons de batre. A Calonge venia un home de Felanitx per esmolar aquests carretons, li deien es Picapedra. Era ben conegut perquè a més els diumenges feia d’àrbitre en els partits de futbol que l’equip de Calonge jugava al camp des Camp d’en Ventura de Can Taconer. Podien batre amb una bístia, amb dues o més, i el procés varia un poc. Quan només posaven un animal, la perxa només és la meitat de llarga. La perxa era com un radi, en el centre hi posaven una pedra grossa rodona amb un pal en mig que servia d’eix a la perxa i anaven voltant 31


com una agulla de rellotge però en sentit contrari. A l’altra cap de la perxa hi fermaven la bístia i el carretó. Si batien amb dos animals, la perxa era doble i en mig no hi posaven la pedra rodona, i a cada cap de la perxa, un carretó. Aquí les bísties estiraven una a cada extrem en el mateix sentit, com si anassin una darrere l’altra. Aquesta perxa sembla una agulla de brúixola. Muletes correu, correu fareu sa palla menuda, si la feis llarga i troncuda en s’hivern la hi trobareu. Així com la batuda s’anava desfent, la palla quedava a la superfície i el gra se n’anava a baix. Al cap d’una partida d’hores de batre i quan veien que tot començava a estar ben capolat, treien la palla. Amb la rampaina (rampill amb puntes llargues i voltades), retiraven a la vorera la palla grossa. Mentrestant les bísties seguien voltant un poc més per acabar d’esflorar les espigues i a desfer la pellerofa del gra. Quan veuen que està ben batut, lleven els animals i els carretons. Per dinar moltes de vegades ni s’aturaven. Uns dinaven mentre els altres continuaven i llavors es rellevaven. Si tenien l’era enfora de ses cases, era freqüent fer els fideus a davall la figuera allà mateix al costat de l’era. L’amo principal mirava d’on venia el vent per ventar i saber la direcció que havien de donar als colls. Amb el tiràs arregussaven la batuda de devers un terç de l’era fent el primer coll llarguer, perpendicular a la direcció del vent. La part de l’era de cap on va el vent havia de quedar neta perquè en ventar, el vent hi feia caure el pallús. En haver fet el coll, venia la tasca de ventar per separar el gra del pallús i de la pols. Ventar era alçar el que quedava perquè el vent s’endugués la pols i la palla, que són lleugers, i el gra, que pesa més, quedàs en terra. Primer ventaven amb forques i després amb pales. Hi havia molta feina d’agranar, per això quasi tot el temps del ventar hi solia haver qualque dona que sempre estava amb el ram amb la mà. Llavors tornaven fer córrer la batuda fent el segon coll paral•lel al primer i seguien ventant. De cada passada de ventar el gra, quedava més

32

net. Una vegada llevat el més gros, amb el que queda fan la serra, que és una filera llarga de cap a cap d’era; venten una altra vegada, ara convé que les forques tenguin els forcons més espessos perquè sinó no agafen res i, a la darrera passada, la fan amb les pales per dur-ho ben arreu. El ventar a l’era suposa haver-hi molta de pols. Ja ho diu la dita popular “Qui no vol pols que no vagi a l’era”. Una vegada acabat de ventar, amb les mateixes pales feien un caramull en el centre de l’era per ererar. Ererar era porgar el gra, passant-lo per l’erer; el gra, les llavorances i la pols passaven per l’erer. La pols se l’enduia el vent i el gra feia un caramull a terra. Els baleigs, bocins de tronc o altres residus que el vent no se n’arribava a dur ventant i per ser grossos no passaven pels forats quedaven dins el garbell. Hi ha feines que tocava fer-les el pagès bo, l’home més assenyat o que du el cap davant. Una d’aquestes feines era la de mesurar i ererar. L’home que maneja l’erer ha de tenir esment i aprofitar quan faci la bufada del vent per engronsar l’erer, i així quan cau el que hi ha a dins, el vent se’n du la pols que encara restava. En acabar d’ererar, era costum de fer amb les ereradores una creu damunt el caramull del gra mentre deia “Déu mos do la maina” (que Déu ens l’augmenti, ell que pot). Ja tenim el blat o la xeixa ben nets, i era l’hora de mesurar. Es mesuraven a quarteres i a barcelles; cada quartera són sis barcelles. Una quartera sol ser la capacitat d’un sac així mateix grosset. Si l’anyada era bona podien treure una quartera per cada cavalló batut, o un poc més, però moltes de vegades no arribava a tant. Una vegada dins el sac, si hi havia amitges, era l’hora de les partions i de guardar-ho als graners o a les sitges, que n’hi ha d’haver per tot l’any. Amb la palla se’n fan pallers a defora, o es guarda a dins el sostre o paller. Per traginar-la s’empraven aixàvegues o llençols. Si per mala sort, el dia que batien plovia, era una contrarietat ben grossa. A vegades tenien la batuda dies i dies damunt l’era remenant i girant per aconseguir que s’eixugàs i poder arraconar el gra. Passades les messes, era costum de satisfer els tributs dels delmes i primícies que percebia l’Església damunt els fruits de la terra. Passava el capellà amb un carretó i arreplegaven el gra. També en passaven d’altres, com les monges tancades i frares a fer la col•lecta del gra. A algunes contrades era costum que a l’hora de batre, cada casa entregàs una petita quantitat de blat destinat a ferne les sagrades formes. Record que mon pare i ma mare, una vegada acabades les messes del batre contemplaven complaguts si l’any havia estat bo, els caramulls de la xeixa, el de l’ordi i el de les faves. Era el profit de molts de dies de feina. D’aquí n’havíem de menjar tota la família i el bestiar de cap a cap d’any.


Terres de Marina. La possessió de s’Horta a la segona meitat delsegle XIX

La cria de bestiar de feina a la possessió de s’Horta Per Francesc Antich Adrover A la col·laboració d’aquest número de Dies i Coses, amb el títol genèric “Fa 100 anys... a terres de Marina”, i seguint la línea actual d’escodrinyar la documentació que ens va deixar el calongi Miquel Jaume Adrover que va exercir de Majoral a la possessió de s’Horta prop de vint-i-cinc anys, parlarem de part del bestiar de feina de la possessió. Si des d’antic a les Marines s’utilitzaven bous i vaques en les feines del camp, al segle XIX practicament tots els animals de tir utilitzats a les possessions són els muls(1) i mules. La guarda d’egües de cria era un element important de cara al futur de l’explotació perquè d’elles depenia el futur de la major part de les feines agrícoles: sembrar, batre, fer guaret, treure aigua de la sínia, entre altres. Per tenir animals sans i vigorosos calia tenir animals de cria propis molt seleccionats. Cada possessió, segons l’extensió i les necessitats de treball, tenien una guarda d’egues reproductores més o manco nombrosa de les quals en solia tenir cura un al·lot d’una catorzena d’anys, conegut com l’oguer(2). Les bísties més valuoses quedaven a la possessió i les altres es venien al mercat. Normalment els parellers(3) treballaven les finques amb un parell de muls o mules que romanien estabulats. El pareller major manava el parell més important, donava les ordres als altres parellers i missatges de la possessió, a més de tenir algunes funcions molt especifiques com aixecar-se abans per donar menjar al bestiar que havia de treballar, etc. Com podeu veure analitzant el document que segueix les bísties tenien tanta importància que cadascuna d’elles era identificada pel seu nom propi.

A una de les anotacions que feia el majoral, Miquel Jaume Adrover, trobam la relació de animals que nasqueren a la guarda de la possessió de s’Horta els anys 1857 i 1858, aixÍ com la planificació que hi havia de per 1859. Nadisos(4) de l’any 1857 Dia 5 de febrer, s’egua grisa ha fet una pollina. Dia 16 d’abril, na Costa, una mula. Dia 23 d’abril, na Gaiarda, una mula. Dia 25 d’abril, na Cremada, una mula. Dia 23 de maig, na Morisca, una mula. Dia 19 de juny, sa somera, un mul. L’any 1858 Dia 11 de febrer, na Ramona, un cavall. Dia 21 de març, na Planes, un mul. Dia 9 d’abril, na Costa, un mul. Dia 28, na Cremada, un mul. Dia 4 de maig, na Gaiarda, un mul. Dia 30 de maig, na Casa un mul. Els dies que donaran(5) ses egües són els seguents: Dia 16 de març donaran na Ramona al cavall. Dia 15 d’abril, na Planes a n’es gorà(6). Dia 29 d’abril, na Costa a n’es gorà. Dia 29 de maig, na Cremada a n’es gorà. Dia 9 de juny na, Gaiarda a n’es gorà. Dia 8 de juliol na, Morisca a n’es gorà. (Transcripció adaptada d’un fragment del document 05 de les notes sobre la Possessió de s’Horta de Miquel Jaume Adrover de Calonge. Arxiu particular de la família de can Brut)

NOTES (1) Mul. Mascle híbrid de cavall i somera (mul somerí) o d’ase i egua (mul eguí). (2) Oguer. Eguasser, guardià de les eugues. (3) Pareller. Treballador agrícola que llaura amb un parell de muls. (4)Nadis. Fill recent-nat d'un quadrúpede, especialment d'egua o de somera. (5) Posar a disposició del mascle per a l’acte sexual. (6)Gorà. Ase de llavor, destinat a cobrir les someres i egües.

FONT: DCVB 33


SILICOSSI Per Pere Artigues

Segurament hi ha moltes maneres d’explicar un cert retard al desenvolupament anímic del Bon Jesús. Jo, que en aquestes coses no pretenc ser un linx, em conformaré amb alguns pressentiments sobtats que ja em van bé de moment. No obstant manifest que em mantinc receptiu a qualsevol altre intent d’explicar aquesta lentitud evolutiva. Defensar les anques d’un nin d’uè del fred de matines amb les exhalacions d’una somera i els rebufs d’un bou guillat li degué crear un trauma. Trauma reforçat desprès per altres esdeveniments entre els que citarem el fet d’adormir-lo sense ser adequadament gronxat. Hauria estat inútil i ridícul provar-ho ja que becava dins una menjadora de bístia i les menjadores de bístia no es gronxen; són consubstancials amb la paret de l’estable i les parets no tremolen. A Terra Santa encara no feien cunes (1) amb rodes ni bressos amb cames de balancí. L’Esperit Sant, un dels més espavilats que hi hagi hagut mai, devia ser un poc esburbat. Sinó perquè va fer nàixer el Bon Jesús justament per Nadal, quan els dies són curts i foscos i fa ventades i aigua de bombolla i a pics neu. És un fallo garrafal. Per agost no fa res d’això i mirant de no coincidir amb les xeremies o amb les berbenes arreglat l’assumpte. A pics un està temptat de pensar, ho diguin o no les escriptures, a veure si no acabaven de ser parents o si només s’estimaven com a germans de pot. Tampoc degué ser una gran ajuda a la millora del caràcter posar-li a les mans les juguetes que li havien dut els reis. Ni un tatano de cartró ni una punyetera pistola de tap. Encens, mirra i alaques (2). Durant molts d’anys vaig creure que si els reis mai més n’hi dugueren 34

devia ser perquè no feia bonda però, ben cavilat, a veure si no li dugueren res pus perquè s’havien escalivat amb la displicent rebuda de les primeres juguetes. Néixer d’hivern, tenir el jaç a una menjadora enravenada, agafar el son sense engronsos, reblir la freixura amb el pútrid gas dels queixos d’una somera i d’un bou guillat, jugar tot sol amb encens i alaques (2), no anar mai a escola, no sabre gens d’anglès i arrodonir el procés fent de fuster sense maquinària no acaba de ser allò que un voldria pels seus. Es veu que tenia uns pares poc catòlics o molt despistats perquè no el batiaren al seu moment. D’haver mort hauria anat cap dret al purgatori perquè ningú no havia previst la necessitat d’uns llims pels casos excepcionals. Quan, molt tard, - diuen que ja havia fets els trenta -, cobrà el seny, prengué est tapins, - unes alpargates (3) -, i davallà al sud, ran de Jerusalem. Allà un sordai addicte a les llagostes de secà el batejà. Per comprovar que aquell batiament era opera-aparato subornà l’àngel de la guarda i baixà al desert de mà esquerra a fer règim. Un cop amagrit volgué posar a prova l’eficàcia del sagrament fent nyifes al dimoni. Hi hagué molt d’arròs i rebombori però finalment el dimoni, que es resistí com un cosac, es penedí, confessà els seus pecats, recità la pecadora, fou absolt, s’agenollà, resà sis parenostres, canvià de dalt a baix i es tallà la cua. Tres anys després, juntament amb dotze amics corals, organitzaren un sopar frugal, avui en diríem un pa amb oli. Eren tretze però això encara no duia mala sort. Sense passar per la baraqueta, ni fer dejuni eucarístic, plens de panxa, tocaren el pa amb els ditots enfitats i begueren el vi que Jesús els oferia. Feren la primera comunió vestits de qualsevol manera. He averiguat (4) que la indumentària adhoc, de marino ras o d’alferes de navili, no s’establí fins al descobriment de les vàlvules de radio. Sense deixar de banda el tema de l’eucaristia direm que finalment, després d’innumerables intents no li ha quedat altre remei a qui pot que anar enjondre a cercar embusteros de perfil condret. Tots els mentiders forjats


a casa ens han sortit flonjos, esquifits i apocats. Mentir com cal no és tan bo de fer com pareix. O et quedes curt o et passes i llavors ningú creu el que has dit i ja no diguem si has mentit després de jurar que diries la veritat. Cada pic que els experts casolans en enganys miraven de fer-nos beure oli dient que no hi havia crisi, o que ningú no ens havia rescatat o que la insignificant ferralla per capitalitzar la ban quià! era una poquedat que no ens costaria ni un xavo nosaltres li fèiem l’ullet volent dir au vés, que ens enganyeu i no us fem cas. No insistiré en fer-vos entendre fins a quin punt ens urgeix fer creïbles les grans mentides. Ja ens podríem conformar si el divuit o el denou per cent dels votants combreguéssim amb rodes de molí. Jo n’he vistes de rodes de molí. Les feien dins un solar d’enfront de ca la meva tia i eren el producte de les mans d’uns homes desgraciats que les esculpien a cops de maceta i escarpra mentre se’ls farcien els pulmons amb polsim de pedra viva. Acabaren tots ofegats per la silicosi. Ara ja no fem rodes de molí ni, les farineres molem blat per fer farina. Tenim gent sense escrúpols que du la farina feta d’allà on la fan blana. Els mentiders patris no piquen pedra foguera ni respiren pols assassina per fer formes santes. A la pedra foguera li ha caigut el cremaió i la llosca ha tornat mac xerec i fosc i se’n foten d’ell dient-li que no és més que pedra tosca amb la qual fan unes hòsties com clatellades. Ningú s’empassa que les oblees de pedra basta siguin ni la matèria pròxima ni la remota del sagrament de l’embull. Per aquí ja ningú pren la primera comunió vestit de contramestre ni s’empassa una mentida que no sigui prou falsa. Però, amb constància, arribarem a morir de fal·lacicosis. (1), (2), (3) i (4) Castellanismes per contrarestar la persecució que els putes mallorquins fem al castellà. Particularment denuncio alguns eixelebrats com jo que usen el català de Palma d’Espanya com si fossin tan xerecs com el bon pastor de Manacor de Barcelona.

35


El món, molt ha canviat Per Joan Grimalt Avui un se sent estrany en es mateix poble que es nat molts més es que hi han ronsat pel mitjan segle passat. N’han vistes de tot tamany tots aquells records d’antany a millor vida han passat, ses vetlades amb so veinat també aquella comoditat de deixar sa clau en es pany. No estava tothom pendent com avui de ses notícies no se parlava de crisi en què anàs curta sa gent hi havia rusca de valent però també divertiment tot i que molt diferent d’aquest botellot i vici.

amb romaguers i albons i serdonalles per ses llobades. A llaurar ses faves se posaven just en haver passat Sant Blai se cugula i maragall amb esment arrancaven quatre lloses hi juraven per veure si agafaven un tort o qualque sordai. A s’abril amb so capell ets horabaixes des divendres anaven a collir faves tendres un sac de capsulls pes porcell. Es maig acaba d’entrar, ses faves són mustiades, ses falcetes ben dentades estan a punt per segar, per sa blanor aprofitar cada dia han de pegar unes bones dematinades.

Anaven sola es infants a costura avui escoleta es menuts de sa maneta des altres un poc més grans si no tenia germans li havien cercat una tata.

Amb fosca negra es dematins sa bístia ha d’estar enganxada, sa senalleta preparada, sa gent ben arromangada, tota s’al•loteia ha quedada, més tard vendrà amb sos padrins.

No està mal recordar que ningú cotxe tenia depenien de la pagesia allà mai sobrava una mà no aquest xafardejar després de s’infant deixar com es fa avui en dia.

Més tard amb so carretó, amb tota s’al•loteia baixava, si es menut encara mamava dins una senalla es posava, sabem que sempre se cercava s’arbre amb s’ombra millor.

Pendent de savó estaves sempre es temps de sembrar no està gens mal recordar que sa dona té bona mà diuen, per donar faves. Qui just tenia tres cortons cercava per dur a mitges fora meses feia sitges duia es camp ben net d’aritges cavant llobades i racons. Parell de mul i somera es de dos muls no pot lograr ses faves s’havien de dar dins es solc anant darrere i en es cap se fa voltera i davant sa bístia se’n va. No estic per moure raons sé que seria de bades se fan ses feines mecanitzades però he pensat moltes vegades que en lloc de solucions tot són voreres o racons 36

A segar faves manca gent, allà cap mà mai sobrava, amb vuit anys sa falç ja s’agafava i a tots es talls se cantava més bé o més malament. Una cançó hi havia i un tir a ferir segur que diu es segar ja ho du s’atropellar i fer via, si em fas banyar sa camia també la’t banyaràs tu. Dies en quedaven pocs per la resta de sembrat, ja havien preparat tant cuixals com manegots. Dues serres ben dentades quan sa màquina han muntat, per s’ordi s’és començat, a un al·lot sa falç hem dat perquè segui ses llobades. S’home ses garbes lliga i a darrera amb so rampí sa dona si veu cap bri

i a mà si cau una espiga. Mentrestant amb tres pedretes un fogó han preparat, avui dinaran d’aguiat de fideus amb caragoletes. Quan havien acabat, mirant de cap a ses eres muntaven ses grans garberes d’ordi, civada i blat, després d’estendre hi hem posat es mul i s’ase gelat i allà troten com a feres. De mestall set cavallons hi ha més o menys a dins s’era, cinc minuts a la carrera abans de treure es carretons, i per animar cançons qualcuna de bastant grossera. És una feina pesada això de dins s’era tocar, a posta si personal hi ha sabem es tocar canviar després de cada girada. Això que dic no és rondalla, més o menys sa feina de ses eres eren aquestes maneres, dues girades, fer voreres i llavors posar-se a treure palla. No es pot anar a fons, damunt damunt han de llepar, després de fer tot passar sa darrera girada se fa, quatre revolts després ja poden treure es carretons. Llavonses amb molt d’esment sa serra serà marcada, aquesta serà encertada si no hi ha canvi de vent, de l’altra part s’hi va duent rascant fort aquesta vegada amb sa rampaina ben atacada perquè aquesta sigui ventada per sa parella més plaent. Després de ventat sa primera, sa segona just es mig marcam, de cada banda atirassam i llavonses amb so ram agranam ben arreu darrere, i fet d’aquesta manera es gra dins es net tiram. Ventar sa serra és clar que era feina delicada, s’és de mirar que sa polsegada no se mescli amb so gra,


en acabar han de palejar, abans de sa pala agafar se solien anar a refrescar amb aigua amb cassalla mesclada. I amb aquell sol que bull dos palistes s’han ajuntat que des mig han començat a sa punta a cada costat cadascú fa un caramull. Sembla que es gra ben net veis si sa feina s’és feta bé, emperò ha de menester que el parin per s’erer per retirar-li es baleis. Vet aquí un petit retrat d’aquelles feines antigues, teuladers també formigues també se n’han aprofitat, s’agost arribarà aviat, més d’un ja s’és preparat per anar d’ametles i figues. Tenen vacances els al•lots, són mortes ja ses ortigues, estan musties ses garrigues, cerquen es ganxos i garrots i ses dones es manegots per posar-se a collir figues. I no hi valen raons se pot explicar en dos mots ses bones són per fer acops i ses d’en terra rutlons. S’han de collir de capoll ses figues que han de xapar, la resta que quedarà s’aprofita per engreixar es porcs que tenen a sa soll. Aquell temps amb molt poquet una família vivia, deu gallines, una cunia es mascle se compartia, una cabreta que se munyia i engreixar un porcellet. Això des do-re-mi-fa-sol sols en el cor se sentia, aquell temps l’església s’omplia, rusca a voler hi havia, emperò ningú tenia aquesta famosa malaltia tan estesa des colesterol. A cada casa canyisses i a pelar ametles de valent, sempre amb un bon ambient es principal divertiment que tenia es jovent sabem que eren ses peladisses.

Tant a s’Horta com Calonge metge mai hi va haver, ningú senties queixar-se, tothom tenia més fe que en es metge, en sa monja. En sa monja està comprovat se tenia una fe viva, comprovava sa saliva fos un còlic o constipat, sempre allò més encertat era deixar es ventre rebejat amb una bona lavativa. Tenim dades molt reals que a ella sempre s’acudia i que per tota malaltia un bon grapat hi havia d’herbes medicinals. Medicina coneguda pes mal de cap es cascalls, pes cucs es rosaris d’alls, altres herba-lluïsa i ruda. Gaudim d’aquesta sort que en sa monja tothom confiava, que tota malaltia curava llevat de sa de la mort. Com veis tot ha canviat, tot poble té dispensari però apuntar-se en es calendari telefonant a ciutat dia i hora que han designat sense mirar sa gravetat, no s’hi pot anar a diari. Això sembla molt fatal o cosa que està fora mida, després de cotitzar tota sa vida a sa Seguretat Social. Que el món va malament això tots ho tenim ben clar, ja que hem pogut comprovar que es poder, es calaixos pot gratar a cap d’ells se li atribuirà es mal nom de delinqüent. No entenc ni poc ni res, però està vist i comprovat que si aquell que ha robat pot demostrar que era aforat se li estava tot permès. Veim que s’economia s’esqueixa i jo no sé posar-li nom, pens que es creia ric tothom quan quasi ningú hi va néixer, pens que és s’herència que deixa es tenir un cotxe o dos perhom.

Això han estat es preus, pens que hem perdut es papers, mos allargàrem de demés i ara mostram es peus. Aquest món és un embull molt difícil d’aclarir, si malament estava ahir molt pitjor pens que està avui. Un com jo que major és, visqué els anys de sa talent, no veu gens clar es present i molt especialment si no canvia es jovent que no se priva de res. A tothom sents renegar que sa feina s’ha estreta, que tot va a la punyeta, que així no podem anar, però el que està ben clar que de res mos volem privar, per anar a treballar ningú se’n du senalleta, sa gelera amb sa cerveseta, més tard en cotxe o furgoneta en es casino a berenar. El món molt greu està i ningú troba medicines, jo com en Joan Marines cap vos ne puc receptar, ja que és mal d’explicar això que es polític fa que no s’atura de barallar per allò que està en ruïnes. Haver de dir-ho em sap greu, però tothom ho té clar, molt de xoriço hi ha i aforat que s’indultarà que es càrrec haurà de deixar, però no heu de pensar que es qui el rellevarà en compti posar cap de reu. Sabem que es que va d’abelles molt de fum sol emplear, el món pagès greu està, s’Estat diu que el salvarà, es remei que se va aprovar me fa eriçar ses celles, subvencionà guardes d’ovelles no importa tenguin mardà. Haver de passar de llis vos assegur no hi ha forma, no ho dic com a norma ni tampoc com un avís, en el món sols és feliç qui amb el que té es conforma. 37


Tot so l’any a s’Alqueria Blanca. Gener (continuació) “Amb la nostra llengua –diuen, ja som forts Cantant amb els llavis, i qui existirà que ens comandi? Salm 11 Per Miquel Pons El mes de gener amb certa manera és una perllongació de les festes de Nadal. Per cap d’any Jesús seu a una cadireta. Els que us heu acostat a la cova de Betlem haureu notat la manca de pastors i pastorets en relació a la fotografia, original de Josep Mª Font i Bonet present a “Dies i Coses” n. 148. Jesús ha crescut, i no és el que componia el misteri centenari. Entre altres detalls, Sant Josep no porta la vara florida. La contemplació és cosa de cadascú i no li doneu més voltes. El naixement era el que era, amb la pàtima que regala el temps i que deixa penyora a la memòria. El santoral de gener ens ofereix un sant o santa cada dia. No en resam a tots. No obstant algun està embolcallat per la llegenda o la veritat. Com exemple tenim sant Ramon de Penyafort, que renyava al mateix rei en Jacme, el Conqueridor, “home de fembres”. Ramon de la capa féu una vela, pel “freu de la mar” abandonà Mallorca. sant Sebastià, donzell, que l’art el presenta de cos nu, com a Jesús a la creu, era una festa, una mitja festa. De sempre a la parròquia s’ha pogut veure una tela de la Immaculada i els seus costats els sants Sebastià i Roc, amb el patrocini contra la pestilència, Més celebrada la festa de sant Antoni, que cada any unes viles mallorquines el mostren lluitant contra un exèrcit de dimonis d’aspecte ferotge, de colors cridaners, un banyam com els bastons d’un erer. Tenia l’oratori de 1805 representació i festa al sant amic de l’altre eremita, sant Pau, alimentat per un corb, escena avui repetida a Mancor de la Vall i son Servera i que d’una faiçó magistral pintaren Velàzques i Gutiérrez Solana. Està documentat entre les realitats del primer vicari, Mn. Gabriel Mora, de tan bona recordança, que honra el temps. Del seu vicariat se’n conten de tot color. La més angoixant és que s’Alqueria Blanca emmudí de sentiment, la notícia la coneguérem l’any del centenari 1850-1950, quan un mossèn porrerenc revelà, que just arribat Mn. Gabriel Mora al seu destí amb excuses d’assistir un moribund, fou amenaçat de mort. Per sort no fou així. Arromangat s’entregà a la vinya del Senyor, compliment del bisbe Mansó que en el seu testament es recordà del llogaret que l’havia rebut amb manifestacions d’entusiasme i d’esperança. No trigà el vicari Mora a enriquir, valgui la paraula, aquell primer oratoriet motiu d’anteriors problemes, paraules al bisbat, discussions. Tantes me’n diguis. El 1850 principià la tasca d’un nou temple. Pel que fa a 38

Sant Antoni he pogut escatir que el 1874 treballaven a la capella del sant, Marc Servera i Gabriel Moragues. Està a la vista que dues santes màrtirs acompanyen Sant Antoni, una a cada costat, i les tres imatges són obra de Vicenç Mates. Sant Antoni és festival el 17 de gener. La festa ha tengut alternances, des de la solemnitat amb les mostres de festa i devoció ha rebut la fongandga del poble Alguns anys la festa és més llisa amb foguerons i torrades de porquim. Un intercanvi, parl d’un temps enrere, de pluja d’aigua beneïda i monedes són la nota festiva, amb l’afegitó de la bellesa de l’aviram, de cavalls, de cans i el que podeu imaginar fins una cadernera engabiada. No puc precisar si acudeixen pastors amb la seva guarda d’ovelles. Cada any, hom espera l’arribada de la premsa per gaudir d’unes fotografies on el rector de Muro, revestit de capa pluvial antiga i rica, centrat al mig d’una nodrida guarda d’ovelles, reparteix benediccions. De record meu, el sant de Viana a s’Alqueria Blanca, rebia l’afecte del poble. Un sant Antoniet segurament obrat, amb destí a la festa pagesa, presidia el comportament cívic del poble en festa. Exactament no puc dir els anys que el santet s’hostejà a altra contrada- És clar que la gent notà l’absència del santet “un manescal” de bon curar, sant amic-germà dels animalets, com un altre d’Assís. La seva absència temporal fou suplidada pel sant Antoni devallat de la capella, amb el porquet i la flama


del propi foc, malaltia que malgrat porti el seu nom, “foc de sant Antoni” n’és l’invocat. Així va tenir la sort de rebre per poca durada, l’homenatge del seus devots des de l’escalonada, que no arriba a “escalera” com a Felanitx. Tot plegat em fa pensar que les dues santes màrtirs, companyes seculars i reines del sant, un dia, quan l’interior de l’església era un bosc de ferros fins a la cúpula de mestre Marc de l’Obra, amb la força necessària per moure el descomunal pes de les santes, la que guarda els ulls i l’altra medicina pel mal de queixal –no oblideu el remei de l’herba de capseta, que creixia al carreró històric de ca s’Escolà, i foren traslladades al replà, des d’on podien contemplar el moviment del poble a la llum del sol. Temps enrere no hi havia tanta curolla per endiumenjar carrosses. Pensant un poc rememor que els collidors d’ametles des Pujol bastiren una barca de bou amb paper de seda blanc. Els joves de sa Teulera n’enllestiren una altra, ben enramada, amb molta música i una parella manava a peu a cada costat del mul. La somereta de ca ses monges, per uns moments, aquest dia festiu alternava acompanyar sor Jerònima de Lourdes als malalts i l’anar a ser humitada per l’aigua medicinal. Amb un dia tot s’ha transmutat. Que em perdonin els altres components del santoral del més de gener. Això mateix em plau recordar una santa del país i de la nostra llengua i sang. És santa Eulàlia de Barcelona, que ens cau el 12 de gener, i m’havia passat per malla. FEBRER És el més de l’any més curt de dies, total 28.Enguany, com cada quatre anys en guanya un: és l’any bixest i els nascuts el 29 en broma sumen la vida de 4 en 4 anys. Antany, en rompre el febrer els temples cobraven l’anyal fisonomia amb la despenjada de les neules. Un gest que, com altres s’ha perdut era tapar el Betlem amb aquella pintura de Mateu Guasp, parent de Mn. Sebastià, que era un manetes per tantes coses. Es tancava el betlem i s’albira el temple una invitació del de Jerusalem amb l’arca de l’aliança, les cortines, els canelobres, la taula dels coloms,... Madona Mare i Mestre i mestre Josep portaren Jesús al temple perquè Simeó el circumcidàs. És una demostració humana judaica de la condició humana de Déu. La família de Natzaret era la mateixa de l’estable del bou i la mula. Presenciaven el ritus els escalons i La fotografia de temple de l’arxiu de “Dies i Coses” parla per ella mateixa. La pintura del fugir d’Herodes cap a Egipte te´, també és la de Mateu Guasp. No fa massa temps que m’innovaren el nom d’una flor que no coneixia, crescuda al camp: és el lliriet de la Mare de Déu del Candeler. Lumen ad revelationem gentium, Les candeles primes i blanques, amb tocs vermells o verds. Il:luminene manment la processó. M’ha arribat el moment de tributar homenatge a Tomeu Fiol, aquell

poeta de “Gralla”, altrament conegut, entre nosaltres, els que no hi són i els que romanem a pel foll “descambuixat”, pels seus cabells revolucionas. Tomeu Fiol té un currículum lligat a Santanyí, Cala Figuera, Consolació, ... És més que urgent tornar a Tomeu Fiol, tan fervorós amb Santanyí i que dedicà a B.B. germà major, el poema “El Senyor”, estampat a un paper d’estrassa, ben igual que, amb puny i lletra signà “Amb la meva felicitació per a les teves noces” Tomeu”, el poema “Per a Candelera, 1951, que amb el dinr, demà d’àngels, de nins i de nines, seran les claus del més de febrer, enllepolit per la blancura dels ametlers florits. De bell antuvi, i en plena responsabilitat, deix darrere la vidriera simbòlica d’Eva Choung Fux a Sant Blai de Campos i santa Escolàstica que des del seu retaule gòtic, a Consolació, estén la mirada cap a ponent fins a Cabrera entre la calitja blaua-violeta que embolcalla el drap del plor i el sudari de la mort. Si us ve de gust llegiu els versos de Bartomeu Fiol PER A CANDELERA Elevada a brillanta remor. Blai Bonet Els àngels de la guarda avui fan festa entorn de vós, senyora. -I diguin els nins ning, nang, i les nines ding, dena. Entorn de vós tanta aucelleria abrinada o abrivada a brillanta remor per a fer-vos senzill el cor senzilla l’alegria. -I diguin els nins ning, nang, i les nines ding, dena. I Candelera d’amor, Candela d’alegria semblau part damunt la malaltia. L’amor diuen els meus braços, l’amor diu l’aucelleria. -I diguin els nins ning, nang, i les nines ding, dena.* *D’un cànon cocarrat. Materials de 1957 i 1958. Cala Figuera, 1-II-Vigilia de la Candelera 2012. 39


Plana de caça i natura

Tirada solidària a favor de l’AECC i d’APROP a s’Horta Per Toni Barceló El passat dissabte dia 9 de juny, la Societat de Caçadors de s’Horta i el Departament de Medi Ambient del Consell de Mallorca, amb el suport de l’Ajuntament de Felanitx, de la Federació Balear de Caça i de nombroses cases comercials, van organitzar una tirada de recorregut de caça benèfica a favor de l’Associació Espanyola Contra el Càncer i l’Associació d’ajuda als malalts de càncer i a les seves famílies de la comarca de Llevant (APROP). La prova, desenvolupada al Sementer Blanc i al puig de Sa Murtera de s’Horta, coincidia amb la VI puntuable del Campionat de Balears de Recorregut de Caça. En total, 87 participants van poder gaudir d’un elaborat muntatge de posicions i plats que imitaven el vol de diferents espècies cinegètiques. Després d’un intens dia de competició, el guanyador absolut va ser Bartomeu Pizà amb 46 plats de 50. El lliurament de premis va comptar amb la presència del Sr. Pedro Bestard, Cap de Programes del Consell de Mallorca, el Sr. Antoni Grimalt, Batle de s’Horta, el Sr. Pere Joan Alou, Batle de Cala Ferrera, el Sr. Miquel Cladera, Director de competicions de la Federació Balear de Caça, el Sr. Miquel Alou, President de la Societat de Caçadors de s’Horta, Maria Adrover i Martina Ramis, Presidenta i Secretària respectivament, de la Junta Local Porto Colom-s’Horta de l’AECC, Perfecto Acosta, president d’APROP i la junta directiva i nombrosos socis de la Societat de Caçadors de s’Horta. La Consellera de Medi Ambient del Consell de Mallorca, la Sra. Catalina Soler, per motius d’agenda no va poder assistir, tot i que des del primer moment va donar suport a l’esdeveniment. L’acte va cloure amb el lliurament de quasi 1.500 €, que es van repartir a parts iguales entre l’AECC i APROP. 40

Grup de tiradors a punt de començar en el primer lloc de tir.

Lloc de tir a n’Es Sementer Blanc

Els socis Joan Grimalt i Baltasar Barceló van col·laborar amb la junta directiva en el bon desenvolupament de la prova.


El president de la Societat de Caçadors, Miquel Alou, lliurant una placa d’agraïment al Batle de s’Horta, Antoni Grimalt.

El delegat de competicions esportives de la Federació Balear de Caça, Miquel Cladera, el cap de Programes del Consell de Mallorca, Pedro Bestard, el batle de s’Horta, Antoni Grimalt, i el president de la Societat de Caçadors de s’Horta, Miquel Alou.

Bartomeu Binimelis amb Maria Adrover i Martina Ramis, presidenta i secretària de la Junta Local Porto Colom – S’Horta de l’AECC.

Instant del lliurament de premis.

Perfecto Acosta, president d’APROP també va assitir a la tirada benèfica.

Bartomeu Pizà va ser el guanyador de la prova. 41


CE Alqueria

Per Jaume Rigo

L’Alqueria va concloure la lliga de I Regional amb un horari i dia setmanal inèdits: el divendres 8 de juny a les 20 hores a Sa Teulera contra el Sineu, aspirant a l’ascens a Preferent, amb marcador d’empat a un gols. El resultat més positiu del

Regularitat 2011-12 I Regional

El sopar de final de temporada va tenir lloc dia 15 de juny.

JUGADOR Minuts Partits 1. Jaume Barceló......... 2970 33 2. Silvestre Barceló... .. 2920 33 3. Joan Rigo Lladó.......2790 33 4. Bernat Ginard..........2531 31 5. Miguel A.Cañas.......2460 30 6. Marcos Tejero..........2323 28 7. Toni Monserrat..... ..2277 31 8. Silvestre Vicens....... 2252 28 9. Pere Estelrich......... .2034 27 10.Toni Mas................. 1918 25 11.Carles Ramon........ 1892 29 12.Alexis Megías........ 1380 16 13.Miquel Rigo Lladó 1379 16 14.Carlos Al. Navajas 1265 15 15.Toni Binimelis....... 1005 13 16.Óscar Botella.......... 710 19 17.Miguel A.López........640 11 18.Miquel Palmer......... 562 11 19.Miquel Rigo Rigo.... 515 12 20.Juan Jav.Díaz Pájaro 410 6 21.Fco. José Hidalgo..... 404 5 22.Francisco Heredia... 145 3 23.Juan Cedeño............ 135 5 24.Óscar Señorans....... 110 2 25.Yassin Bousbaa........ 105 5 26.Tomeu Roig.............. 90 3 27.Francesc R.Pastor..... 75 4 28.Adán Heredia............ 55 3 29.Hamza Margaa.......... 23 2 30.Salvador Cerván........ 20 1 31.Pere Tortella............... 10 1 32.Rubén Heredia........... 10 1 33.Denis Pl. Yordanov.... 5 1 42

darrer mes fou la victòria per 3-2 a casa contra el Consell. A fora camp els verd-i-blancs caigueren per 5-1 en Es Moferès de Calvià i per 4-2 a Lloret de Vistalegre. A Sa Teulera, a part dels dos resultats comentats, el subcampió Rotlet Molinar va sofrir fins en el tram final de partit per dur-se’n els tres punts, guanyant per 1-3. Els curiablanquers finalitzaren la lliga 2011-12 a la tretzena posició, amb 38 punts (25 a la 1ª volta i 13 a la 2ª, 26 lograts a s’Alqueria i 12 a fora camp). Se varen marcar 45 gols (26 a la 1ª volta i 19 a la 2ª, 26 a Sa Teulera i 19 a fora) i se n’encaixaren 65 (27 a la 1ª volta i 38 a la 2ª; 29 jugant de local i 36 de visitant), essent el quart equip menys golejador i el setè més golejat de la categoria. Com a visitant s’aconseguiren tres victòries: a Can Picafort, Llubí i Sineu. El jugador campaner Jaume Barceló Pometa fou el que més minuts va disputar, mentre que el davanter Carlos Alabarce Navajas va ésser el màxim golejador, amb 11 gols marcats. Pel que fa a l’equip de Futbol-7 d’Empreses, va prendre part en el grup A de la lliga de II Regional, acabant just enmig de la classificació. El porter Miquel Vidal va disputar els 20 partits de lliga,

mentre que Xavier Ballester, Manolo del Río i Miquel Rigo marcaren vuit gols cada un. El divendres 15 de juny va tenir lloc en el segon pis de la Residència de s’Alqueria Blanca el tradicional sopar de final de temporada que va reunir a unes 140 persones vinculades al club de Sa Teulera.

Golejadors 2011-12 I Regional

JUGADOR Gols 1. Carlos Alabarce Navajas...... 11 2. Silvestre Vicens..................... 7 3. Silvestre Barceló.................... 6 4. Carles Ramon......................... 5 5. Marcos Tejero......................... 4 6. Bernat Ginard......................... 3 7. Joan Rigo Lladó...................... 1 8. Francisco José Hidalgo.......... 1 9. Alexis Megías.......................... 1 10.Yassin Bousbaa....................... 1 11.Miquel Palmer........................ 1 12.Toni Binimelis........................ 1 13.Juan Javier Díaz Pájaro.......... 1 Pròpia meta (altres equips)........ 2 Total gols............................ 45


FUTBOL-BASE A part de l’equip de I Regional i el d’Empreses, s’ha de fer una menció especial a les campanyes duites pels quatre equips de futbol-base. Els cadets, entrenats per Domingo Aznar, acabaren la lliga deixant tres equips per darrera a la classificació: Santa Maria, Campanet i Àgora Portals. El porter Anouar i els jugadors Eto’o i Rachdi disputaren els 28 partits, mentre que Rachdi i Youssef, amb 9 gols cada un foren els principals golejadors de l’equip. Els Infantils de Joan Rigo també deixaren tres equips per darrera a la classificació: Sportworld, Santa Mònica i Atl. Es Liceu. Jaume Rosselló i Abdil disputaren els 28 partits complets de lliga. Els principals golejadors foren Adri, amb 10, seguit de Sergi i Ibra, amb 6. Pel que fal als Alevins-F-7, dirigits per Andreu Barceló, acabaren la lliga a l’onzena posició, deixant sis equips per darrera. Sumant les dues fases del campionat, es jugaren 30 partits, els quals només dos jugadors els disputaren tots: el porter Rubén i Àngel. El mateix Àngel i Alejandro marcaren 36 gols cada un, seguits amb 11 gols per Andreu Mas. Els benjamins de Germán López deixaren al final quatre equips per darrera a la classificació: Barracar B, Santanyí B, Sineu B i Portocristo Atl. Només José Pedro Porras va intervenir en els 28 partits de lliga, mentre que Gianluca, amb 18 gols, fou el màxim golejador, seguit de Juan Carlos amb 12 i Cristian amb 10. ASSEMBLEA DE SOCIS L’Assemblea anual de Socis es celebrava el passat dissabte 16 de juny, la qual va congregar a 15 socis per repassar els diferents punts de l’ordre del dia, referents a la temporada anterior i també a la propera lliga 2012-13, per la qual es va aprovar un pressupost de 42.000 €. A l’apartat de precs i preguntes els socis s’interessaren per la plantilla i entrenador de la propera temporada (hi haurà nou entrenador: el

llombarder Andreu Uribe) i altres aspectes relacionats amb el club. TORNEIG DE SANT ROC El CE Alqueria organitzarà el VIII Torneig de Futbol Sant Roc’12, a disputar a Sa Teulera els dies 11, 12 i 15 d’agost de Imatge corresponent a l’Assemblea de Socis del passat 16 de juny. 2012, amb la participació del Santanyí, el s’Horta, segona semifinal. El dimecres 15 el Ses Salines i l’Alqueria. El dissabte d’agost hi haurà el partit pel 3er i 11 d’agost es disputarà la primera 4art lloc i a continuació la final. semifinal i el diumenge dia 12, la

Partit 300 de Bernat Ginard En el partit disputat a Sa Teulera el diumenge 27 de maig contra el Rotlet-Molinar, el jugador Bernat Ginard, que actuava com a capità, va disputar el seu partit de lliga número 300 amb l’equip de l’Alqueria. El jugador campaner va debutar amb l’Alqueria dia 14 de setembre de 2003 en el camp del Valldemossa Atl. i ara, nou anys després, quan acaba de complir 32 anys, és el sisè jugador verd-i-blanc que arriba a aquesta xifra reservada als més regulars de la història. Abans de començar el partit contra el Rotlet rebia de mans del president Pere Rigo una placa commemorativa i al·lusiva a aquesta dilatada trajectòria. A part d’això, amb els tres gols marcats aquesta passada lliga, es situa amb 48 gols com el setè golejador de sempre de l’Alqueria en competició de lliga. Vos oferim a continuació dades estadístiques de la seva trajectòria i també dels deu jugadors més regulars de la història del club:

Temporada Categoria Partits Gols 2003-04 II Regional 32 7 2004-05 II Regional 31 6 2005-06 II Regional 31 9 2006-07 I Regional 34 5 2007-08 I Regional 36 1 2008-09 I Regional 36 6 2009-10 I Regional 36 5 2010-11 I Regional 35 6 2011-12 I Regional 31 3 Totals..................................... 302 48

43


Jugadors amb més partits de l’Alqueria: 1.- Pep Pons Rigo......................373 2.- Guillem Rosselló Julià........349 3.- Toni Vallbona Contestí.......331 4.- Llorenç Rigo Bonet.............312 5.- Tomeu Roig Adrover (*)....304 6.- Bernat Ginard Cladera (*).302 7.- X.Pep Barceló Grimalt........288 8.- Miquel Rosselló Julià..........268 9.- Guillem Rigo Vidal.............266 10.-Antonio Bustos Acosta......262 (*) Jugadors encara en actiu.

Els vells aficionats no dónen l’esquena a l’Alqueria

Els resultats que l’equip de I Regional ha obtingut a la segona volta de la competició de la passada lliga a camp propi no han estat del tot satisfactoris. Això no estat suficient ni ha estat motiu per a que certs aficionats deixin d’acudir a Sa Teulera. Hem trobat oportú publicar aquestes fotografies corresponents a la temporada que ha acabat on apareixen alguns dels més antics seguidors verd-i-blancs, aquells que mai abandonen l’equip.

Aquest aficionat, que el passat 4 de juliol complia 96 anys, ha estat un habitual en els partits de Sa Teulera, temporada 2011-12. Es tracta de l’amo en Miquel des Rossells, a qui esperam poder-lo veure en el camp molts anys més. 44

El rècord d’en Hamza torna esser batut per Denis

En el número 147 de Dies i Coses destacàvem com el jugador Hamza havia romput el rècord que havia ostentat més de 35 anys en Guillem Rosselló com a jugador més jove en debutar amb l’equip gran de l’Alqueria. Dèiem que aquest rècord tenia poc marge de superació ja que s’havia deixat amb 15 anys i 48 dies, quan l’edat mínima per debutar amb equips regionals és la de 15 anys complits. Idò bé, en el darrer partit de lliga jugat a Sa Teulera dia 8 de En Denis, jugador més jove en debutar juny contra el Sineu, a falta de 5 amb l’Alqueria. minuts per acabar el partit entrava en el terreny de joc, en substitució de Bernat Ginard, Denis Pl. Yordanov amb 15 anys i 32 dies, 16 dies més jove dels que tenia Hamza el dia del seu debut a Bunyola. En conseqüència, en Denis, jugador d’origen búlgar que ha disputat la temporada amb els cadets, nascut dia 7 de maig de 1997, passava a ostentar aquest rècord que ha canviat en poc temps de mans. Jugadors més joves en debutar amb l’equip regional de l’Alqueria: Jugador Data Partit Edat

Denis Plamenov Yordanov 08-06-2012 Hamza Margaa 19-02-2012 Salvador Cerván Muñoz 08-06-2012 Guillem Rosselló Julià 14-11-1976 Toni Vallbona Bonet 15-12-1985 Llorenç Rigo Bonet 14-11-1976

Alqueria-Sineu Bunyola-Alqueria Alqueria-Sineu Alqueria-Sallista Petra-Alqueria Alqueria-Sallista

15 anys, 32 dies 15 anys, 48 dies 15 anys, 128 dies 15 anys, 306 dies 15 anys, 310 dies 16 anys, 74 dies

En aquest lloc concret de la graderia de Sa Teulera es solen col·locar els més antics aficionats de l’Alqueria. Enmig de Jaume Corraler i Catalina de Ca s’Ermità, apareix el major de tots ells, Miquel Vidal Artigues.


Futbol Balear (lliga 2011-12)

Constància i Binissalem ascendeixen a II Divisió-B Per Jaume Rigo Fotos: Futbol Balear, J.Rigo

Des del passat 24 de juny, el Binissalem és equip de II Divisió B, per primera vegada en els seus 98 anys d’història. Uns quants milers d’aficionats que es donaren cita a l’antic Can Fetis pogueren presenciar com l’equip vinater eliminava el Real Madrid C i aconseguia aquesta fita històrica. A part de la III Divisió Balear, analitzaren el desenllaç de les diferents categories de Mallorca que varen concloure el passat mes de juny, amb participació d’equips de la nostra comarca, sense oblidar-nos de l’Atl. Balears, que després de quedar campió del grup tercer de II-B, queia eliminat a la fase

Després de 24 anys, el Constància tornarà jugar a II-B.

d’ascens primer pel Mirandés i després pel Lugo. III Divisió: temporada històrica del Constància i el Binissalem La primera referència a aquesta categoria ha d’ésser obligatòriament pel Constància, campió de III Divisió, títol que no aconseguia des de 2005. L’equip dirigit per Nico López es va desfer a l’eliminatòria decisiva del Villarrobledo. Els inquers empataren sense gols dins el camp dels manxecs i guanyaren per 2-1 a Inca, marcant el gol definitiu Mateu Ferrer quan el partit ja agonitzava. El Constància no jugava a II B des de la lliga 1987-88. El Binissalem, que ja havia complit de sobres guanyant la Copa Federació a l’equip basc del Lemona, va quedar subcampió de III Divisió, la millor classificació de la seva història i aconseguia després

Equip del Binissalem que derrotava per 3-1 al R.Madrid C dia 24 de juny.

l’ascens a II Divisió-B. A les eliminatòries d’ascens es desfeia consecutivament d’Albacete B, Manlleu i Real Madrid C. Llosetense i Montuïri varen eliminar en primera ronda per l’ascens a II B a Langreo i Alfaro, però foren eliminats en segona ronda per l’equip basc del Laudio i l’equip andalús de l’Atl. Sanluqueño. El Santanyí va repetir la mateixa posició que a la lliga 2010-11, la setena, i complirà a la lliga 2012-13 la dotzena participació consecutiva a la categoria, només superat per Poblense (1989-90), Ferriolense (1990-91) i Montuïri (2000-01). El Campos acabava vuitè de III Divisió, una classificació només superada anteriorment a les lligues 1997-98 (6è) i 1995-96 (7è), mentre que el Felanitx, després d’una increïble remuntada a la segona volta, quedava 12è classificat i complirà la tercera lliga consecutiva a III Divisió.

L’Alaior perd la III Divisió, on hi jugava des de 1979. 45


El Santanyí va acabar 7è de III Divisió.

Després de trenta-tres temporades seguides a III Divisió, des que es va crear el format actual de III Divisió Balear l’any 1979, l’Alaior va perdre la categoria, com a cuer de grup, acompanyat del Ferreries i el Platges de Calvià. Atl. Isleño i Ferriolense, que inicialment havien perdut la categoria, es salven gràcies als ascensos de Constància i Binissalem. I Preferent: el Sóller retorna a la III Divisió. Un dels històrics del futbol mallorquí, com és el Sóller, es proclamà brillant campió de III Divisió i va recuperar per la via ràpida la III Divisió, després de cinc anys de jugar a Preferent. A les eliminatòries decisives d’ascens, l’Andratx es desfeia del Formentera i retornava a III Divisió, mentre que el Penya Ciutadella Esportiva eliminava al s’Horta i estrenarà la III Divisió per primera vegada en la seva història. Seguint amb la Preferent, el s’Horta va realitzar la millor campanya de la seva història, acabant quart de la lliga i classificant-se per quarta vegada per les eliminatòries d’ascens a III Divisió, a part de batre alguns rècords dins la categoria de Preferent; millor classificació: quart (abans, 5è a les lligues 2004-05 i 2008-09); punts: 67 (abans 63, lligues 2004-05 i 200809); partits guanyats: 20 (abans 19, lliga 2008-09).

El s’Horta va lograr la millor classificació de sempre a Preferent. 46

A la primera eliminatòria es va desfer del Gènova, mentre que a la decisiva empatava sense gols a Sa Lleona contra la Penya Ciutadella Esportiva i queia derrotat a terres menorquines per 3-0. Degut a l’ascens del Binissalem (sempre contant que l’Sp. Maonès no pagàs el deute abans del 30 de juny), el Formentera és també nou equip de III Divisió, una categoria on no jugava des de la lliga 1979-80, any de creació de la III Divisió Balear, format actual. Els pitiüsos tocaven disputar contra el s’Horta –com a equips perdedors de la darrera eliminatòria d’ascens- un partit a camp neutral per decidir quin equip ocupava la plaça del Maonès a III Divisió, però la renúncia de l’equip de Sa Lleona en el darrer instant a la disputa d’aquest partit, possibilita l’ascens dels formenterers. Perd la Preferent mallorquina per haver descendit l’Artà. I Regional: l’Alqueria acaba tretzè classificat. Atl. Rafal i Rotlet-Molinar, primer i segon classificats,

Gràcies a una gran segona volta, el Felanitx va salvar la III Divisió.

són nous equips de Preferent. Els des Molinar recuperen una categoria on no jugaven des de 1984. L’Alqueria va baixar el rendiment a la segona volta, va acabar a la posició tretze i jugarà per setena temporada consecutiva a I Regional. II Regional: el Ses Salines, campió. Els saliners, que marxaren cuers a les primeres jornades, tengueren una gran reacció a la segona volta fins a aconseguir el títol de campió, acompanyats en l’ascens pel Sant Jordi, que no jugava a I Regional des de 1996. Per la seva banda, l’equip del Futbol-Base Santanyí va aconseguir la millor classificació de la seva història: la novena a II Regional, després de realitzar una gran temporada. III Regional: temporades decepcionants de Cala d’Or i Cas Concos. Els campions dels grups A i B de III Regional,


L’Alqueria va acabar tretzè de I Regional.

El Futbol-Base Santanyí va lograr la millor classificació històrica a II Regional.

Equip del Cas Concos, temporada 2011-12.

Equip del Cala d’Or, temporada 2011-12.

Inter Manacor i Soledat Atl., aconseguiren l’ascens a II Regional. En el grup B d’aquesta mateixa categoria, Cala d’Or i Cas Concos acabaren dins les quatre darreres posicions. Els equips que han quedat a les portes de l’ascens esperen la seva oportunitat. Com sol passar cada temporada per aquestes dates, els equips que han quedat a les portes de l’ascens, principalment de I Regional cap a baix, solen estar pendents de possibles retirades i aprofitar-les per donar el bot a la categoria superior. És el cas del So n’Oliva i Sineu, tercer i quart de I Regional; i Port de Pollença i Algaida, tercer i quart de II Regional. Equips ben classificats de III Regional, com Montaura, Son Ximelis, Palmanyola i Puigpunyent, poden tenir les seves opcions si hi ha retirades de categories superiors. Per motius del tancament d’aquest número de Dies i Coses, aquest escrit és de data 26 de juny de 2012. Si l’Sp. Maonès pagàs el seu deute abans del dia 30 de juny,

cosa molt poc probable, i en conseqüència participàs a la III Divisió Balear 2012-13, el Formentera no aconseguiria l’ascens a III Divisió i seria l’únic equip afectat per aquest fet. En cap cas es veurien afectats els equips mallorquins que quedaren a les portes de l’ascens.

47


Atletisme (V Cursa Popular Festes de Sant Joan)

Tomeu Nicolau s’imposà a Portopetro Per Jaume Rigo Fotos: Jaume Pons / J.Rigo Organitzada per l’Associació de Veïnats i Amics de Portopetro, amb el patrocini de l’Ajuntament de Santanyí i la col·laboració de BlauPortopetro, Iberostar, Reial Club Nàutic de Portopetro, Santanyí-Ràdio, Intersport Kenia, Federació d’Atletisme de les Illes Balears, a part dels restaurants Varadero, Can Martina, Es Bergant, La Caracola, Antichi Sapori, Piscis, Portopetro, Can Xina, Marítimo, Rafael y Flora, Suremar i La Aventura, es va disputar la V Cursa Popular Festes de Sant Joan de Portopetro amb la participació rècord de 141 atletes. A les 9:30 del matí del diumenge 24 de juny, a la Plaça des Cup de s’Alqueria Blanca es va donar la sortida als participants que es varen inscriure a la prova. La distància a cobrir eren 8.200 metres, amb un itinerari idèntic als dels anys 2008 i 2009, 2010 i 2011, que inicialment recorria els carrers de s’Alqueria, Jaume I, Tomeu Nicolau (dorsal 34) i Francisco de la Insúa (dorsal 44) marxen 5è i 6è a l’alçada del Pi Gros. A la meta foren primer i segon.

El felanitxer Toni Peña (dorsal 65), millor fondista mallorquí de la història, entra a la meta acompanyat de Miquel Lluís Mestre

48

Passeig de Ses Palmeres i s’Arrabassat per continuar pel camí d’Es Pinar en direcció a Es Caló des Borgit, Barca Trencada i aturada final al Passeig des Port de Portopetro on hi havia instal·lada la meta. Un grup de tres atletes, fomat pel vencedor de 2011 Miquel Font, Andrés Covacho i Esteve Barceló, imposaren un fort ritme des de l’inici, i a l’alçada del Pi Gros, marxaven lleugerament destacats, uns metres per davant Toni Martí, que anava totsol, un tant distanciat de Tomeu Nicolau i Francisco de la Insúa. Aquests dos darrers atletes augmentaren el ritme fins a col•locar-se al cap davant de la cursa. El veterà Tomeu Nicolau entrava a Portopetro com a brillant vencedor amb un registre de 26’51”, seguit del juvenil Fco. de la Insúa (26’56”) i del veterà de Puigpunyent Miquel Font (27’04”). A continuació es classificaren Toni Martí, primer sènior (27’41”), Andrés Covacho (27’41”), Esteve Barceló (27’53”), Juanjo Alabern (27’57”) i Toni Peña (28’13”), el gran atleta felanitxer, qui després d’uns anys retirat i dedicat a la política, fa uns mesos ha tornat participar a diverses curses. Per darrera Peña entraren Miquel Lluís Mestre (28’14”) i Cosme Garcies (28’54”). En categoria Veterà A masculina (de 40 a 55 anys), a part de Tomeu Nicolau, Miquel Font i Toni Peña (1r,


El curiablanquer Miquel Rigo entrant a meta com a segon local i 24è absolut.

Maria Ramis, guanyadora femenina absoluta.

3r i 8è aboluts), es classificaren Juan Antº López (29’11, 11è absolut) i Román Campos (29’22”, 13è absolut) . En categoria Veterà B (majors de 56 anys), s’imposava Monserrat Galmés (31’48”), precedint a Vicente Campos (32’11”). En categoria juvenil (de 15 a 17 anys), després de Fco. de la Insúa, segon absolut, entrava Miquel Àngel Covas (29’42”). El primer corredor local fou Damià Perelló (29’29”, 14è absolut), qui precedia al curiablanquer Miquel Rigo Barceló Gató (31’25”).

La curiablanquera Xisca Barceló de ca s’Ermità, millor atleta local

Maria Ramis era la guanyadora femenina, amb un registre de 28’56”, superant a Mavi Garcia (33’13”), Maria del Carme Caro (38’01”) i a la curiablanquera Xisca Barceló (39’50”), primera atleta local. En categoria femenina de veteranes A el triomf era per Isabel de Fuertes (40’22”), mentre que Joana Galletero (41’43”) s’imposava en categoria de veteranes B. 49


Entrevista a Toni González Per Maties Adrover

“Després de sis anys a Grècia la meva i·lusió es tornar al futbol espanyol”

Hem visitat a Toni González a Cala Murada, futbolista mallorquí que porta sis temporades consecutives disputant la lliga grega. Després de jugar en el R. Mallorca en Primera Divisió la temporada 2003-04 debutant en la Super Copa d’Espanya contra el R. Madrid galàctic de la mà del portuguès Jaime Pacheco, qui li va donar continuïtat mentre va ser l’entrenador mallorquinista, pitjor sort va seguir amb l’arribada de Luis Aragonés, jugant cedit al Ciutat de Múrcia de Güiza a la següent temporada; després de desvincular-se del Mallorca va passar per l’Oviedo abans d’arribar al Paok de Salónica (2006-08), posteriorment va jugar en el Ionikos 08-09), Doxa Drames (09-11) i aquesta darrera temporada amb el Larissa. Encara que té propostes d’un primera grec el Kerkira de la illa de Corfu i del xipriota Ethnikos Axnas li il·lusiona tornar a casa, bé a un equip de segona, o potser, fins i tot a un equip mallorquí. Com va ser la teva arribada al futbol grec? -Al principi és complicat: et vas tot sol, no saps el que t’espera, és una altra cultura. Al principi l’adaptació va ser una mica complicada, fins que t’adaptes als costums d’allà, al dia a dia i sobretot em va ajudar la que ara és la meva esposa amb qui tinc una nena i una altra en el camí. Arribes al Paok, quines diferències hi ha entre un equip grec i els equips espanyols en què havies militat? -Són molt diferents; tots coneixem l’afició que hi ha a Grècia pel futbol i pel basquet, allí es viu amb molta més passió. El Paok és el quart equip per història, per títols, per prestigi de Grècia, només superat per Olimpiakos, Panatinaikos i AEK i va haver un canvi bastant important. El capritx del destí va voler que el teu primer partit oficial fos contra l’AEK d’Atenes que entrenava Serra Ferrer. Com era rebut llavors Serra Ferrer a Grècia? - En Llorenç era un entrenador molt conegut a nivell europeu i a nivell mundial després de passar per

50

Mallorca, Betis i FC Barcelona fent una gran labor. També va fer molt bon treball en l’AEK d’Atenes en Champions, el punt més àlgid va ser la victòria contra el Milà a Oaka, llàstima que no tingués continuitat perquè amb una mica més de temps hagués aconseguit coses importants com fa ara Ernesto Valverde. Et va sorprendre que comprés el Mallorca? -La veritat és que no. La terra sempre tira, vols sempre tornar si tens l’oportunitat i en Llorenç es va marxar del Mallorca i tenia clar que tornaria o bé com a president o com a entrenador, si em va sorprendre que tornés com a màxim accionista i no com a entrenador. Ha estat un molt bon moviment per part de Serra Ferrer perquè el Mallorca, tots sabem els problemes que té, i necessita gent que sàpiga de futbol i que sàpiga administrar el tema esportiu i econòmic, penso que estem en bones mans. I tu faries el mateix camí, deixar Grècia per tornar a casa? -Com he comentat ja són 6 anys fora d’Espanya, tinc 30 anys i la meva intenció és jugar diversos anys més en el màxim nivell i m’agradaria tornar a jugar a Espanya, bé en un equip de la illa,  o a la península. Tens alguna preferència dels equips mallorquins? -Preferències no tinc, es que és complicat tornar a jugar al màxim nivell, però mai se sap al món del futbol. M’agradaria gaudir dos o tres anys del futbol espanyol perquè fins al moment he jugat més temporades fora que aquí. Es comenta d’un parell d’ofertes de Segona encara que una opció podria ser el At Balears que presenta un projecte amb l’intenció de tenir mig planter mallorquí, recuperant jugadors mallorquins de Segona que juguen en la península Com ho veus? -Ho veig bé. Aquest any Cursach ha fet una gran


inversió intentant l’ascens a Segona, llàstima que no ha anat bé contra el Mirandés i el Lugo. Sabem que és molt complicat donar el salt de Segona B a Segona A. És important que vulguin fer un equip amb gent mallorquina. Amb Pep Sansó i Pau Albertí penso que les coses es faran bé, són gent que coneixen el món del futbol, gent de la illa. Pau Albertí té la seva experiència en el Racing de Santander i en el R. Madrid de López Caro, penso que faran una gran labor. Sembla ser que el principal baluard serà Jesús Perera amb qui vas coincidir en el Mallorca Segueixes mantenint contactes amb ell? -Ja han passart 6 anys, al principi mantens el contacte amb els companys, ara mateix et puc dir que en el meu mòbil hi ha més nombres grecs que espanyols, són coses de la vida, encara que poden passar sense veure als amics que has fet en el futbol anys, quan els veus, sembla que no ha passat el temps. Jesús ha demostrat el que és, ha estat el màxim golejador del grup, llàstima que en el play off no hagi pogut ajudar a l’equip amb els seus gols, és un jugador molt important per a les opcions d’ascens. En els últims anys ens arriben moltes notícies de la vida a Grècia realment és el que surt en els informatius d’aquí és més, és menys? -Simplement els informatius grecs parlen bastant del que passa a Grècia, però donen més importància el que passa a Espanya, Portugal o Itàlia com aquí donen importància al que està passant a Grècia. Jo crec que un

no vol donar importància al problema que té a casa o no ho vol veure i dóna més importància al que succeeix fora. La cosa no està tan mal com la venen en la Comunitat Europea, però la veritat és que s’han fet les coses molt mal durant molts anys i cal posar una solució. Aquesta solució pot haver arribat amb les últimes eleccions? -No ho sé. La política mai m’ha interessat, ni em va ni em ve, a tots ens convé que vagi ben el país encara que jo no entro en política. Quin balanç fas de la participació de la selecció hel·lena en l’Eurocopa? -Positiva. Tot el que sigui superar la primera fase és positiu per a les seleccions de segon o tercer nivell com poden ser Grècia o República Txeca.Holanda, subcampiona mundial no ha passat de grup. A dia d’avui encara que la teva il·lusió és tornar a Espanya Com està la teva situació? -La meva principal opció és el millor per a la meva família. Abans d’ahir vaig parlar amb el meu representant a Grècia i em va comentar que hi havia un parell d’equips interessats en contractar-me el Kerkira (Corfu) de la Primera grega i el xipriota Ethnikos Axnas, d’Espanya no ha sortit res concret, estic esperant, i ja sabem que els anys que hi ha Eurocopa el mercat triga una mica més a moure’s i més avui dia amb la crisi que hi ha; encara que hi ha diverses ofertes concretes com t’he comentat la meva il·lusió és tornar al futbol espanyol.

51


Jaume Antoni Guanya el "National Cup 2012", és finalista de l’"International Tournament Sub 16" i es proclama subcampió d’Espanya cadet Per J.Vallbona

El tennista de Santanyí, Jaume Antoni Munar ha estat el capità de l'equip espanyol que va guanyar, el passat mes de maig a l'acadèmia SánchezCasal, el "Nations Cup 2012". En aquest torneig Jaume Antoni, capità de l’equip, quart d’esquerra a dreta, a la “Nations han participat equips d'Anglaterra, Croàcia, Cup 2012” Brasil, Ucraïna, Israel, França i Espanya. Cada equip estava compost per dos al·lots i dues al·lotes i se jugaven un total de set punts: cada jugador disputava un També es va proclamar finalista de l’"International partit individual i a més se jugava un doble masculí, un Tournament Sub 16" que es va celebrar a principis del altre femení i un mixt. mes de juny a Montecatini, ciutat italiana. Va arribar a la final després de vèncer al cap de sèrie número 4 i la va jugar contra el cap de sèrie número u. Va perdre per un ajustat marcador 6-4, 4-6 i 6-4. Al campionat d’Espanya cadet que va tenir lloc a Còrdova també va fer un paper de primera. La final va ser, dia 24 de juny. En Jaume Antoni (cadet de primer any) va quedar subcampió, després de perdre amb el cap de sèrie número u, Alberto Barroso (cadet de segon any) per 1-6, 6-4 i 7-5.

Jaume Antoni, primer a l’esquerra, al Campionat d’Espanya cadet a Còrdova

Avda. Bèlgica, 3 Cala d’Or 52

tel. 971 643 740

Davant tot això, recentment, ha estat seleccionat, per la Federació Espanyola de Tennis, per incorporarse el proper mes de setembre al CAR (Centre d'Alt Rendiment) de Barcelona. Allà estudiarà i entrenarà a la vegada.


II CURSA POPULAR S’HORTA 2012 Diumenge dia 3 de juny, organitzat per l’AMIPA del CEIP Reina Sofia i un grup de joves del poble, i com un acte de les festes de Cinquagesma, es va celebrar la segona cursa popular. La participació fou força nombrosa, amb 113 atletes (29 locals) fins a la categoria infantil, que competiren en un circuit urbà, en el carrer Major. Tots reberen com a premi una bossa d’esport. Les altres categories, a partir de júnior, feren un circuit de 4.200 m, anant a voltar pel Clot des Pou. Hi hagué 159 inscrits, que reberen d’obsequi una camiseta i que, com a novetat, pagaren 5 € d’inscripció i portaren un xip. S’ha de dir que, apart del circuit, el principal atractiu d’aquesta cursa és que els premis no són copes ni medalles, són sopars, bitllets per anar a Menorca, entrades per Aquacity, joguines de platja, botelles de vi..., aportat tot per entitats col.laboradores. Volem manifestar la nostra satisfacció en vers dels col.laboradors, Ajuntament, voluntaris, protecció civil i tots els que fan possible que arribi a bon port aquest aconteixement. Les classificacions, en els primers llocs, són: PREINICIACIÓ FEMENÍ 1º Júlia Peña 2º Tonina Cerdà 3º Mireia Ferrer 1º local Glòria Soler PREINICIACIÓ MASCULÍ 1º Miquel A. Ruiz 2º Miquel A. Molina 3º Miquel Amorós 1º local Joan Obrador INICIACIÓ FEMENÍ 1º Maria Ventura Mascaró 2º Julia Casbas 3º Carme Burguera 1º local Xesca Caldentey INICIACIÓ MASCULÍ 1º Guillem Obrador (local) 2º Toni Vidal 3º Guillem Vidal 2º local Tomeu Salvà BENJAMÍ FEMENÍ 1º Laura Granado (local) 2º Mª Antònia Gayà (local) 3º Paula Adrover 3º local Bàrbara Gayà BENJAMÍ MASCULÍ 1º Joan Mascaró 2º Àlex Durán (local) 3º Lluis Julià (local) 3º local Francesc Adrover ALEVÍ FEMENÍ 1º Núria Orient (local) 2º Adama (local) ALEVÍ MASCULÍ

1º José Rodríguez 2º Sebastià Barceló (local) 3º Lluis Julià (local) 3º local Francesc Binimelis INFANTIL FEMENÍ 1º Margalida Adrover 2º Marina Hernández 3º Aina Bennasar 1º local Maria Binimelis INFANTIL MASCULÍ 1º Guillem Gutiérrez 2º Biel Tomàs 3º Àlex Ferreiro JÚNIOR FEMENÍ 1º Francisca Gayà (local) JÚNIOR MASCULÍ 1º Jaume Bauzà 2º Ibrahim Bourazama 3º Tomeu Martorell

MÀSTERS 35 MASCULÍ 1º Jaume Jiménez 2º Miquel Font 3º Antonio Martín 1º local José Miguel Amengual VETERANS MASCULÍ 1º Toni Riera 2º David Méndez 3º Llorenç Femenías

SÈNIOR FEMENÍ 1º Isabel Ramis 2º Joana Perelló 3º Francisca Barceló SÈNIOR MASCULÍ 1º Andrés Corbacho 2º Enrique Peña 3º Miquel Lluís Mestre 1º local Esteve Heise MÀSTER 35 FEMENÍ 1º Mª Isabel Martín 2º Margalida Humbert 3º Francisca Torres (local) 53


El s’Horta Infantil ja és campió Text i fotos d'http://www.futbolbalear.es L'equip infantil del S’Horta que dirigeix Francesc Juan, a més de guanyar la lliga de Segona Regional del seu grup, ha rebut el trofeu a l'esportivitat, joc net i avui s'ha proclamant brillantment Campió de Mallorca a Binissalem. Ha aconseguit un brillant triplet, que més es pot demanar a aquests joves jugadors que asseguren el treball de futur de la pedrera del S’Horta. El S’Horta el dissabte passat va vèncer 4-2 al són Oliva ahir van vèncer 4-3 al Ferriolense i avui en la final han empatat a zero gols amb el Recreatiu de la Victòria i s'han imposat en els penals. O. Riera El S'Horta Infantil campeón de Mallorca

El s’Horta Infantil guanya la lliga de Segona Regional Tenim un grupet de nins que en poc temps valdran milions, són uns cracs, són uns virons, per ells van aquestes cançons, a aquests grans s’hortarrins de s’equip dets alevins que acaben de fer campions. Molts se coneixen de fa estona, n’hi ha d’altres de fa més poc, tots amb una classe i toc que supera el Barcelona, i a cada partit els feim s’ona de tan bé que broden es joc.

54

Dir-ho ben fort no m’importa, que entre ells hi tenc un nét que s’és criat i s’és fet a sa pedrera del s’Horta. S’Horta té una pedrera que es mereix un excel·lent, va ser un orgull per sa gent, es passadís que li estigué fent s’equip gran de preferent que l’any que ve estarà a tercera. En haver acabat un se torca

diu un “ditxo” mallorquí, a s’Horta no ha passat així, en el seu equip aleví després de sa lliga tenir seguir lluitant fins aconseguir fer campió de Mallorca. Són es cracs d’aquesta zona, tots ells sols amb dotze abrils, ses estrelles dels infantils de l’any que ve de sa Lleona. Joan Marines


55

CD S’HORTA 4T CLASSIFICAT PREFERENT 2011-2012 MILLOR CLASSIFICACIÓ DE LA HISTÒRIA


Damunt es mollet d’en Reus, estiu de 1949

56


Dies i Coses 149