Page 1


Cas Concos

Cala d’Or

Vila de Santanyí

Alqueria Blanca

Vila de Santanyí


Manifest dels MSSCC sobre la llengua catalana a Mallorca

MARÇ / ABRIL 2012 nº147

Preu 2 €.

Tel. 971 16 70 47 diesicoses@gmail.com Consell de Redacció Isabel Rigo Jaume Rigo Pau Vadell Jaume Vallbona Catalina Vallbona Domènec Almerge Josep Estelrich Francesc Antich Col·laboradors Maties Adrover Palmer Antoni Barceló Catalina Binimelis Ma. Fca. Julià Burguera Antoni Caldentey Margalida Rigo Jaume Serra Joan Grimalt Pere Artigues Marc Vallbona Miquel Pons Sebastià Oliver Josep Grimalt Margalida Obrador Maria Josep Coll Tomeu Roig Foto Bordoy Foto Monserrat Foto Maimó Agraïm totes les col·laboracions i el suport de qui s’anuncia a les nostres planes i de qui ens llegeix. Imprimeix: Tirrena S.A. Tel.: 971 55 52 12 C/ Pintor Joan Gris nº 2 Manacor

Els escrits d’aquesta publicació expressen únicament l’opinió dels seus autors.

dBalears 02/02/2012 Som un grup de missioners dels Sagrats Cors amb la voluntat de sumar-nos a tantes persones i col·lectius que han expressat la seva alarma davant certes propostes legislatives que arraconen la nostra llengua pròpia. Ens mou el fet de sentir-nos responsables d’alguns dels llocs emblemàtics i representatius dels valors que han vertebrat el poble de Mallorca, i que fa més d’un segle ens encomanaren els bisbes de Mallorca, Jacinto Mª. Cervera i Pere-Joan Campins. Ens referim a l’ermita de Sant Honorat (Randa), que l’hispanista J-N. Hillgarth ha considerat com la més significativa dins la tradició lul·liana, al Santuari de la Mare de Déu de Lluc i al monestir lul·lià i cistercenc de La Real. En aquests llocs hem après a expressar-nos i a pregar en català, com ho aprenguérem a ca nostra, i com feren el Beat Ramon, la Beata Catalina Tomàs i els poetes de la Renaixença i de la Coronació. A més, aquells poetes i eclesiàstics, com Quadrado, Costa i Llobera, Aguiló, els Alcover, Ferrà, tenien ben clar, amb el bisbe Campins, que la llengua de la predicació, segons el concili de Trento, era la llengua materna o vernacla. Així ho repetiren els sínodes mallorquins al llarg de segles xvi-xvii, i ho reiterà el que va presidir el bisbe Josep Miralles, l’any 1932 (Palma 1933). D’una manera més elaborada i més actual de naturalitzar l’Església en cada lloc, se va expressar el concili Vaticà II, que és el concili vigent. Coherentment, ens volem mostrar fidels a les conclusions d’aquella assemblea postconciliar, que va ser la Setmana de Pastoral Urbana, en la qual treballaren conjuntament laics i preveres, religiosos i religioses. Tampoc han perdut la seva actualitat les propostes que conté el document «Església i Autonomia» (1977). En aquesta línia ens remetem a les pautes del sínode diocesà vigent (1998-1999): “Per ser el català de Mallorca la llengua pròpia del nostre poble, l’Església de Mallorca l’usarà normalment tant en la seva documentació i comunicacions com en les celebracions. Sempre estarà oberta a l’hospitalitat envers els feels que encara no entenen la nostra llengua i serà sensible al dret dels creients a adreçar-se a Déu en la pròpia llengua nadiua” (2.3.18). En conseqüència, no expressam res que sigui nou, ans ens movem dins la tradició més clàssica i conservadora, com ho era la dels eclesiàstics i catòlics de la Renaixença. Les nostres experiències personals, com a missioners, a diversos continents, de races i cultures ben dispars, ens han posat al servei d’immigrants de moltes provinences, i hem après que l’immigrant com més prest i més plenament s’integra, més aviat pot exercir els seus drets com a persona i no es queda, simplement, en convidat de segona. En aquesta línia volem dir també que ens sembla inacceptable i en contra de l’humanisme cristià retallar als més pobres els serveis de salut. A nosaltres no ens ha fet por aprendre llengües ni conviure a cultures diferents. Ben al contrari. Amb aquest aprenentatge, arreu del món, hem volgut servir amb fidelitat i humilitat el projecte evangèlic, de ser missatgers d’esperança, de concòrdia i de igualtat de tots els pobles. L’estil autènticament missioner, que hem rebut del P. Joaquim Rosselló i Ferrà, ha estat el de l’adaptació al territori i als pobles que l’habiten. Qualsevol atemptat per a imposar una altra llengua o cultura fora del seu territori natural, és fruit d’una mentalitat violenta, encara que hom la presenti amb formes democràtiques i suaus. Consideram que un semblant tipus de raonament és d’encuny colonitzador, jacobí, arcaic, i impropi dels nostres dies. D’aquí que demanem que la qüestió de la llengua, així com el projecte de l’educació, siguin objecte d’un gran consens, com a valors suprems dels col·lectius esdevinguts pobles. Que ja mai es converteixin en factors de política conjuntural, que malmena aquell patrimoni més íntim i vertebrador d’un poble. Aquest poble és el que han vertebrat Ramon Llull, Turmeda, Santa Catalina Tomàs, els viatgers medievals a la Tartària o a Canàries, els consolats al nord d’Àfrica, així com els protagonistes de la industrialització moderna, en el segle xix, a més dels homes i dones de la Renaixença. En definitiva, manifestam la nostra opció per sumar-nos a tantes persones i col·lectius, tan diversos, que se manifesten coratjosos per treure del debat polític aquells valors que són constitutius dels pobles de les Illes Balears, des de fa prop de vuit segles. 01-02-2012 Firmen els missioners dels SS. Cors següents: Ramon Ballester Vives, Jesús Deán Zugasti, Bartomeu Pericàs Alemany, Jaume Reynés Matas, Macià Ripoll Matas, Manuel Soler Palà, Antoni Vallespir Llompart, Miquel Mascaró Crespí, Antoni Vallcaneras Tortella, Josep Amengual Batle, Llorenç Caldentey Barceló, Joan March Ques, Gabriel Seguí Trobat, Gaspar Alemany Ramis, Rafel Carbonell Mestre, Francisco Equisoáin Ayala, Ricard Janer Bonafè Portada: Mn. Pere Xamena Fiol, guardó Estrella Mostrejada 2012. foto: Pep Estelrich.


Calonge

BENEÏDES A CALONGE

Per Marc Vallbona La festa de Sant Antoni a Calonge va tenir benedicció doble. Mentre el rector beneïa la gent i els animals a l’interior de l’església, per mor de la pluja, a fora el cel enviava la seva benedicció amarant les terres i els sembrats, i tothom que anàs pel mig. Els grups que havien feta carrossa no varen poder lluir la seva feinada, però així i tot varen anar al portal del temple i invocar la protecció del sant ermità més estimat. En Jaume Frare va fer unes gloses que havien de ser cantades pels components de la carrossa de la Tercera Edat, que representava uns pagesos a damunt l’era mentre ereraven una batuda de xeixa. Carrossa de la Tercera Edat. Dos pagesos ereren la batuda de xeixa

Sant Antoni molt bon dia vos venim a saludar, també vos volem contar coses de la pagesia.

Hem llaurat i hem sembrat, hem fet garbes i garberes, hem cantat damunt ses eres, hem ventat i palejat.

I ara ja mos n’hem d’anar a dur es gra en es graner i sa palla en es paller i es animals arreglar.

Sou un sant molt estimat per tota sa gent major, i a vós tenim devoció tota sa tercera edat.

I ara venint pes camí com veis es gra ereram, per favor vos demanam si el mos voleu beneir.

Si Déu vol qualque vegada vos tornarem visitar. Ses gràcies vos volem dar per beneir-mos s’anyada.

Pagesos tots hem estat i en es camp hem feta feina i crec que no duim cap eina que no haguem manejat.

Hi ha molts pocs Sant Antonis i molts contraris teniu, per això feis es cap viu perquè hi ha molts de dimonis.

Carrossa de pagesos i pageses, acompanyant Sant Antoni. 4

Jaume Julià. 2012


s’Horta

Festes d’hivern Com cada any després de les festes nadalenques ha continuat la gresca amb un enfilall d’actes tradicionals: Primer la festa dels Reis, pels més menuts, a continuació les carrosses de sant Antoni i els foguerons. Els foguerons, que antany eren exclusius de la nit de sant Antoni, ara es van escalonant durant setmanes amb la finalitat d’evitar la sana competència entre ells i d’aquesta manera facilitar l’assistència de la gent a tots ells. En quant al fogueró que any rera Un moment de la glosada de picat, plat fort del fogueró. En Blai Salom any venen orgnitzant un grup de gent escolta amb atenció la glosa que fa el seu contrincant Macià Ferrer. del Clot des Pou aquest any, degut a les inclemències metereològiques, s’hagué de traslladar al 25 de febrer vespre. Com ja ve sent tradició a més de la gran torrada de panxeta, llangonitza, etc. i bon vi, la vetllada va contar amb un combat de picat entre Macià Ferrer “Infermer” i el curiablanquer Blai Salom.

DEFUNCIONS

Ambient de la vetllada al fogueró del Clot des Pou

Miquel Adrover Alou, en Miquel Bassol, ens va deixar el passat 15 de febrer als 66 anys. Guillem Company Oliver, en Guillem Company, ens va deixar el passat 21 de febrer als 92 anys. Andreu Torrens Bonet, Torrens, ens va deixar el passat dia 2 de març als 30 anys.

5


s’Alqueria Blanca

Moviment demogràfic a s’Alqueria Blanca i Portopetro a l’any 2011 NAIXEMENTS Data Nom i llinatges Fill de... 24-01-11 Biel Adrover Rosselló Biel i Sebastiana 02-03-11 Hamza El Hamdani Nouridine i Fatiha Tsouli 16-03-11 Maria Neus Maimó Moya Joan Toni i Maria Magdalena 07-04-11 Miquel Sebastià Rigo Castillo Sebastià i Gianina Lorena 17-05-11 Maria Delgado Comino Jaume i Encarna 05-06-11 Sandro Castro Keough Santiago i Shelley 15-06-11 Caterina Vallbona Vallbona Tomeu i Joana 02-07-11 Malak Driouich Abderrahim i Saida El Yazghi 31-07-11 Olaia Fraile González Raúl i Raquel 02-10-11 María Alexandra Ghira Agustín Emil i María Claudia 11-11-11 Angelina Sarah Wolf Andreas Billmayer i Susanne 08-12-11 Simó Bonet Garcias Sebastià i Llucia Caterina 10-12-11 Toni Rigo Martínez Tomeu i Elena 20-12-11 Yassin El Hamdani Rachid i Laila Bassime 22-12-11 Bushra Hajji Jamal i Fatima

DEFUNCIONS Data 01-01-11 05-02-11 05-02-11 28-02-11 28-02-11 03-05-11 04-07-11 05-09-11 23-09-11 01-10-11 05-10-11 23-12-11 28-12-11

Nom i llinatges, Àlies Apol·lònia Rotger Rigo, Bassacoll Manuel Vallbona Coll, Fidever José Antonio Mulet Font Miquel Vicens Rigo, Gollet Jaume Rigo Rigo, Llucia Margalida Roig Matemalas, de Cas Picapedrer Guillem Vadell Rigo, Vellana Francisco Moya Sánchez Toni Rigo Rigo, Carraixet Cristina Renée Dupont Davis I. Joan Bonet Barceló, Marranxa Manuel Vallbona Adrover, Fidever Jordi Adrover Rubí, de Son Tou

Edat 87 78 54 96 91 86 78 71 88 59 94 85 68

LA NATALITAT DE 2011 ES VA MANTENIR EN LA LÍNIA DELS DARRERS ANYS Els 110 naixements de l’any 2011 en el terme de Santanyí suposen un augment en 4 persones respecte els de l’any 2010, però no comporten gaire variació de les xifres de la darrera dècada. Santanyí i Cala d’Or estan un any més al capdavant dels nuclis amb més naixements, seguits de s’Alqueria Blanca i Calonge, consolidats definitivament com el tercer i quart nucli més productius de tot el terme. La distribució per nuclis dels 110 nous nadons de l’any 2011 (57 nins i 53 nines) la podeu veure a la taula que adjuntam a dalt:

6

TAULA DE NATALITAT Santanyí......................39 Cala d’Or....................36 S’Alqueria Blanca........9 Calonge........................7 Portopetro...................6 Cala Figuera................6 Es Llombards..............4 Cala Santanyí..............2 Cala Llombards..........1 Total.........................110

EVOLUCIÓ NATALITAT: 1999...... 79 2000...... 96 2001...... 92 2002......117 2003......110 2004...... 89 2005......104 2006......123 2007...... 93 2008......105 2009......115 2010......106 2011......110


s’Alqueria Blanca

ADORACIÓ DELS REIS L’horabaixa del passat 6 de gener es va representar per segona any consecutiu davant la Residència de s’Alqueria Blanca

l’Adoració dels tres Reis d’Orient, versió del binissalemer Llorenç Moyà, que va esser interpretada per actors aficionats de s’Alqueria. El fort vent i el fred no acompanyaren l’horabaixa dels Reis. Així i tot hi va haver una acceptable afluència de públic.

SANT ANTONI Aquestes fotografies pertanyen a les beneïdes de Sant Antoni a S’Alqueria, celebrades el passat 15 de gener. Com ja és costum

els darrers anys, és de destacar la gran quantitat de carrosses que desfilaren.

RUA

Vos oferim fotografies de la Rua de s’Alqueria Blanca, que va tenir lloc el diumenge 19 de febrer. Igual que els darrers anys va tornar estar molt animada, amb molt bona participació. La pluja va fer presència a la part final de la desfilada. 7


s’Alqueria Blanca BATEJOS Dia 5 de febrer va ésser batejat Toni Rigo Martínez, fill de Tomeu Rigo Rigo i Elena Martínez Sánchez. Foren els padrins de fonts Pep Rigo Rigo i Nely Martínez Sánchez. Enhorabona !!

Toni Rigo Martínez

NOCES D’OR El diumenge 26 de febrer Jaume Bonet Rosselló de can Corraler i Sebastiana Bonet Artigues celebraren les seves Noces d’Or. Els 50 anys exactes de casats es compliren uns dies després, ja que es casaren dia 1 de març de 1962. Enhorabona a ells i els seus familiars!!

RUA DE L’ESCOLA Les fotografies que vos oferim corresponen a la Rua de l’escola de s’Alqueria, que va sortir al carrer el dijous 16 de febrer. Tant els nins com els mestres es disfressaren de les formes més originals. 8

DEFUNCIONS Dia 28 de desembre i a l’edat de 68 anys ens va deixar Jordi Adrover Rubí de Son Tou. Dia 7 de gener moria Rafel Adrover Rigo de ca n’Esteve als 79 anys. El passat 15 de gener va morir Guy Bueno Rosianski. Tenia 98 anys. Dia 30 de gener moria Hildegarde Loeffler, viuda de Guy Bueno, als 93 anys. El passat dimarts 6 de març ens va deixar Tomeu Rosselló Rigo Xiscos als 84 anys. Que els vegem en el cel !!


FI DE LES RETRANSMISSIONS DE LA MISSA DE S’ALQUERIA BLANCA

La televisió autonòmica IB3 va tancar el passat 29 de gener el cicle d’emissions de la missa dominical des de la parròquia de s’Alqueria Blanca, la qual era transmesa des d’aquest indret des de principis del mes de setembre de 2011. Han estat un total de setze retransmissions a partir de les 10 del matí del diumenge i fins a les 10:45 durant cinc mesos de forma quasi consecutiva, amb comptades excepcions com el diumenge de Nadal, el de Cap d’any i un parell de diumenges més. A part de mossèn Pere Orpí, titular de la parròquia local, concelebrant amb moltes ocasions amb mossèn Jaume Serra, varen venir a presidir diferents eucaristies altres rectors dels voltants. Igualment, a part del coro parroquial de s’Alqueria, que va actuar regularment, altres cantadors dels pobles veïns: Calonge, s’Horta, es Llombards, Portopetro i Felanitx actuaren a algunes celebracions. Un equip complet d’IB3, dirigit per Eugeni Rodríguez, format per operadors de càmera, realització, producció, tècnics de sò, locució, regidores i disseny gràfic es desplaçà cada diumenge a s’Alqueria per fer possibles aquestes retransmissions. A partit del diumenge 5 de febrer els televidents poden seguir la missa dominical que es celebra a la parròquia de Sant Domingo d’Inca.

9


Cala d’Or

CEIP SANTA MARIA DEL MAR

LA PAU El dia de la pau, davall les porxades, cada nivell llegí una petita frase consensuada prèviament amb la seva classe. El món seria molt millor si... Finalment els alumnes de sisè ens llegiren un manifest per la pau. FESTA I DISBAUXA El rei Carnestoltes ens ha visitat durant quatre dies i ens ha comanat cada dia el que havíem de dur. Dia 21 sortírem disfressats des de l’escola i férem una volta per Cala d’Or. Enguany, el tema de la disfressa era lliure. Els alumnes de tercer cicle ens acompanyaren amb el so de la batucada. Ens ho passàrem molt bé.

10

SANT ANTONI Acabat de començar el trimestre, celebràrem la festa de Sant Antoni. Férem gloses, berenàrem de pa amb llangonissa i ens reunírem tots al pati per cantar.


“LLEGIR PER CRÉIXER”

Cala d’Or CAMP D’APRENENTATGE D’ORIENT Els dies 22 i 23 els alumnes de quart visitaren el camp d’aprenentatge d’Orient. Allà pogueren conèixer el paisatge de muntanya, els alzinars, els oficis de muntanya... Visitaren una sitja, un forn de calç, un molí fariner... L’endemà visitaren la possessió de Comasema i aprengueren els oficis que s’hi feien.

Santanyí

Els alumnes de primer i de sisè han guanyat el premi del concurs “llegir per crèixer” organitzat pel Diari de Mallorca i l’editorial Santillana. Enhorabona als guanyadors!

Jornada lúdica al CEIP Blai Bonet

Per J. Valbona L’horabaixa del dissabte 25 de febrer l’AMIPA del CEIP Blai Bonet va organitzar una jornada lúdica. El temps no podia haver acompanyat millor, va ser un dia assolellat i això afavorí l’assistència de molta gent. Tothom hi era convidat. La policia local hi va dur la pista d’educació vial que era controlada pels dos agents que ja són part de la comunitat educativa; hi va haver actuacions de l'extraescolar de circ; de l'extraescolar de batuka; el professor de teatre va fer un taller de globus; la responsable de pintura realitzarà un taller per totes les edats, etc. El pati gran i el gimnàs de l’escola era ple de gent que gaudia de la festa. Aquest esdeveniment va ser molt ben aprofit pels alumnes de 6è que vengueren berenars, begudes i moltes coses més. Feren una bona caixa pel seu viatge d’estudis. Al final de la jornada alguns membres de l’AMIPA, molt contents i satisfets de l’èxit, ja parlaven de quan en ferien la pròxima. 11


Felanitx

L’IES FELANITX S’ENLLAÇA PEL CATALÀ

Per Joana Adrover Vidal El passat 9 de febrer l’ Ies Felanitx es va enllaçar pel català. Durant el dematí es van dur a terme una sèrie d’actes en defensa de la nostra llengua. Es van anar repartint uns llacets dels colors de la bandera catalana als estudiants perquè aquest els duguessin a la seva roba reivindicant que volen conservar la seva llengua. Durant el primer esplai dues estudiants van llegir unes paraules on demanaven que es conservés la nostra llengua, ja que sinó la conservam desapareixerem com a nació. També van dir que nosaltres som una generació més que hem de defensar la nostra llengua i que és necessari ensenyar-la a generacions futures. Glòria Julià i Francisca Artigues, representants del grup Llunàtiques, van fer un petit concert on van recitar diversos poemes d’autors catalans acompanyats amb música. Finalment, l’acte acabà amb una foto de grup a l’entrada de l’institut on s’havia col·locat un gran llaç en defensa del català.

Llombards Naixements

A la matinada de dia 30 de gener, va néixer na Paula Rosselló Díaz, filla d’en Pedro Rosselló i de na Nati Díaz. Dia 4 de febrer, a les 9:30h del matí també va venir al món en Sergi Burguera Díaz, fill d’en Joan Burguera Vidal i de na Maria Díaz Vidal; va pesar 3,350 Kg. Enhorabona a tots! Na Paula amb el seu germà Xavi. 12


Llombards Per Maria Francisca Julià Burguera

Arribada dels Reis Mags

La nit de dia 5 de gener vigueren a es Llombards els Reis Mags carregats de regals per a tots els nins i nines del poble. Arribaren a les sis de l’horabaixa i adoraren Jesús a l’església abans de començar a repartir tots els paquets que havien duit.

Sant Antoni

Enguany, per Sant Antoni el temps no va acompanyar i els llombarders i llombarderes no poguérem anar a torrar les llangonisses, sobrassades i botifarrons que ja teníem preparats, encara que el fogueró si que es va encendre. No obstant això, l’endemà, amb paraigües i impermeables sortirem al carrer a cel·lebrar les beneïdes. Primer, arribà la carrossa organitzada per l’Associació de Persones Majors des Llombards on tots els integrants anaven vestits de pagesos i pageses i, més tard, vingué també la carrossa de l’escoleta amb els infants disfressats de dimonis.

Defuncions

Inauguració de l’escoleta municipal

Dia 14 de febrer, va morir a casa seva Bartomeu Rigo Burguera als 85 anys. Tres dies després, dia 17, també moria a Palma, Silvestre Vicens Vidal als 91 anys. Que descansin en pau.

Dia 28 de gener s’inaugurà l’escoleta per a infants de zero a tres anys que està situada a una part del centre cívic, en la qual hi assistiren futures mares i les que ja ho són d’infants petits, per veure les instal·lacions. Quasi dues setmanes després l’escoleta es posà en funcionament i ara acull a tots els nins del terme que hi volen anar. 13


Portocolom

Alguna cosa ha canviat a Portocolom

El començament de 2012 fa mirar enrere i fer balanç i valoracions. Les que fem des de l'assemblea Indignada de Portocolom són, tot i les equivocacions, prou positives. L'espontaneïtat i la indignació, ens va reunir a finals de maig i des de llavors es pot dir que a Portocolom alguna cosa ha canviat. Tot i la nostra inexperiència en molts d'assumptes i la nostra forta aposta per practicar formes de democràcia exigents, desde la participació activa i el consens, el grup ha dut endavant un caramull d'iniciatives. En dues ocasions s'han organitzat jocs populars a la plaça per nins i nines aquesta tardor; El desembre vàrem organitzar un mercat d'intercanvi per experimentar amb altres formes d'economia; Amb les nostres pancartes del dia del Carme encetàrem el debat sobre l'ampliació de les instal·lacions del Club Nàutic i més tard participàrem activament en el rellançament de la plataforma Quin Port Volem?; A la neteja de cala Estreta i cala Brafi; A l'organització de la cadena humana del 26 de novembre; A la reunió amb els socis del Club Nàutic; A l'edició de les noves camisetes de Salvem Portocolom; A l'organització de la festa en defensa de la badia del 30 de desembre; Dins una línia semblant durant mesos ens hem afegit a la reivindicació de la plaça de Sant Jaume per a les persones i no per als cotxes; També és important destacar que hem estat promotors de la constitució d'un grup de consum ecològic al poble, grup que funciona com a tal des de mitjans de desembre. Aquest grup nasqué d'una proposta feta a una xerrada al voltant de la sobirania alimentària convocada per la Comissió de Formació. Aquesta comissió també ha estat organitzant periòdicament altres xerrades i debats sobre diferents temàtiques com comunicació i mitjans alternatius, banca ètica, taller d'assemblees, cap on va la crisi, tipus de democràcia, etc. Però no és només això, d'una banda hem començat a col·laborar amb altres grups i associacions del poble i d'altra hem participat activament en el moviment 15M de Mallorca. Ara, amb tot aquest nou any per davant, volem fer saber al poble que les nostres expectatives són continuar amb aquesta dinàmica, seguir reunint-nos setmanalment i seguir proposant alternatives i solucions als problemes socials, ambientals i econòmics que veiem, patim i que se'ns venen a damunt. A més, en referència a una de les dues vessants de la nostra feina, la local, estam molt interessades en la dinamització de la vida social de Portocolom, per això no deixarem de costat les activitats lúdiques i l'oci. I com sempre, seguirem informant-vos 14

a través de les pàgines d’aquest setmanari, de la nostra web (indignadaportocolom.com) i del nostre Facebook. Si voleu participar, les assemblees són cada diumenge a les 18:30 hores en el número 40 del carrer de n’Alou de Portocolom i són obertes a tothom. I si pel motiu que sigui no veniu a les reunions, vos esperam a totes i tots a les properes activitats. Assemblea Indignada de Portocolom


Cas Concos

Festes de Sant Antoni i Rua

DEFUNCIONS Margalida Gomila Maimó de Can Prim va morir dia 17 de febrer als 90 anys. Antònia Monserrat Veny de Cas Ferrers morí el dia 28 de gener als 83 anys. Que els vegem en el cel !!

Josep Llompart a l’Estudi Pastor de Cas Concos Redacció

Josep Llompart Seguí, Artista originari d'Inca. Actualment resideix a Son Carrió i es dedica a la pintura fa uns vint anys, abans havia fet dibuix a la plumilla i dibuix de la figura humana al natural. Fa uns deu anys que també fa esculura amb fang. El divendres 24 de febrer va inaugurar la quarta exposició de pintura juntment amb la primera exposició d'escultura a l'Estudi Pastor de Cas Concos. La pintura és acrílica sobre tela i tracta una sola temàtica: L'interior de la persona. Parlant amb ell ens diu “Hi vull expressar la visió de l'interior des de diferents perspectives: el propi interior. des de dins, des de fora, les relacions, la llum, etc. En aquestes pintures he jugat amb les perspectives, els enquadres, les composicions, la llum i el color. En les escultures he volgut expressar els diversos sentiments que es produeixen en la parella: L'abraçada, la mirada còmplice, la carícia, l'erotisme, etc. Totes les escultures són en fang cuit. 15


Dimarts, 21 de febrer es celebrà l’Enterro de la Sardina. Des de Àrea de Joventut volen donar les gràcies a totes aquelles persones i entitats que un any més hi han col·laborat.

La Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient i Territori ha posat a disposició dels ciutadans nous horaris de transport públic, a Cas Concos i S’Alqueria Blanca, fins arribar a l’Hospital de Manacor. Validesa 01/02/2012 a 31/12/2012. Consultau vigència a www.consorcidetransport.org. El proper dia 1 de febrer entra en servei la línia 492, que unirà s’Alqueria Blanca i Cas Concos amb Felanitx (i enllaçarà amb Manacor i Palma). S’oferirà una expedició diària d’anada cap a Felanitx ( a les 7.25 h des de s’Alqueria i a les 7.30 h des de Cas Concos), i dues expedicions de tornada (11.20 h i 14.35 h), de dilluns a divendres. Totes les expedicions estaran coordinades amb les línies 490 (connexió amb Palma) i 425 (connexió amb Manacor i Hospital de Manacor). El servei es presta en la modalitat de servei a la demanda, mitjançant un taxi: expedició que només es realitzarà si telefonau per demanar el servei abans de les 17 h del dia anterior al viatge, indicant la parada de recollida i la de destinació. Per viatjar el dilluns, la reserva s’ha de realitzar abans de les 17 h del dissabte anterior al viatge. Per fer una reserva, contactau amb nosaltres al telèfon: 617 365 365 Dissabte, 18 de febrer es celebrà La Rua 2012 a Felanitx. A l’arribada al parc municipal hi hagué festa amb entrega de premis i actuació musical.

A partir de dilluns, 27 de febrer, els serveis de l’Àrea de Joventut es trobaran a les noves dependències ubicades a l’antiga Estació Enològica, al Passeig Ramon Llull. Tens una idea de negoci, vols posar en marxa la teva pròpia empresa o vols innovar el teu negoci? Si vols rebre assessorament empresarial gratuït et recordam que els tècnics d’apta balears ofereixen el seu servei de creació i consolidació d’empreses també a Felanitx. El proper dia d’atenció al municipi serà dia 12 de març, el servei s’oferirà a la biblioteca de Felanitx (C/Pizà, 13 3r pis), demana cita al telèfon 871 987819 o 651 890695. Han acabat obres del Pavelló de Felanitx amb 58 noves places de pàrking. Durant el mes de gener, l’Ajuntament de Felanitx, a través de la ATB (Agència de Turisme de les Balears) assistí a FITUR, la fira internacional de turisme que es celebra cada any a Madrid. Per part de l’Ajuntament hi assistí el Regidor de Turisme, personal de les oficines d’informació turística i l’Associació Hotelera de Portocolom. El president del Govern Balear, José Ramón Bauçà, i varis Consellers del Govern Balear van venir a fer la Junta de Govern a l’Ajuntament de Felanitx, i aprofitaren la visita a Felanitx per anar a visitar les instal·lacions de la fàbrica dels ramaders. DADES D’INTERÈS GENERAL

L’Ajuntament està obert de dilluns a divendres de 08 a 15 hs. al a plaça constitució, 1. A l’estació enològica s’hi troben les instal·lacions de Serveis Socials i el Centre d’Informació Jove. Telèfon per a qualsevol dependència de l’Ajuntament: 971 58 00 51. Al passeig Ernest Mestre, 64 hi ha les dependències de la Policia Local, oberta les 24 hores. Telèfon: 971 58 22 00. Les oficines d’informació turística es troben temporalment tancades, només la de Portocolom es troba oberta els dimecres durant els mesos d’hivern. Tel: 971 82 60 84. 16


que és la de Turisme, estigui representada per una dona mallorquina. Creiem que aquesta circumstància serà molt positiva per a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears”.

L’escoleta municipal d’educació infantil de Cala d’Or inicia una nova etapa Per Margalida Fuster

L’Ajuntament de Santanyí s’entrevista amb la Secretària d’Estat de Turisme per aconseguir millores a Cala d’Or El primer tinent de batle, Llorenç Galmés, acompanyat pel regidor de Turisme i batle pedani de Cala d’Or, Álvaro Solana, es varen traslladar a Madrid, el dilluns, 20 de febrer, per entrevistar-se amb la Secretària d’Estat de Turisme, Maria Isabel Borrego, per comentar una sèrie de projectes que contribuirien a la millora de la zona costanera. L’objectiu, per part de la representació municipal de Santanyí, és aconseguir el finançament d’aquests projectes que ajudarien a rehabilitar o embellir les zones que més ho necessiten, ja que Cala d’Or és la principal font d’ingressos del municipi gràcies al seu teixit tant a nivell hoteler com comercial. Segons ha explicat l’edil Galmés: “Cala d’Or és una zona turística consolidada i perquè pugui seguir com a referent turístic ha de millorar en alguns aspectes. La manca de finançament és el principal problema per poder dur a terme les reformes, per aquest motiu, hem demanat a Borrego, la possibilitat de trobar una fórmula perquè des de la Secretaria d’Estat de Turisme ens puguin subvencionar, sinó tots, alguns dels projectes que hem presentat”. El primer tinent de batle és conscient de que: “vivim una difícil situació econòmica, però això no mos ha d’aturar i hem de seguir insistint i demanant ajudes pel be del nostre municipi”. Galmés ha comentat que: “se dona la casualitat que Maria Isabel Borrego és mallorquina i passa les seves vacances a Cala d’Or, per tant, coneix de primera mà les problemàtiques que li hem traslladat. Per aquest motiu, creiem que farà el possible per ajudar-nos”. D’altra banda, Galmés ha expressat que: “per nosaltres és un orgull que la segona Secretaria d’Estat més important,

L’escoleta municipal d’educació infantil de Cala d’Or, inicia una nova etapa. El centre, destinat als nins i nines en edats compreses entre zero i tres anys, va tornar obrir les seves portes el passat dia 30 de gener, sota la direcció de Mabel González, mestre i pedagoga, acompanyada per Maria Amor González, tècnica superior d’Educació Infantil. Actualment s’hi han inscrit un total de 15 alumnes però es preveu un gran augment d’inscripcions a partir del mes d’abril, quan comença la temporada turística i moltes mares i pares inicien la seva activitat laboral als establiments turístics. El centre educatiu construït a l’edifici multifuncional de Cala d’Or, s’ha anomenat “La Marieta” i compta amb tres aules, una per cada edat; una cuina menjador, un dormitori, banys, i una aula per activitats diverses, que sempre se pot habilitar segons les necessitats de l’alumnat. A més de la directora i la tècnica superior, l’equip de treballadores augmentarà amb la incorporació d’una cuinera que també compta amb el títol d’auxiliar de puericultura i una altra mestre. Una de les característiques que més crida l’atenció és que l’horari és molt flexible i se poden canviar segons la demanda dels pares. Durant la temporada no turística, d’octubre a març, l’horari és de 7.30 hores del matí fins a les 17 hores. Mentre que durant els mesos de temporada turística, des d’abril fins a setembre, l’horari és de les 7 del matí fins a les 22 hores.

S’Alqueria Blanca ja disposa del servei de transport públic per poder traslladar-se a l’Hospital Manacor El nucli urbà de s’Alqueria Blanca del terme municipal de Santanyí, compta des de l’1 de febrer d’aquest any, amb el reivindicat transport públic per poder traslladar-se a l’Hospital de Manacor. Es tracta d’un servei a la demanda, el qual, només es realitzarà si es telefona per demanar aquest servei abans de les 17 hores del dia anterior al viatge. En el cas de que s’hagi de viatjar el dilluns, la reserva s’ha de realitzar abans de les 17 hores del dissabte anterior al viatge. De moment, s’ha establert una sortida a les 7.25 del matí des de s’Alqueria, sempre que s’hagi telefonat un dia abans. El trajecte ho realitza un servei de taxi que porta l’usuari cap a la parada del bus de Felanitx que després es dirigeix a l’Hospital de Manacor. Per tornar des de l’Hospital de Manacor, es pot agafar el bus de les 10.55 o 14 hores que portarà la gent a Felanitx i des d’aquí, s’ha de sol·licitar el servei per telèfon perquè el servei de taxi faci el transport fins s’Alqueria Blanca. 17


Minuts, segons... Per Jaume Serra

Resum Meteorològic: Desembre 2011 i Gener Febrer 2012 Desembre 2011

dia

Nevada any 1956

FEBRER 2. Dijous. Avui de matí, ha fet un temps completament distint d’abans. Sempre havia fet molt bon temps. Avui fa un fred que pela: no hem anat a passejar... 3. Divendres. Després de Missa, ha estat tot nevat. Hem pujat al terrat de la capella i n’estava ple. Vèiem les teulades blanques. Ara fa un fred que pela. 4. Dissabte. Quan m’he aixecat, he vist que tot estava blanc de neu. Després de Missa, hem pujat al terrat de la capella. N’hi havia més de 4 dits. Ens hem fet fotos. En els 10 minuts de recreo de les 10, hem tornat pujar al terrat de la capella: allò ha estat activitat durant 10 minuts. Tothom un contra l’altre, ens en tiràvem sense parar ni un segon. Hem passat molt de gust. En el recreo de les 11 (s’ha allargat fins a la mitja) de tant com ha nevat hi ha hagut guerra. Hem disfrutat molt. 5. Diumenge. Al matí, al capvespre, ha fet i fa molt de fred. Al capvespre, passeig a Bellver. 6. Dilluns. Ha tornat fer molt de fred. He obert un pot de sardines amb un penjador. 7. Dimarts. Tot el dia ha fet un sol molt calent. 10. Divendres. Quan hem sortit de la 1ª escola, feia neu, però, no es posava. Després del dinar, ja es començava a posar. Però el culmen, ha estat, la tarda, al terrat de la capella: Ara, el vespre, tot està nevat. Dens. A les 5 s’ha aturat de fer-ne. Fa molt de fred. 11. Dissabte. Al matí, ha estat més nevat que cap dia. Guerra,a als terrats amb la neu. 12. Diumenge. Al matí ha fet una mica de neu. Al capvespre, passeig a Bellver. 13. Dilluns. Senten a dir coses grosses, dels pobles, respecte de la neu. Sóller incomunicat, i, altres, tapats de neu. 19. Diumenge. Al cap vespre, passeig a la Font Santa. 20. Dilluns. De devers dia 2, segueix fent un fred terrible. 21. Dimarts. Enguany el fred és extraordinari. MARÇ 3. Dissabte. Fa uns dies de molt de sol i molt clars. 5. Dilluns. Fa uns dies meravellosos. Extractes del meu diari personal, llibreta 7, pàgs. 730-736 (Jaume Serra) 18

l/m2

4........................... 0,5 19 .......................... 1,5 27........................... 5,0 21........................... 36,0 22........................... 7,0 23........................... 9,0 28.......................... 82,5 TOTAL 7,0 Gener 2012

dia

l/m2

16 .......................... 3,5 17........................... 9,0 28........................... 3,0 29........................... 3,5 30........................... 2,0 TOTAL 21,0 Feber dia

2012

l/m2

2........................... 15,0 3........................... 2,0 5........................... 0,5 8........................... 1,0 12........................... 1,0 13 .......................... 2,0 14........................... 4,0 15........................... 2,0 20........................... 3,0 22........................... 0,5 TOTAL 31,0 Desembre

Temperatura: màxima d.1 i 2 14º mínima dia 19 2,5º Humitat màxima dia 1 88% mínima dia 14 20%

Gener Temperatura: màxima dia 2 18º mínima dia 31 0,0º Humitat màxima dia 29 80% mínima dia 30 11% Febrer Temperatura: màxima dia 26 20 º mínima dia 4 -2,0º Humitat màxima dia 26 86% mínima dia 24 31% (Dades obtingudes i facilitades per Gregori Suau a Can Jordi)


RESUM PLUVIOMÈTRIC DE L’ANY 2011

Gener Febrer Març Abril Maig Juny Juliol Agost Setembre Octubre Novembre Desembre TOTAL L/M2 ANY 2010 2009 2008 2007 2006 2005 2004 2003 2002 2001 2000 1999 1998

CALONGE 73,7 48,3 27,8 21,1 2,7 18,2 23,7 0 45,1 16,6 194,6 11,4 483,2

S’ALQUERIA 85 54 41 22 5 21,5 20 0 49 30,5 211 11 550

SANTANYÍ 63,5 59 31,5 19,5 4 44 30 0 60 40,5 209 7 568

S’HORTA 76,1 52,8 27,9 19,7 2,8 15,1 25,9 0 56,9 14,8 193,7 8,6 494,3

CAS CONCOS 94 66 36 18 8 38 16 0 46 20 245 7 594

547,2 666,8 541,6 581,2 421,7 352,7 395,2

564 612,5 576 554,5 370,5 282 390

485,5 625 530,5 540 384,5 334,5 416

587,9 650,8 600,5 553,8 382,3 399,2 452,6

420 755 608 598 394 370 369

786,7 651,5 530 301,5 203,5 424

688,5 560 431 251 196 355

645 620 446,5 295,5 206,5 340,5

720,3 624,4 514 335,8 257,6 507,5

555 564 344,5 242 168,9 404,5

Dades obtingudes als observatoris de can Xisco des Forn (Calonge), can Sabater (s’Alqueria Blanca), can Jordi (Santanyí), can Marc Estranya (s’Horta) i es Pou de sa Coma (Cas Concos). Coordina les dades Jaume Sabater.

19


MIQUEL ADROVER - TORNAR A NOVA YORK

Una tarda de novembre caminava pel meu carrer, al Lower East Side, quan em vaig trobar amb Miguel Adrover, l’influient dissenyador de moda que va deixar Nova York el 2004. Era la primera vegada que el veia des de feia anys i se’l veia alegre, emocionat. Acabava d’arribar a la ciutat aquell mateix dia, va dir, i ell era feliç de trober-se de nou en el seu antic barri on havia viscut i treballat durant molts anys. Després d’un moment, es va inclinar i em va dir: “He tornat. Torn mostrar la meva feina a Nova York una altra vegada. “ Això va ser una gran notícia de l’home que va electritzar al món de la moda de Nova York a finals de la dècada de 1990 ... Durant els darrers anys 90 i principis de 2000, Miguel Adrover va ser un dels meus novaiorquesos favorits. Ell és un veritable exemple de l’esperit de la ciutat en els albors d’un nou segle. ...(Ell) va fer de Manhattan casa seva i s’hi va compenetrar de manera tan completa i exuberant que, a través del seu treball, va ser capaç de donar als novaiorquesos una major consciència de l’únic i especial que era el lloc que habitaven. Sovint, parlava poèticament de la ciutat de la manera més sorprenentment, original i perspicaç. Com Whitman, sembla que ningú com ell no va copsar millor la dinàmica energia de Nova York, els seus contracorrents culturals, els seus temes principals - fins i tot el seu lloc en un món globalitzat - i convertir-lo en art, comentari i teatre. Per descomptat, Adrover és un dissenyador de moda, ell fa roba. Però d’alguna manera, en un moment determinat en el temps tot es va ajuntar i va fer transcendir simples objectes en els cossos, en part perquè aquells pròpies peces de vestir eren tan transcendents, explicaven històries del carrer i d’estil, de la política i de la classe social, de la vida i de la supervivència. Hi havia alguna cosa gairebé novel·lesca sobre les desfilades de moda de Miguel Adrover que podia agitar l’ànima – era un dia estrany en la moda. Si McQueen va ser el visionari de la moda, Adrover en va ser el seu la seva llança. (...) Encara que és àmpliament considerat el dissenyador de Nova York més important d’aquest període, va deixar la ciutat una mica com un heroi caigut per no haver sabut aguantar el negoci. El seu ascens va ser meteòric, però la seva caiguda també va ser ràpida. Va ser una de les històries més interessants de la moda de l’última dècada. (...) Aquesta nova col·lecció posarà de nou a prova les idees preconcebudes sobre el món de la moda. Composta gairebé íntegrament de la roba reutilitzada del seu propi guarda-roba, Adrover no n’ha tallat o ni cosit una sola peça, ni ha utilitzat un sol patró o rotlle de tela. Ell vol demostrar que la roba bella es pot fer sense dependre de la convenció, i es pot fer des del que tenim disponible ... (...) Tant si la seva col·lecció tardor / hivern 2012, “Out of my mind” és aplaudida o despreciada, rebuda amb satisfacció o disgust, Miguel Adrover segueix sent un dels pensadors més penetrants de la moda i més profunds que també fa roba bonica, i és emocionant tenir-lo dissenyant de nou. I mentre tot això es desenvolupa, m’agradaria dir una cosa: Benvingut a casa, Miquel. T’hem trobat a faltar. Derck Peck 11/02/12 New York Minute 20

Miquel Adrover i Sebastià Pons desfilen a Nueva York Per J.Vallbona

Reproduim algunes notícies sobre el que han fet en Miquel Adrover i en Sebastià Pons en aquesta darrera mostra de moda a Nova York. En la recerca d’aquestes notícies hem trobat un article sobre en Miquel que reproduïm gairebé íntegre. Apareix a la secció de Cultura del New York Minute, l’11 de febrer, i el signa Derck Peck.

Miquel Adrover i Sebastià Pons desfilen a Nueva York

Una alegre coincidència. Dos dels creadors mallorquins més internacionals del planeta fashion s’han llançat al mateix temps, però cada un pel seu costat, a la conquesta de Manhattan. Tots dos presenten desfilades individuals i amb estil propi, encara que amb un punt en comú que pren com a referències el reciclatge, el ‘vintage’ i natural. Entre totes dues convocatòries hi ha unes 24 hores de diferència, Sebastià ho farà demà divendres i Miguel el dissabte 11. Tant un com l’altre feia temps al marge del calendari oficial. Pons vuit anys i Adrover des del 2005 quan presentà el seu últim xou, titulat ‘The Americans’. Hi va haver una incursió estàtica d’aquest últim el 2008 amb la firma alemanya Hess Nature, amb la qual realitzava fins ara col·leccions de tall ecològic. Pons presenta un nou treball titulat ‘Secret Garden’ que ret homenatge al que va ser el seu mestre i mentor, Alexander McQueen, mentre Adrover prepara un xou per d’aquí a 48 hores que segons compte en exclusiva a YO DONA “serà una expressió extravagant, més artística. No tenen res a veure amb la meva feina anterior “ Teresa Iturralde Yo Dona 09/02/2012


Sebastià Pons mostra el seu Jardí Secret

Miguel Adrover reinventa el seu armari

L’agulla prodigiosa de Sebastià Pons va tornar a clavarse en el cor de Manhattan. El dissenyador mallorquí, enyorat pel públic i per la premsa especialitzada nordamericana més exigent, va presentar divendres les seves propostes per a les properes primavera i estiu 2012, un conjunt de dissenys primorosament cosits i d’aire retro per a una dona urbana que coneix el valor de les peces úniques i artesanes. Un homenatge, a més, a Alexander McQueen, mentor i amic desaparegut, a base de milers de puntades que va tenir lloc i va merèixer l’aplaudiment d’una Nova York que és capital mundial de l’estil aquests dies en virtut del seu Setmana de la Moda. En temps de la roba fast food, Sebasià Pons va jugar amb la màquina del temps, portant-la enrere i endavant per poblar el seu Secret Garden (Jardí Secret) de siluetes d’amazona amb jaquetes i faldilles d’aspecte vintage, confeccionades amb tot tipus de materials i brocats , i rematades amb deliciosos barrets i accessoris molt femenins. Alguns dels catorze vestits que componen la col·lecció mostrada a ritme de dj ‘s en un club de tennis de taula del que és sòcia l’actriu Susan Sarandon (que va veure els vestits a l’apartament de Pons en plens preparatius) són autèntics exemples de patchwork . El de s’Alqueria Blanca ha atresorat teixits dels anys 50 i 60 de fàbriques ja tancades a Sabadell, teles mallorquines, llenços de cotó, drap, llana anglesa i accessoris de tot tipus procedents de la Fundació Allen Graham i els hi ha donat nova vida en peces irrepetibles, però destinades a un ús diari i no només per les grans ocasions. Després de tornar-se de res, Pons desitja veure les creacions a les dones de totes les ciutats. Al costat de Pons es troba Vivian Caoba. La vedette va actuar a la sala Spin, on va arribar com les grans, a bord d’una limusina, per cantar-li a la ciutat de la moda la Sibil·la. Pilar Gascés Diario de Mallorca 12/02/2012

Miquel Adrover no és només un modista que fa piruetes amb l’agulla. Es pot afirmar p e r f e c t a m e nt que treballa com un artista conceptual. No de bades, darrere les sevess col·leccions sempre s’hi amaga una reflexió sobre el món que li ha tocat viure. En el seu retorn a Nova York, materialitzat en una desfilada que va tenir lloc dissabte a la tarda al teatre Lacea, va presentar una col·lecció molt apropiada a aquests temps de crisi econòmica, Out of my mind, 44 models de dona elaborats a partir de roba que guardava en el seu propi armari. Per elaborar-la, no ha precisat ni de màquines de cosir, ni de teles noves ni de patrons. Només ganes de fer un pas més enllà en bons vestits i abrics, per convertirlos en peces completament diferents que finalment deixen de denotar classe social, política o estatus. Les capes que conformen els seus dissenys són tan variades que fet i fet reflexionen sobre la manera com Occident ha ensenyat els seus habitants a vestir-se. Sobre la passarel·la, el resultat final són uns looks multiètnics molt elaborats que donen lloc a lectures sobre l’actualitat. És el cas, per exemple, d’un vestit elaborat a partir d’una vella bandera nord-americana i un salvavides al coll. En la mateixa línia, una model va desfilar amb una mena de burca color verd; hi haurà qui voldrà veure-hi una autocita del propi Adrover, qui va presentar el 2001 una col·lecció molt polèmica on feia una lectura social dels països islàmics. Entre els materials empleats, el de Calonge ha recorregut a un abric del seu amic el dissenyador Alexander McQueen, mort fa dos anys, estovalles mallorquins, una capa de llana de la seva àvia, samarretes, etc. També ha transformat gorres de beisbol en muscleres, o pantalons en minivestits. Les sabates són contestataris: la seva puntera té forma de puny amb el dit cor aixecat. Provocador. Molt Adrover. M. E. V. Diario de Mallorca 13/02/2012 21


Pere Xamena, Estrella Mostrejada 2012 Per J. Vallbona Fotos P. Estelrich

Enguany el dinar de col·laboradors de Dies i Coses, de l’A.C. Es Majoral, va ser tenir lloc al restaurant de Sant Salvador, a la muntanya sagrada de Felanitx. Com gairebé sempre fou l’1 de març, que enguany queia en dijous. Hi acudiren els col·laboradors habituals de la revista, representats d’altres associacions veïnes i representats polítics locals de la cultura. Abans de les postres, com es fa a cada edició d’aquest dinar, fou lliurada l’Estrella Mostrejada, reconeixement de mèrits que es materialitza en el guardó que sempre esculpeix en Pep Marinons. Jaume Vallbona, que l’any passat deixà la presidència de l’entitat, parlà en nom de la nova presidenta, Catalina Vallbona i conduí l’acte. Enguany l’associació cultural que edita Dies i Coses ha fet aquest reconeixement a Mossèn Pere Xamena el capellà i historiador felanitxer. Fou Bartomeu Pou, estrella mostrejada de l’any passat, qui explicà el mèrits que fan a Mn. Pere Xamena mereixedor d’aquest guardó: Benvolguts calongins i gent de tota la contrada: Enguany, en l'onzena edició dels Reconeixements de Mèrits, l'Associació Cultural Es Majoral i la revista "Dies i coses" de Calonge, han acordat concedir l'estrella mostrejada a Mn. Pere Xamena Fiol per la seva tasca ingent en el camp de la compilació i la investigació històrica. El fet que un servidor ha tengut la sort de ser un testimoni proper de la feinada duita a terme per don Pere des de l'any 1962 ençà, pens que és el motiu que ha empès als bons companys de Calonge a demanar-me que volgués fer una breu semblança de l'homenatjat, cosa que he acceptat de molt bon grat i ara me dispòs a fer, posssiblement amb més bona voluntat que destresa, però amb un grau molt elevat de simpatia i aquell punt obligat de gratitud que tota la gent de la contrada li devem. Mn. Xamena nasqué el 1918 a Felanitx. Ordenat prevere l'any 1942, s'estrenà pastoralment a la vicaria d'Els Llombards fins que el 1945 fou requerit pel Bisbat per exercir la docència al Seminari conciliar, a la qual s'hi dedicà desset anys i els cinc darrers d'aquesta etapa els alternà amb el de professor de religió de l'Escola de Comerç de Palma. Al seu retorn a Felanitx, l'any 1962, com a rector de l'església del convent de Sant Agustí, reprengué una dèria que ja els primers anys de seminari l ' h a v i a rondejat, era l'afició a l'estudi de la història, concretament de la nostra història, la del nostre petit Bartomeu Pou llegeix el seu parlament sobre l’homenajat. 22

país, vers la qual l'havia estimulat el seu professor, el pare Munar, i que li permeté els darrers anys de docència al seminari, impartir un curs d'història i cultura de Mallorca. Des de Felanitx estant es lliura a la seva dèria investigadora que el porta a escorcollar els arxius municipal i parroquial, el del convent d'agustins i el de la Fundació Cosme Bauçà. L'any 1963 fou nomenat director de l'esmentada fundació i també arxiver municipal i cronista oficial de Felanitx. La seva tasca d'ordenació i catalogació de tots aquests arxius florí amb un esplet abundós de treballs que es divulgaren, ja sia amb la corresponent edició o a través de les planes del setmanari Felanitx. Des de la Fundació Cosme Bauçà engegà una tasca d'organització i ampliació del museu que el convertí ben aviat en un fons documental i etnològic d'enorme interès, i arran d'aquesta remodelació la Fundació gaudí d'uns anys de projecció cultural i artística que il•luminà amb força potència la grisor dels darrers anys de la dictadura franquista. Els anys 1967-68 impartí uns cursos de llengua i literatura catalana a Felanitx preconitzats per l'Obra Cultural Balear. Com home d'església, que coneix i s'identifica amb el seu poble, juntament amb Mn. Gabriel Rebassa, redacten l'any 1967 una ponència per al primer Consell de Pastoral Diocessana, per a l'adopció de la llengua catalana en la litúrgia, d'acord amb la constitució Sacrosantum Concilium de l'any 1963 del Concili Vaticà II, la qual va suscitar un debat molt viu amb el grup crític de preveres, i que gràcies al bisbe Alvarez Lara i als capellans progressistes, entre els quals militaven Xamena i Rebassa, va sortir endavant tot i que amb la "insubmissió" al principi de gran part del clergat de Ciutat i del mateix capítol de la Seu. La seva obra historiogràfica és molt extensa i només a títol de mostra us en faré cinc cèntims: En l'ambit de la història de l'illa, Xamena va ser un precursor a l'hora de posar a disposició del sector docent un instrument per iniciar-se en el coneixement de les nostres arrells. L'any 1965 enllestí l'edició d'un "Resumen de la historia de Mallorca", el qual, juntament amb la seva versió en català apareguda el 1977, assolí una gran difusió en tant que fou adoptat com a llibre de text a nivell avançat de l'ensenyament mitjà i a l'universitari. Dins aquest mateix ámbit, esmentem la "Història de Mallorca" (1978), "Religioses Trinitàries


Miquel Pons, Tomeu Pou i Pere Xamena han estat homenajats per l’Associació Cultural Es Majoral.

de Mallorca" (1980), "Història de l'Església de Mallorca" (conjuntament amb Francesc Riera 1986), "El problema dels bandejats a Mallorca" (1990), i "Estampa de la Mallorca del segle XVII". Quant a l'àmbit local i deixant de banda treballs de menor extensió, facem esment de les dues exhaustives sèries de transcripció documental, "Anys enrera" i "Rincones de nuestra historia", aparegudes ambdues a partir de 1963 com a seccions periòdiques al setmanari Felanitx, i editades després en separates, i els dos toms de la "Història de Felanitx" (el primer fet en col•laboració amb Ramon Rosselló) i que esdevenen autèntiques peces angulars del legat socio-cultural felanitxer. Cal posar esment també en una obreta que es una vertadera guia de ruta per tots els felanitxers o no felanitxers que volen conèixer el canamàs que sosté tot el teixit històric de la nostra contrada, és el llibre "Felanitx mot a mot", una autèntica joia que sempre s'ha de tenir a mà. I per tancar aquest petit mostreig facem menció dels dos toms de "Felanitx ahir" que recullen quatrecentes imatges fotogràfiques retrospectives i del llibre "Els carrers de Felanitx" que, com es desprèn del títol, explica la nomenclatura que rep o va rebre antigament la xarxa viària urbada de la població. L'obra de Mn. Xamena, quantitativament és fruit de la tenacitat i gran capacitat de treball que l'han caracteritzat tota la vida, però qualitativament és el resultat d'una metodologia acurada, aplicada des d'una formació humanística enorme i des d'una clarividència excepcional. Sempre he admirat la seva gran memòria i llucidesa, però sobretot la inquietud que, malgrat el pas dels anys, mai no l'ha deixat indiferent davant els avanços que, tant en el camp

del pensament com en el científic, han marcat l'evolució del món aquest darrer segle. El nostre homenatjat ha estat objecte de molts reconeixements: l'any 1967 va rebre la Medalla de la Ciutat de Felanitx, el 1990 el Premi Acció Cívica Catalana de la Fundació Jaume I de Barcelona, l'any 1997 fou guardonat per l'Escola de Mallorquí de Manacor i el 1999 fou declarat Fill Predilecte de la Ciutat i el seu retrar figura des d'aleshores a la galeria d'homes il•lustres de la sala de sessions de l'Ajuntament de Felanitx. Fins aquí un esguard sobre la fecunda existència de Mn. Xamena. Crec que haurè complit discretament l'encàrrec de l'Associació Cultura Es Majoral, que avui s'honora de poder-lo distingir amb aquest guardó ten específic, tan de la terra com és el pedreny de Santanyí. Vos deman clemència Mn. Pere perquè som conscient que haurè ferit la vostra proverbial modèstia, però, com vos recordà un dia un periodista de poble que escriu a la premsa ciutadana, en Llorenç Riera, amb motiu de fer-vos fill predilecte, el patiment que haureu suportat d'escoltar la descrpció dels vostres mèrits, és el peatge "per la fama no cercada però merescuda"... "La glòria té un preu, inclús per als homes que han glorificat la seva terra i ens han ensenyat a estimarla i conèixer-la millor". Gràcies don Pere La festa acabà amb unes paraules d’agraïment del pare Pere Xamena vers la feina de l’AC Es Majoral. Va cloure l’acte el Sr. Tòfol Vidal, president de l’Institut d’Estudis Baleàrics. Continuà la darrera part del dinar amb postres, cafès i bones paraules.

Una de les taulades de la festa 23


República de llibres

PRESENTACIÓ DELS VOLUMS IX I X DE LA SÈRIE “NOVA EDICIÓ DE LES OBRES DE RAMON LLULL”

Per Domènec Almerge foto; Domènec Almerge El dijous 2 de febrer, el Patronat Ramon Llull, l’Institut d’Estudis Baleàrics i la Institució de les Lletres Catalanes , van presentar els volums IX i X de la sèrie NEORL (Nova Edició de les Obres de Ramon Llull):, a s’hora baixa a la sala d'actes “Caixa Forum”. Les dues noves publicacions foren presentades pel director de l'Institut d'Estudis Baleàrics, el sr. Cristòfol Vidal, la directora de la revisió crítica del vol. X, la professora de la UAB, Lola Badia, el director de les publicacions NEORL, el profesor de la UB, Albert Soler, el director de la Institució de les Lletres Catalanes, el sr. Oriol Izquiedo, el Vicari General del Bisbat de Mallorca, el sr. Lluc Riera i el Conseller d'Educació, Cultura i Universitats, el sr. Rafael Bosch. A més, es va comptar amb l’actuació del violoncel·lista Emmanuel Bleuse, que va interpretar diferents peces. Benvolguts lectors, us volem fer cinc cèntims del que ha estat l’edició del nostre gran home de lletres, Ramon Llull, i per això us convidem a llegir les paraules de la introduccció que ens va fer el director de l’IEB, Tòfol Vidal: “És sabut que el beat Ramon va ser un escriptor prolífic i que la seva obra té unes proporcions colossals. Una vida llarga i sobretot una ment fecunda i prodigiosa li van 24

permetre d'escriure 265 obres; o el que és el mateix: li van permetre d’escriure les desenes de milers de pàgines que ocuparan els seus escrits un cop hagin estat tots posats en lletres d’impremta. Hom es pot preguntar què hauria estat capaç de fer Llull si hagués viscut a l’era de la informàtica. Fa venir vertigen de pensar-ho… La història de l'edició contemporània de les obres lul·lianes va començar l'any 1906 i cent-sis anys després tot just en devem haver estampat dues terceres parts del total. El 1906, aquí a Mallorca, Mateu Obrador iniciava la publicació de les Obres de Ramon Llull (ORL), amb una voluntat expressa de fer «llegible», i per tant apreciable, un altre Ramon Llull que superés les distorsions romàntiques i llegendàries. Els promotors de la col·lecció eren força conscients que la seva era una edició d'urgència i no una edició crítica pròpiament dita; i, malgrat tot, entre 1906 i 1951, l'empresa ens va obsequiar amb vint-iun preciosos volums d'obres lul·lianes que ens han permès de descobrir en bona part qui va ser Ramon Llull. Ho devem principalment a l'abnegació i a la laboriositat de Mn. Salvador Galmés, curador ni més ni menys que de disset toms. Vuit anys després que quedés interrompuda la publicació de les ORL (sobretot per la mort de Mn.


Galmés), veia la llum el primer volum de les Raimundi Lulli Opera Latina (ROL), el 1959. Per fer possible aquesta empresa un lul·lista alemany, Friedrich Stegmüller, havia fundat a la universitat de Freiburg i.B. un institut dedicat a l'estudi de Ramon Llull i de la seva obra; més de mig segle després, el RaimundusLullus-Institut continua treballant i difonent l’obra llatina del beat Ramon en el món acadèmic. No cal dir com és d'extraordinari per a la nostra cultura que una institució estrangera creï i doti durant tants anys un centre de recerca dedicat a un tema com el beat Ramon i la seva obra. Les ROL han arribat avui al seu volum XXXIII, d'un total previst de cinquanta toms. Des del volum sisè, es publiquen a la més prestigiosa col·lecció de fonts llatines medievals, el «Corpus Christianorum, continuatio mediaevalis» de l'Editorial Brepols de Bèlgica, a cura d'especialistes de totes les nacionalitats. El bo del cas és que dins del «Corpus Christianorum», Brepols compta les obres de Ramon Llull com les més venudes arreu del món. Si Llull mereix una tal atenció per part d'institucions, investigadors i pensadors estrangers, seria imperdonable que institucions, investigadors i pensadors de casa nostra no el tinguessin present. La tercera empresa editorial de què hem de parlar avui és la Nova Edició de les Obres de Ramon Llull (NEORL), de la qual ara presentem els volums IX i X. Recull l'herència de les ORL i vol treballar en la línia crítica i rigorosa traçada per les ROL. Aquesta empresa d'edició se sustenta gràcies al Patronat Ramon Llull, fundat el 1985, que actualment patrocinen l’Institut d’Estudis Baleàrics i la Institució de les Lletres Catalanes, i que des dels seus inicis ha estat gestionat per l’Institut d’Estudis Baleàrics. La Comissió Editora del Patronat Llull no s'ha plantejat de reemprendre les ORL, sinó de començar de bell nou l'empresa, essent conscient que la urgència, en aquests moments, ja no és tant tenir els textos com de tenir-los rigorosament establerts. I ja hem arribat al volum Xè de la sèrie. La tasca silenciosa i pacient, al llarg de més d’un segle, d'editar les obres del més universal dels homes que han parlat i escrit en català mereix un reconeixement i és això que és també l’acte d’avui. Perquè aquestes empreses, fetes d'uns esforços personals impressionants, fan que una cultura sigui sòlida, densa, rigorosa i, aleshores, reconeguda internacionalment.

REEDICIÓ D’ELS VOLTORS, DE MIQUEL ADROVER MASCARÓ

Exhaurida la primera edició de la segona novel·la d’Adrover Mascaró (Roig i Montserrat, Campos 2004) ara torna ser a l’abast dels lectors gràcies a Voliana Edicions que la distribueix “Els Voltors” a tot el país. No l’heu llegida encara? Per Jaume Vallbona

Quan l’editor de Voliana Edicions va veure una crítica d’un lector sobre la novel•la del campaner Miquel Adrover “Els Voltors” va voler llegir-la. Una vegada coneguda l’obra i assabentat que no havia tengut distribució a la península ell va dir “Jo l’he d’editar”. Ara aquest, en Jordi Soler, n’ha fet la segona edició que fou presentada al temple de la cultura de Ciutat, el casal Alcover, la nit del dilluns vint de febrer. El presentador va ser en Jordi Caldentey. Aquest va destacar que li havia sorprès com en Miquel Adrover usa llenguatge tan standard i tan mallorquí al mateix temps i com situa la trama a la Mallorca d’aquesta anys sense fer-ne un plany, tendència molt habitual en els nostres autors. Per altra banda destaca el fet que qual el personatge principal de la narració, en Mateu Sagreres, perd allò que més estima circumstància que el du a arrossegar-se dins l’inframon mentre dins llur consciència Déu hi és present, cosa que actualment sembla ser tema tabú. Agafam les paraules de Joan Carles Martí, que feren a l’editor de Voliana interessar-se en l’obra de n’Adrover, i hi llegim: “L’home tendre i amorós que tot ho perd i, per això, es perd ell mateix. L’home acorralat, l’home decebut, l’home traït què es revolta davant la pèrdua irremeiable i incomprensible alhora que aprèn com, dintre seu, la sofrença pot tornar-se en una font inesgotable d’un plaer indescriptible i luxuriós, més enllà de tots els límits i de totes les fronteres establertes. Aquesta novel·la, de tan carnal, eleva l’esperit per damunt del comú dels mortals i els fa grandiosos en les seves petites misèries. (…) Som davant la gran novel·la contemporània de Mallorca.” En Miquel Adrover i Mascaró, arquitectetraductor-novel·lista, està a punt de publicar la seva tercera narració -bassada en fets reals- i ja fa feina en un nou text. 25


El teu amic l’arxiver Al passat número de Dies i Coses a la secció La República dels Llibres l’arxiver municipal de l’ajuntament de Santanyí, Cristian Fuster Mc Alpine, ens explicava el que és la taula d’intercanvi de llibres de Santanyí. En aquest número ell, servint-se del gènere epistolar, ens explica la seva feina i com pot ser-nos útil als ciutadans del municipi. Estimat amic, T’escric aquesta carta per demanar-te disculpes pel meu comportament de l’altre dia. Em vaig cegar i la discussió em va superar però tot i això voldria intentar de nou que entenguessis els motius del perquè em vaig posar així i esper que amb aquesta carta ho pugui aconseguir. No sé si sabràs les vegades que he de sentir les mateixes preguntes i certs comentaris amb certa intenció de ridiculitzar el que faig o per simple ignorància. Des de la típica pregunta: - I tu que fas a l’Ajuntament? Fins a demanar-me si un arxiu és un magatzem o la que em fa més ràbia: - I per què no cremes els papers?. Com estaries tu si te’n temessis que molta gent no respecta el que fas pel fet de fer feina a un lloc públic o simplement perquè estàs assegut a una oficina?. No estaries fart de tot això?. A ningú li agrada que menys valorin la feina que fa… però clar, nosaltres som funcionaris i en conseqüència som mandrosos i inútils i com que la gent paga els seus imposts tenen dret a ficar-se amb tu com els hi doni la gana…no?. Supòs que t’adonaràs de la ironia amb la que he fet el comentari anterior, però que vols que et digui, és per estar-hi cansat, tot i que t’he de dir que seria injust incloure a tothom en aquest sac ja que per sort encara hi ha gent que quan veu el que fas t’ho valora i t’ho diu, cosa que és molt important. Doncs mira, centrem-nos en el que et volia contar. Vull intentar explicar-te de nou el que ens va dur a la discussió que tenguérem. Voldria explicar-te millor que és un arxiu, per a que serveix i que és un arxiver, esperant que al menys al final d’aquesta carta puguis tenir una millor valoració de la feina que faig. Com ja et vaig dir l’altre dia, per a un arxiver escoltar que un arxiu és un magatzem de “coses velles” on 26

pots deixar-hi tot el que no et serveix o bé és com una biblioteca, és com si li pegassis una potada a la panxa i la nostra reacció és sovint bastant negativa, com vares veure l’altre dia reconec que jo també m’he d’incloure en aquesta descripció. La meva reacció als teus comentaris va ser la típica d’un arxiver. Als arxivers no els hi agraden que mal interpretin el seu lloc de feina, tradicionalment els arxivers sempre s’han queixat de la manca de consideració cap a la seva feina i de ser uns incompresos (això és un comentari molt general com supòs que entendràs, ja que ni tots els arxivers som iguals ni tothom ens valora per igual). Supòs que som una micona ploramiques. Però com t’anava dient i com que no em costa reconèixer que aquesta reacció és bastant pedant, també t’he de dir que després de pensar-ho amb tranquil•litat el cert és que un arxiu efectivament és podria considerar com un magatzem, però no em mal interpretis, no s’ha d’entendre

com un lloc fosc, brut i humit ple de coses velles i rates, sinó la d’un lloc net (la neteja és molt important en el món dels arxius), ordenat i on es té cura de la humitat, la llum, el control d’insectes i altres aspectes amb l’única intenció que tot i que passin els anys els papers o altres tipus de documents que allà estiguin es conservin a la perfecció. Un arxiu no és tan sols un magatzem on deixes tot de qualsevol manera i tampoc és un lloc on deixes el material d’oficina obsolet, cadires velles, taules, ordinadors romputs, etc. És el lloc on es custodia la informació, on pots investigar fets de la nostra història, trobar papers que les administracions varen tramitar; saber des de quan pagues els rebuts; saber des de quan estàs empadronat; trobar fotografies antigues; veure plànols antics, mapes o trobar els plànols de ca teva, etc. En un arxiu i més en el cas d’allà on jo estic solen acaben tots aquells papers i altres documents que s’han anat creant al llarg dels anys per part de la gent que fa


feina en l’administració…i tú em diràs…però si ja han passat tants d’anys segur que ja no es necessiten i es podrien tirar al fems. Doncs vas errat, els papers sempre s’utilitzen i avui per avui ni tan sols la firma electrònica permet assegurar que un documenta és original com sí ho fa el paper que pots tenir a les mans. Així que el document que té més valor probatori (m’encanta aquest terme i no sé per què) segueix essent el paper i clar a qualque lloc s’ha de guardar. El cert és que quan els papers s’empren diàriament solen estar en una oficina i si hi ha espai allà solen tenir un arxivet petit o un armari per a poder tenir un cert ordre i per si en qualque moment es tornen a necessitar, però quan un expedient està acabat o ja té uns anys… Què feim amb ells? Doncs els enviam a l’Arxiu. Et puc assegurar que tot i que no es tornen a utilitzar diàriament sí que al final es tornen a necessitar. Et pos l’exemple que faig sempre, si et fas una casa i presentes tots els papers i l’acabes…em pots assegurar que tindràs aquests papers sempre ben ordenats? Deixa’m que ho dubti ja que ni jo ho faig a ca nostra i em dedic a això. Segur que en poc temps ja no sabràs on tens els papers que et varen entregar des de l’Ajuntament. Doncs mira, passen els anys i decideixes tornar a fer obra i des de l’Ajuntament et tornen a demanar papers…Sabries trobar-los tots? Si ets com la majoria de la gent quasi segur que els hauràs perdut… idò que hauries de fer? Amb el que costa tot, hauries de començar tot de bell nou?; I si després et mancassin els plànols de ca teva per demostrar que tot el que hi ha fet és legal…quina hauria de ser la sol·lució?. Doncs aquí entraria jo i la meva feina…sí home! l’arxiver, aquell funcionari que no sabies que feia exactament però que gràcies a què es va dedicar a guardar anys i anys els papers de ca teva et pot oferir còpies dels plànols i fins i tot els originals…t’imagines si ho véssim cremat o tirat al fems?. Això que t’he escrit fins ara em dóna peu a explicar-te que és un arxiver. Evidentment un arxiver és la persona que fa feina a un arxiu. No vull que confonguis arxiver amb arxivador, ja que encara que molts facin broma d’això toca bastant els nassos que et confonguin amb un moble. Un arxivador és un moble on es guarden els papers i pens que jo a la feina encara no tinc aquesta funció. És cert que bàsicament un arxiver s’encarrega de cuidar els papers, però també pot organitzar activitats culturals o pot ajudar a organitzar el sistema de feina de l’ajuntament (el workflow, un altre terme que m’agrada). L’arxiver és una persona que ha estudiat per a aquesta feina com ho han fet professors, policies, arquitectes, aparelladors o advocats i si bé no té una carrera universitària definida, sí que t’he de dir que s’ha d’estudiar i molt, així que vull que entenguis que no qualsevol persona pot fer aquesta tasca. Això t’ho dic perquè molts pensen que si l’arxiver

no hi és idò que un altre obri l’arxiu i cerquin el que necessiten. I jo em deman: -Qui entra a l’arxiu sabrà com s’organitza tot? Del perquè s’ordena com s’ordena? –De Deixar-ho tot com estava abans? –De fer-se responsable d’un mal ús de la documentació? –I si es perd qualque paper…qui es farà responsable de la pèrdua? L’arxiver qui aquell dia no hi era?...en fi, el que pens jo és que si per exemple, per a una llicència d’obres és necessària la signatura d’un arquitecte; sí per a un informe jurídic és necessària la d’un advocat; perquè no hem d’acceptar que per localitzar un document o gestionar un arxiu també es necessita un treballador especialitzat?. Com veus et pos exemples de gent que fa feina a l’ajuntament però que també seria extensible de fora d’ell. El que vull que entenguis és que si vols una feina ben feta necessites gent especialitzada en el tema, és l’única manera de tenir un mínim de garanties…ara bé, si et dona igual idò contracta un lampista per a que et faci les parets de ca teva o ves a un veterinari per a que et curi un grip. M’entens? Per cert, per si t’ho demanaves un arxiver no és un bibliotecari i tot i que tractam aspectes similars tenim moltes diferències en la manera de feina. Mira, és com si dius que un uròleg és igual que un ginecòleg, tot dos són metges que fan feina per la mateixa zona del cos però no tracten al mateix tipus de persones, així que no són el mateix…no? Deixant de banda aquesta petita broma esper que aquesta carta t’hagi servit per a que en un futur valoris un poquet més la feina que faig i siguis un poquet més sensible amb tot això. El teu amic, En Cristian “s’arxiver” 27


LA PERMACULTURA Per Tomeu Roig Durant molts d’anys he estat cercant una solució a tots els problemes que ens afecten cada dia, però no sabia com compaginar la feina d’estiu al meu bar amb totes les idees i projectes que em venien al cap. Sabia que volia escriure per transmetre tot el que vaig aprenent, volia organitzar audicions, concerts de piano, conferències per motivar, actuacions teatrals per difondre missatges positius, també volia seguir tenint cura del camp i estar en contacte amb la naturalesa, però tot això que volia fer necessita molt de temps, dedicació i doblers, per això no podia deixar el bar, ja que necessitava guanyar-ne per dur a terme els meus projectes. Després d’analitzar detingudament la meva situació he decidit constituir una Fundació, una fundació per fomentar tots els valors que són necessaris per concienciar a la humanitat de que hem de vibrar dins la mateixa sintonia que el nostre planeta. Es un projecte ambiciós i hauré de rodejar-me de gent amb coneixements sobre diferents matèries per poder dur a terma totes les activitats que m’he propost realizar dins la fundació. Quan vaig prendre aquesta desició vaig telefonar a un amic dels que volia dins aquesta fundació. Ell era a Màlaga (Coín) amb un jove americà que feia vuit anys que practicava la Permacultura. Jo era la primera vegada que sentia aquesta paraula i li vaig demanar si podia anar-hi i veure que era el que estaven fent. Al cap d’uns dies ja partia cap a Màlaga. Jo ja havia mirat molta información per internet sobre la permacultura, ja què m’havia despert molt la curiositat. La primera impresió que vaig tenir quan vaig veure l’hort d’aquell americà, va ser de decepció.

28

Esperava trobar horts ben el·laborats, organitzats i tot molt curiós. Però la realitat que jo veia era molt diferent a tot el que jo coneixia. Jo havia après a que els horts, corrals o finques s’havien de llaurar i llevar les males herbes perquè els arbres anassin més bons. Aquell hort que jo veia es semblava més a un hort descuidat que a un hort productiu. Amb els dies vaig veure que totes aquelles herbes mortes, tombades al voltant de les plantes sembrades, tenien una finalitat. També utilitzava palla per mantenir la humitat dins la terra, tots els arbres i plantes que hi havia anaven ben bons sense llaurar la terra, ni utilizar cap producte químic per matar els insectes, la varietat de plantes feia que hi hagués depredadors per a cada insecta. El nom de permacultura ve de “permanent agricultura”. Un dels primers amb practicar-la va ser un japonés anomenat Masanobu Fukuoka, i els anys 70 es va començar a practicar a Australia. Els creadors d’aquesta agricultura més acostada al passat que al present, intenten el·laborar un sistema sostenible el més natural possible. Sense dependre de químics, combustibles fòssils, grans maquinàries, ni d’aliments tractats químicament que provenguin dels comerços. Com podeu comprovar, no és una pràctica que agradi als capitalistes o governs mundials, per això va creixent tímidament entre les persones més concienciades amb preservar la naturalesa del planeta. Dic tímidament, perquè com jo, segur que molts de lectors és la primera vegada que senten aquesta paraula, però a internet hi ha molta información i molta gent que esta practicant la permacultura. Resumint un poc la seva definició, ja que es faria molt extensa l’explicació si hagués de detallar tots els seus beneficis: La permacultura és una pràctica basada en el


Calendari del GAB Trobam aquest panflet que a darrere hi ha un calendari d’enguany i que firma un “GRUPO D’ACCIÓ BALÉÀ (GAB) Y S’ACADEMI DE SA LLENGO BALÉÀ. Aprofitam per contestar les seves afirmacions amb paraules d’Antoni Maria Alcover, el recopilador de les rondalles i del gran Diccionari. J. Vallbona

principi dels processos naturals de la vida. No només es centre amb els valors de preservar la terra sembrant plantes i arbres ecològicament, també fomenta la participació social entre familiars i amics, fomenta la comprensió dels humans amb la naturalesa, fomenta el no consumir materials no biodegradables, i en canvi fomenta el consum de plantes medicinals, nutritives i curatives. Dins la permacultura entre la bioconstrucció, productes ecològics, material biodegradable, les ecoaldees, energies lliures, i tots els sistemes que ajudin a preservar el planeta Terra. La permacultura cerca connectar a la persona amb l’estat més pur de la naturalesa. I per descomptat que aquesta és una pràctica que m’ha definit molt els meus objectius dins la fundació que estic creant. Per això serà una part molt important dins les meves finalitats fundacionals. Quan la fundació estigui preparada per actuar, ho farem saber als quatre vents, ja que no serà una fundació discreta precisament. Esper hagi despert un poc d’interès per la permacultura i d’aquí en davant la pogueu començar a posar-la en pràctica, ja que quans més síguem més aprendrem de la naturalesa. “ Pensau que la possibilitat de que hi hagi un colapse econòmic i tecnològic mundial, d’aquí uns anys, existeix, i la permacultura seria uns dels pocs recursos que ens ajudarien a sobreviure.”

“Trobam un home que va damunt un ase, que fa el mateix camí que nosaltres. Com mos sent amb el doctor parlar en francès, mos pren per estrangers i mos mira ben arreu; com me set que li deman en català noves de la Pobla, queda tot admirat i me demana com és que jo sé fer també la seva llengua. -Com no l’he de sebre, dic jo, si som tan català com vós! -D’on és vosté? me diu ell. -Heu sentit anomenar mai, dic jo, una illa que hi ha dins la mar, que es diu Mallorca? -Sí, que l’he sentida anomenar, diu ell. - Idò de Mallorca som jo, li dic. -De Mallorca! diu ell, i a Mallorca parlen així? com pot ser si no són catalans? -Prou que ho som! El rei En Jaume va prendre l’illa an els moros; hi anaren catalans a poblarho, i d’aquests sortim nosaltres. Aquell homonet no se’n podia avenir; i, com li he dit que el senyor que m’acompanyava és un savi alemany, d’allà deçà França, que fa prop més d’un mes que trescam la muntanya catalana per estudiar-hi la nostra llengua, llavò si que ho ha trobat gros i que n’ha fets, d’espants!” Antoni Maria Alcover

Diari de Viatges 1906

29


Amb els Leprosos Per Joan Miquel Pérez Adrover Som en Joan Miquel Pérez Adrover, el meu padrí era en Joan Adrover Adrover de Can Pau, de Calonge. Som estat a l’India, al sud -sempre al més al sud possible- a la ciutat de Bangalore, a un centre de rehabilitació per a leproso que es diu Sumanahalli, treballant com osteòpata voluntari. Hi he estat prop d'un any, el meu any sabàtic, aprofitant una excedència solidària al banc, on en som director. Normalment l'osteopatia és una tècnica molt física i estructural, amb que treballam tot el cos, ossos, vísceres i sistema craneal. Ara bé, jo volia sobretot desenvolupar un projecte de teràpia emocional. Conèixer el nom de cada pacient, la seva història personal, una visió holística de la persona, tenir cura del seus sentiments i de les seves emocions,... el camí de la veritat. El cos físic només és una porta d'entrada, més endins hi ha l'ànima. Que vol dir esser voluntari? Fer la teva tasca, com infermer, metge, mestre o el que siguis. Però també significa jugar, tocar, escoltar, compartir, mirar profundament,... ajudar a normalitzar les vides dels pacients. Al matí van a l'escola, a l'institut o a treballar. L'horabaixa quan tornen hi ha temps per fer esport, futbol, criquet, anar al cine, riure, cantar i ballar, que d'això tambè en saben molt. Cal dir, especialment, que tenen una amabilitat i una hospitalitat generoses, disfruten de convidar a ca seva i de presentar els seus coneguts. El voluntariat significa crèixer com a persona. La primera vegada que vaig visitar Sumanahalli, un bon dia de fa quatre anys, tenia por i no vaig esser capaç de tocar la gent. Ara he viscut amb ells, i tampoc no som cap heroi, perquè no poden transmetre la malaltia, el tractament antibiòtic és molt eficaç. El que queda després, si hi ha hagut deformacions, és més complicat per a la convivència social.

30

Amb en Raja, un al.lot que va a l’escola de Sumanahalli.

Lepra, sida, polio, paralitics, delinqüents juvenils... Aquesta organització s'involucra totes les àrees de treball, supervivència, reconeixement, tractament mèdic, educació, formació profesional, rehabilitació laboral i social. Els leprosos sofreixen de marginació, exclosos, destinats a pertànya a la pitjor de les castes, els


intocables, i a realitzar feines degradants, quan no la mendicitat com única alternativa. Obligats a sobreviure a barris de cabanes en condicions de pol·lució extremes, sense aigüa corrent ni eletricitat, amb importants deficiències de nutrició i higiene. L'estigma social és un problema gréu, amb una població sovint analfabeta, però també a les classes més altes, dins un entorn cultural prou esotèric i molt supersticiós. Fills abandonats pels seus pares, que els hi neguen l'aliment, els deixen al carrer, com n'Anand, de 24 anys, ara xofer de l'ambulància. Adults repudiats per la familia, que no poden visitar els fills, com en Rhaja, de 32 anys, que va arribar a la Amb un grup de gent de la leproseria i en Bhanu, estudiant de fisioterapia. residència el passat mes d'octubre. Una amiga meva, n'Isabel, feia feina amb una petita Ni tan sols després de morts els deixen descansar tranquils, ja que tenen la creença que organització als slums, els barris de miserables al voltant si un leprós és enterrat al poble, no hi haurà pluges i es de les grans estacions de tren. Una gota a l'oceà de misèria, però benvinguda sia. Record especialment les perdràn les collites. Un diumenge dematí estava saludant a un grup de entrevistes amb els directors de les diferents escoles per pacients del centre de sida, Support. Un d'ells em va a fer el seguiment dels nins. L'escolarització, única base retreure que no els havia d'abraçar ni de besar perquè possible per la llavor del canvi. estaven infectats. Era en Raju, de 19 anys, infectat de És un país de grans diferències i, per ventura, mal naixement. -De què em parles, tú? Li vaig demanar d'entendre. Així i tot no ha estat una tasca trista. Els seriosament. -Que no saps que entre tu i jo no hi ha seus somriures i les seves mirades són magnífiques. La cap mena de separació, el mateix esperit, la mateixa bellesa i l'alegria són part de les seves vides i això és una presència, la mateixa ànima?- I amb un gran somriure bona lliçó per a nosaltres, els occidentals. La gran sensació per un osteòpata ha estat em va abraçar. També vaig esser a Calcutta per uns quants dies. desenvolupar el sentit del tacte a un lloc com Sumanahalli. He aconsseguit una cosa real a la qualitat de la meva vida i és possible que l'experiència del món ja no tornarà a ser la mateixa. És ben clar que les cultures poden esser diferentes, tanmateix les emocions i els sentiments son idèntics a tots els humans, pot ser a tots els essers vius. Feia feina fora rellotge, tenia tot el temps del món. A vegades, acabada la tasca, la gent quasi estava en transit a la llitera i jo assegut a un recó de la sala, a la clínica, en silenci, observava aquella persona, que per ventura gaudia d'un moment de pau per primera vegada a la seva existència. No hi ha religió més gran que el servici, perquè la dolçor. l’amabilitat, és apreciada arreu. Tot l'amor que guardam dins nostre no té sentit, sols el que compartim és útil. Així ho he fet. Els nins petits i els seus mestres, a l’escola de Sumanahalli. 31


Julià Vila, 75 anys després Per J. I. Servera i J. Vallbona Fotos Joan Vidal

Dia 9 de gener de l’any 1937, el santanyiner Julià Vila Amengual fou conduït, juntament amb d’altres persones que aquell dia foren oficialment “alliberades”, al cementeri de Porreres, on fou afusellat per les tropes revoltades contra el govern de la II República. Mai se’n notificà oficialment la mort, ni se’n féu un acte de comiat digne. Fins i tot va ser un misteri on reposava. Els seus familiars ni tan sols li pogueren dur flors, ni enterrar-lo amb els seus amb dignitat. Fou enterrat en l’oblit, dins una fossa comuna amb centenars més d’”alliberats”. Dia 9 de gener de l’any 2012, amb motiu del 75è aniversari dels fets, Esquerra de Santanyí organitzà un homenatge a en Julià Amengual al mateix indret on succeïren els fets. Fou el primer acte de comiat que tengué Julià, 75 anys després de mort. L’acte congregà nombrosos assistents, tant santanyiners com d’altres indrets, i comptà amb la presència dels familiars que queden d’en Julià. S’hi pronunciaren nombrosos discursos els quals publicam en aquest número a excepció del de Maria Antònia Oliver, presidenta de Memòria Històrica, la qual improvisà el seu parlament i hi ressaltà que les desaparicions forçades no prescriuen legalment, “es como si s’estassin cometent ara mateix, i això foren crims contra la humanitat, les viudes no eren viudes, els orfes no eren orfes, no tenien cap dret, no podien agafar-se a res”. Valguin per expressar el reconeixement a una persona que fou assassinada per ser “dels altres” i que 75 anys després pogué tenir, sense suport institucional, un acte de comiat que en dignificàs mínimament la memòria. Cap institució pública de les Illes s’hi sumà, ni tan sols l’Ajuntament d’on havia estat treballador. Valgui també el present document per recordar que avui, encara, les restes d’en Julià romanen en una fossa comuna sense que se n’autoritzi la identificació per poder-lo traslladar a la tomba dels seus familiars. “MERESCUT I DE JUSTÍCIA RECONÈIXER FORMALMENT JULIÀ VILA AQUÍ I AVUI” per Jaume Amengual Familiars de Julià Vila; amics i amigues de Santanyí, de Porreres i d’altres indrets; regidors i representants de forces polítiques i d’associacions culturals, moltes gràcies per la vostra assistència. Creim que és merescut i de justícia reconèixer formalment Julià Vila aquí i avui. Aquí, perquè va ser aquest el lloc del seu assassinat i és també el lloc on descansen les seves restes; i avui, perquè a part de ser el dia de Sant Julià, es quan es compleixen 75 anys del 9 de gener de 1937, dia en què fou afusellat. Hauria de servir aquest acte, entre d’ altres coses, per esborrar totes les històries falses que s’han creat al voltant de la figura de Julià Vila per tal d’intentar justificar el seu oblit. No som amics de les manipulacions de la veritat, i si hem tirat endavant aquest acte és perquè sabem cert que en Julià era una persona de bé i compromesa amb els valors democràtics. I 32

també sabem cert que va ser una víctima innocent del terrorisme d’estat que va impulsar el franquisme. Ens hauria agradat que l’acte d’avui no fos polític, sinó institucional. Va ser per això que vam fer una proposta perquè fos l’ajuntament qui es cuidàs de l’organització. Però en el moment que vàrem saber que això no seria possible, i amb el permís de na Francisca Vila, decidírem intentar-ho pel nostre compte. En nom dels meus companys d’Esquerra de Santanyí i meu vos volem manifestar que ha estat un honor haver pogut organitzar aquest acte juntament amb Memòria de Mallorca. Gràcies Tomeu i Maria Antònia per la vostra col·laboració. I el fet de poder tenir entre nosaltres la participació dels santanyiners Andreu Rado, Miquel Sbert i Antoni Vidal Ferrando ens fa estar satisfets, i a ells els volem agrair públicament el seu compromís. A més a més, com a organitzadors, no podem més que mostrar la nostra gratitud cap a totes les persones que, d’una manera o altra, s’han involucrat en el dia d’avui: a en Xim de Sa Fonda de Porreres, a la revista Dies i Coses, i a l’associació Es Majoral de Calonge, a n’Agnès Burguera per realitzar el cartell, als xeremiers de Porreres, en Felip i… per acompanyar-nos avui horabaixa. I especialment a Miquel Pons per la seva ajuda, per la seva tasca incansable, per tota la feina que ha fet i que fa per la memòria històrica de Santanyí. Esperam que l’acte d’avui sigui una llavor que arreli i tengui continuació, al nostre poble; i es pugui celebrar un homenatge al conjunt de represaliats de la guerra


Julià Vila, 75 anys després

altres persones a qui els agradava recordar el seu amic desaparegut, i en concret, record l’amo Andreu Fesol, de la Ferreteria Amengual, que me’n va parlar algunes vegades, i sempre deien el mateix: en Julià era una

civil i de la postguerra. Perquè va ser molta la gent que, sense haver arribat a morir, va patir les conseqüències de la repressió durant molts anys. Són habituals actes d’aquest tipus a molts municipis de Mallorca i ens agradaria que Santanyí no en fos una excepció. I des d’Esquerra ens agradaria que fos una commemoració de tots plegats, sense cap color polític. Deia el premi Nobel José Saramago que “s’ha de recuperar, mantenir i transmetre la memòria històrica, perquè es comença per l’oblit i s’acaba amb la indiferència” i precisament som aquí perquè el nostre passat no ens és indiferent ni volem oblidar les persones que, com en Julià, varen defensar uns valors que, avui en dia, L’homenatge va tenir lloc darrera la capella on ara fa 75 anys, ara i suara, de nit, els són imprescindibles. seguidors dels colpistes assassinaven homes i dones. Moltes gràcies. “SI PODIA AJUDAR ALGÚ SEMPRE HI ESTAVA DISPOSAT” Per Andreu Rado En primer lloc, com a instigador d’aquest acte, vull agrair-vos la vostra presència i també vull agrair a Jaume la bona disposició cap a la meva proposta, que era la segona vegada que plantejava. La primera, ja fa uns anys, altres militants d’esquerres varen trobar que no era prudent. Però ara, i coincidint amb el 75è aniversari, en Jaume l’ha fet possible. Ja de petit sentia parlar de Julià Vila, sempre l ’a n o m e n a v e n amb nom i llinatge, els que en parlaven ho feien d’amagat, quan es trobaven dues persones de confiança, tal volta fent la vetlada, que era el que s’usava abans d’existir la televisió. Ja de mes gran, quan la por havia passat una micota i jo començava a saber qui eren els d’una part i els de l’altra, trobava

bona persona, no feia mal a ningú i si podia ajudar algú sempre hi estava disposat. Llavors venien les consideracions sobre la causa del seu assassinat i aquí es perdia l’explicació, vull dir que la conversa acabava en divagació, no sorgia una explicació del que havia passat, ningú es podia imaginar la causa d’aquell desbarat. Avui encara no tenc una explicació per aquell fet, tal volta els estudiosos d’aquell període que avui ens acompanyen ens podran il·lustrar sobre el que va passar, però el fet que no fos una persona violenta, i que pareix que va ser el capellà qui el va rematar, fa pensar que eren les idees sobre les llibertats públiques, ensenyança laica, matrimoni civil, etc., que en Julià defensava, la causa de l’odi que el var dur fins a aquest lloc on ara ens trobam; i el fet de morir per defensar aquestes idees és el que el fa mereixedor del nostre respecte i justifica no aquest modest homenatge, sinó el que sens dubte li farem quan aquesta terra desperti del seu somni i en Julià pugui veure complit el seu desig de tornar al seu poble, per descansar al costat de la seva família i dels seus amics que mai el varen oblidar. Com tots sabeu, el nostre batle va rebutjar fer cap reconeixement a Julià, i a més, en lloc de denunciar-los per difamadors, va fer cas de persones que l’insultaven per justificar aquest rebuig. Aquest fet em fa pensar que encara no hem superat aquells dies de barbàrie, i per tant és necessari, com sempre, conservar viva la memòria d’aquells fets, no per odi o venjança, sinó per avís i vergonya de les generacions present i futures. Cal, no retirar els símbols d’una part i de l’altra, sinó donar-los una explicació exemplaritzant, pens que 33


Julià Vila, 75 anys després molts d’ells en el pecat duen o poden dur la penitència, i com més grossos, de més enfora els veuran i més cridaran l’atenció. Concretament, el monument de sa feixina de Palma, amb una simple placa on es conti que en aquell vaixell uns revoltats hi varen embarcar criatures de 14 i 15 any per dur-les a participar a la massacre de civils que fugien dels moros i dels mercenaris legionaris, és més útil a la memòria que el seu esbucament. “NO L’HAVIEN TRIAT A L’ATZAR, EL VOLIEN A ELL” Per Cristòfol- Miquel Sbert Julià Vila i Amengual era un jove nascut a Santanyí. El seu pare, mariner que es dedicava al contraban, era militant d’esquerra, i republicà havia estat el seu mestre, Sebastià Tomàs, de qui demostrà ser alumne aprofitat. Julià era molt ben considerat entre els seus correligionaris. Fou soci fundador i secretari d’Esquerra republicana, va dirigir la publicació reivindicativa de curta durada Nuestro Pueblo i era vocal del Pòsit de pescadors i de les societats Unió Obrera i de la recreativa Centre Artístic. Tot un currículum per a un deixeble d’aquella mena de nova religió que era l’esquerra d’aleshores. En proclamar-se la República, els seus adeptes, eufòrics d’entusiasme, engiponaren una gran bandera tricolor i brandant-la pel carrer, acudiren en pes a la plaça cridant visques a la República. Però el batle es resistia a cedir el comandament a favor de la junta gestora republicana interina. Tres dies va romandre la Sala tancada i barrada. Finalment, Julià i un altre jove varen tenir pit per enfilarse al balcó. Ho feren amb una escala d’electricista, i un cop a dalt hi encimbellaren, a dreta llei, l’airosa i finalment feixuga bandera. Cinc mesos després va aconseguir un treball fix, i al llarg de cinc anys Julià va fer feina a l’ajuntament com a oficial tercera. La seva presència, no obstant això, resultava incòmoda per a la majoria de la Sala. El seu afany d’evitar que la democràcia, que ell duia reblada a l’ànima, naufragàs, li va anar creant animositats rost amunt. Però poc va poder fer contra el que era inaturable, l’onada d’armament prebèl•lic secret i de prevaricació que anava prenent proporcions fins que finalment i malauradament es produí l’endarreridor i ignominiós esclat del 36. Vivament enutjat, encara envià escrits del seu propi puny al comandant militar del poble contra el moviment subversiu. Advertit que el cercaven per empresonar-lo, es va fer fonedís, però quan va saber que havien amenaçat son pare per tancar-lo per comptes d’ell, es presentà a la Guàrdia Civil. Aleshores s’esperava el desembarcament republicà per les costes de s’Amarador, i el 10 d’agost fou conduït a Palma i tancat 34

al castell de Bellver. Alhora, l’ajuntament decideix de suspendre’l de feina i de sou, amb caràcter definitiu, per pertinença al Front Popular, és a dir, per haver voleiat la bandera espallifada dels nivellaments socials. Després de cinc mesos d’empresonament, el fatídic 9 de gener, d’això avui en fa 75 anys, és oficialment alliberat. Posta de sol, un escamot d’exaltats, la policia de Barrado, que feien llistes de les persones que convenia eliminar, l’esperen a la sortida, i, enganat o a la viva força, el duen cap al cementeri de Porreres. Aquest va ser un dia infaust, un dia d’oprobi. Un dia a dues fosques en la història de la Vila. Els seus familiars, tractant de saber-ne noves, aconseguiren recuperar el que quedava d’ell. I tot cabia en la conca de les mans: la seva cartera i el seu rellotge. Aquest va ser l’únic assassinat (sense eufemismes), a Santanyí. No l’havien triat a l’atzar, el volien a ell. Era el més significat … I tampoc volien un màrtir. No es conformaren a robarli tota una vida, tota (només tenia 29 anys). De bell principi el silenciaren per a la història, aquella nova crònica modelada de cap i de nou i que estaria en vigor molts d’anys. Oficialment no se l’esmentà mai. Ni aparegué a la creu al llistat cisellat en pedra. En privat, sols se’n parlava en reserva i en secret. Per a ell no hi va haver cap mena de reparació. Ni una batallada… Ni un poema.. Ni una rosa. Com si un rossinyol fos estat. “TENIR IDEALS JA PODIA SER PENA DE MORT” Per Antoni Vidal Ferrando Abans de res, vull donar les gràcies als organitzadors d’aquest acte per haver-me convidat a participar-hi llegint un poema. Crec que, tots plegats, també els hem de donar les gràcies perquè feia molt de temps que els santanyiners i, per extensió, els mallorquins, teníem un deute amb la memòria d’en Julià Vila; un deute que no podrem pagar mai, però que ara, almenys, tenim l’ocasió de reconèixer de manera pública. Esgarrifa pensar el final de Julià Vila i de tants d’altres innocents. Els revoltats volien imposar el terror a qualsevol preu entre els que no havien donat suport

La família de l’homenatjat rebé una placa de pedreny de Santanyi de part dels organitzadors.


Julià Vila, 75 anys després a l’aixecament militar, i torturaven i assassinaven sense mesura ni compassió. Tenir ideals ja podia ser pena de mort. Esgarrifa pensar-ho des d’aquest escenari, on es varen cometre tantes atrocitats. Però també esgarrifa que els hereus ideològics de la dictadura tenguin encara el poder que tenen a l’Estat espanyol. Parl de persones i d’institucions i de partits que, tants d’anys després, no han estat capaços de condemnar aquella dictadura ni el cop d’estat; i parl de moltes situacions que tots tenim presents. Que valgui, com a exemple, recordar les famílies, a les quals se’ls continua negant el dret d’enterrar dignament els seus morts. El petit poema que llegiré a continuació, que figura al darrer llibre que vaig publicar, intenta evocar aquestes coses de manera simbòlica. El llegiré en homenatge a la memòria d’en Julià Vila i a la memòria dels que, com ell, varen lluitar per un món millor i ho hagueren de pagar amb la pròpia vida. Encara el general Plou i surten calàpets, general, del vostre sepulcre. Surt teologia, còlera, la mà freda d’un noi decapitat. Surten legionaris i el mercuri de les seves veus. General, els peixos morts, abismes, els vendavals de l’ànima són fills legítims d’aquells anys de guerra. ¿No veis els escamots, trèvol pudent, ocells negres que arriben amb el record dels justs? Anaven a beure aigua, i els omplíreu la boca de doctrines i tigres,

general. “MAI MÉS S’HAN DE REPETIR UNS FETS SIMILARS” Per Antònia Vila Amengual En nom dels familiars d’en Julià, dels que som avui aquí i dels que no han pogut venir, vull agrair a Esquerra, a tots els participants i a l’Associació Memòria de Mallorca l’organització d’aquest homenatge, que de qualque manera tanca una etapa de gairebé setanta-cinc anys de silencis, mentides i mitges veritats que han envoltat l’efímera vida del nostre parent. No pretenc, amb aquestes paraules, fer un al•legat polític ni molt menys partidista. Ho entenc, simplement, com un acte de restitució de la dignitat d’un home sobre el qual, sempre que se’n parlava, havia de ser fluixet, sense cridar gaire i sense fer gaire preguntes, como si fos un tema secret, indigne o del qual calia amagar-se. De petita em deien a cau d’orella: “el varen matar els fascistots”. M’ho deien molt fluixet, perquè malgrat que ja corrien els anys seixanta, encara imperava la llei del silenci. “_Però, per què?_” demanava jo, que a la meva tendra edat encara me pensava que totes les preguntes tenien resposta. “_Perquè no era dels seus_”. Idò, suficient, No hi calen més preguntes. És un motiu d’un pes específic colossal, per tant, d’aquí ja no passarem. El que realment succeí, probablement no ho sabrem mai, perquè el que té la història és que es limita –com ha de ser–, a relatar objectivament uns fets. Però no relata ni els sentiments, ni les ambicions ni les pors de cap dels seus protagonistes. I pens que a una guerra civil, i sobretot als pobles d’una illa com Mallorca, degueren ser tant o més decisius els darrers que els primers. El seu estimadíssim partit està orgullós de seguir la seva tasca i de tenir-lo com a integrant dels seus membres; l’apreciadíssima representació de la vila que el va veure néixer el sent avui més proper que mai, i la família se sent una mica emocionada i aclaparada per les circumstàncies. Acceptem tots el llegat que ens va deixar com a herència: la paraula i la valentia per expressar-la davant el silenci i la covardia amagada per les armes i les imposicions sense arguments. Mai més s’han de repetir uns fets similars i hem de fer tot el possible per evitar-ho, a la nostra generació i a les que vendran. Descansa en pau, tio Julià. A la fi t’ho podem dir. Tant de bo que allà on sigueu hi hagi la justícia que aquí tant hi manca, i tots estigueu al lloc que vos pertoca.

Al final l’historiador porrerenc Bartomeu Garí mostrà el lloc del cementeri on se sap qui hi ha enterrades les víctimes del terrorisme d’aquells dies.

Moltes de gràcies a tots. 35


Conversa amb

Sebastià Rigo Vellana Per Jaume Rigo Sebastià Rigo Rigo Vellana és actualment, amb noranta-set anys, la persona major nascuda i resident a s’Alqueria Blanca. Nascuda també a s’Alqueria, tres mesos abans d’ell, és encara en vida Catalina Bonet Bonet, sa Mestra Marranxa, però resideix actualment a Santanyí. Amb una perspectiva de quasi un segle de vida, l’entrevistat conserva una perfecta lluïdesa mental que li permet recordar cronològicament totes les etapes viscudes, acompanyada per un físic que li permet desplaçar-se sense cap tipus d’ajuda. Això era el que ens contava a la conversa que mantenguérem amb ell dins el mes de febrer. Presentació i infantesa. Vaig néixer dia 28 d’octubre de 1914 a sa casa número 4 des carrer de Sant Josep de s’Alqueria Blanca, devora Cas Perillo. Aquesta casa era d’un germà de mon pare, el tio Francisco, que vivia a Barcelona, on feia d’acomodador a un teatre. Una tia de mon pare, nascuda l’any 1840, tenia habitació en aquesta casa i, quan jo vaig néixer, es meus pares (1) també vivien aquí. Mon pare va quedar orfe de pare i mare molt jove. El tío Francisco, es més petit des quatre germans només tenia quatre anys quan va quedar sense pare ni mare. Des meus padrins vells, només vaig conèixer sa padrina de part de mare, que era de ses Casesnoves (2), on jo anava de nin moltes vegades a romandre. Jo vaig ésser es tercer de sis germans, cinc nins i una nina, des quals ara en quedam tres de vius: a part de jo, sa germana Antònia, de 91 anys, casada amb en Jaume Safre de 100 anys, que viven a Campos, i es germà Andreu que viu a Santanyí. Els anys de l’escola. S’Alqueria en els anys 20. Vaig anar a costura una temporada, però no tenc gaire records de ses monges. Sé que hi havia Sor Gaspara que tenia una canya per pegar en es nins que no feien bonda. Va arribar s’hora de fer sa primera comunió i mos ensenyaven

El dia que la seva filla Miquela va celebrar la 1ª Comunió. 36

una oració; en Toni Bet i jo érem es que la vàrem aprendre millor. Jo la sabia bé però era molt empegueïdor i en es final va dir s’oració en Toni Bet. Solíem jugar a bolles, a baldufa i a rompes. Es meus amics eren en Salvador Vellana, en Tomeu Llucia i n’Andreu Canova. Després a s’escola, a damunt Can Marranxa, sempre vaig tenir es mateix mestre: Don Teodoro Suau Ríos. Estic molt content d’haver tengut aquest mestre. Se sabia guanyar es respecte i tots es que anàrem amb ell vàrem aprendre bé a llegir i a escriure. S’horabaixa, en haver sortit d’escola, jugàvem a bolles en es carrer. Don Teodoro solia anar a prendre cafè a Can Tià Parra, un cafè que hi havia a sa plaça, i quan passava tots es nins s’aixecaven per saludar-lo. Vaig anar escola fins a onze anys, era es curs 1925-26. Els primers anys de feina. Jo només tenia onze anys, però l’amo en Toni Bonjesús ja va convèncer mon pare per a que jo anàs a guardar indiots es es Rafal com a ajudant de s’indioter. En es Rafal vaig complir es dotze anys i hi vaig estar catorze mesos, venia a peu un pic cada quinze dies a ca nostra, des dissabte horabaixa fins es diumenge horabaixa i guanyava tres duros cada mes. Després vaig passar llogat a Can Rigo; resultava que l’amo d’es Rafal era es padrí des de Can Rigo. Es de Can Rigo duien es cafè de can Fidever, propietat de can Bet i a jo me feien fer qualque feina des camp: llaurar i altres coses; també me’n cuidava un poc de cobrar a es que jugaven a billar en es cafè de Can Fidever i amb lo que replegava vaig poder comprar una bicicleta. A Can Rigo hi vaig anar una partida d’anys; després vaig anar un mes a can Julià de ses Casesnoves fins que me varen llogar un any a sa Cova, devora es creuer entre Cas Concos i es Carritxó. Record que estant a sa Cova va entrar sa República, era l’any 1931 i es meu germà Francisco feia es servei militar a Ceuta. Aquest temps en Toni de sa Cova, on jo estava, era es batlle de Cas Concos. Després de sa Cova, vaig fer feina a Calonge, dos


El matrimoni Sebastià Rigo i Andreva Rigo compliran el mes de juny 68 anys de casats. anys a na Cosme Nova i un a na Cosme Vella fins que més tard vaig passar a sa Talaia. El servei militar i la Guerra Civil. L’any 1934, quan estava a na Cosme Vella vaig complir es vint anys. Vàrem anar a donar es nom a s’Ajuntament per entregarmos. Jo vaig medir 1,63 mts. i no me vaig haver d’entregar. Quan va esclatar es Moviment, l’any 1936, jo feia feina a sa Talaia. Un any més tard, l’any 1937, mos varen cridar a Palma a tots arreu i jo vaig estar destinat uns mesos a Campos i a Felanitx, on fèiem instrucció i altres coses fins que a a mitjans de 1938 ja mos cridaren per anar a sa guerra, a sa península. Vàrem desembarcar a Vinaròs, província de Castelló, on estàrem tot lo dia fins que s’horabaixa partírem amb camions cap a Saragossa i Calatayud. Jo estava a Infanteria i després d’estar un mes a Saragossa ja mos va tocar partir cap en es frente per sa zona de Valladolid i Palència una temporada fins que mos vàrem dirigir en es frente de l’Ebre on vàrem estar uns quants mesos. De s’Alqueria es soldats que estàvem junts a sa segona companyia des IX batalló érem en Jaume Bielot, en Joan Cabrera, en Toni Relló, en Toni Pereta i jo. N’hi havia que no sabien escriure i jo escrivia ses cartes a ses al•lotes d’en Joan Cabrera i a sa d’un soldat de Sa Pobla. En Cabrera me dictava lo que havia d’escriure però per redactar se cartes des pobler jo ho componia i escrivia a s’al•lota lo que jo trobava. A pesar d’estar a Infanteria, jo no anava a primera línia, quan noltros arribàvem es tirs ja havien acabat. Va pegar febre a en Toni Pereta, no va dir res i no va anar en es metge i en poc temps va ésser mort, s’únic des curiablanquers que anaven amb jo que va morir. Una vegada acabada sa guerra, encara vaig estar un parell de mesos a un quarter de Barcelona. Allà vaig poder aprofitar per anar a veure el Tio Francisco, que estava prop des moll, devers es monument d’en Colón, prop de La Rambla. Poc temps després vàrem tornar a Mallorca i aviat me vaig llicenciar, quasi un any exacte després d’haver partit cap a sa península. La vida de postguerra. A mitjans de l’any 1939 vaig acabar es servici i vaig seguir fent feina a sa Talaia; poc temps després mon pare hi va passar d’amitger i vàrem anar a viure allà, fins que l’any 1944, quan ja feia uns anys que festejava, vaig començar una nova feina, que era la d’arreplegar sa llet des voltants. Havia de començar dia primer de març i sé que abans, durant tot es mes de febrer,

cada dia va ploure. L’amo en Miquel Marranxa havia armat un forn de calç i no se va coure per culpa de sa brusca que cada dia feia. Dia primer de març començava a fer de lleter, amb una bicicleta i un carretet; anava per Son Llorenç, can Carles, ca en Toni Esperança, sa Teulera, es Corralets, ca l’amo en Tomàs i altres cases. Faig fer aquesta feina tres anys, fins el 1947. Les noces. Vaig començar a festejar n’Andreva, sa que ara és sa meva dona, s’època que feia de lleter. En aquest temps jo guanyava noranta duros cada mes. N’Andreva descendia de pares curiablanquers...... (En aquest monet agafa la paraula la seva dona, Andreva Rigo Rigo per fer les oportunes aclaracions): Quan mon pare i mumare se varen casar ja varen anar a viure a Palma, en es carrer Caldés, devora es Seminari vell. Mumare era sastressa, feia feina a cas sastre Móra, en es carrer de Sant Miquel. Jo vaig néixer per tant a Palma, ara va fer norantados anys dia 25 de febrer. Cada estiu, es mes d’agost, veníem a estiuejar a s’Alqueria. Vaig anar a costura en es carrer Moral amb ses monges de La Caritat i després vaig anar a a cosir amb es sastre on anava mumare. Es temps de sa guerra vàrem venir a viure a s’Alqueria per ja quedar-hi. (Continuam amb el que ens conta Sebastià): Festejava n’Andreva des de l’any 1941 i dia 15 de juny de 1944, en es principi que jo feia de lleter, mos vàrem casar. Mos va casar un dijous es capellà des Pins a l’església de s’Alqueria perquè aquest dia en Sastre va tenir feines a Palma. Vàrem donar xoxolata en es convidats i de viagte de noviis vàrem anar a estar uns quants dies per Palma. En principi vàrem viure a un pis de can Carraixet on ara viu en Sebastià de na Martina. No vàrem viure gaire temps en aquest pis. En es març de 1946 naixia es meu primer fill, en Sebastià i l’any 1947 ja veníem a viure aquí on estam ara, on abans vivien mon pare i mumare, que passaren a viure a Santanyí. Feines després de casat. En es principi traginava amb una egua i un carro llarg viatges de clovelles cap a Santanyí. Més tard vaig fer unes quantes messes amb sos de ca nostra que estaven per amitgers a Santanyí a cas Coix, vaig fer una sitja amb so meu sogre i amb en Toni Sutro en es Coll, també vaig anar a can Bet a trencar ametlles fins que en es mes d’octubre de l’any 1950 a través

D’esquerra a dreta, Andreva Rigo Rigo, Miquela Rigo Rigo, Sebastià Rigo Rigo, Francisco Rigo Barceló i Sebastià Rigo Barceló (25-04-1965). 37


d’en Teodoro vaig començar a fer feina a sa farinera, on vaig fer feina fins es maig de 1970. Es temps que feia aquesta feina va néixer na Miquela, l’any 1957, que sempre ha viscut amb noltros. A part de ses feines pròpies de sa farinera, també érem ets encarregats d’encendre i apagar llum a sa gent d’es poble, era s’època que es llum feia sa senya poc abans d’apagarse. Es dissabtes feia qualque jornal de més de setze hores, principalment en s’hivern, des de les cinc des dematí que m’aixecava fins a sa mitjanit sense aturar. A sa farinera cada dia rebíem es diari i sempre me va agradar estar informat de lo que passava pel món. Després de deixar sa farinera, vaig fer un any de picapedrer amb en Damià des Forn. Sé que vàrem fer feina una temporada per una obra de Cala Vinyes. Més tard vaig passar també de picapedrer amb sos Gustines; en Jaume Gustina era cosí meu, son pare era germà de mumare. Hi vaig fer feina set anys fins que me vaig jubilar en es seixanta-tres anys. El futbol. Ja des de ben jove vaig agafar una gran afició pes futbol. No només per seguir es futbol a nivell nacional, sinó que també vaig participar amb so primer equip que hi va haver a s’Alqueria, abans de sa guerra. Jo era s’encarregat de cobrar ses quotes mensuals en es socis de l’Alqueriense, es temps que jugaven en Taconer –que per cert se va entregar un parell de dies abans que noltros en es frente i quan vàrem ésser a Saragossa vàrem anar a veure’l a s’hospital amb una cama tallada- i es germans de can Bonjesús en es camps de can Marranxa i de can Bonjesús. Altres jugadors que no eren dolents eren en Tomeu Caminer i en Silvestre Sabater, però tenien geni i no volien creure. Jo mai vaig jugar, un parell de vegades vaig fer d’àrbit però tampoc no m’anava bé. Sempre vaig tenir afició per sebre lo que feien ets equips forts de sa lliga espanyola. Jo sempre he estat del Barça. El Madrid, sobretot es temps den Franco me feia molta ràbia perquè en Franco era del Madrid i ets àrbits anaven amb ell. No he anat mai a veure el Barça ni a Les Corts ni es Nou Camp. Una vegada que era a Barcelona, l’any 1939, a ca una cunyada del tio Francisco, estàvem no molt enfora des camp de Montjuïc, on jugava sa selecció espanyola. Mos varen convidar per anar-hi però mos ne vàrem afluixar. Quan va començar sa primera lliga de futbol, temporada 1928-29, jo ja tenia catorze anys. Lo que passa és que no hi havia ni ràdio ni televisió i rebíem ses notícies per sa premsa amb retràs. Quan vaig començar a tenir ràdio, una de ses meves grans aficions era seguir es Carrusel des diumenges horabaixa per sa ràdio i no ho he deixat mai. Ara encara escolt es futbol amb uns auriculars a s’orella i així no molest ningú, lo que passa és que ara no hi ha cap partit a sa mateixa hora i no és lo mateix que abans. També darrerament mirava es partit des dissabte vespre per sa televisió, però ara ja no ho faig ja que les fan massa tard, a les deu del vespre i també per culpa de sa meva vista que he anat perdent. Des de fa molt anys, he anat comprant es calendari de futbol Dinámico on apuntava es resultats de cada jornada. Enguany encara el tenc però no puc apuntar per mor de sa vista. Per sebre es resultats de cada jornada de I Divisió, moltes vegades ho faig posant es teletexto de sa televisió. A part des futbol, m’agraden molt altres esports, com es tennis i principalment en Rafel Nadal. M’agradava jugar a billar però era molt nirviós i arribava a sols no poder tocar es taco de 38

El dia que celebraren els 60 anys de casats (20-06-2004). nirvis. Des que hi ha televisions en es poble, des d’ets anys seixanta, no he deixat mai de veure ses campanades de final d’any que donen des de sa Porta des Sol a Madrid. Vida de jubilat i actual. Així mateix fa quasi trenta-cinc anys que estic jubilat. Es primer anys que me vaig haver retirat mos canviàvem jornals d’anar a collir ametlles amb en Tomeu Gató. Sempre hi havia feines per ca nostra, llevar herbes i altres coses. Fa una partida d’anys, entre tres vàrem guanyar sis milions de pessetes amb una primitiva, juntament amb en Salvador Carraixet i en Blonquet. No me puc queixar de sa meva salut, no he tengut mai es grip ni malalties greus, cap operació ni cap fractura de res, ni m’ha fet falta mai un gaiato per caminar, darrerament per ventura ses cames me fan un poc fluix i es darrers anys he patit una miqueta des bronquios. Sempre he pogut menjar i beure de tot. M’agrada entretenir-me escoltant sa ràdio, ses notícies, també fent qualque solitària i lo que no puc fer que sempre m’havia agradat molt és llegir, ja que me falla sa vista i tampoc mir gaire sa televisió. Es diumenges dematí, després d’anar missa, m’agrada encara estar un parell d’hores pes cafè i xerrar un poc. Es meu fill Sebastià va tenir dos fills: una filla i un fill. Sa meva néta ja té dos fills, un nin de tretze i una nina de deu anys, que són dos renéts meus. I amb aquestes paraules donàrem per acabada l’entrevista. Li agraïm l’amabilitat amb que ens va atendre per contar totes aquestes històries, a la vegada que li desitjam salut i molts anys de vida. ......................... (1) Sebastià Rigo Barceló i Miquela Rigo Vicens. (2) Maria Vicens Rigo (31-03-1849 – 04-04-1930), filla de Llorenç Vicens Rigo i Miquela Rigo Bonet, casada amb Jaume Rigo dia 17 d’agost de 1872.


EN MEMÒRIA D’ANDREU TORRENS

Dia 1 de març va deixar aquesta vida n’Andreu Torrens, un jove de 30 anys, capaç de superar, amb capacitat de sofriment, a qualsevol persona. Però el destí havia decidit que ell ja havia complit els propòsits pels quals havia nascut i per més que lluitàs per millorar la seva salut, va haver de seguir les lleis naturals i divines que decideixen quan hem de deixar aquesta vida. Adéu, Andreu Torrens

Parl, pels llavis muts que dins el cor parlen Jo vaig venir al món, perquè estimava la vida, jo he visvut dins ella tendra joventut, he viscut la Pau, Senyor, del vostre somriure, és aquesta terra de jardins vestida, perquè me la preneu quan més jo l’estim? Jo estava gelós del cor i del rostre que vos me donareu, els ulls per mirar, llavis que parlaven, aquest cor sagrat, on un cor honrat batega sempre, l’he hagut de deixar, mirant el cel blau i la nit amb calma, sé que Vós hi sou... i el meu nom cridau. He mirat el camp, la mar i la muntanya, i la brillantor de la llum de Pau, el dia somrient, que un cel blau escampa, baix la llum del sol, senyor, vostra imatge, la que el món... si mira, oblida a l’instant. Des del meu sofriment, sempre he admirat vostra enteresa, i per mirar vostra bellesa voldria el temps poder aturar, per veure les coses, pels meus ulls tan belles si el fet els meus sentits i els meus ulls per elles, perquè me’ls aclucau i el llavis em tapau, ja no puc parlar! Jo torn a la terra, on hi ha la mare que m’infantà, on esclata vida, baix tendra catifa de flor d’ametler, mirant com humà, el vostre camí, doncs, deixau-me creure que Vós sou aquí, que el vostre amor, l’esperit que parla. Per mon pare, ma mare, els meus germans i la meva estimada, un somriure gran, amor i coratge, la mort té la joia de la recompensa, que és passar a una millor naixença, per veure la faç del vostre amor, que ja mai té fi. Josep Grimalt, 1 de març

Sé que no he estat gaire pendent de n’Andreu aquests anys. Em preocupava saber com estava, però supòs que com molts, no volia molestar. Ja que sempre sentia l’esperança de poder xerrar amb ell quan estàs millor. Crec que ningú encara pot acceptar que el seu cos, jove, fort i resistent, no hagi pogut seguir endavant. N’Andreu Torrens era un dels meus millors amics quan anàvem a l’escola de s’Horta. L’admirava perquè ell tenia moltes de coses que jo no tenia: Ell era capaç de ser amic de tothom i al mateix temps tenir una personalitat única. Jo era empegueïdor i poc atrevit, i ell era tot el contrari. N’Andreu era un jove atrevit, valent i no tenia por a res. Per això, jo i molts d’amics l’admiràvem. Era un dels millors practicants d’skate quan hi havia la moda dels monopatins, ens deixava bocabadats quan tocava la guitarra elèctrica, ens feia exhibicions de bateria sense haver-ne estudiat gens, també era un dels millors amb la mountainbike i amb tots els esports que practicava. Can Torrens era com una casa comunitària on sempre hi trobaves amics. Per jo era com la meva segona casa i no podria descriure tots els moments que he viscut amb ell. N’Andreu ens mostrava a tots que tot era possible. La seva valentia de vegades el feia pegar qualque esclat i tornar a casa seva amb un braç romput, segurament més vegades de les que sa mare hagués volgut. Això també em va ensenyar que ser pare o mare no és gens fàcil, sobretot quan tens un fill que no sap estar aturat. Però el que més admirava d’ell era la seva capacitat de recuperar-se de tots els esclats i la seva força de voluntat per seguir fent coses. Era com si res pogués aturar les seves ganes de viure. Per això jo i molts teníem l’esperança que una vegada més es recuperaria i podríem tornar a viure bons moments. Ara pens que hauria d’haver estat més temps a devora ell, segurament és el mateix que pensam tots quan perdem a algú estimat. Però també pens que hi ha persones que viven molts més anys sense alegria i pensant que realment no han fet res important dins la seva vida. N’Andreu Torrens estic ben segur que amb trenta anys ha après i ensenyat moltes més coses que molts de nosaltres. Pels que l’hem conegut, ell sempre serà un exemple de força de voluntat i valentia, entre moltes virtuts que li podríem destacar… La seva vida sempre serà admirada i recordada orgullosament. D’aquí vull animar a la seva família, i sobretot a la seva al•lota a seguir lluitant per viure tot el que n’Andreu no ha pogut viure. I com que estic ben segur que ell vos pot veure, el que més el pot ajudar serà veure que la seva lluita ha servit perquè tots aprenguem a valorar la nostra salut i el nostre temps. Estimau cada minut de la vostra vida així com n’Andreu apreciava cada minut que compartíeu amb ell. Andreu, els teus amics de s’Horta i de molts altres pobles, sentim amb tristesa que te’n hagis anat. El teu record quedarà dins el nostre cor per sempre. Al cel siguis Tomeu Roig, 2 de març.

39


BIG BANC Per Pere Artigues

El sr. Climent Pòrtland començà a anar i tornar calmosament dels vitralls a la xemeneia i de la xemeneia als vitralls. Anava produint verins gasosos amb la punta de l’havà. Just a l’altre costat de la taula, encastada a una butaca, s’hi bellugava la figura macilenta d’un molt alt càrrec del baix govern. L’atura de la poltrona sobrepassava l’escarransida estatura impedint-li arribar amb les sabates al trespol motiu pel qual el conjunt quedava bastant ridícul. Realment era un molt alt càrrec però com a representant de la raça no passava de ser un escapoló de simi, una baldufa, un merdançano pam i mig més alt que una tassa de brou. L’alt càrrec era un cagarrul·lo. L’alt càrrec del baix govern, sr. Cinto Nitza, no llegia perquè només tenia temps pels vicis sonats. Massa maldecaps. Aquell vespre estava tranquil, quasi adormissat. Ell i el representant dels piltracos, a la fi, havien arribat a un punt definitiu, crucial. Un poc més i signarien l’acord i sortirien del despatx. Cinto Nitza es dava calladament a si mateix l’enhorabona perquè aquelles feixugues i inacabables negociacions havien tocat marra. Al sr. Climent Pòrtland ja no li quedava res més per exigir com a contrapartida en no ser acabar xuclat per la voràgine de les concentracions i romandre estampat al cel-ras del darrer baix govern que encara es dedicava a fer mal. Caminà un poc més per acabar el cinquantè viatge de la finestra a la xemeneia i s’acosta a l’escriptori. Ficà el cul al entapissat tou de la butaca d’orelles, escopí fumassa cap al sostre i es quedà rígid escoltant la veu tremolosa de l’alt membre del baix govern. -- Els fets més rellevants del malestrom començaren quan els governs comprenguérem que havíeu fraccionat les vostres entitats centrals produint una calabruixada 40

d’institucions diabòlicament situades amb la qual cosa s’havia produït una fragmentació totalment al·lucinant. Havíeu omplert la geografia de fills, fillols, filials, hereus i delfins sense mesura i sense gens de seny. El cert que havíeu obrat així pensant que era un bon mètode per arribar a tots els possibles clients i no perdre cap oportunitat de prendre’ls el pel i els piltracos. Així arrambàveu les urpes fins a resquitllar la pell dels incauts. Però la desmesurada multiplicació d’annexes bancaris havia arribat a ser del tot incontrolable; s’havia convertit amb un grip febrós que ens xuclava la sang a tots plegats. Nosaltres us avisarem. Climent Pòrtland digué: -Sí, així va ser i nosaltres us demanàrem consell. Després que féssiu consultes als equips d’experts ens comunicàreu que teníem massa caixonets oberts. Aquella munió de caixonets i capsetes eren el refugi de milers i milers de directors temeraris i temorencs que, per por de perdre el lloc, començaren a mentir-se entre ells sense treva. Diguéreu que un bon camí seria concentrar aquella escampadissa de caixonets i posar-los dins capses grosses. -Tinguérem prou seny com per obeir les indicacions i aviat reduirem alguns centenars de milers de caixonets. Els distribuírem dins set mil cinc-centes capses grans. Però allò encara era bastant perillós i mal de manejar i us tornàrem a demanar consell. - Sí -digué Cinto Nitza- Nosaltres us diguérem que seria bona cosa posar les capses grans dins caixons encara més grans. Tot allò quedà reduït a vuitanta caixons. De moment hi hagué any i mig de calma però aviat tornaren a circular les mentides i la desconfiança... -El seixanta quatre per cent dels caixons, -continuà Climent Pòrtland- encaixaren desastres i no quedà altre remei que convertir-les en bancs o obligar-les a fondre’s de dos en dos o de tres en tres. Set mesos i la cosa quedà reduïda a vuit caixes i dos bancs nous. -Fins que -continuà l’alt càrrec- descobrírem que aquella grapadeta de caixes ens volien fer creure que tenien una animalada de vivendes que valien una animalada de doblers quan el valor no arribava ni a una tercera part. Us ho férem a saber a través d’una queixa escrita i raonada. Va ser llavors quan vosaltres, els bancs grans, us sentireu


atrapats perquè també vosaltres ens havíeu venut i us havíeu venut entre vosaltres una moto. Vosaltres també us havíeu enroscat la mateixa mentida. L’alt càrrec del baix govern va fer una pausa. Romangué un instant callat i després reprengué el sermó. -Un estiu més tard ja no quedava cap caixa. El país resolia les trampes financeres a través de deu mil dos cents trossos de banc, vint i quatre banquetes i cinc bancs de calibre ciclopi. Però la mentida continuava sent igual de gran si be ara estava escampada dins un nombre més manejable d’embusteros. -Va ser llavors quan férem la gran fusió de tots els trossos de banc en un banc de casta grossa que quedà com el sisè banc. -Sí, però ara teníem sis grans falsaris i no ens quedava altre camí que concentrar aquelles sis gallofes en una sola falòrnia. -I és el que hem fet però com molt be sabem tots dos no s’ha produït gens de liquiditat monetària. Provarem d’escalfar saques de bitllets de cinc cents dins una caldera pensant que la moneda, obeint les lleis físiques de la liqüefacció, tornarien suc però probablement per massa escalfor uns bitllets es calaren foc i tot acabà fet cendra. Tot manco les mentides. Això és una cosa que entre nosaltres dos no s’ha aturat d’anar i venir. Ara just queden un bancarro i un governet. Cal que un dels dos sigui absorbit perquè cap dels dos no es refia de l’altre i per sortir de la crisi cal confiança. Signarem el document de fusió i després a pixar i a jeure. Cinto Nitza estampà la signatura sota la del sr. Climent Pòrtland, l’únic banquer de l’únic bancarro que a partir d’aquell gran vespre acapararia totes les estafes, falòrnies i xecs sense fondos d’aquella pobre, bruta i dissortada pàtria el nom de la qual callarem per si llavors no ens entenen. Cinto Nitza, l’alt càrrec nan del baix govern i tot quan allò representava quedà com catifa al vestíbul del Big Banc. A la fi hi hagué un sol embustero més pelat que un gínjol però, per sort, també el més confiat del món. Perquè qui es va a pensar que quan un obri boca és per dir-se a si mateix una mentida?

Avda. Bèlgica, 3 Cala d’Or

tel. 971 643 740 41


Fa cent anys ... a les Terres de Marina

La mortalitat i matrimònis a la Parròquia de s’Horta durant l’any 1912(1) Per Francesc Antich Adrover Amb les mancances derivades de la falta de documentació i fent avinent que ens manquen les dades dels albats

o menors, recollides en full separats, segons consta a l’arxiu diocesà de Mallorca, dades que fins ara no hem pogut localitzar, passam a relacionar-vos les defuncions de s’Horta a l’any 1914:

DEFUNCIONS DE PERSONES MAJORS DE S’HORTA A L’ANY 1912 DATA LLOC 27/01 Can Geroni 14/03 Can Roques(5) 02/07 Ca ses Bieles 07/07 Ses Aigües(6) 20/07 Cas Cavallot 30/09 Can Mestressa

E(2) E(3) 72 C 44 C 88 C 70 C 70 C 73 V

CAUSA MORT Paràlissis cardiaca(7) Gastro clanis?(8) Eclerosis cerebral(9) Endocarditis crònica(10) Neumonia(11) Bronquitis Crònica(12)

i a l’any 19011 en el registre de defuncions constaven distints vicaris, Joan Ballester, Joan Cafaro i Guillem Femenies, recollint les dades dels finats, amb la presa de possessió del vicari manacorí Guillem Femenies Pascual, és aquest que ompl totes les certificacions de defunció. Les malalties i els metges. No sabem les causes exactes de l’incorporació del detall, possiblement la pulcritud del nou vicari de s’Horta Guillem Femenies o tal vegada degut a qualque disposició legal, però fou acabant l’any 1911 quan

NOM I LLINATGES NAT.(4) PARE MARE Gaya Molta?, Apol·lònia Felanitx Mateu Maria Grimalt Alou, Josep Felanitx Joan Margalida Bordoy Alou, Miquel Felanitx Salvador Joana Maria Adrover Valens, Joan Felanitx Macià Margalida Antich Julià, Margalida Felanitx Cosme? Margalida Manresa Obrador, Joan Felanitx Joan Catalina

comença a constar el nom del metge que va atendre els difunts i ara ja al present any 1912 trobam en tots els casos el nom del metge que certifica la defunció de la persona morta. Així tenim que el metge Damià Ramon certificà la defunció d’Apol·lònia Gayà, Cristòfol Bennàssar les defuncions de Josep Grimalt Alou, Joan Adrover Valens, Margalida Antich Julià, i Joan Manresa Obrador, mentre que Miquel Rigo feia el mateix amb Miquel Bordoi Alou. També hem de tenir en consideració que la medicina d’aquell temps estava poc avançada, així com la tecnologia i per tant la diagnosis dels malalts es feien amb poca fiabilitat científica

Matrimonis de la parròquia de s’Horta a l’any 1912 DATA NOM I LLINATGES E(1) E(2) PARE MARE NOM I LLINATGES DONA E(1) E(2) PARE D MARE D 17/04 Adrover Antich, Miquel 36 F Francesc Catalina Vadell Adrover, Antònia Anna 20 F Guillem Maria 25/04 Grimalt Manresa, Joan 41 V Joan Francisca Palmer Adrover, Bonaventura 24 F Joan Maria 04/05 Roig Obrador, Jaume 32 F Baltasar Pràxedes Barceló Manresa, Maria 24 F Pere Joan Maria 07/06 Alvarez Sánchez, Martin 26 F Idelfons Francisca Adrover Adrover, Sebastiana 22 F Guillem Sebastiana 03/08 Rigo Binimelis, J. Ant.(4) 30 F Joan Catalina Vadell Adrover, Antònia Anna 20 F Guillem Maria 03/08 Rigo Adrover, Joan 23 F Joan Barbarà Binimelis Vadell, Maria 22 F Antoni Francisca 03/08 Oliver Adrover, Antoni 25 F Bartomeu Francisca Palmer Adrover, Bonaventura 24 F Joan Maria 16/11 Binimelis Oliver, Jaume ? F Jaume Pràxedes Barceló Manresa, Maria 24 F Pere Joan Maria 23/11 Rigo Binimelis, Joan 26 F Joan Francisca Maimó Roig, Margalida 22 F Miquel Antònia

Comparant l’any 1912 amb els anys anteriors, 1910 i 1911 en els que sols es casaren quatre parelles, l’any 1912 fou un any esplèndit amb nou matrimonis, un més que els dos anys anteriors junts. Fent les comprovacions pertinents al calendari perpetu trobam que sis parelles es casaren en dissabte, una en dimecres, una en dijous i una en divendres. 42

L’hora més comú del casament era a les sis i així ho fan quatre parelles, dues a les set del matí, una a les vuit, una no consta l’hora del casament i una, en la qual l’home era viudo, a l’increible hora de les tres de la matinada. Tot i que l’horari actual s’hagi avançat una hora i a l’estiu dues en relació a 1912 els casaments tenien lloc ben prest, dons moltes vegades el nuvis de l’altar anaven directament a fer feina al camp.


NOTES (1) Recordau que la parròquia de s’Horta també incloïa les terres de Portocolom (2) Edat. (3) Estat Civil (F) fadrí, (C) casat i (V) viudo. (4) Lloc on és va batiar. Els nascuts a s’Horta abans del 20 de setembre de 1868 consten a Felanitx. (5) Can Roquesblanques. (6) Can l’amo en Joan de ses Aigües. (7) Aturada del cor. (8) Segurament algun trastorn derivat de la dificultat de deglució. “Gastroclisis Quan l’individu no pot ingerir líquids o aliments i cal recórrer a altres mètodes d’alimentació. ? Desconeixem exactament que vol dir. Possiblement no hem identificat correctament la dificultosa cal·ligrafia feta mal bé pel pas del temps. (9) Afecció del teixit cerebral de naturalesa desconeguda a la data, caracteritzada per l’atròfia del teixit nerviós normal, que és substituït per un teixit format essencialment per una proliferació de la trama connectiva. (10) Procés inflamatori de l’endocardi que revesteix el cor, generalment després d’un episodi de endocarditis aguda. És freqüent que afecti les vàlvules cardíaques i provoqui la seva insuficiència. (11) La bronquitis crònica és una malaltia inflamatòria dels bronquis respiratoris associada amb exposició perllongada d‘irritacions respiratoris no específics, incloent microorganismes i acompanyat per hipersecreció de moc i certes alteracions estructurals en el bronquis. (les notes referides a malalties estan agafades d’Internet i sols tenen poca fiablilitat científica).

Aclaració sobre la fotografia aparescuda al número anterior en aquesta secció Algunes persones ens ha fet arribar la crença de que els nins que apareixen a la fotografia de l’esquerra són els mateixos de la fotografia de la dreta: d’esquerra a dreta i d’alt a baix: Guillem Binimelis Oliver, Francesc (morí jove) Miquel i Andreu. Fotografia facilitada per l’amo Andreu Vetla

43


En Miquel Verro “Bessó” Tocaria ser un honor, però dubt si ho he d’intentar, en tenir es llapis amb sa mà es cervellet em diu no. Està massa alt es llistó, Joan no hi pots arribar quan intent profunditzar a sa personalitat que hi ha amb en Miquel Verro Bessó. Emperò a la vegada sé que m’hi sent obligat no tan sols per amistat, se dóna el cas que hem nat a sa mateixa barriada i això és una dada que jo mai he oblidat. A pesar que fa molts d’anys que a s’Horta em vaig mudar, segur vos puc assegurar que sa gent de per allà mai per mi han estat estranys. Junts no correguérem quintes, jo som un poc més estantís, Miquel dir-ho m’és precís, te veig molt més blanc que gris perquè putes no te pintes. Sa barriada no m’és externa m’agrada recordar-ho, partíem de Cas Senyor es grup d’al·lotons a potó per anar a escola pes carreró des Molí a sa Taverna. Sé que són dates antigues, però Miquel et deus recordar de que passant per allà tots mos solíem dedicar pixant a matar ortigues. I no era un o dos, era tota sa pandilla, cadascú a sa seva ortiga i guanyava no falta ho diga bé ho saps es teu cunyat Ros. No se feia cap rosegó, aquell temps molta rusca hi havia perquè s’única llepolia que s’al·lotea tenia 44

eren es lladrons de Cas Senyor. Calonge jo vaig deixar quan tan sols vuit anys tenia i per tant des d’aquell dia ses teves passes no seguiria i a pens hauré de pegar. Tu eres més jovenet, segur que vares seguir anant pes mateix camí, aviat s’hi van afegir es petits de na Barret. A més de s’escola d’al·lot sé que feies altres coses, com era anar a parar lloses per Can Marines i na Pedregot. Sé no és cap cosa nova, amb es germans vares seguir més d’un pic en es padrí que d’amagat solia venir a fumar darrere sa cova. En Miquel era un al·lot que encara no s’afaitava, amb s’arada amb rodes llaurava allà per na Pedregot, un terreno tot satrot ja que sempre s’enrocava, es piropos que amollava no eren moc d’endiot. Amb es padrí a ses Roquisses d’al•lot anava també, fent es despistat mirava bé darrere ses mates o bardisses quan passaven aquelles llisses que mostraven es dobber. Amb es padrí solia anar sempre un poquet darrere i deia així no s’entera quan mir una estrangera que passa mostrant sa pitera i que a mil me fa posar. Ho he de dissimular, si s’arribàs a fixar sa maquinària com està m’assajaria una llisera. Canviaré de carretera vaig dir a partir de demà

i tot d’una vaig pensar en s’altre que també hi va, es camí de na Burguera. Però de quina manera sa cosa va empitjorar, ja que passant per allà a ses orelles m’arribà es cant d’una cadernera. Sense fer gens de voltera vaig pensar l’he d’agafar, molt ximple la vaig trobar a més anava molt falaguera, no se va fer gens enrere, allà tenia festegera i per ell no va estar, sempre solia anar a s’altra part de sa garbera, s’imaginà lo puta que era supòs l’amo en Macià, aviat se va dedicar a fer es colló per allà per poder-lo controlar de que no passàs sa mà més amunt que sa trobiguera. Se va fer un poc major, li va arribar sa notícia de que havia de fer es servici, li tocà a aviació, no era d’allò millor, pens no fa falta dir-ho per ell va ser un sacrifici. Conta hi havia un sergent li volia espolsar ses mosques i també repartir llosques era sa seva patent, fins que arribà el moment que en Miquel tot calent li digué si és tan valent mos veim es vespre a les fosques.


Li diuen Miquel Bessó a aquest pardal assolellat, després de llicenciat va cometre es desbarat de passar a sa construcció. No m’importa gens dir-ho que era bastant esburbat, però sempre ha assegurat que es camp sa seva passió, disfruta d’un bon tractor, tots es ormejos li ha aplicat. Si aquesta dada vos pos és perquè la m’han contada i és que té una arada que diu que fa una viada, de què més d’una vegada l’han vist acabar en plors, quasi sempre acaba es tros abans de sa berenada. Tots es matins el podem trobar a les sis a Can Bassol, adormissat com un mussol però cap n’hi escaparà, però tots tenim ben clar que quan per ametles va en Miquel fa braverol. No s’empatxa de raons, no és un caçador qualsevol, d’un tir va matar al vol dues dotzenes de tudons, a una pleta de dos cortons va collir dos cavallons d’espàrrecs en es juliol. Una gran virtut ell té per anar a agafar crancs i compta que tots els anys cull moltíssims d’esclata-sangs de més amplària que un erer. És un homo que no frissa, cuida bé es seu redol, mai se tirarà un farol, lo que diu ell va a missa. Fa tot tipus d’hortalissa, prebe, mongeta i col, també tomàtigues de maiol, verdura des mercat no vol, li sembla sempre estantissa. A Can Bassol tots es dies a les sis té se garrons,

allà explica ses raons de lo guapos que té es ciurons, faves, xítxeros i llenties, explicant sense manies, no les vol empotades alies, ben sanes i de collons. De tant en tant va a pescar amb sa barca que es fill ha comprada, però sa gran pardalada és que ell no la sap menar, però te fa escarrufar sempre sa seva pescada, que no sap si s’arruïnarà de multes que ha de pagar de tant que sol superar sa quota que està marcada. De nin segur no et pensaves de lo molt que avui t’admiram, quan per ca teva passam, ja que tots mos embambam amb ses síndries, molons i raves, estaques plenes de traves, i es corral ple d’aviram. Ell és un gran esportista i no sols aficionat, d’ençà que s’és jubilat en Miquel està implicat i és un reconegut ciclista. Mig Mallorca sol voltar cada dia en bicicleta, nova, lluenta i neta, sempre la veureu brillar. Prevengut ell sempre va du aigua, parxes i bombeta, no du sa sabata estreta sinó avarques des llaurar. No ho dic per bravejar, que ell és més fort que ferro. Per molts seria un desterro, per ell un lloc de primera aquella aïllada na Burguera estic segur p’en Miquel Verro. Que és un home ben valent està vist i comprovat, a internet està penjat, ja que el que vos he contat sa gent diu no he arribat ni tan sols a l’u per cent.

Miquel tu estàs tronat me sembla amb això que has fet, no em demanis d’on ho he tret, però a sa teva edat trob que és un desbarat i que pots pegar un esclat si és ver lo que m’han contat de què estàs enfilat tu tot es temps per sa “red” que per ses corrents d’internet podries quedar enrampat. En Miquel és una fera, tot Calonge ho té ben clar, bat rècords a dins la mar i també a sa carretera, de cada dia se supera i el que és més d’admirar és que des que se jubilà sempre el veim bicicletejar, de tal forma avui està que tot Cristo deixa enrere. Ho dic fort i no m’amac i això que em perd per pessimista, en es llenguatge esportista tu ets es primer de sa llista i en això li diuen un crac. Miquel amb allò que et poses sabem sempre has triomfat. Accepta que et tracti de tronat per dir aquest desbarat que ets fan de ses meves gloses. Que molta energia té això no ho dubteu ni pisca, però qui més na Francisca si és ver que cada dia gisca cinc o sis pics es somier. Ja sé que moltes vegades a qualcú solc agraviar, sé que amb tu no serà perquè te sabràs venjar de ses meves collonades. Tu tots es temes domines, tirar conyes molt te va, prevengut haurà d’estar ja que segur que em rebrà de part teva en Joan Marines. Joan Grimalt 45


La finestra de son Ferreret

Margalida Escales, un segle a l’hort de la vida Per Miquel Pons La tarda de dia 6 de desembre de 1911, precisament a les 6 de l’horabaixa, hora de sol, la llar dels esposos Cosme Escales i Burguera i Catalina Vidal i Rigo, es va veure alegrat amb el naixement de la primogènita que a les aigües del baptisme li posaren el nom de Margalida, amb paraules de Mossèn Agustí i Rosselló prevere coadjutor. S’havia seguit la tradició ancestral de donar-li el nom de l’àvia paterna, Margalida Burguera i Rigo, esposa de l’amo en Bernat Escales, vinculat als senyors Troncoso de son Amer, fita secular a l’arribada en es Llombards, amb torre, escut, capella, clastra i una abundància de terres. Margalida va venir al món a la casa coneguda per cas vicari Cunill, al carrer de Majoral, seria la major de la nissaga integrada per l’esmentada Margalida i seguirien Antònia, Bernat i Catalina. A hores d’ara viuen les dues germanes majors. Margalida, jo li dic Margalida, quan seria més escaient dir-li madona Margalida de can Ric, pel seu matrimoni amb Jaume Suau, de can Ric, l’amo en Jaume. L’amistat avaluada per molts d’anys enrere amb can Cunill i can Ric, fa que la tracti de tu. Aprofit per denunciar que avui, el madò s’imposa a madona quan la diferència és social i la respecten els majors. Els joves no ho tenen en compte i ho simplifiquen amb un tu o madò sense diferències. Ja sabem que l’avui és dels joves, com està demostrat. Margalida Escales i Vidal acomplí cent primaveres el dia 7 de desembre, festivitat de sant Nicolau, que no és el des Cavaller, data que coincideix amb la Constitució, i temps de democràcia i altres herbes. La nova centenària fa pensar que Santanyí dóna per vàlida la sentència de don Miguel de Unamuno: “Mallorca, bonita tierra para envejecer despacio” Si miram un poc enrere dins el segle XX, ens trobarem que doblegaren els cent anys una bona partida d’homes i dones, començant per Calonge, es Llombards, i entre i entre Santanyí i s’Alqueria Blanca. És fresca la mort de l’amo Antoni Burguera i Burguera –l’amo en Toni Pubilla- des Llombards. No vaig ser a temps de mantenir una altra rallada amb l’amo en Toni, molt bon coneixedor de la petita història des Llombards, la història viva que coneixia de l’a fins a la z. També Margalida Rado i Vicens, santanyinera celebrà a Palma els cent anys el 2007. L’Ajuntament de Santanyí va estar present a l’homenatge organitzat per la Tercera Edat de la Soledad. Margalida Rado –no Radó, quina mania amb 46

el Radó- havia nascut a la placeta de la Canal, el 14 de febrer de 1907. Els seus pares foren Pere Julià Rado i Catalina Vicens. El 22 de desembre de 1928 va contreure matrimoni amb Bartomeu Vila Amengual, germà del difunt Julià Vila i tingueren un fill, Jaume Vila, que morí essent molt nin. Margalida, víuda del primer marit es casa amb Santos, un carrabiner que amortellà en Jaumet, fill de Margalida i de Tomeu, amb vestit vermell. Santos, fidel a la República com l’altra company Carabaca i altres, prengueren barca, des de Cala Figuera quan l’aldarull de 1936. No tenc massa dades d’on comença la veritat o l’anècdota. Margalida establerta a Ciutat era coneguda per “sa tia Margalida de son Molines”. Quan estava tot disposat per tenir una conversa amb ella, morí a Palma el dia de sant Joan de 2011, a 104 anys. Tal volta un dia recopilades més dades, a “Dies i Coses”, en faríem menció. Per arrodonir el que he pogut saber, era coneguda a Santanyí per sa “tia Tanca”. Margalida Escales celebrà el seu centenari el dia 6 de desembre i es pot dir que fou una festa familiar i del poble. Una gentada va visitar Margalida a can Ric i en dóna testimoni la mutació del dos aiguavessos de can Ric en una floristeria o una petita rambla ciutadana. Flors i plantes per tot arreu, flors d’abundoses varietats. No era una “Exposición de flores y plantas”, era la valoració, era l’apreci, era l’estimació a una centenària, una margalida. Margalida, centre d’un jardí, on s’han collit flors per a moments tristos, per moments de gaubança i tot plegat flors de la flor feta amor. He sabut que fou com una processó que davallant la costa d’en Verger, s’aturava a can Ric, perquè la madona, na Margalida, en bona salut havia assolit un guardó d’existència a l’hort de la vida. Entre la multitud, les autoritats locals, les civils, les religioses, les entitats representatives, la catefa d’amics... tothom per retre l’homenatge a na Margalida, en el rodó esdeveniment de ser la padrina de Santanyí e son terme. I escric e i no i, recordant el que va romandre de la Història de Santanyí e son terme, un impossible davant la vida breu d’aquell home que va viure sense viure, el meu mestre Bernat Vidal i Tomàs, que en glòria sia. La meva visita a na Margalida no fou el 6 sinó el 8, dia de la Puríssima, festa grossa en es Llombards, quan vaig tocar la baula de can Ric, tant bons amics de fa estona, ansiós, malgrat el retard, d’unir-me a les felicitacions rebudes en l’esdevinença de coronar una vida secular. Entre records i paraules retorn a les meves anades a can Ric, mogut per la meva afició a la pintura, i mirar i tornar mirar el resultat dels “pinzells adolescents de Maria Suau de can Ric”, com consta al llibret blau de


Consolació, història-amor de Bernat Vidal. El capaltard de la Puríssim surava la flaire perfumada i festiva, romanalla de la jornada, a honra de la centenària, Quina memòria sense límits té na Margalida. Repassàrem tants de fets i de tota casta que les hores ens passaren volant. Jo escoltava, no importava preguntar, tot estava encadenat com un rosari de llàgrimes de viu, canviades amb llàgrimes de vida. Jo escolt i bé que escolt. Així mateix crec poder retenir tot el que debana na Margalida, debanar en el net sentit de la paraula. En mi s’acora un monòleg interior de la vida contada per aquesta madona que glosa el caminar en el temps de les famílies de can Cunill i can Ric. Jo escolt. No et cansis Margalida. -No em cans. -Jo vaig esser el primer fruit dels desposoris de mon pare Cosme i ma mare Catalina. Després va néixer n’Antònia, que encara viu, però malalteta, i en Bernat. Vivíem al carrer de Majoral, a cas Vicari Cunill. El tio capellà nomia Cosme Burguera i Vidal. Havia nascut el 1825 i morí el 1909. El padrí Cosme va anar a viure a cas Vicari Cunill quan morí sa mare. Es veu que era un temps difícil, amb pocs recursos i es capellans també ho passaven prim. Fins i tot un escolanet i es padrí Cosme, anaven per ses cases a demanar Tres amigues: a l’esquerra Magdalena Muntaner de can Vila, al centre Margalida almoina, llimosna que deiem. A una Escales de can Cunill i a la dreta Joana Aina Vidal i Tomàs casa, l’amo enfilava alls i els va dir que no tenia doblers, que si volien alls podien agafar tots els senyors Brondo. Quan establiren sa possessió, estaven que volguessin. tant contents es senyors que li donaren quatre bones Es germà de mon pare, el tio Bernat, estava casat amb na quarterades i també el retaulet de Betlem, que segurament Margalida, germana de ma mare. No tenien descendència. dugueren amb carro de parell des Llombards a Santanyí. Va néixer un ninet, però va morir. Aleshores es nostres Es padrí li tenia molta d’estima. Sempre havia estat a pares i es tres germans ens traslladàrem a can Cunill, la sala d’allà dalt cobert amb una tela. El col•locaren a que no era can Cunill, sinó son Amer, per la relació de on està quan es casaren amb en Bernat i na Maria. En l’amo en Bernat de son Amer, que llavors te contaré. Na Bernareggi el se mirava sempre que venia i li va fer uns Catalina, germana petita, va néixer al carrer de la Pau. dibuixos. En Bernareggi venia molt i més quan na Maria Un carrer estret, es carros es fregaven i en vols de crits i pintava una Immaculada i ell amb bones rialles de la bregues i llanderades. Sa tia Margalida i ma mare tenien tertúlia s’acomiadava: un germà, Damià, que es casà amb na Maria Escales i - Voy ha hacer el mes de Maria, con las tres Marias; la Burguera. modelo, la pintora i la Virgen. L’actual can Cunill no es deia can Cunill, sinó son Amer, Jo l’interromp perquè pugui descansar. També he de però es pot dir que els nin érem els de can Cunill i ens recalcar les meves anades a can Cunill, per parlar coneixien així, de tal manera que son Amer, va perdre es amb la madona Catalina, que m’informà quan el meu nom. Es padrí de son Amer, en es solar clos d’en Gangue “Pregó de sant Jaume”, 1984, Per parlar de la terra, va fer sa casa, on hi morí. era amb en Bernat, i d’art amb na Maria. M'estirava Es padrí de son Amer devia tenir la confiança des 47


contemplar el retaulet de Betlem, sortit del taller de Mateo López (Córdoba 1520-Palma 1591). Em cridà l’atenció els retrats de gent d’altre temps i les cadires ben mallorquines, de color grana, que semblen sortides de can Mulet, de Gènova i na Margalida diu que les va comprar a un antiquari de son Armadans. Margalida, parla un poc de la teva adolescència, de la seva joventut, del Santanyí dels les teves joventuts. - Anàvem a ca ses monges fins els 13 o 14 anys. Teníem una bona mestra, sor Maria Leocàdia, encara algú recorda aquell: “Acuérdate, Apolonia...” Les meves amigues érem na Joana Aina de s’apotecaria, na Magdalena de can Vila, na Sebastiana des Rafal, na Maria de cas metge Joan que, quan deixava el col•legi de Palma, venia amb es nostre grup. Sor Maria Leocàdia recomanava molt que havíem de ser nines models, exemplars. Un dia la mos prengueren. El poder d’un amo fou la causa de dur-la se’n de Santanyí. El motiu fou que la filla, d’aquest potentat que tenia bo, es volia fer monja. I mos prengueren sor Maria Leocàdia- Era molt bona mestra, però no tota sa costura estava contenta d’ella. Ses nostres joventuts eren alegres. Ja ens vendria la nostra. A l’apotecaria Llaneres tenien un gramòfon i discos –llavors no dèiem discs- i feien uns bons balls els diumenges horabaixa. Era costum que obrissin es ball l’amo en Lluc de can Jaume Antoni i la madona Pepa. A continuació ballàvem noltros. En Bernat de sa farmàcia Llaneres i en Mateu Prim, dos al•lotells, amb una granera ens estorbaven es ball. En Bernat, a vegades feia sermons i ens feia escoltar. A s’estiu es balls eren a Cala Figuera, a can Prim. Don Paco Bernareggi també tenia un gramòfon i bona música per ballar. Don Paco no ballava mai, s’ho mirava. Féiem cap a la caseta de s’apotecaria. Havíem de dinar prest, perquè Bernareggi pogués pintar a la mateixa hora des sa terrasseta. Encara són vistables unes lletres “La casa del pintor F.B.” També anàvem a la caseta de can Vila a Cala Llombards. Alguna vegada en es Rafal des Porcs i ens divertíem amb

48

la guarda d’endiots. Un altre lloc era es Rafal Genàs. Na Magdalena de can Vila s’havia casada amb n’Andreu des Rafal Genàs. Abans de sopar resàvem el rosari, amos, pastors, parallers, porquers,... De la vila ho record tot: les festes religioses, el mal servici de l’electricitat, les bregues polítiques, es cine a can Barrió, ses processons, es batalló de soldats, es carnaval, ses matances que solien acabar amb un ball. Hi ha coses que val més no recordar, precisament per un ball de matances es meu padrí Bernat tenia una bona part de ses vivendes quan pujam a sa Plaça. Va vendre ses cases. En es carrer de Felanitx també hi tenia una casa, on anà de novii es metge Joan Escales, casat amb Sebastiana Clar i Caldentey. Sa família des metge Joan vivia a foravila, però ell, de sempre feia cap a can Cunill. Es padrí també va vendre aquesta casa. Una cosa curiosa és que a can Cunill hi havia es carretó, que junyit a un cavall de can Perico, acompanyaren el rector Mateu Llobera quan va deixar Santanyí. - El fet que a can Cunill guardin,o guardaven, les fotos de l’incendi del vaixell Camelia, italià, confirma l’amistat del metge Joan amb els Escales del carrer de la Pau. Els personatges relacionats amb son Amer i altres més propers als nostres dies, són part significativa del Santanyí i la seva intra-història. En es Llombards parlen d’en Joan de la Mar, que no és altre que un personatge singular, trota-mons, coneixia Espanya de cap a cap, fou emigrant, glosador, es coneixen gloses de la seva autoria. Dedicava poesies a les senyores de sa Vall, escrivia cartes molt correctes al padrí Cosme de son Amer, amb una cal•ligrafia elegant. Va fer escola en es Palmer. Estam un altre cop acorats a l’ensenyança de Santanyí. Una vegada més em trob davant la dificultat de quan redactava la biografia del dr. Jaume Escales i Adrover, que sabem fou alumne de Medicina de Barcelona i ignoram on cursà les primeres lletres. Fou al vetust Monti-Sion, amb 450 anys de docència? El tio Joan Escales era un tant rarenc, barallat amb quasi tota la família. Malvivia a una barraca de devers


cala Llombards, on el trobà la mort. Sols es relacionava amb can Cunill, on acudia brut, sense afaitar, mal vestit. Sempre era portador d’una bona manada d’espàrrecs, dins una bossa negra. Acudia al poble com es més pobre del món i se’n tornava net, canviat, satisfet,... cap al seu barracull. - Al sí de la vostra família hi ha un personatge que umpl més d’un capítol de la història local. - Sí, és el tio Bernat, germà de mon pare. Tenc molt bons records d’ell i altres que m’apenen. Fou es fundador de l’Esquerra Republicana, a Santanyí. Sentia sa política, la vivia i en tocà les conseqüències. Era un bon amic del metge Tomeu de can Parra, els dos moguts per l’afició a la pesca i les bromes que comportava la llargària dels peixos i la seva espina. Tenia una tertúlia a can Bennàssar, era encoratjador, mogut per la seva ideologia. Quan entrà en Sebastià Vidal, en Parairet, ell es retirà. Fou un des detinguts a la Sala amb la companyia de persones significatives, senyors i no senyors de la vila. En certa manera, la sort es posà de part dels tancats a la Sala quan es barcos d’en Bayo no s’aturaren a Cala Figuera, ni a Portopetro, ni a Cala Llonga, sinó al port de Manacor. Sa decisió de Bayo fou la salvació del grup de santanyiners vigilats a la Sala, davant una possible tragèdia. Alguns d’ells perderen es càrrec oficial, altres foren conduïts a sa presó, ja fos a un vaixell o al castell de Bellver, o a can Mir. Si no eren condemnats a mort,, una vegada acabat can Mir foren destinats a picar pedra, a llocs com Capocorb Vell, son Granada s’Aliga,... Guard unes targetes del tio Bernat, amb poques paraules, però molt afectuoses i amb molta censura militar. A ca nostra des carrer de la Pau estàvem desolats. Ses meves germanes i jo, des de sa finestra vérem com s’enduien pres el tio Bernat. Ploràvem també com aquell vespre que, amb una barrota de ferro empengueren sa porta de sa portassa. Noltros, carregats de por cridàvem des des terrat. Teniem molta de por, no vestírem mai s’uniforme de falange, com altres joves i senyores des poble. Era molt trist. Es poble que havia estat dividit, ara era tot d’un mateix color; amb festes quan els que serien victoriosos feien entrada a una ciutat important. Es pujava a Consolació cantant i fent bulla. Com a senyal de victòria repicaven les campanes, les festes de la victòria... Creu-me, creu-me... No era tot sol el tio Bernat que sofria presidi. Hi havia n’Andreu Fesol, però

a Bellver, com en Julià Vila, ben amic d’en Jaume, es meu home. N’hi havia més de Santanyí. La posada en llibertat del tio Bernat Escales fou un cant a sa llibertat feta realitat en s’obrir la porteta de la gàbia de la cadernera que prengué volada, perquè el tio Bernat no volia ningú tancat. Així sia. Bon viatge féu la cadernera. *** La llarga parlada amb na Margalida Escales ha estat compartda, amb la filla Magdalena i el seu espòs José Miguel, els seus néts Jaume Josep i Maria del Mar i Sebastián, ambdós pares del nadó i primer renét de la casa, Lluís Josep, mescla de sang santanyinera-alemanya. *** Margalida per tu i les teves cent primaveres festivades per un test de flors de mil colors i mil perfums, més les flor de l’amor que no han de mancar mai a una festa com no han mancat a la teva festa. Margalida, mils i mils de gràcies. Cala Figuera. Festa de sant Pau caigut del cavall. 25-I-2012.

49


Plana de caça i natura

Reunió de Caça al Centre Cinegètic de Mallorca

Per Toni Barceló El passat dissabte dia 25 de febrer va tenir lloc una reunió en matèria de caça al Centre Cinegètic de Mallorca (TM de Llucmajor) amb l’assistència de la Consellera de Medi Ambient del Consell de Mallorca, Catalina Soler, el director insular de caça, Joan Escalas, el Coordinador de Programes, Pedro Bestard, el Cap del Servei de Caça, Bartomeu Seguí, els tècnics del Servei de Caça, el president de la Federació Balear de Caça, Jaume Ripoll, membres de la directiva de la Federació Balear de Caça i les Societats de Caçadors de Mallorca. La consellera va informar a les associacions de la feina que s’està fent des del Consell Insular en matèria de Caça; així Soler els va anunciar que el proper mes de març se durà a la plenària de la institució insular l’actualització de les taxes de caça i a la plenària d’abril les bases per regular les subvencions a les societats de caçadors. Un dels principals punts tractats en la reunió de feina va ser el nou reglament de caça, publicat al Boib en data de 25 de febrer de 2012 i que incorpora l’autorització de la caça tradicional de la perdiu amb reclam i bagues, la creació de la figuera de garriguer o guarda honorífic i la implantació de la llicència única per a totes les illes. A més, el Consell de Mallorca va lliurar a les societats de caçadors els mapes dels límits dels vedats que gestionada cadascuna d’elles per tal que els revisin, i també es va presentar el projecte d’un nou visor web de caça. Per la seva banda, la Federació Balear de Caça va lliurar 3.000 perdius de repoblació a les Societats de Caçadors. Tasques de control de processionària per part de les societats de caçadors Durant els mesos de febrer i març són moltes les societats de caçadors locals, un excel·lent exemple és la de Santanyí, que participen activament en les tasques de control de processionària, un insecte que s’alimenta de fulles i que a les Balears afecta sobretot als pins. A més, també provoca al·lèrgies i urticàries a les persones. El control amb arma de foc és un mètode molt efectiu per combatre aquesta plaga. Es sol disparar amb munició de baix gramatge i perdigons molt petits que destrueixen les bosses.

La Consellera de Medi Ambient, Catalina Soler, acompanyada pel director insular de Caça, Joan Escalas, el coordinador de programes, Pedro Bestard, el Cap del Servei de Caça, Bartomeu Seguí i el President de la Federació Balear de Caça, Jaume Ripoll.

La Consellera de Medi Ambient lliurant un val per a la recollida de perdius de repoblació a un representant d’una societat de caçadors.

Marratxí: Ens ha arribat aquesta curiosa fotografia de dia 4 de febrer de 2012 en la qual hi ha el president de la Societat de Caçadors de Marratxí, Pedro Bestard, el regidor de Mobilitat i Seguretat Ciutadana, Joan Coll i diversos socis. Les tasques de control de processionària es van haver de suspendre en primer lloc per la intensa nevada i, també, perquè amb la neu era pràcticament impossible detectar les bosses de pi. 50


Dinar anual de la Societat de Caçadors de s’Horta El diumenge dia 26 de febrer, la Societat de Caçadors de s’Horta va celebrar el dinar anual de companyonia. L’esdeveniment va tenir lloc al Saló Parroquial de s’Horta i va comptar amb l’assistència de la Consellera de Medi Ambient del Consell de Mallorca, Catalina Soler, el director insular de caça, Joan Escalas, els regidors de l’Ajuntament de Felanitx, Rafel Roig, Guillem Rosselló i Juan Ramon Vidal, el Batle de s’Horta, Antoni Grimalt, el batle de Cala Ferrera, Pere Joan Alou, el president de la Federació Balear de Caça, Jaume Ripoll, el vicepresident de la Federació Balear de Caça, Joan Cànoves, el rector de s’Horta, Baltasar Amengual, representants de la Guàrdia Civil de Felanitx, el president de la Societat de Caçadors, Miquel Alou, i la totalitat de la Junta Directiva de la Societat de Caçadors de s’Horta. El dinar va finalitzar amb un sorteig entre els assistents.

La Consellera de Medi Ambient, Catalina Soler, amb el Batle de s’Horta, Antoni Grimalt, el president de la Societat de Caçadors de s’Horta, Miquel Alou, el president de la Federació Balear de Caça, Jaume Ripoll i el director insular de Caça, Joan Escalas.

D’esquerra a dreta, el Batle de Cala Ferrera, Pere Joan Alou, i els regidors de l’Ajuntament de Felanitx, Rafel Roig, Joan Ramon Vidal i Guillem Rosselló. El soci Pedro Perelló amb el president de la Societat de Caçadors Miquel Alou i el director insular de Caça, Joan Escalas.

El tresorer Francesc Palmer lliurant un premi al soci Jaume Adrover. 51


Per Jaume Rigo

CE Alqueria

El nou any 2012 ha vengut a confirmar la línia irregular de l’equip verd-i-blanc des de que es va iniciar la temporada. Del camp de Sa Teulera se n’han duit els tres punts el Lloret (0-4) i l’At.Rafal (13), mentre que han caigut derrotats el Santa Mònica i el Can Picafort pel mateix resultat (2-1). Lluny de Sa Teulera l’Alqueria no ha estat capaç d’anotar gols en es Molinar contra el Rotlet (1-0), a Son Cladera (3-0), un partit jugat amb un grau de temperatura dia 5 de febrer, a Bunyola (2-0) i a Santa Margalida (0-0), el darrer partit jugat per l’Alqueria dia 3 de març Equip benjamí de l’Alqueria 2011-12, dirigit per Germán López. on increïblement el marcador no es va moure amb multitud d’ocasions de gol pels dos Alqueria, dia 24 de març Alqueria-s’Horta B i dia 31 equips. La nota positiva a fora camp arribava dins el de març Santanyí B-Alqueria. camp del líder Sineu, on l’equip de Toni Roig guanyava Els alevins disputen la segona fase, enquadrats per 2-4 dia 22 de gener. dins el grup B de 2ª Regional. El passat 2 de març Després de vint-i-sis jornades disputades, lograren una gran victòria per 7-8 dins Capdepera. El l’Alqueria marxava a la posició dotze de I Regional. proper 23 de març visiten el municipal de Cala d’Or. El jugador amb més minuts disputats era el campaner L’equip infantil aconseguia el darrer triomf contra Jaume Barceló Pometa, seguir del seu germà Silvestre i l’Sportworld d’Alcúdia el passat 26 de febrer. Ara els de Joan Rigo Lladó. Amb les mateixes jornades, Carlos verd-i-blancs, durant els mesos de març i abril hauran Alabarce Navajas, que va deixar l’equip a principis de d’afrontar un calendari molt complicat. febrer, era el màxim golejador amb onze gols anotats. L’equip dels cadets lograva el primer triomf de la Abans del parèntesi de les festes de Pasqua, l’Alqueria temporada dia 21 de gener, golejant per 4-0 a l’Àgora visitarà Can Maiol per enfrontar-se al Port de Sóller Portals. Abans del descans de Setmana Santa els verdel diumenge 18 de març a les 16:30. Una setmana més i-blancs intentaran treure qualque resultat positiu tard visitarà Sa Teulera el s’Arracó (17:30) i el dissabte contra el Santa Maria el dissabte 17 de març a Sa del Ram els verd-i-blancs visitaran el camp de Son Teulera i una setmana més tard dins Campanet. Fuster per jugar contra el So n’Oliva a les 18 hores. Futbol-7-Empreses L’Alqueria finalitza la competició el proper divendres 23 de març dins el camp del Llubí. A finals de gener els verd-i-blancs iniciaren una gran ratxa de resultats, amb cinc partits consecutius sense perdre, que han fet possible que puguin acabar la lliga a mitjan lloc de la classificació. Futbol-Base L’equip benjamí va aconseguir la darrera victòria el passat 3 de març en Es Figueral de Capdepera contra l’Escolar per 1-2. Als verd-i-blancs els esperen tres derbies consecutius: dia 16 de març Cala d’Or52


Tres germans a les files de l’Alqueria Feia vint anys que no succeïa que tres germans coincidissin a la primera plantilla de l’Alqueria. Els germans Guillem, Jaume i Tomeu Rosselló Julià Pruneres varen disputar la lliga 1991-92 de I Regional amb l’Alqueria. A finals de febrer d’enguany els germans Francisco, Adán i Rubén Heredia Gallardo debutaren amb l’Alqueria de I Regional, un fet poc freqüent avui en dia. Si repassam la història verda-i-blanca, hi ha altres casos familiars com els tractats, amb la particularitat de que tots els germans no coincidiren mai a la mateixa temporada. És

En Hamza debuta i romp un rècord de l’any 1976 En el partit de I Regional Bunyola-Alqueria, disputat en el camp de Son Serra el passat 19 de febrer, en el minut 75 entrava en el terreny de joc el jugador cadet Hamza, substituint el capità Joan Rigo. Es rompia d’aquesta manera un rècord de més de 35 anys, concretament des de dia 14 de novembre de 1976. Aquell dia debutava amb l’Alqueria Guillem Rosselló Julià Pruneres; era en el partit AlqueriaSallista, el primer encontre oficial disputat en el camp de sa Teulera. El debutant anotava el primer gol en el camp que s’estrenava i es convertia en els més jove jugador que havia vestit oficialment la camiseta verda-i-blanca amb 15 anys, 10 mesos i un dia. El rècord perdurava fins aquest any 2012, quan en Hamza entrava al camp amb 15 anys, un mes i 17 dies. Si no canvien les actuals normes federatives, que permeten que un jugador pugui jugar amb els grans a partir del dia que compleix quinze anys, aquest nou rècord té molt poc marge de superació. En Hamza, que es va iniciar amb els prebenjamins l’any 2004, el mateix any que el CE Alqueria tornava disposar de futbol-base, interromput l’any 1990, és també el primer jugador d’aquesta nova etapa que debuta amb el primer equip de l’Alqueria. Dels jugadors de la primera etapa de futbol formatiu de l’Alqueria (juvenils 1978-1990), únicament en queda un en actiu, és en Pere Pon Ripoll, integrant de l’equip de Futbol-7 d’Empreses del CE Alqueria.

D’esquerra a dreta, Rubén, Francisco i Adán.

el dels germans de ses Pruneres que hem mencionat, on hi hem d’afegir el seu germà Miquel, com a únic cas de quatre germans en la història del club, sempre parlant d’haver jugat oficialment amb el primer equip de Regional. Altres situacions de tres germans la trobam amb Jaume, Llorenç i Andreu Rigo Bonet de can Blanca; Rafel, Emilio i Toni Ramírez Hernández; i Cosme, Jaume i Xavier Ballester Barceló de na Xot.

La copa del món també va visitar Sa Teulera Un dia després que la copa conquerida per la selecció espanyola de futbol en el mundial de Sudàfrica 2010, fos present a Santanyí, va visitar sa Teulera el diumenge 29 de gener en el descans del partit Alqueria-Santa Mònica de I Regional. Molts dels presents aprofitaren per fotografiarse amb la copa. 53


Jugadors de l’Alqueria

En Cañas Per Jaume Rigo Format a la productiva pedrera d’es Torrentó, amb posteriors experiències amb els clubs del voltants, Miguel Ángel Cañas juga la seva segona temporada amb l’Alqueria, on ha destacat com un defensa segur, constant i molt regular. És membre d’una família lligada al futbol: el seu pare va jugar a 3ª amb l’Orellana, equip extremeny amb qui també va jugar el seu oncle, a part de jugar amb el Felanitx i més tard presidir-lo. La seva cosina Marga Cañas va arribar a jugar amb la Selecció Balear Femenina. - Conta’ns com foren els teus inicis futbolístics... - Tenia sis anys quan vaig començar a jugar amb l’equip de Futbol-Sala de Felanitx. Ens entrenava en Joan Julià de Cas Concos i a mi ja me posaren de defensa central. Després del Futbol-Sala, vaig jugar un any amb els Benjamins del Felanitx, també amb en Joan Julià d’entrenador, passant per totes les categories del futbol base del Felanitx. - Quins millors records te queden del teus anys amb el futbol base. - En general els records són bons, però destacaria la temporada que amb els cadets de 1ª Regional quedàrem entre els quatre millors del grup i disputàrem la fase final de Mallorca amb equips tan potents com el Cide o el Mallorca, amb en Santi d’entrenador, el fill d’en Braulio de les taquilles d’es Torrentó, i jugadors com Pep Roca, Toni Bennàssar, Christopher, Damià Company, Villalonga, etc. Dels entrenadors destacaria en Toni Fiol, en el meu primer any de juvenil. El tercer any de juvenil el vaig complir a Campos a categoria Preferent, amb Tomeu Obrador d’entrenador; hi havia una gran equip amb els millors jugadors de la comarca. Tots aquests anys vaig jugar de defensa, igual que 54

ho he fet en els anys posteriors. - Conta’ns les teves experiències amb els clubs successius... - Vaig acabar de juvenil i vaig fitxar amb l’Spòrting Campos de I Regional amb Mateu Monserrat d’entrenador, que també feia de jugador; en el darrer tram de lliga ens va agafar en Nadal Vicens. L’any següent també vaig seguir amb l’Spòrting Campos entrenat per Tolo Julià i substituït per Toni Roig. Quan feia un mes que hi havia el nou entrenador, el Cala d’Or de Gaspar Sastre me va fer una oferta per jugar a III Divisió i la vaig acceptar, no vaig tenir molt minuts amb el Cala d’Or però va ésser una bona experiència amb només vint anys debutar a III Divisió. La temporada següent la vaig fer amb el Felanitx; aquesta any havien apostat per un equip de jugadors locals dirigit per Cosme Andreu Monserrat. Pujàrem a III Divisió amb el record del partit d’Eivissa quan eliminàrem al Portmany i després al Soledat. - El teu darrer destí ha estat l’Alqueria de I Regional. Com valores aquests dos anys? - L’ambient ha estat bo, amb molt de companyerisme i sempre hem format una pinya, principalment en els moments difícils. Jo esperava a l’hora d’ara anar classificat a una posició més còmoda, però diverses circumstàncies com les moltes baixes que hem patit per lesions, sancions i altres temes ens han afectat molt. També hem estat enguany un equip irregular i amb poca convicció per guanyar, hem perdut molts partits per la mínima, ens ha faltat actitud. D’aquesta I Regional, m’ha sorprès positivament el RotletMolinar per la seva manera de jugar i entendre el futbol. A la resta d’equips he notat molta igualtat. A nivell personal, estic content del meu rendiment durant aquests dos anys amb l’Alqueria, crec que he estat regular i he duit sort amb les lesions. - Com veus el teu futur? T’agradaria un dia fer d’entrenador? - Encara no sé el que faré la temporada que ve. Si el projecte de l’Alqueria per la lliga que ve m’agrada no dubtaré en continuar. Respecte de fer d’entrenador,

FITXA TÈCNICA

Nom i llinatges: Miguel Ángel Cañas Rodríguez. Data de naixement: 01-03-1988. Alçada: 1’72 mts. Pes: 66 quilos. HISTORIAL JUGADOR: FUTBOL SALA FELANITX: 1994-95, 1995-96 i 1996-97. CE FELANITX: Benjamins: 1997-98. Alevins: 1998-99 i 1999-00. Infantils: 2000-01 i 2001-02. Cadets: 2002-03 i 2003-04. Juvenils: 2004-05 i 2005-06. Preferent: 2009-10. CE CAMPOS: Juvenils: 2006-07. SPÒRTING CAMPOS: I Regional: 2007-08 i 2008-09. CD CALA D’OR: III Divisió: 2008-09. C.E.ALQUERIA, I REGIONAL Temporada Partits 2010-11 32 2011-12(*) 20 Totals................ 52 (*) Comptabilitzades les 24 primeres jornades.

tenc una experiència amb un equip de futbol-sala prebenjamí a Felanitx que me va deixar satisfet. Ho vaig deixar per temes de treball, però el dia que ho deixi com a jugador, sí que me veig entrenant qualque equip. - Moltes gràcies.


El Cas Concos se’n va dur el derbie des Migjorn de III Regional El passat 19 de febrer es disputava el gran derbie de III Regional Cala d’Or-Cas Concos amb una fluixa entrada en el camp municipal de Cala d’Or ja que coincidia amb la Rua de bastants de pobles. Tilico

de penal avançava als caladorers abans del descans. A la represa Antonio Villanueva Villa es convertia en el botxí dels caladorers marcant els dos gols que donaven la victòria als concarrins.

CAMPIONAT DE BALEARS DE NATACIO

Bona actuació dels nadadors de Santanyí

Per Miguel Guiscafre Els dies 3 i 4 de Febrer es van celebrar en les instal·lacions de Son Hugo (Palma de Mallorca), el campionat de Balears de natació, participant en els mateixos nadadors que entrenen en la piscina Municipal de Cala D’or, obtinguin uns excel·lents resultats a las seves categaries Andreu Caldentey (any 1997) medalla de bronze en els 400 metres lliures amb un temps de 4:45:85, Margalida Caldentey (any 1999) medalla de bronze en els 50 metres lliures amb un temps de 32:80, Maria López (any 1999) medalla de plata en els 100 metres braça amb

Nevada durant els campionats

un temps de 1:31:93. Destacà la presència de Melanie Costa (component de la selecció espanyola de natació i nadadora amb mínima olímpica a Londres 2012), així com Maria Fuster (component de la selecció espanyola) i la tornada a la competició de Roser Vives (olímpica a Atenas 2004). Aquests nadadors entrenen diàriament amb una mitjana de 4.000 metres , de dilluns a dissabte, descansant els diumenges. Per a poder accedir al Campionat de Balears han de acreditar uns temps mínims durant les competicions que es realitzen durant la temporada, que van de Octubre a Juny. Segons Andreu Caldentey, el esforç que realitza diàriament val la pena, ja que després té la seva recompensa. El dia 3 de Març, tindrà lloc el Trofeu Calvià, participant en el mateix Raul Millán (any 2003), Andreu Caldentey, Margalida Caldentey, Maria López i Ana Maria Penya. Participaran en les distàncies de 50 metres lliure. Margalida Caldentey, tingui possibilitats de guanyar el trofeu en la seva categoria. 55


Els infantils Futbol 11 del C.E. S’Horta Per GR Julià

Els infantils Futbol 11 del C.E. S’Horta continuen el seu ritme de victòries i segueixen encapçalant la classificació del Grup A de 2ª regional.. L’ equip dirigit per Francesc Juan Roig, que just començada la segona volta presenta aquets numeros. Partits Jugats 16 Partits Guanyats 16 Punts aconseguits 48 Gols a favor 104 Gols en contra 14 El porter de l’equip Gregorio Robles tan sols ha encaixat 14 gols éssent el porter menys goletjat de tot el grup. Per altre banda els màxims goletjadors de l’equip són Juanma Ortiz Cañete 28 gols, Alberto Hoyas 19 gols, Tomeu Rosselló 11 gols , Alberto Rentero 11 gols Mohamed Aouaj amb 10 gols i Tomeu Roig Ramis amb 8 gols.

Resultats aconseguits fina a la data

1ª VOLTA Jornada nº 1 ESCOLAR 1 - S’HORTA 6 Jornada nº 2 S’HORTA 5 - BARRACAR 1 Jornada nº 3 SANT MARÇAL 1- S’HORTA 12 Jornada nº 4 S’HORTA 8 - LLOSETENSE 0 Jornada nº 5 ESP.SA VILETA 1 - S’HORTA 12 Jornada nº 6 S’HORTA 8 -VALLDEMOSSA ATº 3 Jornada nº 7 STA. CAT. D.RT.P.A 0 - S’HORTA 5 Jornada nº 8 S’HORTA 11 - CAMPANET 0 Jornada nº 9 SANT JORDI 1 - S’HORTA 7 Jornada nº 10 S’HORTA 3 - ESPORLES 1 Jornada nº 11 SES SALINES 0 - S’HORTA 6 Jornada nº 12 S’HORTA 6 - MARGARITENSE 3 Jornada nº 13 PLA DE NA TESA ATº 0 - S’HORTA 5 Jornada nº 14 Descansa Jornada nº 15 S’HORTA 3 - MADRE ALBERTA 0 2ª VOLTA Jornada nº 16 S’HORTA 4 - ESCOLAR 1 Jornada nº 17 BARRACAR 1 - S’HORTA 3 A l’esquerra El capità del s’Horta, abans de començar un partit contra el sta Margalida Tomeu Roig

CAMPIONAT DE BALEARS DE Piragüisme El passat 25 de febrer es celebrà a aigües d’Alcúdia el campionat d’hivern de piragüisme de les Illes Balears. Hi participaren uns quants curiablanquers amb els resultats següents: Andreu Rigo Ledesma, 1r Aleví-B masculí Margalida Maria Vallbona Garcia, 3ª Aleví-B femení Pablo Frías Cantón, 3r Aleví-A masculí Sara Magnasco Roig, 3ª Aleví-A femení Des de la nostra publicació felicitam a tots aquests piragüistes per aquests excel·lents resultats. 56

Margalida Maria Vallbona Garcia i Andreu Rigo Ledesma


57


58


La Copa del Món presidí l’inauguració de la nova gespa del municipal i la presentació dels equips del C.E. Santanyí Margalida Fuster La Copa del Món de 2010 i el president de la Federació Espanyola de Futbol, principals protagonistes de l’acte d’inauguració. Presentades les plantilles de futbol base i primer equip del CE Santanyí que estrenaren la gespa i l’enllumenat del Camp Municipal d’Esports. El Camp Municipal d’Esports de Santanyí es va convertir en “tot un clam” com diu l’himne culé, a la jornada d’inauguració de la nova gespa i ampliació de la il·luminació del camp de futbol que va tenir lloc el dissabte, 28 de gener, amb la presència dels presidents de les Federacions Espanyola i Balear de Futbol, Àngel Maria Villar i Miquel Bestard i l’exhibició de la Copa del Món que va guanyar la Selecció Espanyola de Futbol l’any 2010. Aquest tres esdeveniments foren, en realitat, els protagonistes que varen copar aquest acte a tots els nivells. La pluja que va caure intensament durant la inauguració no va aconseguir disminuir l’interès del públic que aguantaren fins el final. Després de la presentació de totes les plantilles de futbol base i primer equip del CE Santanyí, amb el so de les composicions interpretades per la Banda Municipal de Música de Santanyí, el president del Club local, Bernat Picó, va dirigir unes paraules al públic per inaugurar la nova gespa, dient que era de la millor qualitat existent així com de l’ampliació de l’enllumenat del camp, per ser una obra molt necessari. També va dirigir unes paraules a Àngel Maria Villar i a Miquel Bestard per a la seva presència, un fet que Picó, no veia factible, segons va comentar durant el seu discurs fent acudits i bromes. El batle de Santanyí, Miquel Vidal, també va tenir paraules d’agraïment per a Villar i Bestard i va expressar el seu desig de que tots els santanyiners poguessin gaudir d’unes bones instal•lacions esportives en benefici de la gran afecció que hi ha al municipi. Va tancar l’acte, el president Villar, que es va emocionar amb tants d’agraïments i per la gran acollida demostrada pels santanyiners. Finalment, el batle de Santanyí va regalar una placa commemorativa de l’Ajuntament de Santanyí primer a Villar i després a Bestard. Seguidament, Bernat Picó va col·locar una insígnia d’or a un i l’altre president en representació del Club Esportiu de Santanyí. Molta gent es va voler fotografiar amb la Copa del Món, així com els jugadors de futbol base, que no volgueren perdre aquesta oportunitat, segurament única en molts d’anys. 59


60

S’ExCLUSIVA, POC DESPRÉS DE LA GUERRA CIVIL

Dies i Coses 147  

Dies i Coses número 147. Març-Abril 2012. Pere Xamena, Estrella Mostrejada 2012. Julià Vila, 75 anys després. Joan Miquel P. amb els lepros...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you