Issuu on Google+

PIPILOTTI RIST DIEGO GONZÁLEZ Grup B3 Universitat de Barcelona


BIOGRAFRIA OBRA PELICULAS PREMIOS


Elisabeth Charlotte Rist, més coneguda com a Pipilotti Rist (21 de juny de 1962 a Grabs, Sankt Gallen, Suïssa) és una reconeguda videoartista. Actualment viu i treballa entre Zuric i Los Angeles. Els seus treballs duren generalment un parell de minuts, alterant colors, velocitat i so. Els seus treballs generalment tracten fets relacionats amb el gènere, sexualitat i el cos humà. En contrast amb molts altres artistes conceptuals, els seus colorits i musicals treballs transmeten una sensació de felicitat i senzillesa. Van ser al principi considerats com obres de crítica feminista. Avui dia els seus treballs es troben en les més importants col·leccions d’art de tot el món.


BIOFRAFÍA Des de la seva infància sempre ha estat anomenada Pipilotti. El nom fa referència a la novel·la d’Astrid Lindgren. Rist va estudiar a l’Institut d’Arts Aplicades de Viena, fins a 1986. Posteriorment va estudiar vídeo a l’Escola de Disseny (Schule für Gestaltung) a Basilea, Suïssa. El 1997 el seu treball va ser presentat en la Biennal de Venècia, on va ser premiat amb el Premi 2000. Entre 1994 i 1998 va ser membre de la banda i grup per a performances Les Reines Prochaines. El 2002 va ser convidada pel professor Paul McCarthy para impartir classes a la Universitat de Los Angeles (UCLA). Pipilotti Rist viu actualment amb el seu company Balz Roth, amb el qual té un fill, Himalaya.


OBRA Durant els seus estudis, va començar a realitzar pel·lícules en Super 8. A I’m not the Girl Who Misses Much (1986) Rist mostra com balla davant la càmera amb un vestit negre amb el pit descobert i llavis vermells. Les imatges són monocromàtiques i difuses. Canta “I’m not the girl who misses much”; la seva versió de la tornada de la cançó Happiness Is a Warm Gun de John Lennon. Al final, la imatge es torna blava i a poc a poc difusa. El so es deté. Rist va cobrar fama gràcies a Pickelporno (1992), un treball sobre el cos femení, i l’excitació sexual. La càmera, amb un objectiu ull de peix es mou pròxima als cossos d’una parella. Les imatges estan carregades de colors intensos, per a percebre-les d’una manera estranya, senual i ambigua per l’espectador. Ever is Over All (1997) mostra amb alentiment a una jove que aixafa una flor tropical en els cristalls de cotxes aparcats. Una policia s’acosta i la saluda. El clip ha estat comprat pel MOMA de Nova York. Els setze videoclips d’Open My Glade van ser reproduïts cada hora en una pantalla a Times Square a Nova York, una iniciativa del programa Messages to the Public, que existeix des de 1980.

Mutaflor Video instalacion


PELICULAS 1984 - St. Marxer Friedhof (Cementiri de San Marx) - 4 minuts 1986 - Das Gute (El Bo) - 9 minuts. 1986 - I’m Not The Girl Who Misses Much 7:45 minuts. 1987 - Sexy Sad I - 4:36 minuts 1988 - (Entlastungen) Pipilottis Fehler - 11:10 minuts 1988 - Japsen. Amb Muda Mathis - 12 minuts 1989 - Die Tempodrosslerin saust. Amb Muda Mathis - 14 minuts 1990 - You Called Em Jacky - 4 minuts 1992 - Pickelporno - 12 minuts 1993 - Blutclip - 2:50 minuts 1994 - Selbstlos im Lavabad 1995 - I’m a Victim Of This Song - 5 minuts 1996 - Sip My Ocean - 8 minuts 1997 - Ever Is Over All 1998 - Remake of the Weekend 1999 - Regenfrau 1999 - Extremities 1999 - Vorstadthirn 1999 - Bar[1] 2000 - Open My Glade - 1 Min. 2000 - Himalaya’s Sister’s Living Room 2000 - Closet Circuit 2001 - The Belly Button Like a Village Square 2001 - Fliederstrudel (Fünf Uhr) 2001 - Related Legs 2004 - Herbstzeitlose 2005 - Homo sapiens sapiens


PREMIOS 1988 – Premi del Feminale, Colònia 1991 – Beca de Swiss Federal Arts 1994 – Manor-Prize, Sankt Gallen 1994 – Premi a Videoart de la Corporació de bancs Suïssos Swiss Bank Corporation 1995 – Beca del Servei d’Intercanvi acadèmic Alemany (DAAD) 1997 – Premi 2000 de la Biennal de Venècia 1998 – Nominació al premi Hugo Boss 1999 – Wolfgang-Hahn-Preis 2001 – Premi d’art Ciutat de Zurich 2004 – Premi 01 i professor honorífic de la Universitat de les Arts, Berlin 2009 - Premi Joan Miró 2009



t4_e6_GonzalezDiego.pdf