Issuu on Google+

DĂ­dac Masdeu 2n ESO a


0 Significat 1 Història 2 Camp de joc i el material 2.1 El camp de joc 2.2 La xarxa 2.3 La pilota 2.4 Vestimenta 3 Els partits 3.1 Temps de joc 3.2 Temps morts 3.3 Arbitratge 4 Equips 4.1 Les rotacions 4.2 Lliure 4.3 Canvis 5 Regles bàsiques 6 Fonaments tècnics 7 Servei 8 Bloqueig 9 Recepció i passi 10 Atac-rematada

El voleibol, voleibol, volibol, voleibol o simplement vòlei (de l'anglès: voleibol), és un esport on dos equips s'enfronten sobre un terreny de joc llis separats per una xarxa central, tractant de passar la pilota per sobre de la xarxa cap al terra del camp contrari. La pilota pot ser tocat o


impulsat amb cops nets, però no pot ser aturat, subjectat, retingut o acompanyat. Cada equip disposa d'un nombre limitat de tocs per tornar la pilota cap al camp contrari. Habitualment la pilota es colpeja amb mans i braços, però també amb qualsevol altra part del cos. Una de les característiques més peculiars del voleibol és que els jugadors han d'anar rotant les seves posicions a mesura que van aconseguint punts.dos equips s'enfronten sobre un terreny de joc llis separats per una xarxa central, tractant de passar la pilota per sobre de la xarxa cap al terra del camp contrari. La pilota pot ser tocat o impulsat amb cops nets, però no pot ser aturat, subjectat, retingut o acompanyat. Cada equip disposa d'un nombre limitat de tocs per tornar la pilota cap al camp contrari. Habitualment la pilota es colpeja amb mans i braços, però també amb qualsevol altra part del cos. Una de les característiques més peculiars del voleibol és que els jugadors han d'anar rotant les seves posicions a mesura que van aconseguint punts.

Història El voleibol (inicialment amb el nom de MINTONETTE) va néixer el 9 de febrer de 1895 a Estats Units, a Holyoke, Massachusetts. El seu inventor va ser William George Morgan, un professor d'educació física de la YMCA. Es tractava d'un joc d'interior per equips amb semblances a tennis oa l'handbol. Encara que pròxim en el seu naixement al bàsquet per temps i espai, es distancia clarament d'aquest en la rudesa, en no existir contacte entre els jugadors. La primera pilota va ser dissenyat especialment a petició de Morgan per la firma AG Spalding & Bros de Chicopee, Massachusetts. El 1912 es van revisar les regles inicials que pel que fa a les dimensions de la pista i de la pilota no estaven assegurades, es limita a sis el nombre de jugadors per equip, i s'incorpora la rotació en el servei. El 1922 es regula el nombre de tocs, es limita l'atac dels defenses i s'estableixen els dos punts d'avantatge per a la consecució del set. La Federació Internacional de Voleibol (FIVB) es va fundar el 1947 i els primers campionats mundials van tenir lloc el 1949 (masculí) i 1952 (femení). Des de 1964 ha estat esport olímpic. El vòlei platja s'incorpora a la FIVB el 1986 i als Jocs Olímpics d'estiu des de 1996. Recentment s'han introduït canvis substancials en el voleibol buscant un joc més vistós. Al 1998 s'introdueix la figura del jugador líber. El 2000 es redueix de forma important la durada de les trobades en eliminar l'exigència d'estar en possessió del servei per puntuar; es pot guanyar punt i servei en la mateixa jugada mentre que abans es podia estar robant serveis de forma alternativa sense que el marcador avancés. S'ha permès el toc amb qualsevol part del cos o es permet que el servei toqui la xarxa sempre que acabi passant a camp contrari. El 2006 es plantegen dues possibles nous canvis i es proven en algunes competicions: permetre un segon servei en cas de fallar el primer (com passa en tennis) i disposar a la banqueta d'un segon jugador líber amb el qual poder alternar al llarg del partit. Finalment només s'accepta, en la revisió aprovada en el congrés de juny de 2008 celebrat a Dubai, la incorporació d'un segon líber reserva i la possibilitat d'intercanviar els allibera una única vegada en el transcurs del partit. Camp de joc i material El camp de joc El camp on es juga al voleibol és un rectangle de 18 m de llarg per 9 m d'ample, dividit en la seva línia central per una xarxa que separa els dos equips. En realitat el joc es desenvolupa també a l'exterior, a la zona lliure, a condició que la pilota no toqui terra ni cap altre element. La zona lliure ha de ser al menys de 3 m, mínim que en competicions internacionals s'augmenta a 5 m sobre les línies laterals i 8 m per a les línies de fons. L'espai lliure sobre la pista ha de tenir una alçada mínima de 7 m que en competicions internacionals puja a 12,5 m A 3 m de la xarxa, una línia delimita en cada camp la zona d'atac, zona on es troben


restringides les accions dels jugadors que es troben en aquest moment en papers defensius (defenses i líber). Aquestes línies, s'estenen a l'exterior del camp amb traços discontinus, i la limitació que representen es projecta igualment en tota la línia, fins i tot més enllà dels traços dibuixats. Totes les línies tenen 5 cm d'ample. El contacte dels jugadors amb el terra és continu, utilitzant habitualment proteccions en les articulacions. La superfície no pot ser rugosa ni lliscant.

La xarxa A l'eix central del camp se situa una xarxa d'1 m d'ample i sobre 9,5 a 10m de llarg, amb dues bandes i dues varetes verticals destacats sobre la línia lateral del camp. La vora superior de la xarxa, les varetes i el mateix sostre del pavelló delimiten l'espai pel qual s'ha de passar la pilota a camp contrari. L'alçada superior de la xarxa pot variar en diferents categories, i en les categories adultes de 2,43 m per a homes i 2,24 m per dones. La pilota La pilota és esfèric i flexible; 65-67 cm de circumferència, 260-280 g de pes i pressió interior entre 0,300 i 0,325 kg / cm ². És més petit i lleuger que les pilotes de bàsquet o futbol. Pot estar fet de diversos materials encara que el més còmode i utilitzat és el de cuir. També hi ha pilotes de plàstic que ocasionalment es poden utilitzar en entrenaments. Vestimenta Igual que en el tennis, els jugadors de voleibol vesteixen durant el partit samarreta, pantalons curts, mitjons, calçat esportiu i genolleres. En ser continu el contacte amb el terra és habitual portar també proteccions en genolls i colzes. A primera vista es distingeix immediatament als jugadors alliberat perquè porten una vestimenta de color diferent a la resta dels seus companys d'equip. Els partits Temps de joc Un partit està format per tres, quatre o cinc sets. Els partits de voleibol es disputen al millor de cinc tandes o blocs que reben, com a tennis, la denominació anglosaxona de sets. En el moment en què un dels dos equips acumula tres sets guanyats, guanya el partit i es dóna per conclòs l'enfrontament. Un equip guanya 1 setembre quan arriba o supera els 25 punts amb un avantatge de dos (ie: amb 25-23 es guanya, però amb 25-24 caldria esperar el 26-24 i així successivament mentre cap dels dos equips no aconsegueixi els dos punts d'avantatge). Si és necessari el cinquè temps, set de desempat, es baixa la meta a 15 punts però també amb dos d'avantatge. Aquest setembre té així una durada més reduïda, però de tota manera, la durada de les trobades de voleibol és molt variable, podent estendre des al voltant d'una hora fins i tot més de dues hores i mitja. Els camps es sortegen abans del partit, així com el servei inicial. A cada setembre es produeix un canvi de camp i es va alternant el primer servei. En cas de ser necessari el cinquè set, setembre decisiu, es procedeix a un nou sorteig ia més es realitza un canvi de camp al arribar al punt 8 pel primer dels equips. Temps morts Cada equip pot demanar fins a dos temps de descans de 30 segons a cada set. Els temps


poden ser demanats tant per l'entrenador com pel capità. En campionats oficials s'estableixen a més, d'ofici, dos temps tècnics de 60 segons quan s'arriba pel primer dels equips els punts 8 i 16 respectivament de cada set, excepte en el cinquè set definitiu. Durant els temps morts, els jugadors en joc van a la zona lliure propera als respectius banquetes, on poden rebre instruccions de l'entrenador. La resta de jugadors poden escalfar sense pilotes a la zona lliure darrere de la línia de servei. Arbitratge L'equip arbitral en un partit de voleibol està format per: Primer àrbitre: àrbitre principal, assegut o de peu en una plataforma al costat d'un dels pals, davant les banquetes, amb visió elevada sobre la xarxa (50 cm). És l'àrbitre que dirigeix el partit, ja que indica l'inici de cada jugada, assenyala i decideix quin equip guanya un punt i què falta es comet, si entra la pilota o va fora. També és l'únic que té la capacitat de mostrar targetes a jugadors o tècnics i indica també el final de la jugada. Segon àrbitre: àrbitre assistent, situat de peu al costat del pal oposat al del primer àrbitre, entre els dos banquetes i davant de la taula de anotadors. Està situat a nivell del sòl. Controla les incidències que es produeixen en les zones exteriors del camp (anotadors, banquetes, càstig, escalfaments), les interrupcions o temps de descans i l'estat del sòl i les pilotes. Durant el joc comprova la posició dels jugadors segons les rotacions, controla els canvis de jugadors i assenyala els tocs de xarxa, penetracions per sota de la xarxa, bloquejos per alliberar o defenses, així com les faltes de rotació de l'equip receptor. Anotador: a la taula, situat al costat oposat, davant del primer àrbitre, darrere del segon àrbitre i enmig dels dos banquetes. És l'àrbitre encarregat d'anotar els punts, els canvis i les rotacions dels dos equips, i ell l'encarregat d'indicar al segon àrbitre si un equip comet un error en l'ordre de servei o dels canvis o interrupcions improcedents. Anotador Assistent: a la taula, situat al costat del anotador, davant del primer àrbitre, darrere del segon àrbitre i enmig dels dos banquetes. És l'àrbitre encarregat d'anotar electrònicament l'acta en competició de la CEV (Confederació Europea de Voleibol). 2 o 4 jutges de línia: en els cantons, si són només dos en diagonal, a la dreta de cada àrbitre. La seva funció és indicar a l'àrbitre principal si la pilota cau dins o fora del camp, també controla que la pilota passi pel lloc corresponent i assisteix al primer àrbitre en els frecs dels jugadors amb la pilota. Encara que cada àrbitre realitza una funció determinada, és el primer àrbitre el que té tot el poder de decisió sobre qualsevol jugada. Equips Cada equip juga amb sis jugadors que poden ser substituïts amb condicions. Tres dels jugadors formen la línia davantera, en tasques d'atac i els altres tres es posen darrere i actuen de defensors o defenses. L'equip complet el poden formar un màxim de 14 jugadors (12 més 2 alliberats), un entrenador, un entrenador assistent, un massatgista i un metge. Cada jugador s'identifica per un nombre diferent, de l'1 al 20, nombre que apareix tant en la part davantera com en la posterior de la samarreta. Un dels jugadors serà el capità de l'equip i s'identifica per una banda visible sota del seu número. Els alliberats no poden ser capità i són els únics que poden i han de vestir una indumentària diferent, generalment de diferents colors a la resta de l'equip. Rotacions en voleibolLas rotacions Quan un equip anota un punt, serà l'encarregat de posar en joc la pilota. Quan es pren el servei al contrari, els sis jugadors han de rotar la seva posició en el camp en el sentit de les agulles del rellotge. Això fa que tots els jugadors es vagin alternant en les posicions de davanters i defenses. Perquè la disposició sigui correcta, no és necessària una determinada geometria, sinó simplement que en iniciar cada punt, en el cop de servei, cada davanter tingui almenys un peu més avançat que el defensa corresponent, i dins de la mateixa línia els laterals almenys un peu


més exterior que el jugador en posició central. A partir d'aquest moment cada jugador pot moure's lliurement seguint el joc. Amb aquestes regles, les disposicions inicials poden ser molt variades i les consegüents estratègies prou obertes. Abans de començar cada set l'entrenador lliura als àrbitres la llista dels jugadors que jugaran el set. Per analogia, els números de l'u al sis s'empren per designar les corresponents zones del camp (ie: zona dos, Zona Cuatro ,...). Lliure En un partit es poden alinear fins a dos jugadors especials anomenats alliberats: un alliberat actuant i un reserva. El Liber és un jugador defensiu que pot entrar i sortir contínuament del camp substituint a qualsevol dels altres jugadors quan per rotació es troben en posició defensiva. L'objecte de la introducció del líber és cobrir el lloc dels jugadors atacants, generalment molt alts, que ofereixen per això mal rendiment a recepció. El Liber és fàcilment reconeixible perquè vesteix un uniforme de color diferent a la resta de l'equip. El líber: No pot ser capità d'equip ni capità en joc. No pot treure. No pot bloquejar, ni fer temptativa de bloqueig. No pot completar un cop d'atac quan la pilota està completament per sobre de la xarxa. Pot realitzar una passada de dits a la zona de front o zona de davanters, sempre que l'atacant, colpege la pilota per sota de la vora superior de la xarxa. Sobre aquesta última, no és falta si és una passada de avantbraços o si es torna la pilota al contrari amb una passada baix. Es considera que el mateix líber realitza un atac a faltar quan toca la pilota per sobre de la vora superior de la xarxa en qualsevol lloc del camp i l'envia al camp contrari. Amb els canvis introduïts en 2008 a Dubai, l'entrenador pot canviar el líber per la seva reserva una única vegada durant el partit, i el líber inicial no pot en cap circumstància tornar al joc. A la lliga universitària femenina NCAA dels Estats Units i en altres categories inferiors la llibertat sí que pot realitzar el servei encara que només en una rotació, és a dir, en el lloc d'una sola de les jugadores per les quals estigui entrant. Canvis Els jugadors de la formació inicial de cada setembre poden ser substituïts una única vegada al setembre i posteriorment reintegrar desfent el canvi pel jugador que el va substituir. Així, el nombre màxim de substitucions és de sis, una per jugador. No es comptabilitzen aquí les entrades i sortides del central. Al seu torn, el jugador substitut tampoc pot substituir més que a un únic jugador per set. Els canvis es realitzen, a excepció del líber, per la zona delimitada entre la línia de tres metres i la xarxa.

Substitució ràpida Si és una substitució individual, el jugador ha acostar-se a la zona de substitució, sempre que el joc estigui aturat, amb la tauleta del jugador que hagi de substituir. El anotador s'accionarà el


clàxon o xiulet, per autoritzar la substitució que anotarà en l'acta de la trobada. Si és una substitució cua, es realitzarà de la mateixa manera que la individual, de parella en parella, permeat l'anotador escriure les substitucions en l'acta. Regles bàsiques S'aconsegueix punt quan l'equip contrari no aconsegueix controlar la pilota o comet alguna infracció: Els jugadors han d'evitar que la pilota toqui el sòl dintre del seu camp perquè si no, és punt per a l'equip contrari. Si la pilota acaba fora de la pista de joc, sigui per un atac desencertat sobre el camp contrari o per un error en tractar de defensar. La manca correspon al jugador i l'equip que va tocar la pilota per última vegada, i s'anota punt el contrari. Es considera fora el contacte amb el sostre, públic o qualsevol element del pavelló, o els mateixos col • legiats. El contacte amb la xarxa, pals o varetes per la part exterior a les bandes laterals és també fora. No és vàlid que un equip superi el nombre de tres tocs permesos sense haver passat al camp contrari o que un mateix jugador toc dues vegades de forma consecutiva la pilota. De tota manera, en cas de toc del bloqueig, aquest primer toc no es comptabilitza per la manca dels quatre tocs d'equip ni per al doble individual. Quan la pilota dóna a la xarxa sense passar a camp contrari és habitual que es produeixi quart toc, dobles o que simplement caigui a terra anotant punt el contrari. Falta de rotació: Si en el moment del servei els jugadors estan situats de forma incorrecta, és a dir, que no està ajustada a la rotació corresponent. Si el toc de la pilota és incorrecte i hi ha retenció o acompanyament (dobles en aquest cas). Com a cas especial, si la pilota queda retingut sobre la xarxa simultàniament per jugadors dels dos equips, es produeix doble falta i es repeteix la jugada. El jugador no es pot donar suport ni tocar la xarxa en el moment de jugar la pilota. Un jugador defensa, no pot atacar més enllà de la línia d'atac. El Lliure no pot participar de cap manera en el bloqueig i té restringit l'atac com ja s'ha vist. Servei Recepció Defensa Acabament Servei Cada punt s'inicia amb un servei de la pilota des de darrere de la línia de fons. Es llança la pilota a l'aire i es colpeja cap al camp contrari buscant els punts febles de la defensa de l'adversari. Es pot fer de peu o en salt. És important la orientació del servei perquè el jugador contrari, que es veu obligat a rebre el tir, queda limitat per participar en el subsegüent atac. Bloqueig És l'acció encaminada a interceptar qualsevol atac de l'equip contrari, saltant al costat de la xarxa amb els braços alçats buscant tornar directament la pilota al camp del contrari, o si no, estrènyer el camp d'atac per induir-lo a tirar la pilota fora del terreny de joc. En el bloqueig poden participar fins a tres jugadors (els tres davanters) per augmentar les possibilitats d'intercepció. També seran importants aquí les ajudes de la segona línia per recuperar la pilota en cas d'un bloqueig fallit. Una de les opcions que té l'atacant en salt és precisament llançar la pilota amb força directament contra el bloqueig buscant la falta. Recepció i passi Interceptar i controlar una pilota dirigint cap a un altre company en bones condicions per poder jugar-lo. Els pilotes baixos es reben amb els avantbraços units al capdavant a l'altura de la cintura i els alts amb els dits, per sobre del cap. En altres casos calen moviments més espectaculars. És habitual veure el jugador llançar-se en


planxa sobre l'abdomen estirant el braç perquè la pilota pot sobre la mà en comptes de a terra i evitar així el punt. Generalment el segon toc té com a finalitat proporcionar una pilota en condicions òptimes perquè un rematador el meta al camp contrari. La col locació es realitza alçant les mans amb una passada de dits, el pas més precís en el voleibol. El col · locador té a la mà (i al seu cap) la responsabilitat d'anar distribuint al llarg del joc pilotes als diferents rematadors i per les diferents zones. Generalment utilitza les tècniques de avantbraç, eixam, capcineig o cop amb qualsevol part del cos com a últim recurs. Atac-rematada El jugador, saltant, envia finalment la pilota amb força al camp contrari buscant llocs malament defensats, o contra els mateixos jugadors contraris en condicions de velocitat o direcció tals que no ho puguin controlar i la pilota vagi fora. El jugador també pot optar per l'engany o finta deixant al final una pilota suau que no és esperat per contra. Encara que es disposa de tres tocs d'equip, es pot realitzar un atac (o finta) en els primers tocs per trobar descol.locat o desprevingut a l'equip contrari. Es nomenen diferents tipus atacs amb el número de la zona: Atac defensa: És el que fan els que es troben en les posicions defensives sense sobrepassar la línia de 3 metres. Atac per 4: És l'atac que realitza l'atacant que es troba en zona 4. Atac per 2: És l'atac que realitza l'atacant que es troba en zona 2. Atac central: És l'atac que realitza l'atacant de zona 3. Vegeu també Tècnica del voleibol Voleibol platja Voleibol assegut Bossaball Voleibol a Espanya Competicions internacionals de voleibol Jocs Olímpics Jocs Panamericans Campionat Mundial de Voleibol Lliga Mundial de Voleibol Grand Prix de Voleibol Copa del Món de Voleibol Campionat Europeu de Voleibol Campionat Sud-americà Masculí de Voleibol Campionat Sud-americà Femení de Voleibol Copa Amèrica de Voleibol Masculí Copa Panamericana de Voleibol Femení


volei