La cançoneta del timbre

Molt s'ha escrit sobre la jornada del 29 de maig de 1913 als Camps Elisis de París.

Pierre Monteux dirigia a l'orquestra i els decorats i el vestuari eren obra de Nicholas Roerich. Tot el París Musical i l'alta societat s'havien congregat pràcticament per escoltar l'últim de Stravinski.

Certament, la impressió general és que anaven a trobar-se alguna cosa semblat a L'ocell de foc o Petruchka, però a partir dels primers compassos del solo de fagot que obri l'obra tot es va desbordar. Als riures i esbroncs van seguir algunes desercions de la sala i les protestes furioses dels qui demanaven silenci, per considerar allò una obra d'art. Els crits van anar en augment i els ballarins eren incapaços d'escoltar les indicacions verbals de Nijinski, qui s’escridassava entre bastidors pujat a una cadira. L'escàndol va degenerar en violència física i Diaghilev no va tenir millor idea que fer apagar diverses vegades les llums de la sala, la qual cosa va empitjorar les coses, en lloc d'atenuar-les. Stravinski, descompost, va abandonar el teatre plorant, mentre que a Nijinski van haver de subjectar-lo, doncs estava disposat a pegar-se amb el públic. La representació no va arribar a la seua fi.

Hagueren de passar set anys per a que l’obra tinguera el reconeixement definitiu de públic i crítica. 30-03-2015 PARA VER LA OBRA: https://www.youtube.com/watch?v=BryIQ9QpXwI