estiu 2019 — dialogal.org
#68
JORDI CUIXART
NEUROCIÈNCIA
L'amistat i la desobediència civil, eines per a la construcció de la pau
L’estructura del cervell i l’espiritualitat
La mirada necessària COMPARTEIX DIALOGAL!
ENCARA NO T’HI HAS SUBSCRIT?
25 € L’ANY
A Dialogal hi trobaràs un espai de reflexió, un lloc de creixement, de novetat, de llibertat. Una escletxa per a la transformació.
Subscriu-t’hi omplint el formulari que trobaràs a dialogal. org/subscripcio i la rebràs trimestralment a casa teva.
dialogal.org
EDITORIAL
COTORRES A CANT CORAL Clara Fons i Duocastella Directora
A
nàvem a assajar cant coral sortint de l’institut. Ens costava entrar a classe perquè ens estimàvem més quedar-nos a fora, xerrant com cotorres i rient esvalotades. Érem una colla que ens aveníem i vivíem la plena adolescència. Quan finalment entràvem a l’aula, encara ens quedava corda: que si mira què m’ha dit, que si guaita la noteta, que si l’acudit absurd, que si d’aquesta setmana no passa que em poso el pírcing. Alçàvem la veu i l’aula ressonava tant que costava entendre’ns.
Culturalment ens hem enfilat en una cinta de córrer, accelerant el consum d’informació (i d’experiències, i d’objectes, i de possibilitats i de moltes altres coses!), que contrasta amb la capacitat psicològica i emocional que tenim per acollir tot aquest batibull. Ens abandonem, mecanitzant un estil de vida que ens permet (sobre) viure mentre estem desconnectats. Honestament, en aquest context, podem comprendre? Podem ser compresos? Sí. Si vetllem la nostra interioritat, entesa com l’antítesi de la dispersió i la superficialitat. Sí, si som el contrast del revoltim informatiu, si tenim cura d’aquest espai interior que posa distància a les presses i a la satisfacció immediata. Entràvem a classe de cant coral per inèrcia, excitades, parladores. L’Àngel ens mirava sense dir res. Amb posat indiferent, se situava al seu lloc de director i ens observava. “L’heu sentit?”, deia, de sobte, enmig de tanta xerrameca. Era el silenci. dialogal #68 —— estiu 2019
—3
Encara m’acompanya aquell soroll feixuc enmig de tanta notícia, tant titular banal, tanta informació trivial, tant menyspreu gratuït. Sovint em pregunto si el poder de la reflexió no ha perdut rellevància enfront d’uns sistemes de comunicació encimbellats per la immediatesa, la insubstancialitat i la producció exagerada a cost zero.
Boles de foc, Nejapa (El Salvador)
“Convertiu un arbre en llenya i cremarà per a vosaltres, però ja no produirà flors ni fruits.” Rabindranath Tagore
D E J E S Ú S G . PASTO R
LA MIRADA
—dialogal
DIRECTORA Clara Fons i Duocastella CONSELL EDITORIAL Laia de Ahumada Joan Estruch Ignasi Moreta Eulàlia Tort COORDINACIÓ Arantza Diez
—sumari
01 PORTADA
04 LA MIRADA
03 EDITORIAL
12 EN PRIMERA PERSONA 34 EL PERSONATGE DEL #68
Piyadapr25
L’abraçada
Clara Fons i Duocastella
Cotorres a cant coral
DIRECCIÓ D’ART Lluís Torres ASSESSORAMENT LINGÜÍSTIC Ester Vidal i Joan-Lluís Quilis
de Jesús G. Pastor
Reporters Sense Fronteres
Boles de foc, Nejapa (El Salvador)
Arantza Diez
L’amistat i la desobediència civil
Maria Jammal
Eulàlia Tort
36 FINESTRA D’ART Lluís Llobet
Lluís Nansen Salas “Soc una persona com qualsevol altra”
EDITA Editorial Mediterrània Casp, 63, pral. 2a 08010 Barcelona
La llibertat de premsa al món
Jordi Cuixart
22 L’ENTREVISTA
DISSENY GRÀFIC Estudi Lluís Torres
26 RECERCA
Crear a l'alta muntanya El microcosmos cultural de Can Farrera
SUBSCRIPCIONS info@dialogal.org PREU DE SUBSCRIPCIÓ 25 €/any IMPRESSIÓ Ormoprint DIPÒSIT LEGAL B.8145-2002 ISSN 1579-5179 FOTOGRAFIES: Els crèdits fotogràfics que no estan indicats a les diferents seccions són: p. 8, 20, 28, 30 i 33, Shutterstock; p. 36, Lluís Llobet; p. 39, 46, 52, 55, 56, 57 i 58, Shutterstock
08
14
ALTAVEU
DIÀLEG
El silenci
La religió al cervell
Laia de Ahumada
Ramon M. Nogués i Montserrat Escribano-Cárcel
Una revista de:
Els col·laboradors del #68 Membre de:
Paper fabricat a partir de fibres reciclades
Jordi Cuixart
Jordi Pascual
Lluís Llobet
President d'Òmnium Cultural p. 12
Periodista i cap de redacció del diari El Cugatenc p. 14
Director del Centre d'Art i Natura de Farrera p. 36
38 EN BLANC
Laia Monserrat
Calla ja!
48 FILMOTECA
Jordi Aguilera Cartañá
El nen que va domar el vent
52 PETIT DIALOGAL 52 Pantalles: l’addicció del segle xxi
58 Sortim: Icones a la Costa del Sol
55 Fes Festa!: Conèixer, comprendre, celebrar
58 Parlar x parlar: Fer dissabte
Marc Masip
44
VA DE LLIBRES Dídac P. Lagarriga
Llegir el traç, la llum
50 BATEC
Claudia Talavera
Créixer, creure, estimar
Núria Montéis Febrer
57 A un clic: El programa TREVA
46 A TEMPO Jordi Urpí
57 Fet a mà: Jardí zen en miniatura
Festas juninas Ballar per celebrar els sants
20
David Casals
58 Els infants responen: Què vol dir “fer silenci”?
28
40
49
NATURALMENT
A FONS
CLAU DE VOLTA
QÜESTIONARI
Horticultura social
Els perills del mestre espiritual
Hamza Achourafi
Anna Corbella
Josep M. Vallès
Clara Fons i Duocastella
Agustí Pàniker
Claudia Talavera
Pol Guillén
Marc Masip
Núria Montéis Febrer
Psicòloga, educadora i sociòloga p. 50
Il·lustrador p. 51
Psicòleg i director de l’Institut Psicològic Desconect@ p. 52
Mestra i Llicenciada en Estudis Eclesiàstics p. 55
A LTAV E U
dialogal #68 —— estiu 2019
A LTAV E U Text: Laia de Ahumada
El silenci SOVINT EL BROGIT NO ENS DEIXA PERCEBRE ELS SONS, QUE DESTIL·LEN GOTA A GOTA EL SILENCI, UN SILENCI PROFUND QUE CONFORMA UN PAISATGE
R
afel Simó té 53 anys i és
veig naixent d’un lloc com l’Antàrtida—, per-
doctor en Ciències Quími-
què et connecta amb una cosa molt primor-
ques, oceanògraf i profes-
dial. No hi ha gens d’artifici; hi ha poc movi-
sor de Recerca de l’Insti-
ment, precisament perquè tot és molt
tut de Ciències del Mar del CSIC. Ha
mineral; hi ha vida, però és bàsicament ma-
fet expedicions oceanogràfiques al
rina i apareix i desapareix; i miris on miris
Mediterrani, l’Atlàntic, el Pacífic,
tot està quiet fins que... es desprèn una mas-
l’Àrtic i l’Antàrtida per estudiar les
sa de gel. Aquesta natura mineral és molt
relacions entre oceans, atmosfera i
impactant, és semblant al desert. Jo només
clima.
hi he estat una vegada, al desert, i el vaig Per això, quan ens referim a espais de silen-
tàrtida és el silenci; i això que no és un silen-
ci que generem nosaltres per a la reflexió o
ci pur, perquè hi ha sons: cruix el gel, passa
la introspecció, parlem de desert; l’Antàrtida
un ocell..., però hi ha molt poc brogit, molt
és com el desert. I malgrat que tant l’un com
poc soroll de fons, només hi ha sons signifi-
l’altra són llocs hostils on mai no et quedari-
catius. L’Antàrtida és silenci. El que és es-
es a viure, t’hi trobes molt a gust. És una
sencial ja ho sents, i no cal sentir res més. A
simplicitat que enganxa.
la ciutat hi ha molt soroll que ja no sentim, però ben segur que el nostre cervell l’està
Són llocs inhòspits, però hi ha vida.
processant, i ens genera un estat d’alerta;
Aquest contrast és una altra cosa que m’im-
quan això desapareix, perquè o bé no hi ha
pressiona. És un lloc que considerem hostil
soroll o bé el soroll no és amenaçador, tens
per als éssers vius, perquè hi fa molt fred,
una tranquil·litat fantàstica.
però està ple de vida. És una vida amagada. Tu vas a qualsevol lloc i, si hi veus arbres, si
És un silenci conformat per un paisatge.
hi veus verd, ho associes amb la vida i el
El silenci tan autèntic de l’Antàrtida va lligat
benestar, però a l’Antàrtida no hi ha verd,
al tipus de paisatge mineral. És un paisatge
zero, líquens a tot estirar, però en canvi hi
que jo en ancestral —tot i que la vida no la
ha aquesta vida marina: passa una balena,
dialogal #68 —— estiu 2019
—9
trobar absolutament magnètic: és silenci. Una de les coses que m’impressiona de l’An-
— 12
EN PRIMERA PERSONA
© Òmnium Cultural
EN PRIMERA PERSONA
L’amistat i la desobediència civil EINES PER A LA CONSTRUCCIÓ DE LA PAU JORDI CUIXART President d’Òmnium Cultural
L’any 1970 Howard Zinn, en un memorable discurs,
“Les forces que s’associen, no sumen, es multipliquen”
afirmava des de Baltimore: “La desobediència civil no és el
Concepción Arenal
El nostre problema són les persones que obeeixen les ordres de dirigents dels seus governs i que, per tant, han dona de les sessions que recordarem
nat suport a guerres. Milions de persones han mort a causa
d’aquest judici és el dia que el Tri-
d’aquesta obediència. El nostre problema és l’obediència
bunal retreia a la filòsofa Marina
de la gent quan la pobresa, la fam, l’estupidesa, la guerra i
Garcés que parlés de l’amistat
la crueltat sacsegen el món. El nostre problema és que les
i del cafè pendent
persones siguin obedients quan les presons són plenes de
La Boétie explicava que: “L’amistat és una màquina de guer-
petits lladregots i els delinqüents més grans del planeta estan al capdavant dels governs mundials”.
ra contra les comunitats d’obediència. S’alimenta del debat,
“Sapere aude”, ens recomanava la Isabel-Clara Simó
de concessions, de coses compartides, perquè es tracta de
des del Palau de la Música l’any 2016, el dia que recollia el
fer mitjançant la comuna i mútua declaració dels nostres
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. O, com deia Tho-
pensaments una comunió de les nostres voluntats”.
reau, “davant d’una llei que considerem injusta, cal tenir
Però, en el fons, amb la interrupció constant del tribu-
clar que el lloc d’un home just també és la presó”.
nal, el que penso que realment es pretenia evitar eren els
Del “no soc responsable, vaig obeir ordres”, que tan es-
arguments que van portar la Marina i milers de catalans a
garrifosament citava Hannah Arendt, a “l’obstinació de les
votar l’1-O. I, en conseqüència, a exercir drets fonamentals
primaveres” d’Albert Camus, passant per la mà de Szymbor-
i mostrar mitjançant la desobediència civil la disconformi-
zka, la que és capaç d’escriure Winnie the Pooh o Mein Kampf.
tat per unes decisions judicials que una part important de
En Jordi Lara m’escrivia en una carta meravellosa les
la societat considerava il·legítimes, la desobediència civil
paraules d’en Maragall quan deia “Basta una noia amb la
com a forma d’acció política que transgredeix conscient-
veu viva per redimir la humanitat”, i afegia que cada dia que
ment la llei de forma pública, col·lectiva i sense violència,
resistim a la presó “és la humanitat sencera qui triomfa”.
amb el propòsit de generar un canvi polític i assumint les conseqüències derivades d’aquesta acció.
Tinguem present que el que es jutja en aquest tribunal no és el destí de dotze persones. Avui es jutja l’amistat com
Així doncs, l’exercici de la desobediència civil pren el
a eina de construcció massiva de fraternitat i, també, la de-
màxim sentit en la constatació que la participació activa de
sobediència civil com a instrument per millorar la societat.
la ciutadania és un instrument al qual no podem renunciar
“Leed y reflexionad”, així s’acomiada cada vespre la pre-
per canviar lleis injustes, i que alhora ha de merèixer el res-
sentadora de les notícies de La 2 de Televisió Espanyola.
pecte (que no necessàriament l’adhesió) pel compromís col·lectiu que implica. dialogal #68 —— estiu 2019
Presó de Soto del Real, 14 de juny del 2019
— 13
U
nostre problema. El nostre problema és l’obediència civil.
A FONS
ELS PERILLS DEL MESTRE ESPIRITUAL AGUSTÍ PANIKER
— 28
Professor i escriptor. Especialista en les cultures índies i director de l’editorial Kairós.
dialogal #68 —— estiu 2019
A FONS
L
a gran majoria de tradicions religioses del món disposen de figures com el mentor o mestre espiritual. Tot i que es pot donar el cas que alguns d’ells també es dediquin a altres qüestions pastorals, rituals o, fins i tot, polítiques, aquí ens centrarem en aquells –i, en menor grau,
aquelles– que mostren el camí de progressió espiritual, la saviesa, la devoció o els principis morals als adeptes i seguidors; aquells que ens guien i ens aconsellen, o que simplement proven de fer-nos reconèixer la nostra naturalesa essencial. Poden ser imams o lames venerats; potser són humils capellans de poble o xamans de poblet; poden tenir forts vincles amb les esglésies o institucions religioses, o bé actuar d’una manera més independent, fins i tot al marge de les religions establertes. És evident que les fronteres són poc clares, i les formes i les capacitats dels mestres, molt diverses.
Els riscos del carisma Per la mateixa naturalesa de les seves activitats, aquest tipus de figures acostumen a tenir una influència poderosa sobre els seus seguidors. Els mestres tenen una gran responsabilitat social. Alguns gurus, pares o bhikkus poden arribar a mobilitzar masses enormes i modelar les
— 29
ideologies polítiques i les actituds socials. D’aquí venen al-
— En determinats grups religiosos o sectaris, es poden desenvolupar veritables cultes al mestre, que pot viure d'una manera fastuosa, vorejant allò grotesc
dialogal #68 —— estiu 2019
EN BLANC
Una vida sense problemes. Un camí sense pedres. Una relació sense malentesos. Un cel sense cap núvol. Una rosa sense espines. Una ment sense embolics. Una història sense mentides. Un amor sense condicions. Una abraçada sense cuirasses.
Calla ja! Laia Monserrat
CALLA JA! Entra en el silenci i la quietud que obren el camí cap a l’essencial. Deixa’t respirar per la vida. Deixa de demanar i escolta el que tens: Una vida per viure. Un camí per caminar. Una relació per compartir. Un cel per créixer. Una rosa per gaudir de la bellesa. Una ment per ser conscient. Una història per tenir arrels. Un amor per estimar. Una abraçada per donar-te.
C L A U D E V O LTA Text: Clara Fons i Duocastella — Fotografia: Anna Mas
HA MZ A ACHO U RA F I
— 40
T EN I A P O R DE PERDRE EL FUT UR
Achourafi al Centre Penitenciari de Joves (La Roca del Vallès).
dialogal #68 —— estiu 2019
C L AU D E V O LTA
T
é vint-i-dos anys. Va néixer a
ment ja m’estava abraonant a sobre del poli-
Casablanca, on va ser educat
cia. Després em vaig resistir i se’m van em-
per la seva àvia fins que ella
portar per la força. Em van posar una ordre
va morir. Aleshores, ara fa
d’allunyament. Allò em va fotre molt. La
onze anys, va començar a viure amb la
mare va anar al jutjat per anul·lar-la, però
seva mare a Barcelona. Des del gener
no se’n va sortir. Així que em vaig haver de
del 2018 és un dels presos del Centre
buscar la vida. I un dia que vaig tornar al
Penitenciari de Joves, la presó per a
barri per veure la meva mare, quan era a
nois de 18 a 22 anys situada a la Roca
dos-cents o tres-cents metres de casa, em
del Vallès.
van detenir per haver infringit la condemna.
Quan vaig arribar a Catalunya em van
Caram...
fer un examen de nivell i vaig entrar a 6è de
Estava cansat. Tenia una vida de merda i tot
primària. Vaig repetir sisè i després vaig co-
m’era igual. Sovint desitjava que em tan-
mençar l’ESO en un centre de xavals amb
quessin. M’era igual si estava mort o viu. Ni
problemes i conflictius, al Raval.
estudiava ni treballava, o sigui que intuïa que no trobaria mai feina. No tenia res... No-
Un centre de xavals amb problemes i
més por.
conflictius? Què vols dir? Quan vaig arribar no parlava les llengües d’aquí i quan m’equivocava en alguna frase o en alguna paraula tothom es reia de mi. Jo
“LA GENT ET TRACTA BÉ PERQUÈ T’ESTIMA O PERQUÈ ET TÉ POR”
no callava, i per això sempre tenia probletius com jo solen tenir problemes al col·legi.
De què tenies por?
No vaig poder acabar l’ESO ni en aquella
Tenia por de l’únic que podia perdre, que
escola ni a la següent on vaig anar, a totes
era el futur.
dues vaig tenir problemes. Ho vaig deixar.
Els primers vuit mesos de ser aquí esta-
És que jo tinc un mal geni que flipes. Quan
va tot el dia amargat. Feia vida sol i al pati
em cabrejo no sé ni qui tinc a davant. I això
em posava a insultar a tothom sense cap mo-
és el que sempre m’ha marcat. Això és el que
tiu. El dia que em van portar un noi per com-
sempre m’ha fotut, més ben dit.
partir cel·la, tan bon punt va entrar, li vaig dir: “Tu aquí no hi deixis la bossa que no
Jo et conec una mica i no et definiria
viuràs pas amb mi”. Els funcionaris volien
com un noi conflictiu.
que compartís cel·la perquè sabien que això
Amb el temps he anat treballant l’auto
m’ajudaria psicològicament i evitaria que
control. Però, de fet, el mal geni és el que em
em fes més lesions físiques. Però jo alesho-
va portar aquí. Discutíem a casa amb la
res no em deixava ajudar.
meva mare i un veí que ho va sentir va trucar a la policia. Acabada la discussió, quan bai-
Podria ser que no ho veiessis com una
xàvem les escales per anar a comprar, vam
ajuda, o que no fos el tipus d’ajuda
veure com arribaven els Mossos. La mare em
que necessitaves en aquell moment.
va dir que em calmés i que no parlés amb
No m’havia deixat ajudar mai. Ja abans d’en-
ells, però no sé què vaig fer que en un mo-
trar a la garjola hi havia gent que em volia
dialogal #68 —— estiu 2019
— 41
mes amb els altres nanos. Els joves conflic-
C L A U D E V O LTA
“AQUÍ, MALGRAT LA IMPOTÈNCIA QUE SENTO MOLTES VEGADES, HE APRÈS A VALORAR-ME, A MI I EL MEU COS”
donar oportunitats, però jo no els escoltava,
fons. Potser sí. Potser sí que és el millor que
o no els entenia; no ho valorava. Ara sí. He
em podia passar; potser no tenia cap altra
après a fer-ho. Aquí, si no fas les coses bé,
manera de canviar.
els treballadors en lloc de passar de tu t’ofe-
Aquí, malgrat la impotència que sento
reixen moltes possibilitats per millorar: pro-
moltes vegades, he après a valorar-me. A mi
grames, visites programades, canvis de mò-
i el meu cos. Tinc tot el cos destrossat d’auto-
dul... Si tu ho vols, hi ha bona gent que
lesions; no el puc ensenyar. Fins fa poc,
t’ajuda. La religió també m’ha ajudat. Hi ha
cada vegada que em mirava em deprimia i
gent que fa ioga o coses així. Quan jo reso és
una cicatriu més ja no venia d’aquí. Tindré
quasi el mateix: em relaxo. I penso en la
el cos malament tota la vida... Però aquí he
meva família i en el futur.
après a no autolesionar-me més.
Ara és el futur. Com et sents aquí?
Has canviat la teva pròpia percepció.
Em sento fora de lloc. Odio les presons.
T’has tret etiquetes de sobre, plenes
Odio estar tancat. A vegades penso: “Què
de prejudicis i d’estigmatització, que
ha passat, tio? Jo no hauria d’haver arribat
et feien mal.
aquí”. I altres dies em dic: “És millor haver
La gent jutja sense conèixer-te. La gent
vingut aquí amb aquest problema, que puc
s’imagina el que vol. Jo també era superfi
solucionar, que no pas haver matat algú i
cial abans d’entrar aquí. Però aquí m’he
estar aquí molts anys”. El psicòleg un dia
adonat que tots som iguals; que tots ens po-
em va dir que quan vaig entrar vaig tocar
dem equivocar. Que tothom té motius per fer les coses d’una manera o d’una altra. L’important és no rendir-se, perquè les coses no s’aconsegueixen soles. La vida no és injusta, però hi ha situacions que sí que ho són. S’ha
— 42
de tenir molta paciència!
C L AU D E V O LTA
Són un bon invent els centres penitenciaris? Depèn. A mi m’ha servit molt, jo m’ho noto i la meva parella m’ho fa notar també: “A tu t’han canviat! Aquest no és el meu nòvio!”, em diu. Però no és fàcil; no et pots refiar de tothom. La gent et tracta bé perquè t’estima o perquè et té por. I això, aquí, es nota més que a fora. A mi m’agradaria que la gent em tractés bé perquè m’estima, no perquè em té por. Jo d’aquí en sortiré amb una altra mentalitat. Però això no li passa a tothom; depèn
Ara tinc més paciència i moltes ganes de fer
de la personalitat de cadascú. Hi ha gent
les coses bé. M’he adonat que hi ha bona
que entra i surt de la presó contínuament, i
gent, disposada a ajudar-te si et deixes aju-
això no serveix de res, no ho viuen com un
dar. Sento que em canviarà la vida.
tic bé, aquí no em falta res”. No ho viuen com un càstig. Jo, en canvi, el que vull és passar la meva condemna i intentar que això no em perjudiqui per dins. I, quan surti al carrer, amb l’ajuda del psicòleg, intentaré
“HI HA GENT QUE ENTRA I SURT DE LA PRESÓ CONTÍNUAMENT, I AIXÒ NO SERVEIX DE RES, NO HO VIUEN COM UN CÀSTIG”
oblidar-me del que em fa mal de la presó i quedar-me només amb les coses bones, que en són moltes.
Quin és el teu somni, el teu desig més profund?
Si tot va bé, aviat podràs sortir del
La meva parella em diu que anirem a viure
centre.
d’aquí,
junts i que ens casarem. I això m’il·lusiona
quan marxis? I què n’esperes d’allà
que flipes. El meu somni és formar una famí-
fora?
lia, trobar una feina que m’agradi i ser feliç.
D’aquí m’emportaré un carnet de carreter,
Ja sé que la felicitat no dura sempre, que són
un carnet de conduir, l’ESO –espero–, i un
moments. Però el meu objectiu és estar cò-
canvi personal que podré posar en pràctica.
mode amb la meva vida.
Què
t’emportaràs,
dialogal #68 —— estiu 2019
— 43
càstig. Això et fot la vida. Diuen: “Si aquí es-
P E T I T D I A L O GA L
— 52
PANTALLES: L’ADDICCIÓ DEL SEGLE XXI
MARC MASIP Psicòleg i director de l’Institut Psicològic Desconect@
Secció coordinada per Inês Castel-Branco
dialogal #68 —— estiu 2019
P E T I T D I A L O GA L
Crec fermament en la tecnologia i els
• Substitució d’activitats: deixar de fer
seus avantatges, i tinc clar que ens pot ser
allò que hauries de fer perquè estàs
molt útil a la vida quotidiana, però alhora
connectat.
em fa por la manera com s’està fent servir. Els professionals de l’educació, la sanitat i les mares i els pares necessiten més in-
• Voler i no poder: ser conscient del problema, però no ser capaç de canviar la conducta.
formació, pautes i formació per ajudar els joves a fer-ne un bon ús. Així com va passar
Encara no hi ha un diagnòstic clar que
amb l’alcohol, les drogues o el joc, és neces-
determini l’addicció a les noves tecnologies,
sari establir unes lleis estatals que regulin
però sí que coneixem el terme nomofòbia (de
l’ús del mòbil i les pantalles, sobretot entre
l’anglès no-movile-phone-phobia, Regne Unit,
les persones més joves. No sabem a quina
2011), associat al nerviosisme, el malestar, els
edat és recomanable comprar el primer telè-
canvis emocionals, el neguit..., que es produ-
fon mòbil, desconeixem els perills dels vide-
eixen quan no es té el telèfon mòbil a prop o
ojocs i tampoc no som conscients del risc
bé no es disposa d’una connexió total.
que comporta deixar les pantalles a l’abast dels bebès.
Més enllà dels problemes clínics, ens trobem amb conductes molt dubtoses. Cons-
El que sí que tenim són algunes dades
tantment veiem grups de gent més pendents
alarmants: actualment, la primera causa
del telèfon mòbil que de les persones que
d’accidents a Espanya deu al fet de mirar o
tenen al costat, cosa que constitueix, si més
tocar el telèfon mòbil mentre es condueix
no, una falta de respecte i d’educació que
(cal recordar que els adolescents encara no
actualment molts de nosaltres ignorem.
condueixen); d’altra banda, el 21,3 % dels
El telèfon mòbil es va crear per comuni-
adolescents són addictes a la xarxa, i Espa-
car-nos, poder trucar i establir un punt de
nya és l’estat amb més addicció a tot Europa.
trobada, però la realitat és una altra. Avui dia
Als joves no els fa cap por enviar-se cons-
el fem servir de manera errònia per substituir
tantment imatges que poden perjudicar
aquelles relacions que, sense adonar-nos-en,
greument el seu present i futur, i òbviament
hem abandonat. Els més joves tenen una fa-
desconeixen les conseqüències de dormir o
cilitat extrema per comunicar-se mitjançant
treballar amb el telèfon mòbil al costat.
les pantalles però, sovint, acumulen moltes
Des de la meva visió de psicòleg social,
mancances en les relacions interpersonals.
la preocupació és real. Anualment tractem
La seguretat que mostren a les xarxes, el to
més de mig miler de pacients i detectem
del llenguatge que utilitzen i l’incessant
simptomatologia aguda en el consum de
postureig molts cops no es corresponen a la
xarxes socials, videojocs, pornografia, vio-
realitat. Tenim el valor d’anomenar-los na-
lència, etc. Ens queda clar que aquests
dius digitals, quan realment són autèntics
símptomes són senyals d’alarma i, per tant,
analfabets digitals. Aquesta covardia, mos-
s’han de tractar. La comparativa amb la dro-
trada per mitjà de paraules que queden en
ga és evident. I és que, quan parlem d’addic-
paper mullat, fa palesa la necessitat que tot
ció, ens hem de centrar en tres aspectes:
allò que diem a través d’una pantalla tingui reconeixement en la vida real.
dialogal #68 —— estiu 2019
• Síndrome d’abstinència: tenir la ne-
Constantment trobem fotografies penja-
cessitat emocional i fisiològica d’es-
des en diferents xarxes socials mostrant la
tar connectat.
millor versió d’un mateix, aquella imatge que
— 53
El telèfon mòbil es va crear per comunicar-nos, per poder trucar i establir un punt de trobada, però avui dia el fem servir de manera errònia, per substituir relacions que hem abandonat
P E T I T D I A L O GA L
Fet a mà
A UN CLIC EL PRO G RAMA T REVA
JARDÍ ZEN EN MINIATURA
El programa TREVA vol portar el mindfulness a les escoles. Al seu web trobareu moltes conferències, entrevistes i llibres que parlen de la necessitat que tenen els infants i els joves de fer silenci, estar presents, asserenar la ment i entrar en una dimensió interior.
Els jardins zen són espais de meditació i harmonia. Us proposem construir-ne un en miniatura, que representarà a escala els mateixos valors. Necessitem una caixa de fusta, que hem d’omplir de sorra (la neutralitat dels pensaments, la serenor). Hi col·loquem algunes pedres polides irregulars (que simbolitzen les experiències i els obstacles de la vida). També hi podem posar petxines, plantes petites (molsa, bonsais...), estatuetes o espelmes. Per acabar, necessitem un rasclet per escampar la sorra al voltant de les pedres, en forma d’onades. Aquest jardí sec no ens donarà gaire feina, però sí que ens ajudarà a buidar la ment i a contemplar i experimentar l’harmonia.
HACHIKO. EL GOS QUE ESPERAVA
El conte
Lluís Prats (il·lustrat per Zuzanna Celej) La Galera, Barcelona, 2015
QUAN JO VAIG NÉIXER
Novel·la il·lustrada meravellosament que recrea la història real del gos Hachiko, que cada dia anava a buscar el seu amo a l’estació. Quan l'amo va morir, el gos va continuar anant-hi cada dia.
Isabel Minhós Martins (text) i Madalena Matoso (il·lustracions) Takatuka, Barcelona, 2018
QUAN EL GLAÇ ES FON
— Un àlbum il·lustrat carregat d’ingenuïtat i encant, que narra en primera persona un itinerari de descoberta del món a partir del naixement. Es convida els lectors a meravellar-se amb el sol, el mar, els boscos, els ocells o els núvols, i també amb els colors, les olors o el tacte... Amb totes les coses que són noves per a la mirada d’un infant.
dialogal #68 —— estiu 2019
Rosie Eve Zahori Books, Barcelona, 2018
— Un àlbum il·lustrat, molt proper a la novel·la gràfica, que ens ajuda a prendre consciència del canvi climàtic i de la necessitat de tenir cura del planeta i dels animals que hi viuen. De la mà d’un os polar (l’animal més icònic de l’Àrtic), que emprèn un viatge èpic per retrobar-se amb la seva mare, anem assistint a un paisatge que canvia dràsticament.
— 57
—
P E T I T D I A L O GA L
Els infants responen
Què vol dir “fer silenci”?
OT 9 anys
ISSAC 11 anys
LOTA 11 anys
“Per a mi, fer silenci és estar tranquil i imaginar-me que no tinc res al meu voltant.”
“És com si fossis un ordinador que sempre té molts cables connectats: parlar, pensar, moure’t... Aleshores tu et concentres i és com si expulsessis l’USB i acabes en silenci.”
“Silenci és un moment de pau i tranquil·litat. Un moment per retrobar-me.”
Sortim
David Casals
Parlar per parlar
— 58
FE R D ISSABTE
ICONES A LA COSTA DEL SOL Màlaga s'ha consagrat com a capital museística. Comprèn una delegació del Pompidou de París, un centre d'art contemporani, la col·lecció de la baronessa Thyssen, un Museu Picasso (és la ciutat on va néixer) i una secció del Museu Estatal Rus. Aquest darrer va obrir el 2015, i té una secció de tallers per als més menuts. La seva col·lecció inclou unes 200 obres, que es van renovant periòdicament, i engloba sis segles d'art rus. La visita comença per l'art religiós, amb una sala dedicada a les icones, que durant segles foren la principal expressió artística de Rússia; des de la caiguda del comunisme, han agafat embranzida. Les icones representen Jesucrist, els sants i les escenes bíbliques, i singularitzen les esglésies orientals: són una al·legoria, una finestra del regne de Déu a la terra. Són venerades, a diferència del catolicisme, que adora les imatges, i el protestantisme, que les rebutja. Per a més informació: www.coleccionmuseoruso.es
Per als jueus, el dissabte (Sabbat) és el darrer dia de la setmana, un dia de descans en el qual no és permès treballar ni fer determinades activitats. Quan els Reis Catòlics van expulsar els jueus de la península, el 1492, els que volien quedars’hi no tenien més remei que convertir-se al cristianisme. Per demostrar als veïns que ja no seguien les tradicions jueves, dedicaven els dissabtes a netejar la casa. Per això, fer dissabte vol dir, actualment, fer neteja a fons de la casa.
dialogal #68 —— estiu 2019
—T’abraço. —Tan ferm que quan em prems el pit s’atura el temps. —Amb tot el cos, amb tot el cor. —Com una celebració. —Com una reivindicació.
Subscriu-t’hi a www.dialogal.org
També ens trobaràs a:
7€