Dialogal 68

Page 1

estiu 2019 — dialogal.org

#68

JORDI CUIXART

NEUROCIÈNCIA

L'amistat i la desobediència civil, eines per a la construcció de la pau

L’estructura del cervell i l’espiritualitat


La mirada necessària COMPARTEIX DIALOGAL!

ENCARA NO T’HI HAS SUBSCRIT?

25 € L’ANY

A Dialogal hi trobaràs un espai de reflexió, un lloc de creixement, de novetat, de llibertat. Una escletxa per a la transformació.

Subscriu-t’hi omplint el formulari que trobaràs a dialogal. org/subscripcio i la rebràs trimestralment a casa teva.

dialogal.org


EDITORIAL

COTORRES A CANT CORAL Clara Fons i Duocastella Directora

A

nàvem a assajar cant coral sortint de l’institut. Ens costava entrar a classe perquè ens estimàvem més quedar-nos a fora, xerrant com cotorres i rient esvalotades. Érem una colla que ens aveníem i vivíem la plena adolescència. Quan finalment entràvem a l’aula, encara ens quedava corda: que si mira què m’ha dit, que si guaita la noteta, que si l’acudit absurd, que si d’aquesta setmana no passa que em poso el pírcing. Alçàvem la veu i l’aula ressonava tant que costava entendre’ns.

Culturalment ens hem enfilat en una cinta de córrer, accelerant el consum d’informació (i d’experiències, i d’objectes, i de possibilitats i de moltes altres coses!), que contrasta amb la capacitat psicològica i emocional que tenim per acollir tot aquest batibull. Ens abandonem, mecanitzant un estil de vida que ens permet (sobre) viure mentre estem desconnectats. Honestament, en aquest context, podem comprendre? Podem ser compresos? Sí. Si vetllem la nostra interioritat, entesa com l’antítesi de la dispersió i la superficialitat. Sí, si som el contrast del revoltim informatiu, si tenim cura d’aquest espai interior que posa distància a les presses i a la satisfacció immediata. Entràvem a classe de cant coral per inèrcia, excitades, parladores. L’Àngel ens mirava sense dir res. Amb posat indiferent, se situava al seu lloc de director i ens observava. “L’heu sentit?”, deia, de sobte, enmig de tanta xerrameca. Era el silenci. dialogal #68 —— estiu 2019

—3

Encara m’acompanya aquell soroll feixuc enmig de tanta notícia, tant titular banal, tanta informació trivial, tant menyspreu gratuït. Sovint em pregunto si el poder de la reflexió no ha perdut rellevància enfront d’uns sistemes de comunicació encimbellats per la immediatesa, la insubstancialitat i la producció exagerada a cost zero.



Boles de foc, Nejapa (El Salvador)

“Convertiu un arbre en llenya i cremarà per a vosaltres, però ja no produirà flors ni fruits.” Rabindranath Tagore

D E J E S Ú S G . PASTO R

LA MIRADA


—dialogal

DIRECTORA Clara Fons i Duocastella CONSELL EDITORIAL Laia de Ahumada Joan Estruch Ignasi Moreta Eulàlia Tort COORDINACIÓ Arantza Diez

—sumari

01 PORTADA

04 LA MIRADA

03 EDITORIAL

12 EN PRIMERA PERSONA 34 EL PERSONATGE DEL #68

Piyadapr25

L’abraçada

Clara Fons i Duocastella

Cotorres a cant coral

DIRECCIÓ D’ART Lluís Torres ASSESSORAMENT LINGÜÍSTIC Ester Vidal i Joan-Lluís Quilis

de Jesús G. Pastor

Reporters Sense Fronteres

Boles de foc, Nejapa (El Salvador)

Arantza Diez

L’amistat i la desobediència civil

Maria Jammal

Eulàlia Tort

36 FINESTRA D’ART Lluís Llobet

Lluís Nansen Salas “Soc una persona com qualsevol altra”

EDITA Editorial Mediterrània Casp, 63, pral. 2a 08010 Barcelona

La llibertat de premsa al món

Jordi Cuixart

22 L’ENTREVISTA

DISSENY GRÀFIC Estudi Lluís Torres

26 RECERCA

Crear a l'alta muntanya El microcosmos cultural de Can Farrera

SUBSCRIPCIONS info@dialogal.org PREU DE SUBSCRIPCIÓ 25 €/any IMPRESSIÓ Ormoprint DIPÒSIT LEGAL B.8145-2002 ISSN 1579-5179 FOTOGRAFIES: Els crèdits fotogràfics que no estan indicats a les diferents seccions són: p. 8, 20, 28, 30 i 33, Shutterstock; p. 36, Lluís Llobet; p. 39, 46, 52, 55, 56, 57 i 58, Shutterstock

08

14

ALTAVEU

DIÀLEG

El silenci

La religió al cervell

Laia de Ahumada

Ramon M. Nogués i Montserrat Escribano-Cárcel

Una revista de:

Els col·laboradors del #68 Membre de:

Paper fabricat a partir de fibres reciclades

Jordi Cuixart

Jordi Pascual

Lluís Llobet

President d'Òmnium Cultural p. 12

Periodista i cap de redacció del diari El Cugatenc p. 14

Director del Centre d'Art i Natura de Farrera p. 36


38 EN BLANC

Laia Monserrat

Calla ja!

48 FILMOTECA

Jordi Aguilera Cartañá

El nen que va domar el vent

52 PETIT DIALOGAL 52 Pantalles: l’addicció del segle xxi

58 Sortim: Icones a la Costa del Sol

55 Fes Festa!: Conèixer, comprendre, celebrar

58 Parlar x parlar: Fer dissabte

Marc Masip

44

VA DE LLIBRES Dídac P. Lagarriga

Llegir el traç, la llum

50 BATEC

Claudia Talavera

Créixer, creure, estimar

Núria Montéis Febrer

57 A un clic: El programa TREVA

46 A TEMPO Jordi Urpí

57 Fet a mà: Jardí zen en miniatura

Festas juninas Ballar per celebrar els sants

20

David Casals

58 Els infants responen: Què vol dir “fer silenci”?

28

40

49

NATURALMENT

A FONS

CLAU DE VOLTA

QÜESTIONARI

Horticultura social

Els perills del mestre espiritual

Hamza Achourafi

Anna Corbella

Josep M. Vallès

Clara Fons i Duocastella

Agustí Pàniker

Claudia Talavera

Pol Guillén

Marc Masip

Núria Montéis Febrer

Psicòloga, educadora i sociòloga p. 50

Il·lustrador p. 51

Psicòleg i director de l’Institut Psicològic Desconect@ p. 52

Mestra i Llicenciada en Estudis Eclesiàstics p. 55


A LTAV E U

dialogal #68 —— estiu 2019


A LTAV E U Text: Laia de Ahumada

El silenci SOVINT EL BROGIT NO ENS DEIXA PERCEBRE ELS SONS, QUE DESTIL·LEN GOTA A GOTA EL SILENCI, UN SILENCI PROFUND QUE CONFORMA UN PAISATGE

R

afel Simó té 53 anys i és

veig naixent d’un lloc com l’Antàrtida—, per-

doctor en Ciències Quími-

què et connecta amb una cosa molt primor-

ques, oceanògraf i profes-

dial. No hi ha gens d’artifici; hi ha poc movi-

sor de Recerca de l’Insti-

ment, precisament perquè tot és molt

tut de Ciències del Mar del CSIC. Ha

mineral; hi ha vida, però és bàsicament ma-

fet expedicions oceanogràfiques al

rina i apareix i desapareix; i miris on miris

Mediterrani, l’Atlàntic, el Pacífic,

tot està quiet fins que... es desprèn una mas-

l’Àrtic i l’Antàrtida per estudiar les

sa de gel. Aquesta natura mineral és molt

relacions entre oceans, atmosfera i

impactant, és semblant al desert. Jo només

clima.

hi he estat una vegada, al desert, i el vaig Per això, quan ens referim a espais de silen-

tàrtida és el silenci; i això que no és un silen-

ci que generem nosaltres per a la reflexió o

ci pur, perquè hi ha sons: cruix el gel, passa

la introspecció, parlem de desert; l’Antàrtida

un ocell..., però hi ha molt poc brogit, molt

és com el desert. I malgrat que tant l’un com

poc soroll de fons, només hi ha sons signifi-

l’altra són llocs hostils on mai no et quedari-

catius. L’Antàrtida és silenci. El que és es-

es a viure, t’hi trobes molt a gust. És una

sencial ja ho sents, i no cal sentir res més. A

simplicitat que enganxa.

la ciutat hi ha molt soroll que ja no sentim, però ben segur que el nostre cervell l’està

Són llocs inhòspits, però hi ha vida.

processant, i ens genera un estat d’alerta;

Aquest contrast és una altra cosa que m’im-

quan això desapareix, perquè o bé no hi ha

pressiona. És un lloc que considerem hostil

soroll o bé el soroll no és amenaçador, tens

per als éssers vius, perquè hi fa molt fred,

una tranquil·litat fantàstica.

però està ple de vida. És una vida amagada. Tu vas a qualsevol lloc i, si hi veus arbres, si

És un silenci conformat per un paisatge.

hi veus verd, ho associes amb la vida i el

El silenci tan autèntic de l’Antàrtida va lligat

benestar, però a l’Antàrtida no hi ha verd,

al tipus de paisatge mineral. És un paisatge

zero, líquens a tot estirar, però en canvi hi

que jo en ancestral —tot i que la vida no la

ha aquesta vida marina: passa una balena,

dialogal #68 —— estiu 2019

—9

trobar absolutament magnètic: és silenci. Una de les coses que m’impressiona de l’An-


— 12

EN PRIMERA PERSONA

© Òmnium Cultural


EN PRIMERA PERSONA

L’amistat i la desobediència civil EINES PER A LA CONSTRUCCIÓ DE LA PAU JORDI CUIXART President d’Òmnium Cultural

L’any 1970 Howard Zinn, en un memorable discurs,

“Les forces que s’associen, no sumen, es multipliquen”

afirmava des de Baltimore: “La desobediència civil no és el

Concepción Arenal

El nostre problema són les persones que obeeixen les ordres de dirigents dels seus governs i que, per tant, han dona de les sessions que recordarem

nat suport a guerres. Milions de persones han mort a causa

d’aquest judici és el dia que el Tri-

d’aquesta obediència. El nostre problema és l’obediència

bunal retreia a la filòsofa Marina

de la gent quan la pobresa, la fam, l’estupidesa, la guerra i

Garcés que parlés de l’amistat

la crueltat sacsegen el món. El nostre problema és que les

i del cafè pendent

persones siguin obedients quan les presons són plenes de

La Boétie explicava que: “L’amistat és una màquina de guer-

petits lladregots i els delinqüents més grans del planeta estan al capdavant dels governs mundials”.

ra contra les comunitats d’obediència. S’alimenta del debat,

“Sapere aude”, ens recomanava la Isabel-Clara Simó

de concessions, de coses compartides, perquè es tracta de

des del Palau de la Música l’any 2016, el dia que recollia el

fer mitjançant la comuna i mútua declaració dels nostres

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. O, com deia Tho-

pensaments una comunió de les nostres voluntats”.

reau, “davant d’una llei que considerem injusta, cal tenir

Però, en el fons, amb la interrupció constant del tribu-

clar que el lloc d’un home just també és la presó”.

nal, el que penso que realment es pretenia evitar eren els

Del “no soc responsable, vaig obeir ordres”, que tan es-

arguments que van portar la Marina i milers de catalans a

garrifosament citava Hannah Arendt, a “l’obstinació de les

votar l’1-O. I, en conseqüència, a exercir drets fonamentals

primaveres” d’Albert Camus, passant per la mà de Szymbor-

i mostrar mitjançant la desobediència civil la disconformi-

zka, la que és capaç d’escriure Winnie the Pooh o Mein Kampf.

tat per unes decisions judicials que una part important de

En Jordi Lara m’escrivia en una carta meravellosa les

la societat considerava il·legítimes, la desobediència civil

paraules d’en Maragall quan deia “Basta una noia amb la

com a forma d’acció política que transgredeix conscient-

veu viva per redimir la humanitat”, i afegia que cada dia que

ment la llei de forma pública, col·lectiva i sense violència,

resistim a la presó “és la humanitat sencera qui triomfa”.

amb el propòsit de generar un canvi polític i assumint les conseqüències derivades d’aquesta acció.

Tinguem present que el que es jutja en aquest tribunal no és el destí de dotze persones. Avui es jutja l’amistat com

Així doncs, l’exercici de la desobediència civil pren el

a eina de construcció massiva de fraternitat i, també, la de-

màxim sentit en la constatació que la participació activa de

sobediència civil com a instrument per millorar la societat.

la ciutadania és un instrument al qual no podem renunciar

“Leed y reflexionad”, així s’acomiada cada vespre la pre-

per canviar lleis injustes, i que alhora ha de merèixer el res-

sentadora de les notícies de La 2 de Televisió Espanyola.

pecte (que no necessàriament l’adhesió) pel compromís col·lectiu que implica. dialogal #68 —— estiu 2019

Presó de Soto del Real, 14 de juny del 2019

— 13

U

nostre problema. El nostre problema és l’obediència civil.


A FONS

ELS PERILLS DEL MESTRE ESPIRITUAL AGUSTÍ PANIKER

— 28

Professor i escriptor. Especialista en les cultures índies i director de l’editorial Kairós.

dialogal #68 —— estiu 2019


A FONS

L

a gran majoria de tradicions religioses del món disposen de figures com el mentor o mestre espiritual. Tot i que es pot donar el cas que alguns d’ells també es dediquin a altres qüestions pastorals, rituals o, fins i tot, polítiques, aquí ens centrarem en aquells –i, en menor grau,

aquelles– que mostren el camí de progressió espiritual, la saviesa, la devoció o els principis morals als adeptes i seguidors; aquells que ens guien i ens aconsellen, o que simplement proven de fer-nos reconèixer la nostra naturalesa essencial. Poden ser imams o lames venerats; potser són humils capellans de poble o xamans de poblet; poden tenir forts vincles amb les esglésies o institucions religioses, o bé actuar d’una manera més independent, fins i tot al marge de les religions establertes. És evident que les fronteres són poc clares, i les formes i les capacitats dels mestres, molt diverses.

Els riscos del carisma Per la mateixa naturalesa de les seves activitats, aquest tipus de figures acostumen a tenir una influència poderosa sobre els seus seguidors. Els mestres tenen una gran responsabilitat social. Alguns gurus, pares o bhikkus poden arribar a mobilitzar masses enormes i modelar les

— 29

ideologies polítiques i les actituds socials. D’aquí venen al-

— En determinats grups religiosos o sectaris, es poden desenvolupar veritables cultes al mestre, que pot viure d'una manera fastuosa, vorejant allò grotesc

dialogal #68 —— estiu 2019


EN BLANC


Una vida sense problemes. Un camí sense pedres. Una relació sense malentesos. Un cel sense cap núvol. Una rosa sense espines. Una ment sense embolics. Una història sense mentides. Un amor sense condicions. Una abraçada sense cuirasses.

Calla ja! Laia Monserrat

CALLA JA! Entra en el silenci i la quietud que obren el camí cap a l’essencial. Deixa’t respirar per la vida. Deixa de demanar i escolta el que tens: Una vida per viure. Un camí per caminar. Una relació per compartir. Un cel per créixer. Una rosa per gaudir de la bellesa. Una ment per ser conscient. Una història per tenir arrels. Un amor per estimar. Una abraçada per donar-te.


C L A U D E V O LTA Text: Clara Fons i Duocastella — Fotografia: Anna Mas

HA MZ A ACHO U RA F I

— 40

T EN I A P O R DE PERDRE EL FUT UR

Achourafi al Centre Penitenciari de Joves (La Roca del Vallès).

dialogal #68 —— estiu 2019


C L AU D E V O LTA

T

é vint-i-dos anys. Va néixer a

ment ja m’estava abraonant a sobre del poli-

Casablanca, on va ser educat

cia. Després em vaig resistir i se’m van em-

per la seva àvia fins que ella

portar per la força. Em van posar una ordre

va morir. Aleshores, ara fa

d’allunyament. Allò em va fotre molt. La

onze anys, va començar a viure amb la

mare va anar al jutjat per anul·lar-la, però

seva mare a Barcelona. Des del gener

no se’n va sortir. Així que em vaig haver de

del 2018 és un dels presos del Centre

buscar la vida. I un dia que vaig tornar al

Penitenciari de Joves, la presó per a

barri per veure la meva mare, quan era a

nois de 18 a 22 anys situada a la Roca

dos-cents o tres-cents metres de casa, em

del Vallès.

van detenir per haver infringit la condemna.

Quan vaig arribar a Catalunya em van

Caram...

fer un examen de nivell i vaig entrar a 6è de

Estava cansat. Tenia una vida de merda i tot

primària. Vaig repetir sisè i després vaig co-

m’era igual. Sovint desitjava que em tan-

mençar l’ESO en un centre de xavals amb

quessin. M’era igual si estava mort o viu. Ni

problemes i conflictius, al Raval.

estudiava ni treballava, o sigui que intuïa que no trobaria mai feina. No tenia res... No-

Un centre de xavals amb problemes i

més por.

conflictius? Què vols dir? Quan vaig arribar no parlava les llengües d’aquí i quan m’equivocava en alguna frase o en alguna paraula tothom es reia de mi. Jo

“LA GENT ET TRACTA BÉ PERQUÈ T’ESTIMA O PERQUÈ ET TÉ POR”

no callava, i per això sempre tenia probletius com jo solen tenir problemes al col·legi.

De què tenies por?

No vaig poder acabar l’ESO ni en aquella

Tenia por de l’únic que podia perdre, que

escola ni a la següent on vaig anar, a totes

era el futur.

dues vaig tenir problemes. Ho vaig deixar.

Els primers vuit mesos de ser aquí esta-

És que jo tinc un mal geni que flipes. Quan

va tot el dia amargat. Feia vida sol i al pati

em cabrejo no sé ni qui tinc a davant. I això

em posava a insultar a tothom sense cap mo-

és el que sempre m’ha marcat. Això és el que

tiu. El dia que em van portar un noi per com-

sempre m’ha fotut, més ben dit.

partir cel·la, tan bon punt va entrar, li vaig dir: “Tu aquí no hi deixis la bossa que no

Jo et conec una mica i no et definiria

viuràs pas amb mi”. Els funcionaris volien

com un noi conflictiu.

que compartís cel·la perquè sabien que això

Amb el temps he anat treballant l’auto­

m’ajudaria psicològicament i evitaria que

control. Però, de fet, el mal geni és el que em

em fes més lesions físiques. Però jo alesho-

va portar aquí. Discutíem a casa amb la

res no em deixava ajudar.

meva mare i un veí que ho va sentir va trucar a la policia. Acabada la discussió, quan bai-

Podria ser que no ho veiessis com una

xàvem les escales per anar a comprar, vam

ajuda, o que no fos el tipus d’ajuda

veure com arribaven els Mossos. La mare em

que necessitaves en aquell moment.

va dir que em calmés i que no parlés amb

No m’havia deixat ajudar mai. Ja abans d’en-

ells, però no sé què vaig fer que en un mo-

trar a la garjola hi havia gent que em volia

dialogal #68 —— estiu 2019

— 41

mes amb els altres nanos. Els joves conflic-


C L A U D E V O LTA

“AQUÍ, MALGRAT LA IMPOTÈNCIA QUE SENTO MOLTES VEGADES, HE APRÈS A VALORAR-ME, A MI I EL MEU COS”

donar oportunitats, però jo no els escoltava,

fons. Potser sí. Potser sí que és el millor que

o no els entenia; no ho valorava. Ara sí. He

em podia passar; potser no tenia cap altra

après a fer-ho. Aquí, si no fas les coses bé,

manera de canviar.

els treballadors en lloc de passar de tu t’ofe-

Aquí, malgrat la impotència que sento

reixen moltes possibilitats per millorar: pro-

moltes vegades, he après a valorar-me. A mi

grames, visites programades, canvis de mò-

i el meu cos. Tinc tot el cos destrossat d’auto-

dul... Si tu ho vols, hi ha bona gent que

lesions; no el puc ensenyar. Fins fa poc,

t’ajuda. La religió també m’ha ajudat. Hi ha

cada vegada que em mirava em deprimia i

gent que fa ioga o coses així. Quan jo reso és

una cicatriu més ja no venia d’aquí. Tindré

quasi el mateix: em relaxo. I penso en la

el cos malament tota la vida... Però aquí he

meva família i en el futur.

après a no autolesionar-me més.

Ara és el futur. Com et sents aquí?

Has canviat la teva pròpia percepció.

Em sento fora de lloc. Odio les presons.

T’has tret etiquetes de sobre, plenes

Odio estar tancat. A vegades penso: “Què

de prejudicis i d’estigmatització, que

ha passat, tio? Jo no hauria d’haver arribat

et feien mal.

aquí”. I altres dies em dic: “És millor haver

La gent jutja sense conèixer-te. La gent

vingut aquí amb aquest problema, que puc

s’imagina el que vol. Jo també era superfi­

solucionar, que no pas haver matat algú i

cial abans d’entrar aquí. Però aquí m’he

estar aquí molts anys”. El psicòleg un dia

adonat que tots som iguals; que tots ens po-

em va dir que quan vaig entrar vaig tocar

dem equivocar. Que tothom té motius per fer les coses d’una manera o d’una altra. L’important és no rendir-se, perquè les coses no s’aconsegueixen soles. La vida no és injusta, però hi ha situacions que sí que ho són. S’ha

— 42

de tenir molta paciència!


C L AU D E V O LTA

Són un bon invent els centres penitenciaris? Depèn. A mi m’ha servit molt, jo m’ho noto i la meva parella m’ho fa notar també: “A tu t’han canviat! Aquest no és el meu nòvio!”, em diu. Però no és fàcil; no et pots refiar de tothom. La gent et tracta bé perquè t’estima o perquè et té por. I això, aquí, es nota més que a fora. A mi m’agradaria que la gent em tractés bé perquè m’estima, no perquè em té por. Jo d’aquí en sortiré amb una altra mentalitat. Però això no li passa a tothom; depèn

Ara tinc més paciència i moltes ganes de fer

de la personalitat de cadascú. Hi ha gent

les coses bé. M’he adonat que hi ha bona

que entra i surt de la presó contínuament, i

gent, disposada a ajudar-te si et deixes aju-

això no serveix de res, no ho viuen com un

dar. Sento que em canviarà la vida.

tic bé, aquí no em falta res”. No ho viuen com un càstig. Jo, en canvi, el que vull és passar la meva condemna i intentar que això no em perjudiqui per dins. I, quan surti al carrer, amb l’ajuda del psicòleg, intentaré

“HI HA GENT QUE ENTRA I SURT DE LA PRESÓ CONTÍNUAMENT, I AIXÒ NO SERVEIX DE RES, NO HO VIUEN COM UN CÀSTIG”

oblidar-me del que em fa mal de la presó i quedar-me només amb les coses bones, que en són moltes.

Quin és el teu somni, el teu desig més profund?

Si tot va bé, aviat podràs sortir del

La meva parella em diu que anirem a viure

centre.

d’aquí,

junts i que ens casarem. I això m’il·lusiona

quan marxis? I què n’esperes d’allà

que flipes. El meu somni és formar una famí-

fora?

lia, trobar una feina que m’agradi i ser feliç.

D’aquí m’emportaré un carnet de carreter,

Ja sé que la felicitat no dura sempre, que són

un carnet de conduir, l’ESO –espero–, i un

moments. Però el meu objectiu és estar cò-

canvi personal que podré posar en pràctica.

mode amb la meva vida.

Què

t’emportaràs,

dialogal #68 —— estiu 2019

— 43

càstig. Això et fot la vida. Diuen: “Si aquí es-


P E T I T D I A L O GA L

— 52

PANTALLES: L’ADDICCIÓ DEL SEGLE XXI

MARC MASIP Psicòleg i director de l’Institut Psicològic Desconect@

Secció coordinada per Inês Castel-Branco

dialogal #68 —— estiu 2019


P E T I T D I A L O GA L

Crec fermament en la tecnologia i els

• Substitució d’activitats: deixar de fer

seus avantatges, i tinc clar que ens pot ser

allò que hauries de fer perquè estàs

molt útil a la vida quotidiana, però alhora

connectat.

em fa por la manera com s’està fent servir. Els professionals de l’educació, la sanitat i les mares i els pares necessiten més in-

• Voler i no poder: ser conscient del problema, però no ser capaç de canviar la conducta.

formació, pautes i formació per ajudar els joves a fer-ne un bon ús. Així com va passar

Encara no hi ha un diagnòstic clar que

amb l’alcohol, les drogues o el joc, és neces-

determini l’addicció a les noves tecnologies,

sari establir unes lleis estatals que regulin

però sí que coneixem el terme nomofòbia (de

l’ús del mòbil i les pantalles, sobretot entre

l’anglès no-movile-phone-phobia, Regne Unit,

les persones més joves. No sabem a quina

2011), associat al nerviosisme, el malestar, els

edat és recomanable comprar el primer telè-

canvis emocionals, el neguit..., que es produ-

fon mòbil, desconeixem els perills dels vide-

eixen quan no es té el telèfon mòbil a prop o

ojocs i tampoc no som conscients del risc

bé no es disposa d’una connexió total.

que comporta deixar les pantalles a l’abast dels bebès.

Més enllà dels problemes clínics, ens trobem amb conductes molt dubtoses. Cons-

El que sí que tenim són algunes dades

tantment veiem grups de gent més pendents

alarmants: actualment, la primera causa

del telèfon mòbil que de les persones que

d’accidents a Espanya deu al fet de mirar o

tenen al costat, cosa que constitueix, si més

tocar el telèfon mòbil mentre es condueix

no, una falta de respecte i d’educació que

(cal recordar que els adolescents encara no

actualment molts de nosaltres ignorem.

condueixen); d’altra banda, el 21,3 % dels

El telèfon mòbil es va crear per comuni-

adolescents són addictes a la xarxa, i Espa-

car-nos, poder trucar i establir un punt de

nya és l’estat amb més addicció a tot Europa.

trobada, però la realitat és una altra. Avui dia

Als joves no els fa cap por enviar-se cons-

el fem servir de manera errònia per substituir

tantment imatges que poden perjudicar

aquelles relacions que, sense adonar-nos-en,

greument el seu present i futur, i òbviament

hem abandonat. Els més joves tenen una fa-

desconeixen les conseqüències de dormir o

cilitat extrema per comunicar-se mitjançant

treballar amb el telèfon mòbil al costat.

les pantalles però, sovint, acumulen moltes

Des de la meva visió de psicòleg social,

mancances en les relacions interpersonals.

la preocupació és real. Anualment tractem

La seguretat que mostren a les xarxes, el to

més de mig miler de pacients i detectem

del llenguatge que utilitzen i l’incessant

simptomatologia aguda en el consum de

postureig molts cops no es corresponen a la

xarxes socials, videojocs, pornografia, vio-

realitat. Tenim el valor d’anomenar-los na-

lència, etc. Ens queda clar que aquests

dius digitals, quan realment són autèntics

símptomes són senyals d’alarma i, per tant,

analfabets digitals. Aquesta covardia, mos-

s’han de tractar. La comparativa amb la dro-

trada per mitjà de paraules que queden en

ga és evident. I és que, quan parlem d’addic-

paper mullat, fa palesa la necessitat que tot

ció, ens hem de centrar en tres aspectes:

allò que diem a través d’una pantalla tingui reconeixement en la vida real.

dialogal #68 —— estiu 2019

• Síndrome d’abstinència: tenir la ne-

Constantment trobem fotografies penja-

cessitat emocional i fisiològica d’es-

des en diferents xarxes socials mostrant la

tar connectat.

millor versió d’un mateix, aquella imatge que

— 53

El telèfon mòbil es va crear per comunicar-nos, per poder trucar i establir un punt de trobada, però avui dia el fem servir de manera errònia, per substituir relacions que hem abandonat


P E T I T D I A L O GA L

Fet a mà

A UN CLIC EL PRO G RAMA T REVA

JARDÍ ZEN EN MINIATURA

El programa TREVA vol portar el mindfulness a les escoles. Al seu web trobareu moltes conferències, entrevistes i llibres que parlen de la necessitat que tenen els infants i els joves de fer silenci, estar presents, asserenar la ment i entrar en una dimensió interior.

Els jardins zen són espais de meditació i harmonia. Us proposem construir-ne un en miniatura, que representarà a escala els mateixos valors. Necessitem una caixa de fusta, que hem d’omplir de sorra (la neutralitat dels pensaments, la serenor). Hi col·loquem algunes pedres polides irregulars (que simbolitzen les experiències i els obstacles de la vida). També hi podem posar petxines, plantes petites (molsa, bonsais...), estatuetes o espelmes. Per acabar, necessitem un rasclet per escampar la sorra al voltant de les pedres, en forma d’onades. Aquest jardí sec no ens donarà gaire feina, però sí que ens ajudarà a buidar la ment i a contemplar i experimentar l’harmonia.

HACHIKO. EL GOS QUE ESPERAVA

El conte

Lluís Prats (il·lustrat per Zuzanna Celej) La Galera, Barcelona, 2015

QUAN JO VAIG NÉIXER

Novel·la il·lustrada meravellosament que recrea la història real del gos Hachiko, que cada dia anava a buscar el seu amo a l’estació. Quan l'amo va morir, el gos va continuar anant-hi cada dia.

Isabel Minhós Martins (text) i Madalena Matoso (il·lustracions) Takatuka, Barcelona, 2018

QUAN EL GLAÇ ES FON

— Un àlbum il·lustrat carregat d’ingenuïtat i encant, que narra en primera persona un itinerari de descoberta del món a partir del naixement. Es convida els lectors a meravellar-se amb el sol, el mar, els boscos, els ocells o els núvols, i també amb els colors, les olors o el tacte... Amb totes les coses que són noves per a la mirada d’un infant.

dialogal #68 —— estiu 2019

Rosie Eve Zahori Books, Barcelona, 2018

— Un àlbum il·lustrat, molt proper a la novel·la gràfica, que ens ajuda a prendre consciència del canvi climàtic i de la necessitat de tenir cura del planeta i dels animals que hi viuen. De la mà d’un os polar (l’animal més icònic de l’Àrtic), que emprèn un viatge èpic per retrobar-se amb la seva mare, anem assistint a un paisatge que canvia dràsticament.

— 57


P E T I T D I A L O GA L

Els infants responen

Què vol dir “fer silenci”?

OT 9 anys

ISSAC 11 anys

LOTA 11 anys

“Per a mi, fer silenci és estar tranquil i imaginar-me que no tinc res al meu voltant.”

“És com si fossis un ordinador que sempre té molts cables connectats: parlar, pensar, moure’t... Aleshores tu et concentres i és com si expulsessis l’USB i acabes en silenci.”

“Silenci és un moment de pau i tranquil·litat. Un moment per retrobar-me.”

Sortim

David Casals

Parlar per parlar

— 58

FE R D ISSABTE

ICONES A LA COSTA DEL SOL Màlaga s'ha consagrat com a capital museística. Comprèn una delegació del Pompidou de París, un centre d'art contemporani, la col·lecció de la baronessa Thyssen, un Museu Picasso (és la ciutat on va néixer) i una secció del Museu Estatal Rus. Aquest darrer va obrir el 2015, i té una secció de tallers per als més menuts. La seva col·lecció inclou unes 200 obres, que es van renovant periòdicament, i engloba sis segles d'art rus. La visita comença per l'art religiós, amb una sala dedicada a les icones, que durant segles foren la principal expressió artística de Rússia; des de la caiguda del comunisme, han agafat embranzida. Les icones representen Jesucrist, els sants i les escenes bíbliques, i singularitzen les esglésies orientals: són una al·legoria, una finestra del regne de Déu a la terra. Són venerades, a diferència del catolicisme, que adora les imatges, i el protestantisme, que les rebutja. Per a més informació: www.coleccionmuseoruso.es

Per als jueus, el dissabte (Sabbat) és el darrer dia de la setmana, un dia de descans en el qual no és permès treballar ni fer determinades activitats. Quan els Reis Catòlics van expulsar els jueus de la península, el 1492, els que volien quedars’hi no tenien més remei que convertir-se al cristianisme. Per demostrar als veïns que ja no seguien les tradicions jueves, dedicaven els dissabtes a netejar la casa. Per això, fer dissabte vol dir, actualment, fer neteja a fons de la casa.

dialogal #68 —— estiu 2019


—T’abraço. —Tan ferm que quan em prems el pit s’atura el temps. —Amb tot el cos, amb tot el cor. —Com una celebració. —Com una reivindicació.

Subscriu-t’hi a www.dialogal.org

També ens trobaràs a:

7€


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.