Page 1

tardor 2017 — dialogal.org

#61

preu: 7â‚Ź


A la PORTADA I a cada cantonada sento dins la fosca que una veu s’amarga, sento una veu que plora, que plora pels carrers de Barcelona.

La Rambla de Barcelona, Nikada

BARCELONA, La Troba Kung-Fú Sento una veu dins meu, que no sé si és mora o és gitana. Sento una veu dins meu, que no sé si és jueva o catalana. Sento una veu que és trista però que olora amb pólvora feta de vida. Sempre vaig Rambla avall i tombo pel carrer Hospital, puc remar pel Raval o bé arribar-me a la Reial.

Tiro cap a esquerra i dreta, sempre per la banda estreta, no em puc fiar de la vista si faig el camí del turista. I sento la veu més dolça, que em diu: “vine, perde’t pels carrers de Barcelona”. I sento la veu més forta, que em diu: “deixa la por, perd la vergonya!”. Il·luminat amb boja pèrdua sempre tombo cap a mar, allà on tota ciutat comença i on el cau no han foradat. I espero que arribi la fosca per veure si la veu és balladora, i és que Barcelona s’amaga, però de nit l’he vist ballar com una gitana.

Escaneja i escolta la cançó

#Dialogal Participa a les nostres xarxes socials

O es recupera la dimensió espiritual i noümènica de l’ésser humà o anem cap a la barbàrie pròpia del materialisme i el consumisme. Oriol Pérez · 10 de juny

Amb ganes de fullejarlo primer i llegir-lo a fons amb calma. Segur que, com amb els altres, acabo essent una mica més savi! Jordi Riera · 19 de juny

El llibre Haru de Flàvia Company val la pena, la revista Dialogal més! Anna Ramis · 13 de juliol

M’agrada molt la nova versió de la revista, tant pel que fa a col·laboradors, com a continguts i maquetació-disseny. Heu fet una magnífica proposta. Felicitats! Anna Eva Jarabo · 4 de setembre

concurs dialogal Fotografia què és per a tu la FELICITAT i fes-nos arribar la teva imatge.

Pere Vilaseca és el guanyador del concurs “Meditar”. La seva imatge mostra l’obra In.visible-Fold, de Jeongmoon Choi. Consulta les imatges guanyadores i les bases a: www.dialogal.org

Participa i guanya el llibre Àngels i robots, de Jordi Pigem (Viena Edicions), del qual es parla a la secció “Va de llibres”.

Comparteix la teva foto amb l'etiqueta #FelicitatDialogal a: O envia-la a: concurs@dialogal.org

Termini de participació: 15.11.2017


EDITORIAL

LLIURAR-SE A LA VIDA Clara Fons i Duocastella Directora

S

oc de pagès i visc lluny de l’asfalt. Però a Barcelona sempre m’hi he conegut, reconegut i reivindicat; hi he trobat llibertat i refugi quan l’he necessitat. Perquè la diversitat de Barcelona ofereix totes les condicions possibles, tantes realitats com siguis capaç d’imaginar.

Enmig de tant terror, de tant dolor, el taxista regala els trajectes, un jove ofereix aigua al mosso, a l’aeroport deixen la vaga, abracem un desconegut, clamem l’unànim “no tinc por”, ofrenem centenars de flors de record, aplaudim els serveis mèdics, organitzem un acte interconviccional sense precedents, participem en una manifestació multitudinària... L’anar fent obre comportes i es lliura a la vida. I tornem a creure en les persones. Constatem que, si volem, tenim capacitat de treballar junts per una societat plural i plena d’humanitat. Perquè l’amor s’imposi a la mort. La vida, a la violència. El diàleg, a la por. No és a les nostres mans aturar el terror, però, si hi som tots, podem fer que la seva llavor caigui en terreny erm. Més enllà dels interessos propis, de cada organització, creença o convicció, continuarem treballant per establir i enfortir els ponts de diàleg i col·laboració. Aquesta és l’aportació que jo, tu i nosaltres podem fer a la pau.

dialogal #61 —— tardor 2017

—3

I així, en un tres i no res, la furgoneta blanca arrossega el pànic a la Rambla. Barcelona, i després Cambrils, i Ripoll, i Subirats, i Alcanar... i el país sencer emmudeix. I el silenci que puja i baixa ara per la Rambla, farcida de gent, és eixordador. Intueixo el mateix silenci a l’altra banda de món, de majoria musulmana, ferit de mort pel mateix nihilisme que ens ha explotat aquí, sostingut per unes polítiques exteriors i comercials que li han fet de trampolí.


Guatemala A distinguir me paro las voces de los ecos, / y escucho solamente, entre las voces, una. (Fragment del poema “Retrato”, del llibre Campos de Castilla, d’Antonio Machado).

D E J E S Ú S G . PASTO R

LA MIRADA


—dialogal

DIRECTORA Clara Fons i Duocastella CONSELL EDITORIAL Laia de Ahumada Joan Estruch Ignasi Moreta Eulàlia Tort REDACCIÓ Teresa Guilleumes DIRECCIÓ D’ART Lluís Torres ASSESSORAMENT LINGÜÍSTIC Elena Martín Valls DISSENY GRÀFIC Estudi Lluís Torres

—sumari

01 PORTADA

04 LA MIRADA

22 NATURALMENT

02 DIGUES LA TEVA

12 RECERCA

28 L’ACCENT

03 EDITORIAL

14 BATEC

36 EL PERSONATGE DEL #61

Nikada

La Rambla de Barcelona

A la portada Concurs Dialogal

Clara Fons i Duocastella

Lliurar-se a la vida

de Jesús G. Pastor

Albert Vidal

Guatemala (Retrato)

L’hort espiritual

David Bueno i Torrens

Berta Meneses

Neurociència i espiritualitat

El gran silenci

Jordi Palou-Loverdos

Joan-Andreu Rocha Scarpetta

Fraternitat en temps de crisi

Ronald Inglehart L’evolució dels valors dins de les cultures

EDITA Editorial Mediterrània Casp, 63, pral. 2a 08010 Barcelona SUBSCRIPCIONS info@dialogal.org PREU DE SUBSCRIPCIÓ 25 €/any IMPRESSIÓ Ormoprint DIPÒSIT LEGAL B.8145-2002 ISSN 1579-5179 FOTOGRAFIES: Els crèdits fotogràfics que no estan indicats a les diferents seccions són: Shutterstock: Franscesc Comou (p. 22), Filip Jedraszak (p. 30, Benarés, Índia), Saikat Paul (p. 33, Calcuta, Índia), Christian Bertrand (p. 34-35, Barcelona), MintImages (p. 40), Ninja SS (p. 51), Altanaka (p. 53)

08

16

OBERTURA

DIÀLEG

El retorn a la terra. Un sí conscient

Viure el temps o desviure’s pel temps? Conversa amb Fabián Mohedano i Teresa Forcades

Laia de Ahumada

Joan Gómez i Segalà

Una revista de:

Els col·laboradors del #61 ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS Membre de:

Paper fabricat a partir de fibres 100% reciclades

Jordi Palou-Loverdos

Advocat i mediador especialitzat en resolució pacífica de conflictes. Vicepresident de La Casa de l’Ésser p. 15

Albert Vidal Raventós Psicòleg psicoterapeuta p. 22

Berta Meneses

Religiosa felipense i mestra zen p. 29


40 VA DE LLIBRES Helena Cots

Àngels o robots?

43

SORTIM!

David Casals

Avinyó: el Vaticà provençal

44 EN BLANC

Laia Monserrat

Històries vives

46

TRÀNSITS

Plàcid Garcia-Planas

La nostra part del Cel

48 FINESTRA D’ART

Eugenia González La Rosa

La creativitat com a camí espiritual

GENERAL 50 DIRECCIÓ D’AFERS RELIGIOSOS

54 PETIT DIALOGAL

Coordina: Meritxell Pujol

50 El baròmetre: El dret a la llibertat religiosa

54 Interioritat i confiança en el context educatiu

51 Diccionari de les religions: Zazen

56 Parlar per parlar: L’estiuet de Sant Martí

52 Guies per a la gestió de la diversitat religiosa: Diversitat de creences als centres penitenciaris

57 A un clic: Mindful Parenting

53 FILMOTECA Jordi Aguilera

Hasta el último hombre

Anna Ramis Assens

57 Fet a mà: Construeix la teva cabanyella! 57 Ressenyes Petit Dialogal 58 Els infants responen: Què vol dir felicitat? 58 Concurs Petit Dialogal

24

29

30

38

EN PRIMERA PERSONA Taoufik Cheddadi (I de II): Mesquita no!

QÜESTIONARI DIALOGAL

A FONS

EN CLAU DE GÈNERE

Vicenç Villatoro

Necessitem els rituals?

Les dones tenim fam! Cooperatives de dones en lluita contra la precarietat laboral

Dídac P. Lagarriga

Clara Fons i Duocastella

Neus Forcano i Aparicio

Dídac P. Lagarriga Escriptor i periodista p. 30

Neus Forcano i Aparicio Filòloga i teòloga p. 38

Plàcid Garcia-Planas Periodista i director del Memorial Democràtic p. 46

Anna Ramis

Mestra i pedagoga p. 54


—8

OBERTURA

dialogal #61 —— tardor 2017


OBERTURA Text i fotografies: Laia de Ahumada

El retorn a la terra. Un sí conscient

D

esprés del fracàs medi-

la terra i de tot el que significa: els ali-

ambiental i humà de la re-

ments, la salut, el contacte amb l’espai natu-

volució verda, el model

ral; tot està vinculat amb la producció d’ali-

agroecològic avança amb

ments i la pagesia. Aquest retorn és tant de

passes lentes, però segures, amb un

persones que no tenen orígens agraris, com

clar compromís pel bé comú i amb uns

de persones que hi han viscut i decideixen

valors que Neus Monllor, de 36 anys,

tornar-hi. I és que ens hem desconnectat to-

ha sabut explicar molt bé en la seva

talment d’una cosa que és nostra, que és la

tesi doctoral “Explorant la jove pa-

terra, l’agricultura, la ramaderia, el coneixe-

gesia: camins, pràctiques i actituds

ment... Jo faig moltes entrevistes i parlo amb

en el marc d’un nou paradigma agro-

molta gent, i tinc la sensació que hi ha una

social” (2011), i que ara segueix de

generació perduda, que s’ha desconnectat de

molt a prop des de la consultoria “Ar-

la natura, del camp, de l’essència de la terra.

rels a Taula: territori, cuina i pagesia”

Aquest fet implica que tant les persones que

(www.arrelsataula.cat), on ofereix ser-

produeixen com les que consumeixen es tro-

veis d’assessorament, formació i re-

bin desorientades en relació amb l’alimenta-

cerca en els àmbits de la nova pa-

ció perquè han perdut les arrels. És com si els

gesia, la cuina compromesa i la dina-

manqués alguna cosa. S’ha perdut molt co-

mització territorial.

neixement i ara l’estem tornant a recuperar, el que passa és que el canvi ha estat tan fort,

Hi ha un retorn a la terra que és evident, aquí

en tan poc temps, que no és gens fàcil, i

i a totes les societats postindustrials que se

aquest coneixement, vinculat a molts anys

n’han desconnectat. És un retorn natural a

d’història, el tenen els qui produïen abans de

allò que ens pertany, que és estar a la vora de

la revolució verda i que ara ja són molt grans.

dialogal #61 —— tardor 2017

—9

NO ES TRACTA D’UNA FUGIDA, SINÓ D’UNA NOVA MANERA DE POSICIONAR-SE EN EL MÓN, DE RELACIONAR-SE AMB LA TERRA, AMB LES PERSONES I AMB EL PROPI ÉSSER.


EN PRIMERA PERSONA

TAO UF IK CHEDDADI ( I DE I I )

Mesquita no! D’IMMIGRANT SENSE PAPERS A IMAM. PRELUDI D’UNA DETENCIÓ.

Text: Clara Fons i Duocastella — Fotografies: Oscar Merino

dialogal #61 —— tardor 2017


EN PRIMERA PERSONA

V

El 1989 vaig marxar amb tren del

Treballava esperant que fos dis-

Marroc, amb dos amics més. Era estiu i

sabte, em disfressava segons els parà-

aig néixer en una família

a Lleida s’iniciava la campanya de la

metres socials i sortia a buscar entre el

religiosa, conservadora.

fruita: vam aturar-nos allà per fer al-

ramat. Creia que ho tenia tot a les me-

Amb el pare, en pau des-

guns diners. Entre el Marroc i Espanya

ves mans. I l’endemà, quan em des-

cansi,

barallàvem

aleshores no hi havia visat i, per això,

pertava, sentia el buit més gran que

com Tom i Jerry per coses ideològiques.

els immigrants acabats d’arribar tení-

he sentit mai. Em feia llàstima a mi

“De cap a la presó; tu vés fent! Escoltes

em tres consignes: “Buenos días”,

mateix.

cintes d’islamistes; llegeixes llibres

“Gracias” i “Cuidado con los polis”. Els

ens

prohibits!”, em deia. Ell era l’imam tra-

policies eren el nostre malson.

Cap a l’any 1994, encara treballant a l’hotel, vaig dir prou. Jo era mu-

dicional, que no s’oposa a res, que no

Allà vaig tenir la primera bufeta-

sulmà practicant, però era un islam

critica, que acata les decisions del go-

da: el contrast de l’imaginari europeu

d’herència, no era convençut. Vaig de-

vern. Jo era jove. Vaig entrar en contac-

amb la realitat. Això és Europa? A més,

dicar-me a estudiar i comparar les dife-

te tant amb grups islamistes com amb

hi havia paisans marroquins que eren

rents religions. Van ser dos anys molt

gent d’esquerres. Com altres joves, bus-

la xusma; feien d’intermediaris: busca-

durs. Buscava respostes a les meves

cava sortides a la situació econòmica i

ven feina i després te l’oferien a canvi

preguntes en les diferents religions i

política del país. M’atipava de The Beat-

de la meitat del que cobraves. Malviví-

vaig estudiar tots els atacs que es fan

les i Bob Marley, i volia canviar el món.

em. Treballàvem al camp, donàvem la

a l’islam: islam i dona, islam i progrés,

L’esquerra m’atreia, era el progrés, però

meitat del sou a la xusma i dormíem a

islam i ciència, islam i democràcia…

xocava amb les nostres arrels: era un

l’estable. Vivíem la immigració més

I l’any 1996 vaig acceptar l’islam com

error importar a una societat basada en

dura. Vaig odiar Lleida. Al cap de dos

una cosa nova.

la fe i la creença com la del món arabo-

mesos, vaig conèixer Barcelona: cos-

També vaig recuperar els estu-

musulmà el que es vivia a la societat

mopolita, oberta, amb gent de tot el

dis: em vaig matricular a Sociologia a

occidental. El nou islamisme, en canvi,

món... “M’hi quedo”, vaig pensar.

la UNED, a la mateixa universitat

es presentava com una cosa innata al

Dormia a l’alberg de joventut. Al

vaig obtenir altres diplomes i en al-

poble, pròpia, històrica, i es mostrava

principi vaig fer de professor de fran-

tres entitats vaig fer algun curs d’edu-

d’una manera moderna, que abraçava

cès, vaig repartir propaganda al carrer

cació social i altres cursos d’acollida i

la societat, la cultura i la política.

i vaig treballar en un parell de restau-

integració.

Estudiava molt i treia bones notes.

rants. No sempre tenia feina i, per

Com que sabien que m’havia for-

Però abans d’acabar el batxillerat, se’m

tant, no sempre podia pagar l’alberg,

mat, a la mesquita de Santa Coloma de

va ficar una idea al cap: marxar del Mar-

però els treballadors i l’amo m’hi dei-

Gramenet em van començar a convidar

roc. La immigració era un fenomen

xaven estar sense pagar. Em tractaven

a fer xerrades. Hi anava de tant en tant

social que formava part de la nostra

com un més de la família. I l’any 1991

fins que vam establir que hi aniria cada

cultura. Els marroquins que marxa-

em van oferir feina: vaig començar

divendres a la tarda, de manera volun-

ven tornaven al Marroc per vendre’ns

fent de pintor i vaig acabar de recep-

tària. Oferia xerrades sobre l’islam en

l’Europa de les il·lusions. Arribaven

cionista de l’alberg.

el context contemporani. Això a la gent

amb cotxes carregats i construïen cases al Marroc. La televisió també feia d’Europa el paradís. I jo volia el meu cotxe,

li agradava. Anava més enllà de l’islam

Preguntes i respostes

clàssic de l’època del profeta. Parlava d’avui, de temes socials, polítics, de la

Un hotel de joves, d’estudiants de

nostra presència aquí a occident, dels

Quedar-se al Marroc no t’assegu-

tot el món... Festes cada nit. Allò era

reptes, dels problemes… De la possibi-

rava res: estudiaves batxillerat, una

una bogeria! Em vaig descontrolar to-

litat de ser musulmans i europeus, mu-

llicenciatura, fins i tot un doctorat, i

talment. Vaig adoptar la vida d’un ado-

sulmans i ciutadans; dels drets i de les

després no tenies feina.

lescent perdut d’aquí.

lleis. Feia conscient a la gent que som

una casa i un compte ple de diners!

dialogal #61 —— tardor 2017

— 25

El paradís europeu


EN BLANC


Les mil i una paraules que em venen a la ment quan penso en algun esdeveniment de la vida que he viscut ballen formant una història en constant evolució. Alguns dies són fosques i em mostren aspectes de superació i aprenentatges de sang i pols. D’altres dies són com bàlsam sobre la pell reescalfada pel sol. Fresques com el glop d’aigua amb fulles de menta de l’estiu.

M’agrada callar i deixar la ment oberta al que estic vivint en cada moment. Sense fer-ne una història. Tan sols experiència. Hi ha un lloc immens i inabastable que es nodreix d’aquesta experiència, on queda guardada. Quan la vaig a buscar, la faig narració. Quan callo, la sento present sense dir-la. És llavors quan la vida

Històries vives Laia Monserrat

Però, siguin com siguin, m’he adonat que si em poso a narrar, encara que només es tracti d’una petita part del que he viscut, la narració ja és massa llarga. M’avorreix a mi mateixa. De vegades em pregunto: si no em narro, desapareixerà el que he viscut? Quan ens submergim en els nostres records, cada detall sembla únic i rellevant. Cada voluta de pensament té sentit. Cada sensació ens du a una emoció. Cada emoció és la porta a la narració. Però, què voleu, tanta narració se’m fa feixuga.

viscuda dona tot el suport al meu present, que no necessita ser explicat, tan sols viscut. Cada acció és el fruit de tota una història viscuda moment a moment. El resultat del que hem après. La indicació del que manca per aprendre. Cada gest ens resumeix i ens revela al món i als altres. S’arrela profundament en qui som, qui hem sigut i qui encara no sabem que serem. Més enllà de la narració, som.


— 46

Restes del monestir de Sant Atanasi, al nord de Macedònia, dinamitat per la guerrilla albanesa l’agost del 2001.. dialogal #61 —— tardor 2017


TRÀNSITS

La nostra part del Cel “SE’N VOL ANAR D’AQUÍ?”, VAIG PREGUNTAR A LA VELLETA. “NO. ME’N VULL ANAR DES D’AQUÍ”, VA RESPONDRE. PURA ELEVACIÓ.

N

o es veu. Només es pot

en el nen cristià escapat dels ganivets

Santa Bàrbara, al costat del seu poble,

sentir, i ja era present a

de l’Estat Islàmic i refugiat en un edi-

en mans de l’Estat Islàmic.

la meva primera guerra:

fici de ciment podrit al nord de l’Iraq.

I en una platja de l’est de Líbia,

Saddam Hussein, el 1991,

El nen jugava a ficar-se en una gran

enmig d’una batalla de míssils, on uns

va brodar el seu Nom a la bandera de

capsa de cartró com si fos un taüt, i la

rebels antigadafistes van veure, de cop

l’Iraq.

cara de difunt que feia la criatura, amb

i volta, el seu Nom escrit als núvols,

Va continuar present a la meva

la boca entreoberta, era senzillament

com un miracle, i van començar a plo-

segona guerra, un any després. M’ho

perfecta. El seu pare li deia que deixés

rar. Aquell matí, l’home que m’havia

va dir un imam, a l’inici del setge, al

de fer l’idiota i el nen es va quedar allà,

portat cap a la batalla ho va fer posant

pati d’una mesquita de Sarajevo: “Tots

saltant pel taüt.

sures de l’Alcorà en el casset del seu

som flors que creixem en un mateix

També ho vaig veure als ulls

cotxe atrotinat. Jo anava cap a primera

jardí”. I, així, en una guerra rere l’altra,

d’una jueva velleta, l’última jueva de

línia una mica acollonit, i notava que

com un desig a vegades brodat, quasi

la Terra dels Dos Rius, al sud de l’Iraq, la

alguna cosa m’acaronava.

sempre amagat.

terra on es va construir la primera si-

Tot ve de lluny. Un dia vaig buscar

Era present a les esglésies catòli-

nagoga, on es va crear l’alfabet hebreu

la primera crònica de guerra escrita i

ques dinamitades pels ortodoxos a la

i on es va escriure el Talmud de Babilò-

publicada per un reporter del meu diari,

Krajina i als monestirs ortodoxos dina-

nia, encara avui predominant a la llei

La Vanguardia, i ja hi era ben present.

mitats pels albanesos a Kosovo. I a la

jueva. Me la va fer descobrir el bisbe

Va ser l’any 1893, a Melilla. L’exèrcit

mirada d’un jove monjo que vaig veure

caldeu-catòlic: els mateixos xiïtes que

espanyol va destruir a canonades una

resar en un monestir ortodox assetjat,

feien cua davant l’ajut de Càritas tur-

mesquita i, sobre les ruïnes, hi va cele-

ple d’àngels i sants pintats a les parets.

mentaven la jueva.

brar una missa.

La llum queia en picat des de la cúpu-

“Se’n vol anar d’aquí?”, vaig pre-

He notat la seva presència allà

la i les seves pregàries queien en picat

guntar a la velleta. “No. Me’n vull anar

on, amb violència, els homes s’han

cap a la soledat. Vaig sentir aquella

des d’aquí”, va respondre. Vivia en un

col·locat a ells mateixos a la porta del

presència, amb intensitat, en la mira-

antic palauet turc de fusta podrida.

sofriment i de la desaparició física. De

da d’aquell monjo: era cec.

Pura elevació.

Sarajevo a Kandahar. L’he notat, sobre-

Era també present als ulls d’una

Era present en el desig d’un jove

tot, a les mirades de la gent, i encara

dona musulmana que al sud del Líban,

seminarista caldeu-catòlic del nord

no sé exactament què és. Si és bo o és

abraçada pel terror, llegia l’Alcorà sota

de l’Iraq. Pura elevació, també: volia

dolent. Si és Déu o és por. O si només

els apocalíptics míssils israelians. I

ser ordenat sacerdot a dalt del turó de

som nosaltres mirant-nos al mirall.

dialogal #61 —— tardor 2017

— 47

Text: Plàcid Garcia-Planas — Fotografia: Quim Roser


P E T I T D I A L O GA L ANNA RAMIS ASSENS

— 54

Interioritat i confiança en el context educatiu

Secció coordinada per Meritxell Pujol


P E T I T D I A L O GA L

maneres ben diverses han obert una porta important al desenvolupament de les persones en totes les seves dimensions, independentment que siguin escoles o persones creients d’una religió determinada. De fet, entre les escoles que ofereixen un treball de la interioritat n’hi ha que són escoles religioses que han obert el focus de la formació espiritual a partir d’una confes-

L

sió concreta, i també n’hi ha de públiques que hi han anat accedint a través de l’educació emocional, per exemple. a pedagogia de la interioritat es va

Com en tot, per poder treballar quel-

obrint camí a força escoles. Cada

com amb els infants, nens o joves, cal

escola adapta a la seva realitat els

haver-se preparat, i aquesta preparació,

programes, materials, formacions,

sovint, va més enllà o més ençà de la vida

a fi de donar resposta a l’educació integral

professional. D’altra banda, en les escoles

de les persones que són els alumnes.

que no han fet només experiències anec-

Treballar la dimensió interior de la

dòtiques apareix un interès creixent dels

persona en el context educatiu es justifica

pares i les mares per poder fer pràctiques

per si mateix, senzillament perquè és una

de meditació, o d’altres pràctiques que els

de les dimensions humanes que és bo aju-

han semblat adients per als seus fills i que

dar a desenvolupar; no cal justificar-la com

volen incorporar també a les seves vides.

un “antídot” contra la immediatesa o contra les addiccions a les xarxes, per exemtampoc no s’ha de contraposar a l’educació física, ni a la intel·lectual. No tindria sentit aïllar aquesta formació de la vida quotidiana d’escola, deixant-la al marge de les vivències compartides pels infants i els docents, ni de la

El treball de la interioritat en el context educatiu no enriqueix únicament els alumnes, sinó també les famílies i tot l’equip docent.

vida de la comunitat educativa sencera, obviant-la en les relacions entre docents i famílies. L’escola Nostra Senyora de Lurdes de Barcelona és, segurament, la degana en

Exercicis d’interiorització, de meditació i de visualització amb alumnes de l’escola Nostra Senyora de Lurdes de Barcelona. Fotografies de Mireia Manén, mare d’alumnes de l’escola.

dialogal #61 —— tardor 2017

Una vegada més, les bones pràctiques dels fills enriqueixen la vida dels pares. I les dels alumnes, la vida dels docents.

treball de la interioritat amb els infants, i ja

Gràcies als nostres fills o alumnes

té molta història i reflexió feta sobre l’apor-

(infants, nens, adolescents o joves), la nos-

tació del silenci a la vida dels alumnes,

tra vida s’enriqueix constantment. Amb

com també una bona experiència d’oferta a

ells, gràcies a ells, per ells... anem adqui-

la comunitat educativa extensa.

rint més coneixement d’àmbits als quals

Aquesta escola i d’altres que han anat

no hauríem anat mai a parar sols, més

incorporant el treball de la interioritat de

expe­riències de les quals no ens crèiem

— 55

ple. El treball sobre la dimensió interior


—Camino per aquest carrer amb el cor petit. —Jo me’l miro amb els ulls ben grans. —Aquí tot sembla tan fugaç... Què hi veus? —Hi veig la gent, els llocs. M’hi veig a mi.

Subscriu-t’hi a www.dialogal.org

També ens trobaràs a:

Profile for Dialogal

Dialogal 61  

Dialogal 61  

Profile for dialogal
Advertisement