tardor 2017 — dialogal.org
#61
preu: 7â‚Ź
A la PORTADA I a cada cantonada sento dins la fosca que una veu s’amarga, sento una veu que plora, que plora pels carrers de Barcelona.
La Rambla de Barcelona, Nikada
BARCELONA, La Troba Kung-Fú Sento una veu dins meu, que no sé si és mora o és gitana. Sento una veu dins meu, que no sé si és jueva o catalana. Sento una veu que és trista però que olora amb pólvora feta de vida. Sempre vaig Rambla avall i tombo pel carrer Hospital, puc remar pel Raval o bé arribar-me a la Reial.
Tiro cap a esquerra i dreta, sempre per la banda estreta, no em puc fiar de la vista si faig el camí del turista. I sento la veu més dolça, que em diu: “vine, perde’t pels carrers de Barcelona”. I sento la veu més forta, que em diu: “deixa la por, perd la vergonya!”. Il·luminat amb boja pèrdua sempre tombo cap a mar, allà on tota ciutat comença i on el cau no han foradat. I espero que arribi la fosca per veure si la veu és balladora, i és que Barcelona s’amaga, però de nit l’he vist ballar com una gitana.
Escaneja i escolta la cançó
#Dialogal Participa a les nostres xarxes socials
O es recupera la dimensió espiritual i noümènica de l’ésser humà o anem cap a la barbàrie pròpia del materialisme i el consumisme. Oriol Pérez · 10 de juny
Amb ganes de fullejarlo primer i llegir-lo a fons amb calma. Segur que, com amb els altres, acabo essent una mica més savi! Jordi Riera · 19 de juny
El llibre Haru de Flàvia Company val la pena, la revista Dialogal més! Anna Ramis · 13 de juliol
M’agrada molt la nova versió de la revista, tant pel que fa a col·laboradors, com a continguts i maquetació-disseny. Heu fet una magnífica proposta. Felicitats! Anna Eva Jarabo · 4 de setembre
concurs dialogal Fotografia què és per a tu la FELICITAT i fes-nos arribar la teva imatge.
Pere Vilaseca és el guanyador del concurs “Meditar”. La seva imatge mostra l’obra In.visible-Fold, de Jeongmoon Choi. Consulta les imatges guanyadores i les bases a: www.dialogal.org
Participa i guanya el llibre Àngels i robots, de Jordi Pigem (Viena Edicions), del qual es parla a la secció “Va de llibres”.
Comparteix la teva foto amb l'etiqueta #FelicitatDialogal a: O envia-la a: concurs@dialogal.org
Termini de participació: 15.11.2017
EDITORIAL
LLIURAR-SE A LA VIDA Clara Fons i Duocastella Directora
S
oc de pagès i visc lluny de l’asfalt. Però a Barcelona sempre m’hi he conegut, reconegut i reivindicat; hi he trobat llibertat i refugi quan l’he necessitat. Perquè la diversitat de Barcelona ofereix totes les condicions possibles, tantes realitats com siguis capaç d’imaginar.
Enmig de tant terror, de tant dolor, el taxista regala els trajectes, un jove ofereix aigua al mosso, a l’aeroport deixen la vaga, abracem un desconegut, clamem l’unànim “no tinc por”, ofrenem centenars de flors de record, aplaudim els serveis mèdics, organitzem un acte interconviccional sense precedents, participem en una manifestació multitudinària... L’anar fent obre comportes i es lliura a la vida. I tornem a creure en les persones. Constatem que, si volem, tenim capacitat de treballar junts per una societat plural i plena d’humanitat. Perquè l’amor s’imposi a la mort. La vida, a la violència. El diàleg, a la por. No és a les nostres mans aturar el terror, però, si hi som tots, podem fer que la seva llavor caigui en terreny erm. Més enllà dels interessos propis, de cada organització, creença o convicció, continuarem treballant per establir i enfortir els ponts de diàleg i col·laboració. Aquesta és l’aportació que jo, tu i nosaltres podem fer a la pau.
dialogal #61 —— tardor 2017
—3
I així, en un tres i no res, la furgoneta blanca arrossega el pànic a la Rambla. Barcelona, i després Cambrils, i Ripoll, i Subirats, i Alcanar... i el país sencer emmudeix. I el silenci que puja i baixa ara per la Rambla, farcida de gent, és eixordador. Intueixo el mateix silenci a l’altra banda de món, de majoria musulmana, ferit de mort pel mateix nihilisme que ens ha explotat aquí, sostingut per unes polítiques exteriors i comercials que li han fet de trampolí.
Guatemala A distinguir me paro las voces de los ecos, / y escucho solamente, entre las voces, una. (Fragment del poema “Retrato”, del llibre Campos de Castilla, d’Antonio Machado).
D E J E S Ú S G . PASTO R
LA MIRADA
—dialogal
DIRECTORA Clara Fons i Duocastella CONSELL EDITORIAL Laia de Ahumada Joan Estruch Ignasi Moreta Eulàlia Tort REDACCIÓ Teresa Guilleumes DIRECCIÓ D’ART Lluís Torres ASSESSORAMENT LINGÜÍSTIC Elena Martín Valls DISSENY GRÀFIC Estudi Lluís Torres
—sumari
01 PORTADA
04 LA MIRADA
22 NATURALMENT
02 DIGUES LA TEVA
12 RECERCA
28 L’ACCENT
03 EDITORIAL
14 BATEC
36 EL PERSONATGE DEL #61
Nikada
La Rambla de Barcelona
A la portada Concurs Dialogal
Clara Fons i Duocastella
Lliurar-se a la vida
de Jesús G. Pastor
Albert Vidal
Guatemala (Retrato)
L’hort espiritual
David Bueno i Torrens
Berta Meneses
Neurociència i espiritualitat
El gran silenci
Jordi Palou-Loverdos
Joan-Andreu Rocha Scarpetta
Fraternitat en temps de crisi
Ronald Inglehart L’evolució dels valors dins de les cultures
EDITA Editorial Mediterrània Casp, 63, pral. 2a 08010 Barcelona SUBSCRIPCIONS info@dialogal.org PREU DE SUBSCRIPCIÓ 25 €/any IMPRESSIÓ Ormoprint DIPÒSIT LEGAL B.8145-2002 ISSN 1579-5179 FOTOGRAFIES: Els crèdits fotogràfics que no estan indicats a les diferents seccions són: Shutterstock: Franscesc Comou (p. 22), Filip Jedraszak (p. 30, Benarés, Índia), Saikat Paul (p. 33, Calcuta, Índia), Christian Bertrand (p. 34-35, Barcelona), MintImages (p. 40), Ninja SS (p. 51), Altanaka (p. 53)
08
16
OBERTURA
DIÀLEG
El retorn a la terra. Un sí conscient
Viure el temps o desviure’s pel temps? Conversa amb Fabián Mohedano i Teresa Forcades
Laia de Ahumada
Joan Gómez i Segalà
Una revista de:
Els col·laboradors del #61 ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS Membre de:
Paper fabricat a partir de fibres 100% reciclades
Jordi Palou-Loverdos
Advocat i mediador especialitzat en resolució pacífica de conflictes. Vicepresident de La Casa de l’Ésser p. 15
Albert Vidal Raventós Psicòleg psicoterapeuta p. 22
Berta Meneses
Religiosa felipense i mestra zen p. 29
40 VA DE LLIBRES Helena Cots
Àngels o robots?
43
SORTIM!
David Casals
Avinyó: el Vaticà provençal
44 EN BLANC
Laia Monserrat
Històries vives
46
TRÀNSITS
Plàcid Garcia-Planas
La nostra part del Cel
48 FINESTRA D’ART
Eugenia González La Rosa
La creativitat com a camí espiritual
GENERAL 50 DIRECCIÓ D’AFERS RELIGIOSOS
54 PETIT DIALOGAL
Coordina: Meritxell Pujol
50 El baròmetre: El dret a la llibertat religiosa
54 Interioritat i confiança en el context educatiu
51 Diccionari de les religions: Zazen
56 Parlar per parlar: L’estiuet de Sant Martí
52 Guies per a la gestió de la diversitat religiosa: Diversitat de creences als centres penitenciaris
57 A un clic: Mindful Parenting
53 FILMOTECA Jordi Aguilera
Hasta el último hombre
Anna Ramis Assens
57 Fet a mà: Construeix la teva cabanyella! 57 Ressenyes Petit Dialogal 58 Els infants responen: Què vol dir felicitat? 58 Concurs Petit Dialogal
24
29
30
38
EN PRIMERA PERSONA Taoufik Cheddadi (I de II): Mesquita no!
QÜESTIONARI DIALOGAL
A FONS
EN CLAU DE GÈNERE
Vicenç Villatoro
Necessitem els rituals?
Les dones tenim fam! Cooperatives de dones en lluita contra la precarietat laboral
Dídac P. Lagarriga
Clara Fons i Duocastella
Neus Forcano i Aparicio
Dídac P. Lagarriga Escriptor i periodista p. 30
Neus Forcano i Aparicio Filòloga i teòloga p. 38
Plàcid Garcia-Planas Periodista i director del Memorial Democràtic p. 46
Anna Ramis
Mestra i pedagoga p. 54
—8
OBERTURA
dialogal #61 —— tardor 2017
OBERTURA Text i fotografies: Laia de Ahumada
El retorn a la terra. Un sí conscient
D
esprés del fracàs medi-
la terra i de tot el que significa: els ali-
ambiental i humà de la re-
ments, la salut, el contacte amb l’espai natu-
volució verda, el model
ral; tot està vinculat amb la producció d’ali-
agroecològic avança amb
ments i la pagesia. Aquest retorn és tant de
passes lentes, però segures, amb un
persones que no tenen orígens agraris, com
clar compromís pel bé comú i amb uns
de persones que hi han viscut i decideixen
valors que Neus Monllor, de 36 anys,
tornar-hi. I és que ens hem desconnectat to-
ha sabut explicar molt bé en la seva
talment d’una cosa que és nostra, que és la
tesi doctoral “Explorant la jove pa-
terra, l’agricultura, la ramaderia, el coneixe-
gesia: camins, pràctiques i actituds
ment... Jo faig moltes entrevistes i parlo amb
en el marc d’un nou paradigma agro-
molta gent, i tinc la sensació que hi ha una
social” (2011), i que ara segueix de
generació perduda, que s’ha desconnectat de
molt a prop des de la consultoria “Ar-
la natura, del camp, de l’essència de la terra.
rels a Taula: territori, cuina i pagesia”
Aquest fet implica que tant les persones que
(www.arrelsataula.cat), on ofereix ser-
produeixen com les que consumeixen es tro-
veis d’assessorament, formació i re-
bin desorientades en relació amb l’alimenta-
cerca en els àmbits de la nova pa-
ció perquè han perdut les arrels. És com si els
gesia, la cuina compromesa i la dina-
manqués alguna cosa. S’ha perdut molt co-
mització territorial.
neixement i ara l’estem tornant a recuperar, el que passa és que el canvi ha estat tan fort,
Hi ha un retorn a la terra que és evident, aquí
en tan poc temps, que no és gens fàcil, i
i a totes les societats postindustrials que se
aquest coneixement, vinculat a molts anys
n’han desconnectat. És un retorn natural a
d’història, el tenen els qui produïen abans de
allò que ens pertany, que és estar a la vora de
la revolució verda i que ara ja són molt grans.
dialogal #61 —— tardor 2017
—9
NO ES TRACTA D’UNA FUGIDA, SINÓ D’UNA NOVA MANERA DE POSICIONAR-SE EN EL MÓN, DE RELACIONAR-SE AMB LA TERRA, AMB LES PERSONES I AMB EL PROPI ÉSSER.
EN PRIMERA PERSONA
TAO UF IK CHEDDADI ( I DE I I )
Mesquita no! D’IMMIGRANT SENSE PAPERS A IMAM. PRELUDI D’UNA DETENCIÓ.
Text: Clara Fons i Duocastella — Fotografies: Oscar Merino
dialogal #61 —— tardor 2017
EN PRIMERA PERSONA
V
El 1989 vaig marxar amb tren del
Treballava esperant que fos dis-
Marroc, amb dos amics més. Era estiu i
sabte, em disfressava segons els parà-
aig néixer en una família
a Lleida s’iniciava la campanya de la
metres socials i sortia a buscar entre el
religiosa, conservadora.
fruita: vam aturar-nos allà per fer al-
ramat. Creia que ho tenia tot a les me-
Amb el pare, en pau des-
guns diners. Entre el Marroc i Espanya
ves mans. I l’endemà, quan em des-
cansi,
barallàvem
aleshores no hi havia visat i, per això,
pertava, sentia el buit més gran que
com Tom i Jerry per coses ideològiques.
els immigrants acabats d’arribar tení-
he sentit mai. Em feia llàstima a mi
“De cap a la presó; tu vés fent! Escoltes
em tres consignes: “Buenos días”,
mateix.
cintes d’islamistes; llegeixes llibres
“Gracias” i “Cuidado con los polis”. Els
ens
prohibits!”, em deia. Ell era l’imam tra-
policies eren el nostre malson.
Cap a l’any 1994, encara treballant a l’hotel, vaig dir prou. Jo era mu-
dicional, que no s’oposa a res, que no
Allà vaig tenir la primera bufeta-
sulmà practicant, però era un islam
critica, que acata les decisions del go-
da: el contrast de l’imaginari europeu
d’herència, no era convençut. Vaig de-
vern. Jo era jove. Vaig entrar en contac-
amb la realitat. Això és Europa? A més,
dicar-me a estudiar i comparar les dife-
te tant amb grups islamistes com amb
hi havia paisans marroquins que eren
rents religions. Van ser dos anys molt
gent d’esquerres. Com altres joves, bus-
la xusma; feien d’intermediaris: busca-
durs. Buscava respostes a les meves
cava sortides a la situació econòmica i
ven feina i després te l’oferien a canvi
preguntes en les diferents religions i
política del país. M’atipava de The Beat-
de la meitat del que cobraves. Malviví-
vaig estudiar tots els atacs que es fan
les i Bob Marley, i volia canviar el món.
em. Treballàvem al camp, donàvem la
a l’islam: islam i dona, islam i progrés,
L’esquerra m’atreia, era el progrés, però
meitat del sou a la xusma i dormíem a
islam i ciència, islam i democràcia…
xocava amb les nostres arrels: era un
l’estable. Vivíem la immigració més
I l’any 1996 vaig acceptar l’islam com
error importar a una societat basada en
dura. Vaig odiar Lleida. Al cap de dos
una cosa nova.
la fe i la creença com la del món arabo-
mesos, vaig conèixer Barcelona: cos-
També vaig recuperar els estu-
musulmà el que es vivia a la societat
mopolita, oberta, amb gent de tot el
dis: em vaig matricular a Sociologia a
occidental. El nou islamisme, en canvi,
món... “M’hi quedo”, vaig pensar.
la UNED, a la mateixa universitat
es presentava com una cosa innata al
Dormia a l’alberg de joventut. Al
vaig obtenir altres diplomes i en al-
poble, pròpia, històrica, i es mostrava
principi vaig fer de professor de fran-
tres entitats vaig fer algun curs d’edu-
d’una manera moderna, que abraçava
cès, vaig repartir propaganda al carrer
cació social i altres cursos d’acollida i
la societat, la cultura i la política.
i vaig treballar en un parell de restau-
integració.
Estudiava molt i treia bones notes.
rants. No sempre tenia feina i, per
Com que sabien que m’havia for-
Però abans d’acabar el batxillerat, se’m
tant, no sempre podia pagar l’alberg,
mat, a la mesquita de Santa Coloma de
va ficar una idea al cap: marxar del Mar-
però els treballadors i l’amo m’hi dei-
Gramenet em van començar a convidar
roc. La immigració era un fenomen
xaven estar sense pagar. Em tractaven
a fer xerrades. Hi anava de tant en tant
social que formava part de la nostra
com un més de la família. I l’any 1991
fins que vam establir que hi aniria cada
cultura. Els marroquins que marxa-
em van oferir feina: vaig començar
divendres a la tarda, de manera volun-
ven tornaven al Marroc per vendre’ns
fent de pintor i vaig acabar de recep-
tària. Oferia xerrades sobre l’islam en
l’Europa de les il·lusions. Arribaven
cionista de l’alberg.
el context contemporani. Això a la gent
amb cotxes carregats i construïen cases al Marroc. La televisió també feia d’Europa el paradís. I jo volia el meu cotxe,
li agradava. Anava més enllà de l’islam
Preguntes i respostes
clàssic de l’època del profeta. Parlava d’avui, de temes socials, polítics, de la
Un hotel de joves, d’estudiants de
nostra presència aquí a occident, dels
Quedar-se al Marroc no t’assegu-
tot el món... Festes cada nit. Allò era
reptes, dels problemes… De la possibi-
rava res: estudiaves batxillerat, una
una bogeria! Em vaig descontrolar to-
litat de ser musulmans i europeus, mu-
llicenciatura, fins i tot un doctorat, i
talment. Vaig adoptar la vida d’un ado-
sulmans i ciutadans; dels drets i de les
després no tenies feina.
lescent perdut d’aquí.
lleis. Feia conscient a la gent que som
una casa i un compte ple de diners!
dialogal #61 —— tardor 2017
— 25
El paradís europeu
EN BLANC
Les mil i una paraules que em venen a la ment quan penso en algun esdeveniment de la vida que he viscut ballen formant una història en constant evolució. Alguns dies són fosques i em mostren aspectes de superació i aprenentatges de sang i pols. D’altres dies són com bàlsam sobre la pell reescalfada pel sol. Fresques com el glop d’aigua amb fulles de menta de l’estiu.
M’agrada callar i deixar la ment oberta al que estic vivint en cada moment. Sense fer-ne una història. Tan sols experiència. Hi ha un lloc immens i inabastable que es nodreix d’aquesta experiència, on queda guardada. Quan la vaig a buscar, la faig narració. Quan callo, la sento present sense dir-la. És llavors quan la vida
Històries vives Laia Monserrat
Però, siguin com siguin, m’he adonat que si em poso a narrar, encara que només es tracti d’una petita part del que he viscut, la narració ja és massa llarga. M’avorreix a mi mateixa. De vegades em pregunto: si no em narro, desapareixerà el que he viscut? Quan ens submergim en els nostres records, cada detall sembla únic i rellevant. Cada voluta de pensament té sentit. Cada sensació ens du a una emoció. Cada emoció és la porta a la narració. Però, què voleu, tanta narració se’m fa feixuga.
viscuda dona tot el suport al meu present, que no necessita ser explicat, tan sols viscut. Cada acció és el fruit de tota una història viscuda moment a moment. El resultat del que hem après. La indicació del que manca per aprendre. Cada gest ens resumeix i ens revela al món i als altres. S’arrela profundament en qui som, qui hem sigut i qui encara no sabem que serem. Més enllà de la narració, som.
— 46
Restes del monestir de Sant Atanasi, al nord de Macedònia, dinamitat per la guerrilla albanesa l’agost del 2001.. dialogal #61 —— tardor 2017
TRÀNSITS
La nostra part del Cel “SE’N VOL ANAR D’AQUÍ?”, VAIG PREGUNTAR A LA VELLETA. “NO. ME’N VULL ANAR DES D’AQUÍ”, VA RESPONDRE. PURA ELEVACIÓ.
N
o es veu. Només es pot
en el nen cristià escapat dels ganivets
Santa Bàrbara, al costat del seu poble,
sentir, i ja era present a
de l’Estat Islàmic i refugiat en un edi-
en mans de l’Estat Islàmic.
la meva primera guerra:
fici de ciment podrit al nord de l’Iraq.
I en una platja de l’est de Líbia,
Saddam Hussein, el 1991,
El nen jugava a ficar-se en una gran
enmig d’una batalla de míssils, on uns
va brodar el seu Nom a la bandera de
capsa de cartró com si fos un taüt, i la
rebels antigadafistes van veure, de cop
l’Iraq.
cara de difunt que feia la criatura, amb
i volta, el seu Nom escrit als núvols,
Va continuar present a la meva
la boca entreoberta, era senzillament
com un miracle, i van començar a plo-
segona guerra, un any després. M’ho
perfecta. El seu pare li deia que deixés
rar. Aquell matí, l’home que m’havia
va dir un imam, a l’inici del setge, al
de fer l’idiota i el nen es va quedar allà,
portat cap a la batalla ho va fer posant
pati d’una mesquita de Sarajevo: “Tots
saltant pel taüt.
sures de l’Alcorà en el casset del seu
som flors que creixem en un mateix
També ho vaig veure als ulls
cotxe atrotinat. Jo anava cap a primera
jardí”. I, així, en una guerra rere l’altra,
d’una jueva velleta, l’última jueva de
línia una mica acollonit, i notava que
com un desig a vegades brodat, quasi
la Terra dels Dos Rius, al sud de l’Iraq, la
alguna cosa m’acaronava.
sempre amagat.
terra on es va construir la primera si-
Tot ve de lluny. Un dia vaig buscar
Era present a les esglésies catòli-
nagoga, on es va crear l’alfabet hebreu
la primera crònica de guerra escrita i
ques dinamitades pels ortodoxos a la
i on es va escriure el Talmud de Babilò-
publicada per un reporter del meu diari,
Krajina i als monestirs ortodoxos dina-
nia, encara avui predominant a la llei
La Vanguardia, i ja hi era ben present.
mitats pels albanesos a Kosovo. I a la
jueva. Me la va fer descobrir el bisbe
Va ser l’any 1893, a Melilla. L’exèrcit
mirada d’un jove monjo que vaig veure
caldeu-catòlic: els mateixos xiïtes que
espanyol va destruir a canonades una
resar en un monestir ortodox assetjat,
feien cua davant l’ajut de Càritas tur-
mesquita i, sobre les ruïnes, hi va cele-
ple d’àngels i sants pintats a les parets.
mentaven la jueva.
brar una missa.
La llum queia en picat des de la cúpu-
“Se’n vol anar d’aquí?”, vaig pre-
He notat la seva presència allà
la i les seves pregàries queien en picat
guntar a la velleta. “No. Me’n vull anar
on, amb violència, els homes s’han
cap a la soledat. Vaig sentir aquella
des d’aquí”, va respondre. Vivia en un
col·locat a ells mateixos a la porta del
presència, amb intensitat, en la mira-
antic palauet turc de fusta podrida.
sofriment i de la desaparició física. De
da d’aquell monjo: era cec.
Pura elevació.
Sarajevo a Kandahar. L’he notat, sobre-
Era també present als ulls d’una
Era present en el desig d’un jove
tot, a les mirades de la gent, i encara
dona musulmana que al sud del Líban,
seminarista caldeu-catòlic del nord
no sé exactament què és. Si és bo o és
abraçada pel terror, llegia l’Alcorà sota
de l’Iraq. Pura elevació, també: volia
dolent. Si és Déu o és por. O si només
els apocalíptics míssils israelians. I
ser ordenat sacerdot a dalt del turó de
som nosaltres mirant-nos al mirall.
dialogal #61 —— tardor 2017
— 47
Text: Plàcid Garcia-Planas — Fotografia: Quim Roser
P E T I T D I A L O GA L ANNA RAMIS ASSENS
— 54
Interioritat i confiança en el context educatiu
Secció coordinada per Meritxell Pujol
P E T I T D I A L O GA L
maneres ben diverses han obert una porta important al desenvolupament de les persones en totes les seves dimensions, independentment que siguin escoles o persones creients d’una religió determinada. De fet, entre les escoles que ofereixen un treball de la interioritat n’hi ha que són escoles religioses que han obert el focus de la formació espiritual a partir d’una confes-
L
sió concreta, i també n’hi ha de públiques que hi han anat accedint a través de l’educació emocional, per exemple. a pedagogia de la interioritat es va
Com en tot, per poder treballar quel-
obrint camí a força escoles. Cada
com amb els infants, nens o joves, cal
escola adapta a la seva realitat els
haver-se preparat, i aquesta preparació,
programes, materials, formacions,
sovint, va més enllà o més ençà de la vida
a fi de donar resposta a l’educació integral
professional. D’altra banda, en les escoles
de les persones que són els alumnes.
que no han fet només experiències anec-
Treballar la dimensió interior de la
dòtiques apareix un interès creixent dels
persona en el context educatiu es justifica
pares i les mares per poder fer pràctiques
per si mateix, senzillament perquè és una
de meditació, o d’altres pràctiques que els
de les dimensions humanes que és bo aju-
han semblat adients per als seus fills i que
dar a desenvolupar; no cal justificar-la com
volen incorporar també a les seves vides.
un “antídot” contra la immediatesa o contra les addiccions a les xarxes, per exemtampoc no s’ha de contraposar a l’educació física, ni a la intel·lectual. No tindria sentit aïllar aquesta formació de la vida quotidiana d’escola, deixant-la al marge de les vivències compartides pels infants i els docents, ni de la
El treball de la interioritat en el context educatiu no enriqueix únicament els alumnes, sinó també les famílies i tot l’equip docent.
vida de la comunitat educativa sencera, obviant-la en les relacions entre docents i famílies. L’escola Nostra Senyora de Lurdes de Barcelona és, segurament, la degana en
Exercicis d’interiorització, de meditació i de visualització amb alumnes de l’escola Nostra Senyora de Lurdes de Barcelona. Fotografies de Mireia Manén, mare d’alumnes de l’escola.
dialogal #61 —— tardor 2017
Una vegada més, les bones pràctiques dels fills enriqueixen la vida dels pares. I les dels alumnes, la vida dels docents.
treball de la interioritat amb els infants, i ja
Gràcies als nostres fills o alumnes
té molta història i reflexió feta sobre l’apor-
(infants, nens, adolescents o joves), la nos-
tació del silenci a la vida dels alumnes,
tra vida s’enriqueix constantment. Amb
com també una bona experiència d’oferta a
ells, gràcies a ells, per ells... anem adqui-
la comunitat educativa extensa.
rint més coneixement d’àmbits als quals
Aquesta escola i d’altres que han anat
no hauríem anat mai a parar sols, més
incorporant el treball de la interioritat de
experiències de les quals no ens crèiem
— 55
ple. El treball sobre la dimensió interior
—Camino per aquest carrer amb el cor petit. —Jo me’l miro amb els ulls ben grans. —Aquí tot sembla tan fugaç... Què hi veus? —Hi veig la gent, els llocs. M’hi veig a mi.
Subscriu-t’hi a www.dialogal.org
També ens trobaràs a:
