Page 1

estiu 2017 — dialogal.org

#60 Un món amb ànima

preu: 7€


A la PORTADA MIRATGE AL NATURAL, María Sanz Em trobava a Quadra, una illa màgica a l’oest de Canadà. Una tarda vaig descobrir aquest hipnòtic paisatge espectacular. Em vaig asseure al moll i el vaig contemplar abstreta.

Les imatges de portada són fruit de la col·laboració entre Dialogal i Grisart, Escola Internacional de Fotografia de Barcelona, i han estat realitzades per alumnes del Curs de Creació de Projectes, tutoritzats per Enric Montes. grisart.com / @grisart_escola

La naturalesa no té límits. És capaç de mirar-se a si mateixa i inspirar-nos. L’aigua es converteix en vidre i perllonga el món. Miratge real i il·lusori alhora. Imitació sense judicis. Resistent. I fràgil. Amb el mínim buf d’aire o una branca caiguda, aquest mirall sigil·lós es torna borrós, infidel, dubtós de ser aquesta mateixa realitat que era abans. Però la naturalesa sempre serà real i completa, amb miralls o sense, perquè ella mateixa és el tot.

#Dialogal Participa a les nostres xarxes socials

A veure què ens han preparat en aquest nou número de @dialogal_ #dialogal #UnMónAmbÀnima Núria Roig · 21 de març

Encara queden revistes ben escrites, ben editades i que alimenten el cervell. Recomano @dialogal_ Ramon Suñé · 26 de març

No imagino manera millor d’acabar aquest intens mes de març que amb la lectura pausada de @dialogal_ Glòria Barrete · 30 de març

Música #Dialogal: m’agradaria que en un número parléssiu sobre el paper de la música en les diferents religions. Quim Angelats · 8 d’abril

concurs dialogal Fotografia què és per a tu la MORT i fes-nos arribar la teva imatge. @PlazaJosep és el guanyador del concurs “Acollir”. Un missatge essencial que encara cal recordar massa sovint.

Participa i guanya el llibre Haru, de Flavia Company (Catedral), del qual es parla a la secció “Va de llibres”.

Comparteix la teva foto amb l'etiqueta #MortDialogal a: Consulta les imatges guanyadores i les bases a: www.dialogal.org

O envia-la a: concurs@dialogal.org

Termini de participació: 15.07.2017


EDITORIAL

I J O, TA M BÉ EM M ORI RÉ? Directora

“M

ama, i jo, també em moriré?” M’ho va demanar fa un parell de dies el meu fill de quatre anys. Li vaig dir que sí, que totes les persones, com els animals, ens morim. Això ens va portar a mantenir una llarga conversa i, finalment, a la pregunta inevitable: “Què és la mort?”. Vaig balbucejar i, després d’invertir uns segons de silenci a buscar una resposta convincent, vaig dirigir-me a la finestra. “Veus el cirerer? Floreix cada primavera. Fa aquelles flors de pètals blancs i olorosos que ens agraden tant. Però on són ara les flors del cirerer?” “No hi són... Els pètals van caure a terra...”, va fer dubtós el petit. “Exacte! Els pètals es van assecar i es van deixar caure plàcidament a terra, i van passar a formar part de la vida d’una altra manera. Les flors es van morir.” “Es van morir?” “Sí. La vida de les persones és igual. Encara que el nostre cos es mori, com la flor del cirerer, la seva energia i el record i l’amor de les persones que ens estimen i a qui estimem no se’n va; continua formant part de la vida. I, saps què? Més enllà de l’amor i del record, ningú no sap del cert què hi ha després de la mort. Com els pètals del cirerer, que en caure a terra tampoc no sabien que donarien pas a formoses cireres!” Si la mort pot explicar-se tan senzillament, què ho fa, que sovint ens aterri la idea d’imaginar-nos-la? És que “l’ego no vol morir”, ens diu Carles Perarnau a l’“Obertura” d’aquest nou número de Dialogal. Desenfocar l’ego d’un mateix per posar l’accent en alguna cosa molt més absoluta és, justament, un dels grans ensenyaments de les tradicions de saviesa, religioses o no. És allò que permet viure la mort com una veritable experiència de creixement. Un aprenentatge que, com l’olor de la flor del cirerer, transcendeix el jo, l’ara i l’aquí.

Pals - Costa Brava

dialogal #60 —— estiu 2017

—3

Clara Fons i Duocastella


El Cuco (El Salvador) «Hi ha un punt a partir del qual hom no es pot fer enrere; aquest és el punt on cal arribar.» (Franz Kafka, Diaris)

D E J E S Ú S G . PASTO R

LA MIRADA


—dialogal

DIRECTORA Clara Fons i Duocastella CONSELL EDITORIAL Laia de Ahumada Joan Estruch Ignasi Moreta Eulàlia Tort REDACCIÓ Teresa Guilleumes DIRECCIÓ D’ART Lluís Torres ASSESSORAMENT LINGÜÍSTIC Elena Martín Valls DISSENY GRÀFIC Estudi Lluís Torres

—sumari

01 PORTADA

04 LA MIRADA

22 NATURALMENT

02 DIGUES LA TEVA

12 RECERCA

29 L’ACCENT

María Sanz

Miratge al natural

A la portada Concurs Dialogal

03 EDITORIAL

Clara Fons i Duocastella

I jo, també em moriré?

de Jesús G. Pastor

Josep Gordi Serrat

El Cuco (El Salvador)

Anna Clot-Garrell

Institucions públiques i fet religiós

15 BATEC

Gemma Téllez i Bernad

L’ètica de cuidar

Viure en comunió amb la natura

Elisabeth Attar Lheure

Viure una vida espiritual

36 EL PERSONATGE DEL #60 Joan-Andreu Rocha Scarpetta

Raimon Panikkar El diàleg intercultural com a horitzó

EDITA Editorial Mediterrània Casp, 63, pral. 2a 08010 Barcelona SUBSCRIPCIONS info@dialogal.org PREU DE SUBSCRIPCIÓ 25 €/any IMPRESSIÓ Ormoprint DIPÒSIT LEGAL B.8145-2002 ISSN 1579-5179 FOTOGRAFIES: Els crèdits fotogràfics que no estan indicats a les diferents seccions són: Shutterstock: Pecold (p. 30-31, Wittenberg), Imaginarius Photography (p. 32-33), Takashi Images (p. 35, Wartburg), Rawpixel.com (p. 38), Djampa/GFDL i CC-BY-SA (p. 43), Huang Zheng (p. 51, Antibes), Ivan Tsvetkov (p. 54, Montserrat), Oriol San Julian (dibuix p. 56) i Zelena (dibuix p. 57).

08

16

OBERTURA

DIÀLEG

La mort. Trànsit de la consciència

El diner no és l’amo de les nostres vides Conversa Joan Melé - Najia Lotfi

Laia de Ahumada

Joan Gómez i Segalà

Una revista de:

Els col·laboradors del #60 ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS Membre de:

Paper fabricat a partir de fibres 100% reciclades

Laia de Ahumada Filòloga i escriptora p. 08

Anna Clot-Garrell Sociòloga de la religió p. 12

Gemma Téllez i Bernad Infermera i life coach p. 15


40 VA DE LLIBRES Helena Cots

Tots som Haru. Conversa amb Flavia Company

44 EN BLANC

Laia Monserrat

Camins

46

A PEU DE CARRER

43

SORTIM!

David Casals

Mémorial de la Shoah. Un far davant el negacionisme

48

Sergio Arévalo

Gursewak Singh, el deixeble del Guru

FINESTRA D’ART

GENERAL 50 DIRECCIÓ D’AFERS RELIGIOSOS

Coordina: Meritxell Pujol

50 El baròmetre: Predisposició al diàleg interreligiós

54 Educar per aprendre a ser, des de dins

51 Diccionari de les religions: Església

56 Parlar per parlar: Més vell que Matusalem

52 Guies per a la gestió de la diversitat religiosa: Diversitat de creences als centres sanitaris

57 A un clic: Yoga for Kids

Nadia Ghulam

L’art que em va curar i em fa ser qui soc

54 PETIT DIALOGAL

Marta Burguet i Arfelis

57 Fet a mà: Celebrem el solstici d’estiu 57 Ressenyes Petit Dialogal

53

FILMOTECA Jordi Aguilera

Un gato callejero llamado Bob

58 Concurs Petit Dialogal

24

28

EN PRIMERA PERSONA

QÜESTIONARI DIALOGAL

A FONS

EN CLAU DE GÈNERE

Carmen Sánchez Pérez (II de II): Troba el teu lloc!

Marta Millà

Soc aquí, no puc obrar de cap altra manera

Els cercles de dones i la política de l’esfera personal

Johannes Staemmler, Erfurt

Karina Felitti

Clara Fons i Duocastella

Elisabeth Attar Lheure Coordinadora de l'Assemblea Espiritual Bahá'í de Barcelona p. 29

Johannes Staemmler Pastor emèrit (Erfurt) p. 30

30

58 Els infants responen: Què vol dir morir?

Karina Felitti

Historiadora, especialitzada en estudis de gènere p. 38

38

Nadia Ghulam

Escriptora afganesa p. 48


—8

OBERTURA

La mort. Trànsit de la consciència Text i fotografies: Laia de Ahumada

dialogal #60 —— estiu 2017


OBERTURA

NO DONEM SENTIT A LA VIDA I NO TROBEM SENTIT A LA MORT. VIVIM I MORIM ANESTESIATS, SENSE SER-HI.

V

ivim aferrats a la perma-

Com s’acompanya en aquest sofri-

nència i, porucs, evitem el

ment?

dolor o l’afeixuguem con-

–Escoltant molt profundament, i ajudant la

vertint-lo en patiment. No

persona a escoltar-se; acompanyant-la a

ens adonem que també té un sentit

sortir del dolor, a acceptar i assimilar aques-

que ens permet trencar les fronteres

ta experiència, i propiciant que acabi sent

del nostre ego per endinsar-nos en

una possibilitat de creixement. S’ha de tro-

un camí de creixement. Carles Perar-

bar també un sentit al sofriment. La vida és

nau, psicòleg clínic, ja de ben petit, i

dura, però cal aprendre a saber-li donar la

per diferents circumstàncies, es va

millor resposta. Intento que les persones

sentir intrigat pel tema de la mort. És

aprenguin uns recursos que els permetin

per això que dedica la vida a acom-

afrontar aquesta experiència i que els ser-

panyar en el dol i a ben morir.

veixin de model per a totes les experiències que continuaran tenint al llarg de la vida.

vida a un cos i creiem que la mort és el final,

La persona que és religiosa se’n surt

una extinció. Aleshores es crea una gran por

més ràpid, del dolor, que una altra

perquè l’ego no vol morir, justament perquè

que no ho és?

la seva subsistència és la identificació i la

–Per a les persones religioses, la religió –tot

permanència. Volem mantenir tot allò que

i que algunes la viuen amb molta profundi-

ens agrada en la permanència, i la vida és im-

tat– de vegades és un bot salvavides. El que

permanent, tot va canviant, sempre és naixe-

he vist és una conformitat, però no és una

ment i mort –almenys en aquesta dimensió

experiència que acaba integrant-se amb un

en què estem–, i si no aprenem a viure bé en

creixement. Hi ha persones que no tenen

aquesta impermanència és quan portem el

cap tipus de creences i que professen valors

dolor cap al sofriment.

humans, i aquesta convicció, viscuda amb profunditat, les ajuda a tirar endavant. No

Dolor i sofriment, no és el mateix?

cal parlar de religió; a mi m’agrada més par-

–Hi ha experiències doloroses, no ho podem

lar d’espiritualitat.

negar, però quan ens fem mal amb aquest dolor, i ens arrosseguem amb ell, és quan

L’espiritualitat, la definiries com una

engendrem el sofriment. El sofriment és un

recerca de sentit?

dolor afegit al que ja tenim. Una cosa és la

–Sí, com una recerca, construcció i expe­

realitat que tens i l’altra, la que t’acabes fent

riència del sentit. A les persones que s’apro-

tu segons com hi respons. Si hi ha rebuig, hi

pen a l’experiència de la mort, l’espirituali-

haurà una resistència que portarà ressenti-

tat els pot ser molt útil; és un respir per

ment i sofriment.

poder integrar el dolor. Déu, aquesta vida

dialogal #60 —— estiu 2017

—9

La mort ens espanta perquè reduïm la nostra


EN PRIMERA PERSONA

Consulta el primer capítol a:

C A R M E N SÁ NCHEZ PÉREZ ( I I DE I I )

Troba el teu lloc!

ENTRE PRESOS, PROSTITUTES I TOXICÒMANS. LA VIDA DE CARMEN SÁNCHEZ PÉREZ. PASTORA EVANGÈLICA. DONA FELIÇ. Text: Clara Fons i Duocastella — Fotografies: Juanjo Bermejo

dialogal #60 —— estiu 2017


EN PRIMERA PERSONA

T

“Mira, Mariano...”. “¡No te preocupes!

ganas, te pago la Coca-Cola; si no, te la

Vamos a subir los sueldos en enero.”

pagas tú”. Jo no sabia jugar al futbolí!

enia vint anys i escaig

“¡La madre del Tano! ¡No me digas

Sempre em guanyaven! Amb el temps,

quan vaig entrar com a se-

eso, Mariano! Tengo que decirte algo

però, me’n van ensenyar: al futbolí i al

cretària a la casa To­shiba.

que no sé si vas a entender.” No sabia

billar. I agafats a les barres del futbolí

Al matí treballava i a la

com dir-li-ho. “Mira, que me voy para

o als tacs de billar van començar mol-

tarda continuava anant al Barri Xino i

servir a Dios.” “¡No fastidies! ¡¿Te vas

tes converses.

a la plaça Reial. Llavors ja no tenia

a meter monja?!” “¡¿Pero tú me ves a

temps per anar al Cottolengo, com ha-

mí cara de monja?!”

via fet anteriorment. Els pastors de l’església, que co-

Li ho vaig explicar. Em va dir que ja era prou gran per saber què feia.

“Carmen, por qué no te dedicas a la

Em vaig convertir en la primera dona pastora ordenada a Espanya. Hi

neixien la meva trajectòria i veien els meus interessos, un dia em van dir:

Dona i pastora

Les barres del futbolí

havia altres pastores espanyoles, però ho eren perquè els seus marits havien

obra?”. “Porque no. Porque ahora que

Em van enviar a Santa Coloma

estat nomenats i, com a conseqüèn-

puedo tener dinero, quiero tenerlo. Yo

de Gramenet, al barri d’Arrabal. “Ma-

cia, el matrimoni portava l’església

serviré igual que hasta ahora, pero no

dre mía, ¿esto es un castigo o qué?”,

conjuntament. Jo, en canvi, portava

quiero ser pastora.”

vaig pensar. Era una església formada

l’església sola.

Tenia clar que no volia ser pastora, però entenia que si havia de parlar

només per tres o quatre matrimonis. Jo era jove i tenia ganes de fer coses!

L’Antic Testament és patriarcal cent per cent, però al Nou Testament

de la Bíblia necessitava conèixer-la.

Cada dia a la tarda tenia l’esglé-

Jesús ho diu clar: “En Crist no hi ha

Per això, quan van obrir un seminari a

sia oberta, però no hi entrava ningú.

ni home ni dona, ni grec ni jueu”. És

Castelldefels, l’IBSTE (Instituto Bíbli-

“Si no entren –vaig decidir–, surto

a dir: tots som iguals. Això dona peu

co y Seminario Teológico Evangélico),

jo a buscar-los.” Vaig anar al carrer

al fet que si Déu crida la vocació a una

no hi vaig donar cap volta: “Me meto”.

a parlar amb la gent. Els nanos eren

dona, la dona pugui assumir la res-

“Carmen, ya que has estudiado...

els que em necessitaven més. Seien a

ponsabilitat. A més, hi ha altres textos

–em deien els pastors–, tienes que

terra amb les “litrones” i es punxaven.

que hi fan referència. És clar que si es

aprovecharlo y hacerte pastora.” “Yo

I jo vaig començar a seure i a conver-

treuen de context... Un text bíblic fora

estudié para no decir tonterías cuando

sar amb ells fins que vaig saber que

del seu context és un pretext per dir el

hablo con la gente. Y ya está.” Volia

tots em coneixien. Aleshores els vaig

que vulguis dir.

continuar treballant a l’oficina. M’ha-

dir: “Mirad, yo no vengo más a pasar

Poc temps després d’estar a l’es-

via costat arribar al càrrec que tenia;

frío ni a pasar calor con vosotros. Si

glésia, vaig començar a portar els toxi-

m’havia privat de vacances i de mol-

alguien quiere escucharme, estoy en

còmans dels carrers de Santa Coloma

tíssimes coses per ser on era. I estava

la iglesia”. “¡Yo no pisaré nunca la

a granges perquè es recuperessin. Les

en una època en què podia gaudir

iglesia!” “¡Pues no vengas!”

coneixia totes: Reto, Betel, Remar i

dels diners que havia guanyat i alhora

Cada tarda venia algun nano a

Nueva Frontera. Les granges són resi-

servir Déu. “Sí, Carmen, lo que quieras

parlar amb mi a l’església. Com vaig

dències evangèliques on van els joves

–em deien els pastors–, pero piénsalo.

gaudir! “¿Qué quieres?” “No, tía, que

que tenen problemes de toxicomania.

El que tiene vocación de zapatero que

estoy mal, que necesito dinero...” “¡Ni

Allà, a banda d’ensenyar-los un hora-

esté con sus zapatos. Pero si tú tienes

un duro te doy!” Ens posàvem a xerrar

ri, no consumeixen drogues, fan mol-

vocación de estar con la gente, no te

i ells se sentien escoltats. Quan algun

tes passejades i, en aquell temps, no

malgastes con la tinta.”

noi venia inquiet, amb el “mono”,

prenien medicació. Especialment du-

Em van convèncer, la veritat.

li deia: “Vamos a tomarnos una Co-

rant els primers dies que els nois s’es-

Vaig anar a parlar amb el meu cap:

ca-Cola y juguemos al futbolín. Si me

tan a la granja hi ha una persona que

dialogal #60 —— estiu 2017

— 25

“Me voy para servir a Dios”


EN BLANC


Hi ha camins suaus que es van obrint davant nostre. Ens deixen transitar sense esforç, cada bri d’herba s’inclina al nostre pas. Són camins afables.

Camins Laia Monserrat

D’altres són fets de pedres abruptes i ens enfilen fins als cims més alts. La seva rudesa ens fa fer l’esforç de qui té clar que vol conquerir una cota més alta, un aire més pur, eixamplar el pit i la ment. No perdonen l’orgull. No sempre ens és donat arribar a on pretenem i la saviesa és, en certs moments, tan sols el fet de reconèixer-ho. Hi ha camins que s’encreuen amb d’altres i generen el dubte. Tants paisatges per veure, tant món per explorar... pot ser bonic perdre’s sense saber a on vas. Quin és el bon camí? Al caient dels anys observo que aquesta és una qüestió falsa, una de tantes preguntes que en realitat no tenen sentit, perquè tan sols neixen de la ignorància i de la por.

Pots triar un camí. Equivocar-te, canviar i dubtar. Pots buscar el més fàcil. Pots emprendre reptes complicats. Pots asseure’t a la vora del camí a reflexionar. Pots obrir camins on no n’hi havia o pots seguir camins trillats. Tant se val. L’única cosa que importa és la teva actitud. L’únic realment necessari és aprendre a estimar, a estimar-te i a estimar els altres. L’únic realment necessari és aprendre a donar, a donar-te i compartir. Ser amable amb qui et creues. Mirar amb bondat i sense judicis. Acollir la teva curiositat pel món. Agrair la teva capacitat de meravellarte. Gaudir del camí ombrívol de l’estiu. Suar a les pujades. Relliscar de tant en tant i aprendre que l’equilibri és quelcom que es guanya a cada pas. I, sempre, sentir bategar el cor.


A PEU DE CARRER

“EL DEIXEBLE DEL GURU, DE LA VERITAT, AIXÍ S’ANOMENARÀ: GURSEWAK"

GURSEWAK SINGH E L D E I X EBLE D E L GURU

— 46

Text i fotografies: Sergio Arévalo

A

mb una “G”. El text recitat

de ser també la primera lletra del

anys. El desconeixement del català

a l’atzar del llibre sagrat

nom de la criatura. En acabar la reci-

i del castellà es va imposar com un

dels sikhs, el Guru Granth

tació, tots els ulls estaven posats en

mur infranquejable que li impedia

Sahib, començava amb una “G”. Na-

l’avi. “El deixeble del Guru, de la Veri-

avançar en els seus estudis. El jove

ranjan Singh va aixecar la mirada de

tat”, va anunciar en Naranjan, així

se sentia impotent davant d’aquesta

terra i va contemplar pensatiu el ros-

s’anomenarà: Gursewak.

nova realitat, i vivia amb certa per-

tre del seu net. L’antic membre de la

A l’Índia, en Gursewak era un es-

plexitat que la resta d’estudiants de

Intel·ligència de l’Imperi britànic,

tudiant excel·lent, un jove que tenia

l’institut el coneguessin simplement

que va combatre en el front del Pací-

molta traça amb els números. No li

per una etiqueta: “l’alumne que par-

fic durant la Segona Guerra Mundial,

va costar gens ni mica, doncs, apro-

la en anglès”.

havia estat l’escollit per decidir el

var la secundària amb bona nota. Les

El carrer es va presentar també

nom del nounat. La tradició manava.

coses es van torçar, però, quan va

com un territori hostil, un espai on, a

La primera lletra del text recitat en la

arribar, l’any 2011, a Viladecans, on

voltes, els prejudicis i estereotips es-

cerimònia de la Janam Sanskar havia

el seu pare residia des de feia dotze

picassaven feridors entre el brogit de dialogal #60 —— estiu 2017


A PEU DE CARRER

la multitud. “Mira com s’assembla al Bin Laden, aquest!” “És com els terroristes que surten a la tele...” Fins i tot s’adonava que algunes persones li tenien por, com aquella parella que va apartar els seus dos fills en un supermercat per mantenir-los com més lluny d’ell millor…

DAVANT ELS PREJUDICIS ERA NECESSARI ACTUAR I NO QUEDAR-SE AMB ELS BRAÇOS PLEGATS: “HEM DE CANVIAR EL PRESENT, SI VOLEM TRANSFORMAR EL FUTUR”.

Viladecans. La seva proposta consisteix en una motxilla, pensada per a les persones sense llar, que es converteix en llit. Els prejudicis i estereotips no han desaparegut. Continuen fent nosa al carrer. En Gursewak, però, els afronta amb una altra actitud. Ara,

Tot plegat el va desmotivar pro-

sense la limitació de la llengua, no té

fundament, i al cap de tres mesos va

cap inconvenient a aturar-se per en-

decidir marxar a l’Índia. Amb tot, mig

raonar amb qui té aquestes opinions

any més tard, va decidir tornar a Ca-

esbiaixades. És la seva guerra particu-

talunya amb una mentalitat renova-

va presentar amb altres companys a

lar i humil, molt diferent de la que va

da. Havia de superar tant sí com no la

un concurs per a joves emprenedors,

viure el seu avi Naranjan; la guerra de

barrera de la llengua i continuar els

organitzat per un centre educatiu de

molts altres joves com ell.

estudis. L’assistència habitual al Gurdwara de Barcelona, el temple sikh, li va aportar, així mateix, una nova perspectiva sobre la seva situació. Allà va conèixer altres joves que també havien patit comentaris discriminatoris, i Gagandeep Singh, una persona que el va conscienciar que davant els prejudicis era necessari actuar i no quedar-se amb els braços plegats: “Hem de canviar el present, si volem transAmb aquest nou esperit, va decidir implicar-se en iniciatives socials vinculades a la Creu Roja i també en el projecte Constructors de Ponts, de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós, una proposta que promou activitats relacionades amb la diversitat religiosa i cultural entre joves de diverses conviccions. Com a membre del grup d’Acció Social d’aquesta iniciativa, ha participat en accions de sensibilització sobre la situació de les persones sense llar, i ha nascut en ell la necessitat de posar el seu gra de sorra per tal de millorar la situació d’aquest col·lectiu. Fa pocs mesos, es dialogal #60 —— estiu 2017

— 47

formar el futur”.


P E T I T D I A L O GA L

MARTA BURGUET I ARFELIS

— 54

Educar per aprendre a ser, des de dins

Secció coordinada per Meritxell Pujol


Els hàbits diaris que incorporem des de menuts, aquells que ens fan aturar i fer conscient la vida des del cos, seran un recurs al qual podrem recórrer sempre més en cas de necessitat.

dialogal #60 —— estiu 2017

E

ntràvem a classe, 6è d’EGB d’inicis

Trenta-set anys després en diem pedagogia

dels vuitanta. La tutora ens propo-

de la interioritat. Llavors era una pràctica

sava 15 minuts d’una activitat que

innovadora que es feia estranya als ulls de

ens sobtava. Ens convidava a res-

la mateixa institució educativa, però que

tar en silenci, adonar-nos de com estàvem

alguns agrairem tota la vida. El bon mes-

asseguts i tancar els ulls. Una suau música

tratge deixa empremta.

de fons. La pràctica consistia a fer atenció al

Tot un ventall de pedagogies de la in-

cos, tot començant per la respiració. Breus

terioritat que proposen anar endins, con-

exercicis d’inspirar i expirar, amb una ca-

nectar amb el més genuí de cadascú, per-

dència suau. Mentre hi anàvem entrant, ens

què és d’allí d’on podrà sorgir el sentit de

proposava que ens adonéssim de la nostra

tot plegat, amb disposició a l’enfora.

corporeïtat. Començava pels peus, el con-

Quan des de menuts hem après a atu-

tacte de la pell amb el mitjó…, fins a arribar

rar-nos i fer conscient la vida, des del cos,

als cabells, els ulls, el rostre… Els darrers

els sentiments, la raó..., aquest hàbit incor-

dos minuts, una frase de santa Teresa –l’es-

porat, el podrem reprendre o abandonar,

cola era teresiana–, o bé de l’evangeli, o bé

però, si més no, serà recurs pautat, circuits

dels relats de Mello. Així, dia rere dia, pas-

neuronals traçats, que ens permetran recór-

sés el que passés, els 15 minuts eren inamo-

rer-hi en cas de necessitat. “Moments de cal-

vibles. Un exercici repetitiu que es va con-

ma”, com en diuen també en algunes esco-

vertir en hàbit. Una pràctica diària durant

les, als quals convoquen els rètols d’aules i

tres cursos d’EGB, fins al 8è d’aleshores. Va

passadissos. Espais i temps destinats a fer

caldre perseverança per part de la nostra

un parèntesi, una parada. Promoure’ls tin-

mestra, una dona laica amb clares convic-

drà a veure amb una opció de claustre, de

cions pedagògiques. Perseverança davant el

família, d’agents educatius diversos. Sem-

centre, les famílies i les seves alumnes, ja

pre hi podrà haver el professor que vagi per

que de bon matí ens sorprenia aquella pro-

lliure i en faci la proposta, però arrelarà

posta i no sempre ens era de bon grat. Tot i

quan sigui opció d’escola, quan formi part

el nostre desconcert, ella persistia. Amb el

del projecte educatiu del centre, quan el

temps, se’ns va fer sintònica. Al cap dels

sentim transversal, quan es vehiculi amb els

anys, com m’ha servit! Com l’he deixat i hi

valors que pares i mares volen promoure.

he retornat, alhora, en diferents moments

Més aviat perquè menuts i joves ens vegin

de la vida!

fer-ne pràctica i sentin que per a nosaltres

— 55

P E T I T D I A L O GA L


Un món amb ànima

—Aquest món sembla fet de dues peces. —I veus el fil que les separa? —És el mateix món que s’emmiralla. —Mira, ara que el vent bufa, el mirall ja dubta. —Deu haver-hi coses que ens amaga?

Subscriu-t’hi a www.dialogal.org

També ens trobaràs a:

Dialogal 60  
Dialogal 60  
Advertisement