Page 1

Butlletí núm. 1 – set./oct. 2010


ÍNDEX

PòrTIC

Pàg. 3 Pàg. 4

UNA NOVA VEU

Pàg. 5 Pàg. 6 Pàg. 8 Pàg. 9 Pàg. 10 Pàg. 12 Pàg. 13 Pàg. 14 Pàg. 16 Pàg. 18 Pàg. 19

Índex / PòrTIC Opinió. Tiempo de generosidad y valores Tema del bimestre. Activos +50, un estilo de vida proactivo Opinió. Què és governar «De senectute». Ideas sobre la Abuelitud La pàgina dels lectors. Recull d’opinions sobre la crisi Les pàgines del somriure Reconeixement a la Gent Gran Activa del bimestre Noves tecnologies. «Cloud Computing», un mundo nuevo Premsa: Actualitat. La Sagrada Família Opinió. … I què en pensen els polítics de la nostra Gent Gran? Treball / Economia. Sèniors Pro, una oportunitat per a la Gent Gran activa? Sortides. Viaje a Lisboa

DELTA gent activa Castellví, s/n (Casa de Cultura) Tel.: 93 514 98 99 Fax: 93 589 43 39 08172 Sant Cugat del Vallès Vallès Occidental Web: www.deltagentactiva.org C.e.: deltagentactiva@gmail.com Edició: DELTA gent activa Equip de redacció: Pilar Cámara,Agustí Casals, Martí Fabregat, Miquel Feu,Amadeu Jensana, Javier Lasunción, Salvador Llibre, Josep Nebot, José Antonio Pastor setembre/octubre 2010

Avui neix un nou vehicle de cultura, comunicació i amistat. Una nova revista bimestral sense més pretensions que la de ser un mitjà en el qual es vegin reflectides, essencialment, les inquietuds, projectes i trajectòries d’una edat argentada després d’unes llargues històries de treball. Ens referim a la Gent Gran, homes i dones que en jubilar-se haurien de recollir els fruits dels seus esforços, els premis de la seva vinya laboral, el reconeixement per parts de la família i de la societat i trobar noves vies per continuar essent útils durant els llargs anys d’inacció laboral que els esperen. Aquesta petita revista tindrà, primordialment, una dedicació a l’etapa de la persona en què la vida se serena i bolca la seva experiència i els seus valors sobre les generacions que segueixen, sobre fills i néts. La Gent Gran necessita viure en societat, i la societat la necessita substancialment, no pas per pura solidaritat, sinó per justícia i pel magisteri que representen. Però les circumstàncies en què viuen les persones grans són essencialment pròpies de la seva edat i del seu àmbit familiar, de les seves qualitats personals, i de la perspectiva de la vida des del seu punt de vista. I el complex d’aquestes circumstàncies, el clima en què es desenvolupa la seva vida, ha de ser conegut pels qui conviuen sota el mateix sostre, a la mateixa ciutat, club o casal. Per això aquesta revista tindrà un abast no sols limitat a la Gent Gran, sinó inscrit en l’ampli món de la persona, en la seva circumstància, en els seus ideals i en la participació en els temes ciutadans. Des del primer dia aquesta revista serà un paper obert a tots els suggeriments que vinguin des de tots els punts vitals de la nostra societat. La seva difusió... dependrà dels nostres lectors. –3–


OPINIÓ TIEMPO DE GENEROSIDAD Y VALORES No hay peor caricatura trágica que la de un viejo egoísta, malhumorado, pendiente siempre de su salud y su cuidado, ajeno a cuanto pasa a su alrededor, indiferente ante las circunstancias por las que pasa su familia, aislado en su mundo de recuerdos irrecuperables, herido por la nostalgia estéril de un pasado irrepetible. Aunque este prototipo de abuelo no se dé químicamente puro, sí se pueden encontrar vestigios en nuestros contemporáneos: suficientes para atenazar la sensibilidad, el trabajo, el afecto y la dedicación a los nietos. Los antídotos a estos venenos lentos que pueden arruinar la convivencia y romper los lazos intergeneracionales, se encuentran al alcance de todos: mirar a los demás y sus problemas; olvidarse de los propios; evitar prejuicios sobre la edad, la salud, «el tiempo de vida que resta»; estar al corriente de los problemas de la sociedad; vivir informado, evitando «la burbuja» del egoísmo, de la propia complacencia y del exceso de autoestima. Para comunicarse con los demás –que en esto consiste la convivencia– es preciso hacer un esfuerzo para ponderar las características de las otras generaciones –hijos y nietos– y amoldarse a las variaciones de «los tiempos» que corren hoy, ahora, y prepararse para los que vendrán mañana, que serán, sin duda, más vertiginosos, distintos, seguramente más difíciles de aceptar para el historial de un anciano. El abuelo debe esforzarse por comprender que lo accidental puede cambiar, manteniéndose siempre a flote lo esencial. Y esta es una de las cosas que hay que comunicar a nietos e hijos: se puede cambiar de vestuario, pero no de moral. Así el abuelo ha de esforzarse por mantener las esencias de las cosas como principio exigible, usando la flexibilidad que da la experiencia para no herir susceptibilidades, para no cerrar la puerta al dialogo, que sería la tumba de las relaciones intergeneracionales. Esto es compatible con los recuerdos familiares –(por favor, batallitas no)– que ponen savia al árbol genealógico, y hacen de la familia un ser vivo, una historia importante dentro de las historias personales de cada uno de los miembros. El optimismo merece un capítulo aparte, pero hay que sostener que es esencial, porque supone la reconciliación del abuelo con su circunstancia personal, el destierro de toda amargura y el allanamiento del camino que han de seguir los demás. José Antonio Pastor –4–


TEMA DEL BIMESTRE ACTIVOS +50, UN ESTILO DE VIDA PRO-ACTIVO Una de las características de las sociedades desarrolladas es el elevado número de personas que, a partir de los 50 años de edad, están laboralmente retirados, total o parcialmente. Dejando de lado las condiciones particulares de salud y sus consecuencias que, en algunos casos puedan limitar sobremanera cualquier intención de acometer actividades orientadas al servicio a los demás, es indiscutible que hay muchas personas que, teniendo niveles de salud envidiables, se dejan llevar por la inoperancia. Obviamente, dicha actitud, fruto de la desgana y la inactividad, conlleva el inicio de un proceso de deterioro personal progresivo, tanto a escala intelectual como sentimental y operativa, con nefastos resultados para la persona individual y la sociedad en su conjunto. Por el contrario, hay personas que aprovechan la nueva situación para hacer aquellas cosas que, deseando haberlas realizado, no pudieron afrontar por falta de tiempo. Son personas pro-activas, con visión positiva y optimista, dispuestas a seguir progresando personalmente y ser útiles a la sociedad aplicando sus capacidades y actitudes para bien propio y de los demás. Atención especial merecen los que desean seguir haciendo lo que hacían habitualmente en su puesto de trabajo pero aplicándolo ahora de forma desinteresada en Proyectos de Desarrollo Social (PDS). Me refiero concretamente a personas con experiencia y capacidades para la dirección empresarial, o aquellos que tienen profundos conocimientos o habilidades profesionales finas de alta valoración. Las personas calificadas como Activos +50 por la asociación Delta gent activa, son tan útiles a la sociedad como cuando estaban

laboralmente activas. Lo único que cambia es que ahora pueden elegir en qué aplicar sus conocimientos, habilidades e intereses, en qué momento y por cuanto tiempo. Pueden elegir en qué PDS colaborar e implicarse y disfrutar de un conjunto de gratificaciones internas más importantes que las compensaciones económicas, pues son fruto de un espíritu de servicio hacia los demás sin esperar recompensas. Existen en nuestra sociedad tantas y diversas necesidades por cubrir y en las que colaborar, que no resulta difícil encontrar aquel PDS que esté en sintonía con los intereses y circunstancias personales. Evidentemente, no todos los PDS son de asistencia social dirigidos a segmentos marginados, sean en nuestra sociedad más próxima o en naciones subdesarrolladas; hay mucho que hacer socialmente en nuestro entorno más próximo. Como se ha dicho en muchas ocasiones, es un tremendo error y despilfarro social desaprovechar todo lo que la sociedad ha invertido en la educación de sus componentes –así como lo que cada persona en particular haya hecho por su desarrollo personal y profesional– debido a circunstancias socioeconómicas que llevan a oficializar el desempleo de personas en condiciones idóneas de seguir siendo útiles. Por la misma lógica, también podemos decir que es un tremendo error personal y despilfarro despreciar o desaprovechar la educación recibida y las propias capacidades por el hecho de estar laboralmente inactivo. Hacerlo es tanto como condenarse a un suicidio en cuanto al desarrollo personal. Francisco Javier Lasunción

–5–


OPINIÓ

QUÈ ÉS GOVERNAR

Diuen que el que diferencia un polític d’un estadista és que mentre el primer, l’endemà d’haver guanyat les eleccions ja comença a treballar per guanyar les properes, l’estadista, coneixedor de les mancances del seu país, comença a planificar i endegar els medis per posar-hi remei, independentment de si el seu mandat serà suficient per portar-ho a terme. No hi ha dubte que si això és veritat, l’estat espanyol està ple de polítics no pas d’estadistes. Als llatins, per «genètica», ens agrada improvisar, i la història recent ens ho confirma. Només hem de donar una ullada a com va ser creada la Seguretat Social: avui, quasi 40 anys després, encara hi ha un 12% de gent que, per la seva professió, no hi poden estar emparats, sense oblidar els alts i baixos que ha tingut, i els canvis que hi ha hagut i que hi hauran, sense que tinguin res a veure amb la normal adequació dels sistemes al temps, sinó obligats per la manca de previsió en posar-los en marxa. Sempre, i per raons diferents, en l’etapa moderna hem estat a la cua dels anomenats països desenvolupats, i això –que no és pas per presumir-ne– té l’avantatge que ens podem emmirallar en els països més avançats que nosaltres, prendre cura dels seus problemes i com els han resolt, estudiant amb temps l’aplicació de les mesures que haurem de prendre a casa nostra quan aquests ens arribin, si és que no som capaços d’evitar-los. Contemplem, sinó, els casos del famós «Estado del Bienestar». Avui estem davant d’un problema tan gros com el de la Seguretat Social al seu dia. La DEPENDÈNCIA. No, no us penseu pas que ha sorgit com un bolet, ja fa anys que a Europa i a Amèrica del Nord «gaudeixen» d’aquesta problemàtica i l’han afrontada actuant de diferents maneres, que ens agradaran més o menys, però l’han afrontat. A l’estat espanyol, com que aquest problema històricament estava resolt per la família, fidels al nostre costum no se li ha fet

cas fins ara. La incorporació de la dona al treball, bé sigui per causa vocacional o bé per la necessitat imperiosa d’haver de collaborar en els ingressos familiars per poder viure dignament, o simplement viure, han accelerat aquest procés. Però abans de canviar una cosa que històricament ha funcionat perfectament, s’han d’estudiar les seves repercussions, i donar-ne una altra a canvi que garanteixi la funció del valor que es pretén canviar. D’això se’n diu preveure. N’hi ha de variades i diverses, d’alternatives que poden resoldre el problema; la més completa, que garantiria fins i tot l’afecte, l’estimació, el caliu de família que mai no podrà donar la millor residència del món, fóra que aquesta tasca restés en la família, tot garantint-li les despeses que aquesta situació comporta mitjançant el traspàs a la família –home o dona que s’encarregués de la tasca d’atendre el Dependent– d’uns ingressos que li permetin fer un canvi temporal de feina sense perdre els drets de l’anterior –si és que la tenia–, que li permeti seguir cotitzant a la Seguretat Social, per no perdre els drets a la jubilació i a la dependència que potser un dia podrà necessitar. Considereu que els diners només compensarien la feina; a l’«altra qüestió», l’afecte, l’estimació, el caliu de família, poseu-hi preu si us hi atreviu. Aquest sistema és avui el més adoptat, encara que molts no cobrin, de moment, per l’administració –perquè no tenen on posar els residents i no han arribat a cap acord amb la indústria privada, que veu en la Dependència un negoci rendible–, el que em confirma en la meva creença que aquest sistema és viable, i per altra banda no és incompatible amb cap altre. El reconeixement de la figura del Dependent dóna satisfacció a les indústries de Serveis, particularment a les d’assegurances, que ja estan traient al mercat tota una sèrie de productes per atendre aquesta nova figura que és reconeguda i que obre les portes a noves fonts de negoci.

–6–


Un problema, si se l’agafa a temps, es resol i no passa res, però si no se li fa cas es fa gros, s’enquista i acaba essent carn de canó en una contesa electoral, tret a correcuita i prometen el que de vegades no es pot prometre, sobretot si no s’està massa convençut de guanyar-la. Però les promeses s’han d’acomplir i aleshores passa el que està passant, que no hi ha diners per atendre el que s’ha promès. Es comencen a tirar pilotes fora. L’amo dels calés ens surt dient que el Benestar Social ha estat traspassat a les Comunitats autònomes, i que per tant és un problema d’aquestes, fora d’una petita quantitat que frega la de les pensions no contributives, això sí, per a tothom. Siguem seriosos, és un problema de tot l’Estat, i de la mateixa manera que el cost de la vida és diferent a cada Comunitat autònoma, el cost de l’atenció a la Dependència també ho serà. L’Estat no pot defugir de la responsabilitat de fixar, d’acord amb les Comunitats autònomes, els que podem acceptar com a serveis dignes, i aquests són els que ha de finançar. L’administració d’aquests serveis, sí que li corresponen a la Comunitat autònoma, com si vol donar-ne de complementaris, que aquests sí que els haurà de finançar ella. És el que dèiem: no s’ha previst res. Senyors, l’Estat és com una família: entren els diners que poden entrar i la responsabilitat del cap de família és distribuir-los donant prioritat a les necessitats més importants, i si no es poden cobrir totes cercar la manera que els membres de la família treballin una mica més per tenir més recursos, després de convèncer-los que el seu esforç és necessari. Què passa als membres d’aquesta família quan no tenen clar que l’administració dels seus recursos sigui clara i eficient? Doncs que es reboten i demanen control sobre aquests més diners que se’ls demana. Això es exactament el que va passar amb l’enquesta del CIS (no publicada), que preguntava a la gent si estaria disposada que

se li augmentessin els impostos amb aquesta finalitat; la resposta no deixa lloc a dubtes: si no ho recordo malament, el 73% va respondre que sí, però que havia de ser un impost finalista i sota el control del poble. Senyors, que ja som grandets!, aquest és un problema de la societat i l’ha de resoldre la societat. Ningú pot assegurar que mai no necessitarà dels serveis que li pot oferir la necessària i imprescindible Llei de Dependència. Si les coses es deixen com estan, els econòmicament forts no tindran cap problema, com fins ara, i els pobres de solemnitat tornaran a gaudir de la beneficència pública; el que no sabem és el que faran amb la sempre maltractada i cada vegada més nombrosa «classe mitjana», perquè tenim massa diners per ser atesos per la beneficència pública, i no en tenim prous perquè puguem entrar a l’altre grup. Ja ens direu què fareu amb nosaltres. La Llei de Dependència ha de ser un dret universal i gratuït; si falten diners, primer administreu bé els que us donem i si amb tot i això no n’hi ha prou parlem-ne, que de solucions n’hi ha. Però penseu i preveieu el futur, que quan els toqui ser vells als nascuts en èpoques de baixa natalitat, els sobraran els calés per atendre la seva dependència; pot ser que al final resulti un problema de finançament i no de recursos. I sobretot, perquè el problemes agafats a temps són molt mes fàcils de fer entendre i molt menys costosos de resoldre que quan hem de fer això que tant ens agrada als llatins: improvisar. Hi ha dues maneres de disposar de més diners, guanyar-ne més o gastar-ne menys, i s’ha de fer servir la primera quan la segona ja no es pugui reduir més. L’únic que volem és poder confiar en els que han de decidir per nosaltres. Que no ens passi com als soldats republicans, que quan els han reconegut els seus drets ja només en quedaven quatre.

–7–

Salvador Llibre i Angulo


«DE SENECTUTE»: ABUELITUD IDEAS SOBRE LA ABUELITUD Parece que lo que se necesita es un marco de ideas para dar a la díada una dimensión generosa que rebase las fronteras locales y pueda catalogarse como nacional, europea o global, pensando en que todas las personas mayores tienen parecidos problemas y necesitan las mismas o semejantes ideas –y también ideales– para cubrir digna y felizmente esta última etapa de la vida que se llama vejez. Pero antes de nada tenemos que saber cuál es la materia prima que hemos de manejar. Concretamente, tendríamos que buscar respuesta a las preguntas: a) ¿Qué es un anciano?; b) ¿Cómo se considera en la sociedad un jubilado?; c) ¿Cómo administrar los años de vacaciones?; d) ¿Sigue queriendo ser feliz una persona mayor?; e) ¿Cómo resolver la soledad, enemigo nº 1 del viejo?; f) Familia y residencia no son antagónicos; ¿por qué?; g) ¿Reinserción en un nuevo trabajo o ver pasar la vida?; h) ¿Cómo crear vínculos potentes con las dos generaciones siguientes?; i) ¿Están preparadas la sociedad y la familia para recibir al abuelo?; j) ¿Qué se puede exigir a la gente mayor para hacerla más feliz? El estudio de éstas y otras preguntas nos llevará a configurar qué se puede hacer para que salga un resultado en el que se pueda ver reflejado el jubilado, las posibilidades de abrirle horizontes, hacerle que se sienta útil y responsable, que emplee su tiempo y haga algo por los demás. Vamos a ponerle patas… DE SENECTUTE –ABUELITUD– Iniciamos hoy en este boletín tal sección, en la que pretendemos hablar sobre las per-

sonas mayores, su ambiente, sus preocupaciones, sus deseos, su encaje en la sociedad de hoy y su relación con las otras dos generaciones que le siguen en edad – hijos y nietos– y que comparten parentesco, problemas, ilusiones, en convivencia, colaboración y sintonía. Los primeros artículos versarán sobre la psicología de la persona mayor: ¿Cómo es un viejo? ¿Qué ilusiones, proyectos, ideales tiene para esos largos años de jubilación? ¿Cómo acepta lo que podríamos llamar «desempleo por la edad»? ¿Se siente marginado? ¿Qué hacer con tanto tiempo disponible? ¿Es posible un reciclaje para una nueva profesión? ¿Qué espera de la familia? ¿Puede hacer algo por los demás?… Y así una serie de interrogantes que determinan un nuevo ciudadano que indudablemente tiene una misión en la sociedad y en la familia, pero que sin duda puede desconocer él mismo al considerarse pasado de edad y refugiarse en la inútil nostalgia. Después enfocaremos la sección en vistas a las relaciones familiares, la inserción en la sociedad, el posible nuevo trabajo, el aprendizaje de la «abuelitud» –calidad de abuelo– la responsabilidad como tal, la entrega de la experiencia, el consejo y el afecto, y el ejercicio de una nueva etapa, la de abuelo comprometido. Esperamos críticas y ayudas de nuestros lectores con el fin de que nuestras colaboraciones sean útiles y abran horizontes a esta edad de plata que se nos brinda en una sociedad que necesita de nosotros tanto como nosotros necesitamos de ella.

–8–

Jap.net


LA PÀGINA DELS LECTORS

RECULL D’OPINIONS SOBRE LA CRISI Superávit Tras escuchar las propuestas frente a la crisis, me gustaria mandar una propuesta para reducir el déficit: que los politicos devuelvan el dinero de todos los contratos fraudulentos, injustificados, obras que triplican el presupuesto inicial sin saber por qué (o para quién) –como los Palma Arena, visitas del Papa, obras olímpicas, trajes, Correas…–, casualmente todas gobernadas por el PP que ahora es el abanderado de la reducción del gasto. Ellos prefieren el despilfarro. Si además los bancos devuelven los 50.000 millones que les dimos pero que ahora no nos prestan, hay suficiente para invertir en politicas sociales, educación y formación. Señores, devuelvan lo que nos han quitado y les aseguro que habrá superávit. – QUIM SEGARRA 4.999.999 El gobierno descarta que el paro llegue a los cinco millones. Una buena noticia para el posible parado número cinco millones. Dramático. – JOSEP ROBERT REIG Catalunya no es el Reino Unido Con acierto, el Reino Unido ha decidido retirar privilegios y coches oficiales a latos cargos y ministros mientras dure la crisis, como medida de austeridad. Curiosamente, pocas horas después del anuncio del Gobierno británico, en el Parlamento catalán se debatió también sobre los coches oficiales. Pero Catalunya no es el Reino Unido y aquí el presidente del Parlament, Ernest Benach (ERC), se negó rotundamente a retirar o incluso disminuir el uso de los coches oficiales de alta gama que tiene asignados. Me sorprende que en países notablemente más ricos que nosotros los políticos estén haciendo esfuerzos de austeridad que aquí nuestra clase politica se está negando a hacer. ¿Después iremos a pedirles que salven nuestras finazas públicas y paguen nuestro despilfarro? – CARMEN B. FERNÁNDEZ Defraudado y asustado Me siento francamente muy asustado y defraudado con la que se nos viene encima. Por una parte, quien nos gobierna no parece tener idea de como hacerlo para sacarnos de la crisis. Por otro lado, quien debería echar una mano con ideas, que es la oposición, está más centrada en apagar los casos constantes de corrupción. Y sin llegar a entender cómo se puede sentar a un juez en el banquillo –que no sé si es estrella o no, ni me interesa–, si creo que su valentía contra el terrorismo debería valer para merecer un respeto. Que alguien me lo explique. – DAVID CREUS La secta de los progresistas O despertamos pronto o las derechas, izquierdas, centros y demás mandangas nos mandan al precipicio. – ALEJO FERNÁNDEZ –9–


LES PÀGINES DEL SOMRIURE

La punxa d’en Jap EL PUNT (avui.elpunt.cat) 16.09.2010

Una nena pregunta a la seva mare: — Mare, com es va crear la raça humana? La mare li contesta: — Déu va crear Adam i Eva, van tenir fills, i d’aquesta manera es va originar la raça humana. Dos dies després la nena fa la mateixa pregunta al seu pare. El pare contesta: — Fa molts anys que ja existien els micos, i van anar evolucionant fins als éssers humans que veus avui. La petita, tota confosa, torna a la seva mare i li diu: — Mare, com és possible que tu diguis que la raça humana va ser creada per Déu i que el pare digui que va evolucionar del mico? La mare li respon: — Mira, preciosa, la cosa és molt simple: Jo et parlo de la meva família i el teu pare et parla de la seva…

Home: Déu: Home: Déu: Home: Déu: Home: Déu: Home: Déu:

–10–

Que sou Déu? Sí. Puc preguntar-vos quelcom? I tant! Què són per a vós un milió d’anys? Un segon. I un milió d’euros? Un cèntim. Déu, podríeu donar-me un cèntim? Espera’t un segon.


Levántate, hijo mío Hijo mío, por favor, de tu blando lecho salta. Déjame dormir, mamá, que no hace ninguna falta.

Hijo mío, por favor, que ya has dormido en exceso. Déjame, mamá, que soy diputado del Congreso

Hijo mío, por favor, levántate y desayuna. Déjame dormir, mamá, que no hace falta ninguna.

y si falto a las sesiones ni se advierte ni se nota. Solamente necesito acudir cuando se vota,

Hijo mío, por favor, que traigo el café con leche. Mamá, deja que en las sábanas un rato más aproveche.

que los diputados somos ovejitas de un rebaño para votar lo que digan y dormir en el escaño.

Hijo mío, por favor, que España entera se afana. ¡Que no! ¡Que no me levanto porque no me da la gana!

En serio, mamita mía, yo no sé por qué te inquietas si por ser culiparlante cobro mi sueldo y mis dietas.

Hijo mío, por favor, que el sol está ya en lo alto. Déjame dormir, mamá, no pasa nada si falto.

Lo único que preciso, de verdad, mamá, no insistas, es conseguir otra vez que me pongan en las listas.

Hijo mío, por favor, que es la hora del almuerzo. Déjame, que levantarme me supone mucho esfuerzo.

Hacer la pelota al líder, ser sumiso, ser amable Y aplaudirle, por supuesto, cuando en la tribuna hable.

Hijo mío, por favor, van a llamarte haragán. Déjame, mamá, que nunca me ha importado el qué dirán.

Y es que ser parlamentario fatiga mucho y amuerma. Por eso estoy tan molido. ¡Déjame, mamá, que duerma!

Hijo mío, por favor, ¿y si tu jefe se enfada? Que no, mamá, déjame, que no me va a pasar nada.

Bueno, te dejo, hijo mío. Perdóname, lo lamento. ¡No sabía la fatiga que produce el Parlamento!

Atribuido a FrJSFofm (S. XVIII) –11–


Reconeixement a la GENT GRAN ACTIVA del bimestre Aquesta secció es pot entendre com una continuació i preparació dels premis Delta +50, i té l’objectiu de donar a conèixer i reconèixer la Gent Gran Activa que hagi destacat recentment per alguna activivitat, des de qualsevol àmbit d’acció. Ens complau, doncs, de forma molt especial, que el primer nominat d’aquesta nova edició sigui el nostre redactor en cap, José Antonio Pastor, que va presentar el dia de Sant Jordi passat, a Sant Cugat, el seu darrer llibre: Un desafío para el verano. Els seus companys de l’equip de redacció felicitem el nostre «plomí preferit» de DELTA gent activa. Enhorabuena, campeón… ¡¡¡ tú sí que vales !!!

Un desafio para el verano editado por Ediciones Palabra Por salvar a un amigo y por hacer el bien a los demás, Henricus se embarca en este desafío con el entusiasmo propio de los sueños juveniles. Varios alumnos y alumnas de un instituto, estimulados por ´tío Tom´, que vive en Kenia hace años, se deciden a colaborar en una locura: la construcción de una escuela en la sabana africana, allá donde rugen los leones… Para lo cual, aprovechando las vacaciones de verano, buscan medios económicos y de todo tipo. En esta narración hay un poeta, dos hermanas gemelas, un chaval con síndrome de Down, una anciana tía millonaria, un banquero jubilado y generoso, un altísimo massai keniano… y una nota discordante en la ´orquesta´, que acabará poniéndose ´a tono´. J. A. Pastor és Enginyer tècnic forestal i Periodista, però fa molts anys que es dedica a temes d’orientació familiar i educació juvenil. Fou director de programes educatius a RNE i també escriu poesia i villancets. És autor, en aquesta mateixa col·lecció, de La bonita historia de un niño feo. Font: http://www.edicionespalabra.es/default.asp –12–


NOVES TECNOLOGIES CLOUD COMPUTING, UN MUNDO NUEVO Quizá esta curiosa denominación técnica pueda parecer un tanto extraña, y sobretodo ciertamente nueva. Su traducción literal vendría a ser computación en nube, y aunque es una definición medianamente acertada, está claro que en sólo unas palabras no se podría llegar a comprender el significado completo de la misma. ¿Qué se entiende por Cloud Computing (computación en nube)? ¿Se trata de un tipo de tecnología especial? ¿Para qué sirve? ¿Puede ser útil para lectores y usuarios/as de Internet? Vivimos en un momento en que, como se habrá podido comprobar, Internet se ha convertido no sólo en un medio de comunicación más (como es el caso de la radio y la televisión); en efecto, cada día navegamos por la red en busca de información, de noticias, de temas y fuentes que nos gustan, y también tendemos a contactar rápida y automáticamente con nuestros/as compañeros/as y amigos/as. Explicado de una forma sencilla y amena, podemos indicar que por Cloud Computing se entiende aquella tecnología que permite ofrecer servicios de informática a través de Internet, de forma que todo lo que puede ofrecer un sistema informático es ofrecido como servicio, al cual pueden a su vez acceder los/las usuarios/as sin que tengan conocimientos en la gestión de los diferentes recursos que utilizan. Explicado de una forma algo más técnica, se puede concebir el Cloud Computing como un modelo de aprovisionamiento rápido de recursos IT (investigación tecnológica) que potencia la prestación de servicios IT y empresariales, facilitando a fin de cuentas la operativa del/de la usuario/a final y del/de la prestador/a del servicio. Para entenderlo de forma más detallada y práctica, podemos destacar que actualmente existen diferentes servicios de Cloud computing. Es el caso, por ejemplo, de Google Apps, Amazon EC2 o Microsoft Azure; proveedores de aplicaciones comunes de negocios en línea que son totalmente accesibles desde un navegador web, a la vez que tanto el software como los datos se almacenan en el servidor, lo que significa que los/as usuarios/as no poseen físicamente los dispositivos de almacenamiento de sus datos, ya que la responsabilidad propia del almacenamiento de los mismos y su posterior control recae en manos del proveedor en sí. Fuente: www-05.ibm.com/es/cloudcomputing –13–


PREMSA: ACTUALITAT LA SAGRADA FAMÍLIA Un dia d’aquests em vaig deixar caure en una reunió d’intel·lectuals. Hi havia pensadors, escriptors, pintors, escultors i una senyora amb un petit barret i d’una certa edat que no em va ser presentada però que em va semblar entendre que era la vídua d’un senyor que en vida havia estat molt important. La senyora només va obrir boca per dir que ella no va al Liceu des que Calixto Bieito situa vàters a l’escenari i els espectadors hi poden entrar amb samarreta i xancletes. Com que la reunió té caràcter periòdic i com que l’observació liceística de la senyora va ser rebuda amb fredor i incomoditat, em sembla molt que els organitzadors s’oblidaran a partir d’ara de tornar-la a convidar. La reunió va derivar de seguida cap a una lletania de queixes. L’art no es valora; les institucions no fan cabal de la cultura; el pensament autèntic, que és el transgressor, va de baixa; aquestes coses. Quan semblava que d’un moment a l’altre tots ens havíem de posar a plorar, un dels congregats que es trobava prop de la senyora del barret va dir que l’estadística d’una publicació estrangera molt prestigiosa acabava de declarar que l’obra d’art que defineix el segle XX a escala mundial és la Sagrada Família de l’arquitecte Antoni Gaudí. Davant l’observació, la concurrència es va posar a riure com si li haguessin

dit que l’atracció cultural número u del món fos la Dama del Paraigua i els ximpanzés que li fan companyia al Zoo de Barcelona. Vaig entendre que a aquella gent la Sagrada Família no li agrada gens i vaig entendre alguna cosa de l’actualitat. No és que els reunits abominessin Gaudí. Tot al contrari. Els agrada el Gaudí de la Casa Batlló perquè va posar sobre la façana original i al bell mig del circumspecte passeig de Gràcia una màscara de colors com les que surten a Venècia per carnaval. Valoren la Pedrera perquè els murs són tan sinuosos que el pobre senyor Milà que la va encarregar no va saber mai on situar el piano de paret de la seva filla ni el capçal del llit matrimonial. Celebren també la Colònia Güell perquè, com el nom indica, era una colònia de treballadors, i celebren el Parc Güell perquè obeïa a un pla socialment utòpic dels que feien furor en aquella època. Mataró perquè cau lluny als barcelonins als quals cau lluny tot el que sigui més enllà del Llobregat i del Besòs, però si hi anessin i veiessin la nau de fàbrica que el Gaudí jove va construir per encàrrec d’una cooperativa obrera local, l’arquitecte seria elevat no a l’altar on el vol situar l’Església catòlica sinó al panteó dels grans revolucionaris, juntament amb Ferrer i Guàrdia i el Noi del Sucre.

–14–


El que passa és que si a l’Església li falta un miracle obrat per Gaudí per fer-lo sant, als meus intel·lectuals de l’altre dia els sobra la Sagrada Família per poder-lo idolatrar com cal. Ells han mirat la Sagrada Família pel davant i pel darrere, li han aixecat les caputxes una a una, han baixat a la cripta i han pujat als ventalls de colors del capdamunt i així com a les cases fetes per Gaudí hi han observat una burla al burgès Batlló i al burgès Milà, al temple expiatori no hi han sabut trobar una semblant actitud transgressora respecte als capellans que l’han de gestionar i a l’amo últim de la mansió, que és Déu nostre senyor en persona. El catolicisme i el misticisme són unes peces de la personalitat de Gaudí que fan francament nosa i com que no saben on posar-les d’aquí ve la riallada de l’altre dia. Ells diran que, de la Sagrada Família, els molesten els afegits que hi estan posant els senyors Bonet i Rigol i les escultures de Subirachs, però en realitat els desplau l’embalum sencer. Almenys, el dia de la reunió, els meus companys no van fer pas discriminació entre l’obra original i l’obra nova. La Sagrada Família fa monja, fa Convergència, fa Unió, fa japonès.

dre alguna cosa de l’actualitat. Si al lloc on se situa la Sagrada Família hi hagués, en comptes d’aquest temple, el pavelló Mies van der Rohe, la Fundació Miró de Sert, el Museu Picasso, la mateixa Pedrera o l’avió del Tibidabo, ja podem comptar que el tren d’alta velocitat no passaria per sota del carrer de Mallorca i a tocar de cap obra sensible sinó que hauria estat desviat pel litoral, pel Vallès o cap al cel, entre altres motius perquè els reunits haurien encapçalat manifestacions contra l’obra ferroviària i haurien mogut tots els ressorts que ells coneixen perquè no es fes. Jo fins ara no feia gaire cas dels que alerten del perill que corre la Sagrada Família si el tren li passa per sota. Després de la gran riallada de la reunió em fa l’efecte que algú celebraria com si es tractés d’un happening dels anys seixanta i setanta que, per causa d’un tren, s’ensorrés l’edifici preferit d’aquell arquitecte que quan sortia de fer-hi una visita d’obres va morir atropellat per un tramvia.

He dit que la reacció d’aquells homes i dones, gent que genera opinió i que escriu als diaris i té algun conegut entre els que governen aquí a Madrid, em va fer enten-

Font:

Manuel Cuyàs (Avui – Opinió – A ull nu; 3 de juliol 2010) http://avui.elpunt.cat/noticia/article/-/8-articles/187851-a-ull-nu.html

D’altres enllaços:

http://www.avepellitoral.info; http://www.cucadellum.org –15–


OPINIÓ … I QUÈ EN PENSEN ELS POLÍTICS DE LA NOSTRA GENT GRAN? Hem demanat als grups polítics de Sant Cugat amb representació municipal que ens responguessin a la pregunta que els vam plantejar: Què pot oferir i demanar el vostre grup a les 13.408 persones de més de 65 anys de Sant Cugat? Aquí us presentem el seu propi resum de les respostes (amb l’agraïment a tots ells per la seva col·laboració). Si voleu llegir-les completes (cada una en 2 fulls A4) podreu veure-les al Diari digital Delta+50: www.deltaplus50.com. Cal reflexionar sobre la realitat que viuen el 16,35% dels homes i de les dones de la nostra ciutat. La transformació de l’etapa vital d’aquestes persones ens obliga a trencar amb la visió estereotipada de la vellesa. Sense oblidar aquelles persones que malauradament –per malaltia, solitud i baixa qualitat de vida– requereixen d’una atenció i cura especialitzada, no podem deixar de reconèixer una gent gran activa, amb valors com l’experiència, la participació, la solidaritat, el coneixement, la capacitat d’iniciativa, la transmissió… En definitiva, «gran gent». El perfil de la gent gran de Sant Cugat ens ha de marcar la planificació de polítiques ben definides que ens permetin arribar a tot el teixit que conformen aquestes persones. Actuacions globals i individuals que sota el paraigües de la dinamització de programes i de l’assistència garanteixin l’atenció que cal. Agraïm l’oportunitat que se’ns brinda per explicar la nostra visió. Defensem, tal com està fent el Govern de la Generalitat, tres línies generals d’actuació respecte al concepte actual del sector de gent gran: 1) En una societat moderna com la nostra s’han de dissenyar més polítiques públiques que posin l’accent en l’aprofitament de l’experiència i dels coneixements d’aquest sector. 2) Un fer-se gran actiu ben segur que ajudarà a viure aquesta etapa positivament. 3) En aquesta etapa de la vida, sovint cal donar respostes a necessitats econòmiques, de salut i socials. / En totes aquestes àrees el govern de l’Estat i de la Generalitat estan realitzant aportacions molt importants i impensables fa uns anys: Llei de Dependència, Pla Nacional del Voluntariat, gratuïtats per accedir a la formació, gratuïtats o descomptes al món de la cultura, investigació biomèdica, suport a entitats, foment de la participació i del diàleg permanent del sector, millores sanitàries i assistencials, mesures per a la defensa dels drets de la gent gran, millores en l’accessibilitat… En canvi, pensem que el ritme del nostre Ajuntament està molt per sota de les ciutats del nostre voltant. L’oposició i moltes entitats han hagut d’empènyer molt per anar fent passes. Reconeixem la tasca de les entitats que, autogestionant-se i amb petits recursos, alguns de municipals però insuficients, treballen dia a dia per un millor Sant Cugat per a la gent gran. A Sant Cugat queda molt per fer! –16–


Creiem que les polítiques públiques adreçades a la gent gran s’han de guiar per la idea de fomentar la participació social d’aquest col·lectiu i potenciar l’envelliment actiu; no volem ningú sol ni tancat a casa. Alhora, ens sembla interessant que es desenvolupin projectes intergeneracionals, on persones de totes les edats intercanviïn experiències, coneixements i punts de vista. Finalment, pensem que els governs i les administracions han de caminar al costat de totes aquelles persones grans que puguin presentar problemes de salut o econòmics; no és tolerable la desatenció ni la precarietat. Per tant, treballem perquè la nostra gent gran tingui espais de participació, salut i estabilitat econòmica i així pugui reportar a la societat i a les generacions joves el millor d’ella mateixa. Què volem i què us oferim a la gent gran de la ciutat? Doncs ben senzill: que sou una part indestriable a l’hora de pensar la ciutat. La vostra experiència és indispensable per prendre les millors decisions per a tothom, però especialment per al vostre col·lectiu. Cal, doncs, que seguiu participant de forma activa en els fòrums constituïts per a això; la taula de la gent gran n’és un exemple que cal aprofitar. La gent gran és també un referent en la recuperació de la nostra memòria, que no pot perdre’s. I la gent gran, com a col·lectiu moltes vegades especialment vulnerable, ha de ser un dels objectius de les polítiques de benestar del nostre país. En els darrers anys s’han fet esforços considerables en aquest sentit, però encara queda molt per fer. La millora de les polítiques de salut pública i de serveis socials que atenguin la manca de pensions dignes són prioritàries per a una força com la nostra que representa l’esquerra verda nacional. Com ho són també les polítiques de mobilitat i les d’habitatge digne. Seguirem treballant en aquesta direcció perquè vosaltres ho heu donat tot perquè siguem com som: un país modern però amb molts deures pendents encara. Antigament es percebia la gent gran com a sàvia, gent amb experiència i honra. La societat actual està desvirtuant aquest principi de comportament en contra dels models de conducta presentats pel Grup municipal popular. Durant els darrers anys s’han generat canvis en les actituds socials que han portat al fet que les persones grans, que avui viuen més anys, també viuen més temps soles… Cal incidir-hi i buscar solucions a l’origen del problema, i no en les conseqüències que produeix. Creiem que cal actuar des de l’educació i les polítiques socials per incidir en les conductes individuals, inculcar valors que incorporin comportaments solidaris i cívics, amb la finalitat de facilitar la convivència i fomentar els valors basats en les relacions multigeneracionals, que han de ser la base de la vida social i comunitària. Aquestes mesures són fonamentals i per això cal liderar un canvi cultural que incideixi en tots els àmbits de la nostra societat, que faci possible una societat per a totes les edats, on les persones grans no se sentin excloses. És per això que des del partit incentivem la prestació d’un model d’atenció domiciliada amb cartera de serveis integrada, l’elaboració d’un programa municipal per a la gent gran que contempli models d’atenció integral amb recursos, entre d’altres. –17–


TREBALL / ECONOMIA SÈNIORS PRO, una oportunitat per a la Gent Gran activa? SÈNIORS PRO es un projecte que s’adreça a les persones grans actives, a les quals la cita de Juan Ortega y Gasset: «La vida cobra sentit quan en fem una aspiració a no renunciar a res» els encaixa perfectament. Són les persones grans que desitgen participar activament en el seu desenvolupament personal, continuar treballant, no sentir-se desarranjades i generar riquesa de tot tipus: cultural, social i econòmica, per a la societat en general, per a les entitats socials amb les quals col·laborin des del voluntariat social i també per a elles mateixes, treballant en comptes d’estar jugant a les cartes als casals, una opció molt respectable però que no val pas per a totes les persones jubilades o prejubilades. Hi ha persones grans que necessiten incrementar els seus ingressos en percebre una pensió insuficient per cobrir les seves necessitats (la pensió mitjana de jubilació va situar-se, al desembre de 2007, en 686,90 € mensuals, i el llindar de la pobresa a Catalunya en 540 € al mes); d’altres, afortunadament i gràcies al patrimoni que han pogut generar al llarg de tota una vida de treball o de disposar de millors pensions, no tenen dificultats per arribar a fi de mes, però desitgen seguir integrades i actives en la nostra societat, treballant des del voluntariat social per tal de col·laborar en la millora de la qualitat de vida de les nostres persones grans. Aquesta proposta anomenada SÈNIORS PRO, de DELTA gent activa, té l’objectiu d’ajudar a la millora de la qualitat de vida de les persones grans actives mitjançant programes que transformen la vida de qui els rep. Un exemple gràfic podria ser el d’aquell que ofereix un peix a un famolenc (programa assistencial) o del qui l’ensenya a pescar (programa transformador).

SÈNIORS PRO no és, doncs, cap projecte assistencial, ja que aquests –encara que sempre es necessiten, en més gran mesura i amb més suport–, afortunadament en l’actualitat estan força estesos en el nostre país, tant els implantats des del propi Estat: Sanitat, Educació, Pensions, i la nova Llei de la Dependència, com des dels governs autonòmics, amb transferències rebudes que gestionen directament. La filosofia del projecte SÈNIORS PRO és col·laborar en la millora de la qualitat de vida de las persones grans actives. El seu objectiu és facilitar-los la metodologia, el sistema i les eines necessàries que els permetin participar activament en la millora del seu propi desenvolupament personal, aconseguint acords o convenis amb entitats i empreses de diferents tipus, a les quals puguin beneficiar l’experiència i els contactes de les persones grans que els permeti obtenir un desenvolupament més gran de les seves activitats, al mateix temps que ofereixin el seu suport a aquesta iniciativa de clara índole social dirigida especialment a les persones grans actives. El principal destinatari del projecte SÈNIORS PRO és la persona gran que desitgi o necessiti ampliar –o complementar– els seus ingressos gràcies al treball que pugui desenvolupar tot acollint-se al que li permeti la legislació. DELTA gent activa, que desenvoluparà i gestionarà el projecte per mitjà de la Comissió permanent del programa SÈNIORS PRO sol·licita i convida a sumar-se a aquest programa, per mitjà del correu electrònic: deltagentactiva@gmail.com, o del telèfon: 93 514 98 99, totes les persones interessades a col·laborar i treballar des del voluntariat social per ajudar a portar endavant i comprovar la bondat d’aquesta iniciativa en favor dels nostres sèniors. Martí Fabregat

–18–


SORTIDES VIAJE A LISBOA La primera semana de Enero hicimos una breve visita a Lisboa. Llegamos allí equipados con un plano del metro y con una de esas guías con plano de la ciudad incluido y que te orientan sobre todo lo que se puede ver cuando dispones de poco más de un fin de semana. La visita combinó el recorrido de los lugares de mayor interés turístico y cultural con la degustación de algunas muestras de la gastronomía portuguesa, y el buen tiempo y una temperatura de invierno suave nos acompañaron todos los días. Por cierto, junto al río había tanta bruma que parecía que los grandes puentes flotaban en el aire y sólo en contados momentos pudimos ver la otra orilla. Fuimos a Belém en un eléctrico (que es como allí llaman a los tranvías) para visitar los monumentos citados en todas las guías: la Torre de Belém, el Monasterio de los Jerónimos, el Monumento a los Descubridores y la tienda de los Pasteles. Coincidimos con la salida del Dakar. Pero nada que ver con las grandes aglomeraciones que se forman en Barcelona cuando hay un acontecimiento deportivo de ese nivel. El Monasterio de los Jerónimos nos impresionó. Resultaba fácil imaginar, al recorrerlo y al subir a la Torre de Belém, lo que debió ser Lisboa en la época en que los grandes navegantes salían de allí a descubrir nuevas tierras. Recorrer andando la parte antigua fue muy agradable, pues está llena de rincones apacibles. Además, si no nos apetecía subir alguna de las abundantes cuestas que ascienden por las colinas, tomabas un eléctrico y llegabas a lugares como el Castillo de San Jorge, desde los que se podía disfrutar de una buena vista de la ciudad, lo mismo que nos sucedió cuando subimos al Mirador de Santa Justa. A mediodía comíamos en alguno de los restaurantes del centro (buscamos locales en los que predominaban los lugareños) y probamos distintas especialidades de bacalao que, además de estar buenísimas, tienen un precio mucho más asequible que en Barcelona. Cenábamos en las «pastelarias» en las que típicos pasteles portugueses son una tentación en la que hay que caer obligatoriamente, aún a riesgo de volver a casa con algún kilo de más. Las que más nos gustaron fueron la Antiga pastelaria de Belém y la Confeitaria Nacional en la Plaza de la Figueira, que son dos de las más antiguas y famosas de la ciudad, aunque hay que decir que algunas de las que están en la calle Almirante Reis también son buenísimas. Pilar Cámara –19–


Profile for DELTA gent activa

Butlleti 1  

Periode: Setembre/Octubre 2010

Butlleti 1  

Periode: Setembre/Octubre 2010

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded