Issuu on Google+

Plató

Teoria del coneixement

Teoria de la realitat

Ésser humà

Ètica

Política

Divideix el coneixement en dos parts: El coneixement Sensible ( tot aquell coneixement de les idees pures i perfectes) i el coneixement Intel·ligible (tot aquell coneixement adquirit a partir de les sensacions). Determina com a autèntic coneixement L’intel·ligible, a les quals s’hi accedeix per 4 vies: 1. Amor (al saber) 2. Record (Reminiscència) 3. Dialèctica (Noesi) 4. Purificació (via ètica)

Divideix la realitat en dos parts, la realitat sensible que és aquella percebuda per els nostres sentits. El món material que es sotmès a un canvi permanent i constant. I la realitat intel·ligible, originaria de una món no matèria on només es pot pensar. Per a Plató és el món de les formes pures, o idees, l’autèntica realitat, perquè és perfecta i no canvia mai. I sense aquest el mon sensible no existiria perquè es una derivació de les idees a portades al pensar.

Per a Plató, l’esser humà es l’accident de una encarnació d’una anima enllaçada a un cos. Una anima que no para d’encarnar-se fins adquirir la seva purificació però per aconseguir aquest fet ha de aconseguir passar tres etapes: 1. Ànima Concupiscible (Moderació) 2. Ànima Irascible (Valentia) 3. Ànima Racional (Prudència)

Ell entem com a ètica la pràctica de les virtuts corresponents a cada part de l’ànima. El “premi” per a una vida virtuosa és ascendir en l’escala de les ànimes en una vida futura: Reencarnació. El càstig és mantenir-se en el món imperfecte o descendir en l’escala de les ànimes, si s’ha estat desenfrenat, covard o imprudent.

Proposa un comunisme aristocràtic on donaria a terme la seva teoria del Filòsof rei (Només podria governar aquell que assolit la idea del bé, un filòsof)ja que utilitza com a criteri la saviesa. On hi produirà una Utopia aristocràtica, que es basarà en una divisió de classes: govern basats per els excel·lents(filòsofs) que seria la classes superior, els militars i el poble(comerciants, agricultors,...) I estableix que tant l’home i la dona són igual per això no hi ha necessitat de una família.

A partir de les veritats anteriors, intenta organitzar la realitat. Para Descartes, la substància és el que existeix amb independència d'uns altres, per tant només existeix una substància, Déu, a la qual crida és Infinit. Després considera que existeixen dues substàncies més, que són independents al món però depenen de Déu: Res Cogitans (pensament) i Res Extensa (extensió).

Descartes afirma que els éssers humans som éssers composts d'ànima i cos, l'ànima dirigeix al cos i li dóna voluntat i llibertat. Aquestes substàncies s'uneixen per poder desenvolupar-se i es comuniquen a través de la glàndula pineal.

Descartes manté que l'home posseeix una voluntat lliure i per tant és responsable davant Déu de la seva forma de vida. L'home ha de canalitzar les passions(admiració, amor, odi, pena, alegria i desig) i dirigirlos cap a una vida recta. Descartes es basa en unes normes provisionals amb les quals ha regit la seva pròpia existència: 1) Seguir les lleis i costums de la nació. 2) Ser ferm en l'acció i mantenir les pròpies opinions una vegada establertes. 3) Variar davant els propis desitjos que intentar alterar l'ordre universal. 4) Perseverar en el cultiu de la raó.

Reivindica la Democràcia més àmplia possible, encara que dins d'aquesta no inclou a les dones, a els qui planteja si han d'o no tenir drets polítics, finalment s'inclina per sostenir una inferioritat innata a les dones. Afirma que el millor govern és el dels homes, no obstant això deixa una porta oberta al reconeixement de les mateixes, però que el millor és evitar el tema ja que pot generar conflictes.

Descartes Para Descartes el coneixement va

representar la cerca de la certesa. Mitjançant les seves meditacions i el seu mètode va intentar donar resposta a l'escepticisme. La seva estratègia no va ser el rebuig o la negació del dubte sinó la seva acceptació fins a les últimes conseqüències. És a dir, va utilitzar el dubte com a mètode i va sotmetre tot coneixement a dubte amb la finalitat de trobar una veritat de la qual ja no pogués dubtar ni el més escèptic. Així va arribar a aconseguir una certesa primera: “Penso, per tant, existeixo.” I tenint en ella com base, va reconstruir l'edifici filosòfic. En primer lloc, va aconseguir una segona certesa: l'existència de Déu. En segon lloc, va reafirmar la confiabilitat del coneixement científic, el qual tenia a Déu per garant.


Hume

J.S Mill

El coneixement de Hume influenciat per Newton, deriva que nosaltres obtenim unes percepcions (impressions i idees simples, obtingudes a partir dels sentits) que es relacionen espontàniament entre si, segons les lleis d'associació d'idees (semblança, contigüitat espacial i temporal, i causalitat).

Hume expressa que nosaltres relacionem la existència de la realitat o el món exterior a partir de totes les impressions que adquirim d’aquest/a. Podem vincular els canvis produïts a partir de la coherència aportada per la imaginació, però no podem predir el seu comportament.. La idea d’una existència contínua dels cossos és el fonament de la idea d’existència diferent de les nostres percepcions. Tot i no tenir experiències, de tenir experiències discontínues, la nostra ment, la imaginació, connecta causalment aquestes idees.

Hume deriva que tant l’existència de les coses fora de nosaltres com la identitat del jo, són creences derivades de la nostra imaginació. Tan en un objectes del món com amb l’ ésser humà, són fruits de la mateixa imaginació.

Hume aposta per l’Emotivisme moral, on mesura la importància de les emocions que influencien en les accions conseqüents .Podem fer comparacions i calcular possibles conseqüències, però finalment serà el cor, el sentiment moral, el que determinarà la nostra acció o judici moral. La raó només pot donar certes orientacions sobre quins són els mitjans a utilitzar, però no pot determinar què és el que farem definitivament.

Va recolzar la llibertat de premsa i es va mostrar simpatitzant de la democràcia, encara que amb restriccions. També es va mostrar optimista respecte al progrés social, doncs creia que gràcies al desenvolupament econòmic resultat de l'expansió del comerç les societats progressaven des de la barbàrie a la civilització. Segons ell, les societats civilitzades són obertes, pacífiques i sociables, i els seus ciutadans són, en conseqüència, molt més feliços.

Considerava que el coneixement humà tenia el seu origen i el seu límit en l'experiència observable. Tot coneixement parteix de les impressions sensibles dels subjectes i els conceptes més abstractes es formen a partir de les “associacions” d'impressions realitzades per la ment.

La realitat de l'ésser humà està sotmesa a un irreductible dinamisme, i les raons que empenyen als homes a actuar de forma determinada mai poden ser objecte de previsions científiques deterministes. Aquesta realitat comporta la negació i el rebuig de tot ordenament social i polític que tendeix a exercir un control absolut sobre els individus.

L’esser humà ha de adquirir d’una dignitat humana que ens atribueixi las capacitats de conèixer i poder ser independents en una societat de la manera més benestant individualment i col·lectivament.

Es basa en el Benestar general i no el personal, però per adquirí aquest benestar d’adquirir la felicitat en un context de felicitat general.

Es basada en les llibertats individuals per a garantir la felicitat pròpia. Hume es un defensor de la democràcia que crea lleis o reformes per aconseguir resultats favorables per la societat i l’individu, pel seu valor educatiu i es declara defensor de les minories.


Nietzsche

El coneixement és tot aquell que a partir d’una determinada perspectiva i des d’uns fonaments vitals que el condicionen pot ser adquirit, sent útil, tot i així podent ser erroni.

Para Nietzsche la voluntat és la veritable "essència" de la realitat. La realitat és succeir, canvi, i no està sotmesa a una altra determinació que a la del seu propi voler. I el voler de la voluntat, igual que el de tot el real, és un voler lliure, que rebutja tota determinació contraria al seu propi succés.

L'ésser humà és qui s'adona d'aquesta insatisfacció insuperable, aquell personatge que em la finalitat de sobreviure ha tingut que experimentar el dolor.

Nietzsche dóna un doble origen a les concepcions de bé i mal: la dels senyors i la dels esclaus. Exposa que les idees de bé s'identifiquen amb la posició dels qui les tenen, així els poderosos estan ben para ells, i els "ressentits morals" estan ben para ells. I les idees del mal s'identifiquen amb les posicions contràries: els esclaus estan malament per als senyors i al revés. És clar que la moral, l'haver de ser, què és el que està ben ser i què és el que està malament, és un concepte fortament depenent de la societat en la qual es troba. La proposta de Nietzsche parteix d'aquesta destrucció de la moral i de la seva crítica a la religió, que afirma rotundament la mort de Déu.

No va arribar a tocar el tema de la política.


Ficha resumen FIlosofia Selectividad