l’independent
14 de febrer de 2014
documents
‘Inconformistes’ “Aquest llibre parteix de la idea que la dignitat és tenir cobertes les necessitats materials, socials, culturals i ambientals que tot ésser humà mereix. I ho fa des de vivències individuals, des d’accions socials i des de la demostració de moltes voluntats col·lectives”. Arcadi Oliveres signa el pròleg del darrer treball realitzat per les periodistes Anna Basanta i Sílvia Torralba, un document que dóna veu, no a les víctimes de la desigualtat i la crisi, sinó a les persones que no es cansen de defensar els drets dels ciutadans. Aquesta setmana l’han presentat a la llibreria La Sirga. Gràcia també és present a ‘Inconformistes’ a través de l’exemple de Salah Jamal. Habitatge Cases de ferralla i cartró El 7 de gener és dilluns i torna a haver-hi reunió a la seu de la PAH de Barcelona. Però aquell dia han passat dues coses més que els telenotícies recullen: en portada, la Pilota d’Or a Messi per quarta vegada; alegria mundial. Més amagat, el desallotjament d’una cinquantena de nois subsaharians que vivien a dues naus al Poblenou, a deu minuts del carrer dels Enamorats; tragèdia personal. Al districte de Sant Martí, unes 700 persones viuen en cases de ferralla, fusta i cartró. No tenen hipoteca ni diners suficients per demanar un habitatge públic de lloguer social. Uns van arribar de Galícia amb la família fa dues dècades, d’altres han vingut del Senegal i de països de l’Àfrica subsahariana en els darrers anys. També hi ha qui ve de Romania. Tots viuen en fàbriques i solars en desús i en cases buides que han ocupat. Res a veure amb l’habitatge digne que es recull a les normatives internacionals, a la Constitució espanyola i a l’Estatut d’Autonomia català. Res a veure amb les expectatives que tenien quan van decidir venir a Barcelona. Els nois subsaharians desallotjats han hagut de marxar al matí, després que els bombers i la Guàrdia Urbana dictaminessin que el lloc on vivien no era segur. Han agafat les seves coses i han sortit al carrer en busca d’una altra nau buida on entrar a viure. Al carrer no es poden quedar, fa fred i els que no tenen els papers en regla podrien acabar en un centre d’internament per a estrangers, com els ha passat a alguns companys identificats per la policia al matí. A pocs metres de les naus desallotjades, una família respira alleujada. Els pares i sis menors, escolaritzats i catalans. També viuen en una nau, però estava en bon estat i no han hagut de sortir per sorpresa. La mare comenta: «Saps? Mai he estat en un hotel. L’experiència més semblant que he tingut va ser en un altre desallotjament, quan vam anar amb els nens a la pensió».
Salut Quan el metge va a casa Joan Castellà i Alfons Peña són metges. Treballen al Programa d’Atenció Domiciliària a Malalts de Sida de la Creu Roja (PADS-Creu Roja) amb dos infermers i un treballador social. Més enllà de diagnosticar i receptar, la tasca més important que fan és l’acompanyament, perquè els ajuden en les seves gestions quotidianes, i de tipus més anímic, perquè alleugereixen una mica la soledat de les persones. Tracten amb persones extremament malaltes amb VIH/ sida o hepatitis, normalment homes de mitjana edat que han consumit o consumeixen tòxics, amb una forta desestructuració familiar i exclusió social, i amb un lligam molt feble o inexistent amb la xarxa de salut normalitzada. El seu àmbit d’actuació és Barcelona i municipis dels 10
voltants, com ara l’Hospitalet de Llobregat, Badalona i Santa Coloma de Gramenet. La majoria de pacients són derivats d’altes hospitalàries, del Centre d’Atenció i Seguiment a les Dependències (CAS), d’entitats com Arrels i fins i tot dels centres d’atenció primària (CAP). «Som l’últim recurs», afirmen, ja que atenen malalts que els serveis mèdics tradicionals no saben on posar, i s’estan a casa seva en els seus últims dies. «És una medecina en què el temps és important», explica Alfons Peña, i és que les visites a domicili no tenen una durada determinada. S’hi poden estar vint minuts, una hora, una hora i mitja o quatre hores si els han d’acompanyar a l’hospital. —Recordeu el nom de tots els pacients? —Sí, sense dubte —contesta, segur, Joan Castellà. —Quants són? —Ara… Uns cent seixanta, però mai els hem comptat. —I els coneixeu a tots? —No som el que diu el DNI ni el que ens han dit que som per tradició. La gent sap les grans veritats de la vida. Si tens el fetge malament, ho saps; i si t’estàs morint, ho saps. Nosaltres els acompanyem a llegir aquest llibre.
Consum Els inicis, cap al 2004 El boom de les cooperatives a Barcelona va començar entre els anys 2004 i 2005, després de l’auge del moviment antiglobalització, explica Esther Vivas, periodista, sociòloga, activista i investigadora en moviments socials i polítiques agrícoles i alimentàries. Aleshores una nova generació militant va emergir a casa nostra, i persones vinculades a aquest moviment, a posteriori, van impulsar experiències i iniciatives en el marc de l’economia social i solidària, com ara els grups i les cooperatives de consum. —Amb quin objectiu van néixer? —Són alternatives locals, que impliquen portar a terme altres pràctiques en el consum. No hi ha registres formals,
Ana Basanta (Barcelona, 1975) és llicenciada en Història i en Periodisme, és redactora de l’agència de notícies Europa Press des del 2001, tasca que combina amb col·laboracions en diferents mitjans de comunicació, com El Periódico de Catalunya, Ara i Cavall Fort. Ha publicat els llibres de viatges sobre temes de cooperació Halcón de los Andes (2010) i Líbano desconocido (2012).
per la qual cosa es fa molt difícil saber exactament quantes n’hi ha, però el que tenen en comú és l’autogestió i l’aposta per un altre model de producció, distribució i consum d’aliments basat en la relació directa pagès-consumidor i en la producció agroecològica —remarca Esther Vivas. —Hi va influir el tema de l’alimentació saludable? —Els diversos escàndols alimentaris, com ara la crisi de les vaques boges, entre d’altres, van contribuir a fer que més gent es preguntés què hi havia darrere de la nostra alimentació i apostés, en conseqüència, pels aliments ecològics.
Sílvia Torralba (Barcelona, 1978) és llicenciada en Periodisme i diplomada en Cultura de Pau i Gestió i Rresolució de Conflictes. Des del 2009 forma part de l’equip de comunicació de la Fundació Arrels i durant deu anys ha treballat com a periodista a CanalSolidari. org. També ha col·laborat com a perdiodista social a Europa Press, Vilaweb i COM Ràdio, entre altres mitjans.