Page 1

LA VALL DE BIANYA VINE I DESCOBREIX-LA

Visita’ns

Cases Pairals

CONSELL MUNICIPAL DE TURISME Ajuntament de la Vall de Bianya

www.valldebianya.com CAT


Índex

La Vall de Bianya és un aplec de petites i grans valls que inunden un territori de prades, boscos i rierols. El municipi està format per diversos nuclis de població tots escampats pel territori i la majoria al voltant d’una església romànica. Les masies, algunes de les quals tenen més de 800 anys d’història són un dels valors patrimonials més importants de les nostres valls. La majoria de les cases estan disseminades per tot el territori, de gairebé 100 quilòmetres quadrats. Les cases construïdes pedra a pedra són la petjada de tots els que han viscut a la Vall. Una vall que durant molt de temps va ser una terra de pas, com ho demostra la Via Romana, però que ara reivindica ser un territori d’acollida per mostrar tota la seva bellesa.

La Vall de Bianya Sumari Les cases pairals

Dossier:

e Bianya La Vall d

1. Les Aulines

11. Mas Llongarriu

2. La Boada

12. Molí d’en Solà

3. El Callís

13. El Perer 14. El Puig

4. El Colomer 5. Mas Colldecarrera

La Vall de Bianya

15. La Riba

6. La Coromina

16. Mas Sobeies

7. L’Esparc

17. La Torre de Sant Pere

8. L’Espunya

18. La Torre de la Vall del Bac

9. Mas Farró

19. La Vila

10. Les Gleies

20. Mapa de situació


Les cases pairals de la Vall de Bianya Les Aulines

1

En el segle XVIII el mas les Aulines tributava per l’anomenada talla del Capsacosta. Al final d’aquell segle hi residia Josep Aulinas, que es va casar amb Magdalena Quintana.

La seva descendència es mantingué com a propietària de la casa fins a l’acabament del segle XIX, quan va ser venuda a Gaspar Berga, qui, uns quants anys més tard, la va vendre a Narcís Agustí i Concepció Pujol, a partir dels quals la propietat ha passat als successors. A la llinda de la porta d’entrada hi ha gravada la data de 1758. A la façana sud s’afegiren (possiblement en el segle XIX) les voltes i les galeries que milloraren la imatge del vell edifici. A la planta baixa hi ha dos arcs de mig punt, partits cadascun per un pilar de reforçament que es prolonga

El Callís és un dels edificis més interessants del municipi.

El Callís ha estat també objecte de reformes amb el pas dels segles, com ho demostra la llinda de la porta d’entrada a la casa, on consta <Franco Callis I.H.S.- 1765>.

De la família Columbaris, després Colomer, n’hi ha notícia des del segle XIII. Per manca de successió directa, en el segle XIX el cognom es va perdre a la casa, la qual, per diversos entroncaments familiars, esdevingué propietat del matrimoni format per Maria Puigdemont i Ramon Nogareda, que van establir-hi la residència familiar. Els Nogareda en són, doncs, els actuals posseïdors.

Les Gleies

fins al sostre de la galeria del pis principal. En aquesta galeria hi ha quatre obertures amb arcs i al pis superior unes altres quatre obertures , acabades també amb arcs, que segueixen la mateixa alineació de les de l’esmentada galeria. A cada costat d’aquesta construcció afegida es féu igualment, en cada pis, una obertura anàloga.

l’enrajolat del segle XVIII i en algunes de les peces es poden veure les marques dels rajolers. És interessant el teginat de fusta de la sala principal i la vella cuina, protegida per uns batents de fusta. La pallissa va ser feta al segle XVIII, com ho indica la inscripció <Any 1939 ses fa la era>, gravada en una de les pedres.

La Boada 2

Entre els cairons que cobreixen el sòl n’hi ha uns quants que indiquen qui va fer-los. Consta, en un, <Pau Buxeiter/1738> ; en un altre hi ha gravat <A 15 de/juny de/ fet aquest/ rraiol 1738>. La casa ha estat millorada notablement en els darrers anys, sobretot en l’espai extern que l’envolta. Ben a prop ; hi raja una abundosa font.

Hi ha notícies de la casa des del segle XIV, i el cognom Boada hi va estar lligat fins al segle XIX. A partir d’aquí, per successió directa de la pubilla arribà a l’actual família Nogareda. L’edifici va ser engrandit en diverses ocasions, especialment durant el segle XVIII, com ho constaten diverses dates gravades en llindes i pedres. N’hi ha de 1749, 1769, 1788 i 1869.

magnífica pairalia i anà incrementant el patrimoni. Per successió directa ha arribat als Fort, actuals posseïdors de la casa.

El Callís

De la construcció destaca la façana de llevant, amb la cabanya que té una atrevida arcada de 8m. de llarg per 3,90m. d’alçada i que dóna a una espaiosa era. Damunt seu hi ha una galeria porxada, amb sis arcs de mig punt sostinguts per pilars de pedra, tallats en hexagonal, i al pis superior altres tres arcs sostinguts per pilars.

El Colomer

4

Les grans reformes de la pairalia es van realitzar en els segles XVIII i XIX, coincidint amb uns moments de prosperitat i de transformacions a la pagesia. A la cabanya hi ha una pedra amb la següent inscripció: <Francisco Colome me fecit 1756>. Uns anys més tard, el 1790, es bastí el molí del Colomer i en la centúria següent es van fer, a la façana nord, les galeries o eixides porxades que han donat un aspecte singular al conjunt de la construcció. En la

planta principal hi ha gravat, en una pedra, aquest text: <José Colomer ha hecho esa galeria en el año 1859>.

El frontispici, on hi ha la porta d’entrada a la casa, és encarat a la muntanya. Davant seu raja una font construïda el 1798. Mas Colldecarrera 5 En el seu testament de l’any 979, el comte bisbe Miró Bonfill, de Besalú, esmenta que posseïa a la vall de Carraria un mas, amb terres i vinyes, on vivia Mascaró. Aquesta casa es considera l’origen de la pairalia de Colldecarrera, com a propietàries de la qual s’han succeït vint-i-tres generacions de la família Colldecarrera.

3

Fins no gaire temps enrere, en un portal de la casa hi havia una pedra que tenia gravat un escut on es veia un gos que serrava. Era la descripció heràldica popular, parlant, del cognom de la família propietària (un ca que serrava llis).

La masia conserva, en moltes de les seves dependències,

En el segle XV, Joan Callís comprà el mas Sant Salvador i des d’aquell moment la nissaga va estar vinculada amb Sant Salvador de Bianya, on edificà la

Molí d’en Solà


De planta rectangular i amb teulada de dos vessants, la façana més destacable de l’immoble és l’orientada al SE, on hi ha les galeries que s’estaven construint durant la Tercera Guerra Carlina, quan tingué lloc la batalla del Toix, en què es produí la desfeta de les tropes governamentals i la captura del general Ramon de Nouvilas, que les comandava. La galeria de la planta principal té nou arcades, que es corresponen a les nou existents de la planta superior i a les nou obertures amb arcs, més petites, de la planta baixa. La porta d’entrada a la casa és a la façana oposada, on hi ha la capella pública, ara desafecta al culte, dedicada a la Mare de Déu del Roser.

amb el Modernisme i les noves corrents, que barreja elements estilístics diversos.

És un edifici singular que per la seva conjunció d’estils contrasta amb la sòbria arquitectura de les cases de pagès de la rodalia. Han desaparegut, de la façana de llevant, una tribuna acabada amb una cúpula de tipus oriental i una galeria envidriada. A l’interior es conserven diversos elements decoratius i arquitectònics remarcables, com la barana de majòlica verda de l’escala d’accés al pis superior i un lavabo on es llegeix <La netedat és mitja vida> i <Aixogeu-vos S.U.P>. Duran la guerra de 1936-1939 la casa s’utilitzà com a caserna militar.

La planta baixa estava destinada, com era habitual, a quadres, pallissa i altres dependències auxiliars. La Coromina 6 Aquesta vella casa havia estat propietat de la família Santaló, d’Olot. Després, per parentiu, passà als Bolòs i als Ventós i va ser donada com a dot a Pilar Ventós, que al final del segle XIX va casar-se amb el metge Isidor Pujador i Faura, que fou un gran viatger. A ell es deu la reforma i l’ampliació de l’immoble, al qual s’aplicà l’eclecticisme, tendència arquitectònica desenvolupada durant la segona meitat del segle XIX i va coexistir després

tant l’actuació que va fer-se el 1748 i que donà a la casa l’actual estructura, amb una galeria, a la façana sud, oberta al primer pis i una terrassa d’assecatge al pis de damunt. El porxo que protegeix l’entrada principal és de l’any 1954 i fa de base a l’eixida que li queda al damunt.

L’Esparc guarda una bona col·lecció d’eines agrícoles i del desaparegut conreu de la vinya conserva un gran celler, una tina i una premsa de fusta que porta la data de 1825. L’Espunya 8 Reformada en diverses èpoques, amb afegits que l’han anat modificant per tots costats, l’Espunya no ofereix res que, arquitectònicament, sobresurti.

La tradició popular diu que l’Espunya és la casa més vella de Bianya. Els Spunya ja hi vivien en l’època medieval i pel desembre de 1611 el segrestador de l’abadia de Ripoll féu un nou establiment del mas i els seus agregats a favor d’Esteve Spunya, senyor útil i propietari de la finca, prèvia prestació de sagrament i homenatge a l’abat i amb obligació de ferhi, ell i els seus descendents, continua residència en la condició d’afocat. S’havien perdut o no existien, en aquell moment, velles escriptures sobre el predi. De llavors ençà, la família Espunya continuà com a propietària de la casa. Mas Farró 9 La part més interessant d’aquesta gran casa pairal és la que dóna al sud, on hi ha les galeries porxades de la primera planta i el primer pis, formades cadascuna d’elles per nou grans arcades. A la planta superior també hi ha cinc arcades, al centre, obertes simètricament sobre les dels dos pisos esmentats. Aquestes

galeries tenen pilars de pedra de proporcions i motllures semblants a les existents en altres masies de la zona, com el Callís i la Vila. En un dels pilars de la galeria del primer pis hi ha gravat l’any 1747.

Bianya i en el segle XVIII l’amo de Farró era tingut per una de les persones més riques de la zona. Les Gleies 10 No hi ha cap data gravada a les seves pedres que deixi constància d’obres efectuades al llarg del temps per engrandir la casa. En el segle XIV hi havia la família Esgleya i en el XVIII hi residia la família Jordà, que va detenir-ne la propietat fins cap al 1940, en què va passar als Dorca.

A la llinda d’una de les obertures de la casa hi consta <1681/ Yoan Puigdevall> i al dintell de la porta hi ha gravat <Francesc Puigdevall Banet/1733>. Els Farró habitaven una casa, bastida a la muntanya, situada ben a prop de l’actual pairalia, on s’establiren els seus successors, la família Puigdevall, que han continuat essent coneguts com els Farró. La casa de Farró és, quan a propietats, una de les més grans de

En documents del segle XVII surt esmentada amb el nom de <les Iglesies> que posteriorment va derivar cap al de <les Gleyas>, tal com s’esmenta en el nomenclàtor municipal de l’any

L’Esparc 7 El seu origen és miŀlenari, ja que l’alou Sparago surt esmentat al testament de Miró II Bonfill, comte de Besalú, fet el 979. Posteriorment, l’any 1000, ja es parla de la villa que dicunt Spargo. Les generacions de la família propietària, els Sparg, van succeir-se fins a Maria SpargAlibés i Feixas, que l’any 1868 va casar-se amb Enric Cabrafiga. La seva filla Margarida es va maridar, el 1901, amb Frederic Riera, els descendents dels quals són titulars de la pairalia. Hi ha velles pedres que parlen de l’antigor de l’edifici, ampliat en diverses ocasions. És impor-

En algunes obertures hi ha llindes que tenen gravat el nom del membre de la família que hi féu fer obres, com Barthomeu Espuña i Pera Spunya. En una altra hi consta la data de 1636 i en la de la porta del corral hi ha gravat l’any 1789. Conserva alguns mobles antics, com un armari que data de 1772. La Boada


1859. En el segle XVIII, la casa delmava a la parròquia per tres peces de terra, una de les quals tocava amb el torrent de la font del Vern i una altra era el quintà de <dejús la rectoria>. La part més interessant de la casa, d’estructura rectangular, és la façana sud, on hi ha una galeria porxada al primer pis, formada per sis arcs de mig punt sostinguts per pilars, i una altra galeria de quatre arcs, oberta al pis superior. La teulada actual va ser feta en el segle XVIII i ha estat recentment reforçada.

font, al costat de l’abeurador i del safareig, hi ha les inicials F. LL. i la data de 1844. A la façana orientada a SE hi ha una galeria porxada, amb quatre arcades de mig punt, que va ser construïda en el segle XIX. Des d’aquesta galeria es veu, si el dia és clar, l’indret marítim de l’Estartit. A la façana del SO destaca el balcó central i, al pis superior, una galeria amb sis arcades de mig punt. Llongarriu havia comptat amb un important mobiliari. Molí d’en Solà 12

Llongarriu 11 Les primeres notícies d’aquesta pairalia són del segle XIV i estan relacionades amb la família Noguer, que l’any 1602 va passar l’heretat, per definició de drets, a Joan Llongarriu, alies Joncar. Des d’aquell moment i fins al 1987, els Llongarriu en foren propietaris.

La casa de planta rectangular, ha estat reformada i transformada amb el pas dels anys. A la façana principal hi ha gravats, a la llinda de la porta, la marca del ramat, el nom de Jaume Llongarriu i la data de 1828. A la mareta de la

Hi ha documents del segle XIV que parlen del casal dels Solà, situat no gaire lluny del molí, en el qual acabà per establir-se la família. En el segle XVIII van efectuar-s’hi obres, un testimoni de les quals és la llinda d’una porta d’entrada de la planta baixa, on hi ha gravat el nom de Vicenç Solà i la data de 1715. En el segle XIX, Pere Solà va ampliar-la i reformar-la, construint-se la galeria porxada, amb set arcades sostingudes per pilars de pedra, que ha esdevingut l’element arquitectònic més característic de la pairalia. Hi ha pedres que tenen gravada la data de 1834 i al rellotge de sol hi consta l’any 1855. La família Godori-Rius, actual propietària, ha agençat la casa per a ser utilitzada com a residència-casa de pagès. Al primer pis destaca la sala quadrada, al voltant de la qual es construïren

les cambres. El graner, amb porxos i destinat ara a altres usos, és al pis superior.

A la planta baixa, on es troba instaŀlat l’inactiu vell molí fariner i hi ha les antigues quadres, s’ha exposat una bona col·lecció d’eines i objectes d’ús agrícola i ramader. El Perer 13 De planta quadrangular i amb una cúpula central quadrada, acabada amb un teulat a quatre vessants, la part més vistosa d’aquesta casa correspon a la façana nord, on hi ha la galeria porxada, amb cinc grans arcades, i que forma part de la primera planta.

perd a partir de Benet Perter, que n’era senyor útil el 1626. Gairebé al final del segle XVIII consta que pertanyia a Francesc Pla, els descendents del qual se la van vendre en el segle XIX.

El 1911 va ser adquirida per la família Mulleras, en compliment de l’encàrrec testamentari del filantrop Camil Mulleras i Garrós. El Puig 14 La família Puig ja vivia a Sant Salvador de Bianya en el segle XIV, i amb el pas del temps va anar engrandint el seu patrimoni amb la incorporació de finques situades a les valls de Bianya i del Bac.

És una casa d’arquitectura molt simple, reformada de manera molt respectuosa a l’hora d’adaptar-hi les comoditats actuals. La porta d’entrada és al costat que dóna a la muntanya, on hi ha l’anomenada font dels Enamorats, que proveeix d’aigua el Perer. Es tenen notícies de la família Perer des del segle XIII, la qual fou propietària de la masia fins al segle XVII. El fil de la història es

Vistes des del Mas l’Espunya

dues llindes on hi ha gravades les dates de 1754, 1757, respectivament. Des de la sala gran, situada al centre de la planta principal, s’accedeix a la galeria porxada que va ser construïda a mitjans segle XIX a la façana sud. Aquesta galeria té vuit arcades i sobresurten els pilars de pedra, semblants als existents en galeries d’altres cases bianyenques. Hi ha també arcades al pis superior i a la planta inferior, on hi havia les quadres i les dependències annexes.

només que / les hores serenes / Llohat sia Ntre. Déu> El projecte, encarregat per Joaquim Burch, és de 1906 i les obres s’acabaren al cap de cinc anys, després que la casa hagués passat a ser possessió de l’hereu, Josep M. Burch i Sitjar. Adaptada a les funcions de la indústria que va instaŀlar-s’hi, té una moderna capella privada iŀluminada per uns vitralls on hi ha representats sants patrons relacionats amb les activitats ramaderes, la farmàcia i la veterinària.

La Riba 15

Mas Sobeies 16

Hi ha notícia de l’existència d’aquesta pairalia des del segle XIV. En fou propietària la família Riba, una pubilla de la qual, Magdalena Riba, va casar-se amb Joan Burch i Sayols en el segle XVIII.

Havia estat l’antic casal d’una de les famílies senyorials de les terres de Bianya: els Socarrats. Hi ha notícia d’aquesta nissaga des del segle XI i el cognom es va mantenir fins al 1496, en emmaridar-se Francesca de Socarrats amb Narcís Mas d’Amont, àlies Sobeies. A partir d’aquest matrimoni, la casa va passar a ser preferentment coneguda com Sobeies, denominació que s’ha mantingut fins als nostres dies, tot i que diverses generacions de Socarrats n’han estat posseïdores fins al segle XX.

Els seus descendents continuaren vivint a la casa fins el 1961, en què la finca va ser venuda a una empresa. El cognom Puig va perdurar a la casa fins que, al començament del segle XIX, la pubilla Esperança Puig va casar-se amb Bartomeu Ferrusola, de Montagut. Els seus successors van detenir-ne la propietat fins que, el 1891, fou venuda a Isidor Pujador, la descendència del qual n’és ara la posseïdora. L’edifici que ha arribat fins als nostres dies va ser reformat en el segle XVIII, com ho constaten

Al final del segle XIX s’encarregà un projecte per a la reforma i ornamentació de l’edifici, que no va reeixir i fou substituït pel de l’arquitecte Rafael Masó i Valentí. D’aquesta reforma modernista, amb una important decoració exterior, destaquen les esplèndides galeries porxades de la façana principal, al sud, en la part superior de les quals hi ha un singular rellotge de sol esgrafiat que porta la inscripció <Conto

L’edifici ha estat modificat en diverses èpoques. A la façana de llevant, a tocar l’escala d’accés a la pairalia, hi ha un antic capitell adossat que es considera preromànic, procedent de la primera església de Sant Andreu de Socarrats.


A la llinda de la porta d’entrada de la casa hi ha gravada la data de 1821 i en la font que raja entre la casa i l’església hi consta <Simon Socarrats - 1739>. A la llinda de la porta d’entrada, a la part de la casa destinada als masovers, hi ha esculpit l’anagrama de Jesucrist (IHS), posat entre la data de 1769. A la façana sud hi ha una espaiosa i interessant eixida. La Torre de Sant Pere 17 Guillem Corona, que pertanyia a una família de la noblesa local, va fer construir aquesta casa en el segle XV després de l’adquisició de propietats dels Bianya, nissaga senyorial que havia viscut a l’estada del Puig, situada prop de l’església de Sant Pere.

dels Corona, format per dues corones. A la finestra situada damunt la porta i a la convertida en porta d’accés a la residència del masover es veuen restes dels arcs gòtics trilobats. La casa havia tingut capella privada. La Torre de la Vall del Bac 18 Aquesta antiga casa forta és de construcció medieval, amb parament romànic a la planta inferior i elements gòtics i d’èpoques més modernes a la resta de l’edifici. En destaca, a la planta inferior, una espaiosa sala del període del romànic, que fa 15,5m. de longitud per 5,3m. d’amplada i que té cinc grans arcades que travessen la nau de nord a sud, sobre les quals descansa la coberta. A l’angle sud-est de la construcció sobresurt la vella torre de defensa, que ha donat nom a la casa. La història de la Torre de la Vall del Bac ha estat relacionada amb els Bac o Desbac, família de cavallers que residí i tingué propietats a la zona.

L’any 1462, els remences, motivats per ressentiments i greuges, combateren a la casa dels Corona i la família va establir-se l’any següent a Prat de Molló, sense que deixessin de titular-se senyors de la Torre de Bianya.Esdevingué després propietat de famílies olotines i va passar finalment als Vayreda. El paisatgista Joaquim Vayreda hi sojornava i, segons contà Enric Galwey, s’inspirava en la serenitat de la rodalia per a les seves creacions artístiques. La Torre, a pesar dels afegitons fets en diferents èpoques, manté l’aspecte de casa forta. En la clau de volta de la porta, adovellada, hi ha l’antic escut

Aquesta família, sobre la qual es tenen notícies des del segle XV, posseïdora del castell de Rocabruna, moment en què s’abandonà la casa pairal que tenien a la vall del Bac.

La Vila 19 Aquesta gran masia ha estat reformada en diverses ocasions, especialment en el segle XVIII. En el segle XV es deia la Llavina, nom que fou substituït pel de la Vila quan esdevingué pertinença de la família Vila.

En el segle XIX passà a ser de propietat dels Castanys i més cap aquí, per transmissió hereditària, dels Trincheria. La casa té llindes i pedres amb dates gravades que corresponen als segles XVII, XVIII i XIX. És de destacar la llinda d’un balcó on hi ha el nom de Pere Vila i la data de 1792. Té capella privada, dedicada a la Mare de Déu dels Dolors, i conserva mobiliari important. Com en altres cases bianyenques, la galeria, construïda a la façana SE, és una de les parts més modernes de l’edifici. Té quatre arcades de mig punt, que arrenquen d’uns pilars de pedra picada molt similars, en proporció i en detalls, als existents en altres pairalies del municipi, com Farró i el Llac. A la planta inferior, sota l’esmentada galeria hi ha tres arcs. La torre s’aixeca a l’extrem i dona l’aspecte a la Vila de casa fortificada.

1

2

5

9

13

10

2

3

4

6

7

86

10

11

12 9

14

15

16

17

18

19

Restaurada no fa gaire temps, la Torre de la Vall del Bac ha estat darrerament adaptada per a l’acolliment de turisme rural.


www.valldebianya.com

Venint del Nord, Accés per carretera de França: AP7, sortida 3 a Figueres N-260 i A26 sortida 84 a Olot N-260 fins la Vall de Bianya

Venint del Sud, de Barcelona:

Venint de l’Oest, de Madrid:

Venint de l’Est, de Girona:

C17 per Vic fins a Manlleu C37 fins a Olot N-260 fins la Vall de Bianya

A2 per Saragossa fins Cervera C25 fins Vic i continuem per la C-37 fins Olot N-260 fins la Vall de Bianya

C66 per Banyoles fins a Besalú A26 sortida 84 a Olot N-260 fins la Vall de Bianya

Oficina de Turisme Centre Interpretació de la Vall de Bianya

“La Vall dels Sentits” Antigues escoles de Sant Salvador Tel: 872005008 / 972290933

Ajuntament de la Vall de Bianya

Generalitat de Catalunya Departament de Governació i Relacions Institucionals

Unió Europea Consell Municipal de Turisme La Vall de Bianya

Fons europeu de desenvolupament regional Una manera de fer europa

Consell Municipal de Turisme de la Vall de Bianya - Ctra. Camprodon, 2 - 17813 LA VALL DE BIANYA E-mail: turisme@valldebianya.cat - www.valldebianya.com

Cases Pairals  

Les cases pairals de la Vall de Bianya

Cases Pairals  

Les cases pairals de la Vall de Bianya

Advertisement