Page 1

BIOLOGIA I GEOLOGIA | Versió impresa

REPRODUCCIÓ HUMANA


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

LA REPRODUCCIÓ HUMANA L’espècie humana fa les mateixes activitats que qualsevol altre ésser viu: s’alimenta, es relaciona, es reprodueix i mor, però el grau de desenvolupament del nostre cervell fa que la nostra manera de fer aquestes activitats sigui molt particular i, en alguns casos, adquireixin altres significats en la societat humana: • Els animals mengen; l’ésser humà també, però té la cuina i la gastronomia. • Els animals es reprodueixen; els éssers humans també, però tenen una sexualitat i afectivitat. Com tots els mamífers, l’ésser humà es reprodueix sexualment i en la reproducció intervenen dos progenitors, el pare i la mare, que tenen unes diferències notables i per això diem que presenten dimorfisme sexual. Les diferències entre ambdós sexes s’anomenen caràcters sexuals, i els podem dividir en: • Caràcters sexuals primaris: bàsicament són els aparells reproductors o òrgans genitals amb què naixem: ens permeten diferenciar entre nen o nena ja en el fetus. • Caràcters sexuals secundaris: es van adquirint de forma gradual a mesura que la persona creix. Són els canvis que tenen lloc en la fase de la pubertat.

MADURACIÓ SEXUAL (PUBERTAT, ÈPOCA DE CANVIS) Els nois i les noies són pràcticament iguals durant tota la infància. No trobem senyals que els diferenciïn (si exceptuem els que afegim de vegades, com pentinats diferents, roba o complements). Això canvia amb el que anomenem pubertat: el conjunt de canvis que es produeixen al cos coincidint amb el moment de maduració definitiu de l’aparell reproductor (tant masculí com femení). El seu inici no es produeix a una edat fixa, i depèn de molts factors: alimentació, pes, genètica, estrès, activitat física, etc. La pubertat ve acompanyada de nombrosos canvis, tant físics com psíquics.

Físicament En les noies: la pubertat s’inicia generalment més aviat, al voltant dels 11 anys, i es manifesta fins als 16 anys. Ve marcada per l’inici de l’alliberament periòdic d’òvuls per part dels ovaris i amb la secreció de diverses hormones (estrògens i progesterona) encarregades de la maduració dels òrgans sexuals, l’aparició dels caràcters sexuals i la regulació del cicle reproductor femení. A diferència dels homes, les dones tenen els òvuls des d’abans de néixer (tot i que immadurs) i amb la pubertat, el que comença n’és la maduració i l’alliberament, no la producció.

REPRODUCCIÓ HUMANA | 1


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

Com a caràcters sexuals, a més de l’augment d’estatura i pes, hi ha un creixement dels òrgans genitals (externs i interns), i augmenta la mida dels pits. Els malucs guanyen amplada i apareix pèl a les aixelles i al pubis. Cal destacar que és en aquest període quan té lloc la primera menstruació, fruit dels processos hormonals citats abans. En els nois: la pubertat s’inicia al voltant dels 12 anys i dura aproximadament fins als 1516 anys. Aquest període ve marcat per l’inici de producció de testosterona per part dels testicles, unit a la producció dels primers espermatozoides. La presència de testosterona és la responsable de l’aparició dels anomenats caràcters sexuals. Els caràcters sexuals són aquells trets propis dels individus que han assolit la maduresa sexual. En el cas dels nois, es produeix un augment de talla, pes i força muscular; apareix pèl arreu del cos, així com la barba i el bigoti. Hi ha un augment de la mida dels genitals (tant del penis com dels testicles), es comencen a produir les primeres ejaculacions (sovint involuntàries i durant el son, el que es coneix com a pol·lucions nocturnes) i la veu es torna més greu a causa dels canvis que pateix la laringe. A més, s’inicia l’atracció sexual.

Psíquicament Els canvis hormonals propis de la pubertat tenen conseqüències també en l’activitat cerebral, fet que es tradueix en canvis psíquics dels individus. En general, els canvis són similars en homes i dones. La paraula que millor descriu el moment psicològic de la pubertat és intensitat. De forma ràpida, l’individu pren consciència de la seva sexualitat. La imatge personal passa a ocupar un primer pla i la necessitat d’acceptació per part del grup social d’amics supera la primordial necessitat d’acceptació dels pares fins llavors. Apareix la sensació d’incomprensió dels adults cap a allò que l’adolescent experimenta. Com a primer pas d’aproximació al món adult, l’adolescent sent la lucidesa i la capacitat d’oposar els seus arguments a la indiscutible autoritat dels adults. Es reivindica la diferència amb els nens, però es viu amb frustració la percepció de no ser encara un adult. És una època de dubte i d’adquisició de responsabilitats socials i personals, així com de descoberta i resolució de la pròpia sexualitat.

APARELLS REPRODUCTORS Aparell reproductor masculí L’aparell reproductor masculí té tres funcions: • Produir els gàmetes i el medi en el qual es troben (semen). • Produir les hormones sexuals masculines (essencialment la testosterona). • Participar en l’acoblament sexual que condueix a la fecundació de l’òvul.

REPRODUCCIÓ HUMANA | 2


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

Els seus òrgans són: • Testicles: dues glàndules de forma ovoide que fabriquen els espermatozoides i la testosterona que es troben allotjades dins d’un sac a l’exterior de l’abdomen anomenat escrot. • Penis: òrgan que, a través del coit, permet dipositar els espermatozoides a la vagina de la dona. Durant la fase d’excitació, té la capacitat d’inflar-se amb l’augment de pressió sanguínia, donant lloc a l’erecció. El seu extrem, el gland, està recobert per una capa fina de pell anomenada prepuci, que s’enretira en el moment de l’erecció. Quan el prepuci no descobreix el gland en l’erecció, parlem de fimosi. La fimosi pot provocar problemes per a la correcta higiene del penis, i es pot solucionar amb una senzilla intervenció quirúrgica. • Pròstata: òrgan que produeix substàncies que acompanyen els espermatozoides en la composició del semen, juntament amb factors de protecció i nutrició. • Vesícules seminals: produeixen la majoria del líquid seminal que farà de medi per als espermatozoides i els proporcionarà molts dels nutrients que necessiten (especialment fructosa). • Epidídim: lloc on s’emmagatzemen temporalment els espermatozoides fins al moment de l’ejaculació, quan es barregen amb el contingut de les vesícules seminals i formen el semen. • Conductes deferents: transporten els espermatozoides des dels testicles a l’epidídim. • Uretra: el conducte que, a través de l’interior del penis, condueix el semen a l’exterior del cos. La uretra és un conducte comú a l’aparell urinari. bufeta pròstata

recte

vesícules seminals conducte deferent penis

escrot

gland

testicle uretra

Figura 1. Esquema de l’aparell reproductor masculí

REPRODUCCIÓ HUMANA | 3


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

L’ejaculació és el procés pel qual els espermatozoides surten a l’exterior del cos. En general es produeix fruit de l’estimulació continuada del penis i consisteix en la propulsió a l’exterior dels espermatozoides de l’epidídim barrejats amb els continguts de les vesícules seminals, del semen. L’ejaculació acostuma a anar acompanyada d’una sensació de plaer.

Aparell reproductor femení L’aparell reproductor femení té quatre funcions: • Produir gàmetes femenins (òvuls). • Produir hormones femenines (estrògens i progesterona). • Participar en l’acoblament sexual que condueix a la fecundació de l’òvul. • Fer de receptacle per a l’òvul fecundat i acollir el desenvolupament del fetus fins al moment del naixement. Els seus òrgans són: • Ovaris: dues glàndules ovoides que s’allotgen a la cavitat abdominal, a ambdós costats de l’úter. Alliberen els òvuls que van madurant al seu interior d’un en un. També produeixen les hormones sexuals femenines (estradiol i progesterona). • Trompes de Fal·lopi: de cada ovari surt aquest conducte que connecta l’ovari amb l’úter. • Úter: receptacle de teixit muscular llis preparat per acollir l’embrió durant tot el seu desenvolupament fins al moment del naixement. • Vagina: es troba just a sota de l’úter i hi està connectada mitjançant el coll de l’úter, un receptacle de parets musculoses i elàstiques. És el lloc on s’introdueix el penis durant la penetració, i on s’alliberen els espermatozoides. • Vulva: conjunt d’òrgans genitals externs de la dona. Està format pels llavis majors i els llavis menors que envolten i protegeixen l’orifici de la vagina, així com la sortida de la uretra. • Clítoris: òrgan dotat de gran quantitat de terminacions nervioses i amb capacitat d’augmentar de mida durant l’excitació sexual. Es troba en la confluència superior dels llavis menors.

REPRODUCCIÓ HUMANA | 4


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

trompes de Fal·lopi úter

ovari bufeta

vagina

clítoris

recte

llavis menors llavis majors

anus

orifici uretral orifici vaginal Figura 2. Esquema de l’aparell reproductor femení

A diferència dels homes, la uretra només forma part de l’aparell urinari. Cicle menstrual Amb una periodicitat d’aproximadament 28 dies, l’aparell reproductor femení allibera un dels òvuls continguts a l’ovari. Això succeeix durant tota la vida fèrtil de la dona: des de la primera menstruació a la pubertat fins a la menopausa (que se sol produir entre els 45 i els 55 anys). A l’inici i al final de la vida fèrtil, els cicles tenen una durada més inestable, que pot oscil·lar entre poc més de 20 dies i més de 30 dies. Els òvuls es troben dins de l’ovari des de la fase embrionària de la dona, i es troben dins d’una estructura que anomenem fol·licle, en un estat immadur. La maduració d’aquests fol·licles es produeix d’un en un a la fase fol·licular (perquè passa dins del fol·licle) o preovulatòria (perquè passa abans de l’ovulació). Al final d’aquesta fase es produeix l’ovulació, és a dir, l’alliberament de l’òvul des del fol·licle en què es trobava. En aquest moment, durant el trànsit de l’òvul per la trompa de Fal·lopi, es pot produir el contacte amb l’espermatozoide. Per la seva banda, el fol·licle que ha alliberat l’òvul comença a acumular greix, degenera i es converteix en el cos luti. S’inicia la fase postovulatòria (perquè passa després de l’ovulació), també coneguda com a fase lútia. En la fase postovulatòria, el cos luti allibera hormones que tenen com a missió estimular el desenvolupament de les parets uterines i les prepara per acollir l’òvul en cas que sigui fecundat. Si l’òvul ha estat fecundat, la paret més interna de l’úter (anomenada endometri) s’encarregarà de proporcionar la irrigació sanguínia necessària per a l’embrió.

REPRODUCCIÓ HUMANA | 5


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

7. regressió del cos luti

6. cos luti 5. fol·licle buit

4. ovulació 1. fol·licle primari

cèl·lules de protecció

2. fol·licle en creixement

oòcit fluid fol·licular

cèl·lula ou cèl·lules fol·liculars

3. fol·licle madur

temps Figura 3. Maduració de l’oòcit, ovulació i formació del cos luti

En aquest moment poden haver succeït dues coses: o bé l’òvul ha estat fecundat per un espermatozoide, o bé això no ha passat. En el cas que l’òvul no hagi estat fecundat, el darrer dia del cicle s’eliminen totes les estructures preparades per a una potencial gestació: restes d’òvul no fecundat, engruiximent de l’úter. El resultat perceptible és una hemorràgia més o menys abundant que es produeix de forma episòdica entre tres i cinc dies. Tot i això, es considera també normal una menstruació d’entre dos i set dies, tot i que són menys freqüents. El cicle menstrual, com molts altres aspectes, es presenta de forma molt variada segons la dona i, fins i tot, una de sola pot presentar diferents tipus de cicle al llarg de la seva vida. La presència de molèsties, la quantitat de sang i la durada de la menstruació, per exemple, són factors que diferencien la manera en què cadascuna experimenta el seu cicle menstrual. Finalment, en cas de produir-se la fecundació de l’òvul, es desencadenen els canvis que condueixen al procés de gestació.

REPRODUCCIÓ HUMANA | 6


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

FECUNDACIÓ, GESTACIÓ I PART El camí per arribar a un nou individu La menstruació té lloc si no s’ha fecundat l’òvul, però, i si s’ha fecundat? Què passa a continuació? Tota la vida està vinculada a l’aigua, i la reproducció és un dels moments on això es veu més. Sigui reproduint-se dins l’aigua, sigui creant estructures plenes d’aquest líquid on es desenvolupi l’embrió, tots els éssers vius necessiten l’aigua com a medi per al desenvolupament de l’embrió. En el cas dels mamífers, l’estratègia per a la reproducció és l’existència d’una bossa que allotjarà tot el desenvolupament embrionari dins la femella: el sac amniòtic i una peça clau que controla les necessitats del fetus pel que fa a la respiració, la nutrició i l’excreció durant el seu desenvolupament, la placenta.

El coit El coit és l’acoblament sexual dels genitals. En el cas dels humans és només una part de les relacions sexuals, que comprenen moltes altres formes d’expressió diferents de l’acoblament. Consisteix en la introducció del penis a l’interior de la vagina i, a través de la mútua estimulació, l’alliberament del semen al seu interior. És d’aquesta manera com comença un procés que pot conduir a la fecundació d’un òvul. L’òvul ha estat fecundat en el seu recorregut per la trompa de Fal·lopi. La fusió del nucli de l’òvul amb el nucli de l’espermatozoide ha donat lloc al zigot, que continua el seu recorregut per la trompa de Fal·lopi en direcció a l’úter. Ja durant aquest recorregut comença a dividir-se, mentre es nodreix de les reserves energètiques que acumulava l’òvul. Al voltant del sisè dia, quan l’embrió ja està compost per diverses desenes de cèl·lules, s’implanta a la paret de l’úter. A partir d’aquell moment, l’embrió quedarà vinculat a l’úter durant la resta del procés, d’aproximadament nou mesos, que anomenem gestació.

La fecundació Com a qualsevol cicle menstrual, es produeix la maduració d’un dels fol·licles dins de l’ovari. Un cop madur, el fol·licle allibera l’òvul, que començarà a recórrer la trompa de Fal·lopi. Els espermatozoides intercepten l’òvul durant el seu viatge per la trompa de Fal· lopi i, a continuació, té lloc la fecundació i la fusió dels nuclis, que donarà lloc al zigot, la primera cèl·lula del nou individu.

REPRODUCCIÓ HUMANA | 7


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

A partir d’ara, l’òvul fecundat, convertit en zigot, continuarà el seu viatge, però ja patirà les primeres divisions, que donaran lloc a un conglomerat de cèl·lules que anomenem mòrula. A partir del quart dia, a l’interior de la mòrula es genera un conglomerat de cèl· lules que deixa una cavitat interna, aleshores la mòrula passa a anomenar-se blastocist tardà. L’úter, que durant tot el cicle s’ha estat perfeccionant i preparant per acollir l’òvul fecundat, ja ha desenvolupat una capa anomenada endometri, que es fusionarà amb les capes externes de l’embrió un cop hagi arribat a l’úter. Un cop establerta la unió entre l’embrió i la paret uterina, comença a establir-se el vincle que permetrà la protecció i nutrició de l’embrió a través de la connexió amb la mare. Si durant el cicle menstrual un espermatozoide fecunda l’ òvul, aquest es convertirà en el zigot, que començarà a dividir-se i s’acabarà implantant a l’úter. Per tant, aquesta vegada no hi haurà menstruació.

fecundació (formació del zigot)

mòrula

blastocist primerenc

cèl·lules mare embrionàries blastocist tardà

trompa de Fal·lopi

implantació (nidació)

ovulació maduració de l’oòcit Figura 4. Les primeres divisions del zigot i la implantació a l’úter

La gestació Les cèl·lules embrionàries implantades desenvoluparan dos tipus d’estructures al llarg de la gestació. D’una banda, l’embrió mateix que esdevindrà el futur nadó; de l’altra, les membranes de protecció i nutrició per al fetus. El terme fetus s’aplica a un embrió a partir de l’inici del tercer mes de gestació. L’embrió es desenvolupa dins de la cavitat delimitada per una membrana que s’anomena amni. D’aquí ve el nom de l’espai (cavitat amniòtica) i del líquid que l’omple (líquid amniòtic).

REPRODUCCIÓ HUMANA | 8


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

El fet que l’embrió es desenvolupi en un entorn ple de líquid esmorteeix l’efecte de cops que, d’altra manera, podrien resultar fatals. Per la seva banda, la placenta és un òrgan amb elements produïts per l’embrió i d’altres per l’úter de la mare, que estableix la connexió entre tots dos a través del cordó umbilical. La placenta té tres missions principals: • A través d’ella es produeixen tots els intercanvis entre l’embrió i l’exterior (mediats pels teixits de la mare): nutrició i aportació d’oxigen a l’embrió i eliminació de CO2 (diòxid de carboni) i altres productes de rebuig del metabolisme de l’embrió. Tots els intercanvis de l’embrió estan mediats per la placenta, per tant, el sistema circulatori de la mare i el de l’embrió són independents: cap cèl·lula sanguínia de la mare no arriba al fetus. • La placenta exerceix el paper de barrera de defensa: gairebé cap cèl·lula pot travessar-la (ni tan sols les cèl·lules de la mare) i moltes macromolècules tampoc no poden penetrar-hi. Malgrat això, certs bacteris, molècules de mida petita (com l’alcohol o la nicotina) i alguns virus poden penetrar-hi, raó per la qual constitueixen un risc per al fetus. • La placenta secreta les hormones responsables del desenvolupament fetal, i dirigeix els canvis que el cos femení experimentarà en relació amb la gestació. Durant la gestació hi ha hormones responsables de suprimir l’ovulació, per tant les dones no tenen la regla durant aquest període. La gestació té una durada aproximada de 38 setmanes, després de les quals es produeix el part. Anem a veure-la pas a pas: 1. Al voltant del 6è dia: el trofoblast (nom que rep el conjunt extern de cèl·lules de l’embrió) s’encarrega de secretar enzims que li permeten erosionar la paret de l’úter i afavorir la implantació de l’embrió. Les cèl·lules del trofoblast creixen cap a l’interior de l’úter, donen lloc a una zona de subjecció i, a més, secreten substàncies que estimulen el cos luti per seguir secretant progesterona, una hormona que promourà la generació a l’úter d’un teixit molt vascularitzat (és a dir, ple de vasos sanguinis) que servirà per als intercanvis embrió-mare.

endometri blastocist

cavitat amniòtica

massa interna de cèl·lules (embrioblast)

cèl·lules externes (trofoblast)

REPRODUCCIÓ HUMANA | 9


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

2. Del 6è al 12è dia: l’embrió «s’enterra» envoltat per la capa vascularitzada de l’úter. Es comença a formar la placenta, que és un òrgan efímer (només apareix durant la gestació i després és eliminat) format a mitges per cèl·lules de la mare i per cèl·lules provinents de l’embrió. Rep substàncies de la mare (nutrients, hormones) i s’ocupa dels residus de l’embrió. També fa de filtre de substàncies que no es vol que arribin a l’embrió, fet que estableix una barrera (la barrera placentària), que no és infaŀlible, i les molècules de mida petita (drogues, tòxics del tabac, alcohol, alguns medicaments i certs virus) poden travessar-la i arribar al fetus.

12 dies

espais de sang a l’úter

tronc connectiu

cavitat coriònica sac vitel·lí

tap mesoderm nucli endoderm embrionari ectoderm

3. Del 13è al 25è dia: les cèl·lules de l’embrió comencen a especialitzar-se i es diferencien en tres grups o capes diferents (endoderma, mesoderma i ectoderma). Cadascuna de les capes generarà determinats aparells o sistemes del futur individu. El 16è dia apareix el tub neural, element precursor del sistema nerviós. El sistema nerviós és una de les parts que més aviat comença el seu desenvolupament. Un procés molt important durant tota aquesta fase és el de la migració cel·lular: les cèl·lules canvien de posició dins de l’embrió i el lloc on s’estableixen determina quina serà la seva via de diferenciació (quin tipus de cèl·lula esdevindrà). A partir del 19è dia es formen els somites, precursors de la columna vertebral. Al voltant del 20è dia apareix l’estructura que esdevindrà el futur cor i que començarà a bategar al cap d’uns cinc dies.

REPRODUCCIÓ HUMANA | 10


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

25 dies còrion

futur cordó umbilical

endometri de l’úter cavitat amniòtica

cap de l’embrió

extrem caudal

cavitat coriònica

cor sac vitel·lí

tap cervical

4. Al voltant del 40è dia: hem fet un gran salt. La connexió de l’embrió amb la placenta es fa ara a través d’un tub (el futur cordó umbilical). Del dia 25 al 40 es distingeix el cervell en formació, i s’han començat a fer visibles la cara, els ulls, les orelles i el coll. En aquest període de temps també podem observar l’aparició dels elements precursors d’òrgans digestius, dels pulmons i els ronyons. Comencen a desenvolupar-se les extremitats. úter

40 dies cavitat amniòtica

placenta cordó umbilical

vasos sanguinis

sac vitel·lí

embrió endometri

còrion

tap cervical

vagina

REPRODUCCIÓ HUMANA | 11


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

5. Setmana 28: fem un salt encara més gran. En realitat, els canvis més radicals en el desenvolupament es produeixen en les primeres etapes. A partir del dia 61 de gestació (quan el comencem a anomenar fetus), pràcticament totes les parts del futur individu són presents, encara que el procés per completar i madurar totes aquestes parts serà encara llarg i complex. A la setmana 28, el fetus mesura ja uns 35 centímetres i pesa més d’un quilogram. Al seu cervell s’estan formant les circumvolucions que permeten augmentar la seva superfície dins del mateix volum (fet clau per al desenvolupament intel·lectual de la nostra espècie). 28 setmanes

septe

artèries de la mare

la sang materna omple els espais existents entre les vellositats

venes de la mare vellositat coriònica

amni cordó umbilical

còrion

artèria umbilical

la cavitat amniòtica s’omple de líquid cèrvix

vena umbilical úter tap cervical

vagina

El part El part és el procés mitjançant el qual el fetus, totalment desenvolupat, surt a l’exterior. A partir d’aquest moment, les seves funcions vitals passaran a ser executades de forma autònoma pel seu propi cos. El procés del part consta de tres fases: • Primera fase. També s’anomena fase de dilatació, perquè el coll de l’úter es va eixamplant mitjançant les contraccions uterines, que es van produint cada vegada amb menys intervals de temps i amb una intensitat cada vegada més gran. En aquesta fase es trenca l’amni, i s’allibera el líquid de l’interior (líquid amniòtic). La durada d’aquesta fase oscil·la entre les vuit hores (per a mares que esperen el seu primer fill) i les quatre hores (per a mares que ja en tenen algun) de mitjana.

REPRODUCCIÓ HUMANA | 12


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

• Segona fase. A les contraccions de l’úter, cada vegada més continuades i intenses, afegim els forts moviments abdominals de la mare. Aquests permeten que el fetus s’obri pas cap a l’exterior a través del canal del part. En general, els nadons surten amb el cap per davant. No obstant això, de vegades la posició no és correcta i tot i que constitueixi una complicació per al naixement, actualment existeixen tècniques per solucionar el problema, com ara la cesària. Un cop el nadó ha sortit, es talla el cordó umbilical i es fan els primers tests per veure el seu estat general (color del nadó, ritme cardíac, reacció als estímuls, activitat i respiració). Les restes de cordó umbilical s’assequen i cauen al cap de pocs dies. La marca del lloc on estava el cordó és el nostre melic. • Tercera fase. L’expulsió de la placenta mitjançant contraccions de l’úter, que es produeix aproximadament un quart d’hora després de la sortida del nadó. L’úter té una estructura particular que limita la pèrdua de sang durant tot el procés del part al voltant dels 500 ml. Alguns parlen d’una quarta fase, que estaria constituïda per les dues hores següents a la tercera, que impliquen la recuperació immediata de la mare i els primers instants de la vida del nouvingut, ja que són moments particularment delicats.

La cesària La cesària és una intervenció quirúrgica mitjançant la qual un nadó és extret del cos de la seva mare a través d’una incisió. S’aplica en casos en què, per alguna raó, el nadó no pot néixer pel canal habitual, ja que no convé per a la seva salut o per a la de la mare.

La reproducció assistida Quan per diferents motius no s’aconsegueix un embaràs a través del coit, una de les alternatives és recórrer a la reproducció assistida. En alguns casos, l’ajuda consisteix simplement a introduir mitjançant tècniques mèdiques els espermatozoides dins del cos de la dona: assistència in utero. En molts altres casos, però, cal recórrer a la fecundació in vitro.

REPRODUCCIÓ HUMANA | 13


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

La fecundació in vitro consisteix a aconseguir la unió de l’òvul amb l’espermatozoide fora de la trompa de Fal·lopi, al laboratori, en un tub d’assaig que conté un medi convenientment preparat perquè comenci el procediment.

naixement obtenció d’oòcits i espermatozoides

transferència i implantació a l’úter matern

fecundació in vitro

desenvolupament inicial in vitro

Per tal de realitzar la fecundació in vitro, d’una banda cal obtenir diversos oòcits (òvuls) de la dona per augmentar les probabilitats d’èxit, i de l’altra, obtenir els espermatozoides de l’home. Òvuls i espermatozoides es posen en contacte dins d’un tub d’assaig amb un medi preparat adequadament per tal d’aconseguir la fecundació. Un cop aconseguida la fecundació, els òvuls fecundats són introduïts a l’úter de la dona (entre dos i quatre embrions, per tal d’augmentar les probabilitats d’implantació a l’úter). El fet d’implantar uns quants embrions augmenta la probabilitat de part múltiple en els casos de fecundació in vitro i per això moltes vegades les mares tenen bessonada.

REPRODUCCIÓ HUMANA | 14


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

L’avortament L’avortament és una interrupció en el procés de gestació. Pot succeir de forma natural, a conseqüència d’anomalies congènites del fetus, sovint de caràcter genètic. Aquest tipus d’avortament espontani és més freqüent en els primers mesos d’embaràs, perquè les anomalies genètiques es manifesten des d’etapes molt primerenques del desenvolupament: si un fetus embrió no funciona com cal, el seu des­ envolupament anirà acumulant errors fins que deixi de ser viable, i això es manifesta en molt poc temps. D’altra banda, existeixen tècniques per provocar l’avortament de forma induïda. Aquest tipus d’avortament està regulat per la llei i només pot ser aplicat en determinats supòsits (perill per a la vida de la mare, greu malformació del fetus, embaràs que és resultat d’una violació, etc.) i, en qualsevol cas, mai no es pot practicar més enllà de la vintena setmana de gestació. La píndola de l’endemà Aquest mètode es troba a mig camí entre els anticonceptius (no ho és) i l’avortament (no sempre ho és). Quan se sospita que les mesures de precaució poden haver fallat (p. ex. preservatiu trencat), o en el cas d’assaltaments sexuals amb risc d’embaràs, és una alternativa per assegurar que no hi haurà fecundació. La píndola consisteix en un compost hormonal altament concentrat que provoca una menstruació forçada immediata, independentment del moment del cicle menstrual en què es prengui. Un medicament d’aquest tipus té molts efectes secundaris, no pot ser pres a la lleugera i mai no s’ha d’utilitzar com a substitutiu d’altres mesures de precaució. La píndola de l’endemà no és un anticonceptiu i només s’hi pot recórrer en casos extrems. En qualsevol cas, cal tenir ben clar que l’avortament és una tècnica mèdica amb riscos i que el millor camí per evitar recórrer-hi és l’exercici d’una sexualitat responsable.

TRANSMISSIÓ DE L’HERÈNCIA Meiosi: gàmetes La formació d’un nou individu requereix que cada progenitor aporti la meitat del material genètic normal d’una cèl·lula. Aquestes cèl·lules especials amb només 23 cromosomes s’anomenen gàmetes o cèl·lules sexuals, i es produeixen al teixit reproductor mitjançant un procés que anomenem gametogènesi, i que inclou un tipus de divisió cel·lular especial i exclusiu dels gàmetes, que s’anomena meiosi.

REPRODUCCIÓ HUMANA | 15


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

La meiosi és un fenomen propi de tots els organismes amb reproducció sexual. Consisteix en dues divisions consecutives de la cèl·lula (que dóna quatre cèl·lules) amb una sola divisió del material genètic (que dóna la meitat de material genètic per a cadascuna de les quatre cèl·lules).

Figura 5. La meiosi

Els éssers humans tenim 46 parelles de cromosomes, 23 provenen de l’espermatozoide del pare i els altres 23, de l’òvul de la mare, de manera que cada cromosoma proporcionat per la mare té un cromosoma homòleg del pare (això vol dir, amb estructura i informació relativa als mateixos aspectes). Com que tenim dues còpies de cadascun dels cromosomes, els podem aparellar. Dins de cada parell es diu que un cromosoma és homòleg a la seva parella. El cromosoma 1 de la mare és homòleg al cromosoma 1 del pare; el 2 de la mare és homòleg al 2 del pare, etc. El fet que els cromosomes siguin homòlegs de dos en dos no vol dir que els dos cromosomes d’una parella tinguin la mateixa informació, sinó que la tenen sobre els mateixos aspectes. Gràcies a la meiosi, la informació continguda per dos cromosomes homòlegs pot ser intercanviada. Això vol dir que els gàmetes no tindran exactament el cromosoma del pare o el cromosoma de la mare, sinó una barreja de tots dos. El procés d’intercanvi de regions entre dos cromosomes homòlegs s’anomena recombinació. Per tant, cada individu no és una rèplica del 50% dels seus pares, sinó una versió barrejada de tots dos, ja que cap cromosoma dels progenitors no s’hereta al 100% sense modificacions.

Producció de gàmetes La gametogènesi és el procés pel qual es produeixen els gàmetes. En el cas de les femelles, la gametogènesi rep el nom d’ovogènesi, ja que s’hi produeixen els òvuls, els gàmetes femenins. En el cas dels mascles, la gametogènesi rep el nom d’espermatogènesi, ja que s’hi produeixen els espermatozoides, els gàmetes masculins.

REPRODUCCIÓ HUMANA | 16


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

L’ovogènesi Des del naixement, les noies ja tenen entre 100.000 i 400.000 oòcits a l’ovari. Des de la fase fetal, aquests oòcits es troben en la primera fase de la meiosi (aturats en la profase): són oòcits immadurs o oòcits primaris. A partir de l’adolescència, cada 28 dies un òvul del fol·licle madura durant l’ovulació, es fa més gran i continua el procés de la meiosi acabant la primera divisió meiòtica: aleshores l’anomenem oòcit secundari. Si no és fecundat, degenerarà i serà expulsat amb la sang menstrual. Així doncs, perquè continuï el procés de la meiosi s’ha de produir la fecundació, ja que aquest procés provoca la segona divisió meiòtica i forma l’òvul.

Ovogènesi

44 XX

Primera divisió meiòtica Oòcit primari. En néixer hi ha uns 400.000 oòcits a l’ovari. primer corpuscle polar

membrana pel·lúcida

corona radiada de cèl·lules fol·liculars

oòcit secundari 22 X

22 X

Segona divisió meiòtica segon corpuscle polar

Fecundació

oòcit 22 X

22 X

pronuclis

22 22 Y X zigot de sexe masculí

REPRODUCCIÓ HUMANA | 17


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

L’espermatogènesi Després de la pubertat, en els testicles comencen a dividir-se les cèl·lules germinals que donaran lloc als gàmetes masculins. Primer es formen les espermatogònies per mitosi, i després creixen i donen lloc als espermatòcits de primer ordre. testicle

ESPERMATOGÈNESI

epidídim rete testis

espermatozou

espermàtides en diferents fases de maduració

conductes seminífers espermatòcits de segon ordre espermatòcits de primer ordre espermatogonis paret d’un conducte seminífer

Aquests últims donaran lloc, acabant la primera divisió meiòtica, als espermatòcits de segon ordre, que seran els que faran la segona divisió meiòtica i produiran quatre espermàtides, que maduraran i donaran lloc als espermatozoides. Els testicles produeixen espermatozoides de manera contínua a partir de la pubertat i durant una ejaculació normal s’alliberen uns 300 milions d’espermatozoides.

Fusió dels gàmetes La fecundació es produeix normalment quan l’òvul encara està recorrent la trompa de Fal·lopi. El primer espermatozoide que arriba a entrar a l’òvul (dels més de 200 milions produïts en l’ejaculació) desencadena una reacció a la coberta externa de l’òvul, de forma que no hi permet l’accés de cap més espermatozoide. Dins de l’òvul només hi entra el cap de l’espermatozoide; la cua queda fora. Aquest cap conté el nucli de l’espermatozoide amb els seus 23 cromosomes (corresponents a la meiosi de les cèl·lules del pare), que arriben al nucli de l’òvul, on es troben els seus 23 cromosomes (que corresponen a la meiosi de les cèl·lules de la mare). Tots dos nuclis es fusionen i donen lloc al zigot, que és la primera cèl·lula d’un potencial nou individu i està constituïda per 46 cromosomes.

Cromosomes. Determinació cromosòmica del sexe Cada espècie té un nombre de cromosomes característic. En el cas de l’ésser humà, aquest nombre és de 46, dels quals 23 provenen del pare i 23 de la mare. Dels 23 cromosomes de cada progenitor, un conté informació que determina el sexe del futur descendent. Això vol dir que cada individu tindrà dos cromosomes que determinaran el seu sexe (un del seu pare i un de la seva mare), anomenats cromosomes sexuals. REPRODUCCIÓ HUMANA | 18


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

Cada individu té dos cromosomes sexuals, que identifiquem amb les lletres X o Y. Les dones tenen dos cromosomes sexuals iguals de mida i estructura, que anomenem X. Els homes tenen un cromosoma del mateix tipus que les dones (X) i un altre cromosoma, molt més petit, que anomenem Y. Per això simplifiquem dient que les dones són XX i els homes, XY. Si les dones són XX vol dir que els seus gàmetes portaran, pel que fa al sexe, sempre un cromosoma X. Si els homes són XY vol dir que els seus gàmetes portaran, pel que fa al sexe, un cromosoma X la meitat de les vegades i un cromosoma Y, l’altra meitat. El cromosoma sexual de l’espermatozoide determinarà el sexe del futur individu.

Genètica i evolució L’evolució, en sentit biològic, és el canvi que una espècie experimenta al llarg de la seva història. Els individus no evolucionen, evoluciona el conjunt de l’espècie a la qual pertanyen al llarg del temps. El substrat sobre el qual actuen els mecanismes de l’evolució són els gens, que són les peces d’informació que constitueixen els cromosomes, de manera que l’evolució d’una espècie està estretament lligada a la reproducció dels seus individus. Cada individu posseeix un material genètic propi, que transmet a la seva descendència, i que conté la informació sobre l’estructura i el funcionament de l’organisme. El conjunt de possibilitats diferents que podem trobar dins del material genètic d’una espècie ens proporciona la seva variabilitat. Els dos mecanismes principals que produeixen variabilitat dins d’una espècie són: • Recombinació: té lloc durant la meiosi, i consisteix en la barreja de les informacions contingudes en els cromosomes homòlegs (el que prové del pare amb el que prové de la mare) durant la producció dels gàmetes. • Mutació: consisteix en l’aparició de forma aleatòria (per diferents mecanismes possibles) d’una nova varietat per a un gen determinat. Ni la mutació ni la recombinació són per si mateixes positives o negatives. El seu resultat és la generació de variabilitat. El que determinarà quines variants d’individus estan millor adaptats serà el medi que els envolti. Entre tota la varietat d’individus de l’espècie, segons la informació genètica pròpia, n’hi haurà de molt ben adaptats i de pitjor adaptats a les condicions imposades per l’entorn. La vida serà més fàcil per als individus ben adaptats, que generalment deixaran més descendència. Aquest procés es coneix com a selecció natural, i és un dels mecanismes bàsics de l’evolució de les espècies.

REPRODUCCIÓ HUMANA | 19


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

La selecció natural és el procés pel qual les varietats millor adaptades augmenten dins d’una població davant de les mal adaptades, que tendeixen a disminuir.

Els grups sanguinis Els grups sanguinis estan determinats per la presència o absència de determinades estructures a la membrana dels glòbuls vermells, que anomenem antígens de membrana. La informació sobre aquests antígens està continguda en un sol gen, que pot tenir tres variants diferents: a) Informació per produir l’antigen A. b) Informació per produir l’antigen B. c) Informació que no produeix l’antigen de membrana. Com que tot individu rep informació genètica de la mare i del pare, per al grup sanguini es poden tenir diferents combinacions d’antígens en cada descendent: Mare

Pare

A

B

Cap

A

Descendent A

Descendent AB

Descendent A

B

Descendent AB

Descendent B

Descendent B

Cap

Descendent A

Descendent B

Descendent 0

Figura 6. Grups sanguinis de la descendència segons si els progenitors passen informació genètica per l’antigen A, l’antigen B, o per cap dels dos

D’acord amb aquestes combinacions, tots els individus poden pertànyer a un dels següents quatre grups sanguinis: 0, A, B, AB. Diferents poblacions humanes poden tenir diferents quantitats d’individus de cada grup sanguini. El factor Rh El factor Rh és un altre factor sanguini que s’hereta de forma similar al grup sanguini, però en aquest cas només existeixen dues opcions: tenir-lo o no tenir-lo. Els individus es coneixen com a Rh+ (positius) si el presenten, i com a Rh– (negatius) si no el presenten. La combinació entre grups sanguinis i Rh dóna vuit possibles individus: Grup sanguini

A

B

AB

0

+

A+

B+

AB+

0+

-

A-

B-

AB-

0-

Rh

Figura 7. Les vuit possibles combinacions entre grup sanguini i factor Rh

REPRODUCCIÓ HUMANA | 20


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

Compatibilitat de sangs Quan una persona perd molta sang, pot ser convenient realitzar-li una transfusió. Això vol dir que s’agafa sang prèviament obtinguda d’un altre individu i s’injecta a l’interior de la persona ferida. El nostre sistema immunitari, però, reconeix els antígens de la sang que no són propis, de forma que el sistema immunitari d’una persona amb Rh– no tolerarà la sang d’un donant Rh+. En el cas dels grups sanguinis, si el receptor és del grup 0, no tolerarà la sang que contingui antigen A o antigen B (i evidentment tampoc la AB, que els conté tots dos). La següent figura mostra les compatibilitats entre donants de sang (la X indica la compatibilitat): Receptor ab+ aba+ AB+ B0+ 0-

Donant 0-

0+

b-

b+

a-

a+

ab-

ab+

X X X X X X X X

X

X X

X

X X X X

X

X X

X

X X

X X

X

X

X

Figura 8. Esquema de les compatibilitats entre donants i receptors pel que fa a la sang

Els individus del grup 0- es coneixen com a donants universals. Els individus del grup AB+ es coneixen com a receptors universals.

SEXUALITAT Relacions personals El nostre cervell és molt complex. Un dels aspectes de la nostra vida, que a causa d’aquesta complexitat ha assolit un grau més alt de sofisticació, és el de les relacions personals. Sobre la base del nostre comportament biològic, que és el típic de qualsevol altre grup de primats superiors (com el ximpanzé o el goril·la), l’ésser humà ha creat, gràcies a les nostres capacitats de comunicació abstracta i a través de la cultura (característiques exclusives dels humans), un complex entramat social que ha tornat a definir les nostres relacions amb la resta de membres del grup.

Relacions sexuals Tot i que l’objectiu biològic principal del sexe és la reproducció, en molts mamífers té rols afegits (cohesió del grup, obtenció de plaer) i el mateix succeeix amb els humans. En el nostre cas, a més de la complexitat del nostre cervell, s’ha de tenir en compte el nostre control sobre els mecanismes de la fecundació que fa que per a nosaltres les relacions sexuals es puguin desvincular del procés reproductiu. REPRODUCCIÓ HUMANA | 21


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

Per tant, l’ésser humà pot viure el sexe de diferents maneres: • Com a mitjà per tenir descendència. • Com a pràctica de tipus afectiu (part de la nostra vida de parella). • Com a activitat que provoca plaer. Totes aquestes motivacions sexuals són perfectament vàlides sempre que es practiquin de forma voluntària i responsable, ja que no hem d’oblidar que, sense les precaucions adequades, l’activitat sexual condueix a la reproducció o, d’altra banda, pot ser la causa del contagi de malalties (a causa de la intimitat del contacte).

MALALTIES DE TRANSMISSIÓ SEXUAL El sexe és una via de contagi molt important, ja que durant les relacions sexuals hi ha un estret contacte entre secrecions i superfícies que en general no són accessibles per als microorganismes. Els microorganismes que aprofiten aquesta via de transmissió acostumen a ser molt sensibles a les condicions del medi extern, i per això necessiten un contacte molt íntim entre la persona sana i la infectada, per tal d’evitar l’exposició a l’aire. Les principals malalties de transmissió sexual són: • Gonorrea: transmesa per un bacteri (Neisseria gonorrhoeae). Provoca en els homes una secreció anormal de tipus purulent a l’extrem del penis. En el cas de les dones acostuma a no presentar símptomes, cosa que la fa més perillosa. Si en el moment del part una dona pateix gonorrea, pot contagiar-la al nadó en formes més greus que poden ocasionar artritis o ceguesa, complicacions que no s’acostumen a produir en adults. Molt resistent davant el sistema immunitari, el seu tractament requereix d’antibiòtics (i tot i això ha desenvolupat algunes resistències). • Sífilis: durant molts anys ha estat una temuda malaltia amb freqüent desenllaç tràgic (i encara ho és si no rep el tractament adequat). Està causada per un bacteri de tipus espiriforme anomenat Treponema pallidum. El desenvolupament de la malaltia succeeix en tres fases. En la primera apareix una úlcera indolora al punt d’infecció (genitals, boca o anus generalment), que desapareix per si sola en unes setmanes. En la segona fase, que es produeix uns mesos més tard si no s’ha rebut el tractament adequat, apareixen erupcions cutànies a diferents parts del cos, a més d’altres símptomes, com mal de cap o meningitis. En aquesta fase el contagi és molt fàcil. En la tercera, que pot aparèixer anys més tard, l’atac es produeix sobretot al sistema nerviós, amb lesions medul·lars o pèrdues de coordinació. En aquesta última fase es poden també produir cardiopaties, problemes oculars i, en alguns casos, la mort. Tant la sífilis com la gonorrea es tracten amb antibiòtics i es guareixen amb relativa facilitat durant les fases 1 i 2. Durant la fase 3 el tractament és més complicat, però també pot ser efectiu.

REPRODUCCIÓ HUMANA | 22


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

• Sida: la síndrome d’immunodeficiència adquirida és una malaltia de transmissió sexual causada pel VIH (virus de la immunodeficiència humana). Aquest virus ataca i destrueix un tipus específic de cèl·lules del nostre sistema immunitari (els limfòcits T ajudants) que són importants per a la nostra resposta davant les infeccions. Quan el nombre d’aquests limfòcits descendeix per sota de 200 per mil·lilitre de sang, es pot produir tot un seguit d’infeccions que aprofiten la manca de defenses efectives per atacar-nos. Tot aquest conjunt d’infeccions típiques són el que anomenem sida. No tots els portadors de VIH són malalts de sida, tot i que tots la poden desenvolupar un dia o altre. No existeix cap vacuna efectiva contra la sida, i tot i que els tractaments disponibles són bastant efectius en el seu control, aquests no arriben als països en vies de desenvolupament (especialment al continent africà, on la malaltia està més estesa) a causa del seu alt preu. Això fa que la sida sigui una autèntica epidèmia global (pandèmia) amb conseqüències nefastes per a la població mundial. • Herpes genital: és un tipus d’erupció cutània que provoca picors i, fins i tot, dolor. Està causada per un virus (de la família Herpesviridae), que es transmet per contacte genital o oral-genital, tot i que freqüentment es produeix la transmissió no sexual (l’herpes es transmet en qualsevol contacte pell-pell i aquests contactes no sempre són sexuals). La seva eliminació requereix un cert temps, però és força efectiva amb l’administració d’antivirals. • Sarna: és una malaltia provocada per un àcar que parasita la superfície de la pell i que s’anomena Sarcoptes scabiei (d’aquí ve que la sarna també s’anomeni escabiosi). Provoca intensos picors i també pot ser transmesa per contacte amb roba d’una persona infectada. Aquest àcar només és capaç de viure uns pocs dies sense contacte amb un hoste, i el tractament per eliminar-lo del cos és relativament fàcil. També hi ha altres malalties que poden ser transmeses per via sexual, tot i que no es consideren genèricament com a malalties de transmissió sexual.

Anticonceptius i mesures preventives Els anticonceptius i les mesures preventives volen donar resposta a dues necessitats de la societat actual: • L’ésser humà, a diferència de la resta d’espècies animals, volem decidir lliurement el moment en què considerem apropiat tenir descendència. • L’ésser humà coneix i vol prevenir el contagi de les malalties de transmissió sexual. No quedar-se embarassada Existeixen diferents mecanismes que, amb major o menor efectivitat, eviten que la dona es quedi embarassada si no ho desitja.

REPRODUCCIÓ HUMANA | 23


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

Entre els mètodes més comuns trobem: Mètodes mecànics o de barrera: • Preservatiu masculí: també conegut com a condó, és una funda elàstica, generalment de làtex, que té com a missió bloquejar i recollir el semen de l’ejaculació, evitant que arribi a la vagina. Si no es manipula incorrectament és un mètode altament efectiu, tant per evitar un embaràs com per impedir la transmissió de la major part de malalties de transmissió sexual. • Preservatiu femení: és el més recent d’aquests mètodes. Segueix el mateix principi que el del preservatiu masculí, amb la diferència que és la dona qui l’ajusta a la seva cavitat vaginal. És més car que el seu equivalent masculí, però igual d’efectiu. • Diafragma: consisteix en un anell metàl·lic flexible cobert d’una membrana de làtex. Es col·loca al fons de la vagina, just davant de l’entrada del coll de l’úter amb l’objectiu de bloquejar els espermatozoides. És molt important la seva correcta col·locació, per això es recomana posar-lo amb calma i no durant el contacte sexual. L’efectivitat del diafragma millora si es combina amb algun tipus de producte espermicida (substància que destrueix els espermatozoides) aplicat sobre la seva superfície.

• DIU: consisteix en una peça de plàstic flexible que un metge col·loca a l’interior de l’úter i que impedeix, en part, l’entrada d’espermatozoides i, especialment, la implantació de l’òvul en cas que estigués fecundat. És un mètode altament efectiu, tot i que té l’inconvenient de la necessitat de supervisió mèdica continuada.

REPRODUCCIÓ HUMANA | 24


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

Mètodes químics: • Píndola anticonceptiva: es basa en l’administració d’hormones que fan creure a l’ovari que el cos està en un procés de gestació, cosa que implica la supressió de l’ovulació. És un mètode altament efectiu que requereix un control mèdic periòdic per tal de controlar els seus potencials efectes secundaris. El consum de tabac està fortament contraindicat quan s’utilitza aquest mètode. Mètodes quirúrgics: Existeixen també mètodes quirúrgics (vasectomia per als homes, lligadura de trompes per a les dones) que tenen per objectiu anul·lar la fertilitat d’un dels membres de la parella. A causa de les complicacions que sempre té qualsevol intervenció quirúrgica, així com de la seva irreversibilitat (especialment en el cas de la lligadura de trompes), aquestes dues tècniques acostumen a ser utilitzades només per parelles estables que tenen molt clar que no volen tenir més descendència. Hi ha col·lectius que, per diferents raons, rebutgen l’ús d’aquests mètodes i recorren a altres sistemes menys segurs, però que corresponen a les seves preferències. Aquests mètodes es basen principalment en el seguiment de certes variables biològiques que canvien al llarg del cicle menstrual femení. Alguns exemples: • Mètode de la temperatura basal: es basa en la diferent temperatura que presenta la dona durant el seu cicle menstrual per establir uns «dies segurs». • Mètode Ogino: es basa en calcular els «dies segurs» segons el temps de supervivència de l’òvul i l’espermatozoide. Depèn molt de la regularitat del cicle de la dona. En qualsevol cas, l’efectivitat d’aquests mètodes és considerablement més baixa, i el seu ús molt arriscat. Finalment, cal esmentar l’existència de pràctiques que algunes persones realitzen amb la creença errònia que no tenen o eliminen el risc d’embaràs: • Coitus interruptus: interrupció del coit i extracció del penis en el moment de l’ejaculació. És una pràctica molt poc efectiva, ja que freqüentment el penis allibera espermatozoides abans de l’ejaculació pròpiament dita. • Rentat vaginal: per molt minuciosament que es faci un rentat, la penetració, unida a la força de l’ejaculació, porta els espermatozoides dins de la vagina. A més, la flora natural de la vagina pot veure’s afectada pels productes utilitzats, podent produir problemes vaginals posteriors. • Sexe durant la menstruació: existeix la creença falsa que durant la menstruació no hi ha risc d’embaràs. L’ovulació no és un procés matemàtic, i és impossible predir al 100% que durant la menstruació no hi hagi cap òvul esperant a ser fecundat. • El primer cop: hi ha gent que creu que el primer cop la noia no es pot quedar embarassada, però el cert és que només cal una relació sexual amb penetració vaginal per quedar-s’hi, tant fa que sigui el primer, el segon o el desè cop que es practica el sexe. La primera vegada no és una protecció contra els embarassos ni contra les malalties de transmissió sexual. REPRODUCCIÓ HUMANA | 25


BIOLOGIA I GEOLOGIA | REpRODUCCIÓ HUMANA | Versió impresa

No contagiar-se de malalties Es tendeix a pensar que els mateixos mètodes que eviten els embarassos són adequats per prevenir les malalties de transmissió sexual, però això no sempre és cert. La clau en la prevenció del contagi de les malalties més greus són els preservatius masculins o femenins. Mètodes com el DIU, el diafragma o les pastilles anticonceptives són útils per evitar embarassos, però no tenen cap utilitat per evitar el contagi de les malalties de transmissió sexual. Els preservatius només són efectius si estan en bon estat i es manipulen i col·loquen correctament. És important manipular els preservatius vigilant les ungles i controlar-ne la data de caducitat.

REPRODUCCIÓ HUMANA | 26

cvbghj  

fcvbhuhuhuhuhuhuhuhuhjhkhi its the same

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you