Issuu on Google+

Reflexions sobre arquitectura Un curs d’habitatge

Projectes VII

Curs 2011/12 David Esclusa Hortal Professors: Xavier Monteys, Silvia Musquera


Reflexions sobre arquitectura Un curs d’habitatge


Índex

Introducció

03

La façana Modificació Ampliació

07 08 10

Com a element exterior Com a element de transició Com a element interior

13 14 16 18

Com a unió de volums Com a encadenament d’espais

21 22 24

L’escala

El passadís

Llocs d’emmagatzematge Com a unió d’estances Com a separador d’espais Com a excavació Com a lloc de relació

27 28 30 32 34

1


Introducció

El full en blanc. Aquest és el gran temor que tenim els arquitectes, la incertesa que ens suposa haver d’agafar un llapis per traçar les nostres idees sobre el full en blanc. Un cop trencat el glaç, amb els primers esbossos sobre el paper, sembla que s’obri la llum, i les idees vinguin com un torrent per emplenar els espais buits. Segurament molts d’aquests dibuixos els haurem de descartar, moltes idees eliminar-les del projecte, però ja no tindrem l’horror vacui que ens transmet el full en blanc. Segurament per això, l’assignatura de Projectes és la més soferta pels estudiants d’Arquitectura, perquè no hi ha res sobre segur, no hi ha fòrmules mestres ni dreceres ni sol·lucions generals; cada projecte és únic, amb les seves característiques i dificultats. Aquest llibre és un recull d’un curs d’habitatge, fet sobre projectes de remodelació d’edificis ja existents a la ciutat de Girona. Un curs atípic en el sentit que s’han anat treballant diferents projectes a la vegada, cosa que ha permès poder adaptar idees d’uns projectes a uns altres. Però el llibre que tens a les mans no és un recull de projectes, és un recorregut d’elements arquitectònics, des de la façana fins a les unitats d’emmagatzematge. Aquesta estructura, permetrà poder comparar les sol·lucions donades als projectes i els elements que s’han adaptat entre diferents situacions, a més de tenir presents els projectes durant tot el llibre, tal i com els hem tingut nosaltres presents durant tot el curs.

3


Introducció Presentació dels projectes Bloc Vila/Angelats Dissenyat per l’arquitecte Josep Claret i Rovira, construït el 1949. Planta baixa més dos, dos pisos per planta. Situat a la cruïlla de C/ Eiximenis amb Gran Via Jaume I.

Bloc Bech de Careda Edifici dissenyat per l’arquitecte Josep Claret i Rovira, construït l’any 1935. Planta baixa més cinc, dos pisos per planta. Situat a un xamfrà de la Gran Via Jaume I.

4


Casa Puig Dissenyada per l’arquitecte Joan Roca i Pinet, construïda l’any 1935. Situada al c/ de la Llebre, carrer esglaonat que condiciona la façana de l’edifici.

Casa Gifre Construïda l’any 1884 a càrrec del mestre d’obres Francesc de P. Martí. Situada a la Travessia de l’Auriga, al bell mig del casc antic de Girona.

5


La Façana

De la mateixa manera que es diu que la cara és el mirall de l’ànima, la façana és el mirall de l’ànima de l’edifici. La façana ens dóna gran quantitat d’informació sobre l’edifici, des del seu ús fins a l’època en què va ser construït; ens pot donar pistes sobre la seva estructura interior, sobre la compartimentació de les estances, sobre els seus recorreguts; ens pot dir quines eren les intencions que tenia l’arquitecte sobre el seu projecte, o si simplement el projecte es va fer sense arquitecte (o sigui, que forma part de l’arquitectura popular). Fins i tot,

Façana de l’edifici on viu Ms. Hulot a la pel·lícula Mon Oncle de Jaques Tati. L’escena ens mostra el recorregut que fa el personatge fins arribar a casa seva a través de les finestres de la façana.

ens pot amagar tot el que hi ha darrera sota la uniformitat d’un mur cortina. En definitiva, la façana és la part del projecte que es mostra a l’exterior, a la gent que no ha d’usar l’edifici directament, però que ha d’usar l’espai inmediatament adjacent a aquesta: el carrer. A més, ha de conviure a més o menys gràcia amb la resta d’edificacions veïnes i ha de resoldre els problemes que li plantegi l’espai urbà. Per tant, quan un arquitecte ha de treballar a un edifici ja contsruit per reformar-lo, un dels primers problemes que es planteja és ¿què fer a la façana? ¿Com mostrar la seva obra a un edifici ja construit? ¿Ha de fer un element integrador amb la resta de la façana, o un element trencador? ¿Ha de conservar al màxim la façana existent o canviar-la completament? Aquestes qüestions i d’altres se m’han plantejat a l’hora de treballar amb alguns projectes que s’han dut a terme durant el curs i que, a continuació, mostraré.

7


La façana Modificació La parcel·la on s’emplaça el projecte marca sempre quin serà el camí que seguirà el desenvolupament del mateix, però a pocs llocs marca tant com a la Casa Puig, amb el fort pendent del C/ Llebre i la forma de la parcel·la seguint un angle obert. Tot i el fort desnivell, la façana està estructurada amb unes línies molt definides, agrupant les finestres de tres en tres. La part baixa de la façana està decorada amb un ritme esglaonat, que segueix les escales. Un estudi més acurat de la fa-

8

çana ens permet veure que es pot descomposar en dos pells: La interior, amb finestres quadrades, tal i com es feien a les obres tradicionals de l’època, mentre que la pell exterior, que agrupa les finestres de tres en tres, és un intent d’imitar la fenêtre allongée ideada per Le Corbusier, un dels cinc principis del Moviment Modern. Realment, dóna la impressió que l’arquitecte va voler acostar la modernitat a un país pobre com l’Espanya de l’època, amb els materials existents al lloc. La porta d’accés es situa a un


La façana Moficació

replà de l’escala (¿què va ser primer, el replà o la porta?), i segueix la mateixa idea amb la que es va projectar la resta de la façana: una pell interior convencional, una pell exterior imitant el Moviment Modern. El projecte plantejat a aquest edifici consisteix en idear una nova obertura a aquesta façana, per tal de poder fer als baixos de l’edifici, l’espai que queda entre la planta primera i el sòl, a l’únic espai on és possible, entre la porta d’accés i l’edifici veí. Com obrir un forat a una façana tan fortament regulada com aquesta? La sol·lució a

aquest problema no hauria de ser fer quelcom trencador amb la resta, encara menys tenint en compte les característiques de l’emplaçament i la forma de la façana. S’ha optat per fer un forat, seguint com a línees de projecte les marcades per la pròpia façana: l’alçada la determina la porta existent, mentre que l’amplada, les senefes existents als baixos de la façana, dissenyades seguint el ritme marcat per l’escala. Dins aquest forat, un replà que marca l’accés a la botiga, una façana situada dins la façana, emulant el joc de les dues pells un altre cop.

9


Façana Ampliació

Cada nou projecte a treballar planteja noves incògnites. Quan no es tracta de canviar una façana existent, sinó d’ampliar-la, les qüestions a resoldre varien notablement, especialment quan ens enfrontem a edificis amb una aparença tan senyorial com la del Bloc Vila/Angelats, perfectament estructurat, amb unes línies molt marcades tant per les cornises i balcons en horitzontal, com per les pilastres en vertical. El projecte assignat demana fer una planta més a aquest bloc, cosa que demana una sol·lució per la façana. Es podria resoldre el porblema amagant-se, fent que la nova façana no sigui visible des del carrer, però finalment s’ha optat per una sol·lució molt diferent: ampliar la façana existent. La nova façana segueix les línies marcades existents en quant a la dimensió i

10

el ritme de les obertures, però fuig de tots els formalismes imposats per l’estètica neoclàssica, com ara pilastres o cornises (elements que tenien, certament, una explicació constructiva a l’època en que es van construir, però que mancaria de sentit imitar actualment) Per tal de poder diferenciar la façana nova, s’ha optat per un revestiment diferenciat, que per una banda ens permeti distingir a primera vista què és nou i què antic, però que no trenqui ni amb l’estètica de l’edifici on s’ha projectat ni amb la de la resta de blocs del carrer. Però sobretot, s’amplia tota la façana, independentment de si s’ha de construir alguna cosa darrera o no. Una fugida cap a endavant que et dóna les mans lliures per poder treballar a dalt sense que ningú sàpiga què hi ha darrera.


Façana Ampliació A l’altre pàgina, façana original de la Casa Vila. A l’esquerra, situació del projecte al seu emplaçament, comparat amb els volums dels edifics veïns A sota, façana al C/ Eiximenis de l’edifici, on es mostra també l’ampliació realitzada.

11


L’escala

“Com salvar un desnivell?” Aquesta va ser la pregunta que es van formular els primers cosntructors de cases, al naixement de la civilització. Desnivells entre cases, desnivells dins una mateixa casa o desnivells a una mateixa planta. Desnivells que s’havien de salvar diàriament, durant el tràfec rutinari d’un poble neolític. No sabem qui va ser, ni a on, però la sol·lució, senzilla i genial, ha arribat fins als nostres dies: L’escala. Per a un arquitecte, una escala és una sol·lució, però també un problema a resoldre, concretament, un problema matemàtic. Calcular el nombre de graons en funció del desnivell a salvar, l’amplada dels mateixos, l’amplada de l’escala, la freqüència i forma dels replans... Problemes que moltes vegades queden resolts per la normativa vigent, cosa que obliga al projectista a amotllar les seves escales a les mesures mínimes imposades. Però també un problema de disseny amb múltiples sol·lucions, depenent de la forma que se li vulgui donar a l’escala, als graons, a la barana... El problema es complica quan l’escala és a l’interior d’un habi-

tatge i s’ha de resoldre l’ús que s’ha de donar a l’espai residual que hi queda a sota. Moltes qüestions referents a un element que s’ha fet servir des de temps immemorials, però pel qual encara no hi ha hagut una sol·lució única. Es pot dir que, de la mateixa forma que cada projecte s’ha d’adaptar al seu emplaçament, cada escala s’ha d’adaptar al seu projecte.

Escala d’accés al Castell de Solius (Santa Cristina d’Aro, Girona), esculpida directament sobre la roca on s’assenta la fortalesa.

13


L’escala Com a element exterior Als barris antics de les ciutats podem trobar autèntiques joies arquitectòniques i urbanístiques, algunes més apreciades pels arquitectes que no pas pels seus usuaris habituals. Un exemple és l’abans esmentat C/ Llebre, un carrer esglaonat, una escala encaixada entre els edificis, tot provocant un conjunt de jocs visuals entre les cantonades dels mateixos, recordant en alguns moments a la Scala Regia de Bernini, que es va dissenyar de tal forma que semblés més gran i més llarga del que era en realitat, per tal de resaltar la figura del Papa de Roma quan rebia visites. Sempre és gratificant veure com els constructors de les ciutat antigues van transformar un problema, com era un carrer amb un fort pendent, en una sol·lució única i genial, sol·lució, però, no tan celebrada per als usuaris de la mateixa, que veuen com per accedir als seus habitatges han de pujar i baixar cada dia per una escala infernal, sense cap més sol·lució, sense opció al transport rodat o motoritzat, cosa que, si tens problemes de mobilitat, no deu ser gaire gratificant.

14

L’escala del Carrer de la Llebre, amb la Casa Puig al fons de la imatge.


L’escala Com a element exterior

Estudi de formes d’accés al local, perllongant l’escala existent cap a l’interior de l’edifici.

Realment, enfrontar-se a un element tant potent com aquesta escala és un assumpte delicat. El simple fet de tocar una sola pedra de les que conformen el graonat pot ser considerat com un sacrilegi, a més d’un problema amb la regidoria d’Urbanisme. Per això, i partint de la sol·lució plantejada anteriorment a la façana de la Casa Puig, s’ha volgut aprofitar la oportunitat que dóna tenir un espai interior dins la façana on poder fer un replà, on poder desviar l’escala sense haver de tocar la original. Després de moltes proves, un se n’adona dibuixant de les múltiples sol·lucions que es poden donar a aquest problema, de les moltes

maneres de dissenyar els graons o el replà. Al final, segurament influit per la manca d’espai a l’interior del local on s’ha de fer el projecte, es va optar per la sol·lució que ocupés la mínima planta possible, però que a la vegada, degut a les seva desviació respecte la vertical de la façana, acompanyés al visitant a entrar dins del local, sense fer girs bruscos ni antinaturals. L’escala entra dins l’edifici per portar-te a l’entrada d’un local comercial petit, però especial. I el més curiós de tot: la sol·lució escollida fa que el local estigui ja estructurat en dues parts abans de seguir fent el projecte. Però això ja s’explicarà més endavant.

15


L’escala Com a element de transició L’escala de la Casa Gifré està feta per voltes de rajol. Els graons estan fets de pedra fins la planta primera, mentre que la resta de plantes està acabada amb rajols rematats per un tauló de fusta. La barana està feta de forja, amb un passamà que transcorre sense interrupció de dalt a baix. La millor mostra de que l’escala no està feta per un arquitecte és la seva irregularitat, tant al quadrat de base (que és en realitat un rombe) com a l’alçada entre plantes i la llargada de les tramades.

16


L’escala Com a element de transició Normalment, no s’accedeix directament a un habitatge des del carrer, es sol posar un espai de transició que actui com a filtre de l’extreior a l’interior. Des de coses tan simbòliques com graons a peu d’escala fins a autèntics espais com jardins o patis, els elements de transició de les cases unifamiliars els trobem a l’exterior. Però quan parlem d’edificacions plurifamiliars, aquest element l’hem de trobar a dins: L’escala de veïns. Un espai que pertany a tots els veïns i a cap en concret, del qual els propietaris paguen les despeses a parts iguals i on es celebren les reunions de veïns, aquesta és la concepció que es sol tenir d’una escala de veïns. Però si observem amb atenció els detalls d’aquest element, podem extreure informació molt valuosa sobre l’edifici on es troba i sobre les persones que l’habiten. Nornalent, aquesta riquesa de senyals la solem trobar a les escales veïnals d’edifics antics, un bon exemple és a la Casa Gifré.

Construïda a finals del s. XIX, projectada no per un arquitecte, sinó per un mestre d’obres, aquesta escala és un símbol de la seva època, una joia que ens mostra la importància que se li donava a aquests elements, al ser la primera cosa que veien els visitants quan havien d’anar a un habitatge del bloc. La primera impressió és un cop de teatre, un arc d’estil neomossàrab que creua l’espai del vestíbul, des d’on arrenca l’escala, amb la penombra només trencada per la tènua llum dels lluernaris a coberta, que et conviden l’ascensió, com una metàfora de l’escala al cel. Una escala, però, amb uns materials més senyorials a les plantes inferiors, símbol de quins eren els pisos principals en aquella època.

17


L’escala Com a element interior A la dreta, detall de com part del sota de l’escala s’ha habilitat com a prestatgeria i, per tant, habilitar part d’un espai que havia quedat perdut per la col·locació de l’escala com a zona de lectura. A baix a l’esquerra, detall en planta de l’escala i la zona residual reconvertida en zona de lectura A baix a la dreta, secció on s’aprecia la situació abans comentada, a més de la conversió de la resta de l’espai de sota l’escala com lloc d’emmagatzematge.

18


L’escala Com a element interior Quan es planteja haver d’ampliar un habitatge per dalt, afegint un pis, sempre queda el problema d’on fer l’escala per comunicar les dues plantes, sobretot quan l’estructura està tan marcada com passa a les cases fetes amb murs estructurals, a on els moviments a l’hora de projectatr són més limitats (per bé o per malament). En el cas de la Casa Vila, s’ha col·locat l’escala entre 2 crugies estructurals, a un punt central i estratègic de la casa, que ja comentarem més endavant en el llibre, però que ha plantejat un problema. A diferència del que passa a les escales comunals, on tot l’espai s’aprofita per fer passar els trams, els replans o les instal·lacions, el sota d’escala a una vivenda unifamiliar sol acabar siguent un espai mort, amb sort, un armari traster. La cosa es complica quan l’espai on va destinada l’escala és massa gran perquè hi vagi tan sols aquest element, però massa petit com perquè hi hagi una habitació adjunta. Es com si ens l’escala s’hagués menjat una habitació.

Davant la crisi, oportunitat. On algú pot veure un espai petit i arraconar, un altre pot apreciar un volum en doble alçada, amb il·luminació provinent de dos finestres, i espai suficient per poder posar unes lleixes, sota l’escala, i una butaca. Un racó perfecte per poder llegir o escoltar música. Un lloc ideal on poder esperar a algú que hagi de venir de la planta superior. Un lloc en el que per una banda quedes amagat, però per l’altre pots controlar tot el que circula per la casa. A més de tenir una escala àmplia i il·luminada...

19


El passadís

Un element residual. Aquest és el tractament que reben en moltes ocasions els passadissos dels habitatges construïts actualment. Llocs estrets, foscos en moltes ocasions, que tenen la única funció de conectar entre sí les diferents estances d’una casa. Com ha canviat la concepció del passadís durant el s. XX! Fins fa no masses dècades, aquesta era una part important de la casa, un lloc on es rebien les visites, on es feia esperar els convidats, on els nens jugaven, on es mantenien converses durant el transcurs d’una celebració familiar. Els passadissos i distribuidors es guarnien amb les seves millors gales, es forraven d’armaris, prestatges i quadres. Es donava tractament diferent a les zones més públiques i més privades, cosa que feia comprendre als visitants fins on podien arribar. Les construccions contemporànies, volent imitar aquest símbol senyorial i burgès, els hi han donat l’estocada definitiva, convertint-los en una caricatura.

Per poder tornar a donar valor a aquests espais, no podem pensar en planta només, sinó en volum, com feien els antics constructors troglodites, excavant cases i temples a les entranyes de la terra. No hem de pensar en un passadís llarg i estret, sinó en una successió d’espais, de distribuidors, que et porten cada un a un seguit d’estances, units per obertures practicades als murs portants de l’habitatge. Durant aquest curs, s’han portat a terme diverses sol·lucions per tal de convertir els passadissos dels projectes en llocs d’estar, de relació. En llocs vius dins la casa.

Temple troglodític a Malta. Els constructors del III mileni a.C. van excavar aquest recinte, tot esculpint pilastres i jàsseres com a elements estructurals.

21


El passadís Com a unió de volums

A dalt, volums dels passadissos del bloc Bech de Careda. A baix, volum de la reforma d’un dels passadissos.

22


El passadís Com a unió de volums Per al següent exercici ens hem d’imaginar l’espai no com les parets que el tanquen, sinó com l’aire que l’omple. Hem pensar en el volum més que no pas en el buit. I fent això descobrirem coses que se’ns poden haver passat per alt. Construir un edifici des de dins, no des de fora, tal i com feien els antics etíops a les esglèsies excavades a les roques, o (sense anar tan lluny) els constructors de les cases - cova que tan abunden a Granada. Aplicant aquest concepte al passadís del pis del Bloc Bech de Careda, passem de veure unes simples línies sobre el plànol a un espai dividit en 3 parts: rebedor, distribuidor i passadís, cada un amb la seva forma, importància i portes d’accés a les estances del pis. El distribuidor s’alça com la part més important, al ser més ampli i donar les portes a les parts més importants de la casa. Tenint això com a base, calia buscar una forma de modificar aquest passadís per tal de poder encabir llocs d’emmagatzematge, que explicarem més tard en el llibre. Moldejant el volum, buscant una

Maqueta del passadís del projecte al Bloc Bech de Careda

manera de treure o afegir espai sense que se’n ressentís el projecte, es va optar per un vell joc visual: jugar amb les diagonals per donar més sensació d’amplitud. Amb aquest joc, s’ha restat volum al distribuidor, però l’espai resultant dóna la sensació de ser més ampli, al anar-se obrint. En petita escala, s’ha fet el mateix a la part final del corredor, per tal de donar la sensació de ser més llarg i ample del que és.

23


El passadís Com a encadenament d’espais

Tots tenim la concepció de passadís com un espai de trànsit, de circulació, de comunicació entre estances. Al parlar de passadís, tenim la concepció d’un espai llarg, estret, poc il·luminat i amb multitud de portes. Aquest esquema pot ser suportable a cases o pisos petits, però quan ens trobem en habitatges de dimensions considerables, si no es tracten amb cura poden acabar siguent llocs desagradables. Al Bloc Vila, el programa del projecte és de grans dimensions, i es corria el risc de que això succeís, al ser la planta de l’edifici molt

24

llarga i estreta. Per això, es va decidir projectar la distribució en funció de dos principis: el primer i inamobible, el de l’estrudtura portant, i el segon i més flexible, el d’una zona de distribució que discorrés pel mig de la casa. A partir d’aquí, tot va consistir en jugar amb les diferents peces i les entrades de llum. L’existència de patis interiors que permetien il·luminar zones interiors de la casa eren una oportunitat per a poder dotar de llum el corredor de la planta baixa que no es podia deixar escapar. La il·luminació del passadís a la planta superior va


El passadís Com a encadenament d’espais A l’esquerra, les plantes del projecte de la Casa Vila (a dalt, planta primera, a baix planta segona), amb els corredors marcats. A la dreta, fotografia del corredor, on es pot apreciar l’encadenament d’espais a través dels murs portants.

ser molt més agraida, optant pel recurs d’una gal·leria oberta a la part més privada de la planta. Però segurament, la part més interessant d’aquest corredor és la concepció del mateix, no com un llarg passadís com si es tractés d’un palau neoclàssic, sinó com un encadenament d’espais, un volum fracturat per les mateixes parets de càrrega, on es va circulant entre estances més

que per un passadís. Travessar aquest corredor es converteix en una experiència arquitectònica on cada espai és diferent a l’anterior en quant a forma, il·luminació, ús i funció de les estances a les quals comunica, creant un joc de volums i convertint el corredor no només en un lloc de trànsit, sinó també en un lloc d’estar; ajudat també per les unitats d’emmagatzematge que després explicarem.

25


Llocs d’emmagatzematge

Si una cosa caracteritza als homes des de la revolució neolítica és la necessitat de guardar, d’emmagatzemar objectes, eines, queviures, etc. En un principi, qualsevol racó de la cabana o qualsevol forat a la roca servia per protegir els seus béns de les inclemències dels temps i de les altres persones. Aquest concepte, com tot, ha anat evolucionant durant els segles. Fins fa no massa temps, només tenia sentit fer gran quantitat de llocs d’emmagatzematge a les cases de persones riques, al ser les úniques que es podien permetre comprar grans quantitats de béns i tenien la necessitat de guardar-los.

L’arribada del consum de masses durant el s. XX ha provocat que tothom tingui a casa seva gran quantitat d’objectes, llibres, roba i altres béns que necessiten ser emmagatzemats. Molts d’ells són fruit del propi consumisme, comprats a cop de caprici. Altres són herència d’un passat recent, que segurament farem servir molt poques vegades durant el futur però que tenim la necessitat de conservar. I tot això sense oblidar tots els béns de consum que utilitzem asiduament, o els espais destinats a que s’emplenin en un futur o en cas de que vinguin visites a casa. Durant aquest curs de projectes, no ens hem contentat amb amoblar indiscrimidament els nostres edificis amb armaris i prestatges, sinó que hem volgut donar unes altres funcions a aquests llocs destinats, en un principi, a emmagatzemar tots aquells objectes que, d’una altra forma, estarien escampats i desendreçats per les nostres cases, fora de l’ordre i el control que molts de nosaltres necessitem per poder viure.

Interior d’una casa-cova a Granada. Excavacions a les parets han permès la incorporació de mobiliari i llocs d’emmagatzematge

27


unitats d’emmagatzematge Com a unió d’estances Si d’una cosa es sorprenen molts estrangers al venir a Espanya, és en la fixació que tenim en posar les rentadores a les cuines als pisos petits, que no tenen espai destinat a rentador. Una idea realment antihigiènica, juntar alimentació i roba bruta; plats bruts i roba neta a la mateixa habitació.

Fruit d’aquesta qüestió, neix la necessitat de trobar altres espais on posar les rentadores; i si es pot sumar un espai on poder planxar, la cosa és encara millor. Per això, quan en la reforma del passadís del pis del Bloc Bech de Careda, al eixamplar el passadís al final, es va empetitir una habi-

A l’esquerra, la planta de l’armari a dues bandes, que comunica el passadís i el rentador en el que s’ha convertit l’antiga habitació després de la remodelació del passadís. A dalt a la dreta, la secció de l’armari, on es veu la distribució de roba bruta al calaix de sota i roba neta al penjador i les lleixes de dalt A baix a la dreta, alçat de l’armari a dues bandes.

28


Unitats d’emmagatzematge Com a unió d’estances tació de mala mort, que només respirava per una finestra que donava al pati de llums, es va optar per la reconversió: Aquest és el lloc ideal per a poder fer un rentador. Per tal de poder aprofitar al màxim l’espai restant, a l’hora de decidir el lloc on posar els armaris destinats a dipositar la roba bruta i guardar la roba neta, es va decidir matar dos ocells d’un tret: l’armari seria doble. Una idea senzilla però genial. Poder comunicar dues estances per una unitat d’emmagatzematge. L’armari tindria un funcionament lògic: a la part inferior, calaixeres on poder dipositar la roba bruta; a la part superior, penjadors i lleixes on posar la roba neta. Aquesta disseny permet que els

usuaris de la casa puguin deixar la roba bruta al rentador i recollir la roba neta del rentador sense haver d’entrar al rentador. Les calaixeres, registrables pels dos cantons, permeten per una banda posar la roba bruta i per l’altre, treure-la per portar-la a la rentadora. I al revés, al poder obrir l’armari per les dues portes, permet que es pugui penjar per una banda la roba neta i planxada, i per l’altre, poder treure-la per quèl l’usuari se la posi o la porti al seu armari particular. Possiblement, algu pugui pensar que aquest disseny està ideat per a una casa amb servei, o per una idea misògina on la mare fa les feines de la casa. Però jo penso també en clau de comoditat: la comoditat de poder posar a un calaix la roba bruta després de dutxar-se, sense haver de deixarla a un racó de la teva habitació. Encara que tothom renti i planxi a casa.

29


Unitats d’emmagatzematge Com a separador d’espais Separar dos espais és una funció que han dut a terme els mobles des de sempre. En podem trobar exemples a tot arreu, des dels més comuns taulers que delimiten l’espai entre botiguer i client fins als sofisticats armaris correders que trobem a La Rinconada de Bonet, que separen la sala d’estar i el passadís de la casa. Les unitats d’emmagatzematge també han tingut la funció de separar espais o estances, ja sigui d’una manera indirecta i merament visual; o de manera directa, fent aquestes unitats com si

30

fossin envans amb un tractament especial. Quan ens trobem un espai amb unes característiques tan especials com el local dels baixos de la Casa Puig, on la forma de l’entrada condiciona tot el projecte, amb prou feines cal cap tipus de moble per voler donar la sensació de separar l’espai en dos meitats, el propi projecte hi fa. Tot i així, hi ha maneres de potenciar--ho, com ara fent passar un prestatge de banda a banda de la botiga, tal qual com si convertissim la part més estreta de la boti-


Unitats d’emmagatzematge Com a separador d’espais

ga en una porta que donés a una altra sala. I a la vegada, un altre prestatge que conduís als que passin per aquesta portalada, deixant més arraconada la zona destinada a la lectura i el repòs, al costat de la finestra. Canviant de casa, la sol·lució adaptada al distribuidor del pis del Bloc Bech de Careda és completament diferent, així com ho és també la situació. La nova forma del sitribuidor provocaria que la cuina perdés un espai d’emmagatzematge si destinessim tot l’envà que separa les dues

estances a armaris del ditribuidor. Però dividint la paret en tres parts, i fent que dues siguin efectivament mobles que donin al passadís, podrem aconseguir que la cuina tingui un racó destinat a la instal·lació d’una nevera. Conceptualment, el que tenim aquí no és un envà convencional, sinò una paret destinada a unitats d’emmagatzematge que separen dos espais completament i habilita armaris a una banda i una altra, conservant la independència entre sales.

31


Unitats d’emmagatzematge Com a excavació al mur Excavar un forat a la paret per poder guardar les coses és, tal i com s’ha comentat anteriorment, el primer impuls que va tenir l’èsser humà a l’hora de fer unitats d’emmagatzematge. Una cova feta artificialment, a les entranyes de la terra, arrecerada de les inclemències del temps, on poder guardar els béns preuats. Una sensació de protecció que ens porta al més profund del nostre subsconcient com a espècie, a les coves on vivien els nostres avantpassats; i com a individuus, a la “cova” on tots ens hem gestat. Aquesta ha sigut una de les idees de força a l’hora de projectar la llibreria als baixos de la Casa Puig. Aprofitant els fonaments de la casa, als espais que quedaven buits entre els mateixos, s’han projectat dos balmes modernes, de planta rectangular, excavades a la terra on s’assenta l’edifici. Un cop s’havien realitzat aquestes dos protuberàncies que sobresurtien de la línia traçada dels fonaments, va sorgir la concepció de que aquesta era la part més interessant del projecte, i

32


Unitats d’emmagatzematge Com a excavació al mur que s’havia de seguir investigant en aquesta línia per tal de descobrir què fer en aquests espais. Traçant alçats i seccions de la zona, va resultar com a sol·lució més efectiva fer entrar les lleixes on es col·locarien els futurs llibres cap a dins, fer que les pròpies prestatgeries fossin part de la paret. Aquesta idea permetia, a més, economitzar el reduit espai de la llibreria, ampliant la zona destinada als clients que es quedarien mirant els llibres de les prestatgeries, guanyant així en comoditat. Encara quedava un últim moviment a realitzar a aquesta unitat d’emmagatzematge. Degut a les petites dimensions del local, es va decidir augmentar l’alçada dels sostres i dels prestatges, per tal d’aprofitar al màxim l’espai. Com a alternativa a una escala que anés passant d’una banda a una altra de la botiga per arribar a les lleixes superiors, es va decidir fer que seccions dels prestatges inferiors sobresortissin, i que fessin de graons improvitzats, on poder pujar i agafar els llibres que es troben més amunt.

A dalt a l’esquerra, una dona a Matmata (Tunis) A l’esquerra, secció de les lleixes excavades al mur. A dalt, imatge de les lleixes excavades al mur.

33


Unitats d’emmagatzematge Com a lloc de reunió

A dalt, festejador a la finestra d’una masia catalana. A baix, secció i imatge d’armaris baixos destinats també a ser usats com a banquetes. (Bloc Bech) A la dreta, armaris similars col·locats a la gal·leria superior de la Casa Vila

34

Els éssers humans sóm gregaris, sempre busquem el contacte social, i per a tal fita, qualsevol lloc és vàlid i aprofitable. Això ho sabien els nostres avantpassats, quan a l’hora de construir les seves masies, van aprofitar els espais de sota de les finestres i els considerables gruixos de parets per a fer banquetes al mateix ampit interior de la finestra, des d’on poder parlar amb la persona asseguda davant teu en cas d’anar acompanyat, i poder contemplar el paisatge que hi havia a l’altra banda de l’obertura. Aquestes banquetes, anomenades festejadors, han sigut l’embrió d’una unitat d’emmagatzematge que he fet servir recorrentment a alguns dels projectes treballats al curs.


Unitats d’emmagatzematge Com a lloc de reunió En el cas de les banquetes reaprofitables com a mobles al projecte del Bloc Bech de Careda, s’han fet servir al distribuidor de la casa, com a mitjà per a poder reproduir la forma donada a l’altre paret, però perdent el mínim d’espai possible. Així, s’ha aconseguit un moble ideal per a guar-dar sabates i per a seure durant el trancurs d’una festa, per exemple. Podem dir, llavors, que es tracte d’un moble social. A més, s’ha seguit el discurs proposat anteriorment, mostrat a la reforma del passadís, on es volia aconseguir un millor aprofitament dels racons del distribuidor i donar sensació d’amplitud fent que aquesta estança s’anés obrint a la vista de l’espectador. S’ha seguit la mateixa base a la Casa Vila, però de forma lleugerament diferent a la del Bloc Bech, molt més propera als originals festejadors. Aprofitant les grans obertures situades al corredor encadenat, s’ha volgut aprofitar els baixos de les finestres per a aplicar el mateix moble. La forma no condiciona tant en aquest cas la banqueta, al no tractar-se d’un racó triangular, sinó d’un espai rectangular entre

crugies. Aquests mobles baixos, amb la funció de banqueta, revolucionen completament l’ús donat al corredor. Passa de ser un espai de trànsit a ser, també, un lloc de repòs, on poder seure a llegir, escoltar música o conversar amb altres persones. A més, és clar, de la funció originària de guardar béns als armariets situats sota les banquetes.

35


Reflexions sobre arquitectura