Page 1


CAPGI REM BCN Teniu entre les mans una revista imprevista. Un intent de fanzine per a una ciutat salvatge. Barcelona: de la Rosa de Foc al bressol del turisme. Des de la CUP Capgirem Barcelona volem aportar la nostra visió als debats de ciutat. Però, aquesta vegada, amb textos poc convencionals. Hi trobareu expressions culturals com el còmic, que explica, de forma gràfica, la violència quotidiana que colpeix les vides dels barcelonins que sobreviuen amb la venda ambulant. Persones “il·legals” a l’autoproclamada ciutat-refugi. Que acull, sí, els milers de participants del Mobile Wold Congress. I que empresona, sí, els pobres. Altres vinyetes il·lustren la meravellosa quotidianitat d’àvies i nenes d’una Barcelona que suma petites vivències i resistències. Que encara hi és.

Ep, i avui és Sant Jordi! Així que no hi falten petites dosis de literatura. Ara bé, ho fem intentant subvertir aquesta diada, amb peces com ara micro-relats literaris que ens parlen d’orgasmes, de la vaga de totes i del mite de l’amor romàntic. I tampoc no hi falten els versos. Hip hop condemnat i escampat per tota la ciutat. Per estendre la nostra solidaritat amb Valtònyc. Perquè “una cultura només és viva en la mesura que és conflictiva”, que deia Pedrolo. La poesia també tanca la revista a través d’una contraportada protagonitzada per les paraules d’en Carles Rebassa.

En definitiva, hi trobareu pinzellades de lluita i d’amor, com les carícies del pòster de les pàgines centrals. Expressions culturals que criden a presentar batalla. Al carrer, on tot comença.

COORDINACIÓ ANDER ZURIMENDI I ELISENDA VILAJOLIU DISSENY GRÀFIC MILVIETNAMS FOTOGRAFIA MARC PIERA ARCH I VICTOR SERRI IL·LUSTRACIONS MALAFOLLA, MARTA BELLVEHÍ, LAURA LABIANO, DAVID AGRIO I MILVIETNAMS CORRECCIÓ QUERALT BADIA I FERRAN RIERA COL·LABORACIONS NÚRIA MARTÍN, MARIA MANYOSA, XAVIER MONGE, ANNA SALIENTE, JORDI MAGRINYÀ, GERARD HORTA, ROSER VIME, ‹VALTÒNYC›, CARLES REBASSA, LAIA ALSINA, MUNTSA MORAL, ALBA SANJURJO I GRUP DE TREBALL DE TURISME DE LA CUP CAPGIREM BCN IMPRÈS A EL FOLI VERD, 25.000 EXEMPLARS.


04. Turisme

10. Feminisme

18. Habitatge

SECCIONS

DESTACATS

04. Turisme

07 Ciutat negoci Gerard Horta 08 Històries de barri Malafolla 13 La vaga de totes Muntsa Moral Vinyoles 14 Però en un retall de cel... Marta Bellvehí 16 Mites de l’amor romàntic Roser Vime 17 El meu Sant Jordi Laia Alsina Ferrer 21 Jornades d’habitatge al CCCB Núria Martin 22 D’aquí no marxem! Alba Sanjurjo 24 Entrevista a Maria Rovira Maria Manyosa 27 Que la solidaritat s’encengui Jordi Magrinyà 28 Sobreviure no és delicte aGRIO

Entre la turistització dels barris, sorgeixen uns veïnats rebels.

10. Feminisme

Qüestionem l’amor romàntic, la diada de Sant Jordi i les tasques «de la casa».

18. Habitatge

Analitzem els percentatges d’habitatge públic de la ciutat i el preu dels lloguers.


TURISME GRUP DE TREBALL DE TURISME CUP-Capgirem Barcelona

E

El problema de l’especulació turística a Barcelona ha deixat de ser un tema de debat per passar a ser una lluita per a la supervivència del dia a dia. Molts barris de la nostra ciutat s’estan buidant de veïnes a ritmes accelerats. Com és possible que, quan acaba el nostre contracte de lloguer, ens trobem amb augments del preu d’un 25-30%? Doncs sí: l’ús turístic de l’habitatge interfereix en el mercat de lloguer residencial. I d’aquesta manera, la demanda d’habitatges turístics no només deixa menys pisos disponibles per a les veïnes, sinó que també fa augmentar el preu del lloguer. Aquest fenomen s’està expandint cada cop a més barris. El número d’HUTs (pisos 4

turístics) ha crescut de manera exponencial i ha arribat fins als 15.881 en tota la ciutat, dels quals més d’una tercera part són il·legals. Les regulacions del PEUAT no revertiran aquesta situació, sinó que es perpetuarà una convivència insostenible entre dos usos d’un mateix bé: L’habitatge. A més, estan proliferant els pisos de luxe en què el metre quadrat pot arribar a costar més de 10.000 €. Fons d’inversió compren finques senceres (sense que els importi si estan habitades o no) amb l’únic objectiu d’especular i obtenir grans beneficis econòmics. Mentrestant, la dotació d’habitatge social a Barcelona representa menys de l’1 % del total d’habitatges que hi ha a la ciutat. A més, la turistització dels barris fa que el comerç de proximitat sigui substituït pel de grans marques. L’aire que respirem és


5


30 MILIONS DE VISITANTS L’ANY ENFRONT DE 1.6 MILIONS DE VEÏNES: UNA EQUACIÓ IMPOSSIBLE PER A LA CIUTAT DE BARCELONA. GENERA RIQUESA PER UNES POQUES PERSONES I CONCENTRA POBRESA PER A MOLTES. El mercat de la Boqueria ha estat un dels escenaris de les protestes veïnals. Victor Serri.

contaminat, en bona mesura, pels creuers i els avions que transporten els milions de turistes que visiten Barcelona. L’oci lligat al turisme vulnera el nostre dret al descans, mentre que el patrimoni comú (Parc Güell, Port Vell, etc.) està sent progressivament privatitzat… I què fa l’Administració? La versió descafeïnada del PEUAT que es va aprovar al gener continua apostant en termes globals per al creixement del turisme, ja que permet continuar construint places hoteleres en les zones que es consideren “no saturades”. Així que el futur Pla Estratègic de Turisme és un instrument continuista ple de paraules de moda, però que manté l’aposta d’anteriors instruments: continuar creixent. Així que el decreixement s’ha convertit ja en una urgència social. És hora de combatre el discurs triomfalista del turisme, i valorar no només 6

les dades econòmiques sinó també les socials i ambientals. Certament, el turisme genera riquesa i ocupació a la ciutat, però la riquesa queda concentrada en poques mans (grans fortunes del sector hoteler que ocupen posicions altes a la llista Forbes). A més a més, el treball que genera és precari i estacional, amb salaris de misèria i condicions infrahumanes en alguns casos, com el de les cambreres d’hotel. Alhora, empobreix la població perquè, entre d’altres coses, ens hem de gastar més diners per a pagar els lloguers dels nostres habitatges. Com diu la benvolguda Marina Garcés, «la ciutat genera riquesa i concentra pobresa». El lucre d’uns i els interessos dels altres són contraris a la supervivència de les veïnes. La lluita per al dret a la ciutat passa per la lluita contra la massificació i l’especulació turística, perquè la ciutat som les veïnes d’avui, d’ahir i de demà.


CIUTAT NEGOCI VOSALTRES, TURISTES COSMOPOLITES,

SOU ELS TERRORISTES GERARD HORTA @CalamityDjon

L

Llarga vida als turistes cosmopolites, perquè els vostres cossos encarnen el desenvolupament universal de l’únic model de progrés al qual la humanitat ha d’aspirar: el de l’occident que mercantilitza tots els àmbits de la vida urbana i l’existència col·lectiva. Oh sí, hordes cosmopolites, us agraïm tant que ens descobriu; que fruïu a l’Starbucks de la nostra condició, ja per fi “global”; que tasteu l’aigua contaminada de les platges i l’avui sol pàl·lid de la Mediterrània; que admireu el que queda de la Sagrada Família i la Rambla i que a la nit pixeu de gust als carrers dels barris populars…! Us agraïm tant que alterneu visites al Museu del Barça amb d’altres a exposicions rellevants per a angloparlants enrotllats sota l’ombra imponent d’adotzenades institucions postmodernes…!

De vosaltres, però, qui escriurà les noves novel·les que ens expliquin coses? Ningú: s’ha acabat. Ara sols sou una relació de poder massificada, i els vostres noms formen part de l’engranatge mundial del capitalisme: Núñez y Engels, Volker & Navarro, ultraliberalisme, plusvàlua, benefici i sous de misèria per a les dones companyes que us netegen el vàter a l’hotel i que un dia hagueren d’anar-se’n, per força, de la seva terra. Vosaltres, en canvi, només obeïu ordres: us van dir que féssiu vacances i en feu, per glòria major del treball assalariat. Tan cosmopolita, sí. Us donem la benvinguda trista al que un dia fou la Rosa de Foc i que ara no deixa de ser una ciutat alienada, colonitzada i turistitzada. We speak english. Nous parlons français. Si parla italiano. Hablamos español. Ara bé, no us n’anireu sense que us transmetem el que nosaltres, indígenes catalans de classe treballadora, fa temps que vam copsar: vosaltres, turistes cosmopolites, sou els terroristes. I alguna cosa ens indueix a pensar que entre l’imperialisme, les connexions turístiques transnacionals, l’explotació i la quotidianitat de la pobresa a Barcelona hi ha més vincles del compte. Arribarà l’hora que els polvoritzarem. Tots. 7


FEMINISME ANNA SALIENTE ANDRÉS

J

@annasaliente d’Horta.

Ja fa gairebé deu anys que va esclatar l’última crisi econòmica. Els seus efectes, però, no han estat superats. En lloc d’això, les conseqüències en la vida quotidiana de les classes populars, i especialment de les dones, es cronifiquen. I és que el capitalisme accentua les diferències de classe. Alhora, el patriarcat augmenta la pressió sobre les dones en tots els àmbits… també en l’econòmic. Una de les claus a l’hora d’entendre-ho és la doble jornada laboral. O dit d’una altra manera: com les dones compatibilitzen la feina remunerada dins el món laboral amb el treball domèstic. Aquesta ha estat -i és- una de les reivindicacions clau del feminisme de classe, aquell que plan10

teja la lluita contra el capitalisme i el patriarcat com una sola lluita. Comencem, doncs, pel treball assalariat (sovint anomenat treball productiu). La participació de les dones al mercat laboral, si la comparem amb la dels homes, continua caracteritzant-se per tenir unes pitjors condicions. I això com es concreta? Doncs en el fet que les xifres d’atur de les dones són més elevades que no pas les dels homes. Alhora, la nostra inserció al mercat laboral arriba en forma de contractes temporals. I a temps parcial! Per acabar, continuem rebent uns salaris inferiors. Evidentment, tot això es tradueix en precarietat econòmica i pobresa. L’altra cara de la moneda la trobem en el treball domèstic (o treball reproductiu), que carreguen les dones de forma


11

Il·lustració: Laura Labiano Ferré


COM PODEN LES DONES COMPATIBILITZAR FEINA REMUNERADA I TREBALL DOMÈSTIC? AQUESTA ÉS UNA REIVINDICACIÓ CLAU DEL FEMINISME DE CLASSE, QUE PLANTEJA LA LLUITA CONTRA EL CAPITALISME I EL PATRIARCAT COM UNA SOLA. La Barcelona de la Rosa de Foc és lila i punxa! Victor Serri.

aclaparadora. Les tasques de cures i afectes, malgrat ser totalment imprescindibles, han estat tradicionalment invisibilitzades. Encara més: s’ha negat que puguin tenir un valor en la nostra societat. I, ara, plantegem-nos: què passaria si ningú no dediqués hores a la criança dels infants o a la cura de les persones dependents? I a la gestió de les tasques de la llar? Podria, la nostra societat, sobreviure i desenvolupar-se, sense aquestes feines? La resposta sembla evident. Tot i així, en lloc d’assumir la responsabilitat col·lectiva sobre aquestes tasques, l’estat ha apostat per la privatització dels serveis públics. D’aquesta manera, es dificulta que les classes populars puguin accedir a aquests serveis. I així augmenta la pressió cap a les dones que han d’assumir totes aquelles tasques que no assumeix l’administració publica. 12

A partir d’aquests dos àmbits (treball assalariat i no assalariat) s’estructura un sistema que situa les dones en una situació de doble explotació. I quina és la resposta? Algunes forces polítiques plantegen que la solució implica tornar uns anys enrere i recuperar l’estat del benestar. Però el fet cert és que aquests problemes no són nous: el neoliberalisme i la crisi econòmica només els han accentuat. Es fa necessària, per tant, la superació del model capitalista i patriarcal. I, per a aconseguir-ho, només ens queda seguir treballant-hi. Analitzar, conèixer i reflexionar. Teixir aliances. I és aquí on la CUP-Capgirem Barcelona us fem una proposta molt concreta: pròximament farem unes noves Jornades Feministes, a les quals volem convidar-vos. Ben aviat n’anunciarem el lloc i la data. Les aprofitarem per a parlar de treball i precarietat laboral, però també de tots els tipus de violències contra la dona.


LA VAGA DE TOTES

NO HI HA DONES A LA FEINA, QUÈ ELS

DEU HAVER PASSAT? MUNTSA MORAL VINYOLES del Fort Pienc.

Ti-ti-ti-ti. El despertador del mòbil insisteix al cap de molts cinc-minuts-més. Titi-ti-ti. Hi ha alguna cosa estranya, pensa per dins en Joan, i revisa concentrat què troba a faltar: no ha sentit el cruixir de la torradora, ni fa l’olor del cafè torrat de cada matí. Sent el plor estrident del seu fill, el va a buscar i li diu a cau d’orella «tranquil que ara esmorzarem!». En arribar a la cuina, però, no hi ha ni el cafè fet, ni hi ha les torrades a punt, ni el got de llet amb cereals, ni l’entrepà per a l’esmorzar de l’escola. «Quina una n’ha fet aquesta meva dona, avui?» El senyor Andreu ha anat sol aquest matí, xino-xano, cap al CAP del seu poble. Cada passa que feia etzibava un insult cap a la cuidadora: «només em vol

mal, aquesta! hauria d’estar agraïda de tenir feina! Val més que no torni més». Ella ja sap que cada dijous ha d’anar a revisió, «com ha gosat de no presentar-se a treballar?» Al taulell d’atenció del CAP s’hi troba una barba tofuda que l’atén i es pregunta on deuen ser aquelles noies maques i, resignat, espera el torn per a la doctora Dueñas, però ben aviat sabrà que la doctora tampoc no hi serà de tot el dia. «L’escola romandrà tancada» piula al Twitter el secretari de l’Institut Georgina. I, dubtós, compta els caràcters i hi afegeix «falta el 70% de la plantilla». S’ho repensa. Ho esborra. Reescriu «Falten les professores, la directora, les de neteja». Ho reescriu. «No hi ha cap dona». Per dins intenta esbrinar què deu haver passat a totes les dones de la seva escola. Finalment escriu al twitter «no hi ha dones a la feina, què els deu haver passat?» Acte seguit té una resposta amb un terme que no havia sentit mai: #vagadetotes. Clica la imatge enllaçada ben encuriosit. Als carrers, columnes i columnes d’ulls espurnejants s’han unit; són les dones d’arreu del territori que omplen els carrers grisos d’esperança i de lluita. Bramen com dragones que la vaga és de totes i que si totes mouen el món, ara l’aturaran! 13


ALGUNS

...I ALTRES REFLEXIONS PERQUÈ REPENSAR L’AMOR SIGUI UNA APOSTA COL·LECTIVA ROSER VIME BOSCH @RoViBo de Gràcia.

MITES

romàntic (no) és “ser sentimental”. 1. Ni ser sensibles o sentir papallones 1 L’amor a la panxa. És un mandat que ens impedeix preguntar-nos com volem estimar. no és polític. L’amor pot ser sinònim de propietat privada i d’acumulació. 2 L’amor O pot ser coherent amb el nou món que –diem- que volem construir. monogàmia (no) només va de números. L’amor romàntic és de dos, és 3 Laexclusiu. I és renuncia, repressió, fidelitat. Trencar-la, però, no és col·leccionar relacions. tu, no puc. És dependència emocional. Ens recorda que segur que tenim 4 Sense carències que algú altre suplirà. I, si perds l’altra meitat, et perds a tu. parella, (no) estàs sola. Segur que ens fa por la soledat. Però refugiar-nos en una sola persona no ens protegeix: necessitem una xarxa afectiva, la tribu. 5 Sense Estimar molta gent (no) és evitar comprometre’s. No significa reproduir rols i 6 privilegis. Sinó comprometre’s per tallar d’arrel tots allò que ens oprimeixen. Parlar de les relacions no és important. L’amor romàntic normalitza i justifica la 7 violència i els assassinats masclistes. Ens hi va la vida. I ens volem vives! Per amor (no) tot s’hi val. Acceptem amb naturalitat el control, la desconfiança, la 8 gelosia, maltractaments, els ASSASSINATS. Mai més, en nom de l’amor. Estar en contra de l’amor romàntic (no) és anar en contra de la naturalesa. 9 Creiem en l’amor que és felicitat, cuidar-se, tenir bon sexe, tendresa, complicitat... Trencar amb l’amor romàntic (no) és senzill. Ningú no va dir que fos fàcil. topar amb les incoherències i contradiccions fa mal. Malgrat tot, 10 Revisar-se, necessitem somiar. La capacitat per imaginar-nos i estimar-nos és infinita.

DE L’AMOR

ROMÀNTIC 16


EL MEU SANT JORDI M’ESPANTEN MÉS ELS CAVALLERS

QUE ELS DRACS

LAIA ALSINA FERRER

Directora teatral i dramaturga. Poble-sec.

Avui parlaré jo. La de la pell blanca. La de les trenes llargues i el vestit rosa i violeta de seda vaporosa. No parlaré de prínceps, no parlaré de roses, d’històries amb final feliç ni de princeses de conte. Parlaré, en canvi, de com baixen els meus dits per l’entrecuix, pensant en tu, princesa, bruixa, puta, harpia, la de les ungles brutes, la de la ràbia als dits, la del cor a la boca, el meu amor, o no, amor meu, o no, depèn de quan i com vulguem i allà on vulguem i pensaré en tu, i en tu, i pensaré en una altra. Avui parlaré, així, de com em baixen els dits per l’entrecuix i es perden en aquest mar prohibit, humit, salí. De com em cargolo sobre el llit i xisclo i em cargolo i hi torno, perquè puc, perquè vull, perquè em dona la gana i ningú no m’ho havia dit, ningú mai m’ho ha explicat, però ho vull, ho vull, i perquè sí,

aquesta sí, aquesta sí que és la meva història. D’amor. O no. D’amor per a mi. O no, amor meu. O nostre. O teu. O en fi. Parlaré, doncs, d’aquest instant en què el meu cos es contrau i s’expandeix, i es contrau, plaent, i s’expandeix, rabent, com un llampec, pum-pum, així, i sóc batec del cor, tot el meu cos, batec del cor, això, i tot esdevé boira i silenci i buit i aquest desig de tu, i de tu, i de mi, i un tremolor de cames. Però mentre parli, avui, avui tampoc, com cap avui, no callaran les veus, aquelles veus que em contaran, m’explicaran a mi, i parlaran de mi, per mi, i em posaran de nom Penèlope, Maria o princesa de Sant Jordi. I aquestes veus et calaran a tu, i a tu, i a mi, i et travessaran el cervell com un punyal molt fi. I t’ho creuràs, o m’ho creuré i, fins i tot, si tens bona actitud i si t’hi poses bé, quan facis deu anys encara no sabràs com arribar a l’orgasme, però potser ja hauràs après com es mama una polla. O no, però potser sí. Però no. O sí. I malgrat tot, avui, avui que no callaran les veus, aquelles veus, parlaré jo. Perquè el sol m’ha torrat la pell, ja m’he desfet les trenes, he llençat els vestits i potser vaig en pilotes. O no, però potser sí. O si em dona la gana. Només així. Perquè m’espanten més els cavallers que els dracs i l’únic monstre que avui pot devorar-me són les llegendes de Sant Jordi. Però jo ja m’he salvat. Estic salvada. 17


HABITATGE XAVIER MONGE @xmonge

D

D’ençà de l’inici de la crisi financera, l’any 2008, el gran capital internacional ha buscat sortides davant la desaparició d’alguns dels negocis més rendibles que tenia. Així, el mercat immobiliari en general (i l’habitatge en particular), ha esdevingut una autèntica reserva de capital internacional que veu a Barcelona una oportunitat d’estalvi amb una alta rendibilitat immediata. Fons d’inversió, empreses multinacionals, societats d’inversió de capital variable (SICAV) i fins i tot particulars multimilionaris han trobat una oportunitat en l’espiral del preu de l’habitatge i l’expectativa de futurs negocis turístics. Una oportunitat, és clar, per a continuar acumulant riquesa. I aquesta vegada, a costa de la misèria de les veïnes i la despossessió del nostre dret a l’habitatge. 18

La creixent precarietat de les condicions de vida de les classes populars, junt amb un mercat d’habitatge desbocat, ha dut a l’abisme milers de llars que han vist com els seus membres perdien l’habitatge habitual. L’accés a l’habitatge s’ha fet cada dia més difícil, mentre que les reformes legislatives han agilitzat els desnonaments, han empitjorat les condicions d’accés al mercat de lloguer i han eliminat previsions legals que permetien expropiar temporalment l’usdefruit dels habitatges buits. En aquest context es plantegen un seguit de reptes, tant en l’àmbit institucional com popular, a l’hora d’abordar dues qüestions fonamentals. En primer lloc, cal donar resposta immediata a l’emergència habitacional que viu la ciutat i garantir l’efectivitat del dret a l’habitatge i als subministraments bàsics. Enfront, és clar, dels desnonaments i l’elevat risc de


19


EN AQUEST CONTEXT DE DESPOSSESSIÓ DEL DRET A L’HABITATGE I D’OFENSIVA NEOLIBERAL, LA POSADA EN MARXA TANT DE POLÍTIQUES PÚBLIQUES COM D’ALTERNATIVES DE BASE COMUNITÀRIA S’HAN CONVERTIT EN UNA NECESSITAT. Les grúes són esquelets als que la ciutadania s’hi ha acostumat de ple. Marc Piera.

sensellarisme. Aquesta resposta requereix, d’una banda, emprendre accions al carrer mitjançant la recuperació de pisos buits en mans d’entitats bancàries rescatades amb fons públics i de la SAREB, així com alliberar blocs sencers per donar sortida a aquesta situació. D’altra banda, cal també un pla d’emergència de l’Ajuntament i la Generalitat que faci augmentar en poc temps el parc públic de lloguer social de manera dràstica. Com ara mitjançant la mobilització d’habitatges buits, solars en desús i rehabilitació d’edificis; així com l’augment del sòl disponible per a habitatges públics, que a dia d’avui està en mans privades. En segon lloc, també cal implantar mesures que, més enllà de la situació d’emergència, estableixin les condicions necessàries perquè l’habitatge sigui un dret d’accés universal i perquè les derives del mercat mai més no ens situïn en extrems d’emergència. En l’àmbit municipal, la 20

prioritat ha de ser augmentar el parc públic d’habitatge. Actualment no arriba al 2%, però ha d’apujar fins a assolir nivells del 20% a curt i mitjà termini, per tal de seguir augmentant però també per poder forçar la baixada dels preus del mercat de lloguer. Així mateix, cal plantejar canvis en el sistema de lloguer social que permetin modificar el parc d’habitatge en clau comunitària i amb perspectiva de gènere a l’hora de construir i rehabilitar habitatges. En la mateixa línia, és necessari que hi hagi un canvi de paradigma del parc públic d’habitatge que permeti superar la concepció del lloguer social com una mera resposta a l’emergència habitacional: cal que aquest esdevingui un mecanisme massiu i d’accés universal a l’habitatge de llarga durada, que permeti als ciutadans desenvolupar els projectes de vida enfront del model basat en la propietat privada.


CCCB FEBRER 2017 EL DRET A

L’HABITATGE,

UNA LLUITA TITÀNICA

Les jornades d’habitatge van tenir lloc al CCCB. Arxiu.

NÚRIA MARTÍN @airun_00

El passat febrer va tenir lloc la jornada El Dret a l’Habitatge: debat i alternatives, durant la qual vam definir col·lectivament alternatives a les polítiques municipals d’habitatge. Vam arribar a la conclusió que tocar la propietat privada dins aquesta societat capitalista, on estan immersos l’Estat espanyol i la UE, és una lluita titànica que han d’afrontar les administracions. Davant d’això, hi ha una lluita efectiva que passa per l’apropiació i la transformació col·lectiva de les ciutats i pobles. Perquè la necessitat d’habitatge que patim actualment és fruit de la Marca Barcelona i alhora és producte del model de turisme, que és la cara més palpable del capitalisme a la nostra ciutat. Per això, és

prioritari que el sòl públic disponible sigui gestionat de manera pública. També vam valorar com des de l’urbanisme feminista podem construir llars amb mixtura d’usos, sense jerarquies i adaptades a les diferents etapes de la vida. A més a més, entitats com l’Observatori DESC, Obra Social de la PAH del Bages, Arran i l’associació de veïns de Ciutat Meridiana van compartir les seves estratègies, com ara la creació d’un sindicat de llogaters. Per últim, es va parlar de la importància de fomentar la convivència als grups de suport mutu, així com d’afrontar en grups de 20-30 persones totes les reunions amb l’administració o els bancs.

A la pàgina habitatge.capgirembcn.cat hi podreu trobar tots els materials. 21


D’AQUÍ NO MARXEM I EN TORNAR DE L’ESCOLA, ES TROBARAN UNA

PORTA DE FERRO ON ABANS ERA CASA SEVA ALBA SANJURJO

Estudiant d’antropologia. Nou Barris.

Ahir vaig anar a dormir pensant que per aquest carrer ja hi hem passat aquest mes. De fet, hi hem passat tres vegades, com a mínim. És més: és aquell típic carrer que acabes de redescobrir, perquè no hi havies passat en anys. Ha sonat el despertador, avui no hi ha gaire temps per a fer mandres. Una dutxa ràpida i cafè per a endur. Centra’t. Baixa el carrer, tot recte, la segona a l’esquerra, a la banda dels números parells. I si tot va com ha d’anar, algunes veïnes ja s’estaran esperant a la porta. Sembla increïble, però cada quatre dies -literalment- hem de matinar per a aturar desnonaments a la ciutat del canvi. Cada quatre dies passen les comitives judicials per Nou Barris, amb xifres es22

candaloses i desorbitades: deu desnonaments de mitjana, cada vegada que posen un peu al districte.

Mentre esperem que aparegui la comitiva judicial en un flamant taxi, aprofitem per a posar-nos al dia i refrescar informacions: qui hi viu, com està, com ha estat el procés, hi ha algun desnonament més, avui? Sovint són moments bonics, de descarregar angoixes i de compartir abraçades. Sovint, també, de dissimular la indignació que provoca saber que vivim en una ciutat atapeïda de pisos buits, pansint-se, carn d’especuladors o de processos de desnonament. La ràbia infinita de saber que hi ha responsables polítics, amb noms i cognoms. Darrere de cada procés de desnonament s’amaguen històries de persones reals. El drama que és estar immers en un problema d’habitatge i rebre, alhora, tractament de malalties greus. O si


M!

És difícil (i probablement innecesari) contenir les emocions en situacions així. Victor Serri.

aquesta serà la vegada que la canalla, en tornar de l’escola, es trobarà una porta de ferro a sobre d’allò que era la porta de casa seva. Al final del carrer apareix un taxi, que va reduint la velocitat i s’atura a una distància prudencial de les persones que fan guàrdia al portal. He de reconèixer que mai no he entès per què s’aturen tan lluny de la porta. Suposo que saben que treure gent de casa seva no deu ser la millor feina del món. Se’ls farà difícil mirar a la cara tantes persones valentes i enrabiades. La gent, en alerta i que està acostumada a fer-ho, s’ha mobilitzat immediatament i s’ha dirigit a la porta de l’edifici. Avui està tothom bastant animat, i comencen a sonar càntics i crits que clamen la victòria provisional que, de ben segur, en uns minuts aconseguirem. Jo, que sóc de llàgrima fàcil, m’emociono quan co-

menço a sentir la gent cridar. Les meves veïnes han matinat per a mostrar la seva solidaritat amb una família que probablement no coneix. I, a mi, això em sembla una de les mostres d’amor de barri més boniques que existeixen. Malgrat les situacions personals, malgrat que faci anys que aturen inesgotablement desnonaments cada setmana, malgrat tot. Perquè són supervivents de la precarietat que els han condemnat a viure. Una companya que parlava amb la comitiva judicial es gira, comença a caminar cap a nosaltres. Aixeca el puny i crida que ja s’ha aturat. Clamen les veïnes, la gent està contenta. Es veuen algunes abraçades i mirades còmplices que enamoren. No marxem, però, sense convocar els desnonaments programats per a la setmana vinent. Cita ineludible setmana rere setmana. 23


MARIA ROVIRA L’HABITATGE A BARCELONA

ÉS UNA RESERVA DE CAPITAL MARIA MANYOSA MASSIP Periodista. @mmanyosa Sabadell.

Quina és la situació actual a Barcelona en matèria d’habitatge? Els preus dels lloguers, després de l’estafa hipotecària i la precarietat, han portat al límit centenars de milers de persones. Les polítiques d’habitatge -o la manca d’aquestes fan que avui en dia l’habitatge sigui un negoci en mans de fons voltor i grans inversors. L’habitatge a Barcelona ja no és un dret sinó una reserva de capital internacional. Pel que fa a l’habitatge públic, Barcelona no arriba al 2 %, mentre que ciutats europees similars arriben al 50 %. Per què som tan diferents? L’habitatge va lligat al model econòmic i social, i les institucions continuen alimentant polítiques que ens han deixat 24

Maria Rovira és militant de la CUP-Capgirem Barcelona i regidora d’aquesta formació política a l’Ajuntament de Barcelona. un 1’6 % d’habitatge públic. És un percentatge tan ridícul que, quan es dona suport a persones desnonades, s’han de pagar hostals o lloguers a bancs perquè no hi ha pisos públics per a reallotjar-les. Com afectarà el pla d’habitatge que han pactat BEC, PSC, CiU i C’s? Amb el nou pla les empreses privades continuaran fent promoció d’habitatge amb diners públics. La defensa del model públic-privat que fa Josep Maria Muntaner, regidor d’habitatge, situa l’empresa al centre i manté la privatització de beneficis amb les polítiques socials. Mentre es manté el model, el 93 % dels desnonaments ja són per impagament de lloguers.


Rovira a l’epicentre de la pèrdua de genuïnitat: Les Rambles. Marc Piera.

Així doncs, és possible deslliurar l’habitatge de la lògica del mercat? I tant que és possible! D’una banda, cal intervenir en el mercat immobiliari i, a més, cal autoorganització popular per a garantir que els habitatges compleixen la seva finalitat inicial: ser llocs on viure. Barcelona ha de ser zona de tempteig i retracte i ha de generar jurisprudència de processos d’expropiació. L’habitatge públic ha d’estar en mans de l’administració i sota control popular, per a garantir que és un dret i no un negoci. Com es fa això? S’han de mobilitzar habitatges buits, immobles abandonats i solars i posar els recursos per a crear un cens que permeti actuar en aquesta línia. Cal recuperar i rehabilitar habitatges i recuperar sòl per al parc públic. En aquest context, l’escassetat de sòl, juntament amb un mercat privat desbocat, fa imprescindible reflexionar sobre la funció que fa el sòl públic.

NO S’HA DE CONFRONTAR ALLÒ PÚBLIC AMB ALLÒ COMUNITARI, SINÓ ELS MODELS LUCRATIUS AMB ELS QUE NO ENRIQUEIXEN NINGÚ.

Quin paper hi juguen les cooperatives d’habitatge? Les cooperatives són una bona notícia i han de comptar amb el suport de les administracions. Tot i això, creiem que s’ha de fer una reflexió profunda sobre la cessió de sòl públic sense confrontar allò públic amb allò comunitari. El que s’ha de confrontar són els models lucratius contra els que no enriqueixen ningú. El que tenim ara és un model de ciutat que expulsa la gent dels barris. Per saber-ne més: https://directa.cat/actualitat/lhabitatge-barcelona-lloguer-social-noves-formes-de-tinenca

25


QUE LA

SOLIDARITAT S’ENCENGUI

JORDI MAGRINYÀ @tsankaram

E

Es condemna Sidil Moctar per haver dit “prou” a mesos de racisme en mans d’agents de la Guàrdia Urbana. Es condemnen persones per resistir-se a ser expulsades de casa seva, es condemnen persones per lluitar emprant tots els mitjans que tenen al seu abast. Això passa, cap sorpresa. El daltabaix arriba quan part de les oprimides assumeixen la legitimitat de l’enemic per a marcar línies vermelles que no poden ser creuades. O per dir-nos amb quines armes podem lluitar i amb quines no. Perquè si la violència política deslegitimés els objectius que persegueix, el capitalisme ja hauria estat abandonat com a model social fa temps. El mateix hauria passat amb dos dels seus puntals: el racisme i el patriarcat. 26

I és que el capitalisme exerceix constantment una elevada dosi de violència sobre les classes populars perquè el sistema de transferència de riquesa es mantingui. Per contra, tot sovint, l’única via que deixa per prendre el control de les nostres vides és la violència. Ens hem cregut que deixaran d’oprimir-nos perquè reeixim en el fet d’emprar estratègies de lluita meselles, benintencionades i del tot innòcues vers les estructures de poder? Estic segur que no. És important no renunciar a les companyes que ho donen tot en la lluita contra el sistema. I també és important no ignorar-los, no mirar cap a una altra banda quan se’ls reprimeix. Ni callar. És important aixecar el cap i dir, sense por: «Ell, ella, és una de les nostres»


LLIBER TAT D’EX PRES SIÓ Reproduïm a continuació

Círcol Balear (2013)

uns fragments de les lletres per les quals Josep Miquel

Arenas, ‹Valtònyc›, ha estat condemnat pel Tribunal Superior de Justícia. El raper mallorquí

Mallorquins i catalans Mai balears Jorge Campos mereix una bomba de destrucció nuclear Tenim clar lo que som i la que farem Lluitarem des de l’ombra encara que vos fotem

enfronta 3 anys i 6 mesos de presó.

Que la solidaritat s’encengui!

Declarar la guerra No hi ha sang freda Amb l’educació no s’hi juga No som marionetes

No al borbó (2012)

Farem que n’Urdangarin curri a un Burger King Que la infanta Elena demani disculpes Per ser analfabeta i no anar a estudiar a Cuba

I això no és així, clar que no! Però farem que beguin Lambrusco i no Don Perignon! Si Si no segrestarem al capità del Concòrdia Perquè agafi el Fortuna i es pegui una hòstia Espanya és un disbarat, perque mentre moria gent l’11-M Leticia follava al yate

No podem triar, no tenim cap opció Però un dia ocuparem Marivent amb un Kalashnikov Yeah, és en Valtònyc per La Tuerka Rap en mallorqui des de Mallorca 31


Fanzine de la CUP Capgirem Barcelona, 2017  

Revista publicada per la CUP Capgirem Barcelona coincidint amb la diada de Sant Jordi 2017. Hi trobareu tot tipus d'expressions culturals q...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you