Issuu on Google+

Col路labora

Organitza


LA GUINEU

La pots trobar jugant pel bosc Amagadeta en un lloc fosc.

Guaita amunt i avall, res se li pot escapar. Un nen jugant la vol atrapar I correu i correu que dins el bosc la trobareu!!!! No pot ser que us amagueu!!! Està descansant sobre la copa d’un arbre. Uah! Que us agafarà

Categoria A - Poesia Júlia Farreres García Escola Les Corts


LA GRANOTA I EL GRIPAU

Hi havia una vegada una granota que esperava al seu príncep blau. Un dia pel matí, estant a l’estany, va sentir unes passes i es pensava que era el seu príncep. Però en realitat era un nen que la volia com a mascota i la va caçar. Quan va arribar a casa del nen la van posar en una peixera i a dins no hi havia cap príncep blau però hi havia un gripau. Es van mirar i es van enamorar i van fer una gran família

Categoria A - Prosa Ingrid Espinosa de los Monteros Cutillas Escola del Carme


VERDURES A L’OLLA! Les verdures fresques a l’olla van surant, dintre l’aigua que al foc està cremant. La ceba es queixa: ai , quin mal! I les pastanagues diuen: uf, quin pal! De tant que es mouen semblen sargantanes, i si les mires bé et ballen una sardana. Ja ha arribat l’hora que el cullerot les agafi, per caure dins del plat però que ningú les aixafi. Ja són a la boca per fi a l’estómac han arribat, i totes juntes a la panxa s’han trobat .

Categoria B – Poesia Aloma Alenyà Creus Escola Barcelona


EL REGAL PERFECTE L'Isaac estava molt content perquè faltaven només dos dies pel seu aniversari.

Era un nen de nou anys que no tenia germans. Vivia amb els seus pares en una casa normal, però això sí, la seva habitació era molt gran i estava plena de joguines de tota mena. Per aquesta raó, els seus pares ja no sabien que regalar-li.

Una tarda, mentre l'Isaac estava a l'escola, amoïnats per aquest problema, van seure a pensar que li podria fer il·lusió. -

No m'estranya, amb tantes joguines que té… – va dir la seva mare.

-

Doncs ens hem d' afanyar, només ens falten dos dies – va continuar el seu pare.

Així doncs, van decidir anar a totes les botigues de la ciutat per trobar alguna cosa que li agradés molt i que no tingués a casa. Però no va haver-hi sort.

Només faltava un dia i encara no sabien que fer.

Desesperats, van preguntar-li al seu fill quin regal li faria il·lusió tenir.

L'Isaac amb un somriure a la cara els va respondre: -

Us ho diré, però en forma d'endevinalla.


Els pares van respirar una mica més tranquils i van dir: -

D' acord, el que tu vulguis.

-

Vull que sigui forta - va dir el fill.

-

Potser és un elefant? - van preguntar els pares.

-

Vull que sigui dolça.

-

Potser és un llaminadura?

-

Vull que sigui calenta.

-

Potser és un encenedor?

Atabalats més encara que abans, van pensar en veu alta: -

L'única cosa que podem donar-te, és una forta abraçada per demostrar-te quan t' estimem.

L'Isaac agraït i molt content va pensar: -

Això, precisament, era el que jo volia.

Categoria B – Prosa Ferran Martí Macià Escola Pau Romeva


EL MÓN DE LES LLETRES no sabem com escriure-les D’on surten les lletres?

en un dictat de debò.

Vint-i-sis aquestes són separades ben discretes

Escriure la F i la T

i juntes són tot un món.

no és gaire diferent,

La A i la E

si li canvies un palet

Ben barallades estan

ho llegeix tota la gent.

sonen tant semblants

La R, la S i la L

que no saben on van.

es creuen les millors,

La lluna ben groga

només per fer-se dobles

a dalt d’un pi

enganyant el carnestoltes

no es gaire diferent

La P, la Z i la M

que el punt d’una i.

amigues per sempre més,

Inseparables són

se’n surten amb la seva

La Q i la U

quasi cada més.

sovint la U se’n va

La C està gelosa

perquè algú la necessitarà.

perquè la O és molt formosa,

La Y grega tota sola

i la H sola no sona,

en català no mola,

però tota ella és molt bona.

i s’ajuda de la N

El so de la W i la K

per ser més “canyera”.

en molts idiomes surt,

La B alta i la V baixa

en català són poc normals,

tenen el mateix so,

però en anglès “very good”!

Categoria C – Poesia Berta Martínez Escola Lavínia


EL MISTERI DE LA PLAÇA

Era un dia plujós i el cel estava cobert amb un mantell de núvols grisos i atapeïts. Jo seia en mig del silenci amb l’únic soroll del foc xisclant i petant. Vaig decidir anar a fer un volt pels antics carrers i places. Tot el paisatge era tètric i la gent que quedava pels llocs més recòndits s’afanyava a refugiar-se a la seva llar donat que començava a ploure. En entrar a la plaça més estranya de tot el barri, vaig sentir un soroll estrepitós que s’escapava per un carreró molt estret i marejant sense sortida. Endinsant-me en ell vaig agafar la meva lot de butxaca per mirar de no ensopegar. Vaig arribar a la fi d’aquell passadís i, en veure que no hi havia ningú, vaig fer mitja volta. Estava a punt de tornar a la plaça quan vaig sentir uns ulls clavats al meu clatell i al moment un aire gèlid va recórrer la meva esquena. La bombeta de la lot, ja moribunda, va apagar-se de cop. Lentament, amb els ulls tancats, vaig girar-me. Les meves parpelles tremoloses s’obrien a poc a poc i al mateix temps el meu cor s’apretava ben fort i bategava sense cessar. Vaig sentir una presència aterridora davant meu; vaig obrir els ulls i un gos amb mirada de vidre em deia amb els ulls que me l’emportés. Quin ensurt! El vaig agafar i vaig sortir corrents d’aquell lloc. En arribar a casa, en mig del silenci acariciant al gos amb l’únic soroll del foc xisclant i petant i de la pluja, vaig sentir un so estrepitós... Tot seguit el gos va aixecar-se d’una revolada i va perdre’s en la foscor de la casa. El vaig cridar i no vaig obtenir cap resposta. De sobte vaig sentir un crit i un cop sec que s’ofegaven en mig de la pluja. En aquell moment un munt de pensaments van envair el meu cap però vaig fer el cor fort i vaig anar corrents cap el rebedor d’on provenien el crit i el cop. El camí fins a l’entrada se’m va fer etern encara que només durés mig minut. Quan vaig arribar al rebedor va caure un llamp atronador que em va fer veure una ombra inquietant que creixia des del terra: era una figura encaputxada amb un martell a la mà. Vaig sentir unes petites passes que s’acostaven cap a mi. Era el gos. El vaig agafar i sense pensar-m’ho dues vegades vaig encendre el llum. Vaig trobar-


me al meu germà xop, trastejant amb el seu patinet. Llavors ho vaig veure clar: mentre ell tractava de recollir el patinet fent equilibris per mirar de no fer caure els llibres que portava a l’altra mà, el patinet li devia haver caigut al terra. Quan el gos va sortir disparat, com tot era a les fosques, el meu germà deuria haver ensopegat amb ell tot cridant. Com el meu germà no portava paraigua anava amb una dessuadora i portava la caputxa posada. Vaig riure de mi mateixa per ser tan ximple. Pel que fa al gos, vaig parlar amb el meu germà sobre què fer amb ell i vam decidir portar-lo a la gossera perquè esbrinessin d’on era. I així ho vam fer: al dia següent el vam portar; mitjançant un xip que portava el gos van descobrir el nom, l’adreça i el telèfon mòbil i fixe del seu amo; però, misteriosament, aquells telèfons no figuraven com registrats ni tampoc la seva adreça, és més, quan van anar a l’adreça que deia, només hi havia un descampat. Com que va passar això, ens van deixar que ens el quedéssim i el vam posar el nom d’Oblidat. Amb nosaltres es troba molt a gust però cada cop que m’acosto a la plaça més estranya de tot el barri, es posa al bell mig i udola tristament tot mirant en direcció al carreró on el vaig trobar. Què va passar aquella tarda de pluja en aquell carreró? –Ha passat molt de temps i encara no he esbrinat EL MISTERI DE LA PLAÇA.

Categoria C- Prosa Clarisa Cano Escobar Col·legi Pare Manyanet


EL MÓN TÉ COR Si tots caminem en el mateix sentit, Si tots parlem amb el mateix esperit, Si tots cantem el mateix cant, Tots junts construïm. Si podem donar la mà, Si podem somiar per demà, Si podem mirar i perdonar, Tots junts construïm. Si el món té cor, Jo sóc un petó, Si el món té cel, Jo sóc un estel. Si obrim la finestra i respirem, Si obrim les mans i ajudem, Si obrim el cor i gaudim, Tots junts construïm. Si el nostre cor és un estel, Si les nostres mans són un pinzell, Si els nostres ulls són un mantell, Tots junts construirem. Si el món té cor, Jo sóc un petó, Si el món té cel, Jo sóc un estel. Si al caminar ajudem, Si al parlar no ofenem, Si a l’ajudar no qüestionem, Tots junts construirem. Si tots junts somiem, Si tots junts ajudem, Si tots junts gaudim, Tots junts construïm. Perquè el món…sí…té cor! Perquè jo…sí…sóc un petó! Perquè el món…sí…té cel! Perquè jo…sí…sóc un estel! Categoria D – Poesia David Alsina Trallero Maristes Sants – Les Corts


NECESSITO PARLAR AMB ALGÚ

Estic molt estressada. Això no pot ser. Com pot aconseguir una persona ficar-se en tants embolics en un sol dia? No ho sé. Però el cas és que jo ho he aconseguit. Arribo a casa. Sento la mare que em crida des de la cuina: -Que tal ha anat l’escola? T’han donat la nota d’algun examen?Que tens molts deures? No contesto a cap de les preguntes, sinó que deixo la motxilla a la meva habitació i me’n vaig cap a la dutxa. Em trec la roba que tant m’he esforçat en escollir aquest matí, em miro al mirall, encenc l’aigua, realment estic tan grossa. Ostres, tenien raó els nois, per variar. Estic molt grossa. Em fico a la dutxa. No em fot el fet que l’ Àlex i el seu grupet de fatxendes, que es creuen els millors pel simple fet de fumar i treure males notes, m’hagin insultat dient-me foca. El que més mal em fa és que ell, el meu primer amor, el noi perfecte, el noi dels meus somnis, l’Ignasi, també ho hagi dit i s’hagi rigut com el que més. Després, el que ha passat amb la Mireia, la meva millor amiga, que s’ha enfadat amb mi perquè creu que m’intento lligar el seu xicot, l’ Arnau, només perquè ahir ens veiés parlar i intercanviar-nos els telèfons per a un treball de classe que ens ha tocat fer junts. La meva altra millor amiga, la Laia s’ha anat a la Xina amb els seus pares per celebrar el seu setzè aniversari. No m’ importa gastar-me els diners en trucar-la de fet ja ho he intentat un parell de vegades el problema és que té el mòbil apagat o sense cobertura. Prou!!! He de parlar de donar-hi voltes o m’explotarà el cap. M’ensabono tota sencera, m’esbandeixo, tanco l’aixeta, surto de la dutxa envoltada en un núvol de vapor d’aigua, m’eixugo, em poso el pijama i intento trucar a la Mireia. Ring...Ring...Ring... Per fi m’agafa el telèfon: - Hola? - Hola Mireia, sóc la Berta. Només trucava per dir-te que tot ha estat un malentès i que... - Prou- m’interromp- Tot això no m’ho crec, pensava que eres amiga meva, però ara m’he adonat que ets com les altres una “robanòvios”. I per cert , a la brusa que portaves avui, els botons estaven cridant auxili.- I penja. Això és massa, ningú m’havia dit grossa en tota la meva vida i ara m’ho diuen les dues persones que més m’ estimo del món en un sol dia. Necessito parlar amb algú. Però no tinc ningú amb qui fer-ho, perquè la mare està descartada. Surto a fora i li pregunto a la mare: - Mare, tu creus que estic gorda?


- No, Berta. Tens el pes adequat a la teva alçada. I a més, tens co0rbes no panxa. Tens la panxa més plana que una taula de planxar. Tens un cos femení, com ha de ser, no com altres que semblen un pal d’ escombra. No m’ ha convençut gaire el que m’ha dit la mare, així que me’n vaig a la meva habitació. Ha arribat la calor. Vaig a endreçar-me la roba que em posaré aquesta temporada i a guardar la d’ hivern. Començo amb els meus texans curts preferits, els de les tatxes a les butxaques i No, no pot ser, no em passa dels genolls, enfadada el tiro a terra, agafo el vestit blanc( no me’l puc cordar)...Després de diverses peces de roba, de crits i de bastant mal humor he acabat amb tot el que tenia a l’armari de l’any passat i aquesta és la conclusió: ESTIC COM UNA VACA! Em passo dues hores a l’habitació plorant. Què més em pot passar avui? Sento la mare que diu: - Berta, ja és hora de sopar! T’he fet el teu plat preferit. Voldràs doble ració, oi? Ara sí que no puc més, em sento com si anés a explotar i la mare oferint-me menjar i no qualsevol menjar sinó el que més m’agrada. Què puc fer? He d’aconseguir com sigui tornar a entrar a la roba de l’estiu passat, quan encara ningú m’havia dit gorda, i així l’Ignasi em mirarà amb uns altres ulls, els fatxendes de la classe es ficaran amb algú altre i la Mireia com que tindré el meu xicot no es pensarà que li vull prendre el seu... Sí, tot estarà bé i la meva vida tornarà a ser com abans. Ja ho tinc decidit: Li diré a la mare que no tinc gaire gana perquè he berenat molt al sortir de l’ institut i que me’n vaig a dormir. Sí, definitivament és el que faré. - EUREKA !! Ja tinc la solució, no menjaré fins que m’aprimi. En aquell moment, la Berta no sap en el malson en el que s’està ficant. Aquesta és la primera pàgina del diari d’ una futura anorèctica.

Categoria D – Prosa Mar Colet Juàrez Sant Ramon Nonat Sagrat-Cor


CONTRADICCIÓ Mentre el sol vergonyós i la mar adormida es donen la mà d’amagat i passegen feliços per la sorra, enllà del món tremola la terra i s’enrabia l’oceà. Mentre sota el cel blau de la primavera que arriba floreixen indecisos els rosers del jardí, enllà del món la destrucció arrasa la terra i la vida. Mentre jo somric després de la pluja, enllà del món plora un infant. Vull plorar el tsunami, vull que l’infant respiri la meva primavera. On és el Doraemon? Categoria E- Poesia Anna Ribera Montserrat Escola Solc


UNA IMATGE NO VAL MÉS QUE MIL PARAULES

És molt difícil descriure una persona, un lloc, un moment, un sentiment o una emoció, però quina millor manera de fer-ho que amb paraules? És un don que tenim per comunicar-nos, per relacionar-nos y per entendre les coses. Perquè una imatge no et pot dir ni la meitat del que pots expressar amb mil paraules. Una imatge et pot mostrar un camp verd, gegant, ple d’arbres i de diferents flors, però no et pot dir tot el que sents al veure-ho, si t’agrada o no, si ja has estat en aquell lloc abans o és la primera vegada que ho has vist. Jo ho demostraré amb tan sols la meitat de paraules. Per exemple, puges a una muntanya, no molt alta, en pocs minuts ja has arribat al cim. Te’n recordes de la primera vegada que hi vas anar. Eres tan petitona que et semblava gegant, impossible d’arribar-hi si no et portaven en cotxe. Ara seus al terra per descansar una estona. Abans començaves a córrer sense cap direcció, donant voltes i dibuixant el teu nom, paraula a paraula, amb els teus petits passos. Estàs asseguda al mateix lloc de sempre. El teu lloc. Ningú dels teus amics ni germans podia seure allà, hi posava el teu nom i la data del dia que el vas escriure amb un retolador. Penses que fa molt de temps que aquell és el teu amagatall per fugir dels problemes. Des d’aquella onada feta per la Terra en mig d’una esplanada, pots veure centenars de camps, quasi tots verds i florits. Contemples a un senyor gran. Està recollint la plantació del seu terreny quan veu una poma caure del cultiu del costat. Mira a totes bandes i poc a poc va a agafar-la. La renta amb l’ampolla d’aigua que porta a sobre i li dona una mossegada gegant. Sembla que tenia molta gana i que la poma li ha vingut de bon grat. Respires aquest aire tan pur, sense contaminació, que se’t fica dintre dels pulmons com si portessis segles sense inhalar aire de veritat. No escoltes res, només el cant d’algun ocell en busca de menjar. Et gires ràpidament per intentar capturar-lo amb la mirada, però només et dona temps d’entreveure la seva aleta ficant-se dintre de la copa d’una arbre gegant. A l’altre banda de la muntanya pots veure tot el poble dels teus avis. Pots observar cadascuna de les diferents vides de les persones que habiten aquell petit tros del món. Com surten de casa seva, com van fins la porta d’un veí, com piquen a la porta i com entren amb un gran somriure a la casa de qui probablement és el seu amic.


Aquell poble també et porta molts records. Quan eres petita i jugaves amb els teus companys de joc a amagar-te pel poble. Aquest record ha anat evolucionant a mida que passaven els anys. Primer només jugaves dintre d’una casa, que ja era prou gran per tu, després vas començar a jugar pel teu carrer i vas arribar fins la plaça. Més tard jugaves per tot el poble, amb el sol cremant-te la pell i seguidament sense el sol, a la llum de la lluna i de les poques faroles que il·luminaven els carrers. Finalment, el teu camp de joc era tot el poble i part d’aquesta muntanya i d’aquells camps i amb la lluna com llanterna. Notes com tots els records recorren cada part del teu cos. T’entren pels ulls, visiten els teus braços i les teves cames, et fan posar-te de peus, i una vegada ja ho has sentit prou entra al teu cor i es queda emmagatzemat allà, amb la resta de records que mai esborraràs. Amb una sola imatge, només haguéssiu vist una muntanya des de la qual es pot observar un petit i trist poble, quasi inhabitat, envoltat de camps una mica descuidats.

Categoria E – Prosa Andrea Sánchez Lahuerta Ins Ausiàs March


SOMNI Si fos un somni volaria, volaria per veure’t en la negra nit. Somiaria, somiaria que sóc el teu somni. Escalaria el teu cos, l’escalaria per respirar l’aire l’alè que surt dels teus llavis. Si fos un somni t’atraparia, no et deixaria anar, seria l’aire fred, el vent que llisca per la teva pell. Seria el temps que no desperta, el temps que no mira més enllà, l’hora que mai s’acaba. Si fos pensament fugiria, m’escaparia de mi, seria el teu pensar, el teu fer; el teu viure; el teu parlar... Però sóc l’ombra que calla, l’ombra que mai s’escapa, l’oblit de promeses no complides, la trista cançó que no escoltes, els poemes que no llegeixes, l’aire sec; el buit... Sóc el temps congelat, l’habitació sense habitant, l’ocell sense ales. L’amic immòbil... Però baixaré un núvol dolç, dibuixaré un cor, el pintaré de tu, i l’abraçaré. I pintaré l’estiu dels teus ulls foscos; la tardor del teu somriure; l’hivern de la teva calidesa; i la primavera dels teus llavis vermells. Somiaré; Somiaré per veure’t volar, per veure’ns volar, per estar amb tu. Somiaré que construïm una vida. Categoria F – Poesia Víctor Caballero Codina Maristes Sants – Les Corts


LA FORÇA DEL TEMPS

Plou. Miro com les gotes d'aigua cauen dels núvols i repiquen contra el terra de pedra del pati de l'hospital. És fosc i tot està en silenci. Som poca gent a la sala d'espera, no sé si és perquè som pocs els malalts o massa els ingressats. He vingut sol, no hi ha ningú al meu cantó, potser tampoc és necessari; sé el que m'espera. La porta de la consulta s'obre, i d' ella en surts tu, amb pas insegur i amb un sobre marró a les mans. Mires amb ulls tristos i plorosos les tres noies que esperen impacients l' inici de la teva nova realitat. Potser elles tampoc estan preparades per rebre la notícia, i és que, en el fons, qui ho està? Ni jo que porto 3 anys vivint pràcticament dins d'aquest hospital m'he acostumat als sobres marrons amb resultats importants al seu interior.

Una de les noies s'apropa a tu i t'abraça amb força. Es nota que fas esforços per no plorar. Tanques els ulls i recolzes la teva galta dreta sobre la seva espatlla. "Tot sortirà bé, Marina", et diu. Tu fas que sí amb el cap, no gaire convençuda. Les altres dues noies també s'aixequen i s'uneixen a l'abraçada sincera. Quan us separeu totes elles dediquen una profunda mirada al sobre, i tu l'alces. Intentes obrir-lo, però una d'elles t'atura agafant-te suaument la mà: "Espera trenta minuts", confosa claves els teus ulls als seus, amb un posat interrogant, i ella continua: "el meu avi sempre deia que abans d'obrir qualsevol sobre important hem d'esperar trenta minuts, perquè just després la vida es veu diferent". Una altra noia, l'única rossa, diu: "Anna, però què vols dir amb això?" i la morena que ha parlat abans respon: "Doncs, davant d'un sobre important que farà variar la teva vida, has d'esperar trenta minuts perquè et calmes, i les energies negatives se'n van, surten de tu i t'envaeix una pau, que inexplicablement, et dóna força per lluitar i enfrontar-te als resultats siguin quins siguin." Amb això decideixes esperar. Les quatre seieu davant meu i em mireu. M'agradaria saber què us passa pel cap al veure'm aquí sol, esperant, indefens, malalt. De sobte, una llum encegadora provinent d'un llamp lluita amb els fluorescents de la sala d'espera, tot il·luminant per un instant els vostres rostres.

I si en obrir el sobre, després d'aquests trenta minuts, el resultat que obtens no és el que esperes? Et veuré potser caminant pels passadissos de l'hospital? Segurament deus estar morta de por; com a mínim jo ho estava la primera vegada que vaig trepitjar aquesta sala d'espera. De fet, cada vegada que hi vinc en tinc de por, tot i estar acostumat a obrir sobres marrons com el que tens tu a les mans, tot i que els resultats obtinguts sempre són els mateixos, per a mi, cada vegada és com la primera, perquè a la sala d'espera cada dia és diferent: cada malaltia, cada persona, cada reacció, cada resultat, cada trenta minuts.

Per fi la Rosa surt per la porta i em du el meu sobre. Em pregunto per què tots els sobres són marrons. Sempre m'ha fet gràcia veure com un resultat tan personal i decisiu, amb prou força


per canviar-te la vida, pot arribar dins un sobre d'un color amb tan poca personalitat. Sospiro i dels meus llavis s'escapa una rialla que em deixa paralitzat. Un record càlid. Un record que arriba i em colpeja amb la mateixa força amb la que ho fan les gotes de pluja sobre els finestrals de l'hospital. I sense saber perquè, jo també decideixo esperar trenta minuts abans d'obrir el meu sobre.

T'aixeques, mires el rellotge penjat a la paret de la sala i inspires amb força. Els teus pulmons s'inflen, però no pas d'aire. Sé el que deus estar sentint en aquests moments, ho he viscut, hi he estat. Mires a les tres noies que estan al teu cantó i amb una mirada els indiques que ha arribat l'hora. El temps s'ha esgotat. Els trenta minuts de llibertat han arribat a la seva fi. Toca, finalment, enfrontar-se a la veritat. Totes s'aixequen amb decisió i et dediquen una mirada profunda, carregada d'infinitat de sentiments; por, ràbia, tristesa, comprensió, esperança, força, alegria, amor. L'amistat. Us agafeu ben fort de les mans, sense deixar cap espai buit, com si el contingut d'aquell sobre marró hagués de canviar les vostres vides per sempre més. Us miro, encuriosit, les vostres mans encaixen de forma estranya però meravellosa a la vegada. "Ànims", penso, i tot d'una veig com decideixes enfrontar-te a la realitat d'aquest moment.

Miro a través de les finestres l'horitzó. Surt el sol i somric. De sobte, un impuls d'esperança travessa els vidres xops i entre dins meu, tot deixant enrere tots els espais en blanc. L'energia en aquella sala, en aquell hospital havia canviat en només trenta minuts, els nostres trenta minuts. Obro el meu sobre i abans de buscar aquella lletra en negreta tan familiar per a mi decideixo que sigui quin sigui el contingut del meu sobre marró tindré ganes de viure, de lluitar, d'estar viu fins al final.

Categoria F – Prosa Helena Martorell Malet INS Ausiàs March


Jocs Florals de Les Corts - 2011