Issuu on Google+


El cel de Mozart

Hi ha una gota Que rebota En el cel de Mozart. Ella canta, balla, Diu xiu xiu I es converteix en riu.

Toca una melodia

Que sembla una sinfonia I Mozart l’interpreta Amb una marioneta

Claudia Bosch Arroquia Escola Loreto Abat Oliba Categoria A


PÀNIC Fa temps en una casa hi vivia una parella que tenia dos fills, un nen i una nena. El seu pare va suspendre l’examen de la universitat, i quan va arribar a casa se’n va anar al soterrani. Però no sortia ! Ell menjava a la nit molt tard o al matí molt d’hora. Un dia la nena que es deia Margaret va baixar al soterrani amb el seu germà Pau i van veure el seu pare menjant-se unes llavors de pomera, i se’n van anar corrents. Un dia la mare se’n va anar a veure a la tieta Ester que estava a l’hospital i la Margaret i en Pau van veure que una mà sortia de la porta del soterrani, i van anar cap a la mare, però es van recordar que estava a l’hospital amb la tieta Ester. Els nens se’n van anar a la seva habitació i es van amagar sota del llit però van veure el seu pare amb plantes carnívores pel seu voltant i ell era verd amb plantetes per tot el cos. Els nens van començar a tirar-li aigua i el pare va caure a terra ofegat amb tanta aigua i es van pensar que havien guanyat però... - Aaaaah!!! – Va fer la Margaret. - Aaaaah!!! – Va fer en Pau. Pensaven que el pare es tornava a aixecar amb forma de planta, però només era la seva imaginació. La Margaret i en Pau ho van solucionar ! Va tornar la mare i es va portar el pare a l’hospital. Els nens es van tornar a baixar al soterrani i van veure un llibre on sortien coses de plantes. Van saber que el pare estava estudiant per l’examen de la universitat i li va fallar un experiment. Va tornar el pare de l’hospital i la segona vegada sí que va aprovar l’examen!

Ona Bienert Gràcia Escola Pau Romeva Categoria A


La meva prestatgeria A la meva prestatgeria hi ha molta diversitat de llibres. Alguns de grans, altres de xics. Alguns endrapen moltes lletres i es queden ben tips, d’altres fan dieta i m’agradaven quan era petit. El golafre del diccionari s’ho deu passar bé, mentre busco atabalat les paraules que no he trobat.

Jan Castillo Paredes Escola Thau Categoria: B


Ai,ai,ai! La meva biblioteca Hola, Em dic Júlia i sóc molt desordenada. Tinc tots els llibres de cap per avall i alguns, fins i tot, amb les pàgines trencades. No netejo mai la biblioteca de casa, però avui no puc escapar-me’n o em quedaré sense veure el meu programa preferit... Passada una mitja hora de remenar i remenar, m’he quedat adormida entre un munt de contes i se m’ha aparegut la Blancaneus tota esverada, dient que Ratatouille estava cuinant a casa dels tres porquets, que el Príncep Blau volia fer un petó a la Caputxeta Vermella, que el llop estava perseguint la Sireneta i que les set ovelletes s’estaven a casa dels set nans. Jo m’he quedat pensativa i, tot veient el desordre al meu voltant, li he dit: -Ai! La que m’espera quan l mare i el pare sàpiguen el què ha passat! I, encara més, el meu germà gran, que aquesta mateixa tarda m’ha demanat que endreci els llibres abans de sopar. Però...., ben mirat, d’aquest somni se’n poden treure moltes idees noves.... La veritat és que ja està bé de contes tradicionals!

Júlia Guix Estrada Escola Pare Manyanet – Les Corts Categoria B


M’HE CRUSPIT LA LLUNA Fa tres nits que m'he cruspit la lluna... -“ha sigut un accident!” -“ha sigut sense voler!” -“jo no ho volia fer!”

Vaig sortir al terrat, amb una gana salvatge, i al mirar cap amunt, em vaig menjar el formatge.

Ara els mussols em miren, amb aquells ulls gegants, no s'hi veuen prou, els pobres! per volar endavant.

Se'ls escapen les rates, els conills i les serps, i em pregunto trista, trista... i jo, què hi puc fer?

Els llops ja no udolen, no volen els ratpenats no hi ha nits de lluna plena, ja no hi ha enamorats.


M’he cruspit la lluna, ja sé que és un disbarat, us demano disculpes, però és que estava afamat!

Aloma Alenyà Creus Escola Barcelona Categoria : C


LES LLUMS MISTERIOSES Cada dia quan sortia de l’escola, anava a un parc a les cinc, on hi havia un tronc mort, allà m’asseia i llegia cada dia una estona. Un dia vaig veure com una llum parpellejant, era com un senyal, que venia del cel. Al dia següent a les cinc, la vaig tornar a veure, però era una mica més intensa. Em començava a preocupar, però no li vaig voler dir ni als meus pares ni els meus cinc germans. Cada dia llegia menys, perquè només pensava amb la llum entranya que havia vist. Estava molt amoïnat i vaig anar a la biblioteca de l’escola perquè havia sentit històries de que existia vida exterior a un altre planeta. Vaig pensar que podien ser codis morse i me’n vaig endur un llibre per comprovar si els senyals de llum volien dir alguna cosa. Passat uns dies assegut al tronc, estava molt decebut perquè els senyals de llum no responien a cap missatge morse. Se’m va ocórrer anar al desguàs després de l’anterior fracàs; vaig agafar una antena i una ràdio i les vaig posar a la copa de l’arbre més alt del parc, a veure si rebia més informació. Però no va funcionar. Amb el cap ensorrat sota les cames, pensant en alternatives, em vaig fixar que les senyals de llum reflectien contra el meu penjoll de vidre, mostrant un missatge.


El vaig desxifrar i deia: - Venim en son de pau. Venim de l’espai exterior. Venim... DE LA TERRA. - Són éssers humans! Se’m van posar les antenes de punta.

Francesc Xavier Gutíerrez Bru Escola Barcelona Categoria : C


Atreveix-te a mirar Atreveix-te a mirar enrere i veuràs a qui has oblidat. Atreveix-te a mirar enrere i veuràs en el que has fallat. Potser aquell professor que sense merèixer-t’ho t'ha aprovat. O l'amic de la infància que tants bons moments t'ha regalat. Potser aquell pobre nen que amb mala fe has insultat. Atreveix-te a mirar enrere i veuràs a qui has oblidat. Atreveix-te a mirar enrere i veuràs en el que has fallat. Potser aquell bon home a qui les gràcies mai has donat. O la senyora gran de l'autobús a qui et miraves tot assegut. Potser aquell pobre del carrer a qui ni mirar-lo t'has dignat. Però... Atreveix-te a mirar enrere i veuràs tothom a qui has ajudat. Atreveix-te a mirar enrere i veuràs en el que mai t'has equivocat. Potser aquella pedra que podent mai has llençat. O al company del costat que estava trist tu l'has animat. Potser el perdó que has donat a qui potser t'ha fallat. Sergi Coscolla Pacheco Escola Maristes Sants-Les Corts CATEGORIA D


El nen de l’habitació del costat 3 de gener Avui han vingut els avis i els tiets a l’hospital. M’han regalat aquest diari i m’han donat forces per continuar el camí que comporta tenir càncer. Porto dos anys en aquesta habitació, amb un pèssim diagnòstic. Aquí he passat els meus aniversaris (quan vaig complir vuit i quan en vaig complir nou), els Nadals, els Caps d’Any... Per sort, la mare sempre està al meu costat i em dóna suport. Cada dia em repeteix que algun dia em curaré i tornarem a casa, però fa temps que vaig descobrir, sense que ningú se n’adonés, que el meu càncer és terminal. Quan ho vaig saber, vaig pensar que la mare era una mentidera, però després em vaig adonar que ho feia pel meu bé i que volia el millor per a mi. Fa un moment, els avis i els tiets han marxat i estic sol amb la mare; parla amb el metge. Segurament li està explicant el funcionament d’una de les moltes proves que em fan diàriament... 4 de gener Aquest matí han vingut algunes persones disfressades repartint caramels, dibuixos, postals... Ens han recordat que demà serà la fabulosa nit de Reis. Aquests ens portaran el que nosaltres vulguem. Ho hem d’escriure en una carta i enviar-la a Ses Majestats. El metge me n’ha regalat una i m’ha dit que aquesta nit la vindria a recollir. A la tarda, la mare m’ha ajudat a pensar sobre possibles regals que podria demanar. Se li han acudit idees fantàstiques, però jo només volia salut i tornar a casa meva, per jugar


amb els meus amics, per anar a l’escola, com els altres. No ho he dit, per no ferir els seus sentiments. Finalment, cap a les nou de la nit, el metge ha aparegut per la porta amb una altra carta a la mà. M’ha demanat la meva i jo li he preguntat de qui era aquella que portava. M’ha dit que era del nen que residia a l’habitació del costat. Quan m’ho ha dit, els meus ulls s’han il·luminat: un altre nen! 5 de gener Just quan m’he despertat, el metge ha entrat per la porta per veure com em trobava i, com era d’esperar, per fer-me una altra prova. Darrere d’ ell, han aparegut dues infermeres que han desplaçat el meu llit fins a una altra sala. Mentre jeia al damunt, he preguntat al metge si cap dia podria conèixer el nen que es trobava a l’habitació propera. Ell m’ha mirat sorprès i m’ha dit que si volia, després podria anar amb ell a visitar-lo. M’he entusiasmat i quan he tornat a l’habitació ho he explicat a la mare amb molta il·lusió. Ella s’ha posat molt feliç, però no especialment per la notícia, sinó perquè era una de les poques vegades que veia un gran somriure dibuixat al meu rostre. Assegut al llit, he acompanyat el metge a aquella habitació i, efectivament, estirat al llit he vist un nen més o menys de la meva edat. Estava, tal com el metge m’havia comunicat abans, en pitjor estat que jo. Ell ens ha ajuntat i he saludat el nen. Aquest també ho ha fet i li he preguntat el seu nom. Amb dificultats, ha respost: Joan. Jo li he dit el meu, encara que no me l’ha preguntat. En Joan m’ha comunicat, també amb dificultats, que el seu càncer és terminal i que, gràcies a la seva astúcia, ha escoltat una conversa entre la seva mare i el metge. Aquest li havia dit a ella que al seu fill no li quedava més d’una setmana de vida. També m’ha explicat que la seva mare ha estat plorant durant unes hores la desgràcia, però ho ha fet fora de l’habitació, per no ferir-lo.


En aquell moment he vist un gran sentiment de tristesa amagat darrere d’aquell rostre blanc. Jo li he dit, per intentar animar-lo, que el meu també és terminal i que sempre rebrà el meu suport. Per primera vegada en tota l’estona que he estat allà, ell ha esbossat un gran somriure. Des d’aquest moment, jo considero en Joan el meu millor amic. 6 de gener Avui ha estat el dia de Reis, he rebut molts regals. He estat molt feliç. M’han portat un munt de coses: jocs de taula, uns quants peluixos, quaderns per acolorir... És cert que també m’he sentit el nen més desgraciat de món, he sentit que el cor se’m trencava en mil bocins, una llàgrima, no, dues, no, tres... han caigut per la meva galta. El metge m’ha comunicat que en Joan... ja no vivia. He recolzat el meu cap sobre el coixí i he començat a plorar. Un plor que no ha cessat fins passada una bona estona. Un cop passat el mal moment, la mare m’ha fet una forta abraçada, que m’ha tret tots els mals que tenia. També ha aparegut el metge que m’ha dit que agafés un peluix dels molts que els Reis m’havien portat i que anés amb ell. No li ha dit res a la meva mare, simplement que s’esperés. El metge em portava a l’habitació del costat. El llit era buit, el metge em va dir que a en Joan li encantaven els peluixos i que segur que li feia feliç que un amic seu n’hi regalés un. He deixat l’osset que havia agafat sobre el coixí i una llàgrima ha lliscat suaument pel meu rostre.

Anna Beatobe Lacorzana Escola Pare Manyanet – Les Corts Categoria D


Mai M’assec al teu costat Et tremolen les mans —estàs tens— Ens mirem als ulls. Els teus, impassibles, com un mur impossible d’enderrocar. Els meus, vidriosos, com dos rius que no trigaran a desbordar. —arriba l’època de pluges—. Tot i res. Res i tot. Abaixo el cap; em sento impotent. Alço el cap; em perfores l`ànima. En un lleu xiuxiueig, deixo que les paraules flueixin —em pesen—. I tu, intentant evitar la tremolor de ta veu insegura, ho deixes anar. Mai. Mònica Viñolas García Escola Thau Categoria: E


Un bocí de la meva historia Això d’haver d’escriure un text per presentar-lo als Jocs Florals de l’escola és difícil, eh! Buf, si és difícil. La J. ens ha dit que escriguem sobre alguna cosa que ens toqui de prop i tal, però és que costa molt posar-s’hi... I a sobre hi ha la pressió de guanyar o no guanyar. És clar, perquè aquesta és una altra: el punyeter jurat decidirà una mica el que li surti de la punta del nas, per dir-ho suaument, i no hi ha la seguretat que el text que escullin sigui “el millor”. Al cap i a la fi, com se sap quin és el millor? És igual. Parlem de la meva història, que és el que realment interessa. O potser no interessa, però és del que penso parlar. La meva història és la següent: noi que neix en una família privilegiada i que creix en un ambient privilegiat en una escola privilegiada. Noi a qui se li dóna bé la poesia i l’estudi. Noi amb amics (amics? Es pot anomenar “amics” als coneguts que et miren per sobre l’espatlla com si fossis un gla de mar estrany i esquifit?) i noi amb dos pares que l’estimen i quatre avis vius i entregats. Suposo que aquesta situació familiar és en gran part el motiu pel qual m’he convertit en el que sóc ara: una ombra del que era abans (quants tòpics literaris estic utilitzant, no?). Tot va començar una mica amb el tema aquell de la beca. Vaig decidir que m’hi presentaria amb alegria i amb humor. Tenia ganes de superar-me, de treballar per aconseguir alguna cosa més enllà de l’escola. Però em va acabar superant. La pressió que vaig haver de suportar era unbearable, com diuen els anglesos. No podia. M’ofegava, tenia ganes de deixar-ho tot. I encara les tinc, de fet. El moment exacte en què va començar el descens infinit als inferns (un altre tòpic literari) va ser una nit, quan vaig sortir amb uns amics que havia conegut a l’estiu. Jo mai havia provat l’alcohol, per allò de l’educació religiosa i privilegiada, i per allò de que sóc massa jove i de que blablabla. Però quan una de les noies va treure una mica de maria vaig decidir provar-la. No ho sé, mira. Estava molt nerviós, tenia molta pressió a sobre i volia treure’m l’estrès. Suposo que també volia ser una mica rebel. Tampoc semblava tan dolent, en aquell moment, la veritat. Ni ara. Il·legal? Sí. Però dolent? Suposo que deu ser la contaminació de les pel·lícules i les sèries i els videojocs, i totes aquestes coses. La pèrdua dels valors, o la falta de disciplina, o el que sigui. (Ara rellegeixo el que he escrit i no em puc estar de dir-ho: quina merda estic escrivint! Ni tan sols sé si escriure “merda” en un text per a un concurs escolar és políticament correcte. Tampoc sé exactament com continuaré el relat de la meva història. Buf.) Però continuo: fumar maria no em va agradar gens, si he de ser sincer. Em va deixar la boca seca i em vaig marejar tant que la M. m’havia d’aguantar per tal que caminés. Però com a mínim em vaig relaxar i vaig oblidar les obligacions. Així que dos dies més tard, quan l’ombra de la beca m’amenaçava des de la llunyania del calendari, vaig demanar-li a la noia de la marihuana, la T., que me’n donés una mica. Vaig pagar-li amb vint euros que m’havia deixat ma mare per anar al cine. Òbviament, l’endemà allò em va semblar terrible. Com havia pogut comprar droga? I ara què en faria? Ximpleries de culpa que se’m van passar al cap d’una setmaneta, quan la T. em va trucar per quedar. Vam trobar-nos en un


parc. Al principi només fumava ella, però després jo també. Específicament després que ella s’assegués a les meves cames i em fes un petó. Jo havia portat la meva maria, però se’m va acabar en un obrir i tancar d’ulls i li’n vaig comprar una mica més. Es veu que havia parlat amb el noi que li venia la droga, i ell li havia dit que li faria preu si ella es comprometia a passar el material als seus coneguts. Em va fer un altre petó i va exhalar el fum a la meva boca. Vaig tossir, em vaig fer enrere i després vaig besar-la. Ella m’estava descordant la camisa quan va arribar un guarda. “Què feu aquí a aquestes hores?”. Vam riure. “No sabeu que està prohibit estar-se al parc tan tard?”. Vam marxar corrent. Ens vam prometre que ja ens veuríem. “Recorda’t de tenir una bosseta preparada per mi”, li vaig dir. La prova per la beca va ser un dimecres. Vaig sortir de l’escola a dos quarts de deu del matí i vaig anar a la Facultat de Matemàtiques i Estadística. La gent ja estava allà. Molts ja s’havien assegut a les cadires de la classe on faríem l’examen. Tots estaven nerviosos i recordo que hi havia un noi ros al meu costat que no parava de fer petar la llengua. Eren tots uns maleïts neirds que vestien amb camises o amb samarretes de Bola de drac. Em recordaven a mi abans de conèixer la T. Ens van repartir la prova. Una grandíssima merda. Hi havia unes quantes coses fàcils, es clar, però després algunes preguntes eren estranyíssimes. Em vaig començar a posar molt nerviós. “Ha acabat la primera prova. Ara teniu un quart d’hora abans que comenci la següent”, va dir la menopàusica que teníem de vigilant. Vaig sortir al passadís. Buf. Estava molt estressat. Després de tant preparar-me, no havia sabut fer gairebé res. La gent estava comentant com li havia anat la prova. “A mi la 3 m’ha donat B, i a tu?”. Encara més pressió. Crec que cap de les respostes que vaig sentir coincidien amb les meves. Quan vaig mirar el rellotge ja havia passat el quart d’hora i sense adonar-me’n ja estàvem altre cop dins de l’aula. La següent prova va ser encara pitjor. No vaig entendre ni un sol enunciat. Cowboys? Cotxes que rellisquen? Què és això? “Podem anar al lavabo?”, vaig preguntar. “Ara no”, em va respondre aquella foca amb ulleres. A la mitja hora de descans vaig voler agafar la meva motxilla. “Perdoni, senyoreta (senyoreta? Espera que ric), podem agafar les nostres coses?” “En teoria no...” “No?” “No.”. Vaig callar i vaig sortir fora. Quan vaig veure que la senyora sortia de l’aula vaig entrar-hi i vaig dirigir-me a la meva bossa. Les mans em tremolaven. Vaig obrir la cremallera i em vaig posar a furgar. Per fi! La bossa transparent amb els deliciosos punts verds rere el plàstic, el paper de seda, l’encenedor taronja i calent. Just en aquell moment la porta es va obrir. “Ei! Tu no pots ser aquí!”. Vaig abaixar el cap i vaig sortir caminant de pressa. Me’n vaig anar al lavabo. Em vaig tancar en un vàter i vaig liar-me un... Vaig aspirar amb avidesa. Vaig notar perfectament la meva sang relaxant-se, adormint-se als meandres de les venes... Les mans em van deixar de tremolar. Vaig posar una mà sobre la punta per evitar que el fum pugés. Al final, però, ja m’era igual. Vaig tancar els ulls. Quan es va acabar vaig llençar-lo a l’aigua i vaig estirar de la cadena. Vaig córrer i vaig entrar just quan estaven repartint les proves. Òbviament, a la meva mare li vaig dir que tot havia anat genial. Que els exàmens eren bastant fàcils, però que parlant amb els meus companys m’havia adonat que ells eren molt intel·ligents i que tenia poques possibilitats de que m’agafessin. Aquella mateixa nit vaig sortir amb la T. Per desfer-me de l’estrès acumulat.


Suposo que si hagués continuat així ningú s’hagués adonat del que feia d’amagades. És veritat que havia baixat una mica en les notes (el fatídic examen de física...), però igualment seguia mantenint l’aparença de bon jan. El greu problema va començar a desencadenar-se quan la T. em va portar una bossa enorme de maria. Es veu que havien agafat el noi que li passava la droga i ella se’n volia desfer tan ràpid com fos, i per això me’n venia tanta de cop. Li vaig dir que no la hi podia pagar, però ella me la va baixar de preu i me la vaig acabar enduent a casa. Poc temps després vaig saber que a ella també l’havien agafada i l’havien posada a la presó. Una setmana després de fer els divuit, em van dir. Em van explicar que el noi aquell que li passava la droga (que no era a la presó perquè el seu pare, que tenia una empresa de tabac, havia contractat el millor advocat de Barcelona) l’havia anat a veure a casa seva. Es veu que van fer l’amor per últim cop i ell va aprofitar per amagar-li una bossa de tres-cents grams de cocaïna per casa. No em pregunteu com cony havia aconseguit tanta coca, ni amb quins diners. Després va deixar anar que la T era qui li havia passat la droga que havien trobat a casa seva i, es clar, quan van escorcollar casa de la T. i van trobar tanta coca... Però quan això estava passant jo estava embolicat en un problema més gros. La bossa de maria de la T. se m’havia acabat i buscava desesperadament algú que me’n passés una mica més. Tenia proves de la segona avaluació i necessitava estar calmat. Més encara sabent que no em donaven la beca. Al final, un conegut d’un amic de la T. em va presentar un tal E. que em va citar el dia següent. Em va dir que portés cinquanta euros. Vaig arribar al parc amb cinquanta euros, però l’E. no havia vingut sol. Dos goril·les de tres metres d’alçada i dos metres d’amplada l’acompanyaven. “Portes els diners?” “Sí”, vaig dir jo. “Els vull veure.” Vaig ensenyar els cinquanta euros. “Què és això?”, em va dir l’E. “El que m’havies demanat.” “Et vaig dir dos-cents euros.” “No fotis, E. Em vas dir cinquanta. Com vols que pagui dos-cents euros per una bosseta de maria?” “No sé qui te la venia abans, però aquest és el preu de mercat.” “Doncs no tinc dos-cents euros.”. Vaig tornar a casa. La dona de fer feines em va preguntar que qui m’havia fet allò. Vaig callar. Em vaig mirar al mirall i vaig tenir ganes de plorar. La meva mare no hi era, així que vaig obrir la capsa on tenen els diners els meus pares i vaig treure cent cinquanta euros. Vaig tornar al lloc on m’esperaven l’E. i els dos goril·les i els vaig donar els diners, arrugats i tacats de sang. Em van acabar donant la bossa de maria i un cop de puny. Vaig fumar una estona al parc. Per tranquil·litzar-me, i aquestes coses. L’endemà, a l’escola ens han demanat que escriguem una prosa per Sant Jordi, i aquí em teniu. No sé què pensarà la J. del text. I suposo que, si acabo guanyant, quan surti a recollir la rosa ja no se’m veurà el llavi inflat, ni aquestes coses. I per fi sabreu que no, no he xocat contra la porta tal com vaig dient. Però fins aquell moment... Fins aquell moment, tinc prou marihuana per esperar tranquil la resolució del jurat. Oriol Roche Morgó Escola Thau Categoria: E


El captaire

Veig un món que em dóna l’esquena, veig gent que passa i no em veu, i gent que si em veu em menysprea en un indret on fins i tot el respecte té un preu.

Veig contrastos en una ciutat que mai dorm, veig una realitat que és evident que no està feta per a tothom. I el pitjor és que no me n’adonaria potser si estigués feta per a mi també.

I vago pels carrers on es creuen aquells que es creuen tan diferents, on als corruptes amb diners els roben els lladregots a qui, ep, no s’assemblen gens.

I m’assec als bancs a passar el dia, els mateixos que em resguarden a la nit, sentint com transcorre la travessia d’una existència amb poc sentit.

I semblarà ximple, però a vegades em ric de com la desgràcia és compartida. De com poden estar el pobre i el ric igual d’indignats amb la vida.


I l’últim que em faltava ja per veure és com un jove que se les dóna d’erudit i amb aires de poeta, li dedica uns versos a un captaire com jo; un oblidat per una societat que em frena.

I em pregunto, com ell, si és que ho fa per riure’s o per pena... I em qüestiono per què es posa en la meva pell? tot transformant en versos l’escena.

Serà allò fruit de la compassió, em dic, o tan sols d’una ment obscena?

Lluís Moregó Buñuel Col·legi Pare Manyanet Categoria F


L’amant de les paraules Cavalcava a contra corrent desafiant la ruta esfèrica del temps. Travessant continents sense suar enamorava dolces princeses innocents, duia la felicitat a tots els racons i feia créixer, mica en mica, una llegenda.

Vet aquí la part certa de la llegenda de sant Jordi; una part amagada que tan sols els més afortunats tenen el privilegi de tastar. La iaia el va cuidar. Aquella dona arrugada amb els cabells recollits polidament amb una pinça al clatell va fer gran un petit home que es convertí en llegenda. Com totes les iaies, era una dona valenta de mirada tendra i suau com les dolces carícies matineres que tan agradaven al Jordi. Inquiet i viu, el petit Jordi, recol·lectava qualsevol cosa que es pogués plasmar amb paraules a la seva llibreta de paper reciclat. Sobrevivien els dos en una caseta bufona i acollidora enmig d’un bosc d’avets que romanien intactes tant si els envaïa la calor de l’etern agost o el fred sec i raspós del desembre.

Cada conte, cada novel·la, cada poema omplia el Jordi per dins. S’aferrava fort als móns insòlits i res impedia que no acabés els llibres sense aturar-se. El fred, la gana o la son eren simples adversaris que vencia mentre els seus ulls veloços travessaven d’esquerra a dreta les paraules dels seus únics amics, els llibres. Amb una curiositat esfereïdora llegia i rellegia tot allò que estava al seu abast. Cartells, etiquetes, rètols, subtítols, absolutament tot s’ho cruspien els seus ulls. Devorava llibres fugaçment mentre es convertia en un veritable amant de les paraules.

Res feia més feliç la iaia que veure el seu únic net nodrint-se de relats inversemblants que li servirien de lliçons de vida en un futur. Ella li havia ensenyat tot el que sabia i bocabadat, seguia els seus passos experts. Cada vespre, després de sopar, engolien cafès per aguantar millor el son que tan expert era en interrompre els capítols per la meitat. A mesura que ella substituïa les estones de lectura per les de sofà i roncs, en Jordi es feia gran i el gust i l’amor per la lectura es convertia en un hàbit desmesurat incapaç de ser aturat per res ni ningú. S’endinsava en històries alienes on conversava amb pastors tocats de l’ala, encoratjava soldats covards, coneixia personatges estrambòtics, nines, mags, ocells i dins una bombolla de lletres, se sentia amb el poder de canviar el món. L’absorbien les pàgines mecanoscrites ignorant per complet la realitat que l’envoltava. Era un lector tot terreny, llegia a la cuina mentre l’olla a pressió bullia les bledes, al terrat quan les nits d’estiu eren fresques o sota el porxo quan la pluja espessa li refrescava els peus. Caminava pel carrer cap cot amb el llibre a les


mans, més d’una vegada s’havia emportat una bona patacada que el despertava per uns segons. Per a ell la vida era un mar de somnis que s’encreuaven de tant en tant amb la dura realitat. No seguia les normes ni el temps, menjava quan tenia gana i dormia quan no podia més. Amb un llibre a les mans era capaç d’aturar el temps, de desafiar la rutina atrafegada, i tenia molt clar

que

no necessitava res més que el plaer de la lectura. Analitzava cada paraula que llegia, les

emmagatzemava totes i les explicava a la iaia amb un entusiasme fascinant i una espurna als ulls que la deixava bocabadada. Tenien tot el que necessitaven però les coses podrien canviar i qui sap si tindrien sort.

Les estacions passaven com si res, l’hivern es convertia silenciós en primavera i la tardor abraçava l’estiu tan subtilment que ni la iaia ni el Jordi notaven que el dia s’allargava i s’escurçava en un obrir i tancar d’ulls. L’alegre natura a l’altre costat de la finestra quedava envaïda per la boira del catorzè dia de febrer. La pluja seguia essent tan espessa com la de la recent matinada. La iaia no estava fina. No havia preparat les torrades per esmorzar i no portava el barnús taronja del seu breu viatge a l’Índia. D’un dia per l’altre el vermell de les galtes s’havia convertit en blanc i el lila dels llavis li pintava un somriure sinistre que deixava anar inconscientment quan el Jordi la mirava. Van ser sis llargs dies de visites, termòmetres, fred i, finalment, comiats. La iaia va morir a l’estreta butaca del costat de la finestra del menjador on el Jordi, amb només quatre anys, es posava de puntetes, enganxava la galta a la finestra freda i esperava impacient l’arribada del carter amb el paquet de cada un dels seus nous llibres. L’espessa boira va servir d’excusa pels familiars que no es van presentar al breu i trist funeral i les cendres de la iaia quedarien per sempre més reposant en l’últim prestatge del rebedor.

No tenia cap pla per al futur, tampoc tenia ningú que li fes costat, l’envoltaven milers i milers de llibres, alguns vells i arrebossats de pols, d’altres sense haver estat mai oberts. El Jordi s’havia convertit en una espècie d’ermità que sovint pensava en ella. El temps no podria fer esborrar el somriure que duia sempre quan baixava lentament les escales del menjador cada matí, amb el barnús taronja, per preparar les millors torrades amb mel del món. Malgrat la pèrdua, es sentia segur i satisfet. Estimava el que tenia i no ho hauria canviat per res del món. En les estones efímeres on li era impossible llegir per l’agut mal de cap o el cansament, imaginava una vida plena de desgavells i peripècies on tot passés d’imprevist dalt d’un cavall blanc, veloç i més fort que cap altre. A les odissees imaginades pel Jordi no els faltava cap detall, podia entrelligar aventures de tota mena on ell era l’únic personatge que salvava pobles i comarques senceres de bèsties despietades. Malgrat la seva puresa i felicitat constant, dins seu una espurna de ganes d’aventura es feia més gran amb cada paràgraf que empassava.


Com a tots aquells que tanquem els ulls quan sentim l’olor a llibre vell i tenim la sensació més agradable del dia quan el desem al prestatge desprès d’haver-ne llegit l’últim capítol, al Jordi els llibres li havien ensenyat que les coses senzilles son les més importants, que la vida és tan fugaç com els estels de la nit del catorze d’agost, i la lectura, com l’amor de les iaies, ens alegra el cor quan l’ hivern de l’adversitat ens aclapara i quan els amics de l’estiu ens han abandonat.

Tornant d’un passeig de reflexió i esgotat de tot, va tancar els ulls, es va descalçar i amb el dit va resseguir molt lentament tots els lloms dels llibres dels prestatges del menjador. Sentia l’olor de la barreja de paper i tinta que tan li agradava. Tot havia canviat des de l’últim breu mes de febrer. A l’atzar va aturar el dit en un llibre verd que duia un dels milers punts de llibres que s’extraviaven entre els prestatges de l’habitació. No l’havia llegit mai i encuriosit no va dubtar en endinsar-s’hi de seguida. Va seure a la butaca del costat de la finestra. Creuant les cames i amb els dits tremolosos, va obrir el llibre per la primera pàgina on s’hi llegia: Per al meu petit Jordi, Ansiós, continuà llegint. Passaren hores, pàgines i capítols fins que el cansament el va fer caure en un somni dolç de lectors apassionats i histories inacabades.

Els prestatges farcits de llibres romandrien per sempre més dins aquelles quatre parets. Deixava enrere tot el que havia tingut fins ara. El record de la iaia i les ganes de ser com un dels herois que havia pogut conèixer en els llibres, se n’anaven amb ell. Decidit, va tancar la cremallera de la motxilla, se la penjà a l’espatlla esquerra i clogué la porta per fora. De ben segur, però, que acabaria etzibant l’espasa al drac ferotge i regalant-li un rosa a aquella princesa de llargues trenes que tant li recordava a la iaia. Va tenir un record fugaç mentre s’emmirallava amb l’aigua clara d’un riu tranquil que culminà amb l’aparició de clarianes al cel tot anunciant el final del febrer. Alícia Palmero Cervós Institut Les Corts Categoria F


Jocs Florals 2013 - Les Corts