Page 1

Alumnes de 3r de l’Escola Casablanca. Alumnes de 4t de l’Escola Marianao.


Quan era petita sempre m'agradava anar darrere de qualsevol animaló que passes per a prop meu. Tornar de l'escola a casa, en aquell poblet tan petit sempre havia estat una aventura nova per a mi, mai sabia que o qui em podria trobar. Des de la formiga que sortia a buscar aliment, fins a l'ocell que aixecava el vol just quan m'apropava, tots eren amics meus, a tots els posava nom i m'inventava històries d'on podien venir, a on podien anar i, fins i tot, a vegades iniciàvem converses on l'única que parlava era jo. La mare sempre em renyava per entretenir-me tant, però quan li explicava aquelles aventures tan emocionants, reia i s’oblidava que estava enfadada amb mi.

Uns anys després la mare encara em deia: - Joana, no t'entretinguis al sortir de l'escola i torna aviat a casa! Però una tarda al sortir de l'escola, anava caminant i mentre em menjava el meu entrepà de pernil dolç vaig veure un gos que em mirava amb cara de tristor. El gos em seguia a poc a poc, coixejava, tenia una ferida a la pota. A prop nostre hi havia un banc i quan jo seia, el gos s'aturava al meu costat, em mirava amb carona de pena i mirava l'entrepà, al donar-li un tros del meu berenar se'l menjava amb tanta voracitat que s'ho empassava sense mossegar.

Llavors, de la motxilla jo vaig treure un mocador, li vaig embenar la poteta ferida i a poc a poc vam caminar tots dos a cal veterinari, el senyor Martí, que és el meu veí.

Quan jo vaig trucar a la porta en Martí ens va obrir i al veure al gos ferit ens va fer entrar ràpidament a la seva consulta. Observava la ferida amb atenció i va descobrir una pedra al seu interior. Li va posar anestèsia perquè l'havia d'operar, li va desinfectar la ferida, li va treure


la pedra i li va cosir. Però quan estava acabant de posar-li els últims punts, el gos es va despertar tot espantat i tremolós de por, llavors va sortir corrent i es va escapar. Nosaltres el perseguíem però el gos més i més corria fins que al final el van perdre de vista, s'havia ficat al bosc, un bosc frondós i espès amb molts arbres i molta vegetació, això ens dificultava la seva recerca. Jo estava molt trista i en Martí em va dir: -Joana, hem perdut el gos! El trobarem? -Es diu Tom! - li vaig dir esperançada.

Tom! Tom!- per més que cridava no el veia enlloc. En Martí i jo vam decidir separar-nos per intentar trobar-lo el més aviat possible. Després d’una estona caminant, la vegetació era encara més frondosa i em costava molt avançar. Fins i tot, m’havia fet ferides als braços quan intentava obrir-me pas entre els esbarzers. Cada vegada hi havia menys llum i començava a tenir una mica de fred...

Mentrestant la meva mare seguia a casa tota preocupada perquè mai havia trigat tant en arribar-hi. Per aquest motiu va trucar a alguns amics i es van reunir per tal de trobar-me. Després de parlar amb els veïns van dirigir-se cap al bosc del poble ja que era l’últim lloc on m’havien vist. Quan es disposaven a entrar-hi, en Martí va aparèixer i els va explicar tot el que havia passat i que ens vam separar per tal de trobar el Tom. Tenia molt de fred. Tremolava. Tenia por. I no trobava el camí per tornar al poble. En el meu últim esforç per trobar la sortida vaig veure un petit cau, segurament d’algun animaló del bosc. Vaig entrar, i em vaig estirar perquè em trobava molt cansada i ja no podia continuar. Sabia que no era molt segur estar a fora quan era de nit i a més a més, podria refugiar-me del fred.


En obrir els ulls al dematí vaig trobar-me una gran sorpresa: En Tom havia estat cuidant de mi tota la nit! Vaig començar a plorar i ell a lleparme. Amb les forces renovades i després de compartir el berenar del dia anterior amb el Tom, vam sortir del cau i ens vam disposar a trobar el camí de tornada.

No sé si van ser imaginacions meves però notava com si tots els animals que havia vist les tardes anteriors ens guiessin pel camí correcte. Les formigues formaven una mena de fletxa que ens indicava la direcció,

podíem seguir els ocells que volaven cap al poble per

buscar aliment... I finalment, després de caminar una bona estona, vaig sentir el meu nom. Hi havia persones cridant el meu nom. - Joana! Estàs aquí! – va cridar la meva mare. - Mare! Mare!- vaig dir jo. - Quina sort! Estàs bé i... Estàs amb el Tom!- va dir sorpresa. - Sí mare! Em va trobar i ha estat cuidant de mi tota la nit!- vaig dir emocionada.


No va fer falta preguntar si el Tom es podria quedar a casa després de veure l’abraçada que la meva mare li va donar al meu amic.

Des del dia que em vaig perdre, la meva mare va continuar renyant-me per arribar tard. Però ho feia més relaxada perquè mai tornava sola. El Tom sempre venia amb mi. Autors: Portada i nus: Escola Casablanca, 4t B. Desenllaç i títol: Escola Marianao, 4t.

Conte 7 - La recerca del meu millor amic  
Conte 7 - La recerca del meu millor amic  
Advertisement