Page 1

Alumnes de 4t B de l’Escola Antoni Gaudí. Alumnes de 4t de l’Escola Can Masallera.


Quan era petita sempre m'agradava anar darrere de qualsevol animaló que passes per a prop meu. Tornar de l'escola a casa, en aquell poblet tan petit sempre havia estat una aventura nova per a mi, mai sabia que o qui em podria trobar. Des de la formiga que sortia a buscar aliment, fins a l'ocell que aixecava el vol just quan m'apropava, tots eren amics meus, a tots els posava nom i m'inventava històries d'on podien venir, a on podien anar i, fins i tot, a vegades iniciàvem converses on l'única que parlava era jo. La mare sempre em renyava per entretenir-me tant, però quan li explicava aquelles aventures tan emocionants, reia i s’oblidava que estava enfadada amb mi. Un dia, sortint de l’escola, em vaig trobar una cria de conill que tenia el pèl blanc i els ulls blaus com el cel. Estava ferit: tenia mal a la pota dreta de darrere. Era un dia plujós, gris, fred i semblava que estava a punt de nevar. Jo no podia permetre que un conill tan petitet estigués sol i ferit al mig d’aquell camí tan ample ple de pedres, amb molta flora però per on passaven tants cotxes. I menys en un dia ennuvolat com aquest. Jo me’l volia endur a casa, però els pares no em deixaven. Tot i així li vaig dir: -Hola, estàs bé? Què et passa? -M’he trencat la pota i no puc caminar –vaig imaginar que em responia. -No et preocupis, conillet, jo t’ajudaré. Et portaré a casa meva.


Vaig agafar el conillet i el vaig ficar a la motxilla amb molta cura i vaig tirar cap a casa. Vaig arribar-hi i la meva mare m’estava esperant, però jo, amb cara de pressa, li vaig dir: -Mare, he d’anar al lavabo! Quan vaig arribar a la meva habitació, vaig treure el conillet. Vaig agafar la meva caixa de joguines, la vaig buidar i vaig ficar-hi el conillet a dins. Vaig deixar una pastanaga, aigua i una joguina dins de la seva nova gàbia. De sobte, vaig sentir que la mare em cridava: -Sara, vine a berenar! Vaig tapar el conillet i el vaig deixar amagat a sota del llit. -De seguida torno! –li vaig dir al meu nou amic. Aquella tarda vaig berenar en un tres i no res i em vaig guardar un trosset de berenar a la butxaca. Vaig passar pel lavabo per agafar algunes coses de la farmaciola: una bena, tisores, betadine, aigua


oxigenada... També vaig buscar un tros de fusta plana per fer-li un... El vaig curar, li vaig embenar la pota, li vaig posar un coixí i li vaig donar la part del berenar que m’havia guardat. -Un moment, però si encara no li he posat un nom! –vaig pensar en veu alta. –Ja ho sé, li diré Neu. Em vaig quedar molta estona contemplant el Neu mentre imaginava quina devia ser la seva història: -S’hauria escapat de casa seva per anar al bosc a recollir aliments? -Potser la seva família l’havia abandonat? -Hauria sortit del seu cau i s’havia perdut en el bosc? -Algú li volia fer mal i s’havia trencat la pota fugint? -I si un altre animal depredador l’havia ferit? -Potser algun caçador el volia atrapar per menjar-se’l a la cassola? -I si els seus pares s’havien mort i s’havia quedat sol? Després de fer-me totes aquestes preguntes, li vaig dir al Neu: -D’on vens, Neu? Què t’ha passat? ... No et preocupis, ara ets amb mi i jo et cuidaré! Havia estat una tarda especial, màgica i inoblidable. Però no s’havia acabat tot. Va arribar la nit i, quan vaig anar a dormir, la mare em va acompanyar com cada dia i em va explicar un conte. Mentre ho feia, va sentir un sorollet i va exclamar en veu alta: -Què és aquest soroll?


-M’he mogut una mica i aquest llit fa molt soroll, mare –vaig respondre.

Tot i així, la mare va insistir perquè el sorollet no parava i continuava sentint-se. -Què passa aquí? –la meva mare va mirar sota el llit i va trobar la caixa. La mare em mirava fixament amb uns ulls com plats i amb una cara de total sorpresa. Estava tan enfadada, perquè ja li havia dit que no volia animals a casa, que la mare va dir a la Sara: - He vist que no m’has fet cas, però ja que l’has portat a casa, has de fer-li una caseta de fusta, curar-lo i donar-li de menjar. Quan no estigui malalt, el portaràs al bosc amb la seva familia. I recorda que el pare és al·lèrgic al pel dels animals. - Vale mare! –va dir la Sara, mentre pensava que així guanyaria temps per quedar-se’l.


Al dia següent, que era dissabte i el pare no treballava, van anar a comprar fustes a un magatzem. A poc a poc, la mare i la Sara van construir una caseta pintada de blanc i blau a ratlles, amb la porta de color vermell. La van posar al jardí, mentre el pare no parava d’estornudar.

Van passar vàries setmanes i el conillet es va curar. Com estava previst, la Sara tenia por de tornar el conillet al bosc, però quan anava a buscar-lo, va veure que no estava i s’havia marxat. Entre tota la familia, van anar a buscar-lo i el van trobar en un cau menjant castanyes. Resulta que el cau estava molt a prop de la casa de la Sara.


A partir d’ara, la Sara el visitava cada dia, li portava menjar i aigua, i fins i tot, anava moltes vegades amb les seves amigues a jugar. I vet aquí la Sara, i vet aquí el conillet Neu que aquests dos amics diuen… Adéu!!!! Autors: Portada i nus: Escola Antoni Gaudí, 4t B. Desenllaç i títol: Escola Can Masallera, 4t.

Conte 4 - Una amistat màgica  
Conte 4 - Una amistat màgica  
Advertisement