Page 1

SANT JORDI A LES ESCOLES 2014 Llibre del primer cicle de l’Educació Secundària

XV JOCS FLORALS BADALONA SUD


Pla educatiu d’entorn Badalona Sud 2014

CENTRES I ENTITATS PARTICIPANTS INS Eugeni d’Ors Escola Mare de Déu de l’Assumpció Escola Santíssima Trinitat

ORGANITZA Comissió de dinamització de la lectura

COL·LABORACIÓ Consorci Badalona


PRIMER CICLE DE L’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA

CENTRE

TITOL

AUTOR/A

INS Eugeni d’Ors

Jo tinc el secret

Alumne 1r ESO

Escola Mare de Déu de l’Assumpció

Cada dia la vida pot donar un tomb

Alumne 1r ESO

Escola Mare de Déu de l’Assumpció

L’anell d’or

Alumne 1r ESO

Escola Mare de Déu de l’Assumpció

Tornen els teus petons

Alumne 2n ESO

Escola Mare de Déu de l’Assumpció

Diari d’una estudiant

Alumne 2n ESO

Escola Santíssima Trinitat

Una petita història

Alumne 1r ESO

Escola Santíssima Trinitat

Somnis que poden ser records

Alumne 2n ESO


PREMIS

El jurat atorga la FLOR NATURAL a: Laura Triguero Sanjuan Pel seu treball: Diari d’una estudiant

El jurat atorga l’ENGLANTINA D’OR a: Núria Barquero Ejarque Pel seu treball: Somnis que poden ser records

El jurat atorga la VIOLA D’OR I ARGENT a: Núria Pérez Oller Pel seu treball: Una petita història


INS EUGENI D’ORS

Jo tinc el secret Brian Hernández Tapia 1r ESO

Jo era un home tranquil que només anava a la seva oficina com qualsevol altra persona, però un dia… Jo anava a l’oficina caminant pel meu carrer de sempre fins que em va caure un test al cap i vaig quedar inconscient. Quan em vaig despertar, estava en un hospital. No sabia qui era ni com havia acabat allí. Em vaig treure tots els aparells electrònics que tenia posats als braços i cames i em vaig aixecar del llit. Vaig començar a córrer per l’hospital. Em sentia marejat. Vaig trobar una noia que creia conèixer-la però no sabia de què era. Em va dir que havia d’anar amb ella perquè em buscava Gent que em volien matar. Jo no sabia perquè era i tenia ganes de vomitar. La noia em va donar una bossa per fer-ho, però li vaig llançar a la cara perquè estava enfadat. Ella volia saber qui era jo. Vam agafar un cotxe que havia a fora de l’hospital i vam marxar corrents amb el cotxe. La noia em va explicar que jo tenia un secret que la gent que em buscava volia saber. Jo continuava sense saber què passava i qui era aquella noia. De sobte, vam xocar amb el cotxe, ens vam alçar i vam començar a disparar. Quan vam acabar de disparar, la noia va mirar per la finestra del cotxe i va veure que hi passaven els homes que em buscaven. Vam anar per un altre carrer i mentre fugíem la noia em va dir que el seu nom Era Mili. Vam córrer fins a una casa abandonada que havia als afores i ens hi vam quedar a viure. La vam reformar una mica. La Mili i jo ens vam enamorar i després d’uns anys vaig recordar tota la meva vida anterior, però ja m’era igual, perquè tenia la Mili i una nova feina. El meu nom és Edgar.

Pseudònim: Anonimus


ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ

Cada dia la vida pot donar un tomb Sara Robles Martínez 1r ESO

Avui hauria sigut millor no aixecar-me. M’he llevat a menys 10 i he hagut d’anar volant. No m’ha donat temps a esmorzar i estic mort de gana. He sortit de casa corrents i s’ha anat l’autobús de l’escola sense mi, com no hi ha ningú a casa, he agafat la bicicleta i he sortit a tota pressa, però va començar a ploure. He arribat mitja hora tard i no he entregat la redacció de deures per avui i m’han castigat. Després, quan he sortit m’havien robat la bicicleta –va dir en Marc. -No passa res, ja veuràs com s’arreglen les coses el que queda de dia- va dir en Joan, el seu millor amic. Quan en Marc torna a casa pensa que no podia ser més desafortunat a la vida. A la tarda, en Marc va anar a buscar la seva bicicleta, a veure si algú del seu barri la tenia, va veure a una noia de la seva edat. La saluda: -Hola. -Hola, que vols? -diu la noia -Res, busco una bicicleta vermella amb el meu nom -diu en Marc. -Però, com et dius? –pregunta la noia. -Marc. -Aquest matí he vist a dos nens corrents amb una bicicleta vermella-contesta la noia. -Estaven vestits de color groc? –pregunta en Marc. -Sí -contesta la noia. -D’acord, van a la meva escola, són dos germans que roben les coses dels altres companys. Jo sé com recuperar-la, a les sis en punt no hi és ningú a casa seva; la seva mare va a fer esport, el seu pare està treballant i ells dos van a futbol i ara són les sis menys deu. M’ajudes a recuperar-la? -D’acord- accepta la noia. -Però primer vull saber el teu nom. -Em dic Júlia. -Anem a casa seva, Júlia. Els dos es van anar a casa dels germans. Van comprovar que no hi havia ningú. Van obrir la porta amb un clip, i van entrar a la casa. Van entrar a l’habitació d’un dels germans. Però allà no estava la bicicleta. Després van anar a l’habitació de l’altre germà, tampoc hi era. Van pensar on podria estar.


De cop i volta se sent soroll a la porta, és la seva mare! Van córrer i es van amagar al jardí del darrere, van pensar que estarien perduts. La Júlia es gira i veu la bicicleta d’en Marc: -Marc! Marc! L’he trobat, l’he trobat, la teva bicicleta. -En Marc es gira, veu la bicicleta i l’agafa, tots dos marxen corrents sense entrar en casa, però els germans estaven tornant del futbol, i comencen a córrer darrere d’ells dos. En Marc puja a la bici i li diu: -Júlia puja amb mi! - La Júlia puja al darrere i en Marc arranca a correr i aconsegueixen despistar-los a la cantonada. -Moltes gràcies per ajudar-me a aconseguir la meva bici, -agraeix en Marc. - De res - diu la Júlia. - Vols que quedem un dia per conèixer-nos millor? -D’acord, - diu la Júlia, -té, el meu número de telèfon.-Quan arriba a casa, en Marc pensa :per molt malament que comenci el dia, sempre pot donar un tomb.

Pseudònim: Hippie


ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ

L’anell d’or

María Pozo Martínez 1r ESO

Al 1843 en un poble prop d’ Amsterdam hi havia una llegenda que deia així: «Un anell màgic d’or està dins d’un pou, qui el trobi tindrà sort durant tota la vida». Tots els habitants d’aquell poble buscaven desesperats l’anell d’or pels més de cinquanta pous que hi havia al poble. Totes les famílies del poble el buscaven menys una. Era la família més pobre que hi havia al poble. Passaven els anys i ningú trobava el maleït anell. Aquella, l’única família que no buscava l’anell, va tenir dos fills, un nen i una nena, eren bessons. Es deien Mathew i Leah. La família era molt feliç i les úniques preocupacions eren l’amor que tenien entre ells, la salut i poder mantenir la casa que tenien. Van passar els anys i els bessons havien fet els sis anys. Anaven caminant en família per un bosc del poble, tranquil•lament, quan el Mathew i Leah es van allunyar dels seus pares. Estaven espantats quan Mathew es va entrebancar amb una branca i va caure en un pou d’uns dos metres i mig de profunditat. La seva germana va anar corrent a buscar ajuda quan va trobar els seus pares. Leah els ho va explicar tot i, preocupats, van anar on es trobava el seu fill. La mare es va quedar al costat del pou amb la seva filla mentre que el pare va anar a buscar una escala de corda. Quan el petit Mathew va sortir, tenia a la caputxa de la jaqueta un anell d’or molt estrany. Els pares van esbrinar què o de qui podria ser aquell anell, i era l’anell de la llegenda! Es van posar molt feliços. Uns mesos després, la família tenia bona salut, una casa gran amb jardí i un Gosset que van trobar abandonat al carrer. Gràcies a l’anell van tenir molt bona sort.

Pseudònim: M poma I


ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ

Tornen els teus petons Daniel Sánchez Larrondo 2n ESO Tornaré, com torna la pluja A cuidar els seus prats daurats Retornan amb alegria Sense anunciar, mai lligat

Com tornar les orenetes El sol i la lluna tornaren Desproveïts d'equipatge Sense res que em pugui separar

Joiós i motivat Com un alegre Proveïdor de somriures Sense pensar si estas bé o malament


TornarĂŠ, com torna el tren DesprĂŠs d'un llarg viatge Recordant el vent Directe a tu, sense passar peatge

Com tornen les aurores Com tornen els freds vents Volent, sense obligar Com quan tornen els teus petons...

Pseudònim: Tumbaito 77


ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ

Diari d’una estudiant Laura Triguero Sanjuan 2n ESO

Dijous 20 de Febrer del 2014: Feia temps que no escrivia al diari... Ja el trobava a faltar! Són les 16:35 i encara no he dinat. Ma mare s'ha enfadat amb mi perquè he portat una nota a l'agenda, on posava que no estic atenta a classe... La resta, tot bé.

Divendres 21 de Febrer del 2014: Un dia horrorós. M'he barallat amb la Irene, i els profes posen molts deures... La cosa va de malament en pitjor.

Dissabte 22 i Diumenge 23 de Febrer del 2014: He estat tot el cap de setmana estudiant pels trimestrals. Mai he estudiat tant a la meva vida, caram! A la mare, afortunadament se li va passar l'enuig.

Dilluns 24 de Febrer del 2014: Res interessant.

Dimarts 25 de Febrer del 2014: Puff... Avui ja han començat els trimestrals, i he començat amb un dels més difícils, el de Socials, encara que no era tan difícil com m'esperava... Vaig estudiar, i es nota!

Dimecres 26 de Febrer del 2014: Exàmens de Català i Matemàtiques... Bastant fàcils. La cosa millora!

Dijous 27 de Febrer del 2014: Trimestrals de Taller d'Anglès i castellà... Com cosir i cantar! (rima i tot jajaja) Estic contenta amb el meu rendiment!

Divendres 28 de Febrer del 2014: Cap examen, però massa deures. Déu ni do com es passen els profes! Els adolescents també tenim vida! Ah, i per cert, ja ho he arreglat amb la Irene.

Dissabte 1 i Diumenge 2 de Març del 2014: D'excursió amb la “family”! Una calçotada molt bona, i amb disfresses, què és carnaval!


Dilluns 3 de Març del 2014: En Rubén se m'ha declarat enmig de tota la classe! Déu meu, quina vergonya! Estava més vermella que la capa d'en “superman”. Malgrat que en Rubén no m'atrau gens... Examen d'Anglès superat.

Dimarts 4 de Març del 2014: Buff... Els trimestrals de Tecnologia i el d'Experimentals m'han anat fatal... Espero aprovar-los.

Dimecres 5 de Març del 2014: Res interessant.

Dijous 6 de Març del 2014: Vinga, que ja només queda un examen! I per cert, el de Religió, molt fàcil, però molt pesat.

Divendres 7 de Març del 2014: Trimestral d'Educació Física acabat i superat! Per fi! Era un test, i molt fàcil. Visca, ja puc tenir vida normal!

Dissabte 8 i Diumenge 9 de Març del 2014: M'he viciat al Grand Theft Auto V, un joc fantàstic de la Play Station. I a part, he anat de compres amb la Irene. Me l'estimo tant a la meva millor amiga...

Dilluns 10 de Març del 2014: Ja comencen els profes amb els deures... quina ràbia tu, amb lo bé que m'ho estava passant! Buff, ja tornem a la rutina.

Dimarts 11 de Març del 2014: Estic ja farta de la profe Àngela, em té mania! “Laura,

castigada, surt fora de la classe, vinga!” Vaja, ni que jo hagi fet alguna cosa dolenta, si nomes he demanat un llapis...

Dimecres 12 de Març del 2014: M'estic avorrint ja del diari... Així som els adolescents, ara una cosa, ara una altra... Crec que estic massa ocupada fent deures i estudiant que no puc escriure ni la meva vida. El col·legi m'envaeix! Posdata: Segurament, quan jo ja sigui gran i famosa i sigui multimilionària, algú estarà llegint aquest diari, que tindrà un valor incalculable als meus fans. Doncs tú, sí, tú, el que està llegint això. Si ets professor, no siguis tan dur amb els teus alumnes, no posis tants deures, i posa els exàmens més fàcils... Si ets alumne, estudia, que tens tota una vida per davant i mai no es sap que passarà al futur! I si no ets cap dels dos... Què fas llegint un diari personal que no és teu? Vinga, deixa de fer el vague i aprofita el temps!

Pseudònim: LTSDubstepGirl


ESCOLA SANTÍSSIMA TRINITAT

Una petita història Núria Pérez Oller Alumnes 1r ESO

Tenia deu anys i vivia en un poble que es deia Sant Joan del Prat. Li agradava aquell raconet del món més que cap altre que hagués pogut conèixer amb els seus pocs anys de vida. El que més li atreia era la calma que desprenia el prat, acollidor i obert per a tothom que volgués entrar-hi. Des de la finestra de la seva escola, la Marta podia saltar-hi a dins, tantes vegades com volgués, amb la mirada... Un divendres, la mestra va explicar als alumnes la feina que havien de preparar per deures del cap de setmana: havien de portar una redacció explicant als seus companys què era per a ells la pau. Quan va arribar a casa, la Marta va estar rumiant.... Es pensava molt bé les coses a l’ hora de respondre a algú, i ara, davant d’ aquell full en blanc, meditava amb cara seriosa. Sabia que la pau era un sinònim d'amor i que era el contrari de guerra, però no sabia si tindria suficient amb aquestes simples idees per fer una redacció. Llavors, va decidir anar a preguntar-ho a la seva àvia. - Hola, àvia. Et puc fer una pregunta? -va dir la Marta. - Hola! Clar que me la pots fer -va respondre l'àvia. - Àvia, què és per a tu la pau? -va preguntar. - Mira Marta -va dir- t'explicaré una història que va passar fa molts anys.

"Havia una vegada dos pobles veïns, Sant Joan de Dalt i Sant Joan de Baix, que estaven enfrontats des de feia molts i molts anys per culpa d'uns terrenys, a l’ est del riu, que tots dos pobles deien que els pertanyien. Com que aquests dos pobles eren petits, els seus nens havien d'anar al col·legi de Sant Miquel de Molt lluny i perdien molt temps en el camí. Els nens no només tenien adolorits els peus de les llargues caminades, també estaven cansats de les discussions i de les baralles diàries entre adults sobre la propietat de la praderia. És per això que van decidir marxar d’excursió per poder buscar una solució als conflictes dels adults. Però, xerrant del tema i també jugant, va caure la tarda i es va començar a fer fosc. Els nens, entretinguts, no es van adonar que el temps havia passat molt ràpid i, entre la foscor, no van saber trobar el camí de tornada. Mentrestant, els pares dels dos pobles estaven preocupats perquè no sabien on estaven els seus fills. Després de paraules tallades i algun que altre cop de colze, van decidir que alguna cosa havien de fer conjuntament per trobar els seus fills. Finalment, van aconseguir organitzar-se en grups i van estar tota la nit buscant-los.


Quan ja començava a fer-se de dia, van trobar els nens dormint en un paller, arraulits i ben juntets. I els nens, quan van veure els seus pares, els van demanar que no es discutissin més i que no es barallessin, ja que havien trobat una solució al problema dels terrenys: havien pensat que podrien construir unes pistes d’esport, una piscina i una escola al costat del magnífic prat que s’ estenia a l’ est del riu . Els pares van entendre que era una ximpleria estar discutint, els semblava molt bé la proposta dels nens. Compartir i col·laborar entre ells acabaria amb l’ estira i arronsa que tants anys els havia mantingut separats. Des d'aquell dia, a Sant Joan de Dalt i a Sant Joan de Baix no hi va haver discussions i van viure feliços i en PAU. Amb el temps, els dos pobles es van ajuntar i es van convertir en Sant Joan del Prat, que és on ara vivim, un espai de calma i bona entesa." Amb aquesta història que li va explicar la seva àvia, la Marta ja va tenir prou per escriure la seva redacció. Però, sobretot, va entendre que la pau no és simplement una paraula abstracta, que no s'aconsegueix només entre grans països, sinó també entre pobles petits i, sobre tot, entre les persones.

Pseudònim: Saltamartí


ESCOLA SANTÍSSIMA TRINITAT

Somnis que poden ser records Núria Barquero Ejarque 2n ESO

Camino per un parc humit i fosc, és estrany perquè no ha plogut en tot el dia, però el sòl està cobert per una capa quasi invisible d’aigua i, de vegades, em cauen petites gotes de les verdes fulles dels arbres. Encara que siguin només les vuit del vespre, no hi ha cap ànima al carrer, tan sols he pogut veure els venedors tancant les seves botigues i un que altre gat saltant les teulades del les cases baixes. De sobte, veig un gran bassal d’aigua, cosa estranya perquè a més que no ha plogut, no hi ha cap altra cosa al seu voltant que pugui indicar d’on surt tota aquesta aigua. M’apropo a poc a poc a aquell petit llac i, com m’ és igual mullar-me els peus, intento trepitjar-lo....Just quan tinc els dos peus coberts per aquelles fosques aigües, m’enfonso de cop. De cop i volta estic envoltat d’aigua i sento que em falta l’aire, no sé què fer. Em començo a posar molt nerviós i intento nedar amb totes les meves forces cap a dalt, però no puc. Cada vegada que faig l’ impuls de nedar veig el sol més lluny, l’aire està més i més distant. Em falta l’oxigen i em començo a inquietar. Sento que no em queda res més a fer que respirar, i me n’adono que puc respirar sota l’aigua. El problema és que l’aigua està gelada i, a poc a poc, començo a glaçar-me. De sobte, me n’ adono que darrere meu tinc una gran bola de color ataronjat i groguet. Llavors, em desapareix el fred perquè començo a percebre una calor molt agradable, però a la vegada massa abundant. És clar, aquella bola tan gran és el Sol!. Doncs, em giro i veig la Terra gairebé com la mida d’una pilota de tennis. Al meu voltant tot és de color negre, o pot ser blau molt fosc, il·luminat per una espessa capa de minúscules estrelles que ho banya tot. No em trobo gaire bé i vull tornar a casa. Però com? Llavors intento baixar a la Terra, però en comptes de baixar cap allà, descendeixo cap a una immensitat fosca i negra, on no veig res.. ...És el no res. Sento que em puc moure, però no puc parlar, ni veure, ni quasi sentir. Em començo a inquietar. Llavors tanco els ulls amb força i em poso a pensar en les coses que més odio i les trec totes fora. Ara només em queden les coses bones i em poso a pensar en elles, en totes elles. Respiro fons i m’intento calmar. Però arriba un moment en què ja no puc moure’m i deixo de pensar. El meu cos es paralitza, però sento que alguna cosa de mi encara funciona. El meu cor sempre batrà!.

Pseudònim: Mirall


2014 Sant Jordi 1r i 2n ESO  
Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you